Twitter és feixista

img_6236-2

N’estic fins al capdamunt, d’aquesta beatífica confiança en les noves tecnologies i en els nous invents i xarxes, com ara el Twitter, Facebook, Linkedin i tota la resta. Que la confiança li tingui gent alienada, indocumentada o analfabeta, ho trobaria normal, el problema és que ens ho diu gent cultivada i d’esquerres. Tenim el precedent d’Ildefons Cerdà, un comunista, sí, el de l’eixample de Barcelona, que escrivia «els ferrocarrils i els telègrafs elèctrics harmonitzaran llengües, els pesos, les mesures i les monedes. (…) destruiran els antics odis entre nacions i asseguraran la supremacia de la pau universal, eliminant els antagonismes de classe». Ja ho hem vist.

Sabem, perquè la història ens ho mostra clarament, que les innovacions no sempre són bones. Per exemple, quan l’espanyol Weyler s’inventà els camps de concentració, hi va haver gent que deia que no són en si mateixos bons o dolents sinó depèn de com s’utilitzen. Ara ens diuen el mateix de les xarxes socials i internet. Crec que no. Cada hora passada davant la pantalla de l’ordinador –o del mòbil– és una hora perduda i donada gratuïtament a les empreses que ens cobren: telefòniques i amos d’aplicacions diverses. Anem a analitzar Twitter. D’entrada els twits no poden ser més llargs de 140 caràcters, un punt de partida molt autoritari. Qui són aquesta gent per limitar-te tan brutalment? El que més m’escandalitza és que gent que no toleraria una ingerència en les seves vides, en canvi accepten acríticament que els limitin en les seves relacions. Normalment darrere d’aquestes empreses hi ha un inventor amb dificultats de relació personal. Hom s’ha cregut que les noves xarxes són una nova forma de relació personal. Un axioma fals. Mentre mires una pantalla, és temps que no dediques a les persones que t’importen. Al final ens estan convertint en éssers que miren pantalles i no éssers socials que miren els ulls de les persones.

Però a més el mitjà prefigura el fi. Hi ha un ús narcisista com explicar nímies ximpleries: «avui m’he llevat i he esmorzat torrades i cafè amb llet» (56 caràcters), si es tracta d’idees i debat polític llavors la preocupació s’esdevé gran preocupació. Davant de les qüestions socials més importants, no es poden plantejar els interrogants amb 140 caràcters i molt menys proposar anàlisis i solucions. Amb aquesta limitació només poden fer polítiques els feixistes. «Que tenim un problema amb la immigració» (39 caràcters), «expulsió dels immigrats» (23 caràcters). En canvi des de l’esquerra, si volem encarar correctament la immigració, caldrà escriure molt, molt tranquil·lament i amb moltes pàgines. Tots aquests artefactes ens condueixen a la mentida i a l’alienació. Ara sabem que Twitter va ser el mitjà més utilitzar per Donald Trump a la campanya electoral. És clar, tot lliga.

Els temps congelat: 1932 i el 2017

p1150754

No em refereixo a les baixes temperatures que aquests dies fan a casa nostra, sinó que m’he llegit el llibre “Les hores decisives. Abril-Juliol 1932” d’Armand Obiols editat per la Fundació La Mirada. Són editorials del Diari de Sabadell d’aquells dies on es discutia les esmenes al Congrés de Diputats a l’Estatut de Núria. I sembla que el temps no hagi passat que el temps s’hagi congelat.

He quedat astorat i perplex davant de l’enorme semblança que les reflexions d’aquells anys tenen avui. “Catalunya només ha estat universal quan ha estat catalana” (…) Una part de polítics espanyols es miren Catalunya “com si el problema català fos un problema inesperat sorgit per miracle del no-res davant llurs mirades astorades” i pensaven “que una mera inhibició era prou per fer-los desaparèixer”. Obiols escriu: “Fins ara, ha estat d’una meravellosa simplicitat: consistia a negar rodonament la realitat de les coses òbvies (…) creure que els fets desapareixen, com miratges, quan sistemàticament són negats (…) Encara hi ha qui diu que el catalanisme és un moviment artificial”.

Ostres, sembla que Obiols vagi escriure després de sentir Mariano Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaria. És tal l’actualitat d’aquest tipus d’afirmacions que Josep Fontana va fer el 2014 el seu darrer llibre: “La formació d’una identitat” intentant explicar que “l’invent” de Catalunya ve de lluny, de molt lluny. De fet per analitzar la resposta política de l’estat espanyol més que analistes polítics es necessiten “terapeutes”, com diu Obiols. La pervivència del problema català es deu fonamentalment a la “majestuosa voluntat irrefutable de Catalunya”.

