Socialistes no practicants

rosa2

Un dels personatges més curiosos de Catalunya és Luis Racionero. Va experimentar amb els àcids, cosa que li va permetre filosofar sobre les drogues i els “viatges”. Sabem que li van fer molt efecte ja que va ser cap de llista a les eleccions general de 1982 a Girona per ERC per acabar donant suport a Aznar. No podem saber, però, en quina decisió estaven presents les substàncies que alteren la consciència. Sigui com sigui va escriure un llibre emblemàtic, “Del paro al ocio”, premi Anagrama del 1983.

S’hi exposava la idea que el progrés tecnològic alliberava les persones del treball mecànic i que per tant ens havíem de començar a preparar per tenir molt temps lliure. Tenia raó. El problema és que creia que l’augment brutal de productivitat serviria per poder tenir temps, quan en realitat ha servit només per reduir costos laborals i per tal que s’enriqueixin més els més rics.
Llegeixo que la UE i el Banc Central Europeu ens proposen un remei a l’atur. Segons ells, hi ha “desequilibris significatius” en el mercat laboral. La gent entendria que hi ha molt treball precari i que cal convertir-lo en estable. Doncs no. Volen eliminar qualsevol rastre de sou raonable. Diuen que cal “reduir la segmentació en el mercat laboral entre treballadors indefinits i temporals”. Entendríem que cal reduir els bestials indicadors de treball temporal. Doncs no. Proposen que tots siguem temporals. I diu també que cal “fer un mercat laboral més inclusiu”. Tothom entendria que calen valors més humanístics i reduir l’atur. Doncs no. Volen reduir encara més els sous i la protecció laboral. També diuen que “Espanya s’està beneficiant de les reformes realitzades”. El problema és que els espanyols segur que no. Hi ha més atur i sous més baixos que mai.

El problema és que qui diu aquestes coses són senyors com Pierre Moscovici. L’únic remei possible és donar més poder als sindicats, augmentar els sous, començant pel mínim, i començar a expropiar part dels beneficis de les grans empreses i les grans fortunes refugiades als paradisos fiscals. Si es fes podríem assajar un món com el que plantejava Racionero, on podríem treballar menys hores guanyant el mateix, repartir el treball i que no hi hagués atur, i preparar-nos per gaudir de molt temps lliure.

El que no tinc clar és què es prenen els socialistes no practicants com Manuel Valls, François Hollande, Pierre Moscovici, Jeroen Dijsselbloem o Matteo Renzi. I si obrim una oficina independent de repartiment de carnets de socialista de veritat? José Mújica, expresident d’Uruguai i socialista real, vol una comunitat on la gent lluiti perquè “la gent tingués més temps per no fer res i, així, intentés ser més feliç”.

Sabadell Guanyarà: ho hem intentat

P1210857 (3)

Fa cosa d’un any un grup de ciutadans de totes les edats, de molts barris i de molts sectors socials i professionals, ens vam trobar per intentar ajudar a fer que Sabadell sortís de l’atzucac en què està. Per una banda, per les greus conseqüències socials de la crisi econòmica –com tantes altres ciutats– però també, per la gravíssima crisi política derivada del cas Mercuri. Sabadell pateix la més gran crisi des del 1979. Després de moltes converses i d’encarregar papers a gent molt diversa vam arribar a la conclusió que calia fer un pas endavant i proposar un projecte polític de cara a les eleccions municipals: vam crear Sabadell Guanyarà. Aquest va ser el lema de la campanya del PSUC del 1979, sota el lideratge d’Antoni Farrés. Ens vam proposar ajuntar en un procés similar i paral·lel al de Barcelona en Comú a ICV, EUiA i Podem. Al setembre vam fer publicitat d’un manifest i un mètode per construir una candidatura.

