Category Archives: Diari de Sabadell

De Plaça José Mª Marcet a Plaça Antoni Farrés.

Fa uns dies el nostre Ajuntament va treure el monument a José Mª Marcet de la plaça que porta el seu nom. Ben fet. És el primer pas per acabar canviant el nom a aquesta plaça. Hi hauria a Alemanya, Itàlia o França una plaça amb el nom d’un alcalde feixista? La resposta és senzilla: no.

José Mª Marcet és potser l’home que millor simbolitza i personifica el franquisme a la nostra ciutat. No en va és l’home que entra amb les tropes nacionalistes a la ciutat el  27 de gener de 1939 i és qui penja la bandera franquista del balcó de l’ajuntament. D’entrada no sembla que un home amb l’atribut de ser durant 20 anys alcalde de Sabadell imposat a la força pel generalísimo mereixi altra cosa que reprovació i no precisament una plaça a la ciutat.

Tres testimonis. Josep Xinxó l’home que ajuda a reconstruir el PSUC anomenat de l’Interior, explica com la nit del 26 gener de 1942 el dia abans de la visita de Franco a la ciutat el van a anar  a buscar, junt amb desenes de sabadellencs, i el van detenir justament a la pedra de l’Eucaliptus, on s’hi porta els morts! És un detall òbviament silenciat en el relat “oficial” de Marcet i que massa gent dóna per bo: “Movilicé personalmente todos los recursos y conseguí montar una organización perfecta y tan excelentemente sincronizada que, pese a su complejidad, no falló un solo detalle”.  Evidentment en el pla devia ser-hi el de detenir a sabadellencs a la pedra.

Josep Rosas sindicalista sabadellenc exiliat des de 1939 explica com l’any 1959 -vint anys després- fa gestions per tornar i encara utilitzen un cas pendent –i totalment aliè a la seva persona- per impedir-li el retorn. Arriba fins i tot a entrar en vaixell al port de Barcelona i no el deixen baixar. Un amic s’interessa per ell davant de José Mª Marcet, l’alcalde respon: “ Ah…, aquests no els hi volem.”. Va morir a l’exili enyorant la ciutat sense poder tornar-hi. Amb tot Rosas que explica millor que ningú la forma com els resistents afronten el paorós conflicte: “Els acusats de fets imaginaris tenen molta més capacitat de pietat indulgent per perdonar ofenses, que els tocats d’hipocresia cristiana dedicats a difamar”.

Avenir Marcè, un home d’ERC i el fill del darrer alcalde escollit democràticament abans del cop d’estat feixista,  explica que desprès d’haver-se passat vuit anys lluny de Sabadell a l’exili i a la presó, la pressió dels feixistes locals li va impedir continuar donant classes a l’acadèmia Cots. Ha de tornar a l’exili de França on va morir.

Mentre Matrcet era alcalde es calcula que hi ha 2.000 ciutadans sabadellencs en camps de concentració o presons a Espanya. La llista de batallons de penats on hi ha sabadellencs és interminable. Sabem també de 58.941 fitxes policíaques de repressió, d’una població de 47.000 habitants. No m’he equivocat, hi havia més fitxes que ciutadans vius. Un 4,25% de la població sabadellenca va ser empresonada. Mentre els represaliats franquistes va ser jutjats i reparats a la “causa general”, sense cap garantia pels acusats per absència d’un estat de dret, els republicans encara esperen una reparació.

Mentre tot això succeïa, mentre morien 35 sabadellencs a camps de concentració nazis, visitaven la ciutat Hans Thomsen –cap nacional-socialista nazi- i Detlev Ehlers –cap nacional de les Joventuts Hitlerianes d’Espanya- i eren rebuts per Marcet. ( la foto és d’aquest darrer donant un retrat de Hitler a Marcet). S’explica el paternalisme a la seva empresa, el que no s’explica és que quan els treballadors demanen un augment de sou, intenta acomiadar-los de cop a tots l’any 1962.

Crec que és arribada l’hora que la ciutat, per fi, canviï el nom de la plaça Marcet i hi posi el d’Antoni Farrés, que va estar vint anys essent l’alcalde, ell en deia l’encarregat, de la ciutat i que són potser, els millors anys de la nostra història. De Marcet a Farrés hi ha simplement el pas de la dictadura a la democràcia, de la immoralitat a la decència i aquest és un senyal ètic que les autoritats han de donar als joves: la ciutat honora a aquells que l’han servida lleial i democràticament.

Què és la política?

