Category Archives: Punt-AVUI

Sabadell Guanyarà: ho hem intentat

P1210857 (3)

Fa cosa d’un any un grup de ciutadans de totes les edats, de molts barris i de molts sectors socials i professionals, ens vam trobar per intentar ajudar a fer que Sabadell sortís de l’atzucac en què està. Per una banda, per les greus conseqüències socials de la crisi econòmica –com tantes altres ciutats– però també, per la gravíssima crisi política derivada del cas Mercuri. Sabadell pateix la més gran crisi des del 1979. Després de moltes converses i d’encarregar papers a gent molt diversa vam arribar a la conclusió que calia fer un pas endavant i proposar un projecte polític de cara a les eleccions municipals: vam crear Sabadell Guanyarà. Aquest va ser el lema de la campanya del PSUC del 1979, sota el lideratge d’Antoni Farrés. Ens vam proposar ajuntar en un procés similar i paral·lel al de Barcelona en Comú a ICV, EUiA i Podem. Al setembre vam fer publicitat d’un manifest i un mètode per construir una candidatura.

La crisi a l’esquerra a Sabadell és paorosa. En la vella política, perquè s’està suïcidant entre picabaralles que tenen difícil justificació des de la política i des de la raó. I en la nova, perquè no ha entès que aquestes eleccions l’han agafat a contrapeu. A dos mesos de les eleccions municipals, creiem que hi ha 35.000 persones que no saben qui votar i que se sentirien còmodes amb una candidatura ciutadana com la proposàvem sota el paraigua de Sabadell en Comú. L’alternativa a la crisi ha de venir de l’esquerra. A Sabadell, des del 1979 fins al 2011, dels 27 regidors de la ciutat les esquerres en sumen, sempre, entre 19 i 22. Nosaltres hem fet, fins on hem pogut, de Fundació Carter, intentant posar pau i intentant sumar sectors d’aquí i d’allà. I hem esmerçat moltes hores, ganes, papers i il·lusió. Tot ha estat en va. La crisi entre els sectors que haurien de donar resposta a aquest atzucac de la ciutat és brutal. Si en algun lloc ha existit un projecte de candidatura de molt ample abast, pel seu caràcter de projecte de salvació municipal, aquesta ha estat Sabadell Guanyarà, l’únic espai sabadellenc en què gent de totes les procedències d’esquerres, des dels sectors crítics amb la deriva socialista, fins a sectors de l’Entesa, hem conviscut amb il·lusió i empenta.

Hem tingut molts obstacles, el més important, segurament, el patriotisme de partit, creure’s que la política és cosa exclusiva d’ells. No hem assolit l’èxit. Pot ser que ens hàgim equivocat, segurament i paradoxalment, en el fet de confiar massa en els partits. Però a voltes la línia que separa l’èxit o el fracàs només és una qüestió de poder, no d’arguments. Sovint es critica que els ciutadans no es preocupen del comú; la veritat és que ho hem intentat i no és gens fàcil. De fet, és molt dur. Si no hi ha un canvi radical a la ciutat no serà perquè no ho hàgim intentat. Ara esperarem a veure què passa el 24 de maig i al setembre tornarem a reunir-nos per valorar què cal fer als propers temps.

