Category Archives: Diari de Sabadell

Una ciutat inexplicable

 

Segurament sóc una persona massa ingènua però creia que del conjunt d’obres que hi ha per fer a la ciutat, un cop resolts els problemes de fons, es farien molt ràpidament. M’explico. El que ha passat amb el Parc de Nord és per escriure una novel·la. D’entrada m’agradaria saber el nom del responsable de la Generalitat i de l’Ajuntament que se li va acudir tirar els terres allà. Proposo fer-hi un monument amb els dos noms. Quants diners ens ha costat la broma?

Però per no anar-nos-en més enrere, creia que mentre es retiraven totes les terres, els serveis tècnics municipals, farien tots els projectes per arreglar-ho tot seguit. Doncs no, sembla que la maquinària municipal mentrestant no ha fet res. Cal tenir present, a més, que l’Ajuntament l’any passat va aconseguir un superàvit de 34 milions d’euros, pel que el problema no són els diners. Què ha passat doncs? Primer afer inexplicable.

Tampoc entenc que tot i el retard de sis anys en les obres del tren a Plaça Espanya l’Ajuntament no ha tingut temps de solucionar la segona fase de les obres en superfície? A què estan esperant? Vam esperar moltíssims anys a veure urbanitzada la plaça, un cop es va fer vam trigar molts anys en que els arbres fessin una mica de patxoca. Un cop la plaça era un pulmó verd, la van arrasar. Deu anys fent obres i ara quan per sota ja funciona tot, resulta que l’Ajuntament no havia previst acabar-ho. Segon afer inexplicable.
Però potser l’assumpte més increïble és el de l’avinguda Tarradellas, ja molts anys que es van acabar les obres en superfície. Com que les nostres autoritats van voler fer un gran aparcament no queda quasi espai per poder-hi plantar arbres. Han quedat només uns pobres parterres. Crec que només en la part sur es poden plantar arbres. Porto molt anys reclamant que hi plantin tot el que puguin, l’avinguda ha quedat molt pitjor del que era abans. Tant costa plantar arbres? Qui és el responsable municipal de tanta desídia? Tercer afer inexplicable.

Hi havia un temps que a la ciutat es feien obres pertot arreu. Els serveis municipals anaven a tota pastilla. Des de la crisi econòmica, tot es va aturar. Ara mica en mica, sembla que podem fer coses, els diners hi són. Llavors per què l’Ajuntament no té el plans a punt? Francament no tinc cap explicació que no sigui que tant se’ls en fot. Sembla que se’n riguin de la ciutat. Algú ha de fotre un cop de puny sobre la taula i prendre decisions. Hi ha gent que diu que és perquè l’Ajuntament té desatesos els barris. Potser és veritat, però el Passeig té el mateix problema i és al Centre. Hauran passat quatre anys i per no veure no veurem ni la pèrgola d’Alfons Borrell. Quart afer inexplicable.
Per si fos poc en aquesta ciutat a càmera lenta, ara tenim la notícia que el govern de Madrid se’ns riu a la cara allargant inexplicablement una petita obra com és la de l’estació de Sabadell centre de la RENFE. No hi havia reunions i visites de seguiment de les obres? Jo mantinc que és podrien haver fet les obres sense aturar el servei, les que es van fer al barri de Gràcia de Barcelona van ser molt més importants i no es va interrompre el servei, això si, van actuar amb molta més professionalitat. Per què no treballen de nit? Per què hi ha tants pocs treballadors? El govern de Madrid ha trigat vint anys en fer unes obres del tot necessàries. Potser té uns enginyers i arquitectes de la CUP que el que fan es boicotejar les obres, posant en evidència l’ineficàcia de l’Estat de tal manera que tots els sabadellencs es tornin independentistes radicals. Francament potser és que fer articles a 38,5 graus de febre no és la millor forma de fer periodisme, però amics lectors, vosaltres que no teniu febre, ho enteneu?

Anuncis

L’obra monumental d’Esteve Deu. I Vicens Vives

Mentre l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, fins i tot la vida quotidiana, una cosa que mai perdonarem a ningú que en sigui còmplice, la vida local va passant i n’hem de fer referències si no volem que, a més, ens robin la ciutat.

