Tots a votar el PSUC

cel78

Una cosa extraordinària està passant a Catalunya. Podríem dividir els partits en dos tipus. Els que directament es fan desaparèixer i es converteixen en plataformes polítiques noves i els que continuen com si res no hagués passat i estan a punt que la ciutadania els faci desaparèixer.
Fet i fet tothom avui es declara hereu del PSUC. Una cosa xocant. Així doncs, tenim una llista de la CUP amb el nom de Crida, amb persones com David Fernández que s’han declarat comunistes i que en algun moment o altre han expressat la seva admiració pel PSUC. Una llista, Catalunya, Sí que es Pot, amb gent d’ICV, EUiA i Podem que tots es declaren hereus d’aquesta tradició. La llista Junts pel Sí encapçalada per un hereu natural del PSUC, eurodiputat per ICV fins fa un any, Raül Romeva, i una històrica militant del PSUC, Muriel Casals, al número tres. O sigui que votem el que votem estarem votant el PSUC. Quines coses té la història. No hagués dit mai que l’únic partit en què he militat acabaria guanyant les batalles com el Cid, un cop mort i enterrat.
El PSUC va ser un gran partit que comptava amb 8.000 militants en la clandestinitat, amb l’adveniment de la democràcia va arribar a tenir-ne 42.000. En la batalla entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes va passar de 42.000 militants a 3.000 en qüestió d’un any i mig i del 20% de vots al 3%. Alguns dirigents creien que «mejor equivocarse con el partido que acertar fuera de él». Al PSUC va passar una cosa que va descriure Javier Pradera com un fenomen típic de la tradició comunista estalinista. En aquells països de l’est d’Europa, la gent se n’enfotia i considerava dissident el que segueix «recto cuando el partido gira a la derecha o a la izquierda». Així doncs, 39.000 militants va seguir recte i el partit es va quedar sol, amb la Veritat, però sol. Ja ens havia de semblar sospitós un partit que en la seva festa anual en deia «Festa del Treball» no podia arribar massa lluny, no fotem.
Deuen estar molt, molt malament les coses com perquè ara l’element de més prestigi en la política catalana sigui un partit que va matar els seus propis dirigents, amb una diligència i rapidesa sorprenents.
Els que es reclamen ara del PSUC deuen estar malament però els que no s’hi reclamen probablement encara estaran pitjor. Com diu Xavier Domènech, «la història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades, modificant els interrogants». En cristià: el món és boig i no sabem què ens depararà el futur.

Electricitat a Can Puiggener

IMG_0392 (3)

Dimecres hi va haver un desplegament dels Mossos a Can Puiggener digne de la persecució de Bin Laden. De bones a primeres semblava que per fi feien fora els delinqüents que tenen atemorida la zona i que tothom sap qui són. Doncs no. Sembla que Endesa, els jutges i els mossos volien acabar amb una pràctica com és agafar l’electricitat sense pagar.

Uns diuen que Endesa és una empresa privada que be ha de defensar els seus interessos. Altres diuen que l’acció policial és correcta. Hi ha gent fins i tot que afirmen que és lògic que no avisin a l’alcalde.

Intentaré argumentar que tots aquests no tenen raó. D’entrada Endesa no és una empresa privada sinó pública de l’estat italià. Però anem a pams.

Tenim l’electricitat més cara del món mundial i les companyies diuen que hi perden diners. Sensacional! No només diuen que hi perden diners sinó que a més que els devem 30.000 milions d’euros. Mentrestant i any rere any reparteixen dividends. Aquesta simple argumentació faria que tothom considerés sospitosa la gestió de les companyies elèctriques. A més a les elèctriques els vam donar 12.000 milions per un suposat cost de transició a la competència. Olé! Els vam donar també 15.000 milions en cinc anys en concepte de subvencions. Aquesta mateixos diuen que no n’hi ha per l’estat de Benestar. Olé! En cinc anys han guanyat 14.000 milions d’euros per la diferencia entre el cost de producció i el preu de mercat. Encara que sembli inversemblant un MWH de central hidroelèctrica amortitzada és de tres euros, d’una nuclear 20 euros. I ara cobren 61 euros. Olé! Tenen la gran barra de reclamar que els devem 26.000 milions d’euros. Olé! Encara hi ha més, l’Estat paga a les elèctriques 700 milions l’any en concepte de ‘interrumpivilitat’. Ja han cobrat més de 2.000 milions. Olé! A més els consumidors domèstics paguem l’electricitat un 155 per cent més cara que la de les grans industries. Olé! Als darrers 10 anys, amb la teòrica liberalització i competència han augment un 80 per cent el preu de la llum. Olé! Una de les coses més increïbles és que els embassaments no els utilitzem per produir energia perquè en sobra! Olé! Mentre tot això passa aquestes companyies han deixat sense llum a 1,1 milions de cases on viu gent que no pot pagar. D’aquests 62 a can Puiggener.

