Category Archives: Diari de Sabadell

Discutim sobre el Centre i la tinta indeleble

Coincideixo en part amb en Joan Saumoy amb el fet que sembla que a Sabadell només discutim sobre un territori de 400 metres al voltant del campanar de Sant Fèlix. De fet si mirem on viuen els regidors de la ciutat ens adonarem que aquest és un efecte pervers de la mirada subjectiva de les persones, Walter Benjamin en diria que està gravada amb tinta indeleble. Per no anar més lluny, dos exemples. Primer em referiré a l’acabat tros de la plaça Espanya. Tant si vas a buscar el tren per un cantó com per l’altre, els que ho han dissenyat pretenen que ens fregim. Si has d’esperar els semàfors, ja cal que et posis crema de protecció solar. Tant els costa als que dissenyen els espais públics anar a allà i preguntar a la gent? Tant costa posar uns quants arbres que facin ombra en tot el recorregut fins l’estació? El segon exemple és l’avinguda Josep Tarradellas. Fa uns quants anys que s’han acabat les obres en superfície, tant costa plantar les arbres i als parterres, als pocs espais que han deixat els arquitectes i urbanistes? Quans anys haurem d’esperar més? Però és clar, aquests espais no tenen el glamour del Centre.

Al Centre portem 10 anys parlant de què fer-hi. De fet la decisió més important, posar l’estació al Passeig, la va marcar definitivament i la segona, posar-hi un pàrquing, és com llançar una escopinada als fills i als néts de tots els sabadellencs. Ni els renéts ho podran arreglar. Sincerament, el Centre era molt millor abans de fer-hi el pàrquing de la plaça Dr. Robert i les obres d’ara. De llarg. Si féssim una enquesta el resultat seria esfereïdor.
Però a més de què han servit tants debats, tants projectes, tants concursos d’idees, tants anys d’articles? Ha arribat l’hora i, oh sorpresa, no vam posar la fira de Santa Llúcia perquè els responsables van descobrir, després de deu anys, que generava servituds i que no s’hi podia fer res a sobre. Quina confiança hem de tenir els ciutadans que no hi entenem, si els que hi entenen cometen errors d’aquesta volada?

Ara l’Ajuntament ha presentat un pla per pacificar el Centre, és a dir, per treure els cotxes del Centre. Una bona mesura que fa falta que accelerin. Com més a prop de la propera campanya electoral, més difícil serà fer-ho. Els cotxes en una ciutat són com les rates, proliferen sense límit i com més espai els dones més espai agafen. Tenim 121.000 vehicles. Una cosa que no té cap sentit ni cap proporció. Si un dia tots els sabadellencs i sabadellenques es despertessin i volguessin anar motoritzats, la ciutat s’aturaria en sec. Sort que molts el tenen per l’estatus i no pel servei que donen, atenent al seu elevat cost. Només s’usen un 4% del temps. Un autèntic malbaratament de recursos.
Aquests dies ha estat notícia que tres de les nostres institucions més tradicionals critiquen el pla. No els agrada que treguin els cotxes del Centre. No ho entenc. No sé com han comptat aquests 3.000 llocs de treball que diuen que es destruiran si es limita l’ús del transport privat. Inventant-se dades estrafolàries es treuen credibilitat (Josep Maria Porta diu 2.500 i la Cambra de Comerç 3.000). Sembla que vagin en contra dels interessos dels comerços i de les empreses del Centre. Han estudiat com arriben a la feina els seus empleats? Han estudiat com arriben els seus clients? Jo els ho diré a peu, en tren i en bus. Abans de crear alarma podrien encarregar un estudi. Cal a més, que respectin les institucions que són de tots. Tot i que els seus representants caldria que busquessin l’empatia de la gent, no triguessin tant en prendre decisions i pengessin els projectes al web. En resum, els estudis diuen que traient els cotxes del Centre s’aconseguirà que hi pugui venir més gent i més ràpidament. Totes les experiències al món van en aquesta línia i a Barcelona, des del debat sobre la peatonalització del portal de l’Àngel fa una pila d’anys, va quedar clar. Vist el resultat calamitós de com ha quedat el Centre i si em comptes d’urbanistes i arquitectes dissenyen la ciutat, biòlegs, historiadors i metges?

