Sabadell per davant de tot

textura 7

La ciutat ha parlat. S’ha produït el fenomen màgic que de 207.000 habitants al final després d’un procés tortuós i estrany on intervenen mil factors, però sobretot desprès que el poble hagi dictat sentència, al final tenim 27 ciutadans que ens representaran a tots durant quatre anys.

Des de que va explotar el cas Mercuri la ciutat està en estat de xoc: un brot a legionel·losi ha causat diversos morts; el mític bosc de Can Deu arrasat per un estrany efecte meteorològic; s’ha detingut una cèl·lula islamista radical. Es van vendre per un euro la Caixa de Sabadell després de 150 anys d’història, la companyia d’aigües CASSA ha acabat en mans d’AGBAR i el Centre d’Esports Sabadell ha caigut en mans japoneses. És com si totes les plagues bíbliques recaiguessin sobre la ciutat.

La ciutat ha parlat i el cas mercuri ha passat factura. 16.000 votants socialistes han canviat el vot. A Terrassa el PSC ha aconseguit el doble de vots que a Sabadell. UxC ha aconseguit els mateixos regidors que ICV-EUiA l’any 2011 després de tot el que ha passat. Convé una reflexió en profunditat. Sense el caïnisme (els 5.000 vots de Guanyem Sabadell) i amb una mica de generositat avui una força política hauria batut sense cap mena de dubte el PSC. CiU ha patit el desgast de les polítiques del govern de la Generalitat. S’ha confirmat que l’alternativa havia de venir de l’esquerra. Ha faltat oferta: la demanda hi era.

I què han de fer? En primer lloc posar-se d’acord i crear una nova majoria de concentració municipal que ens tregui del pantà on estem situats i on tot són males notícies. Cal que el màxim de forces polítiques pactin governar juntes. I que ho facin amb un bon programa de govern que sigui públic. Si són quatre o cinc és igual, que aprenguin a governar junts i a relacionar-se amb normalitat.

Volem sentir notícies que es fan nous programes per atendre les urgències socials. Però no volem més xerrameca, volem saber a quanta gent afectarà, quan costarà, d’on es trauran els recursos, etc. Volem saber que no es tallaran més comptadors d’aigua, de gas i de llum. I de quins recursos es compta per fer-hi front. Als programes electorals no hem trobat cap quantificació, de nombre de ciutadans afectats, cost, d’on es treuen els recursos, etc. Una pena: la campanya era el moment de discutir aquestes coses. La credibilitat es guanyarà a força de responsabilitat i de parlar clar. I si no es pot fer res més de nou en determinat àmbit que es digui.

Volem saber que hi haurà un fons per assegurar que cap nen sabadellenc patirà desnutrició. I que el nou alcalde dona la seva paraula que serà així. I que no dormirà per aconseguir-ho. Si ha d’apujar els impostos els apujarà el que calgui. Vivim moments d’emergència i calen mesures d’emergència.

Cal també, que qualsevol altra consideració que no sigui la ciutat quedi relegada. Si hi ha nens que passen fred cal solucionar-ho independentment del que passi amb el procés català. Cal que els partits locals pactin a Sabadell sense tenir present res més enllà. Ni el govern de la Generalitat, ni el Parlament ni res de res. Primer Sabadell, en segon lloc Sabadell i en tercer lloc Sabadell. I treure Sabadell de l’avenc on està situada.

Al setembre discutirem del futur del país, i al novembre de l’Estat. Hi ha temps per a cada cosa. Que ningú es confongui. És l’hora de la responsabilitat.

La Rahola m´excita

sol569v

Ja havia enviat l’article setmanal a la redacció del Diari de Girona, una reflexió sobre el canvi generacional en la política, quan de sobte m’ha agafat un atac. He llegit dos articles seguits de Pilar Rahola, un titulat “Els progres” i un altre “El poble”, i no em puc resistir a contestar. Mira que la meva religió m’ho prohibeix i intento no llegir-los mai, però en fi, també tinc moments de debilitat. El metge em va dir que un article de la Rahola a la setmana era la dosi màxima, segons l’OMS.

Pilar Rahola té una mania irracional a la gent d’esquerra. De fet, ella, tot i ser en el seu moment una dirigent d’ERC, mai no va ser d’esquerres. En aquells temps ERC va perdre el nord i bevia ideològicament més dels seminaris i del carlisme que de l’ERC de la II República. Sortosament després, sense ella, van reprendre el fil. Afirma que els progres “sempre s’han sentit incòmodes amb això tan incòmode que és el catalanisme”. Qui va encapçalar l’heroica resistència d’aquest poble durant la dictadura? Els carques? O els progres del PSUC? Van ser els progres de l’Assemblea de Catalunya qui “sempre s’han incomodat amb les reivindicacions catalanes”? De dretes dretes a l’AC, ni un.

