Tag Archives: política

Qui vol un estat federal?

Sóc dels que vol un estat federal. Fins fa poc creia que pràcticament era una espècie en perill d’extinció fins que vaig veure un estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Resulta que un 34% de catalans volem un estat català dins d’una Espanya federal, un 37% vol que Catalunya sigui una comunitat autònoma d’Espanya, un 6% una regió d’Espanya i un 16 % un estat independent.

Em sorprèn molt que un 45% d’homes vulguin un estat federal i només un 24% de dones. Caldria una tesi doctoral per poder donar resposta a aquesta enorme diferència. En canvi entenc millor que els joves son més independentistes que els vells: 18% contra un 14%.

Si anem a analitzar les dades de l’estudi segons els votants dels diferents partits, podem veure que només un 15% de votants de CiU són independentistes, la major part d’ells volen un estat federal: 40%. Com és que mai cap dirigent de CiU demana un estat federal? Els votants d’ERC volen la independència, un 47%, però l’altra meitat, 42%, vol també un estat federal. Els votants del PSC són més previsibles, un 49% vol ser una comunitat autònoma però un 32% també un estat federal i un 5,7% la independència. Un 62% de votants d’IC vol un estat federal i un 7% la independència.

Els que volen que Catalunya continuï essent una comunitat autònoma, un ens que ningú sap què vol dir, és que tenen en general poca cultura política. Per tant que un 34% de catalans vulguin un estat federal és tot un símptoma. Si fem la suma dels que volen la independència de Catalunya més aquells que volen ser un estat federal, tenim exactament un 50% de catalans que volen exercir la sobirania.

Penso que els polítics catalans i no cal dir-ho encara més els espanyols, no tenen ni idea de la que s’està covant. Si el nou Estatut de Catalunya no acaba tirant endavant i si el finançament no es resol d’una vegada per totes, aquest 50% s’ampliarà i pot crear situacions polítiques imprevisibles. Sobretot si mentrestant els catalans veiem  com s’amplia l’estat de benestar d’algunes comunitats amb els nostres impostos amb serveis que aquí no tenim i si van petant totes les infraestructures que porten la e d’Espanya.

Jo abans era federalista a tothora, ara només en sóc els dilluns, els dimecres i els divendres, els dimarts i els dijous sóc independentista i els caps de setmana descanso.

La cultura del No emprenyeu

Als darrers temps està fent molt de mal una idea: les entitats, la gent sempre diuen no. Els responsables dels poders públics llancen idees que són secundades pel teòricament quart poder, en realitat sembla quasi sempre la crossa del mateix poder. Una d’elles és que existeixi una cultura del no en la societat i especialment en els sectors més organitzats. Pressuposa aquesta afirmació que els poders públics són la política del sí, prepositiva, positiva, etc. I la societat civil organitzada és dolenta, negativa i només sap dir que no. En realitat els polítics, i amb ells bona part dels periodistes, no suporten que els diguin no, creuen que presentant-se a unes eleccions n’hi ha prou perquè la ciutadania els digui sempre que sí a tot, sense discutir res i sense protestar. Tenim una classe política que està bolcada dia i nit, dies laborables i dies feiners plenament a la seva professió. Amb el temps canvien de tasca de lloc i passen d’una responsabilitat a una altra sense transició. El resultat és que a les ciutats, a la societat, hi ha gent que hi entén d’un tema molt més que el polític que en aquella etapa en té la responsabilitat. Un responsable polític a més és responsable de moltes coses a la vegada i és impossible que pugui competir amb un ciutadà que porta 40 anys dedicat intensament a un aspecte concret d’aquestes polítiques. Haurien de ser els responsables els que anessin a buscar els especialistes de la societat en cada un dels temes. No hi ha en una ciutat, en un país, cinc equips de persones que entenguin de tots els temes perquè en cas que mani un dels cinc partits facin les coses correctament. Amb sort hi ha ?especialistes de cada una de les coses entre tots ells. Però el seu concurs és imprescindible si no es vol començar de zero amb cada mandat, amb cada canvi. Ara bé és cert que governar amb autèntic esperit democràtic és dur, pesat i car. Però una dictadura, on tot sembla més senzill i infantil, al final surt encara més car i encara és més lent. Franco ens va voler situar a l’any 1492.

