Category Archives: Diari de Sabadell

Cal anar a votar al referèndum i cal votar sí

Al posar-me a escriure el títol tinc una sensació estranya. M’ha costat recordar-ho. No sé pas perquè. Eren els temps en que escrivia per Unió Jove la revista clandestina de la Joventut Comunista de Sabadell. Quan la llarga agonia de Francisco Franco publicàvem una portada amb un titular que deia: “Abreviemos”. Per cert, la policia té la funció de defensar la llibertat i la integritat dels ciutadans que els paguen el sou, que no ho perdin de vista i que no es deixin instrumentalitzar per interessos polítics espuris. El perill per la llibertat no pot ser mai un cercavila amb gegants. Per què ho dic? Per si de cas.
Vaig fer mítings a favor de la Constitució espanyola el 1978, d’apoderat o interventor pel PSUC i vaig fer parar taules electorals perquè els feixistes robaven les butlletes del sí. Ho tornaria fer. Era mil vegades millor que los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional.

El nou extrem centre, ha desvirtuat aquella constitució. Roca Junyent i Solé Tura deien que era molt flexible i que permetia perfectament el joc democràtic. El PP ha convertit la Constitució en una cotilla antidemocràtica que impedeix el debat polític. Han copat l’aparell judicial -potser ha estat sempre en les seves mans- i han nomenat impresentables. Per exemple per President del Tribunal Constitucional vam tenir un individu que era militant del PP amb carnet, un altre que havia estat del Tribunal de Orden Publico que jutjava gent que lluitava per la democràcia o aquell altre també militant del PP que el van agafar conduint una moto sense casc i borratxo com una cuba. Més recentment han nomenat fiscal general de l’estat a un ésser reprovat pel Congrés de Diputats per jugar a favor del PP en els casos de corrupció. Un individu tan tanoca que diu que els “líders independentistes estan enganyant milers de catalans que estan com abduïts”. O sigui que hi ha de defensar els ciutadans, insulta a milions de persones que li paguem el sou. En mans de qui estem? Tots aquests ens deien que sense armes sobre la taula es podia discutir de tot. ETA era la millor coartada que tenien. Ara ha desaparegut i resulta que no és veritat.

La involució és abismal. L’estat considera a Carrero Blanco víctima del terrorisme! La Fundació Francisco Franco existeix. Continuen 120.000 morts republicans a les fosses. Els nostres republicans han de buscar justícia a Argentina i el jutge que volia fer justícia es ajusticiat.

Crec que una part de la gent dels comuns, no ha entès que aquest és el desafiament més gran a la monarquia espanyola i al règim del 1978 que hom podia imaginar. Que és interclassista? Es clar ho són tots els moviments nacionals d’alliberament. Xavier Domènech en el seu darrer llibre escriu que Catalunya ha passat de fer una “proposta bàsicament de reconstrucció d’Espanya a ser una proposta de construcció d’un estat propi.” Ell mateix va veure en directe com uns Guàrdies Civils posaven la por al cos a uns periodistes de Nació Digital de part del TSJC. Va fer un tuit dient que era “una experiència més pròpia de la generació dels meus avis”. La propera vegada que es trobi en aquesta situació no aniran contra els periodistes, serà contra ell. Es veia venir.
Crec que en aquesta situació els republicans no independentistes cal que es preguntin què hagués fet Joan Comorera o Andreu Nin? Ho sabem, Joan Comorera, de la USC i després secretari general del PSUC era al govern de Lluís Companys i empresonat com ell al barco Uruguay. I Andreu Nin? Doncs al setembre de 1934 escrivia això: “Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.”

Joan Coscubiela al Parlament es va oblidar d’explicar amb quin reglament del Parlament es pot proclamar la república. Cal una aliança entre els republicans no independentistes i els republicans que sí ho son. No s’adonen que quan en caigui un cauran tots? I els socialistes que es calcin, que recordin que Joan Comorera era socialista. Va anar també al Penal del Puerto de Santa Maria.