Potser que després de tants diners públics que hem donat a una empresa com Endesa, aquesta podria fer ni més ni menys que com CASSA. Relacionar-se amb els serveis socials de l’Ajuntament de Sabadell per analitzar els que tenen necessitats socials i diferenciar-los dels que son simplement incívics i solucionar el tema. Com sap el jutge si el que no paga la llum és un delinqüent o una pobra família al límit de la subsistència? No ho sap, l’única forma de saber-ho és preguntar-ho als serveis socials de l’ajuntament i per això, es clar, ho hauria de saber Juli Fernández, el nostre alcalde. Fer-ho com ho fan ara és realment aplicar el principi que la justícia és cega. Si jo fos jutge no dormiria.

Ara bé és increïble que les autoritat judicials, policials i polítiques no informin a l’alcalde de Sabadell. Es d’una deslleialtat institucional que fa feredat. Sobretot quan haurà de ser l’ajuntament qui intenti pal·liar les conseqüències d’aquestes decisions. Siguin més o menys casos. Avui ningú ho sap. Hi haurà nens que viuran en cases sense llum. Algun jutge i algun conseller hi ha pensat? No seria molt millor que els jutges i la policia perseguissin les grans empreses que evadeixen impostos per milions cada dia?

Per cert dels ocupes violents que tenen atemorits els veïns a aquests no els diem res. Al·lucinant! Caldria ser durs contra els mafiosos i establir una taula de concertació amb fons d’Endesa per tal d’atendre els pobres. Una cosa tant revolucionària com el que es fa amb l’aigua.

Potser és que el sistema està muntat així però talment és com un exemple tret de la ment de Karl Marx. El govern de la Generalitat com deia el Manifest Comunista “sembla purament i simple, el Consell d’Administració que regeix els interessos col·lectius de la classe burgesa.” o d’Endesa. Hi fa pensar que David Madí sigui el President del consell assessor d’Endesa. Bé potser és una casualitat.

Mentrestant, si esteu empipats podeu fer una cosa, doneu-se de baixa d’Endesa i feu-se clients/socis de Som energia. És fàcil i senzill. Endolleu-vos al futur cooperatiu, solidari i ecològic. Ara és possible.

L´hegemonia canvia de bàndol

IMG_3838 (4)

Estic desconcertat. Vaig llegir l’enquesta que va fer l’Òmnium, realitzada per Jordi Muñoz, un politòleg de prestigi. Ens plantejava tres hipòtesis. Si es feia una llista amb CDC, ERC i CUP aconseguien 75 diputats. Si aquests tres partits anaven per separat n’aconseguien 67, i si feien el que finalment han fet, és a dir, una llista de CDC amb ERC i la CUP pel seu compte, el resultat és 52 més 10, o sigui 62 diputats. I s’han decidit per la pitjor opció. Francament no ho entenc.
L’única explicació que hi trobo és que existeix la possibilitat que CDC en solitari quedés com a tercera força política. Li passaria factura la seva política antisocial. A més li passarà factura l’embolic que hi haurà en pobles i ciutats amb UDC, no tant pels vots que aconsegueixi el partit que lidera Duran des de fa trenta anys, sinó pel mal que aquests 100.000 vots faran a CDC.
Artur Mas no ho ha posat fàcil, manté Boi Ruiz, Felip Puig, Irene Rigau i Mas-Colell al govern, quan no li hagués costat massa fer un gir a l’escocesa i tornar a recuperar la idea pujoliana que el model no és Irlanda sinó Suècia. I ens diu oblideu-vos de les vostres idees d’esquerres i voteu-me a mi. Ostres. Imagineu-vos que fos al revés. A la gent de dretes dir-los oblideu-vos de les vostres idees de dretes i voteu un president de la Generalitat d’esquerres. Mai passaria.
ERC està fent des de fa quatre anys el gest de generositat política més bestial de la història de les democràcies occidentals. Però té un problema, es parlarà de llista única a les eleccions a Cortes i després es parlarà del nou partit que substituirà CDC. Faran una OPA a ERC. Ja cal de vigilin.
Sento Artur Mas dient que si no es vota la seva llista es vota no a la independència. Quedo astorat. Si es vota la CUP és votar no a la independència? No fotem. Ja he sentit que massa gent qüestiona fins ara si ERC és prou indepe, al·lucinant, ara es fa el mateix amb els de la CUP, doblement al·lucinant.
Però hi ha més, per què hi ha tanta gent que posa Catalunya sí que es pot al bàndol de l’espanyolisme? Una part de dirigents han dit que van votar sí-sí el 9-N. Per què no els podem sumar al bloc sobiranista? Seria bo per al país perquè col·locaria el resultat al voltant d’una majoria de 100 diputats al Parlament de Catalunya, una majoria abassegadora. La qüestió és, doncs sorprenent, però té una explicació. El centre dreta anteposa la lluita de classes a l’emancipació nacional. Sap que si fem la suma de diputats d’esquerres l’hegemonia del procés ha canviat de bàndol.

