Com arribem a la república?

 

Els lluitadors antifranquistes, que eren tots republicans, es van jugar durant molts anys, la feina, els estudis, la família, la llibertat, molts van ser torturats, molts empresonats, altres afusellats. I van aconseguir moltes coses, per molt que ara força gent que no va fer res i que té l’edat per haver fet alguna cosa, ho qüestioni. Es va aconseguir la llibertat i la democràcia i un estat de benestar fins aleshores inexistent. Per cert, es podria haver mort Franco i continuar la dictadura, com a Portugal. Que tot plegat és insuficient? És clar. Cap generació aconsegueix totalment el seu programa, abans i ara.

Durant anys molts anys, ens van dir que sense armes sobre la taula, es podria parlar de tot, fins i tot es podia parlar d’independència i de república. Van anar passant els anys i sempre hi havia un atemptat d’ETA que entorpia l’aprofundiment de la democràcia. Per fi un dia l’obstacle més important per les esquerres a Espanya, ETA, va desaparèixer. I una gent, de fet molta gent, va començar a pensar en una democràcia més madura. I es van començar a generar debats. Fonamentalment dos, un el 15-M, que qüestionava el règim de 1978 perquè estava totalment esgotat. I l’altre la voluntat de realitzar, per fi, l’anhel 4 de l’Assemblea de Catalunya: el dret a l’autodeterminació. Són dos objectius complementaris, comandats per un gran canvi generacional, que simbolitzen la fi de la por.

Tots dos moviments expressen una voluntat profundament republicana: els ciutadans volen debatre en llibertat què volen fer. La dreta catalana està desconcertada pel fet de descobrir, per fi, que l’emancipació nacional només pot realitzar-se en una república. I descobreixen aquests dies que la realització nacional no és pot fer des de l’interès econòmic, sinó des del despreniment i l’idealisme.

Tot plegat passa quan existeix una gran hegemonia dels valors progressistes a Catalunya i quan hi ha grans victòries electorals de les esquerres. Mai com ara, des de 1939, hi havia hagut tants catalans d’esquerres i republicans. Per una vegada les esquerres catalanes no han de fer congressos per analitzar els seus errors, sinó que poden sentir-se orgulloses de ser un far a Europa, amb tantes esquerres amb sang d’orxata o desorientades. Mentre a molts llocs del món l’enfurismament de la gent humil va a parar a la irracionalitat i l’extrema dreta, aquí va a parar a moviments emancipatoris. Podem ser un bon model per Espanya i Europa. De fet tampoc seria tant nou, com 1936. Cal que la gent gran ajudi a les noves generacions i no es dediqui a fer retrets del que ells no van poder o no van saber fer. Cal generositat i que entre tots plegats dissenyem un nou full de ruta republicà.

El nostre camí ral: Barcelona a Manresa (I)

Poca gent sap que el nom de Passeig Manresa  és el millor rastre que per allí hi passava el camí  ral -ral és la contracció de reial- de Barcelona a Manresa. Voldria reivindicar aquest camí i que les autoritats hi facin alguna cosa per recuperar-lo.

Si vols seguir-lo, et trobes que al sortir de Sabadell per anar a Matadepera o ets un gran expert o el més fàcil és que et perdis. De fet fins La Barata a la carretera de Mura i Talamanca ho tens fotut. Imaginem que arribes a La Barata. Farem la travessa del camí fins a Sant Jaume de Vallhonesta. A La Barata el propietari de la masia ha tallat un camí centenari. Això ens impedeix poder visitar encara que sigui per fora la Torre Salvans lloc on va viure quasi un any Manuel Azaña, president de la República i on va redactar el seu famós discurs llegit al Consell de Cent de Barcelona; “Paz, piedad, perdón”, trilogia que explica allò que no van fer els feixistes al guanyar, “Guerra, revancha y muerte” fins al final. No hi ha cap indicació per poder anar al búnquer i al niu de metralladores antiaèries que protegien la Torre Salvans i que són ben visibles. Als mapes encara hi consta com a “Búnquer de Lassaña”. De fet, el búnquer potent és el que hi ha a sota la Torre Salvans.

