Cal un front republicà per l’amnistia

Crec que hem creuat una enorme cruïlla. Al meu parer hi ha una etapa que va des de la sentencia del TC contra l’Estatut el 2010 a la sentència del TS el 14 d’octubre de 2019. Aquesta darrera sentència, es produeix el dia després de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia per part de l’exèrcit espanyol  l’any 1909 i el dia abans de l’afusellament de Lluís Companys l’any 1940 també per part de l’exèrcit espanyol. Un era  pedagog i l’altre republicà federal catalanista. Dos personatges molt diferents però igualment afusellats.

El que serà més difícil als propers mesos es encarar una sentencia delirant que a més ha jutjat a mig poble de Catalunya i l’ha insultat. La correlació de forces ens és molt desfavorable. Tenim uns jutges d’extrema dreta i un rei de Vox. Caldrà perseverança, capacitat d’anàlisi i sobretot no llençar tovallola mai, mai, mentre hi hagi gent a la presó i l’exili. Enrico Berlinguer es preguntava: quantes masses es necessiten per aturar un tanc? Cal resistir la frustració. Un sistema democràtic no és un sistema sense conflictes, és un sistema on els conflictes es resolen per vies pacífiques i democràtiques. Com? Doncs a partir de l’acció dels partits, institucions i entitats. Però si l’estat l’únic que fa es empresonar dirigents de partits, de les institucions i de les entitats dissidents, llavors sols queda la desolació i el caos.

És el que hem vist a la ciutat, hem passat de la manifestació del dilluns, probablement la més massiva de la historia de la ciutat des de la Vaga General, a la dels aldarulls del dimarts.

Veiem com els poders de l’Estat estant agafant una autonomia preocupant, els caps de la Guardia Civil a Catalunya Pedro Garrido i Félix Vicente Azón fan política sense que Grande-Marlaska tingui la valentia de destituir-los fulminantment. El mateix passa amb els mossos que actuen sense recordar que qui li paga el sou son aquells que vol atropellar.

Estem assistint a uns moments de gran desconcert, és el lògic quan la proposta de l’estat des de 2010 es una proposta punk: no futur. Tot els aldarulls que hi ha a la ciutat -siguin provocats per infiltrats o per activistes radicals- recau sobre la consciencia dels responsable polítics d’un estat que demostra una molt poca capacitat de resposta política.

Posem un exemple retrospectiu. La manifestació massiva de l’11 de setembre de 1977 va servir perquè al cap de 20 dies Adolfo Suárez derogués la llei franquista del 1938 que liquidava les institucions catalanes, al cap d’un mes retornés el president Tarradellas i al cap de dos anys s’aprovés un Estatut. I 30 anys de tranquil·litat institucional.

Cuixart i Forcadell: llibertat!

Volia escriure aquest darrer article sobre el que ha significat escriure i llegir per a mi aquest nostre Diari de Sabadell. Però el fet que tornem a tenir presos polítics a la ciutat després de 35 anys m’ho impedeix èticament.

Tenim als sabadellencs Jordi Cuixart i a Carme Forcadell a la presó. I a Guillem Fuster investigat per enaltiment de terrorisme! També està essent investigat Joan Ignasi Sánchez que va ser regidor a l’Ajuntament de Sabadell i, en una altra causa, el nostre alcalde Maties Serracant. I també Valtonyc condemnat per unes cançons. Cinc sabadellencs acusats per raons polítiques o de llibertat d’expressió. Un ja era excessiu.

El jutge d’extrema dreta Pablo Llarena s’ha inventat un delicte de rebel·lió que només ell ha vist en les seves fantasies. El 20 de setembre de 2017 al davant de la conselleria d’economia ni hi va haver trets a l’aire, ni violència, ni res de res punible. En un món ple de televisions i sobretot de càmeres de mòbil no s’ha gravat cap imatge violenta, però ell, avalat pel govern de l’estat, ha decidit, en una causa general contra els representants escollits del poble de Catalunya, detenir a la cúpula de JxC i d’ERC. No té nom. A més ha impedit que el Parlament de Catalunya votés a tres candidats escollits pel poble de Catalunya fa tres mesos. Una cosa que és del tot anticonstitucional. Només una sentència ferma  o ser terrorista ho podria impedir.

