Que els bascos no ens donin lliçons!

Es sorprenent la bona fama que tenen els bascos a Espanya. Recapten tots els diners i la immensa majoria se’ls queden, per contra els catalans paguem més que ningú i en retornen menys. Es pot argüir que els madrilenys també. Només un petit detall, en estar tots els ministeris allí, això fa que tinguin 150.000 funcionaris més molt ben pagats, que representa que ens beneficien a tots. I si els posen a Barcelona?

Fins i tot ens els pitjors anys de plom dels assassinats d’ETA estaven més ben vistos els bascos que els catalans. Tant hi feia que la major part de matances més brutals els etarres les fessin a Catalunya: Hipercor a Barcelona, Vic, Sabadell, etc. Res hi feia que totes les forces polítiques catalanes rebutgessin de pla la violència etarra. Mentrestant tota aquesta barbàrie passava, Xabier Arzalluz feia uns mítings que deixaven escruixit el més radical.

Darrerament ha arrelat altra volta la idea que els bascos són moderats i sensats. Si un extraterrestre aterrés a Espanya al·lucinaria. El que més m’emprenya és quan venen polítics bascos a donar-nos lliçons. Si Catalunya tingués el concert i la quota basc no estaríem on estem, senyor Urkullu! Es diu que no el vam voler. Homeeee! Els catalans a la transició van facilitar tot el que vam poder l’arribada de la llibertat, no en va, vam ser amb l’Assemblea de Catalunya a l’avançada de l’antifranquisme. I ara l’excés de prudència es converteix en una coartada per als intransigents. L’any 1898 ja el reclamava el federalista Francesc Pi i Margall. Per què els que es reclamen del federalisme no llegeixen al gran líder ideològic i no reclamen el concert?

Potser tenia raó Josep Pla quan deia que «quan un basc es dona a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat resulta un centreeuropeu absolutament estàndard.» O de fet José Bergamín, l’any 1983 quan se’n va de Madrid a viure a Guipúscoa i es vincula a Herri Batasuna, li pregunten: « ¿Por qué ha decidido usted vivir en el entorno del radicalismo nacionalista vasco?» La resposta es clara, com diu Gregorio Morán, una llegenda: « Porque son los más españoles de todos».

Normalment es diu que els bascos saben negociar i els catalans no. Bé, el que ha passat al meu entendre és que malauradament la violència ha donat els seus fruits i en general els governs espanyols han complert amb els compromisos amb els bascos, mentre han incomplert els compromisos amb els pacífics dirigents catalans.

Soc dels que pensa que han apropat els presos polítics catalans perquè estava negociat ja amb el PP apropar els presos bascos que han comès assassinats. Que consti que crec que haurien d’estar a prop del País Basc des de sempre. El missatge que està donant la Brigada Aranzadi i la cúpula del poder polític espanyol és francament immoral. Es miri per on es miri.

Anuncis

L’esplai, l’escoltisme popular i Epicur

Aquests dies el país bull d’activitats d’esplai i d’escoltisme per tots el racons de la nostra geografia. Des de casals d’estiu urbans a les ciutat, fins a colònies, campament o rutes.

Una de les joies millors de l’educació pel civisme i l’altruisme a Catalunya són els esplais i agrupaments escoltes. I, en canvi i paradoxalment, tenen mala premsa. Els esplais i agrupaments escoltes laics han demostrat al llarg dels anys que són el millor instrument per l’educació en la participació democràtica, en la transmissió dels valors progressistes de la solidaritat i la fraternitat. Una part molt important de la gent activa a Catalunya va aprendre a participar i a comprometre’s quan eren infants als esplais o als caus. Fins i tot hi ha qui diu que el moviment 15-M va ser protagonitzat fonamentalment per gent que provenia dels esplais i agrupaments laics i d’esquerres de Catalunya. L’any 1994 es va iniciar el moviment pel 0,7% dels pressupostos a la cooperació amb el tercer món amb una acampada als parterres de la Diagonal de Barcelona protagonitzada fonamentalment per escoltes catòlics. L’hegemonia ha canviat de bàndol.

