Hi ha un balcó esperant

Casa_generalitat_web (2)

Tothom aquests dies està fent travesses sobre el futur del país. Hi ha algunes evidències i molts, molts interrogants. Les evidències són que hi ha hagut, potser des de la sentència del Constitucional del 2010, un canvi en la mentalitat de gran part del poble de Catalunya. Aquests canvis només es donen molt de tant en tant. N’hi va haver un als setanta quan van ser hegemòniques les idees de llibertat fins aquells moments només reclamades per heroiques resistències antifeixistes. I ara estem assistint a un altre canvi, el de la fi del règim de la restauració borbònica.

Continua havent-hi molta gent que creu que es poden reconduir les coses en despatxos, en la foscor i en molt poques mans. Crec que si algú vol influir en els esdeveniments el que ha de fer són propostes que vulguin convèncer al poble, o almenys a àmplies capes del poble.

Els historiadors sabem que mai ningú, o quasi ningú, ha predit el futur. Aquesta no és tasca d’historiadors o d’economistes -ara aquests sembla que s’atreveixen a tot- sinó de bruixes. La història la fan les dones i els homes quan tenen idees, s’organitzen i lluiten per aconseguir algun objectiu.
El dia 12 d’abril de 1931 hi va haver unes eleccions municipals, en aquell moment la gent creia que efectivament estàvem davant d’unes eleccions locals i prou. Es va fer de pressa i corrents una coalició de les esquerres republicanes del moment. Segurament la matinada del 14 d’abril quasi ningú esperava el que va passar. El clima efectivament hi era, però hi va haver un desencadenant per obra de Lluís Companys i poc després de Francesc Macià que no només va canviar la història de Catalunya sinó la d’Espanya. Walter Benjamin va escriure: “mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”, doncs això mateix.
Ara el clima també hi és, el desencadenant no el saben ni aquells que en seran els protagonistes. I moltes vegades en la història hem vist com aquells que lluiten per un objectiu veuen com qui governa la nova situació són uns altres. Com diu Andreu Mayayo, “la raó i el coratge no sempre tenen recompensa”. També pot passar.
Quina forma prendrà el balcó als propers mesos? De moment el balcó encara està buit i els finestrals tancats però una gran part del poble català està esperant manifestar-se i expectant de veure com els nostres polítics escriuen pàgines de la nostra història.
(He manllevat el títol d’aquest article del magnífic llibre de Xavier Domènech: “Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013)” del qual parlaré en una altra ocasió.)

El mètode Boi Ruiz

P1190846

El senyor Boi Ruiz ens està demostrant des del primer dia de ser nomenat conseller un tarannà molt especial. Primer ja ens va avisar que ho faria tan malament i que millor ens féssim clients de mútues privades. Va ser molt fort. En un país normal seria suficient com per què el president li demanes la dimissió. Si ets nomenat responsable de la sanitat pública no pots dir als ciutadans que es facin de la privada, més encara si la teva feina anterior era defensar els interessos d’empresaris de la sanitat que tenen com a primer objectiu fer diners.
Però als darrers temps s’ha superat. Resulta que es fan moltes retallades a la sanitat pública emulant al Sir Humphrey de Sí, ministre! en aquell episodi on es prohibeix a tot un hospital de tenir pacients per tal d’estalviar.  A l’hospital de la Vall d’Hebron el responsable d’urgències, Xavier Jiménez, espantat pel desori en el qual estan instal·lats, denuncia que hi ha pacients que porten cinc dies a urgències. 700 metges de l’hospital li han donat suport. El gerent de l’hospital va dir a TV3 que Jiménez “no interioritzava la necessitat de canvi i tenia dificultats d’implantar les millores”. Ni Sir Humphrey en el seu pitjor dia s’hagués atrevit a dir aquesta salvatjada. Però hi ha més, el gerent, elloc d’arreglar el problema, ha destituit el pobre responsable d’urgències. Mort el gos, morta la ràbia. I no passa res.
Boi Ruiz assaja un nou tipus de gestió política que depèn de com pot acabar arrelant. Si el govern veu que hi ha massa manifestacions el que pot fer és prohibir-les. Si hi ha massa notícies crítiques amb la seva gestió, pot tancar els diaris. Si hi ha massa aturats, els traiem de les llistes de l’INEM, després de la EPA i/o els enviem a l’estranger (crear llocs de treball, mai dels mais). Si hi ha massa incendis forestals el que cal és talar els boscos, com deia George Bush. Si els rius estan contaminats, els tapem i els convertim en clavegueres. Si hi ha nens que passen gana, els donem en adopció a xinesos. Si el govern del PP vol fer lleis contra les lleis catalanes, el que podem fer és retornar les nostres competències a Madrid. Si les petites i mitjanes empreses necessiten crèdits dels bancs, millor tancar-les, què és el que fem ara. Si la Ministra de Foment se’n fot de tots nosaltres amb les inversions de rodalies, no passa res, l’invites a la teva boda. Ostres, això ja ha passat!
I si Boi Ruiz fa alguna cosa per arreglar els problemes de la sanitat pública? Des que és conseller els problemes, llistes d’espera, urgències hospitalàries etc., s’han agreujat molt. Artur Mas faria bé de destituir-lo i posar un socialdemòcrata que defensi la sanitat pública. Molt es parla que CiU perd vots pel tema de la independència, però hi ha una possibilitat alternativa. I si els votants de CiU deixen de votar-los empipats i esgarrifats per les polítiques de Boi Ruiz?

