Relleu generacional mal fet

L’any 1977 fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques a Espanya ja hi havia una gran crisi en les organitzacions juvenils antifranquistes més combatives. L’anomenat desencant i el brutal efecte de les drogues dures havien delmat d’una forma brutal la seva militància. Aquí és va iniciar un cisma entre els joves i la política que encara dura. He trobat un interessant document del setembre de 1977 que pot il·lustrar-nos en part d’aquest complicat problema. Es tracta de l’acta de la reunió del Secretariat polític de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) i el Secretariat de Comitè Executiu del Partit Comunista de España. Hi assisteixen el secretari general de la UJCE, el terrassenc, Domènec Martínez i Josep Palau per la Joventut Comunista de Catalunya.

Domènec Martínez: en el moviment juvenil «observamos indicios de desmoralización».

Josep Palau: «… los jóvenes no llenaban los mítines, etc…, no compartían el ambiente de politización de masas que a nivel adulto se estaba produciendo».

Lucio Lobato: «…con esta discusión se me aparecen problemas que, he de reconocerlo, desconocía […] vemos que la juventud se siente defraudada…»

Santiago Carrillo: «Algunos camaradas hacen un juicio demasiado sumario sobre la juventud española, por ejemplo, cuando hablan sobre el desinterés de la juventud en la política. Yo pienso que una parte importante de la juventud está interesada en la política, una parte importante de la juventud participa en los partidos políticos, empezando por el nuestro (…) . Y durante la campaña electoral, yo observé gran cantidad de jóvenes en los actos en los que participé (…) . Una de las grandes demandas en los mítines electorales (…) era la del voto a los 18 años (…). Medir el grado de politización de la juventud no puede hacerse por el grado organizativo de la JC!».

O sigui que la culpa era d’aquells que vivien el problema! Simón Sánchez Montero planteja fer entre el PCE i la UJCE un «Simposium nacional de los comunistas sobre los problemas de la juventud española». Tots els de la UJCE hi estan d’acord i Pilar Bravo i Santiago Álvarez. Carrillo s’hi nega i no es fa, of course. Han passat els anys i al final el relleu generacional a l’esquerra es fa des de fora dels partits (tant del PSOE com d’IU). I això genera nous problemes. A Catalunya també.

Els joves estan emprenyats

Estem patint moltes crisi, l’econòmica-financera i la de les relacions amb Espanya. Però, latent estem assistint a una crisi generacional. Si afinem l’oïda darrera d’algunes afirmacions més o menys politiques o més o menys ideològiques, podem percebre un cert ressentiment generacional. Ho podem sentir dir, en determinats plantejaments de Xavier Domènech, de l’Ada Colau, de Pablo Iglesias, Núria Parlon,  etc. Estem davant d’una revolta generacional? I en aquest cas tenen raó aquests joves d’estar tant emprenyats? Crec que la resposta correcta es sí. Els joves tenen raó d’estar emprenyats. Anem a veure’n les raons.

Fa molt temps que es cova la mala llet. Als anys vuitanta el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya ja es queixava de la manca de polítiques públiques d’habitatge assequible per a joves: ni de lloguer ni de compra. Fins i tot les viles olímpiques es feien per la classe alta. Avui a Catalunya el percentatge de lloguer social és pràcticament inexistent. A Anglaterra del 21%, a França del 17% i a Suècia del 22%

L’any 1993 la taxa d’atur juvenil en menors de 25 anys era del 33%. El 2005 el 60% dels contractes de joves eren temporals. Ara ja ho son tots i la major part de ciutadans de menys de 45 anys sempre han estat amb contractes temporals. Un dels arguments emprats pel govern de Madrid de mitjans dels anys 80 era que calia facilitar l’accés dels joves al mercat laboral i que per aconseguir aquest objectiu calia flexibilitzar-ne l’accés i la sortida. De fet, va ser el debat que va donar lloc a la vaga general de 1988. Ja en el seu moment moltes veus es van alçar contra aquesta idea, el resultat va ser acabar de precaritzar tot el mercat laboral. El cert és que els països amb més protecció laboral han tingut i tenen menors taxes d’atur. L’atur està vinculat al cicle econòmic i no a les reformes laborals

Els joves poc a poc sense fer soroll han estat foragitats de les feines segures i ben remunerades i del treball públic. Per molt que es digui que els joves volen ser funcionaris la realitat desmenteix aquest tòpic. Com podem veure en el Llibre Blanc de la Funció Pública de la Generalitat de Catalunya, els  treballadors públics es concentren en les franges de més de quaranta anys i especialment en els de entre 55 i 65 anys. L’any 2007 ja podíem veure molts símptomes del malestar, l’abstencionisme juvenil (18-34 anys) era del 46%. Els de més de 50 anys al voltant de només el 12%. No és casual. Als països on la gent jove es sent recolzada participen molt més que aquí. Per exemple, abans de la crisi, els joves de Suècia els interessava la política un 52% mentre aquí un 27%.

