Category Archives: Altres articles

Reivindicación del anticlericalismo: respuesta a Santiago Alba Rico

Leí el artículo de Santiago Alba Rico a CRÍTIC “La izquierda y el islam: malentendidos y fanatismos” el 14 de diciembre de 2016 y quedé estupefacto. No me podía creer que fuera posible escribir desde la izquierda argumentos de este tipo. Vaya por delante que el señor Alba es un filósofo y escritor de izquierdas que demuestra casi siempre un nivel intelectual y una sensibilidad que me merece un respeto reverencial. Si lo hubiera escrito alguien del Opus Dei, no habría hecho el esfuerzo de rebatirlo.

Tiene razón al afirmar que en Europa ha habido islamofobia del mismo modo que ha habido antisemitismo. Ahora bien, hay que decir que han sido los ateos, los anticlericales y la gente izquierdosa los que desde siempre han luchado por la libertad religiosa y de conciencia. ¿Quién si no? Cómo dice Matthew Tree, “la mejor cultura se ha creado al margen de la religión o directamente en contra de ella”. ¿Por qué afirma que la islamofobia “compromete un amplio sector de izquierda”? En los campos de concentración nazi, junto a los judíos había ateos —la mayor parte— comunistas, anarquistas y socialistas españoles.

No entiendo que, al referirse a Francia, la tilde de ”extremo-laica”. ¿Se puede ser laico de forma extremista? ¿Qué tipo de concepto es este? Si se es “extremo laico”, quiere decir que se quiere la separación de la Iglesia y la religión del Estado de forma radical. Y, ¿esto es malo? En Francia hay una gente que quiere que las niñas vayan a la escuela tapadas, que no vayan a clase junto con compañeros masculinos, que no vayan a la playa, que no hagan natación, que no se les explique el darwinismo… ¿Con quién tenemos que estar? Creo que, cuando las críticas a Francia vienen desde España, hay que ir con mucha cautela. En Francia se ha tenido respeto a la libertad de conciencia y religiosa desde hace muchos años; aquí mientras tanto se perseguían todas las religiones que no fueran la católica. Mientras en Francia en las escuelas se explicaban todas las opciones religiosas y filosóficas, aquí en los libros de texto se decían cosas como esta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey muero les mandó que devorarán a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si en España ha habido históricamente islamofobia y antisemitismo, es gracias fundamentalmente al catolicismo intolerante. ¿Recordamos la expulsión de los moriscos y de los judíos? ¿Recordamos el Tribunal de la Inquisición? ¿Proponer la separación de la Iglesia del Estado es malo? ¿Volvemos al nacionalcatolicismo y al hecho que nos mande en la vida personal la Conferencia Episcopal Española? ¿O, lo que es lo mismo, los gobiernos teocráticos y dictatoriales del golfo Pérsico?

Alba Rico defiende la idea de Alain Gresh de que hay una “creciente islamofobia de izquierdas” y habla que hay una auténtica “fobia en relación con el islam”.  Debe de haber de todo, pero creo que es tramposo acusar de racismo a aquellos que criticamos la religión musulmana con los mismos argumentos que hemos criticado y criticamos la católica. La extrema derecha coge, precisamente, la bandera que ha abandonado la izquierda. La izquierda ha sido crítica con el catolicismo acertadamente; ¿ahora no puede criticar al islam? La extrema derecha no es laica, es racista.

A ver si nos entendemos: el laicismo, el anticlericalismo y el feminismo son principios que han inspirado a la izquierda desde el inicio del siglo XIX en nuestro país. Y forma parte de las páginas más brillantes de esta izquierda. ¿Qué es el anticlericalismo? La reacción de las izquierdas ante el poder ilimitado de la Iglesia católica en las instituciones de todos. “Por la gracia de Dios”, decía en las monedas referidas a Franco. Sólo nos faltaría que Alba ahora reivindique como parte de la izquierda Sardà y Salvany y su libro ‘El liberalismo es pecado’. ¡Acabáramos!

Afirma que “El laicismo y el feminismo son, por lo tanto, los argumentos “de izquierdas” que nutren la islamofobia rampante europea”. Si a la izquierda le sacamos la lucha por la laicidad y por el feminismo, qué nos queda? Superstición, teocracia y machismo.

Santiago Alba hace esta afirmación: “Cuando se utiliza el laicismo para perseguir y criminalizar un credo determinado, en este caso el islam, el laicismo deja de ser laico y pasa a ser tan “religioso” como el wahabismo en la Arabia Saudí o el chiismo duodecimano en Irán”. De aquí  derivamos que Francia es como Arabia Saudí. Quizás nos hemos pasado tres pueblos, ¿no? “Laicismo religioso” es un oxímoron. Además, ¿por qué no decimos que son las dictaduras teocráticas del petróleo del golfo Pérsico los que financian una determinada concepción de extrema derecha del islam?

Alba tiene una capacidad bestial para girar los argumentos a la inversa e intentar desconcertar los lectores: “En cuanto al feminismo, hay que recordar de entrada que las víctimas preferidas de la islamofobia europea son las mujeres musulmanas”. Esto es hacer trampa: las mujeres musulmanas son principalmente víctimas de la religión musulmana que las anula y que les quita todos los derechos humanos que puedan tener. No entiendo que una persona de izquierdas defienda, en el conflicto entre mujeres librepensadoras y mujeres alienadas, el punto de vista de la alienación. Es como si la izquierda actual cogiera como referencia política, ideológica y ética los esquiroles revienta-huelgas. Lo encuentro inaceptable. Las mujeres que vienen huyendo de países musulmanes quieren derechos humanos universales, hacer lo que quieran con su cuerpo, no tener que pedir permiso al marido, no sujetarse a las barbaridades de los imanes radicales —las mismas que tuvimos que sufrir aquí de los obispos nombrados por Franco. Ahora bien, afirmar que defender el feminismo equivale a defender el colonialismo es una barbaridad inaceptable. Las feministas de estos países, señor Alba, no son tan diferentes de las de aquí.  Hablaremos de ello más adelante.

El velo, los velos, impiden la comunicación de las mujeres y les anulan su identidad. Las chicas obligadas o alienadas que llevan velos un día se darán cuenta de la cantidad de patologías psiquiátricas que les comporta su invisibilidad, algunas ya no estarán a tiempo de recuperar el tiempo perdido. Las mujeres tapadas sufrirán todo tipo de problemas hasta que mueran. Sufren depresiones brutales derivadas de su invisibilidad social en el entorno. Las niñas de estos ambientes de extrema derecha ideológica crecen en ambientes violentos y misóginos que las marcan para toda la vida y les dificultarán tener relaciones personales razonables. La expresión verbal, como nos ha explicado muy bien Sebastià Serrano, es sólo una pequeña parte de nuestra capacidad de relacionarnos. El velo, los velos, impiden la comunicación, anulan la identidad. Encuentro alucinante tenerlo que decir en respuesta a uno de los más notables intelectuales de izquierdas.

Podéis pensar: ¿por qué eres tan radical? Pues porque todo esto pasaba durante la dictadura franquista. Viudas de 21 años obligadas a vestir de negro de pies a cabeza para toda la vida. Yo lo he visto. El feminismo es igual aquí que en Marruecos, Irán o Arabia Saudita. Si no lo sabéis, os recomiendo dos libros: ‘Cosas que he callado’ y ‘Leer Lolita en Teherán’, de la escritora iraní Azar Nafisi. Qué cultura! Todos aquellos que hablan de “las culturas” lo tendrían que hacer después de leer a una mujer como ésta. Tendrían muchas dudas: la cultura es un lenguaje universal. Nos explica que en Persia  había un partido comunista lleno de jóvenes —como ella— que protestaban contra el Sah. Antes de la revolución de Jomeini, una parte muy importante de las mujeres no llevaban ningún tipo de velo. La revolución la iniciaron grupos marxistas y posteriormente la secundaron grupos islamistas radicales. Cuando la revolución triunfó, los primeros que cayeron fueron los militantes de izquierdas, iniciadores de la revuelta, que fueron perseguidos, encarcelados y fusilados de mala manera por los que en teoría habían sido sus aliados. Y, una vez consolidada, los partidarios de Jomeini empezaron a pegar a las mujeres que no llevaban velo. Los colegas progres “laicos y progresistas” (dice textualmente) les decían: “¿Por qué se tienen que hacer tantos aspavientos por un trozo de tela?”. ¿Os suena? Lo mismo que dice ahora Santiago Alba. Poco a poco la revolución islámica se fue desarrollando. Jomeini consideraba el sufragio femenino una forma de prostitución. Después hizo un edicto por el cual promulgaba la obligatoriedad del velo, y se tuvo que retractar cuando vio la potencia de las organizaciones de mujeres y de las grandes manifestaciones al grito de: “La libertad no es oriental ni occidental; la libertad es global”. Al final, los policías atacaban a las mujeres que no traían velo con todo tipo de enseres: ácido, tijeras o navajas. ¡Valientes, estos guardianes de la religión! Después rebajó la edad de matrimonio para las mujeres de los 18 a los 9 años, legalizó la poligamia y volvió a la lapidación para castigar el adulterio y la prostitución. Después de ser vencidas en todas las batallas contra el velo, no vale que ahora gente demócrata y pretendidamente bienintencionada diga que es una decisión libre de las mujeres que vienen de estos países.

