La solució secreta de Rajoy

xeme2

He tingut accés als plans de Rajoy per fer front a l’onada independentista catalana. Com veureu és un pla molt nou, un pla ple de matisos i respostes intel·ligents davant del desafiament català.

En primer lloc van decidir fa uns dies contractar uns barcos i enviar-los cap al port de Barcelona. N’hi ha un que es diu Montevideo, sembla que als propers dies se’n sabrà la funció. En segon lloc prendran la muntanya de Montjuïc i especialment el seu castell, no es creu que sigui per muntar-hi festes populars. Sembla que la plaça de toros de Badajoz està essent vigilada aquests dies i controlada per l’exèrcit. No s’entén per quina raó han pres aquesta decisió. A Badajoz estan emprenyats perquè no hi deixen fer corridas. El Ministeri de l’Interior ha manat fer reformes d’ampliació a la Comissaria de policia de Via Laietana.

A poc a poc he anat deduint els passos que donaran. En primer lloc la fiscalia ha decidit, a banda del president i de les dues conselleres, acusar qualsevol qui estigui en l’operatiu del procés sobiranista: gent de partits polítics, entitats, etc. Sembla que pensen que l’actuació de la justícia és massa lenta i han decidit tirar pel dret. El vaixell Montevideo serviria per empresonar el govern i els caps dels partits sobiranistes. El vaixell aniria fins a Huelva amb 2.000 presoners, d’allí anirien per carretera fins a Badajoz on serien afusellats. A Montjuïc hi posaran bateries de canons disparant dia i nit sobre la ciutat de Barcelona. Les reformes a Via Laietana són per donar cabuda a les detencions massives. Començaran pels directors dels instituts i continuaran pels 40.000 voluntaris. A la fi detindran els 2.300.000 catalans que van anar a votar. Per aquesta raó muntaran uns 20 camps de concentració: al barri d’Horta de Barcelona, a Manresa, Igualada, Tarragona, Granollers etc. Resta en estudi expulsar del país els altres 5.200.000 catalans per ser culpables de no haver aturat el procés.

Els autors d’aquesta bateria de propostes per resoldre el problema català estaven molt satisfets. Quan van entregar l’informe a la Soraya, el Mariano i l’Alícia, algú més espavilat va demanar no pagar res als seus autors ja que totes aquestes propostes estan inventades de fa segles.
Sembla que també està previst detenir els que han fet articles sobre el tema. Sona el timbre a l’intèrfon i em pregunten: “¿Ha sido usted el autor de escritos a favor del referendum catalán? Abra la puerta!”. Envio l’article al director del Diari de Girona. Vaig a obrir.

Sabadell, al capdavant

P1280759

Aquesta setmana estem analitzant del dret i del revés el 9N. Jo era francament dels que creien que no es convocaria res de res, perquè ho prohibiria el govern de Madrid. Es veu que la democràcia està a punt de prohibir-se. Volen impedir que els catalans decidim el nostre futur, però no us penseu que això és una cosa només pels d’aquest córner de la península ibèrica. Volen prohibir que els ciutadans votin qualsevol cosa amb un mínim d’entitat. Quan els grecs van proposar posar a referèndum les condicions de la troica, es van alçar veus de tot arreu dient: què s’han cregut aquests grecs! Quan els canaris volen preguntar sobre prospeccions petrolieres també se’ls prohibeix.

Sabem ara però que uns 61.000 sabadellencs vam anar a les manifestacions de Barcelona dels darrers quatre anys. Sabíem que érem molts però era difícil posar-hi dades. No està gens malament!

En la nostra societat queda bé dir que els ciutadans s’han de preocupar de les coses del comú, però no sé que passa que quan algú creu en aquests valors i intenta posar-los en pràctica la cosa es complica. És curiós que quan els ciutadans agafen els regnes del seu destí i decideixen participar en la cosa pública, de seguida surten veus criticant-los a matar o coses encara pitjor com intentar empresonar-los. Massa gent porta un Torquemada a dins.

