Mentrestant

Escric aquestes notes apressades mentre llegeixo la carta del President de la Generalitat Carles Puigdemont i encara no sabem segur si recauran sobre els catalans totes les plagues bíbliques de l’Estat. Ja tinc dos amics amenaçats de presó. Mentre esperem la reacció d’un estat que des del 2010 s’ha saltat totes les regles de joc de la democràcia, intentaré fer algunes reflexions sobre la ciutat ja que això durarà força temps. Per cert hi ha diaris que especulen sobre la situació de Catalunya i la salut dels catalans. No diuen el més fonamental, l’angoixa de molts catalans es deu a les amenaces del govern Rajoy, del rei i els seus 10.000 policies, no al debat intern a Catalunya.

Llegeixo al diari que al juny de 2016 hi havia 18 escoles i 4 instituts amb cobertes amb uralita. La notícia és que als darrers mesos tenim quatre escoles menys. Dedueixo que hi ha 14 escoles i 4 instituts amb uralita. Crec que hi ha urgències i urgències. L’Ajuntament hauria de reclamar un pla per treure les uralites dels llocs on hi ha nens. Si la Generalitat ho fa de forma tan lenta, potser que la nostra Casa del Comú, ho faci ja i passi la factura any a any a la Generalitat. Podríem eliminar-les totes. Per cert a l’escola Marcet hi ha una coberta de plàstic a l’entrada que té més sutge que una xemeneia del tèxtil.

Llegeixo també que es fa un pla pel subministrament de l’aigua a la ciutat. Se’ns anuncia que es dedicaran al pla director de l’aigua 64 milions d’euros. Es veu que encara tenim 407 kilòmetres de conduccions amb uralita que és altament contaminant, ni més ni menys que de l’aigua que consumim. Fins aquí sembla una bona notícia, el problema és que aquest pla és a… a 15 anys vista! Crec que ja està bé de fer plans que no veuran acabats cap dels regidors que avui estan al govern de la ciutat. A més, la important dada de 64 milions queda reduïda a 4,2 milions d’euros/any una xifra ridícula atenent als perills que correm. Hi ha gent a la ciutat que diu que ho ha de pagar l’empresa i no els sabadellencs. Em sembla un plantejament estúpid, sempre ho pagarem nosaltres. Cal que s’acompleixi la Missió de CASSA i amb aquestes canonades és evident que ni es compleix la missió ni els valors de la companyia. Seria molt agosarat pensar en un pla a 4 anys vista? Crec que CASSA hauria de fer-ho ràpid i si això suposa un augment de la despesa financera, vegem què costa i com es repercuteix sobre el rebut de l’aigua. Cal fer escenaris per poder discutir i decidir. Fer-ho amb quatre anys significa que ens augmenten el rebut un 5%? un 10% ? un 25? Durant quant de temps? Suposem una factura de 45 euros trimestrals, vol dir que cada més paguem 15 euros. Si apugen el rebut un 10% vol dir que pagaríem cada mes 1,5 euros de més. En comptes de 15 euros, serien 16,5. I si ens ho pensem bé?
Vull fer en aquest article de miscel·lània un prec als del PdeCat. Quan cantin els Segadors no alcin la mà amb els quatre dits, de lluny sembla la salutació feixista. A les fotos de lluny queda francament malament. Fa feredat. Entenc que no alcin el puny, però simplement sense alçar res n’hi ha prou.

Fa uns dies vaig anar a un acte municipal els Premis Alex Seglers, la persona que conduïa l’acte va presentar l’alcalde com il·lustríssim senyor. Vaig llegir que això ja ho han canviat per “senyor-a”. Proposaria, no cal fer cap reglament, que les autoritats es presentessin com a “ciutadà-na”. És una expressió més republicana, més sabadellenca i molt utilitzada durant la II República: “ciutadà alcalde”, es deia, per exemple.

I una darrera reflexió, vaig llegir el 12 d’agost de 2017, que “Unes 32.000 persones fan servir els quatre Espais joves de la ciutat” a Can Rull, Can Puiggener, Torre-romeu i Creu de Barberà. Hi ha més persones que hi van que joves dels quatre barris. Potser que quan es presentin les dades es digui els joves que hi van normalment que no seran segurament més de 200. Algun dia farem un pla per tenir casals de joves autogestionats a tots els barris de la ciutat?

