La burgesia, Catalunya i el procés

Hi ha un determinat corrent de l’esquerra que considera que el catalanisme és una qüestió de la burgesia. I que, per tant, no hauria d’afectar ningú de l’esquerra. A vegades citen Jordi Solé Tura i el seu llibre Catalanisme i revolució burgesa quan en realitat és un assaig sobre El pensament polític d’Enric Prat de la Riba. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». És en el que, al meu parer, estem ara precisament. Bé, doncs, passem de la història a l’actualitat. Hem vist que quan s’ha despertat un gran sentiment de país a partir de l’any 2010 qui més en contra s’hi ha declarat ha estat la gran burgesia catalana, representada pel Banc de Sabadell, CaixaBank i les més arnades institucions burgeses com el Círculo Ecuestre i el Foment del Treball Nacional. Per cert, curiós nom aquest de gent que treballar, el que és treballar, no ho han fet mai. Sembla bastant clar doncs que la burgesia de veritat de Catalunya no està a favor d’exercir el dret a l’autodeterminació. Ho entenc, es comença decidint com regir els destins de Catalunya i s’acaba volent decidir com regir l’empresa on treballes. Els nobles i després la burgesia sempre han fet el mateix, al moment de la veritat s’han posat d’acord amb els oligarques de la capital del regne: el 1713 firmen el vergonyós conveni de l’Hospitalet, l’any 1902 durant la vaga general demanen el suport de l’exèrcit i organitzen una repressió despietada, el mateix faran l’any 1909, l’any 1923 saludant efusivament el cop d’estat de Primo de Rivera i no parlem ja de 1936 quan els burgesos van a Burgos a posar-se al costat de Franco. Doncs ara estan fent el mateix. A Portugal, en canvi no ha estat així, seria llarg d’explicar. Per què es continua dient que el que passa a Catalunya es cosa de burgesos?

Ara a les restes de CiU poc a poc se’n van anant alguns dirigents, no havien pensat que per aconseguir la independència calia jugar-se el càrrec, el patrimoni i probablement la llibertat. Sembla que no han llegit cap llibre sobre la història del nostre país, si n’haguessin agafat un a l’atzar i l’haguessin obert també a l’atzar, haurien vist que totes les llibertats de les que avui gaudim han estat arrancades a base de moltes lluites, molt de patiment i molts, molts morts: Ramon Xaudaró, Francesc de Paula Cuello, Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret, Salvador Seguí o Lluís Companys. Cap d’ells de dretes, és clar. Llavors, de què estem parlant? Potser hi ha gent d’esquerres que en el fons no confia gens en el poble de Catalunya quan desafia el poder de l’estat. Si es vol dirigir cal estar al capdavant.

Sou molts, ells molt pocs

Vivim uns dies trepidants, de cruïlla. Miro la darrera enquesta i veig que si es fessin eleccions al Parlament ara hi hauria 77 diputats d’esquerres i 58 de dretes. Però és més, n’hi hauria 100 de republicans i 35 de monàrquics. Si la gent progressista d’aquest país no està contenta i esperançada que s’ho faci mirar. El poble ha virat cap a l’esquerra i cap al republicanisme com mai des de 1939.

Caldrà, però, generositat, altruisme, despreniment, lluita, perseverança, renúncies, sacrificis, esperança i somnis. Sense tots aquests valors no hi ha canvi. La setmana passada escrivia sobre la necessària aliança intergeneracional pel canvi. Posaré un bon exemple de com hauria de ser aquesta aliança. El programa de Corbyn és el següent: matrícules universitàries gratuïtes, nacionalització del sector elèctric, de correus, dels ferrocarrils i de l’aigua. Prohibició del fracking, augment del sou mínim i del sou als funcionaris. Tirar enrere reformes laborals i tornar a donar drets als treballadors enfront les empreses. I un llarg etcètera d’impostos als rics i gran empreses i mesures de despesa social.

