Category Archives: Diari de Sabadell

El primer pres sabadellenc: Jordi Cuixart

Em vaig plantejar fer un esforç i escriure principalment sobre la ciutat, però els fets m’ho impedeixen. Veritablement no creia que tornéssim a tenir presos a la nostra ciutat. I em sembla quasi cínic escriure al Diari de Sabadell, i no dir res d’un tema tant transcendent. No recordo qui  devia ser el darrer pres sabadellenc del franquisme, però almenys fa 40 anys. I podeu dir-me de tot, però no creia n’hi hauria altra vegada.

Fa unes setmanes vaig parlar amb Jordi Cuixart per telèfon i em vaig posar  a la seva disposició. Tots estem endeute amb ell.

Sóc contrari a acceptar la idea que a Catalunya hi ha fractura. Al meu entorn tinc gent que vol pertànyer a Espanya, i gent que no, ho trobo lògic. En una democràcia és normal que hi hagi discrepàncies, és el corol·lari de la llibertat. Ara bé, tots els actors han d’acceptar el dubte. I si l’altre té raó en alguna part dels seus arguments? Si no hi ha dubte, si no hi ha tolerància, llavors les coses van de gairell. Crec que és un error cultural i educatiu que persones que pensen diferent pel que fa al futur de Catalunya deixin de fer activitats junts o deixin de parlar-se. Però com en tot en la vida hi ha un límit. El límit és empresonar l’adversari. I l’han traspassat. Alguns diuen que és la llei. La llibertat és prèvia a la llei.

Hem vist que aquest argument, el de la llei, tampoc és acceptable. Segons la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona els detinguts, només podrien ser empresonats acollint-se al Codi penal de 1973, òbviament derogat. A més en cas de jutjar-los per sedició -un fet realment delirant-, no ho podia fer l’Audiència Nacional. La jutgessa Carmen Lamela està fent directament de membre del Tribunal de Orden Público.

La gent que vol que Catalunya pertanyi a Espanya, ja cal que denunciï de forma clara el cop d’estat del govern de l’estat, recolzat pel PP, C’s i PSOE, si realment vol continuar formant part del joc democràtic. No val demanar tolerància, quan una part actua amb els canons. A més ser tolerant amb aquestes actituds seria caure en la tolerància benvolent, és a dir, en la immoralitat. El PSC  de Sabadell, Pol Gibert i Marta Farrés o es desmarquen ara del cop d’estat o es trobaran impossibilitats de governar la ciutat pels propers 20 anys a no ser que ho vulguin fer amb C’s i el PP i malmetre la memòria de Jaume Viladoms. Per cert les eleccions les vol Rajoy per fer-les il·legalitzant ERC, CUP i Pdecat. És un parany.

El camí transcorregut fins ara, no ha estat en va, hem vist clarament que l’actual Constitució té, almenys dos límits. No es pot lluitar democràticament per la independència de Catalunya i no es pot reivindicar la república. Ens han fet creure que era possible, però ara que a Catalunya, les dues opcions són majoritàries, i a Madrid trenquen les regles de joc, fins i tot les pròpies. El PP que aconsegueix un 6,3% de vots en relació a cens, ens manarà. Hem vist com el ciutadà Felipe de Borbón, que ningú ha escollit, afirma com qualsevol polític d’extrema dreta que no es pot discutir en democràcia la unitat d’Espanya ni molt menys la monarquia. El PP, els seus aliats i el rei, acaben de reeditar la Ley de la Jefatura del Estado de 8 d’abril de 1938. Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos”, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.”  No saben en quin Afganistan es fiquen. Tancaran tots els mitjans de comunicació? Tancaran els 900 ajuntaments catalans? Tancaran Internet? Fins a quants centenars de persones, milers de persones estan disposades a detenir? Quants sabadellencs estan disposats a empresonar? Crec que el camí serà llarg, dur, difícil. Però el catalanisme ha enterrat per sempre la voluntat reformadora d’Espanya. No ens volen com som, és una pena, jo era partidari d’una república espanyola amb un estat català. Bon vent.

Mentrestant

Escric aquestes notes apressades mentre llegeixo la carta del President de la Generalitat Carles Puigdemont i encara no sabem segur si recauran sobre els catalans totes les plagues bíbliques de l’Estat. Ja tinc dos amics amenaçats de presó. Mentre esperem la reacció d’un estat que des del 2010 s’ha saltat totes les regles de joc de la democràcia, intentaré fer algunes reflexions sobre la ciutat ja que això durarà força temps. Per cert hi ha diaris que especulen sobre la situació de Catalunya i la salut dels catalans. No diuen el més fonamental, l’angoixa de molts catalans es deu a les amenaces del govern Rajoy, del rei i els seus 10.000 policies, no al debat intern a Catalunya.

