Repensar l’actual divisió administrativa de la ciutat: tornar al barri

IMG_3096

Fa més d’un any quan un grup de ciutadans ens vam començar a reunir en el procés que va culminar en el que es va conèixer com a Sabadell Guanyarà, vam fer una quants papers. Un d’ells plantejava idees noves sobre com plantejar la participació ciutadana. Aquests dies hem vist com diferents candidatures s’han fet seves algunes d’aquestes idees. A continuació un resum de les propostes.

Creiem que cal repensar els districtes de la ciutat en dues direccions. La primera: són probablement massa grans i artificials per ser espais de participació i la segona, són també massa grans per poder accedir a informació precisa de la realitat social.

Al nostre entendre existeixen tres nivells de participació a la ciutat, des del punt de vista territorial. En primer lloc el barri que continua essent l’espai primer de socialització. En segon lloc, la pròpia ciutat que compta amb entitats que abasten tot el territori. I en tercer lloc existeixen espais transversals de participació on determinades entitats abasten a persones d’un determinat àmbit sectorial de tota la ciutat.

El que és segur és que no hi ha entitats d’àmbit de districte, no cal anar a l’evident errada conceptual del districte 2, Can Puiggener i Creu Alta, per adonar-se que l’establiment de les fronteres d’un districte no han donat lloc en aquests 30 anys a cap signe d’identitat compartida.

Hi ha una altra raó per qüestionar l’actual divisió en districtes i és que per la planificació des de l’Ajuntament tampoc tenen la mesura adequada ja que per la complexitat interna que tenen els districtes, els indicadors socials queden camuflats. Si volem fer polítiques socials potents cal tenir indicadors sobre el territori accessibles i que no quedin dissimulats en el magma de les mitjanes d’uns artificials districtes. A més aquests indicadors han de servir també per tal de fer possible l’avaluació de les polítiques públiques.

Per tant seríem partidaris de replantejar els consells de districte i anar a un sistema de relació ajuntament/ciutat pel que fa al territori que atengui a la noció de barri. El barri és la dimensió territorial clara pel que fa a la participació. No es bo que sigui la ciutat qui s’adeqüi a la necessitats de l’Ajuntament.

Tampoc ho soluciona la proposta del 14 sectors que fa alguna força política, creiem que caldria una proposta feta per especialistes, discutida amb els veïns de les zones en litigi o de difícil ubicació. En aquest sentit plantegem la necessitat de crear els consell de barri que es reuneixi almenys dos cops l’any i quan les necessitats ho requereixin. Tot ha de ser més flexible que ara.

Plantegem també la necessitat que en el futur es pugui escollir per sufragi universal juntament amb les eleccions municipals l’alcalde de barri. Cal estudiar la proposta i mentre es pugui fer efectiu, podria ser escollit president del consell de barri, una persona que visqui al barri del partit més votat a les eleccions municipals en aquell indret.

Hi ha algun ric decent?

IMG_3349 (4)

Quan érem petits els pares ens obrien una llibreta a la Caixa de Sabadell amb uns centenars de pessetes. Depèn del lloc on naixies te l’obrien a Caixa Penedès, Caixa Girona, Manresa, etc. Creia que això li passava a quasi tothom. Doncs no, ara descobrim que als fills dels rics els obrien un compte a Suïssa o a Andorra. Tant el pare de l’exhonorable president Jordi Pujol, com el pare de l’exexcel·lentíssim ministre d’Hisenda, Rodrigo Rato, tenien a mitjans del segle passat diners a Suïssa. De fet tots dos van ser condemnats en una època on quasi ningú ho era. Sembla que els fills han seguit els passos dels pares. I els néts. Resulta, doncs, que aquells que ens deien que havíem de pagar impostos en realitat es dedicaven a evadir diner. Això sí que és estimar el país que dius servir!
Un dels organismes internacionals que ha de servir per organitzar l’activitat econòmica és el Fons Monetari Internacional. Els darrers tres directors gerents han estat: Dominique Strauss Kahn, Rodrigo Rato i Christine Lagarde. Quin triplet! El primer acusat de violar noies als hotels, acusat de proxenetisme i de desviació de fons. Ha estat un dels individus més immorals de l’escena política internacional dels darrers deu anys. El segon, que pretenia amagar els seus béns per no pagar les indemnitzacions derivades del cas Bankia. I el que ens queda per saber! I la tercera, imputada en el cas Tapie quan era ministre del govern Sarkozy. Resulta que Lagarde va donar a Bernard Tapie 403 milions d’euros, una petita quantitat de res: 66.898.000.000 pessetes. Quan va prendre possessió del càrrec a l’FMI es va apujar el sou, ara cobra 350.000 euros nets i, a més, té cada any 53.000 euros per gastar sense necessitat de justificar! Us recorda alguna cosa?
Ha passat molt desapercebut però el Tribunal Suprem va declarar l’any 2013 nul·les les clàusules sòl dels bancs, ara ha dictat que no cal que els bancs retornin els diners a la gent. Addueixen que hi hauria un “trastorn econòmic”. Tot aquest món de les finances i la justícia és al·lucinant!
Sembla que és impossible trobar algú normal i amb una mica de decència que regeixi els destins del món. I si posem José Mujica, expresident de l’Uruguai, de director gerent de l’FMI?