Sembla bastant clar que més enllà de les tradicions de cadascú, es va fent més evident que mai que cal iniciar un procés constituent el més aviat possible. Un món s’esfondra, és el món construït en la transició on les forces antifranquistes hi arribaven exhaustes i van haver de pactar uns acords mentre els apuntaven canons, pistoles, bales de goma i uns personatges que els feien avinent que si no volien signar estaven disposats a tornar-los a torturar a la comissaria situada a l’inici de la Rambla.

Els programes polítics de cada generació es fan a partir del que els generacions van deixar de fer, més les noves respostes als nous temps. És el que estem vivint. No cal preguntar-se, per què no van anar més enllà? Ara el que cal és preguntar-se: nosaltres ho farem millor? No està escrit enlloc que hàgim d’anar endavant. Fa quaranta anys es va donar un gran salt, de los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional i les pallisses a la comissaria de policia i les tortures a sabadellencs a Via Laietana amb el comissari Creix, vam passar a un nou règim amb moltes limitacions. Ara cal anar més enllà.

Els que creuen que les coses sempre seran com són, cal explicar-los que si no fos per la gent que vol el canvi encara viuríem a les cavernes. Fins i tot si no s’aconsegueix un major grau de llibertat nacional, el que està clar és que l’hegemonia s’ha aconseguit. I guanyarà un cop i altre les eleccions, totes les eleccions.

Hi ha un debat sobre si cal anar ràpids o lents. Penso que es un fals debat, cal treballar incansablement per arribar a la proclamació de la república catalana i això és fa amb molta voluntat. A partir d’ara cal perseverança, molta perseverança. Qualsevol petit entrebanc però es pot convertir en una palanca. Vivim moments apassionants on els temps s’estan accelerant.

I aquesta diada ens ha demostrat una altra cosa sorprenent. De tots els pobles i ciutats de Catalunya en la ciutat on hi ha més favorables a la ruptura democràtica és Sabadell (després de Barcelona). És a dir, Sabadell és la cinquena ciutat catalana, però és on viuen més partidaris de la ruptura. Sorprenent! Més que Terrassa, Badalona i Hospitalet.

Tornem-hi

P1280698

Vaig escriure setmanalment, entre 1994 i el 2004 durant deu anys a El 9 Nou de Sabadell. Foren aproximadament uns 600 articles. Deu anys després torno amb la intenció d’escriure sobre la ciutat i sobre com es veu el món des de Sabadell. No sé massa com ho enfocaré, ara bé, sé que ho faig en el pitjor moment de la història de la ciutat des de 1979.

Intentaré exposar les meves impressions però no tinc massa guies ni fulls de ruta. Hi ha poques persones que opinin regularment sobre la ciutat i en general hi ha poc debat d’idees i propostes. Hi ha això sí una gran capacitat de rebentisme, un tret característic del sabadellenquisme. Deia Josep Pla que Sabadell “no pot ser una ciutat que es complagui en afectacions, en pseudo-realitats, en pompositats retòriques poc o molt enguixades. És, contràriament, una ciutat que tendeix a l’autenticitat, a la simplicitat, directa, viva, real”. A vegades en fem de l’autenticitat una mena de camp de mines que al final fins i tot qui les posa en surt mort o ferit.

També és cert que enmig de les moltes crisi que patim, estem davant d’una gran oportunitat, una gran cruïlla. En aquesta gran cruïlla hi son convidats com a protagonistes noves generacions que, fins ara, hi han dit i fet poc. En part perquè una generació que va començar molt jove a protagonitzar la vida ciutadana ha fet de tap. En part també perquè cada generació ha de fer-se un espai al sol pels seus propis mèrits. De totes maneres és segur que en pocs mesos assistirem a un cicle electoral apassionant i el que sembla quasi assegurat és que amb quatre anys més es renovarà un panorama polític, mediàtic, cultural i social com mai en els darrers 40 anys. Res serà com ara. No sabem si millor o pitjor, la llei de Murphy existeix, però la història s’ha accelerat a un ritme impressionant i no sabem què ens depararà.

