Barnasants i el capità Archibald Dickson

Si, en part, som com som i si, en part, Catalunya és com és, es deu a la cançó d’autor. Abans en dèiem «nova cançó» o cançó protesta. Les cançons ens fan descobrir la pròpia cultura catalana però també no ho oblidem la cultura universal inconformista, crítica i revolucionària. A més la cançó, les cançons, ens proveeixen d’un imaginari col·lectiu antifeixista que ajuda i empeny la lluita. Deia que la cançó ens connecta amb el millor de la cultura revolucionària de tots els temps i de tots els països. Des de Joan petit com balla no tinc espai ara per explicar-ho, fins a la La vall del riu vermell en versió de la Brigada Lincoln de les famoses Brigades Internacionals o el No serem moguts, cançó espiritual negre, popularitzada per Pete Seeger i per Joan Baez, que va formar part de les protestes dels anys 60 a les universitats americanes. I un llarg etcètera. A més un país a qui durant 40 anys se li havia manllevat la cultura, els i les cantants ens van retornar els poetes i ens van retornar les cançons sorgides de les lluites i de les esperances: Diguem no, Palabras para Julia, Àguila negra, Què volen aquesta gent?, L’estaca, A Galopar o Paraules d’amor.

Però alguna cosa es va fer malament quan va arribar la democràcia. De cop es va considerar que havíem d’acabar amb aquesta etapa. I tot va confluir en posar de moda músiques que provenien de classes altes que donaren lloc a la «Movida» que amb aparença trencadora eren molt submises al poder.

En aquestes que Pere Camps, a qui vaig conèixer en les mil batalles de la Joventut Comunista de Catalunya en la clandestinitat, crea Barnasants fa ja 25 anys, un festival de cançó d’autor. A contracorrent. I té un gran èxit d’audiència als Països Catalans i es converteix en referència internacional, especialment a Amèrica. Potser va sent hora que les esquerres a les institucions catalanes donin el suport necessari per tal que es pugui organitzar en el futur sense el nivell de militància i voluntarisme amb què s’ha hagut de fer fins ara. I que tots hi donem suport.

La cultura catalana mai serà una cultura de primera si no som capaços com a país de poder comptar amb estructures professionals, amb espais consolidats i amb mitjans econòmics que facin possible la cançó d’autor. Per a tots aquells que només tenen fe en la ciència han de saber que la ciència no pensa i encara menys, la ciència no estima, ni sent. Sense la música i les cançons ni sabríem lluitar, ni sabríem gaudir, ni sabríem estimar. Pere Camps és la reencarnació del capità Archibald Dickson, del vaixell Stanbrook, aquest va rescatar els republicans d’Alacant d’una mort segura en un camp de concentració. Pere Camps ens rescata de l’avorriment i la derrota. Llarga vida a Barnasants i al seu capità.

Els metges creen les malalties

Un dels cirurgians i acadèmics europeus més eminents del país, Antonio Sitges, acaba de publicar un sensacional llibre: Si puede, no vaya al médico (Penguin Random House, 2020). Sitges és un home de difícil encasellament però jo el definiria com a retroprogressista, a l’estil Salvador Pániker.

Realment he après molt d’un tema que òbviament no és el meu, però per raons personals he fet un ús intensiu durant un temps del sistema de salut i he pogut reflexionar com a usuari del tema. Per exemple, és veritat que hi ha una actitud defensiva. Es dediquen molts recursos a unes coses que no cal i pocs a coses que estalviarien prendre medicaments costosos i molt forts.

Tenia de metge el Dr. Plans, un home del PSUC, que em deia: no et faré més proves que encara et trobaré alguna cosa. Jo li treia l’estàtua del Lenin de sobre la taula. Per fer-lo enfadar li deia que curava el Lenin, no ell. Ara hi ha massa imitadors de House, els he patit. Sitges cita Aldous Huxley: « La medicina avanza tanto que pronto estaremos todos enfermos». He quedat aclaparat del problema dels opiacis als EUA.