Per defraudar has de fer un màster de geografia. Quasi tothom sap on cau sobre el globus terraqui Suïssa o Andorra, però siguem sincers, sabeu on són les illes Caiman, l’Antiga i Barbuda, l’illa de Montserrat, o la república de Nauru?

Cal lligar ciutadania a complir amb les obligacions fiscals. La manera més clara d’expressar el patriotisme és, precisament, pagar impostos!

Per cert, ahir ja vam fer veure que ens interessava la cultura. Ara a mirar la tele fins l’any vinent.

Per què estassen els arbres?

IMG_2737

José Saramago en el memorable discurs d’acceptació del premi Nobel de literatura de 1998 parla primer de la seva àvia i després del seu avi:

“Estaba sentada a la puerta de una casa, como no creo que haya habido  alguna otra en el mundo, porque en ella vivió gente capaz de dormir con cerdos como si fuesen sus propios hijos, gente que tenía pena de irse de la vida sólo porque el mundo era bonito, gente, y ése fue mi abuelo Jerónimo, pastor y contador de historias, que, al presentir que la muerte venía a buscarlo, se despidió de los árboles de su huerto uno por uno, abrazándolos y llorando porque sabía que no los volvería a ver”.

A Sabadell sembla que hi ha molta gent que té mania a veure verd al carrer. En molts indrets de la ciutat aquests dies hi ha enrenou perquè l’Ajuntament s’ha decidit a tallar molts arbres, en diversos llocs de la ciutat. Els darrer cas que he vist és a la rambla del carrer de l’alcalde Moix i a sota casa meva, al carrer del compte d’Urgell.

Hi ha interpretacions de tota mena. Uns diuen que és molt popular tallar arbres i que a pocs dies de les eleccions l’Ajuntament ha decidit fer contenta a molta gent. No sé si tenen raó, procuro pensar que hi ha més gent, com jo, que s’emprenyen si es tallen els arbres.

Els arguments dels arboricides són que els arbres estan malalts, que toquen a les façanes, que provoquen al·lèrgies i que tenen bitxos i brutícia.

Anem pel començament, al meu carrer m’he mirat tots els troncs i en cap cas estaven malalts, els que ho estaven fa anys que els van tallar. Però, és raó suficient que els arbres estiguin malalts per tallar-los? Crec que no. Amb aquest criteri quan un sabadellenc està malalt en comptes d’anar a l’hospital Taulí, hauria d’anar directament al crematori de La Salut. I no ho fem oi? A més, com voleu que no estiguin malalts els arbres en una ciutat? El seu lloc, com tothom sap és al camp. Si els arbres toquen les façanes és tant fàcil com tallar les branques que hi donen. No és raó com per tallar-los de soca-rel.

També es diu que creen al·lèrgies. Aquest és un argument de persones grans egoistes que no pensen en la salut pública. Jo mateix sóc al·lèrgic als plataners i no proposo pas que els tallin. Per què dic que és un argument egoista? Perquè tothom sap que els nens que es crien en ambients naturals tendeixen a tenir menys al·lèrgies que els nens de ciutat. Si a la ciutat anem traient tot el verd encara seran més al·lèrgics. I per últim que els arbres generen bitxos i brutícia. Això és una ximpleria, tothom sap que els arbres a banda de la seva funció clorofíl·lica, fan més coses: fixen la brutícia, pols i contaminació a les fulles, que s’escolen a les clavegueres quan plou. A més actuen de barrera contra el soroll.

