Programes radicals

foc1085

El ritme frenètic en què viu la política avui no ens permet una anàlisi detallada. Tot són declaracions i contradeclaracions i no hi ha reflexió pausada dels elements més ideològics que inspiren les organitzacions. M’ha caigut a les mans el programa d’un dels partits o millor dit moviments emergents dels darrers mesos i com que sóc o pretenc ser un analista polític que no es deixa portar per la conjuntura sinó per les anàlisis rigoroses, us el resumeixo. «El partit es defineix com a socialista perquè el seu programa i la seva acció van encaminades a la superació del modus de producció capitalista mitjançant la presa del poder polític i econòmic i la socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi per la classe treballadora (…) declarem que la societat socialista que preconitzem tindrà de ser autogestionària. (…) Tots els homes seran amos del seu treball i de la seva consciència (…) resumint: el control i l’autogestió dels treballadors en tots els terrenys».

També m’he llegit el programa per les properes eleccions. El programa electoral diu coses com: «emparar les reivindicacions justes en favor dels oprimits i dels marginats (…) els treballadors han suportat sobre les seves espatlles els desajustos, la irracionalitat, l’afany de lucre dels capitalistes espanyols (..) reducció de l’edat de jubilació als 60 anys (…) les pensions subsidis d’atur i les ajudes familiars asseguraran un ingrés mínim no inferior al salari mínim (…) revisió de l’estoc d’habitatges per evitar l’existència d’un nombre injustificat d’habitatges desocupats (…) els habitatges de caràcter social construïts seran cedits als usuaris amb lloguers mòdics i bé adquirits amb crèdits hipotecaris de la Banca Oficial». A veure si ho endevineu. És el nou programa d’ICV? d’EUiA? De Barcelona en Comú? De Catalunya sí que es pot? De la CUP? O d’algun partit petit encara més a l’esquerra?

Estic molt d’acord amb unes idees que posen a l’ésser humà per sobre de qualsevol altra consideració. Sembla que us estigui llegint el pensament: «aquest no pot ser el programa que aspiri a ser majoritari i hegemònic al país, és el programa d’un partit amb aspiració de minoria».

És ni més ni menys que la Declaració de principis de la resolució política aprovada en el XXVII Congrés de 1976 i el programa electoral de 1977 del… PSOE!!

Amb aquestes idees el PSOE va irrompre a l’Espanya de desembre de 1976 i al cap de sis mesos es va consolidar com el segon partit més votat a Espanya, molt per sobre de l’heroic PCE. Va aconseguit més de 5 milions de vots i el 30% del cens electoral. A només un milió de vots de la UCD. Al cap de cinc anys va accedir al poder.

Què ens ensenya la història? Que tot plegat és molt estrany, molt rar.

Felipe González i el centre

P1270467

Des que va néixer, Felipe González va dient cada dos per tres que el PSOE ha de girar al centre. L’expresident del Govern ha advertit en un discurs de recepció del IV Premi Manuel Clavero dels riscos que «a Espanya s’està abandonant l’espai de la centralitat política» i ha afegit: «Tant de bo no el perdem». González també s’ha ficat amb els partits nous: «S’ha de ser més tolerant amb les tonteries dels partits nous», pel que sembla les tonteries dels partits vells són intrínseques. Sobre Ada Colau ha dit: «Proposa que Barcelona sigui un parc natural, sense turisme, ni congrés de mòbils. La seva proposta és la més exitosa i ho puc entendre. Repeteixo: s’ha de ser tolerant». Sempre és millor un parc natural que el gas natural. Oi?
Com tothom sap, Felipe González va construir els fonaments de l’Estat de benestar a Espanya, no entenc què li ha passat. Cal recordar que va ser Ernest Lluch, com a ministre de Sanitat, qui va fer de la sanitat un dret universal. Ara que s’està intentant liquidar no s’entén que González en sigui un dels principals instigadors. És com si es fes l’harakiri.
Felipe ha anat tant a la dreta, tant a la dreta, que ara no es cansa de repetir com un mantra que cal anar al centre, en això té raó. No té cap sentit que el PSOE sigui el segon o tercer partit de dretes, s’ha de centrar, és a dir cal que vagi a l’esquerra, lloc on va néixer. O ho fa ràpid o acabarà desapareixent com el PASOC grec.
El socialisme català i espanyol no farà res de bo fins que no s’atreveixi a fer optar a Felipe González entre ser conseller delegat de Gas Natural i de Carlos Slim o ser militant del partit.
El socialisme democràtic és més necessari que mai, fins que personatges com Felipe no entenguin que no és ètic voler influir des del partit socialista en la política espanyola, al mateix temps que és conseller delegat de Gas Natural, no aixecarà el vol. Els vells militants de Suresnes això ho sabien.
A Catalunya i a Espanya es necessita un partit socialista que ocupi el lloc que li correspon: la defensa des del socialisme en democràcia de les classes populars.
I per acabar us diré un secret, el centre és un espai indefinit entre la dreta i l’esquerra. De fet el centre no existeix, és el refugi dels covards que no gosen amenaçar la posició dels poderosos.

