Sincerament, això és democràcia i justícia?

Es pot començar una campanya electoral amb els líders dels principals partits a la presó o a l’exili? Això comença a ser una monarquia bananera. La jutge d’extrema dreta Carmen Lamela, de l’Audiència Nacional, va voler jutjar persones i les va empresonar quan no tenia facultats per fer-ho. Algú la castigarà?

Em llegeixo la interlocutòria del Tribunal Suprem. És veritat, com deia Henry David Thoreau, que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, el jutge d’extrema dreta Pablo Llarena si hagués de jutjar Thoreau ho tornaria a fer com fa més de 150 anys. No ha après res, no ha evolucionat, té el mateix pensament d’un home de fa segles. L’ultrareaccionari Llarena parla de «responsabilidat criminal» dels acusats. Homeee! Quan parla de catalans que es manifesten pacíficament s’hi refereix com a « muchedumbre». Homeee! Veu per tot arreu persones que a Catalunya « se alzaren violenta y públicamente». Homeee! Només algun nacionalista fonamentalista o algú sota els efectes de substàncies prohibides pot haver vist a Catalunya res de tot això.

Creu que la « mobiliación ciudadana» es contraria a la Constitució. Creu que és element delictiu afirmar que « la ciudadanía emerge como agente político que impulsa el proceso de independencia». També li sembla delictiu que es promogui un « conflicto democrático de amplio apoyo ciudadano». Caldria que aquest jutge anés a la universitat a fer un curs de Ciència política democràtica. Joan Subirats segur que al·lucina. Només el jutge ha vist que « se constató la infiltración de numerosos comportamientos violentos y agresivos, que reflejaban el violento germen que arriesgaba expandirse y que, desde el momento en que algunos fueron impulsados y capitaneados por el investigado». Olé! Segons ell, es veu que la gent ha de « renunciar a actividad política futura». Creu que hi va haver un « asedio». Realment no és un jutge del segle XIII? I creu –obviament sense proves– que alguns catalans menteixen i els fica a la presó. Diu que són « mendaces». Tot plegat és delirant.

Llarena té tan poca cultura que es incapaç d’escriure Assemblea Nacional Catalana i ho tradueix al castellà. Fins i tot quan cita el CTTI posa « por sus siglas en catalán». Igual que en castellà. Brillant l’home! Es comporta de manera tan barroera com un jutge colonial. A Jordi Cuixart l’acusa de « explosión violenta». I després parla de « violencia y tumultos». Bé, diu moltes més coses molt greus que només ell ha vist. Sincerament si creuen que això és justícia que baixi Déu i ens ho expliqui. Sap, però, que no diu la veritat, si no, per què retira la demanda d’extradició? Potser ara no es podrà però Llarena està cridant una nova generació a proclamar la república.

Anuncis

Els barris de la ciutat

L’Ajuntament per fi ha definit una proposta d’estructuració de la ciutat a partir dels barris. Era una demanda que venia de la nit dels temps, de fet ja va sorgir quan es van definir els districtes en l’època d’Antoni Farrés. Posar en un mateix districte la Creu Alta i Can Puiggener va ser un disbarat notable. Però el problema fonamental no era la divisió en districtes en si mateix sinó l’ús que se’n va fer. Potser l’error més clamorós va ser el pretendre muntar un sistema de participació a partir d’una cosa tant artificial com els districtes creant els Consells de Districte. Era com una declaració de principis. La gent se sent d’un barri i el coneix, la gent no se sent d’un artificial districte del que en realitat només en coneix un 20%, quina és la proposta que es va fer? Doncs muntar un sistema de legitimació municipal de dalt a baix a partir dels Consells de Districte. El resultat va ser col·lapsar el sistema de participació democràtica a la ciutat. I això va anar molt bé a la maquinària municipal, podia funcionar sense els maldecaps que dóna la dialèctica democràtica. I es va anar transmetent a tots els governs de la ciutat fins avui, que tot i les promeses d’acabar amb els Consells de Districte encara són uns vegetals mig vius.

