Renzi, el covard

IMG_9426

Des de fa força anys hi ha una tendència a afirmar, cada vegada que un polític ataca el benestar de la gent, que ha fet un acte de valentia. El Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, el Banc Central Europeu -qualsevol altre banc- i la Troica, cada vegada que proposen una mesura, afirmen que cal gent valenta per tirar-ho endavant. En el cas contrari diuen que el polític no té coratge, no té valentia. Però de quines mesures estem parlant?
Si es reformen les pensions per tal que els iaios cobrin menys diners a final de mes, es diu: han pres una decisió valenta. Tant és que el pobre iaio o iaia cobrin 600 euros i la idea sigui treure’ls 50 euros.
Es planteja reformar els subsidis d’atur. La idea que tenen aquests energúmens és que si un aturat cobra 700 euros no buscarà feina. Diuen: quina decisió més valenta!
Es planteja reduir els PIRMIS, és a dir el petit ingrés mínim que permet anar tirant a moltes famílies. Darrere d’aquesta mesura hi ha l’acusació que són pòtols que no volen treballar.
Ara el primer ministre itàlià, Matteo Renzi, en teoria l’alternativa progressista al règim de Berlusconi, ha dit que “l’ocupació fixa ja no existeix” i planteja fer una reforma laboral salvatge. Renzi, en explicar aquesta imbecil·litat, afirma que el Partit Demòcrata té “vells esquemes”, que ell no s’hi resigna, que no té nostàlgia del passat.

El diari que dóna la notícia alhora opina i diu que Renzi vol governar “sense l’estigma de les polítiques d’esquerres de tota la vida i sense els condicionants dels sindicats”. La crisi “obliga a fer passos valents, alguns de dolorosos”, i Renzi acaba afirmant “va ser un error pensar durant anys que per fer una llei, s’havia de negociar amb els sindicats”. O sigui que negociar temes laborals amb els treballadors a aquest pàjaru li sembla malament. On ha rebut classes de democràcia? A l’Escuela Mecánica de la Armada d’Argentina? El que li sembla lògic és agafar el programa de la patronal i aplicar-lo sense haver-ho posat al programa electoral. De fet qui va ser escollit pel PD a les eleccions no va ser ell. Sensacional.
Aturem-nos en la idea de celebrar que Renzi fa passos valents i dolorosos. Renzi és valent? Contra qui és valent i a favor de qui es valent? És ser valent estar contra els pobres treballadors acomiadats als quals reduirà les quantitat a percebre i les garanties i drets laborals? És ser valent estar a favor dels poderosos? On s’és vist tal distorsió del llenguatge! Quines ments preclares tenen! Quina empatia amb els desvalguts! Quin sentit de la humanitat! Quina qualitat humana! Que covard és Renzi!

Som uns cracs i no ho sabíem!

IMG_1422

A Espanya, i també a Catalunya, en això no són massa diferents, tenim una enorme capacitat de creació. Som gent de poc mètode però de gran intuïció i de gran imaginació. Per aquesta raó un país que fins fa poc no tenia pràcticament escoles d’art ha estat capaç de fer sorgir pintors com Picasso, Miró, Dalí, Tàpies, etc. Tampoc en el món de les finances i del dret hem estat gran cosa, vam crear la Taula de Canvi el 1401, poc després el Llibre del Consolat de Mar, primer text de dret internacional, i vam descansar per a tota l’eternitat.

En general la lògica ha estat aquella de la Universitat de Cervera de “Lejos de nosotros la peligrosa novedad de discurrir”; la de “que inventen ellos” que denunciava Miguel de Unamuno o la de “Muera la inteligencia. Viva la muerte” de Millán Astray.
Amb aquests antecedents, tot d’una Espanya ha donat una lliçó al món. No ha estat el producte d’una gran investigació, ni d’una gran recerca filosòfica. És clar. Els narcotraficants, els lladres, els banquers, els del tràfic d’òrgans, els del tràfic de dones i tota la patuleia de persones que feien coses il·legals i delictives sabien, fins ara, que per funcionar calia fer-ho en l’economia submergida i per tant només amb bitllets. Aquesta és la raó que aquest fos el país amb més bitllets de 500 euros circulant.

Però heus aquí que un grup d’individus han creat el que mai ningú s’havia arribat a imaginar, ni més ni menys que el diner negre amb targeta d’un banc! Ni a Austràlia, ni al Canadà, ni a Xile, ni al Marroc, ni a l’Aràbia Saudita, ni enlloc del món, a cap individu li havia passat mai pel cap funcionar amb diner negre amb una targeta bancària. Fins que uns espanyols han fet l’impossible.