Les mil mentides sobre el consum d’aigua

aigua106

Hi ha gent, molta gent, massa gent, m’atreviria a dir, que creuen en tota mena de supersticions. Una de les més esteses és la creença irracional en els efectes benefactors de l’aigua. Cada dia és més freqüent veure gent que només beu aigua per dinar i per sopar. A les oficines del país hi ha en cada taula una o dues ampolles d’aigua de litre i mig. Anant pel carrer és normal trobar-se persones que porten ampolles d’aigua a les mans i en beuen a tota hora. Fins i tot els ciclistes de cap de setmana tenen uns dipòsits d’aigua (i potser altres coses) a l’esquena que per no haver-se d’aturar beuen de tubs de plàstic. Aquesta fal·lera dels catalans amb l’aigua deu tenir alguna explicació.

La primera explicació: és una ofensiva de l’espanyolisme a partir de la xufa. Antigament des de Madrid van promoure a l’arc mediterrani la ingesta massiva d’orxata, això va provocar que els catalans en comptes de sang tinguessin aquest líquid blanc a les venes. Va donar lloc a les conegudes polítiques de la puta i la ramoneta.

La segona explicació que va reprendre el relleu de la primera, quan aquesta tàctica de la xufa ja no donava per a més i les noves generacions volien una altra cosa, s’han inventat la idea que el millor pel cos és… l’aigua! L’argument és que el 50% del nostre cos efectivament és aigua i que per tant cal hidratar-se tot el dia. I que l’aigua és la beguda més saludable que existeix. Com si això ens indiqués res essencial. El que no ens diuen és que això no és bo.

Ja hem creat dues noves malalties. La primera l’ortorèxia, és a dir l’obsessió per una dieta saludable. La segona la hiponatrèmia, és a dir per la ingesta excessiva d’aigua. L’aigua dilueix les sals i fa que el cos es descontroli. Provoca confusions en l’estat mental, convulsions, mal de cap, espasmes musculars, fatiga, etc.

Tothom sap que l’aigua rovella, el mateix fa amb tots els organismes que tenim dins i que no veiem, si féssim una autòpsia veuríem que la gent que beu molta aigua està rovellada, però tampoc no ens ho diuen, per què? La culpa, és clar, és de les farmacèutiques que o bé tenen empreses d’aigua embotellada o bé esperen que ens posem malalts per proporcionar-nos medicaments.

La solució és fàcil, l’aigua només cal beure aquella que t’empasses sense voler a la dutxa, a la piscina o al mar. Tots els altres líquids que hem de beure han de ser: cerveses, vi blanc, vi rosat, vi negre, cava, whisky, conyac i tota mena de destil·lats alcohòlics. Que no anirà bé per la salut? I el bé que us passareu mentrestant?

Feu vacances, feu bondat i, com cantava Krahe: «No todo va ser follar».

