El bosc de Can Deu: una metàfora

IMG_1972 (4)

Vaig anar a Can Deu a veure el que va passar fa uns dies. Hi havia centenars de persones, tothom volia veure de primera mà la dimensió de la tragèdia. L’Ajuntament va avisar que es prohibia circular pel rodal. Els sabadellencs en van fer un cas relatiu. Fins i tot amb prohibicions tant obvies i argumentades hi ha força gent que es fa l’orni. Hi ha persones que sembla que no saben llegir, dona la sensació que si els diguessin que ha explotat una bomba atòmica ells anirien a veure els efectes de la radiació a la zona zero. Més greu encara era l’actitud d’alguns pares que els semblava graciós fer passar els nens per sota d’arbres mig caiguts, per fer-los una foto. És també grotesca la cara d’alguns ciclistes, semblen com marcians que no s’han assabentat de res i que fins i tot al veure l’arbre 423 entravessat la camí, no s’adonen de per on van. Per què no tornem a muntar un velòdrom i els fem circular donant voltes en comptes d’atropellar velletes i nens pels camins del Rodal sabadellenc? D’això en parlarem un altre dia.

Realment el que es pot veure és apocalíptic. Tenint en compte la quantitat de gent que hi passeja, camina o corre, encara ens hem d’alegrar que no hi hagués cap víctima el dia de la ventada.

El bosc de Can Feu va tenir un final lamentable, que encara hi ha molta gent que el plora. En la memòria col·lectiva, d’alguna manera el bosc de Can Deu l’ha substituït, tot i que no té punt de comparació possible amb aquell bosc d’arbres potents.

Sembla bastant clar que han caigut les pins bords, els pins pinyoners han aguantat força més. No sóc un expert però diria que fer créixer els pins un al costat de l’altre a tant poca distància els obliga a una cursa desesperada cap al sol i crea una mena de boscos plens de troncs prims llarguíssims, sense cap gràcia. Feia temps que al bosc li sobraven la meitat dels pins.

No sembla que la gestió del bosc feta per Caixa Sabadell durant anys fos la millor possible, sembla que el van gestionar com els diners de la gent. És a dir deixes un bosc a una gent i queda trinxat de la mateixa manera que els deixes els teus estalvis i al cap d’uns anys els n’hi queden la meitat.

De fet gent d’escoles de negocis gestionant un bosc, el menys que pot passar és el que ha passat. Caldria crear un equip d’experts ciutadans, però no experts en qualsevol cosa, no hi ha d’haver cap urbanista ni cap arquitecte, ni cap d’Esade. El requisit és que siguin el que siguin, de primer han de ser persones que estimin els arbres i que aconsellin què cal fer de cara la futur.

Realment l’espectacle és esfereïdor, hom no reconeix ni on s’iniciaven els camins. Durant una bona estona, Can Deu devia ser el més semblant a l’infern.

El que no té nom és Endesa. Va deixar a barris sencers sense llum. A més ha posat anuncis als mitjans on no s’adona del ridícul que faa. Per exemple ens anuncien a tota plana que al Vallès han caigut 1942 pals de… fusta! És a dir el número ens dona pistes de en quin any està aquesta empresa. És raonable que l’infraestructura elèctrica d’una ciutat de 210.000 habitants es fonamenti en una xarxa de pals de fusta? No els fa vergonya?

Estem realment en un mal moment de la ciutat. Sembla com si a partir del cas Mercuri, Sabadell hagués trepitjat merda. Tot són males noticies sobre la ciutat, ara només ens faltava quedar-nos sense el bosc de Can Deu. L’espectacle dantesc del bosc no és altra cosa que la metàfora de la catàstrofe ciutadana. Convé posar-hi remei. I es pot. Però convé que en comptes del càlcul estret i roí, s’imposi una mica d’il·lusió i empenta. Cal que tothom en comptes de començar a abatre arbres, es dediqui a plantar alzines. Creixeran a poc a poc, cert però algun dia tindrem altra volta una gran ciutat.

Tots aquells pessimistes de la raó i pessimistes de la voluntat que s’apartin i deixin espai al futur.

