Category Archives: Diari de Sabadell

Els esplais i Odón de Buen

Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.

Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”

Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.

Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”

Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.

Anuncis

Les heroïnes sabadellenques

Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.

Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.

Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

  1. A la dona i a la mula, vara dura
  2. Alzina i dona de cent una bona
  3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.

Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.

Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.

Com incrementar el civisme

Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem  emmirallar en els països amb més tradició democràtica.

Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell”  cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:

“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l'”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció.  A. “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B. “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C. “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D. “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.

A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, perquè no dir-ho, poesia.

 

Els rostres de la memòria

El proppassat dia 27 de gener va ser el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust  i a la ciutat al voltant d’aquesta commemoració s’han celebrat diversos actes. A Sabadell hi ha haver 59 ciutadans que van anar a parar a camps de concentració nazis dels que 39 hi van morir.

Aplaudeixo de tot cor aquesta iniciativa. Les accions commemoratives constitueixen un dels principals espais de difusió de les polítiques memorials, al aplegar una sèrie de recursos, actes i missatges, que creen un impacte i el reconeixement públic. En aquest marc, la commemoració respon tant a una demanda pública, la necessitat de significar certs aspectes de la memòria col·lectiva que ens constitueix com a país, com a l’aplegament en un espai determinat de les polítiques memorials desenvolupades prèviament. Cal dir però d’entrada que l’homenatge arriba tard, molt tard. El que ens hauríem de preguntar és, per què aquests homenatges no els vam fer almenys a partir de 1977? Gerardo Iglesias exsecretari general del Partido Comunista de España, al documental recentment estrenat a Barcelona  “Desde el otro lado del charco” sobre la memòria  de la dictadura a Argentina i Espanya, ens diu que el PCE no ho va fer gent bé en aquest aspecte de la memòria. Hi afegiria que el PSUC tampoc i a la ciutat de Sabadell tampoc. Hem deixat que tots els vells resistents morissin sense homenatges. Proposaria per intentar esmenar, en la mesura del possible, aquesta errada cívica un projecte que es podria anomenar “Els rostres de la memòria”. El The New York Times va voler col·laborar en el procés de dol de l’atemptat de les torres bessones de l’11S. La seva contribució va ser posar cares a l’horror. Va biografiar a les 2.000 víctimes. I les va publicar al diari. Es podria articular un projecte que permetés vindicar un seguit de valors com el compromís, l’antifeixisme, la lluita per les llibertats i la dignitat etc.  alhora que homenatjar la memòria dels 56 sabadellencs als camps nazis. El PCE als anys de la dictadura va fer una cosa molt petita però molt útil, cada vegada que la dictadura assassinava un militant comunista encarregava una petita biografia i la publicava. Així podem trobar a l’arxiu del PCE una pertita biografia, per exemple, del jove sabadellenc Jaume Girabau de la JSUC i després del PSUC afusellat pels feixistes el 21 de gener de 1942 a l’edat de 28 anys. També ho va fer d’una manera impagable Ricard Simó Bach, amb els exiliats sabadellencs.

Es podria organitzar entre l’AHS i la UAB un taller d’història amb estudiants d’història, historiadors joves i un comitè de control de qualitat format per rellevants historiadors i especialistes locals: Martí Marín, Josep M. Benaul, David Serrano, Joan Comasolivas, etc. Es tractaria de fer biografies de cada una de les persones, recollir fotografies per intentar posar cara a l’horror. Caldria trobar un format de publicar-les en un termini de tres anys Es tracta que les noves generacions poguin vincular l’Holocaust, que segur estudien a l’escola, amb la vida real de gent com ells a la ciutat. Cal convertir la memòria en un fet visible a la ciutat. Aquests 56 sabadellencs eren persones normals i corrents de la ciutat, amb molts compromisos cívics, que la història els va convertir en herois involuntaris i amb víctimes de la pitjor catàstrofe política de la història.

A més vincularia les polítiques de la ciutat amb tots els projectes que a escala europea es preocupen i s’ocupen que no es perdi el record de l’holocaust i posaria Sabadell al mapa mundial de la preocupació sobre la conservació de la memòria democràtica.