Tots a votar el PSUC

cel78

Una cosa extraordinària està passant a Catalunya. Podríem dividir els partits en dos tipus. Els que directament es fan desaparèixer i es converteixen en plataformes polítiques noves i els que continuen com si res no hagués passat i estan a punt que la ciutadania els faci desaparèixer.
Fet i fet tothom avui es declara hereu del PSUC. Una cosa xocant. Així doncs, tenim una llista de la CUP amb el nom de Crida, amb persones com David Fernández que s’han declarat comunistes i que en algun moment o altre han expressat la seva admiració pel PSUC. Una llista, Catalunya, Sí que es Pot, amb gent d’ICV, EUiA i Podem que tots es declaren hereus d’aquesta tradició. La llista Junts pel Sí encapçalada per un hereu natural del PSUC, eurodiputat per ICV fins fa un any, Raül Romeva, i una històrica militant del PSUC, Muriel Casals, al número tres. O sigui que votem el que votem estarem votant el PSUC. Quines coses té la història. No hagués dit mai que l’únic partit en què he militat acabaria guanyant les batalles com el Cid, un cop mort i enterrat.
El PSUC va ser un gran partit que comptava amb 8.000 militants en la clandestinitat, amb l’adveniment de la democràcia va arribar a tenir-ne 42.000. En la batalla entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes va passar de 42.000 militants a 3.000 en qüestió d’un any i mig i del 20% de vots al 3%. Alguns dirigents creien que «mejor equivocarse con el partido que acertar fuera de él». Al PSUC va passar una cosa que va descriure Javier Pradera com un fenomen típic de la tradició comunista estalinista. En aquells països de l’est d’Europa, la gent se n’enfotia i considerava dissident el que segueix «recto cuando el partido gira a la derecha o a la izquierda». Així doncs, 39.000 militants va seguir recte i el partit es va quedar sol, amb la Veritat, però sol. Ja ens havia de semblar sospitós un partit que en la seva festa anual en deia «Festa del Treball» no podia arribar massa lluny, no fotem.
Deuen estar molt, molt malament les coses com perquè ara l’element de més prestigi en la política catalana sigui un partit que va matar els seus propis dirigents, amb una diligència i rapidesa sorprenents.
Els que es reclamen ara del PSUC deuen estar malament però els que no s’hi reclamen probablement encara estaran pitjor. Com diu Xavier Domènech, «la història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades, modificant els interrogants». En cristià: el món és boig i no sabem què ens depararà el futur.

Electricitat a Can Puiggener

IMG_0392 (3)

Dimecres hi va haver un desplegament dels Mossos a Can Puiggener digne de la persecució de Bin Laden. De bones a primeres semblava que per fi feien fora els delinqüents que tenen atemorida la zona i que tothom sap qui són. Doncs no. Sembla que Endesa, els jutges i els mossos volien acabar amb una pràctica com és agafar l’electricitat sense pagar.

Uns diuen que Endesa és una empresa privada que be ha de defensar els seus interessos. Altres diuen que l’acció policial és correcta. Hi ha gent fins i tot que afirmen que és lògic que no avisin a l’alcalde.

Intentaré argumentar que tots aquests no tenen raó. D’entrada Endesa no és una empresa privada sinó pública de l’estat italià. Però anem a pams.

Tenim l’electricitat més cara del món mundial i les companyies diuen que hi perden diners. Sensacional! No només diuen que hi perden diners sinó que a més que els devem 30.000 milions d’euros. Mentrestant i any rere any reparteixen dividends. Aquesta simple argumentació faria que tothom considerés sospitosa la gestió de les companyies elèctriques. A més a les elèctriques els vam donar 12.000 milions per un suposat cost de transició a la competència. Olé! Els vam donar també 15.000 milions en cinc anys en concepte de subvencions. Aquesta mateixos diuen que no n’hi ha per l’estat de Benestar. Olé! En cinc anys han guanyat 14.000 milions d’euros per la diferencia entre el cost de producció i el preu de mercat. Encara que sembli inversemblant un MWH de central hidroelèctrica amortitzada és de tres euros, d’una nuclear 20 euros. I ara cobren 61 euros. Olé! Tenen la gran barra de reclamar que els devem 26.000 milions d’euros. Olé! Encara hi ha més, l’Estat paga a les elèctriques 700 milions l’any en concepte de ‘interrumpivilitat’. Ja han cobrat més de 2.000 milions. Olé! A més els consumidors domèstics paguem l’electricitat un 155 per cent més cara que la de les grans industries. Olé! Als darrers 10 anys, amb la teòrica liberalització i competència han augment un 80 per cent el preu de la llum. Olé! Una de les coses més increïbles és que els embassaments no els utilitzem per produir energia perquè en sobra! Olé! Mentre tot això passa aquestes companyies han deixat sense llum a 1,1 milions de cases on viu gent que no pot pagar. D’aquests 62 a can Puiggener.

