A Espanya li convé arreglar Catalunya

Quan hi ha gent aquí que es queixa que hi ha problemes en la governació catalana, tenen raó en part, però quasi ningú es vol adonar que els problemes són molt bèsties per Espanya. En primer lloc estem assistint a un desprestigi impressionant de la justícia: la separació de poders està en entredit. L’existència de focus mediàtics catalans entorn de la cúpula judicial fa que les coses que passaven abans i que ningú denunciava ara se sàpiguen. La societat espanyola té un enorme problema amb la justícia, l’extrema dreta s’ha fet l’amo del Consell General del Poder Judicial, de l’Audiència Nacional, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Els jutges haurien de ser un reflex de la societat i avui son el reflex del neofranquisme que s’hi ha instal·lat com una paparra. Els damnificats són els republicans catalans, però també tots els espanyols amb les clàusules sol, els de les hipoteques, de qualsevol que pledegi contra una gran empresa…

Espanya també té un problema amb la policia. Un dels testimonis de l’acusació del judici és un falangista, Diego Pérez de los Cobos, a qui encara no l’hem sentit criticar el feixisme. L’altre testimoni és Sebastián Trapote, cap de la policia nacional l’1-O que l’any 1974 va matar d’un tret per l’esquena a un pam de distància el mecànic José Luis Herrero. L’any 1983 el tribunal Suprem diu: « intervino (…) del más extremado y violento de cuantos medios le era dable utilizar: el del uso del arma de fuego, con la que disparó a bocajarro». I diu que el 1-O va veure « una agresividad altamente virulenta». Es necessita tenir cara dura. La policia a més està infestada de casos de les clavegueres de l’Estat que dia rere dia trepitgen la seva honorabilitat.

Així doncs, Espanya té un problema, amb la justícia i amb la policia. Tenim també un problema per la governació a Catalunya. Va haver-hi eleccions al novembre de 2010, al novembre de 2012, al setembre de 2015 i al desembre de 2017. És a dir, en set anys hi ha hagut quatre eleccions al Parlament. Surt a una mitjana de 21 mesos cada legislatura. Però l’efecte de la revolta catalana és igualment rotund per a la governació espanyola, en no voler pactar una consulta a l’estil escocès. Va haver-hi eleccions al novembre de 2011, al desembre de 2015, al juny de 2016 i a l’abril de 2019, una mitjana de 22 mesos per cada legislatura. Un desastre sense pal·liatius.

Si a l’abril el resultat és un govern trifàl·lic, que als espanyols els agafin ben confessats. Si el resultat és similar al d’ara, que és el màxim que pot aspirar Pedro Sánchez, necessitarà un pacte PSOE, UP i republicans perifèrics. El més fotut de tot plegat és que si s’hagués fet com a Escòcia no hauria passat res fos quin fos el resultat.

Feminisme o barbàrie

Estem assistint a una onada d’extrema dreta al món i també a Espanya. I una de les banderes que agiten amb més força és la del masclisme. Abans del 8 de març de 2018 quasi totes les forces d’extrema dreta i d’extrem centre deien que no eren ni masclistes ni feministes. Una barbaritat conceptual. Vistes les grans mobilitzacions que hi va haver, les més grans mobilitzacions de la història del feminisme a Espanya, els d’extrema dreta Vox i PP van continuar igual i els de l’extrem centre, Ciutadans, han virat el discurs. S’han inventat el «feminisme liberal». En primer lloc el feminisme sempre ha estat liberal, però els de Ciutadans no saben què és ser liberal. El feminisme que defensen està a favor de la prostitució i de la gestació subrogada. Si aixequés el cap Frederica Montseny, que sí que era feminista i liberal per anarquista, al·lucinaria de les ximpleries que es diuen avui.

Bé, l’extrema dreta és profundament contrària a les dones. No hauria d’estranyar a ningú. Durant el franquisme les dones eren ciutadans de segona: estava prohibit l’avortament, el divorci, havien de demanar permís al marit per obrir un compte corrent, per tenir el passaport, per firmar un contracte i estaven prohibits els anticonceptius. Aquí tenim el record molt a prop del que pot passar si guanya el trifàl·lic, com va referir-s’hi encertadament una ministra, guanya.

Però què ho fa que hi hagi tants homes que no estimin les dones? Realment és difícil trobar-hi una explicació que no sigui psiquiàtrica. Hi ha homes que se senten amenaçats quan estan davant de dones potents culturalment. Altres se senten dèbils davant de dones alliberades sexualment. El que ens podem preguntar és quina mena de sexualitat reprimida i pobra tenen aquests homes?