Josep Oliu i l´URSS

IMG_1862

He llegit el llibre Josep Oliu. El banquero estratega. Del Vallès a la élite: la historia de éxito del Banco Sabadell. Una hagiografia de Raquel Lander. Un grup de joves en l’àmbit del PSOE es proposen sanejar l’INI. El posen al dia: o tanquen les empreses o les venen. Mai se’ls va passar pel cap gestionar-les?

Els emprenedors d’araes van formar gestionant empreses públiques sense cap risc per a ells. Molt bonic! Explica molts dels comportaments de la casta financera d’avui, gent que està acostumada de sempre que quan la gestió és dolenta ve l’estat a posar els diners. Eren dies on Carlos Solchaga deia coses tan progressistes com “aquest és el país on és més fàcil fer-se ric” o coses tan increïbles com “la millor política industrial és la que no existeix”. I que ara paguem tots. Tan llestos i intel·ligents no eren aquesta colla. La prova és que tots els països que pinten alguna cosa al món han tingut, tenen i tindran polítiques industrials. Tots ells, França, Alemanya, Anglaterra, EUA, Rússia, Xina, etc., tenen indústries estratègiques o bé públiques o amb un gran control de la nomenclatura.

Que estrany que Josep Oliu se sentís còmode treballant a l’administració socialista! És una cosa que només pot passar a Espanya, com diu un conegut: el PSOE és la dreta civilitzada. No deixa de ser curiós que Oliu i tot el que ara en diríem casta, es formi en gestió d’empreses a l’Instituto Nacional de Industria (INI). És a dir, l’experiència dels dirigents empresarials del país es va fer en la gestió de les grans empreses públiques. Tenen una formació de tipus soviètic! Quina gran contradicció!

Hi trobo una perla; Oliu pare li dóna, fa força anys, un consell a Adolf Todó: “Este negocio de basa en dar créditos bien dados. Cada vez que dé un crédito debe tener miedo”, es veu que va perdre la por i que no li va fer cap cas. Va ensorrar Catalunya Caixa, això sí, cobrant uns sous colossals.

Tot i que l’autora diu que Oliu “ha sobrevivido a la crisis sin precisar ayudas públicas directas”, el cert és que li hem donat diners públics amb forma d’avals per a la CAM; avals per un tros de Caixa Penedès; amb els anomenats crèdits fiscals, és a dir que no paguin impostos; amb el rescat de les autopistes de Madrid; amb els milions amb crèdits del BCE a menys de l’1% i amb el SAREB. Així també jo seria un gran empresari estrateg!

Lander diu que el Banc Sabadell està a la cua de les empreses de l’IBEX de rendibilitat per dividend i té categoria de bons escombraries segons Moody’s. Tan bon gestor no deu ser. Això sí, Oliu ha aconseguit convertir el Sabadell en un banc sistèmic: massa gran per caure. Llest ho és, però potser hauria de ser més agraït amb aquells que, pagant impostos, li hem salvat el banc.

Sabadell Guanyarà: tot depèn de tu

P1270213

Des del dia que ens vam presentar ens han fet tota mena de preguntes sobre el que pretenem, potser és tant estrany que un grup de ciutadans vulguin intervenir en la vida política sabadellenca que ha deixat molta gent en desorientada. Exposaré les més significatives a veure si podem donar una mica de llum en aquest llarg camí cap a les eleccions municipal de maig de 2015.

Sou una candidatura? Som un grup impulsor que promou una candidatura, és a dir, un grup de ciutadans que preocupats per la dispersió de vots entre moltes opcions està intentant posar d’acord a molts grups i persones per un projecte de ciutat.

Us presentareu a les eleccions? Sí, si obtenim el suport d’un grup suficient de ciutadans i grups socials.

Quin és el vostre diagnòstic sobre l’estat de la ciutat? La ciutat pateix almenys tres crisis. La primera són les conseqüències socials de la crisi econòmica la més important des de la crisi del tèxtil als anys setanta, provocada per les entitats financeres privades. La segona és que estem davant una gran crisi política a la ciutat, la més important des de 1979 degut al cas Mercuri. La tercera, la crisi general dels partits que es reflecteix a la nostra ciutat.

