Per dirigir cal estar al davant

La gent de l’antifranquisme sabíem que militar a la clandestinitat podia significar quedar-se sense feina, haver de deixar els estudis, ser apallissat en una manifestació, ser detingut, ser torturat o ser empresonat. Ara hi ha una part de l’independentisme que, per fi, s’ha adonat que els canvis exigeixen sacrificis personals. I que si un dia s’arriba a la independència no serà fent un happening. Caldran també molt sacrificis.

Per altra banda si les esquerres volen ser hegemòniques haurien d’aprendre una cosa del passat. La gent del PSUC i del PSC als anys de la transició ho van fer bé fins que a inicis dels vuitanta van decidir no opinar sobre el tema nacional. Els incomodava, encara avui no sé per què. I es van refugiar en el municipalisme governant la major part dels ajuntaments més importants. Creien que parlar de Catalunya era cosa de la burgesia pujolista. Hobsbawm criticava que a la Gran Bretanya els laboristes van «deixar el patriotisme en mans dels altres». Això no s’ha de fer mai. I l’esquerra va estar 23 anys a l’oposició al Parlament. Convé no tornar a repetir els mateixos errors.

Ara vivim un moment de cruïlla, segurament al meu parer és equivocat, però crec que és igual si el referèndum es fa o no, si el deixen fer o no, si està ben plantejat o no, si estem davant d’una gran victòria nacional o una gran derrota nacional: qui no estigui al davant quedarà enrere els propers 23 anys. Els passarà, com ens explicava J.K. Galbraith, en les seves memòries Memòries, una vida del nostre temps, el que un revolucionari de 1848 a París Alexandre-Auguste Ledru-Rollin cridava: «He de seguir-los, perquè soc el seu líder».

M’agradaria veure una república catalana governada per un govern d’esquerres. Crec sincerament que quan el poble català s’ha expressat lliurement s’ha col·locat sempre a l’avantguarda de les idees progressistes al món. És veritat que això ha passat poques vegades en la nostra malaurada història, recordem la guerra contra el feixisme, amb les Olimpíades Populars i les Brigades Internacionals, per exemple.

Però alerta, si fracassa el procés català els propers a patir la repressió seran, com hem vist amb la «brigada patriòtica», els comuns i els de Podem, com va dir fa uns mesos Íñigo Errejón a Barcelona. Símptomes que la Guàrdia Civil comença a fer coses estranyes en tenim. En fi, si es vol dirigir el procés cap a l’esquerra cal estar al davant i massa gent es posa de perfil.

Anuncis

Arrels de l’independentisme

Amb l’evident auge de l’independentisme hi ha gent que intenta trobar un fil nou de la història. L’altre dia un amic em va dir que aquells que van votar «no» a la Constitució espanyola l’any 1978 tenien raó. Un altre em diu que els referents es troben amb Terra Lliure i Època. Un altre em diu que va ser un error a la transició no fer cas del que deia el PSAN, que plantejava la independència dels Països Catalans. Altres reivindiquen un grup de soldats de la Primera Guerra Mundial i un grupet de catalans de Cuba. He quedat esgarrifat. També m’he emprenyat en el tracte que es dona als presos de la Model. Que no hi hagi obrers ni gent del PSUC és una autèntica barbaritat que allunya de l’emancipació nacional amplis sectors de la ciutadania. A banda de falsejar la realitat no és intel·ligent. La Constitució espanyola va ser un gran avenç o potser era millor « los principios fundamentales del Movimiento Nacional»? No fotem. Soc dels que pensa que la correlació de forces no permetia altra cosa. Potser el fet de militar aquells anys al PSUC em dona una visió clara del que es podia o no es podia fer. Altres que s’ho miraven des de la barrera per no jugar-se-la o des de petits partits d’esquerra radical creien que es podia tirar pel recte, quan només comptaven amb 10.000 militants.

Qui ara reivindica la tradició de la lluita armada no entén res del que passa. Ha estat precisament la fi d’ETA el que ha permès el procés sobiranista català. ETA ha estat l’aliat més persistent per a l’extrema dreta espanyola.

La part de la dreta catalana que s’ha tornat independentista ara s’ha adonat que per ser indepe cal ser republicà. Em fa gràcia. I és clar, s’han quedat sense referents i rebusquen en el passat els seus ancestres desesperadament. No cal que ho facin, no trobaran res decent en els seus revesavis: carlins i ultres de tota mena. Fins i tot trobaran –oh, sorpresa!– que a Catalunya els liberals són els republicans d’esquerres.