Qualsevol home decent ha d’estar content que les dones aconsegueixin la igualtat en tots els àmbits. Només un home turmentat per patologies psiquiàtriques pot sentir-se malament amb què les dones accedeixin a la independència personal. I la solució per aquests homes masclistes no és altra que explorar què els passa en el seu limitat cap i posar-hi remei amb teràpies. Però cal ser optimista, en el darrer any han estat milions de persones, dones i homes, que es declaren obertament feministes, sense embuts i sense complexes. El feminisme és un valor moralment superior a la voluntat de submissió de les dones. El feminisme ha aconseguit l’hegemonia, no és la victòria final però és el primer prerequisit. Realment no me’n sé avenir que encara hi hagi tres partits polítics que lluitin aferrissadament per tornar les dones al món de les cavernes. Si venç el feminisme guanyem tots, si venç el masclisme perdem tots. O venç el feminisme o anem a la barbàrie.

Una commoció que durarà dècades

A poc a poc anem veient que els papers de Pablo Llarena estan fets amb una falta de rigor i de professionalitat increïble. Els escrits ho aguanten tot. Pots dir totes les ximpleries que vulguis i no passa res. El problema és si aquests papers algun dia han de tenir algun efecte pràctic. Aquesta és la pega a la instrucció de Pablo Llarena. Per més que s’entestin a voler fer veure que hi va haver violència, com més ho intenten, més ridícul fan. Insisteixen molt en què hi va haver tres cotxes esbullats. No podran provar mai que les enganxines i els bonys els van fer els jordis i no les desenes de periodistes que allí hi van pujar. Però a més el cost de tres cotxes diuen que és de 134.000, això si fossin nous. Tenint en compte que eren molt vells, el cost no pot arribar mai a més de 10.000 euros. Deu ser la rebel·lió més barata de la història de la humanitat. Els fiscals i els advocats de l’estat naufraguen totalment. De fet actuen com quan interrogaven terroristes, per això pregunten als acusats si són socis d’Òmnium –al que denominen OC, una cosa que denota només una administració de justícia colonial–, o de l’ANC. Són preguntes que si Marchena tingués conviccions democràtiques hauria aturat. Per què es pregunta a la gent si són socis d’una entitat legal? El dret a la lliure associació és un dels drets universals més destacats. La resposta és clara, per a ells Òmnium i ANC, en el seu pobre imaginari, és l’equivalent a ETA. Amb els terroristes els valia anar pel broc gros, ara no. Ara fan el ridícul més espantós.

Ja es veu que no han pogut afirmar com ho fa Llarena que hi va haver un segrest « con disparos al aire». Tot i que els fiscals i advocats de l’estat són ultrareaccionaris no s’han atrevit a tant. Fins i tot l’extrema dreta té límits.

Hi ha gent que diu: no hi ha hagut prou reacció al que hem vist al Tribunal Suprem. En política, moltes vegades, la reacció no té un efecte immediat. Es va produir el 15-M l’any 2011, al cap de sis mesos el PP va guanyar per majoria absoluta. La gent deia: veieu que protestar no serveix de res. Però al cap de 4 anys, el 2015, el PSOE perd 6 milions de vots i Podem i aliats en treuen 5.

Amb la sentència del TC va passar una cosa similar. Però des d’aquell dia l’independentisme va passar del 13% als 47% actual i el republicanisme ha arribat al 80%. Crec que aquest judici tindrà conseqüències molt més fortes, perquè allò del 2010 en darrera instància afectava una llei i ara afecta la llibertat de gent com nosaltres. El Tribunal Suprem i el Manuel Marchena estan fent un mal irreparable per als propers 30 anys. Els federalistes destrossats pel judici, aquests dies, s’estan decantant per la revolta republicana. Al temps.

Resposta a un camarada del PSUC, Jordi Casas.

He llegit amb atenció el seu escrit a El Cugatenc en forma de carta a un independentista. M’he donat per al·ludit tot i que sóc un federalista republicà convertit en independentista acidentalista. (http://elcugatenc.cat/jordi-casas/carta-oberta-un-una-independentista).

Com ell vaig pertànyer a la JCC, responsable de Sabadell i membre del comitè executiu de la JCC  i al comitè local del PSUC de Sabadell,  encara a la clandestinitat i vaig abandonar la militància en la lluita fratricida de l’any 1981. O sigui que tenim referents comuns. A més vam estudiar història plegats a la UAB nocturn cap a finals dels vuitanta.

Comença malament “Començaré picant una mica alt. I és per dir-li que el nacionalisme (i, per tant, l’independentisme).” “I per tant” sobra. Jo no sóc nacionalista i estic a favor d’una república catalana. El pas del 13% al 47% d’independentistes es perquè els nacionalistes catalans ja no porten la iniciativa, se n’estan anat amb el Pujol a la paperera de la història.

Te raó quan diu que la nació es un constructe social. Seran els ciutadans qui considerin o no que en sigui ara. No sé d’on treu la idea que sense nacionalistes no hi ha nació. A veure, al segle XIX els republicans federals volien un Estat català amb una Constitució catalana (1883) en el marc d’una Espanya o Ibèria socialista o comunista.

