Hi ha coses que no funcionen a la ciutat

Fa quinze dies vaig publicar un article on intentava explicar que la major part de sabadellencs, tot i el que hom pensa sovint, es comporten de forma molt raonable. Com és habitual a la nostra estimada i benvolguda ciutat parlar bé de nosaltres mateixos fa estrany, incomoda, desassossega i posa nerviosa a la gent. Podeu pensar a tot arreu passa igual. No. A la major part de països parlar bé de la pròpia ciutat genera tranquil·litat i benestar. Per aquesta raó alguns ciutadans m’ha aturat pel carrer i m’han dit que en feia un gra massa, que a Sabadell hi ha moltes actituds negatives. Bé, doncs per compensar del bon rotllo, anem a fer una llista d’actituds incíviques a la ciutat. Comencem pels que embruten el carrer. Antigament es justificava dient que no hi havia papereres, ara n’hi ha per tot i continua havent-hi brètols que tiren les coses a terra. Altres es dediquen a pintar les parets dels edificis. Potser d’aquí a no massa temps aquesta modalitat d’incivisme passarà a la història i en direm art. Almenys tapa la lletjor dels edificis. Pronostico que un dels nostres futurs sabadellencs universals serà Werens.

Hi ha persones i empreses que tiren fulletons o pengen cartells a llocs no apropiats. Hi ha gent que malmet les zones verdes que tant d’esforç han costat. N’hi ha que fan soroll, molt soroll, potser és per amagar la remor del seu cervell? Altres orinen o escupen pel carrer. Sembla que viuen  tres segles enrere. Uns més atrotinats trenquen el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors i bancs per seure. Converteixen el que veuen en el que són: material d’enderroc. Alguns trenquen fins i tot els rètols de camins que requereixen molt d’esforç per arribar-hi. És una cosa que no puc explicar: te’n vas a La Mola i a més de mil metres d’alçada anorreant els indicadors. També hi ha gent que va amb patins i monopatins trencant turmells de iaies. No caldria prohibir aquests estris amb rodetes als majors de 40 anys? Hi ha sabadellencs que agredeixen de paraula o de fet a treballadors públics: mestres, metges, infermers. Fins i tot fan soroll a les habitacions de l’hospital Taulí.

És força habitual veure a ciutadans generalment molt assenyats que un cop asseguts al volant se salten semàfors en vermell, no respecten els passos zebra o aparquen en llocs prohibits. Una altra modalitat d’incivisme és fer cagar els gossos per les voreres o en els espais reservats per jugar els nens. He estat testimoni de nens fent manualitats amb una mena de plastilina que no era plastilina i que feia olors rares. Una de les modalitats d’incivisme que menys comprenc és la de no reciclar les escombraries i sobretot tirar mobles quan hi ha un servei de recollida de mobles gratuït!

En un sol dia anant en autobús per la ciutat vaig anotar aquestes incidències. Al carrer de la República amb Narcís Giralt un individu aparca al cotxe a la cantonada. L’embús era tant monumental com la seva barra. A l’avinguda 11 de Setembre, un home aparca al mig, se’n va afer gestions a un banc, el merder és formidable. Algú el deu avisar, surt i arriba corrents. Pensava que es donaria pressa per marxar, doncs no. S’asseu al cotxe agafa un mòbil i es posa a parlar. Inasequible al desaliento. Més avall a la plaça Marcet una dona aparca al mig i se’n va comprar, entra en una botiga de fruita i verdura, amb tota la cara.

En una altra ordre de coses hi ha habitants, potser millor no dir-ne ciutadans, que defrauden a hisenda, es neguen a pagar els impostos. I en un llistat de coses més bèsties n’hi ha que peguen a la dona o als fills, molts més dels que ens pensem, altres tenen actituds racistes, fins i tot n’hi ha algun que atraca bancs o assassina.

Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Els incívics, en major o menor grau som tots nosaltres.

Un cop llegit aquest article la major part de sabadellencs hauran trobat la serenor habitual. Vivim en una modalitat de prehistòria, això si amb Internet.

 

Un atac de sabadellenquisme

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

Sabadell funciona?

