Una ciutat inexplicable

 

Segurament sóc una persona massa ingènua però creia que del conjunt d’obres que hi ha per fer a la ciutat, un cop resolts els problemes de fons, es farien molt ràpidament. M’explico. El que ha passat amb el Parc de Nord és per escriure una novel·la. D’entrada m’agradaria saber el nom del responsable de la Generalitat i de l’Ajuntament que se li va acudir tirar els terres allà. Proposo fer-hi un monument amb els dos noms. Quants diners ens ha costat la broma?

Però per no anar-nos-en més enrere, creia que mentre es retiraven totes les terres, els serveis tècnics municipals, farien tots els projectes per arreglar-ho tot seguit. Doncs no, sembla que la maquinària municipal mentrestant no ha fet res. Cal tenir present, a més, que l’Ajuntament l’any passat va aconseguir un superàvit de 34 milions d’euros, pel que el problema no són els diners. Què ha passat doncs? Primer afer inexplicable.

Tampoc entenc que tot i el retard de sis anys en les obres del tren a Plaça Espanya l’Ajuntament no ha tingut temps de solucionar la segona fase de les obres en superfície? A què estan esperant? Vam esperar moltíssims anys a veure urbanitzada la plaça, un cop es va fer vam trigar molts anys en que els arbres fessin una mica de patxoca. Un cop la plaça era un pulmó verd, la van arrasar. Deu anys fent obres i ara quan per sota ja funciona tot, resulta que l’Ajuntament no havia previst acabar-ho. Segon afer inexplicable.
Però potser l’assumpte més increïble és el de l’avinguda Tarradellas, ja molts anys que es van acabar les obres en superfície. Com que les nostres autoritats van voler fer un gran aparcament no queda quasi espai per poder-hi plantar arbres. Han quedat només uns pobres parterres. Crec que només en la part sur es poden plantar arbres. Porto molt anys reclamant que hi plantin tot el que puguin, l’avinguda ha quedat molt pitjor del que era abans. Tant costa plantar arbres? Qui és el responsable municipal de tanta desídia? Tercer afer inexplicable.

Hi havia un temps que a la ciutat es feien obres pertot arreu. Els serveis municipals anaven a tota pastilla. Des de la crisi econòmica, tot es va aturar. Ara mica en mica, sembla que podem fer coses, els diners hi són. Llavors per què l’Ajuntament no té el plans a punt? Francament no tinc cap explicació que no sigui que tant se’ls en fot. Sembla que se’n riguin de la ciutat. Algú ha de fotre un cop de puny sobre la taula i prendre decisions. Hi ha gent que diu que és perquè l’Ajuntament té desatesos els barris. Potser és veritat, però el Passeig té el mateix problema i és al Centre. Hauran passat quatre anys i per no veure no veurem ni la pèrgola d’Alfons Borrell. Quart afer inexplicable.
Per si fos poc en aquesta ciutat a càmera lenta, ara tenim la notícia que el govern de Madrid se’ns riu a la cara allargant inexplicablement una petita obra com és la de l’estació de Sabadell centre de la RENFE. No hi havia reunions i visites de seguiment de les obres? Jo mantinc que és podrien haver fet les obres sense aturar el servei, les que es van fer al barri de Gràcia de Barcelona van ser molt més importants i no es va interrompre el servei, això si, van actuar amb molta més professionalitat. Per què no treballen de nit? Per què hi ha tants pocs treballadors? El govern de Madrid ha trigat vint anys en fer unes obres del tot necessàries. Potser té uns enginyers i arquitectes de la CUP que el que fan es boicotejar les obres, posant en evidència l’ineficàcia de l’Estat de tal manera que tots els sabadellencs es tornin independentistes radicals. Francament potser és que fer articles a 38,5 graus de febre no és la millor forma de fer periodisme, però amics lectors, vosaltres que no teniu febre, ho enteneu?