 

Autobusos pel Centre

Els pobles i ciutats normals es construeixen al voltant d’una capella i una sagrera i tenen més o menys la forma arrodonida que li donaven els carrers que l’envoltaven. En canvi Sabadell és allargat, molt allargat. Potser perquè era una cruïlla de camins, però sobretot perquè té els marges del Ripoll que l’envolten i el limiten pel nordest. Sigui com sigui Sabadell té un centre que és una calamitat sobretot després d’obrir el Passeig Manresa. Tot el que s’hi ha anat fent amb els anys l’únic que han fet és empitjorar-ho. Sabadell té una gran decisió a prendre. Per pacificar el Centre ha de treure el transport públic del Centre? Crec que seria una gran equivocació. És evident que traient els cotxes de l’eix central serà més fàcil i ràpid accedir al Centre. Un autobús és molt més ràpid i és capaç de transportar més gent que anant en cotxe, ho sap tothom que ho hagi estudiat una mica. A més els busos tenen una avantatge: no cal que aparquin.

El que trobo equivocat és no fer circular els autobusos pel Passeig quan són de pujada i de baixada. És evident que de baixada no hi ha itineraris alternatius viables. Històricament s’han provat tota mena de solucions i han estat fallides. Passar pel carrer San Pau i carrer Sant Oleguer, ja es va provar i va significar una tortura pels que hi viuen. Una mala experiència. Tenim carrers estrets i quan s’hi han fet passar autobusos la gent es revolta, amb raó. Aquí no vam tenir un comunista com Ildefons Cerdà.

Trobo incomprensible que els autobusos de pujada se’ls faci donar la volta pel carrer de la República, Sant Joan i plaça de l’Àngel. És una mala decisió, fa que el temps s’allargui i et pensis dues vegades agafar l’autobús. Això sense comptar el que ens deu costar la broma. Estaria bé saber-ho. Tampoc entenc els genis que van decidir fer més aparcaments al Centre, quan tothom amb dos dits de front sap que s’han de fer lluny dels centres històrics. Per quatre que aparcaran, milers i milers de persones ens fregirem. Tampoc he entès mai la llumenera que va idear posar l’entrada de l’aparcament al bell mig del passeig Manresa impedint que hi hagi dos carrils. La gent que vol treure el transport públic de l’eix central, són en general homes que van en cotxe. I els que agafen transport públic, dones. Al voltant del 70% de la gent van en transport públic o a peu i un 30% en cotxe que ocupen el 70% de l’espai per circular i per aparcar. Els que van amb cotxe són majoritàriament homes i els que van en autobusos el 67% són dones. Aquí hi ha una clau de volta del debat. Per no anar més lluny, un 75% de regidors són homes i un 25% dones. A més caldria que la gent es mirés la ciutat amb ulls dels iaios. I estudieu quins trajectes fan amb bus. Al·lucinareu. Tallar l’eix central pel bus seria acabar amb l’eficàcia del transport públic a la ciutat.

Crec que la solució correcta és fer circular els autobusos per l’eix central de pujada i de baixada, mentre s’impedeix pels cotxes. I això sí, consolidar un espai per tal que no hi hagi ensurts. I ningú ni res impedeix fer tota la ciutat un gran espai per a vianants com a Terrassa o Granollers. Amb autobusos pel Centre? Sí, és clar. O algú ha cregut mai que Sabadell és una ciutat fàcil? Per cert jo repescaria la pèrgola d’Alfons Borrell, almenys hi hauria una nota de qualitat. I n’encarregaria dues, la segona per posar-la on hi ha l’actual a la plaça Doctor Robert, un nyap com una catedral. En resum res impedeix fer per a vianants des de la Gran Via fins la carretera de Barcelona, deixant l’eix central, el carrer Tres Creus i les Valls i carrer Calderón pel transport públic.

En fi, la solució pel centre de la ciutat s’assembla al problema que té el Parc Natural de Sant Llorenç per convertir-lo en Parc Nacional amb molta més protecció, cal eliminar la carretera del Coll de les Estenalles. Doncs algú va proposar fer dos parcs nacionals, un a la dreta de la carretera i l’altra a l’esquerra. Com deia Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin: “anàlisi concret de situacions concretes” a la que hi afegiria: “i solucions concretes”.