No entenc que les autoritats del Parc Natural de Sant Llorenç hagin permès tallar el camí. Que ho saben és molt evident, han hagut d’habilitar un espai per aparcar a la carretera i han hagut d’obrir un camí nou per enllaçar amb el tallat. Ho van fer amb tant mala traça que per anar del pàrquing fins a l’inici del camí has de trepitjar l’asfalt d’una estreta carretera molt perillosa per caminar. Si es pretén que al parc hi vagin famílies amb nens, o grups d’esplai i escoltes, el trajecte no és gens recomanable. Òbviament a l’inici del camí no hi ha cap rètol. Al cap de poc, trobes ja l’antic camí ral. És un camí sensacional però sense indicacions en el que et pots perdre i en el que amb el pas dels anys, s’han fet dreceres que encara el fan més perdedor. Arribem a dalt la carena, a sota el Queixal del Porc, dos-cents metres d’ascens en un camí que havia estat dissenyat amb la saviesa que donen els temps antics i que el fan molt fàcil. Ara farien una pista forestal amb un 800% de desnivell. El camí es torna carener, cordal que diuen els de Castella i et surten camins a l’esquerra cap a la Roca Salvatge i al cap de poquíssims metres cap a La Calsina. Una masia on han consolidat les runes per tal que no s’ensorri totalment amb molt de gust. Una cosa que es podria fer a la Torre del Canonge abans no en quedi res. Després ens trobarem el camí cap a la Font del Lladre, és a dir, el bandoler Capablanca. Ara els seus deixebles han deixat el camí ral i s’han instal·lat a la Casa del Comú, llàstima però que no porten capa.

Seguim el camí sense cap indicació. En aquest tros, a l’hivern podem anar menjant cireretes de pastor. Tot d’una, un gran espai ple de farigola, això si no n’agafis, està prohibit mentre a pocs metres es fan unes estassades d’alzines i roures que fa feredat. A la nostra esquerra hi ha unes parets que miren al nord amb una estesa sensacional d’orelles d’ós amb la seva flor blava tant característica quan és l’època . Entre Coll de Conreu i el Hostalets del Daví trobem a l’esquerra l’Avenc del Camí Ral. Potser no estaria de més que la gent del Parc hi posés una tanca. Si van famílies tampoc és qüestió que un nano eixelebrat hi caigui, té set metres de fondària. Arribes als Hostalets del Daví, un lloc de repòs pels viatgers de l’antic camí ral, on la llegenda diu que hi havia dones de moral distreta. Una expressió ben curiosa. Les granotes de la bassa, al sentir-nos, callen. Aquest indret també està molt ben preservat i consolidat.

A partir d’aquí han convertit un camí ral en una pista forestal fastigosa. No podien fer la pista per un altra lloc? I trobem pistes i més pistes. No sé què fan els gestors el Parc, de fet és una pregunta que es fan tots aquells que s’estimen la muntanya. Quin sentit té fer tantes pistes per tot arreu? Ja us ho diré: cap. Acabaran explicant-nos el mateix que George Bush Jr. quan els incendis als parcs naturals dels EUA: “el millor que es pot fer és tallar tot els arbres, així no hi haurà més incendis”.

 

Independentistes i comuns

 

Aquests dies hi ha una gran discussió a l´entorn del referèndum que els indepes volen fer l´1 d´octubre. Uns volen garanties de fer alguna cosa més que el 9N. En a­quells dies Artur Mas es va fer enrere per por a les conseqüències i després en el judici va dir que la culpa la tenien els voluntaris. Altres volen informes de la Comissió de Venècia, en fi hi ha de tot.
No ho entenc perquè és obvi que no el deixaran fer. Per tant aquesta discussió sobra. Per aquesta raó, perquè no el deixen fer, és el perquè s´ha d´intentar fer. El desafiament català d´aquests dies catalitza el 15M i el seu projecte de procés constituent, i el projecte independentista. Les revolucions no arriben quan hom vol i de la forma que hom vol sinó que ho fan de manera inesperada, estranya, original. Lenin estava tranquil·lament a Suïssa, per exemple.