Anuncis

Els jutges i «La manada»

Com tothom sap cinc cràpules van violar brutalment una noia de 18 anys el 7 de juliol de 2016 a Pamplona. Segons el fiscal la van rodejar, li van treure la roba interior, la van obligar a fer fel·lacions als cinc, i la van penetrar analment i vaginalment sense preservatiu. A més la van gravar i van fer fotografies amb el mòbil. El grup anomenat «La manada» va escriure després «follándonos a una los cinco» o «puta pasada de viaje». Els violadors són Jesús Escudero Domínguez, José Ángel Prenda Martínez, amb antecedents; Ángel Boza Florido, fitxat per diversos delictes; Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena, amb antecedents i A.M.G. Entre ells un militar i un guàrdia civil. Heu vist les declaracions de la ministra de Defensa i de l´Interior sobre aquestes dues desferres humanes? No? Jo tampoc. Estic esgarrifat pel fet que la immensa majoria d´opinions i articles criticant l´actitud dels jutges de la Secció Segona de la Audiència de Navarra siguin de dones. I els homes no tenim res a dir? El tribunal està presidit per José Francisco Cobo i l´acompanyen els magistrats Ricardo González i Raquel Fernandino. Ja fa uns mesos, González, un carca sense ànima, volia deixar en llibertat els acusats. Aquest tribunal ha pres decisions incomprensibles i lamentables. Per una banda van decidir fer el judici a porta tancada per preservar la intimitat de la víctima, això és correcte, però també la dels violadors! No és una invenció, per protegir-los d´una «indeseada e indeseable exposición pública aireando aspectos relativos a su intimidad corporal y vida sexual». Protegir uns violadors? En quin món viuen aquests jutges? El tribunal no va deixar aportar com a prova els rastres que els violadors havien deixat els dies abans a les xarxes amb les seves intencions de cometre violacions. Per què? No ho sabem. Però el que ha desfermat totes les protestes és acceptar com a prova la feina d´un detectiu contractat pels violadors sobre les activitats de la noia després de la violació. Aquests tres jutges s´han begut el poc enteniment que els queda? Només acceptar que es pot posar un detectiu darrere d´una dona violada ja em sembla motiu de delicte, però acceptar que busquin a les xarxes per veure què fa i acceptar-ho com a prova em sembla delirant. Aquests jutges els haurien d´inhabilitar i posar-los en mans d´un psiquiatre. Demostren no saber res de res de la condició humana ni del patiment. Quan una persona ha rebut una agressió tan brutal, com es pot defensar? Què ha de fer? Hi pot haver alguna activitat de la noia després de la violació que exoneri els salvatges? Tenir humanisme i educació emocional hauria de ser imprescindible per fer de jutge. Independentment de la sentència han fet un mal irreparable a totes les dones i tots els homes. Algú els hauria de sancionar.

La banalització immoral de la presó

Després que el govern del PP empresoni els seus adversaris polítics i governi Catalunya amb un 8% de vots, una cosa que passarà als annals de la democràcia mundial, s’ha generat un gran debat sobre si vivim en una democràcia i sobre si el que estem vivint és franquisme. Es critica també dient que s’està banalitzant la presó i l’exili. Que cal un respecte per a aquells que al llarg de la història van ser empresonats o van escollir el camí de l’exili. Fa dies que reflexiono sobre aquesta qüestió. El franquisme apallissava als carrers amb els antiavalots, apallissava i torturava a les presons sense pietat i empresonava la gent, en la darrera etapa, a partir del Tribunal de Orden Público –ara Audiència Nacional. El franquisme era efectivament molt més bèstia.

Però analitzem primer el tema de l’exili. Què deia el franquisme dels militants comunistes que s’exiliaven? Que eren uns covards. Què es deia dels comunistes que estaven a la presó? Que s’ho havien buscat. A la meitat del govern de Catalunya que avui està a Brussel·les, què li passaria si tornés a Catalunya? Que seria empresonat com l’altra meitat del govern. En podem estar ben segurs. Per quina raó haurien d’entregar-se? Sincerament no en sé cap. Què faries tu?

Anem a analitzar els que estan a la presó. Estar a la presó no és cap broma. És veritat com deia Henry David Thoreau que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, l’experiència es duríssima. Ho és, a més, per a la família. M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran i eminent que és fill de pres del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida. Crec que la presó i l’exili dels independentistes és una gran injustícia i que tots aquells que hi treuen ferro el que estan fent és banalitzant una situació immoral. Només deshumanitzant l’adversari es pot pensar que la presó per raons polítiques és poca cosa. Si en una república catalana anés a la presó Inés Arrimadas o Miquel Iceta, jo sortiria al carrer i escriuria articles dient que és una injustícia i el que segur és que no banalitzaria el fet que, insisteixo, per raons polítiques, persones estiguin privades de llibertat. És potser la indecència més absoluta. Tant li costa, a la gent, posar-se en el lloc del seu adversari polític?

