Cal un front republicà per l’amnistia

Crec que hem creuat una enorme cruïlla. Al meu parer hi ha una etapa que va des de la sentencia del TC contra l’Estatut el 2010 a la sentència del TS el 14 d’octubre de 2019. Aquesta darrera sentència, es produeix el dia després de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia per part de l’exèrcit espanyol  l’any 1909 i el dia abans de l’afusellament de Lluís Companys l’any 1940 també per part de l’exèrcit espanyol. Un era  pedagog i l’altre republicà federal catalanista. Dos personatges molt diferents però igualment afusellats.

El que serà més difícil als propers mesos es encarar una sentencia delirant que a més ha jutjat a mig poble de Catalunya i l’ha insultat. La correlació de forces ens és molt desfavorable. Tenim uns jutges d’extrema dreta i un rei de Vox. Caldrà perseverança, capacitat d’anàlisi i sobretot no llençar tovallola mai, mai, mentre hi hagi gent a la presó i l’exili. Enrico Berlinguer es preguntava: quantes masses es necessiten per aturar un tanc? Cal resistir la frustració. Un sistema democràtic no és un sistema sense conflictes, és un sistema on els conflictes es resolen per vies pacífiques i democràtiques. Com? Doncs a partir de l’acció dels partits, institucions i entitats. Però si l’estat l’únic que fa es empresonar dirigents de partits, de les institucions i de les entitats dissidents, llavors sols queda la desolació i el caos.

És el que hem vist a la ciutat, hem passat de la manifestació del dilluns, probablement la més massiva de la historia de la ciutat des de la Vaga General, a la dels aldarulls del dimarts.

Veiem com els poders de l’Estat estant agafant una autonomia preocupant, els caps de la Guardia Civil a Catalunya Pedro Garrido i Félix Vicente Azón fan política sense que Grande-Marlaska tingui la valentia de destituir-los fulminantment. El mateix passa amb els mossos que actuen sense recordar que qui li paga el sou son aquells que vol atropellar.

Estem assistint a uns moments de gran desconcert, és el lògic quan la proposta de l’estat des de 2010 es una proposta punk: no futur. Tot els aldarulls que hi ha a la ciutat -siguin provocats per infiltrats o per activistes radicals- recau sobre la consciencia dels responsable polítics d’un estat que demostra una molt poca capacitat de resposta política.

Posem un exemple retrospectiu. La manifestació massiva de l’11 de setembre de 1977 va servir perquè al cap de 20 dies Adolfo Suárez derogués la llei franquista del 1938 que liquidava les institucions catalanes, al cap d’un mes retornés el president Tarradellas i al cap de dos anys s’aprovés un Estatut. I 30 anys de tranquil·litat institucional.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.