Sou una altra candidatura més d’esquerra? No, som una metodologia per fer un candidatura. Volem arribar als desencantats del PSC, a la gent ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent i, sobretot, a aquella gent que no és de cap partit i que està preocupada per la ciutat i se’n vol tornar a sentir orgullós. Però volem ser clars, si no ho aconseguim no serem la candidatura 34 de Sabadell.

A qui us dirigiu? Hi ha 40.000 ciutadans que no saben què votaran a les eleccions municipals, que estan preocupats per la situació de la ciutat i que creuen que hi ha d’haver una reacció ciutadana que retorni al bon govern.

Per què el nom Sabadell Guanyarà? Per dues raons. Perquè fou l’eslògan de la candidatura guanyadora del PSUC de l’any 1979, any emblemàtic de la recuperació de la democràcia i perquè té un alè de Guanyem Barcelona, una proposta trencadora i fresca que ens agrada. Aspirem a ser els referents de Guanyem Barcelona a la ciutat. És doncs tradició i modernitat alhora.

Per què dieu que és una candidatura per quatre anys? Per dues raons. En primer lloc perquè estem en una ciutat malalta i pensem que és imprescindible un parèntesi guaridor. En segon lloc perquè estem assistint a una crisi dels partits i caldrà veure d’aquí a quatre anys quin panorama queda. I que mentrestant la Sabadell no s’aturi en la ingovernabilitat. També diem que un any abans del 2019, ens plantejarem si presentar-nos a un segon mandat.

Com us afecta el panorama de la política catalana? En res. Sabadell haurà de buscar les solucions en els propis sabadellencs. No podem esperar que vinguin les solucions des de fora de la ciutat.

I com us afecta el procés sobiranista? Sigui quin sigui el futur del país, federal o independent, la ciutat de Sabadell haurà de tenir els seu diagnòstic, les seves solucions i els seu equip per posar-hi remei. En el grup impulsor hi ha persones que veuen el futur del país amb molta diversitat, però que coincidim tots en els remeis per la ciutat.

Com escollireu la candidatura? El cap de llista serà escollit per unes primàries obertes a tots els adherits. I la candidatura, que serà paritària, tindrà en compte totes les sensibilitats, tots els barris i oferirà un equip potent per governar la ciutat. Serà aprovada per l’assemblea d’adherits i en un procés transparent.

Per què he de firmar? Perquè aquest projecte sorgeix de la ciutadania i sense el suport de la ciutadania no s’aconseguirà treure la ciutat del pou on està situada. Si no firmes, el més probable és que la dispersió del vot de centreesquerra faci que tinguem o bé quatre anys de continuisme suïcida o bé quatre anys d’ingovernabilitat. Tot depèn de la reacció de la ciutadania, el futur està a les teves mans.

 

El vent, la Renfe i la mare que…

P1290475

S’han dit moltes coses sobre la gran ventada del dia 9 de desembre. Per raons que no venen al cas, vaig haver de voltar força per Catalunya aquell dia. Vaig poder veure destrosses a Olesa, a Terrassa, a Sabadell, etc. La sensació és que aquest és un país seriós, acostumat a les inclemències traïdores del temps, l’aigua, el vent, la calor, etc i a fer-hi front. I és aquest un país que fa front a tota mena de calamitats amb una capacitat d’intervenció cada vegada més ràpida. Vaig veure per carreteretes perdudes arbres caiguts que persones de molt divers tipus ja estaven enretirant a les tres de la tarda. Vaig veure circular policia municipals, mossos d’esquadra, bombers, protecció civil i tota mena de persones i institucions fent la seva feina. Tothom al seu lloc, fent front a la fatalitat del vent rabiüt. Bé tots, tots, no. Hi ha dues institucions que continuen funcionant com als anys cinquanta: Endesa i Renfe. Endesa perquè deixa barris sencers sense llum i el que encara és pitjor sense donar la cara, sense explicacions i sense vergonya.

