No era democràcia, era una estafa

Ara sabem que amb aquesta Constitució no es pot discutir de la independència ni de la república. Crec que l’anàlisi queda distorsionada si només ens fixem en Catalunya. En realitat estem davant d’un cop d’estat a Espanya. En les darreres eleccions generals espanyoles van guanyar en nombre de vots els que no volien un govern Rajoy. Els poders fàctics van impedir el canvi de tal forma que fins i tot es van carregar el líder del PSOE. Tot va tan ràpid que ja no ens en recordem. Aquest cop Pedro Sánchez ha preferit ser bon minyó i fer cas de la FAES.

En realitat tampoc es pot discutir de fer pagar als bancs, d’anul·lar els desnonaments. Recordeu que hi havia una proposta de Ciudadanos per ajornar els desnonaments tres anys? Tampoc podem tocar els impostos als rics, ni a les gran empreses multinacionals que se’ns riuen a la cara. No podem saber ni el preu de la llum amb un sistema trucat d’una pretesa i delirant subhasta hora a hora. No podem empresonar els corruptes, han teixit una teranyina al sistema judicial i ho tenen tot controlat. El fiscal general reprovat, el ministre reprovat per amagar la corrupció del PP. No podem jutjar els policies que s’han inventat falses notícies sobre independentistes i Podemos. No podem jutjar els responsables de vendre cotxes que contaminen 40 vegades més del que diu la publicitat. No es jutja els responsables del Banc d’Espanya que tenen com a encàrrec controlar el sistema bancari espanyol i que, sabent que estava malament, van mirar cap a un altre lloc.
Els poders fàctics són els mateixos, recordem-ho, que van fer plegar ignominiosament Josep Borrell en pugna contra José Maria Aznar. Ara, Borrell reconvertit en un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. La quadratura del cercle!

Alguns comentaristes reclamen polítics que estiguin a l’alçada, diuen, i que traeixin els seus. Es veu que no complir amb la paraula donada és senyal de bon polític! On hem arribat amb el cinisme del règim de 1978! Es posa com a exemple Adolfo Suárez que va trair els franquistes i al mateix nivell a Santiago Carrillo. Quina immoralitat! Posem al mateix nivell els que van anar a parar als camps de concentració nazis dels que va lluitar a la División Azul. Doble immoralitat. Carrillo va cometre un gran error que ara paguem tots: la renúncia a la república. Ara la bandera republicana tricolor espanyola seria molt útil per resoldre el que passa.

No entenc tampoc l’actitud de José Montilla. El conflicte es va generar essent ell president de la Generalitat. El PP i el seu Tribunal Constitucional, el va humiliar com mai s’ha humiliat un polític en democràcia. Sembla no adonar-se’n.

Digueu-me idiota, però mai hagués pensat que podria succeir el que ha passat ara. És a dir, es proposa fer un Estatut nou. Es fa durant tres anys. Ho aprova el Parlament, el Congreso i el Senado espanyols, i es fa un referèndum. En total triga tres anys. El TC triga quatre anys a carregar-se’l. Però en fi en queda una mena d’Estatut. Doncs bé tot això es pot liquidar en un a votació d’unes poques hores al Senat. Bravo! És a dir una llei orgànica que forma part del bloc constitucional es pot liquidar en un parell d’hores al Senat. Encara no surto de la meva estupefacció.

Això no és dret constitucional, això són polítics trilers, estafadors de la política. Gramsci ens deia amb raó que “el verdadero granuja es superior al honesto; en efecto el granuja puede también ser “honesto” (o sea puede hacerse en honesto) mientras que el honesto no hace granujerías en ningún caso y precisamente por eso es honesto.” Rajoy i l’Estat guanya per aquesta raó per ser més malvat. El que jo em pregunto és, això és democràcia?