Optimisme militant

P1140093

És coneguda la tirada que té la gent d’esquerres per la crítica desaforada que moltes vegades porta a la desil·lusió, la frustració i la depressió. De tant en tan convé que ens diguem què fem bé. Cal reivindicar al costat de l’anàlisi crítica la mirada optimista i militant davant d’una realitat escruixidora.
Alguna cosa s’ha fet bé aquí i és que davant del desori dels que han regit les desastroses polítiques econòmiques al nostre país, abans, durant i després d’iniciar-se la crisi, les propostes de sortida estan hegemonitzades per idees d’esquerres.
Les vagues generals i les incomptables manifestacions i protestes de tota mena han donat els seus resultats. Hi ha dades per a l’esperança. Vegem-les. En primer lloc la victòria d’ERC a Catalunya a les darreres eleccions europees. En segon lloc si sumem el centreesquerra i l’esquerra a Catalunya (PSC, ERC, ICV i Podem) obtenim un total d’1.300.000 vots. D’altra banda, si sumem la dreta i el centredreta (PP i CiU), n’obtenim 800.000. UPyD i C’s sumen 190.000 vots. Crec que són dades molt significatives.

En tercer lloc, a Espanya l’esquerra ha aconseguit més de 7 milions de vots, la dreta, 5 milions i UPyD i C’s, 1,5 milions.
Mentrestant, al nord d’Europa el descontentament per les conseqüències socials de la deriva neoliberal l’hegemonitza la dreta o l’extrema dreta. Això vol dir que mobilitzar-se, protestar, escriure o debatre és important, molt important.
El frame, el marc conceptual, ha canviat de bàndol. Ara és molt difícil que algú justifiqui donar diners als bancs, o abaixar els impostos als rics, o parlar positivament que les grans empreses actuïn en paradisos fiscals per eludir les seves obligacions morals com és pagar impostos. El relat de l’esquerra ha anat fent forat tot i no comptar amb l’ajuda dels grans mitjans de comunicació. L’esforç d’anàlisi, de reflexió i d’acció des de la racionalitat al final ha donat bons resultats, la gent no és imbècil. Durant un temps força gent es va creure les ximpleries de la irracionalitat quasi religiosa del discurs dominant, molta gent es va creure que era classe mitja, després molta gent va quedar aclaparada per les dimensions de la crisi i amb les moltes dificultats de fer-hi front i ara, per fi, la gent s’ha adonat que els volen aixecar la camisa. El rei va despullat i ho saben les classes populars.
Avui estem davant d’una onada progressista i alhora d’un gran relleu generacional esperançador. Com escrivia George Steiner “els que no han experimentat mai la convicció política o social, els que no han estat mai militants dels seus somnis, neixen vells. La seva saviesa, resignada o cínica, és la dels derrotats”. És temps de somnis.

Vuit notícies

 

P1060255

Aquests dies estan passant a un ritme bestial moltes coses inquietants. Us poso un exemple. Tenia un dia tonto i vaig comprar el gran diari de l’esquerra radical, La Vanguardia. De fet, el primer que va treure aquesta capçalera va ser Josep Anselm Clavé, que sí que era revolucionari. Així doncs, el dia de Sant Joan llegeixo aquest diari i em poso com una moto.
Notícia 1. D’entrada posen un semàfor vermell a Pablo Iglesias. Suposo que per a ell és una medalla d’or, li indica que és en el camí correcte. El motiu és que ha dit que el conflicte d’ETA és un conflicte polític. Sensacional! Així, si l’activitat d’ETA no era el derivat d’un conflicte polític, què era? Un conflicte culinari? José María Aznar va dir fa anys en referència a ETA: “Hay que eliminar el mismo concepto de causa”.

Notícia 2. Tres països al món no donen permís de maternitat a les dones: Oman, Papua Nova Guinea i Estats Units. Ho ha dit el mateix Obama. I encara hi ha economistes que diuen que el millor és copiar el model nord-americà.

Notícia 3. La llei orgànica per aforar l’exrei. Quina pressa, quin nyap! Com més es mouen, més nerviosisme demostren i més inseguretat. Més malament no ho poden fer.