Ara bé, res no serà fàcil, això no serà un happening: “si volem la llibertat de Catalunya n’hem de córrer tots els riscos” i no sé quants estan disposats a sacrificar el seu confort de vida: feina, sou, estudis, família, llibertat, com ho van fer els militants antifranquistes avui tan escarnits.

Estem vivint uns moments estranys on es posen en evidència dos dels errors més comuns del catalanisme: “les dues columnes que sostenen el nacionalisme català són l’egoisme i la desesma”. I m’atreviria a dir, l’infantilisme de pensar que tot és fàcil i per ahir.

Crec, però, que Armand Obiols s’equivoca quan amb una excessiva exigència critica el paper de la nostra classe política catalana a Madrid l’any 1932, quan diu “els homes d’Esquerra Republicana juraren defensar amb llurs vides la llibertat de Catalunya. Però el vent s’emporta els mots i aquells juraments eren escrits, cínicament, damunt la sorra”. El temps ha posat les coses al seu lloc, i molts d’ells van acabar essent no uns homes sense sang a les venes, com sembla dibuixar, sinó autèntic herois que ens van conduir segurament a l’època de més esplendor de la nació catalana. Molts d’ells ho van pagar amb la vida i els que es salvaren amb camps de concentració i l’exili. I aquesta és també una lliçó de la nostra història. Tot i que comparteixo ara la idea que el “nostre poble és infinitament superior als seus polítics”.

Coincideixo també amb Obiols en creure que vivim una “esplèndida primavera nacional de Catalunya” i que el “catalanisme (…) ha iniciat, així, la revolució més autèntica de totes les que son possibles a la península”. Caldrà veure si els nostres polítics la conduiran cap a una nova etapa de plenitud cultural i intel·lectual, com ho va ser la II República, o cap al desastre. No hi ha diferència entre drets nacionals i drets socials perquè cal no oblidar que els “drets col·lectius prolonguen simplement la ratlla dels drets individuals que limita el camp del poder”. El poble ha parlat, tot queda a les seves mans.

Eliminem la UE

p1150763

Vagi per endavant que sóc de la generació de l’antifranquisme i, per tant, profundament europeista. En aquella època pensàvem molts que la civilització s’acabava al sud dels Pirineus i maldàvem per assemblar-nos a països il·lustrats del nord.

Aquests dies a Grècia hi ha una onada de fred impressionant i està afectant als camps de refugiats a les illes de Lesbos i Quios. Es calcula que hi ha almenys 15.000 persones encallades a les illes gregues. S’està arribant a 20 graus sota zero. Sembla que els únics mitjans per escalfar-se són els que posen els ajuntaments. El castigat govern grec no pot fer més.

El més fort han estat dels declaracions de la portaveu comunitària d’Immigració, Natasha Bertaud dient que la «situació és insostenible» i que «assegurar unes condicions de recepció adequades a Grècia és una responsabilitat de les autoritats», sí però no us equivoqueu no està dient de les autoritats comunitàries, sinó que el culpable és el govern grec.

Martin Schulz, el que va ser en el seu moment el candidat dels partits socialistes europeus i que a canvi de posar a Juncker de cap de la UE va aconseguir la Presidència del Parlament Europeu, ara ha plegat per tornar a la vida política alemanya. O sigui es presenta com a alternativa a la dreta, a l’hora de la veritat vota a la dreta a canvi d’un càrrec i poc després no li sembla que ha tingut poca vergonya que abandona els seus votants europeus i se’n torna a la política alemanya. Quina barra, quina gran barra!

De Jean Claude Juncker, el President de la UE, ja sabíem que no en podíem esperar res, ja que va ser el munyidor d’un dels fraus fiscals més grans a la UE. Qui, per molt moderat que sigui, com és el meu cas, pot confiar en aquesta gent?

Els europeistes de 1949 són conscients que si no hi ha democràcia, les institucions europees «tendiran a usurpar les funcions del govern i al seu lloc hi establiran una tecnocràcia sense control». Els inspiradors d’Europa tenien més raó que un sant. L’any 1964 imaginen el que passa ara: «L’individu queda desarmat i sense defenses davant la dominació de la tècnica, la dictadura dels monopolis, l’anonimat de la burocràcia i els excessos de la publicitat i la propaganda.»

El pitjor malson dels europeistes s’està fent realitat davant dels nostres nassos. Algú sense entranyes i extremadament cínic pot pensar: són sirians, queden lluny. No, burro, si el que estigués passant fred fos jo o tu, lector del Diari de Girona, a ells els importaria igualment un rave. No farien res de res. Per què els hem de pagar un sou?