Camí ral de Barcelona a Manresa (i II)

Ens havíem quedat en la gran quantitat de pistes forestals que hi ha al Parc de Sant Llorenç. Bé, em poso fastigosament reformista, podrien fer un camí alternatiu per no haver de caminar per pistes només dissenyades pels 4X4 i no per caminar. Això si, per arreglar-ho de cop topes amb la Torre d’alta tensió de la Morella, si van cagar al mig. A Collserola les faran enterrar, però. Has d’anar obligatòriament per la pista i tot d’una el camí ral trenca a l’esquerra per un corriol sense cap indicació, molt bé! Quanta gent es deu haver perdut en aquest indret? De fet, ens vam trobar una família que ens va preguntar com havien anat les Olimpíades de Barcelona 92, encara busquen el camí des de llavors.

Vas fent fins que tornes a trobar pistes forestals per tot. Cada vegada les fan més amples. La fas un tros i t’has de desviar a la dreta més endavant. Això si un cop has fet uns metres llavors hi ha una pedra que et diu que estàs al camí ral. Molt bé! T’ho indiquen quan ja ho saps. El corriol va seguint el camí ral i altra volta un tros de pista sense cap remordiment. I per fi arribes a Sant Jaume de Vallhonesta. Una peça fonamental, impressionant del camí ral. Podem visitar l’aljub i l’ermita, però sobretot cal passar per sota la casa fins a l’altra banda a l’era. En aquest indret hi ha un  grup de gent que des de fa anys ho arreglen, alguns només hi van a menjar, però. Vam decidir a partir d’aquí anar a buscar el tren a Sant Vicenç de Castellet i per tant vam deixar el camí ral.

La Vallhonesta és com visitar una Catalunya de dos segles enrere, un l’espai aprofitat per tota mena de sembrats i fruiters. Passem per Sant Pere de Vallhonesta amb una ermita romànica impressionant del segle XI. Amb una espadanya sensacional i una pila baptismal de dimensions que fan pensar en que potser encara es feia el baptisme per immersió. En una paret es pot veure  opus espicatum, un tipus de construcció en forma d’espiga de blat de temps molt reculats. Això si hi ha un baixant de plasticot que desfà l’encant. I camí fins a Sant Vicenç de Castellet. A l’estació de la RENFE, es clar, no hi ha ningú. A l’hivern fa por. Hi podrien gravar una pel·lícula del dia desprès d’una invasió d’extraterrestres. I una cosa sensacional, és una estació intermodal, que connecta amb els FFCC de la Generalitat. Necessari si vols anar a fer excursions per Montserrat. No està lluny, només 200 metres. No hi ha cap indicació ni a la RENFE ni als FFCC. Per anar-hi has de passar per sota una tanca de filferro que la gent ha tallat, un aplaus a les administracions de l’Estat i de la Generalitat! M’han dit que a l’ajuntament estan desesperats de tanta desídia. A més és difícil trobar-hi mai ningú que t’atengui. Com saps quantes zones de la targeta de 10 bitllets de RENFE són i quantes zones de la T-10 de ATM? Per una cosa d’aquestes inexplicables del país, no coincideixen. Una altre aplaus. Una altre de les activitats que podeu fer és acompanyar un iaio en una estació de RENFE sense cap persona venent bitllets i intentar ajudar-lo a comprar un bitllet amb la targeta de jubilat en una màquina expenedora. Perquè li has de posar el número del carnet? No ni ha prou en tenir més de 60 anys? I si hi posen una Siri que t’ho faci? Sembla que tot estigui pensat perquè mai ningú agafi un tren. Els gestors de la RENFE fitxats de les millors escoles de negocis acaben fent que agafar un tren sigui una missió impossible. Quan siguem independents el primer que cal fer és eliminar les zones i establir un sistema fàcil. I tancar ESADE i IESE.

A aquestes alçades us podeu estar preguntant, si tot és tant perdedor, perquè tu no t’equivoques? És que potser vols gallejar d’expert? Us explicaré un secret jo porto un GPS de la primera generació i amb molt de rodatge, el Josep Simó.

El nostre camí ral: Barcelona a Manresa (I)

Poca gent sap que el nom de Passeig Manresa  és el millor rastre que per allí hi passava el camí  ral -ral és la contracció de reial- de Barcelona a Manresa. Voldria reivindicar aquest camí i que les autoritats hi facin alguna cosa per recuperar-lo.

