La proposta espanyola punk

Una de les il·lusions que teníem en fotre fora del Govern espanyol el PP era que s’obrís una etapa d’esperança per resoldre el conflicte català. Soc conscient que és una qüestió complicada i que no es pot fer en quatre dies. De fet, si tenim aquest problema des de 1714 per alguna cosa és, si fos fàcil algú des de llavors ho hauria arreglat. De fet ho va intentar arreglar la I República i quan semblava que es tornaria a investir Francesc Pi i Margall hi va haver el cop d’estat de Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque, que, entrant amb la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats, va liquidar l’esperança republicana. Es va estar a punt d’arreglar-ho durant la II República i la dreta catalana i espanyola va preferir donar suport a les idees feixistes que venien d’Alemanya i d’Itàlia. Van fer un altre cop d’estat. Es va intentar durant la Transició per part dels partits antifranquistes però l’any 1981 el Rei i els militars van decidir posar-hi límits quan la Guàrdia Civil va entrar, altra volta, al Congrés dels Diputats.

Resulta que jo que soc un home moderat i que sap les dificultats d’arreglar el problema que ha provocat la FAES utilitzant la cúpula judicial espanyola, vaig pensar, bé almenys es farà una amnistia, sortirà tothom de les presons, tornaran els exiliats i podrem parlar entre tots en un altre clima. Es podria pensar en indults pels que ho volen o en una reforma del Codi Penal. Hi ha vies, moltes vies. Doncs sembla que això és impossible.

Per si fos poc, els jutges van posant llenya al foc un dia i un altre, intentant que els presos polítics no puguin gaudir dels drets que els dona la llei, fins i tot aplicats a criminals. I això passa sense que els polítics d’esquerres espanyols s’adonin que és en realitat una estratègia contra l’actual Govern del Regne d’Espanya. És així que el mateix ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, no s’atreveix a posar ordre a la Fiscalia, infestada de gent d’extrema dreta.

Doncs bé, sembla que l’amnistia ha quedat en un calaix. No només no es fa cap proposta per arreglar el conflicte català, sinó que tampoc es fa res per arreglar el problema que va crear el Tribunal Suprem ple de jutges que han col·laborat amb la FAES quan va cometre una sentència que només denota els seus prejudicis ultrareaccionaris i falta del mínim rigor jurídic.

Estem una situació molt ben definida per la cultura punk: no hi ha futur. Podeu pensar: home, hi ha altres problemes com la pandèmia. Bé, sí, és clar. Però quan no es deixa que hi hagi alguna via cap a la solució dels problemes al final aquests exploten de la forma menys pensada, menys imaginada, menys volguda. Però que ningú es faci la il·lusió infantil que el virus actuarà com en el tantes vegades reclamat soufflé.

 

Països frugals? No fotem

Aquests dies s’ha fet famós un personatge nefast, un tal Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos. S’ha oposat a que la UE fes alguna cosa de profit després de molts anys de fer el burro; és més, en molts casos ha creat més problemes dels que resolia. Rutte ha encapçalat un grup de països: Països Baixos, Dinamarca, Suècia i Àustria. D’aquest grup de països n’han dit frugals. Busco frugal al diccionari: «Que s’acontenta d’aliments simples, moderat en el menjar. Una persona frugal». Bé, no sé per què diuen frugals a un grup de països que hauríem d’anomenar països psicòpates.

La UE s’ha adonat que si fa les mateixes polítiques que durant la crisi de 2007 les institucions europees podien patir d’un incendi voraç protagonitzat per la ciutadania. A més, a Alemanya li mancarien més de 100 milions de consumidors de països del sud. L’únic defecte que ens poden engalipar és que tenim l’esperança de vida més alta del món i per tant hi ha hagut aquí més morts pel virus. Bé, els alemanys han estat clarividents i ara han proposat allò que deien que era impossible fa deu anys. Bé, les idees neoliberals són una ximpleria i els que les defensen, encara més burros.

Doncs davant l’atac de realisme dels països importants de la UE, aquest grupet de països amb governs imbècils pretenien que aquí féssim més reformes laborals per desprotegir els treballadors més pobres i pretenien que retalléssim les pensions. S’ha de ser malparit.

