Barcelona 1972, Barcelona 2018

Quan a Catalunya hom parla que «abans» hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Però en els darrers temps hi ha gent que s’entesta a repetir-nos que era molt millor la Barcelona de 1972 que no pas la d’ara. Ho afirma Mario Vargas Llosa que va viure una temporada a Barcelona de 1970 a 1974. Segons el premi Nobel de Literatura aquesta ciutat –i el país– era molt cosmopolita, oberta i cultivada en aquells dies que no pas ara. Ho ha repetit mil vegades i, francament, n’estic fins al capdamunt. Si digués que la Barcelona de 1931, per exemple, era molt millor, en podríem parlar, però la Barcelona de 1972? Ho diu de veritat el marit de la María Isabel Preysler? Per cert, una dona que era amiga de la filla del feixista Francisco Franco i que era tan feixista com el seu pare. Fins i tot fa unes setmanes va anar al seu funeral. Tothom s’ajunta amb qui vol, és clar. Això sí que és modernitat, cultura i civilitat!

Bé, la Barcelona que tant enyora Vargas era una ciutat bruta, en blanc i negre, amb predomini aclaparador dels grisos. On es torturava a la comissaria de policia de Via Laietana. On no hi havia democràcia, ni llibertat ni cap respecte per les llibertats individuals o col·lectives. Molt maco! On els nens no tenien escola, els iaios no tenien pensió, la gent no tenia sanitat pública digna d’aquest nom, on la policia entrava als convents i a les universitats a detenir gent.

L’any 1987 Vargas es va presentar a les eleccions presidencials al Perú. Òbviament va perdre, la gent va preferir votar un corrupte. En tota la campanya electoral no el vam escoltar pas dient que Perú tornés al regne d’Espanya, després d’independitzar-se’n entre 1821 i 1824. En canvi dona lliçons als catalans dient que només es pot ser «lliure i igual» –igual a què?– essent espanyol. Molt bonic!

Qualsevol element de modernitat i de civilitat que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai Barcelona ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer, és evident, no hem arribat a la fi de la història. Però si es volen defensar idees raonables, per exemple que cal pertànyer a Espanya, cal fer-ho amb arguments que no insultin la intel·ligència i que sobretot no apel·lin a un passat amb dictadura i que qui ho defensi no es relacioni amb personatges sinistres de la dictadura. Realment fan por.

 

Anuncis

Hi ha coses que no funcionen a la ciutat

Fa quinze dies vaig publicar un article on intentava explicar que la major part de sabadellencs, tot i el que hom pensa sovint, es comporten de forma molt raonable. Com és habitual a la nostra estimada i benvolguda ciutat parlar bé de nosaltres mateixos fa estrany, incomoda, desassossega i posa nerviosa a la gent. Podeu pensar a tot arreu passa igual. No. A la major part de països parlar bé de la pròpia ciutat genera tranquil·litat i benestar. Per aquesta raó alguns ciutadans m’ha aturat pel carrer i m’han dit que en feia un gra massa, que a Sabadell hi ha moltes actituds negatives. Bé, doncs per compensar del bon rotllo, anem a fer una llista d’actituds incíviques a la ciutat. Comencem pels que embruten el carrer. Antigament es justificava dient que no hi havia papereres, ara n’hi ha per tot i continua havent-hi brètols que tiren les coses a terra. Altres es dediquen a pintar les parets dels edificis. Potser d’aquí a no massa temps aquesta modalitat d’incivisme passarà a la història i en direm art. Almenys tapa la lletjor dels edificis. Pronostico que un dels nostres futurs sabadellencs universals serà Werens.

Hi ha persones i empreses que tiren fulletons o pengen cartells a llocs no apropiats. Hi ha gent que malmet les zones verdes que tant d’esforç han costat. N’hi ha que fan soroll, molt soroll, potser és per amagar la remor del seu cervell? Altres orinen o escupen pel carrer. Sembla que viuen  tres segles enrere. Uns més atrotinats trenquen el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors i bancs per seure. Converteixen el que veuen en el que són: material d’enderroc. Alguns trenquen fins i tot els rètols de camins que requereixen molt d’esforç per arribar-hi. És una cosa que no puc explicar: te’n vas a La Mola i a més de mil metres d’alçada anorreant els indicadors. També hi ha gent que va amb patins i monopatins trencant turmells de iaies. No caldria prohibir aquests estris amb rodetes als majors de 40 anys? Hi ha sabadellencs que agredeixen de paraula o de fet a treballadors públics: mestres, metges, infermers. Fins i tot fan soroll a les habitacions de l’hospital Taulí.

És força habitual veure a ciutadans generalment molt assenyats que un cop asseguts al volant se salten semàfors en vermell, no respecten els passos zebra o aparquen en llocs prohibits. Una altra modalitat d’incivisme és fer cagar els gossos per les voreres o en els espais reservats per jugar els nens. He estat testimoni de nens fent manualitats amb una mena de plastilina que no era plastilina i que feia olors rares. Una de les modalitats d’incivisme que menys comprenc és la de no reciclar les escombraries i sobretot tirar mobles quan hi ha un servei de recollida de mobles gratuït!

