Més enllà de la crisi: la solució

Aquest vespre es clausuren les V jornades de la UPEC que hem dedicat quasi exclusivament a la crisi. S’han dit moltes coses interessants, per exemple, “necessitem la mà visible de la voluntat popular, per fer funcionar el món” ens va dir Muriel Casals. L’historiador Pere Gabriel ens va proposar com a solució general l’ètica civil republicana popular i d’esquerres.
Però per mirar-ho des d’una altra perspectiva que no sigui la dels pensadors, em centraré sobretot en el que ens han dit els creadors, els artistes. Marcel Barceló ens va dir un munt de coses, per exemple que no podem deixar la cultura -i la política- en mans de gestors i que no hi ha indústria cultural sinó artesania cultural. Va dir que existeix el perill, si no hi estem al damunt, que quan l’esquerra accedeix al poder faci massa esforços per acontentar la dreta. Els votants d’esquerres som crítics, però no hem d’abandonar sinó que “hem d’estar a sobre dels polítics”.
Ha quedat clar en els tres debats que el paper dels artistes és denunciar el que està passant i imaginar un món millor. Demanaríem, com ho demanaven els artistes, que la política no doni missatges d’esperança, sinó que doni esperança i si no ho sap fer llavors que comparteixi amb nosaltres la indignació de la deshonestedat i de la barra del món de les finances i del poder econòmic.
Cal tornar a crear il·lusió, emoció i entusiasme en la política i això només es pot fer amb molta sensibilitat davant la injustícia i la mentida.
Nosaltres, la UPEC, estarem sempre amb els treballadors i els sindicats davant la insensibilitat i sadisme d’unes elits que sembla no tenen ni ànima ni entranyes. “La pols s’hi posa sola” ens avisava Lídia Pujol. Cal doncs dedicació i perseverança per viure en un món que si ens despistem ens el trinxen. Els aturats no són una xifra clamava Mathew Tree tot exposant la seva experiència personal d’aturat de l’Anglaterra de la Tatcher. Per acabar dient “no hi ha solucions que vinguin des de dalt”. En aquesta mateixa línia, com si formessin part d’un nou partit polític, la conclusió final la va donar, com no podia ser d’altra manera un artista, Gerard Quintana que ens va pronosticar que “més enllà de la crisi la solució la donarà la gent”.

La política ens ha abandonat?

les V jornades de la UPEC se celebraran la propera setmana a Barcelona, el tema central serà “Més enllà de la crisi”, que examinarem des de molts punts de vista, però ens centrarem especialment a veure’n les conseqüències tangibles i reals sobre la vida dels treballadors.
Potser un dels aspectes nous i originals de l’edició de la UPEC d’aquest any és que capgirarem els rols d’un grup de ciutadans. Normalment als artistes se’ls demana en determinades situacions que actuïn o acompanyin determinades accions de protesta popular, manifestacions, manifestos, etc. Nosaltres, en canvi, farem una altra cosa: els donarem la paraula. En un format convencional podrem escoltar Lídia Pujol, Enric Majó, Manel Barceló, Yacine Belahcene, Big Mama, Gerard Quintana, Vicky Peña, Cesk Freixas i Jordi Dauder. Es tracta que, des del seu punt de vista, ens diguin com veuen la societat, la crisi, les idees, la política.
Potser la solució als problemes de la societat, i també, per què no dir-ho, d’una esquerra amb dificultats de donar resposta als greus reptes a què ens enfrontem, la podem trobar augmentant el grau de sensibilitat davant del patiment de la gent. Potser un dels problemes que ens han dut a on som avui és que massa gent ha cregut que podria aconseguir la felicitat amb l’individualisme salvatge, i en aquesta recerca massa gent ha abandonat qualsevol sensibilitat davant del dolor dels “altres”, ja siguin aquests “altres” un nen subsaharià, o el seu col·lega de tota la vida que passa un mal moment i necessita la seva ajuda.
A més massa sovint l’esquerra ha actuat amb els mateixos mecanismes i actituds de la dreta, pensant que els mitjans no eren importants, que l’important era governar, tenir poder. Quins temps aquells on es proclamava que els mitjans prefiguren la fi!
Potser està bé criticar els hippies, es tractava de buscar solucions en petits grups on es buscava la felicitat, segurament amb una mica massa d’infantilisme i ingenuïtat. Però potser davant de tant pragmatisme salvatge, de tants ERO sense compassió, sense cap mena de responsabilitat social, sense cap mena d’humanisme, potser és hora de reinventar una esquerra que sigui capaç d’emocionar-se, d’emprenyar-se, de commocionar-se amb els problemes dels “altres”.

Eduard Jiménez, un dels cervells més ben dotats que conec, va dir en una ocasió una frase que em va semblar sensacional i això que, que jo sàpiga, no és artista: “encara no sé exactament si vàrem abandonar la política o bé la política ens ha abandonat a nosaltres”.

Els eufemismes són de dretes!

