Notícies amb febre

P1020564

Una cosa és que tinguis dècimes de febre, estàs malament però vas fent, però arriba a un punt, no sé dir-vos si 38 graus o 38,5 graus, on tot es torna complicat, molt complicat. Per exemple escriure un article. Però en fi, ho intentaré. El deure és el deure.
M’ha semblat sentir que el Ministre d’Economia Cristóbal Montoro ha criticat durament a la coneguda ultra esquerrana ONG Cárites, per haver posat sobre la taula el creixement de la pobresa a Espanya. La febre fa coses rares, mira que pensar que Cárites es criticada per un govern de dretes! I és més, pensar que algú pot criticar a Cárites per preocupar-se de la pobresa és com criticar un ric que sigui mala persona.
Em sembla que he vist per la televisió el funeral d’estat d’Adolfo Suárez. Tinc dubtes. Potser era el funeral d’estat d’algú altre dels temps aquells on manava Adolfo Suárez, ja que al segle XXI el lògic és que les cerimònies d’Estat fossin laiques, a més hi ha hagut un individu, em sembla que bisbe, no puc precisar el seu nom, que ha alertat del perill de guerra civil. Estic doncs quasi segur que devia ser la repetició d’alguna cosa de l’any 1976.
He sentit a dir també que el Tribunal Constitucional ha fet una sentència sobre la resolució del Parlament de Catalunya del dret a decidir. Creia que els tribunals feien sentències sobre coses que havien passat, no sobre coses que algú es plantegi que passin. El següent pas serà que facin sentències sobre els programes dels partits polítics, sobre frases dels mítings i a la fi sobre els pensaments dels polítics quan aquests no siguin plenament constitucionals. També deu ser la febre perquè no crec que el Tribunal Constitucional amb la quantitat de tasques amuntegades que té tingui temps de dedicar-se a aquestes collonades.
Intento llegir els resultats electorals de França però ho veig tot confús. Entenc que l’electorat del PSF s’ha abstingut avorrit de la deriva de dretes i xenòfoba dels seus dirigents. Una onada d’ètica ha castigat Hollande. Doncs es veu que el paio ha dit: “He entès el missatge” i tot seguit ha posat el més impresentable i neoracista com a cap de govern, un català, el Manuel Valls. O sigui, a veure si entenc el raonament, si el partit d’esquerres perd vots el que fa és tornar-se de dretes a veure si així es queda sense cap votant? Em sembla que la temperatura m’ha pujat a 39 graus.
Però voleu dir que potser no són ells els que tenen una febrada de nassos i fan coses sense sentit? Potser no ho saben, algú els ha de dir: esteu malalts! L’Hollande i el Valls cal que es preguin els Efferalgans a tones!

No, no, no i no!

IMG_9595

El 18 de febrer de l’any 1919, un grup de diputats catalans van fer una proposició al Congrés perquè el Govern espanyol convoqués un referèndum a Catalunya per preguntar al poble català si volia un estatut o no. Recordem que en aquella època hi havia una Mancomunitat de Diputacions Provincials amb unes competències molt migrades. Fem un salt en el temps, van passar molts anys i l’oposició antifranquista en bloc va defensar sempre el dret a l’autodeterminació dels pobles. No hi havia cap partit democràtic que no tingués en el seu programa polític aquest punt. I és clar, tots els partits estaven prohibits, menys un, el Movimiento Nacional. Aquest partit, diuen ara, que és el que ens va portar la democràcia juntament amb el Rei.
L’Assemblea de Catalunya es va constituir l’any 1971 i reclamava l’estatut de Núria com a primer pas per exercir el dret a l’autodeterminació. D’aquest punt la gent no se’n recorda perquè cridàvem “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” i és clar, cridar “com a primer pas per a l’exercici del dret l’autodeterminació dels pobles” és una cosa poc operativa com a eslògan en una manifestació.
Els antifranquistes vam pensar: bé, hem eliminat “Los principios fundamentales del Movimiento Nacional” per una Constitució democràtica firmada mentre ens apuntaven els tancs, els jutges i la policia. També han sortit al carrer tots els presos polítics i tenim l’Estatut de Sau. Un dia o altre votarem les altres coses. Han passat 36 anys i a banda dels dos referèndums pels Estatuts, el de la Constitució espanyola i el de l’europea, només hem votat el de l’OTAN. O sigui hem fet un referèndum real només una vegada en 36 anys! Quina democràcia més madura que tenim!
Ara no es planteja ni això, es planteja la possibilitat que el govern espanyol ens deixi fer una consulta per tal de veure què volem els catalans. La resposta és no, no.
Però eixamplem el marc de visió. Crec que estaria bé fer un referèndum per si volem una monarquia o una república. També ens dirien que no, no. Si proposéssim un referèndum sobre si volem retallades, ens dirien no, no. Si en proposéssim un sobre que les multinacionals paguin l’impost de societats aquí, ens dirien no, no. Si en féssim un sobre limitacions dels sous dels executius, dirien no, no. També es podria plantejar nacionalitzar part de la banca, ens dirien no, no. Un altre per rescatar els hipotecats en comptes dels bancs, dirien no, no.
En tots aquests casos la ciutadania, si pogués votar, en un 70% ho faria a favor dels temes plantejats. No hi ha només un problema amb els catalans, hi ha fonamentalment un problema de qualitat democràtica en el regne d’Espanya.