Per si fos poc explicaré una anècdota protagonitzada per Jeremy Corbyn. Va anar al festival de Glastonbury amb una llibreta a la mà però sense llegir i com aquell que no vol la cosa, va sortir a l’escenari i va donar les gràcies d’estar en un lloc on se cita el cèlebre historiador EP Thompson. Thompson ens va ensenyar que la historia també la fan aquells que ho van intentar equivocant-se. Que la història no és lineal i que quan es fa ningú sap on va. Thompson ens rescatava personatges com William Morris que el 1893 escrivia frases com aquesta: «Intel·ligència suficient per concebre, coratge suficient per voler, poder suficient per forçar». Doncs bé, en aquest context, Corbyn rememora Percy Bysshe Shelley, un revolucionari anglès, equivalent al nostre Abdó Terrades i autor d’un llibre, La necessitat de l’ateisme. Va citar de memòria un poema: «Alceu-vos com lleons rere la somnolència / En nombre invencible / Tireu a terra com la rosada les vostres cadenes / caigudes sobre vosaltres en el somni / Sou molts, ells molt pocs»

A qui li estranya que amb un programa socialista de veritat i amb un nivell cultural com el que demostra, els joves s’afiliïn en massa al partit laborista i el votin. Si ara hi hagués eleccions guanyaria de llarg contra tots els poders mediàtics i financers de la Gran Bretanya. Corbyn assenyala el camí del socialisme en democràcia al segle XXI. Som molts, ells molt pocs.

Discutim sobre el Centre i la tinta indeleble

Coincideixo en part amb en Joan Saumoy amb el fet que sembla que a Sabadell només discutim sobre un territori de 400 metres al voltant del campanar de Sant Fèlix. De fet si mirem on viuen els regidors de la ciutat ens adonarem que aquest és un efecte pervers de la mirada subjectiva de les persones, Walter Benjamin en diria que està gravada amb tinta indeleble. Per no anar més lluny, dos exemples. Primer em referiré a l’acabat tros de la plaça Espanya. Tant si vas a buscar el tren per un cantó com per l’altre, els que ho han dissenyat pretenen que ens fregim. Si has d’esperar els semàfors, ja cal que et posis crema de protecció solar. Tant els costa als que dissenyen els espais públics anar a allà i preguntar a la gent? Tant costa posar uns quants arbres que facin ombra en tot el recorregut fins l’estació? El segon exemple és l’avinguda Josep Tarradellas. Fa uns quants anys que s’han acabat les obres en superfície, tant costa plantar les arbres i als parterres, als pocs espais que han deixat els arquitectes i urbanistes? Quans anys haurem d’esperar més? Però és clar, aquests espais no tenen el glamour del Centre.

Al Centre portem 10 anys parlant de què fer-hi. De fet la decisió més important, posar l’estació al Passeig, la va marcar definitivament i la segona, posar-hi un pàrquing, és com llançar una escopinada als fills i als néts de tots els sabadellencs. Ni els renéts ho podran arreglar. Sincerament, el Centre era molt millor abans de fer-hi el pàrquing de la plaça Dr. Robert i les obres d’ara. De llarg. Si féssim una enquesta el resultat seria esfereïdor.
Però a més de què han servit tants debats, tants projectes, tants concursos d’idees, tants anys d’articles? Ha arribat l’hora i, oh sorpresa, no vam posar la fira de Santa Llúcia perquè els responsables van descobrir, després de deu anys, que generava servituds i que no s’hi podia fer res a sobre. Quina confiança hem de tenir els ciutadans que no hi entenem, si els que hi entenen cometen errors d’aquesta volada?

Ara l’Ajuntament ha presentat un pla per pacificar el Centre, és a dir, per treure els cotxes del Centre. Una bona mesura que fa falta que accelerin. Com més a prop de la propera campanya electoral, més difícil serà fer-ho. Els cotxes en una ciutat són com les rates, proliferen sense límit i com més espai els dones més espai agafen. Tenim 121.000 vehicles. Una cosa que no té cap sentit ni cap proporció. Si un dia tots els sabadellencs i sabadellenques es despertessin i volguessin anar motoritzats, la ciutat s’aturaria en sec. Sort que molts el tenen per l’estatus i no pel servei que donen, atenent al seu elevat cost. Només s’usen un 4% del temps. Un autèntic malbaratament de recursos.
Aquests dies ha estat notícia que tres de les nostres institucions més tradicionals critiquen el pla. No els agrada que treguin els cotxes del Centre. No ho entenc. No sé com han comptat aquests 3.000 llocs de treball que diuen que es destruiran si es limita l’ús del transport privat. Inventant-se dades estrafolàries es treuen credibilitat (Josep Maria Porta diu 2.500 i la Cambra de Comerç 3.000). Sembla que vagin en contra dels interessos dels comerços i de les empreses del Centre. Han estudiat com arriben a la feina els seus empleats? Han estudiat com arriben els seus clients? Jo els ho diré a peu, en tren i en bus. Abans de crear alarma podrien encarregar un estudi. Cal a més, que respectin les institucions que són de tots. Tot i que els seus representants caldria que busquessin l’empatia de la gent, no triguessin tant en prendre decisions i pengessin els projectes al web. En resum, els estudis diuen que traient els cotxes del Centre s’aconseguirà que hi pugui venir més gent i més ràpidament. Totes les experiències al món van en aquesta línia i a Barcelona, des del debat sobre la peatonalització del portal de l’Àngel fa una pila d’anys, va quedar clar. Vist el resultat calamitós de com ha quedat el Centre i si em comptes d’urbanistes i arquitectes dissenyen la ciutat, biòlegs, historiadors i metges?