En fi, l’independentisme, si vol aconseguir ser hegemònic definitivament ha de reivindicar la tradició republicana federal de Pi i Margall, la tradició obrerista de Salvador Seguí o Josep Moix, la republicana dels anys trenta amb Francesc Macià o Lluís Companys, la dels catalans als camps nazis, la de la resistència amb Marcel·lí Masana o Gregorio López Raimundo, de les Comissions Obreres que van posar les bases de l’antifranquisme, de l’Assemblea de Catalunya. Si l’independentisme no agafa la baula central de l’esquerra catalana mai aconseguirà ser hegemònica. Si la dreta no té ara referents decents és el seu problema, l’esquerra en té de sobra. Com escrivia Abdó Terrades: «Ja la campana sona. Lo poble vol ser rei.»

La tercera via era la d’ERC

Ara hi ha força gent que diu que són tan insensats els dirigents catalans com els espanyols i que entre tots plegats ens estan conduint a un atzucac. Crec que és una forma de definir la situació molt, però que molt, injusta. Jo vaig ser partidari de la tercera via. Què vol dir? Doncs volia que, seguint totes les normes legals, Catalunya pogués dir quina relació volia tenir amb Espanya. Aquesta va ser, recordem-ho, l’estratègia política, del PSC? No. D’ICV? No. Va ser l’estratègia política d’ERC! Sí, torneu-ho a llegir, d’ERC! Eren els temps de Josep Lluís Carod Rovira i Joan Puigcercós. Què pretenien? Doncs acompanyar als federalistes un tros del camí nacional fins al límit possible. I Pasqual Maragall va iniciar una reforma de l’Estatut l’any 2003, que es va aprovar primer al Parlament de Catalunya, després al Congrés i al Senat espanyols i finalment es va fer un referèndum. Fins aquí cap problema, més enllà d’una quantitat d’insults i imbecil·litats que sobre els catalans van dir els reaccionaris espanyols.

Però ai las! S’hi va ficar al mig el Tribunal Constitucional atiat pel PP. Quins temps, aquells, on en comptes de tenir magistrats del PP, que anaven amb moto borratxos i sense casc –és verídic, es diu Enrique López– teníem magistrats com Francisco Tomàs y Valiente que va ser –abans que un inqualificable atemptat d’ETA acabés amb la seva vida– un dels juristes demòcrates de més prestigi d’Espanya. Autor d’un dels llibres més valents i importants de denúncia de la tortura durant la dictadura. Segons Javier Pérez Royo, un conegut independentista català radicat a Sevilla, el TC no va fer una sentència contra l’Estatut, o contra la voluntat referendada pel poble de Catalunya, sinó que va fer un cop d’estat contra la Constitució espanyola. Ara Catalunya no té Estatut perquè algú no autoritzat el va canviar. En tot cas l’hauríem de tornar a posar a referèndum i és clar el poble català no el voldria. Segons aquest jurista conegut per les seves posicions properes a la CUP, s’ha trencat el pacte constitucional entre Catalunya i Espanya, per culpa de l’Estat espanyol. Digueu-me ingenu, o fins i tot imbècil, però jo era partidari de fer aquest camí encapçalat per Pasqual Maragall amb Josep Lluís Carod Rovira i Joan Saura. I em sento estafat. No és cert que sense armes a sobre la taula a Espanya es pugui parlar de qualsevol proposta política. No és que no es pugui parlar de la independència, cosa que és greu. El que sabem ara és que no es pot avançar una mica cap al federalisme. La Brigada Aranzadi, el PP, C’s i sobretot el TC –per sobre del Congrés i el Senat– ho han impedit. Que no ens venguin sopars de duro, sembla que tothom tingui memòria de peix, la tercera via la va proposar ERC.