Anuncis

Federalisme, república i independència

IMG_1917

He decidit escriure aquest article perquè no entenc francament en quina tradició es remeten els federalistes contraris a la possibilitat que el poble català decideixi el seu futur. Un federalista català necessàriament s’ha de fonamentar en les idees cíviques i federals i, a més, al meu parer, d’una manera natural ha de ser republicà. Potser és una altra innovació en el panorama actual però en la història mai no s’ha inventat un federalisme català monàrquic. Si hom és republicà necessàriament estarà d’acord que el poble català decideixi el seu futur: si vol monarquia o república. I això, amics meus, avui només es pot fer en un referèndum il•legal. En segon lloc, acceptar la proposta federal convencional actual té, almenys, dos problemes. En primer lloc la seva indefinició: qualsevol que s’hagi llegit la declaració de Granada del PSOE acceptarà que, de federal, només en té el nom i que no té suficient gruix ni per començar un debat seriós. Hi ha gent que creu que avui amb lemes n’hi ha prou per fer política. I en segon lloc, i més important, qualsevol proposta federal dins el marc constitucional és necessàriament una proposta en el marc de la monarquia. Cap federalista català no acceptaria mai una proposta així. I menys, avui, quan el descrèdit i la opacitat de la institució monàrquica espanyola ha arribat a extrems de fer abdicar un rei en tres setmanes.
Ara bé, quan parlem de federalisme, de què parlem? No entenc la moda de parlar del federalisme del Canadà, Suïssa, els EUA o d’Alemanya. Si parlem de federalisme a Catalunya per què no ens remetem al nostre federalisme? El federalisme pimargallià es fonamentava en, almenys, dues idees. La primera, en el concepte mai superat de “tradició passada pel tamís de la raó”. És a dir, partir del que la història ens ha ensenyat però no ser-ne deutors. En l’esquema de Pi i Margall, hi ha hagut un seguit de regnes als quals, des de la raó, cal reconèixer-los i dotar-los d’institucions democràtiques. O amb paraules de Narcís Roca Farreras, primer independentista modern, vol les velles institucions catalanes com la Generalitat però sense furs ni braços, amb sufragi universal. La segona idea és que són els individus els que s’autodeterminen, en lloc de la subjecció a l’estat, a l’Església, l’exèrcit o al Tribunal Constitucional, tant li fa. És una democràcia de baix a dalt, municipalista. Per tant, en cas de xoc entre legitimitats enfrontades, sempre optarà per la més propera a la gent.
També hi ha una aproximació a situació catalana actual des de la tàctica o conjuntura. Estem assistint a un espectacle dantesc, cada dia ens despertem amb una nova notícia de la manca de fonaments ètics del nostre sistema polític, català i espanyol. Tots aquests escàndols –que no sé a vosaltres, però a mi em sorprenen cada dia per la seva profunditat i amplitud mai imaginades– es produeixen en uns moments en què les conseqüències socials de la crisi són cada vegada més escruixidores. I la sensació és que la barra és infinita. Només dos exemples feridors. Regalen morterades de diners als que han construït el projecte Castor mentre tanquen sales d’operacions o redueixen plantilles als CAP o a les escoles i ens assabentem que un banc pot executar un desnonament i no només es queda un pis i un deute, sinó que en alguns casos se’n queda dos, com passa aquests dies a prop d’on visc.
Un republicà federal català del XIX, què faria en aquesta casos? No cal ser gaire llest per endevinar-ho. No en va, ells es consideraven revolucionaris, es preguntarien quina és la millor manera de contribuir a fer caure definitivament el vell règim del regne d’Espanya i implantar-hi una república. I amb aquesta, un gran programa justícia social del qual avui en diríem de defensa radical de l’estat de benestar.
Hi ha un darrer argument per la gent gran, nostàlgics de la lluita antifranquista: no us fa il•lusió aconseguir definitivament la ruptura democràtica tan llargament ajornada? No us fa ràbia veure com una mena de neofalangistes són capaços de colpejar una pobra infermera indefensa? O com José María Aznar ens amenaça un dia si i un altre també des d’una fundació que porta el sospitós nom de FAES (Falange Espanyola?).
Per tant, avui un federalista de veritat, conseqüent, optaria per la independència. Perquè no se’n riguin més de nosaltres i per aconseguir altra volta el control dels de baix sobre les nostres institucions segrestades.

El fracàs de Joseph Ratzinger

Molt s’ha parlat de la visita del cap d’estat del Vaticà a Barcelona. Però què hi va venir a fer? Intentarem donar resposta a aquesta pregunta. Anem a veure quatre dades sobre la situació de l’Església catòlica a Catalunya. Preguntats els ciutadans si la religió es important en la seva vida, un 87% de polonesos diuen que sí; segueixen els italians amb un 78%; els irlandesos amb un 62%; els anglesos amb un 45% i els francesos amb un 38%. A quin lloc creieu que cal situar Catalunya? En el darrer amb un 33%! A més, preguntats els catalans si es consideren una persona religiosa, diuen que sí un 75% de les persones nascudes abans del 1935. En canvi, un 74% dels nascuts entre el 1976 i el 1982 es consideren no religiosos o ateus. No deu arribar ni al 15% la gent que viu en parella i s’ha casat pel ritual catòlic, si atenem al fet que moltes parelles no es casen per cap ritual. Els catalans que posen la creueta a la declaració de la renda són només 13 de cada 100.