Anuncis

Ara sí estem fracturats

Estic una mica fart que es digui que a Catalunya o a Espanya hi ha una fractura degut al debat sobre la independència de Catalunya. Anem a pams, quan, per exemple, José Mª Aznar i Felipe González diuen que això passa a Catalunya, en realitat què volen dir? Volen dir que si els independentistes expressen políticament el que pensen a les institucions, trencaran les regles del joc, amb tot el que tinguin a l’abast. És més, toleren que hi hagi indepes, però que callin. Gaire demòcrates no demostren ser. Mentre els independentistes eren un 13% l’any 2006, ningú deia que hi havia fractura. Ara que n’hi ha un 50% (o un 47% o un 52%), ara hi ha fractura. Podria sortir altra gent dient que els que volen pertànyer a Espanya haurien de callar i així no hi hauria fractura. Quina ximpleria!

Si la gent no se sap comportar a casa, a la feina o amb els amics com a demòcrates, vol dir que hem de fer-nos una gran autocrítica, hem estat més educats a envestir que a conviure. Passi el que passi a Catalunya hi haurà gent amb afinitat amb Espanya i gent que se’n vol allunyar. Aquests dies s’estan creant molts de la segona opció. O sigui que paciència i no siguem estúpids.

No sabíem què passaria si a Catalunya es declarés la república, ara ja ho sabem: 10.000 policies i guàrdies civils, càrregues per fer por, gent detinguda i empresonada com si fossin narcotraficants, jutges i fiscals com si fossin hooligans del PP, una Audiència Nacional actuant com el Tribunal de Orden Público i empreses que en comptes de conciliar es dediquen a fer política: editorials, bancs, caves, empreses de fuets, etc. Tinc la sensació que hem estat capaços en aquests darrers 40 anys de millorar com mai els aspectes materials dels nostres pobles i ciutats, però pel que estic veient no estic gaire segur d’haver recuperar els valors republicans a Espanya.

La tolerància en democràcia té un límit i és que una opció empresoni els de l’altra opció. I que els minoritaris en una nació governin per la força dels canons. El PP representa a Catalunya el 6,3% del cens i ara el president de la Generalitat serà Mariano Rajoy. I d’això n’hem de dir democràcia? Això és una dictadura. Això sí que és una fractura. Qui es va saltar les regles del joc democràtic és el PP i el Tribunal Constitucional. I ara el PP, el PSOE, Ciutadans i Felip de Borbó, un polític d’extrema dreta que ningú ha votat. Sospitosament els monàrquics reclamen eleccions a Catalunya sabent que tornarien a perdre. Volen il·legalitzar el Pdecat, ERC i CUP. Jo no les convocaria per si de cas. La unitat d’Espanya no es un principi constitucional, és una religió. Siguem heretges!

 

El primer pres sabadellenc: Jordi Cuixart

Em vaig plantejar fer un esforç i escriure principalment sobre la ciutat, però els fets m’ho impedeixen. Veritablement no creia que tornéssim a tenir presos a la nostra ciutat. I em sembla quasi cínic escriure al Diari de Sabadell, i no dir res d’un tema tant transcendent. No recordo qui  devia ser el darrer pres sabadellenc del franquisme, però almenys fa 40 anys. I podeu dir-me de tot, però no creia n’hi hauria altra vegada.

Fa unes setmanes vaig parlar amb Jordi Cuixart per telèfon i em vaig posar  a la seva disposició. Tots estem endeute amb ell.

Sóc contrari a acceptar la idea que a Catalunya hi ha fractura. Al meu entorn tinc gent que vol pertànyer a Espanya, i gent que no, ho trobo lògic. En una democràcia és normal que hi hagi discrepàncies, és el corol·lari de la llibertat. Ara bé, tots els actors han d’acceptar el dubte. I si l’altre té raó en alguna part dels seus arguments? Si no hi ha dubte, si no hi ha tolerància, llavors les coses van de gairell. Crec que és un error cultural i educatiu que persones que pensen diferent pel que fa al futur de Catalunya deixin de fer activitats junts o deixin de parlar-se. Però com en tot en la vida hi ha un límit. El límit és empresonar l’adversari. I l’han traspassat. Alguns diuen que és la llei. La llibertat és prèvia a la llei.