La història no dona receptes però il·lustra. Em referiré a tres elements, un d´ideològic i dos de pràctics que podrien ajudar a trobar una síntesi de dues posicions, on des d´una banda es diu «veniu a nosaltres i abraceu la independència, després ja parlarem del país que volem» i de l´altre es diu «primer parlem de qüestions socials i després ja parlarem de les altres coses». En el fons s´oposa federalisme a independentisme. Una ximpleria. D´on surt l´independentisme? Del republicanisme federal de Pi i Margall. De fet Narcís Roca Far­reras és el primer indepe modern i és, es clar, republicà federal. Com ho era l´home a qui Francesc Macià encarrega una constitució, Josep Conangla, coneguda com a Constitució de l´Havana.

Si en les dues corrents republicanes la sobirania resideix en el poble de Catalunya, on hi ha el problema ideològic? I el segon, dos elements més pràctics. Joan Comorera, per la USC, va ser conseller d´Economia i Agricultura d´un govern de Lluís Companys –després ja com a dirigent del PSUC va ser conseller d´Economia–. Va anar a la presó el sis d´octubre de 1934. No s´ho va pas mirar des de lluny. Qui hauria de reivindicar avui Joan Comorera i la USC? Crec que en aquests dies trepidants la major part de debats entre les esquerres d´avui són ridículs. Què dirien aquella gent del POUM que van forjar el socialisme català en els anys durs del franquisme com Jaume Viladoms quan va acollir el II congres del MSC a casa seva l´any 1948? Una gent que a més volien que els treballadors fessin funcionar les fàbriques sense amos.

Tinc la sensació que falten dies per arribar a la cruïlla de la història. Qui no estigui al davant, restarà al darrere als propers trenta anys. Fins i tot si es fracassa.

Temps republicans vertiginosos

Si mirem els resultats del 9N a Sabadell, podem veure que els que van votar sí-sí eren de 47.000, és, per tant, la segona ciutat de Catalunya després de Barcelona en nombre d’independentistes, tot i ser la cinquena ciutat en nombre d’habitants. No m’he equivocat. De totes formes com que no es pot fer un referèndum ni acordat ni sense acordat, per la por atàvica a que la gent s’expressi, no podem saber quants independentistes hi ha. De fet si mirem enrere podem veure que, com més temps passa, més indepes hi ha. És majoria? No és majoria? No ens deixen que ho sapiguem.
Però podem fer altres càlculs. Quants republicans tenim a la ciutat? Tampoc ho sabem, però hi podem fer alguna aproximació.

Segons els meus càlculs a les eleccions municipals si sumem els partits republicans tenim 50.637 ciutadans republicans als que hi podríem sumar els del PSC i tindríem 63.587 partidaris d’un règim racionalista. Monàrquics sabadellencs podrien ser els del PP 4.821 més alguns dels 10.116 de C’S. No crec que tots els de C’s siguin monàrquics. En fi, sumeu i resteu els que vulgueu però la majoria republicana a la ciutat es abassegadora.
Per tant davant de la nova situació que es por crear als propers dies i les properes setmanes caldria que les forces polítiques locals tinguin present que no estem en un temps polític “normal”. I que potser si pinten bastos, és probable que la nostra Casa del Comú pateixi els embats de la insensatesa. Per tant caldria responsabilitat, molta responsabilitat i un govern fort, ampli i estable. Quin? El que vulguin, però que deixin de marejar-nos.

