«Parar, templar y mandar»

Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l’exili. Ho va escriure l’any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se’n tornaria a l’exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d’aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l’any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d’esquerres.

L’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L’argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l’arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem.

Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s’han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d’una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l’Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l’any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d’un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s’ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l’Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l’esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia el torero Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar

Anuncis

Un atac de sabadellenquisme

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

Superar el dia de la marmota

De tant en tant és interessant i necessari mirar enrere per tal de tenir perspectiva. Convé tenir dibuixats diferents escenaris de cara al futur i per aquesta raó veure el passat i extreure’n ensenyances pot ser útil. O no, depèn de com es miri. També pot servir per deprimir-nos.

A finals de l’any 1918 a la Mancomunitat de Catalunya i als parlamentaris catalans a Madrid se’ls encomana que redactin unes Bases per a l’Autonomia, es tracta d’una mena de protoestatut. És molt interessant per dues raons. Per una banda, en comptes de definir les competències del poder regional detalla les competències exclusives del Govern central, que les fixa en onze. Tota la resta són competència del poder regional. I en segon lloc el tenen llest en deu dies! Es tractava de fer « la futura constitución que se diera al pueblo catalán». Serà la base de l’estatut de Núria.

La reacció no es fa esperar, el 9 de desembre de 1918 es fa a Madrid una manifestació amb 120.000 persones contra el projecte català. I amenacen de fer boicot als productes catalans!

L’any següent, el 1919, Francesc Layret demana a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autodeterminació. El 18 de febrer de 1919 els diputats catalans fan una proposició al Congrés dels Diputats per tal que es pugui fer un referèndum a Catalunya sobre si volem un estatut.

És xocant, a vegades quan mirem enrere ens adonem que hi ha camins que ja els hem fet mil vegades. Tots ells amb els resultats que ja coneixem. En general han acabat molt malament.

No sé què ens depararà el futur, però caldria assajar una idea que és la del pacte sinal·lagmàtic. Aquesta expressió encunyada pel republicanisme federal i en concret per Pi i Margall, vol dir que cal un pacte entre Catalunya i Espanya, que parteixi de la voluntat sense que hi hagi coaccions. I que, és clar, vagi de baix a dalt. Sense excloure que si és de separació, és de separació. De fet aquesta ja era la idea del projecte de Constitució per a Catalunya elaborada pels republicans federals l’any 1883.

Sembla mentida, però, que mirant enrere veiem com els intents han estat de tot tipus i encapçalats per tot tipus de gent. Tenim ara dos reptes essencials, recuperar les nostres institucions i donar-nos un respir per pensar. Si tants esforços han estat bandejats, caldrà extremar la intel·ligència col·lectiva. O no.

Sabadell funciona?

En uns dies on sembla que tot està en crisi, que només hi ha dificultats, proposem un relat curt a contracorrent per reflexionar. El conductor de l’autobús es lleva i transporta milers de ciutadans a treballar quan encara les autoritat no han tingut temps de posar els carrers. Els pares porten els seus fills a l’escola, els mestres els estan esperant. La gent recicla i tira les deixalles, els serveis de neteja les recullen cada nit. Si un ciutadà té un ensurt sempre hi haurà algú que trucarà a emergències. Vindrà una ambulància, els estarà esperant el personal dels CAPS o del Taulí, allí algú explicarà alguna cosa per tal que es distregui mentre li obren una via perquè no s’estressi més. En moments concrets un bomber anirà més enllà de la seva obligació per salvar una vida del foc.