Heus ací doncs la causa d’aquest viatge. Sembla que el papa és conscient que Catalunya és un dels països més descreguts del mon. I què va venir-hi a fer? Semblaria lògic pensar que el papa va venir a Catalunya per intentar aconseguir una millor posició de l’Església en la societat catalana. Ho ha aconseguit? Ho dubto, aquí van les raons. Al llibre Canet, Enric; Puig, Jordi; Vilaseca, Pere. Escola, religió i poder. El trencaclosques que no encaixa. Viena Edicions, 2008, trobem dues idees expressades per coneguts trotskistes internacionals, el primer, Antoni Bassas: “Si […] afegim l’assimilació de l’Església amb un bàndol polític, tot plegat ha donat lloc a una societat castrada espiritualment, incapaç de dialogar amb la seva pròpia transcendència, i que ha transmès indiferència, si no oberta hostilitat religiosa, a la generació següent. Passa a algun altre lloc d’Europa?”. El segon l’encara més perillós extremista, que ens deixà fa poc, Cassià M. Just: la jerarquia no “ha assumit la separació de l’Església i Estat. Hi ha una nostàlgia del nacionalcatolicisme passat. […] Voldrien (els bisbes) que les autoritats civils fessin complir les normes que ells dicten”.

El problema és que aquí l’Església catalana només ha sabut fer catòlics a la força. Vegem-ne dos exemples. El rector de Boadella, poble de 248 habitants, l’any 1944, feia un esforç de sinceritat: “Si bien es verdad que la asistencia a la Santa Misa y el cumplimiento pascual ha tomado un favorable incremento, resulta no obstante que se nota una falta de fe algo acentuada y parece ser que los feligreses obran más que por motivo religioso al impulso político”.

Hilari Raguer ens explica també com funcionava fer catòlics: “Después de la Guerra Civil, el obispo Eijo Garay visitaba una parroquia de los suburbios de Madrid y el párroco decía que ahora todo iba muy bien. «¿Y los jóvenes?», preguntó el prelado. «¡Magnífico!», contestó el cura. «Antes no me venía ninguno a misa y ahora me los traen formados»”.

Benet XVI, que va ser prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe –antic tribunal de la Inquisició–, diuen que és molt intel·ligent. Seria una raó per exigir molt més d’ell que de l’anterior papa. Per exemple, que deixés de comportar-se com un personatge d’extrema dreta. D’una manera o altra ha apartat, silenciat o expulsat el millor del lideratge espiritual catòlic al món: Joan Sobrino, Juan José Tamayo, Pere Casaldàliga, Hans Kung, Leonardo Boff, Benjamin Forcano, Juan Antonio Estrada.

Per donar la volta a la situació caldria col·locar de papa precisament un dels homes que hem citat més amunt i això és impossible. L’esperit sant pel que es veu és molt reaccionari. Així doncs, encara que el papa parli català no ha canviat res, més aviat ha quedat encara més clara la distància que separa l’Església de la gent i del segle en què vivim. Quantes més visites faci el senyor Ratzinger més descreguts hi haurà a Catalunya.

La UPEC i el GPS de l’esquerra

Margaret Thatcher deia que no hi havia societat sinó només individus. El que semblava una boutade neoliberal al final s’ha convertit en un lema central de la nostra societat occidental. L’egoisme salvatge ha triomfat fins al paroxisme. Com hem arribat aquí?

Us explicaré un conte. En la primera part m’ajuden Andy Furlong i Fred Cartmel, dos investigadors socials anglesos. Antigament la gent quan volia fer el viatge de la vida, anava a buscar un tren en una estació. Allí hi anava tothom, el ric i el pobre. El ric anava en primera classe i el pobre, en tercera, però tenien una única locomotora i tots anaven a una altra estació. Si pel camí el tren s’aturava, tots tenien l’interès comú que s’arreglés, tots arribaven junts a una altra estació. Podia passar que desenganxessin un vagó de primera i aquest anés més lluny, a una altra estació. En general, però, a les andanes de l’estació hi arribaven tots, i si havien d’anar a un altre indret, en un altre tren, hi anaven junts.

Si el tren no hi era, s’espatllava i es quedava pel camí, hi havia protestes, articles als diaris, Com és que no hi ha el tren! Manifestacions, crits, etc. Rics i pobres tenien interessos comuns que el servei de trens funcionés correctament.

Avui tot ha canviat, avui tothom es creu lliure. Analitzem com funciona en concret aquesta gran possibilitat d’exercir la llibertat. Cada persona té un cotxe; això sí, els rics tenen un Mercedes i els pobres, un Seat Panda. Cada un surt quan vol, es té la sensació que tothom té molta més llibertat. El ric té un GPS al cap, ha anat a les acadèmies Garmin/Esade, té més formació, més informació, més xarxes familiars, socials, etc. A les rotondes de la vida sap en cada moment on ha d’anar. Probablement anirà molt lluny encara que sigui mitjanament idiota. I si tot li falla sempre li quedarà trucar pel mòbil.

