Fa uns dies Pilar Rahola va publicar a La Vanguàrdia un article titulat ¿Héroe o villano?, en referència al Che Guevara. L’article, al blog de Rahola, està a l’apartat “terrorisme”, vegem-ne algunes frases:
“su figura sólo puede entenderse como heroica si se considera heroico imponer las ideas matando a decenas de personas (…) Sin duda fue un autoritario, y sin ninguna duda no tuvo problemas morales en ser un asesino (…) Fue el Che el que hizo ejecutar a decenas de disidentes cubanos en la fortaleza de San Carlos de La Cabaña, como supervisor de los sumarísimos “juicios revolucionarios” en Cuba. Y fue él mismo el que masacró pueblos enteros de campesinos, en su implacable avance revolucionario (…) Estalinista convencido, nunca luchó por la libertad de ningún pueblo, sino para instaurar dictaduras del proletariado en todos los países sudamericanos, y su causa contenía, sin ambages, ni complejos, todos los elementos de la tiranía comunista.”
Recordem que a Cuba hi havia una dictadura de Fulgencio Batista que va fer un cop d’estat, es va embutxacar el que va poder i va morir a… Marbella l’any 1973! Un grup de joves estudiants universitaris van prendre consciència de la situació de misèria en la qual vivia la major part del poble cubà. Estaven carregats de raons. Fins i tot aquells joves idealistes es van haver d’enfrontar al Partit Comunista que col·laborava amb Batista. Per aquesta raó es va crear el “Movimiento 26 de julio”.
I van decidir posar-hi remei, evidentment calia acabar amb la policia i l’exèrcit. Què cal fer davant d’una dictadura? Rendir-se? Per aquesta regla de tres que ens proposa Rahola els republicans catalans no havien d’haver lluitat contra el cop d’estat feixista el 19 de juliol de 1936. Els aliats, què havien de fer davant l’evidència de l’holocaust? Llançar des dels avions llibres de la Rahola al cap dels nazis? I com creu que s’atura un govern feixista o com es fa una revolució? Amb armes, és clar.
I aquells joves cubans van aconseguir fer una revolució socialista. La mortalitat infantil va reduir-se per sota la catalana, els nens anaven a l’escola, i hi va haver una millora molt notable de les condicions de vida de la major part del poble cubà: sanitàries, alimentàries, culturals, etc. L’església s’hi va enfrontar i la maçoneria va ajudar a la revolució. No en va aquesta revolució al seu inici tenia com a mite de referència a José Martí, un kraussista.
El govern nord-americà si en comptes de veure Stalin a Cuba hagués vist Martí, les coses haurien anat d’una altra forma. Van estar moltes dècades que quan hom veia una persona que passava fam i protestava ells hi veien un perillós comunista. El que ha passat al cap de 50 anys és tota una altra història. Sóc el primer que pensa que en la Cuba actual jo estaria detingut, el que no tinc tan clar és quin paper jugaria la Rahola, segurament seria la redactora en cap del Granma i ens donaria igualment lliçons de tot, a tort i a dret.
Si seguim, cosa que no farem, el criteri de la senyora Rahola arribaríem a la conclusió que davant de les injustícies el millor que podem fer és lloar al que mana. O potser pensa que es pot construir un món millor fent de dona exaltada al programa de Josep Cuní i com a tertuliana dels pitjors programes de Telecinco!
Planxaré el vell cartell del Che que tenia penjat en la meva habitació, l’emmarcaré i el posaré al menjador. Visca el Che! Ernesto Guevara, torna!
Jordi Serrano Blanquer 