Dues idees pel 2017

sodlats

El conseller Antoni Comin ha fet molt bé d’intentar revertir alguns aspectes més evidents de les polítiques neoliberals de Boi Ruiz, com era passar una part de la facturació dels hospitals públics a hospitals privats. S’ha fet amb la Clínica del Vallès i s’està intentant amb l’Hospital General. Les idees neoliberals no tenen cap mena d’argument racional. Defensar arguments neoliberals des del sistema públic és repulsiu. A més si hom creu, contra tots evidencia empírica, que la iniciativa privada és més eficaç que la pública, per què demanen fons públics? A més nosaltres sabem que hem hagut de salvar amb diners públics dues vegades la Clínica del Vallès i dues l’Hospital General. Molt bons no són els gestors privats. Ara bé, un cop arribats a aquest punt caldria dir que en l’acord per les urgències, el lògic hagués estat que la Generalitat de Catalunya hagués retornat en còmodes terminis el que ha aportat l’Ajuntament. A Barcelona han fet acords similars a canvi de terrenys, per exemple.

Però anem més enllà. Tots aquests acords no milloraran l’atenció als ciutadans. Tenen un efecte neutral sobre l’atenció a la gent. Simplement no es donaran diners públics als inversors privats. Hom té la sensació que no haver fet l’Hospital Ernest Lluch col·loca a aquesta part de vallesans com els catalans pitjor tractats del sistema de salut. La sensació que tenim -és una sensació perquè ningú sensat pot creure els terminis oficials de les llistes d’espera- és que els sabadellencs i els de la seva àrea d’influència, han d’esperar molt més per tota mena de proves i per  les intervencions que a Barcelona. El fet que els responsables del Taulí creguin que es deuen als seus caps a Barcelona i no a qui els paga el sou, fa que a més no tinguem ni una descripció correcta de la catàstrofe. Ens van dir al seu dia que amb la inauguració de l’hospital Ernest Lluch solucionaríem el problema, quan ho deien sabien que mentien. Ara sabem que no és una prioritat. Perquè les autoritats vallesanes s’ho deixen fer? Més que parlar de si volem un o dues comarques vallesanes, per què no es fa una llista del desgavell del Vallès Occidental i els alcaldes fan una roda de premsa a Barcelona, únic lloc on sembla que els responsables institucionals fan cas. El problema és que no tenim ni esperança. I si cal finançar entre tots els Ajuntaments l’Ernest Lluch que es faci, això sí que la Generalitat torni els diners. Per cert, ja hi ha projecte? Quan costa? O quan ho vulguem fer haurem d’esperar a realitzar el projecte?

La segona cosa que podríem arreglar és la caserna de la Guardia Civil. El PP no té majoria absoluta i això obre moltes possibilitats. Cal que des de la ciutat es formuli un acord PSOE, Ciutadanos, Podemos, ERC i Pdecat per tal de retornar la Caserna a la ciutat. Aquesta caserna la va pagar la ciutat per reprimir una part dels seus ciutadans que tenien la mala costum de fer vagues. El procés és llarg però per resumir-ho podríem dir que quan tocava tornar la caserna a la ciutat es va fer un inexplicable acord entre l’alcalde Manuel Bustos i el Ministre de l’Interior Alfredo Perez, pel que l’ajuntament havia de donar un terreny i pagar 3 milions d’euros. Sembla que l’amenaça va ser o pagueu això o encara que tingueu raó els tribunals trigaran vint anys a decidir. No sé si és veritat però ja portem molts anys als tribunals. Cal desencallar-ho ara que el govern està en minoria. Crec que els partits PSC, UxC, ERC, PDcat i C’s sabadellencs estaran completament d’acord, només cal formular-ho al Congrés de Diputats. Hi tenim quatre diputats: Gabriel Rufián, Lourdes Ciuró, Xavier Domènech, Joan Mena, dos d’ells cap de llista. Crec que caldria formalitzar la demanda on un acord de ple, fos entregat pel nostre alcalde als quatre diputats en un acte solemne.

Diesel bad

img_7380-2

Atenent la forta resposta que vaig tenir amb el darrer article sobre els anuncis de perfums i colònies, la gent m’ha parat pel carrer amb tota mena de comentaris i suggeriments, he decidit continuar amb aquesta veta sobretot per un anunci nou que he trobat del tot inquietant, el de Diesel Bad.