Els responsables dels càrtels de la droga sembla que han quedat astorats amb aquesta gesta. Els mafiosos italians s’estan fotent cops de cap contra la paret, en adonar-se que podrien haver ideat aquesta novetat financera, ells que s’havien inventat la neteja de diners negres amb les bugaderies! Tan fàcil fóra haver comprat un banc i haver creat una partida pressupostària que digués “error informàtic”; bé, en aquells dies no hi havia ordinadors, podrien haver posat “error de les màquines d’escriure”. Això sí, ni abans ni ara, els auditors, no miraven partides de 15 milions d’euros, o sigui 2.490 milions de pessetes, una petitesa de res. A mi em servirien per tapat un forat, com diuen els que els ha tocat la grossa.

Som una gent extraordinària, si no tenim l’autoestima pels núvols, és perquè no volem! Ben pensat, la diferència entre diner negre i blanc només és per a la gent normal, els de Manhattan i la City no hi veuen cap diferència.

Immoralitats invisibles

IMG_1160

Ens hem anat acostumant a expressions, frases i paraules immorals. Les hem anat agafant i les acabem incorporant en les nostres pròpies converses. Paraules com recursos humans, competitivitat, Producte Interior Brut, productivitat, etc.
Els malparits ens han guanyat la batalla de les paraules, dels conceptes. D’aquesta manera ja no parlem de persones que treballen sinó d’un recurs humà. Com si l’espècie humana fos un ingredient més, entre molts d’altres, només per fer diners. Si en un moment determinat no es necessita, simplement es llença al pou del rebuig. Així els departaments de recursos humans estan farcits de persones que han anat a les escoles de negocis on els han explicat com cal tractar els treballadors. Se’ls paga el menys possible, amb els costos més baixos possibles, i quan no se’l necessita, se l’acomiada un divendres a les dotze amb una hora per recollir els estris. Molts cops fins i tot amb un burofax. Ningú dóna la cara i sembla com si cap responsable hagués deixat de dormir en saber que ha d’acomiadar un ésser humà que patirà, que farà patir tota una família, els amics, etc. Són considerats danys col·laterals del sistema. Han aconseguit fer còmplices de la immoralitat mig país. Al final resultarà com als camps de concentració, l’únic responsable era Hitler, els altres, fins els que posaven nens a les cambres de gas, tots rebien ordres. Les escoles de negocis s’haurien de replantejar que estan formant ciutadans per tal que cometin les immoralitats que uns narcotraficants o altra mena de delinqüents, que actuen des de paradisos fiscals com la City de Londres, els dicten. Per què hem de ser més competititus? No podríem ser persones, empreses, o països cooperatius? No ens aniria molt millor? Segur que sí. No crec en augmentar la competitivitat a costa de qualsevol cosa, per exemple, que treballin nens de set anys, catorze hores al dia, set dies la setmana. Ha augmentat tant la productivitat que ara hi ha milions i milions de persones a l’atur. I els beneficis on són? En cataus com Manhattan. En fi, la darrera cafrada del sistema ha estat incloure al càlcul del PIB les activitats il·legals! Ni més ni menys. Representen el 0,87% del PIB, és a dir 9.000 milions d’euros. Això no ho ha dit una ONG de l’esquerra radical, ho ha dit l’Instituto Nacional de Estadística del Govern espanyol! És un encàrrec de la Unió Europea! La prostitució representa el 0,35%, el tràfic de drogues el 0,50% i el joc il·legal el 0,02%. No sé per què no hi posen el tràfic d’òrgans, el tràfic de nens, l’esclavatge, etc. Resulta que ho diuen i en comptes de dimitir de vergonya 20 o 30 ministres i directors generals, se’n vanten.
Com deia Astèrix: són bojos aquests romans!