El llenguatge està carregat d’ideologia. Ara està de moda parlar amb eufemismes, és a dir, donar voltes a una idea per no parlar clar. Aquesta no és una acció neutral, és una decisió ideològica.

Quan sents a dir que cal fer “una profunda reforma laboral”, el que en realitat es vol dir és que cal l’acomiadament lliure i gratuït. Quan es diu que cal equilibrar els diferents tipus de contractació, i es diu que no és just que uns contractes tinguin 7 dies per any treballat i d’altres 45, el que s’està dient no és que s’ha d’acabar amb la precarietat i aquest tipus de contractes escombraries sinó que tots siguin precaris.

Quan es diu que cal “assegurar la sostenibilidad del sistema de pensions”, ens estan dient tres coses. La primera, que haurem de treballar fins als 70 anys, la segona, que ens haurem de fer assegurances privades amb els bancs i la tercera, que es vol privatitzar el sistema públic que tan bé funciona. No hi fa res que la major part de persones que han optat per assegurances privades hagin perdut una part molt important del capital.
Quan es diu que cal “mejorar la eficiencia y reducir el coste de los sistemas sanitarios”, el que es vol dir és que cal liquidar la sanitat pública i afavorir la sanitat privada. Es tracta de transportar a Espanya el sistema dels EUA, on 50 milions de persones no tenen assegurança mèdica i fins fa poques setmanes 9 milions de nens tampoc en tenien. I tot això gastant molt més que a Europa.

Quan es diu cal “mejorar la calidad del sistema educativo” el que es diu és que es vol que tota l’educació sigui privada i estigui en mans de l’Església catòlica. Això passa en primer lloc per ensorrar l’ensenyament públic sobre la base de l’ofec econòmic. Un cop hi ha problemes greus llavors es planteja la seva privatització.
Tot plegat es resumeix en un lema: cal reduir els impostos. Aquest lema de l’extremadreta religiosa nord-americana ha fet forat i quasi tothom hi ha caigut de quatre potes. Un cop reduïts els impostos llavors, lògicament, hi ha dificultats de mantenir uns pressupostos equilibrats i és clar, cal retallar despeses. I quan es retallen despeses, el primer que cau són les despeses socials, l’ensenyament, la sanitat, les pensions, l’habitatge públic, etc. I acaben parlant de retalls de l’estat de benestar com a inevitables.
Cal canviar de xip, cal anar, doncs, a l’arrel, calen sindicats forts perquè lluitin contra l’increment desmesurat dels beneficis empresarials que han acabat creant la crisi dels derivats. Cal posar fi a l’atur i la precarietat laboral i cal muntar un estat de benestar molt més potent del que tenim. Hi ha muntanyes de diners pels bancs i no per augmentar les pensions? És això lògic?

 (Per cert les frases entre cometes són del darrer llibre d’Aznar)

Francisco Ferrer Guardia y la “bulliciosa república escolar” de Odón de Buen

Deseo también que mis amigos hablen poco o nada de mi, porque se crean ídolos cuando se ensalza a los hombres, lo que es un gran mal para el porvenir humano. Solamente los hechos, sean de quien sean, se han de estudiar, ensalzar o vituperar, alabándolos para que se imiten cuando parecen redundar al bien común, o criticándolos para que no se repitan si se consideran nocivos al bienestar general.

Francisco Ferrer (12 de octubre 1909)

Vamos pues en primer lugar a contradecir la voluntad expresada por Ferrer el día antes de morir. Ahora cuando celebramos el 150 aniversario del nacimiento de Francisco Ferrer y conmemoramos el 100 aniversario de su fusilamiento es una buena ocasión para plantearnos la relación de la escuela y la pedagogía con la política. La política, una palabra tan despreciada pero tan necesaria si no queremos caer en la barbarie de la confianza, en la mano invisible que nos estrella en la crisis después de barrerlo todo incluso la escuela. De entrada es necesario decir que el pedagogo más conocido fuera de España sin lugar a dudas ha sido, y en gran parte continua siendo, un gran desconocido en nuestro país. Ahora que por fin hablamos de memoria histórica pocas veces pensamos que la memoria democrática tiene que ver no solamente con los desaparecidos dirigentes de la izquierda en las cunetas de la historia sino también, y muy especialmente, con sus valores: república, libre examen, librepensamiento, laicidad, feminismo, etc. Y esto tiene efectos prácticos también en la escuela de hoy. Creemos que Francisco Ferrer ha sido un personaje central en la renovación pedagógica –o mejor dicho refundación pedagógica- porque supo ser un hombre de acción que catalizó en la Escuela Moderna una serie de propuestas pedagógicas que significaron la base de las escuelas obreras y racionalistas, y al fin la base de la construcción de las escuelas democráticas como las entendemos hoy en día.

