Que rars són els de Terrassa!

terra2

A Terrassa es viuen les conseqüències socials de la crisi de la mateixa forma dramàtica que a Sabadell. Però Terrassa és molt, molt, molt, molt diferent que Sabadell, no fotem! D’entrada a Terrassa hi ha una catedral i un bisbe i a Sabadell no, gràcies a Déu.

A Terrassa als darrers anys han tingut un govern sensat fonamentat en un pacte entre el PSC i ICV. Allí hi ha un PSC ‘normal’ que ha conduit raonablement la ciutat. Han fet govern quasi sempre amb ICV, una força política que als darrers anys ha dirigit les polítiques socials i en alguns casos ha estat capdavantera en la innovació i agosarament polític per fer front als aspectes més brutals de la crisi en la vida dels terrassencs: habitatge, bancs, etc.

Tot i això, tot i que Terrassa i el PSC no ha patit el cas Mercuri i que no viuen una crisi institucional, allí una bona part de l’esquerra s’ha posat d’acord. ICV, EUiA, Podem, PC (Procés Constituent) i Guanyem Terrassa, han arribat a la conclusió que es necessitava fer un gran esforç de confluència i han creat Terrassa en comú. A la bona trajectòria de gestió municipal d’ICV s’hi sumen les emergents forces polítiques que han generat il·lusió però que saben que encara ho tenen tot per demostrar.
A la generositat d’uns s’hi ha sumat la sensatesa dels nous que saben que no és tan fàcil gestionar un ajuntament. A més una cosa és intentar posar en pràctica elements de radicalitat democràtica més propis de radicaux de gauche, que és el que avui es proposa com si fos una gran innovació, que no pas intentar que els ajuntaments facin polítiques més esquerranoses.

Quin marge tenen els ajuntaments per fer polítiques d’esquerres? Aquesta és una resposta que caldrà donar als propers mesos. Uns hauran d’acceptar que es pot fer més, altres que la batalla municipal no és l’adequada per tombar la Troica. En fi la història està per construir-se.

Tornem a Sabadell. Aquí fins ara tots els intents de confluència han fracassat. Però és evident que si bé la CUP i l’Entesa han fet un procés lloable creant la Crida, els altres ho han fet molt malament. Sabadell Guanyarà porta quatre mesos instant a crear una candidatura ciutadana amb ICV, EUiA i Podem (PC en assemblea va anunciar sensatament que no es pronuncia) i sembla que aquesta setmana és la decisiva. Qui cregui que esperant al darrer moment tindrà avantatge s’equivoca, s’han perdut quatre mesos per parlar amb els 25.000 votants que voldrien votar Sabadell en comú. Estem a punt de fer un fiasco i de passada un fiasco a la ciutat de conseqüències il·limitades o d’assaltar els cels. Ves que amb tantes disputes el guanyador no sigui l’Ayuso. Tic, tac, tic, tac.

Pla Juncker i la mare que els va…

IMG_0412 (3)

Es veu que hi ha un pla de la UE per finançar grans obres públiques. Ja és delictiu que porti el nom de la persona que hauria de defensar els drets dels europeus i en comptes d’això defensa els drets de les multinacionals a no pagar impostos utilitzant Luxemburg de paradís fiscal. Què en podem esperar d’un individu com aquest?

A veure, per què jo he de finançar i pagar la MAT? Si unes empreses elèctriques volen comprar i vendre energia i per aquesta raó necessiten estar més connectades perquè no es paguen i es financen les línies elles? A més, si a França es poden fer soterrades i a Collserola probablement també, per què en d’altres indrets de Catalunya han d’anar trinxant el paisatge? Un dels arguments més delirants és que així, amb empreses elèctriques interconnectades, l’energia serà més barata! Em rebolco per terra de l’atac de riure i de cabreig. Tindran cara dura! Cada pas en la concentració energètica ha significat més monopolis i, és clar, augments abusius de preus. S’estudia aquest efecte a primer d’econòmiques.