Hem vist que aquest argument, el de la llei, tampoc és acceptable. Segons la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona els detinguts, només podrien ser empresonats acollint-se al Codi penal de 1973, òbviament derogat. A més en cas de jutjar-los per sedició -un fet realment delirant-, no ho podia fer l’Audiència Nacional. La jutgessa Carmen Lamela està fent directament de membre del Tribunal de Orden Público.

La gent que vol que Catalunya pertanyi a Espanya, ja cal que denunciï de forma clara el cop d’estat del govern de l’estat, recolzat pel PP, C’s i PSOE, si realment vol continuar formant part del joc democràtic. No val demanar tolerància, quan una part actua amb els canons. A més ser tolerant amb aquestes actituds seria caure en la tolerància benvolent, és a dir, en la immoralitat. El PSC  de Sabadell, Pol Gibert i Marta Farrés o es desmarquen ara del cop d’estat o es trobaran impossibilitats de governar la ciutat pels propers 20 anys a no ser que ho vulguin fer amb C’s i el PP i malmetre la memòria de Jaume Viladoms. Per cert les eleccions les vol Rajoy per fer-les il·legalitzant ERC, CUP i Pdecat. És un parany.

El camí transcorregut fins ara, no ha estat en va, hem vist clarament que l’actual Constitució té, almenys dos límits. No es pot lluitar democràticament per la independència de Catalunya i no es pot reivindicar la república. Ens han fet creure que era possible, però ara que a Catalunya, les dues opcions són majoritàries, i a Madrid trenquen les regles de joc, fins i tot les pròpies. El PP que aconsegueix un 6,3% de vots en relació a cens, ens manarà. Hem vist com el ciutadà Felipe de Borbón, que ningú ha escollit, afirma com qualsevol polític d’extrema dreta que no es pot discutir en democràcia la unitat d’Espanya ni molt menys la monarquia. El PP, els seus aliats i el rei, acaben de reeditar la Ley de la Jefatura del Estado de 8 d’abril de 1938. Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos”, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.”  No saben en quin Afganistan es fiquen. Tancaran tots els mitjans de comunicació? Tancaran els 900 ajuntaments catalans? Tancaran Internet? Fins a quants centenars de persones, milers de persones estan disposades a detenir? Quants sabadellencs estan disposats a empresonar? Crec que el camí serà llarg, dur, difícil. Però el catalanisme ha enterrat per sempre la voluntat reformadora d’Espanya. No ens volen com som, és una pena, jo era partidari d’una república espanyola amb un estat català. Bon vent.

Mentrestant

Escric aquestes notes apressades mentre llegeixo la carta del President de la Generalitat Carles Puigdemont i encara no sabem segur si recauran sobre els catalans totes les plagues bíbliques de l’Estat. Ja tinc dos amics amenaçats de presó. Mentre esperem la reacció d’un estat que des del 2010 s’ha saltat totes les regles de joc de la democràcia, intentaré fer algunes reflexions sobre la ciutat ja que això durarà força temps. Per cert hi ha diaris que especulen sobre la situació de Catalunya i la salut dels catalans. No diuen el més fonamental, l’angoixa de molts catalans es deu a les amenaces del govern Rajoy, del rei i els seus 10.000 policies, no al debat intern a Catalunya.

Llegeixo al diari que al juny de 2016 hi havia 18 escoles i 4 instituts amb cobertes amb uralita. La notícia és que als darrers mesos tenim quatre escoles menys. Dedueixo que hi ha 14 escoles i 4 instituts amb uralita. Crec que hi ha urgències i urgències. L’Ajuntament hauria de reclamar un pla per treure les uralites dels llocs on hi ha nens. Si la Generalitat ho fa de forma tan lenta, potser que la nostra Casa del Comú, ho faci ja i passi la factura any a any a la Generalitat. Podríem eliminar-les totes. Per cert a l’escola Marcet hi ha una coberta de plàstic a l’entrada que té més sutge que una xemeneia del tèxtil.

