Category Archives: Diari de Girona

Com estàs? Molt malament!

 

Aquests dies quan preguntes a la gent: com estàs? Podem trobar tres tipus de persones pel que fa a la resposta.
Els primers podríem qualificar-los d’honestos i sincers, diuen: malament. És lògic, ningú en condicions normals pot estar bé després de dos mesos tancat a casa, sense veure amics, coneguts i saludats, sense anar tranquil·lament pel ­carrer, sense entrar a bars, sense quedar amb amics a un restaurant, sense fer excursions a la muntanya. Estar confinat 24 hores al dia amb la parella, els fills o la sogra no sembla la millor manera d’aconseguir un equilibri emocional correcte. D’aquests malauradament n’hi ha molt pocs.
Els segons són els que diuen: Molt bé! Fan molta ràbia. Són els mentiders, qui pot estar bé en aquestes condicions tan lamentables? Només poden estar bé aquelles persones amb greus desequilibris psicològics, i que a més són misantrops. No troben a faltar l’escalf, la relació amb la gent. Són gent que menteix. Pot ser que menteixin per quedar bé ja que no és socialment correcte demostrar febleses. No sé per què, ja que normalment la gent que demostra i expressa febleses és en realitat la més forta. Només faltaria que diguessin que amb la pandèmia i el confinament s’ho passen bé. Llavors el diagnòstic seria clar: són psicòpates.
Els tercers són els pitjors perquè diuen que bé, però no perquè menteixin sinó perquè sincerament creuen que estan bé. En realitat estan fatal però no ho saben. Aquests són els més lamentables. No són conscients dels seus traumes i, per tant, no hi pensen posar remei. D’aquesta forma es fan mal a ells mateixos, ja que somatitzen tots els mals i fan mal als que els envolten, ja que en ells projecten totes les seves patologies, pors i incerteses. Un infern.
Ara que estem repensant el futur dels Centres d’Atenció Primària, crec que a les dues portes previstes, una per als malalts del virus i l’altre per a totes les demés patologies, cal proposar una tercera porta, que seria la porta al tractament de la salut mental. Cal contractar psiquiatres i psicòlegs i així es descongestionaria la saturació crònica als CAPs i es farien moltes menys proves mèdiques, moltes de les quals molt cares.
Un dels problemes centrals de la humanitat es deu a la gran quantitat de persones que es consideren «normals» i «sanes» quan en realitat l’únic que fan és amagar-se dels altres i sobretot de si mateixos. Es fan por. A més no hi ha ningú «normal».
El pitjor enemic d’una persona no són els virus sinó la incapacitat d’enfrontar-se a la pròpies pors, a les pròpies inseguretats, als propis desitjos reprimits. A partir d’ara quan us preguntin com esteu, si voleu semblar persones sensibles sinceres i educades heu de respondre: malament, molt malament!

Ho faríem millor, els catalans?