És cert que tothom haurà de fer-se una autocrítica però no es pot posar al mateix sac qui està a la presó amb qui els empresona. I què voleu que us digui, com escriu el sevillà catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo tot això   «apesta a franquismo».

Aquest article té una coda. És aquesta.

PD A vegades passen coses màgiques. En l’article faig referència a un amic, en Josep Simó Deu, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article que heu llegit. En Simó té 82 anys, amb el que vaig a excursió un cop per setmana i és fill d’un militant del POUM.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta aquesta foto

feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspala de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins dos anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó.

Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”

Això tindrà conseqüències o què es creuen!

Estat espanyol, trenca les regles del joc i humilia al poble de Catalunya que havia fet les coses amb totes les garanties i procediments constitucionals i liquida l’estatut el 2010. Ho dirigia, recordem-ho, dos socialistes Pasqual Maragall i José Montilla. El PSC hauria de ser el partit més dolgut. Tot va començar sota el seu lideratge.

Imaginem que en compte de manifestar-nos durant set anys, ens rendim. És a dir els catalans, passen olímpicament de la retallada d’un TC copat per gent del PP, algun fins i tot havia format part del Tribunal de Orden Público. Us imagineu al Tribunal Constitucional alemany que hi posessin un individu de les SS? Bé, imaginem que passa això: el poble de Catalunya no li fa ni fred ni calor. La gent, tothom, passa olímpicament.

Això seria senyal de què? Seria senyal d’un poble monàrquic, menor d’edat, masoquista i mesell. Monàrquic, és a dir un poble idiota que creu que Déu ha escollit una família per regir els destins d’un país. Menor d’edat perquè creu que no pot escollir els seus representant polítics. Masoquista perquè li agrada ser subjugat per la repressió i les hòsties. I mesell perquè prefereix que les decisions sobre el seu país es prenguin des de fora.

Sort n’hi ha hagut de la reacció de la ciutadania. Denota que al llarg d’aquests anys de democràcia alguna cosa s’ha fet bé. Hi ha diverses generacions educades en democràcia que creuen en la llibertat i en la possibilitat de proposar projectes polítics i dur-les a terme.

Hi ha molta gent que diu des de fa molt de temps que el pitjor error de l’independentisme es haver despertat la bestia del nacionalisme espanyol. Bé, trobo una afirmació immoral. Em primer lloc perquè si algú ha despertat alguna cosa és perquè aquesta existia. Després de 40 anys de democràcia encara hi ha franquistes per tot arreu controlant i vigilant la democràcia? Molt bé! Això és el fracàs de la democràcia espanyola. I en segon lloc, què s’espera que facin els republicans de tota mena i condició, callar per sempre més?

Què diferencia una dictadura d’una democràcia? Que hi ha lleis? No. Què hi ha jutges i tribunals? No. En una dictadura hi ha lleis i jutges. Que les diferencies polítiques no es resolen empresonant els dissidents. Quan els jutges d’extrema dreta com Carmen Lamela actuen saltant-se l’estat de dret i humilien els representants escollits pel poble ens estan humiliant a tots. Ni van escoltar els advocats defensors, volien posar-los a presons diferents com els etarres, van deixar que els insultessin i els van enmanillar. Això tindrà conseqüències. O què es creuen?

L’obra monumental d’Esteve Deu. I Vicens Vives

Mentre l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, fins i tot la vida quotidiana, una cosa que mai perdonarem a ningú que en sigui còmplice, la vida local va passant i n’hem de fer referències si no volem que, a més, ens robin la ciutat.