Passos a nivell (i II)

 

La setmana passada parlàvem dels passos a nivell a la ciutat i de la desídia de la RENFE. Per cert si l’estació del Sabadell centre fos a Madrid o Barcelona haguessin fet les obres sense col·lapsar l’estació. Eren molt més complicades les obres a l’estació de Gràcia dels ferrocarrils catalans i les de Barcelona Sants quan s’hi va afegir l’AVE i no van aturar la circulació de persones en cap moment. La RENFE ens tracta com a una colònia. Segurament hagués sortit una mica més car i els arquitectes haurien d’haver pencat una mica més. Què se’ls en fot als responsables de la RENFE els milers de sabadellencs que durant quatre mesos aniran de corcoll,

L’any 1972 un “Un conductor de la línea 7 con gran serenidad, pero con gestos elocuentes y voz en grito que vio la inminente llegada del convoy ferroviario, avisó a los innumerables vehículos que se prestaban a cruzar el paso a nivel, evitando por ello un grave accidente del que escapó por fracción de segundos el mismísimo autobús. El pobre conductor Don Eugenio Brígido, -el tracten de Don, de fet es mereix que li posin el nom- resultó herido al dar con el brazo contra la ventana del autobús.”

Per fi el 7 de juliol de 1973 s’acaben les obres d’ensotament dels trens de la RENFE i s’inaugura. L’acte es fa a l’estació del sud a les 10,30 amb una placa de marbre negre que diu: “Siendo Jefe de Estado Español Francisco Franco Bahamonde y Ministro de Obras Públicas,  Excmo. Sr. D. Gonzalo Fernández de la Mora inauguró esta estación el 7 de julio de 1973.” Era alcalde de la ciutat José Burrull que va donar les “Gracias a Franco y a la política del Movimiento Nacional.”

Van anar fins a Castellarnau i al restaurant Burrull diu: “Tan sólo señalar la coincidencia se esta histórica inauguración con la conmemoración patriótica del dieciocho de julio. Queremos agradecer al Caudillo de España y a los Ministros del Gobierno su aportación a esta, para nosotros, vital obra de infraestructura.” Al cap de tres mesos no s’inaugura Sabadell Nord.[1] Però no van trigar massa dies i el diari local tornava a dir: “Retrasos calamitoso de los primeros días después de la apertura del nuevo tendido ferroviario.”

Per una vegada que els franquistes fan una obra a la ciutat i pitjor no ho podrien haver fet. Ens van deixar com a herència una Gran Via que no és gran, només un carril d’anar i un de tornar i un seguit de tobogans que durant molts anys cada vegada que plovia s’omplien d’aigua. Ningú havia previst com fer sortir aquesta aigua. Algun dia caldrà que algun govern se’n pensi una i la converteixi en un passeig. Però per fer-ho cal un govern valent que tot d’una col·lapsi la Gran Via hi posi dificultats als cotxes. Això dèiem que ho ha de fer un govern valent, però alhora que ho apliqui durant els primers dies de mandat, com a Lugo. Fer-ho una rambla per passejar amb arbres sembla una utopia. Els sabadellencs al final tindrem fama de conservadors, encara ens passaran la mà per la cara dels barcelonins canviant la meridiana per un passeig. Una ciutat amb 121.000 vehicles és totalment insostenible. Sort que la major part d ela gengt els té pel prestigi més que per l’ús. Si tots decidissin fer-los servir, serien una plaga pitjor que tornar a posar el tren a cel obert. Per cert els tobogans els podíem omplir d’aigua i fer-hi piscines municipals.

 

[1] Sabadell 10-7-1973 p. 3 i 5

 

Passos a nivell (I)

Ens queda molt lluny aquella ciutat encerclada per la via de la RENFE. Un element que va torturar la ciutat va ser sense cap mena de dubte el dogal de la via de tren del Nord. Ara ens queda tot molt lluny, però a Montcada encara n’hi ha. Encara estan estudiant què fer.

Ja de ben antic va ser un problema. Marià Burguès ens en parla: “Atropells pel ferrocarril:  El conegut tintorer Josep Buxó Mariné en travessar el pas a nivell del carrer Creueta per esverament del cavall de la tartana que menava, fou atropellat per un tren. Qui ha conegut l’esmentat tintorer, abans  de l’atropell tenia el nas ben tort, degut a no sé què; un cop atropellat pel tren tingué la sort de veure que el nas li havia quedat ben perpendicular, com les altres persones, de la qual cosa ell se’n vanava rient, tot explicant que de l’havia fet adreçar pel tren.”

