Fora ordinadors de les aules!

P1220283bccc

Fa cinc anys vaig publicar un article en aquest mateix diari on explicava les meves angúnies perquè una gran majoria de catalans volien ordinadors a les aules. I el que és pitjor una gran majoria de mestres també. En aquest article deia “Al final acabarem per construir una gran Universitat Oberta de Catalunya per a nens i podran acomiadar tots els mestres catalans. Creieu que un milió de nens mirant pantalles d’ordinador des dels tres anys és un panorama engrescador per a ningú? Ens hem tornat tots bojos? Fa feredat, George Orwell no es podia haver imaginat un somni pitjor”.
Segurament fa cinc anys era l’únic català que deia aquest tipus de coses i em feien sentir-me sol, com un emigrant al meu país o com un negre a l’Alabama de l’any 1830. L’onada era tan forta que no s’hi podia fer res. Com sempre que passen aquestes coses al final hi ha una reacció. Normalment ha de ser d’algú de fora qui ens torni al sentit comú, si pot ser un individu dels EUA molt millor.
El país ha descobert amb astorament que els enginyers i creadors d’andròmines electròniques de Silicon Valley a Califòrnia no deixen que els seus fills les usin! El que ha estat decisiu, per acabar amb tant papanatisme sobre els pretesos usos pedagògics dels fòtils que surten d’aquesta vall de Califòrnia que només fabrica coses inútils molt cares que ens empitjoren la nostra qualitat de vida, és que el mític Steve Jobs no veia amb bons ulls que els seus fills els usessin.
Però el que ha estat un xoc comparable a la carta de Jordi Pujol s’ha produït en saber-se que tota aquesta gent porta als seus fills a unes escoles on tots aquests estris estan prohibits! Ho sabia! Aquesta gent que s’ha dedicat tota la vida a fabricar coses malignes saben que millor que els seus fills no les usin i sobretot que en les escoles on van no n’hi hagi. Podeu pensar, i per què no ho hem sabut fins ara? Per què no ho expliquen? Home, com voleu que qui es fa multimilionari venent tota mena de perversos instruments ens expliqui la veritat? Voleu que ens expliquin les addiccions que creen? Que ens expliquin les desenes de patologies clíniques psiquiàtriques que encomanen als nens i nenes catalans? Tampoc sembla massa difícil endevinar que si un nen està moltes hores mirant una pantalla al final tindrà problemes greus d’aprenentatge i que, a més, tindrà dificultats empàtiques que li faran difícil estimar i deixar-se estimar.
Els mestres cal que augmentin la seva autoestima, no hi ha res més potent en l’educació que un mestre amb una pissarra i un guix a la mà estimant els nens i nenes de la seva classe. Si no us ha agradat l’article almenys m’haureu d’agrair que no escrigui del procés.

La troica i la puça

IMG_1119

La gent creu que ens manen una gent que és rica i poderosa perquè és intel·ligent, molt intel·ligent. Crec que és una apreciació poc fonamentada. La gent que té diners, molts diners, pot ser-ho per dues raons fonamentals. La primera, és gent que no ha fet res i els ha heretat. Per tant, cap mèrit. L’únic mèrit seria el ser fill d’un ric i això no s’escull. Cal dir que, en general, els fills de rics acostumen a ser gent d’escassos llums. Pot ser que hagin fet la fortuna pels seus propis mèrits. Aquí cal dir que si la fortuna és molt gran, alguna estafa, engany o crim deuen haver comès. Treballant ja se sap que ningú es fa ric. Per altra banda la gent que té poder, molt poder, en general és gent amb molt poca qualitat humana, que no té en la seva vida cap altra ambició que tenir poder i ho condicionen tot a tenir-ne.
Tinc una amiga que viu a Brussel·les i que és membre d’una lògia maçònica que controla les altes esferes del poder econòmic i financer de la Unió Europea i que m’ha explicat la veritat de com són aquesta gent. Veu sèries japoneses i molt bé no està, a més tenia un dia baix i es va sincerar. La capacitat d’anàlisi de la gent de la troica -barreja de rics i poderosos- el sintetitzem amb aquest experiment. Em va dir que això va passar en una sala del soterrani d’uns locals de la delegació a Brussel·les del Banc Central Europeu.
Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, agafa una puça i li diu, salta! La puça fa un salt. Llavors apunta a l’ordinador: “Quan a una puça li dius en veu alta, salta! La puça fa un salt”. Continua l’experiment. Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional, li talla una pota i li diu, salta! la puça fa un petit salt. Apunta: “Quan a una puça li talles una pota i li dius, salta! La puça fa un petit salt”.
Després Angela Merkel, cap del govern alemany, li talla l’altra pota i la troica li diu, salta! La puça no salta. Torna a apuntar a l’ordinador: “Quan a una puça li talles la segona pota i li dius, salta! Es torna sorda”.
Tant els rics com els poderosos, normalment és el mateix tipus de gent, d’aquí a uns quants anys quan la medicina i la psiquiatria avanci una mica, seran convenientment medicats i posats fora de circulació, fins que se’ls curi la seva patologia.
Mentrestant els anem suportant a causa del fet que encara hi ha persones normals i corrents que es fascinen pels diners i el poder i per la gent que té diners i poder.
Seria millor que ens manés gent equilibrada, amb vides personals saludables i amb preocupació i estima per la comunitat.