Mentrestant revivim el franquisme convé que la ciutat no s’aturi, aturar la maquinària municipal seria un gran èxit de la reacció.

 

Anuncis

Un pacte sinal·lagmàtic?

Torna el franquisme. No és democràtic un país on als dissidents se’ls empresona. No és democràtic un país on el govern controla tot el poder judicial. No és democràtic un país on s’amenaça milions de ciutadans d’actuar amb violència perquè deixin de reclamar. No és democràtic un país on tornen a existir organitzacions clandestines democràtiques.

Els catalans estem acostumats al llarg de la història a firmar acords sota amenaces. Per això vull reivindicar un concepte de Pi i Margall que avui és revolucionari: el «pacte sinal·lagmàtic». El sentit que li donaven els republicans federals al segle XIX era el d’establir un acord entre iguals, lliure de coaccions i d’intromissió de la força. És un concepte que entronca amb la capacitat confederal de la Corona d’Aragó i del tipus de relació que s’establia amb el rei que abans d’iniciar unes Corts, calia que jurés les constitucions. Una cosa, que ni ara sap fer Felip VI. Segons Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla, el Rei amb el seu famós discurs s’ha saltat la Constitució. Quan es va posar el nom de Felip, ja havíem d’haver sospitat. Mira que hi ha noms a triar!

Bé, el més semblant a un pacte sinal·lagmàtic no va ser l’elaboració de la Constitució, ja que hi havia els canons apuntant els legisladors. Al meu parer va ser en l’intent de reforma de l’Estatut. Havien passat 25 anys i Pasqual Maragall va creure que era l’hora de plantejar un acord democràtic lliure de coaccions. Doncs l’estat s’hi va negar, allò que les urnes els havien negat ho van aconseguir amb el control de jutges, fiscals i el Tribunal Constitucional. Cal recordar que tot va començar quan van voler liquidar Pasqual Maragall, i la bomba final va esclatar quan el TC va humiliar el poble de Catalunya, essent President de la Generalitat una persona nascuda a Còrdova, el socialista José Montilla, que hores d’ara hauria de ser el català més enfadat. En el seu mandat el TC va fer un cop d’estat contra la constitució espanyola, en expressió del citat Pérez Royo.

Estem veient com ha existit una continuïtat massa evident entre el franquisme i el règim constitucional. La Brigada Aranzadi i els poders de l’estat es neguen a fer un acord sinal·lagmàtic amb Catalunya, volen imposar la seva voluntat. Ara ho sabem, s’han tret la careta. Però han comès un error, passi el que passi, Catalunya ho sap i ja no buscarà un pacte sinó proclamar una república per sortir-ne.

CeC i CUP al govern ja!

Vivim temps molt complicats. Carles Puigdemont va fer un dríbling complicat dimarts, crec que cal entendre´l com una mà estesa al diàleg. El govern de Madrid en comptes d´acceptar que la política està en els detalls i d´acceptar el repte de parlar, exigeix que el govern de la Generalitat i el seu president s´humiliïn. Ens plantegen a més una reforma constitucional, anunciada pel líder de l´oposició –una cosa ben estranya–, fent una comissió de diàleg i estudi de la situació a Catalunya, que desemboqui en una subcomissió de la comissió constitucional. No us enganyo, és així. L´estatut elaborat pel Parlament de Catalunya va passar abans d´anar al ple, per quina comissió? Per la comissió constitucional! Allí li van passar el ribot, després al ple, després el referèndum i a la fi un tribunal amb un jutge del Tribunal de Orden Público, el que jutjava antifranquistes, van fer un cop d´estat i es van carregar la Constitució espanyola i la confiança de la immensa majoria de catalans.
El Govern espanyol no vol negociar, no està en el seu ADN, la unitat d´Espanya i per tant la independència de Catalunya no es poden discutir i la república no es pot plantejar. Ni catalana ni espanyola. Per tant ens aplicaran el 155. I això vol dir trencar les regles de joc de la llibertat. Ens situem abans del retorn de Tarradellas. Catalunya en Comú i la CUP cal que entrin el govern per defensar en primera línia les nostres institucions. No han portat 10.000 policies i guàrdies civils perquè es passegin. Fer anar a declarar a l´Audiència Nacional dues vegades Trapero, Sànchez i Cuixart és una humiliació insuportable. Què era l´Audiència Nacional el 4 de gener de 1977, abans de les primeres eleccions democràtiques? Ni més ni menys que el Tribunal de Orden Público. Entesos.
Estem al novembre de 1905 quan es va produir l´assalt dels militars a la revista el Cu-cut i l´aplicació de la llei de jurisdiccions (una mena d´article 155). Es va fer la Solidaritat Catalana, amb carlins, la Lliga i republicans catalanistes. O abans d´octubre de 1934. Què deia Andreu Nin, el gran intel·lectual marxista del moment? «Sostenir activament el moviment d´emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d´atac per part de la reacció.» Tots començarem a tenir amics detinguts i empresonats, o nosaltres mateixos. No es pot esperar ni un minut més. No veig més sortida que tornar a fer una Solidaritat Catalana o un Front d´Esquerres. És qüestió d´hores. Vull veure Quim Arrufat conseller d´interior i Xavier Domènech de Salut. Més inversemblant era que hi hagués consellers com Joan Porqueres o Diego Abad de Santillán de la CNT o Andreu Nin del POUM.