En uns dies on sembla que tot està en crisi, que només hi ha dificultats, proposem un relat curt a contracorrent per reflexionar. El conductor de l’autobús es lleva i transporta milers de ciutadans a treballar quan encara les autoritat no han tingut temps de posar els carrers. Els pares porten els seus fills a l’escola, els mestres els estan esperant. La gent recicla i tira les deixalles, els serveis de neteja les recullen cada nit. Si un ciutadà té un ensurt sempre hi haurà algú que trucarà a emergències. Vindrà una ambulància, els estarà esperant el personal dels CAPS o del Taulí, allí algú explicarà alguna cosa per tal que es distregui mentre li obren una via perquè no s’estressi més. En moments concrets un bomber anirà més enllà de la seva obligació per salvar una vida del foc.

Més de 80.000 persones van a biblioteques repartides per tot el mapa local. 2.000 persones treballen pel bé col·lectiu des de la Casa del Comú. Tenim una xarxa de serveis socials amb treballadors socials que, tot i les limitacions pressupostàries, atenen la gent amb més necessitats i la gent gran. Més de 4.000 persones ens atenen al Taulí o als CAP’s de Sabadell. 2.300 nens van a escoles bressol, dels que més de 1.000 van a escoles bressol públiques. Tenim 21.000 alumnes en educació infantil i primària dels que 13.000 van a escoles publiques i 8.000 a concertades. 17.000 sabadellencs van a educació secundaria, més de 10.000 a centres públics i la resta a concertats. Els eduquen uns dos milers de mestres. Tenim 1.400 alumnes a la universitat de Sabadell, dels que més de 1.000 ho fan en centres públics. I tenim 5.400 sabadellencs que estudien a la universitat, de les que 2.900 són dones i 2.400 homes. Tenim, a més, 2.000 persones estudiant en escoles d’adults.

Els jubilats de Sabadell fan 2,3 milions de viatges anuals gratuïts. Hi ha 12.000 pensionistes i 5.000 discapacitats que viatges gratuïtament en autobús i els menors de 16 anys fan 700.000 viatges gratuïts. I uns 90.000 sabadellencs treballen en tota mena d’activitats en un dels espais territorials que més aporten al PIB de tot Espanya. A més la ciutat té un dels índex de delinqüència més baixos del món. Sí, del món, hi heu llegit bé. És evident que amb la crisi hi ha molta més gent que pateix tota mena de dificultats i que amb les retallades dels pressupostos socials manades pels rics, l’estat del benestar pateix. No cal oblidar-ho. Sabeu que del conjunt de la despesa pública espanyola, els 9.000 ajuntaments només són responsables del 3,4 punts dels 100? Llavors per què tant control de les despeses municipals impedint l’expansió dels serveis socials, si el problema està en la gestió del govern central?

Però son 210.000 persones vivint en un espai, treballen, compren, venen, estudien, circulen, es diverteixen, s’avorreixen, estimen, dormen, etc. Més enllà de les obligacions legals, la immensa majoria dels ciutadans compleixen amb les seves obligacions de bon grat. No els cal altra cosa que l’exercici del seu civisme.

En resum tenim una ciutat de 210.000 habitants de les que el 99,9% fan la seva tasca de forma anònima, persistent i voluntària. És una ciutat que funciona i de la que n’hauríem d’estar orgullosos. És evident que la tasca dels mitjans de comunicació i també dels que en ells hi opinem és explicar fonamentalment allò que no funciona, d’allò que falta o d’allò que és millorable, però de tant en tant potser caldria pensar que hi ha a la ciutat unes polítiques de redistribució de la riquesa, que si les polítiques neoliberals no ho espatllen, permeten ser una ciutat fortament acollidora i cuidadora. Recordem-ho de tant en tant en moments d’incertesa, no sigui que ens ho arrabassin.

Ho veig tot borrós

Si miro enrere ho veig borrós, si miro endavant cap a l’any 2018 ho veig borrós, també em sembla que començo a veure borrosos els records i fins i tot em semblen borrosos els pensaments.

Aquest efecte es pot deure a quatre coses. La primera d’elles es que després de molts anys on la política anava a un ritme lent, molt lent, tot s’ha accelerat. No és un invent retòric, posaré un exemple real. Pensem que als primers anys del govern Pujol hi va haver un gran incendi. Va causar un gran impacte en la societat catalana i en els seus mitjans de comunicació. Hi va haver un gran debat sobre les raons i els mitjans per apagar-lo. Naturalment el Parlament se’n va fer ressò. Van discutir el tema al cap… d’un any!