Més de 80.000 persones van a biblioteques repartides per tot el mapa local. 2.000 persones treballen pel bé col·lectiu des de la Casa del Comú. Tenim una xarxa de serveis socials amb treballadors socials que, tot i les limitacions pressupostàries, atenen la gent amb més necessitats i la gent gran. Més de 4.000 persones ens atenen al Taulí o als CAP’s de Sabadell. 2.300 nens van a escoles bressol, dels que més de 1.000 van a escoles bressol públiques. Tenim 21.000 alumnes en educació infantil i primària dels que 13.000 van a escoles publiques i 8.000 a concertades. 17.000 sabadellencs van a educació secundaria, més de 10.000 a centres públics i la resta a concertats. Els eduquen uns dos milers de mestres. Tenim 1.400 alumnes a la universitat de Sabadell, dels que més de 1.000 ho fan en centres públics. I tenim 5.400 sabadellencs que estudien a la universitat, de les que 2.900 són dones i 2.400 homes. Tenim, a més, 2.000 persones estudiant en escoles d’adults.

Els jubilats de Sabadell fan 2,3 milions de viatges anuals gratuïts. Hi ha 12.000 pensionistes i 5.000 discapacitats que viatges gratuïtament en autobús i els menors de 16 anys fan 700.000 viatges gratuïts. I uns 90.000 sabadellencs treballen en tota mena d’activitats en un dels espais territorials que més aporten al PIB de tot Espanya. A més la ciutat té un dels índex de delinqüència més baixos del món. Sí, del món, hi heu llegit bé. És evident que amb la crisi hi ha molta més gent que pateix tota mena de dificultats i que amb les retallades dels pressupostos socials manades pels rics, l’estat del benestar pateix. No cal oblidar-ho. Sabeu que del conjunt de la despesa pública espanyola, els 9.000 ajuntaments només són responsables del 3,4 punts dels 100? Llavors per què tant control de les despeses municipals impedint l’expansió dels serveis socials, si el problema està en la gestió del govern central?

Però son 210.000 persones vivint en un espai, treballen, compren, venen, estudien, circulen, es diverteixen, s’avorreixen, estimen, dormen, etc. Més enllà de les obligacions legals, la immensa majoria dels ciutadans compleixen amb les seves obligacions de bon grat. No els cal altra cosa que l’exercici del seu civisme.

En resum tenim una ciutat de 210.000 habitants de les que el 99,9% fan la seva tasca de forma anònima, persistent i voluntària. És una ciutat que funciona i de la que n’hauríem d’estar orgullosos. És evident que la tasca dels mitjans de comunicació i també dels que en ells hi opinem és explicar fonamentalment allò que no funciona, d’allò que falta o d’allò que és millorable, però de tant en tant potser caldria pensar que hi ha a la ciutat unes polítiques de redistribució de la riquesa, que si les polítiques neoliberals no ho espatllen, permeten ser una ciutat fortament acollidora i cuidadora. Recordem-ho de tant en tant en moments d’incertesa, no sigui que ens ho arrabassin.

Bon any 2019!

Walter Benjamin va escriure fa anys: «mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement». Exactament el que ens passa ara. Uns actuen al límit del terreny de Finisterrae. Un determinat catalanisme sempre havia parlat però que mai havia anat més enllà quan hi havia perills. Per altra banda, uns altres han estat acostumats que sempre se’ls fes cas. Actuen en negatiu, hostien, amenacen, intervenen sense mandat popular i com que no els agrada el mandat popular convoquen fraudulentament unes eleccions –no les pot convocar el Govern espanyol amb 155 o sense– i sense garanties democràtiques –amb líders a l’exili o la presó–. El resultat era d’esperar: el poble vol el mateix que fa dos mesos.

Vaig fer mítings amb el PSUC a favor de la constitució. Mai havia pensat que amb aquesta Constitució es podia empresonar persones per raons ideològiques. De fet també vaig anar a moltes manifestacions demanant l’amnistia i mai vaig pensar que la demanava pels feixistes que torturaven. Com sembla obvi m’he equivocat. L’historiador francès Marc Bloch, just abans d’entrar a la resistència, i poc abans de morir ell mateix en mans de la Gestapo, va escriure: «Haurem de pensar que la història ens ha enganyat». Com a militant antifranquista hi ha un espai que m’hi reconec.