El català emprenyat del 2012

Els mitjans de comunicació de Catalunya han creat la figura del català emprenyat. En els darrers mesos han estat milers els articles que s’han escrit sobre el desgast que tindria el PSC -i molt especialment al Baix Llobregat- per l’assumpte de rodalies. A les tertúlies els opinadors habituals -que tenen en comú no agafar mai cap tren- deien el mateix. Com s’ha vist, el desgast ha estat augmentar quatre diputats i el català emprenyat s’ha demostrat que és un individu que viu als mitjans de comunicació però que no té res a veure amb el carrer i que no s’assabenta del que pensen els catalans.

En la meva modesta opinió, però fonamentada en fonts del carrer Nicaragua, els dirigents del PSC han après la lliçó. Es diu que a l’honorable president José Montilla no li agrada sortir als mitjans de comunicació i passa desapercebut. No és cert, el problema és que no té temps. En realitat s’amaga un gran secret, el secret que explica el perquè el PSC li van tan bé les nits electorals de les eleccions generals. Es veu que des de dilluns passat els dirigents del PSC es posen la roba de feina i se’n van així disfressats a treballar des que surt el sol a Montcada. A Montcada? Sí, el mite del català emprenyat va sortir després de l’embolic de la sortida sud dels trens de rodalies a l’alçada de l’Hospitalet, ara es tracta d’anar preparant més esvorancs a la sortida nord de la Renfe per tal que petin d’aquí a tres anys. Arribaran als 30 diputats. Segur.

Per cert algú em pot explicar si quasi tots els partits han perdut votants per què es diu que els votants d’ERC han anat al PSC o a CiU? Només 90.000 dels 341.000 vots que va perdre ERC poden anar al PSC, CiU n’ha perdut 60.000 i IC 50.000. En fi, no entenc com els polítics poden córrer tant a l’hora d’analitzar els resultats i prendre decisions. Jo necessitaria almenys dos mesos.

I finalment, què es prenen els creadors dels eslògans del PSC? “Si tu no hi vas ells tornen”, resumeix perfectament el sentiment general dels catalans. Tenien raó, de fet han estat a punt de tornar, ha anat d’un pèl. Però hi ha gent que treballa calladament a Montcada pensant en el 2012…

Revolució

Abans de l’estiu vaig rebre una trucada on m’avisaven que a la planta noble de l’edifici de la diagonal de Barcelona de La Caixa de Pensions es volia fer una reunió d’urgència i a tal efecte es va convocar el més significatiu de l’esquerra marxista i radical laica catalana. Òbviament hi era convocat, no és que sigui molt bo -els que em llegeixen ja saben que no, és que de marxistes i radicals catalans només en quedem deu o dotze-. No havia anat mai als despatxos d’aquest edifici, on hi ha llibres per tot i fins i tot s’hi fuma. Deu ser el darrer reducte d’iconoclastes. Llàstima que ara ja sóc del club dels exfumadors, quina pena!

Antoni Brufau va obrir la reunió dient-nos el motiu de la trobada. Ens va explicar que des de feia dies sabien de la possibilitat que el PP presentés de número dos per Madrid a Manuel Pizarro. Això demostra que La Caixa té molts bons informadors. Ens va explicar detalls de com el PP no els van deixar fer l’OPA a Endesa. I després de com ho van provar amb el govern del PSOE, els socialistes catalans ho volien però no van suportar la tensió de la dreta cavernícola espanyola i al final Endesa ha anat a parar als constructors i als italians.

Ara s’ha sabut que el PP proposa com a possible vicepresident econòmic del govern de Mariano Rajoy a Pizarro, la bèstia negra de La Caixa. Pizarro va rebre al sortir d’Endesa 2.400 milions de pessetes. Segur que estarà en contra de pujar el sou mínim interprofessional, les pensions i voldrà l’acomiadament lliure excepte per a ell. Quina barra!

Brufau ens va explicar que ara La Caixa canviarà la seva estratègia política, donarà suport a IC-EUiA, a ERC i a tota mena de grups polítics marxistes que estiguin a favor de la lliure competència i de la independència de Catalunya.

Els de CiU no saben què fer, treballen amb la hipòtesis d’una reunió a l’hotel Majestic l’endemà de les eleccions per pactar un programa amb el Rajoy i el Pizarro. Al final de la reunió La Caixa ens va anunciar que han fet saber als de CiU que si pacten amb el PP, La Caixa proclamarà l’estat català des de la Diagonal i proposarà un govern amb Josep-Lluís Carod-Rovira de president i en Joan Saura de conseller en cap.