Al segon article diu “i el susdit (poble) ha de ser pobre, una mica desnonat, un molt immigrant, millor si és obrer de fàbrica i sempre oprimit pel malèfic empresariat”. Fer befa dels que pateixen, dels de baix, és d’un classisme i d’una falta de sensibilitat grandiosa. Més quan tenim 700.000 aturats.

Senyora Rahola, qui és poble? El senyor Boi Ruiz, l’home dels interessos privats i de les multinacionals voltors dels diners de la salut pública, o els que protesten per les conseqüències de les retallades al sistema públic de salut? No cal ser gaire llest per entendre que Capio o Serhs no representen els interessos del poble català. Aquí no sé si critica Colau o a Junqueras. Segurament a tots dos. Al límit del deliri compara Rouco Varela amb Pablo Iglesias. Bravo! Acaba defensant el PP. Que regidors del PP fotin coces a gent pacífica d’Afinsa i Forum Filatélico no en diu res.

La qüestió és que efectivament al poble hi ha de tot, el problema és que una part del poble, la gent més humil, les classes treballadores, tenen poc poder i poca veu. Aquí i a la Xina, com deia aquell. I quan aquest patiment, aquest dolor, aquestes crítiques, es fan sentir una mica, llavors hi ha gent que es posa molt nerviosa. No vivíem en una societat idíl·lica? Com és que venen aquests a despertar-me del somni!

Són pobres, estan emprenyats, s’atreveixen a dir-ho en públic i es presenten a les eleccions! Quins pocavergonyes aquests progres!

El run run passa de llarg

rajola56

Aquesta és la campanya més estranya de la història de les eleccions locals a Sabadell. Sembla com si els partits polítics s’avergonyissin de si mateixos. Uns posen el logo cada vegada més petit, altres es presenten amb noms diferents. Tota una metàfora del desprestigi de la política i del moment que vivim. Al punt que alguns amaguen noms que són més coneguts i valorats que la nova marca. Són moments on la ciutadania està cansada del que s’anomena la vella política i la nova política encara està per demostrar. Una crisi doncs com la definició gramsciana.

Paral·lelament estem vivint també un canvi generacional. La nova formada de polítics poden generar esperança. Però com més es critica el que s’ha aconseguit des de 1979 fins ara, més alt es posa el seu propi llistó. Sóc dels que creu que és difícil superar el que es va fer entre 1979 i 1987. Veig molta prepotència verbal i poques garanties. En fi: m’agradaria equivocar-me.

Esperem que els que pugen ara es plantegin fer-ho millor. Ben mirat millor que els darrers catastròfics quatre anys no és gens difícil. Jo em quedaria satisfet si un nou equip fos capaç d’encetar una nova etapa i s’inventa noves maneres de pal·liar el patiment de massa sabadellencs.

Estem assistint també a noves maneres de fer campanyes electorals. He mirat els seguidors a Twitter: PP 468, Guanyem Sabadell 480, UxC 661, PSC 1290, ERC 1304, CiU 1321, Crida 1902 i Ciutadans 2297 (ICV 1200, EUiA 845). Total quasi 10.000 persones connectades. Però alerta: 200.000 al marge. Les velles i inútils campanyes electorals s’estan acabant, però les noves formes amb prou feines es noten a la ciutat. Em sembla que la major part de ciutadans ni se n’ha assabentat. Crec que a l’inici de la democràcia la campanya electoral arribava, paradoxalment, a més gent que ara. Hi ha gent que viu dins de bombolles digitals i no s’adonen que són, encara, minoria, molt minoria.

Això si: el run run passarà de llarg de la nostra ciutat i passarà de llarg una possibilitat de començar a articular noves hegemonies cara al futur. Esperem que almenys Sabadell no en pateixi les conseqüències durant quatre anys.

Potser tot plegat és més senzill. A les darreres eleccions municipals a Milà es va presentar un home d’esquerres de pedra picada en el marc d’una gran coalició de partits d’esquerra. Es diu Giuliano Pisapia. El seu lema va ser: ‘Principis, Diàleg i Seny’. No va prometre gaire coses però va generar confiança. És el que necessita Sabadell. Amen.

La campanya de Colau és massa dura?