En el llibre he trobat petits espais que recorden el Jardí d’ Epicur i he endevinat trossos que semblen de Henry David Thoreau al voltant de Walden. En el llibre podeu veure com els mòbils han entrat fins i tot als quiròfans! Però no ens enganyem, els joves són el mirall on s’haurien de mirar els pares. I no s’agraden.

Hi ha en el llibre molts arguments, n’hi ha de molt contraintuïtius com, per exemple, les mentides estadístiques: el concepte corrupció alfa. Fan pensar molt, no sé si en tots els casos l’interès general correspon exactament a l’interès individual, però fa pensar.

Tinc un amic a qui un cardiòleg, dos mesos després de tenir un infart, li va dir que tenia una depressió i el volia medicar. Li va respondre: fa tres minuts que he entrat per la porta i m’has diagnosticat una depressió i a sobre no ets psiquiatre. Un rècord.

Crec que caldria abocar més diners als CAPs en tres línies, una relacionada amb salut mental, els metges diuen que la majoria de malalties tenen a veure amb les dificultats de la vida. Una segona, els CAPs els ompliria de fisioterapeutes, on es milloraria el benestar de la gent i es reduiria moltíssim el consum de fàrmacs contra el dolor. I un tercer, de serveis especialitzats en la gent gran. Només li portaré la contrària en una cosa, sense més metges a la primària no arreglarem res.

En fi, he devorat el llibre i m’ha agradat moltíssim. Crec que l’èxit del llibre és merescut i mereix dues propostes. La primera, que en faci un altre. I la segona, que es generi un debat social, cultural i polític al voltant dels temes que Antonio Sitges planteja. Podríem fins i tot estalviar diners i patiments.

Tribunal Constitucional, dimissió!

Ja sé que pensareu «un altre article contra el TC fet des de posicions separatistes», que diria un col·lega del diari. Doncs no, es tracta d’un article fet des de posicions antifeixistes.

L’11 se setembre de 2013 un grup de feixistes van assaltar la seu que la Generalitat té a Madrid i van agredir la gent que hi feia un acte. Fem-ne una cronologia. Febrer de 2016: judici i sentència de l’Audiència Provincial de Madrid farcit de jutges d’extrema dreta que van imposar una pena mínima als acusats dient que no hi ha l’agreujant de la discriminació ideològica i que Blanquerna no és un local públic; març 2016, recurs de les acusacions particulars (víctimes) i Fiscalia davant la sala penal del Tribunal Suprem; gener de 2017, resolució del Tribunal Suprem avergonyit pel fet que l’agressió estava gravada, incrementa les penes als nazis; novembre 2017, ordre d’entrada a presó d’alguns dels condemnats; novembre de 2017, els nazis presenten un recurs d’empara al Tribunal Constitucional perquè no els empresonin, argumenten que s’atempta contra la seva llibertat ideològica, increïble; novembre de 2017, el Tribunal Constitucional paralitza les entrades a presó perquè està pendent la resolució del recurs d’empara presentat pels nazis. Una de les raons és que el dirigent de Democràcia Nacional, Pedro Chaparro, un partit directament nazi, té un fill petit. Que humanitaris que són els del TC. També en tenien de fills petits molts dels republicans catalans i en canvi van mirar cap a un altre cantó. I ara al gener del 2020 (publicat al BOE el 14-2-2020): resolució del Tribunal Constitucional anul·lant la resolució del Tribunal Suprem. Afirmen que els nazis tenen raó. Per tant només és vàlida la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid, la del TS no val per a res i que si vol el TS que repeteixi tot el procés de resolució dels recursos de les víctimes i de la Fiscalia, però donant marge als nazis a presentar les seves al·legacions. Res de presó per a ningú.

És terrorífica la frase literal de la resolució del Tribunal Constitucional: « Declarar que se han vulnerado los derechos a un proceso con todas las garantías y a la presunción de inocencia (art. 24.2 CE) de todos los demandantes en el extremo relativo a la aplicación de la agravante de haber cometido el delito por discriminación ideológica (art. 22.4 CP)». O sigui si ets nazi pots entrar en un local de la Generalitat, pegar a la gent, amenaçar-los i impedir un acte i això aquesta genteta del TC ho considera normal. Si els condemnes els discrimines! Ho deuen haver après a la Formación del Espíritu Nacional. Un dels líders de l’assalt és Íñigo Pérez de Herrasti, cunyat de l’exministre de Cultura Íñigo Méndez de Vigo del PP, i nebot de l’exministre de Defensa del PP Pedro Morenés. Això és un Estat de dret? De veritat? Set anys per això? TC dimissió!