Pel que fa a la rambleta del carrer de l’alcalde Moix, perquè els urbanistes abans de fer un planell no fan com els romans i se’n van a veure si hi ha arbres i projecten a partir d’aquí? Quants arbres haguéssim pogut salvar amb una mica de sensibilitat del centre de la plaça Espanya que no estaven afectats per les obres?

Hi ha una civilització arboricida, és un mal senyal. Aquesta gent quan vegi venir la mort en comptes d’aixecar-se i anar a abraçar els arbres per acomiadar-se’n, agafaran una motoserra i no en deixaran ni un. Una ciutat que no cuida els arbres, vol dir que no estima el futur, ni els nens, ni la ciutat.

Un article “hippy”

IMG_3339

N’estic fins al capdamunt i no sé per què però últimament m’agrada molt anar a contracorrent de tot el que sento, o dit d’altra manera començo a pensar sempre al revés del que sembla pensa tothom. És preocupant. Us posaré un exemple. Hi ha paraules que han triomfat: competitivitat, recursos humans, afany de lucre, rendibilitat, mercat, beneficis o guanys. Estic en contra de totes elles. Penso que amb les paraules hem perdut la darrera trinxera de l’ètica. Perduda i desarmada la ciutadania està morta.

La conseqüència d’aquest triomf dels contravalors, convertits en valors, és bestial. El llibre Anna Karenina de Lev Tolstoi comença amb una famosa frase: “Totes les famílies felices s’assemblen, cada família dissortada ho és a la seva manera”. Pel coneixement que en tinc m’atreviria a dir que totes les famílies catalanes són dissortades a la seva manera. Així no podem anar bé. Una dada científica per fonamentar aquesta idea. El consum regular d’hipnosedants s’ha multiplicat, ara ja els consumeixen el 12% de la població: una autèntica epidèmia.

Tothom està fatal. Mireu al vostre voltant i pareu atenció, el que us expliquen del barri, el que veieu a la feina, això els que en teniu, els pares i els mestres de l’escola, els companys de partit, els del sindicat. Tothom està fatal.
Si volem una societat més sana, caldrà un gir total, no val posar pedaços. Com diu César Rendueles: “tratar que la competencia, el egoísmo y el miedo se conviertan en los motores de la conducta social no sólo es inmoral sino muy poco práctico”. Cal imaginar un altre món, el que ens proposen els que manen avui és senzillament inacceptable. J. M Coetzee, a Diari d’un mal any, ens diu “Déu no va fer el mercat: ni Déu ni l’esperit de la Història. I si el van fer els éssers humans? No podem desfer-lo i tornar-lo a fer d’una manera més amable?”. I si assagem un nou model que barregi Karl Marx i Adam Smith? Sí, tots dos tenien raó i els volen esborrar.
Intermón ens deia fa unes setmanes que els tres espanyols més rics tenen la mateixa riquesa que nou milions d’espanyols. I molta gent hem arribat a la conclusió que els organismes que haurien de pensar des de la raó en un món més racional com el BCE, l’FMI, la UE, el BM, ONU, no són altra cosa que institucions pagades pel poble però que només estan al servei d’uns rics que són tan imbècils que creuen que els diners serveixen per fer diners (Francesc Trabal). Podeu pensar que tot això és només una utopia, segurament. Ara bé o fem alguna cosa, o cada vegada serà més difícil viure amb una mica de dignitat i d’alegria. Em refugio en la música: “Bé, si viatges pel bell nord glaçat, on el vent bat el cel fronterer, dóna’m records a una noia d’allà”. Mil vegades millor que escoltar el Draghi, no fotem

Xavier Vinader: la força del coratge

taula

Inevitablement quan mor un referent, et venen al cap anècdotes que has compartit. El casal Pere Quart va ser la casa de la família Oliver, després la seu de la Joventut Socialista Unificada (JSU) i posteriorment el local de tot d’organitzacions feixistes, entre elles la Organización Juvenil Española, l’organització feixista de joves.

Els joves antifeixistes de llavors, liderats per la Joventut Comunista de Catalunya, vam decidir ocupar el local. Vam ser els pioners dels ocupes. L’acció va ser important, el dia de la inauguració, aquells joves vam aconseguir que, per primera vegada des de 1939, tornés a Sabadell Joan Oliver. Una gran commoció ciutadana. Però hi va haver amenaces, atemptats i tota mena d’accions ultres. Recordo que aquells dies vaig trobar al Passeig el Xavier Vinader, em va cridar i em va dir que vigiléssim que estàvem amenaçats. No li vam fer massa cas. Al veure la nostra incredulitat, es va treure un reproductor de casset de la maleta i ens va fer escoltar un tros d’una reunió d’ultres que parlava de nosaltres i que hi havia hagut el dia abans! Com pot ser que hagués gravat aquella reunió?