Si vols seguir-lo, et trobes que al sortir de Sabadell per anar a Matadepera o ets un gran expert o el més fàcil és que et perdis. De fet fins La Barata a la carretera de Mura i Talamanca ho tens fotut. Imaginem que arribes a La Barata. Farem la travessa del camí fins a Sant Jaume de Vallhonesta. A La Barata el propietari de la masia ha tallat un camí centenari. Això ens impedeix poder visitar encara que sigui per fora la Torre Salvans lloc on va viure quasi un any Manuel Azaña, president de la República i on va redactar el seu famós discurs llegit al Consell de Cent de Barcelona; “Paz, piedad, perdón”, trilogia que explica allò que no van fer els feixistes al guanyar, “Guerra, revancha y muerte” fins al final. No hi ha cap indicació per poder anar al búnquer i al niu de metralladores antiaèries que protegien la Torre Salvans i que són ben visibles. Als mapes encara hi consta com a “Búnquer de Lassaña”. De fet, el búnquer potent és el que hi ha a sota la Torre Salvans.

No entenc que les autoritats del Parc Natural de Sant Llorenç hagin permès tallar el camí. Que ho saben és molt evident, han hagut d’habilitar un espai per aparcar a la carretera i han hagut d’obrir un camí nou per enllaçar amb el tallat. Ho van fer amb tant mala traça que per anar del pàrquing fins a l’inici del camí has de trepitjar l’asfalt d’una estreta carretera molt perillosa per caminar. Si es pretén que al parc hi vagin famílies amb nens, o grups d’esplai i escoltes, el trajecte no és gens recomanable. Òbviament a l’inici del camí no hi ha cap rètol. Al cap de poc, trobes ja l’antic camí ral. És un camí sensacional però sense indicacions en el que et pots perdre i en el que amb el pas dels anys, s’han fet dreceres que encara el fan més perdedor. Arribem a dalt la carena, a sota el Queixal del Porc, dos-cents metres d’ascens en un camí que havia estat dissenyat amb la saviesa que donen els temps antics i que el fan molt fàcil. Ara farien una pista forestal amb un 800% de desnivell. El camí es torna carener, cordal que diuen els de Castella i et surten camins a l’esquerra cap a la Roca Salvatge i al cap de poquíssims metres cap a La Calsina. Una masia on han consolidat les runes per tal que no s’ensorri totalment amb molt de gust. Una cosa que es podria fer a la Torre del Canonge abans no en quedi res. Després ens trobarem el camí cap a la Font del Lladre, és a dir, el bandoler Capablanca. Ara els seus deixebles han deixat el camí ral i s’han instal·lat a la Casa del Comú, llàstima però que no porten capa.

Seguim el camí sense cap indicació. En aquest tros, a l’hivern podem anar menjant cireretes de pastor. Tot d’una, un gran espai ple de farigola, això si no n’agafis, està prohibit mentre a pocs metres es fan unes estassades d’alzines i roures que fa feredat. A la nostra esquerra hi ha unes parets que miren al nord amb una estesa sensacional d’orelles d’ós amb la seva flor blava tant característica quan és l’època . Entre Coll de Conreu i el Hostalets del Daví trobem a l’esquerra l’Avenc del Camí Ral. Potser no estaria de més que la gent del Parc hi posés una tanca. Si van famílies tampoc és qüestió que un nano eixelebrat hi caigui, té set metres de fondària. Arribes als Hostalets del Daví, un lloc de repòs pels viatgers de l’antic camí ral, on la llegenda diu que hi havia dones de moral distreta. Una expressió ben curiosa. Les granotes de la bassa, al sentir-nos, callen. Aquest indret també està molt ben preservat i consolidat.

A partir d’aquí han convertit un camí ral en una pista forestal fastigosa. No podien fer la pista per un altra lloc? I trobem pistes i més pistes. No sé què fan els gestors el Parc, de fet és una pregunta que es fan tots aquells que s’estimen la muntanya. Quin sentit té fer tantes pistes per tot arreu? Ja us ho diré: cap. Acabaran explicant-nos el mateix que George Bush Jr. quan els incendis als parcs naturals dels EUA: “el millor que es pot fer és tallar tot els arbres, així no hi haurà més incendis”.