Està tant desprestigiada la política que la final no sabrem com cal dirigir els afers públics. Romà Planas era l’home de confiança de Josep Tarradellas. Romà va ser un home extraordinari, senzill, però extraordinari. El vaig conèixer al Club d’Opinió Emprius. Per qui no ho sàpiga Emprius vol dir terra dels comuns, l’espai comú. Un nom ara tant en voga. Era un republicà francès fill de cooperativistes de La Roca del Vallès que van haver de fugir caminant cap a la frontera. Era un d’aquells nens agafats de la mà del seus pares creuant la frontera per camins que, de tant en tant, ens mostren els documentals del C33. Estava doncs molt influït pel republicanisme d’esquerres català, però també pel republicanisme francès on s’havia criat. Era l’organitzador dels famosos recitals a l’Olímpia de París: Raimon, Paco Ibáñez, etc. Va acabar essent alcalde de La Roca. Quan va prendre possessió del càrrec –que de fet ell no volia- va reunir els treballadors municipals i els va dir que a partir d’aquell moment serien sempre prioritàries les trobades amb els ciutadans per sobre de les reunions internes. Tota una declaració de principis.

Deia: “la política és el tracte entre les persones” i que calia actuar “d’una certa manera”, molt tarradellista és clar. Així doncs la política és la gestió però alerta és alguna cosa més: la relació amb la gent, amb la ciutat. A un polític li ha d’agradar el tracte amb els ciutadans i del diàleg amb ells saber-ne destil·lar allò que és millor pel conjunt de la ciutat. I es potser aquesta forma d’entendre la política la millor manera de definir l’essència de les polítiques d’esquerres. Definir les formes de fer política des de l’esquerra no és dir quines coses es fan –que també- sinó perquè es fan i com es fan: en el procediment i en els valors hi ha també la diferència. Així doncs les polítiques d’esquerres s’haurien d’entendre com el tracte entre els ciutadans i entre els ciutadans i la política. I potser no tant fer coses sinó ajudar a la gent que ja les fa amb confiança. Mai substituir-los. Les esquerres, fins i tot les més radicals, han de vigilar no caiguin abatudes pels postmoderns. Existeix una idea que intenta portar la desraó “hay que eliminar el mismo concepto de causa” deia algú amb bigoti fa un temps. Contra aquesta irracionalitat ens va alertar el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz quan ens va parlar del “fonamentalisme de mercat” i després aquest fonamentalisme s’ha aplicat a qualsevol cosa material o espiritual. De fet la irracionalitat dels especuladors ens ha dut la crisi i vol acabar amb totes les conquestes socials dels darrers dos segles. La crisi de l’any 1989 es va voler aprofitar per escombrar qualsevol idea comunista i neocomunista però el que es volia era -com em deia preocupat ja aleshores el republicà socialista Romà Planas- en una segona etapa acabar amb qualsevol idea socialista i m’atreviria a dir amb qualsevol idea humanista. I ho han fet per moltes vies, però han guanyat la batalla sobretot perquè han guanyat l’hegemonia dels valors. Han aconseguit una triomfant revolució fonamentada en la mentida i la irracionalitat.

La ciutadania confiem en 27 regidors i que entre ells i el que representen, formin govern i un cop format govern prenguin decisions enfocades al bé comú. No volem que es refugiïn en comitès, consells, ordenances, lleis i reglaments per acabar no fent res. En aquest país quan hi ha un problema en comptes d’arreglar-ho, o almenys abordar-lo, hi ha polítics que el que pretenen és fer normatives. I acaben enfonsats en absurdes burocràcies que els allunyen de la ciutadania.

Per resoldre problemes cal que les nostres institucions, especialment la Casa el Comú, estigui en relació constant amb la ciutat i això no és populisme. El populisme en puritat és que un projecte de classes acabi essent un projecte de ciutat d’aquí en surt la idea del front popular, però seria llarg d’explicar ara. La gent usa paraules sense saber-ne el significat. Com més radical es vol ser en polític més preparat cal estar: més lectures i més experiència. Quedem-nos amb una idea, de la bona relació entre la ciutat i el govern en surt la possibilitat de construir una ciutat millor i per això cal idees, convertides en projectes, fent-les possibles amb pressupostos i sobretot amb decisió i caràcter. Les lleis mai ens diran què fer, simplement serveixen com a guies per fer les coses ben fetes. La ciutat i l’ajuntament ha de tenir una simbiosi perfecte i en aquest camí la conversa, el diàleg i mirar-se als ulls, mai es podrà substituir per burocràcies. Per sort.

