Antoni Domènech, «in memoriam»

S’ha mort Antoni Domènech que era catedràtic de Filosofia de las Ciències Socials i Morals en la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha estat sense cap mena de dubte un dels intel·lectuals més importants de l’esquerra catalana i punt de referència per diverses generacions de lluitadors per la justícia i la llibertat.

En les darreres jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, celebrades el mes de juliol, vam programar una taula rodona de balanç dels cent anys de la revolució bolxevic. Entre el públic cares conegudes com Xosé Manuel Beiras i Gerardo Pisarello, que van venir expressament a escoltar-lo. Vam notar de seguida que estàvem assistint a un moment molt especial, ara sabem que va venir a acomiadar-se. La seva intervenció va ser brillant però cap a la segona part del parlament, ens va deixar anar unes reflexions a modus de comiat. Em vaig adonar de l’emoció d’aquell moment i vaig prendre notes tot seguit.

Ens va dir que «el pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Es va referir a una frase de Voltaire quan deia que «aquests idiotes creuen que les nostres àvies caminaven de quatre grapes». Va ser molt crític amb el nivell del debat actual a les esquerres, deia «el debat socialista actual és una merda si el comparem amb el que hi havia fa cent anys». Es referia segurament al trist paper del socialisme europeu, que a poc a poc ha anat girant l’esquena als sectors populars que havien confiat en ells, per fer-se congraciar pels poderosos, però també a l’esquerra alternativa, molt confosa entre la postmodernitat i directament la irracionalitat. Per exemple, contra les anomenades medicines alternatives, més a prop de la superstició que de la raó; contra el delirant feminisme islàmic, un altre oxímoron; o contra la inacció d’una part de l’esquerra davant del desafiament nacional. Al final de la seva magistral i pòstuma conferència, va dir amb tota la vehemència que les seves migrades forces li permetien però amb tota la determinació d’un vell lluitador psuquer que «no es pot mirar el passat amb condescendència». Que si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que «eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres».

Amb els seus encerts i els seus errors, fins i tot amb la seva perplexitat davant dels nous fenòmens de les esquerres, però a la vegada amb una mirada fraternal i joiosa pels nous esdeveniments, cal dir que se n’ha anat un dels grans i que el trobarem a faltar. Fins i tot per discrepar-hi.

Anuncis

Cal anar a votar al referèndum i cal votar sí

Al posar-me a escriure el títol tinc una sensació estranya. M’ha costat recordar-ho. No sé pas perquè. Eren els temps en que escrivia per Unió Jove la revista clandestina de la Joventut Comunista de Sabadell. Quan la llarga agonia de Francisco Franco publicàvem una portada amb un titular que deia: “Abreviemos”. Per cert, la policia té la funció de defensar la llibertat i la integritat dels ciutadans que els paguen el sou, que no ho perdin de vista i que no es deixin instrumentalitzar per interessos polítics espuris. El perill per la llibertat no pot ser mai un cercavila amb gegants. Per què ho dic? Per si de cas.
Vaig fer mítings a favor de la Constitució espanyola el 1978, d’apoderat o interventor pel PSUC i vaig fer parar taules electorals perquè els feixistes robaven les butlletes del sí. Ho tornaria fer. Era mil vegades millor que los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional.

El nou extrem centre, ha desvirtuat aquella constitució. Roca Junyent i Solé Tura deien que era molt flexible i que permetia perfectament el joc democràtic. El PP ha convertit la Constitució en una cotilla antidemocràtica que impedeix el debat polític. Han copat l’aparell judicial -potser ha estat sempre en les seves mans- i han nomenat impresentables. Per exemple per President del Tribunal Constitucional vam tenir un individu que era militant del PP amb carnet, un altre que havia estat del Tribunal de Orden Publico que jutjava gent que lluitava per la democràcia o aquell altre també militant del PP que el van agafar conduint una moto sense casc i borratxo com una cuba. Més recentment han nomenat fiscal general de l’estat a un ésser reprovat pel Congrés de Diputats per jugar a favor del PP en els casos de corrupció. Un individu tan tanoca que diu que els “líders independentistes estan enganyant milers de catalans que estan com abduïts”. O sigui que hi ha de defensar els ciutadans, insulta a milions de persones que li paguem el sou. En mans de qui estem? Tots aquests ens deien que sense armes sobre la taula es podia discutir de tot. ETA era la millor coartada que tenien. Ara ha desaparegut i resulta que no és veritat.