Tot el país té idees molt molt clares i definides sobre el que calia fer davant del virus. Jo no. Intentaré respondre des del lliurepensament sobre aquesta qüestió. S’atribueix a Mario Benedetti aquesta frase: «Quan crèiem que teníem les respostes ens han canviat les preguntes». Uns altres com Jorge Wagensberg deien «canviar de resposta és evolució. Canviar de pregunta és revolució». Xavier Domènech ho diu així: «La història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades modificant els interrogants». En canvi, Donald Trump no sap les preguntes i se li obliden les respostes que ell mateix dona als qui el segueixen. I recepta lleixiu per als pulmons. El meu metge, en canvi, em recepta dos gintònics a la setmana. Jo m’atreviria a dir que quan hem sabut que moltes respostes eren falses ens hem adonat que les preguntes eren també equivocades. Per exemple, és probable que a Espanya tinguem més morts perquè tenim l’esperança de vida més alta del món. El Japó també i no n’hi ha tants, però potser es deu al fet que mengen molt arròs blanc i peix cru, ves a saber. A Alemanya potser és que ja es van morir amb anteriors episodis de grip.
De fet hi havia una persona que l’any 1997 havia predit el que passa ara. Josep Fontana escrivia: «Per tot plegat els científics han anat adonant-se que no havien enfocat bé el problema. Si es plantejava com una guerra entre l’home i els microbis, és clar que els microbis l’havien guanyat fins ara i els guanyarien sempre: són més nombrosos que nosaltres i evolucionen més ràpidament (han après a ajustar-se als canvis de l’entorn amb mutacions o amb diverses formes d’adaptació natural). El problema és que el ràpid creixement de la població humana i la seva destrucció del medi natural han alterat uns equilibris complexos que no entenem prou i han desencadenat efectes imprevistos. O aprenem a viure més racionalment en un món on cada vegada hi ha més éssers humans i menys recursos, o els microbis que competeixen amb nosaltres guanyaran fàcilment aquesta guerra».
Bob Dylan a The Times They Are a-Changin ens cantava que els temps estaven canviant, però 40 anys més tard, el sempre serè Keith Richards en les seves memòries escrivia «los tiempos están cambiando pero piensas: ‘bueno, ¿para qué?, ¿en qué dirección?’». Hi ha molta gent que aquests dies diu que si la gestió s’hagués fet des de Catalunya hi hauria menys morts, crec que és una temeritat massa pretensiosa. Només veig una cosa positiva en el fet que la gestió fos responsabilitat exclusiva del Govern de la República Catalana, i és que en cas de fer-ho malament, cosa força probable, veient el que diuen Torra, Buch i Budó, com ens recordava Matthew Tree al llibre El conflicte inevitable, els catalans sabem que és més fàcil de fotre foc al Palau de la Generalitat que al Palacio de La Moncloa.

El món és ple de gilipolles

Aaron James és l’autor del best-seller de The New York Times: Assholes: a theory. Ara del llibre se n’ha fet un documental titulat: Gilipolles: la teoria. No sé com s’ho fan els nord-americans que s’acaben fent rics per fer llibres que diuen el que tots saben de sempre: el món és ple de gilipolles. Hi ha un precedent. Carlo M. Cipolla ja als anys setanta va escriure el seu famós llibre Allegro ma non tropo, on explicava que al món hi havia estúpids, malvats i bona gent. Fins aquí ja ho sabíem i hi estem d’acord. Afegia el matís que era preferible un malvat que un estúpid, ja que quan un malvat fa una malifeta almenys guanya ell, en canvi quan un estúpid fa una acció normalment tothom surt perdent. Ell afegia que existeix una llei universal que demostra que la proporció d’estúpids, de malvats i de bones persones és constant en tots els països, en totes les institucions, en totes les classes socials, etc. Tothom ha acceptat, és clar, que l’eminent científic social Cipolla tenia raó.
James diu que davant la pregunta de: el gilipolles neix o se’n fa? La resposta és que s’adquireix. Jo no n’estaria tan segur. Crec poder afirmar que els gilipolles els podem trobar en els llocs de poder, i molt especialment en els que són rics. Els seus fills ja ho porten en l’ADN. Són aquells que creuen que els diners serveixen per fer més diners, com escrivia Francesc Trabal des de l’exili de Xile. La versió actual la podem trobar en les empreses que especulen amb mascaretes i material sanitari de tot tipus a escala mundial. Per cert, hi ha gilipolles, els fanàtics de la globalització, que creien que no calia cap mena d’indústria estratègica per a un país, ni per tenir aigua, gas o electricitat, ni per produir respiradors, ni paracetamol o mascaretes. Aquests que deien que la millor política industrial és la que no existeix els podríem situar com a gilipolles d’honor.
Quan no passa res no es nota si un polític és idiota, quan passen coses tot es fa més evident. Ara tenim un gran problema de nivell mundial i es nota molt molt que molts polítics tenen poc nivell. Per què els partits no busquen gent de qualitat amb experiència política i amb capacitat en comptes de buscar acòlits? El poder fa que la gent vulgui caure bé als que manen i això significa fer-los la pilota, i ells són tan babaus que es creuen tot el que la gent els diu per interès i van tornant-se cada vegada més gilipolles.
I com que la cosa arriba a nivells patètics i la gent no se’n sap avenir, acaben pensant que els polítics són molt intel·ligents i cínics i que ens engalipen per estranys interessos ocults. Que ningú s’enganyi, els que ens manen són tan gilipolles com nosaltres. Una mica més? Sí, nosaltres sabem que és millor per a la salut beure un gin tònic que lleixiu, per favor!