Resposta de Mariano Rajoy a la V

P1270970 (2)
He tingut accés, de fonts generalment molt ben informades, a la resposta de Mariano Rajoy a les demandes del poble de Catalunya expressades el passat dia 11 de setembre, com veureu és un missatge molt pensat, treballat, matisat i complex: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no.

Tothom ho sabia

 

bona IMG_0946 (2)

Si fa 30 anys algú s’atrevia a qüestionar la dubtosa moralitat de determinades operacions de l’entorn del President Pujol era directament lapidat. Els periodistes que ho van fer mai més van poder treballar en cap mitjà de comunicació.
Però ara un cop Pujol ha fet la carta més rara i extraordinària de la història moderna catalana, han sortit legions de persones dient “jo ho sabia”. De fet resulta ara que tots els catalans ho sabien. Si el clan Pujol estava estafant als catalans i cap català ho sabia, realment tenim com a país un problema, però si resulta que tots els catalans ho sabien i ningú va fer res, el país té molts problemes.
No m’ho crec, però anem a analitzar l’escenari on tots les catalans sabien les coses il·lícites que feia el clan Pujol. Potser els catalans ho sabien i ja els estava bé. De fet als primers anys de Govern de la Generalitat la gent els estava bé coses al·lucinants com que Pujol nomenés Conseller de Governació, de 1988 a 1992, a Josep Gomis un home que va ser alcalde franquista de Montblanc i Procurador en Cortes mentre es firmaven penes de mort. És més diverses vegades durant les vacances Pujol deixava de President en funcions a Gomis. Un cop rere l’altre el Club d’Opinió Emprius emetia un comunicat protestant per aquesta ignomínia. Érem rars, deia tothom.
De fet els espanyols van saber de l’existència del GAL que torturava, matava i enterrava en calç viva i no va passar cap factura política. Els espanyols van saber també que el partit de dretes espanyol es finançava amb diner negre dels contractes i obres públics i que es repartien sous entre tots els seus dirigents en sobres i l’únic jutjat i condemnat és el jutge.
Una possible via d’interpretació a aquest estrany fenomen és que la ciutadania estava acostumada a que durant el franquisme això ho feien tots els polítics començant per Francisco Franco, l’home més corrupte de la història d’Espanya. Eren corruptes els ministres, els generals, els jutges, els alcaldes amb el paradigma de José Maria de Porcioles, fins el darrer funcionari que només treballava si era convenientment estimulat per diners. Així doncs una ciutadania acostumada a aquest panorama va assistir encuriosit a l’adveniment de la llibertat i va decidir donar poder a una sèrie de gent nova. Aquests donaven medalles al mateix Porcioles o a Juan Antonio Samaranch.
Només una societat malalta de dictadura suporta el que em viscut. Són els costos de no haver pogut fer la ruptura. Ara hi ha una altra oportunitat. Potser aquells que ho sabien i no van fer res són els mateixos que corrien davant dels grisos només en la seva imaginació