Presentació del llibre: “Sabadell destil·lat. Una visió generacional des del lliurepensament”

 

Sabadell destil·lat Portada OK

Dimecres dia 9 d’abril de 2014 presentació del llibre a l’Alliance Française 19,30 carrer Sant Joan 35 de Sabadell

La presentació anirà a càrrec de l’autor del pròleg Joan Manuel Tresserras, professor de la UAB i Sébastien Bauer director de l’AF.

Del pròleg de Joan Manuel Tresserras

“Aquest és un llibre sobre la vida, els seus replecs, les seves contradiccions i les seves paradoxes. Però és un llibre singularíssim. És el llibre d’un pensador que actua i es compromet. I és el llibre d’un home d’acció, permanentment arremangat i involucrat en el concret, que té el vici de pensar i reflexionar sobre tot allò que fa, toca, veu o coneix. No és un llibre de Jordi Serrano sobre ell mateix, sinó un llibre sobre “el món de la vida quotidiana” fet, això sí, des del seu propi i intransferible periple. És, doncs, inevitablement, un llibre d’autor.”

“Aquest és un llibre sobre la realitat del món mundial, vist i escrit des de Sabadell. I aquest fet és determinant perquè, encara que podem afirmar que el món sencer és present a Sabadell, hi és d’una manera particular, única. Sabadell és la part on s’hi desplega el tot. Però no és idèntica a cap altra part. La seva tradició no és intercanviable. Sabadell és la talaia privilegiada triada per Serrano perquè és la seva i perquè la sent constitutiva de la seva experiència i de la seva mirada. És el forat del pany des del qual ens convida a encuriosir-nos i a arribar a tots els confins. I Sabadell, els sabadellencs i el sabadellenquisme són permanentment en primer pla, revelant els seus secrets o oferint-se com a laboratori.”

Extracte del I Capítol.

Eufemismes sense fi
El comissionat és un càrrec de confiança política que té, en principi, la durada del mateix mandat municipal. Caduca a les següents eleccions. Com que aquesta figura té molt mala fama, s’ha inventat un eufemisme: tècnicament és «un treballador municipal eventual». En parlarem més endavant.
Vicis sabadellencs I
Aquí, quan algú té una idea, automàticament en surten deu que plantegen que el primer que cal fer és destruir aquella persona i aquella idea, en comptes de generar una sana competència. Aquest, potser, és el nostre problema fonamental per afrontar el futur, perquè fa que no s’expressin en positiu les pròpies energies que la ciutat genera. Fa, a més, que manquin projectes, i si no hi ha projectes, les energies es malgasten. Un sabadellenc abans de tirar una idea endavant s’ho pensarà mil vegades, no per la dificultat del projecte sinó per les dificultats que li generarà en la seva vida quotidiana la reacció dels altres sabadellencs.
Una ciutat república
M’agradaria viure en una ciutat-república anomenada Sabadell. Caldria que l’Ajuntament tingués tota la competència sobre l’assistència primària, l’assistència social i l’educació de zero a tres anys, infantil i primària.
Coses del progrés
És ben estrany que per anar de Barcelona a Tarragona o Girona en tren es trigui menys que per arribar a Sabadell. Em sembla que mai aconseguiré veure trens de rodalies a 100 km/h i que ens acostin a Barcelona en 20 minuts, que seria el normal. Encara recordo aquells temps amb semidirectes entre Sant Andreu i Sabadell Sud. A vegades sembla que el progrés ens tira cap enrere.
Les polítiques d’esquerres
Com deia el meu amic Romà Planas, la política és el tracte amb la gent. I és potser aquesta forma d’entendre la política la millor manera de definir l’essència de les polítiques d’esquerres. Definir les formes de fer política des de l’esquerra no és dir quines coses es fan —que també— sinó com es fan: en el procediment està la diferència. Així doncs, les polítiques d’esquerres s’haurien d’entendre com el tracte entre els ciutadans i entre els ciutadans i la política.