Alba dice: “La islamofobia de izquierdas, en definitiva, legitima las prácticas racistas”. Lo que yo encuentro racista es tener dos varas de medir, una para las que son como nosotros y otra para las que vienen de lejos. Ningún catalán no toleraría que su hija fuera tapada y limitada en su expresión. Esto es violencia machista, aquí y allá; ¡no usemos más eufemismos!

Alba dice: “En todas partes, la izquierda, aislada y sin contacto con la realidad, tiene que romper —junto a otras tradiciones nefastas— con su herencia antireligiosa”. Perdone, pero yo soy ateo, gracias a Dios, como decía aquel. Venimos de la tradición racionalista de izquierdas del siglo XIX y gracias a estos militantes ateos ahora tenemos libertad religiosa. ¿Quién luchó por la libertad de conciencia, para que se construyeran capillas protestantes en Barcelona? Quienes tradicionalmente han defendido los judíos —con quienes se encontraron a los campos nazis, como decíamos antes—, han sido los ateos y los anticlericales. O ahora reescribiremos la historia y diremos que los carlistas luchaban por la libertad religiosa.

Alba dice: “El laicismo puede ser fanático, teológico y colonial, y la religión puede ser laica, republicana y anticolonial”. Sí, y los perros maúllan y los gatos ladran. Todo es posible en el pensamiento irracional posmoderno, pero la realidad histórica es la que es. Si el laicismo es fanático, un concepto que se inventó en Cataluña el Opus Dei, por cierto, es que no es laicismo: será otra cosa, pero no laicismo. Alba nos habla de “laicismo arrogante” y no de “catolicismo arrogante” y de ”islamismo arrogante”. Se retrata. Podríamos hacer ahora una larga lista de países donde la religión dominante se opone a la libertad de pensamiento y a la libertad religiosa; de hecho, en casi todos los países musulmanes declararse ateo, feminista o gay, por ejemplo, es suficiente para ir a la prisión. En algunos incluso para que te maten por tu bien. ¿En qué país laico se ha perseguido alguna religión? ¿Alguien cree sinceramente que la URSS era un país laico? De ninguna forma. Ahora bien, creer que la laicidad es un asunto europeo y de ahora es desconocer la historia entera. Veamos que nos decía Ala al-Maari, poeta librepensador ciego, gran figura de la literatura árabe, muerto en 1057:

“Los habitantes de la tierra se dividen en dos:

Los que tienen cerebro y no religión

Y los que tienen religión, pero nada de cerebro”.

 

Alba dice: “La izquierda no tendría que ir por este camino”. El problema para mí es que una gran parte de la izquierda ya va por el camino que nos señala el señor Alba. ¿Y que ha pasado? Pues que la izquierda se suicida. Ante el pasmo de las feministas de los países árabes que lo miran con rabia, dolor y la más alta incomprensión posible. A mí me recuerda mucho aquellos turistas europeos que, cuando venían a España durante el franquismo, al volver a sus países confortables decían a sus amigos: la gente está muy contenta; nadie te dice nada de malo de Franco.

Alba escribe: “En un mundo sin corazón, desnudadas de ’espíritu’, no es posible ni cambiar el mundo ni transformar estas condiciones sin negociar con los corazones y los espíritus”. ¿Y quien le ha dicho al señor Alba que la laicidad aspira a construir sociedades sin corazón? ¿Y dónde ha visto que las sociedades mandadas por todo tipo de ayatolás o miembros de la Conferencia Episcopal Española, se preocupen de los corazones y de los espíritus? Sólo con políticas laicas es posible la espiritualidad, laica, también está claro. Nos lo ha explicado muy bien Salvador Panikkar.

Cito unas cuantas feministas que, a mi parecer, tendrían que ser nuestro norte: la somalí, inicialmente socialista, Ayaan Hirsi (‘Mi vida, mi libertad’; en la versión original, ‘Yo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraní que había militado en la Juventud Comunista, Azar Nafisi, la feminista tunecina Fawzia Zouari, la argelina feminista y socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraní Mina Ahadi, etc. ¿Con quién estamos, con este grupo de mujeres luchadoras, brillantes, optimistas o con los talibanes de extrema derecha como nuestros Roucos Varelas? Yo lo tengo claro, señor Alba. Quizás no se  da cuenta, pero estos argumentos lo que hacen es ayudar a todo tipo de integristas que a usted y a mí, si pudieran, nos eliminarían. ¿Por qué lo sé? Porque ya lo intentaron durante 40 años.

Una història de Catalunya delirant

roma1

Fa unes setmanes ha sortit publicat el llibre del col·laborador de la FAES, Jordi Canal: “Història mínima de Catalunya”. El subtítol és “Una història imprescindible per conèixer el passat i per entendre el present i el futur.” Autoestima no n’hi manca. Pretén ser l’alternativa, la rèplica, al darrer llibre de Josep Fontana: “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” a qui critica de “culmen del nacional-comunismo romántico”. Comet l’error de voler reivindicar a Jaume Vicens Vives criticant el seu deixeble més preclar: Josep Fontana. Potser ni ho sabia? Pretensions una mica massa elevades pel nivell demostrat en el llibre. Anem a veure-ho. Per ser l’obra d’un historiador sorprèn que no hi ha notes, el text és telegràfic, està mal escrit i és només una mena de llista de temes enganxats sense massa criteri. És com un mal article llarg, fet de pressa i corrents. Per exemple explica coses de CCOO i més tard descriu la seva constitució (p. 241 i 242)
Canal no s’adona però descriu amb més o menys matisos una història nacional. Es mou dins el frame que vol criticar. Cau en greus contradiccions en voler criticar que no existeix la nació catalana però ens explica que els catalans som coneguts com a tals almenys des de 1110, com es regien aquells catalans, quan neix l’escut amb les quatre barres 1150, etc
Parteix d’una idea sensata: “l’única història de Catalunya que es pot acceptar és la que es desprèn dels documents i de l’acurat estudi dels successius ambients passats”. Però quan es posa a escriure oblida completament aquest principi. Diu que Catalunya, amb paraules de García Cárcel és “una societat malalta de passat”. Curiosa afirmació quan precisament el país en comptes de queixar-se vol decidir el futur.
Té una forma peculiar de fer història. Explica determinats moments del segle XII i tot seguit opina com si fos un article d’opinió en una barra de bar. Sense pausa, sense transició. Per exemple, explicat el naixement de la bandera fa un salt fins al cant de la senyera de 1896, l’estatut de 1979, i continua sobre l’estelada el 1918: “L’extrema banalització de la senyera i de l’estelada”. Acaba el capítol primer dient “la guerra de banderes està servida”. Ostres. Més endavant farà el mateix amb la sardana, el flamenc i els toros.
Segons Canal la nació catalana de la que parlava Ramon Muntaner no té res a veure amb la nació catalana contemporània. Segons Canal: “Abans del segle XX no hi havia cap nació anomenada Catalunya. Van ser els nacionalistes els qui, a partir de final de la dècada de 1890, van impulsar el projecte de construir una nació i de nacionalitzar els catalans”. Potser no és efectivament el mateix, però se li assembla bastant, oi? Recorda quan existia la URSS i alguns autors deien que la URSS no podia ser imperialista, perquè l’imperialisme només podia ser la fase superior del capitalisme com havia descrit Lenin. Potser tampoc era el mateix, però se li assemblava també molt, oi?
Sobre la relació de Catalunya amb el nou món de les terres americanes ens diu “l’exclusió del comerç català del Nou Món és un mite”. Després d’haver dit que “va quedar a partir del segle XVI, en mans sobretot de Castella”. I unes pàgines més endavant potser no recordant el que havia escrit sobre el mite es refereix als decrets de lliure comerç de 1778 que afecten als ports de Barcelona i els Alfacs. En que quedem? Hi havia restriccions o és un mite? Si és un mite, per què hi ha els decrets de 1778?
Pel que fa a la guerra de successió diu “el respecte a les constitucions i institucions catalanes no era, en aquella fase del conflicte, un tema decisiu” i a la pàgina següent quan s’eliminen els furs de València i Aragó escriu “la qual cosa va tenir uns efectes importants em l’actitud defensiva catalana”, això si “no es va tractar ni de la fi de la nació catalana ni de la supressió d’un sistema democràtic”. No havíem quedat que no existeix la nació catalana? Per cert, algú ha dit que hi havia un sistema democràtic abans de 1714?
Hi ha moltes formes de dir les coses. En aquesta mateixa època, després del decret de nova planta, afirma: “va desaparèixer el dret d’estrangeria per deixar de restringir l’accés als càrrecs d’una província únicament als naturals”. Es podria dir també, a partir d’aquell moment els nomenament de càrrecs a Catalunya va restar en la seva major part en mans de gent forana tractats com una colònia conquerida.
En l’àmbit cultural ens referirem a dues qüestions. La llengua. A més “encara que la repressió lingüística fos una realitat a Catalunya, el procés castellanitzador es deu tant a factors exògens com endògens”. Ostres, posa com a condicional “fos”, hi va haver repressió o no? I després deixa entreveure que hi ha factors endògens. Quins? Els catalans tenien ganes de parlar castellà? La universitat. “Es fa la universitat a Cervera per “la voluntat racionalitzadora de l’estructura universitària”. Ostres, usa l’eufemisme “voluntat racionalitzadora” en comptes de dir que com a càstig a la terra conquerida es va tancar la Universitat de Barcelona.
Quan descriu el que passa l’11 de setembre de 1714 fa aquesta reflexió molt pròpia, per altra banda del segle XVIII: “”La plataforma Societat Civil Catalana va organitzar el mateix dia a Tarragona un acte paral•lel amb el lema “recuperem el seny, recuperem la senyera”. Acaba el capítol III dient “Encara que han passat tres segles des dels esdeveniments del final de la guerra de Successió i gairebé res vincula el present amb aquell moment, els nacionalistes s’esforcen a reviure’ls cada any i a construir el demà des de l’ahir”.
Té raó quan afirma que força catalans van intentar ajudar a la construcció de la “nova nació espanyola” però no diu que els catalans van fracassar en l’intent i va fracassar també la construcció de la nació espanyola. Parla de manca de solidesa de la “nacionalització espanyola a Catalunya” no diu perquè.