Notícia 4. Un fill de Ruiz Gallardón té un accident de cotxe, probablement begut, fuig i es refugia a casa de son pare, que afirma que “és un assumpte de família”. El problema és que el pare és el ministre de Justícia!

Notícia 5. Suïssa envia informació a la justícia espanyola segons la qual Ruiz Mateos té dotze comptes al Dresdner Bank de Ginebra amb Bárcenas!

Notícia 6. Un opinador molt conegut diu escandalitzat: “Un conegut representant d’una encara més coneguda escola de negocis fa una intervenció en un seminari per a empresaris, executius i inversors. Al col·loqui fa una dura crítica contra el món polític; (…) A preguntes d’un assistent que es preocupa per si no s’està defensant o apel·lant a un dictador, el conferenciant, amb tota tranquil·litat, afirma que, si el dictador és competent, per què no?”. Dedica tot l’article a exclamar-se d’on hem arribat. No és un líder de Podem, és l’advocat de la infanta Cristina, Miquel Roca Junyent.

Notícia 7. Les indemnitzacions per acomiadament tributaran i pugen l’IVA dels productes farmacèutics. Molt bé, ara a emprenyar els pobres acomiadats i els malalts. De les SICAV no en diuen res. Fer pagar l’impost de societats a Burger King, Starbucks, Apple o Google, SEAT això sí que no, pobrets diuen que tenen pèrdues.
Hi ha qui s’estranya que hi hagi gent que cremi contenidors; jo, en canvi, penso que el més estrany és que no hi hagi més aldarulls davant de tanta barra.

Em deixava la notícia 8. Inventen el porro electrònic. És clar.

Les X jornades de la UPEC

P1050680

Arribem als deu anys d’existència de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), que aplega la totalitat de les esquerres polítiques, sindicals i associatives catalanes. Des del PSC fins a la CUP.

Vivim uns dies molt contradictoris. Per una banda estem assistint a una ofensiva neoliberal que arrabassa tot l’aconseguit fins ara en la construcció de l’Estat de benestar. A més, assistim també a una obscena redistribució de rendes des de la gent humil, treballadora i classes mitjanes cap als bancs com mai s’havia vist en la història de la humanitat. Després que els bancs hagin provocat de forma irresponsable una crisi de dimensions colossals, després que els hàgim hagut de salvar amb ingents quantitats de diners, encara avui manen en l’economia com mai s’haguessin atrevit a fer si tinguessin un mínim de decència. Es calcula que a Espanya s’han canalitzat més de 500.000 milions d’euros de diners públics cap als bancs, tots els bancs també i fonamentalment els que diuen que van bé.
Tot i que les transferències de la hisenda pública als bancs és una cosa molt opaca, podem dir que només del Banc Central Europeu han anat a parar als bancs “bons” 364.000 milions. Potser caldria que els banquers fossin més humils i donessin les gràcies als treballadors que amb els seus impostos els han salvat.
Per altra banda veiem com de l’estupor inicial i de l’atordiment de la ciutadania es passa a la reacció. Els banquers no han volgut saber que si deixes massa gent a les voreres dels camins de la història i aquests que ja no tenen res a conservar, es poden llençar a aventures.
Es comencen a dibuixar una idea: s’està passant de la protesta a la proposta. Apareixen primer bons lemes de denúncia i aviat propostes i programes. L’avantatge és que en aquesta mena de crisi els diners hi són, el problema és que estan en mans equivocades i en molts casos fraudulentes. Per tant la base de maniobra existeix i a més també comencen a florir nous lideratges polítics per tot arreu.
Si voleu albirar una mica aquest món que s’està gestant podeu participar de forma gratuïta en uns debats que reuneixen gent tan diversa com Ada Colau, Vicenç Navarro, David Fernàndez, Joan Tardà, Joan Coscubiela, Carme Forcadell, Andreu Mayayo, Josep Lluís Carod-Rovira, Josep Ramoneda, Milagros Pérez Oliva.
Així doncs, mai com ara -als darrers 30 anys- havíem estat tan malament, però mai com ara es dibuixen alternatives a l’actual estat de coses. Nosaltres “Debatrem les idees per intentar transformar el món”. Que falta fa! Tots hi sou convidats.