Miserables

P1280698

El cas de l’ebola ens està commocionant a tots. Fins i tot aquells ciutadans més crítics i allunyats dels postulats del Partit Popular, entre els quals em trobo, no ens hauríem mai imaginat la quantitat de despropòsits, mala fe i incompetència que hi ha hagut en aquest cas. Creia, sincerament, que si repatriaven uns ciutadans a Madrid infectats realment hi hauria totes les garanties sanitàries possibles.
D’entrada cal dir que la inutilitat i la incapacitat de la ministra de Sanitat Ana Mato és brutal. Ens diu que el país “està perfectament preparat”. En qualsevol país decent aquesta ministra o hauria dimitit o l’haurien cessada. Ens va dir que no hi hauria perill i la cosa s’ha descontrolat.
Resulta que hi ha uns protocols i que en aquest tipus de casos cal uns equips de nivell 4 i en portaven de nivell 2. Bestial! Resulta que a Sierra Leone les ONG que hi actuen tenen un pla de formació pel personal que atén a la gent contaminada que dura quinze dies, aquí ho van resoldre en qüestió d’hores. Increïble. Fem les coses pitjor que a la República de Sierra Leone! Resulta que quan la infermera Teresa Romero es troba malament va al seu metge al CAP! Inimaginable! No tenien metges especials al mateix hospital per a la gent que estava a la unitat que tractava al missioner! No tinc espai per posar tots els despropòsits i incompetències, però potser el més lamentable és la declaració del conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Javier Rodríguez, presumpte membre de la comunitat humana, quan diu que la infermera ha mentit. No només això, a més diu que la dona va anar a la perruqueria i es va anar a depilar. Miserable. Miserable! Miserable!
Imaginem per un moment que la pobra infermera hagués comès un error. Poseu-vos en la pell de la dona quan pensa que potser ha contaminat el seu marit, als seus amics, etc. I que poden acabar morint per culpa seva. Hi deu donar voltes i voltes per veure on ha estat l’equivocació. Quin horror! Aquesta dona necessitaria dels poders públics tota la protecció a la seva intimitat.
Des de fora el que podem dir és que l’error és polític, és del sistema. Ha fallat tot, d’una manera radical, total, absoluta. Voler culpabilitzar al darrer graó de la cadena de responsabilitats és d’una crueltat, d’una falta d’humanitat, d’una falta d’empatia, d’una falta d’ètica, d’una falta de decència com mai havia vist.
Una part dels mitjans de comunicació defensa el poderós que menteix i no protegeix el dèbil.
Se m’acaben l’espai i els adjectius. Un cop més, miserables!

Hem passat de la protesta a la proposta

IMG_0715

Hi ha molts signes que estan canviant els temps. Cal recordar que l’inici de la crisi va ser el setembre de 2008, han passat ja sis anys. Quan va començar la crisi la gent no s’ho creia, després van passar uns anys on la gent estava en estat de xoc. La societat no podia assumir el que estava passant, uns bancs que provoquen una crisi, que a més els hem de salvar amb diners de tots nosaltres i que a sobre, ens pretenen donar lliçons cada dia. Per exemple ens diuen que la gestió pública és ineficaç quan el que s’ha demostrat és que aquesta crisi l’han provocada els bancs privats i que els han hagut de salvar, a tot el món, els governs amb diners de tots.
Un cop la gent ha paït aquest gran sotrac, a poc a poc va prenent consciència que cal tornar a preocupar-se per la cosa pública. A Catalunya aquesta presa de consciència es pot detectar des de molts àmbits. Per una banda en el conegut procés sobiranista que és moltes coses i del qual ja parla tothom però que, al meu parer, és sobretot la reivindicació que la sobirania rau en el poble. Una bella frase que està present en tos els textos rectors dels països democràtics però que quan algú la intenta exercir, topa amb tota mena de dificultats.

Però s’expressa també amb la irrupció del Procés Constituent i les seves 50.000 firmes. Amb el fenomen de Guanyem Barcelona, una proposta que de seguida arriba a les 30.000 firmes. Acaba d’irrompre sense quasi campanya electoral, Podem i ha aconseguit 117.000 vots, ara diuen les enquestes quedaria com a segon o tercer partit a Catalunya. Podríem continuar posant exemples de la reacció de la ciutadania enfront d’una crisi econòmica i política de dimensions colossals.
També podem analitzar la situació al revés, estem assistint a la fi del sistema de partits del qual hem viscut als darrers 35 anys, tots excepte ERC estan patint una crisi radical.
Hi ha gent que se’n queixa. Diuen que estem anant al terreny desconegut i que potser serà pitjor que el que coneixem. Potser sí, però el que ens hem de preguntar és: qui ens ha portat aquí? I un cop sabut, el que també ens podem preguntar és: i si la gent no reacciona i no diu res, què pot passar? Si la gent no hagués reaccionat, ara l’estat de benestar estaria liquidat i Catalunya viuria el retorn a les velles tesis franquistes: “Cataluña es una región con sus peculiaridades”. I els bancs continuarien en la seva activitat extractiva. (Per cert no em direu que repartir-se 15 milions d’euros en diner negre amb targetes de crèdit, no supera la imaginació del més crític). Bé això dels bancs encara no ho hem aturat.
Hi ha propostes i reaccions per tot arreu. Cal ser, doncs, optimistes.

Fora ordinadors de les aules!

