Per una aliança de federalistes i independentistes

Els federalistes de veritat som aquells que sempre hem estat d’acord amb el punt quart de l’Assemblea de Catalunya: el dret a l’autodeterminació. Han passat 40 anys i encara no hem pogut fer un referèndum. Però és més, els federalistes de veritat mai hem tingut una proposta política vertaderament federal. El federalisme hauria d’haver proposat un estat català. Si ho hagués fet, almenys tindríem un esborrany de constitució de Catalunya. Tot seria més clar, els federalistes ens sentiríem còmodes i a més podríem discutir amb els independentistes les petites diferències entre uns i altres. Però no és així, els federalistes estem deprimits al veure que fins i tot la paraula federal en comptes de llegir-se com el que és, el símbol de les esquerres catalanes almenys des de Ramon Xauradó, està essent sinònim d’això tan patètic que és l’Estat de les autonomies.
Ningú té interès a plantejar una tercera opció al referèndum. L’opció “un estat federat a Espanya” era segons el CEO del 36%, ara un 28%. Aquest 30% de catalans que volíem un estat català federat no tenim qui ens representi i ningú qui formuli una proposta. Cal reconèixer que les persones que responen així a les enquestes es pot suposar que en general tenen força cultura política. Feta doncs aquesta autocrítica de qui es veu abocat a votar si a la independència. Qui pot votar No junt amb Falange, PP o Ciutadans?

Ara bé, crec que bona part del moviment independentista no és conscient que per aconseguit la majoria en un referèndum cal que es guanyin els federalistes desubicats en comptes de fustigar-los. En general van de sobrats, donen per descomptat que tothom ha de pensar com ells. Si no penses com ells ets ruc. Crec que bona part dels independentistes viuen en una bombolla autoreferencial que els perjudica a l’hora de fer una bona diagnosi de quina és la situació en què es troba el país.
Els indepes, si volen guanyar, han de fer proselitisme i apropar-se els federals, on si ho fan bé tindran un sòlid sector polític al costat. Cal que siguin conscients que l’independentisme de butxaca tan bon punt vagin mal dades, quan vegin que potser la independència els surt cara, desapareixeran. Això ja va passar, quan s’havia d’optar entre Catalunya i el feixisme. Bona part de la Lliga va optar per col·laborar a anorrear la seva pròpia nació. Mentre, és probable que molts federals aguantin l’embranzida del govern de Madrid i tots els seus poders fàctics. Francesc Macià va encarregar una constitució per a Catalunya al federalista Josep Conangla, que va fer el que coneixem com La Constitució de l’Havana. Avui algú hauria de començar a escriure la constitució d’un estat català, federat a Espanya a Europa a o cap dels dos. Avui Europa tampoc no és garantia de res de bo.