Crec que és bastant de sentit comú pensar que una república catalana és incompatible amb pertànyer al regne d’Espanya. Una perogrullada. Ara bé quan la cosa es posi dura, no es podrà continuar bandejant la idea que és igual el que passi a Madrid. Caldrà tenir com més aliats millor. I una primera decisió en la bona direcció seria tombar el govern de Rajoy, si no és ara amb la moció de Podemos, més endavant amb una moció del PSOE.
Què caldria pactar? La reacció al procés català, ni més ni menys. Per tant proposaria pactar el Ministre de Justícia i el d’Interior. Pel primer es podria proposar en un govern d’esquerres a Madrid a Jaume Asens i pel segon a Joan Puigcercós. Ja sé que estareu pensant, si home! Bé Lluís Companys el mes de maig de 1933 poc es podia pensar que al cap d’un mes seria Ministre de Marina!

Crec que és un error bandejar que hi ha una força política a Espanya que, quan vagin maldades, estarà amb el moviment català. Això s’ha explicitat manta vegades, jo ho vaig sentit dir a Íñigo Errejón fa no massa temps. Va afirmar que estaven en contra de la reforma del Tribunal Constitucional pensada contra els sobiranistes catalans, perquè els següents serien ells. Que se sentien amenaçats. I també va dir que el procés català no es pot subordinar al procés espanyol.

En definitiva ara va de bo. Convé que els republicans no independentistes s’adonin que els republicanisme és la base de les esquerres catalanes. I que per acabar amb el règim del 78, cal impulsar qualsevol intent republicà. Que no és el que havíem pensat molts? És veritat. Jo creia que la reforma de l’estatut proposat per ERC el 2003 i culminat el 2006 i liquidat pel TC el 2010, era la tercera via i un intent honest de posar-se d’acord. Els catalans ho vam intentar lleialment. Ara farem el que Artur Mas no va voler fer el 9N quan va fer marxa enrere a la primera intimidació.

Encetem un camí mai no trepitjat, estem en una altra transició. Uns moments apassionants de Finis-terrae. Cal empenta i determinació. Això sí, no serà fàcil. Però alerta! Una primera derrota pot obrir camins per “las amplias alamedas” (Salvador Allende) que condueixen a l’emancipació nacional. Caldrà sacrificis, molts sacrificis.

«Take off», punt de no retorn

S’apropen dies molt, molt importants. De tant explicar que hi ha dies històrics al final, quan aquests estan a punt d´arribar, no ens n´adonem. Hi ha molta gent que quan els parlo d´aquesta possibilitat em diuen que no tinc raó i em posen d´exemple el judici d´Artur Mas i la falta de reacció de la ciutadania. Com voleu que hi hagi reacció de la gent si al judici Mas va dir que la culpa del 9-N la tenien els voluntaris? Què va fer Francesc Macià quan va ser enxampat a Prats de Molló amb els seus voluntaris per envair Catalunya? L´any següent, 1927, al judici a París es va declarar com a únic responsable i va afirmar que efectivament volia envair Catalunya, proclamar la independència i… fer la revolució! Tres anys més tard es va convertir en el mític president de la Generalitat. Què va fer Lluís Companys quan li tomben la revolució agrària per la qual tant havia lluitat? Proclama la república catalana en solidaritat amb el poble d’Astúries i és detingut amb tot el govern. Menys d´un any i mig després el poble català en una gran victòria del Front d´Esquerres el porta de la presó del penal del Puerto de Santa María directament a la presidència de la Generalitat. Per cert amb ell hi havia Joan Comorera, en aquells dies de la USC i poc després del PSUC.
Estem a punt de viure uns dies, setmanes, mesos sense full de ruta, sense guies. Però alerta, tampoc el PP en té cap. La solució tradicional que ha estat bombardejar Barcelona des de Montjuïc fins que la ciutat es rendeixi, no sembla gaire viable. Una derrota ràpida i en primera instància tampoc ha de desmoralitzar a ningú.
Uns homes, dones i nens creuaven la frontera amb França els dies infausts de febrer de 1939 des de molts indrets però també des de Maçanet de Cabrenys i de la Vajol. Van fer penosament els tres kilòmetres fins al Coll de Manrella o fins al coll del Lli.
Hi ha molta gent que vol recollir aquell testimoni. S´hi han afegit als darrers anys dues onades de noves generacions de catalans sense por. Una gran onada de republicans que podem simbolitzar pel 15-M i una altra onada de republicans del desafiament català. Des d´aquells dies mai com ara havíem estat més a prop de la República.
Molta gent fa la pregunta equivocada, hi ha més d´un 50% d´independentistes? No ho sabem perquè no deixen fer un referèndum de veritat, però i si en fem una altra? Hi ha més d´un 50% de catalans republicans? La resposta és sí, més d´un 80%, claríssimament. De fet, pregunteu-vos en la intimitat, coneixeu en el vostre entorn algun monàrquic? Quan Catalunya ha florit és perquè els catalans ho han volgut. Ara és l´hora.