Castiguem els culpables

No soc dels llestos que ara diuen què calia fer abans. Intentaré ser honest. El mal ve de molt enrere. Als anys setanta van començar a sorgir monstres que predicaven el neoliberalisme. Ho va assajar l’Escola de Chicago durant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile. Un règim que violava dones amb gossos. La idea central era que no hi ha societat, hi ha individus, expressada per Margaret Thatcher. Deien també que la mà invisible regula el mercat, una idea que partia de la superstició i la negació de la racionalitat. Predicaven que qualsevol intent de l’Estat per regular l’economia era dolent. És a dir, creien que si els ciutadans volien decidir el seu futur era nociu. Els responsables són la citada Margaret Thatcher, Milton Friedman, Ronald Reagan, fins a Felipe González, Tony Blair, Josemari Aznar, Xavier Sala Martín, Boi Ruiz o Artur Mas. Tot això ens va portar a liquidar la sobirania dels estats per substituir-la pel poder de les multinacionals. El diner i l’afany de lucre va passar a ser l’únic valor possible, una immoralitat absoluta. Van començar a baixar els impostos als rics i liquidar l’estat del benestar i les ajudes als pobres, a la classe treballadora i a les classes mitjanes. Una absoluta indecència. Així van començar a posar gestors als hospitals que provenien de les escoles de negocis: van baixar el sou a tot el personal sanitari i a reduir la ràtio de llits. Després, amb l’excusa de la crisi del 2007, encara van reduir més la capacitat del nostre sistema sanitari, tant de l’assistència primària com de l’hospitalari.
Carlos Solchaga va arribar a dir que la millor política industrial era la que no existia. I ara ens adonem que no sabem fabricar mascaretes. Després d’un mes i mig no són capaços de fabricar-ne a Catalunya. Ni tenim paracetamol. Llargues cues aquesta setmana a les farmàcies. Una vergonya. Cal castigar aquesta gent despietada.

Van començar a dir que amb menys es podia fer més. I van explicar-nos que amb gestió privada de serveis públics es podia fer més. Per exemple, privatitzar les residències d’avis. I ara hem vist la catàstrofe. Privatitzar només serveix perquè, amb trampes i pagant sous de merda, hi hagi gent que faci molt negoci. I ara en paguem les conseqüències.

Quan hi ha una crisi de veritat, és el sector públic qui el soluciona. Cal que tot el sector sanitari torni a ser públic. I cal que els govern de la UE no estigui en mans de malparits. Recordeu la famosa Troica? Era la UE, el BCE i l’FMI, que fan coses com la directiva Bolkestein, que obliga les administracions, també les locals, a privatitzar tota mena de serveis. I munten paradisos fiscals dins la pròpia UE com Luxemburg o Holanda. I desprès ens volen donar lliçons de decència! La UE vol tornar a salvar bancs i gran empreses i deixar la gent treballadora en la misèria. O canvia la UE o millor sortim-ne. No ens barallem més per una setmana de més o menys confinament. Sí que hi ha culpables, castiguem-los!