En el seu llibre sobre la vaga general de Sabadell de 1976 Vinader explica que va anar a l’Ajuntament i uns fatxes li van dir que el tirarien pel forat de l’escala. El salva un individu dient “esto no se hace con el uniforme puesto”. Al llarg de la seva vida no va deixar de sorprendre’ns.

La darrera vegada que vaig sentir a Xavier Vinader va fer una visió panoràmica de la situació de l’extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa. Va afirmar sobre els grups violents d’extrema dreta en el pas de la dictadura a la democràcia: “L’extrema dreta no estava preparada per passar a la clandestinitat i per això es va anar dissolent en un mar de divisions”. Per altra banda “l’extrema esquerra no estava preparada per passar a la democràcia”. Dues afirmacions sorprenents que mereixen una reflexió serena.
Xavier Vinader era un home de pedra picada, inquietant i sorprenent. A Xavier Vinader li agradava definir-se com un periodista de “la generació de la cruïlla”. Vinader ens va aportar amb el seu treball una informació que es resisteix a diluir-se en espectacle, fent un periodisme de reportatge i d’investigació que malauradament sembla perdre’s.

En els temps que vivim estem orgullosos de ser conciutadans d’un periodista que va reclamar la vocació política del periodisme i que considerava els mitjans de comunicació un servei públic, element clau avui si no volem sucumbir a la desinformació dels mercats financers que tant dolor provoquen.

Però a més de tots aquests referents de l’ètica civil, Vinader ens sorprenia amb la seva gran capacitat d’entrevistar o de tractar les persones i els temes més inversemblants, des de terroristes d’ETA (aneu a saber com aconseguia trobar-los quan la policia no podia, avui sortosament un conflicte en vies de solució) fins a sinistres personatges de l’extrema dreta espanyola, italiana o francesa.

Parlava amb una naturalitat pròpia d’un sabadellenc, dels serveis secrets, dels racons foscos de les policies, les mateixes policies i els mateixos serveis secrets que li demanen consell.

Fou una persona amb molt de caràcter que en la seva dedicació professional hi incorporava una càrrega ètica i una gran preocupació per la col·lectivitat. Vinader es va dedicar al periodisme amb cos i ànima, amb un compromís que va molt més enllà d’un compromís professional. Aquesta civilitat l’hi va comportar dificultats, perills, amenaces i fins i tot l’exili. Mai les va defugir.

L’ideari de Vinader és inesgotable. Ell ens parlava de les mil cares de les coses, però també d’un optimisme militant. “La realitat és modificable i les petites victòries són importants”. I comparteixo amb ell que mai “no s’ha de perdre el neguit per canviar el món”. Aquesta actitud d’esperit lliure és el que millor il·lustra el sabadellenquisme, una gran personalitat i determinació, junt amb una gran capacitat de compromís per la comunitat.

No ho sabeu però viviu a l´URSS

granvia6rt

Segur que no ho sabeu però esteu vivint a l’URSS. Crèieu que havíem arribat a la fi de la Història, com deia Francis Fukuyama un cop va caure el mur de Berlín, el que no hauríeu imaginat mai és que qui va guanyar no era el capitalisme, sinó el socialisme real. Ara el sistema soviètic ja mana a quasi arreu del món.
Us posaré uns exemples per tal de treure-us la bena dels ulls i que, per fi, pugueu veure la llum.

1) Antigament en les eleccions generals als països com a mínim hi havia dos partits, per contra a l’URSS només n’hi havia un. Però a poc a poc els grans partits cada vegada s’assemblaven més i més. Ara n’hi ha un amb noms diferents. 2) Les llistes d’espera als hospitals es redueixen només en els informes generats per l’enginyeria burocràtica del Departament de Salut. Igual que els informes dels plans quinquennals soviètics. Més falsos que un duro sevillano.

3) Ens van prometre lliure competència en la telefonia, el que hem vist és que Telefònica controla monopolísticament el mercat. El mateix passa amb l’aigua, el gas i l’electricitat.