P1220283bccc

Fa cinc anys vaig publicar un article en aquest mateix diari on explicava les meves angúnies perquè una gran majoria de catalans volien ordinadors a les aules. I el que és pitjor una gran majoria de mestres també. En aquest article deia “Al final acabarem per construir una gran Universitat Oberta de Catalunya per a nens i podran acomiadar tots els mestres catalans. Creieu que un milió de nens mirant pantalles d’ordinador des dels tres anys és un panorama engrescador per a ningú? Ens hem tornat tots bojos? Fa feredat, George Orwell no es podia haver imaginat un somni pitjor”.
Segurament fa cinc anys era l’únic català que deia aquest tipus de coses i em feien sentir-me sol, com un emigrant al meu país o com un negre a l’Alabama de l’any 1830. L’onada era tan forta que no s’hi podia fer res. Com sempre que passen aquestes coses al final hi ha una reacció. Normalment ha de ser d’algú de fora qui ens torni al sentit comú, si pot ser un individu dels EUA molt millor.
El país ha descobert amb astorament que els enginyers i creadors d’andròmines electròniques de Silicon Valley a Califòrnia no deixen que els seus fills les usin! El que ha estat decisiu, per acabar amb tant papanatisme sobre els pretesos usos pedagògics dels fòtils que surten d’aquesta vall de Califòrnia que només fabrica coses inútils molt cares que ens empitjoren la nostra qualitat de vida, és que el mític Steve Jobs no veia amb bons ulls que els seus fills els usessin.
Però el que ha estat un xoc comparable a la carta de Jordi Pujol s’ha produït en saber-se que tota aquesta gent porta als seus fills a unes escoles on tots aquests estris estan prohibits! Ho sabia! Aquesta gent que s’ha dedicat tota la vida a fabricar coses malignes saben que millor que els seus fills no les usin i sobretot que en les escoles on van no n’hi hagi. Podeu pensar, i per què no ho hem sabut fins ara? Per què no ho expliquen? Home, com voleu que qui es fa multimilionari venent tota mena de perversos instruments ens expliqui la veritat? Voleu que ens expliquin les addiccions que creen? Que ens expliquin les desenes de patologies clíniques psiquiàtriques que encomanen als nens i nenes catalans? Tampoc sembla massa difícil endevinar que si un nen està moltes hores mirant una pantalla al final tindrà problemes greus d’aprenentatge i que, a més, tindrà dificultats empàtiques que li faran difícil estimar i deixar-se estimar.
Els mestres cal que augmentin la seva autoestima, no hi ha res més potent en l’educació que un mestre amb una pissarra i un guix a la mà estimant els nens i nenes de la seva classe. Si no us ha agradat l’article almenys m’haureu d’agrair que no escrigui del procés.

La troica i la puça

IMG_1119

La gent creu que ens manen una gent que és rica i poderosa perquè és intel·ligent, molt intel·ligent. Crec que és una apreciació poc fonamentada. La gent que té diners, molts diners, pot ser-ho per dues raons fonamentals. La primera, és gent que no ha fet res i els ha heretat. Per tant, cap mèrit. L’únic mèrit seria el ser fill d’un ric i això no s’escull. Cal dir que, en general, els fills de rics acostumen a ser gent d’escassos llums. Pot ser que hagin fet la fortuna pels seus propis mèrits. Aquí cal dir que si la fortuna és molt gran, alguna estafa, engany o crim deuen haver comès. Treballant ja se sap que ningú es fa ric. Per altra banda la gent que té poder, molt poder, en general és gent amb molt poca qualitat humana, que no té en la seva vida cap altra ambició que tenir poder i ho condicionen tot a tenir-ne.
Tinc una amiga que viu a Brussel·les i que és membre d’una lògia maçònica que controla les altes esferes del poder econòmic i financer de la Unió Europea i que m’ha explicat la veritat de com són aquesta gent. Veu sèries japoneses i molt bé no està, a més tenia un dia baix i es va sincerar. La capacitat d’anàlisi de la gent de la troica -barreja de rics i poderosos- el sintetitzem amb aquest experiment. Em va dir que això va passar en una sala del soterrani d’uns locals de la delegació a Brussel·les del Banc Central Europeu.
Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, agafa una puça i li diu, salta! La puça fa un salt. Llavors apunta a l’ordinador: “Quan a una puça li dius en veu alta, salta! La puça fa un salt”. Continua l’experiment. Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional, li talla una pota i li diu, salta! la puça fa un petit salt. Apunta: “Quan a una puça li talles una pota i li dius, salta! La puça fa un petit salt”.
Després Angela Merkel, cap del govern alemany, li talla l’altra pota i la troica li diu, salta! La puça no salta. Torna a apuntar a l’ordinador: “Quan a una puça li talles la segona pota i li dius, salta! Es torna sorda”.
Tant els rics com els poderosos, normalment és el mateix tipus de gent, d’aquí a uns quants anys quan la medicina i la psiquiatria avanci una mica, seran convenientment medicats i posats fora de circulació, fins que se’ls curi la seva patologia.
Mentrestant els anem suportant a causa del fet que encara hi ha persones normals i corrents que es fascinen pels diners i el poder i per la gent que té diners i poder.
Seria millor que ens manés gent equilibrada, amb vides personals saludables i amb preocupació i estima per la comunitat.