La involució és abismal. L’estat considera a Carrero Blanco víctima del terrorisme! La Fundació Francisco Franco existeix. Continuen 120.000 morts republicans a les fosses. Els nostres republicans han de buscar justícia a Argentina i el jutge que volia fer justícia es ajusticiat.

Crec que una part de la gent dels comuns, no ha entès que aquest és el desafiament més gran a la monarquia espanyola i al règim del 1978 que hom podia imaginar. Que és interclassista? Es clar ho són tots els moviments nacionals d’alliberament. Xavier Domènech en el seu darrer llibre escriu que Catalunya ha passat de fer una “proposta bàsicament de reconstrucció d’Espanya a ser una proposta de construcció d’un estat propi.” Ell mateix va veure en directe com uns Guàrdies Civils posaven la por al cos a uns periodistes de Nació Digital de part del TSJC. Va fer un tuit dient que era “una experiència més pròpia de la generació dels meus avis”. La propera vegada que es trobi en aquesta situació no aniran contra els periodistes, serà contra ell. Es veia venir.
Crec que en aquesta situació els republicans no independentistes cal que es preguntin què hagués fet Joan Comorera o Andreu Nin? Ho sabem, Joan Comorera, de la USC i després secretari general del PSUC era al govern de Lluís Companys i empresonat com ell al barco Uruguay. I Andreu Nin? Doncs al setembre de 1934 escrivia això: “Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.”

Joan Coscubiela al Parlament es va oblidar d’explicar amb quin reglament del Parlament es pot proclamar la república. Cal una aliança entre els republicans no independentistes i els republicans que sí ho son. No s’adonen que quan en caigui un cauran tots? I els socialistes que es calcin, que recordin que Joan Comorera era socialista. Va anar també al Penal del Puerto de Santa Maria.

Llibertat, amnistia i república

L’Assemblea de Catalunya tenia un lema que es cridava a les manifestacions: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Tenia un avantatge és que rimava. De fet hi havia el quart punt, el dret a l’autodeterminació, amb un text una mica llarg que no anava bé com a lema.Una democràcia no és un sistema polític per a una societat sense conflictes, és un sistema polític en el qual els conflictes s’intenten resoldre pacíficament i en darrera instància votant. Ara hi ha molta gent que diu que per reformar les lleis i les institucions cal seguir les regles del joc. Els que ho diuen no s’adonen que són ells que han infringit aquest principi. La reforma de l’Estatut aprovada el 2006 era això. Es va iniciar quan la direcció d’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós va acordar amb el PSC de Pasqual Maragall fer junts un tros de camí federal en el marc de la Constitució espanyola. I es van seguir lleialment totes les normes i procediments establerts. I el PP i l’aparell judicial van fer un cop d’estat. Tot es va acabar el 2010.

Hem pogut veure que mentien els que deien que sense pistoles sobre la taula es pot parlar de tot, perquè la Constitució ho garantia. Cal dir, a més, que una democràcia no pot ser mai un sistema en el qual a l’adversari polític se’l jutja i se l’empresona, que és el que aquest camí emprat pel PP ens porta, més tard o més d’hora.

Aquests dies hi ha hagut molts comentaris sobre els debats al Parlament de Catalunya. Ara, els republicans que no opten per la independència s’haurien de preguntar: quin és el procediment per proclamar la república? Hi ha algun reglament del Parlament que, emprat de forma correcta, permeti declarar la república? La resposta és la mateixa si ens preguntem quin és el camí legal per proclamar la independència. Cap. Digueu-me antic però jo prefereixo els balcons.

El més preocupant és la prohibició d’un acte a Madrid per part d’un jutge masclista que va faltar a l’alcaldessa Manuela Carmena. Fa uns mesos Íñigo Errejón en un debat a Barcelona amb Josep Lluís Carod-Rovira va dir que se sentien amenaçats, perquè després dels catalans els perseguirien a ells. Comença a passar.

Els propers dies potser haurem de sortir al carrer per cridar «Llibertat, amnistia i República». Algú més enginyós haurà de fer un lema que es pugi cridar. Això sí, que quan es redacti la llei o el decret d’amnistia, que no s’hi inclogui també a Luís Bárcenas, Jordi Pujol o el patriota de la FAES Fèlix Millet.

