Era molt millor la II República espanyola

Fins fa pocs mesos podríem fer tota mena d’especulacions sobre la resposta que donaria l’Estat espanyol a les demandes catalanes. Ara en canvi ja sabem moltes coses. Per exemple, què hagués passat si el desafiament català s’hagués produït tenint a Madrid la Presidència de la república en comptes d’un monarca d’extrema dreta? Potser a Catalunya s’haurien plantejat les coses d’una altra manera. Però suposem que es plantegen igual. Quina hagués estat la resposta de l’estat republicà? No ho sabem.

Però el que sí sabem és que l’any 1931 es va proclamar la república catalana des del balcó de l’ajuntament i després del Palau de la Generalitat. I quina va ser la resposta del govern republicà d’esquerres? Enviar 10.000 piolins? Bombardejar des de Montjuïc com proposa Federico Jiménez Losantos –més que Losantos hauria de dir-se Losinfiernos? Doncs no. Van posar a la presó el govern? Tampoc. Van enviar tres persones. Macià va proclamar la república catalana i els republicans espanyols van enviar ni mes ni menys que Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Luis Nicolau D’Olwer per negociar una sortida! Quin nivell! Fixeu-vos que en la delegació de tres persones dues eren catalanes. No van utilitzar termes com « nos hemos cepillado el Estatut» ( Alfonso Guerra), ni van insultar Macià, sinó que amb un gran coneixement sobre la història de Catalunya i d’Espanya van proposar recuperar elements de la rica tradició institucional catalana com el govern de la Generalitat que venia del segle XIII. Qui serien aquests avui? El problema és que ningú a Madrid vol negociar res. Volen la rendició. A més ho fan des d’un infantilisme aclaparador. Creuen que la forma de conduir les demandes catalanes és amb repressió. Fins i tot el PSOE cau en el nacionalisme essencialista més excloent. Ara Pedro Sánchez, com que veu que hi ha molta gent que no vol prometre el càrrec per la Constitució ni jurar-lo per la Bíblia, vol fer una nova llei. Per concebre l’Estat més incloent i més simpàtic? No, per obligar tothom a prometre per la constitució i pel rei. Un crac! Hi ha gent que quan hom assenyala la lluna mira el dit. I com que el delicte de rebel·lió necessita violència en el nostre codi penal, doncs ho volen canviar perquè no calgui violència. Al final al codi penal hi haurà un article que penarà pensar en la independència. Crec que l’obstacle per arreglar el problema català és el rei. Potser des de Catalunya caldria estudiar la possibilitat de fer un replanteig i en comptes de reivindicar la independència, debatre sobre la possibilitat de reivindicar la república espanyola com a primer pas. I deixar la independència per a quan hi hagi un 55% dels vots. El camí serà llarg, dur i complicat. Cal serenitat, encert i molta intel·ligència.

Anuncis

Cal buscar un nou president

La tria del nou president de la Generalitat és segurament el pitjor error de la revolta desafiant de Catalunya. Va costar molt de temps deixar enrere l’essencialisme nacionalista del pujolisme. És a dir la idea que Catalunya ens precedeix als catalans. Es una idea estúpida: els morts no poden mai manar els vius. El passat no ens marca el que hem de fer de cara al futur, el passat ens dona lliçons per no perdre’ns i prou. Catalunya és, al meu parer, una nació perquè al llarg dels temps s’hi ha anat configurant, però, al final, ho és només perquè els catalans d’ara volem que ho sigui. Això és el que deia l’estatut de 2006 aprovat pel Congrés i el Senat espanyols. I és el que s’ha carregat l’ultranacionalista i essencialista TC. Es tracta de la idea expressada per Pi i Margall: «tradició passada pel tamís de la raó». O de Roca Farreras: «Generalitat però sense braços i amb sufragi universal».