Potser que després de tants diners públics que hem donat a una empresa com Endesa, aquesta podria fer ni més ni menys que com CASSA. Relacionar-se amb els serveis socials de l’Ajuntament de Sabadell per analitzar els que tenen necessitats socials i diferenciar-los dels que son simplement incívics i solucionar el tema. Com sap el jutge si el que no paga la llum és un delinqüent o una pobra família al límit de la subsistència? No ho sap, l’única forma de saber-ho és preguntar-ho als serveis socials de l’ajuntament i per això, es clar, ho hauria de saber Juli Fernández, el nostre alcalde. Fer-ho com ho fan ara és realment aplicar el principi que la justícia és cega. Si jo fos jutge no dormiria.

Ara bé és increïble que les autoritat judicials, policials i polítiques no informin a l’alcalde de Sabadell. Es d’una deslleialtat institucional que fa feredat. Sobretot quan haurà de ser l’ajuntament qui intenti pal·liar les conseqüències d’aquestes decisions. Siguin més o menys casos. Avui ningú ho sap. Hi haurà nens que viuran en cases sense llum. Algun jutge i algun conseller hi ha pensat? No seria molt millor que els jutges i la policia perseguissin les grans empreses que evadeixen impostos per milions cada dia?

Per cert dels ocupes violents que tenen atemorits els veïns a aquests no els diem res. Al·lucinant! Caldria ser durs contra els mafiosos i establir una taula de concertació amb fons d’Endesa per tal d’atendre els pobres. Una cosa tant revolucionària com el que es fa amb l’aigua.

Potser és que el sistema està muntat així però talment és com un exemple tret de la ment de Karl Marx. El govern de la Generalitat com deia el Manifest Comunista “sembla purament i simple, el Consell d’Administració que regeix els interessos col·lectius de la classe burgesa.” o d’Endesa. Hi fa pensar que David Madí sigui el President del consell assessor d’Endesa. Bé potser és una casualitat.

Mentrestant, si esteu empipats podeu fer una cosa, doneu-se de baixa d’Endesa i feu-se clients/socis de Som energia. És fàcil i senzill. Endolleu-vos al futur cooperatiu, solidari i ecològic. Ara és possible.

L´hegemonia canvia de bàndol

IMG_3838 (4)

Estic desconcertat. Vaig llegir l’enquesta que va fer l’Òmnium, realitzada per Jordi Muñoz, un politòleg de prestigi. Ens plantejava tres hipòtesis. Si es feia una llista amb CDC, ERC i CUP aconseguien 75 diputats. Si aquests tres partits anaven per separat n’aconseguien 67, i si feien el que finalment han fet, és a dir, una llista de CDC amb ERC i la CUP pel seu compte, el resultat és 52 més 10, o sigui 62 diputats. I s’han decidit per la pitjor opció. Francament no ho entenc.
L’única explicació que hi trobo és que existeix la possibilitat que CDC en solitari quedés com a tercera força política. Li passaria factura la seva política antisocial. A més li passarà factura l’embolic que hi haurà en pobles i ciutats amb UDC, no tant pels vots que aconsegueixi el partit que lidera Duran des de fa trenta anys, sinó pel mal que aquests 100.000 vots faran a CDC.
Artur Mas no ho ha posat fàcil, manté Boi Ruiz, Felip Puig, Irene Rigau i Mas-Colell al govern, quan no li hagués costat massa fer un gir a l’escocesa i tornar a recuperar la idea pujoliana que el model no és Irlanda sinó Suècia. I ens diu oblideu-vos de les vostres idees d’esquerres i voteu-me a mi. Ostres. Imagineu-vos que fos al revés. A la gent de dretes dir-los oblideu-vos de les vostres idees de dretes i voteu un president de la Generalitat d’esquerres. Mai passaria.
ERC està fent des de fa quatre anys el gest de generositat política més bestial de la història de les democràcies occidentals. Però té un problema, es parlarà de llista única a les eleccions a Cortes i després es parlarà del nou partit que substituirà CDC. Faran una OPA a ERC. Ja cal de vigilin.
Sento Artur Mas dient que si no es vota la seva llista es vota no a la independència. Quedo astorat. Si es vota la CUP és votar no a la independència? No fotem. Ja he sentit que massa gent qüestiona fins ara si ERC és prou indepe, al·lucinant, ara es fa el mateix amb els de la CUP, doblement al·lucinant.
Però hi ha més, per què hi ha tanta gent que posa Catalunya sí que es pot al bàndol de l’espanyolisme? Una part de dirigents han dit que van votar sí-sí el 9-N. Per què no els podem sumar al bloc sobiranista? Seria bo per al país perquè col·locaria el resultat al voltant d’una majoria de 100 diputats al Parlament de Catalunya, una majoria abassegadora. La qüestió és, doncs sorprenent, però té una explicació. El centre dreta anteposa la lluita de classes a l’emancipació nacional. Sap que si fem la suma de diputats d’esquerres l’hegemonia del procés ha canviat de bàndol.