El passat dia 30 es va presentar a la ciutat el primer de cinc llibres que està preparant pels propers anys Esteve Deu. Un gran esdeveniment cultural. El primer és: “Sabadell, 1936: economia, societat i política”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 2017. Es tracta d’una obra monumental, en el que l’autor hi ha invertit ja set anys de la seva vida. Com deia Josep M Benaul en comptes de jubilar-se i “criar xampinyons” s’ha dedicat a estudiar la Guerra Civil i el primer franquisme d’una forma exhaustiva, d’una forma sistemàtica, d’una forma total. Mai s’ha fet una cosa així a Espanya. Ha estudiat tots i cadascun dels ciutadans d’una ciutat de 50.000 habitants. Ha resseguit llistats i llistats, documents i documents, a la recerca d’un sabadellenc a qui la guerra i el feixisme li va arrencar un tros de vida. En qualsevol front, en qualsevol presó, en qualsevol batalló de càstig, en qualsevol situació política o territori. Com deia en la glossa Benaul, la Guerra Civil “és un passat que no passa”. I és un passat que no passa perquè encara avui marca la vida de molta gent. Per exemple, un fill d’un detingut pel feixisme, pateix en la seva pell, especialment avui pels fills dels detinguts dels darrers dies.
Jaume Vicens Vives va fer una mítica conferència l’any 1959 titulada “Sabadell en la història universal”. Un títol impressionant per una més que impressionant conferència. La Fundació Bocsh i Cardellach podria fer un cicle de conferències amb prestigiosos historiadors i amb idèntic motiu. Al que anava, Vives deia que “A través de Sabadell, es poden explicar i aclarir moltes coses i processos més complicats, amb els quals ens enfrontem els historiadors i els sociòlegs”. Sabadell té una mida adequada per l’estudi de qualsevol element històric, sociològic o polític. No és massa petit com perquè les coses que passen al món no es reflecteixin aquí i no es massa gran com per ser inabastable. Vives ens deia que es pot “Veure com és l’home, la gent, el poble de Sabadell, posats dintre d’aquesta gran llanterna que és el món”.

Doncs això és el que fa Esteve Deu veure com l’ascens del feixisme trastoca la vida d’una ciutat i la regira de dalt a baix. I com afecta a tots i cada un dels seus membres.
Una de les coses que més em sorprèn en aquesta magna obra és que hi ha la col·laboració de cinc institucions: UAB, FBC, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya. No puc entendre que l’Ajuntament de Sabadell no hi sigui com espònsor principal. Tampoc entenc les quantitats que aporten les altres institucions ja que aquest projecte ciutadà cal finançar-lo amb 200 subscripcions pels cinc llibres. De moment ens n’hem subscrit només 72 ciutadans. Faig una crida, primer a l’Ajuntament que en subscrigui un centenar i reparteixi aquests llibres entre les biblioteques de les escoles, instituts i biblioteques municipals. I en segon lloc als ciutadans que estimen la ciutat a que s’hi afegeixin. Es poden subscriure als locals de la Fundació Bosch i Cardellach del carrer Indústria. Si no se’l volen llegir que els regalin a joves perquè estimin la ciutat.

Esteve Deu diu que ha trobat en els comportaments de la ciutat molts grisos, té raó la condició humana sotmesa a tant dolor, reacciona com pot. Però no cal oblidar com els feixistes atemptant contra la república, van conduir la ciutat cap als pitjors anys de la seva història. I tots els crims, tots, cauen sobre la consciencia dels que es van revoltar contra la república.

Vicens Vives deia també “Cada un de nosaltres és protagonista de la Història Universal”. La Història Universal la fem cada un de nosaltres, i tots en som subjectes. En aquests dies dolorosos on l’extrema dreta monàrquica ens roba la vida, llibertat i la democràcia, cal dir, ara més que mai, que és necessita la voluntat de tothom per fer una ciutat oberta i lliure.

I que ningú és queixi que els temps actual no estan escrits, que a vegades ens despisten. Com deia Walter Benjamin “quan actuem anem per davant del que és el nostre coneixement”.

La FAES ha triomfat, de moment

 

(Escrit abans de la detenció del govern)

Els darrers dies força articulistes com Josep Ramoneda o Màrius Carol han començat a dir que Carles Puigdemont s’ha equivocat. Argumenten a la curta, han perdut la visió llarga. El que més m’emprenya és que consideren que Mariano Rajoy guanya la partida per la seva intel·ligència política. No fotem, ha creat la crisi més gran de la democràcia! Si analitzem només qui té més poder, la cosa està clara. L’Estat aixafarà a qualsevol que proposi la independència o la república. El que ens haurien de dir és: en un sistema democràtic si no et deixen defensar les teves idees democràtiques, què cal fer? Potser el que en realitat proposen és la rendició; així no hi ha problemes. De fet Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica « la pedagogía del ‘millón de muertos’, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cual es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería». Així, el que es busca és: acollonim tothom a veure si posen seny i voten el que cal votar. I si tot surt igual, què faran? Per cert no he vist immoralitat més gran com aquesta: 900 morts en el conflicte del País Basc i no van aplicar el 155.