La Revista de Sabadell l’any 1926 anuncia que es prendran mesures. Funcionaris i tècnics de la Compañia del Norte visiten la ciutat de la mà de responsables municipals per tal que “el paso de la línea -de tren- dentro de esta ciudad vaya modificándose en el sentido de que sus pasos a nivel tan peligrosos por un lado  y la seguridad de las calles laterales y la via por otro, dentro del margen que facilitan las proyectadas reformas.” Hauran d’esperar 50 anys.

Són sovintejades les notícies sobre incidents de cotxes i d’autobusos als passos a nivell de la ciutat.  L’any 1959:  “mortal lotería de los pasos a nivel: un autobús se salvó por los pelos en el de la Rambla en dirección Creu Barbará. Según parece no funcionó el artilugio mecánico que sirve de aviso al guardabarrera.” En els diàlegs amb l’alcalde Marcet que es feien al diari Sabadell al cap de poques setmanes un ciutadà li pregunta el seu parer: “dado que se trata de un presupuesto cifrado en cientos de millones de pesetas, yo tengo fundada confianza en que…” Manera franquista de dir que no pensava fer res de res.

També sovintegen accidents de ciutadans que travessen passos a nivell: “un tren expreso que salió de la estación de Sabadell en el kilómetro 345, arrolló a un hombre que del accidente salió con las piernas amputadas.”  El problema era realment majúscul i públic fins i tot en la propaganda municipal “150.000 sabadellenses” Ajuntament de Sabadell. Sabadell 1968″ s’explica que en els passos a nivell hi ha hagut “en los últimos seis años más de treinta muertos y heridos.” I compten durant 14 hores quants vehicles passen pels 7 passos a nivell existents a la ciutat: l’any 1960 23994 persones, el 1964 54.178 i el 1967  62.994. En la mateixa publicació s’explica que solucionar el problema dels passos a nivell costa 507 milions de pessetes, es dibuixa com una utopia. L’any següent, 1969, Miguel Marin Hidalgo informa al diari Sabadell “La noticia que el Consejo de Ministros había aprobado las obras de supresión de los pasos a nivel en Sabadell nos llenó a todos de gozo. Las obras en cuestión tardaran todavía un poquito en realizarse.”

Mentrestant la deixadesa de RENFE es posa en evidència des del diari local. Aplaudeixen que l’ajuntament arregli el pas a nivell de la Rambla perquè la RENFE no ho fa “sin esperar a que la nunca bien ponderada RENFE” ja que “han estado a punto de provocar una desgracia”. Un autobús va trencar el palier d’una roda davantera. A vegades els temps sembla que s’acceleren i a vegades sembla que continuem igual. La deixadesa de la companyia és persistent: “Falló el timbre automático del paso a nivel de la Carretera de Prats. La decidida intervención de un conductor de autobus evitó un grave suceso. Las barreras quedaron paralizadas.”

La nova estació de Plaça Espanya

Vaig estrenar la nova estació dels ferrocarrils catalans de plaça Espanya que es diu Sabadell Nord. Com que sembla que en l’idioma català hi ha poques paraules, van posar a l’estació de ca n’Oriac Sabadell Parc del Nord. Si algun dia el tren arriba a Castellar, en diran Sabadell Nord, Nord, Nord. Bé molt senderi no tenen els que han decidit el nom de les estacions noves. Quan vaig fer un article sobre l’estació de la Plaça Major ja vaig dir que sembla que anem baixant fins a les calderes del Pere Botero, bé doncs aquí és al centre de la terra. Potser es pot argüir que el tren havia de passar per sota el túnel de la RENFE i que, per tant, cal anar molt, però que molt ensota. D’acord. En aquest cas no hi havia més remei. El primer desengany que he tingut és que l’entrada per l’Avinguda Tarradellas, no és tal només és una sortida d’emergència, el problema és que està senyalitzada com si fos bona. A més no entenc perquè no hi poden haver dues entrades. En fi. Torno enrere fins la plaça Espanya i m’adono que a la vorera hi ha una petita entrada cap a l’estació sense necessitat de travessar la Gran Via. Començo a baixar i baixar voltes i voltes, tot molt estret i angoixant. Al final vas a parar al vestíbul de l’estació. Qui ha dissenyat aquesta entrada tant estreta, petita i laberíntica caldria que el cridés aquests Guardia Civils que estan fent declarar a força catalans sobre els seus pensaments. Aquesta entrada se l’haguessin pogut estalviar. Com en les altres estacions no hi ha escales mecàniques de baixar. Homeeee! Hi ha dos trams, el segon del vestíbul fins a l’andana té 67 esglaons, per què ho sé? Perquè el dia 24 ja estava espatllada l’escala mecànica i la vaig pujar fent penitència cristiana. Crec que el fet que per baixar hagis de salvar 120 o 130 esglaons és una bona mesura dissuasòria que l’arquitecte ha fet per tal que mai això funcioni com a metro urbà. Crec, a més, que no hi ha espai reservat per posar-les algun dia, però no n’estic segur. El que no entenc és que ens gastem més de  400 milions d’euros i estalvien les escales de baixar. Voleu dir que hi són tots? Els enginyers, urbanismes i arquitectes encara no han descobert que la plaça de Déu està ocupada.