D’entrada sorprèn que un perfum per home porti com a nom un tipus de derivat del petroli. Anem a pams. El dièsel es pot dir també gasoil i s’obté per destil·lació fraccionada entre els 200 i els 350 graus a pressió atmosfèrica. Té l’avantatge que si li poses foc no s’inflama i només ho fa a 900 graus o en posar-lo a pressions de 20 atmosferes. Té hidrocarburs saturats –parafines– i hidrocarburs aromàtics com naftalines i benzens. O sigui, que després d’aquesta àrdua investigació sobre els seus components gaire glamurós no és.

Anem a l’anunci. Un paio barbamec, petitó, mal engiponat i molt però que molt pagat de si mateix, en el moment d’anar a fer un petó a una dona li diu: «unas veces me amarás, otras me odiarás». En aquell moment en una clara metàfora patillera, el cotxe marxa enrere a tota velocitat. I continua: «te querré todos los días, pero no estaré aquí todos los días, nunca sabrás ni donde estoy ni donde vivo, no seré un ángel, ahora lo sabes». I tot i l’advertència, es fan un petó. La dona fa pinta de no ser-hi tota. Si la vostra parella us diu aquest tipus de coses el millor que podeu fer, ho diuen tots els manuals de psiquiatria, és fugir immediatament de personatges perversos narcisistes. Són persones que no saben estimar i que tampoc els agrada que els estimin. No tenen remei, només pots fugir. Sembla bastant evident que aquest presumpte senyor té algun problema mal resolt amb sa senyora mare. No hi ha res que uns quants anys de teràpia no curin però, mentrestant, quina culpa en té, la noia?

 Ara bé, l’explicació a aquest anunci és senzilla. Primer no sabem si aquest pacient mal diagnosticat simplement s’ha posat el perfum per la cara, o directament l’ha esnifat. En tot cas queda bastant clar que si respires durant molta estona un derivat del petroli els efectes de les parafines, les naftalines i els benzens, algun efecte molt dolent ha de tenir per a les neurones, això sí, en cas que aquest rosset cregut hagués tingut neurones abans de començar a gravar l’espot. Jo si fos el conseller d’Interior, Jordi Jané, investigaria a fons els equips que fan els anuncis de perfums, segurament a la vora dels guionistes trobaran productes il·legals tòxics. Acabo amb un consell a totes les dones: si veieu un paio ensumant gasolina, gireu cua, el vostre futur serà tenebrós. Tot negatiu.

El 2016, un any estrany

img_7243

Aquests dies he rebut moltes felicitacions pel darrer article publicat “Articles que no publicaré”, però alguns han aprofitat per criticar-me. Criticar és en realitat el gran esport sabadellenc. Em retreien que no hagués publicat aquells articles o almenys no donar-ne més detalls. L’altra gran esport sabadellenc és el morbo. Aquí van. El primer es titulava “Torna amb les mateixes raons de quan se’n va anar”, el segon “Una ràdio que mai es va cometre”. I el tercer: “PSC, una crisi que ningú sap explicar”.

Però anem al tema d’avui. Ha estat el 2016 un any estrany a nivell mundial, però també un any estrany a la nostra ciutat. El 2015 va ser l’any de les eleccions i va significar la destil·lació de tots els problemes anteriors i va passar el que havia de passar: el PSC va perdre vuit regidors. El que ningú esperava, excepte a aquells ciutadans que es van moure en la direcció correcta, va ser que cap altra opció superés al PSC, una cosa que en qualsevol ciutat amb tradició democràtica, òbviament fora d’Espanya, hagués provocat la dimissió aquella mateixa nit de diversos responsable polítics. Després es van succeir les sorpreses: l’alcalde va ser el de la tercera llista més votada amb un pacte pel que el substituiria el de la quarta llista més votada.

Així vam arribar a finals del 2015 i amb el pacte a quatre vam pensar tots que el 2016 seria ja un any d’agafar empenta i velocitat. Que, per fi, la gran nau municipal es posava en marxa amb el rumb cap endavant. En canvi, hem vist com s’han anat creant problemes d’on no ni havia, o bé el govern es lamenta, per exemple, la bassa de la Ferrussola. Amb un nom popular així, no se’n podia esperar res de bo. Els governs han de saber que quan accepten el càrrec es fan hereus de tot el que té de positiu la ciutat des de la nit dels temps i de totes les coses que s’estropellen. Tots els governs de la ciutat els han passat coses així, o no recordem el camió caigut dins un fenomenal esvoranc a la rambla Ibèria que va costar en aquells moments uns mil milions de pessetes? Però no va sortir ningú dient que la culpa era de no sé qui.