Divendres en la manifestació de protesta per l’empresonament dels exconsellers i la expresidenta del Parlament, estava tothom molt afectat. Em vaig trobar un amic amb el quan vam militar al PSUC que estava plorant amargament, em va dir: “vam patir massa de joves, creia que ja no ho tornaríem a viure mai més”. Podeu pensar que estic afirmant que això és una dictadura o que és franquisme. En cada situació històrica les coses sempre tenen matisos, ara bé l’estat de dret a Espanya està brutalment en entredit. Qui no vulgui veure-ho fa el que en psiquiatria en diuen negació. Com diu Javier Perez Royo potser no és franquisme però “esto apesta a franquismo”.  Aquells que diuen que no es pot trivialitzat la presó i l’exili, els diria el mateix: el que no es pot fer és trivialitzar el fet que hi hagi sabadellencs a la presó o jutjats per raons polítiques. Empresonar l’adversari polític ens condueix a la fi del fair play polític. Que ningú s’enganyi, escriuria el mateix si estesin a la presó Adrià Hernández o Esteban Gesa.

Però no voldria deixar d’escriure encara que sigui unes poques ratlles sobre la fi del Diari de Sabadell. Pels historiadors el diari Sabadell i després el Diari de Sabadell és una eina imprescindible per poder fer història. S’acaba una etapa molt llarga que ha entravessat tota mena de situacions. I el diari n’ha estat testimoni i notari per tal que les generacions posteriors puguin reconstruir la memòria.

Vull donar les gràcies a tots aquells lectors que m’ha llegit, als que els hi ha agradat, però sobretot a aquells que han discrepat del que hi exposava. M’ha guiat una idea. Opinar sobre la realitat de la ciutat de forma honesta i independent. He parlat a favor i en contra de coses que han fet quasi totes les opcions en aquests anys. La política municipal està plena de racons i molta gent opina que tot va bé quan governa la seva opció i tot va malament quan governen les altres. En realitat a la ciutat hi ha un gran acord ocult sobre el 90% de la despesa municipal. I no recorden mai quan has lloat una acció de govern, sempre recorden la crítica, encara que sigui per coses molt menors.

I un darrer comentari, algun pensaran que la fi del diari té una part positiva: que ja no tornaré a escriure. Ho escrivia el gran escriptor i mal patriota Josep Pla sobre quan un periodista o opinador deixa d’escriure: “el lector projecta sobre el desaparegut un oblit automàtic, fruit de la clara consciència que té de l’enorme quantitat de ximpleries que li ha hagut -si us plau per força- de llegir”. Amen.

 

 

El PSUC de l’exterior i de l’interior.

Les victòries cal saber veure-les. Els nostres herois cal conèixer-los. A voltes els tenim ben a prop. Són gent normal i corrent, treballadora. Aquesta és la història d’un d’ells, n’hi ha moltes més.

Des d’inicis dels anys cinquanta, i durant molts anys, coexisteixin a la nostra ciutat dues organitzacions del PSUC sense connexió directa. Denota el grau d’opressió i de repressió salvatge que es va viure a la ciutat i denota també, el grau d’heroisme d’un grapat d’homes i dones quasi bé desconeguts. Una organització és la de la generació  de comunistes de la república a la nostra ciutat, són dels joves de la guerra, que, al tornar, reconstrueixen la resistència des de l’any 1943. Alguns com Jaume Girabau hi deixen la pell, fou executat el 1942. L’altra, anomenada de “l’exterior”, és un nou PSUC organitzat per aquells militants que venien d’altres terres d’Espanya. Aquest PSUC fins al 1955 no connecta amb la direcció nacional. De fet, aconsegueixen connectar-hi a partir d’un familiar que pertany al Partit Comunista Francès que, en tornar a França, informa que a Sabadell hi ha una organització del PSUC completament aïllada. Herois en aquesta història tan poc investigada n’hi ha molts, però potser un d’ells destaca per la seva peripècia dramàtica personal. Es tracta d’Antonio Arroyo Lozano, nascut a Salar de Loja (Granada) conegut a la ciutat com a Joaquin Severino Silva i  com a nom de guerra simplement Joaquín.