Doncs bé, Holanda va patir la invasió nazi el 10 de maig de 1940. Entren tropes nazis i es rendeixen el 15 maig. 5 dies de resistència. Espanya ens vam enfrontar al feixisme i van trigar tres anys a perdre. Bé, els alemanys els van sotmetre a un període de fam que només es va poder mitigar per l’acció dels avions aliats que tiraven menjar sobre la població. Finalment els aliats van fotre fora els nazis del seu país i després els van donar un fabulós Pla Marshall. Diners per comprar gratis productes americans i crèdits il·limitats. O sigui que menys calaverades i menys lliçons.

Tot té una explicació. La immoralitat s’explica pel fet que Rutte en realitat és un home de la multinacional Unilever i ha convertit el seu país en un paradís fiscal que permet que les multinacionals que actuen a Europa pràcticament no paguin impostos i els pocs que paguen els paguen a Holanda. Molt bonic. D’aquest país no n’hauríem de dir país frugal sinó país pirata i fotre el govern a la presó.

I per si fos poc, els holandesos somien tot l’any a venir a passar un dies a Espanya perquè es viu mil vegades millor que al seu país. Ens tenen enveja. Bé, nosaltres només envegem d’Holanda que hi nasqueren Johan Neeskens i Johan Cruyff. El govern de coalició espanyol PSOE-UP ho ha fet bé, discret i calladet.

 

No hi ha crisi del règim del 78?

Estan passant al meu parer molt desapercebuts els símptomes que el règim del 1978 està fent aigües per tot arreu. Potser el més important són els escàndols de la monarquia, que cada dia son més abassegadors. Resulta que Felip VI feia un any que sabia que era el beneficiari d’uns diners de Suïssa i no ho va posar en coneixement de la Fiscalia. Al cap d’un any els mitjans de comunicació estrangers ho publiquen i ell es desmarca del seu pare. Però no diu que renuncia a TOTA l’herència de Joan Carles I. Ara sabem que l’emèrit anava a Suïssa i s’emportava cada mes un sobre amb 100.000 euros en efectiu. És a dir, amb diner negre, tal com feien els dirigents del PP com emepuntorajoy. Es veu que els Marchena boys encara estan buscant qui carai deu ser aquest. Josemari Aznar, responsable durant molts anys de les finances del PP, ni ha estat citat de declarar. Això sí, el seu comptable, Álvaro Lapuerta, va morir en estranyes circumstàncies desprès de parlar amb Ignacio Escolar per escriure la veritat. Bé, dèiem que Joan Carles I arribava a Madrid cada mes amb un sobre de 100.000 euros que repartia entre la família. Cal fer-se dues preguntes; la primera pregunta és: d’aquests diners, quants van anar a parar a Felip VI? Heu vist alguna declaració o comunicat de la Casa Reial? Jo no. La segona és: si ho tens tot pagat, en què es gastava aquests diners en negre? Ja sé que estareu pensant en la seva amant Corinna Larsen. Doncs no, durant molt de temps la seva amant vivia en una casa al Complejo de La Zarzuela amb tots els serveis de seguretat, viatges, etc., pagant nosaltres. Bé, estic esperant que algú m’expliqui si ho tens tot pagat, per què necessites diners negres? I després ens diuen que no podem pagar 20 euros a un jubilat perquè faci una feineta. Bé, l’Agència Tributèria ja ens va dir al judici de la Infanta Cristina que el lema « Hacienda somos todos» no era veritat, que només era propaganda. És clar. Urdangarin ara deu riure sense parar.

Un altre assumpte brutal que denota la degradació del règim del 78 és l’espionatge del mòbil del president del Parlament Roger Torrent. Si fóssim un país amb una bona tradició i usos democràtics ja hauria dimitit la ministra de Defensa pel control del CNI i el ministre de l’Interior. Quan parles amb gent que hi entén et diuen que no en són responsables, perquè no ho sabien. Encara em poso més nerviós. És a dir, hi ha persones que espien representants de les institucions democràtiques i que, cobrant de l’Estat, actuen sense directrius polítiques. I no passa res. El control del CNI el fan els jutges del Tribunal Suprem. Ostres, ja em quedo més tranquil. Estic esperant que el Tribunal de Cuentas faci retornar als Borbons la pasta. I que el fiscal Javier Zaragoza, tan valent amb els dèbils, persegueixi qui va pagar el contracte amb NSO Group pel software Pegasus. La manca de reacció davant aquests escàndols és símptoma de final d’etapa.