Ara per fi l’Ajuntament proposa una nova organització territorial de Sabadell manté els set districtes, amb 19 sectors i dibuixa 32 barris. Sense entrar en detalls tècnics sobre la proposta, en general em sembla acceptable. Però per què hauria de servir aquesta proposta? Em primer lloc per canviar el sistema de la pretesa participació ciutadana que l’únic que fa en realitat es burocratitzar-la i impedir-la. Proposaria crear uns Consells de Barri, molt flexibles. És a dir que no s’encarregui a cap funcionari ni molt menys a cap advocat de la Casa Gran, un reglament. En faran un de 50 pàgines per impedir la participació. Tenim massa precedents. Potser podríem estudiar la creació d’un alcalde de barri, que fos escollit en una urna a banda a les eleccions municipals i provisionalment establir que el partit que guanyi en aquell barri proposi un alcalde.

En segon lloc, convindria que tots els serveis municipals treballin en aquesta distribució territorial. Bé cal dir que el primer que caldria és que l’ajuntament compti amb dades fiables per prendre decisions polítiques, per aquest objectiu cal que encarregui més estudis i sobretot que els pocs que fa, almenys fins ara, els pengi al web municipal. Un cop establert el criteri caldria que totes les dades estiguin territorialitzades per barris i sectors. Posem un exemple, si volem analitzar el nivell de renda del districte 2 Creu Alta-Can Puiggener, en sortirà una dada més menys o correcta. Em canvi, si ho analitzem per barris ens adonarem que tenim un gran problema socio-econòmic a Can Puiggener. Totes les variables sobre les que es construeixen o s’haurien de construir les polítiques municipals haurien de tenir en compte les enormes desigualtats socials i culturals de la ciutat. Ara anem a les palpentes en molts casos. Fer-ho bé serviria per fer debats de ciutat sobre les prioritats en l’acció municipal i també perquè govern i oposició no puguin desbarrar en els punts de partida dels debats.

Massa sovint a la Casa del Comú es fan debats i es prenen decisions més per prejudicis que no pas amb dades a la mà. I el que és pitjor, mai s’avaluen també amb dades sobre la taula. Però, és més, si volem que hi hagi participació democràtica els ciutadans haurien de tenir accés a aquests informes i estudis. Per exemple, es pot saber el percentatge d’abandonament escolar a la ciutat per escoles, instituts i per barris?

Si ho sabés igual proposaria que tots els diners que hi ha per fer projectes votats pels ciutadans anessin a reforçar aquestes determinades escoles o instituts amb més problemes. I posats a dir, crec que l’Ajuntament ha de subvencionar qualsevol projecte que proposi l’Associació Esquitx i potser seria hora que també doni diners per tal que un historiador pugui fer una història dels 50 anys de la FAV. Per què han de competir?

I si els fem l´autocrítica?

En la tradició comunista, quan es volia criticar algun militant, es deia: l’hi farem l’autocrítica. Era l’avantsala de la seva expulsió fulminant. Bé, als propers mesos l’independentisme caldrà que revisi la seva trajectòria als darrers set anys i en tregui conseqüències. Jo em donaria dos anys de marge per pair-ho. La meva impressió provisional és que dues generacions de catalans han explorat els límits de la democràcia espanyola i els han trobat molt més aviat del que esperaven. Potser serà hora que revisin també la seva visió de la transició, potser s’adonaran que hi va haver molt més heroisme i combativitat que no pas ara. Quan ens deien: hi haurà morts al carrer, els responíem: cauran sobre la vostra consciència! Durant la transició 1975-1982 hi va haver 178 morts en mans de les forces policials espanyoles. La gent de 55 anys cap avall, la major part de catalans actius, s’havien cregut que sense armes sobre la taula a Espanya es podia discutir de tot. I no era cert. Ara sabem que portar de la teoria a la pràctica –la república, la independència, l’estat de benestar, el socialisme, els beneficis de les multinacionals– comporta que et posin a la presó i amenacin de fer-ho amb 2,5 milions de persones. I sabem que tenim un rei que es considera cap d’estat només d’una minoria de catalans, no de tots els que li paguem el sou.

Però els que volen la unitat d’Espanya, no s’han de fer una autocrítica? N’assajarem alguna. La primera, és pitjor protestar pacíficament que causar 800 assassinats? La segona, quan algú segueix els processos constitucionals previstos –Estatut de 2006–, per què deixen que un TC d’extrema dreta torci la voluntat popular? Tercera, totes les manifestacions i accions parlamentàries reglamentaries realitzades durant set anys, per què no n’han fet cas? Quarta, si volien que Puigdemont convoqués eleccions, perquè no va sortir Rajoy anunciant que suspendria el 155? Cinquena, a banda de colpejar a ciutadans pacífics, amenaçar-los i acabar amb les institucions catalanes, tenen alguna proposta a fer? O ens pensen tractar com una colònia per sempre? Sisena, si no els agrada el resultat de les eleccions, continuaran manant el 8% dels electors catalans? Setena, mentre aproven el cupo basc, ens convenceran que els bascos el poden tenir i els catalans no, sense que els caigui la cara de vergonya? Vuitena, per què intervenen l’Ajuntament de Madrid ara governat per l’esquerra i que està sanejant els comptes i no ho van fer quan manava el PP i va crear un forat inabastable? I novena, per què no ens expliquen com pot ser que havent-hi una majoria parlamentària a Espanya per fotre fora Rajoy, els poders fàctics no deixen que hi hagi una moció de censura per acabar amb el govern més corrupte de l’Europa occidental?