L’altre cosa que no m’agrada és aquesta estètica que veig que alguns en diuen “brutalisme”. Només algú de fora se li va acudir fer-ho així, la ciutat és tota “brutalista”, crec que és la manera de dissimular que els importa un rave la ciutat. Quins temps aquells on es feien estacions de tren que han  perdurat fins els nostres dies. És mil vegades millor l’antiga RENFE centre, que la que en quedarà quan la facin nova, m’hi jugo el que vulgueu. Tota l’arquitectura civil dels nostres dies no perdurarà. Potser caldria una mica més de disseny i poesia. A més totes les estacions son iguals. Es nota que ho ha fet gent que no agafa el tren cada dia i que entre endormiscat i avorrit, ha de mirar de no passar-se l’estació de llarg. Els surt més barat fer-les totes iguals? Almenys les podrien fer de colors diferents. Noms iguals i amb disseny iguals, quanta gent s’equivocarà d’estació? Pensava que potser ens governa la URSS, és a dir totes les estacions iguals per tothom. Doncs no a Moscou les estacions del règim comunista eren de marbre i cada una era diferent. Ves per on! Cal contractar alguns experts en semiòtica i arreglar les indicacions, són francament millorables. I posar-hi llum.

Em trobo una dona amb dos fills petits, preguntant on són Sabadell Nord i Parc del Nord, vaig necessitar 15 minuts en explicar-hi. No hagués estat més fàcil posar ca n’Oriach?  Ara ja no hi ha excuses per no arreglar l’Avinguda Tarradellas i la plaça Espanya. Sobretot, sobretot que pensin els arquitectes i responsables que per aquests indrets hi passa gent que necessiten protegir-se del sol, per l’amor de déu, planteu arbres i poseu ombra pels llocs on passem

Un nou manifest de les esquerres catalanes

M’ha arribat un mail on em demanen que m’adhereixi a un manifest que ha escrit un insigne intel·lectual, polític, escriptor i autor de nombroses traduccions, en nom d’un grup més ampli de persones preocupades per al moment que viu Catalunya. M’estic rumiant si adherir-m’hi. El manifest té quatre punts:

1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.

2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.

3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària; i

4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

M’han dit que entre aquest grup de persones hi ha gent de la CUP, de CeC, d’ERC, del PSC i independents de tota mena que pretenen fer una gran aliança de les esquerres i treure de la direcció del desafiament nacional al PDeCAT. M’he decidit a adherir-m’hi. He telefonat a un amic i li he demanat el correu electrònic de l’autor i m’ha dit que no en té. Ostres, que estrany! Un individu que no té mail! És que potser és ludita? No. Es veu que els estalinistes el van assassinar el juny de 1937. Va fer molts llibres i traduccions: en destacaré una de l’any 1935,  Anna Karènina, de Lev Tostoi. Resulta que l’escrit és d’ Andreu Nin i el va publicar el setembre de 1934, pocs dies abans dels fets d’octubre que van acabar amb el govern de la Generalitat a la presó. (Dec aquest article a la generositat de l’amic Miquel Salas). Vinc de la tradició comunista del PSUC, però cal reconèixer que el marxisme heterodox ofereix una gran quantitat de punts de referència impressionants per als lliurepensadors d’avui. De fet, el gran èxit del PSC dels 70 va ser beure de l’herència del POUM, de la mà d’un seguit de vells lluitadors que els van transmetre el fil de la història: un marxisme desacomplexat i no dogmàtic. Però el que sobta més és que mentre tots creiem que vivim en l’època de la velocitat, la pressa i el canvi, en realitat avancem molt poc, però que molt poc.