En un sol dia anant en autobús per la ciutat vaig anotar aquestes incidències. Al carrer de la República amb Narcís Giralt un individu aparca al cotxe a la cantonada. L’embús era tant monumental com la seva barra. A l’avinguda 11 de Setembre, un home aparca al mig, se’n va afer gestions a un banc, el merder és formidable. Algú el deu avisar, surt i arriba corrents. Pensava que es donaria pressa per marxar, doncs no. S’asseu al cotxe agafa un mòbil i es posa a parlar. Inasequible al desaliento. Més avall a la plaça Marcet una dona aparca al mig i se’n va comprar, entra en una botiga de fruita i verdura, amb tota la cara.

En una altra ordre de coses hi ha habitants, potser millor no dir-ne ciutadans, que defrauden a hisenda, es neguen a pagar els impostos. I en un llistat de coses més bèsties n’hi ha que peguen a la dona o als fills, molts més dels que ens pensem, altres tenen actituds racistes, fins i tot n’hi ha algun que atraca bancs o assassina.

Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Els incívics, en major o menor grau som tots nosaltres.

Un cop llegit aquest article la major part de sabadellencs hauran trobat la serenor habitual. Vivim en una modalitat de prehistòria, això si amb Internet.

 

«Parar, templar y mandar»

Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l’exili. Ho va escriure l’any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se’n tornaria a l’exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d’aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l’any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d’esquerres.

L’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L’argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l’arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem.

Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s’han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d’una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l’Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l’any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d’un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s’ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l’Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l’esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia el torero Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar

Un atac de sabadellenquisme

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

Superar el dia de la marmota

De tant en tant és interessant i necessari mirar enrere per tal de tenir perspectiva. Convé tenir dibuixats diferents escenaris de cara al futur i per aquesta raó veure el passat i extreure’n ensenyances pot ser útil. O no, depèn de com es miri. També pot servir per deprimir-nos.

A finals de l’any 1918 a la Mancomunitat de Catalunya i als parlamentaris catalans a Madrid se’ls encomana que redactin unes Bases per a l’Autonomia, es tracta d’una mena de protoestatut. És molt interessant per dues raons. Per una banda, en comptes de definir les competències del poder regional detalla les competències exclusives del Govern central, que les fixa en onze. Tota la resta són competència del poder regional. I en segon lloc el tenen llest en deu dies! Es tractava de fer « la futura constitución que se diera al pueblo catalán». Serà la base de l’estatut de Núria.

La reacció no es fa esperar, el 9 de desembre de 1918 es fa a Madrid una manifestació amb 120.000 persones contra el projecte català. I amenacen de fer boicot als productes catalans!

L’any següent, el 1919, Francesc Layret demana a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autodeterminació. El 18 de febrer de 1919 els diputats catalans fan una proposició al Congrés dels Diputats per tal que es pugui fer un referèndum a Catalunya sobre si volem un estatut.

És xocant, a vegades quan mirem enrere ens adonem que hi ha camins que ja els hem fet mil vegades. Tots ells amb els resultats que ja coneixem. En general han acabat molt malament.

No sé què ens depararà el futur, però caldria assajar una idea que és la del pacte sinal·lagmàtic. Aquesta expressió encunyada pel republicanisme federal i en concret per Pi i Margall, vol dir que cal un pacte entre Catalunya i Espanya, que parteixi de la voluntat sense que hi hagi coaccions. I que, és clar, vagi de baix a dalt. Sense excloure que si és de separació, és de separació. De fet aquesta ja era la idea del projecte de Constitució per a Catalunya elaborada pels republicans federals l’any 1883.

Sembla mentida, però, que mirant enrere veiem com els intents han estat de tot tipus i encapçalats per tot tipus de gent. Tenim ara dos reptes essencials, recuperar les nostres institucions i donar-nos un respir per pensar. Si tants esforços han estat bandejats, caldrà extremar la intel·ligència col·lectiva. O no.

Sabadell funciona?

En uns dies on sembla que tot està en crisi, que només hi ha dificultats, proposem un relat curt a contracorrent per reflexionar. El conductor de l’autobús es lleva i transporta milers de ciutadans a treballar quan encara les autoritat no han tingut temps de posar els carrers. Els pares porten els seus fills a l’escola, els mestres els estan esperant. La gent recicla i tira les deixalles, els serveis de neteja les recullen cada nit. Si un ciutadà té un ensurt sempre hi haurà algú que trucarà a emergències. Vindrà una ambulància, els estarà esperant el personal dels CAPS o del Taulí, allí algú explicarà alguna cosa per tal que es distregui mentre li obren una via perquè no s’estressi més. En moments concrets un bomber anirà més enllà de la seva obligació per salvar una vida del foc.