Hi ha una absència quasi total de conflictes de classe en aquesta història mínima. Sobre la Setmana Tràgica diu “cinc afusellats -entre els quals, Ferrer i Guàrdia, considerat instigador dels fets”. Encara avui no és capaç de dir que fou afusellat un innocent! Més endavant escriu que el Consell de la L’Escola Nova Unificada de l’any 1936 va ser quan “El procés de catalanització va assolir un dels seus moments àlgids”. El seu President l’anarquista Josep Puig Elies, un fervent seguidor de Ferrer, ara és un nacionalista? Ferrer i Guàrdia, entre les seves moltes virtuts no es trobava precisament el de ser nacionalista català.
Sobre la II República diu que “raons del fracàs de l’experiència del règim; la incapacitat de constituir una república integradora en què les dretes i els monàrquics tinguessin un espai legítim”. Fot-li que és de Reus!
M’entretindré amb el que és segurament el tros més delirant, quan es refereix a l’any 1934 i Lluís Companys. “L’acció de Companys va resultar, en essència, populista, viril i martirial” (…) “Viril, en segon lloc, no es poden excloure les raons íntimes vinculades amb el cor i l’entrecuix en la decisió de Companys.” Segons aquest brillant historiador amb Miquel Badia d’Estat Català “conegut com a capità collons s’havia disputat els favors sexuals de la seva amant, la militant independentista Carme Ballester”. Ostres.
Aquesta forma de fer història és ben curiosa, per poder comprendre millor la història es tracta d’analitzar l’entrecuix dels polítics. Estem realment davant d’un avenç sensacional de la historiografia! Per comprovar aquesta curiosa teoria, he anat a les referències a l’entrecuix de Francesc Cambó. I he quedat decebut. Cap. Cambó va tenir moltes amants i amb dues va tenir descendència, però només es casà amb una, Mercedes Mallol, i força tard, l’any 1946, per a que la seva filla Helena pogués ser fruit de matrimoni legítim i així ser hereva universal. És a dir el dirigent del nostre gran partit conservador catòlic català vivia en concubinatge, en pecat. A més la llista de dones amb que va tenir relacions inclou des de cantants conegudes -Maria Gay i Maria Barrientos-, fins alguna dona d’amics seus i moltes dones joves de la Lliga. I Canal no en diu res de res. Ens quedem, doncs, amb les ganes de saber si els fracassos polítics tant rotunds de Cambó es devien als conflictes entre el que predicava, la moral catòlica, i el que feia, en els seus propis paràmetres: immoralitats i vida dissoluta. Quina llàstima.
Canal havia fet servir, com hem vist, el concepte “martirial”. Més tard hi torna: “Companys va assumir, de manera paral·lela a la seva exacerbació nacionalista, una posició victimista. I destinada, fatalment però fecundament, al martiri.” O sigui que s’ho va buscar i a més la persona afusellada fa el víctima!
El tractament de la guerra civil requeriria un article sencer. Només diré que surten tot d’organismes o entitats antifeixistes, però no cita ni un sol cop el règim franquista com a feixista. És a dir hi ha partits antifeixistes i comitès antifeixistes però no hi ha, segons ell, feixistes. “Alçament militar”, “bàndol revoltat”, “govern nacional”, “bàndol franquista”, “causa nacional”, “tropes nacionals”, “moviment antirevolucionari de juliol de 1936”, etc. Les mil formes de no dir feixista. El règim no era feixista era “autoritari, jeràrquic, nacionalista i profundament catòlic”. La mateixa terminologia del feixisme espanyol. Fa basarda.
Sobre l’església catòlica i el cop d’estat escriu: “no pot sorprendre l’actitud de bona part de l’església a l’hora de donar suport al bàndol revoltat i el temor dels catòlics enfront el descontrol revolucionari”. O sigui que es revolten pel que passa després. Brillant! Això si “La permanència de Vidal i Barraquer a l’exili va ser un obstacle a la normalització institucional de l’església de la postguerra”. El que va ser un obstacle no era que el pobre Vidal no pogués tornar a Catalunya, sinó les raons que el van fer allunyar-se’n, per altra banda perfectament descrites pel seu secretari Carles Cardó a “El gran refús”.
Dedica set línies a Joan Tusquets definit com una persona a qui Franco li “va encarregar resums de premsa”. En realitat feia llistes de jueus per executar-los. Per abreviar diré només que a finals de l’any 1933 és invitat per l’Associació Antimaçònica Internacional a visitar el recentment inaugurat camp de concentració de Dachau. Ell mateix va comentar que “ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya”. I era l’any 1933!
Sobre l’oposició antifranquista diu coses molt estranyes, per exemple en el conjunt de l’oposició política el problema van ser que “Les discrepàncies polítiques van tenir, no obstant això, efectes paralitzants”o “la tossuderia a seguir pensant la realitat en clau de continuïtat guerra civilista no contribuïa a l’efectivitat de les oposicions”. I potser la por, la repressió brutal, les tortures, les presons, els camps de concentració, els estats d’excepció, els afusellaments, l’exèrcit, els grisos, la Guàrdia Civil, els jutges i el TOP potser hi van tenir més a veure, oi?
Hi ha moments desvariejants: “”l’èxit de la vaga (de tramvies) va impulsar diversos centenars d’enllaços del sindicat vertical a convocar una vaga general contra l’encariment del cost de la vida”. D’aquest redactat es pot entendre que dirigents feixistes del sindicat vertical feien vagues contra el règim de Franco.
La transició és vista així: “la mort de Franco al llit d’un hospital, el novembre de 1975, va obrir les portes del canvi”. Que les lluites antifranquistes venien de molt lluny que van acabar amb el franquisme al carrer no hi van tenir res a veure?
Ja el final de tot no es pot estar d’opinar del que passa ara. Segons Canal “l’estatut responia més als interessos de la classe política que a les dels ciutadans”. O sigui el poble quan vota és burro, perquè ho fa a idees que a ell no li agraden. Ell sap al que al poble li convé. “La sentencia TC va suposar una petita retallada del text” Es clar, i com que va ser tant petita hi va haver la gran manifestació de juliol 2010. La culpa és, com no podria ser d’altre manera, de TV3 “no només ha tingut efectes sobre la llengua, sinó en l’àmbit de les idees i de les estructures mentals”. Acaba citant altra cop a Societat Civil Catalana que vol “sortir de l’espiral de silenci en què havia viscut durat anys”.
Cap al final cita als columnistes Javier Cercas, Joan Tapia, Valentí Puig, Arcadi Espada i Francesc de Carreras. “El darrer és, sense cap mena de dubte, l’intel•lectual més destacat, el sentit zolià del terme, de la Catalunya actual”. Acabáramos.
Segons Canal les nostres institucions democràtiques “han creat una societat més provinciana i menys universalista”, més provinciana que l’any 1960? Menys universalista que l’any 1945? Un salt mortal sensacional.
Si les dretes volen aconseguir l’hegemonia en el debat sobre la història de Catalunya hauran de fer-ho molt millor. Us podeu estalviar la lectura d’aquest llibre.

Pilar Gil, el darrer testimoni de Sant Jaume de Vallhonesta

(Aquesta entrada no l’he escrit jo, sinó que és obra de Josep Simó Deu, cirurgià i caminaire. Un amic a qui tinc l’honor d’allotjar en aquest bloc i a qui dec haver après  molts dels camins i de la vida.)