El passat dia 30 es va presentar a la ciutat el primer de cinc llibres que està preparant pels propers anys Esteve Deu. Un gran esdeveniment cultural. El primer és: “Sabadell, 1936: economia, societat i política”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2017. Es tracta d’una obra monumental, en el que l’autor hi ha invertit ja set anys de la seva vida. Com deia Josep M Benaul en comptes de jubilar-se i “criar xampinyons” s’ha dedicat a estudiar la Guerra Civil i el primer franquisme d’una forma exhaustiva, d’una forma sistemàtica, d’una forma total. Mai s’ha fet una cosa així a Espanya. Ha estudiat tots i cadascun dels ciutadans d’una ciutat de 50.000 habitants. Ha resseguit llistats i llistats, documents i documents, a la recerca d’un sabadellenc a qui la guerra i el feixisme li va arrencar un tros de vida. En qualsevol front, en qualsevol presó, en qualsevol batalló de càstig, en qualsevol situació política o territori. Com deia en la glossa Benaul, la Guerra Civil “és un passat que no passa”. I és un passat que no passa perquè encara avui marca la vida de molta gent. Per exemple, un fill d’un detingut pel feixisme, pateix en la seva pell, especialment avui pels fills dels detinguts dels darrers dies.
Jaume Vicens Vives va fer una mítica conferència l’any 1959 titulada “Sabadell en la història universal”. Un títol impressionant per una més que impressionant conferència. La Fundació Bocsh i Cardellach podria fer un cicle de conferències amb prestigiosos historiadors i amb idèntic motiu. Al que anava, Vives deia que “A través de Sabadell, es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats, amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. Sabadell té una mida adequada per l’estudi de qualsevol element històric, sociològic o polític. No és massa petit com perquè les coses que passen al món no es reflecteixin aquí i no es massa gran com per ser inabastable. Vives ens deia que es pot “Veure com és l’home, la gent, el poble de Sabadell, posats dintre d’aquesta gran llanterna que és el món”.

Doncs això és el que fa Esteve Deu veure com l’ascens del feixisme trastoca la vida d’una ciutat i la regira de dalt a baix. I com afecta a tots i cada un dels seus membres.
Una de les coses que més em sorprèn en aquesta magna obra és que hi ha la col·laboració de cinc institucions: UAB, FBC, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya. No puc entendre que l’Ajuntament de Sabadell no hi sigui com espònsor principal. Tampoc entenc les quantitats que aporten les altres institucions ja que aquest projecte ciutadà cal finançar-lo amb 200 subscripcions pels cinc llibres. De moment ens n’hem subscrit només 72 ciutadans. Faig una crida, primer a l’Ajuntament que en subscrigui un centenar i reparteixi aquests llibres entre les biblioteques de les escoles, instituts i biblioteques municipals. I en segon lloc als ciutadans que estimen la ciutat a que s’hi afegeixin. Es poden subscriure als locals de la Fundació Bosch i Cardellach del carrer Indústria. Si no se’l volen llegir que els regalin a joves perquè estimin la ciutat.

Esteve Deu diu que ha trobat en els comportaments de la ciutat molts grisos, té raó la condició humana sotmesa a tant dolor, reacciona com pot. Però no cal oblidar com els feixistes atemptant contra la república, van conduir la ciutat cap als pitjors anys de la seva història. I tots els crims, tots, cauen sobre la consciencia dels que es van revoltar contra la república.

Vicens Vives deia també “Cada un de nosaltres és protagonista de la Història Universal”. La Història Universal la fem cada un de nosaltres, i tots en som subjectes. En aquests dies dolorosos on l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, llibertat i la democràcia, cal dir, ara més que mai, que és necessita la voluntat de tothom per fer una ciutat oberta i lliure.

I que ningú és queixi que els temps actual no estan escrits, que a vegades ens despisten. Com deia Walter Benjamin “quan actuem anem per davant del que és el nostre coneixement”.