L’edat d’emancipació s’ha anat allargant més i més per sorpresa dels sociòlegs. No han pogut accedir a habitatge assequible, quan desesperats n’han comprat un, n’han sortir desnonats. Ara ja no poden continuar pagant carreres universitàries, els augments de les taxes han estat brutals i estan impedint que els millors cervells accedeixen a la formació universitària. No han pogut tenir fills i han fet l’anomenada vaga d’úters situant al nostre país a la cua mundial de natalitat. I es clar, després de molt de temps absents de tots els espais de la vida cultural, mediàtica, social, política i laboral de cop els joves, a almenys una part, irrompen en la vida pública i ho fan criticant els grans. I ho fan amb acritud.

Pot ser que siguin injustos posant en un mateix sac a totes les persones de les generacions anteriors. Probablement, però serà la primera generació que viurà pitjor que la generació anterior. I es pretén que això passi així sense conseqüències? Sense conflicte? Sense ruptures? Una autocrítica dels grans seria un primer element per construir en positiu el futur. I caldrà que aquests joves s’adonin que no son els primers d’un fil de la història on altra gent els van precedir en les lluites per la millora social. Crec que en el rerefons del que passa políticament a la ciutat hi ha aquest problema.

El fantasma del soleturisme

Un fantasma que utilitzen els hiperventilats independentistes es l’adjectiu de soleturisme. Jordi  Solé Tura va lluitar en les èpoques més dures del franquisme mentre molts dels que el critiquen no van moure ni un dit. El seu llibre Catalanisme i revolució burgesa  ha generat tota mena d’opinions abrandades. La gent parla i escriu però quasi ningú se l’ha llegit. M’he repassat Catalanisme i revolució burgesa. Ha passat a la memòria col·lectiva d’un sector de persones que Solé Tura defensa que el catalanisme el crea la burgesia. Crec que hi ha un cert desconeixement conceptual. De fet el títol que va proposar inicialment era El pensament polític d’Enric Prat de la Riba, molt més adient a la temàtica que en realitat s’hi tracta. El cert és que els moderns nacionalismes neixen de les revolucions burgeses, aquí i  arreu. De totes maneres és veritat que en aquest aspecte el llibre Catalanisme? és confús. En tot cas no deixa de ser una tesi lateral, sense gaire importància. Si la gent de dretes es va emprenyar molt amb el llibre no ens enganyem, no va ser per això. S’hauria emprenyat Jordi Pujol o Josep Benet (un home en aquells moments d’UDC) per afirmar que el catalanisme és una cosa de la burgesia? Ara bé, el que fa Solé és analitzar el paper del catalanisme burgès i especialment la figura de Prat de la Riba i veure’n les seves contradiccions. Prat veu en els partits polítics un perill de divisió de Catalunya i  creu que la pàtria catalana la fa Déu, no els homes. Per Prat de la Riba, pel catalanisme conservador, la lluita de classes, els conflictes de classes, son contraris a la pàtria. Com ara, feu-vos indepes i després parlarem d’altres coses. El més criticable de les tesis de Solé Tura, és l’errònia conceptualització del federalisme republicà com a element petitburgès, un error propi d’una part del marxisme d’aquells dies i que va deixar sense fonaments el catalanisme popular de tradició obrera. De fet Pi i Margall entrava en la crítica als socialistes utòpics de Marx però Friedrich Engels, va rectificar més tard en el  prefaci al Manifest Comunista el considerar Pi i Margall com a socialista i mereix una atenció elogiosa  a la «Revolución en España»: «Entre los republicanos oficiales era Pi el único socialista, el único que vió la necesidad de fundar la República en los trabajadores». La tesi central de Solé és que planteja la necessitat que l’esquerra sigui capaç de construir una hegemonia en el camp del catalanisme. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». Acceptable fins i tot per la CUP. Joan Manuel Tresserras ho ha explicat a bastament. I si en comptes de construir barricades entre diferents sectors de l’esquerra, construïm ponts?