Ara els que no saben perdre han creat la idea infantil de la Tabàrnia, es tracta de trencar Catalunya en dos, José María Aznar ja ho va anunciar. Ni el feixista Francisco Franco es va atrevir a una ximpleria tan delirant. L’han superat. De fet hi ha un precedent, l’any 1913 l’avi del geni d’extrema dreta que tenim per rei, Alfonso XIII, proposa Francisco Cambó: «Hagan una mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca». Ja sé que pensareu que m’ho he inventat, com si fos una innocentada amb retard. Ho ha escrit Borja de Riquer al llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político.

En fi, cal recuperar la serenitat: Els militants antifranquistes ens vam acostumar a debatre amb serenitat mentre teníem militants empresonats. Ara cal fer el mateix. Però no podem actuar com si fos normal. Cal trobar les maneres per combatre aquesta deriva cap a l’extrema dreta d’Espanya que ha començat a Catalunya. Cal pensar què fer a Catalunya però també què fer en la política espanyola. Les batalles s’han de donar als frames adequats. Bon any 2019. Què passa? Mpuntorajoy us va desitjar bon 2016, és clar.

Ho veig tot borrós

Si miro enrere ho veig borrós, si miro endavant cap a l’any 2018 ho veig borrós, també em sembla que començo a veure borrosos els records i fins i tot em semblen borrosos els pensaments.

Aquest efecte es pot deure a quatre coses. La primera d’elles es que després de molts anys on la política anava a un ritme lent, molt lent, tot s’ha accelerat. No és un invent retòric, posaré un exemple real. Pensem que als primers anys del govern Pujol hi va haver un gran incendi. Va causar un gran impacte en la societat catalana i en els seus mitjans de comunicació. Hi va haver un gran debat sobre les raons i els mitjans per apagar-lo. Naturalment el Parlament se’n va fer ressò. Van discutir el tema al cap… d’un any!

Hem anat a un ritme tan ràpid que ningú té temps de reflexionar; això ha empitjorat mercès a les xarxes. Que una bona reflexió no espatlli un bon tuit!
Però a més les hòsties de l’1 d’octubre i el fet de tornar a tenir presos polítics tan propers com el Jordi Cuixart i els altres tres, han sumat a la meitat del país en un estat de xoc. En aquestes circumstàncies s’han hagut de fer fins i tot unes eleccions. Qui en aquestes circumstàncies pot fer un programa electoral en condicions? Ja us ho dic: ningú. Només cal veure la quantitat d’incoherències que deien i escrivien. Però en aquesta situació amb un sabadellenc a la presó, qui podia tenir la serenitat i la trivialitat de mirar què deien els programes electorals sobre, per exemple, la legalització del cànnabis? Seria, francament, una frivolitat.

I en l’àmbit del sector monàrquic també hem vist que la distància entre els seus discursos, la major part fets des de lluny, i la realitat ha estat aclaparadora. Encara hi ha gent que pressiona Inés Arrimadas per tal que intenti formar govern! A Sabadell també la situació és complexa, però avui no hi entrarem.

La segona cosa que pot provocar veure-ho tot borrós és la ingesta excessiva de menjar colesteròlic i de begudes alcohòliques. Aquests dies hi ha una mena de treva de la batalla contra els mitxelins i la mala vida. Totes les dietes queden en suspens. Aquells que durant l’any donen consells sobre els hàbits de consum saludables i sostenibles també fan bogeries, com els treballadors del Taulí i dels CAP. L’intervingut Departament de Salut, calla. Els ecologistes creuen que bevent litres i litres de vins, caves ecològics i lliures de sulfits l’efecte és positiu pel cos i l’ànima. Si el whisky té 12 o més anys, ja no cal que sigui ecològic, els anys convaliden els contaminants. Podria ser també que l’Almax tingui un efecte secundari poc estudiat. Si te’n prens molts aquella mena de guix forma una capa als budells que pot provocar que deixis de veure els coses clares.