Llegeixo al diari que al juny de 2016 hi havia 18 escoles i 4 instituts amb cobertes amb uralita. La notícia és que als darrers mesos tenim quatre escoles menys. Dedueixo que hi ha 14 escoles i 4 instituts amb uralita. Crec que hi ha urgències i urgències. L’Ajuntament hauria de reclamar un pla per treure les uralites dels llocs on hi ha nens. Si la Generalitat ho fa de forma tan lenta, potser que la nostra Casa del Comú, ho faci ja i passi la factura any a any a la Generalitat. Podríem eliminar-les totes. Per cert a l’escola Marcet hi ha una coberta de plàstic a l’entrada que té més sutge que una xemeneia del tèxtil.

Llegeixo també que es fa un pla pel subministrament de l’aigua a la ciutat. Se’ns anuncia que es dedicaran al pla director de l’aigua 64 milions d’euros. Es veu que encara tenim 407 kilòmetres de conduccions amb uralita que és altament contaminant, ni més ni menys que de l’aigua que consumim. Fins aquí sembla una bona notícia, el problema és que aquest pla és a… a 15 anys vista! Crec que ja està bé de fer plans que no veuran acabats cap dels regidors que avui estan al govern de la ciutat. A més, la important dada de 64 milions queda reduïda a 4,2 milions d’euros/any una xifra ridícula atenent als perills que correm. Hi ha gent a la ciutat que diu que ho ha de pagar l’empresa i no els sabadellencs. Em sembla un plantejament estúpid, sempre ho pagarem nosaltres. Cal que s’acompleixi la Missió de CASSA i amb aquestes canonades és evident que ni es compleix la missió ni els valors de la companyia. Seria molt agosarat pensar en un pla a 4 anys vista? Crec que CASSA hauria de fer-ho ràpid i si això suposa un augment de la despesa financera, vegem què costa i com es repercuteix sobre el rebut de l’aigua. Cal fer escenaris per poder discutir i decidir. Fer-ho amb quatre anys significa que ens augmenten el rebut un 5%? un 10% ? un 25? Durant quant de temps? Suposem una factura de 45 euros trimestrals, vol dir que cada més paguem 15 euros. Si apugen el rebut un 10% vol dir que pagaríem cada mes 1,5 euros de més. En comptes de 15 euros, serien 16,5. I si ens ho pensem bé?
Vull fer en aquest article de miscel·lània un prec als del PdeCat. Quan cantin els Segadors no alcin la mà amb els quatre dits, de lluny sembla la salutació feixista. A les fotos de lluny queda francament malament. Fa feredat. Entenc que no alcin el puny, però simplement sense alçar res n’hi ha prou.

Fa uns dies vaig anar a un acte municipal els Premis Alex Seglers, la persona que conduïa l’acte va presentar l’alcalde com il·lustríssim senyor. Vaig llegir que això ja ho han canviat per “senyor-a”. Proposaria, no cal fer cap reglament, que les autoritats es presentessin com a “ciutadà-na”. És una expressió més republicana, més sabadellenca i molt utilitzada durant la II República: “ciutadà alcalde”, es deia, per exemple.

I una darrera reflexió, vaig llegir el 12 d’agost de 2017, que “Unes 32.000 persones fan servir els quatre Espais joves de la ciutat” a Can Rull, Can Puiggener, Torre-romeu i Creu de Barberà. Hi ha més persones que hi van que joves dels quatre barris. Potser que quan es presentin les dades es digui els joves que hi van normalment que no seran segurament més de 200. Algun dia farem un pla per tenir casals de joves autogestionats a tots els barris de la ciutat?

Mentrestant revivim el franquisme convé que la ciutat no s’aturi, aturar la maquinària municipal seria un gran èxit de la reacció.

 

Moments de cruïlla

Durant una vida hom pot viure dos, tres o quatre moments de cruïlla. Tot i que sembla estrany antigament la gent en vivia molts més. Del total de sabadellencs els més grans, ja molt grans, van viure la guerra i la transició. Els de més de 55, però no tant grans només la transició. I els de 55 en avall viuen ara per primera vegada un moment de cruïlla.

El concepte de transició sempre és encunyat a posteriori. En el futur si algú titlla de transició aquesta etapa que vivim, diran que va començar el 2003. Va tenir una primera etapa de 2003 al 2010. Una segona etapa del 2010 al 20 de setembre del 2017. I ara encetem l’etapa crucial. Portem però 15 anys de nova transició.

Sembla que després de 15 anys, la resta d’Espanya ha descobert que a Catalunya hi ha un problema. Tots els mecanismes democràtics normals han fallat. Ha fallat les demandes parlamentaries reglamentàries: reforma estatut. Han fallat les protestes del Parlament de Catalunya expressades durant anys a les Corts espanyoles. No han volgut escoltar la veu de molts catalans que s’han manifestat durant anys als carrers. S’ha necessitat forçar les coses perquè tot d’una, Espanya reconegués que te un  problema. I la resposta ha estat la de sempre: l’envestida.

Fraga Iribarne ministre franquista que mai  va criticar la dictadura en les seves memòries va escriure: “Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se  intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el  gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe  garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno  provisional, como en 1931…” Canvieu Sabadell per Catalunya i Manuel Fraga per Felipe VI i Mariano Rajoy i sembla que la frase sigui vigent.