Tipus d’incivisme

Per fi tenim dades de l’incivisme  a la ciutat. Les dades facilitades són que ens gastem 380.000 en arreglar les gamberrades. L’apartat més important és la crema i reposició de contenidors 173.000 euros. Realment és un tipus de bretolada que no he entès mai la seva significació. Caldria encarregar a algun psiquiatre una explicació convincent. Després dediquem 106.000 euros a tapar o esborrar grafitis i a arreglar elements de l’enllumenat 54.000. És molt? O poc? Crec que no és molt, però caldria actuar amb contundència.

De totes maners eixamplem l’espai de visió. Si fem una llista d’actituds incíviques necessitaríem moltes pàgines: embrutar el carrer, pintar les parets dels edificis, tirar fulletons, penjar cartells a llocs no apropiats, malmetre les zones verdes, fer soroll, orinar al carrer, escopir, trencar el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors, bancs per seure, el top manta, patins monopatins, etc. Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Però hi ha moltes menes d’actituds incíviques: agredir de paraula o de fet a funcionaris públics: mestres, metges, infermers, la violència domèstica, el soroll a les habitacions de l’hospital Taulí. Aquí ja és més difícil establir que la culpa és dels de sempre, ja començaríem a acceptar que les actituds incíviques són més extenses. Una part de ciutadans exemplars generen un altre incivisme: deixar les caques dels gossos a les voreres dels carrers. Un problema que sembla bé de lluny, el Baró de Maldà ja se’n queixava el 1786: “Ha eixit un ordre superior que tots los gossos que hi ha a Barcelona se’ls posàs collar, per saber de quins amos són”.

Però no ens quedem només en aquest àmbit eixamplem encara més el camp de visió: saltar-se semàfors en vermell, no respectar els passos zebra, aparcar en llocs prohibits, no tirar les escombraries a les hores adequades, no reciclar, tapar una terrassa, posar un aparell d’aire condicionat a la façana. Aquí ja inclouríem a la quasi totalitat de la població. Però aquest tipus d’anàlisi té un problema, els culpables sempre són els ciutadans normals i corrents. Ens estem deixant actituds cíviques molt més perilloses i greus per la societat: defraudar a hisenda, negar-se a pagar els impostos. Però si els incívics som quasi tots, per una raó o una altra se’ns amaga un tret fonamental, en realitat el que fem és culpabilitzar a la ciutadania i això és una mostra d’incivisme institucional. Repassem les actituds incíviques de les institucions i de l’estat: tractar als ciutadans com a clients i no com a propietaris de la ciutat; no desenvolupar un estat del benestar raonable o tenir un monument a la ciutat a Sallarès i Pla, diputat per la ciutat que es va oposar al primer intent de legislació sobre el treball infantil.

No és incivisme dir que a aquestes alçades no hi ha el projecte fet per l’escola i l’Institut de Can Llong? Quan el govern de la Generalitat escoltava fa més de deu anys les protestes dels veïns i deia que hi posaria remei, no es van dignar a elaborar un projecte? Puc entendre, fins a cert punt que no hi hagi diners per fer un edifici, però no podien tenir fet el projecte?

Però encara és més greu l’incivisme quan ve un president de govern, Mariano Rajoy i promet per enèsima vegada unes inversions que al cap de tres dies desmenteixen els pressupostos que presenta el seu propi govern.

Un gran descobriment? No fotem!

Un equip internacional d’astrònoms ha publicat el que segons tots els analistes menys jo consideren un gran descobriment i ho han difós a la revista Nature. Han descobert set exoplanetes, cosa que vol dir que són planetes que no giren al voltant del Sol i per tant estan fora del Sistema Solar. Fan voltes al voltant d’una estrella ultrafreda –l’única bona descoberta, com us explicaré més tard– anomenada TRAPPIST que brilla mil vegades menys que el Sol i se situa a la Constel·lació d’Aquari. Segons la Wikipedia els que estan sota la influència d’aquesta constel·lació se’ls considera de caràcter inconformista, excèntric, molt independent i amb idees revolucionàries. Són dels comuns? Tenen una mida similar a la Terra i es troben a quaranta anys llum, els exoplanetes, no els comuns. O sigui, si hi viatgés, a la velocitat de la llum, quan hi arribés tindria 98 anys i en tornar 138. Potser en aquesta edat ja ens podrem jubilar, si ens deixen aquests neoliberals sortits de les nostres grans escoles de negocis: ESADE, IESE, EADA, etc. Que deuen fumar aquesta gent?