 

La memòria militant, és de justícia

Hem dedicat dos articles a glosar el llibre d’Antonio González: “Camino de Dolores”. El llibre se l’ha hagut d’editar i pagar el propi autor. Una vergonya ciutadana. Ja va passar amb el Ginés Fernandez: “La senda de mi destino”. Amb més o menys suports, cada autor sabadellenc que ha volgut publicar les seves memòries ho ha hagut de fer sol: Jaume Saderra i Riera.” Esgarrinys de Filferrada (Somnis confinats)”. Aranguren: El Paisaje Ediciones, 1989; Manuel Pac Vivas: Batalló de càstig. Memòries d’un vell lluitador d’origen pagès. Lleida. Pagès Editors, 1999; Jordi Serrano: “Josep Xinxó Bondia. i les JSUC de Sabadel”l. Editorial: Montflorit, Cerdanyola del Vallès.
Cal remarcar que de 94 regidors i regidores que ha tingut l’Ajuntament de Sabadell fins l’any 1999, només dos han escrit memòries: Joan Moles Benet: “Records d’un sabadellenc compromès”. Agrupació de Veïns de Gràcia. Sabadell, 2011; i Ginés Fernández: “La senda de mi destino”. Sabadell 2004 2004. Només Josep Rosas, mort a l’exili, va aconseguir pòstumament veure editades les seves memòries gràcies a l’Ajuntament de la ciutat: (ciutadà desconegut). “Del Llobregat al Mapocho”. Sabadell: AHS, Sabadell. 2005.

Tenim, a més, les entrevistes que va realitzar Xavier Domènech l’any 2000 en el marc del projecte “Història oral i militància sindical. Biografies obreres. 1939-1978” que desembocà en la “Col·lecció Biografies Obreres de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya (BBOO-AHCO)” organitzades per la Fundació Cipriano García amb suport del nostre Ajuntament. Es van fer entrevistes en profunditat a aquests sabadellencs: Joaquin Zamoro Tejeda, Manuel Navas Escribano, Francisco Morante Fernández, Remei Bona Puigvert, Álvaro García Trabanca, Angel Rey Navarro, Ginés Fernández, Antoni Farrés i Sabater, Antonio González Merino, Francisco Morales Sánchez, Lluís Casanovas Riera, Juan Ignacio Valdivieso Álvarez, Resurección Fernández, Jerónimo Vázquez Rey i també a Antonio González González. Cada entrevista pot ser el centre d’una publicació tal i com vam fer Xavier Domènech i jo mateix a “Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament”. Angle editorial. Barcelona 2015.
Crec que seria bo i que és de justícia que la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Sabadell engegui, abans no sigui massa tard -quan ja tothom sigui mort-, una col·lecció de llibres sobre la memòria militant. Es podria començar per les memòries inèdites d’un il·lustre exiliat sabadellenc Avenir Marcè: Memòries, Reanne, França. Són realment sensacionals. I reeditar les d’Antonio González i Ginés Fernandez. Caldria continuar per les 15 entrevistes. Corre pressa, molt ja són morts. A banda de fer una col·lecció de testimonis de la memòria militant a la ciutat caldria fer; un estudi monogràfic del naixement de CCOO a Sabadell; un sobre l’Assemblea Democràtica de Sabadell; també un estudi del PSUC a Sabadell, sembla mentida que, per la importància que té en la història de la resistència i els primers anys de democràcia encara ningú s’ho hagi plantejat; un sobre el Front Nacional de Catalunya: un sobre els primers 20 anys d’Ajuntaments democràtics. Creiem que hi ha prou distància com per intentar tenir-ne un coneixement més acurat i permetre avaluacions i balanços; i també, per què no dir-ho, una biografia d’Antoni Farrés.

Es tractaria que l’Ajuntament, encarregués aquests treballs a joves historiadors de la ciutat i arribés a un acord amb una editorial i repartir 400 exemplars per cada escola, institut i biblioteques de la ciutat. Així com a les entitats de caire cultural i veïnal.
Pel que fa als llibres ja publicats es podrien penjar en format PDF al web municipal en un espai dedicat a la memòria. La major part son introbables. Penjar-los és gratis.
Som una ciutat amb moltes virtuts però molt eixuta per demostrar que estem agraïts a la gent que va deixar la pell en la lluita per una ciutat millor. I a més, cal que les noves generacions sàpiguen que no són la primera baula de la llibertat i la justícia.