Doncs bé, la pregunta que ens hauríem de fer és: si és tan clar que els esplais i agrupaments aconsegueixen que la gent que passa pels seus grups i activitats acabin essent ciutadans actius, per què no se’ls promociona més i per què no se’ls dona més reconeixement social? La resposta és clara, precisament per això. Al poder no li interessa que hi hagi ciutadans actius i lliurepensadors.

Durant el franquisme l’escoltisme havia quedat congelat en el temps, encarcarat i antiquat. Cap a l’any 1964 i 1965 va sortir un grup de gent a l’avançada que davant la impossibilitat de fer evolucionar l’escoltisme controlat per bisbes impresentables i franquistes com Gregorio Modrego van crear, als barris amb més dificultats socials, econòmiques i culturals, un nou tipus d’entitat anomenada «Esplai» amb coeducació i mètodes avançats. Dels esplais en podríem dir també escoltisme popular. No ho sabien però van rememorar la American Woodcraft for Boys fundat el 1901 als Estats Units per Ernest Thompson Seton. La seva proposta promovia la formació de petits grups de nois autogovernats, i que s’educaven en contacte amb la natura per mitjà de jocs inspirats en les pràctiques dels indis pell-roges idealitzats. Practicaven el que anomenaven «l’art dels boscos».

Una mica abans a Catalunya un altre home avançat al seu temps Odón de Buen introduïa el concepte d’educació en la natura i de la natura. Ho va fer a la Universitat de Barcelona on va introduir per primer cop a Espanya el Darwinisme i després a l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tots aquests beuen de la idea d’Epicur de sortir de les ciutats i educar des del jardí. Això passava 200 anys abans de la nostra era.

Cal una comissió de la veritat a Catalunya

Fa uns dies volia saber quantes persones van ser indemnitzades per haver estat a la presó durant el franquisme. La informació era dispersa i poc fiable. Vaig decidir dirigir-me al Portal de Transparència de la Generalitat de Catalunya i sol·licitar la informació. Òbviament amb les reserves i escepticisme propis de qui n’està escaldat. Doncs al cap de poc dies vaig rebre un mail amb un enllaç. No només em responien sinó que, a més, ho han penjat a internet de tal forma que tothom hi tingui accés fàcil. Han aprofitat per fer-ho amb un sistema que permet tenir la informació per localitats i anys. Ostres, hi ha coses que funcionen!

La història és la següent. Mitjançant l’aprovació del Decret 288/2000, de 31 d’agost, i del Decret 330/2002, de 3 de desembre, el Govern de la Generalitat va posar en marxa una política pública, encara activa, d’indemnitzacions econòmiques per a persones que van ser empresonades per actes d’intencionalitat política i defensa de les llibertats durant la Guerra Civil i el franquisme i per als seus familiars directe. Des del 7 de setembre de l’any 2000 fins al 10 de novembre del 2015 s’han presentat 39.488 sol·licituds d’indemnització, de les quals 22.449 han estat concedides i 17.039, refusades. La majoria de les peticions que s’han desestimat ha estat perquè els sol·licitants no han pogut acreditar documentalment la privació de llibertat. No és fàcil.

D’entrada hem de dir que quan es va preveure aquesta iniciativa es calculava que ho sol·licitarien unes 3.000 persones. La dada final multiplica per 13 la prevista. El que sorprèn són dues coses. La primera és que es trigués 23 anys a fer-ho. La segona és la quantitat de gent que havia estat a la presó i era encara viva l’any 2000!

Potser no podrem agrair a moltíssima gent el que van fer por portar la democràcia i la llibertat a Catalunya, però almenys ho podríem estudiar i comptar. Per què no es fa una comissió de la veritat a Catalunya?

Al món hi ha hagut 24 comissions de la veritat: Bolívia, Argentina, Zimbabwe, Filipines, Txad, Xile, Nepal, El Salvador, Alemanya, Haití, Malawi, Guatemala Sri Lanka, Uganda, Sud-àfrica, Equador, Nigèria, Perú, Sierra Lleona, Corea del Sud, Uruguai, Timor oriental, Ghana, Panamà i Sèrbia-Montenegro.

