Reflexions d’estiu sobre la transició

bona IMG_0839 (2)

Victòries de la transició (I)

Vaig a la presentació d’un llibre i un dels ponents que va cap als quaranta explica que la generació de la transició els va traslladar un sentiment profund de derrota dels que van protagonitzar la lluita antifranquista. No sé pas qui devia ser aquesta gent, m’ho imagino. Hi ha un tipus de militant d’esquerres que tot ho veu negre, que tot és obscur, que tot acaba malament, que tot és inútil. Crec sincerament que ser així no és de persona progressista sinó de persona que no estima la humanitat. O que necessita tractament especialitzat. Penso que la generació de l’antifranquisme ha explicat dues coses contradictòries. Uns han dit que la transició va ser la més genial del món i uns altres que va ser una derrota total.
Que no va ser la més genial del món, és força evident, més quan estem assistim al final d’aquest règim. Però que tot va ser una derrota tampoc és cert.
La tesi dels que diuen que la transició va ser una derrota i els que diuen que la transició la van fer el rei, Adolfo Suárez i Manuel Fraga, com explica la historiografia oficial simbolitzada amb Victoria Prego, abonen la mateixa idea: les classes populars no es van mobilitzar, ni en van ser protagonistes, ni van aconseguir al final res. Quina manera més bèstia que tenen alguna gent d’esquerres a animar els joves a mobilitzar-se!
El poble català es va mobilitzar molt en condicions molt adverses. El moviment obrer va fer vagues, moltes més hores de vagues que en els països on el dret de vaga era legal, es van patir detencions, tortures, presó, etc. Al final de la dictadura va ser sagnant, el Tribunal de Orden Público va fer, entre 1964 i 1976, 22.660 procediments amb 3.789 sentències on van processar a 8.900 persones que van afectar més de 50.000 persones, la major part molt joves.
Hi va haver moltes victòries, de fet si no sabem reconèixer les victòries del passat com reconeixerem les victòries del present i les del futur? A més si no se sap explicar que s’aconsegueixen victòries, el que es fa és paralitzar i dir que lluitar no serveix de res.
Les victòries són com la veritat, sempre són en minúscula i sempre són provisionals. A més podem sofrir derrotes i anar enrere com ens deia Walter Benjamin. Ara bé, hi ha el perill de quan estigueu assistint a una victòria no les sapiguem veure i celebrar. Com deia aquell, els drets no s’hereten, es conquereixen un cop i es defensen cada dia. I en el camí de les lluites es construeixen uns llaços de fraternitat que donen sentit a la vida.

 

Les meves victòries durant la transició (II)

Ara és de moda dir que la transició va ser una estafa, que no es va aconseguir res i que Franco va morir al llit. Que va ser una derrota. Crec sincerament que qui ho diu o no hi era, o no va fer res i es vol justificar a posteriori, o en fi, no en té ni idea. Jo en tinc una altra idea, aquí van els meus arguments.
Estàvem en un institut on la directora era feixista, vam pintar totes les parets, vam enganxar milers d’enganxines, vam fer moltes assemblees paralitzant les classes i fent vagues, moltes vagues. Va dimitir. Esperàvem que el professor de Formación del Espíritu Nacional sortís per la porta per tirar des de les finestres muntanyes d’octavetes. Ens vam fer amos de l’Institut, havíem creat un espai de llibertat. Teníem 16 anys.
El gener i maig de 1976 se celebren dos mítings de la JCC i del PSUC abans de la legalització de les organitzacions a Sabadell i a Terrassa, respectivament. Un esclat de llibertat i d’il·lusió. No ens ho podríem creure.
L’1 i 8 de febrer del 1976 dues manifestacions a Barcelona. Durant hores vam posar en escac al règim. Le Monde titulava la seva editorial: “Le défi catalan”.
Febrer de 1976, Vaga General a Sabadell. Les classes treballadores es fan seus els carrers i les places. Cau l’Ajuntament franquista.
11 de setembre de 1976 a Sant Boi. Mai havíem vist tanta gent junta fent política sense córrer. Érem molts més dels que ells volen i diuen, vam pensar.
El 23 d’octubre de 1977 torna a Barcelona el President Tarradellas i queda anul·lat el decret de derogació de l’estatut de 1932.
Al Congrés de Cultura Catalana es dissenya la reforma de l’assistència primària. Trigarà a implantar-se però són un fet, eren una utopia que ara retallen i ens mobilitzem en la seva defensa.
S’aconseguirà la universalització de la sanitat i de l’ensenyament públics. Un repte històric que es produeix als anys 80. En altres països del nostre entorn ho tenien des de feia moltes dècades. Els pobles i ciutats van canviar més en vuit o deu anys que ens els últims 40. Es van asfaltar carrers, es van fer voreres, es van plantar arbres, es van fer places i parcs, els rius van deixar de ser clavegueres a cel obert, les platges es van netejar. Si tot això us sembla poc, no hi ha res a dir. Si no sabem reconèixer les victòries estem dient que no val la pena lluitar. Ni abans ni ara. Jo crec que és l’única forma d’avançar. Això sí, mai arribem a la fi de la història. Sempre cal tenir una actitud militant.