Crec que ens hauríem d’oposar frontalment a finançar unes obres que només serveixen per crear monopolis i per fer-nos cada dia més dependents de cada vegada menys gent. Trobo normal que hi hagi plans d’inversions europees. El que trobo totalment inacceptable és que els beneficiaris no siguin els governs sinó que aquests facin de delegats de les multinacionals i presentin projectes d’empreses com Endesa, Vodafone o Telefònica.

Tothom s’ha begut l’enteniment? O sigui, empreses que amb artificis fiscals no paguen impostos estan fent negocis amb els clients europeus. A més, amb molt de desvergonyiment utilitzen finançament públic per les seves inversions amb unes condicions immillorables que ja voldrien les Pimes. Això quan no se’ls garanteix que si les inversions van malament ja els tornarem els diners amb els impostos.

El darrer cas. Donarem 275 milions d’euros, és a dir, 45.000.000.000 de pessetes a Cedinsa, empresa participada pel Santander, Bankia, CaixaBank, BBVA, Catalunya Bank i ICO. Com que no passen els cotxes que volien per l’autovia Vic-Ripoll, doncs a pagar la Generalitat. O pitjor: ja sabien que no hi passarien cotxes? Algú s’ha enriquit fent les obres i algú s’està enriquint finançant-les. Això sí, no obrirem els quiròfans tancats per les retallades perquè no hi ha diners. I els de l’hepatitis C que s’esperin. 11.000 catalans que amb aquests diners es podrien curar. Necessitem governs que representin al poble, no les multinacionals.

Ciutat intel·ligent, ciutadans totxos

P1280711

Ja fa bastant de temps que els usuaris d’autobús vam estar molt contents quan en algunes parades d’autobús es van posar rètols on s’indica el temps que falta per què passin els autobusos. El meu criteri és que si falten més de deu minuts me’n vaig caminant, i si manquen menys de deu minuts espero. Encara però a la majoria de parades on no hi ha rètol.
Fa dies vaig llegir que hi ha una nova aplicació de mòbil de la TUS. Està bé fer alguna cosa positiva mentre hi ha tanta gent intentant que no agafem els transport públic: ara va per aquí, ara va per allà. Ara passa pel Centre, ara no. Algú ha decidit que per posar una baraneta a l’entrada del nou pàrquing han de col·lapsar un mes els autobusos pel Centre. Us heu fixat quanta gent treballa fent la baraneta dels nassos? I a quin ritme?

El problema és que no tinc ni punyetera idea de baixar-me l’aplicació de la TUS. Quan preguntes com fer-ho, quasi tothom respon: però si és molt fàcil! Si encara diguessin és molt difícil i jo ho sé fer, però no encara et fan sentir més totxo del que ets. És tan fàcil i no ho sé fer! Crec que tothom diu que és molt fàcil però ningú sap fer-ho, és la metàfora de tantes coses d’aquesta vida…

Després de diverses setmanes pensant com fer-ho per fi vaig trobar una dona -Raquel, no podia ser d’altra manera, era una dona- que troba que és molt fàcil però que, a diferència dels homes, sap fer-ho. En un plis plas m’hi posa l’aplicació de la TUS.

L’aplicació és sensacional. Tens quatre opcions. Pots veure totes les línies i dins d’aquesta opció pots veure la llista de parades i una altra que és el plànol.

Una altra opció et diu totes les parades que queden a prop d’on ets. He preguntat a gent del congrés smart city com funciona. M’han dit que envies un senyal a un satèl·lit i allí hi ha una estació amb teleoperadores que miren on ets i t’indiquen què has de fer. No sé si ho sabeu però resulta que Sabadell va entrar com a ciutat membre de la RECI. La cosa no tindria res d’estrany si no fos que RECI vol dir ‘Red Española de Ciudades Inteligentes‘. Aquell dia la junta devia estar beguda, perquè d’altra forma no entenc com ens hi deixen entrar. Sabadell ciutat intel·ligent? Entre les virtuts de la nostra ciutat, que en té moltes, no hi trobo aquesta. Què hi farem.