Atònit

IMG_1052

Sóc un opinador que no té, en aquests moments, cap opinió clara. No entenc que ara tot d’una descobrim que estem junt a Andorra i que aquesta petita vall pirinenca és un paradís fiscal. No sóc tant ingenu com per creure que de cop ara tothom vulgui acabar amb els paradisos fiscals. Penso que ja que el Govern d’Espanya i la seva agència tributària demana informació i transparència al govern d’Andorra, de passada i com aquell qui no vol la cosa, demani a més d’informació sobre la família Pujol, informació sobre petiteses com els comptes del tràfic d’armes, del narcotràfic, del terrorisme i de tota mena de màfies. I una darrera cosa, no hi ha cap més espanyol amb comptes a Andorra? Per cert, per què Cristóbal Montoro no publica la llista de 650 espanyols que va filtrar Hervé Falciani, que tenien diners negres a Suïssa? Quantes inspeccions als 650 defraudadors? Cap.

La Vanguardia diu que la fortuna dels Pujol és de 1.800 milions d’euros, és a dir 298.800 milions de pessetes. És una quantitat que no me la sé ni imaginar. Quantes vides necessitaria per gastar-me aquesta quantitat? Sabeu com es fa una fortuna d’aquest calibre? Jo francament no en tinc ni idea. Però no m’agrada disparar contra les ambulàncies, com ara fa quasi tothom. Els enemics dels catalans són, però, uns quants catalans, no ho perdem de vista mai.

Tampoc no sé si el tema Pujol afectarà molt, poc o gens el procés d’independència de Catalunya. Per una banda opino que afectarà molt l’autoestima dels catalans -especialment la d’aquells que el van votar diverses vegades- i per tant afeblirà la dinàmica política. Per altra banda opino que no afectarà gens, ja que el procés sobiranista va estar frenat durant molt anys pel pujolisme, per tant el sobiranisme actual és la resposta generacional al pujolisme caduc ja de molt abans de saber-se res el cas Pujol.

Què voleu que us digui, entre el que no sé, el que no entenc i allò que ens expliquen que és reflex de la mentida per sistema, no sé què pensar i què he d’escriure. No tinc una opinió clara. Quasi tots els opinadors catalans i espanyols diuen ara que de fet ho sabien tot i que ho tenen tot clar. No en feu cas, també us enganyen. Qui avui no exhibeixi dubtes i incerteses, us està aixecant la camisa.

Jo cada vegada que veig passejar Jordi Pujol em vénen més ganes de manifestar-me i quan sento Cristóbal Montoro, em vénen ganes de cridar a la manifestació a la qual ja tenia decidit anar.

Perplexitat total

IMG_1080

En termes polítics sóc un lliurepensador que creu en el socialisme democràtic. Vaig adonar-me que la socialdemocràcia havia arribar a un camí sense retorn per moltes coses. Una d’elles era el tracte als bancs i els desnonats. En condicions normals jo creia sincerament que si hi havia desnonats, estic parlant de l’inici de la crisi, caldria fer una comissió al Parlament, en aquest cas espanyol, per prendre mesures. Un cop vist el fracàs clamorós de la política institucional, em vaig adonar que els únics que políticament havien fet alguna cosa raonable per aquest drama era la PAH. Per a mi va ser un xoc.

En el conflicte entre bancs i desnonats era evident que els que ens reclamem del socialisme democràtic penséssim que calia que els governs actuessin en defensa dels ciutadans. Calia, es clar, obligar als bancs a assumir la seva part de responsabilitat social. Més encara calia fer-ho quan a TOTS els bancs se’ls ha injectat una quantitat de diner públic pornogràfic. Una morterada que el govern espanyol ha regalat als bancs per molts conceptes. El deute públic espanyol era abans de la crisi de només el 35% del PIB, un dels més baixos del món, ara de quasi el 100%. La diferència cal adjudicar-la per activa o per passiva als diners que han anat als bancs. Només el Banc Central Europeu ha prestat més de 364.000 millons d’euros, es a dir, 60.424.000.000.000 pessetes als bancs en teoria bons. Aquests bancs després de rebre dels nostres impostos les ajudes més grans donades mai a ningú en la història d’Espanya, a més ens volen donar lliçons. L’actitud de les institucions és de submissió.