Més de 80.000 persones van a biblioteques repartides per tot el mapa local. 2.000 persones treballen pel bé col·lectiu des de la Casa del Comú. Tenim una xarxa de serveis socials amb treballadors socials que, tot i les limitacions pressupostàries, atenen la gent amb més necessitats i la gent gran. Més de 4.000 persones ens atenen al Taulí o als CAP’s de Sabadell. 2.300 nens van a escoles bressol, dels que més de 1.000 van a escoles bressol públiques. Tenim 21.000 alumnes en educació infantil i primària dels que 13.000 van a escoles publiques i 8.000 a concertades. 17.000 sabadellencs van a educació secundaria, més de 10.000 a centres públics i la resta a concertats. Els eduquen uns dos milers de mestres. Tenim 1.400 alumnes a la universitat de Sabadell, dels que més de 1.000 ho fan en centres públics. I tenim 5.400 sabadellencs que estudien a la universitat, de les que 2.900 són dones i 2.400 homes. Tenim, a més, 2.000 persones estudiant en escoles d’adults.

Els jubilats de Sabadell fan 2,3 milions de viatges anuals gratuïts. Hi ha 12.000 pensionistes i 5.000 discapacitats que viatges gratuïtament en autobús i els menors de 16 anys fan 700.000 viatges gratuïts. I uns 90.000 sabadellencs treballen en tota mena d’activitats en un dels espais territorials que més aporten al PIB de tot Espanya. A més la ciutat té un dels índex de delinqüència més baixos del món. Sí, del món, hi heu llegit bé. És evident que amb la crisi hi ha molta més gent que pateix tota mena de dificultats i que amb les retallades dels pressupostos socials manades pels rics, l’estat del benestar pateix. No cal oblidar-ho. Sabeu que del conjunt de la despesa pública espanyola, els 9.000 ajuntaments només són responsables del 3,4 punts dels 100? Llavors per què tant control de les despeses municipals impedint l’expansió dels serveis socials, si el problema està en la gestió del govern central?

Però son 210.000 persones vivint en un espai, treballen, compren, venen, estudien, circulen, es diverteixen, s’avorreixen, estimen, dormen, etc. Més enllà de les obligacions legals, la immensa majoria dels ciutadans compleixen amb les seves obligacions de bon grat. No els cal altra cosa que l’exercici del seu civisme.

En resum tenim una ciutat de 210.000 habitants de les que el 99,9% fan la seva tasca de forma anònima, persistent i voluntària. És una ciutat que funciona i de la que n’hauríem d’estar orgullosos. És evident que la tasca dels mitjans de comunicació i també dels que en ells hi opinem és explicar fonamentalment allò que no funciona, d’allò que falta o d’allò que és millorable, però de tant en tant potser caldria pensar que hi ha a la ciutat unes polítiques de redistribució de la riquesa, que si les polítiques neoliberals no ho espatllen, permeten ser una ciutat fortament acollidora i cuidadora. Recordem-ho de tant en tant en moments d’incertesa, no sigui que ens ho arrabassin.

Bon any 2019!

Walter Benjamin va escriure fa anys: «mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement». Exactament el que ens passa ara. Uns actuen al límit del terreny de Finisterrae. Un determinat catalanisme sempre havia parlat però que mai havia anat més enllà quan hi havia perills. Per altra banda, uns altres han estat acostumats que sempre se’ls fes cas. Actuen en negatiu, hostien, amenacen, intervenen sense mandat popular i com que no els agrada el mandat popular convoquen fraudulentament unes eleccions –no les pot convocar el Govern espanyol amb 155 o sense– i sense garanties democràtiques –amb líders a l’exili o la presó–. El resultat era d’esperar: el poble vol el mateix que fa dos mesos.

Vaig fer mítings amb el PSUC a favor de la constitució. Mai havia pensat que amb aquesta Constitució es podia empresonar persones per raons ideològiques. De fet també vaig anar a moltes manifestacions demanant l’amnistia i mai vaig pensar que la demanava pels feixistes que torturaven. Com sembla obvi m’he equivocat. L’historiador francès Marc Bloch, just abans d’entrar a la resistència, i poc abans de morir ell mateix en mans de la Gestapo, va escriure: «Haurem de pensar que la història ens ha enganyat». Com a militant antifranquista hi ha un espai que m’hi reconec.

Ara els que no saben perdre han creat la idea infantil de la Tabàrnia, es tracta de trencar Catalunya en dos, José María Aznar ja ho va anunciar. Ni el feixista Francisco Franco es va atrevir a una ximpleria tan delirant. L’han superat. De fet hi ha un precedent, l’any 1913 l’avi del geni d’extrema dreta que tenim per rei, Alfonso XIII, proposa Francisco Cambó: «Hagan una mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca». Ja sé que pensareu que m’ho he inventat, com si fos una innocentada amb retard. Ho ha escrit Borja de Riquer al llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político.

En fi, cal recuperar la serenitat: Els militants antifranquistes ens vam acostumar a debatre amb serenitat mentre teníem militants empresonats. Ara cal fer el mateix. Però no podem actuar com si fos normal. Cal trobar les maneres per combatre aquesta deriva cap a l’extrema dreta d’Espanya que ha començat a Catalunya. Cal pensar què fer a Catalunya però també què fer en la política espanyola. Les batalles s’han de donar als frames adequats. Bon any 2019. Què passa? Mpuntorajoy us va desitjar bon 2016, és clar.