La decisió de fer president Quim Torra ens trasllada a temps antics que semblava que havíem deixat enrere. L’ERC republicana, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, va encetar un camí laic cap a la república catalana. Un camí que es podia fer de bracet amb els federalistes i fins i tot es podia fer en castellà. En ser un projecte republicà era fonamentalment un projecte inclusió, propositiu, que no anava contra ningú i que entroncava amb una idea fraternal. Quan Francesc Macià proclama la república catalana des del balcó del Palau de la Generalitat ho fa així: «Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles».

Ara bé, la major part dels que critiquen Torra tenen articles molt pitjors i no tenen dret a dir ni mu. De fet encara no han criticat el feixisme espanyol. Però, a més, si en la campanya electoral del 21-D de 2017 Oriol Junqueras no hagués estat a la presó i hagués pogut fer campanya lliurement probablement hagués guanyat les eleccions i ara en comptes de Quim Torra, tan criticat amb raó, tindríem a Junqueras.

Si visquéssim una situació normal i acabéssim de nomenar el president de la república catalana, aquesta situació requeriria l’exigència de dimissió. Però estem amb una Generalitat anorreada i constantment humiliada. Ara Montoro en to xulesc anuncia que la intervenció econòmica continuarà. No es podrien contenir una mica? Als del PNB que hi hagi presos polítics o intervenció econòmica els és igual. Imaginem que els liquidessin el concert i la quota. I de passada que els donessin a Catalunya. Cal una àmplia coalició de republicans laics i d’esquerres, que siguin capaços d’oferir una proposta de futur que ens faci sortir dels essencialismes irracionals i catòlics que ens porten a l’abisme. La suma de diputats republicans d’esquerres fa 44, per 34 els republicans de centre-dreta. Cal buscar un nou president.

La Generalitat és una diputació?

Els darrers dies hi hagut força gent indepe que treu importància a tenir el govern de la Generalitat. Argumenten contra tota racionalitat que no passa res, que el govern és com una Diputació. Demostren una absoluta desconeixença del paper de les diputacions sobretot pels 950 ajuntaments catalans. Cosa que sap qualsevol regidor de poble. El que més sorprèn es que alguns que afirmen això, alhora diuen que és molt important controlar els ajuntaments per l’estratègia republicana. Realment el meu desconcert és total.

Considerar que controlar el govern de la Generalitat és una cosa que es pot menysprear és un atemptat a tots els que ens han precedit. Aconseguir això que ara alguns caps buits diuen que no serveix per a res ha costat molts anys de presó, molts afusellats, moltes lluites i molta heroïcitat. Si fos tan poca cosa ni Franco l’hauria abolit l’any 1938, ni l’antifranquisme les hagués reivindicat, ni s’haurien inventat l’article 155. Ho he anat a mirar però als quatre punts de l’Assemblea de Catalunya no hi ha cap punt que digui «les diputacions seran sempre nostres». Reclamaven la Generalitat.

La Generalitat està composada per 316.000 treballadors públics i gestiona un pressupost de 30.000 milions d’euros, uns 5 bilions de pessetes. Si això algú li sembla poc que s’ho faci mirar. No es pot deixar cap plataforma per conquerir, per feble que ens sembli.

Durant el franquisme el PSUC es va proposar entrar al Sindicat Vertical, precisament per neutralitzar-lo primer i després posar-lo al servei de la classe treballadora. Hi ha tanta gent desorientada que només pensen si una decisió catalana beneficia o perjudica Mpuntorajoy. És una demostració d’anar a la defensiva. L’autòcrata no sap ni li interessa res més que la seva subsistència. Però quina manera d’argumentar és aquesta? Només la d’aquells que s’han perdut. Té tota la raó i tota l’autoritat ètica Oriol Junqueras quan des de la presó va reclamar tenir un govern ja i deixar de fer el passerell. En el fons hi ha gent que confia en el PNB, encara. Si fossin gent honesta, els democratacristians bascos, haurien avisat que amb republicans catalans a la presó no aprovarien els pressupostos de l’Estat. I pensen fer-ho. Una gran vergonya.