Tempesta a la ciutat

Quan semblava que el govern anava agafant velocitat de creuer, que començava a prendre decisions importants, projectes interessants i engrescadors, tot d’una ens topem amb declaracions creuades de tots els grups municipals del govern parlant sobre el possible relleu a l’alcaldia.

És veritat que la legislatura va començar d’una forma estranya, la tercera força política en nombre de vots obtenia l’alcaldia -ERC- amb un pacte am la quarta -Crida-. En aquell acord pretenien repartir-se l’alcaldia dos anys per cadascú. Òbviament aquell pacte era un brindis al sol ja que tota la ciutat sabia que es requeriria un acord molt més ampli. Efectivament la cap d’uns mesos es va fer un acord a quatre. I van deixar la qüestió de l’alcaldia pel juny de 2017. Potser no va ser una bona idea deixar-ho per més endavant. El més normal hagués estat o establir un alcalde per quatre anys o bé repartir-se l’alcaldia el segon amb el tercer.

El lògic seria pensar que un cop veiessin apropar-se el termini fixat per ells mateixos, celebressin tot de reunions discretes per posar-se d’acord i posteriorment explicar a la ciutadania quin era. Doncs el que hem vist ara és que tot està com fa un any i mig. I els protagonistes en comptes d’utilitzar l’empatia, fan comunicats i rodes de premsa. Sembla com si tothom vulgui acontentar la pròpia parròquia més propera mentre les votants -els informats- al·lucinen. Tanta gesticulació, tanta teatralització l’únic que fa al meu entendre és fer encara més impossible un relleu a l’alcaldia i ensorrar-los en les seves expectatives futures.

El que no s’adonen els protagonistes d’aquesta història és que un bon govern sense més ensurts és la millor arma de presentació cara a les properes eleccions municipals. Si es fa un canvi d’alcalde, a més haurà d’anar acompanyat d’un canvi de cartipàs, en aquest cas caldria que els canvis fossin mínims. Sinó això voldria dir, més incertesa, més temps de rodatge etc. Hi ha actors que pensen que la gent ha de saber cada detall d’una negociació. Això l’únic que fa és generar especulacions i rumors a la ciutat de tota mena. Si no es generessin incerteses no hi hauria rumors. No s’adonen que si haguessin fet la feina que els pertoca, per això cobren un sou, ara sabríem a què atendre’ns als propers dos anys. I com que no ho sabem es generen dubtes i comentaris per tot arreu. De fet aquest article no l’hagués fet sinó generessin incerteses. Què és millor per la ciutat? Això ho haurien de saber aquells que el poble de Sabadell els va escollir ara fa dos anys. Crec que aquests dies s’està jugant ni més ni menys qui guanyarà l’alcaldia d’aquí a dos anys. A Sabadell va passar un tren de grans prestacions l’any 2015 i sembla que molts el vulguin deixar passar sense pujar-hi.  Però potser tot el que estic dient no té cap fonament, de fet en aquesta ciutat només el fet d’opinar s’està convertint en un esport d’alt risc. Potser no tinc raó en res del que dic, tampoc passa res. Aquesta ciutat és una mica estranya ha donat homes com Fèlix Sardà i Salvany i Mateu Morral. I més recentment Kilian Jornet, que puja a l’Everest sense oxigen i sense ajuda i un cop està a baix, veu que ho podria fer millor i en la mateixa setmana hi torna a pujar.