 

iaia

Na Pilar Gil Bartoll va néixer el 18 d’octubre de 1923,té doncs 92 anys. És la filla dels masovers de Sant Jaume de Vallhonesta, Francisco Gil Solsona i Vicenta Bartoll Sebastià. Va viure a la Masoveria de 1923 a 1927, amb els seus germans Antonio, Emilia, Paco i Josep on les mestresses, dues senyores que no recorda el nom, vivien en altres estades diferents de la mateixa masia.

vella

A la planta baixa de la masia hi havia els estables pels cavalls, atès que la masia era un hostal de pas del camí ral de Barcelona a Manresa. Encara que sembli mentida el camí ral passava pel coll de Montcada ,pel passeig Manresa de Sabadell, continuava per l’actual carretera de Matadepera fins a la Barata on s’enfilava per Castellsapera, passava pel Paller de tot l’any, els Hostalets del Daví fins Sant Jaume de Vallhonesta, per seguir cap al Pont de Vilomara i Manresa.

ara
Pilar Gil recorda que el seu pare era pagès i treballava la terra on tenia ametllers i oliveres i a les feixes de sota casa i tenien els horts on collia tota classe de verdura: cols, bledes, bròquils, etc. També tenien uns cirerers que encara hi son. Hi havia un matxo i una egua que utilitzaven per treballar i de transport quan anaven a San Vicenç i Manresa. Tenien cabres que els donaven llet per el consum diari de casa i cabrits per vendre. La seva mare criava conills i gallines. Els ànecs i oques s’estaven a la bassa. El seu pare en els dies de grans gebrades i gelades el que feia a primera hora del matí era trencar el gel que moltes vegades tenia dos dits de gruix. Criaven un porc i gracies als productes de la matança en tenien per tot l’any. Al temps dels bolets el seu pare anava a una lleneguera que hi havia en un bosquet a sobre la font a buscar unes quantes llenegues i les guisaven amb conill.
Un cop a la setmana amb el matxo baixaven a Sant Vicenç a comprar pa per la setmana, ja que no tenien forn i aprofitaven per pujar algunes queviures com arengades o bacallà. De tant en tant el seu pare i els seus germans anaven a Manresa per comprar roba de vestir i espardenyes d’espart de set betes.
Menjaven del que els donava la terra. Per esmorzar un plat sopes o vianda rescalfada del vespre anterior. Per dinar escudella, excepte dijous i diumenge que feien arròs a la cassola de terrissa amb conill o costella de porc. Per sopar verdura o cigrons amb un tall de cansalada. Sempre tenien sobre la taula ametlles i també quan era el temps menjaven serves i lledons .
Les serves son el fruit de les serveres -semblant als gínjols-.

Serbes_S._domestica_2015-09-26

Els lledons son els fruit del lledoners com el que es conserva malmès al marge de la masia. Son petits de la mida de un pèsol, rodonets i llisos amb molt pinyol i poca polpa.

Minolta DSC

De vi nomes en bevien els homes de la casa. Per escalfar-se feien foc a terra. L’encenien al matí i posaven dos tions que duraven fins al vespre . Per fer-se llum ja que no tenien electricitat, utilitzaven llums de carburo o llànties d’oli. Pilar ens diu “quan la mainada ens anàvem a dormir, la mare ens despullava i s’emportava la llum”.
La Pilar desprès de viure a Sant Jaume, atès que el seu pare era pagès, va anar a la masia del Soler (Sant Vicenç), després a El Planet (Rellinars) i dels 18 als 25 anys a Sabadell. Es va casar amb Joan Balart i Pons però no varen tenir fills. Uns anys mes tard, anaren a viure de nou a Sant Vicenç, primer a la barriada del Clot i posteriorment a la vila. Actualment amb 92 anys i amb una salut física i mentalment envejable, viu molt ben atesa a la Residencia de Sant Miquel de Gonteres, i segueix mantenint l’escalf i l’estimació dels seus nebots que no deixen de tenir-hi contacte i la van a veure molt sovint. Gracies a ells que la varen portar un dia a Sant Jaume he pogut reconstruir aquest relat.

foto els dos (2)

Josep Simó Deu

Resposta de Mariano Rajoy a la V

P1270970 (2)
He tingut accés, de fonts generalment molt ben informades, a la resposta de Mariano Rajoy a les demandes del poble de Catalunya expressades el passat dia 11 de setembre, com veureu és un missatge molt pensat, treballat, matisat i complex: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no.

Jordi Serrano: Joan Moles Benet (1932-2014), l’apòstol sabadellenc

188195_142563499144229_3317313_n

Quan vaig aterrar per l’antifranquisme era un nano i Joan Moles ja era una autoritat a la ciutat. Si, en uns anys on les autoritats oficials eren les feixistes però els pobles necessiten sempre punts de referència i Joan Moles ja ho era. Sempre l’he vist amb una barbes llargues i blanques i amb una bonhomia indòmita. Moles ha estat moltes coses, però per a mi i per sobre de tot ha estat el gran president de les Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell de la transició.

El pare del Joan es va posar a treballar als set anys en un mas, era analfabet i per això sempre va voler que els seus fills aprenguessin al màxim. Joan Moles va viure una postguerra duríssima menjant “conillets”, unes herbes del camp bullides sense amaniment, temps això sí, de “en fila de dos” i de cantar “Cara al sol”. Joan Moles va començar a treballar als dotze anys al Mercat Central de Sabadell.

Moles, mentre documenta la brutalitat del franquisme des del punt de vista polític però també en la vida quotidiana, ens dibuixa el primíssim fil de la història entre aquella II República de la il•lusió, la modernitat i la cultura i aquell feixisme local brut, pobre i immoral. Documenta la part més fosca de Josep M. Marcet com a patró, millor dit “amo” de la seva empresa i el tracte brutal amb els seus treballadors molt lluny del que n’ha quedat en la ment de molts sabadellencs. Davant de tot plegat Moles s’hi rebel·la. Alerta s’hi rebel·la quan aquest acte de moralitat cívica és ni menys ni menys que una gran heroïcitat. No és una exageració, va ser detingut l’any 1964, intervenen en els “interrogatoris” Angel Ignacio Garcia Garcia, segurament un dels comissaris de policia més sanguinaris dels que van passar per la ciutat i el mateix Antonio Juan Creix potser el més salvatge torturador del franquisme (Molt ben retratat per Miguel Núñez (1920-2008) a La revolución y el deseo. Barcelona 2008. Ediciones Península i a Antoni Batista: “La carta. Historia de un comisario franquista”. Ed. Debate, Barcelona 2010).

Moles prové del catolicisme d’esquerres, format a la JOC del “veure, jutjar, actuar”, juntament amb Álvaro Garcia Trabanca. Temps aquells on un capellà Jose M. Canals rebia l’àlies de mossèn “Dinamita”. Un món d’idees sòlides i gent de pedra picada! Amb ell hi havia capellans com Joaquim Brustenga o Carles Casademont que encara avui batalla incansable a Can Rull. Després de passar per la USO, col•labora amb CCOO, participa en l’organització del moviment veïnal al barri de Gràcia i després a tota la ciutat, entra al PSUC i n’és escollit regidor l’any 1979. Posteriorment és militant d’IC i de l’Entesa.

Tota una generació, els joves antifranquistes de la darrera etapa del franquisme no li agrairem mai prou el que va fer. També li agrairem una cosa de la que segurament no en podia ser conscient. Per tots aquells joves d’aleshores, Moles era l’evidencia palpable que hi havia gent gran (ell però només tenia 40 anys) que eren demòcrates i després vam descobrir que també hi havia gent gran que fins i tot eren comunistes! Nosaltres teníem associat que la gent gran o era franquista, o ja li estava bé o havia de dissimular tant per la por que nosaltres no ho podíem saber. No li agrairem mai prou que fos ell, des de la FAVS qui sol•licités el permís, en nom de desenes d’organitzacions juvenils sota la direcció clandestina de la Joventut Comunista de Catalunya i la batuta d’Isidre Elies, de diversos actes compromesos com el “Festival de pobles d’Espanya” que al camp futbol de la Creu Alta va aplegar segurament a l’acte cívic-polític més important de la transició a la ciutat.

Hi ha persones que pregunten: “però lluitar serveix d’alguna cosa?”. Per respondre a aquesta pregunta només cal llegir el llibre de memòries editat per Esteve Deu Joan Moles Benet: records d’un sabadellenc compromès, publicat l’any 2011.

Joan Moles, gràcies per sempre.

Josep M. Plans (1943-2004) Un metge comunista que curava estimant.

O Plans04a (2)

El dia 5 de novembre l’Ajuntament de Sabadell va aprovar per una ampla majoria que el Centre cívic de Can Deu dugui el nom “Centre cívic Doctor Josep Maria Plans”. Què va fer per la ciutat Josep M. Plans?

Ben aviat, tenia només 14 anys, comença el seu vincle amb els veïns d’un dels barris amb més mancances de la ciutat: el Torrent del Capellà. Va ser un metge engagé, compromès, d’una raça que ja no en queden. De jove va militar en organitzacions catòliques i, poc temps més tard, en el PSUC. Era tan comunista que en la seva taula de consulta hi tenia una petita estàtua de Lenin.

Junt amb altres companys va organitzar l’any 1960 l’escola del carrer de Gràcia (després al carrer Sant Quirze) on moltes persones sense mitjans anaven a aprendre a llegir i escriure i, posteriorment, fins i tot a seguir els cursos de batxillerat.