Cal explicar a la gent que les manifestacions que el poble català ha fet durant set anys en un país democràtic haurien d’haver servit perquè els governants de Madrid s’adonessin que el TC havia humiliat un poble. I haurien fet alguna cosa. Podeu pensar: també hi ha ara manifestacions del nacionalisme espanyol a Barcelona. És clar. A algú li estranya? Hi ha molta gent que vol pertànyer a Espanya. Aquest no és cap problema. La qüestió és, ho podrem resoldre pacíficament sense 10.000 policies i sense gent a les presons?

Que ningú es plantegi què hauria passat si el president de la Generalitat hagués fet això o allò. Ja els ho dic: ens haurien aplicat igualment l’article 155. Aquesta és una idea de la FAES (Falange Española?) i de José María Aznar de fa molts anys, de fet des de de1978. Aznar ja publicava articles contra la Constitució per la referència a l’estat de les autonomies. Ara, per fi, ho ha aconseguit. El problema és que s’hi hagi sumat el PSOE. I potser el més xocant és que Josep Borrell faci de portaveu dels poders fàctics. Aquests el van fer dimitir ignominiosament quan estava a punt d’aconseguir ser president espanyol. Preferien Aznar, es clar. Un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. Ostres quines coses. Seguim els clàssics. D’ Antonio Gramsci una idea d’una tribu zulú: «És millor avançar i morir, que detenir-se i morir».

Reflexions sobre Catalunya. El debat entre Antonio Santamaría i Lluís Perarnau

Hi ha hagut un interessant debat entre Lluís Perarnau i Antonio Santamaria, sobre la revolució democràtica que vivim i m’agradaria dir-hi la meva. Diré d’entrada que estic quasi totalment d’acord amb Perarnau. Un cop acabat l’article i desprès d’escriure això prometo anar a Els Padres i confessar-me pel meu pecat de lloa a un dirigent de la Crida.

Si a Catalunya una gent, força gent, reivindica la independència, i això revifa el nacionalisme espanyol franquista, és potser una esmena a la totalitat a aquest 40 anys de com s’ha governat Espanya. S’ha demostrat que la modernització proposada per Felipe González ha canviat materialment el país però no la mentalitat, com deia Josep Xinxo de les JSUC s’han fet escoles però no s’ha  canviat l’educació.

Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme i per tant mentre algú no inventi un nacionalisme espanyol democràtic, Podemos ho intenta, sempre farà feredat. Que els catalans podríem haver tingut als anys 30 un nacionalisme català de caràcter feixista és clar. Però el franquisme el va liquidar. No hi ha cap poble que estigui lliure de perills feixistes.

Santamaria ens diu que a la manifestació espanyolista hi havia gent de barris populars, i és clar, gent de Sarrià Sant Gervasi, que és on viuen els autèntics burgesos catalans que ràpidament han anat a posar les seus de les seves empreses a Madrid. Fa 80 anys van anar a Burgos.

Fer servir com a argument de pes el que passa a Twitter és una trivialitat. Twitter és un instrument bàsicament feixista: què es pot argumentar amb 140 caràcters? Segons Santiago Segurola és com un bar ple de borratxos cridant. Trobaríem tants tuits dient xorrades a banda i banda… Siguem seriosos. Difícilment trobarem però declaracions tant injurioses com fan els dirigents del PP en referència als catalans. Estem tan acostumats que ja ho hem interioritzat com a normal. Si el mateix que diuen dels catalans ho diguessin dels andalusos, la secessió dels andalusos ja s’hauria consumat. Per altra banda la fraternitat entre els pobles es pot practicar igualment entre pobles amb estats independents si es vol.

La DUI no té perquè provocar cap reacció. Santamaría dóna per suposat que serà així, perquè coneixem la manca d’esperit democràtic del govern del PP, i de l’experiència acumulada de bombardejar a Barcelona. Però si la DUI provoca això no és per un  fat de la història, sinó per la manca de conviccions democràtiques de l’estat espanyol posades al servei de la reacció. Per començar del Tribunal Constitucional que és qui va començar aquest embolic actuant com a tercera cambra política -quan no té aquesta funció- un cop segellat l’acord pactat entre Catalunya i Espanya amb l’Estatut

Pensar que a Catalunya hi ha 2,5 milions de persones de classes mitjanes és atemptar a la llei de la gravetat. Una cosa és que la gent es consideri classe mitjana i l’altra que sigui cert. I el pitjor és que un analista ho utilitzi com un argument. Si fos cert que hi ha 2,5 milions de catalans de classe mitjana seria l’únic país del mon on hi ha més classe mitjana que treballadora. Això seria un tret essencial d’identitat que mereixeria no el dret a l’autodeterminació, sinó la secessió automàtica.