Imaginem el futur

Dibuixem un possible escenari. El govern central dicta al Tribunal Constitucional que ataqui el govern de la Generalitat i el Parlament. Posen mil denúncies. Primer inhabiliten un consellers, desprès tots. Aquests no fan cas d’aquesta legalitat, es deuen al poble i es mantenen en el càrrec. Llavors el Govern Central aparta al ciutadà de Santako, Josep Luís Trapero i agafen el control dels mossos. Comencen a detenir consellers, directors generals, etc. El mateix passa al Parlament inhabiliten la presidenta Carme Forcadell i una part de la mesa. També inhabiliten els diputats de la majoria i els dels comuns. Aquests fan com qui vol ploure i van al Parlament com si res. Envien patrulles dels mossos i els detenen. Els substitueixen altres diputats que al cap de poc són detinguts igualment. El mateix passa en 850 ajuntaments catalans. Primer els inhabiliten per desobeir directrius del TC i després son detinguts centenars d’alcaldes i de regidors. Molta gent s’hi solidaritza. Han de venir Policies Nacionals i Guardia Civils ja que una part dels mossos es neguen a actuar i els altres estan desbordats. La meitat dels mossos fan l’orni a les ordres de detenir col·legues del propi poble i són expulsats del cos. La gent s’organitza en la clandestinitat.

Nomenen un alcalde i 27 regidors des del Palau de la Generalitzat copat per funcionaris nomenats pel govern de l’estat com a conseqüència de l’article 155 i sota la Presidència del delegat del govern de Madrid. El terror a la ciutat és total. Les tortures i pallisses són constants a les comissaries de policia. Es crea un fitxer amb més de 260.000 registres de sabadellencs. Efectivament no és un error hi ha més fitxes que ciutadans. Amb Facebook, Instagran i Twitter ho ha tingut fàcil per detectar desafectes. Hi ha 70 afusellats. Més de 8.000 sabadellencs a les presons o a camps de concentració. Una quants milers exiliats a França. Són depurats els 2.000 treballadors municipals un a un i en queden només la meitat. Els altres són substituïts per gent propera al nou govern imposat. Les propietats dels detinguts i dels exiliats són repartides entre els defensors dels nou règim. Tots els mestres de la ciutat són igualment depurats, qualsevol persona que s’hagi significat amb idees del sobiranisme o hagi anat algun cop a una manifestació convocada per l’ANC són igualment acomiadats. Sabadell té sort, l’alcalde no és el pitjor que podria ser. A instàncies de persones com el Josep o el Magí, vells lluitadors, s’interessa per uns quants damnificats del nou règim. Fins i tot en deixa tornar unes desenes de l’exili. Han d’humiliar-se totalment per intentar salvar alguns resistents independentistes que estan a punt de morir en algunes presons espanyoles. Consideraran després que és de les coses més humiliants que van haver de fer, demanar clemència al representant d’un règim que havia afusellat amics seus. Per què ho sé? Perquè m’ho han dit a mi personalment.

L’alcalde organitza un gran acte de benvinguda al Cap d’Estat al camp del Sabadell on és obligat a anar-hi tothom. Dos dies abans són detinguts preventivament centenars de sabadellencs independentistes i reclosos a la Fira on dormen amb màrfegues a terra. A l’antic local dels sindicats de CCOO i UGT, òbviament clausurats per sobiranistes, s’han de presentar tots els ciutadans en edat militar on se’ls rapa al zero per humiliar-los i són obligats a passar per la comissaria cada dia. L’alcalde té una gran empresa i contracta a alguns antics sindicalistes a canvi que facin de delators dels sindicalistes que han passat a la clandestinitat.

El més sorprenentment de tot és que, un cop consolidada la república catalana, han tornat els exiliats i els nostre alcalde i regidors han sortit de la presó i han tornat accedir als seus càrrecs escollits pel poble, a la ciutat hi haurà un gran debat sobre si dedicar o no un monument o una plaça a aquest alcalde o si era més o menys bona persona. Es deia José M. Marcet.

Efectivament al capdavall som bàrbars.

En homenatge a Maria Salvo i Josefa Ramos, Magí Colet i Josep Xinxó.