Hem anat a un ritme tan ràpid que ningú té temps de reflexionar; això ha empitjorat mercès a les xarxes. Que una bona reflexió no espatlli un bon tuit!
Però a més les hòsties de l’1 d’octubre i el fet de tornar a tenir presos polítics tan propers com el Jordi Cuixart i els altres tres, han sumat a la meitat del país en un estat de xoc. En aquestes circumstàncies s’han hagut de fer fins i tot unes eleccions. Qui en aquestes circumstàncies pot fer un programa electoral en condicions? Ja us ho dic: ningú. Només cal veure la quantitat d’incoherències que deien i escrivien. Però en aquesta situació amb un sabadellenc a la presó, qui podia tenir la serenitat i la trivialitat de mirar què deien els programes electorals sobre, per exemple, la legalització del cànnabis? Seria, francament, una frivolitat.

I en l’àmbit del sector monàrquic també hem vist que la distància entre els seus discursos, la major part fets des de lluny, i la realitat ha estat aclaparadora. Encara hi ha gent que pressiona Inés Arrimadas per tal que intenti formar govern! A Sabadell també la situació és complexa, però avui no hi entrarem.

La segona cosa que pot provocar veure-ho tot borrós és la ingesta excessiva de menjar colesteròlic i de begudes alcohòliques. Aquests dies hi ha una mena de treva de la batalla contra els mitxelins i la mala vida. Totes les dietes queden en suspens. Aquells que durant l’any donen consells sobre els hàbits de consum saludables i sostenibles també fan bogeries, com els treballadors del Taulí i dels CAP. L’intervingut Departament de Salut, calla. Els ecologistes creuen que bevent litres i litres de vins, caves ecològics i lliures de sulfits l’efecte és positiu pel cos i l’ànima. Si el whisky té 12 o més anys, ja no cal que sigui ecològic, els anys convaliden els contaminants. Podria ser també que l’Almax tingui un efecte secundari poc estudiat. Si te’n prens molts aquella mena de guix forma una capa als budells que pot provocar que deixis de veure els coses clares.

En tercer lloc, pot passar que tot plegat sigui el producte de l’exposició a tants anuncis sobre perfums i alternativament sobre els efectes dels efluvis dels perfums i colònies sobre la nostra capacitat de discerniment. L’OMS està a punt de declarar Catalunya com a zona catastròfica, per l’epidèmia de casos de bogeria degut als efectes dels perfums sobre la consciència. Realment us heu fixat en les coses que fan als anuncis la gent que es posa perfums?

I en quart lloc, també pot passar que estigui afectat per una cosa molt més banal. En fi escric el dia primer de l’any i se m’han trencat les ulleres. He anat a buscar les de recanvi, però ai las, tenen una graduació una mica diferent i fa que ho vegi tot borrós. Les úniques ulleres que em permeten veure les lletres bé, són les de sol graduades, però encara és pitjor: ho veig bé però tot molt, molt fosc. Potser és això.
Bon any 2019! Què passa? Mpuntorajoy us ha desitjat bon any 2016.

 

Què en fem de la Zona Hermètica?

Els darrers dies s’ha revifat el debat sobre el malestar al barri de Gràcia degut a les molèsties que provoca els locals d’oci nocturn de la Zona Hermètica. Anem enrere. En aquells terrenys hi havia la Unitat Hermètica i altres empreses que en el seu moment eren del més avançat del país. Tecnologia i processos productius punta en diríem ara: maquinització i la introducció dels robots. Va venir la crisi i s’ho va endur tot pel davant. Mai més va revifar. La tecnologia informàtica i la deslocalització va acabar amb tot un món. Un mon industrial, però també tot un món cultural i polític.
I es va decidir treure tots els locals d’oci per a joves de la ciutat i concentrar-los allí. L’ajuntament de la ciutat governat per Antoni Farrés van fer un pacte no escrit amb la ciutat: traurem el soroll que fan els joves i així els seus pares i avis podran dormir tranquils. Van decidir localitzar-ho tot a l’anomenada Zona Hermètica ja que en aquesta zona no se sabia què fer-ne. Va ser una mala decisió. Traslladat a Catalunya és com si el rei d’extrema dreta que tenim hagués aconseguit tancar la SEAT i en les seves instal·lacions hi haguessin posat les discoteques més grans del món. De fet atenent a l’aplicació del 155 anar borratxos tot el dia és l’únic que als catalans ens faria suportar l’empesta a franquisme que patim, en expressió de Javier Perez Royo.
En aquells anys hi havia gent que deia: veieu aquí no tenim botellón. Era veritat aquí teníem botellón a la catalana: tancat, que no es vegi i pagant impostos. El que es prenia la gent jove, als bons anys de funcionament, no se sabrà mai. Legal i il·legal. A més era l’època que la primera causa de mortalitat juvenil eren els accidents de cotxe, anant però sobretot tornant d’espais d’oci.