Tenim un conflicte generacional (III)

Crec que efectivament hi ha també un conflicte generacional, però alerta, no sé per què jo he de defensar els de la meva generació i per què els joves han de defensar tota la seva generació. En la meva i en la d’ara, hi ha molta gent egoista que només es preocupa d’ell mateix. Crec més aviat que hi ha gent de diverses generacions que fan el que poden per canviar-lo i altres per empitjorar-lo.
Tot i això crec que efectivament estem davant d’un relleu generacional que és molt positiu. Fa molts anys els joves de la transició vam veure que es construïa un tap generacional, fenomen que havia vist per Catalunya però que després vaig descobrir que també es va produir a Madrid i a tot arreu. La nova generació que irromp a la societat té raó en criticar la falta de generositat d’una generació que als 70 anys encara es pregunta què vol fer quan sigui gran. Patètic. El tap va ser en tots els àmbits de la vida social i política al país.
Tenen raó els joves de queixar-se? És veritat que ha entrat el neoliberalisme atacant els joves des dels anys 80. La precarietat laboral va començar només afectant els joves. De fet aquest va ser el motiu principal de la vaga general de 1988 contra el govern de Felipe González. Ja ningú se’n recorda, però va ser el primer símptoma de la deriva neoliberal de la socialdemocràcia. La idea era que precaritzant el treball juvenil aquests deixarien d’estar a l’atur a canvi de tenir feines precàries. Ja en el seu moment molta gent deia que l’únic que s’aconseguiria era precaritzar el treball juvenil existent. A més també es deia que l’atur no anava lligat a reformes laborals sinó al cicle econòmic. Vist en la perspectiva que dóna el temps, tenien raó els que protestaven i no el govern del moment. Ningú recorda l’arrel dels mals que patim avui. La realitat és que la pèrdua de drets laborals primer dels joves i després de tothom l’únic que ha aconseguit és augmentar les rendes del capital i reduir brutalment les rendes del treball; el resultat, a més, és l’actual capitalisme de casino que patim avui i que ha conduit a una crisi que ha vingut per quedar-se amb nosaltres si ningú no canvia aquesta mena d’espiritisme econòmic que ens domina per tot arreu.
Els joves estan emprenyats amb raó. I si ens dediquem a analitzar les causes dels problemes i a proposar solucions? Hem de tornar a aconseguir drets laborals per als joves i donar més poder als sindicats per tal que en els propers anys les rendes del treball augmentin i les del capital es redueixin. Com es deia quan era jove, haurem de fer l’autocrítica a Felipe González, ell mai ho farà. Li ho prohibeix la seva religió.

 

Parlar sota l´aigua

ona 7

Tinc un amic, el Miquel, molt, molt, molt tecnològic. És potser l’amic que tinc que millor s’ha adaptat als nous temps. Va sempre amb un mòbil d’ultimíssima generació. Si surt de casa sense ell se sent com despullat i necessàriament ha de tornar. Com que té un iPhone, quan surt ha de calcular quin serà el proper lloc on el pugui endollar, ja que com que no té ràdio analògica i l’ha de sintonitzar per Internet al cap d’una hora s’ha quedat sense bateria. Com que no es pot canviar la bateria llavors no pot anar a menys d’una hora de casa al següent endoll.