Llegeixo també que es fa un pla pel subministrament de l’aigua a la ciutat. Se’ns anuncia que es dedicaran al pla director de l’aigua 64 milions d’euros. Es veu que encara tenim 407 kilòmetres de conduccions amb uralita que és altament contaminant, ni més ni menys que de l’aigua que consumim. Fins aquí sembla una bona notícia, el problema és que aquest pla és a… a 15 anys vista! Crec que ja està bé de fer plans que no veuran acabats cap dels regidors que avui estan al govern de la ciutat. A més, la important dada de 64 milions queda reduïda a 4,2 milions d’euros/any una xifra ridícula atenent als perills que correm. Hi ha gent a la ciutat que diu que ho ha de pagar l’empresa i no els sabadellencs. Em sembla un plantejament estúpid, sempre ho pagarem nosaltres. Cal que s’acompleixi la Missió de CASSA i amb aquestes canonades és evident que ni es compleix la missió ni els valors de la companyia. Seria molt agosarat pensar en un pla a 4 anys vista? Crec que CASSA hauria de fer-ho ràpid i si això suposa un augment de la despesa financera, vegem què costa i com es repercuteix sobre el rebut de l’aigua. Cal fer escenaris per poder discutir i decidir. Fer-ho amb quatre anys significa que ens augmenten el rebut un 5%? un 10% ? un 25? Durant quant de temps? Suposem una factura de 45 euros trimestrals, vol dir que cada més paguem 15 euros. Si apugen el rebut un 10% vol dir que pagaríem cada mes 1,5 euros de més. En comptes de 15 euros, serien 16,5. I si ens ho pensem bé?
Vull fer en aquest article de miscel·lània un prec als del PdeCat. Quan cantin els Segadors no alcin la mà amb els quatre dits, de lluny sembla la salutació feixista. A les fotos de lluny queda francament malament. Fa feredat. Entenc que no alcin el puny, però simplement sense alçar res n’hi ha prou.

Fa uns dies vaig anar a un acte municipal els Premis Alex Seglers, la persona que conduïa l’acte va presentar l’alcalde com il·lustríssim senyor. Vaig llegir que això ja ho han canviat per “senyor-a”. Proposaria, no cal fer cap reglament, que les autoritats es presentessin com a “ciutadà-na”. És una expressió més republicana, més sabadellenca i molt utilitzada durant la II República: “ciutadà alcalde”, es deia, per exemple.

I una darrera reflexió, vaig llegir el 12 d’agost de 2017, que “Unes 32.000 persones fan servir els quatre Espais joves de la ciutat” a Can Rull, Can Puiggener, Torre-romeu i Creu de Barberà. Hi ha més persones que hi van que joves dels quatre barris. Potser que quan es presentin les dades es digui els joves que hi van normalment que no seran segurament més de 200. Algun dia farem un pla per tenir casals de joves autogestionats a tots els barris de la ciutat?

Mentrestant revivim el franquisme convé que la ciutat no s’aturi, aturar la maquinària municipal seria un gran èxit de la reacció.

 

Un pacte sinal·lagmàtic?

Torna el franquisme. No és democràtic un país on als dissidents se’ls empresona. No és democràtic un país on el govern controla tot el poder judicial. No és democràtic un país on s’amenaça milions de ciutadans d’actuar amb violència perquè deixin de reclamar. No és democràtic un país on tornen a existir organitzacions clandestines democràtiques.

Els catalans estem acostumats al llarg de la història a firmar acords sota amenaces. Per això vull reivindicar un concepte de Pi i Margall que avui és revolucionari: el «pacte sinal·lagmàtic». El sentit que li donaven els republicans federals al segle XIX era el d’establir un acord entre iguals, lliure de coaccions i d’intromissió de la força. És un concepte que entronca amb la capacitat confederal de la Corona d’Aragó i del tipus de relació que s’establia amb el rei que abans d’iniciar unes Corts, calia que jurés les constitucions. Una cosa, que ni ara sap fer Felip VI. Segons Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla, el Rei amb el seu famós discurs s’ha saltat la Constitució. Quan es va posar el nom de Felip, ja havíem d’haver sospitat. Mira que hi ha noms a triar!