Anem, però a Renfe. Em va agafar la ventada a l’estació de Sant Vicenç de Castellet. A l’estació no hi ha ningú, els executius de les escoles de negocis que dirigeixen Rodalies han aconseguit treure tot el personal de quasi totes les estacions. Bravo! Només hi havia un segurata que no tenia més informació que qualsevol amb un mòbil. Brillant! El que funcionava era Radio macuto. Algú que ja portava més de tres hores abandonava emprenyat fins a l’infinit. Vaig intentar trucar a amics i coneguts que podrien estar per la zona per tal que em rescatessin, vista la falta de solucions. No va ser possible. No tenir ningú a les estacions i tenir els altaveus centralitzats en algun lloc del país, fa que quan hi ha algun problema la cosa sigui de pel·lícula de Torrente. “No creueu les vies, no crucen las vías“. Hores i hores quan el problema és que no circulava cap tren de feia hores! En aquestes i atenent al fred que feia entrem a l’estació i allí ens diuen que hi ha una furgoneta a fora que va a Terrassa. Ostres, si continuem a l’andana se’n va la furgoneta sense nosaltres! Enfila la carretera i un passatger li comunica: “ei que es por el otro lado!”. El conductor que s’equivoca de carretera, anem fins una rotonda i tornem enrere. El conductor, això si, no va baixar en cap moment una estrident i eixordant música disco. Al nerviosisme de la gent, li afegim el pumba xunga, pumba xunga. Per fi arribem a l’estació de Terrassa Centre. Crèiem, ingenus de nosaltres, que al ser una estació tan important hi hauria un operatiu al nivell de les dimensions de la ciutat. És a dir, una mena de llançadora entre Terrassa i Sabadell Sud. Doncs no. A l’arribar a Terrassa donem la volta per l’estació i ens deixen en una vorera atapeïda de gent que volia anar en totes direccions. Al final un grup entén més o menys que va en direcció Manresa i assalten la furgoneta. Per arreglar aquest enorme embolic, només hi ha un segurata. Aquest, quan no pot respondre l’allau de preguntes de la gent, fot el camp i se’n va a l’estació. Allí anem. Cap explicació, cap dispositiu, cap rètol, res de res. Un desastre, una calamitat! Des de les 11 del matí de l’accident fins a les 5 de la tarda l’única resposta de Renfe és: el caos!

He esperat uns dies a veure quines reaccions hi ha. Cap. Al·lucino. No hi ha cap responsable que estigui emprenyat? Trobo fins a cert punt normal que pugui caure un arbre a les vies. Ja és ser bastant benèvol, però a partir d’aquí és totalment inacceptable que no s’hagués muntat un dispositiu extraordinari per fer front a la mobilitat de la gent que van quedar penjats a les estacions de la línia R4. Proposo que els alcaldes de Sabadell i Terrassa acompanyats de tots els alcaldes on hi ha una estació de la Renfe de la línia de Manresa, facin una roda de premsa a Barcelona -a veure si així els fan una mica de cas- i demanen unes quantes dimissions!

Per començar la del responsable de Rodalies de Catalunya, per tres motius, per tenir en un estat lamentable la major part d’estacions de Renfe, per no muntar un dispositiu i per no donar la cara i demanar disculpes. M’ha costat trobar-ho, però Miguel Pérez ha estat el cap de rodalies de Catalunya fins fa poc i ha deixat per terra la qualitat del servei. L’ha substituït Félix Martín, que té un currículum d’aquells per sortir corrents: diplomat en màrqueting per EADA i direcció d’empresa per IESE. Ha estat incapaç de posar autobusos a les estacions on tenia gent penjada hores i hores. Deu ser dels que creuen que s’aprèn a les escoles de negocis i no en la realitat. En segon lloc haurien de demanar la dimissió del president de Renfe, Julio Gómez Pomar, que tracta als catalans com si fóssim una colònia. En tercer lloc al director general de Transport i Mobilitat, Ricard Font, que en comptes d’arreglar les coses només fa que embolicar-les, vegi’s si no les seves declaracions sobre el soterrament del tren al barri de Gràcia. I per fi al conseller de Territori i Sostenibilitat que amb la seva obsessió per caure bé a la ministra de Fomento, Ana Pastor, s’ha oblidat dels catalans.

Bé no he acabat d’explicar l’aventura. Vist el caos a Terrassa vaig anar a buscar els catalans a la rambla i d’allí a Sant Cugat i de Sant Cugat transbordament cap a Sabadell. Trec foc pels queixals. Podeu pensar que exagero, doncs si poso el que deia la gent i el que penso, em detindrien els mossos d’esquadra.