Durant uns quants anys organitzà i galvanitzà la Coordinadora de Sanitat del moviment veïnal, on hi participaven representants de les vocalies de sanitat de les AAVV, realitzant tasques d’informació, educació i prevenció de la salut. L’any 1972 va atendre els treballadors de Clima Roca en vaga de fam, exemple que expressa la seva vinculació estreta amb el moviment obrer de la ciutat. Va idear i va tirar endavant l’Escola i Assessoria de Prevenció d’Accidents Laborals a CCOO l’any 1978. A més, era metge en un dels barris més difícils de la ciutat: La Planada del Pintor. Atenia gent humil que no sabien a qui recórrer. Ho feia gratuïtament i els derivava amb cartes cap a amics seus, per tal que tinguessin un bon tracte. Algunes vegades, alguns individus, sabedors de la seva generositat, li prenien el pèl i els diners. També hi anaven dones quan els anticonceptius eren il·legals. No fa tants anys, no us penseu. La dictadura franquista tenia aquestes coses.

Quasi totes les reivindicacions antifranquistes a la ciutat de Sabadell en defensa de la salut van ser obra seva: denúncies, informes, estudis. Eren els temps en què el carrer era nostre.

O_3775 CF

Quan les eleccions municipals de 1979 va ser regidor. Potser era el càrrec menys discutit en les llistes: Plans regidor de sanitat. Qui, si no? Eren temps on no sabíem què era governar un Ajuntament. Va fer un programa sensacional, amb més de dues-centes pàgines que el seu amic Joaquim Clusa va convertir, per a sorpresa de tots, en un full on hi era tot. El Quim les té, aquestes coses.

La presentació del programa al Col·legi de Metges va suposar un xoc ciutadà: resultava que qui en sabia més de sanitat a la ciutat era… un comunista.

Ja a l’Ajuntament li va faltar temps per analitzar totes les aigües de la ciutat, segons comentava amb sornegueria, no sabia com no teníem morts pel carrer! Va tancar moltes fonts. El més increïble és que molta gent protestava pel tancament. Va muntar el primer centre d’atenció a les drogodependències quan aquest era ja un tema sagnant. Fins i tot, va aconseguir tenir llits per a les cures de desintoxicació. Substitueix el dispensari municipal per les oficines  sanitàries per la prevenció i control de la higiene ambiental i munta el Centre de Planificació Familiar. Les dones, per primera vegada, tenien un servei públic que les ajudés en les seves decisions. Va crear també el Centre de Salut Mental i el Servei de Salut Escolar.

Va participar al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) en l’àmbit de sanitat, on es van posar els fonaments de les polítiques de salut públiques de les noves institucions nacionals. L’any 1978 formula i publica la proposta de creació del “Centre de Salut Comunitària Can Deu, Plana del Pintor”. Són les idees que concreta l’any 1981 en la publicació editada per l’Ajuntament de la ciutat: “L’assistència primària de la Seguretat Social a Sabadell”. Idees, reivindicacions i propostes que culminaran l’any 1984 en la primera realització pràctica de centres d’assistència primària, amb tres experiències. D’aquí n’ha sortit la reforma de l’assistència primària a Espanya. Essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar-se d’organitzar accions de protesta en defensa de la sanitat pública.

Va proposar l’any 1981 la creació d’una xarxa d’atenció primària social i sanitària integrada en un únic sistema. Una qüestió, en aquells moments, d’avantguarda en la lluita per la salut pública i de qualitat.  Aquesta proposta va ser efectiva finalment l’any 1984 amb l’acord entre l’Ajuntament i el Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, i que va ser proposada com a  model a Sabadell en les Jornades Sociosanitàries d’octubre de 1986. Un any abans proposà la creació de les 9 Àrees Bàsiques de Salut de la ciutat que recull l’ICS. Tots els serveis creats a iniciativa del Dr. Plans des de l’Ajuntament passen a integrar-se en l’àmbit de l’ICS en aquesta mateixa època.

O_3904 CF

Va culminar la seva tasca cívica com a regidor amb la posada en marxa del  Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Un salt de gegant en l’atenció hospitalària de la ciutat.

Totes aquestes activitats les va realitzar creant equips il·lusionats i molt compromesos, on la seva motivació fonamental era la vocació i el servei a la ciutat.

Essent regidor a l’Ajuntament mai no va deixar d’exercir com a metge al CAP. A mitjans dels anys 80 això creava incomoditat als companys regidors. Amb mitja jornada en tenia prou per haver revolucionat la salut pública sabadellenca. Per què havia de ser-hi tot el dia i deixar la seva professió? Però els temps estaven canviant i va deixar de ser regidor, inexplicablement, l’any 1987. Un dels episodis grisos de l’etapa Farrés. Potser la raó és que, essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar a Jordi Pujol una manifestació cada vegada que s’acostava al barri.

Fins aquí el que va fer, però com era en Josep M. Plans?

El Josep M. era un metge estrany, patia. En un mon on ningú vol compromís, hi ha un tipus de metges que posen murs -avui ordinadors- davant el pacient, en Josep M. pertanyia a un altre grup: el dels metges humanistes. Et mirava t’escoltava i et sentia. Alguns cops demanava més proves, ho feia per quedar bé. Crec que només entrar per la porta, ja sabia el que tenies. Quan hom va al metge és per tres raons: perquè sent que està malalt, perquè vol que el curin, perquè vol que l’escoltin. O per les tres coses alhora. Desenganyem-nos el Plans curava perquè estimava.

En Josep M. era un polític heterodox. Era un sabadellenc que li agradava la política, però alerta! La política amb majúscules- I tant li agradava la política com li desagradava la politiqueria. Va ser regidor de Sabadell i va anar-hi per encarar els problemes. Eren uns temps on els regidors davant d’un problema no es plantejaven: tenim competències? Tenim pressupost? Ara és el primer que es plantegen per acabar adonant-se que no tenen competències en el mateix moment que ja no són competents.

Ell va dir que faria un munt de coses i les va fer. Volia inaugurar, no sé si era el centre de salut mental o el de toxicomanies, quan algú va telefonar a casa seva i li retreia haver encarregat mobles pel centre sense tenir pressupost. La bronca que va fotre va ser monumental. Sopant deia: què volen, que ho inaugurem sense mobles? La feina que tenien els funcionaris per seguir-lo. L’Antoni Farrés anava darrera arreglant problemes. Que no es podien fer anàlisis de sang als CAP’s perquè no estava previst com traslladar els tubs? Solució fàcil: taxis i avall. Com va dir algú, en la cerimònia de comiat, es creia el que deia.

Què es una utopia? Una cosa impossible que es fa. El Plans, junt amb un grupet de gent, van tenir un somni: volíem la llibertat, l’amnistia, l’estatut, ajuntaments democràtics o el parc Catalunya. Ell a més, volia centres de salut, centres de toxicomanies, de salut mental, de planificació familiar, una xarxa d’assistència social, un hospital decent.

Es tractava de convertir els ambulatoris, ara els veiem als documentals del canal 33 en països del tercer món, en Centres d’Assistència Primària. Era impossible. A Sabadell en van fer tres.

Van tenir sempre els que han preferit la sanitat privada fent la punyeta. El poder va ser implacable, era el temps del consens, de la política tecnocràtica, de les mitges tintes, del no mullar-se, no sigui que… Tres o quatre persones li van voler fer la vida impossible, deuen tenir problemes  per conciliar la son.

I el Josep M. manifestació rere manifestació. Quantes n’hagués fet ara en defensa de la sanitat pública en perill. Ara que assistim a una hiperprofessionalització de la política, en Josep M. mai va abandonar la professió de metge.

O_3887 CF

El Josep M. és un clar exemple per fer callar aquells que diuen que la política no serveix per a res. Un  grupet de gent amb un poble al darrera, va aconseguir millorar la salut pública a nivells mai assolits. Van fer la reforma de l’assistència primària a Sabadell, a Catalunya i a tot Espanya. Poca broma!

Ha costat molt acordar un homenatge ciutadà. A voltes Sabadell és una ciutat ingrata. No contribuiré a aquest esport tant sabadellenc de fotre llenya, però no es pot acceptar la idea que hi hagi ciutadans que no vulguin que altres ciutadans homenatgin els seus referents com desitgin, és un precedent inacceptable. Civisme és saber reconèixer a aquells que des d’altres ideologies han treballat pel comú.

El Josep M. mai va saber acceptar la mort dels pacients i es defensava com podia. Però aquesta íntima insatisfacció que el va acompanyar tota la vida, va saber-la convertir en energia positiva per la millora social, potser a vegades de forma excessiva.

El primer que feia en asseure’m al seu despatx era passar la mà pel cap d’aquella estàtua de Lenin, d’aquelles que venien a les festes de Treball jo era euro i ell no. Quan anava a veure’l un dels rituals habituals era que l’hi amagava l’estatueta. Ni la caiguda del mur la va fer desaparèixer. Potser era el Lenin qui curava, ves a saber.

O_3897 CF

Se’n va anar i ens va deixar sols. Vull reivindicar la dimensió comunitarista, sí comunista, de la condició humana. Avui quan tothom s’ha refugiat a casa seva, quan tothom busca la felicitat sol sense els altres. És una quimera impossible. Cal tornar a dir ben alt, que sense la dimensió pública no s’accedeix a la felicitat plena que està composada de felicitat privada però alhora per la  felicitat pública.