Si continuen així, ens farem de la CNT

Si ets l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona has de considerar que l’equip de govern municipal ho fa tot malament. Si ets oposició al Govern de la Generalitat has de considerar que el Govern català ho fa tot malament. Si ets oposició al Govern d’Espanya has de considerar també que tot ho fa malament. Per contra, si ets dels comuns o socialista a Barcelona has de considerar que el govern municipal ho fa tot molt bé. Si ets d’ERC o dels post-CiU has de considerar que el Govern ho fa tot perfecte. Si ets socialista o de Podem has de considerar que el Govern de l’Estat és sensacional. Tothom s’ha begut l’enteniment. Tots sabem que en general fan el que poden, no en sabem més. Estic fart de tant sectarisme.
Crec que l’ansietat producte del confinament i la pressió està fent molt mal als polítics. Es veu a Twitter, per exemple, on persones en general assenyades diuen unes ximpleries de l’alçada del campanar. Hi ha massa responsables, ionquis de la política, que en estar a casa seva els agafen atacs d’angoixa que s’acaben convertint en piulades impresentables. La gent que és tan activa a les xarxes es nota que té una vida interior molt pobra. Una cosa que no entenc és la gran quantitat de declaracions, entrevistes i rodes de premsa que es fan en aquests dies tràgics. Crec que els governs han de donar informació, és clar, però fent un comunicat cada dia amb el nombre d’infectats, de morts, de número de malalts a UCIs i poca cosa més n’hi hauria prou. Fan rodes de premsa molt llargues per intentar no dir allò que en realitat tampoc saben. I els periodistes insisteixen i insisteixen per intentar omplir pàgines i pàgines de no-res.
Després de quasi un mes sense masca­re­tes, és patètic que el Govern espanyol n’en­viï a Catalunya 1.714.000 (22,49%). La delegada del Govern espanyol hauria d’haver dimitit per la frivolitat o almenys fer veure que es­tà emprenyada cessant fulminantment un seu tòtil col·laborador. Caldria cessar també el conseller Buch, que ha dit moltes insensateses. El cop d’estat feixista va ser con­tra l’Espanya republicana. Qualsevol de­mòcrata català s’emociona amb el Madrid del «no pasarán», començant pel Govern de Lluís Companys: «Madrileños, Catalunya os ama». Cal recordar que van frenar el feixisme tres anys a la ciutat universitària. Cinc mesos abans de l’inici de la II GM.
Jo no vull saber si les mascaretes les pa­ga el govern de la meva ciutat, de la Generalitat o de l’Estat. Vull tenir-ne i encara no en tinc cap. M’he fet una mascareta amb roba que, més que un confinat, semblo un atracador de bancs. Paguem impostos i els paguem el sou perquè treballin, no perquè parlin. I perquè es posin d’acord i solucionin els problemes. I que deixin de comportar-se com uns hooligans de pacotilla pensant que els ciutadans som tant imbècils com ells. I la gent, que no sigui tan sectària. L’alternativa no és entre uns i altres, l’alternativa si ens emprenyem molt molt, és que ens fem de la CNT.

 

Un pagès seguidor de Nietzsche

 

Tenia un amic que es va morir fa quatre anys als 92 anys. Era pagès. No havia anat a l’escola. Va passar durant una etapa de la seva vida pel món de la indústria i en va sortir per cames. I encara que sembli mentida un home de Sabadell va viure tota la seva vida fent de pagès. No només hi havia fàbriques. Conreava una vinya i un hort força gran. La seva mentalitat era precapitalista. En posaré un exemple. Si resulta que tenia ametllers i aquell any li pagaven per cada quilo d’ametlles x pessetes i ell considerava que allò era un abús de l’intermediari, decidia no collir-les, encara que perdés molts diners. Què s’ha pensat aquest fill de puta, cridava. I allí es quedaven les ametlles i part dels seus ingressos.

Tenia una original manera de pensar: ell creia que el món es dividia entre els que treballaven la terra i produïen aliments per la societat i tots els altres als quals anomenava «oficinistes». Tant li feia allò a què es dediqués un en una oficina, tenien una sola categoria: «oficinista». Bé, aquests dies m’he recordat d’ell. Estem discutint tot el dia sobre què entenem per funcionament dels sectors econòmics essencials. La gent diu, és clar, tot el que es refereix a l’alimentació: pagesos, transportistes i botigues. Deixem a banda, és clar, el personal sanitari i les farmàcies, què més d’essencial hi ha? Els estancs pels drogoaddictes que fumen i poca cosa més.

Podríem funcionar tot l’any amb els sectors econòmics essencials? Marx ens avisava que el capitalisme tracta de crear necessitats artificials il·limitades per tal de vendre. Mai podia haver pensat que tindria tanta raó com ara. Un altre exemple de la manera de pensar de l’amic pagès, deia «el més tonto és la persona». De fet és el mateix que expressava Friedrich Nietzsche quan ens deia que «l’home és el menys reeixit dels animals, el més malaltís, el més perillosament desviat dels seus instints». Qui no s’ho cregui pot consultar-ho a El anticristo. Alianza, Barcelona, Madrid, 2006, P, 43.