 

Per què demanen la dimissió de Pablo Iglesias?

El març de 2019 es descobreix que el comissari Villarejo manipulava el contingut d’un mòbil robat a una col·laboradora de Pablo Iglesias, Dina Bousselham. Ho investiga el jutge Manuel García-Castellón en el marc de l’operació Tàndem. Villarejo afirma d’haver-li donat el pendrive amb la informació del mòbil a Alberto Pozas, aleshores director de la desapareguda revista Interviú i que temps després passa a ser director general de Comunicació Nacional del govern de Pedro Sánchez. En saber-se, va haver de dimitir. Inquietant. De fet, el qui llavors era propietari d’ Interviú, Antonio Asensio, li va donar després la targeta de memòria del mòbil a Pablo Iglesias. En realitat, volia intercanviar el pendrive per informació valuosa de Podem, Iglesias es va negar a això i sol·licita el rastreig del telèfon robat per saber on es va descarregar el contingut, el jutge denega la prova. Homeee! No trigarà a saber-se que tres dies després del robatori des de la Dirección Adjunta Operativa (DAO) de la Policia es remet a la UDEF (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal) una primera versió de l’informe PISA on ja hi ha documents sostrets. Són filtrats a la premsa amiga, OkDiario i El Confidencial. La campanya contra Podem des de les clavegueres comença el 2015, però anem sabent-ne més. El més fotut és que a ningú dels implicats li passa res. Però quan sembla que tanta cara dura i tanta impunitat és impossible de superar, el jutge Manuel García-Castellón primer decideix que no es pot personar com a perjudicat Pablo Iglesias i seguidament va deixant com una ombra de sospita contra Iglesias amb l’intent d’acabar-lo considerant culpable. Bé, culpable no se sap de què. El cas és que tot l’aparell mediàtic de la caverna però també de diaris més convencionals comencen a demanar la dimissió de Pablo Iglesias. Comencem a notar quins periodistes reben consignes i cobren dels fons de rèptils.

Tot plegat és absolutament delirant. O el Ministre de l’Interior Grande-Marlaska ho atura o acabarem considerant que és part del problema. On han quedat les investigacions de les dues càmeres que enfocaven la casa de Pablo Iglesias e Irene Montero? On han quedat les investigacions per l’intent de compra d’un exministre veneçolà a canvi que s’inventés proves contra Podem? Qui no vegi que tot plegat és un gran perill per a la democràcia que s’ho faci mirar. Aviat haurem de demanar eleccions directes a membre del Consell General del Poder Judicial, a jutge del Tribunal Suprem i a membre del Tribunal Constitucional. Hem vist com Felip VI actua davant del TC com un Manolo del Bombo de la reacció. Però és clar això no ho podrem fer mai mentre no puguem escollir el rei, ep!, vull dir el president de la república.

 

El neoliberalisme és moralment indecent

Segur que un cop passada la pandèmia tornen a guanyar els neoliberals. Aquests dies, però, estan amagats. Tots aquells que proposaven retallar despeses en sanitat ara estan callats. Alguns, els més bandarres, diuen tot el contrari que fa deu anys.

Aquests dies el neoliberalisme s’ha posat a prova. Segons aquests éssers sense ànima la gent fem les coses només pel nostre egoista interès. Mireu si en són, de burros. La gent avalua el cost benefici, diuen. Imagineu-vos que tinguessin raó. Si el personal dels CAPs i dels hospitals un cop esclata la pandèmia haguessin pensat i actuat com un neoliberal, haurien fet el següent raonament: «Jo deixo d’anar a treballar al CAP o a l’hospital mentre hi hagi la covid-19, ja que el sou no em compensa la possibilitar d’infectar-me i morir. Menys encara el risc d’infectar algun familiar meu. O sigui que les autoritats quan hagin acabat amb el virus que em truquin i tornaré a la feina». El mateix podrien haver dit les caixeres dels supermercats, per un sou de menys de mil euros he d’arriscar la meva vida i la de la meva família? Va, home, va! O també podrien haver-ho dit les treballadores de les residències molt mal pagades perquè va guanyar la idea neoliberal que amb menys es podria fer més i que l’atenció als avis era un bon lloc on treure beneficis.