Doncs si, un dia de l’any 1976 “el carrer va deixar de ser seu”, com escrivia un jove Xavier Domènech en relació a la vaga general. Aquests dies es cridava “els carrers seran sempre nostres”. Quins recorreguts més estranys té el sorgiment dels lemes i dels crits de les manifestacions!

En la història del catolicisme espanyol hi ha hagut sempre un denominador comú. Quan les autoritats eclesiàstiques han vist reduir els seus seguidors, mai s’han plantejat canviar, sinó aprofitar el poder per fer catòlics a la força “Urge, pues, oponer a la pluma, la pluma; a la lengua, la lengua; pero principalmente al trabajo, el trabajo; a la acción, la acción; al partido, el partido; a la política, la política; a la espada (en ocasiones dadas), la espada.” Es tracta d’una frase del nostrat Félix Sardá y Salvany al seu llibre “El liberalismo es pecado”.

Doncs bé al poder de l’Estat espanyol no s’ha plantejat mai canviar l’espasa per la seducció. Quan té alguna dificultat no opta pels mecanismes democràtics: la sobirania rau en el poble i un ciutadà un vot. Ens envia 10.000 arguments de la porra i les bales de goma. Si el govern, governs espanyols haguessin fet alguna proposta intel·ligent no estaríem on estem. Es pot ser tant totxo de pensar que si envies policies a atonyinar-nos, no ens agradarà?

Ens mana un neofranquisme, que a voltes no sabem ni si és “neo”.  I es clar, hi ha un xoc. Ara sabem que a la Constitució espanyola hi ha dos temes que no es poden ni parlar, la unitat d’Espanya i la Monarquia. No ens enfrontem a unes normes constitucionals sinó a una religió que només sap usar l’espasa.

Per altra banda hi ha uns sectors de l’esquerra catalana que van predicant que el catalanisme és burgès. Un fet que aquests dies estem corroborant tots veient com els burgesos de veritat decideixen marxar cap a fora de Catalunya. Molt valents.

Una derrota en una batalla no vol dir una derrota per sempre. Com escrivia l’enyorat Ernest Lluch: no foren inútils els esforços esmerçats pels que foren reduïts el 1714 perquè el seu exemple ha perviscut. Fins ara.

 

En estat de xoc

Fa una setmana deia: “venen  temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt.” Malauradament s’està complint. Vivim uns dies terribles. Terribles.

Anem a les dades. Diumenge van votar a la ciutat 62.000 persones, dels que 54.000 va votar si. És vàlid aquest referèndum fet en circumstàncies tant excepcionals? Tenim dues referències. Al referèndum de l’estatut de 2006, van votar si 55.000 persones. I ningú es va queixar. Si tirem més enrere en el referèndum de la Constitució europea (2005), una decisió d’abast internacional, van votar 64.000 persones i van votar si 42.000. I ningú va protestar de percentatges de votació ni percentatges del si. I no diran que el que es votava era de menor abast que el diumenge passat.

Si ho comparem amb el 9N podem veure que van anar a votar 61.000 persones i si-si 47.000. D’aquestes dades en podem treure la següent conclusió. Han votat si a la independència més de 6.000 ciutadans que fa 3 anys. Atenent al fet que podien votar majors de 16 anys i estrangers, que ara no podien, segurament hi ha uns 8.000 independentistes més.

A les eleccions al Parlament de Catalunya van votar a JxS i CUP 49.000 persones, ens en faltarien unes 6.000 indepes. CSQP va treure 14.000 vots dels que bona part diumenge van votar si. A les eleccions municipals ERC, Crida i CiU va aconseguir 34.000 vots. Si li sumem els 18.000 de UxC i Guanyem sumen 52.000 vots, lluny encara dels 54.000 de diumenge. L’independentisme s’ha tornat hegemònic i ha vingut per quedar-se.

Les declaracions d’Enric Millo passaran a ser de les pitjors que un català ha dit en la nostra història. Està al nivell d’Alfons Sala o Maluquer Viladot, usurpadors de la Mancomunitat o els titelles del govern neofeixista de la CEDA a la presidència del govern de la Generalitat:  Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso, Ignasi de Villalonga i Fèlix Escalas. Són els noms de la ignomínia.

Es va acabar una etapa del 20 de novembre, el govern de Rajoy va decidir tractar-nos com una colònia. A Rajoy i a tots els seus corifeus els és igual que hi hagi 700 ferits “espanyols” -de moment son espanyols- que els hi paguen el sou.

Vaig viure massa intensament la clandestinitat al darrer franquisme i el diumenge ho vaig passar molt malament. Ara la gent ha hagut de tornar a organitzar-se clandestinament per muntar un referèndum. Ni en la ment més turmentada podria arribar a imaginar que això passés. Vaig estar 14 hores a l’escola vella de la Creu Alta on ara hi ha Sabadell cultura. Vaig reviure temps que no volia ni recordar, la por a la cara dels joves, els plors de la impotència quan veiem el que passava a Nostra Llar, la fortalesa davant les visites periòdiques dels mossos amb un comportament exemplar.