Dubto molt que aprenguem res un cop passada aquesta crisi. També es deia en l’anterior que s’havia de reformular el capitalisme. I ho deien els capitalistes. I què van fer? Res, seguir generant tota mena de productes financers especulatius dels que ens van dur a la crisi. Potser mentrestant que eliminem la UE, que només ens posa entrebancs. Mai millor dit: «entre-bancs».

Hi ha molta gent que critica els responsables polítics: creuen que en saben molt, que ens enganyen i que a més governen malament expressament. S’equivoquen. Aquesta gent en el fons té mentalitat infantil i creuen que els governants són persones molts intel·ligents. Traieu-vos-ho del cap. Qui ens governa no en sap i fa el que pot com tots nosaltres en la nostra vida, equivocant-se un cop rere l’altre.

Teletreball: burocràcia amb glamur

Es impressionant com funciona el teletreball. Conec gent, molta gent que ara treballa des de casa. El que més em sorprèn és que treballen moltes més hores que si anessin a treballar al seu lloc de treball inclòs el temps dedicat al tren i al metro. Com és possible?

El que encara em sorprèn més és que les empreses, institucions, administracions, no funcionen, estan en serveis mínims, en alguns casos molt mínims. Només hi van aquells que essent caps no tenen ganes d’estar amb les famílies les 24 hores del dia i poden organitzar-se un argument per fotre el camp de casa.

Llavors si les empreses i amb elles el país sencer no funciona com pot ser que la gent tingui feina fent teletreball? Potser no ens n’hem adonat, però les noves tecnologies han anat creant tasques cada vegada més sofisticades i amb prestigi perquè ens dediquem hores i hores a «feines» que no són altra cosa que burocràcia amb glamur. La raó és que Apple, Microsoft –pronunciar maicrosof–, Google, Facebook, etc. etc., necessiten persones que facin funcionar els seus estris i perquè aquest bestial negoci funcioni necessiten que milions d’empreses contractin gent que comprin ordinadors i programes i facin servir els serveis d’aquestes poques empreses «tecnològiques». Si no ho fessin el nivell d’atur pujaria de forma exponencial com els contagis del virus xinès. A més, el teletreball ha aconseguit una cosa molt pròpia de neoliberals antipàtics com és aconseguir que la gent treballi a casa, això equival a com si la gent anés a treballar a la feina i no miressin als ulls i no es dirigissin la paraula en tot el dia i el que és pitjor sense contacte personal, sense escalf.

Ningú sembla que se n’hagi adonat excepte aquest humil columnista del Diari de Girona. Ara gràcies al confinament tot es veu molt clarament. Les tecnologies han un estat un engany monumental. La gent de dretes s’ha cregut que tenir milions de persones «treballant» davant d’una pantalla d’ordinador anava bé per guanyar diners, la gent d’esquerres perquè ha tingut una actitud beneita i ximple davant de l’avenç tecnològic. Quanta raó tenien els luddites!

Les grans companyies tecnològiques han muntat una burocràcia autoreferencial que redueix la poderosa burocràcia soviètica a un joc de nens. Com pot ser que tenint tot un país aturat, el teletreball augmenti exponencialment? El lògic és que el teletreball minvés amb relació al treball real. Però no és així, el teletreball s’autoalimenta sol, no necessita feina real. És el que el virus ens ha ensenyat. Van creant plans quinquennals que mai es compleixen però que tothom dona per bons. Bé, un cop passat el virus, potser que aprenguem alguna cosa. Jo ho dubto, Antonio Gramsci deia que la història ensenya però que no té deixebles.

No sabem fabricar mascaretes!

Un amic que professionalment es dedica al ram de la fusta em va dir ja fa alguns anys: «Fabriquen portes només els xinesos, quan ells les necessitin no hi haurà ningú aquí que les sàpiga fer». Ha arribat el dia. Com és possible que en tot el regne d’Espanya no sigui possible en dos dies posar línies de fabricació robotitzades a fer milions de mascaretes? És inexcusable. A Sabadell l’any 1936 una gran part de la indústria del metall es va convertir en indústria de guerra en un mes, passaven de fabricar telers per a la indústria tèxtil a fer granades de mà. No hi havia tants enginyers, ni Internet. Potser els Ministeris i Departaments de la Generalitat han d’entendre que cal pagar a partir d’ara les mascaretes i respiradors una mica més cars però produïts aquí. Caldria fer una gran llista de totes aquestes coses i considerar una gran part de la indústria com a indústria estratègica.