Bé, el més semblant a un pacte sinal·lagmàtic no va ser l’elaboració de la Constitució, ja que hi havia els canons apuntant els legisladors. Al meu parer va ser en l’intent de reforma de l’Estatut. Havien passat 25 anys i Pasqual Maragall va creure que era l’hora de plantejar un acord democràtic lliure de coaccions. Doncs l’estat s’hi va negar, allò que les urnes els havien negat ho van aconseguir amb el control de jutges, fiscals i el Tribunal Constitucional. Cal recordar que tot va començar quan van voler liquidar Pasqual Maragall, i la bomba final va esclatar quan el TC va humiliar el poble de Catalunya, essent President de la Generalitat una persona nascuda a Còrdova, el socialista José Montilla, que hores d’ara hauria de ser el català més enfadat. En el seu mandat el TC va fer un cop d’estat contra la constitució espanyola, en expressió del citat Pérez Royo.

Estem veient com ha existit una continuïtat massa evident entre el franquisme i el règim constitucional. La Brigada Aranzadi i els poders de l’estat es neguen a fer un acord sinal·lagmàtic amb Catalunya, volen imposar la seva voluntat. Ara ho sabem, s’han tret la careta. Però han comès un error, passi el que passi, Catalunya ho sap i ja no buscarà un pacte sinó proclamar una república per sortir-ne.

CeC i CUP al govern ja!

Vivim temps molt complicats. Carles Puigdemont va fer un dríbling complicat dimarts, crec que cal entendre´l com una mà estesa al diàleg. El govern de Madrid en comptes d´acceptar que la política està en els detalls i d´acceptar el repte de parlar, exigeix que el govern de la Generalitat i el seu president s´humiliïn. Ens plantegen a més una reforma constitucional, anunciada pel líder de l´oposició –una cosa ben estranya–, fent una comissió de diàleg i estudi de la situació a Catalunya, que desemboqui en una subcomissió de la comissió constitucional. No us enganyo, és així. L´estatut elaborat pel Parlament de Catalunya va passar abans d´anar al ple, per quina comissió? Per la comissió constitucional! Allí li van passar el ribot, després al ple, després el referèndum i a la fi un tribunal amb un jutge del Tribunal de Orden Público, el que jutjava antifranquistes, van fer un cop d´estat i es van carregar la Constitució espanyola i la confiança de la immensa majoria de catalans.
El Govern espanyol no vol negociar, no està en el seu ADN, la unitat d´Espanya i per tant la independència de Catalunya no es poden discutir i la república no es pot plantejar. Ni catalana ni espanyola. Per tant ens aplicaran el 155. I això vol dir trencar les regles de joc de la llibertat. Ens situem abans del retorn de Tarradellas. Catalunya en Comú i la CUP cal que entrin el govern per defensar en primera línia les nostres institucions. No han portat 10.000 policies i guàrdies civils perquè es passegin. Fer anar a declarar a l´Audiència Nacional dues vegades Trapero, Sànchez i Cuixart és una humiliació insuportable. Què era l´Audiència Nacional el 4 de gener de 1977, abans de les primeres eleccions democràtiques? Ni més ni menys que el Tribunal de Orden Público. Entesos.
Estem al novembre de 1905 quan es va produir l´assalt dels militars a la revista el Cu-cut i l´aplicació de la llei de jurisdiccions (una mena d´article 155). Es va fer la Solidaritat Catalana, amb carlins, la Lliga i republicans catalanistes. O abans d´octubre de 1934. Què deia Andreu Nin, el gran intel·lectual marxista del moment? «Sostenir activament el moviment d´emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d´atac per part de la reacció.» Tots començarem a tenir amics detinguts i empresonats, o nosaltres mateixos. No es pot esperar ni un minut més. No veig més sortida que tornar a fer una Solidaritat Catalana o un Front d´Esquerres. És qüestió d´hores. Vull veure Quim Arrufat conseller d´interior i Xavier Domènech de Salut. Més inversemblant era que hi hagués consellers com Joan Porqueres o Diego Abad de Santillán de la CNT o Andreu Nin del POUM.