Diuen que formen un sistema per si mateixos. No entenc la mania de tanta gent, en teoria intel·ligent, a voler trobar vida fora del Sistema Solar. La NASA diu que la troballa és «sorprenent» i «extraordinària». Chris Copperwheat ens explica que tres d’aquests planetes tenen una temperatura que permet acollir aigua, és a dir entre zero i 100 graus, i que per tant fa que sigui «un sistema extraordinari i excitant en la recerca futura de vida». Jo no li veig la gràcia. Nosaltres aquí tenim mars i oceans i l’únic que fem és tirar-hi tota la merda que podem i acabar al més aviat possible amb tots els peixos i qualsevol rastre de vida que hi hagi. En fi. Per tal que hi hagi vida es veu que es necessiten, a banda d’una temperatura adequada, elements com metà, oxigen, etc.

No us vull aixafar la guitarra però no crec que mai ningú no descobreixi vida en un altre planeta i molts menys descobreixin vida intel·ligent. D’entrada això suposa pensar que a la Terra hi ha vida intel·ligent, cosa que desmenteix la lectura de qualsevol diari. I, si n’hi hagués en aquests exoplanetes, crec que el que farien és amagar-se de tots nosaltres. Us imagineu que ens miren i comencen a veure personatges com Urdangarin, Rajoy, Millet, Bàrcenas, etc. Què creieu que farien? A més a mi que m’avisin si algun dia a més de metà i oxigen hi troben The Macallan, el gel està assegurat perquè diu que l’estrella és ultrafreda, per tant els glaçons estan garantits.

Carrero Blanco era el terrorista

 

Ja ho sabeu: l’Audiència espanyola, el tribunal especial que substitueix el Tribunal de Orden Público (TOP), ha condemnat per un acudit a un any de presó i set d’inhabilitació una usuària de Twitter que tothom anomena Casandra Vera. La secció quarta de la sala penal considera que aquests acudits signifiquen ‘menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i greuge’ a Carrero Blanco, que consideren víctima del terrorisme. El ponent, un tal Juan Francisco Martel, afirma també que ‘enclouen un injustificable menyspreu envers les víctimes del terrorisme fins al punt de representar la seva humiliació’. Al·lucino.

Aquesta gent de l’Audiència espanyola es deuen haver fumat totes les plantes decomissades per la policia aquests darrers deu anys. És potser la sentencia més delirant que he llegit en molt, molt temps.

Anem a pams. El terrorista més important que hi havia a Espanya l’any 1973 era Francisco Franco. I el segon en importància era el seu president de govern, Luis Carrero Blanco. Qui són les víctimes del terrorisme? Tots els espanyols que hi havia sota el seu jou. Les presons eren plenes de demòcrates que lluitaven per la llibertat; a les comissaries de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil es practicava, per ordre d’aquests dos, la tortura sistemàtica. Per no dir que havien deixat que deu mil espanyols, dels quals van morir la majoria, es morissin en camps de concentració nazis.

La pregunta que no veig que es faci ningú és aquesta: és legítima la lluita armada contra una dictadura brutal i sanguinària? La resposta, aquí i a la Xina popular, és sí. L’anomenada operació Ogre, duta a terme pel comando Txikía, va posar fi a la vida d’una bèstia sanguinària. Imaginem-nos ara que l’Audiència espanyola ha de jutjar Claus von Stauffenberg per l’atemptat del 20 de juliol de 1944 que gairebé va matar Hitler. Què farien? El condemnarien per terrorista o li posarien una medalla i li farien unes quantes pel·lícules com un heroi? Que sóc radical? Si tinc amics torturats i això va durar fins l’any 1977!

Ja està bé! Hi ha una ETA d’abans de la democràcia i una de després, des del punt de vista ètic. Una cosa que no entenen els feixistes i tampoc els d’ETA. Vull deixar clar que sóc dels que pensen que la democràcia no es va guanyar amb bombes sinó amb organització, arguments, perseverança i unes grans dosis de generositat i d’altruisme. I que, una vegada entrada la democràcia, ETA va fer el joc a l’àmbit més sinistre de les rèmores feixistes. El problema d’aquesta sentència de l’Audiència espanyola és que parteix del punt de vista de la immoralitat franquista i de la seva lògica. Una raó més per a exigir que tanquin aquest estrany tribunal. És clar que es poden fer acudits sobre els dictadors. Encara més, és bo que se’n facin. El perill per a la democràcia no es fer acudits sobre Carrero Blanco, sinó que no se’n puguin fer i que algú pugui pensar que aquest bàrbar tenia ‘honra i crèdit’.