L’impacte sobre el barri de Gràcia va ser brutal. Quan la situació era insostenible l’anterior ajuntament va prendre una decisió: treure els locals d’oci, això si donant uns terminis prou llargs com per no pensar-hi mai més. Però el temps passa i tot d’una el termini es va acabar. Hi ha empresaris que no van fer plans i ara protesten.

Ara, quan els veïns protesten, els portaveus dels locals en comptes d’explorar la situació, entendre el perquè la gent protesta i ajudar a cercar solucions, neguen la realitat i s’expulsen la responsabilitat de sobre. Prenen el ciutadà per ximple. Amb això aconsegueixen no tenir cap credibilitat. Tots hem vist en altres temps, potser també ara, les allaus de joves i els desplegaments de la policia a Sabadell Sud.

Fa anys, quan es van començar a generar problemes pel canvi de l’ús que els joves feien de la nit, vaig dirigir un estudi sobre aquesta qüestió a la ciutat de Barcelona. Vam aïllar els joves més brètols, aquells que tornaven a casa més tard de les 10 del matí de l’endemà. Els vam creuar amb totes les variables possibles, ideologia, religió, situació econòmica, barris de la ciutat. I res. L’única variable que feia que els joves fessin un ús raonable de la nit i de l’oci era… l’emancipació! Un cop els joves tenien pis, en parella, sols o amb amics, deixaven de fer el bèstia. O sigui que si algú vol, de veritat, arreglar aquesta pandèmia cal que els joves tinguin treball estable i ben pagat i accés a lloguers socials raonables i que puguin marxar de casa entre els 21 i els 25 anys. Cal tancar la Zona Hermètica d’un cop. Si han marxat la major part no sé per què s’ha de premiar els que no compleixen els terminis fixats. Però caldrà tenir present que l’únic que fem es traslladar el problema a un espai més invisible.

I en darrer lloc ens queda un problema, què en fem d’aquest espai de la ciutat? Cal tenir present que es va voler fer un polígon industrial modern amb indústria aeroespacial a Sant Pau de Riu-sec i ha estat un fracàs, es va voler fer un Sabadell@ a la zona de la Fira i ha estat un altre fracàs, es va voler crear un centre punter en medicina al Taulí/ caserna de la Guardia Civil i el Ministeri de l’Interior ens va prendre el pèl.
Què cal fer? No ho sé tampoc. Potser que demanem consell a aquells que en saben més, però sobretot no repetim errors del passat.

Els barris de la ciutat

L’Ajuntament per fi ha definit una proposta d’estructuració de la ciutat a partir dels barris. Era una demanda que venia de la nit dels temps, de fet ja va sorgir quan es van definir els districtes en l’època d’Antoni Farrés. Posar en un mateix districte la Creu Alta i Can Puiggener va ser un disbarat notable. Però el problema fonamental no era la divisió en districtes en si mateix sinó l’ús que se’n va fer. Potser l’error més clamorós va ser el pretendre muntar un sistema de participació a partir d’una cosa tant artificial com els districtes creant els Consells de Districte. Era com una declaració de principis. La gent se sent d’un barri i el coneix, la gent no se sent d’un artificial districte del que en realitat només en coneix un 20%, quina és la proposta que es va fer? Doncs muntar un sistema de legitimació municipal de dalt a baix a partir dels Consells de Districte. El resultat va ser col·lapsar el sistema de participació democràtica a la ciutat. I això va anar molt bé a la maquinària municipal, podia funcionar sense els maldecaps que dóna la dialèctica democràtica. I es va anar transmetent a tots els governs de la ciutat fins avui, que tot i les promeses d’acabar amb els Consells de Districte encara són uns vegetals mig vius.