 Se ha menospreciado la intrínseca maldad de Francisco Franco. Fue un personaje nefasto pero lo fue especialmente con la cultura, y una de sus mayores obsesiones fue precisamente la escuela laica y progresista. Por eso en los decretos de la guerra civil, planteó como acabar con las escuelas racionalistas y practicó la aniquilación de los maestros laicos españoles antes de realizar una exhaustiva depuración. Supo ver rápidamente donde estaba la fuerza del cambio, la fuerza de la izquierda. No es extraño que en la primera historia franquista, de Mariano Tirado, Ferrari Billoch o Juan Tusquets, con la reaccionaria tesis del complot, encontremos citado profusamente a Ferrer al lado de los dirigentes de la II República. Por cierto Juan Tusquets fue el primer Catedrático de pedagogía de la Universidad de Barcelona después de la victoria de la cruzada fascista. Quien tenía que ser en aquellos años oscuros un iluminador de las consciencias pedagógicas era ni más ni menos que uno de los personajes más siniestros de la historia de la política y la pedagogía.

Que sepamos tan poco de nuestras experiencias pasadas tiene bastante que ver con el despiste y la falta de puntos de referencia de los maestros para afrontar los retos de la escuela de hoy. Es esta una de las razones que busquemos siempre fuera recetas y soluciones para nuestros males culturales.

Nos vamos a centrar en cuatro aspectos, la coeducación de niños y niñas, la coeducación de clases sociales, la relación con el medio natural y social, y la laicidad, para dar cuatro pinceladas sobre el porqué la Escuela Moderna (EM) de Francisco Ferrer recogió estos planteamientos y en qué contexto. Para ello nos ayudaremos de diversos personajes interesantes como Ángeles López de Ayala, Mateo Morral, Teresa Claramunt y muy especialmente Odón de Buen.

 Es sabido que un elemento importante del legado de Francisco Ferrer es la coeducación de sexos en las aulas. Hace años cuando empecé a leer sobre esta cuestión topé con la crítica que, a inicios de siglo XX, se hacía a la escuela coeducativa de promover…“la promiscuidad sexual”!. Tengo que reconocer que me costó tiempo relacionar coeducación con promiscuidad. Los agnósticos aunque nos esforcemos nunca llegaremos a ser tan retorcidos como una parte importante de la jerarquía católica.

Aunque parecía que este era un debate finalizado, cada dos por tres vemos como se amenaza uno de los avances más significativos y que está en la base de uno de los cambios más importantes del siglo XX: la revolución feminista. Y aún hay centros educativos con segregación por sexo que están financiados con fondos públicos. Pero la coeducación no fue una propuesta salida de un laboratorio pedagógico extraño, salió de la lucha del movimiento feminista. Que Ángeles López de Ayala fuera amiga de Francisco Ferrer no es una casualidad sin importancia, es ni más ni menos que la vinculación de la escuela con el feminismo. En el año 1889 la republicana Ángeles López de Ayala, la anarquista Teresa Claramunt y la espiritista Amalia Domingo crean en Barcelona la “Sociedad Autónoma de Mujeres”. Escriben artículos de carácter feminista en los periódicos El Progreso y Periódico Republicano, El Gladiador y El Libertador. En el año 1910 se organiza en Barcelona una manifestación feminista multitudinaria, entre 10.000 y 20.000 participantes, al grito de “Adelante, mujeres”. A la cabeza de la manifestación iba un estandarte rojo con la inscripción: “Abajo el clericalismo. Viva la libertad”.

Cuando el movimiento feminista renace después del franquismo no conoce esta tradición. Este desconocimiento provoca que el equipamiento público dedicado a las organizaciones feministas en Barcelona, el “Centre de Cultura de Dones” lleve el nombre de la mujer que la derecha clerical (Lliga Regionalista) dedicó a intentar acabar con el feminismo, se trata de Francisca Bonnemaison. Además era la mujer de Narcís Verdaguer Callís, el acusador de Jacint Verdaguer, en el intento del marqués de Comillas, Antonio López, de de declararlo loco y recluirlo, del intento de expulsar a Odón de Buen de la Universidad y al fin acusador en el consejo de guerra contra Francisco Ferrer.

La EM tiene que ver también con la lucha por la planificación familiar. Esta era una idea que bajo el nombre de neomaltusianismo pretendía dos cosas. En primer lugar convencer a la clase obrera de la necesidad de que las mujeres fueran dueñas de su propio cuerpo y destino. En segundo lugar dar instrumentos efectivos para que ello fuera posible. La idea además contiene una fundamentación de izquierdas porque planteaba la necesidad de que los trabajadores y trabajadoras decidieran el número de hijos que iban a tener en vez de dejar en manos de la providencia una decisión que favorecía la ampliación del mercado laboral y por tanto la disminución de los salarios. Pues bien esta propuesta fue introducida en España por Mateo Morral, hijo de un industrial sabadellense. Morral solo es conocido por su intento de magnicidio y no, por su gran labor cultural e ideológica como editor de la EM. Todos los centros de planificación familiar en España son, en alguna medida, deudores de Mateo Morral.