Al febrer d’aquest any va ser una de les 5.000 persones que va anar al Mobile World Congress a veure la presentació estel·lar que se’n va fer del darrer model de Samsung, el Samsung Galaxy S5. Van aplaudir durant força minuts… a un mòbil! Déu no existeix però els mòbils sí. Almenys si haguessin aplaudit a l’inventor, seria patològic, però tindria una excusa, però aplaudir a un mòbil…

El Miquel estava molt nerviós perquè la parenta li ha comunicat que a l’agost aniran a la platja de Cubelles. I com endollarà el mòbil a partir de la segona hora? Bé, però hi ha un problema afegit, el meu amic ha d’estar permanentment connectat, amb SMS, WhatsApp, correus, tuits, Facebook, Instagram, etc., etc. M’ha explicat que amb la gran quantitat d’aplicacions i programes instal·lats el problema no és la ràdio sinó que sense usar-lo la bateria es gasta igual. Per fi s’ha inventat una solució a aquest problema: un carregador de piles solar. Sembla que els ajuntaments van voler instal·lar endolls pels mòbils a les platges però un conseller els va avisar quer amb la crisi i l’atur que hi ha potser no era una prioritat.

Però el meu amic estava molt preocupat perquè, com et banyes amb el mòbil a sobre. Però per fi hi ha una solució, veig a la tele que ha sortit el Smartphone Xperia Z2 i entre les seves moltes virtuds hi ha que és… submergible! Ara el meu amic ja podrà parlar per sota l’aigua, podrà enviar  WhatsApp mentre es capbussa amb la seva parella i podrà fer fots i enviar-les sense necessitat de treure el cap. Genial! L’aparell té el mòdic preu de només 689 euros. Tota una ganga.

Ara només faltaria que s’inventin un paio que sàpiga parlar sota l’aigua i que no respiri mentre consulta les moltes aplicacions del mòbil. Bill gates i els seus sequaços volen persones que mirin pantalles mentre les parelles i amics es floreixen en paisatges idíl·lics. Marx denunciava la capacitat de creació il·limitada de necessitats artificials del capitalisme. Mai s’hagués imaginat un mòbil submergible!

El que m’he hagut d’empescar per no parlar de Jordi Pujol!

 

 

Hi ha un balcó esperant

Casa_generalitat_web (2)

Tothom aquests dies està fent travesses sobre el futur del país. Hi ha algunes evidències i molts, molts interrogants. Les evidències són que hi ha hagut, potser des de la sentència del Constitucional del 2010, un canvi en la mentalitat de gran part del poble de Catalunya. Aquests canvis només es donen molt de tant en tant. N’hi va haver un als setanta quan van ser hegemòniques les idees de llibertat fins aquells moments només reclamades per heroiques resistències antifeixistes. I ara estem assistint a un altre canvi, el de la fi del règim de la restauració borbònica.

Continua havent-hi molta gent que creu que es poden reconduir les coses en despatxos, en la foscor i en molt poques mans. Crec que si algú vol influir en els esdeveniments el que ha de fer són propostes que vulguin convèncer al poble, o almenys a àmplies capes del poble.