Ara per fi l’Ajuntament proposa una nova organització territorial de Sabadell manté els set districtes, amb 19 sectors i dibuixa 32 barris. Sense entrar en detalls tècnics sobre la proposta, en general em sembla acceptable. Però per què hauria de servir aquesta proposta? Em primer lloc per canviar el sistema de la pretesa participació ciutadana que l’únic que fa en realitat es burocratitzar-la i impedir-la. Proposaria crear uns Consells de Barri, molt flexibles. És a dir que no s’encarregui a cap funcionari ni molt menys a cap advocat de la Casa Gran, un reglament. En faran un de 50 pàgines per impedir la participació. Tenim massa precedents. Potser podríem estudiar la creació d’un alcalde de barri, que fos escollit en una urna a banda a les eleccions municipals i provisionalment establir que el partit que guanyi en aquell barri proposi un alcalde.

En segon lloc, convindria que tots els serveis municipals treballin en aquesta distribució territorial. Bé cal dir que el primer que caldria és que l’ajuntament compti amb dades fiables per prendre decisions polítiques, per aquest objectiu cal que encarregui més estudis i sobretot que els pocs que fa, almenys fins ara, els pengi al web municipal. Un cop establert el criteri caldria que totes les dades estiguin territorialitzades per barris i sectors. Posem un exemple, si volem analitzar el nivell de renda del districte 2 Creu Alta-Can Puiggener, en sortirà una dada més menys o correcta. Em canvi, si ho analitzem per barris ens adonarem que tenim un gran problema socio-econòmic a Can Puiggener. Totes les variables sobre les que es construeixen o s’haurien de construir les polítiques municipals haurien de tenir en compte les enormes desigualtats socials i culturals de la ciutat. Ara anem a les palpentes en molts casos. Fer-ho bé serviria per fer debats de ciutat sobre les prioritats en l’acció municipal i també perquè govern i oposició no puguin desbarrar en els punts de partida dels debats.

Massa sovint a la Casa del Comú es fan debats i es prenen decisions més per prejudicis que no pas amb dades a la mà. I el que és pitjor, mai s’avaluen també amb dades sobre la taula. Però, és més, si volem que hi hagi participació democràtica els ciutadans haurien de tenir accés a aquests informes i estudis. Per exemple, es pot saber el percentatge d’abandonament escolar a la ciutat per escoles, instituts i per barris?

Si ho sabés igual proposaria que tots els diners que hi ha per fer projectes votats pels ciutadans anessin a reforçar aquestes determinades escoles o instituts amb més problemes. I posats a dir, crec que l’Ajuntament ha de subvencionar qualsevol projecte que proposi l’Associació Esquitx i potser seria hora que també doni diners per tal que un historiador pugui fer una història dels 50 anys de la FAV. Per què han de competir?

Guillem Fuster i el passat revisitat

Fa quinze dies publicava un article en referència als detinguts Jordi Cuixart i Jordi Sànchez – i tots els demès-. En ell intentava explicar el dolor dels fills i de les dones dels detinguts i dels exiliats. La raó de fer l’article, a banda es clar, de denunciar un fet absolutament immoral, es que  “M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran que és fill de pres i exiliat del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida.” En l’article faig referència a un amic en Josep Simó Deu, que va ser el mític Cap de Cirurgia de Hospital Universitari del Parc Tauli, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article de fa quinze dies. En Simó té 82 anys i és fill d’un militant del POUM: Ricard Simó Bach.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta la foto que il·lustra l’article.

La foto està feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspalas de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins tres anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó. Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”

Però hi ha moltes més coses que ens fan revisitar el passat. El dimecres l’amic Guillem Fuster va haver de declarar al jutjat per “enaltiment del terrorisme”. Dos-centes persones el van acompanyar cosa que no vaig poder fer per estar amb febre molt alta. Fuster és portaveu de Poble Lliure un dels elements que componen la CUP. Se l’acusa d’assistir a un acte en record de Julià Babia un històric militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) mort l’any 1987.