P1220282bv

Arran d’un míting d’Ada Colau i de Pablo Iglesias a Nou Barris de Barcelona s’ha desfermat un gran debat amb moltes desqualificacions sobre el llenguatge emprat en l’acte. He buscat a internet el míting i l’he escoltat sencer. Es diu als lladres que són lladres, es critica els evasors fiscals d’immorals, ja sigui el confés Jordi Pujol com Rodrigo Rato. Aprofito per dir que el que s’assembla més a un lladre català no és un català normal sinó un lladre espanyol (o grec, alemany, etc). Hi ha persones que consideren que la seva pàtria és Suïssa o les Caiman, bé, doncs, que no s’emboliquin amb banderes d’un altre país.
Però aturem-nos un moment a analitzar quina és la funció de la política en les societats democràtiques. La llibertat i la democràcia no fan societats idíl·liques, en elles hi ha conflictes, el que es tracta és que la política canalitzi els conflictes, les opinions, les crítiques i els drames de la gent.

Estem al setè any de la crisi creada pels bancs, algú pot pensar que això no té conseqüències socials? Algú pot pensar que tenir 750.000 aturats durant tant de temps no té conseqüències polítiques? Què volen? Que la gent calli i s’aguanti? Prefereixen que aquest ressentiment de classe acabi amb violència com a Baltimore als EUA, o a Tottenham a Anglaterra, o amb centenars de cotxes cremats com a les banlieue de França? Crec sincerament que el que no és normal és que hi hagi tanta gent vivint en autèntics inferns i que mentrestant la política catalana se’n mantingui al marge. Més quan la política convencional ha estat incapaç, per exemple, de plantar cara als bancs en el tema dels desnonaments. Els radicals catalans demanen el que es considera normal als EUA. És a dir, que si un no pot pagar la hipoteca, torni les claus i en paus.
Ada Colau explica que en un acte en què va participar se li va apropar un banquer del Banc de Santander, la va agafar amb prepotència del braç, i li va etzibar: “Ada, has de tenir seny”. Aquesta anècdota explica millor que cap altra la prepotència, el menyspreu i la manca de sentiments morals dels que manen de veritat. Seria un acte de seny que els bancs retornessin els diners que els ciutadans els hem donat.

Durant la transició van tenir pànic, ara estan nerviosos altre cop. La por està canviant de bàndol. Potser no es guanyaran totes les batalles, però almenys Colau mirarà de fit a fit (Elias Canetti) als banquers. Aviso, o aquesta onada d’il·lusió col·lectiva funciona o l’alternativa serà la CNT.
Massa dures les paraules? En quin món viuen? Més dura és la vida, em sembla.

Una proposta de simplificació administrativa: convenis de tres anys

traç2

En aquests moments de crisi poques coses es poden fer per afavorir les entitats des del punt de vista econòmic. Més aviat s’està en el camí de reduir el suport municipal envers les entitats. Però alguna se’n pot fer.

Les normatives de subvencions a entitats s’han burocratitzat, s’han d’omplir tants papers per aconseguir 300 euros com per 100.000. Una mateixa entitat pot optar a diverses finestretes pel que per aconseguir 1.000 euros potser ha d’emplenar tres vegades els mateixos papers. La complicadíssima paperassa fa que una part molt important del treball voluntari, d’autèntic civisme, vagi encaminat a fer papers per l’administració en comptes de fer coses per la ciutat. L’administració acaba fent cursos per explicar a la gent com complir amb la difícil burocràcia. Aquesta és una de les raons del pobre teixit associatiu del país. A més la fragmentació dels ajuts es deuen a les formes que pren l’administració pública i els seus programes i no a la realitat social.
Aquesta és la raó que les entitats vagin renunciant com un degoteig a cobrar algunes subvencions. Les quantitats no s’adiuen a les hores emprades per aconseguir-les. És necessari demanar tantes informacions quan al final als darrers deu anys no hi ha cap estudi que exploti les dades de les seves memòries?

Proposem fer convenis triennals amb les entitats i que continguin tots els aspectes de la relació amb l’Ajuntament. L’existència de convenis plurianuals és habitual al govern de la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. En la major part de casos amb quantitats infinitament superiors a les de Sabadell. Si obviem les hores de treball voluntari dedicats a tasques repetitives i inútils, per què no calculem les hores de treball municipal que es podríem estalviar? Quan costa a l’Ajuntament concedir un ajut de 300 euros? Només els papers que s’han de fer, les avaluacions dels projectes, el temps destinat per tota la cadena de comandament, el fet d’aprovar-ho en una comissió informativa, etc. Estem segurs que qualsevol subvenció de menys de 2.000 euros costa més que el que val la seva tramitació.

No resol el problema de l’infrafinançament de les entitats, però pot ajudar molt a no perdre més temps en burocràcies inútils.

