Category Archives: Homenatge Antoni Farrés

L’Antoni Farrés del meu record

Aquests dies s’ha escrit molt  sobre Antoni Farrés. Em centraré només en un aspecte de la seva personalitat: la capacitat de comunicació. No recordo de quina campanya electoral es tractava, era una tarda entre les eleccions de 1977 i les municipals de 1979, jo era la “quota” dels joves. Vaig anar a parar a  la comitiva del que després seria l’alcalde de la ciutat fent cinc mítings en una tarda. Sempre m’ha quedat en el record la capacitat que tenia d’explicar el mateix en contextos i situacions tan diverses. Anàvem d’una punta a l’altra de la ciutat. En uns llocs era un local tancat, en altres un escenari improvisat a l’aire lliure. En un indret hi havia centenars de persones, en altres unes poques desenes; en uns llocs la gent estava dreta, en altres asseguda; en uns espais el míting era a crits, en altres a base de raonaments tranquils; en uns llocs gent de procedència obrera, en altres gent benestant. Farrés a tot arreu explicava el mateix però amb cinc registres diferents.
Un segon aspecte a ressaltar era el gran coneixement que tenia de la ciutat. Ell, que era un home molt ideologitzat, –leninista-, que el feien fer afirmacions com “s’ha acabat l’hegemonia de la burgesia a Sabadell”, però sorprenentment coneixia, abans de ser alcalde, fins el darrer recó de la ciutat, el darrer problema. En un d’aquests mítings, en una plaça, em sembla que devia ser per Merinals o potser Via Alexandra, enmig del míting va explicar que en un bloc de pisos del davant hi havia esquerdes i com ho arreglarien els comunistes. La gent no s’ho podia creure. Jo tampoc.

Un tercer aspecte de la seva personalitat lligat a la comunicació el vaig viure fent de periodista a El 9 Nou de Sabadell seguint la política municipal de prop. A ell no li preocupava la premsa, o almenys era el que deia, afirmava sempre que no llegia els dos diaris locals. Evidentment no ens ho crèiem.
Sempre va tenir una mena d’actitud tansemenfotista envers el poder de la premsa. De fet, no li agradava ni fer campanya electoral. Quan mancava un mes per les eleccions, el seu entorn l’havia de convèncer de fer un o dos cartells electorals, sempre fets al darrer moment i en algunes ocasions sense massa encert.

I un quart aspecte el vaig viure als plens municipals durant deu anys. Molt sovint, als plens hi havia tota mena de protestes. En alguns casos els que protestaven no tenien raó, en d’altres, en canvi, sí. Però fins i tot a aquests darrers el Farrés primer els feia callar, després els engegava un discurs ple de raons i en tercer lloc els feia que se n’anessin. Recordo una senyora gran  que havia entrat amb enganxines i pancartes dient-me: “Pobre, amb tanta feina com té i a sobre li venim a complicar la vida”. I se’n van anar. En aquell cas la dona tenia raó de protestar.

Quan la gent critica els polítics, m’indigno i penso en persones com Farrés, que han fet possible que els sabadellencs passéssim de sentir vergonya de ser sabadellencs i catalans a sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat i del nostre país. Encara que ell no ho volgués, crec que és hora de preparar un gran homenatge a qui segurament ha estat el ciutadà més  important -amb el  permís de Josep Moix- de tota la història de la ciutat de Sabadell.

Anuncis

Nostàlgia

He intentat al llarg de la vida ser el màxim d’autocrític, tant en l’esfera individual com en la generacional i política. Potser m’he passat. Aquests dies, després de la mort d’Antoni Farrés, qui va ser alcalde de la meva ciutat, intento rememorar aquells anys heroics del darrer franquisme, la transició i l’arribada de la democràcia.
Què feia que uns joves tot d’una fugissin d’una vida còmoda, segura, fàcil, convencional? Per què van optar per jugar-se els estudis, la feina, fins i tot la salut i en alguns cassos la vida?  Perquè es van adonar que vivien en un món amoral, dogmàtic, inculte, trist, on tot era ple de “grisos” i volien canviar les coses, canviar la política, les ciutats, la societat, les relacions personals i la vida.  Van haver de viure en la por i en el risc, van ser acomiadats de les empreses on treballaven, van patir les pallisses a les comissaries, els anys de presó, però res els va aturar.
Però aquella gent va gaudir durant aquells anys d’una cosa que no sé com definir, potser la felicitat pública? Un concepte oblidat en aquest món actual ple d’un individualisme suïcida. En aquells dies les cases eren obertes als camarades, als amics dels camarades, als amics dels amics dels camarades. Existia una confiança absoluta en els col·legues, de fet depenies d’ells i de la seva lleialtat. I per extensió existia una confiança il·limitada en el poble, un concepte que no era teòric o el producte d’una teorització metafísica, sinó un concepte que donava sentit a la lluita.
Sé que no era tothom, n’era una petita part que es va declarar subversiva, que volia subvertir un ordre injust, que se la va jugar. I que tenia raó, raons, moltes raons.
Quan es va poder, van demostrar que la majoria del poble volia la nova societat. I ho van fer bé, tot i que queden moltes coses a fer, el canvi va ser espectacular.
I aquest canvi es va fer a còpia de practicar cada dia aquestes idees i valors: compromís, austeritat, llibertat, sobrietat, responsabilitat, comunisme, autonomia moral, comunitarisme, civisme actiu, confiança, socialisme, noblesa, esquerra, amistat…
Antoni Farrés en una famosa entrevista es va declarar com a “desubicat”, no m’estranya. Potser pel camí ens hem deixat massa valors i idees que caldria recuperar, i en temps de crisi encara més. Farrés se n’ha anat i amb ell se’n va, massa d’hora, una generació que va encarnar clarament la ciutadania activa que va estimar la ciutat i els seus ciutadans. Hi han deixat la pell.