 

L’ètica civil republicana

Si les persones es comporten a casa seva de forma adequada, la gent té cura dels mobles, pinta la casa de tant en quant, neteja convenientment, etc. Llavors, per què embruten, maltracten destrossen, roben en l’espai públic? Probablement perquè l’espai púbic no se’l senten seu. Ens hauríem de preguntar, no se’l senten seu perquè potser no és prou seu? Saben, per exemple, els sabadellencs que són propietaris de 1.400 euros -230.000 de les antigues pessetes- en edificis i equipaments de la ciutat?

Durant el franquisme no hi havia ciutadans, hi havia súbdits sota un règim de terror. Per tant si no hi ha ciutadania, no hi pot haver civisme. És un lloc comú dir que als ajuntaments del nord d’Europa, quan planten plantes en una zona verda, en molts llocs, els ciutadans surten a regar-les. Aquí, molts les roben. No serà potser perquè als països més cívics, els ciutadans senten que l’espai públic és seu perquè en realitat és seu?
Per tant la pregunta de com poder augmentar el grau de civisme de Sabadell, és respon augmentant la democràcia, és a dir, democratitzant el poder i fent evident que l’espai públic és de tots. No del rei, el President o l’Alcalde, sinó de tots de cada un de nosaltres. Que això no ha estat així al llarg de la nostra història és evident.
Existeix a la nostra ciutat una llarga història de lluita pel civisme. Ja al segle XIV, l’any 1356 es parla ja de Jurats, Prohoms i Universitat, i deu anys més tard Sabadell va lluitar per passar de vila baronial a vila del rei. El 1370 Sabadell va aconseguir el dret d’assistir i votar en Corts. Al segle XIX es va lluitar per aconseguir que la jurisdicció de Sabadell pertanyés al Procurador reial i no a la casa dels Meca. Al 1553 es constituí el Trentenari, equivalent al Consell de Cent a Barcelona.

Fem un salt en el temps. Fins que s’aconseguí la ciutadania plena va caldre molt d’esforç. Passem pel trienni constitucional -1920-23- fins l’any 1835 quan s’aconseguí definitivament acabar amb la dècada ominosa i l’antic règim, el dret senyorial i la inquisició. Es va trigar molt a tenir el sufragi universal i ajuntaments democràtics, procés que culminà en arribar a l’esplèndida etapa de la II República. Però aquest fil de la història, de lluita per la civilitat, s’estroncà.

José Maria Marcet, l’alcalde franquista de la ciutat, va escriure les seves memòries que portaven el revelador títol de “Mi ciudad y yo. Veinte años de alcaldía 1940-1969”. Com dèiem durant el franquisme no hi podia haver civisme perquè l’espai públic era d’ells: “Mi ciudad”. També és revelador el que deia l’inefable Manuel Fraga Iribarne sobre el caràcter de la ciutat de Sabadell:

“Aún falta un análisis serio de lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell: una ocupación de la ciudad, como la de Petrogrado en 1917. Los que creaban un ambiente de presión sobre el gobierno para que perdida la calle (la famosa calle, cuya seguridad debe garantizar todo gobierno digno de este nombre) diera paso a un gobierno provisional, como en 1931…”

Venim d’una ciutat que estava segrestada i quan vam encetar la democràcia els flamants ajuntaments tenien una necessitat imperiosa de legitimar-se davant la ciutadania i van haver de front a molts dèficits, pel que van apostar decididament per l’eficàcia per sobre del debat sobre els mecanismes de presa de decisions col·lectives. Però alerta no hi ha dreceres, els sistemes que s’assagen actualment no són “noves formes de participació” sinó artefactes postmoderns que, a voltes, amaguen la falta d’un programa electoral seriós. Una cosa, per cert, que alguns haurien de començar a preparar, no sigui que l’any 2019 hàgim de fer nous processos participatius. Per exercir l’ètica civil republicana requereix aprenentatge, acció coordinada, lectures, debats, publicacions, perseverança, i sobretot un gran respecte per la política i la cultura.