Moments de cruïlla

Durant una vida hom pot viure dos, tres o quatre moments de cruïlla. Tot i que sembla estrany antigament la gent en vivia molts més. Del total de sabadellencs els més grans, ja molt grans, van viure la guerra i la transició. Els de més de 55, però no tant grans només la transició. I els de 55 en avall viuen ara per primera vegada un moment de cruïlla.

El concepte de transició sempre és encunyat a posteriori. En el futur si algú titlla de transició aquesta etapa que vivim, diran que va començar el 2003. Va tenir una primera etapa de 2003 al 2010. Una segona etapa del 2010 al 20 de setembre del 2017. I ara encetem l’etapa crucial. Portem però 15 anys de nova transició.

Sembla que després de 15 anys, la resta d’Espanya ha descobert que a Catalunya hi ha un problema. Tots els mecanismes democràtics normals han fallat. Ha fallat les demandes parlamentaries reglamentàries: reforma estatut. Han fallat les protestes del Parlament de Catalunya expressades durant anys a les Corts espanyoles. No han volgut escoltar la veu de molts catalans que s’han manifestat durant anys als carrers. S’ha necessitat forçar les coses perquè tot d’una, Espanya reconegués que te un  problema. I la resposta ha estat la de sempre: l’envestida.

Fraga Iribarne ministre franquista que mai  va criticar la dictadura en les seves memòries va escriure: “Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se  intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el  gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe  garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno  provisional, como en 1931…” Canvieu Sabadell per Catalunya i Manuel Fraga per Felipe VI i Mariano Rajoy i sembla que la frase sigui vigent.

Doncs si, un dia de l’any 1976 “el carrer va deixar de ser seu”, com escrivia un jove Xavier Domènech en relació a la vaga general. Aquests dies es cridava “els carrers seran sempre nostres”. Quins recorreguts més estranys té el sorgiment dels lemes i dels crits de les manifestacions!

En la història del catolicisme espanyol hi ha hagut sempre un denominador comú. Quan les autoritats eclesiàstiques han vist reduir els seus seguidors, mai s’han plantejat canviar, sinó aprofitar el poder per fer catòlics a la força “Urge, pues, oponer a la pluma, la pluma; a la lengua, la lengua; pero principalmente al trabajo, el trabajo; a la acción, la acción; al partido, el partido; a la política, la política; a la espada (en ocasiones dadas), la espada.” Es tracta d’una frase del nostrat Félix Sardá y Salvany al seu llibre “El liberalismo es pecado”.

Doncs bé al poder de l’Estat espanyol no s’ha plantejat mai canviar l’espasa per la seducció. Quan té alguna dificultat no opta pels mecanismes democràtics: la sobirania rau en el poble i un ciutadà un vot. Ens envia 10.000 arguments de la porra i les bales de goma. Si el govern, governs espanyols haguessin fet alguna proposta intel·ligent no estaríem on estem. Es pot ser tant totxo de pensar que si envies policies a atonyinar-nos, no ens agradarà?

Ens mana un neofranquisme, que a voltes no sabem ni si és “neo”.  I es clar, hi ha un xoc. Ara sabem que a la Constitució espanyola hi ha dos temes que no es poden ni parlar, la unitat d’Espanya i la Monarquia. No ens enfrontem a unes normes constitucionals sinó a una religió que només sap usar l’espasa.