Les plagues i el Mobile

Aquest any que no hi ha vaga de taxis, ni d’autobusos, ni de metro, ni de Renfe, hi ha la pitjor crisi del Mobile World Congress de la història. És com una mena de venjança a tots aquells histèrics que per una simple vaga propagaven les set plagues d’Egipte. Com si a París, per exemple, no hi hagués vagues salvatges o com si a Nova York no hi hagués 10 vegades més criminalitat que a Barcelona.

Per què tenim aquesta crisi? En primer lloc perquè la dictadura més gran del món és ineficient per la salut de la gent. Com que és un règim antidemocràtic els metges, els científics i els periodistes no van poder avisar a la ciutadania i no es van prendre mesures a temps. I la plaga, aquesta sí real, es va estendre. S’assembla als primers dies de Txernòbil. Això sí, com que la Xina és un enorme país amb enormes negocis, ningú diu res sobre un règim detestable.

Crec, però, que la histèria s’ha generat, en bona part, pels propis productes que s’exhibeixen al MWC. De moment els seus dirigents han estat callats durant molt dies. Totes aquestes empreses fabriquen uns artefactes que creen addicció, que provoquen que tothom visqui en una bombolla, que ningú tingui un espai a la reflexió i que cap persona tingui criteri de res. I amb aquests vímets a la primera notícia no saben diferenciar entre l’opinió d’un boig a les xarxes que la informació d’un científic amb anys de treballs en la salut pública. Totes les opinions valen igual, diuen. No entenc perquè algunes empreses van anunciar no venir, mentre les xineses que efectivament aportaven risc, venien. Don dinero. Bé, hi ha una possibilitat que tot el que estem vivint sigui culpa de la Isabel Díaz-Ayuso. Segons fonts fiables a les xarxes es diu que va anar d’amagat a Wuhan, van agafar un ratpenat, el va fer viure en una habitació amb una civeta i la va regalar perquè se la mengessin uns veïns de la zona. Què sabrà el doctor Trilla!

El que ningú sembla discutir aquests dies és: els mòbils han millorat la nostra vida? Ningú es fa la pregunta perquè la resposta és: rotundament no. Antigament la gent tenia temps lliure. Va venir la televisió i els catalans ens dedicàvem a veure tres hores diàries la tele. Les famílies, les parelles ja no parlaven. Per si fos poc van posar més canals privats. L’estrès de la gent va augmentar: havien de triar. S’hi van afegir les plataformes Neflix, Movistar, etc. La gent vol veure sèries interminables. Ja ni surten de casa. Les discoteques i bars tanquen a centenars.

I mentrestant els mòbils van robant el temps a la gent, que hi dedica cinc hores al dia. Ha arribat un punt que el Departament de Salut està molt preocupat per la proliferació dels mòbils als quiròfans. I si comencem a imaginar un món lliure de mòbils? Nosaltres seríem molt feliços; ells, però, no guanyarien diners. El MWC se l’ha cruspit la histèria que ells mateixos han creat pel Covid-19. I la vida a Catalunya continuarà sense MWC.

La UE ha expulsat la Gran Bretanya

Aquests darrers dies hi ha hagut una mena de mantra a l’hora d’analitzar el que ha passat a la Gran Bretanya i el Brexit. És pràcticament unànime l’actitud de tots els mitjans de comunicació. Tothom critica Boris Johnson i més encara l’ultra Nigel Farage, líder de l’UKIP. I encara més, la gent de dretes a Catalunya ha criticat Jeremy Corbyn per no ser suficient europeista. D’aquesta forma tothom ha fet l’europeista i tothom té la consciència tranquil·la. Crec que qui ha expulsat Gran Bretanya de la UE ha estat la mateixa UE. De fet està expulsant tots els europeus amb les seves polítiques ultraliberals.