Diner públic, diner privat

Cada dia ens martellegen amb noves retallades, és la manera que pugin les rendes del capital i baixin les del treball. El delinqüent condemnat Alfredo Sáenz, conseller delegat del Banc Santander, ha hagut de plegar perquè en la legislació espanyola si t’han condemnat no pots dirigir un banc encara que t’hagi indultat el govern. El Zapatero prenia bolets rars? Així doncs han decidit jubilar-lo. En comptes de pactar una jubilació de les que ells proposen, per exemple, de 240 euros al mes, li han fet la següent proposta. Per treballar l’any 2012 11,6 milions d’euros, més 11,1 milions d’euros d’assegurança de vida pels hereus i 88,17 milions d’euros del pla de pensions. En total 110,87 milions d’euros o el que és el mateix 18.477.594.200 pessetes. Ara pareu un moment i torneu a llegir la xifra.
Em trobo amb una persona molt conservadora i em diu: com és possible que això no es consideri un robatori i aquest senyor no se’l posi a la presó per lladre? Com és possible viure en un país on això no es consideri delicte! Amb aquesta morterada podríem donar feina durant tot un any a 12.000 persones cobrant el SMI.
Podeu pensar, però si són diners d’empreses privades és diferent! Reflexionem. Per què els diners privats son diferents dels públics? Tot i que el raonament ha fet forat, no té solta ni volta. Els diners són diners i no tenen ànima. Siguin del govern o del Banc de Santander surten del mateix lloc, de l’esforç i del treball de la gent. O d’on us penseu que surten els diners del Banc de Santander? Poden sortir dels seus clients o del govern de forma directa o indirecta. Si són dels clients, se’ls ha preguntat si volen donar 110 milions a Sàez? No ho faran mai, si ho fessin segur que sortiria que no.
Vam dir que calia concentració bancària, ho van fer. I un cop només queden grans bancs han arribat a la conclusió que no poden fer fallida. Ha volat pels aires qualsevol idea de responsabilitat. Els hem d’ajudar directament amb tota mena de normes que els beneficien, a més els hem de donar diners públics via el Banc Central Europeu, els hem de sanejar els comptes via el SAREB, els regalem les caixes sanejades i amb l’assegurança que si hi perden diners els posarem tu i jo. No en tenen prou i ens diuen dia sí dia també que cal rebaixar els sous, les pensions, i eliminar l’educació pública, la sanitat pública i les ajudes a la dependència. No tenen ni una mica de vergonya i capteniment. Si Adam Smith aixequés el cap pensaria que estem governats per l’antiga nomenklatura soviètica que ha ressuscitat.

CEOE, FTN, BM i FMI busquen alienígenes

De fa temps em ronda pel cap un interrogant. Quina és la raó que la NASA dediqui ingents quantitats de diners a buscar per tot l’univers algun signe d’intel·ligència? La primera resposta i més fàcil seria que com que els que manen són molt limitats, intenten trobar intel·ligència fora del món conegut per comprar-la. Això seria el cas si tinguéssim unes patronals nacionals, estatals i internacionals conscients de les seves grans limitacions culturals. No és el cas. Hi ha una altra raó.

Les gran empreses que manen el món volen produir productes sense pagar sous, però si volen produir coses sense pagar sous, qui ha de comprar els productes? I sobretot amb quins diners els han de comprar? Estan per tant intentant trobar el desllorigador per cercar un tipus de capitalisme sense consumidors, un capitalisme sense gent. De moment no es cansen de dir que cal produir més -la maleïda competitivitat- amb menys gent i sobretot amb sous més baixos. Una de les altres coses que fan és no pagar impostos. Volen, però, que els governs els comprin els serveis o els productes a ells. Per exemple, el primer venedor de productes informàtics als EUA no paga res als EUA i no hi té cap empresa, ni cap treballador. A més, volen que els governs tinguin una bona policia amb molts antiavalots, uns bons jutges i unes grans presons, per assegurar-los els seus privilegis. La banca també s’ha sumat a aquesta dèria, tanquen milers i milers d’oficines i acomiaden milers i milers de treballadors. De fet, per què els volen? Ells demanen diners al BCE a l’1% i compren deute públic espanyol a 10 anys al 7%. Un assentament bancari cada any i a jeure! A més han generat un sistema d’habitatge curiós on hi ha milions de pisos sense gent i milions de persones sense pis. Realment molt enginyós! Quan algú els pregunta per aquests comportament estranys responen sempre: cal exportar! O cal que els estrangers ens comprin els pisos.

Resulta que les institucions que ens manen tot d’una han connectat les dues neurones que els quedaven i en un petit moment de lucidesa s’han adonat que si la solució és que tothom exporti, qui compra? I, és clar, la solució és buscar compradors més enllà del planeta Terra. D’aquesta manera, els habitants de la terra seríem tots esclaus o aturats forçosos i uns alienígenes els comprarien els seus productes. El que encara no s’ha pensat és amb quins diners els extraterrestres comprarien els productes terrícoles. De moment van fent passos, a l’agost de 2012 als paradisos fiscals hi havia 25,5 bilions de dòlars, és a dir el PIB dels EUA més el del Japó; el següent pas és convertir els dòlars en bitcoins i col·locar-los en un núvol. De passar del núvol als confins de l’univers només hi ha un pas. Un petit pas per a l’home… Són bojos aquests romans!