Vaig viure moments molt emocionants. Un organitzador em veu a fora al carrer, encara era fosc, i em diu guarda’m els papers de constitució de les taules. Hòstia! Vaig veure com sortia de votar una velleta amb grans dificultats per caminar a través d’un passadís de joves aplaudint-la amb força, la dona plorava molt emocionada.

Amics lectors, ni en el pitjor malson havia pensat mai que hauríem de veure’ns en aquestes. El malson ha tornat. Un 13 de febrer de 1976 uns policies nacionals van apallissar una manifestació amb nens i nenes a la plaça Sant Roc. 7 dies més tard s’inicia la vaga general. La ciutat s’omple de policies nacionals antiavalots vinguts a la ciutat expressament de Valladolid. Saltem a l’1 d’octubre de 2017 un antiavalots vinguts de fora de Catalunya apallissen sense pietat a la gent de l’Escola de Nostra Llar. 400 metres de distancia i 41 anys. Un pare m’ha explicat -dilluns- que ha portat la seva nena a Nostra Llar i que durant el trajecte li ha preguntat tres vegades: pare vindrà la policia avui a l’escola? M’ha entrat una gran esgarrifança.

Per últim un consell al govern municipal. Això durarà i empitjorarà. Convindria que res s’aturi en la maquinària municipal. Quan hi va haver brutal i despietat l’atemptat d’ETA l’onda expansiva va afectar a mig barri de la Creu Alta. L’obsessió d’Antoni Farrés al capdavant del govern municipal fou que el dilluns comencés l’escola com si res no hagués passat. I així es va fer. Fer funcionar l’ajuntament, passi el que passi, és un acte revolucionari. Per cert va passar davant la mateixa escola on jo estava diumenge.

Diumenge vam viure un dia extraordinari, de confiança, de fraternitat, de suport mutu, d’emoció. Un dia que va forjar el millor que tenim a la nostra ciutat: l’esperit republicà.

Cal defensar “allò”

Tu ja m’entens. Tot plegat comença a fer por. La justícia espanyola ha entrat en un camí de no retorn. Qui és pot creure la justícia desprès de tot el que està passant? Gent detinguda com si fossin narcotraficants. Marits i mullers que veuen com s’emporten el seu company uns individus que diuen que son Guardia Civils, amb pinta de sospitosos, i que durant hores i hores no saben on són. Com deia el marit croat d’una de les detingudes això era més propi del Xile de Pinochet. Nenes espantades davant de la detenció dels seus pares. Cal tanta prepotència, tanta desproporció, tanta xuleria? La gent que som una mica grans hi veiem la cara del franquisme per tot arreu.

La culpa del que està passant, cal dir-ho una vegada i una altra és el PP, del govern del PP i del Tribunal Constitucional. Abans del 2010 a Catalunya no passava res greu, l’any 2006 l’independentisme era un fenomen simpàtic del 13% dels catalans. Proposo canviar el nom del Tribunal Constitucional i posar-li el que li escau més: Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo i li podríem afegir el “separatismo”. Veiem que fins i tot en la premsa de Madrid s’usa aquesta expressió de la més rància Espanya.

Fa uns dies -7 de setembre- deia en un article “Símptomes que la Guàrdia Civil comença a fer coses estranyes en tenim.” Ara ja no son coses estranyes, són directament atemptats contra tots els drets fonamentals. Hi ha un govern a Madrid que s’ha tornat boig, creu que una democràcia és un sistema en que al teu adversari el pots empresonar sobre la base de nomenar per l’aparell judicial tota mena de fiscals i jutges de dubtosa mentalitat democràtica. Winston Churchill escrivia que la “democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet”. Doncs ja no vivim en una democràcia, truquen a la porta a les 6 del matí i pot ser la Guardia Civil.

Vull fer però un avis a la ciutadania. Cal intransigència davant de comportaments que si no vigilem ens portaran a una dictadura, manada pels néts de la darrera que vam tenir. Posar un Tinent Coronel feixista davant un cos militar per envair Catalunya, no és gens tranquil·litzador.

Però cal tolerància amb la gent demòcrata que pensa diferent. Com que sóc republicà, m’he tornat un independentista accidentalista, però vull dir que un partidari d’estar al regne d’Espanya no és un inútil que no entén els arguments i que un  independentista no és tòtil que s’ha deixat entabanar. És massa  fàcil ser tolerant quan no hi ha dilema. Una democràcia no es una societat sense conflictes. En tota societat n’hi ha. Tampoc vol dir que els conflictes necessariament suposin fractures. Qui nega discrepàncies, nega la llibertat. De fet el concepte de “partit” no vol dir fractura. Aquesta és el fonament franquista per prohibir els partits polítics. “Partit” vol dir part d’una societat que pensa d’una determinada manera. I això és bo, perquè és l’avantsala de la llibertat. Ser demòcrata es demostra precisament en aquesta conjuntura. Com es resol un conflicte? En una dictadura matant al dissident i empresonant l’adversari. En una democràcia pacíficament i normalment per un principi que és un ciutadà un vot.