No era democràcia, era una estafa

Ara sabem que amb aquesta Constitució no es pot discutir de la independència ni de la república. Crec que l’anàlisi queda distorsionada si només ens fixem en Catalunya. En realitat estem davant d’un cop d’estat a Espanya. En les darreres eleccions generals espanyoles van guanyar en nombre de vots els que no volien un govern Rajoy. Els poders fàctics van impedir el canvi de tal forma que fins i tot es van carregar el líder del PSOE. Tot va tan ràpid que ja no ens en recordem. Aquest cop Pedro Sánchez ha preferit ser bon minyó i fer cas de la FAES.

En realitat tampoc es pot discutir de fer pagar als bancs, d’anul·lar els desnonaments. Recordeu que hi havia una proposta de Ciudadanos per ajornar els desnonaments tres anys? Tampoc podem tocar els impostos als rics, ni a les gran empreses multinacionals que se’ns riuen a la cara. No podem saber ni el preu de la llum amb un sistema trucat d’una pretesa i delirant subhasta hora a hora. No podem empresonar els corruptes, han teixit una teranyina al sistema judicial i ho tenen tot controlat. El fiscal general reprovat, el ministre reprovat per amagar la corrupció del PP. No podem jutjar els policies que s’han inventat falses notícies sobre independentistes i Podemos. No podem jutjar els responsables de vendre cotxes que contaminen 40 vegades més del que diu la publicitat. No es jutja els responsables del Banc d’Espanya que tenen com a encàrrec controlar el sistema bancari espanyol i que, sabent que estava malament, van mirar cap a un altre lloc.
Els poders fàctics són els mateixos, recordem-ho, que van fer plegar ignominiosament Josep Borrell en pugna contra José Maria Aznar. Ara, Borrell reconvertit en un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. La quadratura del cercle!

Alguns comentaristes reclamen polítics que estiguin a l’alçada, diuen, i que traeixin els seus. Es veu que no complir amb la paraula donada és senyal de bon polític! On hem arribat amb el cinisme del règim de 1978! Es posa com a exemple Adolfo Suárez que va trair els franquistes i al mateix nivell a Santiago Carrillo. Quina immoralitat! Posem al mateix nivell els que van anar a parar als camps de concentració nazis dels que va lluitar a la División Azul. Doble immoralitat. Carrillo va cometre un gran error que ara paguem tots: la renúncia a la república. Ara la bandera republicana tricolor espanyola seria molt útil per resoldre el que passa.

No entenc tampoc l’actitud de José Montilla. El conflicte es va generar essent ell president de la Generalitat. El PP i el seu Tribunal Constitucional, el va humiliar com mai s’ha humiliat un polític en democràcia. Sembla no adonar-se’n.

Digueu-me idiota, però mai hagués pensat que podria succeir el que ha passat ara. És a dir, es proposa fer un Estatut nou. Es fa durant tres anys. Ho aprova el Parlament, el Congreso i el Senado espanyols, i es fa un referèndum. En total triga tres anys. El TC triga quatre anys a carregar-se’l. Però en fi en queda una mena d’Estatut. Doncs bé tot això es pot liquidar en un a votació d’unes poques hores al Senat. Bravo! És a dir una llei orgànica que forma part del bloc constitucional es pot liquidar en un parell d’hores al Senat. Encara no surto de la meva estupefacció.

Això no és dret constitucional, això són polítics trilers, estafadors de la política. Gramsci ens deia amb raó que “el verdadero granuja es superior al honesto; en efecto el granuja puede también ser “honesto” (o sea puede hacerse en honesto) mientras que el honesto no hace granujerías en ningún caso y precisamente por eso es honesto.” Rajoy i l’Estat guanya per aquesta raó per ser més malvat. El que jo em pregunto és, això és democràcia?

El primer pres sabadellenc: Jordi Cuixart

Em vaig plantejar fer un esforç i escriure principalment sobre la ciutat, però els fets m’ho impedeixen. Veritablement no creia que tornéssim a tenir presos a la nostra ciutat. I em sembla quasi cínic escriure al Diari de Sabadell, i no dir res d’un tema tant transcendent. No recordo qui  devia ser el darrer pres sabadellenc del franquisme, però almenys fa 40 anys. I podeu dir-me de tot, però no creia n’hi hauria altra vegada.