Anuncis

Imaginem el futur

Dibuixem un possible escenari. El govern central dicta al Tribunal Constitucional que ataqui el govern de la Generalitat i el Parlament. Posen mil denúncies. Primer inhabiliten un consellers, desprès tots. Aquests no fan cas d’aquesta legalitat, es deuen al poble i es mantenen en el càrrec. Llavors el Govern Central aparta al ciutadà de Santako, Josep Luís Trapero i agafen el control dels mossos. Comencen a detenir consellers, directors generals, etc. El mateix passa al Parlament inhabiliten la presidenta Carme Forcadell i una part de la mesa. També inhabiliten els diputats de la majoria i els dels comuns. Aquests fan com qui vol ploure i van al Parlament com si res. Envien patrulles dels mossos i els detenen. Els substitueixen altres diputats que al cap de poc són detinguts igualment. El mateix passa en 850 ajuntaments catalans. Primer els inhabiliten per desobeir directrius del TC i després son detinguts centenars d’alcaldes i de regidors. Molta gent s’hi solidaritza. Han de venir Policies Nacionals i Guardia Civils ja que una part dels mossos es neguen a actuar i els altres estan desbordats. La meitat dels mossos fan l’orni a les ordres de detenir col·legues del propi poble i són expulsats del cos. La gent s’organitza en la clandestinitat.

Nomenen un alcalde i 27 regidors des del Palau de la Generalitzat copat per funcionaris nomenats pel govern de l’estat com a conseqüència de l’article 155 i sota la Presidència del delegat del govern de Madrid. El terror a la ciutat és total. Les tortures i pallisses són constants a les comissaries de policia. Es crea un fitxer amb més de 260.000 registres de sabadellencs. Efectivament no és un error hi ha més fitxes que ciutadans. Amb Facebook, Instagran i Twitter ho ha tingut fàcil per detectar desafectes. Hi ha 70 afusellats. Més de 8.000 sabadellencs a les presons o a camps de concentració. Una quants milers exiliats a França. Són depurats els 2.000 treballadors municipals un a un i en queden només la meitat. Els altres són substituïts per gent propera al nou govern imposat. Les propietats dels detinguts i dels exiliats són repartides entre els defensors dels nou règim. Tots els mestres de la ciutat són igualment depurats, qualsevol persona que s’hagi significat amb idees del sobiranisme o hagi anat algun cop a una manifestació convocada per l’ANC són igualment acomiadats. Sabadell té sort, l’alcalde no és el pitjor que podria ser. A instàncies de persones com el Josep o el Magí, vells lluitadors, s’interessa per uns quants damnificats del nou règim. Fins i tot en deixa tornar unes desenes de l’exili. Han d’humiliar-se totalment per intentar salvar alguns resistents independentistes que estan a punt de morir en algunes presons espanyoles. Consideraran després que és de les coses més humiliants que van haver de fer, demanar clemència al representant d’un règim que havia afusellat amics seus. Per què ho sé? Perquè m’ho han dit a mi personalment.

L’alcalde organitza un gran acte de benvinguda al Cap d’Estat al camp del Sabadell on és obligat a anar-hi tothom. Dos dies abans són detinguts preventivament centenars de sabadellencs independentistes i reclosos a la Fira on dormen amb màrfegues a terra. A l’antic local dels sindicats de CCOO i UGT, òbviament clausurats per sobiranistes, s’han de presentar tots els ciutadans en edat militar on se’ls rapa al zero per humiliar-los i són obligats a passar per la comissaria cada dia. L’alcalde té una gran empresa i contracta a alguns antics sindicalistes a canvi que facin de delators dels sindicalistes que han passat a la clandestinitat.

El més sorprenentment de tot és que, un cop consolidada la república catalana, han tornat els exiliats i els nostre alcalde i regidors han sortit de la presó i han tornat accedir als seus càrrecs escollits pel poble, a la ciutat hi haurà un gran debat sobre si dedicar o no un monument o una plaça a aquest alcalde o si era més o menys bona persona. Es deia José M. Marcet.