De fet havia estat guerriller de la “Agrupació Guerrillera de Andalucía oriental” del que el seu germà Enrique, n’era el responsable polític. De fet Antonio Arroyo havia tingut un altre nom de guerra a la guerrilla com a “Eladio”.

Bé no queda clar en les diferents versions que he pogut llegir si ell va ser el responsable del PCE de Còrdova o simplement del seu comitè. Tampoc queda clar si va ser un caiguda del comitè d’Andalusia del PCE o del comitè de la província de Córdoba. La qüestió és que la Guàrdia Civil els va descobrir i va detenir un comitè, ell va arribar tard. Dels detinguts, la dictadura en va afusellar a tres. Lozano doncs es va salvar; però tant la Guàrdia Civil com el mateix PCE, que creia que era el delator, el buscaven. Fou així com va fugir. Es va amagar a casa, en realitat una cova, d’una família amiga a Sant Oleguer. Allí l’any 1951, conegut per “Joaquín”, començà a ensenyar a llegir i escriure a un grup d’amics de la família, alhora que recollia diners per als que sofrien represàlies.

Poc a poc inicia l’organització del PSUC de “l’exterior”. Ajudat per la seva dona i quatre joves més, organitza, el 1952, l’embrió del comitè local. A partir d’ell es varen crear diferents grups que quedaren controlats pel Comitè de la Creu. Cap a finals de 1955 hi havia 28 grups. La primera reunió formal del PSUC de l’Exterior es celebra el 25 de gener de 1954. Tenien uns 300 militats. No tinc clar quin any mor Antonio Arroyo. (1959 per uns 1962 per altres).

No serà fins als anys setanta, repeteixo fins als anys setanta, quan els dos PSUC de la ciutat es connecten. Segurament va ser una bona decisió de la direcció mantenir-los separats, ja que els va salvar de ser arrossegats en les múltiples caigudes de militants que hi va haver tant dels que havien viscut la guerra a la ciutat com dels que havien vingut de fora. De fet la policia no se’n sabia avenir. Ara bé, aquest fet demostra per si sol les dificultats de la lluita política a la ciutat i la ferotge repressió que existí fins al final de la dictadura. Arroyo fou l’ànima de l’organització de Sabadell, que assolí arrelar-se a tots els barris.

En una ciutat d’un país democràtic normal jo no tindria dificultats per saber detalls dels que no n’estic segur, és més no escriuria aquest article perquè tothom coneixeria la història. Hi hauria una biografia del nostre heroi, li hauríem dedicat un carrer o una plaça, a les escoles s’explicaria a tots els nens i nenes i a França n’haurien fet tres pel·lícules. Potser encara hi som a temps.

 

El feminisme és obrerista i anticlerical

Crec que el darrer 8 de Març va ser un dia històric que marcarà un abans i un després del feminisme contemporani. Hi va haver un feminisme als anys setanta que es va haver d’enfrontar al règim nacional-catòlic que era especialment cruel amb les dones. De fet ara que es torna a parlar molt de la transició i especialment dels Pactes de la Moncloa de l’any 1977 -no entraré a fons en aquesta qüestió- no s’esmenta que hi havia coses com la creació del delicte de tortura, fins aquell moment era pràctica habitual. I es van emprendre un seguit de mesures a favor de les dones: “Despenalización del adulterio y el amancebamiento” cal tenir present que eren lleis que només s’aplicaven contra les dones per aconseguir la subjecció al marit. Però també mesures com “Regulación de la expedición de anticonceptivos, límites de publicidad y consiguiente despenalización” o “Modificación de las edades de la mujer tomadas en consideración para la tipificación del rapto y del estupro”. Vist amb els ulls actuals un tipus de debat polític al·lucinant. Aquell feminisme va tenir molts èxits. Després hem viscut uns anys on semblava que res podia tornar enrere. Portem uns anys on la reacció pot fer tornar a les dones a l’època de les cavernes i ara, hi ha una reacció. Una altra generació de dones es mobilitza.  Per enfrontar vells perills i per promoure noves fites encara no assolides.