Guillem Fuster i el passat revisitat

Fa quinze dies publicava un article en referència als detinguts Jordi Cuixart i Jordi Sànchez – i tots els demès-. En ell intentava explicar el dolor dels fills i de les dones dels detinguts i dels exiliats. La raó de fer l’article, a banda es clar, de denunciar un fet absolutament immoral, es que  “M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran que és fill de pres i exiliat del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida.” En l’article faig referència a un amic en Josep Simó Deu, que va ser el mític Cap de Cirurgia de Hospital Universitari del Parc Tauli, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article de fa quinze dies. En Simó té 82 anys i és fill d’un militant del POUM: Ricard Simó Bach.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta la foto que il·lustra l’article.

La foto està feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspalas de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins tres anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó. Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”

Però hi ha moltes més coses que ens fan revisitar el passat. El dimecres l’amic Guillem Fuster va haver de declarar al jutjat per “enaltiment del terrorisme”. Dos-centes persones el van acompanyar cosa que no vaig poder fer per estar amb febre molt alta. Fuster és portaveu de Poble Lliure un dels elements que componen la CUP. Se l’acusa d’assistir a un acte en record de Julià Babia un històric militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) mort l’any 1987.

Com més dies passen tot es torna més preocupant. Un govern a la presó o a l’exili, dos dirigents d’organitzacions cíviques a la presó, un amic que ha dedicat mitja vida a la cultura -jo el vaig conèixer fa molts anys parlant apassionadament de l’educació en el lliure infantil i juvenil- acusat d’enaltiment del terrorisme. Fins on seran capaços d’arribar? Han liquidat un Parlament escollit democràticament, han convocat de forma anticonstitucional unes eleccions, es fa la campanya amb els dirigents dels dos grans partits catalans a la presó o a l’exili. Us imagineu què diria tothom si ens expliquessin que en un país europeu es fan unes eleccions amb els dirigents de dos partits a la presó? Doncs, efectivament, diríem que són unes eleccions que es fan amb poques garanties democràtiques. El que està passant a casa nostra és més propi de repúbliques bananeres. Que no m’agrada el resultat d’unes eleccions, en convoco unes altres i amenaço que si el resultat és el mateix no els deixaré governar. A les facultats de ciències politiques del món s’estudiarà aquesta curiosa forma de democràcia, S’accepta el resultat només si agrada a un govern corrupte fins a dalt de tot, amb un president a qui la policia que investiga diu que va rebre sobres plens de diners negres. És una nova modalitat de “democràcia orgànica”. Als més joves cal explicar-los que és la forma política que els franquistes en deien a la dictadura.

Ja m’ha passat la febre, però continuo sense entendre res. A tots aquells que creuen que per no ser independentistes no els passarà res, que s’adonin que per un feixista no hi ha diferencies substancials entre un indepe i un roig de Saragossa o Salamanca. Franco els afusellava per igual. Estem assistint a una gran onada d’extrema dreta a Espanya, Catalunya és només l’excusa. De moment ja han intervingut els comptes de l’Ajuntament de Madrid que el PP va portar a la ruïna i que ara l’esquerra estava sanejant a un ritme vertiginós. Els bloquegen els comptes per poder dir a les municipals que no han fet res. Això és un estat de dret?

 

Una ciutat inexplicable

 

Segurament sóc una persona massa ingènua però creia que del conjunt d’obres que hi ha per fer a la ciutat, un cop resolts els problemes de fons, es farien molt ràpidament. M’explico. El que ha passat amb el Parc de Nord és per escriure una novel·la. D’entrada m’agradaria saber el nom del responsable de la Generalitat i de l’Ajuntament que se li va acudir tirar els terres allà. Proposo fer-hi un monument amb els dos noms. Quants diners ens ha costat la broma?