Anem, republicans, anem

Estem assistint a l’intent de proclamar la república més important des de fa molt de temps. L’antifranquisme català era absolutament i rotundament republicà. La correlació de forces no va permetre anar més enllà, el context era duríssim. Entre octubre de 1975 i desembre de 1982 hi va haver 182 morts a conseqüència de la violència policial, com ens explica Josep Fontana. La república és la gran assignatura pendent de l’antifranquisme. Però la lluita va ser útil i es van aconseguir molt triomfs. Vaig militar al PSUC i no estic d’acord amb la gent que menysté el que es va aconseguir. Pensem que l’any 1977 un percentatge molt elevat de nens i nenes no tenien escola i els que en tenien eren en castellà i nacionalcatòlica. Es va aconseguir escola per a tothom i en immersió al català. A Espanya l’any 1975 hi havia 500.000 pensionistes, ara 9 milions. Teníem un sistema sanitari quasi inexistent, ara tenim un sistema envejat al món. Els nostres pobles i ciutats en els primers 10 anys d’ajuntaments democràtics governats majoritàriament pel PSC i el PSUC van fer un salt impressionant, es van acabar els carrers sense clavegueram, sense voreres, sense llum, sense asfalt. Es van establir potents sistemes de serveis de neteja, de transports públics, de serveis socials i tota mena de polítiques de proximitat. Fins i tot es van acabar fent uns Jocs Olímpics.

Però un cop el país esta més o menys reconstruït físicament es va pretendre fer un pacte sinal·lagmàtic, amb paraules de Pi i Margall, és a dir, lliurement acceptat sense coaccions amb Espanya. El Tribunal Constitucional el 2010 després de quatre anys de fumar-se puros a les places de toros, va volar pels aires l’Estatut. Dels 223 articles del nou Estatut en van esmenar 186! I ara, per fi, estem assistint a l’acte de desafiament a la monarquia espanyola més important dels darrers 40 anys. Intentar-ho és bo en si mateix. És mostra que s’ha acabat la por. Els joves catalans poden viure ara intensament, sentir-se protagonistes de la història, sense ells, no triomfarem.

Abdó Terrades, un socialista utòpic, va escriure l’himne revolucionari català, La campana, equivalent a La Marsellesa. La música és de Josep Anselm Clavé, un altre comunista:

                             Ja la campana sona, lo canó ja retrona?

                             ¡Anem, anem republicans, anem!

                             ¡A la victòria anem!

                             Ja es arribat lo dia

                             que l’poble tant volia:

                             Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey?

Polèmiques d’estiu

Antonio Santamaría es queixava des de ISabadell que davant de l’allau de crítiques rebudes pel govern local de mig món per l’afer del nomenclàtor, els intel·lectuals locals no han dit res.

Si dic que em sento al·ludit, semblarà que sóc un presumptuós. Per tant abans d’entrar en matèria definiré que és, al meu parer, un intel·lectual sabadellenc. Aquesta és una ciutat amb un passat industrial impressionant. Tant que quasi tothom l’enyora, això sí ningú voldria ara treballar en aquelles condicions espantoses del segle XIX, amb jornades de 14 hores i treball infantil des dels set anys. Per cert li dediquem un monument a la llumanera immoral que, tant si com no, va intentar impedir la regulació del treball infantil: Joan Sallarés i Pla. Molt bonic aquest passat no és.

Per tant, com explicava Marià Burguès, aquesta ciutat no ha donat grans homes de ciència ni de lletres, una de les excepcions Joan Oliver deia que “al capdavall som bàrbars” per alguna cosa. Per tant un intel·lectual sabadellenc és un individu que no cal que hagi estudiat, ni llegit res de res, només que en algun moment s’aturi al passeig i sembli rumiar. Ja ha passat a la categoria d’intel·lectual. De fet l’únic intel·lectual de veritat de la ciutat és Sebastien Bauer, òbviament francès.

Vaig sentir a parlar del debat sobre el nomenclàtor a partir del debat sobre José Mª Marcet, però no vaig pensar que aniria més enllà de treure uns noms de feixistes locals dels nostres carrers i places. Per cert, l’opinió que tenia Marcet dels intel·lectuals i de la Fundació Bosch i Cardellach farien empal·lidir els actuals membres, entre els que m’hi trobo. Però d’això en parlarem un altre dia.