Si fem una proporció a Espanya serien unes 246.681 persones. És a dir, més d’un milió de persones vivint en famílies on un familiar va estar pres durant el franquisme. Que hi ha por al moll de l’os de la gent és evident i explica en part el que passa. Després de 40 anys potser ens hi podem atrevir, o encara no?

No hi ha presos polítics?

Des de fa molts dies estem tenint un debat molt ximple. Hi ha molta gent que afirma que no hi ha presos polítics a Espanya. Ho trobo una afirmació increïble. Gent com Jordi Cuixart o Jordi Sánchez, estan a la presó acusats de tota mena de delictes, sedició, rebel·lió, etc. Qui els acusa són jutges d’extrema dreta amb testimonis d’extrema dreta i guàrdia civils d’extrema dreta que fan informes delirants. No tinc espai però hi ha noms i cognoms de tot plegat. Visca la independència judicial! Bé, el dia 20 de setembre davant el Departament d’Economia l’únic que hi va haver va ser una manifestació de protesta. Sí, la gent en una democràcia munta manifestacions de protesta quan està emprenyada per una decisió del poder. El dia 20 de setembre van detenir persones com si fossin terroristes a primera hora quan els haguessin pogut detenir a l’entrada del despatx. I va voler fer un escarment, una humiliació. I la gent es va manifestar.

Bé no hi ha cap règim democràtic o antidemocràtic que accepti mai que té presos polítics. Els demòcrates ara els costa d’acceptar-ho i per això diuen que hi ha «polítics presos» una bretolada intel·lectual. Un «polític pres» és Luís Bárcenas per delinqüent. Crec que tenim polítics covards, si creuen que hi ha polítics catalans que han d’estar a la presó haurien de ser valents, dir-ho i no amagar-se. I convenir que vivim en un país amb poca tradició i costums democràtiques. Estem en un règim franquista? No. El franquisme era molt pitjor. Però estan soscavant la qualitat de la democràcia espanyola a marxes forçades. Tenim un règim molt poc edificant. Ho diu Ignacio Sánchez-Cuenca.

Durant el franquisme no es podia parlar de presos polítics i es parlava de presos de « Orden Público» en al·lusió al Tribunal de Orden Público –actual Audiència Nacional–. Per exemple l’any 1961 hi havia 15.202 presos polítics dels que 1.596 eren dones. La tasca de les organitzacions de drets civils era molt complicada, i l’any 1973, per exemple, Amnistia Internacional no podia usar el terme «pres polític» i en les denúncies afirmava que hi havia un gran nombre de «delincuentes por convicción».

Acusar de rebel·lió els Jordis és una bretolada. Ramón Serrano Suñer, filonazi i cunyat de Franco, deia l’any 1977 « se estableció que ‘los rebeldes’ eran los frente-populistas». En realitat titllaven de « rebeldes» als republicans quan qui s’havia rebel·lat eren els del Alzamiento Nacional. Súñer diu que era una «justicia al revés». Com ara qui ha fet un cop d’estat, segons Javier Perez Royo és el Tribunal Constitucional.

O els deixen anar o es pot donar la paradoxa que acostin els terroristes confessos bascos al País Basc i a alguns els deixin anar, mentre tenen pacifistes catalans a la presó i a la quinta forca. Una indecència, una immoralitat. Estic molt, però que molt emprenyat.