La crisi a l’esquerra a Sabadell és paorosa. En la vella política, perquè s’està suïcidant entre picabaralles que tenen difícil justificació des de la política i des de la raó. I en la nova, perquè no ha entès que aquestes eleccions l’han agafat a contrapeu. A dos mesos de les eleccions municipals, creiem que hi ha 35.000 persones que no saben qui votar i que se sentirien còmodes amb una candidatura ciutadana com la proposàvem sota el paraigua de Sabadell en Comú. L’alternativa a la crisi ha de venir de l’esquerra. A Sabadell, des del 1979 fins al 2011, dels 27 regidors de la ciutat les esquerres en sumen, sempre, entre 19 i 22. Nosaltres hem fet, fins on hem pogut, de Fundació Carter, intentant posar pau i intentant sumar sectors d’aquí i d’allà. I hem esmerçat moltes hores, ganes, papers i il·lusió. Tot ha estat en va. La crisi entre els sectors que haurien de donar resposta a aquest atzucac de la ciutat és brutal. Si en algun lloc ha existit un projecte de candidatura de molt ample abast, pel seu caràcter de projecte de salvació municipal, aquesta ha estat Sabadell Guanyarà, l’únic espai sabadellenc en què gent de totes les procedències d’esquerres, des dels sectors crítics amb la deriva socialista, fins a sectors de l’Entesa, hem conviscut amb il·lusió i empenta.

Hem tingut molts obstacles, el més important, segurament, el patriotisme de partit, creure’s que la política és cosa exclusiva d’ells. No hem assolit l’èxit. Pot ser que ens hàgim equivocat, segurament i paradoxalment, en el fet de confiar massa en els partits. Però a voltes la línia que separa l’èxit o el fracàs només és una qüestió de poder, no d’arguments. Sovint es critica que els ciutadans no es preocupen del comú; la veritat és que ho hem intentat i no és gens fàcil. De fet, és molt dur. Si no hi ha un canvi radical a la ciutat no serà perquè no ho hàgim intentat. Ara esperarem a veure què passa el 24 de maig i al setembre tornarem a reunir-nos per valorar què cal fer als propers temps.

I si fos al revés?

P1280696
Diuen que el procés independentista es desinfla. Jo no ho veig clar. Fem un esforç de lliurepensament i de lliure examen. Miro els resultats electorals de les tres darreres eleccions al Parlament i els resultats de la darrera enquesta del CEO, aquesta que ha donat tants titulars dient que el procés s’acaba. La suma de diputats de CiU, ERC i la CUP en les eleccions del 2006 (CUP encara no hi era) fins el 2012, ha passat de 1300000 vots a més de 1700000. En nombre de diputats de 69 a 74. La darrera enquesta del CEO dona que la suma total de diputats és d’entre 71 i 74. No hi veig tal esfondrament. El que si comprovo és que CiU passa de 62 a 50 en dos anys. Ara en trauria només 31 i 32. Això es passar en quatre anys a tenir la meitat de diputats: de 62 a 31. Els titulars en comptes de dir esfondrament del procés, haurien de dir esfondrament de CiU. Mentrestant el PSC ha passat de 37 el 2006 a 28 el 2010 a 20 el 2012 i ara en trauria entre 11 i 12. Patacada monumental també del PSC. Cal dir que mentrestant hi ha un bloc de ICV més Podem que estan favor d’un procés constituent i que sumen entre 22 i 25 diputats més. El bloc espanyolista (PP i Ciutadans) ha passat de 17 a 21 i a les darreres en van aconseguir 28, ara el CEO els en dona 29-31 tampoc es per tirar coets. La diferencia és de 30 a 70. Un abisme.
Ara bé la pregunta que tothom es fa és, per què CiU i PSC baixen tant? La resposta de quasi tothom és que són poc independentistes o perquè ho són massa. En canvi jo no penso així. Crec que PSC i CiU baixen en picat perquè han oblidat les seves politiques socials. Han abandonat en la percepció de la gent la defensa de l’estat de benestar. Els primers perquè des de l’any 2010 van fer més cas a la Troica i als mercats que a la gent que els vota. Per què és dolenta la reforma laboral del PP i no l’anterior del PSOE? Els de CiU van creure’s que podrien ser els fills predilectes de Milton Friedman. Quan la gent va començar a notar aquestes polítiques a les escoles dels seus fills i als CAP i als hospitals van descobrir que Boi Ruiz i Andreu Mas Colell no eren els seus líders sinó els enemics del seu benestar. El resultat pràctic és que la sociovergència sumava 90 diputats fa quatre anys, en van perdre 20 en dos anys i ara en perdrien 20 més. En quatre anys haurien perdut més de la meitat de diputats, de 90 a 42.
A Catalunya estan passant moltes coses alhora. No podem analitzar la política com normalment pensem els homes, només en una cosa al mateix temps. Cal tenir una mirada femenina i veure’n la complexitat i sobretot amb quines politiques viurem millor.
Potser no tinc tota la raó i sóc l’únic que pensa així, però una part estic segur de tenir-la.