Deute públic, cosa de bruixes

Resulta que el dèficit públic va ser del 9,4% del PIB l’any 2011 i del 10,6 del PIB l’any 2012. El deute públic era del 69,3% el 2011 i del 84,2% el 2012. És a dir, el dèficit públic ha crescut un 10,6 i, en canvi, el deute públic puja un 14,9 punts percentuals (pp). Misteris de la comptabilitat i de l’economia. L’economia és una cosa que cada dia s’assembla més a una superstició o a una ciència oculta. Pregunto a un economista, i a pesar de tot amic, Eduard Jiménez, quin és el misteri de la multiplicació dels pans i dels peixos però al revés. Em fa una classe magistral. I com que em sembla que hi ha més persones com jo, és a dir llecs en la matèria, decideixo explicar-vos-ho.
D’entrada hem quedat que teníem un 10,6% de dèficit del 2012. El dèficit públic pur és només del 7% ja que la resta, un 3,6%, són les ajudes directes a la banca d’aquest any passat. Però alerta, com que sou gent intel·ligent i perspicaç ja sé què deveu estar pensant: “havíem quedat que el deute públic ha pujat 14,9 punts percentuals!”. L’explicació és la següent. Com que les magnituds del deute i dèficit s’expressen en proporció del PIB, pot ser perfectament (és el cas) que amb la mateixa quantitat nominal de deute públic aquest representi una part més elevada del PIB del país… si aquest ha baixat, com és el cas. Diuen que el PIB del 2012 serà del -1,1%, vet aquí una part del problema. A més, ara val més tornar el que devem a causa de la prima de risc -una altra superstició-. Fem el compte de la vella: hi ha 14,9 pp d’augment del deute públic sobre el PIB que es pot atribuir: un 7% al dèficit públic corrent, un 3,6% al rescat de la banca, un 0,2% a la disminució de PIB i la resta, aproximadament un 4,1%, a l’augment dels costos de refinançament del deute anterior. Acollonant! Estem davant d’un joc de trilers, “yo me lo guiso yo me lo como”. Abans de la crisi teníem el 35% de deute públic en relació amb el PIB. Què ha passat?
Podríem anar reduint sanitat, educació, pensions, etc. i el deute pot anar creixent per ajudar els bancs directament, o indirectament pagant una prima de risc inventada artificialment. Algú pot explicar per què si els deute públic italià és del doble la prima de risc és inferior? En fi, és com una profecia autoacomplerta. Van decidir ensorrar Espanya i ho estan aconseguint. A la fi, més de la meitat del dèficit públic del 2012 va a parar als bancs via ajudes directes al sanejament de la seva pèssima gestió,  interessos abusius, el decreixement del PIB que també es deu a la crisi financera que han provocat, i hi podríem afegir el que ens costa deixar-los diners públics via BCE a l’1% perquè comprin deute públic al 5 o 6%. Ens deixarem enganyar molt temps més? El que volen es repartir-se a preu de saldo un país en ruïnes. No són bruixes, són bàngsters.

S’ha acabat la socialdemocràcia. I ara què fem?

Durant molts anys va existir un equilibri polític a molts països capitalistes. Hi havia una dreta que es definia com a demòcrata cristiana i una esquerra liderada quasi sempre per un partit socialista més o menys socialdemòcrata. A voltes tenia a la seva esquerra un partit comunista que actuava com a complement del socialista. Aquest equilibri intern era possible perquè hi havia un equilibri a nivell mundial on la URSS, i en menor mesura la Xina, feien por a la dreta econòmica, política o financera. Però als anys setanta alguna cosa es va trencar i a partir del 1989 va ser una torrentada.