L’ideari del mapa cultural
Entre les coses que vaig trobar al despatx de Cultura hi havia un exemplar de quasi tots els volums del Mapa Cultural de 1995, potser l’esforç més gran de sintetitzar i fer prospectiva sobre la cultura a la ciutat.
Existeix un quasi-mite sobre el mapa cultural i especialment sobre l’ideari del mapa cultural. És lògic, atès que el mapa cultural va ser un esforç titànic —impressionants els volums— i únic en aquells moments, i a més pel fet que s’hi posés un ideari que va ser una innovació molt important. Ara precisament és el que em miro. Anuncia compromisos ideològics, bona idea: «Substrat ideològic i polític de l’equip de govern». Posem-ne dos tastets més:
«La ciutat amb identitat pot generar solidaritat i generositat, condicions necessàries per a socialitzar plus-vàlues individuals i per revertir a la societat els beneficis econòmics que genera la mateixa ciutat. [...] Cal entendre el patrimoni de manera ampla i transversal. No inclou únicament els continguts inventariables de la història. Cal introduir-hi els símbols intangibles, la història oral, els costums a partir dels quals s’organitza i s’expressa la ciutat.»
«La identitat local expressada essencialment a través dels valors simbòlics del patrimoni, vehicula la ciutat com una unitat a partir de la qual el ciutadà pot esdevenir subjecte directe i actiu de les seves potencialitats.»
Brillant!
Cotxes i rates
Diuen que per cada habitant hi ha una rata; només hi ha una altra cosa similar: els cotxes. Al Vallès hi ha 864.000 vehicles per 1,2 milions d’habitants, una autèntica plaga.
Fent carreres dins l’administració pública
Busco un llibre editat per l’Ajuntament de Sabadell sobre els esplais de la ciutat: Aproximació a la història de l’educació en el lleure i l’esplai a Sabadell. Carbonell, Òscar; Sanz, Jesús; Rodríguez, Noemí. Sabadell: CECS, ESPLAC, MEV, 2000. Ajuntament de Sabadell, 2005. No el trobo a casa. Pregunto a un Humphrey municipal. Resposta: «A veure qui el troba abans». Hi trigo poc, però ell, és clar, l’ha trobat abans. És evident que em guanya; potser era el pitjor contrincant a l’Ajuntament. Però trigo només dues hores més que ell. Per ser un rookie no està gens malament.
Hi ha treballadors municipals que se saben totes les dreceres. Per contra, a voltes les institucions perden la pròpia memòria. El llibre és molt interessant perquè explica aquelles cruïlles on els esplais i l’Ajuntament es van perdre. I pot ser una bona guia per restablir la col•laboració i la confiança. La història de la relació entre l’esplai i l’Ajuntament sembla, però, un joc de despropòsits.