Candidatures ciutadanes

IMG_2773 (4)

Cada cert temps afloren paraules o frases que, de cop, adopten un sentit diferent suggeridor i atractiu. Als darrers temps i degut fonamentalment a la iniciativa Guanyem Barcelona ara Barcelona en comú, s’ha generat una il•lusió col•lectiva amb la idea de crear candidatures ciutadanes.

La gent dels partits davant d’aquestes iniciatives reacciona de diferents formes. Uns, conscients que existeix un desgast dels partits, ho veuen com una oportunitat de renovació i s’hi sumen. És el cas de Terrassa o Barcelona. En aquest darrer cas fins i tot han renunciat a un dels millors regidors de la història del municipalisme català com és Ricard Gomà. És inexplicable que la nova política a voltes tingui tan poc coneixement i capacitat d’anàlisi. Gomà ha estat potser el regidor que ha portat més enllà les polítiques socials municipals.

Hi ha altra gent que argumenta: les candidatures dels partits també són ciutadanes. I és clar, tenen raó. Tota candidatura en una ciutat és ciutadana, qui forma sinó una candidatura, marcians? Bé en alguns casos, si em permeteu, si ho semblen.

La gent quan pensa que les candidatures ciutadanes formen part de la renovació en la política està pensant en que els interessos de la ciutat, del país, passin per sobre dels interessos derivats del patriotisme de partit, que és un clam, que ha descompensat massa la política. Per aquesta raó pensar en que independents siguin majoria en una candidatura expressa segurament millor aquesta idea.

És doncs una persona independent millor que un militant de partit? No. Com diria Carlo Maria Cipolla a Allegro ma non troppo la proporció d’imbècils militants de partit és similar a la proporció d’imbècils independents.

La qüestió és que gran part de la ciutadania creu que els partits han segrestat la política, que se l’han apropiada i que s’han distanciat de les preocupacions de la gent. De fet, exceptuant el fenomen de Podem i ERC tots els altres partits han anat perdent vots. Es dona la paradoxa que potser hi havia a Sabadell més militants en la clandestinitat que en democràcia. Qui no vulgui veure que hi ha un allunyament dels partits, de les seves formes i actituds, de la sensibilitat de la gent, és que és cec.

Aquesta sensació és tant clamorosa que tothom es vol disfressar de cosa nova. ICV-EUiA es presenta com a Assemblea Oberta. Les restes d’una part d’EUiA es presenten com a Guanyem, pactant amb la immoral persona que va registrar fraudulentament el nom d’una candidatura que va generar molta il·lusió: Guanyem Barcelona. I avortada la possibilitat de fer una candidatura ciutadana en aquest àmbit ciutadà, encara ens falta veure com es presenten, serà en forma de coalició o en forma de candidatura ciutadana?

Passi el que passi caldrà que comencem a pensar com aconseguir que més gent faci política a la ciutat. És molt més difícil del que la retòrica a l’ús ens faria creure.

Més religió islàmica a l´escola?