També cal preguntar-nos de què serveixen les manifestacions? La manifestació de l’11 de setembre de 1977 va servir per aconseguir el retorn de Tarradellas i de les nostres institucions. El problema és que des de l’any 2010 l’Estat espanyol ha fet l’estruç. Rajoy ha creat la crisi més gran de la història del regne d’Espanya. Normalment, tant en la vida privada com en la pública si quan hi ha un problema no fas res el problema no es resol, es multiplica.

Es torna a dir que hi ha la majoria silenciosa que no es manifesta i que és més nombrosa. De qui és aquest invent delirant? De Francisco Franco. Ni més ni menys.

Venen  temps difícils, assistim a l’inici del desafiament, no al final de res. Aquesta situació d’excepció pot durar molt. Cal molta empenta, molta intel·ligència, molts sacrificis, molta generositat, moltes renúncies, molta energia, molta organització, molt altruisme i molta determinació.

Cal anar a votar al referèndum i cal votar sí

Al posar-me a escriure el títol tinc una sensació estranya. M’ha costat recordar-ho. No sé pas perquè. Eren els temps en que escrivia per Unió Jove la revista clandestina de la Joventut Comunista de Sabadell. Quan la llarga agonia de Francisco Franco publicàvem una portada amb un titular que deia: “Abreviemos”. Per cert, la policia té la funció de defensar la llibertat i la integritat dels ciutadans que els paguen el sou, que no ho perdin de vista i que no es deixin instrumentalitzar per interessos polítics espuris. El perill per la llibertat no pot ser mai un cercavila amb gegants. Per què ho dic? Per si de cas.
Vaig fer mítings a favor de la Constitució espanyola el 1978, d’apoderat o interventor pel PSUC i vaig fer parar taules electorals perquè els feixistes robaven les butlletes del sí. Ho tornaria fer. Era mil vegades millor que los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional.

El nou extrem centre, ha desvirtuat aquella constitució. Roca Junyent i Solé Tura deien que era molt flexible i que permetia perfectament el joc democràtic. El PP ha convertit la Constitució en una cotilla antidemocràtica que impedeix el debat polític. Han copat l’aparell judicial -potser ha estat sempre en les seves mans- i han nomenat impresentables. Per exemple per President del Tribunal Constitucional vam tenir un individu que era militant del PP amb carnet, un altre que havia estat del Tribunal de Orden Publico que jutjava gent que lluitava per la democràcia o aquell altre també militant del PP que el van agafar conduint una moto sense casc i borratxo com una cuba. Més recentment han nomenat fiscal general de l’estat a un ésser reprovat pel Congrés de Diputats per jugar a favor del PP en els casos de corrupció. Un individu tan tanoca que diu que els “líders independentistes estan enganyant milers de catalans que estan com abduïts”. O sigui que hi ha de defensar els ciutadans, insulta a milions de persones que li paguem el sou. En mans de qui estem? Tots aquests ens deien que sense armes sobre la taula es podia discutir de tot. ETA era la millor coartada que tenien. Ara ha desaparegut i resulta que no és veritat.

La involució és abismal. L’estat considera a Carrero Blanco víctima del terrorisme! La Fundació Francisco Franco existeix. Continuen 120.000 morts republicans a les fosses. Els nostres republicans han de buscar justícia a Argentina i el jutge que volia fer justícia es ajusticiat.

Crec que una part de la gent dels comuns, no ha entès que aquest és el desafiament més gran a la monarquia espanyola i al règim del 1978 que hom podia imaginar. Que és interclassista? Es clar ho són tots els moviments nacionals d’alliberament. Xavier Domènech en el seu darrer llibre escriu que Catalunya ha passat de fer una “proposta bàsicament de reconstrucció d’Espanya a ser una proposta de construcció d’un estat propi.” Ell mateix va veure en directe com uns Guàrdies Civils posaven la por al cos a uns periodistes de Nació Digital de part del TSJC. Va fer un tuit dient que era “una experiència més pròpia de la generació dels meus avis”. La propera vegada que es trobi en aquesta situació no aniran contra els periodistes, serà contra ell. Es veia venir.
Crec que en aquesta situació els republicans no independentistes cal que es preguntin què hagués fet Joan Comorera o Andreu Nin? Ho sabem, Joan Comorera, de la USC i després secretari general del PSUC era al govern de Lluís Companys i empresonat com ell al barco Uruguay. I Andreu Nin? Doncs al setembre de 1934 escrivia això: “Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.”

Joan Coscubiela al Parlament es va oblidar d’explicar amb quin reglament del Parlament es pot proclamar la república. Cal una aliança entre els republicans no independentistes i els republicans que sí ho son. No s’adonen que quan en caigui un cauran tots? I els socialistes que es calcin, que recordin que Joan Comorera era socialista. Va anar també al Penal del Puerto de Santa Maria.