Anar al lavabo, una odissea

IMG_0415 (3)

Si vols anar a un lavabo d’un bar o restaurant català, és com una gimcana o com emplenar uns mots encreuats. Antigament anaves a un bar, prenies un cafè i preguntaves: el lavabo? Et deien al fons a l’esquerra. Anaves al fons i efectivament hi havia una porta que deia “homes” i una altra que deia “dones”. Des de fa un temps, als bars i restaurants tot s’ha tornat més complicat. Segurament té a veure amb Mad men, una sèrie de televisió on quan comença un capítol el Draper té un got ple de whisky a les vuit del matí i quan s’acaba el capítol s’ha engolit trenta gots a vessar. Mai passa res de res. Però en aquests dies dels anys seixanta es van inventar el disseny i les campanyes publicitàries. El resultat és complicar-nos la vida fins a l’infinit.
Ara vas a un lavabo, continua essent al fons a l’esquerra, però tot es més complex. En una porta hi ha un gall i en una altra, una gallina. Has d’investigar en quin animal és més evident la cresta. En una altra hi ha dibuixos de com anaven vestits els nobles al segle XVII, els homes van tan recarregats i amb perruques que és difícil saber quin és el de dones i quin el d’homes. En una altra hi ha el signe masculí i femení, i tinc el problema que els confonc, em passa com amb els símbols < o>. I encara n’hi ha que posen els rètols en euskera.
Així doncs, si no vols acabar entrant al lavabo equivocat, t’has d’estar una estona capficat a veure si entens els ideogrames, com més creatius, millor.
Després comença una altra aventura contra la tecnologia. Busques l’interruptor del llum de l’entrada, vas buscant a les palpentes. De cop, sense que l’hagis trobat, el llum s’encén. Es veu que hi ha una cèl·lula que et mira en l’obscuritat. El problema és que a vegades entres i esperes que s’encengui, quan fa dos minuts que estàs dret com un imbècil t’adones que hi ha un interruptor amagat darrere la porta.
Una de les darreres innovacions és la de pintar a l’urinari una mosca. Diuen que és perquè apuntin allí. Crec sincerament que el més normal és que quan entreveus un bitxo tan a prop instintivament tornis a tirar la cremallera cap amunt.
Després ve la dificultat d’estirar la cadena. No n’hi ha. Busques una palanca o interruptor, etc. En alguns casos hi ha una altra cèl·lula, o bé una petita càmera connectada a internet o l’envien a un call center de l’Índia on hi ha un paio que te la mira i quan has tancat l’ocell a la gàbia i per control remot estira la cadena.
Però l’aventura encara continua. Vas a rentar-te les mans i no hi ha aixeta, busques la palanca, per davant, per darrere, i res. Tot d’una passes la mà per sota del broc i l’aigua raja! És també automàtic! El problema el tens quan un altre dia confiat poses la mà sota del broc i esperes i esperes i res de res. Al final resulta que darrere de tot hi ha una petita palanqueta que fa d’aixeta. Mires a la dreta i a l’esquerra a veure si algú t’ha vist fent el ruc.

Llavors vas al dispensador de sabó. Te’l mires, i penses com es deu fer servir! La moral ja la tens per terra. Poses la mà a sota i res, busques per davant, per darrere i de sobte, xaf !, surt disparat un raig de sabó a terra. Com ho has fet? No ho saps. Mires a terra i està tot ple de sabó. Respires alleugerit, no ets l’únic burro que no sap com es fa per ensabonar-te les mans. Llavors poses la mà a sota i vas resseguint tot el dispensador en un moment determinat, xaf!, una ració de sabó. No saps com ho has fet, però has aconseguit el sabó. Tornes a obrir l’aigua i després ve l’hora d’eixugar-te. Hi ha els coneguts bufadors i, darrerament, una mena d’aparells on poses les mans a dins i l’escalfor fa que s’eixuguin. Les tovalloles, ai las, es veu que no molen, són una cosa del segle XV.
Amb tanta tecnologia anar al lavabo s’ha convertit en un exercici només per a premis Nobel. Voleu dir que no en fem un gra massa de tanta tecnologia per a no res?