Sortosament la gent és molt millor que la major part dels economistes ja que es mouen per forts vincles ètics i comunitaris. La gent sap que els diners no són els més important i que hi ha moltes coses per sobre d’aquests. Un és el dret a la salut, per exemple. I l’atenció a la societat en els seus serveis bàsics.

Ara fins i tot els còmplices i responsables de les retallades, creient que som imbècils, ens diuen que cal reforçar els serveis públics, que no està bé el nivell d’atur del país i especialment amb els joves, etc. Però si són ells els culpables! Per exemple, m’emprenya molt el que diu el Banc d’Espanya o els dirigents de la UE.

Bé, cal tornar a reivindicar un sector públic potent, no cal arribar als nivells dels règims soviètics però tampoc al que havíem arribar nosaltres on a Europa ningú sabia fer mascaretes, fabricar paracetamol ni la major part de medicaments. Cal ser sobirans en molts àmbits i això vol dir, també, mantenir una indústria de proximitat que ens permeti, en moments de crisi, poder donar-hi una resposta adequada.

Quan un bomber veu un foc, no comença a pensar en el seu cost/benefici, va i fa tot el possible per apagar el foc, en molts casos amb gran risc per la pròpia integritat. Recordem aquestes coses quan tornin a sortir els malparits que ens diran, no tardaran massa, que hem gastat massa i que calen retallades de serveis públics altre cop.

 

Vergonya de ser català

Quan es diu sense parar que «no deixarem ningú enrere» m’emprenyo fins a l’infinit. És evident que hi ha milions de persones que ho estan passant malament, molt malament, al límit de passar gana. Però els que més malament ho estan passant són els immigrants encara sense papers. Alguns fa més de deu anys que viuen entre nosaltres.
Enmig de la pandèmia han anat escrivint-se petites notes a peu de pàgina sobre la situació dels immigrants a Catalunya. D’entrada cal dir, un cop més i encara que sigui fins a cansar-nos, que és una vergonya que hi hagi persones en situació «il·legal». Ens indignem quan ens parlen de la situació de ciutadans de segona categoria dels negres als EUA i, en canvi, no volem veure que als nostres pobles i ciutats hi ha ciutadans de segona o tercera categoria segons les nostres institucions. Els posen tota mena d’obstacles per regularitzar la seva situació. Sort n’hi ha hagut que els ajuntaments des de l’inici han fet possible, al límit de la llei, que els nenes i nenes tots tinguin seguretat social i escola. Estic segur que les policies locals i els Mossos demanen molt més la documentació als que fan pinta d’estrangers. És una immoralitat que els immigrants no tinguin papers i que per fer determinats tràmits se’ls doni hora al registre civil per d’aquí a tres anys. La vulneració de la justícia és aclaparant. És evident que no es compleixen els drets humans, norma de rang superior, com tothom sap, a la llei ignominiosa d’estrangeria del Regne d’Espanya. És una infàmia que existeixin unes presons especials per a immigrants que no han comès cap delicte: els Centres d’Internament d’Estrangers (CIES). No són només un problema pels que hi van a parar sinó pel terror en què viuen moltes persones al voltant nostre per por de ser detingudes en qualsevol moment pel «delicte» de no tenir els papers en regla. Això sí, els volem per treballar però no els volem donar casa i ni als hotels encara que ho paguem per avançat, com en el cas de Lleida.
Realment caldria organitzar una gran reivindicació a Catalunya amb la idea que no quedi ni un immigrant sense papers ja. Cal assegurar-se que no queda cap persona sense drets socials. Però a més caldria donar drets polítics a tots els que viuen entre nosaltres independentment dels convenis internacionals que hi ha amb els països d’origen. Quina culpa tenen uns ciutadans que han vingut a casa nostra fugint de la gana i de l’espant que el Regne d’Espanya no tingui convenis de reciprocitat? Fa anys es deia que és català qui viu i treballa a Catalunya, doncs ara ho hem d’aplicar als que han vingut de més lluny. Han de poder votar a totes les eleccions qui visqui i treballi a Catalunya. Mentre duri aquesta situació tenim un 10% o 15% de persones que són ciutadans de segona categoria. Hi ha molts moments en què sento vergonya de ser català.