Però no entenc perquè hi ha gent que creu que el feminisme és burgès. Denota un desconeixement sideral. El feminisme és de gent treballadora i anticlerical. Que el feminisme ha hagut de ser anticlerical és evident només cal llegir el sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany o a l’actual bisbe de Sant Sebastià José Ignacio Munilla, però a més el feminisme català te la seva arrel en el moviment obrer i en les organitzacions polítiques republicanes.

No sé per quina raó, bé sí que sé la raó, però quan parlem dels inicis del feminisme normalment parlem de les sufragistes angleses com si aquí no tinguéssim un feminisme d’abans 1960. De fet tenim un extraordinari moviment feminista al segle XIX que explota a inicis del segle XX. Posem-hi noms: Teresa Mañé, Teresa Claramunt, Isabel Vilà, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé o Amàlia Domingo. Què tenen en comú totes aquestes valeroses dones? Que són d’esquerres, maçones, anarquistes, espiritistes, anticlericals, republicanes, sindicalistes, comunistes, protestants o atees. Són més avançades i modernes que una part important del pensament postmodern de l’esquerra catalana d’avui. Ángeles López de Ayala va fundar la Sociedad Autónoma de Mujeres el 1889 amb l’anarquista Teresa Claramunt i l’espiritista Amàlia Domingo. Aquesta societat estava en relació amb la lògia Constància, a la qual pertanyia Ángeles López de Ayala, i pot considerar-se una de les més rellevants institucions feministes a cavall dels segles XIX i XX. També finançava una escola laica nocturna: el Foment de la Instrucció Lliure, embrió de la Sociedad Progresiva Femenina. Va passar tres llargues temporades a la presó per les seves activitats polítiques i periodístiques. Ángeles López de Ayala col·laborà amb Ferrer i Guàrdia i d’aquí neix la idea practicada a l’Escola Moderna de la coeducació de nens i nenes. El 10 de juliol de l’any 1910 organitzà la manifestació feminista més important i multitudinària. Ocuparen tot un tram de la Ronda Sant Pere, sota la bandera de l’emancipació de la dona, del lliurepensament i de la república amb la següents proclames –cal tenir present que els diaris eren en castellà–: ¡Adelante mujeres! A sustituir el fanatismo por la razón. A abrazarse al árbol divino de la emancipación de la conciencia, (…) Y sobre todo obreras de todos los oficios, dignas por todos los conceptos de la mayor veneración y simpatía». Sortiren al carrer entre 10.000 i 20.000 dones, però també hi hagueren manifestacions a Mataró (8.000), a Reus (6.000), a Manresa (5.000), a Palamós (3.000), etc. López de Ayala deia: «Instruïu les dones i haureu redimit el món». Ella s’havia relacionat molt amb la ciutat de Sabadell. Teresa Claramunt la gran líder obrera i feminista era de Sabadell i Isabel Vilà, membre de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) va ser la primera directora d’una escola, i ho va ser a Sabadell en una escola de la Institución Libre de Enseñanza. O sigui que feminisme burgès res de res. Els de la Lliga Regionalista se’ls posaven els pèls de punta només de sentir els noms d’aquestes dones valeroses. Dijous passat hi va haver la manifestació feminista més important de la història, felicitem-nos!

 

Sabem què és Sabadell?