Anem a pams, podia Corbyn ser més europeista? No, perquè les seves bases, les classes treballadores, estan molt allunyades de l’ideal europeu. Per què? Doncs perquè no hi ha política social a la UE. L’Europa social de Jacques Delors se l’han fumat. I s’han negat a tenir una política fiscal comuna i perseguir els paradisos fiscals dins la UE. Així no hi ha Estat del benestar possible. Ha estat la mateixa UE qui s’ha negat a tenir una Constitució per a Europa amb una mica de cara i ulls. El projecte de 2004 era un nyap. Significava l’entronització del programa neoliberal més descarnat i, és clar, França i els Països Baixos la van rebutjar el 2005.

La classe treballadora i les classes mitjanes europees han vist, amb raó, la UE com un enemic del benestar dels ciutadans. Corbyn, amb un programa d’esquerres similar al guanyador de 1945 de Clement Attlee, va aconseguir l’any 2017 estar a punt d’assolir ser el primer ministre –li van faltar 7 escons–, va treure quasi 13 milions de vots, és la més gran victòria del laborisme almenys des de 2005 quan l’impresentable Blair va aconseguir-ne només 9,5. De fet, Blair va aconseguir convertir el totpoderós laborisme en una filfa de només 185.000 afiliats. Els joves es van mobilitzar al voltant de Corbyn, van crear Momentum, que tenia 200.000 adherits, i van decidir afiliar-se al partit laborista, ara hi ha 515.000 afiliats. El 2019 Corbyn, que va aconseguir 10,2 milions de vots, podia haver guanyat. Necessitava que la UE hagués ofert polítiques socials. Però, és clar, no ho va fer. Va voler que Corbyn s’empassés tot el programa ultraliberal amb coses com la directiva Bolkestein. En realitat la UE va decidir que preferia un govern neoliberal a Gran Bretanya amb Brexit i un govern neoliberal a la UE, que no pas una govern d’esquerres a GB amb Corbyn al capdavant i una UE amb perfil social. Que no ens prenguin més el pèl. La City és actualment un paradís fiscal al mig de Londres, ara tota la Gran Bretanya serà un paradís fiscal. Els pares fundadors de la Unió Europea l’any 1949 deien coses com aquesta: «No es tracta de triar entre llibertat i autoritat, ni tampoc entre economia lliure i una de col·lectiva, sinó de crear una síntesi de totes dues opcions». Doncs això.

El que no sap Torra

Sembla que el president Quim Torra no hagi après res del que va passar l’octubre català de 2017.
Abans de la revolta catalana hi havia moltes teories sobre què podria passar si l’independentisme pujava al voltant de la meitat. Totes les especulacions eren versemblants. Des dels que plantejaven la possibilitat que l’Estat espanyol fos com la Gran Bretanya i acceptés un referèndum com el d’Escòcia, fins als que creien que els Mossos es posarien al costat del Govern i s’enfrontarien a l’exèrcit espa­nyol amb les armes. Somni humit de Diego Pérez de los Cobos, el falangista. Hi havia tot de teories intermèdies, es feien articles i llibres de tots colors.
Però el darrer trimestre de 2017 tots els dubtes van acabar. Ja sabem com respon l’Estat espanyol. No vol referèndum –o consultes– per moltes raons, la primera és que vivim en un Estat amb poca tradició democràtica, la segona és que haurien d’acceptar fer un referèndum sobre la Monarquia i la república a tot Espanya, i, és clar, el nostre rei Felip VI viu acollonit pel record que li ha transmès la seva mare. A Grècia van fer-ne un l’any 1974 i la república va guanyar per pallissa, el 70%, i els seus parents van haver de fotre el camp.

Torra va prometre que implementaria la república i o bé creia que ho podia fer, cosa que no diu molt d’ell o sabia que no podria però ho va prometre. El cert és que no es pot. Després deia que desobeiria i, és clar, ho va fer però amb un tema tan menor, posar tres hores una pancarta, per després treure-la, que ha resultat patètic.
Imaginem un tema èpic de desobediència. Imaginem que Marchena en comptes de 13 anys posa 30 anys de presó permanent revisable als republicans catalans. En aquestes en una nit de rauxa el president Torra obre les presons i se’n van a l’exili de Suïssa. Torra seria aclamat i òbviament condemnat per desobediència. El cost/benefici per dir-ho en termes neoliberals seria acceptable.