Fins aquelles dates, en una part important del món -Espanya i Catalunya vivíem un món a banda-, quan hi havia un problema social els socialistes s’asseien a una taula i veien com a l’altra banda de la taula s’asseien els poderosos. I s’arribava a acords. Però a partir dels setanta, quan hi havia un problema els socialistes s’asseien a una taula i a l’altra banda no hi havia ningú disposat a asseure’s. Van quedar esbalaïts i desorientats. La major part de partits socialistes van assajar el famós viatge al centre. Es partia d’un dogma de fe: al centre hi ha els vots. Ningú ha pogut mai demostrar aquesta ximpleria. En fi, la gent d’esquerres va deixar de militar i votar aquestes opcions. Com més evident es va fer el problema, més de centre es van fer, se’n van anar tant a la dreta que van sortir de l’escenari polític. Així van emergir Tony Blair i Gerhard Schroder, que quan van deixar el poder, les empreses els van tornar els favors fent-los milionaris.
El cas més formidable va ser l’italià. Allí el portentós Partit Comunista Italià (PCI) va començar a formular l’anomenat “Compromís Històric”, una proposta que ideològicament era una ximpleria i estratègicament, un suïcidi. El PCI no va voler discutir la desfeta dels partits comunistes dels països de l’est, suposava una bona dosi d’autocrítica. Però també en la seva història hi havia heroisme i unes dosis ingents de generositat. Per escatimar la revisió del passat van anar creant partits i coalicions fins a aconseguir una proposta política encapçalada pel demòcratacristià Romano Prodi; és com si aquí el PSUC hagués presentat Duran Lleida. De fet, al seu moment va presentar Josep Benet, un antecedent. I és clar, a Itàlia l’esquerra ha estat un desastre des de la mort d’Enrico Berlinguer. A Catalunya veníem d’una dictadura i l’esquerra tenia com a referència el PCI, tot està dit. Totes les propostes socialdemòcrates catalanes PSC, ICV, EUiA i ERC estan atordides: cap poderós vol negociar ni una petita cosa i no només no s’asseuen en una taula sinó que menyspreen els propis partits i, amb ells, tota la gent que representen. Què cal fer? No ho sabem. Però cal fer alguna cosa poderosa fins que es tornin a asseure i a negociar.

Més comunicació i menys xarxes socials

Vivim en una època en què han fet furor frases com: “Jo dic sempre el que penso i el que he de dir ho dic a la cara, sense manies i sense complexos”; “Sempre explico les coses de forma espontània, com s’ha de fer”; “No m’agrada guardar-me res dins, ho trec tot a fora”; “dic el primer que em passa pel cap i ho publico al Twitter per si li interessa a algú”. Si féssim una enquesta sobre aquestes frases veuríem que tenen un 99% d’acceptació popular, el 121% segons el CEO.

Les tecnologies aplicades al que en diuen “xarxes socials” ajuden que les coses vagin de mal borràs. Ara molta gent diu i escriu les coses sense pensar, de forma “espontània”. Són tan narcisistes que creuen que la primera idea que els passa pel cap és bona. Una presumpció que només poden tenir els genis, en tots els altres esdevé una temeritat que només pot tenir mals resultats. Creure que l’espontaneïtat és bona en si mateixa és una altra de les “grans idees” que han fet furor. En realitat és una interpretació infantiloide de la conducta humana. Dir les coses a la cara de la gent, sense pensar-les, si ho analitzem una mica, només pot conduir a produir molt dolor al teu voltant. No reservar-se cap pensament, no tenir un mínim de capteniment també pot aconseguir malvestats.
En fi, les xarxes socials en realitat representen més una patologia social que no pas una forma positiva de relació. Una relació social en què hom posi entre les persones una pantalla i la distància, molta distància, no pot ser una cosa bona. Si a més es fonamenta en la compulsitivitat, llavors esdevé un invent maleït. Pretendre tenir milers d’amics no deixa de ser una fantasia fàcil d’explicar, no cal ser Freud per entendre el que falta: amistat, experiències pràctiques d’amistat. I eliminar amb un clic un amic, tampoc no és gaire difícil d’interpretar. En cada killer d’amics hi ha un psicòpata en potència. Massa narcisisme en una societat de fills únics.
Creure que és el mateix un hashtag de 100.000 persones que una organització de 100.000 persones és confondre els somnis amb la realitat. Per fer possible el hashtag unes 100.000 persones paguen pel mòbil, per la connexió a Internet, per les trucades i per l’electricitat a una bàngsters que riuen amb condescendència des de Davos en veure que som tan passerells. Si es vol conrear l’amistat, ja ens va explicar Epicur fa més de 2.000 anys el que fa falta, contacte amb la terra, silenci, cultura i sobretot temps, molt de temps, que és el que ara no té ningú. Tothom corre i corre cap enlloc, només per fugir de si mateixos, sense entendre que per molt que corrin mai podran deixar de trepitjar l’ombra. Ja ho deien els del maig del 68: “més “comunicació i menys (telecomunicació) xarxes socials”.