Autobús a Sant Llorenç Savall

molacastellassa1

D’esports d’aventura n’hi ha molts: alpinisme, escalada, kayak, espeleologia, paracaigudisme, submarinisme, barranquisme, bicicleta de neu, bicitrineu, aigües braves, aigües vives, ala de pendent, ala delta, alaesquí, salt base, espeleobusseig, esquí de riu, esquí extrem, esquí forapista, descens de barrancs i el santllorencing.

Si considereu que la vostra vida és poc apassionada, si voleu emocions no cal que us apunteu a fer esports d’aventura, ara en teniu a l’abast de la mà un de nou i molt barat, agafar un autobús i anar a Sant Llorenç Savall.

D’entrada cal saber els horaris i les parades. En això podeu trigar diversos mesos. És més difícil saber horaris i trajectes d’un autobús interurbà de Sabadell que anar a l’Himàlaia. Es veu que la companyia que ho gestiona no té massa interès en tenir clients. Després trigareu uns quants trajectes en saber que fins a la parada del Pont de la roca només heu de pagar una zona dels bitllets integrats de l’ATM i si preteneu anar a Sant Llorenç mateix us costarà dues zones. Estranya divisió de zones. Sembla fet pel mateix geògraf i cartògraf que va establir els límits dels països a l’Àfrica. Un ximple!

Bé: per anar a Sant Llorenç la companyia et regala pel mateix preu un fantàstic tour per Castellar del Vallès, una cosa sense cap sentit. Si els castellarencs volen anar a Sant Llorenç tampoc els costaria res creuar 100 metres i agafar l’autobús a la carretera. A més el pobre bus ha de passar per tota mena de rotondes, girs i bonys, que el fan grinyolar de cap a peus. Els conductors comencen a embogir. Per què al tornar passa per dins del polígon industrial del Pla de la Bruguera?

Les parades del bus són quasi totes de jutjat de guàrdia. Si vas a l’autobús i vols baixar pitges el botó i ja està, baixes a la propera parada possible. Però i si vols pujar a les Arenes? Tots està molt mal indicat. Tot és dissuasori.

Si ja sabeu què costa i on voleu anar després ve l’aventura. Normalment els autobusos són llargs, molts llargs. Quasi mai hi posen microbusos. Hi va poca gent però els autobusos admeten les masses populars. El problema és que anar amb aquestes carrosses per una carretera tant estreta i tant plena de revolts tant tancats és un no parar de tenir ensurts. Això si pel camí no us trobeu amb 300 o 400 cents ciclistes. Ara ni ha a totes hores i tots els dies de la setmana. Llavors la cosa es posa seriosa. Els passatgers contenen la respiració i crec que no respiren en els tres quarts d’hora que dura la travessa. No és estrany patir tres o quatre frenades d’emergència i on els pobres cotxes que venen de cara han d’aturar-se en sec enmig d’un revolt.

No seria més lògic posar sempre microbusos? Ningú se n’adona que algun dia hi haurà un gran accident?

Sonen les campanes per tu, burro

 

P1280381

Estic indignat de com es donen les notícies sobre les negociacions dels bànkers neonazis amb Grècia. Massa burleta, massa perdonavides i massa llest. A veure si ho diem clar. Uns bancs alemanys i francesos van donar als bancs privats grecs molta pasta. I van guanyar molts diners. Quan es van adonar que no tornarien els crèdits van comprar la classe política grega amb comptes offshore, i van convertir el deute privat en deute públic. Un dels fraus més fabulosos de la història de les finances i la màfia.

Els mateixos irresponsables bancs alemanys van comprar llavors el deute públic grec -que havien creat ells mateixos- i van posar artificialment uns interessos de més del 20%. Van guanyar una pasta colossal mentre escanyaven al pobre ciutadà grec que no en tenia cap culpa. El deute es va multiplicar i es va fer evident que era impagable.

Llavors van fer una altra jugada monumental, van convertir el seu diner irresponsable en deute de l’FMI i del BCE. I diuen que la culpa és dels ciutadans grecs!
Quin hauria de ser el paper del periodisme? En una batalla entre un elefant i una puça, intentar empatitzar amb la puça. Quan el periodisme feia això era una de les professions predilectes dels ciutadans. Avui no, avui la immensa majoria d’opinadors i d’informadors es posen de part de les mentides dels poderosos i, és clar, ser periodista avui està molt mal valorat. Per què François Hollande ha negociat? Perquè el que passa a Grècia és una amenaça dels alemanys a França. Evident.