Estem davant doncs de la crisi de legitimitat més gran dels darrers 35 anys. La conseqüència és que hi ha molts milions de votants que han canviat el sentit del seu vots o s’han abstingut en el moviment electoral tectònic més important des de l’establiment de la democràcia. L’ensorrada del PSOE amaga l’ensorrada del PP, però tenen dimensions colossals. El problema és doncs la pròpia democràcia. Vaig lluitar per tal que hi haguessin parlaments i partits que enfrontessin els problemes de la gent. Vist el fracàs de la política institucional, cal replantejar-se les coses. En quina direcció? Comparteixo amb Eric Hobsbawm que estem en “una era de la història que ha perdut el nord i que, en els primers anys del nou mil·lenni, mira cap endavant sense guia ni mapa, cap a un futur incognoscible, amb més perplexitat i inquietud de la que jo recordi en la meva llarga vida”. Doncs això. Perplexitat.

Reflexions d’estiu sobre la transició

bona IMG_0839 (2)

Victòries de la transició (I)

Vaig a la presentació d’un llibre i un dels ponents que va cap als quaranta explica que la generació de la transició els va traslladar un sentiment profund de derrota dels que van protagonitzar la lluita antifranquista. No sé pas qui devia ser aquesta gent, m’ho imagino. Hi ha un tipus de militant d’esquerres que tot ho veu negre, que tot és obscur, que tot acaba malament, que tot és inútil. Crec sincerament que ser així no és de persona progressista sinó de persona que no estima la humanitat. O que necessita tractament especialitzat. Penso que la generació de l’antifranquisme ha explicat dues coses contradictòries. Uns han dit que la transició va ser la més genial del món i uns altres que va ser una derrota total.
Que no va ser la més genial del món, és força evident, més quan estem assistim al final d’aquest règim. Però que tot va ser una derrota tampoc és cert.
La tesi dels que diuen que la transició va ser una derrota i els que diuen que la transició la van fer el rei, Adolfo Suárez i Manuel Fraga, com explica la historiografia oficial simbolitzada amb Victoria Prego, abonen la mateixa idea: les classes populars no es van mobilitzar, ni en van ser protagonistes, ni van aconseguir al final res. Quina manera més bèstia que tenen alguna gent d’esquerres a animar els joves a mobilitzar-se!
El poble català es va mobilitzar molt en condicions molt adverses. El moviment obrer va fer vagues, moltes més hores de vagues que en els països on el dret de vaga era legal, es van patir detencions, tortures, presó, etc. Al final de la dictadura va ser sagnant, el Tribunal de Orden Público va fer, entre 1964 i 1976, 22.660 procediments amb 3.789 sentències on van processar a 8.900 persones que van afectar més de 50.000 persones, la major part molt joves.
Hi va haver moltes victòries, de fet si no sabem reconèixer les victòries del passat com reconeixerem les victòries del present i les del futur? A més si no se sap explicar que s’aconsegueixen victòries, el que es fa és paralitzar i dir que lluitar no serveix de res.
Les victòries són com la veritat, sempre són en minúscula i sempre són provisionals. A més podem sofrir derrotes i anar enrere com ens deia Walter Benjamin. Ara bé, hi ha el perill de quan estigueu assistint a una victòria no les sapiguem veure i celebrar. Com deia aquell, els drets no s’hereten, es conquereixen un cop i es defensen cada dia. I en el camí de les lluites es construeixen uns llaços de fraternitat que donen sentit a la vida.

 

Les meves victòries durant la transició (II)