 Una de las propuestas de la EM más desconocida es sin duda la coeducación de clases sociales. La idea era que si los hijos de padres burgueses y proletarios se educaban juntos, se conseguiría el día de mañana una sociedad harmónica sin clases sociales. Estos planteamientos partían de una crítica contundente a la sociedad capitalista del momento en que la confrontación social era muy dura. Lo cierto es que las desigualdades sociales continúan vigentes y, en cambio, el debate sobre como actuar desde la escuela ha desaparecido. Y si en algún momento aparece se hace alrededor del tema de la inmigración, pero el debate ya no es como superar una sociedad dividida en clases sociales, sino como hacemos para que los hijos de los pobres de nuestra sociedad convivan en la escuela con los hijos de los inmigrantes. Creemos que el debate actual tendría que plantearse en como criticamos el modelo de doble red educativa pública y privada. Y aún más, por qué la iglesia católica controla aún hoy la mayor parte de la formación de las clases burguesas españolas. ¿No sería hora de plantearse una crítica seria a la segregación escolar por razón de clase social?

Lo cierto es que se han difuminado los perfiles de las clases sociales en España, pero las clases no han desaparecido. Al contrario en muchos casos las desigualdades se han incrementado, y en cambio el debate sobre el papel de la escuela como factor de cambio social se ha soslayado

 Otro elemento importante en el legado pedagógico de Ferrer es la relación de la escuela con el medio natural y el medio social. En la primera cuestión, el medio natural, la propuesta no salió tampoco del azar. Fue ni más ni menos que una idea de Odón de Buen. ¿Pero quién era Odón de Buen? Fue catedrático de Historia Natural de la Universidad de Barcelona -y a partir de 1911 de la Universidad de Madrid-, ni más ni menos que el introductor del darwinismo en España, cosa que provocó un intento, por parte de la Iglesia católica, de echarlo de la Universidad. Según él “La geología contrariaba algún tanto el texto bíblico”. Su libro “Geología” fue incluido en el Índice. No crean que las diferencias de criterio sobre la ciencia eran simplemente debates de salón, porque además tenían consecuencias para el conjunto de la población. Por ejemplo en la región palúdica de Castelldefels –ahora ciudad turística por excelencia- algunos médicos no aceptaban que el paludismo se transmitiera por el mosquito Anopheles, creían que se debía a emanaciones de los pantanos. Estas diferencias repercutieron en la integridad personal del catedrático de Buen y su familia. A finales del XIX le visita un padre jesuita que le dice: “has de saber que las monjitas piden en sus oraciones que Dios te convierta y, si no, te inutilice”. Pasados unos años intentaran de verdad “inutilizarlo”..

De Buen era muy crítico con la enseñanza: “El sistema pedagógico de aquellos tiempos era deplorable: palotes y ganchos para empezar a escribir sentados en largos bancos, lecciones de memoria repetidas a coro con un tonillo agudo; un gran mapa de España en un plafón de la sala; cuadros de Historia Sagrada en las paredes, cartapacios llenos de borrones y de mugre; algunas cartillas que deshojábamos enseguida; tres horas de prisión por la mañana y tres horas por la tarde”.

Fue el primer profesor universitario que sacó a los alumnos de las aulas. Los lleva de excursión a Gavá, Castelldefels, Papiol, Montserrat, Blanes, Delta del Ebro, Olot, Montseny, etc., donde recogen fósiles, minerales, plantas e insectos. Para de Buen “Además, la convivencia en las excursiones engendra vínculos de afecto y de respeto entre el profesor y los alumnos y entre éstos relaciones y amistades que muchas veces traspasan los límites del curso y aún de la carrera”.

La relación de la escuela con el medio social también se aplicó por primera vez en la EM, sus salidas a visitar fábricas textiles para analizar los procesos de producción y las condiciones de trabajo de los obreros abrían una vía de gran actualidad hoy y muy olvidada. Se recuerda la visita a la fábrica del padre de Mateo Morral.

No es extraño pues, que con estos antecedentes de Buen plantease a Ferrer, a quien conoce en París en 1889 en la exposición universal, que la escuela tenia que relacionarse con el medio natural: “Cuando acabó de instalar la escuela, en la calle Bailén, en Barcelona, siguió mis instrucciones en la organización de los cursos de Ciencias, en la selección de material, en la tendencia subjetiva, poniendo a los niños en contacto con la naturaleza lo más frecuentemente posible”. No deja de sorprender que detrás de la idea de abandonar las aulas escolares y relacionarse con el medio natural y social existan ideas tan revolucionarias. A veces los enemigos ven más claro que los partidarios.

 Seguramente el elemento pedagógico más conocido –y a la vez más criticado- de la EM fue su propuesta laica. Efectivamente la EM se inauguró en el año 1901 y ha pasado a la historia como el prototipo de la escuela laica. Como es más conocida la perspectiva de Ferrer analizaremos la EM a partir de la referencia de de Buen: “Fui siempre partidario de la enseñanza laica y enemigo irreconciliable de la escuela oficial española, ayuna de un buen plan pedagógico, rutinaria, arcaica en procedimientos, en material, en locales, y con un personal reclutado en una selección al revés, confesional en exceso y deficiente en enseñanzas ciudadanas, fuera de las realidades de este mundo por pensar demasiado en el otro mundo (…) En España los representantes de Dios en la tierra, en su mayor parte, eran los verdugos contra los que predicaban la Libertad, la Igualdad y la Fraternidad, la verdadera doctrina cristiana.”

