Experiència extrasensorial a Girona

Vaig venir a Girona capital a veure el nostre estimat director del diari. En sortir havia quedat amb el Dani, un amic gironí. Vam fer un aperitiu i com que no sabíem on anar a dinar, em va dir: et portaré a una neofonda. No sé què cony és una neofonda, però vaig seguir-li el corrent. Allí vaig tenir una experiència extrasensorial. Un dels plats em va transportar a 40 anys enrere a Sant Climent de Sescebes, es tractava d’un « bocata de calamares». Una altra cosa que vam menjar eren uns ous de roca farcits de foie –o eren musclos de roca?– congelats, liofilitzats i servits en un llit de palla. També ens van servir unes gambes, però la gamba no hi era –o jo no vaig saber veure-la– i només havies de rosegar les potes. Van portar un bonsai d’olivera, hi penjaven coses per menjar, el Xavi es va menjar olives de veritat, les va trobar més bones que el que havien penjat. Es va empassar el pinyol. El cambrer que ens vigilava li va haver d’explicar que l’experiència s’havia acabat, que no rosegués el tronc. En un ambient tan estrany la conversa va ser d’alt nivell intel·lectual. Deveu estar pensant que parlàvem de Walter Benjamin, de Søren Aabye Kierkegaard i Eric Hobsbawm. No, la gent del grup era molt cultivada, això sí, però cultivaven coneixements inútils. Per exemple, vam estar una bona estona discutint si la goma d’esborrar Milan es podia menjar o no, de quins colors eren i fins i tot n’hi havia un que sabia les formes i les mides que tenien en funció del color. Hi ha gent que sap moltes coses, però o bé són inútils o són directament equivocades.

A nosaltres ens meravellen els canelons ben fets, el bacallà amb panses i pinyons i la mel i mató, però què deu sentir i pensar un japonès o un nord-americà? Què els fa fer més de 10.000 quilòmetres per anar a una neofonda? Una cosa que em va entusiasmar té un nom molt original i bonic: nyinyonyaki. Em van retrotraure a quan la meva àvia cuinava nyinyonyakis. Quins nyinyonyakis més casolans! Alguna cosa devem fer bé els catalans, una cosa que no sé ben bé quina és.

Diuen que és molt difícil reservar taula, no us ho creieu pas. Hi ha una germandat que amb un senyal concret tens pas obert.

Si fos de vosaltres no portaria mai les vostres parelles femenines. Totes les dones durant el cafè van exclamar que preferien menjar allí que el sexe. Va passar el Joan i li vaig etzibar que estava molt emprenyat. Em va respondre que la seva dona li diu el mateix: prefereix el seu menjar i el Bruce. Tot pecador té la seva penitència. Això sí, una recomanació, és una fonda on caldria pagar abans de començar. Un cop t’ho has menjat tot, però sobretot un cop t’has begut tot el que t’han posat, la meitat del grup no es recordava del número pin de la targeta de crèdit.

Anuncis

Antonio Gramsci i Catalunya

Són dies de gran desorientació. Fa temps que ho dic, el bloc republicà està en estat de xoc. Què diuen els clàssics? Ens podien guiar una mica?

He llegit d´Antonio Gramsci Pasado y presente i Notas sobre Maquiavelo, la política y el estado moderno. Prefereixo això que llegir la lletra petita de «la parte contratante de la parte contratante del reglament del Parlament». Ja fa molts molts anys Gramsci es referia a Catalunya en aquests termes:

«Digui´s el mateix del moviment català que si disgustava la classe dominant espanyola era sols pel fet que objectivament reforçava el separatisme republicà català, produint un veritable bloc industrial republicà pròpiament dit contra els latifundistes la petita burgesia i l´exèrcit monàrquics».