Antonio González i les raons de la lluita (i II)

Dèiem la setmana passada que Antonio González va pertànyer a un grup de militants comunistes que passaven il·legalment la frontera transportant material clandestí. En aquest apartat potser m’hagués agradat que expliqués per on passaven, com s’ho feien, on arribaven, etc. L’any 1964 visita Cuba amb una delegació oficial i té l’oportunitat de saludar al Che Guevara i a Raul Castro i escoltar en directe un discurs de Fidel Castro. “Aquella gente conocia más que yo la guerra de España” . “Yo estaba flotando”. L’any 1965 participa en un curs de formació política organitzada per la PCE a Teupitz a la República Democràtica Alemany, on s’hi estan unes quantes setmanes i s’entrevisten amb el President Walter Ulbricht, l’home que ordena la construcció del mur de Berlín que els va dir: “nos vimos obligados a cortar el éxodo!” Escriu frases com cal “hacer tabla rasa con el poder de los monopolios y liquidar las reminiscencias feudales ancladas en la iglesia y en el Estado burgués”. Ara és un llenguatge de la CUP.

Al llibre hi ha llampecs del fil de la història com quan parla de la vaga de 1855 o de la Federació  de les Tres Classes de Vapor.

Torna a Sabadell i acaba essent el secretari general del PSUC local, anomenat de “l’exterior”. Quan torna amb els materials de la RDA va a cal Caliope i compra una gravadora i uns cassets, amb els que es van fer cursos a Torre Romeu, Poble Nou, Can Rull, Creu de Barberà, Torrent del Capellà, Merinals i en algunes fàbriques. Fins i tot aquest curs de marxisme-leninisme es fa a la parròquia de Les Termes! Pel llibre, es citen reunions clandestines al Torrent de Colobrers, Bosc de la Concòrdia, etc.

L’any 1967 el comitè local decideix incorporar una dona amb l’objectiu d’ingressar dones al partit i crear un moviment de dones democràtiques, el formen: Francisca Alvarez Martínez, Juana García y la seva filla Antonia, Adela Justícia, Trinidad Soria, Maria Soria, Antonia Valle, Manuela Vázquez etc. De seguida organitzen un aldarull contra l’estafa dels forners en el pes del pa, en concret al forner del costat del Mercat Central. Quines dones més valeroses!

L’any 1971 el substitueix a la direcció del PSUC local Francisco Trives Messeguer. A la part final explica la seva participació a la AV de La Creu de Barberà on en va ser president durant 22 anys. Un bon testimoni de com anaven les coses en les darreries del franquisme. On calia reivindicar retirar d’escombraries, fer clavegueres, tenir l’aigua potable, on poder posar una injecció, autobusos etc. Parla de com era l’alfabetització franquista: “trabajo, trabajo y más trabajo”. Es fan obres a la zona de la Creu de Barberà amb contribucions especials sobre uns veïns exhausts. Les obres es pressuposten en 64 milions poc desprès s’hi afegeixen 13 milions més, 77 i n’acaben costant 114. L’any 2002 la AV ja reivindica un residencia per a gent gran que encara no hi és. Antonio González pateix la crisis del PSUC aquella on de 29.000 militants 25.000 ens en vam anar a casa, jo era dels eurocomunistes. Ell és del grup de persones que acaben fundant el PCC. Rep la medalla d’honor de la ciutat. Ens diu: “para los que tenemos poco, un barrio es mucho”. Malauradament us serà quasi impossible llegir el llibre. La setmana ve us explicaré perquè.

Cal que aquest llibre el llegeixin els joves. Comprendran les raons i les idees que fan que una persona militi al PSUC jugant-se la vida. Sembla evident que un món s’acaba. Fins i tot hi ha aspectes que semblen inversemblants avui, però el millor que tenim a la ciutat, s’ha fet amb gent d’aquesta fusta. No sabem si els joves hauran aprés res d’aquesta història, més encara quan és tant difícil de conèixer.

La ciutat però cal que faci el necessari reconeixement als vells lluitadors abans no sigui massa tard.