En lo que se refiere a los métodos pedagógicos Odón de Buen propone “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro”. El testimonio de de Buen confirma que la idea de eliminar premios y castigos no era simple retórica: “Los planes de Ferrer se salían de este marco. Se inspiraba en los pedagogos belgas; él que era firme de ideas como una roca basáltica, de una voluntad férrea, indomable, pero de un trato suave, amable, respetuoso, supo siempre captarse la simpatía de los niños, a los que trataba con dulzura: los de la Escuela Moderna amaban realmente a su director.”

Un año antes del fin de la EM existe una propuesta pedagógica importante en la misma ciudad de Barcelona. La nueva mayoría republicana en el Ayuntamiento de Barcelona, en el año 1908 después de sanear las cuentas y modernizar la organización municipal, refinancia la deuda a largo plazo, aflora una cantidad considerable de dinero. Deciden que la prioridad es la educación. Parece que hubo un tiempo con políticos con profundas convicciones. Proponen un nuevo modelo educativo moderno, bien dotado económicamente y neutral en la cuestión religiosa. (Y por cierto en catalán a propuesta de Hermenegildo Giner de los Ríos y Francesc Layret). La repuesta clerical no se hace esperar el 24 febrero de 1908 el Cardenal de Barcelona Casañas escribe: “… Nuestro municipio implicitamente niega la Divina misión de la Iglesia y la pone al nivel de las sectas infernales inventadas por los enemigos de cristo”. La derecha que en España nunca ha sido liberal la secundó y efectivamente las escuelas no se construyeron. Al año siguiente acabaron con la vida de Francisco Ferrer.

 A Odón de Buen le sorprende a los 74 años el golpe de Estado fascista en Palma de Mallorca y lo detienen en la prisión de los capuchinos: “Aparecieron un día numerosas señoritas que nos hacían señales de que nos iban a cortar el cuello. ¡Inocentes niñas, todo humildad, tan recogiditas, tan piadosas, tan cristianas de sentimientos como famosas por sus debilidades carnales”.

Él mismo nos cuenta porque lo detuvieron” Me habían preso por mis arraigadas convicciones librepensadoras; por mi intervención en las campañas de la prensa liberal y democrática, por ser el yerno de Demófilo, el impío fundador de “los Dominicales del libre-pensamiento”; por haber combatido en el Senado los excesos del clero, las tolerancias del Gobierno con el clericalismo, la prodigalidad de presupuesto nacional con la Iglesia católica (…) Además, era el paladín en la cátedra, durante cuarenta y cuatro años, de las ideas y de los descubrimientos asombrosos de la Biología y me atrevía a defender que el hombre descendía del mono. Esto me lo echó en cara un joven falangista que habló conmigo por azar en la cárcel en cierta ocasión.”

Vio claro muy rápido lo que significaba el franquismo para la cultura y la educación: “Y parecían las hordas cebarse en los maestros, en los intelectuales de los pueblos (…) ¡Matar la inteligencia, matar las ideas, matar al liberalismo, destruir las raíces de la civilización; esto es lo que pretenden! ¡Qué insensatos!”

 Los que creemos ardientemente en la educación como motor del progreso de la humanidad, entendiendo el progreso no como el progreso económico sino el progreso cultural y moral, tendremos también que aceptar que cuarenta años de educación fascista y nacional católica no han pasado en balde. El país ha cambiado de una forma notable y para bien, pero probablemente hemos cambiado mejor aquellos aspectos tangibles, materiales, que aquellos más intangibles relacionados con las mentalidades colectivas. Para recuperar el hilo de la historia es necesario conocer mejor de donde venimos y como las generaciones antiguas intentaron afrontar determinados retos, qué piedras encontraron en el camino y qué hicieron para despejarlas. Y seguramente una de las mejores enseñanzas de Francisco Ferrer y la EM fue que intentaron catalizar dentro de su república escolar lo mejor de los pensamientos progresistas de su época a partir de las primeras figuras de estas organizaciones e ideas. No podemos pues mejorar la escuela sin ideología y sin política. Sí política con mayúsculas. Acabaremos con una frase de Ferrer gravada al pie del monumento dedicado a él en Bruselas:

 

La enseñanza racionalista puede y tiene que discutirlo todo, situando previamente a los niños sobre la vía ancha y directa de la investigación personal

 

 