Hi ha gent que té una gran resistència a assumir la frustració i ens vol portar a l’abisme. Aquests són els primers a necessitar temps per l’anàlisi serena. S’han aconseguit grans fites republicanes, no ho tirem per la borda.

Cal expulsar els jutges de la manada

S’ha parlat molt dels aspectes jurídics del judici a una banda de delinqüents que van violar una noia. S’ha parlat molt de les lleis i les interpretacions. Crec que res d’això no és important. El problema és que hi ha tres jutges que haurien de ser expulsats. Els tres s’han posat en el lloc dels violadors. Un d’ells, encara amb més força.

Però preguntem-nos per què un jutge es posa a favor d’un violador? Per què un jutge no veu violació en unes imatges on tothom la veu? Podem intentar alguna interpretació. Una possibilitat és que siguin discapacitats emocionals, és a dir, persones que no experimenten cap emoció envers les dones. Això és una gran misogínia patològica que caldria tractar amb especialistes. Per què hi ha jutges que tenen por de les dones? Per què els volen tant de mal?

Què passaria si als jutges els rodegessin cinc soldats o guàrdies civils la major part condemnats per actes violents i els violessin? Cap jutge s’atreviria a dir que només és un abús sexual. Hi pujo de peus. Però com que és una dona…

Crec sincerament que a les oposicions de jutge caldria replantejar-se les proves. En comptes de memoritzar tantes lleis, les quals al final s’aprenen con una lletania però no entenen el que ha volgut dir el legislador, potser que els facin una prova psiquiàtrica. El que és segur és que aquests tres no la passen. Els declararien no aptes per jutjar la conducta humana.

Un dels jutges en veure la gravació de la violació múltiple en lloc de veure una violació oral, vaginal i anal, hi veu gaudi. Aquest senyor està directament malalt. Però a més la seva decisió és directament immoral. Què els diem, a les dones? Que si les violen i no es fan matar, són unes putes? Molt bé, senyors de la judicatura. El Consell General del Poder Judicial els hauria d’expulsar del cos de jutges. No ho farà, critiquen l’única declaració sensata d’un ministre. A més el president del Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN), Joaquín Galve, diu que qui protesta és una «turba instigada per moviments antisistema». Molt bonic. Un altre que empatitza amb l’execrable jutge i no amb la noia violada. El Tribunal Suprem encara que esmeni la sentència no ho pot arreglar, el mal ja està fet: l’Estat diu que no defensa les dones ni quan les violen. El neofeixisme que estem vivint és moltes coses, però a més és directament criminal i violentament masclista. No saben que una cosa així marca dolorosament tota una vida? Són mals jutges, són mals ciutadans, i són directament mala gent. I el Zoido i la Cospedal, ministres que donen feina a un guàrdia civil i a un militar violadors, no pensen dir res en públic? Tan miserables són?

Els jutges saben que els paguem els ciutadans? Doncs tant com els posem els poden acomiadar i caldria fer-ho amb deshonor i a la plaça pública. Són males persones.

I si resulta que estem fent justícia?

He llegit un llibre sensacional, petit, curt i impactant. Es tracta del llibre de Clara Valverde Desenterrar las palabras (Icaria. Barcelona 2016). És un llibre per a tots aquells que qüestionen per què cal fer potents polítiques de memòria històrica.

En aquest llibre podem aprendre el que ja sabien en altres indrets on aquests temes s’han tractat en profunditat, s’han estudiat i s’han escrit. A mi, francament, m’ha resultat molt suggeridor. L’autora ens diu que « si no hay búsqueda de los desaparecidos, se congela el proceso de duelo para siempre.» És a dir el govern del PP, al fer gala de no dedicar ni un euro (ho va dir el mateix Mpuntorajoy) a les polítiques de memòria, fa dues coses almenys. La primera, els grans defensors de la llei no compleixen la moderadíssima llei de memòria històrica. I per cert cap fiscal ni cap jutge actua d’ofici per fer complir la llei. Ni quan la justícia argentina els hi obliga. Una vergonya! I la segona, i molt més important, actua com un càstig actual més als fills i nets dels republicans. És a dir, condemna avui els nets a no poder fer el dol. I això té conseqüències brutals. Es tracta de provocar un dolor no sobre el passat sinó un dolor que es projecta al futur.