 

Temps republicans vertiginosos

Si mirem els resultats del 9N a Sabadell, podem veure que els que van votar sí-sí eren de 47.000, és, per tant, la segona ciutat de Catalunya després de Barcelona en nombre d’independentistes, tot i ser la cinquena ciutat en nombre d’habitants. No m’he equivocat. De totes formes com que no es pot fer un referèndum ni acordat ni sense acordat, per la por atàvica a que la gent s’expressi, no podem saber quants independentistes hi ha. De fet si mirem enrere podem veure que, com més temps passa, més indepes hi ha. És majoria? No és majoria? No ens deixen que ho sapiguem.
Però podem fer altres càlculs. Quants republicans tenim a la ciutat? Tampoc ho sabem, però hi podem fer alguna aproximació.

Segons els meus càlculs a les eleccions municipals si sumem els partits republicans tenim 50.637 ciutadans republicans als que hi podríem sumar els del PSC i tindríem 63.587 partidaris d’un règim racionalista. Monàrquics sabadellencs podrien ser els del PP 4.821 més alguns dels 10.116 de C’S. No crec que tots els de C’s siguin monàrquics. En fi, sumeu i resteu els que vulgueu però la majoria republicana a la ciutat es abassegadora.
Per tant davant de la nova situació que es por crear als propers dies i les properes setmanes caldria que les forces polítiques locals tinguin present que no estem en un temps polític “normal”. I que potser si pinten bastos, és probable que la nostra Casa del Comú pateixi els embats de la insensatesa. Per tant caldria responsabilitat, molta responsabilitat i un govern fort, ampli i estable. Quin? El que vulguin, però que deixin de marejar-nos.

Crec que és bastant de sentit comú pensar que una república catalana és incompatible amb pertànyer al regne d’Espanya. Una perogrullada. Ara bé quan la cosa es posi dura, no es podrà continuar bandejant la idea que és igual el que passi a Madrid. Caldrà tenir com més aliats millor. I una primera decisió en la bona direcció seria tombar el govern de Rajoy, si no és ara amb la moció de Podemos, més endavant amb una moció del PSOE.
Què caldria pactar? La reacció al procés català, ni més ni menys. Per tant proposaria pactar el Ministre de Justícia i el d’Interior. Pel primer es podria proposar en un govern d’esquerres a Madrid a Jaume Asens i pel segon a Joan Puigcercós. Ja sé que estareu pensant, si home! Bé Lluís Companys el mes de maig de 1933 poc es podia pensar que al cap d’un mes seria Ministre de Marina!

Crec que és un error bandejar que hi ha una força política a Espanya que, quan vagin maldades, estarà amb el moviment català. Això s’ha explicitat manta vegades, jo ho vaig sentit dir a Íñigo Errejón fa no massa temps. Va afirmar que estaven en contra de la reforma del Tribunal Constitucional pensada contra els sobiranistes catalans, perquè els següents serien ells. Que se sentien amenaçats. I també va dir que el procés català no es pot subordinar al procés espanyol.

En definitiva ara va de bo. Convé que els republicans no independentistes s’adonin que els republicanisme és la base de les esquerres catalanes. I que per acabar amb el règim del 78, cal impulsar qualsevol intent republicà. Que no és el que havíem pensat molts? És veritat. Jo creia que la reforma de l’estatut proposat per ERC el 2003 i culminat el 2006 i liquidat pel TC el 2010, era la tercera via i un intent honest de posar-se d’acord. Els catalans ho vam intentar lleialment. Ara farem el que Artur Mas no va voler fer el 9N quan va fer marxa enrere a la primera intimidació.

Encetem un camí mai no trepitjat, estem en una altra transició. Uns moments apassionants de Finis-terrae. Cal empenta i determinació. Això sí, no serà fàcil. Però alerta! Una primera derrota pot obrir camins per “las amplias alamedas” (Salvador Allende) que condueixen a l’emancipació nacional. Caldrà sacrificis, molts sacrificis.

Tempesta a la ciutat

Quan semblava que el govern anava agafant velocitat de creuer, que començava a prendre decisions importants, projectes interessants i engrescadors, tot d’una ens topem amb declaracions creuades de tots els grups municipals del govern parlant sobre el possible relleu a l’alcaldia.