Joan Laporta dimissió

Fa quasi un any, el 4 de juliol, vaig publicar aquí mateix un article carregant-me que es poguessin fer mocions de censura negatives al Barça; és a dir, sense que qui la formula es presenti a president en unes eleccions. Em semblava una cosa molt poc constructiva i poc seriosa. Vaig tenir moltes crítiques i, de fet, la moció presentada va triomfar. La qüestió era que calia assolir un percentatge molt alt, per la qual cosa Laporta va continuar. Calia assolir el 66% i “només” va arribar al 60% En fi, sigui com sigui, el cert és que un any després el Barça ha tancat la millor temporada de tota la seva historia jugant fabulosament i amb tres copes al sarró.
23.870 socis van votar perquè Laporta plegués i només 14.871 s’hi van oposar. Imaginem per un moment que la moció de censura hagués tingut l’efecte democràtic desitjat, ara molt probablement no celebraríem tres copes.
M’agradaria tenir al davant els 23.000 socis i poder parlar-hi per veure com justifiquen l’actual situació de felicitat col·lectiva. Vist ara, és evident que es van equivocar i que qui va promoure la moció, un tal Oriol Giralt, va estar a punt d’arruïnar la millor temporada de la història del barcelonisme. Diuen que se l’ha vist amagat en una comuna neorural d’Olot, juntament amb Xavier Sala Martín (l’home que llegeix El zoo d’en Pitus com Rouco la Bíblia) el que predicava, amb una fe infinita, la desregulació de tot i ara diu que la culpa és del… Govern!
Que ningú s’espanti i pensi que he escrit aquest article per dir: jo ja ho havia dit! Aquest tipus de gent em fan molta ràbia. Vivim en uns temps en què recordar el que deia determinada persona fa uns dies, mesos o anys, es considera una falta d’educació. Tothom s’ha acostumat a dir una cosa i la contrària sense cap mena de mala consciència o remordiment. El presentisme en què vivim fa que ja quasi ningú intenti ser una mica coherent entre allò que diu i allò que fa, i encara més entre allò que deia fa sis mesos i allò que diu ara.
A mi en aquell moment el nomenament com a entrenador del primer equip d’en Pep Guardiola em semblava un error. Creia fermament que un home que recita de memòria Miquel Martíi Pol no serviria per a entrenador del Barça.
En fi, en aquesta vida tot és molt estrany. Fins i tot quan hom està molt segur d’una cosa, més val que ho posi en quarantena, no sigui cas que acabi arruïnant la pròpia felicitat i la de tot un país.

Fascinació per Corea del sud

Tinc una amiga que està fascinada per les telesèries de Corea del Sud. Es veu que les baixa d’Internet, i s’hi ha ben enganxat. Quan me la trobo, sort que viu a Brussel·les, sempre t’explica coses d’aquest país. Jo no me’n sé avenir. La dèria és tan important que fins i tot ha arribat a un punt que els seu company li ha regalat un viatge a aquest estrany i llunyà país. De tornada encara m’explica més meravelles. Resulta que és un país súper net, ningú tira res al carrer, la gent és molt atenta, simpàtica i respectuosa.
Fins fa poc estava tan sorprès d’aquest tret de la personalitat de la meva amiga com de l’anunci on es veu que un Peugeot, el 3008, té una cosa que es diu Grip-control. Un clar error de màrqueting. Creieu que algú serà tan insensat de comprar un cotxe amb la grip incorporada?
En fi llegint l’altre dia el diari, tot d’una em vaig adonar que la meva amiga havia copsat alguna cosa a Coreu del Sud que a tots els altres se’ns havia escapat. Potser vosaltres lectors ja us heu adonat.
Resulta que un expresident de Corea Roh Moo-hyun sospitós d’haver rebut suborns s’ha suïcidat. Espectacular! Quin país més interessant aquest on quan un polític té mala consciencia se suïcida!
Aquí no, aquí hi ha algun polític que ha dit que està en política per folrar-se i el van fer ministre, com Eduardo Zaplana. Per una qüestió de formes se’n va salvar. Altres porten temps acusant-los en desenes de judicis, com a Carlos Fabra president de la Diputació de Castelló i encara guanya vots. Uns es fan vestits de 6.000 euros que li paga amb bitllets de 500 euros una persona que fa negocis amb la institució que dirigeix i tampoc passa res. Francisco Correa, amic personal d’Alejandro Agag, gendre de José Maria Aznar, i testimoni del seu casament està acusat de trenta mil malifetes i no passa res, diuen que de tot plegat en té la culpa l’oposició i els jutges, que els tenen mania.
Si Espanya s’assemblés a Corea hi hauria una epidèmia de suïcidis.
Potser la meva amiga el que vol és que cada dia tot esmorzant ens assabentem que els polítics acusats amb raó de corrupció se suïciden. Quina insensatesa! Resultaria que hi hauria un col·lapse de les funeràries que no donarien l’abast amb les desenes i desenes de polítics inculpats en el cas Gürtel.
No, aquest país no és com Corea, aquí queda bé qui fa trampes, es relaciona amb mafiosos i es fa ric, aquí el que es condemna és qui compleix les seves obligacions ciutadanes i es manté pobre, la gent considera que és tonto.

Morin les marques negres!

Hi va haver un temps en què a les botigues no hi havia res de res, es tractava del resultat de les delirants polítiques econòmiques de l’autarquia franquista. Aquestes polítiques van portar al racionament i a l’estraperlo. El govern ho controlava tot, i per exemple el blat estava totalment intervingut i els mateixos caps franquistes el venien al mercat negre.