Per altra banda hi ha uns sectors de l’esquerra catalana que van predicant que el catalanisme és burgès. Un fet que aquests dies estem corroborant tots veient com els burgesos de veritat decideixen marxar cap a fora de Catalunya. Molt valents.

Una derrota en una batalla no vol dir una derrota per sempre. Com escrivia l’enyorat Ernest Lluch: no foren inútils els esforços esmerçats pels que foren reduïts el 1714 perquè el seu exemple ha perviscut. Fins ara.

 

Alfonso Guerra escup sobre la tomba de Marta Mata

Vaig escoltar a Alfonso Guerra dient coses com aquestes: «en Cataluña lleva años desarrollándose un movimiento prefascista fruto del nacionalismo. Utilizando a los niños como con las juventudes hitlerianas. Llevan 40 años utilizando tres instrumentos poderosísimos. El primer: la educación. ¿Sabe usted que la mayoría de los profesores de enseñanza en primaria y secundaria son militantes de ERC? Imagínese los Rufianes y los Tardà lo que les están enseñando a los niños sobre Catalunya y sobre España: el odio a España!.

Diu que si hi ha independentistes és per la tasca de les escoles catalanes al llarg d’aquests darrers 40 anys. Anem a analitzar amb racionalitat d’on han sortit els mestres que han educat els fills i nets de la democràcia a Catalunya. Un grup de mestres es van trobar a Saifores un poblet del Penedès a intentar innovar l’educació del país i sortir del nacionalcatolicisme. Ho feien a Cal Mata la casa pairal de Marta Mata. Primer eren com una mena de grups d’esplai i a poc a poc va anar agafant consistència. Creen l’associació de mestres Rosa Sensat l’any 1965. Va agafant força un potent moviment de renovació pedagògica que va ser inspirat primer per l’escoltisme catòlic francès, via l’escoltisme català on es van assajar tot un seguit de coneixements que seran aplicats posteriorment a l’escola. Després seran assumits hegemònicament en la nova escola democràtica catalana als anys vuitanta. Va suposar dos grans novetats, per una banda l’arribada de la llibertat a les aules i la segona la construcció d’escoles per a tots els nens i nenes. Encara que sembli mentida hi ha havia a Catalunya milers de nens sense plaça escolar fins a mitjans dels vuitanta. Els moviments de renovació pedagògica van formar amb els seus materials i amb les seves escoles d’estiu milers i milers de mestres del país.
Modestament vaig formar part de la junta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica durant els anys 2000 a 2004 i ho conec bé. Aquest moviment va ser rebutjat frontalment pel pujolisme, blasmava Marta Mata de forma duríssima i això es notava amb el tracte que el govern de la Generalitat de Catalunya els donà.
Potser el referent ideològic més potent de Jordi Pujol va ser Raimon Galí. En les seves memòries diu que el mestratge del seu pare Alexandre Galí i la seva mare «va permetre a Marta Mata obrir el seu camí particular, que diguem-ho de passada, va consistir a buidar la pedagogia del pare de tots els seus valors morals i cívics».
I també dirigida a ella es diu «No parlem dels desastres consegüents dins del Consell Català d´Ensenyament, influït també per aquest dèficit moral i cívic, polític i religiós».

Per Galí la nova pedagogia catalana no fa altra cosa que “estralls”. En el rerefons de la critica és que no considerava Marta Mata prou catalanista. A més en els seus inicis la gent d’ERC era merament anecdòtica, com ho era en la societat catalana. Eren uns moviments i unes activitats molt criticades per la seva proximitat a l’esquerra, als socialistes i a la gent del PSUC. No en va Marta Mata la gran ideòloga i líder indiscutible dels moviments va ser regidora d’educació pel PSC a Barcelona, diputada pel PSC a Madrid, diputada al Parlament de Catalunya, senadora del PSC i fins i tot presidenta del Consejo Escolar del Estado. Ni més ni menys.

I ara Alfonso Guerra sense cap mena de consideració, sense cap mena de coneixement de la història democràtica de l’ensenyament a la Catalunya democràtica, escup sobre el millor del socialisme català, sobre la tomba de la pedagoga socialista Marta Mata, tan enyorada i tan estimada. Que malament que envelleixen alguns. No tenen ni punyetera idea d´allò  que parlen. Quins mestres van tenir? Quina història d’Espanya els van explicar? Amb quin concepte de la política els van educar? No respecten res. Estic astorat.