Desorientació suïcida

L ‘any 2017 vam viure un quart trimestre trepidant. És d’aquells moments on sembla que la història s’accelera. Un màgic 1 d’octubre, on per fi la ciutadania que no havia viscut el franquisme era hegemònica i va mirar de fit a fit els ulls del Deep State i el va derrotar. Després la vaga general del dia 3, amb el desastrós discurs del rei Felip VI que passarà a la història de la infàmia. I la gran victòria republicana del desembre de 2017. A partir d’aquí tothom sembla desnortat. Els monàrquics perquè pensaven guanyar de totes totes. Van perdre i han estat incapaços d’oferir una alternativa per als catalans. Més recentment han esperat que el virus fes la feina que han de fer ells. I no se’n sortiran com no se’n van sortir els que creien que l’atemptat del 17 d’agost de 2017 faria el mateix efecte. Vanes il·lusions, més encara quan hi ha gent a la presó i l’exili. Una vergonya execrable. Cada dia que passa el Govern de l’Estat tindrà més dificultats per proposar alguna cosa que tingui viabilitat emocional.
Del món indepe, la desorientació és igualment preponderant. Posaré un exemple del centre dreta català. L’exmilitant d’UDC quan el liderava Duran Lleida, l’actual president Quim Torra es va presentar en una candidatura a les eleccions de desembre de 2017 dient que es comprometia a implementar la república, a complir amb l’esperit del l’1 d’octubre. Òbviament era impossible, però molta gent va votar Puigdemont i de rebot Torra perquè ho fes. Realment Torra no ha fet res de res en aquesta direcció. No ho critico, si no es va fer l’any 2017 no es farà pas ara. El problema és que ningú explica aquesta gran contradicció. Com interpreteu sinó aquesta frase del molt honorable president de la Generalitat Quim Torra: «Hem d’aixecar la mirada i traçar un futur nou, disruptiu, que ens permeti construir de nou, no reconstruir passats caducs». Un futur disruptiu, voleu dir que és una cosa bona? Segons el diccionari, la coloració disruptiva: és una forma de camuflament natural de certs animals que tenen franges transversals de colors foscs. O potser parlem de pancartes disruptives? No anem bé.
Ara esperant la sentència del Tribunal Suprem ens dirigim a l’abisme. Inhabilitaran a Torra, això ho sabem segur. Si l’inhabiliten, el president en funcions passa a ser Pere Aragonès, cosa que no volen els postconvergents. Tot plegat és un gran nyap.
Caldria aturar-nos una estona i començar a pensar si hem après alguna cosa de tot el que va passar a finals del 2017. Crec que no se n’ha fet una lectura correcta perquè de fer-ho caldria rellegir les lluites de l’antifranquisme i la transició. I això a gent per sobre dels seixanta que no van militar en l’antifranquisme, els faria una esmena a la pròpia vida.
Ara més que mai cal pensament, reflexió i debat. Res s’arreglarà sol ni podem esperar que una sola persona trobi la solució. Sigui quina sigui aquesta.

El que hem après amb la Covid

Amb la por, el confinament, amb les morts, amb les incerteses, amb les mentides, amb els errors, hi ha gent que diu que hi sortim guanyant perquè ens fa millors, perquè aprenem coses. Jo a tots aquests els afusellaria a la plaça pública.