Ara és de moda dir que la transició va ser una estafa, que no es va aconseguir res i que Franco va morir al llit. Que va ser una derrota. Crec sincerament que qui ho diu o no hi era, o no va fer res i es vol justificar a posteriori, o en fi, no en té ni idea. Jo en tinc una altra idea, aquí van els meus arguments.
Estàvem en un institut on la directora era feixista, vam pintar totes les parets, vam enganxar milers d’enganxines, vam fer moltes assemblees paralitzant les classes i fent vagues, moltes vagues. Va dimitir. Esperàvem que el professor de Formación del Espíritu Nacional sortís per la porta per tirar des de les finestres muntanyes d’octavetes. Ens vam fer amos de l’Institut, havíem creat un espai de llibertat. Teníem 16 anys.
El gener i maig de 1976 se celebren dos mítings de la JCC i del PSUC abans de la legalització de les organitzacions a Sabadell i a Terrassa, respectivament. Un esclat de llibertat i d’il·lusió. No ens ho podríem creure.
L’1 i 8 de febrer del 1976 dues manifestacions a Barcelona. Durant hores vam posar en escac al règim. Le Monde titulava la seva editorial: “Le défi catalan”.
Febrer de 1976, Vaga General a Sabadell. Les classes treballadores es fan seus els carrers i les places. Cau l’Ajuntament franquista.
11 de setembre de 1976 a Sant Boi. Mai havíem vist tanta gent junta fent política sense córrer. Érem molts més dels que ells volen i diuen, vam pensar.
El 23 d’octubre de 1977 torna a Barcelona el President Tarradellas i queda anul·lat el decret de derogació de l’estatut de 1932.
Al Congrés de Cultura Catalana es dissenya la reforma de l’assistència primària. Trigarà a implantar-se però són un fet, eren una utopia que ara retallen i ens mobilitzem en la seva defensa.
S’aconseguirà la universalització de la sanitat i de l’ensenyament públics. Un repte històric que es produeix als anys 80. En altres països del nostre entorn ho tenien des de feia moltes dècades. Els pobles i ciutats van canviar més en vuit o deu anys que ens els últims 40. Es van asfaltar carrers, es van fer voreres, es van plantar arbres, es van fer places i parcs, els rius van deixar de ser clavegueres a cel obert, les platges es van netejar. Si tot això us sembla poc, no hi ha res a dir. Si no sabem reconèixer les victòries estem dient que no val la pena lluitar. Ni abans ni ara. Jo crec que és l’única forma d’avançar. Això sí, mai arribem a la fi de la història. Sempre cal tenir una actitud militant.

Tenim un conflicte generacional (III)

Crec que efectivament hi ha també un conflicte generacional, però alerta, no sé per què jo he de defensar els de la meva generació i per què els joves han de defensar tota la seva generació. En la meva i en la d’ara, hi ha molta gent egoista que només es preocupa d’ell mateix. Crec més aviat que hi ha gent de diverses generacions que fan el que poden per canviar-lo i altres per empitjorar-lo.
Tot i això crec que efectivament estem davant d’un relleu generacional que és molt positiu. Fa molts anys els joves de la transició vam veure que es construïa un tap generacional, fenomen que havia vist per Catalunya però que després vaig descobrir que també es va produir a Madrid i a tot arreu. La nova generació que irromp a la societat té raó en criticar la falta de generositat d’una generació que als 70 anys encara es pregunta què vol fer quan sigui gran. Patètic. El tap va ser en tots els àmbits de la vida social i política al país.
Tenen raó els joves de queixar-se? És veritat que ha entrat el neoliberalisme atacant els joves des dels anys 80. La precarietat laboral va començar només afectant els joves. De fet aquest va ser el motiu principal de la vaga general de 1988 contra el govern de Felipe González. Ja ningú se’n recorda, però va ser el primer símptoma de la deriva neoliberal de la socialdemocràcia. La idea era que precaritzant el treball juvenil aquests deixarien d’estar a l’atur a canvi de tenir feines precàries. Ja en el seu moment molta gent deia que l’únic que s’aconseguiria era precaritzar el treball juvenil existent. A més també es deia que l’atur no anava lligat a reformes laborals sinó al cicle econòmic. Vist en la perspectiva que dóna el temps, tenien raó els que protestaven i no el govern del moment. Ningú recorda l’arrel dels mals que patim avui. La realitat és que la pèrdua de drets laborals primer dels joves i després de tothom l’únic que ha aconseguit és augmentar les rendes del capital i reduir brutalment les rendes del treball; el resultat, a més, és l’actual capitalisme de casino que patim avui i que ha conduit a una crisi que ha vingut per quedar-se amb nosaltres si ningú no canvia aquesta mena d’espiritisme econòmic que ens domina per tot arreu.
Els joves estan emprenyats amb raó. I si ens dediquem a analitzar les causes dels problemes i a proposar solucions? Hem de tornar a aconseguir drets laborals per als joves i donar més poder als sindicats per tal que en els propers anys les rendes del treball augmentin i les del capital es redueixin. Com es deia quan era jove, haurem de fer l’autocrítica a Felipe González, ell mai ho farà. Li ho prohibeix la seva religió.