Cercant un model de polítiques sobre la immigració
Primer cal enfrontar-nos a conceptes que generen confusió, com multicultural, intercultural, integració, assimilació. Una societat multicultural pot semblar bé d’entrada; ara, si això s’acaba convertint en una societat amb tribus estanques i aïllades, la conflictivitat estarà servida; més tard o més d’hora apareixeran murs i incomprensions entre elles. Així mateix hi ha el perill d’acceptar que hi ha actituds culturals que poden oposar-se als drets humans universals i també donar rang de civilitat a atemptats contra la dignitat de les persones.
Cal assimilar els immigrants? Solament un neci estaria convençut que no pot aprendre res dels immigrats. En la pràctica, a més, és impossible. Integració és un bon concepte, però parteix de la idea que l’esforç només ha d’anar en una única direcció, la qual cosa, d’altra banda, també resulta inviable. És lògic que el que arriba s’adapti al lloc d’acolliment, però també és lògic que, per funcionar, tothom s’esforci.
El Trentenari
Tots sabem que a Barcelona hi havia el Consell de Cent; en canvi, no sabem que hi ha un organisme equivalent a la nostra mateixa ciutat. Es tracta del Trentenari o Consell de la Vila, una de les joies de la història de Sabadell. Una ciutat que tenia, en aquells dies de l’any 1592, 200 focs, és a dir, uns 900 habitants.
Sabadell es regia per un consell per insaculació des d’almenys el 1551. Insaculació per braços —una expressió ben estranya i que ens remet d’entrada a l’uròleg més que a la història— vol dir que tots els caps de família es posaven ordenats per classe social en tres sacs: la mà major, formada per grans propietaris, advocats i metges; la mà mitjana, formada per mercaders i artistes; i la mà petita, formada per menestrals. Hi havia unes boles de fusta amb un forat que les travessava i en el forat es posava un paper enrotllat amb el nom dels caps de família. Es treien de les bosses a cegues. És un sistema que frenava la corrupció a partir de l’atzar i la limitació de mandats a un any. Els escollits no ho poden tornar a ser els dos anys següents a la finalització del mandat. És una mena de protodemocràcia.
La ciutat demana aquest privilegi l’any 1552 a les Corts de Montsó i l’aconsegueix l’any 1553, essent rei Carles I. Es tractava de substituir el consell de caps de casa pel Consell General, una assemblea més reduïda, per insaculació, quan abans era per cooptació.
L’any 1557 es redueix el Consell General a trenta persones. El diumenge abans de Sant Miquel del mes de setembre es reunien a un local a sobre la sagristia de Sant Fèlix, posaven les tres bosses i s’escollien les quinze persones del Consell Ordinari, que estava format per cinc persones escollides de cada mà, en total tres jurats i dotze prohoms. El primer escollit de la mà major serà el jurat en cap. (Els jurats eren com els pahers o els consellers.)
El Consell General el formen amb quinze prohoms més, cinc escollits de cada mà. Els prohoms eren comparables als regidors. En total, 30 persones. (El 1609 Felip III prohibeix la insaculació d’estrangers. No hem avançat gaire.)
El Consell General dels trenta es reuneix, per exemple, el 4 d’octubre de 1557, i hi assisteixen el batlle i 88 homes de la vila. Aquest sistema dura fins al 1716, amb el decret de Nova Planta.

Adolfo, Joan Carles i el poble

 

cel3

Llegeixo una frase del Rei: “Uno de los capítulos más brillantes de la historia de España la impulsamos Adolfo y yo junto con un excepcional grupo de personas de diferentes ideologías unidos por una gran generosidad y un alto sentido del patriotismo” Olè! I un be negre amb potes rosses! No puc estar-me d’escriure unes notes.
El Rei feia d’escolanet del dictador i l’altre era secretari general del partit nazi espanyol El Movimento Nacional. Mentrestant, s’apallissava la gent a les comissaries de policia, se’ls torturava despietadament i se’ls empresonava per les idees polítiques (per exemple Miguel Núñez i Maria Salvo, però n’hi ha milers i milers).
Sense cap mena de dubte, si fos per Juan Carlos i per Adolfo, encara viuríem en un franquisme sense Franco. Hi va haver un poderós i heroic antifranquisme que va fer que amb la mort del dictador morís la dictadura al carrer i a les fàbriques. Les onades de vaga van emocionar el món. L’Assemblea de Catalunya va acabar amb el franquisme a Catalunya ja molt abans. Sense ells dos hauria arribat la democràcia igualment. Diuen que van estalviar-nos molts morts, vegem. Entre 1975 i 1982 hi va haver 484 víctimes mortals fruit dels atemptats terroristes, i caldria afegir-n’hi 76 més, segons els càlculs d’Eduard Pons Prades i Andreu Mayayo, a mans dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Tot plegat, 560 morts. Us semblen pocs? Joan Carles va trair el seu pare acceptant la corona quan no li tocava i Suárez fou un escalador sense escrúpols de fer carrera en un règim dictatorial fins que va trair els franquistes. Per si fos poc, Suárez va decidir anar més lluny del que havia pensat, el Rei va reaccionar, gelós del paper d’aquest, i també el va trair. El resultat va ser el 23-F.