Estem assistint a un moviment d’emancipació nacional que necessàriament és interclassista. I això és lògic.

Santamaría ens diu que a Badia van anar a votar només un 19 per cent dels ciutadans i emplaça a Pararnau a que ho expliqui de forma racional. Sense el permís de ningú, com fa un lliurepensador, li donaré una explicació. En el referèndum  europeu va participar-hi un 34 per cent  i al de l’Estatut un 35 per cent. I en totes les eleccions hi ha un gap molt gran entre la participació electoral a Badia i la mitjana catalana. Això no té res a veure ni amb el catalanisme ni amb el nacionalisme espanyol. Té a veure amb el nivell cultural i de renda. Passa aquí i arreu del món democràtic. No cal donar voltes sempre a que tot el que passa és un problema identitari. Aquesta és l’explicació racional.

Feia temps que no llegia expressions com “l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores”. Ostres. Els burgesos com he dit abans estan tots ja a Madrid. L’únic nacionalisme burgès de veritat que hi ha a Catalunya és l’espanyolista. La diferència entre un petit burgès i un ‘treballador de l’aristocràcia obrera’ per fer servir paraules d’altres temps, no la veig tan clara avui.

Jo comparteixo amb Santamaría la voluntat de tenir una república federal, bé, de fet la compartia. Ara, considerar que el republicanisme independentista “s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu” és d’una miopia política majúscula. Continua “la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.” Analitzem dues coses. La primera, No havíem quedat que no hi havia treballadors en aquests 2,5 milions de catalans? Llavors com els pot dividir? Però qui diu que no hi pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes? Si hom posa com a prioritat la república, el lògic és aliar-se amb el republicanisme independentista que és el que ha demostrat capacitat de proposta, lideratge i mobilització, mentre als altres no se’ls ha vist per enlloc.

Ara si lluitar per unes idees democràtiques “provoca els pitjors instints de les màquines nacionalitàries”, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric. La democràcia no és un sistema on una part de la societat renuncia per sempre als seus ideals democràtics, sinó una societat en la que hi ha conflictes però aquests es resolen pacíficament, és a dir, votant.

Santamaría passa pel alt un gran detall,  “les màquines nacionalitàries” com ell les anomena, no són simètriques: una té jutges, fiscal afinats, TC, i 12.000 policies atonyinant i empresonant, i l’altra la capacitat de manifestació pacífica. És fer trampa posar-ho al mateix sac.

Sembla apel·lar al que Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos: cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.” I actuar doncs amb prudència i no lluitar ni per la república, ni contra el rei d’extrema dreta que tenim perquè s’enfadarà molt, ni per la independència. Quina mena de democràcia és aquesta?

Entenc que hi ha un sector de l’esquerra que està desubicat. Han estat incapaços de formular un projecte a partir de la sentència del TC de 2010. Ara bé el que em sembla estrany és que aquest sector impotent critiqui als altres per tal que facin allò que ells han estat incapaços de fer.

La solució la trobo fàcil, també era partidari d’una república federal espanyola amb un estat català, però ningú ha fet la proposta seriosament, per no fer-la ni l’han escrit. Vist el panorama estic d’acord amb els clàssics. Sé que l’article d’autoritat que vaig a citar agradarà  a Santamaria i a Perarnau. Això escrivia Andreu Nin el setembre de 1934:

  1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
  2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
  3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.
  4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

Les revolucions no venen quan un vol, ni de la manera que hom ha imaginat. Les protagonitzen els pobles i les fan com volen. Lenin quan esclata la revolució està a Suïssa i no espera que tingui la forma que Marx va imaginar. S’hi posa al davant i la intenta conduir. Aquí els hereus metafòrics de Lenin s’ho han estat mirant des de la barrera i quan tot es desencadena critiquen a tothom sense adonar-se que si ells haguessin mobilitzat dos milions de persones durant set anys, ara per fi, els aplicarien igualment l’article 155. O què es pensen?