Els nostres herois: Antonio González (I)

M’acabo de llegir el llibre “Camino de Dolores” d’Antonio González González. Me n’he assabentat de casualitat, de fet tampoc me’n vaig assabentar quan es va presentar el llibre. Una pena que hagi passat tant desapercebut.
El llibre té un valor extraordinari, perquè és el testimoniatge d’un tipus de ciutadans que són els que en realitat han construit la ciutat. L’acció dels primers anys es desenvolupa als poblets al voltant de Guadix, Laborcillas, La Peza, etc. El llibre conté en els passatges que es desenvolupen als camps de Granada una riquesa del llenguatge extraordinari: “las madrugadas que hielan las piedras”. El seu pare treballava 24 hores del dia a disposició de l’amo, una reminiscència feudal i cada quinze dies el deixaven tornar a casa per canviar-se de roba. González “me hacían dormir en un pessebre, exactamente igual que a Kunta Kinte.” Era una España negra del tot: “mi abuela a la que yo recuerdo enlutada, con pañuelo de la cabeza negro, una toca de lana y un bastón”. Es vivia en unes condicions on quan hi havia sequera calia fer cua tota la nit per tenir aigua. No fa tant de temps, Gonzalez ho va viure!
Quan es parla de l’emigració la gent creu que es deu a raons econòmiques i aquestes raons, de fet, existeixen. Però en les immigracions dels anys quaranta, cinquantes i seixantes, n’hi ha moltes més. De fet, González explica com només de la seva família a la postguerra té a un camp de concentració a Guadix l’avi, el pare, dos oncles per part de pare i dos per part de mare. Sis homes de la família. La seva mare no hi va tornar mai més un cop va marxar: “ella murió con dolor por esta humillación”. Antonio fa el mateix: “dejé el pueblo, no lo he vuelto a pisar más”. En aquella España on els franquistes consideraven fins i tot culpables els nens, això fa dir a l’autor: “los niños no son culpables de nada, de nada, de nada.”
Els que emigraven fugien de casa seva, fugien de la fam, sí però també de l’opressió. Segons Martí Marín, fugen per “la manca de futur” i perquè emigrar “és una forma de protesta silenciosa”. Segons Xavier Domènech, el motiu d’emigrar és sempre l’esperança.
S’ha de llegir el llibre també per saber d’un Sabadell envoltat de la línia de tren i amb passos a nivell. Hi moria tanta gent en aquesta passos a nivell, a voltes no era per un error. I per saber com es contractava treballadors a l’estació del Nord (actual centre) de la RENFE, per la càrrega i descàrrega com si fossin en un mercat del segle XIII. Un Sabadell on la gent comprava i venia coves on poder viure.

Fa el Servei Militar i es troba uns militars que “querían que odiáramos tanto a los rojos, a los republicanos, a catalanes, a vascos, solo pensaban en alimentar el odio.” Després d’una breu estada a Campoamor, se’n va a la Cerdanya on descobreix amb gran sorpresa els efectes el Tractat dels Pirineus que trenca la Cerdanya i Catalunya, un element que l’obliga a estudiar història. Treballant a la Cerdanya, a França ajuda a construir, primer la Unión de Juventudes Comunistas de España i després es fa militant del PCE i coneix al President del PSUC Josep Moix, que li va dir que era fill de la ciutat tèxtil llanera més gran d’Espanya. Un sabadellenc quan està fora sempre recorda la seva ciutat. L’any 1962 entra a la cèl·lula “Camino de Dolores”. Era un grup comunista especialitzat en passar materials i persones il·legalment per la frontera. Anaven molt sovint amb motxilles plenes de fulls i revistes clandestines. El nom era en honor de Dolores Ibarruri i també pels dolors que provocava portar tant pes a l’esquena. La setmana vinent continuaré explicant aquest valuós llibre.

Els joves estan emprenyats

Estem patint moltes crisi, l’econòmica-financera i la de les relacions amb Espanya. Però, latent estem assistint a una crisi generacional. Si afinem l’oïda darrera d’algunes afirmacions més o menys politiques o més o menys ideològiques, podem percebre un cert ressentiment generacional. Ho podem sentir dir, en determinats plantejaments de Xavier Domènech, de l’Ada Colau, de Pablo Iglesias, Núria Parlon,  etc. Estem davant d’una revolta generacional? I en aquest cas tenen raó aquests joves d’estar tant emprenyats? Crec que la resposta correcta es sí. Els joves tenen raó d’estar emprenyats. Anem a veure’n les raons.