Efectivament al capdavall som bàrbars.

En homenatge a Maria Salvo i Josefa Ramos, Magí Colet i Josep Xinxó.

Polèmiques d’estiu

Antonio Santamaría es queixava des de ISabadell que davant de l’allau de crítiques rebudes pel govern local de mig món per l’afer del nomenclàtor, els intel·lectuals locals no han dit res.

Si dic que em sento al·ludit, semblarà que sóc un presumptuós. Per tant abans d’entrar en matèria definiré que és, al meu parer, un intel·lectual sabadellenc. Aquesta és una ciutat amb un passat industrial impressionant. Tant que quasi tothom l’enyora, això sí ningú voldria ara treballar en aquelles condicions espantoses del segle XIX, amb jornades de 14 hores i treball infantil des dels set anys. Per cert li dediquem un monument a la llumanera immoral que, tant si com no, va intentar impedir la regulació del treball infantil: Joan Sallarés i Pla. Molt bonic aquest passat no és.

Per tant, com explicava Marià Burguès, aquesta ciutat no ha donat grans homes de ciència ni de lletres, una de les excepcions Joan Oliver deia que “al capdavall som bàrbars” per alguna cosa. Per tant un intel·lectual sabadellenc és un individu que no cal que hagi estudiat, ni llegit res de res, només que en algun moment s’aturi al passeig i sembli rumiar. Ja ha passat a la categoria d’intel·lectual. De fet l’únic intel·lectual de veritat de la ciutat és Sebastien Bauer, òbviament francès.

Vaig sentir a parlar del debat sobre el nomenclàtor a partir del debat sobre José Mª Marcet, però no vaig pensar que aniria més enllà de treure uns noms de feixistes locals dels nostres carrers i places. Per cert, l’opinió que tenia Marcet dels intel·lectuals i de la Fundació Bosch i Cardellach farien empal·lidir els actuals membres, entre els que m’hi trobo. Però d’això en parlarem un altre dia.

Vaig adonar-me de la magnitud del document a partir d’un article d’Antonio Santamaría. No comparteixo molts punts de vista sobre la política i la ciutat, però vaig pensar que només que la meitat del que escrivia fos veritat, l’ajuntament amb bon criteri, amagaria el paper en un calaix i en faria un de propi acotant el que es volia que la ciutat discutís. Ho vaig trobar tan evident que jo no vaig dir res. S’ha vist que no ha estat així. Qui diu que un intel·lectual endevina més coses que un ciutadà que no ho és?
La segona observació que faria és la següent: si els 27 regidors tenien el document –a mi ningú me’l va fer arribar i al web municipal no hi era –tant costa penjar papers al web?-, podem arribar a la conclusió que cap es va llegir el paper. Ni després de l’article del col·lega? O si se’l van llegir no hi van trobar res de preocupant. No sé què és més preocupant.
Hi ha cops que passen coses imprevistes, podem posar massa exemples dramàtics, però n’hi ha d’altres que ho són. La polèmica generada ha estat proporcionada a l’error.
Després ha estat sensacional l’article d’Isidre Soler assenyalant com a sospitós habitual Antonio Santamaría, com a culpable de l’afer, sense atendre a la magnitud de la tragèdia. O sigui que sense Santamaría el Times no hagués dit res. Brillant. Això sí que es tenir poder!

Ara ja m’he justificat de no dir res abans, als propers dies donaré la meva opinió sobre la qüestió de fons. Però no puc estar-me’n. Sóc dels que em fa gràcia aquesta cita del llibre Juan de Mairena, d’Antonio Machado:

–Hoy traemos, señores, la lección 28. (…)

Hoy vamos a hablar de Dios. (…) Que se pongan en pie todos los que crean en Él.
Toda la clase se levanta, aunque no toda con el mismo ímpetu.

–Bravo. Muy bien. Hasta mañana señores.

-…Que pueden ustedes retirarse.

–¿Y qué traemos mañana?

–La lección 29. “De la posible inexistencia de Dios”.