Una cosa és predicar l’autarquia com van fer els feixistes espanyols, l’altra és ser passerells i no tenir el país preparat per als imprevistos. Centralitzar les comandes, com va voler fer en primera instància el Ministeri de Sanitat espanyol, és una insensatesa. Al final cada autonomia s’ha hagut d’espavilar. Però tothom s’ha dirigit al mercat internacional. Quan ja la pandèmia té llarga trajectòria la UE s’ha despertat i diu que també comprarà coses a la Xina. Per això volem una UE?

Per què el teixit industrial espanyol i català ha estat tan poc a l’altura? En primer lloc perquè els seus dirigents estan formats en escoles de negocis que eduquen en l’egoisme i l’afany de lucre com a únic valor. Quan, tard, s’han adonat que no hi ha afany de lucre sense gent que compri, llavors, alguns han reaccionat. I en general han estat més els treballadors de grans empreses que tenen personal molt format tecnològicament i amb valors qui ho ha tirat endavant. El problema és que els governs no s’han atrevit a col·lectivitzar provisionalment empreses i redireccionar la seva producció per por a ser titllats de comunistes. I fem el ridícul intentant comprar a fora. Ara sí que ens surt car! Ens fan pagar el preu que volen! A més ha arribat l’hora d’acabar amb el «Just in Time», és a dir, un sistema demencial sense magatzems, sense preveure ensurts provinents de l’atzar i de la mateixa condició humana.

Hem après que els aliments que mengem són els produïts al quilòmetre zero. Per raons sanitàries, per raons ecològiques, per gust i per racionalitat. Doncs cal començar a pensar en la producció industrial també en clau de quilòmetre zero. Cal que siguem molt més sobirans i equilibrats. L’aigua, l’electricitat, els proveïdors d’Internet, els cotxes, la major part d’aparells dels hospitals… No cal saber fer un coet que vagi a Mart, però que Catalunya no sigui capaç de fabricar mascaretes i respiradors, és un fracàs absolut. Ens ho hem de fer mirar. N’aprendrem?

L’angoixa i la tesi del complot

El virus ens comença a posar a tots nerviosos, molt nerviosos. Cal començar a mentalitzar-nos que estem només al principi del malson. El que queda per venir serà de ben segur molt pitjor. No cal ser endeví. Antigament els virus els enviava Déu a la humanitat per castigar-nos pels nostres pecats. Ara, quan Déu no existeix, la gent peca igual o més i els virus els tenim igualment. Què ho fa que la gent cregui en tota mena de complots? La gent s’angoixa davant el desconegut. I intenta desesperadament buscar culpables. Com que l’angoixa creix la gent té dues opcions. La primera buscar culpables. Respon a una actitud infantil per combatre falsament l’angoixa. La segona, adonar-se que buscar culpables quan no n’hi ha, no té cap sentit.

Ningú sap en realitat què fer. Ningú pot predir el futur. Els metges –ni Trilla, ni Mitjà– poden predir el futur. Els metges i els científics poden detectar i tractar la malaltia. Els polítics tampoc saben predir el futur, l’únic que cal exigir és que prenguin mesures tenint en compte criteris de salut pública i no amb els interessos dels rics. Els periodistes només saben informar del que ja ha succeït en el passat. O sigui que l’únic remei real és el d’acceptar la fatalitat, i/o tractar-se l’angoixa. Creure que hi ha algun malparit que controla els esdeveniments per fotre’ns és demostració d’una mentalitat infantil, de persones que no toleren la frustració que genera la vida.

L’aportació espanyola més important i única al combat contra el virus al món és haver desplegat l’exèrcit. No sé perquè no bombardegen amb bombes des dels avions i des de l’artilleria a veure si destrueixen els virus. No se li havia acudit a ningú fins ara. Per què serà?