Fa molt temps que es cova la mala llet. Als anys vuitanta el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya ja es queixava de la manca de polítiques públiques d’habitatge assequible per a joves: ni de lloguer ni de compra. Fins i tot les viles olímpiques es feien per la classe alta. Avui a Catalunya el percentatge de lloguer social és pràcticament inexistent. A Anglaterra del 21%, a França del 17% i a Suècia del 22%

L’any 1993 la taxa d’atur juvenil en menors de 25 anys era del 33%. El 2005 el 60% dels contractes de joves eren temporals. Ara ja ho son tots i la major part de ciutadans de menys de 45 anys sempre han estat amb contractes temporals. Un dels arguments emprats pel govern de Madrid de mitjans dels anys 80 era que calia facilitar l’accés dels joves al mercat laboral i que per aconseguir aquest objectiu calia flexibilitzar-ne l’accés i la sortida. De fet, va ser el debat que va donar lloc a la vaga general de 1988. Ja en el seu moment moltes veus es van alçar contra aquesta idea, el resultat va ser acabar de precaritzar tot el mercat laboral. El cert és que els països amb més protecció laboral han tingut i tenen menors taxes d’atur. L’atur està vinculat al cicle econòmic i no a les reformes laborals

Els joves poc a poc sense fer soroll han estat foragitats de les feines segures i ben remunerades i del treball públic. Per molt que es digui que els joves volen ser funcionaris la realitat desmenteix aquest tòpic. Com podem veure en el Llibre Blanc de la Funció Pública de la Generalitat de Catalunya, els  treballadors públics es concentren en les franges de més de quaranta anys i especialment en els de entre 55 i 65 anys. L’any 2007 ja podíem veure molts símptomes del malestar, l’abstencionisme juvenil (18-34 anys) era del 46%. Els de més de 50 anys al voltant de només el 12%. No és casual. Als països on la gent jove es sent recolzada participen molt més que aquí. Per exemple, abans de la crisi, els joves de Suècia els interessava la política un 52% mentre aquí un 27%.

L’edat d’emancipació s’ha anat allargant més i més per sorpresa dels sociòlegs. No han pogut accedir a habitatge assequible, quan desesperats n’han comprat un, n’han sortir desnonats. Ara ja no poden continuar pagant carreres universitàries, els augments de les taxes han estat brutals i estan impedint que els millors cervells accedeixen a la formació universitària. No han pogut tenir fills i han fet l’anomenada vaga d’úters situant al nostre país a la cua mundial de natalitat. I es clar, després de molt de temps absents de tots els espais de la vida cultural, mediàtica, social, política i laboral de cop els joves, a almenys una part, irrompen en la vida pública i ho fan criticant els grans. I ho fan amb acritud.

Pot ser que siguin injustos posant en un mateix sac a totes les persones de les generacions anteriors. Probablement, però serà la primera generació que viurà pitjor que la generació anterior. I es pretén que això passi així sense conseqüències? Sense conflicte? Sense ruptures? Una autocrítica dels grans seria un primer element per construir en positiu el futur. I caldrà que aquests joves s’adonin que no son els primers d’un fil de la història on altra gent els van precedir en les lluites per la millora social. Crec que en el rerefons del que passa políticament a la ciutat hi ha aquest problema.

Tipus d’incivisme

Per fi tenim dades de l’incivisme  a la ciutat. Les dades facilitades són que ens gastem 380.000 en arreglar les gamberrades. L’apartat més important és la crema i reposició de contenidors 173.000 euros. Realment és un tipus de bretolada que no he entès mai la seva significació. Caldria encarregar a algun psiquiatre una explicació convincent. Després dediquem 106.000 euros a tapar o esborrar grafitis i a arreglar elements de l’enllumenat 54.000. És molt? O poc? Crec que no és molt, però caldria actuar amb contundència.

De totes maners eixamplem l’espai de visió. Si fem una llista d’actituds incíviques necessitaríem moltes pàgines: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc. Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers, la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla bé de lluny, el Baró de Maldà ja se’n queixava el 1786: “Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són”.

Però no ens quedem només en aquest àmbit eixamplem encara més el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no reciclar, tapar una terrassa, posar un aparell d’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema, els culpables sempre són els ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt més perilloses i greus per la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra se’ns amaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar a la ciutadania i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem les actituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar als ciutadans com a clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un estat del benestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat per la ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infantil.

No és incivisme dir que a aquestes alçades no hi ha el projecte fet per l’escola i l’Institut de Can Llong? Quan el govern de la Generalitat escoltava fa més de deu anys les protestes dels veïns i deia que hi posaria remei, no es van dignar a elaborar un projecte? Puc entendre, fins a cert punt que no hi hagi diners per fer un edifici, però no podien tenir fet el projecte?

Però encara és més greu l’incivisme quan ve un president de govern, Mariano Rajoy i promet per enèsima vegada unes inversions que al cap de tres dies desmenteixen els pressupostos que presenta el seu propi govern.