Ignacio Sánchez-Cuenca ha escrit un llibre, La superioridad moral de la izquierda (pròleg d’ Íñigo Errejón) on defensa la tesi del títol. I en aquesta qüestió hi ha una evidència. Hi ha ajudes del Govern espanyol per a aquells que volen trobar on estan enterrats els seus familiars de la División Azul. I cap republicà ho critica. Però el que és increïble és que aquest mateix govern impedeixi el 2018 que les famílies republicanes facin el dol.

Valverde ens diu que hi ha una transmissió familiar des de l’inconscient a les terceres generacions. I en no fer-ho correctament, els joves pateixen confusió i desorientació.

Crec que una possibilitat per entendre el que està passant aquests dies és que la tercera generació de catalans han abraçat la causa republicana sense complexos –la primera vegada que es fa en 80 anys– i realment estiguin avui en aquesta confusió. Per fi se surt del silenci de la por i s’opta pel desafiament: « el inconsciente reprimido es la memoria de lo que olvidamos» escrivia J. Lacan. Els avis ho van patir, els fills van callar però sense saber-ho van transmetre als nets una pesada càrrega: fer justícia. I aquest intent és el que explota l’1-O.

I les mesures repressores creen més « confusión general y la duda». Catalunya ha anat per davant en les polítiques memorials, com havia anat per davant en l’antifranquisme, l’Assemblea de Catalunya n’és el símbol. Potser el que passa és que per fi comencem a fer justícia als nostres avis. I això fa trontollar la monarquia, per aquesta raó el rei d’extrema dreta Felip VI està tan nerviós.

 

La Catalunya silenciada

Massa gent parla a Catalunya i sobretot fora de Catalunya de la part de Catalunya silenciada. Crec que no existeix. Anem a analitzar-ho amb dades. A Catalunya un 61% de ciutadans veu televisions espanyoles on perquè hi surti un català republicà cal que es produeixi un miracle. Si no us ho creieu feu la suma: Mediaset 25,2, Atresmedia 23,5 i TVE 12,4. I un 18,4% les de TV3 més 8TV. Les altres son una munió de petits canals de tota mena.

La lectura de diaris a Catalunya és la següent 965.000 lectors de La Vanguardia i El Periódico, que defensen posicions de l’estatus quo del regne d’Espanya. Cal sumar-hi els que a Catalunya llegeixen El País 88.000, El Mundo 32.000, ABC 14.000 i 11.000 La Razón. És a dir 145.000 més de monàrquics. Total 1.110.000. Per 217.000 de l’ Ara i El Punt/Avui. Una mica descompensat, oi?

Només pel que fa a la ràdio els seguidors de ràdios catalanes prorepublicanes –però amb molta més pluralitat que cap de les altres– superen els de Madrid: RAC1 i Cat Radio suposen 1.659.000 oients per 605.000 la SER i la COPE.

Per tant podem dir científicament que els grans altaveus mediàtics a Catalunya estan molt àmpliament en mans de grups pro- FelipVI.

 Ara bé, sí que estic d’acord que hi ha una opció que no és gens visible en el panorama polític i mediàtic català. Es tracta d’aquelles opcions que volen pertànyer a Espanya però a una Espanya republicana. On són les banderes republicanes tricolors –espanyoles– als balcons catalans? I aquesta opció d’un espanyolisme democràtic, quina proposta ens fa? No n’hi ha cap. Aneu a una llibreria: no hi ha llibres, no hi ha propostes, no hi ha debat. Només un discurs negatiu, en molts casos justificador de coses injustificables. Per exemple, que Pasqual Maragall va ser un irresponsable. Homeeee! Si l’alternativa al republicanisme independentista català, es posar-se a cantar « Soy el novio de la muerte» davant d’un Sant Crist, i pretendre ficar a la presó a tot deu que protesti, llavors és segur que la independència de Catalunya tard o d’hora es produirà.