Com més dies passen tot es torna més preocupant. Un govern a la presó o a l’exili, dos dirigents d’organitzacions cíviques a la presó, un amic que ha dedicat mitja vida a la cultura -jo el vaig conèixer fa molts anys parlant apassionadament de l’educació en el lliure infantil i juvenil- acusat d’enaltiment del terrorisme. Fins on seran capaços d’arribar? Han liquidat un Parlament escollit democràticament, han convocat de forma anticonstitucional unes eleccions, es fa la campanya amb els dirigents dels dos grans partits catalans a la presó o a l’exili. Us imagineu què diria tothom si ens expliquessin que en un país europeu es fan unes eleccions amb els dirigents de dos partits a la presó? Doncs, efectivament, diríem que són unes eleccions que es fan amb poques garanties democràtiques. El que està passant a casa nostra és més propi de repúbliques bananeres. Que no m’agrada el resultat d’unes eleccions, en convoco unes altres i amenaço que si el resultat és el mateix no els deixaré governar. A les facultats de ciències politiques del món s’estudiarà aquesta curiosa forma de democràcia, S’accepta el resultat només si agrada a un govern corrupte fins a dalt de tot, amb un president a qui la policia que investiga diu que va rebre sobres plens de diners negres. És una nova modalitat de “democràcia orgànica”. Als més joves cal explicar-los que és la forma política que els franquistes en deien a la dictadura.

Ja m’ha passat la febre, però continuo sense entendre res. A tots aquells que creuen que per no ser independentistes no els passarà res, que s’adonin que per un feixista no hi ha diferencies substancials entre un indepe i un roig de Saragossa o Salamanca. Franco els afusellava per igual. Estem assistint a una gran onada d’extrema dreta a Espanya, Catalunya és només l’excusa. De moment ja han intervingut els comptes de l’Ajuntament de Madrid que el PP va portar a la ruïna i que ara l’esquerra estava sanejant a un ritme vertiginós. Els bloquegen els comptes per poder dir a les municipals que no han fet res. Això és un estat de dret?

 

Una ciutat inexplicable

 

Segurament sóc una persona massa ingènua però creia que del conjunt d’obres que hi ha per fer a la ciutat, un cop resolts els problemes de fons, es farien molt ràpidament. M’explico. El que ha passat amb el Parc de Nord és per escriure una novel·la. D’entrada m’agradaria saber el nom del responsable de la Generalitat i de l’Ajuntament que se li va acudir tirar els terres allà. Proposo fer-hi un monument amb els dos noms. Quants diners ens ha costat la broma?

Però per no anar-nos-en més enrere, creia que mentre es retiraven totes les terres, els serveis tècnics municipals, farien tots els projectes per arreglar-ho tot seguit. Doncs no, sembla que la maquinària municipal mentrestant no ha fet res. Cal tenir present, a més, que l’Ajuntament l’any passat va aconseguir un superàvit de 34 milions d’euros, pel que el problema no són els diners. Què ha passat doncs? Primer afer inexplicable.

Tampoc entenc que tot i el retard de sis anys en les obres del tren a Plaça Espanya l’Ajuntament no ha tingut temps de solucionar la segona fase de les obres en superfície? A què estan esperant? Vam esperar moltíssims anys a veure urbanitzada la plaça, un cop es va fer vam trigar molts anys en que els arbres fessin una mica de patxoca. Un cop la plaça era un pulmó verd, la van arrasar. Deu anys fent obres i ara quan per sota ja funciona tot, resulta que l’Ajuntament no havia previst acabar-ho. Segon afer inexplicable.
Però potser l’assumpte més increïble és el de l’avinguda Tarradellas, ja molts anys que es van acabar les obres en superfície. Com que les nostres autoritats van voler fer un gran aparcament no queda quasi espai per poder-hi plantar arbres. Han quedat només uns pobres parterres. Crec que només en la part sur es poden plantar arbres. Porto molt anys reclamant que hi plantin tot el que puguin, l’avinguda ha quedat molt pitjor del que era abans. Tant costa plantar arbres? Qui és el responsable municipal de tanta desídia? Tercer afer inexplicable.

Hi havia un temps que a la ciutat es feien obres pertot arreu. Els serveis municipals anaven a tota pastilla. Des de la crisi econòmica, tot es va aturar. Ara mica en mica, sembla que podem fer coses, els diners hi són. Llavors per què l’Ajuntament no té el plans a punt? Francament no tinc cap explicació que no sigui que tant se’ls en fot. Sembla que se’n riguin de la ciutat. Algú ha de fotre un cop de puny sobre la taula i prendre decisions. Hi ha gent que diu que és perquè l’Ajuntament té desatesos els barris. Potser és veritat, però el Passeig té el mateix problema i és al Centre. Hauran passat quatre anys i per no veure no veurem ni la pèrgola d’Alfons Borrell. Quart afer inexplicable.
Per si fos poc en aquesta ciutat a càmera lenta, ara tenim la notícia que el govern de Madrid se’ns riu a la cara allargant inexplicablement una petita obra com és la de l’estació de Sabadell centre de la RENFE. No hi havia reunions i visites de seguiment de les obres? Jo mantinc que és podrien haver fet les obres sense aturar el servei, les que es van fer al barri de Gràcia de Barcelona van ser molt més importants i no es va interrompre el servei, això si, van actuar amb molta més professionalitat. Per què no treballen de nit? Per què hi ha tants pocs treballadors? El govern de Madrid ha trigat vint anys en fer unes obres del tot necessàries. Potser té uns enginyers i arquitectes de la CUP que el que fan es boicotejar les obres, posant en evidència l’ineficàcia de l’Estat de tal manera que tots els sabadellencs es tornin independentistes radicals. Francament potser és que fer articles a 38,5 graus de febre no és la millor forma de fer periodisme, però amics lectors, vosaltres que no teniu febre, ho enteneu?