Ha existit un vell axioma sobre el que s’han fonamentat aquests 40 anys de democràcia de baixa intensitat. El va formular Alfonso Guerra quan va dir: “quien se mueva no sale en la foto“. A molta gent això li ha anat molt bé. Al país no. Ara la cosa ha canviat, ara qui no es mogui no sortirà a la foto de la història, però qui es mogui compulsivament i sense sentit no farà altra cosa que el ridícul.

La meva intenció és que quan acabeu la lectura no se us hagi incrementat la mala llet, la ira que alguns diuen, sinó que en algun moment dibuixeu un somriure. No sé si ho aconseguiré, però la intenció és aquesta. Ja tenim tots prou motius de preocupació i de males notícies que ens amarguen l’existència!

Prometo que si no ho aconsegueixo, em faré terrassenc. Bé tampoc cal passar-se.

Dos per un

bbva (2)

Ala vora de casa meva hi ha una oficina bancària del BBVA. Tinc en aquest banc una part dels meus petits estalvis perquè antigament era Unnim i més antigament la Caixa de Sabadell. Jo sóc d’aquesta paios que tenia els quatre duros estalviats en una caixa, em donaven molt pocs interessos però no hi feia res, amb el que guanyaven feien obra social i a mi això ja m’estava bé. Van començar a sortir com bolets individus adoctrinats a escoles de negocis que van anar repetint que calia que tinguéssim “cultura financera”, un oximoron, per altra banda. I una gran estupidesa.
La meva religió m’impedeix llegir els manuals dels electrodomèstics i dels aparells electrònics des del dia que em van dir que en una vida només es poden llegir 3.000 llibres. Ara ja portaria llegits 1.000 manuals i 1.000 llibres menys. I la meva religió m’impedeix també adquirir, per la mateixa raó, cultura financera.
Doncs bé, ara aquest individus han establert el dos per un. Resulta que una parella, la Maria i el seu marit Andrés, que tenen una filla, Míriam, van hipotecar el pis per valor de 105.000 euros. Van pagar durant cinc anys, fins que tots dos van quedar a l’atur sense subsidis ni ajudes perquè eren autònoms. Resulta que els avis de la Míriam també havien avalat la hipoteca. Ara resulta que el banc es vol quedar amb el seu pis, deixar-los endeutats de per vida amb tripijocs que els tribunals europeus han dit que són un frau, i a més… quedar-se amb el pis dels avis! Un per dos!
Sembla evident que el capitalisme tracta de maximitzar els beneficis, ara bé, als EUA quan un no pot pagar el pis, torna les claus al banc i ja està. A casa nostra tenim un capitalisme molt ximple, tu tens una hipoteca i el banc es queda amb el teu pis i amb el dels teus pares! I després la gent es pregunta: com és que hi ha tanta crisi i mentrestant els bancs tenen uns guanys tan colossals? La resposta és clara, els bancs espanyols no es comporten com havia previst Adam Smith sinó com es preveia al segle XIII, època en què el sistema econòmic funcionava en el marc del feudalisme.
Sort que els de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques s’han mobilitzat i tenen assetjats -com en l’època medieval- la sucursal on s’ha gestionat aquest atemptat a l’humanisme, sinó un dia d’aquests sortirà un tal Thomas Piketty on en un llibre explicarà que hem tornat al sistema econòmic de l’esclavisme.

Ohhhhhhhhh!