El cert és que el missatge que es dóna als joves d’avui és patètic: si ve una dictadura, fes carrera sense cap mena de mirament, per molt brutal que sigui el règim. Més immoral no pot ser. Si els models que tenen els joves avui són aquests dos, no ens estranyi que després passi el que passa i acabin tots amb comptes a Suïssa. També em sembla increïble la frase de Felipe González: “Tengo un recuerdo imborrable de su figura y su tarea”. Quan Guerra, que seia al seu costat al Congrés, li va etzibar coses com “tahúr del Mississipi”. Aznar se’n declara hereu quan li fotia canya des de posicions ultres. Quina barra!
Ara bé, un cop he dit tot això, crec que la conversió a la democràcia de Suárez va ser sincera i, comparat amb la dreta que tenim avui, ara Suárez sembla fins i tot progressista.
Paradoxes de la història i de la vida.

A la SEAT sempre perden diners?

P1080193

Antigament quan et trobaves amb un empresari català aquest podria trigar més o menys però indefectiblement t’acabava dient: “Perdo diners”. El primer cop et feia la impressió que l’empresari realment s’ho passava malament, però quan passaven 25 anys i et continuava dient que perdia diners, al final ho entenies. Només era una estratègia de fer-se el modest i, potser, que ningú li demanés cap favor.
Llegeixo que la SEAT perd 152 milions d’euros el 2013 i que en continuarà perdent fins al 2018. Afegeixen aquestes fons que la companyia perd diners des del 2007. No sé per què però potser en perden des de quan fabricaven el troncmòbil dels Picapedra. Això sí, l’empresa afirma que ha venut 439.000 vehicles, un 7% més que el 2012, cosa que va significar uns ingressos de 6.847 milions d’euros, un 6% més.

Com és que venent 439.000 cotxes perden diners? L’única explicació racional que hi trobaríem és que són imbècils i que SEAT està venent cotxes per sota del preu de fabricació. Si això fos així voldria dir que hi ha uns executius ximples que no saben fer la feina, que no saben sumar i restar. Però hi ha una altra explicació. El grup Volkswagen va guanyar 9.145 milions d’euros, un bilió i mig de pessetes i van produir 10 milions de cotxes. Per què no tanquen la planta de Martorell si sempre tenen pèrdues? Perquè la casa mare hi guanya molts, molts diners. Dient que tenen pèrdues acomiaden i contracten treballadors constantment beneficiant-se de subvencions de l’Estat, pressionen a la baixa els sous dels treballadors, redueixen el pagament d’impostos i perquè així, de tant en tant, l’Estat o la Generalitat els paguen una morterada perquè no se’n vagin.

Resulta que com Burger King, Starbucks, Apple o Google, SEAT sempre perd diners, així quasi no paguen res de l’Impost de Societats i els beneficis, amb uns sistemes legals difícils d’explicar en una columna, van a parar a la casa mare (mecanisme descrit per Andy Robinson: Un reportero en la montaña mágica). La barra que es necessita per fer aquest joc de mans explica que el president de la Volswagen, Martin Winterkorn, va dir a Davos que no entenia com no estava prohibit cobrar 17 milions d’euros l’any, que és el que cobrava ell.
Mentrestant Rajoy anuncia que rebaixarà l’impost de societats, un brindis al sol. Les petites i mitjanes empreses sí que el paguen, però les grans no. I si posem un impost per cada objecte venut? I si la classe política deixa de fer el passerell i decideix d’una vegada que no li preguin més el pèl i fer pagar a les grans empreses que guanyen diners a cabassos? Com volen que ens els creiem?

Velocitat, accidents i ximples

cristo2

El conseller d’Interior Ramon Espadaler anuncia que vol apujar la velocitat en alguns trams a 130 km/h. Ens diu que el Servei Català de Trànsit treballa per identificar aquests trams, curiosa manera de malgastar diners públics! Després matisa que ho farà “sempre que no entri en contradicció” amb l’objectiu principal de “la reducció de la sinistralitat i la mortalitat”.

Es veu que els sobren els diners i l’any 2013 van fer una enquesta amb 2.000 entrevistes. El 65% dels ciutadans enquestats són favorables a aquest augment ja que la majoria no percep l’existència de risc per la seguretat amb aquest increment del límit de velocitat. O sigui, el que ens diu l’enquesta és que el 65% dels ciutadans són en el millor dels casos ignorants i en el pitjor pocasoltes! Després es passa a preguntar quina causa creu que provoca els accidents. Enlloc de mirar quina causa hi ha en els accidents reals, preguntem a la gent què els sembla que passa. Una ximpleria típica del maig del 68, en comptes de mirar què passa preguntem què sembla que passa a qui no té ni punyetera idea del perquè. Només un 30% diu que l’excés de velocitat és la causa d’accidents, un 21% l’alcohol i drogues, un 5% el mòbil, etc.