A partir dels anys seixanta, poc a poc, les botigues anaven tenint productes locals, cars però n’hi havia. Als setanta per fi vam poder comprar coses exòtiques com crema de llet, per exemple. O, fins i tot, diversos formatges. Fins llavors no podíem sortir del manxec tendre, sec o semi, i del formatge de bola. Trobar holandès sec era una gran notícia. De cerveses n’hi havia dues, els fanàtics d’Estrella Damm i els de Sant Miguel, l’actual Moritz s’havia mort.

Als setanta i sobretot als vuitanta de cop vam tenir de tot, pasta italiana, formatges d’arreu d’Europa, tants que no sabies ni quin escollir. En aquests anys van venir tota mena de cerveses d’arreu.

Hi va haver uns dies feliços on podies comprar d’entre una gran varietat de productes. Quins dies aquells! A més mentre el món anava progressant cap a la sostenibilitat, aquí van anar desapareixent els productes amb envàs retornable. Als senyors amos dels supermercats no els agrada reciclar, tenen la consciència moral darrera on hi ha la darrera vèrtebra. Es veu que ningú els ha explicat què és la responsabilitat social.

Poc a poc va anar apareixent una cosa anomenada “Marques Blanques”. Aquests dies en fan una gran propaganda per tot arreu. El nom ja és sospitós, fa pensar que deuen ser marques negres disfressades. Poc a poc van desapareixent els productes de tota la vida i n’apareixen uns de semblants però amb la marca de la cadena del súper. L’excusa que fan servir ara és que amb la crisi ens fan un favor, perquè així posen a la nostra disposició els mateixos articles més barats. I un bé negre amb potes rosses. Expressió catalana adient, en realitat en volia posar una de més grollera, molt més grollera. Amb aquesta estratègia volen aconseguir dues coses, en primer lloc ensorrar totes les empreses petites i mitjanes i quedar-se-les. A més diuen que s’estalvien de pagar a les empreses el que aquestes es gasten en publicitat. En aquesta disbauxa argumental fan servir arguments anarquistes contraris a la publicitat. En realitat volen acabar amb la competència per la qualitat i el preu.

En segon lloc volen acabar amb la nostra felicitat, ara ja no podem comprar cervesa, llet o pasta tal o qual, sinó cervesa, llet, mantega, pasta, vi, etc de la cadena. És a dir el senyor Caprabo, el senyor Corte Inglès, el senyor Dia i el senyor Distop, decideixen quins productes hem de consumir.

Resulta que ara els supermercats i les grans superfícies semblen botigues russes de l’època gloriosa de l’Stalin o del Breznev. L’única diferència és que a l’URSS les tendes només tenien un producte i aquest s’havia acabat. Ara les botigues són plenes però només tenen un producte.

Ja m’imagino un d’aquests senyors anant a comprar l’empresa The Macallan i fent-li fer un whisky amb aigua de l’aixeta, i en comptes de 12 anys, de 1 any, màxim 2, ja n’hi ha prou. Us imagineu bevent whisky Caprabo o Carrefour?

Veient el que passa amb les marques blanques Adam Smith s’ha espantat, no en va ell és escocès, i m’han dit de bona font que ha enviat un mail a Karl Marx proposant muntar la nova internacional: la cinquena.

Fora ordinadors de les aules!

Aquests dies tothom parla de la proposta del president del Govern de Madrid de posar ordinadors a les aules. Si no fos perquè és la vegada 58 que es fa aquesta promesa, m’ho creuria. La proposta ha creat una estranya unanimitat. Quina cosa més curiosa. Per dir el que diu tothom el director del Diari de Girona no em voldria, per tant exposaré la meva discordant opinió. Em sembla una proposta inquietant, que posa en perill la integritat moral dels nens i nenes catalans i els deixa en mans del Vil Gueits. A més aquesta proposta és el primer pas per a la desaparició de l’escola pública i de l’escola privada.
No entenc la dèria de tothom de voler posar ordinadors a les aules, crec que és la neurosi d’una generació que no entén les noves tecnologies i que es pensa que amb ordinadors a les aules, els seus fills viuran millor el dia de demà. Fals. Creuen també erròniament que amb ordinadors s’aprèn més i que arribaran més lluny.
Els mestres amb tanta propaganda han caigut en tots els paranys i són els primers que reclamen ordinadors per a les escoles. Les noves tecnologies són dolentes en si mateixes i van carregades d’ideologia conservadora. És que els mestres es volen suïcidar? A veure si ens entenem, quin sentit té que uns nens s’aixequin d’hora al matí i es traslladin a un edifici públic anomenat escola, en teoria a educar-se, si quan arriben els posem davant d’una pantalla d’ordinador? Posats a fer seria més barat i fàcil que els nens tinguin la pantalla a casa seva, que no se’n moguin. Al final acabarem per construir una gran Universitat Oberta de Catalunya per a nens i podran acomiadar tots els mestres catalans. Creieu que un milió de nens mirant pantalles d’ordinador des dels tres anys és un panorama engrescador per a ningú? Ens hem tornat tots bojos? Fa feredat, George Orwell no es podia haver imaginat un somni pitjor. I als nens qui els estima?
Per a mi educar és fonamentalment estimar en la república escolar. L’escola hauria de ser un lloc on el mestre miri directament als ulls dels alumnes i els transmeti fonamentalment la idea que la cultura és alliberament i emancipació. Pel camí potser formaran en l’autonomia moral.
Els nens aprenen molt ràpidament tot el dolent de la humanitat, per aquesta raó no tindran cap problema amb el manejament de tota mena d’estris informàtics. I si l’escola els ensenyés algunes coses bones de la vida, com la vida comunitària, l’amistat, el plaer del coneixement o la felicitat col·lectiva? No hi ha res més potent en l’educació que un mestre amb una pissarra i un guix a la mà estimant els nens i nenes de la seva classe.