Si els humans no ens relacionéssim amb ningú molt probablement acabaríem per no ser humans. Les persones del nostre entorn moltes vegades són com una espècie de mirall on ens podem reconèixer. Per aquesta raó es difícil mantenir les parelles i els amics. Ens expliquen allò que no volem saber de nosaltres mateixos. I no ens agrada, perquè estem fets d’imperfeccions. El nostre entorn ens explica petites veritats, en minúscules, sí, però són petites veritats que moltes vegades no ens agraden. Quanta veritat estem capacitats per a suportar?

Si això és el que ens passa a les persones, el mateix passa amb les ciutats. Cada habitant d’una ciutat coneix només un petit espai, normalment casa seva, el seu perímetre que a voltes en diem barri i el centre de la ciutat. Per raons de feina, familiars i amics poden acabar coneixent altres espais, però en general limitats. El mateix passa amb el tipus de gent. En general ens rodegem de persones amb més o menys afinitats, de tal manera que pertanyem a un grup més o menys definit. A la gent del grup els sembla que tot el demés són com ells. Per exemple, la gent rica creu que tothom té les mateixes possibilitats que ells, no se’ls passa pel cap que hi ha gent que ha de viure sense casa, quan en té amb molts de fred i amb extraordinàries dificultats per menjar.

Existeix un remei per aquesta visió reduïda de la ciutat, ja sigui per raons econòmiques, territorials -del barri en el que vius- o culturals. I aquest remei es diu altruisme. L’altruisme es pot practicar de moltes formes però la mes bella des del punt de vista de la civilitat és pertànyer a alguna associació. No totes són iguals, però en general et permeten tenir un coneixement de persones i territoris que van més enllà de la teva realitat més propera. Però per fer-ho cal combatre una idea molt poderosa. La distancia ens permet mantenir-nos en els nostres prejudicis, que poden ser de molt diferent mena. Per exemple, esmentar sempre les diferencies amb els estrangers, abonen la idea que ens separen motes coses. En realitat segons diu amb encert l’amic Said El Kadaoui “El que fa més por de la persona diferent no és la seva diferència, sinó que s’assembli a nosaltres. Reconèixer això voldria dir que avui ets tu foraster, però demà ho podria ser jo”.

Així doncs si en l’esfera individual acabaríem per no saber qui som sense la companyia dels altres, en l’esfera col·lectiva sense mitjans de comunicació no existeix societat i no existeix democràcia. Perquè els mitjans de comunicació ens permeten transcendir del nostre petit món. Ens podem assabentar del que passa en altres barris, en altres móns culturals, fins i tot del que passa als inframons quan hi ha actes criminals. A més ens obliga a llegir altres opinions, a escoltar altres raonaments de persones que expliquen coses que cap del nostre entorn explicaria. I poden venir determinades per la ideologia, però també per provenir d’altres latituds geogràfiques, de preferències o d’opcions de vida. No hi ha res que pugui substituir els mitjans de comunicació construïts per periodistes. Paradoxalment quan les ideologies tendeixen a ser cada vegada més líquides està sorgint un nou dogmatisme produït per la manca de mitjans de comunicació plurals i independents. El creixement del dogmatisme es deu, en part, a que massa persones de la mateixa ideologia només es relacionen amb persones de la mateixa mena i cada vegada els costa més ser empàtics amb els que no pensen com ells. Podeu estar pensant: hi ha  Internet! No. Cada tribu es relaciona amb gent de la mateixa tribu a Twitter i a les demés xarxes socials. Això els experts ho anomenen “el filtre bombolla” (Eli Pariser). En les bombolles d’Internet, per exemple, tu no veus el mateix que jo si busques una cosa a Google, veuràs el que “ells” volen. Són algoritmes, diuen. Es clar.

Cada vegada les ciutats poden quedar més compartimentades. Cal fer una crida per tal que el màxim de gent possible, passi de la condició d’habitant a la de ciutadà, és a dir a exercir l’ètica civil republicana. I en aquest objectiu és imprescindible tenir mitjans de comunicació que ens permetin reconèixer-nos com a ciutat, amb les seves virtuts i els seus defectes.