És veritat que la legislatura va començar d’una forma estranya, la tercera força política en nombre de vots obtenia l’alcaldia -ERC- amb un pacte am la quarta -Crida-. En aquell acord pretenien repartir-se l’alcaldia dos anys per cadascú. Òbviament aquell pacte era un brindis al sol ja que tota la ciutat sabia que es requeriria un acord molt més ampli. Efectivament la cap d’uns mesos es va fer un acord a quatre. I van deixar la qüestió de l’alcaldia pel juny de 2017. Potser no va ser una bona idea deixar-ho per més endavant. El més normal hagués estat o establir un alcalde per quatre anys o bé repartir-se l’alcaldia el segon amb el tercer.

El lògic seria pensar que un cop veiessin apropar-se el termini fixat per ells mateixos, celebressin tot de reunions discretes per posar-se d’acord i posteriorment explicar a la ciutadania quin era. Doncs el que hem vist ara és que tot està com fa un any i mig. I els protagonistes en comptes d’utilitzar l’empatia, fan comunicats i rodes de premsa. Sembla com si tothom vulgui acontentar la pròpia parròquia més propera mentre les votants -els informats- al·lucinen. Tanta gesticulació, tanta teatralització l’únic que fa al meu entendre és fer encara més impossible un relleu a l’alcaldia i ensorrar-los en les seves expectatives futures.

El que no s’adonen els protagonistes d’aquesta història és que un bon govern sense més ensurts és la millor arma de presentació cara a les properes eleccions municipals. Si es fa un canvi d’alcalde, a més haurà d’anar acompanyat d’un canvi de cartipàs, en aquest cas caldria que els canvis fossin mínims. Sinó això voldria dir, més incertesa, més temps de rodatge etc. Hi ha actors que pensen que la gent ha de saber cada detall d’una negociació. Això l’únic que fa és generar especulacions i rumors a la ciutat de tota mena. Si no es generessin incerteses no hi hauria rumors. No s’adonen que si haguessin fet la feina que els pertoca, per això cobren un sou, ara sabríem a què atendre’ns als propers dos anys. I com que no ho sabem es generen dubtes i comentaris per tot arreu. De fet aquest article no l’hagués fet sinó generessin incerteses. Què és millor per la ciutat? Això ho haurien de saber aquells que el poble de Sabadell els va escollir ara fa dos anys. Crec que aquests dies s’està jugant ni més ni menys qui guanyarà l’alcaldia d’aquí a dos anys. A Sabadell va passar un tren de grans prestacions l’any 2015 i sembla que molts el vulguin deixar passar sense pujar-hi.  Però potser tot el que estic dient no té cap fonament, de fet en aquesta ciutat només el fet d’opinar s’està convertint en un esport d’alt risc. Potser no tinc raó en res del que dic, tampoc passa res. Aquesta ciutat és una mica estranya ha donat homes com Fèlix Sardà i Salvany i Mateu Morral. I més recentment Kilian Jornet, que puja a l’Everest sense oxigen i sense ajuda i un cop està a baix, veu que ho podria fer millor i en la mateixa setmana hi torna a pujar.

Mentrestant convindria començar a pensar en el moment en que la llei Montoro sobre els ajuntaments sigui abatuda ja que no té solta ni volta. Rumiem com ens gastarem una quantitat impressionant de milions d’euros estalviats. I si comencem a proposar idees i la maquinària de la casa gran s’hi posa de tal forma que tinguem projectes acabats i així l’endemà es puguin tirar endavant grans plans? Per exemple: baixar a un 5% el fracàs escolar, comprar i arreglar la Cooperativa La Sabadellenca, donar una empenta al rodal, connectant-lo amb el Parc Natural de Sant Llorenç, restaurar Can Feu i comprar més camps a l’entorn i fer-hi el bosc somiat, quedar-se els aparcaments del centre colgar-los de terra i plantar-hi arbres, etc, etc.