Potser la notícia més positiva ha estat la consolidació de l’alcalde de la ciutat i de tot un molt bon equip al seu voltant. Ha trigat, però és una realitat. Perquè la gent aprengui a governar necessita bons mestres, ningú neix ensenyat. Però alerta, tothom carrega sobre les espatlles de Fernàndez massa responsabilitats. I perquè la ciutat funcioni necessita de persones que la coneguin i coneguin com funciona l’administració. Amb discursos buits de realitats l’únic que s’aconsegueix és no canviar res de res.

Crec que hi ha una ciutat que ho viu entre l’astorament, la incredulitat i l’esperança. Potser la crítica més gran que es pot fer del govern és la seva falta d’empatia amb la ciutat. La major part de regidors no tenen cap interès en conèixer l’opinió d’aquella gent que hi entén. Això sí que és una decepció.

Una explicació d’aquesta situació estranya és que els sabadellencs i sabadellenques ens posem a sobre perfums i colònies. Heu vist la quantitat d’anuncis de perfums i de colònies que fan a tota hora a la televisió? Hi ha una noia que es posa un perfum i rodola per terra, una altra que corre per atrapar un individu fins que li agafa el perfum i es calma esnifant-lo, un barbamec, es posa un perfum i al costat d’un llop, es tira de cap contra un mur de formigó, entravessant-lo. Voleu dir que aquests perfums en la seva composició química no porten productes que enterboleixen les facultats mentals dels protagonistes? Jo de vosaltres vigilaria en els regals si de veritat estimeu les vostres parelles i els regalaria altres coses. Per cert i si el que passa es que els nostres benvolguts regidors del govern i de l’oposició han fet un ús indegut dels perfums i les colònies? I si se’l beuen? Estareu pensant, vaja article més ximple! Teniu raó, intenteu escriure a 39 graus de febre a veure què us surt.

Jo no sóc tonto?

img_7469-2

Escolto a la ràdio un especialista en màrqueting explicant que un dels lemes comercials més innovadors i més genials de la propaganda a casa nostra ha estat «jo no sóc tonto» que la cadena Media Markt ha llançat a tort i a dret durant anys. He de dir que quan el vaig veure per primera vegada vaig pensar: quina ximpleria, això no tindrà pas èxit. Sóc un crac en els assumptes mercantils. Hi he donat algunes voltes i per fi crec que he endevinat per què un anunci tan ximple té èxit.

Vivim en un país amb poca cultura. Tenim poca cultura perquè, en part, encara vivim de «muera la inteligencia, viva la muerte». Recordo l’escena que em va explicar un amic: anava una dona a demanar ajuda als anys 40 per al seu marit empresonat per ser del POUM i li van dir: «veus com la seva afició pels llibres no us portaria res de bo». Si ho analitzem ens adonarem que vivim en un país culturalment deficient. Tenim un índex de lectura molt baix. La raó que addueix la gent és que no té temps, això sí els catalans dediquem quasi 4 hores diàries de mitjana a veure la tele, i els que no veuen la tele estan atontats amb tota mena de maquinetes, aplicacions i xarxes socials que idiotitzen encara més. Així doncs, si científicament no és cert que el país estigui ple de ments privilegiades i que més aviat abundin els caps de suro, com és que ningú es considera tonto? He de fer un incís, existeix un reducte de gent intel·ligent i cultivada que són els lectors del Diari de Girona. Per si de cas. Ben pensat, si esteu llegint aquestes ratlles, potser tampoc…

Aquí rau la troballa de Media Markt. Aquest és un país d’analfabets funcionals però que tot ells tenen un denominador comú: es creuen llestos, molt llestos. Aquest és, doncs, un país de llestos. Només cal veure els triomfadors que surten a la tele per adonar-vos-en. Per tant, una companyia amb un departament de màrqueting potent el que fa és dirigir-se a la gent amb un missatge molt clar: et considerem rematadament idiota i per tant et diem que si no vols passar per tonto compris a casa meva. I la cosa ha funcionat de forma espectacular.

Ja sé el que estareu pensant: i tu, què passa? Et creus molt intel·ligent o què? No. Jo realment sóc tonto, rematadament tonto en quasi tots els aspectes de la vida. És una cosa de la qual em vaig adonar molt ràpidament i de la qual estic molt orgullós. Quasi no sé fer res. I d’aquelles coses que crec que en sé, en realitat en el fons del fons estic quasi convençut que tampoc les sé fer. Ara bé, deixeu-me que m’autoenganyi una mica, ja que, com deia Albert Camus, la vida no té sentit i cal lluitar cada dia per trobar-n’hi una mica. Jo m’esforço per creure’m que no sóc tonto del tot.