Fa unes setmanes vaig parlar amb Jordi Cuixart per telèfon i em vaig posar  a la seva disposició. Tots estem endeute amb ell.

Sóc contrari a acceptar la idea que a Catalunya hi ha fractura. Al meu entorn tinc gent que vol pertànyer a Espanya, i gent que no, ho trobo lògic. En una democràcia és normal que hi hagi discrepàncies, és el corol·lari de la llibertat. Ara bé, tots els actors han d’acceptar el dubte. I si l’altre té raó en alguna part dels seus arguments? Si no hi ha dubte, si no hi ha tolerància, llavors les coses van de gairell. Crec que és un error cultural i educatiu que persones que pensen diferent pel que fa al futur de Catalunya deixin de fer activitats junts o deixin de parlar-se. Però com en tot en la vida hi ha un límit. El límit és empresonar l’adversari. I l’han traspassat. Alguns diuen que és la llei. La llibertat és prèvia a la llei.

Hem vist que aquest argument, el de la llei, tampoc és acceptable. Segons la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona els detinguts, només podrien ser empresonats acollint-se al Codi penal de 1973, òbviament derogat. A més en cas de jutjar-los per sedició -un fet realment delirant-, no ho podia fer l’Audiència Nacional. La jutgessa Carmen Lamela està fent directament de membre del Tribunal de Orden Público.

La gent que vol que Catalunya pertanyi a Espanya, ja cal que denunciï de forma clara el cop d’estat del govern de l’estat, recolzat pel PP, C’s i PSOE, si realment vol continuar formant part del joc democràtic. No val demanar tolerància, quan una part actua amb els canons. A més ser tolerant amb aquestes actituds seria caure en la tolerància benvolent, és a dir, en la immoralitat. El PSC  de Sabadell, Pol Gibert i Marta Farrés o es desmarquen ara del cop d’estat o es trobaran impossibilitats de governar la ciutat pels propers 20 anys a no ser que ho vulguin fer amb C’s i el PP i malmetre la memòria de Jaume Viladoms. Per cert les eleccions les vol Rajoy per fer-les il·legalitzant ERC, CUP i Pdecat. És un parany.

El camí transcorregut fins ara, no ha estat en va, hem vist clarament que l’actual Constitució té, almenys dos límits. No es pot lluitar democràticament per la independència de Catalunya i no es pot reivindicar la república. Ens han fet creure que era possible, però ara que a Catalunya, les dues opcions són majoritàries, i a Madrid trenquen les regles de joc, fins i tot les pròpies. El PP que aconsegueix un 6,3% de vots en relació a cens, ens manarà. Hem vist com el ciutadà Felipe de Borbón, que ningú ha escollit, afirma com qualsevol polític d’extrema dreta que no es pot discutir en democràcia la unitat d’Espanya ni molt menys la monarquia. El PP, els seus aliats i el rei, acaben de reeditar la Ley de la Jefatura del Estado de 8 d’abril de 1938. Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos”, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.”  No saben en quin Afganistan es fiquen. Tancaran tots els mitjans de comunicació? Tancaran els 900 ajuntaments catalans? Tancaran Internet? Fins a quants centenars de persones, milers de persones estan disposades a detenir? Quants sabadellencs estan disposats a empresonar? Crec que el camí serà llarg, dur, difícil. Però el catalanisme ha enterrat per sempre la voluntat reformadora d’Espanya. No ens volen com som, és una pena, jo era partidari d’una república espanyola amb un estat català. Bon vent.

Mentrestant

Escric aquestes notes apressades mentre llegeixo la carta del President de la Generalitat Carles Puigdemont i encara no sabem segur si recauran sobre els catalans totes les plagues bíbliques de l’Estat. Ja tinc dos amics amenaçats de presó. Mentre esperem la reacció d’un estat que des del 2010 s’ha saltat totes les regles de joc de la democràcia, intentaré fer algunes reflexions sobre la ciutat ja que això durarà força temps. Per cert hi ha diaris que especulen sobre la situació de Catalunya i la salut dels catalans. No diuen el més fonamental, l’angoixa de molts catalans es deu a les amenaces del govern Rajoy, del rei i els seus 10.000 policies, no al debat intern a Catalunya.