Diuen els llibres d’autoajuda i els gurus de management d’Esade, Iese, etc. que sempre es pot aprendre de les pitjors coses que et passin a la vida. No els en feu cas. Els primers, els que fan llibres d’autojuda, l’únic interès que tenen a l’hora d’escriure i publicar és vendre llibres. Els importa tres bledes que els lectors aprenguin alguna cosa certa científicament o els ajuda en res a la vida, ells el que volen és fer diners, molts diners.

Els segons, els gurus de les escoles de negocis, prediquen que els fracassos ensenyen. Bé que els ho preguntin a les més de 30.000 persones que han mort què han après. Estic fart de persones que volen donar consells als demés quan el més probable és que siguin uns desgraciats integrals en la seva vida personal. Qui amb una vida sensata escriuria un llibre d’autoajuda si no sap dirigir la pròpia vida i qui escriuria llibres de com fer anar l’economia –i classes caríssimes– quan ells mateixos diuen que és la mà invisible que ho dirigeix tot i que els humans ens abstinguem d’opinar sobre com dirigir l’economia. Encara rai, abans era l’Església catòlica qui s’hi oposava. L’any 1771 va existir un intent de crear una escola de comerç a Cadis, Fray Diego José de Cádiz, un jesuïta, va denunciar la proposta al Tribunal de la Inquisició! Estudiar comerç era un pecat de supèrbia.

Què hem après amb la COVID? Us ho diré molt clarament: res. Ha estat una molt mala jugada. En la versió inicial hi deia una altra cosa, impublicable, que es referia a una dona que fuma i et tracta de tu com deia Josep Pla i un residu d’animal. Les adversitats de la vida només serveixen per amargar-nos l’existència. Tampoc és tan difícil d’entendre. Si el govern despòtic de la Xina fos democràtic no hi hauria pandèmia. Amb llibertat d’expressió i periodisme lliure els metges que van descobrir la COVID, en comptes de ser silenciats de forma brutal, ho haguessin explicat als periodistes i Wuhan s’hagués tancat impedint l’expansió del virus al món.

Bé, una cosa sí he après. Ara em contradiré a mi mateix. Només els feixistes no tenen contradiccions. Tants anys i sense adonar-me de la gran originalitat que tinc en el meu cos. No sabia que tenia uns apèndix auditius molt estranys i curiosos. Ara per fi he pogut albirar que les meves orelles són de goma: no suporten cap tipus de cintes de mascaretes. Se’m dobleguen sense remei. Segons els autors de llibres d’autoajuda i els d’Esade, ara que ja em conec a mi mateix molt més bé, ja podré viure molt millor els propers anys. I seré immensament feliç. Cretins!

 

Pablo Iglesias demana excuses, no calia

En un món, el dels polítics, on ningú demana perdó, Pablo Iglesias en demana tres cops cada setmana. Fa bé, el problema és que a vegades demana perdó quan al meu parer no caldria que ho fes. Per què ho fa? Doncs per una raó senzilla, perquè sap que els polítics i la ciutadania no tenen formació històrica i política i així s’estalvia problemes. Posaré un exemple recent. Quasi tots els mitjans de comunicació, diaris, ràdio i televisió diuen que Pablo Iglesias es va passar acusant els del PP de colpistes. Com és possible que periodistes que han passat per una facultat diguin una barbaritat com aquesta? La primera raó pot ser que siguin d’ultradreta i, sabent que menteixen, vulguin desgastar Unides Podem. La segona i més abundosa és que no tenen ni punyetera idea del que diuen i repeteixen –encara que siguin d’esquerres o independentistes– el que diu la caverna mediàtica madrilenya. Sorprenent.
Teodoro García Egea en la comissió de reconstrucció del covid al Congrés de Diputats va fer la següent intervenció: «Están manchando el honor de la Guardia Civil». Egea va explicar una anècdota de Francisco Javier Girón y Ezpeleta, el Duque de Ahumada, fundador de la Guàrdia Civil. Aquest va presentar la dimissió a Ramón María Narváez, perquè el president del Govern espanyol volia sancionar un caporal que s’havia encarat de mala manera amb ell. Citar aquesta anècdota al mateix lloc on van entrar una banda de guàrdies civils feixistes el 23-F de 1981 disparant als diputats no sembla pas una bona idea. En sentir-ho vaig quedar estabornit. Sembla que Grande-Marlaska no entén res els darrers dies, ja que l’ataquen els que ell defensava abans de ser ministre: el Deep state. Ni ell ni quasi cap diputat va entendre l’amenaça.
Pablo Iglesias sí que ho va entendre i garratibat va dir: «¿Es usted consciente de lo que acaba de decir? ¿Ha leído el papel que le han escrito? ¿Está usted llamando a la insubordinación de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado? ¿Está usted incitando a que nuestros policías y guardias civiles incumplan las órdenes que consideren injustas por iniciativa e incitación de ustedes?».
Els periodistes antifeixistes haurien de defensar Iglesias, que té cultura i sabia de què parlava García Egea i què significaven les seves paraules: eren una incitació que la cúpula de la Guàrdia Civil es revolti en defensa de Diego Pérez de los Cobos, un ultradretà sense escrúpols com va demostrar en els delictes de tortura en què es va veure implicat i amb els fets de l’1 d’octubre. De raons per criticar Iglesias n’hi ha, però no aquesta. Tothom vol fer de Neville Chamberlain, que ha acabat com el líder més idiota del seu moment. Alerta, al feixisme se l’ha de combatre.