Crec que aquesta ocurrència tan divertida justifica una plaça sencera, o dues.

Passos a nivell (i II)

 

La setmana passada parlàvem dels passos a nivell a la ciutat i de la desídia de la RENFE. Per cert si l’estació del Sabadell centre fos a Madrid o Barcelona haguessin fet les obres sense col·lapsar l’estació. Eren molt més complicades les obres a l’estació de Gràcia dels ferrocarrils catalans i les de Barcelona Sants quan s’hi va afegir l’AVE i no van aturar la circulació de persones en cap moment. La RENFE ens tracta com a una colònia. Segurament hagués sortit una mica més car i els arquitectes haurien d’haver pencat una mica més. Què se’ls en fot als responsables de la RENFE els milers de sabadellencs que durant quatre mesos aniran de corcoll,

L’any 1972 un “Un conductor de la línea 7 con gran serenidad, pero con gestos elocuentes y voz en grito que vio la inminente llegada del convoy ferroviario, avisó a los innumerables vehículos que se prestaban a cruzar el paso a nivel, evitando por ello un grave accidente del que escapó por fracción de segundos el mismísimo autobús. El pobre conductor Don Eugenio Brígido, -el tracten de Don, de fet es mereix que li posin el nom- resultó herido al dar con el brazo contra la ventana del autobús.”

Per fi el 7 de juliol de 1973 s’acaben les obres d’ensotament dels trens de la RENFE i s’inaugura. L’acte es fa a l’estació del sud a les 10,30 amb una placa de marbre negre que diu: “Siendo Jefe de Estado Español Francisco Franco Bahamonde y Ministro de Obras Públicas,  Excmo. Sr. D. Gonzalo Fernández de la Mora inauguró esta estación el 7 de julio de 1973.” Era alcalde de la ciutat José Burrull que va donar les “Gracias a Franco y a la política del Movimiento Nacional.”

Van anar fins a Castellarnau i al restaurant Burrull diu: “Tan sólo señalar la coincidencia se esta histórica inauguración con la conmemoración patriótica del dieciocho de julio. Queremos agradecer al Caudillo de España y a los Ministros del Gobierno su aportación a esta, para nosotros, vital obra de infraestructura.” Al cap de tres mesos no s’inaugura Sabadell Nord.[1] Però no van trigar massa dies i el diari local tornava a dir: “Retrasos calamitoso de los primeros días después de la apertura del nuevo tendido ferroviario.”

Per una vegada que els franquistes fan una obra a la ciutat i pitjor no ho podrien haver fet. Ens van deixar com a herència una Gran Via que no és gran, només un carril d’anar i un de tornar i un seguit de tobogans que durant molts anys cada vegada que plovia s’omplien d’aigua. Ningú havia previst com fer sortir aquesta aigua. Algun dia caldrà que algun govern se’n pensi una i la converteixi en un passeig. Però per fer-ho cal un govern valent que tot d’una col·lapsi la Gran Via hi posi dificultats als cotxes. Això dèiem que ho ha de fer un govern valent, però alhora que ho apliqui durant els primers dies de mandat, com a Lugo. Fer-ho una rambla per passejar amb arbres sembla una utopia. Els sabadellencs al final tindrem fama de conservadors, encara ens passaran la mà per la cara dels barcelonins canviant la meridiana per un passeig. Una ciutat amb 121.000 vehicles és totalment insostenible. Sort que la major part d ela gengt els té pel prestigi més que per l’ús. Si tots decidissin fer-los servir, serien una plaga pitjor que tornar a posar el tren a cel obert. Per cert els tobogans els podíem omplir d’aigua i fer-hi piscines municipals.

 

[1] Sabadell 10-7-1973 p. 3 i 5

 

Passos a nivell (I)

Ens queda molt lluny aquella ciutat encerclada per la via de la RENFE. Un element que va torturar la ciutat va ser sense cap mena de dubte el dogal de la via de tren del Nord. Ara ens queda tot molt lluny, però a Montcada encara n’hi ha. Encara estan estudiant què fer.