Llegeixo al diari que al juny de 2016 hi havia 18 escoles i 4 instituts amb cobertes amb uralita. La notícia és que als darrers mesos tenim quatre escoles menys. Dedueixo que hi ha 14 escoles i 4 instituts amb uralita. Crec que hi ha urgències i urgències. L’Ajuntament hauria de reclamar un pla per treure les uralites dels llocs on hi ha nens. Si la Generalitat ho fa de forma tan lenta, potser que la nostra Casa del Comú, ho faci ja i passi la factura any a any a la Generalitat. Podríem eliminar-les totes. Per cert a l’escola Marcet hi ha una coberta de plàstic a l’entrada que té més sutge que una xemeneia del tèxtil.

Llegeixo també que es fa un pla pel subministrament de l’aigua a la ciutat. Se’ns anuncia que es dedicaran al pla director de l’aigua 64 milions d’euros. Es veu que encara tenim 407 kilòmetres de conduccions amb uralita que és altament contaminant, ni més ni menys que de l’aigua que consumim. Fins aquí sembla una bona notícia, el problema és que aquest pla és a… a 15 anys vista! Crec que ja està bé de fer plans que no veuran acabats cap dels regidors que avui estan al govern de la ciutat. A més, la important dada de 64 milions queda reduïda a 4,2 milions d’euros/any una xifra ridícula atenent als perills que correm. Hi ha gent a la ciutat que diu que ho ha de pagar l’empresa i no els sabadellencs. Em sembla un plantejament estúpid, sempre ho pagarem nosaltres. Cal que s’acompleixi la Missió de CASSA i amb aquestes canonades és evident que ni es compleix la missió ni els valors de la companyia. Seria molt agosarat pensar en un pla a 4 anys vista? Crec que CASSA hauria de fer-ho ràpid i si això suposa un augment de la despesa financera, vegem què costa i com es repercuteix sobre el rebut de l’aigua. Cal fer escenaris per poder discutir i decidir. Fer-ho amb quatre anys significa que ens augmenten el rebut un 5%? un 10% ? un 25? Durant quant de temps? Suposem una factura de 45 euros trimestrals, vol dir que cada més paguem 15 euros. Si apugen el rebut un 10% vol dir que pagaríem cada mes 1,5 euros de més. En comptes de 15 euros, serien 16,5. I si ens ho pensem bé?
Vull fer en aquest article de miscel·lània un prec als del PdeCat. Quan cantin els Segadors no alcin la mà amb els quatre dits, de lluny sembla la salutació feixista. A les fotos de lluny queda francament malament. Fa feredat. Entenc que no alcin el puny, però simplement sense alçar res n’hi ha prou.

Fa uns dies vaig anar a un acte municipal els Premis Alex Seglers, la persona que conduïa l’acte va presentar l’alcalde com il·lustríssim senyor. Vaig llegir que això ja ho han canviat per “senyor-a”. Proposaria, no cal fer cap reglament, que les autoritats es presentessin com a “ciutadà-na”. És una expressió més republicana, més sabadellenca i molt utilitzada durant la II República: “ciutadà alcalde”, es deia, per exemple.

I una darrera reflexió, vaig llegir el 12 d’agost de 2017, que “Unes 32.000 persones fan servir els quatre Espais joves de la ciutat” a Can Rull, Can Puiggener, Torre-romeu i Creu de Barberà. Hi ha més persones que hi van que joves dels quatre barris. Potser que quan es presentin les dades es digui els joves que hi van normalment que no seran segurament més de 200. Algun dia farem un pla per tenir casals de joves autogestionats a tots els barris de la ciutat?

Mentrestant revivim el franquisme convé que la ciutat no s’aturi, aturar la maquinària municipal seria un gran èxit de la reacció.

 

Moments de cruïlla

Durant una vida hom pot viure dos, tres o quatre moments de cruïlla. Tot i que sembla estrany antigament la gent en vivia molts més. Del total de sabadellencs els més grans, ja molt grans, van viure la guerra i la transició. Els de més de 55, però no tant grans només la transició. I els de 55 en avall viuen ara per primera vegada un moment de cruïlla.