IMG_2895

El PP ha decidit que els pares musulmans puguin obligar els seus fills a fer una assignatura de religió islàmica a l’escola. Així l’Estat pagarà imams que envien aquí l’Aràbia Saudita o Qatar. Als nens se’ls adoctrinarà amb l’Alcorà i s’intentarà que se n’aprenguin de memòria uns quants fragments en funció de l’edat. Els imams ensenyaran als nens i nenes pregàries i “fórmules senzilles de petició i agraïment”. També se’ls ensenyarà a “reconèixer la incapacitat de la persona per arribar per si mateixa a la felicitat” sense Al·là. Recomana “conocer y aceptar con respeto los momentos históricos de conflicto entre la ciencia y la fe, sabiendo dar razones justificadas de la actuación de los musulmanes”. Els llibres per a aquesta assignatura no els aprovarà el Departament d’Ensenyament sinó la pròpia comunitat islàmica. Els alumnes, així, aprendran a argumentar l’origen del món segons la fe islàmica. No se sap si els llibres s’editaran a Barcelona o a Riad. Ni qui els supervisarà. L’assignatura serà avaluable i la nota comptarà en la mitjana de l’expedient acadèmic.
Bé, he fet una mica de trampa, he canviat catòlic per musulmà i la Santa Seu per Riad. De fet, però, tampoc tanta trampa, si a la Conferència Episcopal Espanyola se’ls dóna la possibilitat d’adoctrinar nens i nenes en els dogmes catòlics amb diners públics, deixant fins i tot que els professors els posin els bisbes, això sí, que els pagui la Generalitat, amb quina legitimitat direm a les altres religions que no ho poden fer? Crec que Wert, que no és verd sinó Wlau, s’ha quedat curt. Per què no recupera els textos escolars de la religió catòlica de fa uns quants anys més? Deien coses així: “Rusia había soñado con clavar la hoz ensangrentada de su emblema en este hermoso pedazo de Europa, y todas las masas comunistas y socialistas de la tierra, unidas con masones y judíos, anhelaban triunfar en España, tomándola como peldaño de oro para triunfar en el mundo” o “Las mujeres íberas llevaban sobre la cabeza un aro de hierro que servía para echar sobre él un velo con el que a menudo se cubrían la cara. La misma Dama de Elche aparece con la cabeza y el cuello pudorosamente cubierto de paños. Parece que las primitivas mujeres españolas estaban nada más que esperando que se levantara la primera Iglesia de Cristo, preparadas ya con sus tocas para asistir a la primera misa…”.

Són bojos aquests romans? És hora de denunciar el Concordat de 1953 i els acords de 1976 i 1979. Cal que algú posi remei a aquestes delirants polítiques ultrareaccionàries. L’església catòlica no n’aprèn, sembla com si només sabés fer catòlics a hòsties. Com Espanya espanyols.

Per què no hi ha més gent en la política?

IMG_2693 (4)

Un dels problemes de Catalunya es la falta de participació política i cívica de la gent. Hi ha el gran mite de la gran societat civil catalana. Potser comparat amb la resta d’Espanya és cert que a Catalunya la gent participa més en associacions, però comparat amb països com França, Alemanya o Anglaterra no és part cert. 40 anys de dictadura feixista empresonant els que volien exercir la llibertat i després uns altres 40 concebent una democràcia de baixa participació i baixa qualitat, han donat aquest resultat.

Ara bé hi ha altres raons. Una d’elles és que fer política, encara que sigui política local, és molt dur. Només intentar dir la teva es converteix en un exercici només apte per gent entrenada en rebre rocs. Posarem un exemple. Parlo amb un amic que té un bloc. M’explica que de tant en tant s’ha plantejat publicar alguns dels seus articles al iSabadell, però que ha desistit degut als brutals comentaris que veu als articles dels altres. Si vols intervenir en els assumptes el comú, a més estàs subjecte als comentaris de Facebook i de Twitter on tot és feixista. No hi ha debat constructiu, amable i raonat. Tot és bilis i mala llet.

A més el debat polític públic és pràcticament inexistent. Hi ha monòlegs, idees on cada tribu se senti còmode, sense el mínim dubte sobre les pròpies posicions que és el que genera la tolerància amb les posicions les demés. I quan el debat hi és, és brutal.
“Sento les entrevistes del Jordi Basté a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros i a la seva primera tinent d’alcalde Marta Camps. Es parla de “traïció”, “ambició” i “d’actituds peseudomafioses”. Fins ara eren dos companys de partit. Això és fer política? Ja veieu que intento ser elegant i no parlar de Sabadell.