És com si Antonio Gramsci escrivís ara les seves reflexions. Però continua, si no es té capacitat d´anàlisi i intel·ligència política, i no es fa una lectura correcta «La lucha política se convierte, de este modo, en una serie de hechos personales entre los que tienen gramática parda y los que son engañados por sus propios dirigentes y no quieren convencerse de ello por su incurable necedad». És a dir, tanta responsabilitat tenen els dirigents com aquella gent que s´acaba creient les seves pròpies mentides que es deuen a prejudicis que la raó no sap vèncer. En el cas català crec que falta capacitat d´anàlisi i capacitat de construir un discurs polític autònom de les pressions i conjuntures polítiques, incloses les interlocutòries del jutge radical Llarena, atacat per la síndrome d´Hybris. Gramsci ho diu millor: «els propis desitjos i les pròpies baixes passions i immediates són la causa de l´error, en la mesura en què substitueixen l´anàlisi objectiva i imparcial, i això no com a ´mitjà´ conscient per estimular l´acció sinó com autoengany». Hi ha massa gent amb un discurs infantil, de poca qualitat i massa simplista, Gramsci ens diu: «Admetent que fem el que fem sempre fem el joc a algú, l´important és intentar per tots els mitjans fer bé el nostre propi joc, és a dir, vèncer netament. En tot cas s´ha de menysprear ´l´orgull´ de partit i substituir l´orgull pels fets concrets».

Hi ha gent que es posa molt molt valenta exigint als altres que facin el que ells no fan. Per què no van publicar al DOGC la proclamació de la república? Per què no s´aplica a Berga el que s´exigeix a Torrent? Si una persona creu que cal desobeir, que desobeeixi, però que no li digui a una altra que la seva obligació és anar a la presó. Al final per posar per davant l´orgull, és a dir, la incapacitat per assumir la frustració, s´acaba fent allò que vol l´ínclit Llarena, restar vots a la majoria republicana. I si construïm un bloc republicà català amb el 80% de la població? Segur que és el que faria Gramsci. Per què esperar la sentència per fer eleccions? Per què volen més eleccions? Per què es deixa al Tribunal Suprem que marqui el ritme? Un cop tinguem la sentència, què haurà canviat? La victòria republicana serà el producte de governar el dia a dia millor que ningú.

Com anar molt ràpid?

Ara fa un any vam viure uns mesos trepidants. Hi ha gent que pensa que sempre hauríem d´estar així. Jo no. Ningú no pot viure amb aquest nivell d´estrès. L´1 d´octubre significa la més gran mobilització i victòria republicana des de 1939. Molt d´hora vaig tenir un xoc: feia 40 anys que no sentia les grapes del monstre. A partir d´això va ser un no parar de sentiments que evocaven la por de la clandestinitat i a la Policia, sobretot veient el que passava a la mateixa ciutat, Sabadell, a l´escola Nostre Llar: «Dónde están las putas urnas. Hostia!» Vaig rememorar doncs temps de clandestinitat i va ser un punt de trobada simbòlica entre diverses generacions.
Hem trigat 78 anys, el temps necessari que s´ha necessitat per tal que les generacions que s´han socialitzat en democràcia superin les esporuguides del franquisme i la postguerra. Significa també la fi de la por en un país on el 80% de ciutadans es declaren republicans. Una gran esperança que caldrà gestionar amb molta intel·ligència. És una gran alegria veure com l´ideal republicà reneix espectacularment a Catalunya.
Però aquell dia 1-O significa també la fi d´un camí. Després de set anys de grans manifestacions, per fi Espanya, Europa i el món es van adonar que a Catalunya hi havia un problema. Ho podrien haver vist el 2010, no calia ser massa llest.
Ara bé, el moviment republicà català pateix des d´aquell dia de falta d´idees i de lideratge. Cal un replegament tàctic, passar de la guerra frontal a la guerra de posicions, com deia Gramsci. I donar-se un respir que permeti una reflexió serena. Hi ha gent que diu: tenim pressa. Molt bé, els pertoca dir què volen fer. Si pretenen forçar les coses amb violència han de saber un vell principi de tots els temps: els més violents normalment són infiltrats de la policia. Exemples en la nostra història n´hi ha a cabassos.
Jo em preguntaria: quina diferència essencial hi ha entre un estat català federat a una república espanyola o un estat català independent? Quin bloc històric republicà necessitem crear? Com s´aconsegueixen aliances més àmplies? Les respostes requereixen serenitat i anàlisi. Salut i cultura és el que ha fet que a Catalunya hi hagi un 80% de ciutadans republicans. Penso que segurament la via és la de fer un sistema de salut impressionant i una escola sense fracàs escolar. Ara falta intel·ligència i aprendre dels errors i dels èxits. No voler aprendre res del que ha passat ens conduirà una i altra vegada al mur. Tenim una classe política catalana noquejada. Tant els republicans com els monàrquics. Els republicans han de demostrar ser mil vegades més eficaços, sensibles al patiment de la gent, llestos i hàbils per governar al servei dels catalans que els altres. Aquesta és una de les claus. No és més ràpid qui més corre sinó qui encerta el camí. Ho podia haver dit Walter Benjamin, però no ho va dir, però queda bé per acabar l´article.