Com es fomenta el civisme?

Quins nous mecanismes podem establir per fer possible un major grau de democràcia local? Fent possible que el nombre de ciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat que són conscients que la ciutat és de tots, augmenti. I què podem fer? Moltes coses. Potser un bon exercici seria localitzar correctament quins son els models socials de ciutadans exemplars. En general podríem dir que son aquells ciutadans que dediquen una part del seu temps a estar informats i en participar en afers col·lectius de la ciutat, no per al seu bé, sinó pel bé comú. Requereix algun element de partida? No. Poden ser ciutadans de veritat, qualsevol persona de qualsevol condició social i cultural, que estimi la ciutat.

Què podem fer per tal que augmenti el civisme? Caldria analitzar què ho fa que uns ciutadans estimin la ciutat i altres no. Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses a primera vista molt distants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat pot ser un primer esglaó. Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser una segona raó, això vol dir comptar amb un estat de benestar sòlid del que hom pugui sentir-se’n orgullós. Sinó es corre el perill de  considerar la pobresa com a incivisme. En tercer lloc tot el que afecta a l’educació popular, la intel·ligència, la cultura i l’art. Amb el conreu d’aquests valors es pot aconseguir la fe civil necessària per vestir un gran culte a la llibertat, d’amor a la democràcia entesa com la participació els 365 dies de l’any. I en aquest deler de perfecció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbits del nostre espai públic.

La major part de pobles que nosaltres considerem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú: tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapartida, un major grau de serveis públics i entre ells una dedicació especial envers els nens i nenes. Sense pagar impostos no hi ha solidaritat perquè és impossible el repartiment de la riquesa. A més, a menys diferències socials acostuma a haver-hi menys delictes.

Civisme és també dissenyar un espai públic on les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tingui preferència, cal recordar que el 70% dels desplaçaments es fan a peu o en transport públic. Idees com el “camí escolar” son una bona síntesi de civisme i de priorització dels infants.

Com s’exerceix la ciutadania? Hi ha moltes formes, les més tradicionals són anar a votar –o abstenir-se conseqüentment, no per mandra-, però és evident que només votant cada quatre anys no n’hi ha prou. Pensar que la democràcia és això és un error que s’ha produït als darrers 30 anys de democràcia i que estan en la gènesi dels problemes de civisme. Calen moltes més coses. L’associacionisme és potser l’element clau de com s’expressa la ciutadania avui. Es necessita també espai per la dissidència, (per la dissidència no pel gamberrisme) aquesta és la garant de la democràcia i a voltes anticipa els canvis que han de venir. Cal entendre la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat. Però l’associacionisme  és molt més, és la democràcia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes. És l’expressió més clara més diàfana de com es pot expressar en la pràctica de la ciutat un dels valors més preuats: l’altruisme. La suma d’egoismes no dona, no pot donar mai una societat plena de virtuts, es necessita que la gent sigui altruista, que més enllà del seu interès personal actuïn pel bé col·lectiu.

Però cal acabar dient que la major part dels ciutadans de Sabadell, en general, tenen comportaments força cívics, als darrers 35 anys la ciutat ha anat comprenent que la ciutat és seva i cada dia hi ha més persones que quan algú ataca l’espai públic senten que s’ataca una part del seu patrimoni. Potser aquest és el missatge que donen els ciutadans amb les seves queixes, no és que l’incivisme avanci, sinó –com en tantes d’altres coses- ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més, de les institucions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d’optimisme.

Els esplais i Odón de Buen

Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.

Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”

Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.

Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”

Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.

Les heroïnes sabadellenques

Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.

Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.

Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

1. A la dona i a la mula, vara dura
2. Alzina i dona de cent una bona
3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.

Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.

Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.

Com incrementar el civisme

Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem  emmirallar en els països amb més tradició democràtica.

Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell”  cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:

“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l'”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció.  A. “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B. “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C. “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D. “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.

A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, perquè no dir-ho, poesia.