L’obra monumental d’Esteve Deu. I Vicens Vives

Mentre l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, fins i tot la vida quotidiana, una cosa que mai perdonarem a ningú que en sigui còmplice, la vida local va passant i n’hem de fer referències si no volem que, a més, ens robin la ciutat.

El passat dia 30 es va presentar a la ciutat el primer de cinc llibres que està preparant pels propers anys Esteve Deu. Un gran esdeveniment cultural. El primer és: “Sabadell, 1936: economia, societat i política”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2017. Es tracta d’una obra monumental, en el que l’autor hi ha invertit ja set anys de la seva vida. Com deia Josep M Benaul en comptes de jubilar-se i “criar xampinyons” s’ha dedicat a estudiar la Guerra Civil i el primer franquisme d’una forma exhaustiva, d’una forma sistemàtica, d’una forma total. Mai s’ha fet una cosa així a Espanya. Ha estudiat tots i cadascun dels ciutadans d’una ciutat de 50.000 habitants. Ha resseguit llistats i llistats, documents i documents, a la recerca d’un sabadellenc a qui la guerra i el feixisme li va arrencar un tros de vida. En qualsevol front, en qualsevol presó, en qualsevol batalló de càstig, en qualsevol situació política o territori. Com deia en la glossa Benaul, la Guerra Civil “és un passat que no passa”. I és un passat que no passa perquè encara avui marca la vida de molta gent. Per exemple, un fill d’un detingut pel feixisme, pateix en la seva pell, especialment avui pels fills dels detinguts dels darrers dies.
Jaume Vicens Vives va fer una mítica conferència l’any 1959 titulada “Sabadell en la història universal”. Un títol impressionant per una més que impressionant conferència. La Fundació Bocsh i Cardellach podria fer un cicle de conferències amb prestigiosos historiadors i amb idèntic motiu. Al que anava, Vives deia que “A través de Sabadell, es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats, amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. Sabadell té una mida adequada per l’estudi de qualsevol element històric, sociològic o polític. No és massa petit com perquè les coses que passen al món no es reflecteixin aquí i no es massa gran com per ser inabastable. Vives ens deia que es pot “Veure com és l’home, la gent, el poble de Sabadell, posats dintre d’aquesta gran llanterna que és el món”.

Doncs això és el que fa Esteve Deu veure com l’ascens del feixisme trastoca la vida d’una ciutat i la regira de dalt a baix. I com afecta a tots i cada un dels seus membres.
Una de les coses que més em sorprèn en aquesta magna obra és que hi ha la col·laboració de cinc institucions: UAB, FBC, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya. No puc entendre que l’Ajuntament de Sabadell no hi sigui com espònsor principal. Tampoc entenc les quantitats que aporten les altres institucions ja que aquest projecte ciutadà cal finançar-lo amb 200 subscripcions pels cinc llibres. De moment ens n’hem subscrit només 72 ciutadans. Faig una crida, primer a l’Ajuntament que en subscrigui un centenar i reparteixi aquests llibres entre les biblioteques de les escoles, instituts i biblioteques municipals. I en segon lloc als ciutadans que estimen la ciutat a que s’hi afegeixin. Es poden subscriure als locals de la Fundació Bosch i Cardellach del carrer Indústria. Si no se’l volen llegir que els regalin a joves perquè estimin la ciutat.

Esteve Deu diu que ha trobat en els comportaments de la ciutat molts grisos, té raó la condició humana sotmesa a tant dolor, reacciona com pot. Però no cal oblidar com els feixistes atemptant contra la república, van conduir la ciutat cap als pitjors anys de la seva història. I tots els crims, tots, cauen sobre la consciencia dels que es van revoltar contra la república.