Ja de ben antic va ser un problema. Marià Burguès ens en parla: “Atropells pel ferrocarril:  El conegut tintorer Josep Buxó Mariné en travessar el pas a nivell del carrer Creueta per esverament del cavall de la tartana que menava, fou atropellat per un tren. Qui ha conegut l’esmentat tintorer, abans  de l’atropell tenia el nas ben tort, degut a no sé què; un cop atropellat pel tren tingué la sort de veure que el nas li havia quedat ben perpendicular, com les altres persones, de la qual cosa ell se’n vanava rient, tot explicant que de l’havia fet adreçar pel tren.”

La Revista de Sabadell l’any 1926 anuncia que es prendran mesures. Funcionaris i tècnics de la Compañia del Norte visiten la ciutat de la mà de responsables municipals per tal que “el paso de la línea -de tren- dentro de esta ciudad vaya modificándose en el sentido de que sus pasos a nivel tan peligrosos por un lado  y la seguridad de las calles laterales y la via por otro, dentro del margen que facilitan las proyectadas reformas.” Hauran d’esperar 50 anys.

Són sovintejades les notícies sobre incidents de cotxes i d’autobusos als passos a nivell de la ciutat.  L’any 1959:  “mortal lotería de los pasos a nivel: un autobús se salvó por los pelos en el de la Rambla en dirección Creu Barbará. Según parece no funcionó el artilugio mecánico que sirve de aviso al guardabarrera.” En els diàlegs amb l’alcalde Marcet que es feien al diari Sabadell al cap de poques setmanes un ciutadà li pregunta el seu parer: “dado que se trata de un presupuesto cifrado en cientos de millones de pesetas, yo tengo fundada confianza en que…” Manera franquista de dir que no pensava fer res de res.

També sovintegen accidents de ciutadans que travessen passos a nivell: “un tren expreso que salió de la estación de Sabadell en el kilómetro 345, arrolló a un hombre que del accidente salió con las piernas amputadas.”  El problema era realment majúscul i públic fins i tot en la propaganda municipal “150.000 sabadellenses” Ajuntament de Sabadell. Sabadell 1968″ s’explica que en els passos a nivell hi ha hagut “en los últimos seis años más de treinta muertos y heridos.” I compten durant 14 hores quants vehicles passen pels 7 passos a nivell existents a la ciutat: l’any 1960 23994 persones, el 1964 54.178 i el 1967  62.994. En la mateixa publicació s’explica que solucionar el problema dels passos a nivell costa 507 milions de pessetes, es dibuixa com una utopia. L’any següent, 1969, Miguel Marin Hidalgo informa al diari Sabadell “La noticia que el Consejo de Ministros había aprobado las obras de supresión de los pasos a nivel en Sabadell nos llenó a todos de gozo. Las obras en cuestión tardaran todavía un poquito en realizarse.”

Mentrestant la deixadesa de RENFE es posa en evidència des del diari local. Aplaudeixen que l’ajuntament arregli el pas a nivell de la Rambla perquè la RENFE no ho fa “sin esperar a que la nunca bien ponderada RENFE” ja que “han estado a punto de provocar una desgracia”. Un autobús va trencar el palier d’una roda davantera. A vegades els temps sembla que s’acceleren i a vegades sembla que continuem igual. La deixadesa de la companyia és persistent: “Falló el timbre automático del paso a nivel de la Carretera de Prats. La decidida intervención de un conductor de autobus evitó un grave suceso. Las barreras quedaron paralizadas.”