Qui era Margaret Thatcher?

Aquests darrers dies, arran de la seva mort, s’han dit moltes coses sobre aquesta presumpta senyora. Entre les que s’han dit podríem citar que era una política amb conviccions, valenta, liberal, etc. Fem un cop d’ull a l’il·lustre cadàver. Va iniciar el seu camí polític amb un gran enfrontament als sindicats de miners. Quan un polític s’enfronta als de baix -miners- i no als de dalt -amos- no és valentia el valor que el pot definir, sinó covardia. Aquest atac als miners va anar acompanyat d’un gran esforç per reduir el potent Estat de benestar anglès producte de més de 150 anys de lluites obreres. En part se’n va sortir tot i que no va poder desmantellar-lo totalment. Per què un polític vol acabar amb el benestar del seu poble? És un misteri però segur que la resposta no diu res de bo dels valors del polític que ho fa. Això sí, als de la City els va donar carta blanca perquè ens duguessin a l’actual crisi. No eren conviccions, eren absurds dogmes de fe de l’ignorant. Thatcher va muntar una guerra a partir de la provocació d’una dictadura argentina en hores baixes que va envair les illes Malvines. Va provocar la mort de 907 persones, 649 argentins i 258 compatriotes. Fins i tot va abatre un vaixell en el que va ser un crim de guerra. Com diu Elias Canetti al llibre Masa y poder, la màxima sensació de poder és fer matar els teus i que no es revoltin. Però el pitjor encara no és això, sinó el fet que considerava amic seu Augusto Pinochet. Un dictador que va fer enverinar Eduardo Frei, el gran dirigent de la Democràcia Cristiana xilena, que va muntar un sistema repressiu fonamentat en la tortura sistemàtica, per exemple va fer trencar els braços de Víctor Jara, el famós cantautor, abans d’assassinar-lo, va ser responsable de robatoris de nens, de desaparicions, de la traïció al règim constitucional de Salvador Allende a qui havia jurat fidelitat. I és el responsable de torturar a dones fent que les violessin gossos.

Ara pareu un moment i reflexioneu. Qui es pot declarar amic d’un personatge tan sinistre com aquest? Thatcher. Dubto de la salut mental d’un dona que va actuar amb els contravalors i actituds dels pitjors homes.
Ser liberal no és res de tot això. Ser liberal vol dir ser humanista, entendre, per tant, el dolor de la gent i especialment el dolor dels de baix. Ser liberal vol dir tenir cultura i ser amic del coneixement. Liberals són Francesc Pi i Margall, Francesc Layret, Pere Coromines, Amadeu Hurtado o Lluís Companys, no fotem! Com diu Jean-Luc Mélenchon, Margaret Thatcher “descobrirà a l’infern el que va fer als miners”. Diuen que va fer molt de bé a Anglaterra, i, penso jo, molt mal als anglesos. Són coses del neofeixisme.