El més fotut de tot plegat i sembla que Torra no ho entén, és que l’actitud de la JEC, de l’Audiència Nacional (antic TOP), del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional no va ara contra l’independentisme. Totes les decisions que han pres els ­darrers mesos van contra Pedro Sánchez i la seva majoria de govern. Tot l’aparell judicial actua saltant-se les lleis i les sentències europees a favor d’una majoria d’extrema dreta a Espanya. On no arriben els vots arriben les seves decisions per boicotejar un Govern d’esquerres. Cal que el republicanisme català –indepe o no– actuï com ho feien Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi al caserío Txillarre. Es van juramentar que no deixarien de reunir-se a pesar del que poguessin fer ETA i l’Estat obscur. Ara ja no hi ha sortosament ETA. Cal que deixem de fer el passerell.

Tuf de falangisme

Aquests dies estic sentint per la ràdio a estones el judici contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra. Si un historiador dels que obtindran el grau d’aquí a 40 anys intenta fer una tesi doctoral sobre el dia 20 de setembre de 2017, fliparà. Anirà a la portada dels diaris del dia 21 i veurà al diari monàrquic conservador La Vanguardia, « La protesta se instala en la calle por el asedio policial al 1-O». I si va al Diari de Girona veurà: «Segona jornada de mobilitzacions». El País diu « La policia desmonta la organización del referèndum». Ningú titula “Rebelión en Cataluña», ni « Sedición en Cataluña» el que seria lògic atenent al que diuen els jutges. Tots els periodistes són imbècils? Que estrany. Si mira el judici contra la cúpula dels Mossos, al·lucinarà amb el baix nivell cultural i democràtic del fiscal Miguel Angel Carballo. En tota una Audiencia Nacional (antic TOP) no hi hagi ningú que conegui el català i una cosa encara pitjor que no sàpiga que hi ha traductor online força fiable. Ja és Ya, això no és altra cosa que un error derivat de la incultura franquista.

La veu del fiscal Carballo li retronarà al seu cap. Aquest és fiscal perquè va ser nomenat pel tèrbol i reprovat pel Congrés Fiscal General de l’Estat José Manuel Maza. De fet Pablo Iglesias va dir de Maza «consideramos que fue un protector de la corrupción del Partido Popular». Carballo acusa de rebel·lió i sedició a José Luis Trapero i la direcció dels Mossos. Tant li fa que als polítics el Tribunal Suprem no va condemnar-los per rebel·lió. Diuen els fiscals que ja s’ho miraran al final. Un element més d’indefensió. És clar, significaria acceptar la impostura i que el cas passés al TSJC. Va ser també el fiscal que va acusar els Jordis davant la jutgessa Carmen Lamela a qui li han pagat els favors de forma irregular ascendint-la al Tribunal Suprem. També va ser el fiscal que acusava de terrorisme Tamara Carrasco, cosa que va quedar en res. Carballo va ser el fiscal contra els CDR acusats de terrorisme en plena campanya electoral de 2019. Va ser un intent fallit de vincular terrorisme a Puigdemont i Torra. Marlaska no en sabia res. Inquietant. En fi, és un home d’extrema dreta que ha fet la seva carrera a l’ombra del PP. Carballo no té una actitud pròpia de la judicatura, tallant a Trapero, com si fos l’ Eduardo Inda a la Sexta. El PP controla des del Consejo General del Poder Judicial els nomenaments de càrrecs des de fa més de vint anys. Són gent que han treballat en les administracions d’ Aznar i Rajoy. Fins i tot el CGPJ s’atreveix a fer un comunicat contra el vicepresident del govern Pablo Iglesias. De fet, la major part d’ells estan més a prop de Vox que del PP. El problema és que s’han acostumat a unes formes i actituds impròpies d’un sistema liberal. Cal urgentment depurar la justícia. No pot ser que el Poder Judicial no respongui a la mentalitat del poble sinó a una petita part, la més d’extrema dreta. Algú els ha de parar els peus.