Però per no anar-nos-en més enrere, creia que mentre es retiraven totes les terres, els serveis tècnics municipals, farien tots els projectes per arreglar-ho tot seguit. Doncs no, sembla que la maquinària municipal mentrestant no ha fet res. Cal tenir present, a més, que l’Ajuntament l’any passat va aconseguir un superàvit de 34 milions d’euros, pel que el problema no són els diners. Què ha passat doncs? Primer afer inexplicable.

Tampoc entenc que tot i el retard de sis anys en les obres del tren a Plaça Espanya l’Ajuntament no ha tingut temps de solucionar la segona fase de les obres en superfície? A què estan esperant? Vam esperar moltíssims anys a veure urbanitzada la plaça, un cop es va fer vam trigar molts anys en que els arbres fessin una mica de patxoca. Un cop la plaça era un pulmó verd, la van arrasar. Deu anys fent obres i ara quan per sota ja funciona tot, resulta que l’Ajuntament no havia previst acabar-ho. Segon afer inexplicable.
Però potser l’assumpte més increïble és el de l’avinguda Tarradellas, ja molts anys que es van acabar les obres en superfície. Com que les nostres autoritats van voler fer un gran aparcament no queda quasi espai per poder-hi plantar arbres. Han quedat només uns pobres parterres. Crec que només en la part sur es poden plantar arbres. Porto molt anys reclamant que hi plantin tot el que puguin, l’avinguda ha quedat molt pitjor del que era abans. Tant costa plantar arbres? Qui és el responsable municipal de tanta desídia? Tercer afer inexplicable.

Hi havia un temps que a la ciutat es feien obres pertot arreu. Els serveis municipals anaven a tota pastilla. Des de la crisi econòmica, tot es va aturar. Ara mica en mica, sembla que podem fer coses, els diners hi són. Llavors per què l’Ajuntament no té el plans a punt? Francament no tinc cap explicació que no sigui que tant se’ls en fot. Sembla que se’n riguin de la ciutat. Algú ha de fotre un cop de puny sobre la taula i prendre decisions. Hi ha gent que diu que és perquè l’Ajuntament té desatesos els barris. Potser és veritat, però el Passeig té el mateix problema i és al Centre. Hauran passat quatre anys i per no veure no veurem ni la pèrgola d’Alfons Borrell. Quart afer inexplicable.
Per si fos poc en aquesta ciutat a càmera lenta, ara tenim la notícia que el govern de Madrid se’ns riu a la cara allargant inexplicablement una petita obra com és la de l’estació de Sabadell centre de la RENFE. No hi havia reunions i visites de seguiment de les obres? Jo mantinc que és podrien haver fet les obres sense aturar el servei, les que es van fer al barri de Gràcia de Barcelona van ser molt més importants i no es va interrompre el servei, això si, van actuar amb molta més professionalitat. Per què no treballen de nit? Per què hi ha tants pocs treballadors? El govern de Madrid ha trigat vint anys en fer unes obres del tot necessàries. Potser té uns enginyers i arquitectes de la CUP que el que fan es boicotejar les obres, posant en evidència l’ineficàcia de l’Estat de tal manera que tots els sabadellencs es tornin independentistes radicals. Francament potser és que fer articles a 38,5 graus de febre no és la millor forma de fer periodisme, però amics lectors, vosaltres que no teniu febre, ho enteneu?

Els jutges i «La manada»