Moments de cruïlla

Durant una vida hom pot viure dos, tres o quatre moments de cruïlla. Tot i que sembla estrany antigament la gent en vivia molts més. Del total de sabadellencs els més grans, ja molt grans, van viure la guerra i la transició. Els de més de 55, però no tant grans només la transició. I els de 55 en avall viuen ara per primera vegada un moment de cruïlla.

El concepte de transició sempre és encunyat a posteriori. En el futur si algú titlla de transició aquesta etapa que vivim, diran que va començar el 2003. Va tenir una primera etapa de 2003 al 2010. Una segona etapa del 2010 al 20 de setembre del 2017. I ara encetem l’etapa crucial. Portem però 15 anys de nova transició.

Sembla que després de 15 anys, la resta d’Espanya ha descobert que a Catalunya hi ha un problema. Tots els mecanismes democràtics normals han fallat. Ha fallat les demandes parlamentaries reglamentàries: reforma estatut. Han fallat les protestes del Parlament de Catalunya expressades durant anys a les Corts espanyoles. No han volgut escoltar la veu de molts catalans que s’han manifestat durant anys als carrers. S’ha necessitat forçar les coses perquè tot d’una, Espanya reconegués que te un  problema. I la resposta ha estat la de sempre: l’envestida.

Fraga Iribarne ministre franquista que mai  va criticar la dictadura en les seves memòries va escriure: “Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se  intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el  gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe  garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno  provisional, como en 1931…” Canvieu Sabadell per Catalunya i Manuel Fraga per Felipe VI i Mariano Rajoy i sembla que la frase sigui vigent.

Doncs si, un dia de l’any 1976 “el carrer va deixar de ser seu”, com escrivia un jove Xavier Domènech en relació a la vaga general. Aquests dies es cridava “els carrers seran sempre nostres”. Quins recorreguts més estranys té el sorgiment dels lemes i dels crits de les manifestacions!

En la història del catolicisme espanyol hi ha hagut sempre un denominador comú. Quan les autoritats eclesiàstiques han vist reduir els seus seguidors, mai s’han plantejat canviar, sinó aprofitar el poder per fer catòlics a la força “Urge, pues, oponer a la pluma, la pluma; a la lengua, la lengua; pero principalmente al trabajo, el trabajo; a la acción, la acción; al partido, el partido; a la política, la política; a la espada (en ocasiones dadas), la espada.” Es tracta d’una frase del nostrat Félix Sardá y Salvany al seu llibre “El liberalismo es pecado”.

Doncs bé al poder de l’Estat espanyol no s’ha plantejat mai canviar l’espasa per la seducció. Quan té alguna dificultat no opta pels mecanismes democràtics: la sobirania rau en el poble i un ciutadà un vot. Ens envia 10.000 arguments de la porra i les bales de goma. Si el govern, governs espanyols haguessin fet alguna proposta intel·ligent no estaríem on estem. Es pot ser tant totxo de pensar que si envies policies a atonyinar-nos, no ens agradarà?

Ens mana un neofranquisme, que a voltes no sabem ni si és “neo”.  I es clar, hi ha un xoc. Ara sabem que a la Constitució espanyola hi ha dos temes que no es poden ni parlar, la unitat d’Espanya i la Monarquia. No ens enfrontem a unes normes constitucionals sinó a una religió que només sap usar l’espasa.

Per altra banda hi ha uns sectors de l’esquerra catalana que van predicant que el catalanisme és burgès. Un fet que aquests dies estem corroborant tots veient com els burgesos de veritat decideixen marxar cap a fora de Catalunya. Molt valents.

Una derrota en una batalla no vol dir una derrota per sempre. Com escrivia l’enyorat Ernest Lluch: no foren inútils els esforços esmerçats pels que foren reduïts el 1714 perquè el seu exemple ha perviscut. Fins ara.