William Morris, avui

Els neoliberals han aconseguit el moment més gran d’alienació col·lectiva. Han triomfat en el procés de dimonització de la classe obrera ben definit per Owen Jones a Chavs: La demonización de la clase obrera (Capitán Swing). El gran mite del moviment obrer ha passat en els últims 40 anys de ser Marcelino Camacho de CCOO, de l’empresa Perkins Hispània amb el seu jersei de llana, a Belén Esteban. Qui va dir que la història sempre avança en un sentit positiu?

Ara tothom es considera classe mitjana. És curiós aquest fenomen que es dona precisament quan existeix un procés de depauperació de les classes intermèdies. Existeixen dos processos que convergeixen contra el benestar del poble. El primer, polític. El poder econòmic ha aconseguit, fent política, que les polítiques econòmiques siguin favorables als seus interessos d’una manera obscena. Per exemple tot el debat a Catalunya sobre l’augment d’impostos a aquesta «classe mitjana» és que els que cobren més de 110.000 euros l’any hauran de pagar 298 euros més. Els que cobren més de 220.000 euros pagaran 1.149 euros més l’any. Ostres, quin gran esforç fiscal i de solidaritat! No els fa vergonya protestar quan la immensa majoria de famílies catalanes no arriben als 20.000 a l’any? Ja ho deia William Morris l’any 1884: « la oferta y la demanda de que se habla es, por lo general, algo artificial: está sometida al imperio del mercado de tahúres».

El segon procés és el tecnològic. L’avenç tecnològic en comptes de significar un benefici per al poble és un problema. No és cert que només afecti a feines poc qualificades, afecta també i cada dia ho faran més, a feines molt ben qualificades i remunerades. Només cal veure tots els treballadors de la banca convertits avui en una espècie en extinció. També ho deia William Morris: « pese a todos nuestros inventos, bajo el actual sistema ningún obrero trabaja una hora menos debido al ahorro de una de esas máquinas ‘ahorradoras de trabajo’, según las llaman».

Avui quasi tothom és treballador per compte aliè. Antigament es diferenciava entre els de granota blava, treballadors de tallers i fàbriques i els de coll blanc, els de les oficines. Avui quasi tots són treballadors de coll blanc, tothom treballa davant d’una pantalla d’ordinador, però això no obsta que aquests siguin falsos autònoms subcontractats que no arriben ni a mileruristes.

Marx deia que el sistema capitalista creava falses necessitats. I no s’imaginava que existiria Internet i els mòbils. Més alienació impossible. Morris ho remata. Ens diu que acceptem el fet que « las máquinas nos dominen en lugar de servirnos».

Un mal acord de govern

Diuen que a Espanya hem arribat a l’apocalipsi roig: un govern judeo-masónico-comunista amb el recolzament dels golpistes separatistes. Abans creia que si un dia tornava el feixisme ho faria amb formes modernes i irreconeixibles, ara penso que el feixisme espanyol retorna tal com era, amb la forma de franquisme nacional-catòlic reaccionari.

No és veritat que els polítics siguin maleducats i es diguin de tot al Congrés de Diputats, la immensa majoria són educats i una minoria, PP, Cs i Vox, molt, però que molt, maleducats. Fins i tot els més radicals, Bildu i CUP, van mantenir unes formes exquisides. Ja està bé de voler pretendre ser equidistant: els maleducats són els neofranquistes.

Com diria Winston Churchill, aquest és el pitjor acord de govern possible si exceptuem totes les altres possibilitats. Els que defensen la idea que com pitjor millor i accentuar les contradiccions són uns irresponsables i uns analfabets polítics. Ningú avui acceptaria, de veritat, arribar a les últimes conseqüències, siguem honestos. En el món posterior a l’11-S de 2001 és impossible al món occidental altra via que la democràtica. Que és molt difícil, és clar. Si fos fàcil, algú des de 1714 ja hauria arreglat el problema.