Imaginem el futur

Dibuixem un possible escenari. El govern central dicta al Tribunal Constitucional que ataqui el govern de la Generalitat i el Parlament. Posen mil denúncies. Primer inhabiliten un consellers, desprès tots. Aquests no fan cas d’aquesta legalitat, es deuen al poble i es mantenen en el càrrec. Llavors el Govern Central aparta al ciutadà de Santako, Josep Luís Trapero i agafen el control dels mossos. Comencen a detenir consellers, directors generals, etc. El mateix passa al Parlament inhabiliten la presidenta Carme Forcadell i una part de la mesa. També inhabiliten els diputats de la majoria i els dels comuns. Aquests fan com qui vol ploure i van al Parlament com si res. Envien patrulles dels mossos i els detenen. Els substitueixen altres diputats que al cap de poc són detinguts igualment. El mateix passa en 850 ajuntaments catalans. Primer els inhabiliten per desobeir directrius del TC i després son detinguts centenars d’alcaldes i de regidors. Molta gent s’hi solidaritza. Han de venir Policies Nacionals i Guardia Civils ja que una part dels mossos es neguen a actuar i els altres estan desbordats. La meitat dels mossos fan l’orni a les ordres de detenir col·legues del propi poble i són expulsats del cos. La gent s’organitza en la clandestinitat.

Nomenen un alcalde i 27 regidors des del Palau de la Generalitzat copat per funcionaris nomenats pel govern de l’estat com a conseqüència de l’article 155 i sota la Presidència del delegat del govern de Madrid. El terror a la ciutat és total. Les tortures i pallisses són constants a les comissaries de policia. Es crea un fitxer amb més de 260.000 registres de sabadellencs. Efectivament no és un error hi ha més fitxes que ciutadans. Amb Facebook, Instagran i Twitter ho ha tingut fàcil per detectar desafectes. Hi ha 70 afusellats. Més de 8.000 sabadellencs a les presons o a camps de concentració. Una quants milers exiliats a França. Són depurats els 2.000 treballadors municipals un a un i en queden només la meitat. Els altres són substituïts per gent propera al nou govern imposat. Les propietats dels detinguts i dels exiliats són repartides entre els defensors dels nou règim. Tots els mestres de la ciutat són igualment depurats, qualsevol persona que s’hagi significat amb idees del sobiranisme o hagi anat algun cop a una manifestació convocada per l’ANC són igualment acomiadats. Sabadell té sort, l’alcalde no és el pitjor que podria ser. A instàncies de persones com el Josep o el Magí, vells lluitadors, s’interessa per uns quants damnificats del nou règim. Fins i tot en deixa tornar unes desenes de l’exili. Han d’humiliar-se totalment per intentar salvar alguns resistents independentistes que estan a punt de morir en algunes presons espanyoles. Consideraran després que és de les coses més humiliants que van haver de fer, demanar clemència al representant d’un règim que havia afusellat amics seus. Per què ho sé? Perquè m’ho han dit a mi personalment.

L’alcalde organitza un gran acte de benvinguda al Cap d’Estat al camp del Sabadell on és obligat a anar-hi tothom. Dos dies abans són detinguts preventivament centenars de sabadellencs independentistes i reclosos a la Fira on dormen amb màrfegues a terra. A l’antic local dels sindicats de CCOO i UGT, òbviament clausurats per sobiranistes, s’han de presentar tots els ciutadans en edat militar on se’ls rapa al zero per humiliar-los i són obligats a passar per la comissaria cada dia. L’alcalde té una gran empresa i contracta a alguns antics sindicalistes a canvi que facin de delators dels sindicalistes que han passat a la clandestinitat.

El més sorprenentment de tot és que, un cop consolidada la república catalana, han tornat els exiliats i els nostre alcalde i regidors han sortit de la presó i han tornat accedir als seus càrrecs escollits pel poble, a la ciutat hi haurà un gran debat sobre si dedicar o no un monument o una plaça a aquest alcalde o si era més o menys bona persona. Es deia José M. Marcet.

Efectivament al capdavall som bàrbars.

En homenatge a Maria Salvo i Josefa Ramos, Magí Colet i Josep Xinxó.

Polèmiques d’estiu

Antonio Santamaría es queixava des de ISabadell que davant de l’allau de crítiques rebudes pel govern local de mig món per l’afer del nomenclàtor, els intel·lectuals locals no han dit res.

Si dic que em sento al·ludit, semblarà que sóc un presumptuós. Per tant abans d’entrar en matèria definiré que és, al meu parer, un intel·lectual sabadellenc. Aquesta és una ciutat amb un passat industrial impressionant. Tant que quasi tothom l’enyora, això sí ningú voldria ara treballar en aquelles condicions espantoses del segle XIX, amb jornades de 14 hores i treball infantil des dels set anys. Per cert li dediquem un monument a la llumanera immoral que, tant si com no, va intentar impedir la regulació del treball infantil: Joan Sallarés i Pla. Molt bonic aquest passat no és.

Per tant, com explicava Marià Burguès, aquesta ciutat no ha donat grans homes de ciència ni de lletres, una de les excepcions Joan Oliver deia que “al capdavall som bàrbars” per alguna cosa. Per tant un intel·lectual sabadellenc és un individu que no cal que hagi estudiat, ni llegit res de res, només que en algun moment s’aturi al passeig i sembli rumiar. Ja ha passat a la categoria d’intel·lectual. De fet l’únic intel·lectual de veritat de la ciutat és Sebastien Bauer, òbviament francès.