El concepte de transició sempre és encunyat a posteriori. En el futur si algú titlla de transició aquesta etapa que vivim, diran que va començar el 2003. Va tenir una primera etapa de 2003 al 2010. Una segona etapa del 2010 al 20 de setembre del 2017. I ara encetem l’etapa crucial. Portem però 15 anys de nova transició.

Sembla que després de 15 anys, la resta d’Espanya ha descobert que a Catalunya hi ha un problema. Tots els mecanismes democràtics normals han fallat. Ha fallat les demandes parlamentaries reglamentàries: reforma estatut. Han fallat les protestes del Parlament de Catalunya expressades durant anys a les Corts espanyoles. No han volgut escoltar la veu de molts catalans que s’han manifestat durant anys als carrers. S’ha necessitat forçar les coses perquè tot d’una, Espanya reconegués que te un  problema. I la resposta ha estat la de sempre: l’envestida.

Fraga Iribarne ministre franquista que mai  va criticar la dictadura en les seves memòries va escriure: “Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se  intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el  gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe  garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno  provisional, como en 1931…” Canvieu Sabadell per Catalunya i Manuel Fraga per Felipe VI i Mariano Rajoy i sembla que la frase sigui vigent.

Doncs si, un dia de l’any 1976 “el carrer va deixar de ser seu”, com escrivia un jove Xavier Domènech en relació a la vaga general. Aquests dies es cridava “els carrers seran sempre nostres”. Quins recorreguts més estranys té el sorgiment dels lemes i dels crits de les manifestacions!

En la història del catolicisme espanyol hi ha hagut sempre un denominador comú. Quan les autoritats eclesiàstiques han vist reduir els seus seguidors, mai s’han plantejat canviar, sinó aprofitar el poder per fer catòlics a la força “Urge, pues, oponer a la pluma, la pluma; a la lengua, la lengua; pero principalmente al trabajo, el trabajo; a la acción, la acción; al partido, el partido; a la política, la política; a la espada (en ocasiones dadas), la espada.” Es tracta d’una frase del nostrat Félix Sardá y Salvany al seu llibre “El liberalismo es pecado”.

Doncs bé al poder de l’Estat espanyol no s’ha plantejat mai canviar l’espasa per la seducció. Quan té alguna dificultat no opta pels mecanismes democràtics: la sobirania rau en el poble i un ciutadà un vot. Ens envia 10.000 arguments de la porra i les bales de goma. Si el govern, governs espanyols haguessin fet alguna proposta intel·ligent no estaríem on estem. Es pot ser tant totxo de pensar que si envies policies a atonyinar-nos, no ens agradarà?

Ens mana un neofranquisme, que a voltes no sabem ni si és “neo”.  I es clar, hi ha un xoc. Ara sabem que a la Constitució espanyola hi ha dos temes que no es poden ni parlar, la unitat d’Espanya i la Monarquia. No ens enfrontem a unes normes constitucionals sinó a una religió que només sap usar l’espasa.

Per altra banda hi ha uns sectors de l’esquerra catalana que van predicant que el catalanisme és burgès. Un fet que aquests dies estem corroborant tots veient com els burgesos de veritat decideixen marxar cap a fora de Catalunya. Molt valents.

Una derrota en una batalla no vol dir una derrota per sempre. Com escrivia l’enyorat Ernest Lluch: no foren inútils els esforços esmerçats pels que foren reduïts el 1714 perquè el seu exemple ha perviscut. Fins ara.

 

En estat de xoc

Fa una setmana deia: “venen  temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt.” Malauradament s’està complint. Vivim uns dies terribles. Terribles.

Anem a les dades. Diumenge van votar a la ciutat 62.000 persones, dels que 54.000 va votar si. És vàlid aquest referèndum fet en circumstàncies tant excepcionals? Tenim dues referències. Al referèndum de l’estatut de 2006, van votar si 55.000 persones. I ningú es va queixar. Si tirem més enrere en el referèndum de la Constitució europea (2005), una decisió d’abast internacional, van votar 64.000 persones i van votar si 42.000. I ningú va protestar de percentatges de votació ni percentatges del si. I no diran que el que es votava era de menor abast que el diumenge passat.