Tornem a l’aplicació de la TUS. També pots seleccionar una parada i veure quants minuts falten perquè passi un determinat autobús per allà. És sensacional!

Un cop familiaritzat amb el gadget, el divendres havia d’anar a un bar de la Rambla i vaig pensar: faràs servir l’aplicació! Vaig buscar la parada de Francesc Layret, ostres n’hi ha dues. Una per pujar i una per baixar, esclar. Vaig trigar dos minuts a saber quina era la bona. I un cop ben situat vaig veure que el 10 i el 2 estaven a punt d’arribar, mancaven tres minuts. Vaig córrer travessant la plaça dels Avis i just arribar a Francesc Layret, el 10 girava ja cap a la Gran Via i el 2 parava. Travesso el carrer i el 2 també marxa. Per arribar el 3 faltaven 15 minuts.

M’han faltat els dos minuts de mirar l’aplicació! Ciutats intel·ligents i aplicacions intel·ligents per ciutadans que no ho som. I si fem una aplicació per fer ciutadans intel·ligents?

La cara de Karl Marx

foto

Llegeixo que Enron tenia 632 filials opaques. És a dir, empreses creades per Enron però que no sortien a les auditories. Tot era fals. L’auditora de l’empresa també era corrupta, ja que rebia massa diners com per explicar la veritat. Llavors, en aquestes condicions, quant valia una acció? Com podia saber un inversor si ho feia bé o malament, si era arriscat o no ho era? No ho podia saber. Això passava a finals de l’any 2001. Només anticipava la crisi de l’any 2007.

El més fotut és que des d’aquells dies fins a la crisi del 2007 i fins ara no s’han canviat les regles de joc. El món és un gran casino on les cartes estan marcades, tots els jugadors fan trampes i les lleis, els policies i els jutges que hi haurien de posar seny resulta que formen part del sistema trampós. És evident que això ja no és el mode de producció capitalista, és una altra cosa. Té un nom: màfia. Vista l’evidència que tot és una enganyifa, per què no ens inventem un sistema nou de fer pagar impostos a les empreses? Com sabeu, hi ha molts logos a les etiquetes dels productes. Per exemple, les empreses d’apostes per Internet, s’ha pactat que les que paguen alguna cosa a Hisenda -no sé si molt o poc- puguin posar la bandera espanyola amb la inscripció “juego seguro”. Si es tracta de productes ecològics hi ha un arbre, si és paper reciclat, una mena de triangle amb fletxes.

I si posem un logo nou als productes? Es tractaria d’un logotip per a les empreses que tenen responsabilitat cívica i paguen els impostos que toquen. Així, quan anem a comprar podríem triar entre comprar llet a una empresa que contribueix a l’estat de benestar, o a una altra que evadeix els impostos a Luxemburg, pàtria del nostre President bandarra Jean Claude Juncker, i a qui se li’n refoten les pensions dels nostres avis, per exemple. Proposo un logo copiat del que va fer Podem. Aquí podríem posar la cara de Karl Marx. Si l’empresa a més de pagar el que toca dóna diners a causes cíviques, llavors podria posar al costat la d’Engels. Si, a més, és una cooperativa, llavors hi podria afegir la de Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

Per contra, a les empreses que no paguen res a Hisenda, perquè diuen que perden diners a Espanya -en realitat tot ho defrauden- per exemple Apple o Google, els obligaria a posar la cara d’un neoliberal com Sala Martín, així amb les seves horteres americanes ho veuríem d’una hora lluny. I compraríem una altra cosa.

Per cert, no té massa a veure, però us heu fixat en la cara d’indocumentat, psicòpata i analfabet emocional que fa el president de l’Eurogrup Jeroen Dijsselbloem? Algú li hauria de dir que tan poca empatia és senyal de patologia no diagnosticada. I que hi ha psiquiatres que ho tracten.