Intervenen el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)

Vaig sentir a dir que el govern espanyol havia intervingut el CNJC. No m’ho podia creure. De fet, mai no havia pensat ni en el pitjor malson que això podia succeir.  Vaig indagar i és veritat!

Però anem enrere. Què és el CNJC? L’antifranquisme juvenil va ser molt actiu i molt efectiu. Hi havia un potent moviment de centres juvenils als barris a redós de les associacions de veïns, un potent moviment escolta i d’esplai i un potentíssim moviment obrer, d’on van sortir la majoria dels líders polítics del moment. Hi havia una munió d’organitzacions d’esquerres (JCC, MJCC, JGR, etc.), amb l’hegemonia de la Joventut Comunista de Catalunya, que, en la clandestinitat, cohesionava tot el moviment. Per exemple, en els moments culminants (1976), del nucli dur de la seva organització, el secretariat del Congrés de la Joventut de Catalunya, format per onze persones, el 60% eren militants de la JCC. Òbviament cap d’elles provenia formalment d’aquesta organització ja que estaven en la clandestinitat.

L’Assemblea de Catalunya va decidir de reunir les organitzacions juvenils. Es va crear el Consell de Forces Polítiques Juvenils, per una banda, i la Taula de Joves de Catalunya, per una altra. Ambdues, al final, van crear el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

La Taula de Joves de Catalunya va promoure eI Congrés de la Joventut Catalana, fet a l’ombra del Congrés de Cultura Catalana. La Taula va ser, doncs, un gran instrument de l’Assemblea de Catalunya. Cal tenir present que el protagonisme dels joves en l’antifranquisme va ser aclaparador. Els grans encara tenien la por incrustada al moll de l’os. Es pot veure en les edats dels condemnats pel Tribunal de Orden Público: gairebé tots eren molt joves. A banda del ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, que es cridava pels carrers (i el dret d’autodeterminació dels pobles), es reclamaven la majoria d’edat i el dret a vot als divuit anys (abans era als vint-i-un) i el patrimoni de la organització juvenil feixista OJE. Aquest procés inicial es va acabar amb la Carta de la Joventut Catalana. El 23 d’abril de 1977 es va fer el míting al Palau d’Esports de Barcelona, que va ser la culminació de la campanya ‘Per la majoria d’edat als 18 anys’, a què van assistir sis mil joves. La Taula va sol·licitar a l’Assemblea de Parlamentaris la constitució d’una comissió de joventut i la creació d’una Conselleria de Joventut en el marc de la Generalitat.

Fruit de tot aquest procés, es convergí en una comissió mixta (desembre del 1977) i el dia 2 d’abril de 1979 es van fusionar la Taula i el Consell i van formar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. El funcionament inicial va correspondre a l’etapa de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas i la nova Direcció General de Joventut, amb Rosa M. Carrasco.

Vaig participar en tot aquest moviment des del comitè executiu de la JCC, en la Taula de Joves de Sabadell i, més tard, entre els anys 1984 i 1986 com a vice-president del CNJC. I tinc uns records molt intensos d’aquells temps. En destacaré un: l’ingrés del CNJC al Youth Forum, celebrat al Parlament Europeu a Estrasburg l’any 1985. Els joves catalans vam entrar a Europa poc abans que Espanya entrés a la CEE.

Fem un gran salt. Em dirigeixo al CNJC per veure si efectivament està intervingut i em responen:

‘Des del 21 de setembre de 2017, el nostre compte bancari ha estat congelat a causa de l’Ordre del govern espanyol, que afecta 297 organitzacions. L’efecte específic d’aquest ordre és el control directe de les nostres despeses a través de l’Agència Tributària Espanyola. Concretament, tots els nostres pagaments i domiciliacions s’han de notificar mitjançant una declaració responsable a través de la qual jurem que no financem actuacions il·legals ni contràries a les decisions dels tribunals. Aquestes declaracions responsables s’han d’enviar a l’Agència Tributària. Els pagaments no es fan efectius fins que l’Entitat Bancària valida el procediment. A més, als procediments s’hi fan canvis cada dia. Tota aquesta situació és un atac directe a la nostra independència financera i té un efecte negatiu directe sobre l’activitat diària del CNJC’