Si ho comparem amb el 9N podem veure que van anar a votar 61.000 persones i si-si 47.000. D’aquestes dades en podem treure la següent conclusió. Han votat si a la independència més de 6.000 ciutadans que fa 3 anys. Atenent al fet que podien votar majors de 16 anys i estrangers, que ara no podien, segurament hi ha uns 8.000 independentistes més.

A les eleccions al Parlament de Catalunya van votar a JxS i CUP 49.000 persones, ens en faltarien unes 6.000 indepes. CSQP va treure 14.000 vots dels que bona part diumenge van votar si. A les eleccions municipals ERC, Crida i CiU va aconseguir 34.000 vots. Si li sumem els 18.000 de UxC i Guanyem sumen 52.000 vots, lluny encara dels 54.000 de diumenge. L’independentisme s’ha tornat hegemònic i ha vingut per quedar-se.

Les declaracions d’Enric Millo passaran a ser de les pitjors que un català ha dit en la nostra història. Està al nivell d’Alfons Sala o Maluquer Viladot, usurpadors de la Mancomunitat o els titelles del govern neofeixista de la CEDA a la presidència del govern de la Generalitat:  Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso, Ignasi de Villalonga i Fèlix Escalas. Són els noms de la ignomínia.

Es va acabar una etapa del 20 de novembre, el govern de Rajoy va decidir tractar-nos com una colònia. A Rajoy i a tots els seus corifeus els és igual que hi hagi 700 ferits “espanyols” -de moment son espanyols- que els hi paguen el sou.

Vaig viure massa intensament la clandestinitat al darrer franquisme i el diumenge ho vaig passar molt malament. Ara la gent ha hagut de tornar a organitzar-se clandestinament per muntar un referèndum. Ni en la ment més turmentada podria arribar a imaginar que això passés. Vaig estar 14 hores a l’escola vella de la Creu Alta on ara hi ha Sabadell cultura. Vaig reviure temps que no volia ni recordar, la por a la cara dels joves, els plors de la impotència quan veiem el que passava a Nostra Llar, la fortalesa davant les visites periòdiques dels mossos amb un comportament exemplar.

Vaig viure moments molt emocionants. Un organitzador em veu a fora al carrer, encara era fosc, i em diu guarda’m els papers de constitució de les taules. Hòstia! Vaig veure com sortia de votar una velleta amb grans dificultats per caminar a través d’un passadís de joves aplaudint-la amb força, la dona plorava molt emocionada.

Amics lectors, ni en el pitjor malson havia pensat mai que hauríem de veure’ns en aquestes. El malson ha tornat. Un 13 de febrer de 1976 uns policies nacionals van apallissar una manifestació amb nens i nenes a la plaça Sant Roc. 7 dies més tard s’inicia la vaga general. La ciutat s’omple de policies nacionals antiavalots vinguts a la ciutat expressament de Valladolid. Saltem a l’1 d’octubre de 2017 un antiavalots vinguts de fora de Catalunya apallissen sense pietat a la gent de l’Escola de Nostra Llar. 400 metres de distancia i 41 anys. Un pare m’ha explicat -dilluns- que ha portat la seva nena a Nostra Llar i que durant el trajecte li ha preguntat tres vegades: pare vindrà la policia avui a l’escola? M’ha entrat una gran esgarrifança.

Per últim un consell al govern municipal. Això durarà i empitjorarà. Convindria que res s’aturi en la maquinària municipal. Quan hi va haver brutal i despietat l’atemptat d’ETA l’onda expansiva va afectar a mig barri de la Creu Alta. L’obsessió d’Antoni Farrés al capdavant del govern municipal fou que el dilluns comencés l’escola com si res no hagués passat. I així es va fer. Fer funcionar l’ajuntament, passi el que passi, és un acte revolucionari. Per cert va passar davant la mateixa escola on jo estava diumenge.

Diumenge vam viure un dia extraordinari, de confiança, de fraternitat, de suport mutu, d’emoció. Un dia que va forjar el millor que tenim a la nostra ciutat: l’esperit republicà.