Una ciutat malhumorada

picapica1

A la ciutat hi ha tota mena de ciutadans. N’hi ha un bon grup que estan sempre tristos, durant una llarga etapa de les seves vides van creure que ells havien estat els escollit per ser Déu. En alguna mala diada es van adonar que aquesta plaça ja estava ocupada i es van entristir. Aquesta és la raó que hi ha tant malhumorat a la ciutat. Això s’expressa en moltes formes, en els comentaris anònims en aquest mateix mitjà o en molts dels comentaris al Twitter que a més, com que són menys de 140 caràcters, agafen un to més aviat inquisitorial.

El llibre Anna Karenina comença amb una famosa frase: “totes les famílies felices s’assemblen, cada família dissortada ho és a la seva manera”. D’aquí en trec una frase que resumeix molt bé un dels trets de la identitat sabadellenca: “Cada sabadellenc ho és a la seva manera”. Perquè els feliços no sembla que existeixin o potser no fan política. El sabadellenc és un esser d’un poble una mica dissortat, almenys als darrers temps on a la ciutat tot són males noticies o desgràcies.

En general el debat polític és inexistent i quan hi és no té forma de debat republicà. Què seria un debat republicà? Doncs un debat entre persones civilitzades que tenen arguments i ideals però que saben en general que només tenen veritats en minúscules i que quasi sempre dubten de les pròpies conviccions. Quasi mai tenim debat d’aquest estil, només hi ha la mala llet, especialment contra el que està més a prop. Sabadell en aquest aspecte és una ciutat molt espanyola. Com escrivia Antonio Machado:

“Esa España inferior que ora y embiste
cuando se digna usar de la cabeza”.

És més, sembla que hi ha gent que està més contenta quan als del costat els van les coses malament que quan a ells mateixos els van bé. En el món de la política local s’assemblen a alguns seguidors del Barça que quan estan més contents és quan el Madrid perd, encara que el seu equip perdi també per 5 a 0. N’hi ha d’altres que prefereixen conduir mirant només el retrovisor i no s’adonen que si tenen responsabilitats comunals ens estavellaran a tots.

En el proper programa electoral ja cal que els forces polítiques del canvi tinguin ben present que on s’hauria de notar més aquest canvi, si hi és, és en les formes i en les actituds. Sembla que existeixi un virus que ho impregna tot. I potser que uns quants es vagin entrenant a somriure, amb mala llet no es construeix res de bo. I menys una ciutat.

Patriotisme és pagar impostos

 

P1050683

Els darrers dies, i en relació a la filtració de la famosa llista Falciani, sembla que tothom ha descobert que els rics són en la seva immensa majoria evasors fiscals. Ja era molt rar veure com aquí els treballadors per compte aliè tributaven més que els professionals lliberals. I com les petites i mitjanes empreses liquiden un promig del 24% d’impost de societats i les gran empreses el 7%. Moltes no paguen res.

M’he llegit el llibre Las islas del tesoro. Los paraísos fiscales y los hombres que se robaron el mundo, de Nicholas Shaxson, i la cosa és molt pitjor del que imaginem. Anem a pams, els paradisos fiscals no són només en llocs remots i estranys com les illes Caiman, illes Verges, Sigapur, Bahamas, Dubai, Gibraltar o Andorra, que és el que creu tothom, els paradisos fiscals més importants són en primer lloc la City londinenca i en segon lloc Manhattan i Delaware, als EUA. A les Caiman hi ha un edifici, Casa Ugland, on hi ha 12.000 empreses. Obama va dir d’ell: “O és l’edifici més gran del món, o és la més gran estafa al fisc de la que es té memòria”. A Delaware hi ha un edifici del carrer North Orange amb 217.000 empreses.
Què ha passat amb els de la llista Falciani? Heu vist comparèixer Montoro explicant qui son i quantes línies d’investigació han iniciat? Us ho diré: cap. Els van enviar una carta perquè fessin complementàries. A la presó, ni un.

Cal eliminar els paradisos fiscals perquè encobreixen el crim organitzat, tota mena de màfies, tota mena d’assassinats, tracta de blanques, el narcotràfic i tota la corrupció de dictadures arreu del món, també de casa nostra.