Em sembla brutal que tanta gent hagi qüestionat el referèndum grec, o sigui que en una democràcia no val l’opinió dels ciutadans. Brillant. I que això ho diguin grans defensors del dret a decidir a Catalunya és delirant.

Proposo que perdonem el 63% del deute grec i els facilitem per a la resta còmodes terminis de 57 anys, fins l’any 2072. Em diran: “És utòpic, ets boig”. És el que va fer Europa després que aquest poble tan llest -l’alemany- provoqués una guerra que va fer 50 milions de morts. La generositat europea va fer que l’any 53 es condonés el 63% del deute que han pagat amb còmodes terminis fins al 2010! Va donar lloc al miracle alemany. Alguns diuen als alemanys els va prou bé, sí, set milions d’alemanys amb feines de merda.

Jo era europeista radical, esborreu-me, no vull pertànyer a un projecte d’estat que humilia els seus membres més humils conduint-los al suïcidi. Si Tsipras fracassa i guanya Alba Daurada, els nazis, que ningú s’estranyi i foti la culpa a la pèrdua de valors.

Si ets català no riguis, primer són els grecs però després vindran a per tu, burro! O qui et penses que ets!

Per què fa tanta calor?

posta3

Aquests dies fa una calor insuportable a la ciutat, estem a punt de batre tots els rècords des que es va fundar el primer centre de meteorologia a la ciutat, devia ser cap allà el 1346, si fa no fa.

Per cert us heu adonat de com gaudeixen els homes i dones del temps aquests dies quan expliquen les temperatures? Creieu que és normal? Aquesta gent quan fa un temps normal s’avorreixen i trempen quan es baten records, ja sigui de litres per metres quadrats, de vent o de calor. Va sent hora que algú els digui que quan expliquin el temps que fa i el que farà tinguin una actitud més continguda i que no riguin. Sembla que se’n fotin de tots nosaltres que ens arrosseguem per la ciutat.

Aquests dies a Sabadell no es parla d’altra cosa que de la calor, no us dic res si hem de travessar el passeig del Kalahari. Els mitjans de comunicació però no s’han fet les preguntes correctes a l’entorn d’aquests fenomen. Hom creu que aquestes onades de calor incessants es deuen a l’escalfament global. Ho puc desmentir de totes totes. Si fos així les onades de calor s’haguessin produït enmig de l’explosió de la revolució industrial quan a la ciutat hi havia desenes de màquines de vapor que, cal recordar, funcionaven amb carbó de molt mala qualitat, cosa que provocava unes fumarades negres, negres que fins i tot impedien veure el cel. En aquells dies no feia calor, més aviat al contrari, els hiverns eren molt més freds.

La raó que tinguem vent saharià és deu a un altre factor que ara, en primícia us puc explicar. He hagut però de fer una tasca d’investigador que no ha estat fàcil. El problema central és que el traspàs entre l’anterior alcalde, Joan Carles Sanchez, i el nou, Juli Fernàndez, va quedar a mig fer. Hom diu que s’han de donar 100 dies al govern, deixeu-me transgredir un cop aquesta màxima tant lògica i humana, però alguna cosa s’ha fet malament en el traspàs entre l’anterior equip i el nou.

Us explicaré un dels secrets més ben guardats de l’Ajuntament. Al tercer calaix a la dreta de la taula de l’alcalde hi ha un comandament, a primera vista pot semblar un comandament de televisió. Si te’l mires de més a prop t’adones que no, que és alguna altra cosa, hi ha escrites unes paraules delatadores: “hPa”, “celsius, “graus”, “Fahrenheit”, “temperatura” “humitat”, etc. Es tracta del comandament a distancia del gran termòstat municipal que hi ha a l’edifici de dalt al parc Catalunya. Es veu que amb les presses del traspàs va ser un detall que no es va explicar al nou alcalde. Aquesta és la raó de les altíssimes temperatures que ha patit Sabadell als darrers 15 dies. Cal que Juli Fernandez agafi el comandament i controli la temperatura de la ciutat d’una vegada. Cal que baixi uns deu graus la temperatura mitjana. Si no ho fa potser tindrem govern, cartipàs, assignacions als regidors i grups municipals, però el que no quedaran seran ciutadans, estarem tots morts de calor.