La bena als ulls

La darrera manifestació dels bisbes a la plaça Colon de Madrid ha de fer obrir els ulls a tots aquells ciutadans d’esquerres que fins ara no han volgut veure-hi clar. Tenen dret els bisbes a manifestar-se? És clar, així veiem que representen l’extrema dreta clerical. Critiquen Zapatero per la seva tasca de govern? No. Ha fet la llei de dependència que significa el més gran programa social de protecció de la família que s’ha fet mai a Espanya en tota la seva història. A més els ha incrementat l’assignació per l’IRPF del 0,5% al 0,7%. Per què el critiquen doncs? Per roig. I punt. El cardenal Lluís Martínez Sistach no hi ha anat argumentant que està malalt. Les interpretacions que s’han fet és que es volia desmarcar, llavors perquè ha enviat una carta incendiària sobre l’avortament que s’ha llegit en el míting neocarlista? Per què el bisbe Joan Carreras continua formant part de la “Comisión episcopal de medios de comunicación social” de la Conferència Episcopal Espanyola que mena la COPE? Per què no dimiteix?

En fi Rouco Valera, Cañizares, Sistach, Carreras i companyia estan promovent l’extrema dreta espanyola, com sempre han fet. Però, com s’atreveixen a parlar de drets humans, de democràcia i de llibertat, quan durant 40 anys van portar Franco sota pal·li? Per què no demanen disculpes per les atrocitats que van cometre?

Exigir la separació efectiva d’Església i Estat no és una mesura radical, sinó una mesura liberal bàsica d’un sistema democràtic. És el que es va intentar durant la Generalitat republicana amb la proclamació efectiva de la llibertat de culte i de consciència. I és el camí cap a on anem ara. No és que Zapatero sigui radical és que els bisbes no accepten la democràcia. Cal posar fi ja el concordat de 1953 firmat en nom de Francisco Franco per Martín Artajo i els acords concordataris de 1976 i 1979 del tot anticonstitucionals.

Sortosament a Catalunya ja quasi ningú va a missa, ningú els fa cas i la major part dels menors de 40 anys son agnòstics o ateus. Vuit o deu anys més així i no quedarà a Catalunya cap catòlic. No es poden fer catòlics a hòsties.

No pensis en una gavina

Des de fa un temps es parla molt del llibre No pienses en un elefante de George Lakoff. Sembla que al carrer Ferraz de Madrid ha fet furor i que tots els directors de campanyes electorals han trobat en aquest llibre la nova bíblia. Mal assumpte quan la gent busca llibres sagrats, ja que com tothom sap de llibres sagrats només n’hi ha un -o potser dos -. Lakoff ens diu només començar que l’esquerra no pot contestar amb dades pragmàtiques als grans discursos ideològics de la dreta sinó que l’han de contestar amb idees. Sensacional! Gran descobriment intel·lectual, l’esquerra ha de tenir idees. En segon lloc se’ns explica què son els marcs i que no podem jugar dins els marcs de la dreta. És a dir, abans en diríem que no podem jugar a camp contrari, amb les armes i les idees de la dreta perquè llavors l’esquerra està perduda. Per exemple, per dir el que diu José Bono millor que militi a la Falange. O si hem de reduir els impostos als rics millor ser neoliberal del PP. Què hi fan David TaguasMiguel Sebastián al PSOE Passa a explicar-nos què son les iniciatives estratègiques. De petit vaig aprendre que una cosa era la tàctica i l’altra l’estratègia. Per exemple la tàctica és aquella cosa que fa un polític quan se li apropa un micròfon: driblar-se a si mateix i pensar que els que l’escoltem som caps de suro. Una estratègia, en canvi, seria per exemple, proposar l’ampliació de l’estat de benestar als nivells suecs. Per a un polític de dretes seria reduir l’estat de benestar a nivells de Mali. Ens explica que «l’alleujament fiscal», aquí s’ha utilitzat el de «cansament fiscal», és una proposta estratègica de la dreta en la que l’esquerra no pot competir reduint encara més els impostos. Llàstima que el PSOE en aquest tema no faci cas al seu guru.

Quan va començar la campanya per la devolució dels papers de Salamanca vaig trucar a un amic meu socialista de Salamanca per preguntar-li com ho veia. Em va dir que o bé l’alcalde -en aquell moment del PSOE- s’hi posava a favor o si s’hi posava en contra a les properes eleccions municipals guanyaria el PP. L’alcalde va dubtar, s’hi va posar en contra i va perdre les eleccions.

No pensis en una gavina, pensa en el poble. Ara que havíem a près a dir pínicula en diuen flim.