En tercer lloc, pot passar que tot plegat sigui el producte de l’exposició a tants anuncis sobre perfums i alternativament sobre els efectes dels efluvis dels perfums i colònies sobre la nostra capacitat de discerniment. L’OMS està a punt de declarar Catalunya com a zona catastròfica, per l’epidèmia de casos de bogeria degut als efectes dels perfums sobre la consciència. Realment us heu fixat en les coses que fan als anuncis la gent que es posa perfums?

I en quart lloc, també pot passar que estigui afectat per una cosa molt més banal. En fi escric el dia primer de l’any i se m’han trencat les ulleres. He anat a buscar les de recanvi, però ai las, tenen una graduació una mica diferent i fa que ho vegi tot borrós. Les úniques ulleres que em permeten veure les lletres bé, són les de sol graduades, però encara és pitjor: ho veig bé però tot molt, molt fosc. Potser és això.
Bon any 2019! Què passa? Mpuntorajoy us ha desitjat bon any 2016.

 

I ara què?

Porres, exili, presó, article 155, amenaces generals, amenaces de les empreses catalanes, amenaces de tota mena. Convocatòria electoral sense seguir els camins de la Constitució espanyola, ni l’Estatut i diners molts diners. Han deixat el país plens de papers taronja.

I tot plegat per a res. El resultat electoral ens diu que tot ha quedat igual. Si JxC i ERC haguessin anat junts com fa dos anys, els taronges tampoc haurien guanyat. O sigui no ens fem trampes al solitari. El PSC i comuns han quedat si fa no fa iguals. La CUP ha baixat a la meitat dels que fa dos anys volien votar ERC però no Artur Mas. Res de nou. La notícia a remarcar ha estat la brutal pallissa que Cs ha clavat al PP. O sigui que després de tanta brutalitat policial i judicial, José Maria Aznar amb el seu amic Albert Rivera han guanyat Mariano Rajoy. Impressionant!

La Brigada Aranzadi, el rovell de l’ou de l’Estat, estan en estat de xoc. Encara no se’n saben avenir que no hagi funcionat l’amenaça i la por. Han guanyat els indepes!

Anem a analitzar-ho des del seu punt de vista. Creien que amenaçant, empresonant, enviant a l’exili al president i intervenint la Generalitat, els catalans que estàvem abduïts i manipulats per dirigents sensacionals i mitjans de comunicació partidistes, ens adonaríem del nostre error i aniríem a votar a aquells que ens han fet patir els dos darrers mesos! Excels plantejament polític! Anant més enllà, els catalans som tan ximples que després que ens hagin estat a punt d’obrir-nos el cap amb les porres ara decidiríem votar els que els han enviat! Brillant!

Una de les crítiques que es pot fer a l’independentisme és que creien ingènuament que l’Estat espanyol pactaria en un moment o altre. Ara bé, no em direu que no és de política màgica creure que tractant als catalans amb aquesta mala fe, votaríem altra cosa. O bé també estan dotats de polítiques màgiques o directament s’han fotut LSD. Ara s’han despertat i tot queda igual. Què es pensaven?

Des que el Tribunal Constitucional va cometre la seva sentència a iniciativa del PP, hi ha un greu problema. El cor de l’Estat espanyol i els seus mitjans de comunicació ho van ignorar fins l’estranya proclamació de la república al Parlament. Qualsevol observador mínimament intel·ligent hauria fet alguna cosa abans, quan era fàcil arreglar-ho. Tenen la força, molta força, és veritat però de mà esquerra i intel·ligència política, zero. Les esquerres –ERC, CeC-Podem, PSC i CUP– haurien de reflexionar sobre el fet que uns pijos amb aires joseantonians i finançats per l’IBEX 35 siguin votats al cinturó industrial per gent treballadora. Amén.