Manuel Valls, un socialista no practicant

Haurem de patentar una nova categoria sociològica, es tractaria dels «socialistes no practicants». Un bon exemple és Manuel Valls, que va ser un dels líders del partit socialista francès. Manuel Valls entra a la política professional als 24 anys, mai ha treballat. És un escalador nat. Una vegada va dir «jo estimo l’empresa», sí, però que treballin els altres. És un d’aquests líders que per manar és capaç de trencar-ho tot i lliurar el país a la dreta. Primer és ell; després, ell i, al final, ell. Del poble, de les classes populars, no en sap gens ni li importa gens. Aquest gran pensador de l’esquerra europea diu coses com «la paraula socialisme està desfasada, cal inventar una altra cosa». Olé! A la merda dos-cents anys de lluita del moviment obrer, així, de cop, sense anestèsia! Diu que cal passar «d’un vell partit a alguna cosa totalment nova», l’única cosa que diu del nou projecte és que fa falta que hi hagi… els centristes! Com si ell fora d’extrema esquerra! Està content que diguin que és un sarkozista d’esquerres, vaja bajanada! Imagineu ara que diguéssim que tal dirigent d’esquerres vol ser un aznarista d’esquerres. Quines ximpleries es diuen en política avui dia! Diu que el mal es deu «al fet que la mala consciència d’esquerres pesa constantment». Per tenir mala consciència cal tenir consciència, sentiments, vergonya, valors, coses que no sembla que tingui. La seva proposta és: «hem de reinventar la frontera entre la dreta i l’esquerra», per aquest camí inventarem que dos i dos no són quatre.

Valls quan era primer ministre va donar ordres a la policia per parar un autobús escolar, detenir una nena gitana – Leonarda Dibrani–, de 15 anys, i fer-la deportar a Kosovo. També té mania als negres. A un home que és fill d’immigrants, no li agraden els altres immigrants. Essent primer ministre es va oposar a acollir refugiats. Gran humanista, el paio. Fa uns anys vaig escriure un article sobre ell i deia «si creu que no hi ha diferències entre ser d’esquerres i de dretes, si creu que el candidat de dretes és collonut, llavors el diagnòstic és clar, aquest noi s’equivoca de lloc, de temps i de partit». Efectivament, ha trigat alguns anys i ara ja sap que és de dretes i es presenta amb partits de dretes com Ciutadans. Jo també deia, però, que Valls necessita «una mica d’ajuda especialitzada». De socialistes no practicants n’hi ha molts com Carlos Solchaga o Felipe González. A mi m’agrada la Martine Aubry quan va dir a Manuel Valls: «O calles o te’n vas». Ara, Manuel Valls ja és candidat per Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona. És la primera cosa lògica que fa després de fer el ridícul més espantós en les últimes primàries del PSF i haver-se humiliat oferint-se a Macron, sent rebutjat per aquest. Una persona normal aniria a una illa molt llunyana i estaria callat fins a la seva mort, per vergonya. El problema d’aquest tipus de personatges és que no tenen vergonya.

No et vulguis conèixer pas a tu mateix

Una de les afirmacions que més mal han fet al nostre país, a la UE i al món, és: «que cal esforçar-se per coneixe’t a tu mateix». O, «intenta ser natural per ser tu i mostrar-te tal i com ets».

Crec que aquest tipus d’afirmacions que es fan als mitjans de comunicació i als llibres d’autoajuda es poden fonamentar en dues grans idees. La primera es l’analfabetisme cultural i en general el desconeixement de la psiquiatria. La segona, directament de la mala fe i el sadisme.