El Departament també pregunta a la gent què creu que cal fer. O sigui en comptes d’escollir uns responsables que tinguin preparació per actuar i frenar la mortalitat viària, escollim uns inútils que pregunten a la gent que no en sap què cal fer. Brillant! A més l’Estat dedica 400 milions d’euros perquè la gent compri cotxes mentre tanca quiròfans: ens estem tornant bojos?

Fa molts anys Ole Thorson, potser el millor especialista català -tot i que el nom faci que no ho sembli, no que no sigui especialista, sinó català- en seguretat vial, em va explicar que la causa dels accidents i de la mortalitat és la velocitat. Tots els altres factors anant a vint per hora serien imperceptibles. L’argument és tan senzill i fàcil d’entendre que només li pots trobar una explicació a que només un 35% de catalans ho entengui, i és que estiguem intoxicats pels interessos de la indústria automobilística que ens vol fer creure que la gent es mata per les carreteres perquè els cotxes són vells o per trenta bestieses més. La gent es mata per la velocitat. Les multes, el carnet per punts, els radars visibles i els invisibles, la vigilància a la carretera han aconseguit una cosa: que la velocitat mitjana baixi i es facin menys imprudències. De fet hem passat de 622 morts l’any 2000 a 183 el 2013, mentre els ferits greus han passat de 2.432 el 2000 a 906 el 2013. El resultat és que ara hi ha menys d’una tercera part de morts que fa 13 anys. Espectacular! Potser cal dir a Ramon Espadaler que només li demanem una cosa: no ho espatlli.

Quinze morts

ona 7

Imaginem que a Catalunya ve l’exèrcit espanyol el dia 10 de novembre, es tanquen les fronteres i una pila de catalans se’n van a Portbou a la punta del Falcó i intenten nedar fins a una platja francesa de Cervera de la Marenda. Quan són a prop, els gendarmes francesos comencen a disparar pilotes de goma als exhausts nedadors, quinze d’ells s’ofeguen. Estaríem indignats fins a extrems increïbles. Exactament així em sento jo ara pel que ha passat allà. És el mateix un català que un subsaharià.
En un país decent el presumpte senyor cap de la Guàrdia Civil Arsenio Fernández de Mesa Díaz del Río hauria dimitit. No us recorda alguna cosa? Sí, efectivament, us recorda al falangisme.

Hauria d’haver dimitit també el ministre català Jorge Fernández Díaz. Un home que no ha estat capaç de salvar quinze persones i a més ha mentit: no hem tirat pilotes de goma, va dir. Posar concertines, és a dir, eufemismes per referir-se a fulles d’afaitar per produir ferides greus a les persones que volen saltar la tanca, és una acció cristiana?  Es veu que Fernández Díaz no té problemes de consciència, es confessa i au!

Ara, per defensar-se, diuen que ens volem carregar la Guàrdia Civil. Es volen escudar darrere dels números de la Guàrdia Civil, això no és altra cosa que covardia.
Els dies posteriors han fet que sembli que ens envaeixen des de l’Àfrica. Dia rere dia ens martellegen sobre possibles salts massius a la tanca, no és casualitat. Pensen que som imbècils?
Els immigrants en realitat no entren per l’estret, entren per l’aeroport de Barajas i del Prat. Posaran concertines als aeroports?

Així és com pensen que hem de sentir-nos orgullosos del país on vivim? Quina vergonya! Quin desastre! Quina falta d’humanitat! Per cert, heu vist alguna cerimònia per aquests 15 morts? I alguna entrevista a les seves famílies? Han repatriat els fèretres? On estan enterrats?
Una de les coses que no sabia era si als darrers anys han vingut més immigrants a Espanya i si estem davant d’una allau migratòria. He anat al web del Instituto Nacional de Estadística i, oh sorpresa! L’any 2012 en teníem 5.736.258, i l’any 2013 5.546.238, és a dir, 190.020 immigrants menys. Resulta que l’any passat han marxat força estrangers! Llavors, de què estem discutint?
M’agradaria, però, saber quant ens costa cada any mantenir Ceuta i Melilla. I si les donem ja al Marroc? A canvi, es podria demanar al Marroc que facin d’una punyetera vegada el referèndum sobre el Sàhara. Jo que no volia parlar de referèndums!