 

 

Ca n’Oriac i Pere Gallifa

Aquests dies es parla que, per fi, s’arreglarà la masia de ca n’Oriac, explicaré una anècdota que s’hi relaciona. El relat és del resistent Josep Xinxó: “Al Pere Gallifa el final de la guerra el va agafar a Madrid, va tornar com va poder a casa i allí es va quedar amagat. No sortia i no hi havia ningú que sabés que estava allà. L’any 1940 munta un petit nucli de la JSU amb la Júlia Xantrero i el seu germà, mantenen contactes amb les poques noies que quedaven. La Júlia Xantrero i la Teresa Bracons es passaven moltes tardes de diumenge anant a la presó per veure gent i ajudar-los. En la primera caiguda de la JSU i del partit l’any 41 van agafar a Barcelona una colla de 15 o 20 noies. Cauen la Isabel Vicente, la Cati, les germanes Brugalades i la Soledat Real que va estar 16 anys a la presó. La policia va venir a Sabadell a veure qui trobaven, van anar a la casa de Pere Gallifa, i van detenir la Júlia Xantrero, la seva nòvia, el Josep Gallifa, el germà petit, i el Chilian el Manco. Van estar tres hores escorcollant tota la casa, amb ell amagat sota el llit. Fins i tot van arribar a doblegar per la meitat el matalàs sota el qual s’amagava sense descobrir-lo. Va tenir la gran sort que el Gallifa era afeccionat a escriure en català i quan el policia buscava per allí, hi va anar un altre i li va dir: “Mira aquí ¿Qué dice?” “Es igual, coge todos estos papeles y nos vamos porque ya está visto”. Es va salvar.

“Quan ell tenia dotze anys, un 11 de setembre als maristes, va agafar una bandera espanyola, la va fer a trossos i en va fer dues de Catalunya i les penjà a classe. En Pere, que venia de la USC i era molt catalanista, fou el gran líder de la joventut sabadellenca durant la guerra.”

“Pràcticament cada dia al vespre el Pere sortia, ens trobàvem en un lloc que acordàvem el dia abans i estàvem dues o tres hores caminat per carrers de Sabadell i discutint de qüestions polítiques. El Pere era molt més capaç que jo, en aquells moments estava molt satisfet que em pogués orientar, fins i tot algun cap de setmana havíem decidit tenir una discussió més llarga i fèiem excursions, sortíem de bon matí, acostumàvem a anar cap a la Mola, passant per llocs sense massa gent, perquè ell tenia por de ser reconegut i que el detinguessin. La vida que portava era diabòlica. Finalment la Júlia Xantrero va sortir de la presó i al cap de pocs dies el Josep Gallifa. El problema és que a casa dels Gallifa era perillós estar-hi, els seus pares van llogar o comprar una vinya amb una caseta i un pou al capdamunt del riu Tort, a l’alçada del bosc de Tugores a Can Torrents. Ho van arreglar perquè hi poguessin anar. Estava bastant amagat. Hi van estar uns quants mesos. Vam pensar que no era massa convenient estar-se allí ja que un dia ens podien pescar.”

“Uns amics del seu pare vivien a la masia de Ca n’Oriac, el paratge encara era verge i no s’havia parcel·lat, o si s’havia parcel·lat no s’havia començat a edificar. Per sota de la casa, en un torrent, hi havia una mina d’aigua que ve de Ribatallada.  Es passava el dia a la mina i de nit dormia a la masia. Això va durar bastant temps. En aquella època ja ens permetíem el luxe d’anar-hi algun diumenge amb els amics: la meva nòvia –Margarita Muro-, l’Albert Girabau (El seu germà Jaume Girabau de la JSU va ser afusellat el 21 de gener de 1942 amb només 28 anys) i la Júlia Xantrero. Anàvem a un pla que hi havia més amunt a la casa, allà xerràvem, corríem i jugàvem a bàsquet. D’aquesta manera ell també es va anar civilitzant una mica, perquè amb tots aquests anys d’estar sempre amagat, sempre pensant si m’agafen, s’havia tornat una mica feréstec. Era molt estrany, si el coneixies no tant, però esquivava a tothom. El Pere Gallifa va estar amagat durant quasi sis anys, entre 1939 i 1945.”

Fins aquí la narració de Josep Xinxó. Crec que seria bo que quan es faci el projecte de reconstrucció de la masia i els rodals, es cerqui l’antiga mina i s’hi faci referència al nostre talp sabadellenc, que documenta la brutal venjança dels vencedors franquistes.

(Veure llibre sencer a https://jordiserrano.files.wordpress.com/2008/04/2004-josep-xinxo-bondia.pdf)