També se’n va anar una manera de fer política. Va ser un ciutadà exemplar, però incòmode al partit, a l’Ajuntament, al Departament de Sanitat de la Generalitat, però fidel i sensible als ciutadans del carrer. A ell li va passar com a molts de nosaltres. Com va dir l’amic Eduard Jimenez: no vam abandonar mai la política, la política ens va abandonar a nosaltres.

Vull acabar amb un conte que vaig llegir en l’acte que va organitzar la Delegació Comarcal del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, la Filial del Vallès Occidental de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears i els amics i companys d’en Josep Maria Plans i on van parlar Antoni Farrés, Josep Simó Deu i Josep Farrés.

O_3830 CF

És el conte del fill d’un capità de vaixell que és embarcat pel seu pare en un primer viatge i, en el curs de la travessia, el capità descobreix un enorme i temible monstre marí que persegueix el vaixell, i li diu al seu fill: “no podràs continuar la meva tasca. Hauràs de fer vida terra endins, perquè tens la fatalitat, que els toca a alguns, de tenir al darrere un monstre que et perseguirà i et devorarà si t’atreveixes a embarcar-te en l’aventura del mar”.

I, malgrat tot, aquest infant decideix ser pilot i capità de vaixell i durant tota la seva vida viu sota l’amenaça permanent d’aquest monstre, fins que, quan veu arribar el moment de la mort, abandona el vaixell, i amb una petita barca s’adreça cap al monstre que l’ha seguit durant tota la seva vida, i el monstre diu: “M’has cansat molt. T’he estat perseguint tota la vida, perquè et volia entregar la perla més bella de l’oceà, la realització d’una vida de passió i aventura, d’una vida d’amistat”.

Estic segur que el Josep M. que el Plans, sabia que la perla eren tots aquells amb els que va treballar per tal que aquesta ciutat deixés de ser una ciutat del tercer món i passés a ser una  ciutat decent.

 

 (Imatges realitzades en l’acte d’homenatge a Josep M. Plans el 28 de febrer de 2008 cedides amablement per Lluís Brunet)

 

 

 

 

         

 

Imatges realitzades en l’acte d’homenatge a Josep M. Plans el 28 de febrer de 2008 cedides amablement per Lluís Brunet

Repensar-ho tot, actuar junts. Les IX Jornades de la UPEC

 

IMG_0414

Sembla un petit miracle laic, però de la idea de Raimon Obiols i d’Antoni Gutiérrez Díaz de crear una universitat progressista ja arriba a la seva novena edició. I la fem en uns moments que comencen a ser dramàtics; estem davant de moltes crisis sobre les que cal repensar-hi a fons.

Crisi nacional: el model nacional que tenim ja no agrada a la majoria de catalans i, humiliats per la sentència del Tribunal Constitucional, una part molt important de catalans busca una nova etapa que ha inspirat moltíssima il·lusió.

Crisi del federalisme: el federalisme ha estat un senyal d’identitat de l’esquerra des de mitjans dels segle XIX. Això no obstant, una generació no ha sabut plantejar una alternativa federal a l’actual atzucac, renunciant fins i tot a proposar una tercera opció al referèndum. Aquesta renúncia provoca que els federalistes que no volem anar de bracet del Falange, el PP i Ciutadans, hàgim d’optar per l’opció independentista.

Crisi social: no vull ser exagerat, però estem davant de l’atac més formidable a l’Estat de Benestar des de la seva existència. Els neoliberals volen acabar amb les pensions, la sanitat i l’ensenyament públic. També amb el municipalisme –fonament del federalisme–, i tot el que es relacioni amb el sentit de comunitat.

Crisi de la socialdemocràcia: la paradoxa és que, en un moment en què més gent voldria gaudir d’uns serveis públics com els de Suècia, la socialdemocràcia s’ha acabat. Quan va caure el mur de Berlín, una persona, en un dinar, va dir “mira que bé, ara s’acabarà el comunisme”. Romà Planas va respondre ràpid, “ara acabaran amb el comunisme, però després aniran a pels socialistes”. Al meu parer és el que està passant.


 

Crisi dels partits polítics: els partits no acaben d’adonar-se que cal que canviïn a fons. Hi ha un excés de demanda i poca oferta. El Procés Constituent n’és una prova; s’hi han adherit 40.000 persones en pocs dies, possiblement el doble de persones que tots els militants d’esquerres del país.  Confesso que també ignoro on és la solució per a la seva regeneració. Però, per què no provar que els partits  acceptin al seu sí  lliurepensadors?  No podem fer compatible el compromís amb el debat ideològic? Sóc massa ingenu? Potser si, però segurament necessitem menys càlcul, menys cinisme i més idealisme.

Crisi sobre la percepció d’Europa: els que hem estat sincerament entusiastes de l’europeisme, ara veiem com només arriben d’Europa robatoris a gran escala i fraus a la democràcia. Com s’entén sinó que el President del BCE sigui un individu que va amagar el deute públic d’un país sencer? Si els pares d’Europa aixequessin el cap,  segur que criticarien el segrest de la vella i il·lusionant idea d’Europa.

Passen massa coses com per no comprendre que actuar com fins ara no serveix. Cal fer alguna cosa extraordinària per recuperar la democràcia;  no sé pas com ha de ser, però no pot trigar massa. Cas contrari  no podrem deixar d’adonar-nos que hem dedicat la vida a aconseguir una cosa que està a punt de ser destruïda.

Déu ha mort

Sóc dels que no creu que déu existeixi, de fet m’és impossible pensar que existeix un ésser que fa que alguns nens i nenes es morin de càncer.

Tampoc sé si existeix el Gran Arquitecte de l’Univers, com diuen els maçons. Tenint en compte la poca confiança que tenim avui en els arquitectes, potser haurien de posar-se al dia i tenir el Gran Informàtic de l’Univers. L’arquitecte però és un professional que necessita les persones només perquè li paguin les factures i per a res més. De fet els emprenya que a les cases que ells fan la gent pretengui viure-hi.  El problema del Gran Informàtic de l’Univers és que genera un món  ple de virus, informàtics, biològics i sobretot mentals.

Tampoc puc assegurar del tot que no hi ha res, em sembla que no, però no n’estic massa segur. Sóc incapaç d’entendre l’electricitat, doncs molt menys de saber què va passar l’instant abans del Big Bang.

No tinc ni idea de què hi ha al més enllà, si és que hi ha alguna cosa. Si algun lector hi ha estat i m’ho vol explicar, no cal dir que em donarien el premi Pulitzer.

De tot plegat, només sé que en dubto, en canvi estic segur que Eric Hobsbawm és déu. I Josep Fontana el seu deixeble a la terra.

Aquest és l’escrit que vaig fer després d’assistir a l’emocionant conferencia que va fer Hobsbawm a Barcelona el novembre del 2007.

Dilluns va morir. Se’n va el que potser ha estat el millor referent intel·lectual d’esquerres dels darrers 50 anys,

Vaig a la lleixa de llibres de Hobsbawm i agafo el darrer llibre que he llegit d’ell “Cómo cambiar el mundo” un anàlisi lúcid i crític del marxisme de 1940 fins 2011. Em quedo però amb la idea del compromís amb la societat quan parla del necessari “partidisme legítim” de l’historiador en el llibre “Sobre la historia”.

El guarà

  Laia Roca i Jordi Serrano

Força persones ja s’han adonat que, en la pel·lícula Millenium 3, el cotxe suec que espia els periodistes llueix un adhesiu amb el guarà o ruc català (en concret, se’l pot veure en el punt 27’ 45’’ del film). Però els orígens, la història o la importància d’aquesta raça no és encara un fet gaire conegut pel gran públic del país.

Potser caldria començar per recordar que guarà és el nom que rep el ruc català, una raça excepciona que, segons testifica Plini el Vell (23-79 aC), ja es venia a la Plana de Vic. Excepcional per la seva alçada, per la seva bellesa, per la seva fortalesa i, particularment, per la seva fecunditat i potència genètica en la transmissió de les seves característiques, és un animal clau en la concepció de muls. Aquests són animals híbrids, producte de l’encreuament entre una euga i un ruc, però també entre un cavall i una somera. Com a tals híbrids, no poden reproduir-se sinó molt rarament.

Els muls i les mules són bèsties molt útils per al tir, però també per a molts altres treballs, cosa que ha fet que l’exèrcit nord-americà, per exemple, fos de sempre un bon client de guarà. I és que, ja a l’època del primer president dels EUA, George Washington, fou una preocupació del flamant país disposar de la millor raça d’ases, ja que els mascles d’aquests havien de permetre magnífics muls o mules. Està documentat que el 1819 fou comprat a Vic un llavorer de la raça autòctona catalana per part de J. R. Brockett de Mount Sterling (Kentucky). En els anys següents, se n’importaren molts fins a obtenir, encreuant les ramaderies entre elles, una nova tipologia de ruc, de la qual són descendents la quasi totalitat dels ases nord-americans actuals: la raça catalanoamericana o de Kentucky. El 1915, a Nova York, el guarà fou considerat la millor raça de rucs del món. Per això, no ha de fer estrany que, per a millorar les seves respectives races o crear-ne de noves, n’hagin importat ramaderies canadenques, mexicanes, cubanes, brasileres, xilenes, algerianes, sud-africanes, índies o australianes, a més d’europees o espanyoles,

També gràcies al guarà, l’ase nord-americà ha anat augmentant la seva talla i ha millorat els seus trets. Paradoxalment, però, amb aquestes massives exportacions de guarà ha anat disminuint la qualitat de la raça asinina catalana, ara en perill d’extinció (a principis del segle XX n’hi havia uns 50.000 exemplars, entre les varietats vigatana i urgellesa, mentre que avui dia només en resten amb prou feines mig miler i amb índexs no pas alts de reproducció). Tanmateix, s’estan fent grans esforços per a la seva recuperació per part d’institucions com és ara l’Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana.