Un gegant de la política

 Antoni Farrés irradiava un magnetisme especial ja molt abans de ser alcalde. De fet, considero que va guanyar les eleccions no l’any 1979 sinó l’any 1976, quan va saber acabar la vaga general de la ciutat que va significar la ruptura democràtica en l’esfera local, quan va aconseguir tornar els presos a l’assemblea de les pistes d’atletisme i donar per acabada la vaga amb una victòria incommensurable.Sabadell era com totes els ciutats catalanes, una ciutat més pròpia del Tercer Món: bruta, grisa, sense places verdes, sense arbres, amb la major part de carrers sense asfaltar, sense voreres, amb milers de nens sense escola, sense serveis de cap mena. Era una ciutat on feia vergonya viure. Farrés i el mític equip del Partit Socialista Unificat de Catalunya de 1979, amb homes com ara Morales, Plans, Ginés, Clusa, Rodríguez, Moix, etcètera, i juntament amb tants homes i dones desconeguts, van fer possible, primer, la resistència i la recuperació de la dignitat, i, després, la construcció d’una ciutat moderna, avançada, amb potents serveis públics. Una ciutat que, amb vint anys, va passar a ser una ciutat de la qual hom es podia sentir orgullós. Va fer el que era impossible: un parc que costava cinc vegades el pressupost total de l’Ajuntament d’aquells anys, el parc Catalunya, que relliga sis barris.

Tot i que sembli inversemblant, ell no es considerava l’alcalde de la ciutat sinó només un encarregat. I, tot i que encara sigui més increïble, van ser millors gestors que ideòlegs. Ràpidament, Farrés es va declarar «desubicat». Ell, que havia dirigit una ciutat amb determinació i encert durant vint anys. Va anticipar el que ha passat a la major part de l’esquerra fins ara.

Ara, quan molta gent considera que no val la pena el compromís, l’altruisme i la política, cal avisar que sense homes com Farrés viuríem en una ciutat d’aquestes que avui omplen el Tercer Món. Els destins dels països no els dibuixa l’atzar sinó la voluntat dels homes i les dones. I tant com hem avançat podem retrocedir.

Mai una ciutat ha estimat tant un home que era com ella: auster, noble, arrauxat, i treballador. En moments clau els pobles necessiten ciutadans fora del normal per assumir tasques impossibles. Sabadell necessitava l’any 1979 un gegant i el va trobar: Antoni Farrés i Sabater.

Antoni Farrés, alcalde de Sabadell. Más allá de la utopia

 

Antoni Farrés fue un luchador antifranquista, abogado laboralista, abogado de mil detenciones y alcalde de la ciudad de Sabadell desde la recuperación de los ayuntamientos democráticos en 1979 hasta 1999. Una victoria y cuatro mayorías absolutas conseguidas con los comunistas del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Después de Córdoba la ciudad más importante gobernada por un comunista. Ahora que la política vive sus momentos más bajos es necesario decir que Farrés simboliza la política con mayúsculas, el noble ejercicio de la ciudadanía activa, de la ética civil republicana. Farrés y con él centenares, miles de personas, que dieron lo mejor de sus vidas por la comunidad con generosidad ilimitada con un sentido de la justicia por encima de los pobres avatares de la política entendida demasiadas veces como politiquería. Farrés fue uno de los mejores políticos catalanes y el desconocimiento de su figura se debe a su modo de ejercer la política, como un servicio público, con modestia infinita, con austeridad al borde de la obsesión, con sencillez ilimitada. Era igual que su ciudad, Sabadell. Por no hacer no hacia prácticamente campañas electorales, consideraba que los ciudadanos eran mayores de edad y que ya juzgarían. Y lo hicieron por cinco veces, con contundencia, él revalidaba mayorías absolutas mientras su partido el PSUC se hundía en el 4%. Farrés es también el símbolo de la construcción de una ciudad sin grietas, de una sociedad sin fisuras, en la terminología de la época la “alianza de las fuerzas del trabajo y la cultura”.

Las ciudades y las sociedades pueden navegar con rumbo racional hacia algún lugar o bien permanecer a la deriva hacia su naufragio. Hoy hay que decir bien alto que hemos dejado de ser el tercer mundo por la determinación de unas mujeres y unos hombres que antepusieron su interés al de la mayoría y muy especialmente por aquellos más humildes. Estos ciudadanos sabían y lo demostraron que los pueblos pueden coger las riendas de su futuro y dirigirse a futuros utópicos con determinación y entusiasmo. En aquella época seguramente se cometieron muchos errores pero, sin pretensiones de parecer nostálgico, creo que a nuestro país le faltan hombres como Farrés e ideas como las suyas: sacrificio, determinación, esfuerzo, entusiasmo, valentía, rigor y compromiso. Fue más allá del sueño, más allá de la utopía y lo hizo sin caminos a seguir, sin maestros, sin guías. En cada rincón de la ciudad, en cada rincón de los servicios encontraremos la huella imborrable de un legado gigante, de un hombre valiente y decidido que nos permite estar orgullosos de la política, de la izquierda y de nuestra ciudad.