 

Un mal relleu generacional en la política

Els que érem joveníssims durant la Transició vam veure com els més grans de l’antifranquisme eren extraordinàriament egoistes. Això ha provocat almenys tres fenòmens. El primer, han impedit el relleu generacional des del primer dia. Gent de setanta anys que encara es pregunta què volen ser quan siguin grans. El segon. Van permetre que el neoliberalisme trinxés les generacions més joves, mentre es preservava tot el que van poder la feina de la gent gran. Al final ha estat una catàstrofe perquè anem pel camí de tenir feines de merda tots. I tercer, tot plegat ha provocat que el relleu generacional en la política, en la cultura, en el periodisme, en quasi tot, s’ha hagut de fer des de fora!

Això té conseqüències: la pèrdua de la memòria i de l’experiència. Tot i que Winston S. Churchill que té frases per a qualsevol circumstància deia: «el fet de tenir experiència, a banda d’avantatges, té l’inconvenient que les coses mai no tornen a passar exactament igual. Suposo que, sinó, la vida seria massa fàcil». És veritat, però no cal que totes les males experiències s’hagin de patir en primera persona, perquè no hi hagi ningú amb credibilitat que t’ho pugui estalviar.

Trobo molta gent de l’antifranquisme que parlen malament de les generacions noves que s’han incorporat a la política, en opcions d’esquerres. Ho trobo inacceptable. Alguns dels nous són brillants! Cal combatre el fossat generacional. Sense generositat, sense altruisme, sense despreniment, sense lluita, sense perseverança, sense renúncies, sense sacrificis, sense esperança, sense somnis, no hi ha canvi.

Hi ha, però, bons exemples que les coses podrien ser d’una altra manera. Jeremy Corbyn, Bernie Sanders o Manuela Carmena ens demostren que és possible una aliança intergeneracional. Han il·lusionat molts joves. Que ningú es despisti, no hi ha d’haver enfrontaments generacionals, l’enfrontament central continua essent de classe. Cal una aliança entre joves, adults i grans d’esquerres per impulsar el canvi. Als joves d’avui se’ls ha deixat un món terrible. Se’ls han de donar oportunitats i la possibilitat d’equivocar-se. Un país l’aixeca la gent que té entre 25 i 45 anys. La resta estem per acompanyar. Acompanyar des de la confiança i la generositat.

També es veritat que els joves han de saber que són els darrers d’una baula de molts lluitadors que els han precedit, si no corren el perill de descobrir la sopa d’all cada dia.

Autobusos pel Centre

Els pobles i ciutats normals es construeixen al voltant d’una capella i una sagrera i tenen més o menys la forma arrodonida que li donaven els carrers que l’envoltaven. En canvi Sabadell és allargat, molt allargat. Potser perquè era una cruïlla de camins, però sobretot perquè té els marges del Ripoll que l’envolten i el limiten pel nordest. Sigui com sigui Sabadell té un centre que és una calamitat sobretot després d’obrir el Passeig Manresa. Tot el que s’hi ha anat fent amb els anys l’únic que han fet és empitjorar-ho. Sabadell té una gran decisió a prendre. Per pacificar el Centre ha de treure el transport públic del Centre? Crec que seria una gran equivocació. És evident que traient els cotxes de l’eix central serà més fàcil i ràpid accedir al Centre. Un autobús és molt més ràpid i és capaç de transportar més gent que anant en cotxe, ho sap tothom que ho hagi estudiat una mica. A més els busos tenen una avantatge: no cal que aparquin.

El que trobo equivocat és no fer circular els autobusos pel Passeig quan són de pujada i de baixada. És evident que de baixada no hi ha itineraris alternatius viables. Històricament s’han provat tota mena de solucions i han estat fallides. Passar pel carrer San Pau i carrer Sant Oleguer, ja es va provar i va significar una tortura pels que hi viuen. Una mala experiència. Tenim carrers estrets i quan s’hi han fet passar autobusos la gent es revolta, amb raó. Aquí no vam tenir un comunista com Ildefons Cerdà.