Junqueras, un polític poc comú

IMG_2211 (3)

Vaig anar a la conferència que va fer Oriol Junqueras el dia 2 de desembre al Palau de Congressos de Barcelona. La posada en escena va ser impressionant. Va sortir a l’escenari sense papers, sense taula, sense faristol i va fer un discurs de 70 minuts. El seu estil de fer discursos és molt curiós i desacostumat. Ens va posant exemples i arguments possibles per convèncer-nos. No hauria de ser això la política?

Durant una gran part del discurs es va referir a la qüestió social: “La major part de catalans només van a un CAP públic i a un hospital públic”. Aquesta part s’ha explicat molt poc en uns mitjans capficats fins a l’extenuació en la qüestió nacional. No és una tria neutral.
Junqueras va llançar tot d’idees i consignes als independentistes. A les darreres setmanes un sector petit però sorollós de l’independentisme s’ha posat molt nerviós i en comptes de buscar complicitats més àmplies ha començat a criticar aquells que poden ser companys de viatge. A ells va dirigir frases reflexives com “tots som nosaltres, tots som la nostra gent”. Té mèrit venint de qui ve i del que representa.

El que més m’ha sorprès aquestes últimes setmanes és la brutal pressió, que arriba quasi al linxament, a què Junqueras i ERC han estat sotmesos per part dels qui volen una candidatura amb CiU. A alguns només els falta dir que ERC és poc independentista! Tant li fa que totes les enquestes i el sentit comú diuen que si van junts perden diputats. No sé perquè ERC ha de tapar el moment baix de CiU i els seus errors: Jordi Pujol, Boi Ruiz, Felip Puig…
La jugada de Mas davant del 9-N diuen que és la d’un gran polític. No entenc l’ajuda incomprensible de la CUP. En realitat Mas enlloc de perdre 30 diputats només en perd 20 (passa de 62 el 2010 a 50 el 2012, a probablement, ara, 40). El que quasi ningú diu és que quan Mas es va tirar enrere després de la sentència del TC i va proposar un segon tipus de 9N, si al davant d’ERC hi hagués hagut un polític convencional que optés pel partidisme, hagués anunciat l’abstenció en el referèndum i l’operació se n’hagués anat en orris. Enlloc d’això Junqueras va tirar endavant sabent que li estava salvant la presidència a Mas. Si la situació fos a la inversa, Mas no s’hi hagués prestat. És obvi però quasi ningú ho diu. Algú recorda l’oposició sense pietat al tripartit i especialment a ERC quan era al govern? No hauria Mas de tractar millor Junqueras?

Es critica per tot Junqueras, precisament la seva heterodòxia és el que el fa atractiu. No caiguem en el parany de valorar com a positiu allò que tant critiquem a un polític i de criticar allò que trobem a faltar: la humanitat i l’idealisme en la política.