Vaig sentir a parlar del debat sobre el nomenclàtor a partir del debat sobre José Mª Marcet, però no vaig pensar que aniria més enllà de treure uns noms de feixistes locals dels nostres carrers i places. Per cert, l’opinió que tenia Marcet dels intel·lectuals i de la Fundació Bosch i Cardellach farien empal·lidir els actuals membres, entre els que m’hi trobo. Però d’això en parlarem un altre dia.

Vaig adonar-me de la magnitud del document a partir d’un article d’Antonio Santamaría. No comparteixo molts punts de vista sobre la política i la ciutat, però vaig pensar que només que la meitat del que escrivia fos veritat, l’ajuntament amb bon criteri, amagaria el paper en un calaix i en faria un de propi acotant el que es volia que la ciutat discutís. Ho vaig trobar tan evident que jo no vaig dir res. S’ha vist que no ha estat així. Qui diu que un intel·lectual endevina més coses que un ciutadà que no ho és?
La segona observació que faria és la següent: si els 27 regidors tenien el document –a mi ningú me’l va fer arribar i al web municipal no hi era –tant costa penjar papers al web?-, podem arribar a la conclusió que cap es va llegir el paper. Ni després de l’article del col·lega? O si se’l van llegir no hi van trobar res de preocupant. No sé què és més preocupant.
Hi ha cops que passen coses imprevistes, podem posar massa exemples dramàtics, però n’hi ha d’altres que ho són. La polèmica generada ha estat proporcionada a l’error.
Després ha estat sensacional l’article d’Isidre Soler assenyalant com a sospitós habitual Antonio Santamaría, com a culpable de l’afer, sense atendre a la magnitud de la tragèdia. O sigui que sense Santamaría el Times no hagués dit res. Brillant. Això sí que es tenir poder!

Ara ja m’he justificat de no dir res abans, als propers dies donaré la meva opinió sobre la qüestió de fons. Però no puc estar-me’n. Sóc dels que em fa gràcia aquesta cita del llibre Juan de Mairena, d’Antonio Machado:

–Hoy traemos, señores, la lección 28. (…)

Hoy vamos a hablar de Dios. (…) Que se pongan en pie todos los que crean en Él.
Toda la clase se levanta, aunque no toda con el mismo ímpetu.

–Bravo. Muy bien. Hasta mañana señores.

-…Que pueden ustedes retirarse.

–¿Y qué traemos mañana?

–La lección 29. “De la posible inexistencia de Dios”.

Crec que aquesta ocurrència tan divertida justifica una plaça sencera, o dues.

Passos a nivell (i II)

 

La setmana passada parlàvem dels passos a nivell a la ciutat i de la desídia de la RENFE. Per cert si l’estació del Sabadell centre fos a Madrid o Barcelona haguessin fet les obres sense col·lapsar l’estació. Eren molt més complicades les obres a l’estació de Gràcia dels ferrocarrils catalans i les de Barcelona Sants quan s’hi va afegir l’AVE i no van aturar la circulació de persones en cap moment. La RENFE ens tracta com a una colònia. Segurament hagués sortit una mica més car i els arquitectes haurien d’haver pencat una mica més. Què se’ls en fot als responsables de la RENFE els milers de sabadellencs que durant quatre mesos aniran de corcoll,

L’any 1972 un “Un conductor de la línea 7 con gran serenidad, pero con gestos elocuentes y voz en grito que vio la inminente llegada del convoy ferroviario, avisó a los innumerables vehículos que se prestaban a cruzar el paso a nivel, evitando por ello un grave accidente del que escapó por fracción de segundos el mismísimo autobús. El pobre conductor Don Eugenio Brígido, -el tracten de Don, de fet es mereix que li posin el nom- resultó herido al dar con el brazo contra la ventana del autobús.”

Per fi el 7 de juliol de 1973 s’acaben les obres d’ensotament dels trens de la RENFE i s’inaugura. L’acte es fa a l’estació del sud a les 10,30 amb una placa de marbre negre que diu: “Siendo Jefe de Estado Español Francisco Franco Bahamonde y Ministro de Obras Públicas,  Excmo. Sr. D. Gonzalo Fernández de la Mora inauguró esta estación el 7 de julio de 1973.” Era alcalde de la ciutat José Burrull que va donar les “Gracias a Franco y a la política del Movimiento Nacional.”

Van anar fins a Castellarnau i al restaurant Burrull diu: “Tan sólo señalar la coincidencia se esta histórica inauguración con la conmemoración patriótica del dieciocho de julio. Queremos agradecer al Caudillo de España y a los Ministros del Gobierno su aportación a esta, para nosotros, vital obra de infraestructura.” Al cap de tres mesos no s’inaugura Sabadell Nord.[1] Però no van trigar massa dies i el diari local tornava a dir: “Retrasos calamitoso de los primeros días después de la apertura del nuevo tendido ferroviario.”