La nova estació de Plaça Espanya

Vaig estrenar la nova estació dels ferrocarrils catalans de plaça Espanya que es diu Sabadell Nord. Com que sembla que en l’idioma català hi ha poques paraules, van posar a l’estació de ca n’Oriac Sabadell Parc del Nord. Si algun dia el tren arriba a Castellar, en diran Sabadell Nord, Nord, Nord. Bé molt senderi no tenen els que han decidit el nom de les estacions noves. Quan vaig fer un article sobre l’estació de la Plaça Major ja vaig dir que sembla que anem baixant fins a les calderes del Pere Botero, bé doncs aquí és al centre de la terra. Potser es pot argüir que el tren havia de passar per sota el túnel de la RENFE i que, per tant, cal anar molt, però que molt ensota. D’acord. En aquest cas no hi havia més remei. El primer desengany que he tingut és que l’entrada per l’Avinguda Tarradellas, no és tal només és una sortida d’emergència, el problema és que està senyalitzada com si fos bona. A més no entenc perquè no hi poden haver dues entrades. En fi. Torno enrere fins la plaça Espanya i m’adono que a la vorera hi ha una petita entrada cap a l’estació sense necessitat de travessar la Gran Via. Començo a baixar i baixar voltes i voltes, tot molt estret i angoixant. Al final vas a parar al vestíbul de l’estació. Qui ha dissenyat aquesta entrada tant estreta, petita i laberíntica caldria que el cridés aquests Guardia Civils que estan fent declarar a força catalans sobre els seus pensaments. Aquesta entrada se l’haguessin pogut estalviar. Com en les altres estacions no hi ha escales mecàniques de baixar. Homeeee! Hi ha dos trams, el segon del vestíbul fins a l’andana té 67 esglaons, per què ho sé? Perquè el dia 24 ja estava espatllada l’escala mecànica i la vaig pujar fent penitència cristiana. Crec que el fet que per baixar hagis de salvar 120 o 130 esglaons és una bona mesura dissuasòria que l’arquitecte ha fet per tal que mai això funcioni com a metro urbà. Crec, a més, que no hi ha espai reservat per posar-les algun dia, però no n’estic segur. El que no entenc és que ens gastem més de  400 milions d’euros i estalvien les escales de baixar. Voleu dir que hi són tots? Els enginyers, urbanismes i arquitectes encara no han descobert que la plaça de Déu està ocupada.

L’altre cosa que no m’agrada és aquesta estètica que veig que alguns en diuen “brutalisme”. Només algú de fora se li va acudir fer-ho així, la ciutat és tota “brutalista”, crec que és la manera de dissimular que els importa un rave la ciutat. Quins temps aquells on es feien estacions de tren que han  perdurat fins els nostres dies. És mil vegades millor l’antiga RENFE centre, que la que en quedarà quan la facin nova, m’hi jugo el que vulgueu. Tota l’arquitectura civil dels nostres dies no perdurarà. Potser caldria una mica més de disseny i poesia. A més totes les estacions son iguals. Es nota que ho ha fet gent que no agafa el tren cada dia i que entre endormiscat i avorrit, ha de mirar de no passar-se l’estació de llarg. Els surt més barat fer-les totes iguals? Almenys les podrien fer de colors diferents. Noms iguals i amb disseny iguals, quanta gent s’equivocarà d’estació? Pensava que potser ens governa la URSS, és a dir totes les estacions iguals per tothom. Doncs no a Moscou les estacions del règim comunista eren de marbre i cada una era diferent. Ves per on! Cal contractar alguns experts en semiòtica i arreglar les indicacions, són francament millorables. I posar-hi llum.

Em trobo una dona amb dos fills petits, preguntant on són Sabadell Nord i Parc del Nord, vaig necessitar 15 minuts en explicar-hi. No hagués estat més fàcil posar ca n’Oriach?  Ara ja no hi ha excuses per no arreglar l’Avinguda Tarradellas i la plaça Espanya. Sobretot, sobretot que pensin els arquitectes i responsables que per aquests indrets hi passa gent que necessiten protegir-se del sol, per l’amor de déu, planteu arbres i poseu ombra pels llocs on passem

Feminisme i laïcitat

La setmana passada vaig dinar al restaurant de la biblioteca del Vapor Badia i vaig aturar-me en una exposició que hi ha a l’entrada. És una exposició que pretén promoure els valors de l’antiracisme entre els sabadellencs. No sé si el lloc escollit és el millor per una iniciativa que pretén difondre aquests valors. Els ciutadans que llegeixen son el “target” adequat? Pretén alertar-nos sobre la manipulació informativa i responsabilitzar-nos per tal que adoptem una actitud crítica davant els comentaris i informacions de caràcter tendenciós o racista. Ens alerta que “no ens deixem portar per les notícies negatives i sensacionalistes”.