El pobre es pensa igualment que és lliure però ha estudiat menys, a casa seva no hi havia llibres, etc. No té GPS. A la primera rotonda endevina la sortida, però a la segona, a la tercera o a la quarta, es perd. Si té un mòbil per demanar ajuda, un cop surti del barri no tindrà cobertura. Cansat de fer voltes i no arribar enlloc es para. Al final, derrotat, algun ciutadà de bona fe avisarà el RAC de la vida: els serveis socials, subsidis, etc. Capcot, torna a casa enfonsat, no ha estat capaç d’arribar enlloc: és un fracassat. Quan passen els dies, els amics i parents li diuen que potser és millor que vagi al metge; aquest li diagnostica en tres minuts una depressió i li recepta psicofàrmacs.

La manca de sentit, de justícia, d’equitat i d’igualtat d’oportunitats de la societat no es tradueix en un esperit de crítica, i per tant, de revolta o/i proposta de canvi com abans: “El tren s’ha esparracat! Que l’arreglin!”, sinó que ha interioritzat el fracàs social com un fracàs personal. Els poderosos han triomfat, és el triomf final, ningú protesta i, a més, fan negoci les farmacèutiques.

És la versió postmoderna d’aquella vella idea que era ric qui Déu volia, i després en la revolució industrial era ric qui s’esforçava i pobre qui era un pòtol, no hi fa res que els rics siguin rendistes i els camps de golf estiguin plens un dimarts al matí, per exemple.

Com diu Slavoj Zizec, hem arribat a la medicalització dels problemes socials i davant la injustícia no hi ha l’organització i la protesta sinó la sortida psiquiàtrica. Estem davant de la versió occidental, liberal, democràtica d’aquells intents soviètics de diagnosticar en el pensament dissident, algun trastorn mental, pràctica molt apreciada al famós institut Stxerbski de Moscou.

En la VI edició de la UPEC volem contribuir modestament, aquests dies, a recuperar el GPS de l’esquerra.

Unió de Caixes Catalanes, 31 anys després (1978-2009)

 

Josep M. Blanquer, ex executiu de Caixa de Sabadell i Jordi Serrano, historiador

Sabadell. Vallès Occ

Díptic informatiu octubre 1978

 

 

Aquests dies hem vist que se’ns ha anunciat, després de molts rumors, la creació de la Unió de Caixes Catalanes (UCC). Hi participen la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la Caixa d’Estalvis de Terrassa i Caixa d’Estalvis de Manlleu.

Aquesta idea, però, té un precedent, que és el que volem aportar avui: es tracta d’un projecte de l’any 1978 anomenat curiosament de la mateixa manera Unió de Caixes d’Estalvis Catalanes. No sembla, doncs, que del primer bateig de la idea hagi estat superat avui, fins i tot ni pel que fa al nom.

El Projecte de UCC és, efectivament, de finals dels anys setanta. Sorgeix de la reflexió sobre el futur de les caixes que fan un grup d’executius, entre els quals, Josep Monguió Morera subdirector en aquell moment de la Caixa de Sabadell. Persona de caràcter emprenedor i amb una bona visió estratègica comercial, desprenia un optimisme que contagià, entre altres, Miquel Forrellat director de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i el President de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona Eusebio Díaz Morera, amb qui l’uneix una vinculació familiar. Aquestes primeres reflexions van interessar també a la Caixa d’Estalvis de Terrassa.

Una figura clau i ideòleg va ser, sens dubte, en Miquel Forrellat, home que estimava les caixes i creia en el seu model, amb una gran visió estratègica de futur i que va ser el veritable inspirador del model federal, és a dir, que es mantindria l’autonomia de cada entitat però anirien compartint recursos i serveis (sinergies, en termes actuals), i posteriorment obrint el projecte a altres caixes amb vista al futur. Es a dir, no era una solució per a tres entitats, sinó que tenia en la gènesi la idea de ser un gran projecte nacional català, que prepara “el desenvolupament futur de Catalunya” i obert “a la resta de caixes comarcals catalanes”. Cal retenir la idea “federal” del projecte, un concepte filosòfic per altra banda molt arrelat al sabadellenquisme i que arrenca fonamentalment de la idea d’entesa amical, de voluntat de col·laboració. Es va arribar a anunciar i a publicar un fullet l’octubre de l’any 1978.