S’han begut l’enteniment! El govern de l’estat espanyol creu que el CNJC és un organisme perillós! Noto una esgarrifança per tot el cos. Està en perill tot el que es va aconseguir amb la lluita incansable de la resistència, que des de l’any 1940 va resistir i combatre el feixisme. Des d’aquell començament de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, amb l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942, passant pel maquis i el Front Nacional de Catalunya, fins a la tortura salvatge de Domènec Martínez a la Dirección General de Seguridad de Madrid per ser secretari de la Joventut Comunista de Catalunya l’any 1976.

Walter Benjamin ens va explicar un concepte molt actual, la idea que la història no ens demostra que el futur hagi de ser ineluctablement millor que el passat i el present. Som en uns moments en què hom té tota mena d’indicadors que ens mostren el contrari. No és gens clara una visió optimista del progrés, ens va descriure la possibilitat que podíem anar enrere en la lluita pels drets civils i socials. I això és precisament què passa ara mateix.

És l’hora dels joves, una altra volta. Però que sàpiguen que aquest cop ens tindran a tots darrere, sense fissures.

Ser equidistant

Imagineu que tot plegat és al revés. Espanya té la capital a Barcelona. L´idioma oficial és el català i cooficial el castellà en algunes comunitats. El Govern espanyol està presidit per Puigdemont.

El Parlamento d´Andalusia fa una reforma de l´Estatuto de Autonomía. Un cop el tenen redactat i aprovat, el nou Estatuto ha de passar pel Congrés dels Diputats radicat al 22@ de Barcelona. Gabriel Rufián, sempre tan subtil, afirma «lo vamos a cepillar». Els andalusos responen. En aquestes es fa una gran campanya recollint firmes contra Andalusia i el seu Estatuto. El retallen per tot arreu. Tot i això els andalusos el voten afirmativament en un referèndum. Però ai las! Hi ha un Tribunal de Garanties Constitucionals, radicat a l´eixample barceloní. Està format per catalans independentistes restrenyits que no volen que Andalusia tingui poder. Es fumen puros a les diades castelleres durant quatre anys i per fi el deixen ben esquilat. Òbviament els andalusos s´emprenyen i munten una gran manifestació a Sevilla d´un milió de persones.

La presidenta Susana Díaz s´entrevista amb Puigdemont i li reclama el concert econòmic com els bascos. Puigdemont li diu que ni parlar-ne. Els andalusos munten una cadena humana des d´Ayamonte fins a Vélez-Rubio, uns 554 kilòmetres. La televisió espanyola òbviament no en diu res. Tampoc es fa ressò de les impressionants manifestacions dels següents quatre anys. Carles Puigdemont comença a fer declaracions una mica estranyes: «És el gironí que escull l´alcalde de Sant Julià de Ramis i és l´alcalde el que vol que siguin els veïns l´alcalde de Girona». La gent comença a pensar que no hi és tot. Des de la capital del regne es va repetint que tot el problema es deu a Susana Díaz, que és una líder que porta als andalusos a l´abisme. I que si canviessin la Susana tot s´arreglaria. La substitueix un desconegut alcalde de Dos Hermanas, Francisco Toscano. I no canvia res. Aquest convoca un referèndum.

El Tribunal de Garanties Constitucionals presidit per un neutral Artur Mas diu que és il·legal. Decideixen enviar 12.000 mossos d´esquadra a Andalusia en vaixells davant els ports de Màlaga i Cadis. El dia del referèndum els mossos comencen a apallissar sense pietat dones grans i gent de tota edat i condició per arrencar les urnes. Els pacífics andalusos queden astorats. Puigdemont diu que no és interlocutor Francisco Toscano. TVE, Tele 5 i la Sexta diuen que la culpa la tenen els andalusos per voler votar. Afirmen que hi ha hagut enfrontaments entre la policia i les velletes andaluses, que són molt agressives. Tres del PP i dos del PSOC han titllat de nazis els dirigents andalusos. El rei Jaume XI, des del saló del Tinell i en directe per TVE, ha amenaçat d´acabar amb el govern de la Junta de Andalucía. L´única solució que veig és que els andalusos es rendeixin. I és que són uns pesats.