Per una vegada que els franquistes fan una obra a la ciutat i pitjor no ho podrien haver fet. Ens van deixar com a herència una Gran Via que no és gran, només un carril d’anar i un de tornar i un seguit de tobogans que durant molts anys cada vegada que plovia s’omplien d’aigua. Ningú havia previst com fer sortir aquesta aigua. Algun dia caldrà que algun govern se’n pensi una i la converteixi en un passeig. Però per fer-ho cal un govern valent que tot d’una col·lapsi la Gran Via hi posi dificultats als cotxes. Això dèiem que ho ha de fer un govern valent, però alhora que ho apliqui durant els primers dies de mandat, com a Lugo. Fer-ho una rambla per passejar amb arbres sembla una utopia. Els sabadellencs al final tindrem fama de conservadors, encara ens passaran la mà per la cara dels barcelonins canviant la meridiana per un passeig. Una ciutat amb 121.000 vehicles és totalment insostenible. Sort que la major part d ela gengt els té pel prestigi més que per l’ús. Si tots decidissin fer-los servir, serien una plaga pitjor que tornar a posar el tren a cel obert. Per cert els tobogans els podíem omplir d’aigua i fer-hi piscines municipals.

 

[1] Sabadell 10-7-1973 p. 3 i 5

 

Passos a nivell (I)

Ens queda molt lluny aquella ciutat encerclada per la via de la RENFE. Un element que va torturar la ciutat va ser sense cap mena de dubte el dogal de la via de tren del Nord. Ara ens queda tot molt lluny, però a Montcada encara n’hi ha. Encara estan estudiant què fer.

Ja de ben antic va ser un problema. Marià Burguès ens en parla: “Atropells pel ferrocarril:  El conegut tintorer Josep Buxó Mariné en travessar el pas a nivell del carrer Creueta per esverament del cavall de la tartana que menava, fou atropellat per un tren. Qui ha conegut l’esmentat tintorer, abans  de l’atropell tenia el nas ben tort, degut a no sé què; un cop atropellat pel tren tingué la sort de veure que el nas li havia quedat ben perpendicular, com les altres persones, de la qual cosa ell se’n vanava rient, tot explicant que de l’havia fet adreçar pel tren.”

La Revista de Sabadell l’any 1926 anuncia que es prendran mesures. Funcionaris i tècnics de la Compañia del Norte visiten la ciutat de la mà de responsables municipals per tal que “el paso de la línea -de tren- dentro de esta ciudad vaya modificándose en el sentido de que sus pasos a nivel tan peligrosos por un lado  y la seguridad de las calles laterales y la via por otro, dentro del margen que facilitan las proyectadas reformas.” Hauran d’esperar 50 anys.

Són sovintejades les notícies sobre incidents de cotxes i d’autobusos als passos a nivell de la ciutat.  L’any 1959:  “mortal lotería de los pasos a nivel: un autobús se salvó por los pelos en el de la Rambla en dirección Creu Barbará. Según parece no funcionó el artilugio mecánico que sirve de aviso al guardabarrera.” En els diàlegs amb l’alcalde Marcet que es feien al diari Sabadell al cap de poques setmanes un ciutadà li pregunta el seu parer: “dado que se trata de un presupuesto cifrado en cientos de millones de pesetas, yo tengo fundada confianza en que…” Manera franquista de dir que no pensava fer res de res.

També sovintegen accidents de ciutadans que travessen passos a nivell: “un tren expreso que salió de la estación de Sabadell en el kilómetro 345, arrolló a un hombre que del accidente salió con las piernas amputadas.”  El problema era realment majúscul i públic fins i tot en la propaganda municipal “150.000 sabadellenses” Ajuntament de Sabadell. Sabadell 1968″ s’explica que en els passos a nivell hi ha hagut “en los últimos seis años más de treinta muertos y heridos.” I compten durant 14 hores quants vehicles passen pels 7 passos a nivell existents a la ciutat: l’any 1960 23994 persones, el 1964 54.178 i el 1967  62.994. En la mateixa publicació s’explica que solucionar el problema dels passos a nivell costa 507 milions de pessetes, es dibuixa com una utopia. L’any següent, 1969, Miguel Marin Hidalgo informa al diari Sabadell “La noticia que el Consejo de Ministros había aprobado las obras de supresión de los pasos a nivel en Sabadell nos llenó a todos de gozo. Las obras en cuestión tardaran todavía un poquito en realizarse.”

Mentrestant la deixadesa de RENFE es posa en evidència des del diari local. Aplaudeixen que l’ajuntament arregli el pas a nivell de la Rambla perquè la RENFE no ho fa “sin esperar a que la nunca bien ponderada RENFE” ja que “han estado a punto de provocar una desgracia”. Un autobús va trencar el palier d’una roda davantera. A vegades els temps sembla que s’acceleren i a vegades sembla que continuem igual. La deixadesa de la companyia és persistent: “Falló el timbre automático del paso a nivel de la Carretera de Prats. La decidida intervención de un conductor de autobus evitó un grave suceso. Las barreras quedaron paralizadas.”