L’espanyolisme democràtic català no està gens representat, està callat i no fa propostes, però no perquè no tingui altaveus, sinó perquè li fa por declarar-se republicà i seguidor de Pi i Margall. Com es pot un declarar federalista a Catalunya i no declarar-se republicà? Si hi hagués una proposta republicana des de l’espanyolisme, la batalla de la llibertat estaria guanyada. La diferència entre un federalista republicà i un republicà independentista és en el marc de la UE molt petita. I m’atreveixo a vaticinar: si no van junts perdrà més gent de la que es pensa, no només els indepes.

No hi ha una Catalunya silenciada, n’hi ha una amb el garrot i una altra que no té res a proposar.

Catalunya, el mur del PP i del rei

De totes les coses greus que han passat els darrers dies una de les més inquietants i preocupants ha estat al meu parer l’acte d’entrega de diplomes de l’escola judicial. Des de la Casa Reial van decidir despolititzar l’acte no invitant cap autoritat catalana. Com que la Generalitat està intervinguda no va poder assistir-hi cap conseller perquè, és clar, no n’hi ha cap. Però tampoc no van invitar les altres autoritats catalanes, entre elles l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Això sí, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el que canta «soy el novio de la muerte», aquest sí que hi era. La cançó diu així: «Soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera, soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tan leal compañera». Es veu que si ets d’extrema dreta i del PP, això no és fer política. És de fet el mateix que deia qui va col·locar el seu pare Joan Carles de Borbó de Rei sense cap participació democràtica. Deia a Porcioles: «Haz como yo, no te metas en política». L’acte s’ha iniciat amb un discurs de la dona de… oh quina sorpresa! De Pablo Llarena! Un jutge que té visions quan dorm plenes de violències. Quina casualitat!

Però a més hi va haver unes declaracions del monarca Felip VI –amb aquest nom hauríem d’haver sospitat que no aniria bé per a Catalunya– on lloava la « independencia judicial como garante del pluralismo político». Ole! Pluralisme curiós, uns manant jutges i altres a la presó. Qui li va explicar a aquest què és la democràcia?

Després, d’una manera “casual”, van parlar amigablement el mateix Pablo Llarena i el Rei. Com aquell que no vol la cosa. És significatiu veure tant jutge reunit lloant les virtuts de la democràcia, això sí, la immensa majoria no representen sociològicament la societat a la qual ha de servir sinó que se situen molt més a la dreta. Quan la democràcia estava en perill l’aparell judicial va executar totes les penes de mort que li va semblar al Generalísimo. Encara ara cap organisme judicial no ha demanat perdó. És més, cada vegada que algú ha volgut revisar una sentència de la dictadura el poder judicial s’hi ha negat. El Rei demanarà excuses algun dia, en nom del seu pare, per les tortures sofertes, per exemple, a la direcció de la Unión de Juventudes Comunistas de España l’any 1976 quan ja era cap d’Estat?

El PP està a punt d’implosionar gràcies a la rotunditat del poble català, que els ha situat en posicions absolutament testimonials a Catalunya. Això ha significat que a Espanya es vegin sobrepassats per Ciutadans. A més estem davant la crisi més gran de la monarquia de la democràcia. El Rei està dels nervis i ha perdut tota la capacitat de jugar el rol que la Constitució li donava. I n’acaba per jugar un d’anticonstitucional. Li ho va recordar Ada Colau, la darrera vegada que va venir a Catalunya, i el resultat és que ja no la convida més. Visca el pluralisme!