Trobo incomprensible que els autobusos de pujada se’ls faci donar la volta pel carrer de la República, Sant Joan i plaça de l’Àngel. És una mala decisió, fa que el temps s’allargui i et pensis dues vegades agafar l’autobús. Això sense comptar el que ens deu costar la broma. Estaria bé saber-ho. Tampoc entenc els genis que van decidir fer més aparcaments al Centre, quan tothom amb dos dits de front sap que s’han de fer lluny dels centres històrics. Per quatre que aparcaran, milers i milers de persones ens fregirem. Tampoc he entès mai la llumenera que va idear posar l’entrada de l’aparcament al bell mig del passeig Manresa impedint que hi hagi dos carrils. La gent que vol treure el transport públic de l’eix central, són en general homes que van en cotxe. I els que agafen transport públic, dones. Al voltant del 70% de la gent van en transport públic o a peu i un 30% en cotxe que ocupen el 70% de l’espai per circular i per aparcar. Els que van amb cotxe són majoritàriament homes i els que van en autobusos el 67% són dones. Aquí hi ha una clau de volta del debat. Per no anar més lluny, un 75% de regidors són homes i un 25% dones. A més caldria que la gent es mirés la ciutat amb ulls dels iaios. I estudieu quins trajectes fan amb bus. Al·lucinareu. Tallar l’eix central pel bus seria acabar amb l’eficàcia del transport públic a la ciutat.

Crec que la solució correcta és fer circular els autobusos per l’eix central de pujada i de baixada, mentre s’impedeix pels cotxes. I això sí, consolidar un espai per tal que no hi hagi ensurts. I ningú ni res impedeix fer tota la ciutat un gran espai per a vianants com a Terrassa o Granollers. Amb autobusos pel Centre? Sí, és clar. O algú ha cregut mai que Sabadell és una ciutat fàcil? Per cert jo repescaria la pèrgola d’Alfons Borrell, almenys hi hauria una nota de qualitat. I n’encarregaria dues, la segona per posar-la on hi ha l’actual a la plaça Doctor Robert, un nyap com una catedral. En resum res impedeix fer per a vianants des de la Gran Via fins la carretera de Barcelona, deixant l’eix central, el carrer Tres Creus i les Valls i carrer Calderón pel transport públic.

En fi, la solució pel centre de la ciutat s’assembla al problema que té el Parc Natural de Sant Llorenç per convertir-lo en Parc Nacional amb molta més protecció, cal eliminar la carretera del Coll de les Estenalles. Doncs algú va proposar fer dos parcs nacionals, un a la dreta de la carretera i l’altra a l’esquerra. Com deia Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin: “anàlisi concret de situacions concretes” a la que hi afegiria: “i solucions concretes”.

Catalunya, la nació i la llei de la gravetat

Em sembla al·lucinant però encara hi ha molta gent que no entén que Catalunya és una nació. Em fa la sensació d’haver d’explicar la llei de la gravetat. Primer de tot preguntem-nos, què és una nació? Les definicions clàssiques les devem ni més ni menys a Vladimir Illich Lenin i sobretot a Joseph Stalin: «La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura. La nació és una categoria històrica, i és una categoria històrica d’una època determinada, la del capitalisme ascendent. La qüestió nacional, a les diferents èpoques, serveix interessos diversos, pren matisos diversos, en funció de la classe que els posa i del moment en què els posa». Pierre Vilar diu que una nació és «un marc i un instrument successivament utilitzats per diverses classes socials per assentar una dominació política efectiva, o, si més no, per reclamar-la.» Un cop vista una bona definició anem a veure si Catalunya és efectivament una nació. Paul H. Freedman ens diu que el terme Catalunya s’utilitza per primer cop a principis del segle XII. I Pierre Vilar ho explica així: «El refugi muntanyenc (…). El futur Estat va, a cavall, i sòlidament ensellat, sobre aquest obstacle pirinenc que avui ens sembla una frontera tan natural entre dues grans nacions, i que fou en realitat –el fenomen és clàssic–, no pas límit, sinó lloc de cristal·lització humana, després d’expansió, és a dir: oportunitat de nació.» I sobretot la frase més famosa d’aquest autor francès i origen, pedra filosofal, sobre la que es construeix la concepció contemporània de Catalunya des de l’esquerra: «Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o Estat-nació.»