Curiosament, el ruc és un emblema ben potent tant a Catalunya com als Estats Units, i àdhuc algú aventura una possible connexió entre tots dos símbols. Així, d’una banda, és l’emblema del Partit Demòcrata dels Estats Units d’Amèrica, amb Obama al capdavant; de l’altra, ha esdevingut per a molts l’animal nacional de Catalunya, un símbol de catalanitat, sempre amenaçada. Val a dir que l’entrada del guarà en la nostra iconografia és una prova eloqüent que els catalans no tenim gaires complexos. També s’ha de dir que, si en comptes d’haver sorgit de la societat civil, el seu naixement s’hagués produït dins l’àmbit polític, se’ns hauria acusat de suggerir una visió del món plena d’humilitat, amb poc sentit de rebel·lia i, potser, fins i tot, d’estar fent el ruc.

Francisco Ferrer Guardia y la “bulliciosa república escolar” de Odón de Buen

Deseo también que mis amigos hablen poco o nada de mi, porque se crean ídolos cuando se ensalza a los hombres, lo que es un gran mal para el porvenir humano. Solamente los hechos, sean de quien sean, se han de estudiar, ensalzar o vituperar, alabándolos para que se imiten cuando parecen redundar al bien común, o criticándolos para que no se repitan si se consideran nocivos al bienestar general.

Francisco Ferrer (12 de octubre 1909)

Vamos pues en primer lugar a contradecir la voluntad expresada por Ferrer el día antes de morir. Ahora cuando celebramos el 150 aniversario del nacimiento de Francisco Ferrer y conmemoramos el 100 aniversario de su fusilamiento es una buena ocasión para plantearnos la relación de la escuela y la pedagogía con la política. La política, una palabra tan despreciada pero tan necesaria si no queremos caer en la barbarie de la confianza, en la mano invisible que nos estrella en la crisis después de barrerlo todo incluso la escuela. De entrada es necesario decir que el pedagogo más conocido fuera de España sin lugar a dudas ha sido, y en gran parte continua siendo, un gran desconocido en nuestro país. Ahora que por fin hablamos de memoria histórica pocas veces pensamos que la memoria democrática tiene que ver no solamente con los desaparecidos dirigentes de la izquierda en las cunetas de la historia sino también, y muy especialmente, con sus valores: república, libre examen, librepensamiento, laicidad, feminismo, etc. Y esto tiene efectos prácticos también en la escuela de hoy. Creemos que Francisco Ferrer ha sido un personaje central en la renovación pedagógica –o mejor dicho refundación pedagógica- porque supo ser un hombre de acción que catalizó en la Escuela Moderna una serie de propuestas pedagógicas que significaron la base de las escuelas obreras y racionalistas, y al fin la base de la construcción de las escuelas democráticas como las entendemos hoy en día.

 Se ha menospreciado la intrínseca maldad de Francisco Franco. Fue un personaje nefasto pero lo fue especialmente con la cultura, y una de sus mayores obsesiones fue precisamente la escuela laica y progresista. Por eso en los decretos de la guerra civil, planteó como acabar con las escuelas racionalistas y practicó la aniquilación de los maestros laicos españoles antes de realizar una exhaustiva depuración. Supo ver rápidamente donde estaba la fuerza del cambio, la fuerza de la izquierda. No es extraño que en la primera historia franquista, de Mariano Tirado, Ferrari Billoch o Juan Tusquets, con la reaccionaria tesis del complot, encontremos citado profusamente a Ferrer al lado de los dirigentes de la II República. Por cierto Juan Tusquets fue el primer Catedrático de pedagogía de la Universidad de Barcelona después de la victoria de la cruzada fascista. Quien tenía que ser en aquellos años oscuros un iluminador de las consciencias pedagógicas era ni más ni menos que uno de los personajes más siniestros de la historia de la política y la pedagogía.

Que sepamos tan poco de nuestras experiencias pasadas tiene bastante que ver con el despiste y la falta de puntos de referencia de los maestros para afrontar los retos de la escuela de hoy. Es esta una de las razones que busquemos siempre fuera recetas y soluciones para nuestros males culturales.

Nos vamos a centrar en cuatro aspectos, la coeducación de niños y niñas, la coeducación de clases sociales, la relación con el medio natural y social, y la laicidad, para dar cuatro pinceladas sobre el porqué la Escuela Moderna (EM) de Francisco Ferrer recogió estos planteamientos y en qué contexto. Para ello nos ayudaremos de diversos personajes interesantes como Ángeles López de Ayala, Mateo Morral, Teresa Claramunt y muy especialmente Odón de Buen.

 Es sabido que un elemento importante del legado de Francisco Ferrer es la coeducación de sexos en las aulas. Hace años cuando empecé a leer sobre esta cuestión topé con la crítica que, a inicios de siglo XX, se hacía a la escuela coeducativa de promover…“la promiscuidad sexual”!. Tengo que reconocer que me costó tiempo relacionar coeducación con promiscuidad. Los agnósticos aunque nos esforcemos nunca llegaremos a ser tan retorcidos como una parte importante de la jerarquía católica.

Aunque parecía que este era un debate finalizado, cada dos por tres vemos como se amenaza uno de los avances más significativos y que está en la base de uno de los cambios más importantes del siglo XX: la revolución feminista. Y aún hay centros educativos con segregación por sexo que están financiados con fondos públicos. Pero la coeducación no fue una propuesta salida de un laboratorio pedagógico extraño, salió de la lucha del movimiento feminista. Que Ángeles López de Ayala fuera amiga de Francisco Ferrer no es una casualidad sin importancia, es ni más ni menos que la vinculación de la escuela con el feminismo. En el año 1889 la republicana Ángeles López de Ayala, la anarquista Teresa Claramunt y la espiritista Amalia Domingo crean en Barcelona la “Sociedad Autónoma de Mujeres”. Escriben artículos de carácter feminista en los periódicos El Progreso y Periódico Republicano, El Gladiador y El Libertador. En el año 1910 se organiza en Barcelona una manifestación feminista multitudinaria, entre 10.000 y 20.000 participantes, al grito de “Adelante, mujeres”. A la cabeza de la manifestación iba un estandarte rojo con la inscripción: “Abajo el clericalismo. Viva la libertad”.

Cuando el movimiento feminista renace después del franquismo no conoce esta tradición. Este desconocimiento provoca que el equipamiento público dedicado a las organizaciones feministas en Barcelona, el “Centre de Cultura de Dones” lleve el nombre de la mujer que la derecha clerical (Lliga Regionalista) dedicó a intentar acabar con el feminismo, se trata de Francisca Bonnemaison. Además era la mujer de Narcís Verdaguer Callís, el acusador de Jacint Verdaguer, en el intento del marqués de Comillas, Antonio López, de de declararlo loco y recluirlo, del intento de expulsar a Odón de Buen de la Universidad y al fin acusador en el consejo de guerra contra Francisco Ferrer.

La EM tiene que ver también con la lucha por la planificación familiar. Esta era una idea que bajo el nombre de neomaltusianismo pretendía dos cosas. En primer lugar convencer a la clase obrera de la necesidad de que las mujeres fueran dueñas de su propio cuerpo y destino. En segundo lugar dar instrumentos efectivos para que ello fuera posible. La idea además contiene una fundamentación de izquierdas porque planteaba la necesidad de que los trabajadores y trabajadoras decidieran el número de hijos que iban a tener en vez de dejar en manos de la providencia una decisión que favorecía la ampliación del mercado laboral y por tanto la disminución de los salarios. Pues bien esta propuesta fue introducida en España por Mateo Morral, hijo de un industrial sabadellense. Morral solo es conocido por su intento de magnicidio y no, por su gran labor cultural e ideológica como editor de la EM. Todos los centros de planificación familiar en España son, en alguna medida, deudores de Mateo Morral.

 Una de las propuestas de la EM más desconocida es sin duda la coeducación de clases sociales. La idea era que si los hijos de padres burgueses y proletarios se educaban juntos, se conseguiría el día de mañana una sociedad harmónica sin clases sociales. Estos planteamientos partían de una crítica contundente a la sociedad capitalista del momento en que la confrontación social era muy dura. Lo cierto es que las desigualdades sociales continúan vigentes y, en cambio, el debate sobre como actuar desde la escuela ha desaparecido. Y si en algún momento aparece se hace alrededor del tema de la inmigración, pero el debate ya no es como superar una sociedad dividida en clases sociales, sino como hacemos para que los hijos de los pobres de nuestra sociedad convivan en la escuela con los hijos de los inmigrantes. Creemos que el debate actual tendría que plantearse en como criticamos el modelo de doble red educativa pública y privada. Y aún más, por qué la iglesia católica controla aún hoy la mayor parte de la formación de las clases burguesas españolas. ¿No sería hora de plantearse una crítica seria a la segregación escolar por razón de clase social?