Una profecia i Redondo l’immoral

Aquests dies la gent progressista estem d´enhorabona. Ens hem tret de sobre un govern corrupte d´extrema dreta a Espanya. Ara bé ha passat una cosa que no m´ha agradat gens i que segurament marcarà les polítiques d´aliances d´aquí a dos anys al 2020 quan es facin les eleccions al Congreso i al Senado. M´agradaria equivocar-me, però tot i això m´atreveixo a publicar les meves temences.
La moció de censura de Pedro Sánchez del PSOE ha triomfat per l´enorme generositat i confiança que li han fet molt especialment Podem, i també el PDeCAT, PNB i ERC. La resposta del nou president del Govern, Pedro Sánchez, ha estat d´una desconsideració absoluta. El lògic és que hagués respost a tanta generositat. En un país normal s´hauria fet un govern amb vuit ministres de Podem i 9 del PSOE. Per què no ha passat això? Perquè venim d´un sistema de bipartidisme i els dirigents polítics espanyols, encara no s´han adonat que això ha canviat, segurament per sempre. És també una nota de la falta de cultura democràtica dels país. Quan es pacta no es fa només per tal que uns o altres polítics tinguin poder. Es fa, o s´hauria de fer fonamentalment, per tal que els ciutadans se sentin representats. Els resultats van ser els següents, el PSOE el van votar 5.424.000 ciutadans per 5.049.000 Podem. Es tractaria que 10 milions de ciutadans donessin suport a un govern. Pedro Sánchez ha estat assessorat per un personatge dels més immorals de la política: Iván Redondo, «El Listo», un individu que va dissenyar la campanya electoral més racista que es recorda a Espanya per fer guanyar Xavier García Albiol a les municipals a Badalona. Va utilitzar totes les males arts de la política, la més immoral, atiar el conflicte racista per aconseguir vots. Contra romanesos, gitanos, mesquites, etc.
Ara potser atiat pel mateix individu ha fet un govern rient-se de 5.000.000 de vots i de les persones que els representen. No es pot respondre a la generositat, amb l´actitud de l´espavilat, molt pròpia del nostre país: m´aprofito de la bona fe dels altres, com un infant malcriat. El lògic seria haver ofert ministres a Podem i Sánchez hauria aconseguit que als propers 20 anys hi haguessin governs d´esquerres als ajuntaments, comunitats autònomes i govern central, com passava aquí als primers anys de la democràcia. Una cosa copiada del programa comú entre el PSF i el PCF. La resposta ha estat miserable. Fins i tot han intentat fitxar Íñigo Errejón, una punyalada per l´esquena a Iglesias. D´aquí a dos anys, el PSOE necessitarà Podem –amb més o menys grau– i els del PDeCAT, PNB i a ERC. I aquests li posaran totes les condicions perquè no se´n refiaran. I llavors quan no votin una investidura de Sánchez alguns desmemoriats preguntaran: quina barra, com es que no voten al PSOE? M´agradaria equivocar-me, però ho deixo escrit.

Dies molt inquietants

Onze milions de persones volien Rajoy de president i dotze no el volien. I en un sistema polític democràtic com l´espanyol aquestes són les regles del joc. La dreta fins i tot quan perd creu que té dret a governar. El problema és que l´esquerra a vegades també creu que ha de governar la dreta. De fet estan passant coses difícils d´interpretar. Al setembre de 2016 Pedro Sánchez va intentar el mateix que ha passat ara i se´l van carregar una coalició de gent que no sap envellir decentment juntament amb l´IBEX 35. Ara ha estat possible. Inquietant.
Després de la sentència de la Gürtel va córrer el rumor que Luis Bárcenas havia amenaçat el PP que si la seva dona Rosalía Iglesias anava a la presó cantaria. Què ha passat? Rafael Hernando al Congrés va qualificar un dels tres jutges, José Ricardo de Prada, d´estar «en sintonia amb el món proetarra». Doncs en un temps rècord l´han tret per iniciativa del Consell General del Poder Judicial amb Carlos Lesmes al davant. Molt bonic. Resultat? Doncs que Rosalía Iglesias, condemnada a quinze anys de presó, no hi entrarà. Un escàndol monumental. I si hom qüestiona la independència del poder judicial és titllat de antisistema. Inquietant.
Hem vist també que Álvaro Lapuerta un home que va ser procurador en Cortes, –fins i tot aquests tenen algun límit d´immoralitat– emprenyat amb Aznar, volia cantar. Al cap de dos dies d´acordar amb Ignacio Escolar fer unes memòries, cau i es fa mal al cap i després cau un altre cop. La família considera estranyes les dues caigudes. Ara ha mort. Inquietant.
Els catalans estem d´enhorabona, gràcies a nosaltres –36 diputats contra 11– s´han acabat d´una tongada Mariano Rajoy, Dolores de Cospedal –Doña Finiquito–, els quatre «novios de la muerte» del Govern, l´infame Enric Millo, Pablo Casado, el que ens va amenaçar d´acabar com Companys, Soraya Saénz de Santamaria, en li-qui-da-ció, Rafael Hernando, el que va dir que les famílies es preocupaven pels seus familiars desapareguts durant el franquisme per la subvenció, etc. etc. A més veiem la cara de pomes agres d´Albert Rivera. Impagable.
Que passarà ara? M´atreveixo a vaticinar que ara el que han fet amb els republicans catalans ho voldran fer amb el PSOE i Podem. Fa temps vaig dir que els catalans potser havíem despertat un monstre, però només es pot despertar alguna cosa que és viva. Veurem el que mai hem vist, cal estar preparats. Cal que les esquerres actuïn sense complexos d´una vegada des del 1939 i que deixin de demanar disculpes per ser d´esquerres. Màxim Huerta ha estat nomenat ministre de Cultura, Marcel·lí Domingo, ministre d´educació del Govern de la II República, s´ha remogut a la tomba, Tolosa ha tremolat. Jo també.