Nens i nenes a les aules?

Escriure sobre la coeducació em resulta molt complicat. En el seu moment vam lluitar per l’aplicació d’aquest valor a l’escola però ja no recordo els arguments. Em passa el mateix amb temes com l’avortament, la llibertat de consciència, la religió a l’escola, la virginitat i el matrimoni, els matrimonis gais i un munt de problemes i temes que de tan bàsics ja no sé per què els defensàvem. Pel que es veu no sóc l’únic a qui li passa. Després de rumiar molt, sí amic lector, de tant en tant penso, m’he recordat d’algun argument que ens feia defensar ja fa molts anys que els nens i les nenes anessin junts a les aules.
Hi havia temps on nens i nenes no anaven plegats a les aules, els homes mataven les dones perquè les consideraven seves i mai eren condemnats, la societat considerava les dones una cosa similar a un discapacitat mental o un nen -els homes no les coneixien-. Podeu pensar: ara les maten igual. No ho sabem, abans eren crims passionals i no els comptaven, i als diaris només en podia sortir un per setmana a El Caso. Ara que quasi tots els nens i les nenes van junts a l’escola als homes que maten dones se’ls condemna a llargues temporades a la presó.
Van ser les feministes, qui van proposar que les nenes anessin a l’escola primer i que nenes i nens anessin junts després. Consideraven aquelles feministes com Ángeles López de AyalaTeresa Claramunt a inicis del segle XX que només hi hauria una igualtat real si les nenes tenien dret a estudiar i si es relacionaven de forma natural des de la infància amb els nens. Quines coses més estranyes! Quines reivindicacions més radicals! O bé ara ja no hi ha feministes o bé no tenen altaveus per fer-se sentir, però les trobo a faltar en aquest debat.
Ara ha estat, per fi, el govern d’extrema esquerra de Cantàbria governat pel marxista-leninista Partido Regionalista de Cantabria qui ha donat el primer pas i ha retirat les ajudes a una escola segregadora. Miguel Ángel Revilla, l’Olivier Besancenot espanyol, ha considerat que no es poden donar diners a escoles que separen els nens de les nenes. Crec que, a més, hauria de ser anticonstitucional. L’Estat ha de protegir la infància.
No ens enganyem, separar els nens és un atemptat decidit contra les dones, contra la intel·ligència, contra el progrés de la humanitat i contra la decència. Alerta, tornarem a segregar els nens, després considerarem que la igualtat home/dona no cal, després tornarem a la condició de menors d’edat a les dones, que necessitaran permís del marit per viatjar, treballar o obrir un compte corrent. Qui avisa no és traïdor.
Eren aquests els arguments?

Josep Xinxó Bondia, un dels darrers de la resistència sabadellenca.

 

 

 Fa uns dies va xinx7 fotomorir un dels darrers resistents de la ciutat de Sabadell, un home que després de militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya va anar cap a l’exili, patí camps de concentració a França i en tornar l’any 1942, va iniciar la resistència sabadellenca contra el feixisme. Just feia poc de l’afusellament a Madrid del jove sabadellenc Jaume Girabau. Més tard van pertànyer al PSUC. Durant molts anys a Sabadell van coexistir dues organitzacions del PSUC la de l’interior, els militants comunistes de la II República i la de l’exterior, els que venien d’altres indrets de l’estat. Això els va salvar de múltiples caigudes d’uns i altres fins a inicis dels anys setanta!

Josep Xinxó i els seus companys de les JSU en qualsevol país normal serien considerats uns herois, aquí no, aquí ens assabentem una setmana tard que s’ha mort sense poder-lo acomiadar. Potser la darrera injustícia.

Gràcies, Núria Gallifa, Júlia Xantrero, Ramón Gelis, Estrella Vila, Micaela Muro, Josep Gallifa, Jaume Girabau, Pere Gallifa, Francesc Sànchez, Margarita Muro i Josep Xinxó i a tots aquells joves de la JSU.

Honor i glòria a Josep Xinxó i a tots els seus companys de la resistència sabadellenca!

 

Es pot baixar íntegre el llibre de memòries de Josep Xinxó al link d’aquest bloc “llibres”