Mentrestant convindria començar a pensar en el moment en que la llei Montoro sobre els ajuntaments sigui abatuda ja que no té solta ni volta. Rumiem com ens gastarem una quantitat impressionant de milions d’euros estalviats. I si comencem a proposar idees i la maquinària de la casa gran s’hi posa de tal forma que tinguem projectes acabats i així l’endemà es puguin tirar endavant grans plans? Per exemple: baixar a un 5% el fracàs escolar, comprar i arreglar la Cooperativa La Sabadellenca, donar una empenta al rodal, connectant-lo amb el Parc Natural de Sant Llorenç, restaurar Can Feu i comprar més camps a l’entorn i fer-hi el bosc somiat, quedar-se els aparcaments del centre colgar-los de terra i plantar-hi arbres, etc, etc.

 

 

Com aturar el procés

Sembla bastant clar que tot el que surt sobre el presumpte honorable Jordi Pujol es deu a la lluita del Govern central per aturar el procés. Deuen creure que els catalans som tots burros perquè ens deixem conduir per qualsevol ximple i llavors, és clar, l´estratègia adequada és carregar-se el clan Pujol. Òbviament, no cal ser tan ingenu, sense procés no sabríem res de res de les misses, dels missals, ni de la mare superiora.

Jo en canvi, crec que l´assumpte és a l´inrevés del que pensen els polítics reaccionaris de Madrid. Pujol va frenar tot el que va poder la via cap a l´emancipació. Des del primer dia vaig ser contrari a les polítiques de Jordi Pujol, de fet molt contrari a Jordi Pujol. Mai li vaig perdonar que quan a l´estiu anava a fer vacances a Queralbs deixava com a president en funcions el conseller Josep Gomis, un procurador en Cortes del general Franco. Una ignomínia deixar en el càrrec un que va donar suport a aquells que van afusellar el president Lluís Companys. Però mai havia arribat a imaginar que l´estafa fos tan colossal i la barra tan infinita. Això és una esmena a la totalitat del llegat de CiU. Quan mirem enrere, quan analitzem les negociacions amb el govern de Madrid, hom lògicament té la sospita que el que estaven negociant no era l´interès dels catalans, sinó l´interès d´uns quants catalans, de fet molt pocs. Els de sempre. Hi ha força gent que es pregunta: Jordi Pujol ho sabia? És clar. Algú creu que hi ha empreses que donen diners a canvi de res? Qui estava en condicions de garantir aquests contractes, aquestes obres? No cal ser gaire llest per donar resposta a aquesta pregunta. Però a més tots els que explicaven a Jordi Pujol Soley el que passava en el seu entorn eren fulminats políticament. I molts d´ells eren convergents de pedra picada.

Per cert, si voleu fer-vos rics robant ara ja sabeu la manera còmoda i tranquil·la de fer-ho. Robeu 30 milions d´euros els col·loqueu a paradisos fiscals. Si us enxampen espereu anys i panys que us jutgin i un cop jutjats l´únic que heu de fer és acusar algun convergent, et rebaixen la pena de 20 a dos anys i au: avall que fa baixada!

Al final el presumpte senyor –quina mania de la gent a tractar-lo de senyor!– Fèlix Millet encara no entrarà a la presó després d´haver robat 30 milions d´euros. El fiscal del cas s´equivoca al dir que tapaven les seves vergonyes amb una bandera, crec que en realitat tapaven la bandera amb bitllets, molts bitllets. Què se´n pot esperar d´un home del patronat de la Fundació FAES i amic de José Mª Aznar? Mirant enrere penso que és molt estrany que durant tants anys a un home amic d´Aznar i de la FAES se´l considerés un patriota català. Els joves, amb raó, es poden preguntar: tothom anava begut?