En un context totalment utòpic on totes les persones fossin realment extraordinàries i plenes de traumes –perquè no saben qui són–, potser la idea de coneixe’t a tu mateix seria una bona cosa. Voldria dir que tothom és en el fons una gran persona, el problema és que no ho sap expressar. Per tant, l’únic que has de fer és vèncer les pors d’expressar-te tal i com ets. I la gent veurà clarament que ets una persona extraordinària. Ara bé, no sé com ho veieu vosaltres, però els catalans en general –i perquè ningú cregui que soc un nacionalista supremacista, i els espanyols i els portuguesos, i els italians i els alemanys i els de la raça humana en general– som gent limitada, petita, amb dificultats intrínseques per fer qualsevol cosa realment útil en la vida. No és que no sapiguem expressar el que realment som, és que som tan poca cosa que no tenim res a expressar. És a dir no podem expressar res perquè no som res. Som justets. Crec que és una temeritat anar predicant a la gent que siguin i s’expressin tal i com son. Seria molt fotut, per a ells mateixos i també, perquè no dir-ho, per al país en general i per al futur de la humanitat. Si ho fas i t’expresses tal i com ets la gent s’adonarà de la teva pobra condició humana. Per tant, la gent, com que en general sortosament n’és conscient, el que fa és dissimular tot el que pot, vestir-ho bé, esforçar-se per assemblar una cosa diferent del que són, fer veure que són millors, més bons, més humans, que estimen més, que valen més, etc. Crec que si la dèria dels llibres d’autoajuda acaba triomfant ens dirigim directament a la catàstrofe col·lectiva. Seria un autèntic malson. Les persones anirien pel món mostrant-se sense cap vergonya ni pudor, tal i com són, és a dir, limitats, seria com una gran apoteosi de la misèria humana. La cultura en realitat és el vestit que ens posem per sobre de les nostres extraordinàries limitacions. És el que ens allunya de la barbàrie. La gent que es volen mostrar tal i com són i el que és el seu corol·lari, volen dir a tothom el que pensen d’ells a la seva cara, haurien d’estar prohibits. És la més gran indecència cívica. Si fas un esforç de coneixe’t a tu mateix ets pots emportar la sorpresa d’adonar-te, per fi, que ets un imbècil rematat. I llavors què faràs, ho aniràs a dir a totes les persones que et rodegen? Bé, de fet no cal, fa anys que ho saben.

Les victòries catalanes

L’any 1792, nou persones en una taverna menjant formatge i bevent cerveses van crear la Societat de Correspondència de Londres i van establir la idea que la solució als mals del poble era la democràcia. La seva divisa era: «Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat». També va ser prohibida i els seus membres perseguits. Al cap de pocs temps, però, van aconseguir ser milions de persones.

Des de l’any 2010 fins ara el nombre de catalans insurrectes comença a ser il·limitat. I més esperançador quan estem veient la incorporació de milers de joves en totes les activitats generades. En ells estan col·locades totes les esperances. Això durarà temps i es necessitaran moltes energies.

Mentrestant hi ha una apologia pornogràfica de la negació de la separació de poders. El cap d’Estat que ningú ha escollit excepte uns espermatozous, es fa una foto amb el jutge d’extrema dreta Pablo Llarena. Però poc després es reuneixen informalment, a la vista de tothom, quatre persones, els dos citats més l’home de Trillo a la judicatura Carlos Lesmes, president del CGPJ i del Tribunal Suprem, i Albert Rivera. No haurien de dissimular una mica? Com volen que ningú es cregui la independència del poder judicial? Quan hom diu que els discursos de Felip VI els fa el govern, els podem preguntar: i les fotos del Rei també les hi mana el govern?