Mentrestant i perquè en el futur uns joves no ens ho retreguin  podríem començar a fer el mateix amb la memòria militant de l’antifranquisme. Encara hi som a temps. Vaig proposar fa temps donar la medalla d’or de la ciutat als integrants de la “Comisión interramos” de la Vaga General de febrer de 1976, podria ser un punt de partida.

 

Hi ha coses que no funcionen a la ciutat

Fa quinze dies vaig publicar un article on intentava explicar que la major part de sabadellencs, tot i el que hom pensa sovint, es comporten de forma molt raonable. Com és habitual a la nostra estimada i benvolguda ciutat parlar bé de nosaltres mateixos fa estrany, incomoda, desassossega i posa nerviosa a la gent. Podeu pensar a tot arreu passa igual. No. A la major part de països parlar bé de la pròpia ciutat genera tranquil·litat i benestar. Per aquesta raó alguns ciutadans m’ha aturat pel carrer i m’han dit que en feia un gra massa, que a Sabadell hi ha moltes actituds negatives. Bé, doncs per compensar del bon rotllo, anem a fer una llista d’actituds incíviques a la ciutat. Comencem pels que embruten el carrer. Antigament es justificava dient que no hi havia papereres, ara n’hi ha per tot i continua havent-hi brètols que tiren les coses a terra. Altres es dediquen a pintar les parets dels edificis. Potser d’aquí a no massa temps aquesta modalitat d’incivisme passarà a la història i en direm art. Almenys tapa la lletjor dels edificis. Pronostico que un dels nostres futurs sabadellencs universals serà Werens.

Hi ha persones i empreses que tiren fulletons o pengen cartells a llocs no apropiats. Hi ha gent que malmet les zones verdes que tant d’esforç han costat. N’hi ha que fan soroll, molt soroll, potser és per amagar la remor del seu cervell? Altres orinen o escupen pel carrer. Sembla que viuen  tres segles enrere. Uns més atrotinats trenquen el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors i bancs per seure. Converteixen el que veuen en el que són: material d’enderroc. Alguns trenquen fins i tot els rètols de camins que requereixen molt d’esforç per arribar-hi. És una cosa que no puc explicar: te’n vas a La Mola i a més de mil metres d’alçada anorreant els indicadors. També hi ha gent que va amb patins i monopatins trencant turmells de iaies. No caldria prohibir aquests estris amb rodetes als majors de 40 anys? Hi ha sabadellencs que agredeixen de paraula o de fet a treballadors públics: mestres, metges, infermers. Fins i tot fan soroll a les habitacions de l’hospital Taulí.

És força habitual veure a ciutadans generalment molt assenyats que un cop asseguts al volant se salten semàfors en vermell, no respecten els passos zebra o aparquen en llocs prohibits. Una altra modalitat d’incivisme és fer cagar els gossos per les voreres o en els espais reservats per jugar els nens. He estat testimoni de nens fent manualitats amb una mena de plastilina que no era plastilina i que feia olors rares. Una de les modalitats d’incivisme que menys comprenc és la de no reciclar les escombraries i sobretot tirar mobles quan hi ha un servei de recollida de mobles gratuït!

En un sol dia anant en autobús per la ciutat vaig anotar aquestes incidències. Al carrer de la República amb Narcís Giralt un individu aparca al cotxe a la cantonada. L’embús era tant monumental com la seva barra. A l’avinguda 11 de Setembre, un home aparca al mig, se’n va afer gestions a un banc, el merder és formidable. Algú el deu avisar, surt i arriba corrents. Pensava que es donaria pressa per marxar, doncs no. S’asseu al cotxe agafa un mòbil i es posa a parlar. Inasequible al desaliento. Més avall a la plaça Marcet una dona aparca al mig i se’n va comprar, entra en una botiga de fruita i verdura, amb tota la cara.

En una altra ordre de coses hi ha habitants, potser millor no dir-ne ciutadans, que defrauden a hisenda, es neguen a pagar els impostos. I en un llistat de coses més bèsties n’hi ha que peguen a la dona o als fills, molts més dels que ens pensem, altres tenen actituds racistes, fins i tot n’hi ha algun que atraca bancs o assassina.

Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Els incívics, en major o menor grau som tots nosaltres.

Un cop llegit aquest article la major part de sabadellencs hauran trobat la serenor habitual. Vivim en una modalitat de prehistòria, això si amb Internet.

 

Un atac de sabadellenquisme

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

Sabadell funciona?

En uns dies on sembla que tot està en crisi, que només hi ha dificultats, proposem un relat curt a contracorrent per reflexionar. El conductor de l’autobús es lleva i transporta milers de ciutadans a treballar quan encara les autoritat no han tingut temps de posar els carrers. Els pares porten els seus fills a l’escola, els mestres els estan esperant. La gent recicla i tira les deixalles, els serveis de neteja les recullen cada nit. Si un ciutadà té un ensurt sempre hi haurà algú que trucarà a emergències. Vindrà una ambulància, els estarà esperant el personal dels CAPS o del Taulí, allí algú explicarà alguna cosa per tal que es distregui mentre li obren una via perquè no s’estressi més. En moments concrets un bomber anirà més enllà de la seva obligació per salvar una vida del foc.

Més de 80.000 persones van a biblioteques repartides per tot el mapa local. 2.000 persones treballen pel bé col·lectiu des de la Casa del Comú. Tenim una xarxa de serveis socials amb treballadors socials que, tot i les limitacions pressupostàries, atenen la gent amb més necessitats i la gent gran. Més de 4.000 persones ens atenen al Taulí o als CAP’s de Sabadell. 2.300 nens van a escoles bressol, dels que més de 1.000 van a escoles bressol públiques. Tenim 21.000 alumnes en educació infantil i primària dels que 13.000 van a escoles publiques i 8.000 a concertades. 17.000 sabadellencs van a educació secundaria, més de 10.000 a centres públics i la resta a concertats. Els eduquen uns dos milers de mestres. Tenim 1.400 alumnes a la universitat de Sabadell, dels que més de 1.000 ho fan en centres públics. I tenim 5.400 sabadellencs que estudien a la universitat, de les que 2.900 són dones i 2.400 homes. Tenim, a més, 2.000 persones estudiant en escoles d’adults.

Els jubilats de Sabadell fan 2,3 milions de viatges anuals gratuïts. Hi ha 12.000 pensionistes i 5.000 discapacitats que viatges gratuïtament en autobús i els menors de 16 anys fan 700.000 viatges gratuïts. I uns 90.000 sabadellencs treballen en tota mena d’activitats en un dels espais territorials que més aporten al PIB de tot Espanya. A més la ciutat té un dels índex de delinqüència més baixos del món. Sí, del món, hi heu llegit bé. És evident que amb la crisi hi ha molta més gent que pateix tota mena de dificultats i que amb les retallades dels pressupostos socials manades pels rics, l’estat del benestar pateix. No cal oblidar-ho. Sabeu que del conjunt de la despesa pública espanyola, els 9.000 ajuntaments només són responsables del 3,4 punts dels 100? Llavors per què tant control de les despeses municipals impedint l’expansió dels serveis socials, si el problema està en la gestió del govern central?

Però son 210.000 persones vivint en un espai, treballen, compren, venen, estudien, circulen, es diverteixen, s’avorreixen, estimen, dormen, etc. Més enllà de les obligacions legals, la immensa majoria dels ciutadans compleixen amb les seves obligacions de bon grat. No els cal altra cosa que l’exercici del seu civisme.

En resum tenim una ciutat de 210.000 habitants de les que el 99,9% fan la seva tasca de forma anònima, persistent i voluntària. És una ciutat que funciona i de la que n’hauríem d’estar orgullosos. És evident que la tasca dels mitjans de comunicació i també dels que en ells hi opinem és explicar fonamentalment allò que no funciona, d’allò que falta o d’allò que és millorable, però de tant en tant potser caldria pensar que hi ha a la ciutat unes polítiques de redistribució de la riquesa, que si les polítiques neoliberals no ho espatllen, permeten ser una ciutat fortament acollidora i cuidadora. Recordem-ho de tant en tant en moments d’incertesa, no sigui que ens ho arrabassin.