Cal que canviïn moltes coses si es vol que la gent participi en política. En primer lloc hi ha partits a punt de desaparèixer i no sembla que se n’adonin. Exerceixen un patriotisme de partit que els obnubila la funció pel que estan creats: servir al poble. Hi ha una incapacitat d’entendre que existeix un abisme amb les formes i maneres de la política i les formes i maneres de relació vitals positives. Però també cal ser conscients que les foguerades d’il·lusió que de tant en tant es generen, tal com arriben poden desaparèixer. No hi ha cap possibilitat que persones normals i corrents es sentin còmodes de participar en política si les condicions són les d’avui.

A Sabadell massa gent troba a faltar una Ada Colau o un Pablo Iglesias. Crec que no necessitem que ningú ens salvi. Seria millor pensar que el que es necessita és una mica de seny, una mica de generositat, menys sectarisme i sobretot un equip, un bon equip. Ara bé m’agradaria reivindicar una manera de fer política que sigui compatible amb l’amistat. Fins i tot des de la discrepància ideològica i de partit. Potser és massa demanar. A Sabadell això sembla una utopia.

Visca el Mobile World Congress!

 

P1090952

Trobo que això del Mobile World Congress és sensacional; es veu que dóna feina a milers de persones, a més vénen cent mil persones de les que una gran majoria són estrangers i per tant gasten a Catalunya sense parar. Tot són avantatges.

A més l’entrada és barateta, només costa entre 700 i 3.000 euros. Ara bé, poca gent parla de les novetats de la Fira i dels avantatges que els mòbils ens donen.
Hi ha mòbils que poden submergir-se, és sensacional! Ara pots parlar sota l’aigua mentre fas submarinisme. De sempre es fan mòbils que es pleguen, ara en fan que es torcen. Sembla que és molt bo per poder-lo portar a les butxaques del darrere dels texans.

També han aparegut uns rellotges intel·ligents amb tota mena de connexions. No sé com hem pogut viure des de fa centenars d’anys amb rellotges tontos. Per fi podrem saber l’hora en què vivim. Els nous Lumia de Microsoft ens ajuden a ser més productius, que content estaran l’FMI i la Troica! També ens anuncien que les 4G aconseguiran el doble de velocitat de descàrregues que ara, serà de 600 megues per segon. Ostres, quina gran notícia! Com podíem anar pel món amb només 300 megues!

En molts mòbils la bateria dura una estoneta i no pots posar i treure-la -la bateria-. Però ara han trobat un sistema de carregar-lo sense endollar-lo. Això si igualment ho hauràs de fer a casa o al despatx. Quin gran avantatge!

Un dels millors avenços que he trobat és aquest: “La tecnologia combina la banda d’espectre sense llicència 5 gigahercis (Ghz) junt amb qualsevol de les bandes habituals de LTE, el que permetrà incrementar la capacitat de la xarxa mentre coexisteix amb Wi-fi sense que hi hagi impactes negatius”. Ostres, ostres, ostres. Que bé! Que content que estic! I la junta de la tròcola ajudarà a combinar gambutzins. Quina bona pensada!

Es veu que estan assajant els 5G on al mòbil li diràs què vols per sopar i te’l farà. També et buscarà feina amb un bon sou. A la feina no caldrà que hi vagis ja que ell et farà totes les tasques que t’encomanin. Hi ha un mòbil per a gent alternativa, serà ecològic, sostenible i amb una aplicació per gestionar horts urbans, l’ha presentat Donald Rumsfeld i té tecnologia Exxon Mobil. Els nous mòbils 5G sortiran de fàbrica amb una aplicació per als infeliços, quasi tots. Endollaràs uns sensors al cap. En els sensors posaran uns microxips a 20 Ghz que faran que amb l’ajuda d’un o dos LTE’s la cosa moli. La teva infelicitat no minvarà, això és segur, ara bé si estàs entretingut amb l’aparell, les aplicacions, les xarxes socials i la infinitat de webs a visitar no te n’adonaràs, i potser no arribaràs a descobrir mai que el que et fa infeliç és el mòbil.