IMG_1081

Cada dia em sorprenen i em comporto com un adolescent de quinze anys. Em sento com si acabés de sortir de l’ou, com si no hagués vist res en la vida i on cada nova informació la trobés més sensacional i increïble. Tinc 56 anys, per tant no vull enganyar a ningú, però cada dia quan llegeixo els diaris o sento les notícies per la radio o la televisió tinc una sensació creixent, obro la boca i faig ohhhhhhh!
És possible que sigui un individu massa ingenu, pot ser, però no em digueu que a molts de vosaltres no us passa una mica el mateix.
Posem uns exemples. Hi ha gent antipujoliana fins al moll de l’os però ni un d’aquests s’hagués atrevit a afirmar que la fortuna dels Pujol fora de 1.700 milions d’euros com deia un diari poc sospitós de revolucionari com La Vanguardia. Ohhhhhhhhh!
Una segona prova. He buscat els cotxes de carreres que es veu que la policia investiga en relació amb Jordi Pujol Ferrusola, són aquests: 1. Jaguar E Type 3 8 Roadster, 2. Ferrari F40, 3. Lotus Elan SE, 4. Mercedes Benz 230 SL, Pagoda 2PL, 7. Porsche 356 B Super 90, 8. Porsche 911 S SRS, 9. Ferrari 328 GTS, 10. Lamborghini Diablo 132 SE, 11. Mercedes Benz SLR McLaren, 12. Ferrari Testarossa i 13. Porsche 906. No em digueu que aquesta llista no és digna de ohhhhhhhhhhh! Prop de tres milions d’euros el preu de mercat. Ell diu que ho va comprar per -no tenim totes les dades- un 15%. Ohhhhhhh!
Quan us vau assabentar que hi havia tot de directius de Caja Madrid, després Bankia, que treien diner negre de caixers automàtics, puc endevinar dues reaccions de vosaltres. La primera és impublicable, la quantitat d’insults i paraulotes no cabrien en aquest article, el director em fotria una esbroncada i els Mossos d’Esquadra vindrien a casa meva a detenir-me. Estic segur, però, que fins i tot el director alguna paraula més alta que altra devia dir. La segona, alguns deuríeu dir: ohhhhhhhhhhhh!

Tots aquests són els mateixos que volen tallar la calefacció a les famílies a l’hivern, que passin fred els és igual. Són els mateixos que després d’haver rebut unes morterades de diners estratosfèriques, desnonen famílies i en alguns casos es queden a més el pis dels avis. Dos en un. Una nova modalitat de capitalisme.
En canvi, quan us vau assabentar que el Tribunal Constitucional va prohibir que es convoqui un referèndum, una consulta i fins i tot van prohibir que pugueu pensar a votar sobre la independència, cap vau exclamar ohhhhhh! Segur que tots ho sabíeu.

Renzi, el covard

IMG_9426

Des de fa força anys hi ha una tendència a afirmar, cada vegada que un polític ataca el benestar de la gent, que ha fet un acte de valentia. El Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, el Banc Central Europeu -qualsevol altre banc- i la Troica, cada vegada que proposen una mesura, afirmen que cal gent valenta per tirar-ho endavant. En el cas contrari diuen que el polític no té coratge, no té valentia. Però de quines mesures estem parlant?
Si es reformen les pensions per tal que els iaios cobrin menys diners a final de mes, es diu: han pres una decisió valenta. Tant és que el pobre iaio o iaia cobrin 600 euros i la idea sigui treure’ls 50 euros.
Es planteja reformar els subsidis d’atur. La idea que tenen aquests energúmens és que si un aturat cobra 700 euros no buscarà feina. Diuen: quina decisió més valenta!
Es planteja reduir els PIRMIS, és a dir el petit ingrés mínim que permet anar tirant a moltes famílies. Darrere d’aquesta mesura hi ha l’acusació que són pòtols que no volen treballar.
Ara el primer ministre itàlià, Matteo Renzi, en teoria l’alternativa progressista al règim de Berlusconi, ha dit que “l’ocupació fixa ja no existeix” i planteja fer una reforma laboral salvatge. Renzi, en explicar aquesta imbecil·litat, afirma que el Partit Demòcrata té “vells esquemes”, que ell no s’hi resigna, que no té nostàlgia del passat.