Els historiadors sabem que mai ningú, o quasi ningú, ha predit el futur. Aquesta no és tasca d’historiadors o d’economistes -ara aquests sembla que s’atreveixen a tot- sinó de bruixes. La història la fan les dones i els homes quan tenen idees, s’organitzen i lluiten per aconseguir algun objectiu.
El dia 12 d’abril de 1931 hi va haver unes eleccions municipals, en aquell moment la gent creia que efectivament estàvem davant d’unes eleccions locals i prou. Es va fer de pressa i corrents una coalició de les esquerres republicanes del moment. Segurament la matinada del 14 d’abril quasi ningú esperava el que va passar. El clima efectivament hi era, però hi va haver un desencadenant per obra de Lluís Companys i poc després de Francesc Macià que no només va canviar la història de Catalunya sinó la d’Espanya. Walter Benjamin va escriure: “mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”, doncs això mateix.
Ara el clima també hi és, el desencadenant no el saben ni aquells que en seran els protagonistes. I moltes vegades en la història hem vist com aquells que lluiten per un objectiu veuen com qui governa la nova situació són uns altres. Com diu Andreu Mayayo, “la raó i el coratge no sempre tenen recompensa”. També pot passar.
Quina forma prendrà el balcó als propers mesos? De moment el balcó encara està buit i els finestrals tancats però una gran part del poble català està esperant manifestar-se i expectant de veure com els nostres polítics escriuen pàgines de la nostra història.
(He manllevat el títol d’aquest article del magnífic llibre de Xavier Domènech: “Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013)” del qual parlaré en una altra ocasió.)

El mètode Boi Ruiz

P1190846

El senyor Boi Ruiz ens està demostrant des del primer dia de ser nomenat conseller un tarannà molt especial. Primer ja ens va avisar que ho faria tan malament i que millor ens féssim clients de mútues privades. Va ser molt fort. En un país normal seria suficient com per què el president li demanes la dimissió. Si ets nomenat responsable de la sanitat pública no pots dir als ciutadans que es facin de la privada, més encara si la teva feina anterior era defensar els interessos d’empresaris de la sanitat que tenen com a primer objectiu fer diners.
Però als darrers temps s’ha superat. Resulta que es fan moltes retallades a la sanitat pública emulant al Sir Humphrey de Sí, ministre! en aquell episodi on es prohibeix a tot un hospital de tenir pacients per tal d’estalviar.  A l’hospital de la Vall d’Hebron el responsable d’urgències, Xavier Jiménez, espantat pel desori en el qual estan instal·lats, denuncia que hi ha pacients que porten cinc dies a urgències. 700 metges de l’hospital li han donat suport. El gerent de l’hospital va dir a TV3 que Jiménez “no interioritzava la necessitat de canvi i tenia dificultats d’implantar les millores”. Ni Sir Humphrey en el seu pitjor dia s’hagués atrevit a dir aquesta salvatjada. Però hi ha més, el gerent, elloc d’arreglar el problema, ha destituit el pobre responsable d’urgències. Mort el gos, morta la ràbia. I no passa res.
Boi Ruiz assaja un nou tipus de gestió política que depèn de com pot acabar arrelant. Si el govern veu que hi ha massa manifestacions el que pot fer és prohibir-les. Si hi ha massa notícies crítiques amb la seva gestió, pot tancar els diaris. Si hi ha massa aturats, els traiem de les llistes de l’INEM, després de la EPA i/o els enviem a l’estranger (crear llocs de treball, mai dels mais). Si hi ha massa incendis forestals el que cal és talar els boscos, com deia George Bush. Si els rius estan contaminats, els tapem i els convertim en clavegueres. Si hi ha nens que passen gana, els donem en adopció a xinesos. Si el govern del PP vol fer lleis contra les lleis catalanes, el que podem fer és retornar les nostres competències a Madrid. Si les petites i mitjanes empreses necessiten crèdits dels bancs, millor tancar-les, què és el que fem ara. Si la Ministra de Foment se’n fot de tots nosaltres amb les inversions de rodalies, no passa res, l’invites a la teva boda. Ostres, això ja ha passat!
I si Boi Ruiz fa alguna cosa per arreglar els problemes de la sanitat pública? Des que és conseller els problemes, llistes d’espera, urgències hospitalàries etc., s’han agreujat molt. Artur Mas faria bé de destituir-lo i posar un socialdemòcrata que defensi la sanitat pública. Molt es parla que CiU perd vots pel tema de la independència, però hi ha una possibilitat alternativa. I si els votants de CiU deixen de votar-los empipats i esgarrifats per les polítiques de Boi Ruiz?