Vaig adonar-me de la magnitud del document a partir d’un article d’Antonio Santamaría. No comparteixo molts punts de vista sobre la política i la ciutat, però vaig pensar que només que la meitat del que escrivia fos veritat, l’ajuntament amb bon criteri, amagaria el paper en un calaix i en faria un de propi acotant el que es volia que la ciutat discutís. Ho vaig trobar tan evident que jo no vaig dir res. S’ha vist que no ha estat així. Qui diu que un intel·lectual endevina més coses que un ciutadà que no ho és?
La segona observació que faria és la següent: si els 27 regidors tenien el document –a mi ningú me’l va fer arribar i al web municipal no hi era –tant costa penjar papers al web?-, podem arribar a la conclusió que cap es va llegir el paper. Ni després de l’article del col·lega? O si se’l van llegir no hi van trobar res de preocupant. No sé què és més preocupant.
Hi ha cops que passen coses imprevistes, podem posar massa exemples dramàtics, però n’hi ha d’altres que ho són. La polèmica generada ha estat proporcionada a l’error.
Després ha estat sensacional l’article d’Isidre Soler assenyalant com a sospitós habitual Antonio Santamaría, com a culpable de l’afer, sense atendre a la magnitud de la tragèdia. O sigui que sense Santamaría el Times no hagués dit res. Brillant. Això sí que es tenir poder!

Ara ja m’he justificat de no dir res abans, als propers dies donaré la meva opinió sobre la qüestió de fons. Però no puc estar-me’n. Sóc dels que em fa gràcia aquesta cita del llibre Juan de Mairena, d’Antonio Machado:

–Hoy traemos, señores, la lección 28. (…)

Hoy vamos a hablar de Dios. (…) Que se pongan en pie todos los que crean en Él.
Toda la clase se levanta, aunque no toda con el mismo ímpetu.

–Bravo. Muy bien. Hasta mañana señores.

-…Que pueden ustedes retirarse.

–¿Y qué traemos mañana?

–La lección 29. “De la posible inexistencia de Dios”.

Crec que aquesta ocurrència tan divertida justifica una plaça sencera, o dues.

Ja soc aquí, un error

A vegades passen en la història grans errors i gran encerts no. Avui parlarem d’un dels grans errors però que va fer fortuna. Ens referim a la frase de Josep Tarradellas al balcó del Palau de la Generalitat quan exclama «Ja soc aquí» el 23 d’octubre de 1977.

En realitat el que el seu petit equip havia pensat era en el famós discurs de Charles de Gaulle quan, des del balcó de l’Ajuntament de París a l’entrada de la famosa divisió Lecrerc, el dia 25 d’agost de 1944 diu: «Pourquoi voulez-vous que nous dissimulons l’émotion qui nous étreint tous, hommes et femmes, qui sommes ici, chez nous, dans Paris debout pour se libérer et qui a su le faire de ses mains». Més o menys: «Per què voleu que amaguem l’emoció que sentim tots, homes i dones que ens trobem aquí, a casa nostra, a París dempeus, que s’ha alliberat amb les seves mans?»

De fet en el que estaven pensant era en alguna cosa com «Som aquí». O «el poble català és aquí». Sembla ser, és que a l’home li va poder l’emoció de la tornada a Catalunya i al darrer moment no va encertar a dir nosaltres ja som aquí. I va dir «ja soc aquí». Però per aquelles coses de l’atzar va fer fortuna. Una possible interpretació és que la gent, reconeixent l’error, va encertar a valorar la gran emoció d’un home que en si mateix representava la legitimitat republicana. Els catalans som així de sensibles i emotius. De fet part de l’èxit de Pasqual Maragall sobretot a l’inici de la seva carrera es deu a la mateixa raó.

Ara que ningú veu cap possibilitat d’arreglar el desafiament català, no puc deixar, però, d’aprofitar l’ocasió per explicar que abans que es fes la constitució espanyola, Adolfo Suarez va fer un decret el 29 de setembre de 1977 on és derrogava la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional: «Queda derogada la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho. Queda derogado el Real Decreto, trescientos ochenta y dos/mil novecientos setenta y siete, de dieciocho de febrero». Quan la Brigada Aranzadi vol solucionar els problemes ho fa.

Crec que era molt més impensable que un feixista com Adolfo Suárez que va ser secretario general del Movimiento Nacional, possibilités la tornada de les institucions republicanes com la Generalitat i el seu president que no pas el que passa ara. Francament. Independència inclosa. Moltes vegades una utopia és una cosa que acaba essent una realitat i una cosa fàcil esdevé impossible.