Sociòlegs a punt del suïcidi

aarbre boira23copia

De sempre s’ha dit que els polítics governen mirant més les enquestes que les conviccions. Jo no ho crec, penso que els polítics governen amb les enquestes quan aquestes els donen la raó, quan els diuen una cosa que no volen sentir llavors les guarden al calaix. De fet moltes empreses d’reben l’encàrrec d’uns resultats en concret i compleixen amb diligència. Només cal veure quantes enquestes donaven majoria absoluta a Artur Mas fa dos anys i resulta que va perdre 12 diputats. De fet de sempre s’ha dit que hi ha “Veritats, mentides i enquestes”.

Ja fa força anys que és molt habitual que quan surto de casa i em dirigeixo al col·legi electoral que em toca no sé què votar, arribo a la taula on hi ha totes les paperetes i encara no ho sé i surto dubtant de si l’he espifiat. Al vespre al veure els resultats i les declaracions dels dirigents dels partits tinc força arguments com per pensar que efectivament un cop més m’he equivocat.

Als darrers mesos, però, als problemes habituals dels estudis d’opinió s’hi ha afegit una cosa nova en la dimensió: ja no som una petita minoria de persones que dubtem, ara la major part de ciutadans no tenim ni idea del que votarem, ni al maig, ni al setembre, ni al desembre. Les empreses que es guanyen la vida fent enquestes van boges. Diuen que la gent menteix dient fins i tot què va votar en el passat. No ho saben interpretar correctament. No, la gent els mals records no els vol rememorar, és llei de vida.

També diuen que hi ha molts indecisos que esperen la campanya electoral. Tampoc tenen raó amb això. Les campanyes electorals tampoc serveixen de res, l’únic que passa és que al final una cosa o altra has de fer i és clar, els spin doctors diuen que anem a votar gràcies a ells (els pobres han de justificar els seus sous), quan en realitat tothom sap que anem a votar a pesar d’ells. De fet ara no saben què votaran ni els prescriptors, és a dir aquells que normalment fan de punts de referència de l’entorn.

El que més gràcia em fa és que una empresa fa una enquesta i diu que tal partit aconsegueix 3.000 diputats, una altra en fa una segona i diu que aquell partit treu 1.000 diputats i llavors molts tertulians diuen que aquell partit ha perdut 2.000 diputats. Els és igual que ara en tingui només 3 i que l’expectativa sigui aconseguir-ne 1.000. Els postmoderns ens volen convèncer que és el mateix una mala estimació demoscòpica que la realitat.

La veritat, però, és com deien aquells visionaris: “Quan el darrer dels sociòlegs hagi estat penjat amb les tripes del darrer buròcrata, encara tindrem problemes”.

Gestió popular de centres cívics

florara2

Els Centres Cívics són un intent del darrer govern municipal franquista de Barcelona de controlar el potentíssim moviment veïnal d’aquell moment. Es tractava de traslladar a Catalunya el Moviment Sociocultural que a França el gaullisme havia usat com a instrument de control dels moviments obrers i populars. A les eleccions municipals en el programa electoral de cultura del PSUC de l’any 1979 es proposava la creació d’Ateneus. Poc temps després, l’any 1983, ja es proposava la creació de Centres Cívics. En aquest trànsit es van perdre moltes idees. Ara la ciutat compta amb una potent xarxa de 12 centres cívics (més l’espai polivalent del Parc del Nord). En el web s’informa que hi ha 550.000 usos anuals.

Plantegem replantejar les formes de gestió dels Centres Cívics per caminar cap a una gestió popular. Què volem dir amb això? Doncs establir sistemes de cogestió dels equipaments amb les entitats de la zona. Per la gran diversitat de Centres Cívics, per espais i zones de referència, no podem anar més enllà que dibuixar un nou marc de gestió, però caldria en alguns cassos caminar cap a que els actuals Centres Cívics acabin essent Ateneus a mig termini, es a dir associacions culturals dels barris. Això requereix fer experiències pilot i un aggiornamento de les entitats, amb formes de gestió més potents i professionals. No seria bo que, en aquest trànsit, ara l’Ajuntament agafés el nom d’Ateneu i l’utilitzés per les seves polítiques de difusió cultural.

Entenem doncs que l’indicador principal per avaluar el model de gestió és si s’enforteix o no el teixit associatiu del territori. Caldria crear, potser en un d’aquest centres cívics, un hotel d’entitats. Es tractaria de dotar de petits espais a les entitats, compartint tot de serveis comuns. En el cas de Can Puiggener proposaríem crear un grup de treball per generar una entitat que volgués treballar per liderar polítiques socials i culturals, tenint com a prioritat els infants i els joves, però oberta a tota la ciutadania. Es podria assajar en aquest cas el model de Casal d’Infants del Raval de Barcelona.