Rajoy fora!

Fa dies que escric afirmant que a Catalunya quasi tothom està en estat de xoc. Ho estan els ciutadans encara impressionats per la brutal resposta de l´Estat espanyol a vuit anys de clam democràtic per la dignitat després de la humiliació d´un Tribunal Constitucional en mans de l´extrema dreta. Però ho estan també els partits polítics catalans. Uns perquè han perdut les eleccions catalanes. Aquests s´havien cregut els seus propis espots electorals. Creien que posant els seus adversaris a la presó o a l´exili els seria fàcil guanyar. I a més, creien que acollonint als catalans aquests es tornarien mesells i sabrien què votar. No ha estat així i encara no se´n saben avenir. Els partits guanyadors estan escapçats i no han tornat a reforçar les seves direccions, reemplaçant els dirigents a l´exili o a la presó. I no saben com administrar la victòria. El reclam dels avis que inconscientment han fet als nets de fer justícia ha generat molta confusió. Els testimonis s´han de donar juntament amb paraules per fer-ho cor­rectament.
Ara bé, l´estat de xoc ha arribat al centre del poder polític espanyol. Uns encara no han entès que a Catalunya guanyin els republicans, però a més la sentència del cas Gürtel ha estat aclaparant. El PP primer ha intentat boicotejar la justícia amb canvis de jutges, de fiscals, destruint proves i mentint com mai s´havia mentit a Espa­nya. Els del PP s´han anat creient totes les seves mentides per molt «patilleres» que ens semblin a la major part de ciutadans: que si es un invent de Baltasar Garzón, que si eren milers de casos aïllats, que si tot es mentida excepte alguna cosa, etc. Tot d´una s´ha trobat davant del mirall. I Emepuntorajoy, que és dels que deixa podrir els temes per ineptitud i incapacitat, no per càlcul com diuen els aduladors, està en estat de xoc. No s´havia de respectar la justícia com ens deien als catalans? Doncs ara doña Finiquito ja considera que no, que la justícia no és de fiar i que s´equivoca. Ahhhhh.
Crec que hi ha diverses possibilitats, pe­rò convé treure Rajoy del mig. Alhora hi ha unes 20 coses molt importants bloquejades a la mesa del Parlament. Una me­sa que gràcies al PSOE i a PDeCAT té majoria el PP i Cs, uns cracs aquests que ho van decidir. És important que un nou Govern controli els fiscals, la política penitenciària.. . Ni l´Audiència Nacional ni el Tribunal Suprem poden jutjar per casos de rebel·lió. Ho hauria de fer un jutge de Barcelona i haurien d´estar, en el pitjor dels casos, en presons de Barcelona. Cal eliminar la «llei mordassa» que està amenaçant d´enviar a la presó a 400 sindicalistes i a tot déu, retirar els recursos al TC que paralitzen lleis de caràcter social del Parlament, revalorització de les pensions, reforma de la llei de memòria històrica, etc. Hi ha molta més po­lítica a fer del que sembla. Cal molta intel·­ligència i saber jugar les cartes que es te­nen, amb maximalismes infantils no a­nem enlloc. Cal fer anar el cap. I Rajoy fo­ra! Al·leluia!!!