 

Els rostres de la memòria

El proppassat dia 27 de gener va ser el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust  i a la ciutat al voltant d’aquesta commemoració s’han celebrat diversos actes. A Sabadell hi ha haver 59 ciutadans que van anar a parar a camps de concentració nazis dels que 39 hi van morir.

Aplaudeixo de tot cor aquesta iniciativa. Les accions commemoratives constitueixen un dels principals espais de difusió de les polítiques memorials, al aplegar una sèrie de recursos, actes i missatges, que creen un impacte i el reconeixement públic. En aquest marc, la commemoració respon tant a una demanda pública, la necessitat de significar certs aspectes de la memòria col·lectiva que ens constitueix com a país, com a l’aplegament en un espai determinat de les polítiques memorials desenvolupades prèviament. Cal dir però d’entrada que l’homenatge arriba tard, molt tard. El que ens hauríem de preguntar és, per què aquests homenatges no els vam fer almenys a partir de 1977? Gerardo Iglesias exsecretari general del Partido Comunista de España, al documental recentment estrenat a Barcelona  “Desde el otro lado del charco” sobre la memòria  de la dictadura a Argentina i Espanya, ens diu que el PCE no ho va fer gent bé en aquest aspecte de la memòria. Hi afegiria que el PSUC tampoc i a la ciutat de Sabadell tampoc. Hem deixat que tots els vells resistents morissin sense homenatges. Proposaria per intentar esmenar, en la mesura del possible, aquesta errada cívica un projecte que es podria anomenar “Els rostres de la memòria”. El The New York Times va voler col·laborar en el procés de dol de l’atemptat de les torres bessones de l’11S. La seva contribució va ser posar cares a l’horror. Va biografiar a les 2.000 víctimes. I les va publicar al diari. Es podria articular un projecte que permetés vindicar un seguit de valors com el compromís, l’antifeixisme, la lluita per les llibertats i la dignitat etc.  alhora que homenatjar la memòria dels 56 sabadellencs als camps nazis. El PCE als anys de la dictadura va fer una cosa molt petita però molt útil, cada vegada que la dictadura assassinava un militant comunista encarregava una petita biografia i la publicava. Així podem trobar a l’arxiu del PCE una pertita biografia, per exemple, del jove sabadellenc Jaume Girabau de la JSUC i després del PSUC afusellat pels feixistes el 21 de gener de 1942 a l’edat de 28 anys. També ho va fer d’una manera impagable Ricard Simó Bach, amb els exiliats sabadellencs.

Es podria organitzar entre l’AHS i la UAB un taller d’història amb estudiants d’història, historiadors joves i un comitè de control de qualitat format per rellevants historiadors i especialistes locals: Martí Marín, Josep M. Benaul, David Serrano, Joan Comasolivas, etc. Es tractaria de fer biografies de cada una de les persones, recollir fotografies per intentar posar cara a l’horror. Caldria trobar un format de publicar-les en un termini de tres anys Es tracta que les noves generacions poguin vincular l’Holocaust, que segur estudien a l’escola, amb la vida real de gent com ells a la ciutat. Cal convertir la memòria en un fet visible a la ciutat. Aquests 56 sabadellencs eren persones normals i corrents de la ciutat, amb molts compromisos cívics, que la història els va convertir en herois involuntaris i amb víctimes de la pitjor catàstrofe política de la història.

A més vincularia les polítiques de la ciutat amb tots els projectes que a escala europea es preocupen i s’ocupen que no es perdi el record de l’holocaust i posaria Sabadell al mapa mundial de la preocupació sobre la conservació de la memòria democràtica.

Mentrestant i perquè en el futur uns joves no ens ho retreguin  podríem començar a fer el mateix amb la memòria militant de l’antifranquisme. Encara hi som a temps. Vaig proposar fa temps donar la medalla d’or de la ciutat als integrants de la “Comisión interramos” de la Vaga General de febrer de 1976, podria ser un punt de partida.