Optimisme militant

P1140093

És coneguda la tirada que té la gent d’esquerres per la crítica desaforada que moltes vegades porta a la desil·lusió, la frustració i la depressió. De tant en tan convé que ens diguem què fem bé. Cal reivindicar al costat de l’anàlisi crítica la mirada optimista i militant davant d’una realitat escruixidora.
Alguna cosa s’ha fet bé aquí i és que davant del desori dels que han regit les desastroses polítiques econòmiques al nostre país, abans, durant i després d’iniciar-se la crisi, les propostes de sortida estan hegemonitzades per idees d’esquerres.
Les vagues generals i les incomptables manifestacions i protestes de tota mena han donat els seus resultats. Hi ha dades per a l’esperança. Vegem-les. En primer lloc la victòria d’ERC a Catalunya a les darreres eleccions europees. En segon lloc si sumem el centreesquerra i l’esquerra a Catalunya (PSC, ERC, ICV i Podem) obtenim un total d’1.300.000 vots. D’altra banda, si sumem la dreta i el centredreta (PP i CiU), n’obtenim 800.000. UPyD i C’s sumen 190.000 vots. Crec que són dades molt significatives.

En tercer lloc, a Espanya l’esquerra ha aconseguit més de 7 milions de vots, la dreta, 5 milions i UPyD i C’s, 1,5 milions.
Mentrestant, al nord d’Europa el descontentament per les conseqüències socials de la deriva neoliberal l’hegemonitza la dreta o l’extrema dreta. Això vol dir que mobilitzar-se, protestar, escriure o debatre és important, molt important.
El frame, el marc conceptual, ha canviat de bàndol. Ara és molt difícil que algú justifiqui donar diners als bancs, o abaixar els impostos als rics, o parlar positivament que les grans empreses actuïn en paradisos fiscals per eludir les seves obligacions morals com és pagar impostos. El relat de l’esquerra ha anat fent forat tot i no comptar amb l’ajuda dels grans mitjans de comunicació. L’esforç d’anàlisi, de reflexió i d’acció des de la racionalitat al final ha donat bons resultats, la gent no és imbècil. Durant un temps força gent es va creure les ximpleries de la irracionalitat quasi religiosa del discurs dominant, molta gent es va creure que era classe mitja, després molta gent va quedar aclaparada per les dimensions de la crisi i amb les moltes dificultats de fer-hi front i ara, per fi, la gent s’ha adonat que els volen aixecar la camisa. El rei va despullat i ho saben les classes populars.
Avui estem davant d’una onada progressista i alhora d’un gran relleu generacional esperançador. Com escrivia George Steiner “els que no han experimentat mai la convicció política o social, els que no han estat mai militants dels seus somnis, neixen vells. La seva saviesa, resignada o cínica, és la dels derrotats”. És temps de somnis.

Vuit notícies

 

P1060255

Aquests dies estan passant a un ritme bestial moltes coses inquietants. Us poso un exemple. Tenia un dia tonto i vaig comprar el gran diari de l’esquerra radical, La Vanguardia. De fet, el primer que va treure aquesta capçalera va ser Josep Anselm Clavé, que sí que era revolucionari. Així doncs, el dia de Sant Joan llegeixo aquest diari i em poso com una moto.
Notícia 1. D’entrada posen un semàfor vermell a Pablo Iglesias. Suposo que per a ell és una medalla d’or, li indica que és en el camí correcte. El motiu és que ha dit que el conflicte d’ETA és un conflicte polític. Sensacional! Així, si l’activitat d’ETA no era el derivat d’un conflicte polític, què era? Un conflicte culinari? José María Aznar va dir fa anys en referència a ETA: “Hay que eliminar el mismo concepto de causa”.

Notícia 2. Tres països al món no donen permís de maternitat a les dones: Oman, Papua Nova Guinea i Estats Units. Ho ha dit el mateix Obama. I encara hi ha economistes que diuen que el millor és copiar el model nord-americà.

Notícia 3. La llei orgànica per aforar l’exrei. Quina pressa, quin nyap! Com més es mouen, més nerviosisme demostren i més inseguretat. Més malament no ho poden fer.

Notícia 4. Un fill de Ruiz Gallardón té un accident de cotxe, probablement begut, fuig i es refugia a casa de son pare, que afirma que “és un assumpte de família”. El problema és que el pare és el ministre de Justícia!