El diari que dóna la notícia alhora opina i diu que Renzi vol governar “sense l’estigma de les polítiques d’esquerres de tota la vida i sense els condicionants dels sindicats”. La crisi “obliga a fer passos valents, alguns de dolorosos”, i Renzi acaba afirmant “va ser un error pensar durant anys que per fer una llei, s’havia de negociar amb els sindicats”. O sigui que negociar temes laborals amb els treballadors a aquest pàjaru li sembla malament. On ha rebut classes de democràcia? A l’Escuela Mecánica de la Armada d’Argentina? El que li sembla lògic és agafar el programa de la patronal i aplicar-lo sense haver-ho posat al programa electoral. De fet qui va ser escollit pel PD a les eleccions no va ser ell. Sensacional.
Aturem-nos en la idea de celebrar que Renzi fa passos valents i dolorosos. Renzi és valent? Contra qui és valent i a favor de qui es valent? És ser valent estar contra els pobres treballadors acomiadats als quals reduirà les quantitat a percebre i les garanties i drets laborals? És ser valent estar a favor dels poderosos? On s’és vist tal distorsió del llenguatge! Quines ments preclares tenen! Quina empatia amb els desvalguts! Quin sentit de la humanitat! Quina qualitat humana! Que covard és Renzi!

Som uns cracs i no ho sabíem!

IMG_1422

A Espanya, i també a Catalunya, en això no són massa diferents, tenim una enorme capacitat de creació. Som gent de poc mètode però de gran intuïció i de gran imaginació. Per aquesta raó un país que fins fa poc no tenia pràcticament escoles d’art ha estat capaç de fer sorgir pintors com Picasso, Miró, Dalí, Tàpies, etc. Tampoc en el món de les finances i del dret hem estat gran cosa, vam crear la Taula de Canvi el 1401, poc després el Llibre del Consolat de Mar, primer text de dret internacional, i vam descansar per a tota l’eternitat.

En general la lògica ha estat aquella de la Universitat de Cervera de “Lejos de nosotros la peligrosa novedad de discurrir”; la de “que inventen ellos” que denunciava Miguel de Unamuno o la de “Muera la inteligencia. Viva la muerte” de Millán Astray.
Amb aquests antecedents, tot d’una Espanya ha donat una lliçó al món. No ha estat el producte d’una gran investigació, ni d’una gran recerca filosòfica. És clar. Els narcotraficants, els lladres, els banquers, els del tràfic d’òrgans, els del tràfic de dones i tota la patuleia de persones que feien coses il·legals i delictives sabien, fins ara, que per funcionar calia fer-ho en l’economia submergida i per tant només amb bitllets. Aquesta és la raó que aquest fos el país amb més bitllets de 500 euros circulant.

Però heus aquí que un grup d’individus han creat el que mai ningú s’havia arribat a imaginar, ni més ni menys que el diner negre amb targeta d’un banc! Ni a Austràlia, ni al Canadà, ni a Xile, ni al Marroc, ni a l’Aràbia Saudita, ni enlloc del món, a cap individu li havia passat mai pel cap funcionar amb diner negre amb una targeta bancària. Fins que uns espanyols han fet l’impossible.

Els responsables dels càrtels de la droga sembla que han quedat astorats amb aquesta gesta. Els mafiosos italians s’estan fotent cops de cap contra la paret, en adonar-se que podrien haver ideat aquesta novetat financera, ells que s’havien inventat la neteja de diners negres amb les bugaderies! Tan fàcil fóra haver comprat un banc i haver creat una partida pressupostària que digués “error informàtic”; bé, en aquells dies no hi havia ordinadors, podrien haver posat “error de les màquines d’escriure”. Això sí, ni abans ni ara, els auditors, no miraven partides de 15 milions d’euros, o sigui 2.490 milions de pessetes, una petitesa de res. A mi em servirien per tapat un forat, com diuen els que els ha tocat la grossa.

Som una gent extraordinària, si no tenim l’autoestima pels núvols, és perquè no volem! Ben pensat, la diferència entre diner negre i blanc només és per a la gent normal, els de Manhattan i la City no hi veuen cap diferència.