L’any 1980 hi va haver canvis a la Caixa de Barcelona i el nou director, Andreu Boades, dubtava de la forma federal que prenia l’operació i volia una simple absorció de la seva entitat barcelonina de la de Sabadell i la de Terrassa. Evidentment, sense “respectar el nom, la història, les realitzacions, el dinamisme i la vinculació amb les comunitats respectives”, el projecte se’n va anar en orris. Cal recordar que paradoxalment poc temps després la caixa barcelonina va ser absorbida per la Caixa de Pensions.

 

Aquesta manca de visió es va ajuntar a l’actitud “d’alguns consellers del Consell d’Administració de la Caixa de Sabadell, que van mostrar clarament la seva oposició al projecte” tal i com es diu al estudi elaborat amb motiu del 150è aniversari. Al març del 1982 es dona per tancat el projecte.

Hi va haver poc temps per replantejar la idea, ja que l’afer protagonitzat per Alejo Buxeres, que va sotragar la caixa sabadellenca l’any 1985, va comportar un fort impacte econòmic i d’expectatives, i es va necessitar uns anys per tornar a tranquil·litzar els ànims i poder-se plantejar nous projectes. La poca habilitat en la gestió de l’assumpte va portar a la marxa precisament en Josep Monguió.

31 anys després, torna a fer-se realitat un projecte semblant, amb la caixa de Sabadell, la de Terrassa i la de Manlleu. És una llàstima que es plantegi aquesta federació en temps de crisi, ja que sempre ens quedarà el dubte si es fa per una idea, una visió ambiciosa de país, o, contràriament, obligats per la situació, sobretot des de la visita que fan fer els seus principals dirigents al Banc d’Espanya. Vincula MAFO les ajudes a les caixes a una determinada concentració? Caixa Manresa dóna com a argument per no entrar en aquesta idea que és solvent. És una raó molt conjuntural i poc estratègica.

Ens fa la sensació que seria bo que en els propers temps l’operació es vestís d’una forma més ambiciosa, es retornés a la idea d’una unió nacional i federal de caixes del nostre país. Que fos capaç de crear un nou ens amb la participació no només d’aquests tres caixes inicials, sinó d’altres que vulguin realment participar en el món d’avui. No ens decantem tampoc per una concentració fins al final del sistema financer, ja que en la pràctica porta a la ineficiència i a la manca de competitivitat, i molt especialment a la concentració de riscos, com la mateixa crisi ens ensenya. Però sí cal dir que amb l’actual dimensió de moltes de les caixes catalanes, no és que tinguin els dies comptats com diuen algunes veus, però poc aportaran al teixit financer català.

Les obres socials tampoc no poden ser un impediment categòric, les institucions públiques han anat agafant de mica en mica el rol que els correspon, i les caixes van complir quan les institucions públiques no el podien assumir, o no volien –durant el franquisme- o simplement no hi eren –Generalitat de Catalunya-. Avui les obres socials fan una tasca important, però no cal oblidar que la millor tasca que fan precisament és la pròpia com a entitat financera sense afany de lucre.

Som dels que creiem en el tercer sector. El País Basc, per exemple, té la cooperativa Mondragón una de les més grans del món i amb una gran responsabilitat social tal i com es veu amb la crisi. Catalunya no pot competir-hi en aquests àmbit, però entenem que es bo per al país mantenir i reforçar tant com es pugui la implantació del tercer sector, d’empreses de caràcter social en l’àmbit financer. Les caixes son un tret de la nostra identitat; la idea federal, també, i alguns la relacionen amb la peculiar forma d’entendre la relació entre els regnes de la corona d’Aragó. Nosaltres ho relacionaríem amb les formes generades el segle XIX, com la fórmula idònia de relacionar-se les persones, les ciutats i els pobles entre si d’una manera harmònica. Llàstima que acumulem 31 anys de retard per la manca de convicció i idees clares i imaginatives d’aquells que haurien de preocupar-se de salvaguardar la pervivència de la seva idiosincràtica. Benvinguda sigui la idea, si no es defensiva i si és capaç de generar entusiasme i d’engrescar a la participació de més caixes en un formidable projecte nacional.

 

 

Josep Xinxó Bondia, un dels darrers de la resistència sabadellenca.