Vicens Vives deia també “Cada un de nosaltres és protagonista de la Història Universal”. La Història Universal la fem cada un de nosaltres, i tots en som subjectes. En aquests dies dolorosos on l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, llibertat i la democràcia, cal dir, ara més que mai, que és necessita la voluntat de tothom per fer una ciutat oberta i lliure.

I que ningú és queixi que els temps actual no estan escrits, que a vegades ens despisten. Com deia Walter Benjamin “quan actuem anem per davant del que és el nostre coneixement”.

No era democràcia, era una estafa

Ara sabem que amb aquesta Constitució no es pot discutir de la independència ni de la república. Crec que l’anàlisi queda distorsionada si només ens fixem en Catalunya. En realitat estem davant d’un cop d’estat a Espanya. En les darreres eleccions generals espanyoles van guanyar en nombre de vots els que no volien un govern Rajoy. Els poders fàctics van impedir el canvi de tal forma que fins i tot es van carregar el líder del PSOE. Tot va tan ràpid que ja no ens en recordem. Aquest cop Pedro Sánchez ha preferit ser bon minyó i fer cas de la FAES.

En realitat tampoc es pot discutir de fer pagar als bancs, d’anul·lar els desnonaments. Recordeu que hi havia una proposta de Ciudadanos per ajornar els desnonaments tres anys? Tampoc podem tocar els impostos als rics, ni a les gran empreses multinacionals que se’ns riuen a la cara. No podem saber ni el preu de la llum amb un sistema trucat d’una pretesa i delirant subhasta hora a hora. No podem empresonar els corruptes, han teixit una teranyina al sistema judicial i ho tenen tot controlat. El fiscal general reprovat, el ministre reprovat per amagar la corrupció del PP. No podem jutjar els policies que s’han inventat falses notícies sobre independentistes i Podemos. No podem jutjar els responsables de vendre cotxes que contaminen 40 vegades més del que diu la publicitat. No es jutja els responsables del Banc d’Espanya que tenen com a encàrrec controlar el sistema bancari espanyol i que, sabent que estava malament, van mirar cap a un altre lloc.
Els poders fàctics són els mateixos, recordem-ho, que van fer plegar ignominiosament Josep Borrell en pugna contra José Maria Aznar. Ara, Borrell reconvertit en un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. La quadratura del cercle!

Alguns comentaristes reclamen polítics que estiguin a l’alçada, diuen, i que traeixin els seus. Es veu que no complir amb la paraula donada és senyal de bon polític! On hem arribat amb el cinisme del règim de 1978! Es posa com a exemple Adolfo Suárez que va trair els franquistes i al mateix nivell a Santiago Carrillo. Quina immoralitat! Posem al mateix nivell els que van anar a parar als camps de concentració nazis dels que va lluitar a la División Azul. Doble immoralitat. Carrillo va cometre un gran error que ara paguem tots: la renúncia a la república. Ara la bandera republicana tricolor espanyola seria molt útil per resoldre el que passa.

No entenc tampoc l’actitud de José Montilla. El conflicte es va generar essent ell president de la Generalitat. El PP i el seu Tribunal Constitucional, el va humiliar com mai s’ha humiliat un polític en democràcia. Sembla no adonar-se’n.

Digueu-me idiota, però mai hagués pensat que podria succeir el que ha passat ara. És a dir, es proposa fer un Estatut nou. Es fa durant tres anys. Ho aprova el Parlament, el Congreso i el Senado espanyols, i es fa un referèndum. En total triga tres anys. El TC triga quatre anys a carregar-se’l. Però en fi en queda una mena d’Estatut. Doncs bé tot això es pot liquidar en un a votació d’unes poques hores al Senat. Bravo! És a dir una llei orgànica que forma part del bloc constitucional es pot liquidar en un parell d’hores al Senat. Encara no surto de la meva estupefacció.

Això no és dret constitucional, això són polítics trilers, estafadors de la política. Gramsci ens deia amb raó que “el verdadero granuja es superior al honesto; en efecto el granuja puede también ser “honesto” (o sea puede hacerse en honesto) mientras que el honesto no hace granujerías en ningún caso y precisamente por eso es honesto.” Rajoy i l’Estat guanya per aquesta raó per ser més malvat. El que jo em pregunto és, això és democràcia?