La meva àvia va néixer el 1904. Va viure la setmana tràgica, a 50 metres d’on vivia van disparar canonades a la seu del sindicat. Va viure la I Guerra Mundial. Va viure el pistolerisme de la patronal i la dictadura de Primo de Rivera, va viure l’esclat de la II República i el món d’incerteses i d’il·lusió que va generar, va viure el cop d’estat feixista i la lluita dels republicans per la llibertat, va viure la guerra contra el feixisme. Va viure la duríssima postguerra. Va viure de lluny la II Guerra Mundial. Va viure 40 anys de dictadura. Va viure la transició, la democràcia i el retorn de Josep Tarradellas i la Generalitat.

Els menors de seixanta anys, en canvi, han viscut en un món sense massa ensurts. (Potser la tardor de 2017). I ara s’enfronten al virus. No sabem què ens depara el futur. Creure que algú el coneix és la resposta equivocada davant l’atzar de la vida. Si ho voleu més intel·lectual, Walter Benjamin deia «mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement». Paciència.

I si fos un president de la república?

Fa temps que funciona un rum rum. Es tracta de les comissions que cobra el rei emèrit Joan Carles I. Se’n parla i es publica però sempre en diaris de fora. Ja fa molts anys que el New York Times va publicar que la fortuna del Borbó era de 2.000 milions de dòlars. Significaria que era el quart espanyol més ric. D’on ha tret tants diners si el sou de l’actual rei és de només 242.000 euros/any? És fàcil imaginar-ho. Ara ha estat un diari Tribune de Genève que explica en un reportatge que la justícia suïssa té proves que Joan Carles de Borbó tenia 89,7 milions d’euros al banc suís Mirabaud en un compte de la fundació panamenya Lucum al seu nom. No se sap si corresponen a una comissió per l’obra de l’AVE a la Meca o per la compra per part d’Espanya de petroli. Els dies de la crisi de la monarquia de 2014 els diners que quedaven en aquest compte, uns 65 milions, van anar a parar a un compte de la seva amant Corinna Larsen. Larsen va rebre pressions del director del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), Félix Sanz Roldán, qui va organitzar una operació encoberta en la qual guàrdies armats de l’empresa de seguretat Algiz de Mònaco van ocupar casa seva i el despatx professional. Després d’una reunió amb Roldán va trobar un llibre sobre la mort de Lady Di al seu apartament de Villars. L’endemà va rebre una trucada que li va dir: «Hi ha molts túnels entre Mònaco i Niça». El silenci del seu successor Felip VI aquests dies és eixordador. A més un dels principals implicats, Javier López-Madrid, és company a l’escola los Rosales de Felip de Borbó i amic –compi yogui– de la reina Letícia. Representa l’empresa OHL. Cal recordar que l’H vol dir Huarte, una de les empreses constructores del Valle de los Caídos. També té relacions econòmiques amb Jordi Pujol Ferrusola. A més el problema és que Felipe VI heretarà part d’aquesta fortuna il·legal i corrupta. Què hagués passat si un excap d’Estat en comptes de ser un rei hagués estat un president de la República espanyola? D’entrada el més probable és que el seu successor no fos el seu fill. Hagués convocat una roda de premsa i hagués instat la justícia a intervenir per clarificar la situació i els polítics a fer una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats. A més hagués comminat a comparèixer el seu antecessor en el càrrec. Sabíem que tenia 2.000 milions, ara sabem d’on venen uns cent. No cal ser gaire llestos per saber d’on i com han sortit els altres.

El PP està ple de casos de corrupció i a Aznar cap fiscal ni cap jutge li demanen penes de presó, quan és evident que tota la immensa trama no es podia fer sense el seu concurs. Els jutges encara estan investigant qui era un tal M. Rajoy. No tenen vergonya. La monarquia fa que sota les seves ales quedin impunes les grans trames de corrupció a Espanya. Si de veritat es vol regeneració democràtica cal una república. Hi haurà corrupció, és clar, però no tanta barra ni tanta impunitat. I a més, cada quatre anys podem revocar-lo. Amb l’actual no.