 

 

mini-xinxo

 Fa uns dies va xinx7 fotomorir un dels darrers resistents de la ciutat de Sabadell, un home que després de militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya va anar cap a l’exili, patí camps de concentració a França i en tornar l’any 1942, va iniciar la resistència sabadellenca contra el feixisme. Just feia poc de l’afusellament a Madrid del jove sabadellenc Jaume Girabau. Més tard van pertànyer al PSUC. Durant molts anys a Sabadell van coexistir dues organitzacions del PSUC la de l’interior, els militants comunistes de la II República i la de l’exterior, els que venien d’altres indrets de l’estat. Això els va salvar de múltiples caigudes d’uns i altres fins a inicis dels anys setanta!

Josep Xinxó i els seus companys de les JSU en qualsevol país normal serien considerats uns herois, aquí no, aquí ens assabentem una setmana tard que s’ha mort sense poder-lo acomiadar. Potser la darrera injustícia.

Gràcies, Núria Gallifa, Júlia Xantrero, Ramón Gelis, Estrella Vila, Micaela Muro, Josep Gallifa, Jaume Girabau, Pere Gallifa, Francesc Sànchez, Margarita Muro i Josep Xinxó i a tots aquells joves de la JSU.

Honor i glòria a Josep Xinxó i a tots els seus companys de la resistència sabadellenca!

 

Es pot baixar íntegre el llibre de memòries de Josep Xinxó al link d’aquest bloc “llibres” 

 

 

Abel Paz i la rauxa dels ideals

Abel Paz. Històric a

Ha mort el mític Diego Camacho, més conegut com Abel Paz, el seu nom de combat. Va ser militant del grup Los Quijotes de les Joventuts Llibertàries i posteriorment de la CNT-FAI. Diego va arribar a Barcelona procedent d’Almeria als nou anys; era l’any 1929, i essent un dels personatges més interessants del nostre país, la seva mort el dia 13 d’abril ha passat desapercebuda. Es probable que un cop mort li passi el mateix que en la seva vida, que en qualsevol indret del món, menys aquí, es facin ressò dels seus llibres i les seves idees

Durant una pila d’anys feia freqüents viatges a qualsevol lloc del planeta on li requerien les seves arts de conferenciant, podia arribar a congregar 500 persones a Austràlia, per exemple. En canvi, vivia humilment al barri de Gracia sense moltes possibilitats de que els mitjans de comunicació s’interessessin per ell. Devia ser a mitjan anys noranta quan vaig organitzar una conferència a Barcelona, no érem més de 14 persones, la major part vells. A Franca, i no diem ja als EUA haguessin fet vint pel·lícules de la seva vida.

Ens deixa una pila de llibres, el més famós la biografia de Buenaventura Durruti, traduït a més de 15 idiomes, però també quatre llibres de memòries del que destaquem Al pie del muro. No es pot dir en aquest cas que no sapiguem res d’ell perquè a que no hagi fet esforços per explicar-se.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo per mà de l’amic Miquel Faura i l’any 1997 li vaig fer una entrevista per a la revista Espai de Llibertat. Per Paz l’anarquisme no és com qualsevol altra ideologia, ja que “l’anarquisme tracta de viure aquesta utopia una mica cada dia”. Es queixava molt i de forma vehement que no sabéssim res: “Aquí en aquest país tothom ha perdut la memòria i a ningú li importa recuperar-la”. En molts casos es queixava amb raó; per exemple, quanta gent sap que el 19 de juliol de 1936 és la data clau per entendre la revolució catalana i espanyola, o l’inici del combat contra el feixisme en el món? Paz deia que “a la Universitat de Barcelona s’estudia la Revolució cubana, la russa, la xina. Però l’espanyola no.” Per a ell la revolució “era com una festa”, en la qual “un revolucionari es llança al carrer i avança, avança i avança”

En referència al tracte que els francesos li van donar a ell i a milers d’espanyols als caps de concentració a partir de 1939 diu: “Hagués estat una vergonya que ens posessin en hotels de cinc estrelles”.

Però aquella gent no volien simplement acabar amb el franquisme, sinó fer la revolució, sí, sempre, fins i tot l’any 1941, circulant per Barcelona amb una pistola al cinturó, per aquesta raó va anar a parar a la presó de l’any 1942 fins a l’any 1953.

Un tros de la història d’aquest país se’n va, una història a voltes brutal, despietada i sense compassió pels més dèbils. Sense persones com Abel Paz és impossible entendre res del nostre passat, del nostre present i de la nostre manera de ser. Cada català, si és decent i sensible, amaga dins seu un anarquista.

“Si hi ha una altra vida demanaré d’ingrés en els anarquistes que hi hagi en aquest altre lloc”. Amic lector, no ho dubtis que, si pot, ho farà.