Anar al lavabo, una odissea

IMG_0415 (3)

Si vols anar a un lavabo d’un bar o restaurant català, és com una gimcana o com emplenar uns mots encreuats. Antigament anaves a un bar, prenies un cafè i preguntaves: el lavabo? Et deien al fons a l’esquerra. Anaves al fons i efectivament hi havia una porta que deia “homes” i una altra que deia “dones”. Des de fa un temps, als bars i restaurants tot s’ha tornat més complicat. Segurament té a veure amb Mad men, una sèrie de televisió on quan comença un capítol el Draper té un got ple de whisky a les vuit del matí i quan s’acaba el capítol s’ha engolit trenta gots a vessar. Mai passa res de res. Però en aquests dies dels anys seixanta es van inventar el disseny i les campanyes publicitàries. El resultat és complicar-nos la vida fins a l’infinit.
Ara vas a un lavabo, continua essent al fons a l’esquerra, però tot es més complex. En una porta hi ha un gall i en una altra, una gallina. Has d’investigar en quin animal és més evident la cresta. En una altra hi ha dibuixos de com anaven vestits els nobles al segle XVII, els homes van tan recarregats i amb perruques que és difícil saber quin és el de dones i quin el d’homes. En una altra hi ha el signe masculí i femení, i tinc el problema que els confonc, em passa com amb els símbols < o>. I encara n’hi ha que posen els rètols en euskera.
Així doncs, si no vols acabar entrant al lavabo equivocat, t’has d’estar una estona capficat a veure si entens els ideogrames, com més creatius, millor.
Després comença una altra aventura contra la tecnologia. Busques l’interruptor del llum de l’entrada, vas buscant a les palpentes. De cop, sense que l’hagis trobat, el llum s’encén. Es veu que hi ha una cèl·lula que et mira en l’obscuritat. El problema és que a vegades entres i esperes que s’encengui, quan fa dos minuts que estàs dret com un imbècil t’adones que hi ha un interruptor amagat darrere la porta.
Una de les darreres innovacions és la de pintar a l’urinari una mosca. Diuen que és perquè apuntin allí. Crec sincerament que el més normal és que quan entreveus un bitxo tan a prop instintivament tornis a tirar la cremallera cap amunt.
Després ve la dificultat d’estirar la cadena. No n’hi ha. Busques una palanca o interruptor, etc. En alguns casos hi ha una altra cèl·lula, o bé una petita càmera connectada a internet o l’envien a un call center de l’Índia on hi ha un paio que te la mira i quan has tancat l’ocell a la gàbia i per control remot estira la cadena.
Però l’aventura encara continua. Vas a rentar-te les mans i no hi ha aixeta, busques la palanca, per davant, per darrere, i res. Tot d’una passes la mà per sota del broc i l’aigua raja! És també automàtic! El problema el tens quan un altre dia confiat poses la mà sota del broc i esperes i esperes i res de res. Al final resulta que darrere de tot hi ha una petita palanqueta que fa d’aixeta. Mires a la dreta i a l’esquerra a veure si algú t’ha vist fent el ruc.

Llavors vas al dispensador de sabó. Te’l mires, i penses com es deu fer servir! La moral ja la tens per terra. Poses la mà a sota i res, busques per davant, per darrere i de sobte, xaf !, surt disparat un raig de sabó a terra. Com ho has fet? No ho saps. Mires a terra i està tot ple de sabó. Respires alleugerit, no ets l’únic burro que no sap com es fa per ensabonar-te les mans. Llavors poses la mà a sota i vas resseguint tot el dispensador en un moment determinat, xaf!, una ració de sabó. No saps com ho has fet, però has aconseguit el sabó. Tornes a obrir l’aigua i després ve l’hora d’eixugar-te. Hi ha els coneguts bufadors i, darrerament, una mena d’aparells on poses les mans a dins i l’escalfor fa que s’eixuguin. Les tovalloles, ai las, es veu que no molen, són una cosa del segle XV.
Amb tanta tecnologia anar al lavabo s’ha convertit en un exercici només per a premis Nobel. Voleu dir que no en fem un gra massa de tanta tecnologia per a no res?