4) Abans hi havia moltes botigues i molt diverses, ara no; ara tenim tres o quatre supermercats. Abans als supermercats hi havia molts productes, ara no; ara només marques blanques. Així acabes anant al Lidl, Caprabo, Dia, Eroski, etc. De fet són el Partit Comunista camuflat. Fixeu-vos que fins i tot et donen un carnet. Quan vas a comprar cervesa trobes la marca “Cervesa Dia” o “Cervesa Caprabo”. Si vols llet o qualsevol altre producte passa el mateix. Ells et trien els productes, no fos cas que n’hi hagués de diferents i et confonguessis escollint els dolents o els que no et convenen. Quan semblava que a Catalunya tindríem per fi capitalisme del bo, resulta que ara els supermercats i les grans superfícies semblen botigues russes de l’època gloriosa de l’Stalin o del Breznev. L’única diferència és que a la URSS les tendes només tenien un producte i aquest s’havia acabat. Ara les botigues són plenes però només tenen un producte. Per aquesta raó els meus amics s’han anat definint així: l’Ester és del Veritas (és ecologista), l’Anna del Carrefour, la Montse d’Eroski (li agrada el cooperativisme) i el Joan del Caprabo. Un dia d’aquests descobrirem que tots els supermercats, que totes les companyies de llum, gas, aigua i telefonia, són de l’únic banc que ha quedat. Tanta concentració bancària i al final només quedarà el Gosbank, el banc central soviètic. Esteu segurs que això no ha passat ja? De fet no és estrany que l’Angela Merkel no sigui altra cosa que el producte de la República Democràtica Alemanya, que no era una autèntica república ni molt menys democràtica. Tot lliga.

Franquisme ara?

IMG_2721 7

La pregunta que ens fem és: fins a quin punt encara vivim en una societat marcada per la mentalitat i les maneres franquistes? On podem detectar tics i rèmores del nostre passat? Hem deixat totalment enrere aquesta manera feixista de veure el món?
És evident que vivim en una societat molt evolucionada i que sortosament hi ha hagut un gran avenç en les mentalitats col·lectives, però la tesi que defensem és que cada un de nosaltres i la societat en general i molt especialment les institucions estem marcats amb tinta indeleble (Walter Benjamin) pel franquisme. Tenia un amic força més gran, va morir fa pocs anys, que veia franquisme pertot. Al principi no ho entenia, al final he arribat a la conclusió que tenia raó, ell podia comparar amb les formes de fer política de la II República i nosaltres, no.
On podem trobar franquisme? Podem trobar residus de franquisme en moltes coses. 1. Quan els regidors d’esquerres dels nostres ajuntaments en exercici del seu càrrec assisteixen a misses de festa major. 2. En l’actitud dels ciutadans quan veuen que hi ha debat intern en un partit. Normalment el partit és castigat electoralment. 3. Els mitjans de comunicació consideren negatiu que un dirigent polític o institucional negociï, perquè demostra feblesa. La gent sembla desitjar una direcció autoritària. 4. En molts actes, conferències i jornades les autoritats arriben, fan un discurs i se’n van. Per què no es queden i escolten? 5. Quan a la gent se li pregunta: llegeixes? Diuen: i ara! Resposta típica del falangisme on tenir cultura era sospitós de desafecte. 6. En la construcció i l’arquitectura d’edificis de les institucions, que són molt millors que els de les escoles. Demostra un tipus de prioritat. 7. En les formes de relació amb la societat civil, si és autònoma és considerada perillosa, i és clar, tenim nivells de participació associativa molt baixos. Durant la república eren molt alts. 8. L’excessiva reverencia al poder de la gent. 9. La manca de debat polític, hi ha declaracions i contradeclaracions, però debat polític, articles meditats, controvèrsies educades i ponderades molt poques. Tothom esta emprenyat, tothom crida. 10. Es considera que unes eleccions avalen qualsevol cosa durant quatre anys, no hi ha cultura política. 11. En les rodes de premsa darrere d’una pantalla de plasma o expressions davant d’una pregunta incòmoda: això no toca! 12. Que la gent es declari com a apolític i que en canvi expliquin sense vergonya la seva vida sexual. 13. La relació dels caps de les empreses de l’IBEX 35 amb el poder té la seva referència directa amb l’INI. 14. Bárcenas és un producte típic del franquisme, ho feien així des de sempre. En fi necessitaria tot el diari.
I si recuperem l’ètica civil republicana?