Federalisme, república i independència

IMG_1917

He decidit escriure aquest article perquè no entenc francament en quina tradició es remeten els federalistes contraris a la possibilitat que el poble català decideixi el seu futur. Un federalista català necessàriament s’ha de fonamentar en les idees cíviques i federals i, a més, al meu parer, d’una manera natural ha de ser republicà. Potser és una altra innovació en el panorama actual però en la història mai no s’ha inventat un federalisme català monàrquic. Si hom és republicà necessàriament estarà d’acord que el poble català decideixi el seu futur: si vol monarquia o república. I això, amics meus, avui només es pot fer en un referèndum il•legal. En segon lloc, acceptar la proposta federal convencional actual té, almenys, dos problemes. En primer lloc la seva indefinició: qualsevol que s’hagi llegit la declaració de Granada del PSOE acceptarà que, de federal, només en té el nom i que no té suficient gruix ni per començar un debat seriós. Hi ha gent que creu que avui amb lemes n’hi ha prou per fer política. I en segon lloc, i més important, qualsevol proposta federal dins el marc constitucional és necessàriament una proposta en el marc de la monarquia. Cap federalista català no acceptaria mai una proposta així. I menys, avui, quan el descrèdit i la opacitat de la institució monàrquica espanyola ha arribat a extrems de fer abdicar un rei en tres setmanes.
Ara bé, quan parlem de federalisme, de què parlem? No entenc la moda de parlar del federalisme del Canadà, Suïssa, els EUA o d’Alemanya. Si parlem de federalisme a Catalunya per què no ens remetem al nostre federalisme? El federalisme pimargallià es fonamentava en, almenys, dues idees. La primera, en el concepte mai superat de “tradició passada pel tamís de la raó”. És a dir, partir del que la història ens ha ensenyat però no ser-ne deutors. En l’esquema de Pi i Margall, hi ha hagut un seguit de regnes als quals, des de la raó, cal reconèixer-los i dotar-los d’institucions democràtiques. O amb paraules de Narcís Roca Farreras, primer independentista modern, vol les velles institucions catalanes com la Generalitat però sense furs ni braços, amb sufragi universal. La segona idea és que són els individus els que s’autodeterminen, en lloc de la subjecció a l’estat, a l’Església, l’exèrcit o al Tribunal Constitucional, tant li fa. És una democràcia de baix a dalt, municipalista. Per tant, en cas de xoc entre legitimitats enfrontades, sempre optarà per la més propera a la gent.
També hi ha una aproximació a situació catalana actual des de la tàctica o conjuntura. Estem assistint a un espectacle dantesc, cada dia ens despertem amb una nova notícia de la manca de fonaments ètics del nostre sistema polític, català i espanyol. Tots aquests escàndols –que no sé a vosaltres, però a mi em sorprenen cada dia per la seva profunditat i amplitud mai imaginades– es produeixen en uns moments en què les conseqüències socials de la crisi són cada vegada més escruixidores. I la sensació és que la barra és infinita. Només dos exemples feridors. Regalen morterades de diners als que han construït el projecte Castor mentre tanquen sales d’operacions o redueixen plantilles als CAP o a les escoles i ens assabentem que un banc pot executar un desnonament i no només es queda un pis i un deute, sinó que en alguns casos se’n queda dos, com passa aquests dies a prop d’on visc.
Un republicà federal català del XIX, què faria en aquesta casos? No cal ser gaire llest per endevinar-ho. No en va, ells es consideraven revolucionaris, es preguntarien quina és la millor manera de contribuir a fer caure definitivament el vell règim del regne d’Espanya i implantar-hi una república. I amb aquesta, un gran programa justícia social del qual avui en diríem de defensa radical de l’estat de benestar.
Hi ha un darrer argument per la gent gran, nostàlgics de la lluita antifranquista: no us fa il•lusió aconseguir definitivament la ruptura democràtica tan llargament ajornada? No us fa ràbia veure com una mena de neofalangistes són capaços de colpejar una pobra infermera indefensa? O com José María Aznar ens amenaça un dia si i un altre també des d’una fundació que porta el sospitós nom de FAES (Falange Espanyola?).
Per tant, avui un federalista de veritat, conseqüent, optaria per la independència. Perquè no se’n riguin més de nosaltres i per aconseguir altra volta el control dels de baix sobre les nostres institucions segrestades.

Plaça d’Espanya: la ciutat bombardejada

IMG_1155

Molt s’ha parlat els darrers dies del Passeig. I molt poc es parla de la plaça Espanya. El que crida l’atenció és la quantitat de notícies i opinions en relació al Passeig i el quasi nul interès sobre la plaça Espanya. Si aquesta plaça es situés a les afores de la ciutat en un dels anomenats no-llocs ho entendria. Pensaria que com que no hi passa ningú és lògic que no atregui l’atenció dels mitjans i dels articulistes. El problema és que és un dels llocs centrals de la ciutat i el seu aspecte és el d’una ciutat bombardejada. No parlaré aquí de les obres del metro a la ciutat, ja ho faré un altre dia. El tema és complex. Avui vull parlar d’aquest tros de ciutat que sembla deixat de la mà de déu.

El disseny d’aquesta plaça és lamentable. Algú va voler fer el que en el seu moment una plaça més gran que la plaça Catalunya de Barcelona, de fet és més gran. Un disbarat. Ningú dels que ho van dissenyar pensaven que la gent ho hauria de fer caminant i que el perímetre és molt més llarg que el diàmetre. Posats a fer una plaça rodona, almenys podrien haver previst fer les voreres amples i fer creuar els cotxes en angle recte. Van preferir donar prioritat -com sempre- als cotxes.