És un empeny lloable. Però la meva sorpresa rau en el fet precisament que es cau en allò que es critica. L’exemple que es posa és els conflictes derivats de l’ús d’una curiosa de peça de roba anomenada burquini a França. Dos plafons. Es pregunta tendenciosament: “Queda palesa l’agressió viscuda per aquestes dones? Segueixen sis opinions, totes d’una forma postmoderna d’analitzar les coses, és a dir d’analitzar-les al revés. Però anem a pams.

Una part molt important de les dones que emigren cap a Catalunya ho fan fugint de les guerres, de la fam o de les humiliacions que règims autoritaris, despòtics i teocràtics donen a les dones, tapant-les fins a extrems grotescos. Les valeroses feministes són atacades per policies religiosos, detingudes i empresonades. Com diu Xavier Domenech la gent quan emigra busca l’esperança. Qualsevol analista lliure de prejudicis es preguntaria per què una dona es posa el burquini a França? La resposta pot ser binària. La primera perquè l’obliga, el marit o l’imam. Si fos així estaríem davant d’una forma de violència de gènere. Pot ser -ho dubto- que ho faci perquè vol. En aquest cas estaríem davant d’un cas clar d’alienació. No em sembla correcte que un govern d’esquerres usi el punt de vista de l’alienat. En els conflictes de classe es posarien a favor dels esquirols?
Per tal que no es digui que opino fora de context explico el que diu en un plafó firmat per Íñigo Sáenz de Ugarte: “En uns països l’obligació és posar-se roba; a França la contrària. En ambdós casos s’invoca la moralitat pública: religió i laïcisme compateixen nivells de coerció sobre com han de vestir les dones. De nou el factor cultura té un important pes en tracta d’imposar? una suposada identitat cultural única sobre una minoria.”
Anem a pams, que l’únic país sospitós de no respectar els drets de les dones citat a l’exposició sigui França, és intel·lectualment una indecència. França és un dels pocs països del món on des de fa més anys hi ha llibertat religiosa i de consciència. A França devem la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Dos anys després Olympe de Gouges va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.
Però la segona part de l’afirmació “religió i laïcisme compateixen nivells de coerció sobre com han de vestir les dones.” Posar la religió i la laïcitat al mateix nivell és una altra temeritat derivada del desconeixement. D’on surt el feminisme? De les valeroses atees, lliurepensadores o agnòstiques que van qüestionar els contravalors del patriarcat de l’església catòlica i de la dreta. El mateix passa en els països governats per teocràcies islàmiques. Aquí ho sabem bé, vam patir el nacionalcatolicisme. No sé per què en l’exposició no es critica els Rouco’s de l’islamisme que volen reduir les dones al no res. Per cert les feministes d’aquí com Angeles López de Ayala, Teresa Claramunt o Isabel Vilà, si aixequessin el cap al·lucinarien. I si abans d’exposar texts lisèrgics ens ho mirem? Per cert la nostra casa del comú podria afegir-hi un homenatge a les noies sabadellenques filles d’un món llunyà que com heroïnes lluiten cada dia als nostres instituts per ser lliures, perquè no les casin a la força o per no portar el vel.

Al web de Drets Civils de l’Ajuntament de la ciutat hi ha un apartat de “Creences” i sorprenentment a dins hi trobem un espai que diu “Laïcitat”. És una contradicció. Els ateus i agnòstics bàsicament “no creiem”, no tenim dogmes en els que creure com ho fan els seguidors dels llibres sagrats. Partim del dubte i la recerca. Cal dir però que l’apartat de definició de laïcitat és molt correcte.