Madrid desperta?

Ara a Madrid han descobert qui era Diego Pérez de los Cobos, ja era hora. Pérez es va presentar vestit de falangista al quarter de la Guàrdia Civil de Yecla el dia 23-F de 1981, el dia del cop d’estat d’Antonio Tejero, en realitat d’Alfonso Armada, el gran amic de Joan Carles I. En un país amb una dreta antifeixista això li hagués suposat no poder ni accedir a ser guàrdia civil.
Pérez va ser el cap de l’operatiu del l’1 d’octubre de 2017. Van acordar una actuació conjunta amb els Mossos d’Esquadra i de bon matí i amb premeditació va deixar al marge els Mossos i es van dedicar a atonyinar a tort i a dret catalans de tota mena i condició. Mai s’ha vist una actuació de tanta deslleialtat institucional. No va fer cas, tampoc, a la jutge del TSJC que en contra del criteri del fiscal, també d’extrema dreta, no volia gaire enrenou. Va fer un ridícul espantós, no va aconseguit trobar cap urna i a més va tancar menys col·legis electorals que els Mossos sense atonyinar ningú. Llàstima que el Tribunal Suprem a la seva sentència i després de tants informes no arriba a dir quants centres es van tancar i qui ho va fer, en un encobriment flagrant de la incompetència policial. Encobriment encapçalat pel jutge d’extrema dreta Manuel Marchena. Pérez, durant el judici, va fotre les culpes de tot als seus subordinats dient que ell no sabia res. D’un home tan deslleial i immoral què se’n podia esperar? Bé, quan Pedro Sánchez forma govern hi ha uns ministeris que en diuen d’estat. Què vol dir? Doncs que els poders fàctics decideixen els noms claus, per Interior no hi va a parar cap dels candidats socialistes, sinó un home que s’havia fet la carrera a l’ombra del PP i que, a més, havia estat desautoritzat per la justícia europea per haver encobert tortures. Per aquest tema en altres països amb més cultura democràtica l’hauria inhabilitat per ministre. Qui va pressionar Sánchez per posar Grande-Marlaska, no cal ser un geni per deduir-ho. Bé, una jutge d’extrema dreta de Madrid, Carmen Rodríguez Medel, que ha fet la carrera amb el PP, vol processar el Govern socialista, el que no poden fer les urnes ho fa la justícia –ho va explicar bé, Pérez Rubalcaba–, i en comptes de nomenar la Policia Nacional com a policia judicial nomena la Guàrdia Civil. Rar. Massa familiars. I aquests comencen a fer informes contra el delegat del Govern a Madrid i el pobre Fernando Simón. Just com el jutge del jutjat 13 de Barcelona. Ara el Govern reacciona i fulmina el falangista. Crec que algú ha d’explicar a Pedro Sánchez que quan a Espanya es deté un republicà català, immediatament es vol detenir un republicà de Salamanca, un del PSOE, un maçó, un anticlerical, un protestant o una feminista.