De fet, tots sabem que l’anterior govern del PP van anar canviant de fiscal general fins a trobar-ne un de tan extremista com ells i li van donar l’ordre d’acusar sense fonament els líders catalans. Sense aquestes ordres i aquest tipus d’acusació no estarien a la presó. Ara jutjaran els catalans els mateixos que van admetre a tràmit l’acusació totalment infundada. Els poders de l’Estat, amb el rei al davant, actuen com si estiguéssim a l’any 1981, amb una majoria de catalans atemorits per 40 anys de terrorisme institucional. I s’han equivocat. L’1 i el 3 d’octubre, la Brigada Aranzadi i els poders incrustats en la cúpula del regne d’Espanya van treure’s la careta i tothom vam poder veure la seva cara radical extremista. Pablo Llarena es va fer una foto a finals de juliol, sopant amb Alberto Fernández Díaz, un home que pertany a un partit que aconsegueix quasi els mateixos vots a Catalunya que el PACMA. Els desafectes catalans comencen a tenir un nombre il·limitat de membres. Segons una enquesta realitzada per la prestigiosa revista digital CTXT, Revista Contexto, a Catalunya hi ha un 80% de republicans. A veure com ho arregla això el Felipe de Borbón. Caldrà molta intel·ligència als propers mesos i que es conformin lideratges potents per sortir de l’estat de xoc. Les victòries cal saber veure-les. Albert Camus: «Les victòries seran sempre provisionals… Sempre, ja ho sé. Però aquesta no és una raó per deixar de lluitar».

El Mestre Josep Fontana, un far republicà

A l’única persona que he tractat de mestre en la meva vida ha estat a Josep Fontana. Li tenia un respecte reverencial. Quan va venir Eric Hobsbawm a fer una conferencia a Barcelona el 2007 hi vaig anar entusiasmat. Un meu col·lega i amic historiador força conegut, aquell dia al final no em va acompanyar perquè deia que tenia coses a fer. I jo li deia: però si ve Déu a Barcelona i tu no aniràs a veure’l? I vaig publicar un article dient Eric Hobsbawm es Déu i Fontana el seu deixeble a la terra.

Veia de tant en tant Josep Fontana. No sé si era quan la revista Avenç em va mutilar sense avisar un article per ser massa anticlerical. Em va donar molts ànims i em va comminar a persistir. O un cop que em va cridar per què l’ajudés a solucionar un problema logístic de com organitzar una sortida amb un grup d’historiadors. O potser en relació a la meva voluntat d’escriure un llibre sempre ajornat. Un dia d’aquests al veure’m amb un llibre em va demanar que li ensenyés. El va obrir i va veure que el tenia tot guixat. Sempre guixo els llibres. I em va dir que com podria ser que guixés els llibres. Vaig pensar que no suportaria una esbroncada d’un del meus més grans referents. Al cap de pocs segons potser el veurem la cara, em va dir: «bé, també Vicens Vives els guixava». Ostres quin alleujament. No ho podia haver arreglat millor.

Al cap dels anys el 2008 li vaig demanar que fes la conferència de cloenda de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya Catalunya, el futur des de l’esquerra. Recordo que va ser una mica accidentada. Estava esperant el final de les jornades, ja molt cansat de tants dies, quan la directora em va venir corrents dient-me que hi havia un problema: que el ponent estava molt emprenyat amb la UPEC. Vaig anar corrents a veure el mestre. Aquest estava remugant coses com, que hi feia allí, de què havia de parlar, etc. Jo estava astorat, havia parlat amb ell i no havia detectat cap problema previ. Vaig dir el que vaig poder i quan va començar la conferència, es treu uns papers escrits i, com sempre ha fet al llarg de la seva vida, comença a llegir els 11 folis escrits amb notes a peu de pàgina. Un munt d’hores de preparació i tota una vida al darrera. Vaig entendre que Fontana era un home molt tímid i que vencia la timidesa amb un posat d’home falsament enfadat. La seva ponència acabava així: «El futur de Catalunya està, avui com sempre, en mans de l’esquerra, d’una esquerra que ha aprés de la seva experiència històrica que no ha de rendir-se». Pel 2018 vaig tenir una conversa per telèfon, ja no podia sortir de casa, em va dir però que una de les darreres vegades que va sortit va ser per anar a votar el 1-O, m’ho va dir amb orgull i emocionat. Fins als darrers moments no va perdre la seva capacitat insubmisa, de desafecte i insurreccional. Una lliçó per a tots. Josep Fontana, el mestre, ha estat i serà per molts anys un far a l’horitzó que ens ha guiat i ens guiarà pels camins amples de les alberedes del republicanisme fraternal.