Encara no fa massa dies, 2014, el mestre Josep Fontana va escriure La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. És l’explicació rotunda de la llei de la gravetat, aplicada al cas català. Per qualsevol persona d’esquerres és clar que Catalunya és un subjecte polític que ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Hem esperat des de 1978, hem d’esperar 40 anys més a veure si podem ser majors d’edat? Com deia Keynes a llarg termini tots serem morts. I encara hi ha gent que diu que alguns tenim massa pressa per veure una república!

Camí ral de Barcelona a Manresa (i II)

Ens havíem quedat en la gran quantitat de pistes forestals que hi ha al Parc de Sant Llorenç. Bé, em poso fastigosament reformista, podrien fer un camí alternatiu per no haver de caminar per pistes només dissenyades pels 4X4 i no per caminar. Això si, per arreglar-ho de cop topes amb la Torre d’alta tensió de la Morella, si van cagar al mig. A Collserola les faran enterrar, però. Has d’anar obligatòriament per la pista i tot d’una el camí ral trenca a l’esquerra per un corriol sense cap indicació, molt bé! Quanta gent es deu haver perdut en aquest indret? De fet, ens vam trobar una família que ens va preguntar com havien anat les Olimpíades de Barcelona 92, encara busquen el camí des de llavors.

Vas fent fins que tornes a trobar pistes forestals per tot. Cada vegada les fan més amples. La fas un tros i t’has de desviar a la dreta més endavant. Això si un cop has fet uns metres llavors hi ha una pedra que et diu que estàs al camí ral. Molt bé! T’ho indiquen quan ja ho saps. El corriol va seguint el camí ral i altra volta un tros de pista sense cap remordiment. I per fi arribes a Sant Jaume de Vallhonesta. Una peça fonamental, impressionant del camí ral. Podem visitar l’aljub i l’ermita, però sobretot cal passar per sota la casa fins a l’altra banda a l’era. En aquest indret hi ha un  grup de gent que des de fa anys ho arreglen, alguns només hi van a menjar, però. Vam decidir a partir d’aquí anar a buscar el tren a Sant Vicenç de Castellet i per tant vam deixar el camí ral.

La Vallhonesta és com visitar una Catalunya de dos segles enrere, un l’espai aprofitat per tota mena de sembrats i fruiters. Passem per Sant Pere de Vallhonesta amb una ermita romànica impressionant del segle XI. Amb una espadanya sensacional i una pila baptismal de dimensions que fan pensar en que potser encara es feia el baptisme per immersió. En una paret es pot veure  opus espicatum, un tipus de construcció en forma d’espiga de blat de temps molt reculats. Això si hi ha un baixant de plasticot que desfà l’encant. I camí fins a Sant Vicenç de Castellet. A l’estació de la RENFE, es clar, no hi ha ningú. A l’hivern fa por. Hi podrien gravar una pel·lícula del dia desprès d’una invasió d’extraterrestres. I una cosa sensacional, és una estació intermodal, que connecta amb els FFCC de la Generalitat. Necessari si vols anar a fer excursions per Montserrat. No està lluny, només 200 metres. No hi ha cap indicació ni a la RENFE ni als FFCC. Per anar-hi has de passar per sota una tanca de filferro que la gent ha tallat, un aplaus a les administracions de l’Estat i de la Generalitat! M’han dit que a l’ajuntament estan desesperats de tanta desídia. A més és difícil trobar-hi mai ningú que t’atengui. Com saps quantes zones de la targeta de 10 bitllets de RENFE són i quantes zones de la T-10 de ATM? Per una cosa d’aquestes inexplicables del país, no coincideixen. Una altre aplaus. Una altre de les activitats que podeu fer és acompanyar un iaio en una estació de RENFE sense cap persona venent bitllets i intentar ajudar-lo a comprar un bitllet amb la targeta de jubilat en una màquina expenedora. Perquè li has de posar el número del carnet? No ni ha prou en tenir més de 60 anys? I si hi posen una Siri que t’ho faci? Sembla que tot estigui pensat perquè mai ningú agafi un tren. Els gestors de la RENFE fitxats de les millors escoles de negocis acaben fent que agafar un tren sigui una missió impossible. Quan siguem independents el primer que cal fer és eliminar les zones i establir un sistema fàcil. I tancar ESADE i IESE.

A aquestes alçades us podeu estar preguntant, si tot és tant perdedor, perquè tu no t’equivoques? És que potser vols gallejar d’expert? Us explicaré un secret jo porto un GPS de la primera generació i amb molt de rodatge, el Josep Simó.