Notícia 5. Suïssa envia informació a la justícia espanyola segons la qual Ruiz Mateos té dotze comptes al Dresdner Bank de Ginebra amb Bárcenas!

Notícia 6. Un opinador molt conegut diu escandalitzat: “Un conegut representant d’una encara més coneguda escola de negocis fa una intervenció en un seminari per a empresaris, executius i inversors. Al col·loqui fa una dura crítica contra el món polític; (…) A preguntes d’un assistent que es preocupa per si no s’està defensant o apel·lant a un dictador, el conferenciant, amb tota tranquil·litat, afirma que, si el dictador és competent, per què no?”. Dedica tot l’article a exclamar-se d’on hem arribat. No és un líder de Podem, és l’advocat de la infanta Cristina, Miquel Roca Junyent.

Notícia 7. Les indemnitzacions per acomiadament tributaran i pugen l’IVA dels productes farmacèutics. Molt bé, ara a emprenyar els pobres acomiadats i els malalts. De les SICAV no en diuen res. Fer pagar l’impost de societats a Burger King, Starbucks, Apple o Google, SEAT això sí que no, pobrets diuen que tenen pèrdues.
Hi ha qui s’estranya que hi hagi gent que cremi contenidors; jo, en canvi, penso que el més estrany és que no hi hagi més aldarulls davant de tanta barra.

Em deixava la notícia 8. Inventen el porro electrònic. És clar.

Les X jornades de la UPEC

P1050680

Arribem als deu anys d’existència de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), que aplega la totalitat de les esquerres polítiques, sindicals i associatives catalanes. Des del PSC fins a la CUP.

Vivim uns dies molt contradictoris. Per una banda estem assistint a una ofensiva neoliberal que arrabassa tot l’aconseguit fins ara en la construcció de l’Estat de benestar. A més, assistim també a una obscena redistribució de rendes des de la gent humil, treballadora i classes mitjanes cap als bancs com mai s’havia vist en la història de la humanitat. Després que els bancs hagin provocat de forma irresponsable una crisi de dimensions colossals, després que els hàgim hagut de salvar amb ingents quantitats de diners, encara avui manen en l’economia com mai s’haguessin atrevit a fer si tinguessin un mínim de decència. Es calcula que a Espanya s’han canalitzat més de 500.000 milions d’euros de diners públics cap als bancs, tots els bancs també i fonamentalment els que diuen que van bé.
Tot i que les transferències de la hisenda pública als bancs és una cosa molt opaca, podem dir que només del Banc Central Europeu han anat a parar als bancs “bons” 364.000 milions. Potser caldria que els banquers fossin més humils i donessin les gràcies als treballadors que amb els seus impostos els han salvat.
Per altra banda veiem com de l’estupor inicial i de l’atordiment de la ciutadania es passa a la reacció. Els banquers no han volgut saber que si deixes massa gent a les voreres dels camins de la història i aquests que ja no tenen res a conservar, es poden llençar a aventures.
Es comencen a dibuixar una idea: s’està passant de la protesta a la proposta. Apareixen primer bons lemes de denúncia i aviat propostes i programes. L’avantatge és que en aquesta mena de crisi els diners hi són, el problema és que estan en mans equivocades i en molts casos fraudulentes. Per tant la base de maniobra existeix i a més també comencen a florir nous lideratges polítics per tot arreu.
Si voleu albirar una mica aquest món que s’està gestant podeu participar de forma gratuïta en uns debats que reuneixen gent tan diversa com Ada Colau, Vicenç Navarro, David Fernàndez, Joan Tardà, Joan Coscubiela, Carme Forcadell, Andreu Mayayo, Josep Lluís Carod-Rovira, Josep Ramoneda, Milagros Pérez Oliva.
Així doncs, mai com ara -als darrers 30 anys- havíem estat tan malament, però mai com ara es dibuixen alternatives a l’actual estat de coses. Nosaltres “Debatrem les idees per intentar transformar el món”. Que falta fa! Tots hi sou convidats.