Lo cierto es que se han difuminado los perfiles de las clases sociales en España, pero las clases no han desaparecido. Al contrario en muchos casos las desigualdades se han incrementado, y en cambio el debate sobre el papel de la escuela como factor de cambio social se ha soslayado

 Otro elemento importante en el legado pedagógico de Ferrer es la relación de la escuela con el medio natural y el medio social. En la primera cuestión, el medio natural, la propuesta no salió tampoco del azar. Fue ni más ni menos que una idea de Odón de Buen. ¿Pero quién era Odón de Buen? Fue catedrático de Historia Natural de la Universidad de Barcelona -y a partir de 1911 de la Universidad de Madrid-, ni más ni menos que el introductor del darwinismo en España, cosa que provocó un intento, por parte de la Iglesia católica, de echarlo de la Universidad. Según él “La geología contrariaba algún tanto el texto bíblico”. Su libro “Geología” fue incluido en el Índice. No crean que las diferencias de criterio sobre la ciencia eran simplemente debates de salón, porque además tenían consecuencias para el conjunto de la población. Por ejemplo en la región palúdica de Castelldefels –ahora ciudad turística por excelencia- algunos médicos no aceptaban que el paludismo se transmitiera por el mosquito Anopheles, creían que se debía a emanaciones de los pantanos. Estas diferencias repercutieron en la integridad personal del catedrático de Buen y su familia. A finales del XIX le visita un padre jesuita que le dice: “has de saber que las monjitas piden en sus oraciones que Dios te convierta y, si no, te inutilice”. Pasados unos años intentaran de verdad “inutilizarlo”..

De Buen era muy crítico con la enseñanza: “El sistema pedagógico de aquellos tiempos era deplorable: palotes y ganchos para empezar a escribir sentados en largos bancos, lecciones de memoria repetidas a coro con un tonillo agudo; un gran mapa de España en un plafón de la sala; cuadros de Historia Sagrada en las paredes, cartapacios llenos de borrones y de mugre; algunas cartillas que deshojábamos enseguida; tres horas de prisión por la mañana y tres horas por la tarde”.

Fue el primer profesor universitario que sacó a los alumnos de las aulas. Los lleva de excursión a Gavá, Castelldefels, Papiol, Montserrat, Blanes, Delta del Ebro, Olot, Montseny, etc., donde recogen fósiles, minerales, plantas e insectos. Para de Buen “Además, la convivencia en las excursiones engendra vínculos de afecto y de respeto entre el profesor y los alumnos y entre éstos relaciones y amistades que muchas veces traspasan los límites del curso y aún de la carrera”.

La relación de la escuela con el medio social también se aplicó por primera vez en la EM, sus salidas a visitar fábricas textiles para analizar los procesos de producción y las condiciones de trabajo de los obreros abrían una vía de gran actualidad hoy y muy olvidada. Se recuerda la visita a la fábrica del padre de Mateo Morral.

No es extraño pues, que con estos antecedentes de Buen plantease a Ferrer, a quien conoce en París en 1889 en la exposición universal, que la escuela tenia que relacionarse con el medio natural: “Cuando acabó de instalar la escuela, en la calle Bailén, en Barcelona, siguió mis instrucciones en la organización de los cursos de Ciencias, en la selección de material, en la tendencia subjetiva, poniendo a los niños en contacto con la naturaleza lo más frecuentemente posible”. No deja de sorprender que detrás de la idea de abandonar las aulas escolares y relacionarse con el medio natural y social existan ideas tan revolucionarias. A veces los enemigos ven más claro que los partidarios.

 Seguramente el elemento pedagógico más conocido –y a la vez más criticado- de la EM fue su propuesta laica. Efectivamente la EM se inauguró en el año 1901 y ha pasado a la historia como el prototipo de la escuela laica. Como es más conocida la perspectiva de Ferrer analizaremos la EM a partir de la referencia de de Buen: “Fui siempre partidario de la enseñanza laica y enemigo irreconciliable de la escuela oficial española, ayuna de un buen plan pedagógico, rutinaria, arcaica en procedimientos, en material, en locales, y con un personal reclutado en una selección al revés, confesional en exceso y deficiente en enseñanzas ciudadanas, fuera de las realidades de este mundo por pensar demasiado en el otro mundo (…) En España los representantes de Dios en la tierra, en su mayor parte, eran los verdugos contra los que predicaban la Libertad, la Igualdad y la Fraternidad, la verdadera doctrina cristiana.”

En lo que se refiere a los métodos pedagógicos Odón de Buen propone “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro”. El testimonio de de Buen confirma que la idea de eliminar premios y castigos no era simple retórica: “Los planes de Ferrer se salían de este marco. Se inspiraba en los pedagogos belgas; él que era firme de ideas como una roca basáltica, de una voluntad férrea, indomable, pero de un trato suave, amable, respetuoso, supo siempre captarse la simpatía de los niños, a los que trataba con dulzura: los de la Escuela Moderna amaban realmente a su director.”

Un año antes del fin de la EM existe una propuesta pedagógica importante en la misma ciudad de Barcelona. La nueva mayoría republicana en el Ayuntamiento de Barcelona, en el año 1908 después de sanear las cuentas y modernizar la organización municipal, refinancia la deuda a largo plazo, aflora una cantidad considerable de dinero. Deciden que la prioridad es la educación. Parece que hubo un tiempo con políticos con profundas convicciones. Proponen un nuevo modelo educativo moderno, bien dotado económicamente y neutral en la cuestión religiosa. (Y por cierto en catalán a propuesta de Hermenegildo Giner de los Ríos y Francesc Layret). La repuesta clerical no se hace esperar el 24 febrero de 1908 el Cardenal de Barcelona Casañas escribe: “… Nuestro municipio implicitamente niega la Divina misión de la Iglesia y la pone al nivel de las sectas infernales inventadas por los enemigos de cristo”. La derecha que en España nunca ha sido liberal la secundó y efectivamente las escuelas no se construyeron. Al año siguiente acabaron con la vida de Francisco Ferrer.

 A Odón de Buen le sorprende a los 74 años el golpe de Estado fascista en Palma de Mallorca y lo detienen en la prisión de los capuchinos: “Aparecieron un día numerosas señoritas que nos hacían señales de que nos iban a cortar el cuello. ¡Inocentes niñas, todo humildad, tan recogiditas, tan piadosas, tan cristianas de sentimientos como famosas por sus debilidades carnales”.

Él mismo nos cuenta porque lo detuvieron” Me habían preso por mis arraigadas convicciones librepensadoras; por mi intervención en las campañas de la prensa liberal y democrática, por ser el yerno de Demófilo, el impío fundador de “los Dominicales del libre-pensamiento”; por haber combatido en el Senado los excesos del clero, las tolerancias del Gobierno con el clericalismo, la prodigalidad de presupuesto nacional con la Iglesia católica (…) Además, era el paladín en la cátedra, durante cuarenta y cuatro años, de las ideas y de los descubrimientos asombrosos de la Biología y me atrevía a defender que el hombre descendía del mono. Esto me lo echó en cara un joven falangista que habló conmigo por azar en la cárcel en cierta ocasión.”

Vio claro muy rápido lo que significaba el franquismo para la cultura y la educación: “Y parecían las hordas cebarse en los maestros, en los intelectuales de los pueblos (…) ¡Matar la inteligencia, matar las ideas, matar al liberalismo, destruir las raíces de la civilización; esto es lo que pretenden! ¡Qué insensatos!”

 Los que creemos ardientemente en la educación como motor del progreso de la humanidad, entendiendo el progreso no como el progreso económico sino el progreso cultural y moral, tendremos también que aceptar que cuarenta años de educación fascista y nacional católica no han pasado en balde. El país ha cambiado de una forma notable y para bien, pero probablemente hemos cambiado mejor aquellos aspectos tangibles, materiales, que aquellos más intangibles relacionados con las mentalidades colectivas. Para recuperar el hilo de la historia es necesario conocer mejor de donde venimos y como las generaciones antiguas intentaron afrontar determinados retos, qué piedras encontraron en el camino y qué hicieron para despejarlas. Y seguramente una de las mejores enseñanzas de Francisco Ferrer y la EM fue que intentaron catalizar dentro de su república escolar lo mejor de los pensamientos progresistas de su época a partir de las primeras figuras de estas organizaciones e ideas. No podemos pues mejorar la escuela sin ideología y sin política. Sí política con mayúsculas. Acabaremos con una frase de Ferrer gravada al pie del monumento dedicado a él en Bruselas:

 

La enseñanza racionalista puede y tiene que discutirlo todo, situando previamente a los niños sobre la vía ancha y directa de la investigación personal