Si ets ric el paradís fiscal és a la cantonada de casa teva! Així, com ho sents! Imagineu que aneu al vostre banc i els poguéssiu dir: obre’m un compte offshore en la teva oficina a les Caiman. Tots ells tenen oficines en aquests paradisos fiscals. Imagineu a més que l’Agència Tributària no demana informació sobre el teu compte. Això és el que fan amb els rics. És més, els darrers dies, si gestiones una entitat, et fan anar a la teva agència per firmar tota mena de papers conforme no operes a paradisos fiscals. Al director de l’agència d’un banc li vaig etzibar: “En comptes de fer-me firmar papers idiotes, per què no li preguntes al teu cap si tinc un compte en l’edifici que teniu a les Caiman i acabem aquesta comèdia!”. No li va agradar.
Hem de fer com ens deia Edmund Burke: “Quan els homes malvats es posen d’acord, els bons han d’associar-se”. I encara alguns diuen que l’estat de benestar no el podem pagar. Cabrons!

El Procés Constituent de Sabadell

IMG_0272

El Procés Constituent de Sabadell es va plantejar fa temps quin paper tenir de cara a les eleccions municipals. Hi va haver la possibilitat d’iniciar la creació d’una candidatura ciutadana que forcés als partits d’esquerres a unir-se. En aquells moments s’estava gestant discretament Guanyem Barcelona. El PC va decidir en diverses votacions no ser proactiu. Hagués pogut jugar el paper de Guanyem Barcelona. En el grup central del PC hi havia persones independents però també persones lligades a tres partits polítics. Aquestes darreres estaven preocupades en neutralitzar el PC. I ho van aconseguir.

Un dels moments que el PC es va apartar de la funció principal a la que està encaminat, ajudar a crear un gran bloc d’esquerres a les eleccions al Parlament, va ser quan es va decidir que al PC només hi cabia l’opció dels que votaven sí a la independència, deixant de banda els que volien exercir el dret a l’autodeterminació i una república catalana però federada. Si bé aquesta decisió al Grup Promotor de Catalunya va ser dolenta perquè allunyava del PC a amplis suports de gent d’esquerres, en el cas de Sabadell aquesta decisió va ser encara més funesta, ja que per la composició sociològica de la pròpia ciutat té molta més repercussió. Podria passar que a les properes eleccions generals espanyoles el partit més votat pels sabadellencs fos Podem, que com és conegut no propugna la independència.

El PC, però ha fet una tasca encomiable. Va convocar multitud de reunions bilaterals i multilaterals. La més significativa al meu parer a finals del mes de juny a l’Aliança Francesa on es va anunciar que Entesa i la CUP anaven junts en un projecte anomenat Crida. Crec que no hi ha res a dir, la Crida ha fet el camí que creien més convenient i la ciutadania ja dictaminarà quin suport li dóna. El problema és la resta.

El PC ha certificat ara el que estava escrit al juny. La direcció del PC a Sabadell ha estat encertada apartant-se dels conflictes derivats de les eleccions municipals. És significatiu però que en la segona opció a votar hi havia obrir converses amb la Crida i/o ICV-EUiA i en canvi no amb Podem. Les sensates declaracions d’Arcadi Oliveras sobre el paper del PC de cara a les properes eleccions al Parlament n’han estat el punt de referència i actuen contra aquells que volen convertir el PC en un partit convencional.

El dia 25 de maig de 2015 a l’Ajuntament hi haurà els següents partits: PP, Ciutadans, CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, Podem i la Crida. Total vuit partits o coalicions de les que almenys cinc es reclamen de l’esquerra. Està bé criticar el bipartidisme, però no voleu dir que a Sabadell en fem un gran massa?

Tothom actua com sempre quan la realitat requereix atreviment. Ja se sap que això normalment fa por. Com deia Walter Benjamin: “mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement” i això fa vertigen. La qüestió és que el coratge a assajar nous camins inexplorats hauria de ser l’autèntica política, la vella i la nova. Al meu parer pensar un escenari que no hi és i construir-lo és l’essència de la política i és apassionant.

Caldrà esperar al 2019? Ostres, ostres, ostres. Tic, tac, tic tac, queden quinze dies.