És possible que aquest govern ens decebi des del punt de vista social i des del punt de vista nacional català. Ara bé, l’alternativa quina és? Terceres eleccions i un govern de dretes neofeixista que accentuï les contradiccions? Un escenari així l’únic que faria és produir un gran patiment a moltíssimes famílies catalanes que veurien com tindríem milers de presos, desenes de milers d’imputats i les nostres institucions anorreades.

És veritat que en podem sortir escaldats, però com escrivia Walter Benjamin «mentre actuem anem per davant del nostre coneixement», per tant, millor intentar-ho i veure on ens condueix el camí. De moment el debat al Congrés ha creat un nou escenari per a les esquerres espanyoles de fraternitat, quan s’han vist atacades de forma brutal per la reacció: « Muérete», cridava un energumen. A El libro de Manuel de Julio Cortázar, diu: «Porque un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente un puente mientras los hombres no lo crucen. Un puente es un hombre cruzando un puente, che!».

Calen valents que intentin creuar ponts encara que hi hagi molta gent que des del sofà de casa vagin avisant dels perills i dificultats que hi pot haver. La història no la fan els asseguts al sofà fent tuits, la fan els que s’arrisquen. Esperem pel bé de tots que el nou Govern ho faci mitjanament bé, perquè, si no, que Déu en sa infinita saviesa ens agafi ben confessats.

Tot està barrejat

La jutgessa Maria Teresa Tejero Blanco és la titular del jutjat número 22 de Barcelona que va ordenar als Mossos d’Esquadra el desallotjament de Juan, de la Livia i els tres fills menors d’un pis de la Travessera de Gràcia de Barcelona. Els fotien fora perquè com a tanta altra gent els apujaven el lloguer de 1.000 a 1.300 euros al mes. Els Mossos van entrar per la finestra i van tirar la porta a terra. Una salvatjada. Només els faltaven 15 dies per accedir a un pis de l’Ajuntament de Barcelona que ja els havia adjudicat. La jutgessa amb cognom sospitós va advertir als Mossos per escrit que si no desallotjaven la família podien ser acusats de desobediència. O sigui que es va fer un desplegament policial com si anessin a detenir una enorme cèl·lula gihadista. Buch va enviar primer els ARRO i després unitats de la Brimo, o sigui, els antidisturbis. Una cosa totalment desproporcionada.

Hi ha diversos problemes, el primer és que el Govern central no limiti els lloguers per llei com es fa en ciutats més civilitzades; en segon lloc, que Buch en comptes de criticar la jutgessa critica l’alcaldessa, Ada Colau (li surt el gen convergent, com diria Enric Juliana); en tercer lloc, que en aquest país només tinguem un 1% de pisos de lloguer social, i no el 20, 25 o 30% de països del nord: França, Alemanya, Gran Bretanya o Suècia. Un autèntic fracàs dels 40 anys de democràcia.

Vaig ser vicepresident del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya als anys vuitanta i reclamaven pisos de protecció social per als joves. Han passat quaranta anys i com si sentissin ploure, s’ha deixat que el capitalisme més salvatge funcionés sense control. Quant patiment ha creat!

Caldria que s’obrís un expedient a la jutgessa per la gran desproporció de mitjans per desnonar una família pobra. És un malbaratament de diner públic evident. Aquesta dona sense cor desnonaria Josep, Maria i el nen Jesús de la cova si fes falta. La jutge Tejero podrà dormir a la nit? No hi ha cap llei que digui que cal exercir tanta violència institucional contra els pobres. Si això creu que és justícia i aplicar les lleis, que llegeixi la Constitució i la Declaració dels Drets Humans i reflexioni sobre l’ètica i la justícia.

Però també trobo a faltar per part de Buch, Torra i tot el govern una reflexió de fons. Per què no critiquen l’escrit de la jutgessa Tejero? Tindrien el 90% de la població al darrere. Quan l’independentisme somnia a arribar al 65% de la població no és conscient que amb accions d’aquesta mena només fas emprenyar la gent. Ser patriota vol dir sentir-se orgullós del país on vius, de les institucions, dels seus líders i de la fortalesa social de les seves polítiques. No hi ha unes polítiques per a l’emancipació nacional, unes altres sobre ordre públic i unes altres socials. Tot està barrejat. No ho entenen?