Vam estar anys i panys amb una plaça plena de fang i sorra on no hi havia res de res. Al cap d’uns anys per fi es va arreglar i s’hi va posar molt de verd. La solució era poc funcional, a la gent no li agrada estar-se en un lloc rodejat de cotxes per tot arreu, menys encara si són pares i mares amb nens. La plaça es va arranjar i al cap d’uns quants anys els arbres feien goig. Per fi hi havia una gran clapa de verd que tapava els milions de totxos vermells. Els totxos vermells van ser una gran moda del disseny progressista que encara avui no entenc quina gràcia tenien. Tota la plaça havia de ser igual? He mirat al Manifest Comunista i he confirmat que no parla de fer cases amb totxos vermells. Que estrany!

I tot d’una va venir la idea de posar una nova estació allí, així es connectaria els Ferrocarrils Catalans amb la Renfe. I van tallar tots els arbres. Els amos de les constructores tenen dendrofòbia. Una dèria que encara no ha catalogat del tot l’OMS. Es tracta de la fòbia als arbres. El primer que fan quan els concedeixen una obra és arrasar-ho tot. No deixen ni un bri d’herba.

Els que vivim per aquella zona creiem que seria dur però que, passat un temps, tot tornaria a ser normal. Doncs no. Han passat molts anys i allò sembla un solar de Guernica després dels bombardejos de l’esquadró amb el comandament del tinent coronel Wolfram Von Richthofen amb 42 avions de la Legió Còndor.

Per més inri han deixat l’avinguda Josep Tarradellas com un desert però ja en parlarem un altra dia d’aquest tros malaurat de la ciutat. Per necessitats de les obres s’han acabat fent unes rotondes perquè els cotxes -pobres cotxes, quina pena em fan- no hagin de donar massa volta. En un d’aquests canvis, quan es col·lapsa la zona nord de la plaça, es deixen dues rotondes: la de la Gran Via (Comte d’Urgell) i la que dona al carrer alcalde Moix. Ja no hi fan res, potser que les treguin d’una vegada!

Els vianants que han d’anar a buscar el tren ens fa donar una volta increïble. Hem d’anar fins al semàfor del passeig de Sant Bernat! La gent feia desobediència civil i algú va posar unes barreres bestials. El proper pas serà posar-hi filferrades. Sabadell Nord és una estació de tren amb milers d’usuaris, no és un baixador qualsevol! Sembla que un grup de mala gent s’hagin conxorxat per posar tota mena d’entrebancs a les entrades de l’estació. Fa pocs dies un amic meu em va trucar preguntat per on carai s’entrava.

Però hi ha més. Algú va dissenyar un ascensor que va des de les andanes fins a les taquilles. Després hi ha escales per anar a dalt. Brillant! Proposo donar als arquitectes d’aquest nyap un premi a l’estupidesa. No podria haver sortir al nivell de carrer? Siguem honestos i diguem que hi ha una rampa que dona la volta per sortir per l’altre cantó, pel carrer Alcalde Moix. Sí, però fins fa poc hi havia el bordó del carrer, després hi van posar una mica de ciment. El problema és que s’hi deixa aparcar i algun dia atropellaran als pobres viatgers que han aconseguit sortir. Però els de les cadires de rodes han de pujar la vorera de l’altre canto i allí, ah! ningú hi ha fet una rampa.

I per acabar, prioritzar els cotxes d’una manera tant barroera, té encara un darrer problema: els semàfors estan pensats perquè els vianants s’esperin i els cotxes vagin ràpid. Els iaios és impossible que tinguin temps de travessar la Gran Via per Comte d’Urgell. No poden canviar la cadència dels semàfors d’una vegada?

Entenc que el metro s’endarrereixi, el que no puc acceptar és la desídia i el maltracte als milers i milers de ciutadans de la zona de la plaça Espanya i als milers de sabadellencs que van i venen cada dia amb la Renfe des de Sabadell Nord. Atenent al fet que ens enganyen en tots els terminis als que es comprometen i vist que les obres poden durar deu anys més, mentrestant que algú hi posi remei!