Com tothom sap cinc cràpules van violar brutalment una noia de 18 anys el 7 de juliol de 2016 a Pamplona. Segons el fiscal la van rodejar, li van treure la roba interior, la van obligar a fer fel·lacions als cinc, i la van penetrar analment i vaginalment sense preservatiu. A més la van gravar i van fer fotografies amb el mòbil. El grup anomenat «La manada» va escriure després «follándonos a una los cinco» o «puta pasada de viaje». Els violadors són Jesús Escudero Domínguez, José Ángel Prenda Martínez, amb antecedents; Ángel Boza Florido, fitxat per diversos delictes; Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena, amb antecedents i A.M.G. Entre ells un militar i un guàrdia civil. Heu vist les declaracions de la ministra de Defensa i de l´Interior sobre aquestes dues desferres humanes? No? Jo tampoc. Estic esgarrifat pel fet que la immensa majoria d´opinions i articles criticant l´actitud dels jutges de la Secció Segona de la Audiència de Navarra siguin de dones. I els homes no tenim res a dir? El tribunal està presidit per José Francisco Cobo i l´acompanyen els magistrats Ricardo González i Raquel Fernandino. Ja fa uns mesos, González, un carca sense ànima, volia deixar en llibertat els acusats. Aquest tribunal ha pres decisions incomprensibles i lamentables. Per una banda van decidir fer el judici a porta tancada per preservar la intimitat de la víctima, això és correcte, però també la dels violadors! No és una invenció, per protegir-los d´una «indeseada e indeseable exposición pública aireando aspectos relativos a su intimidad corporal y vida sexual». Protegir uns violadors? En quin món viuen aquests jutges? El tribunal no va deixar aportar com a prova els rastres que els violadors havien deixat els dies abans a les xarxes amb les seves intencions de cometre violacions. Per què? No ho sabem. Però el que ha desfermat totes les protestes és acceptar com a prova la feina d´un detectiu contractat pels violadors sobre les activitats de la noia després de la violació. Aquests tres jutges s´han begut el poc enteniment que els queda? Només acceptar que es pot posar un detectiu darrere d´una dona violada ja em sembla motiu de delicte, però acceptar que busquin a les xarxes per veure què fa i acceptar-ho com a prova em sembla delirant. Aquests jutges els haurien d´inhabilitar i posar-los en mans d´un psiquiatre. Demostren no saber res de res de la condició humana ni del patiment. Quan una persona ha rebut una agressió tan brutal, com es pot defensar? Què ha de fer? Hi pot haver alguna activitat de la noia després de la violació que exoneri els salvatges? Tenir humanisme i educació emocional hauria de ser imprescindible per fer de jutge. Independentment de la sentència han fet un mal irreparable a totes les dones i tots els homes. Algú els hauria de sancionar.

La banalització immoral de la presó

Després que el govern del PP empresoni els seus adversaris polítics i governi Catalunya amb un 8% de vots, una cosa que passarà als annals de la democràcia mundial, s’ha generat un gran debat sobre si vivim en una democràcia i sobre si el que estem vivint és franquisme. Es critica també dient que s’està banalitzant la presó i l’exili. Que cal un respecte per a aquells que al llarg de la història van ser empresonats o van escollir el camí de l’exili. Fa dies que reflexiono sobre aquesta qüestió. El franquisme apallissava als carrers amb els antiavalots, apallissava i torturava a les presons sense pietat i empresonava la gent, en la darrera etapa, a partir del Tribunal de Orden Público –ara Audiència Nacional. El franquisme era efectivament molt més bèstia.

Però analitzem primer el tema de l’exili. Què deia el franquisme dels militants comunistes que s’exiliaven? Que eren uns covards. Què es deia dels comunistes que estaven a la presó? Que s’ho havien buscat. A la meitat del govern de Catalunya que avui està a Brussel·les, què li passaria si tornés a Catalunya? Que seria empresonat com l’altra meitat del govern. En podem estar ben segurs. Per quina raó haurien d’entregar-se? Sincerament no en sé cap. Què faries tu?

Anem a analitzar els que estan a la presó. Estar a la presó no és cap broma. És veritat com deia Henry David Thoreau que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, l’experiència es duríssima. Ho és, a més, per a la família. M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran i eminent que és fill de pres del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida. Crec que la presó i l’exili dels independentistes és una gran injustícia i que tots aquells que hi treuen ferro el que estan fent és banalitzant una situació immoral. Només deshumanitzant l’adversari es pot pensar que la presó per raons polítiques és poca cosa. Si en una república catalana anés a la presó Inés Arrimadas o Miquel Iceta, jo sortiria al carrer i escriuria articles dient que és una injustícia i el que segur és que no banalitzaria el fet que, insisteixo, per raons polítiques, persones estiguin privades de llibertat. És potser la indecència més absoluta. Tant li costa, a la gent, posar-se en el lloc del seu adversari polític?

És cert que tothom haurà de fer-se una autocrítica però no es pot posar al mateix sac qui està a la presó amb qui els empresona. I què voleu que us digui, com escriu el sevillà catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo tot això   «apesta a franquismo».

Aquest article té una coda. És aquesta.

PD A vegades passen coses màgiques. En l’article faig referència a un amic, en Josep Simó Deu, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article que heu llegit. En Simó té 82 anys, amb el que vaig a excursió un cop per setmana i és fill d’un militant del POUM.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta aquesta foto

feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspala de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins dos anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó.

Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”