La solució contra la crispació

carbasso 2

Es diu que la crispació es produeix quan en un dinar de família s’hi infiltra un independentista. Si això fos veritat, no entenc quina alternativa ens proposen. Una bona solució, potser, seria proposar a tots els independentistes que, de cop, deixin de ser-ho. Així com per art de màgia. No sé per què, no sóc gaire intel·ligent, però em sembla que aquesta solució no és gaire viable.
Una variant d’aquesta solució és que, atenent als greus perjudicis que diuen que provoca que hi hagi tants independentistes, que el govern de Madrid faci un decret proclamant unilateralment la independència de Catalunya sense consulta, ni referèndum, ni eleccions plebiscitàries, ni res de res. De fet com el decret d’Adolfo Suárez fent possible la recuperació del govern de la Generalitat i el retorn del President Tarradellas. Així s’acabaria per sempre l’existència d’independentistes. Catalunya seria independent i ja no hi hauria indepes.
La gent que diu que hi ha crispació segurament voldrien que l’ANC convoqui un nou tipus de mobilitzacions. Es tractaria de manifestar-se al menjador. L’11 de setembre dos milions de catalans manifestant-se només a casa. Crec que tampoc és viable ja que aquest nou tipus de mobilitzacions té un greu problema i és com ho comptabilitzem? Si quan les manifestacions es fan al carrer sempre hi ha gent que diu que no hi havia ningú, si és a cada menjador, com ho passem pel telenotícies? Potser per això els agradaria.
Caldria de passada solucionar com aconseguim a Sòria no crispar una família amb gent del PP i del PSOE. O quan en una mateixa família hi ha un capellà, dos anticlericals i un musulmà. O quan un familiar és racista i apareix una filla amb un noi subsaharià. O què fem quan en una família de CiU hi ha dos néts que es tornen de Ciutadans. O com solucionem el tema que en una família masclista hi ha dues nétes feministes radicals. O quan amb un pare de família que sempre ha dit “abans un fill mort que gai”, apareix el seu fill el dia de Nadal amb un nòvio.
De crispacions n’hi ha moltes i de moltes menes. L’encant de la llibertat és que les persones poden defensar tota mena de coses absurdes. I la gràcia de la democràcia no és que no hi hagi conflictes, sinó que els conflictes es resolguin per la via pacífica i en darrera instància votant. De totes maneres jo tinc la solució definitiva a la crispació. De fet, és una solució que ja hem experimentat. A partir d’ara ens tornem tots franquistes i els que no ho siguin que passin a la clandestinitat i als dinars familiars a xiular, així no fomentarem la crispació.

L´herència

palacio122er
Conec una família que eren propietaris d’una gran empresa del tèxtil. El propietari, l’avi, era un home autoritari i molt rebuscat, feia anar la seva filla i al seu gendre de molt mal borràs. La família aguantava estoicament totes les malifetes de l’avi, van passar anys i més anys vivint amb molt poca cosa. L’home no es moria. Quan la filla i el gendre ja tenien més de 65 anys, a la fi el dèspota es va morir. Era tan poderós que fins i tot el carrer on vivia i on hi tenia la fàbrica portava el seu nom.
La família va pensar “per fi heretarem i deixarem de tenir penes”. Van rebre l’herència i a poc a poc van anar descobrint que l’empresa feia aigües per tot arreu. Van haver de tancar l’empresa cosa que els va costar molts diners, però a més van anar descobrint una quantitat de deutes indecents. No només no van rebre ni un duro, sinó que, a més, van haver de vendre’s fins i tot el seu propi pis. Van passar una vellesa justeta.
El rei plega i deixa a Felip una bona herència, vegem-ho: un Tribunal Constitucional sense casc i borratxo saltant-se semàfors en vermell; un cas Noos que afecta la seva germana i el seu cunyat i que donarà grans titulars en els propers mesos; un endeutament bestial de les empreses de l’Ibex que fa pensar que va ser un error privatitzar-les; un procés judicial obert sobre el finançament en negre del PP i d’un bon grapat dels seus dirigents; un sistema de partits a punt de fer fallida i una llei electoral esclerotitzada fins a l’infinit; una crisi de la justícia que fa que quan un jutge vol fer justícia sigui jutjat, com està passant amb Garzón i Silva; una política econòmica que ens porta a la misèria dictada per la Troica i no pel Parlament europeu; el gran repte del referèndum per la independència de Catalunya i un poble que poc a poc va descobrint que en realitat és republicà o que almenys vol prendre part en la decisió de qui ha de ser el cap d’estat. Aquest és el panorama de l’hereu.
Parem atenció, per què serà Felip el proper rei? Ho serà perquè segons els principis monàrquics Déu ha escollit una família amb sang blava perquè condueixi els destins del país, per tant el successor del rei serà el seu fill per la gràcia de Déu. Es creu que aquest mètode tan bèstia és molt millor que no pas que els ciutadans siguin els que s’equivoquin en l’elecció del cap d’estat.

No parlem del per què la infanta Elena de Borbó no serà la reina, una gran col·lisió amb els principis constitucionals de no discriminació per raó de sexe.
En fi, això de la monarquia, mirat de lluny, sembla una cosa; quan hom s’ho mira de prop no hi ha qui ho pugui defensar racionalment. I per no dir que potser estem davant de l’hereu escampa.