El que hem sorprèn més és que per defensar les seves idees citi ni més ni menys que a Pierre Vilar. És en els seu llibre “Catalunya dins l’Espanya moderna” quan diu “El futur Estat va, a cavall, i sòlidament ensellat, sobre aquest obstacle pirinenc que avui ens sembla una frontera tan natural entre dues grans nacions, i que fou en realitat -el fenomen és clàssic-, no pas límit, sinó lloc de cristal·lització humana, després d’expansió, és a dir: oportunitat de nació.” I després  “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o Estat-nació.”

Però a més em sorprèn l’afirmació ja que el PSUC era un partit comunista que no es definia com a nacionalista però que considerava Catalunya una nació. Vegem què deia la revista clandestina Treball del PSUC de l’any 1967 on explicava la posició dels comunistes envers la qüestió nacional: «Moltes vegades ens trobem amb persones de bona fe -algunes amb idees sincerament democràtiques- que es mostren sorpreses que els comunistes siguin defensors del dret d’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega. Es pregunten: Com una qüestió creada per la burgesia pot ser incorporada a les reivindicacions populars? Les persones que es fan aquesta pregunta no es plantegen correctament la qüestió. El fet de que la burgesia s’hagi servit, instrumentalment, de la nació per als seus fins de classe no vol pas dir que hagi creat la nació del no-res. Els comunistes saben bé que el sentiment nacional no ha nascut del no-res i que l’únic mitjà d’arribar a la comprensió internacional és, precisament, desenrotllar del tot, fins al màxim, les nacions que han estat oprimides i les llengües nacionals. El cas de Catalunya no és artificial; la realitat nacional catalana salta tant als ulls que qualsevol foraster, per més que ignori aquest problema, al cap de quatre dies de viure a Catalunya ja se’n ha adonat (…). Per això els comunistes entre les reclamacions democràtiques exigim el reconeixement dels drets del poble català, drets que no són artificials sinó fundats en les essències més populars de Catalunya.» Tampoc entenc les referències a Canadà i no a l’Assemblea de Catalunya que defensava des de 1971 el dret a l’autodeterminació.

Coincideixo amb Casas en la critica a Mas i el seu govern dels millors -neoliberals-  i al Tribunal Constitucional. Però l’espifia quan intenta falsament posar-se al lloc dels altres. Realment no ho fa bé. La gent que hem participat en la revolta catalana no ens sentim  enganyats. Potser n’hi algun que se sent enganyat per aquells que ens deien que el Regne d’Espanya era un país tant demòcrata com la Gran Bretanya, on van fer un referèndum per d’independència d’Escòcia sense tantes pegues com aquí. No hem fet “figa” ni ha estat “una obra de teatre”. l’1-O de 2017 és la més gran manifestació republicana des de 1939 a Espanya i cal veure-ho com un gran desafiament, com una gran revolta democràtica. És l’intent més seriós d’aconseguir la ruptura democràtica que no vam poder aconseguir nosaltres el 1977. Noves generacions han explorat límits i els han trencat la cara, un règim que evidentment té més rèmores franquistes de les que jo sincerament creia. Casas escriu una frase increïble: “s’imagina que haguéssim exigit des de Catalunya si el senyor Rajoy s’hagués passat la Constitució, l’Estatut, les resolucions del Consell de garanties estatutàries i les recomanacions dels lletrats del Parlament pel forro? Haguéssim exigit la seva deportació a un penal de Ceuta o Melilla, com a mínim.” A Rajoy no li hagués passat res. És més, va cobrar personalment diner negre, van trobar un cobrament que deia ;.Rajoy i encara el busquen, quan haguessin trigat a detenir-nos a tu o a mi si haguessin trobat J.Casas o J.Serrano? A més va finançar el seu partit amb diners negres, tenien comptes a Suïssa amb quantitats milionàries, van espiar als seus i van fabricar proves falses contra el PSOE, els de Podemos, els republicans catalans, amb diners públics dels fons reservats des de la pròpia policia. I no els passa res. Això si un contable que volia parlar del PP, Álvaro Lapuerta va “caure” dos cops fins que va morir. Van aconseguir controlar els aparell judicial fent que s’arxivessin la major part de causes contra ells, canviant jutges i fiscals a dojo. La literatura es immensa, vegi’s Joaquin Bosch y Ignacio Escolar: “El secuestro de la política.” Libros eldiario.es. Barcelona 2018. Si ens fixem en els jutges que els han exonerat un cop i un altra ens adonarem que cobraven de la FAES i alguns fins i tot de l’escola del comissari Villarejo. Són, en part els mateixos que jutgen al TS el cas català. El PP ha aconseguit controlar el poder judicial, com va afirmar el portaveu del PP al senat Cosidó en un famós wassap. De fet amb un aparell de justícia realment independent el govern Rajoy no hagués existit. Ja veus Casas a ells mai els passa res.

A què ens referim a la contrapart? A la que va rebutjar acceptar que s’havia comés un cop d’estat contra al constitució espanyola amb la sentencia del TC de 2010, com afirma Javier Pérez Royo, exmilitant també del PCE? Hi ha tres persones proposades per ser presidents de la Generalitat a qui se’ls ha robat els drets polítics sense sentència després d’haver estat escollits en unes eleccions on un partit tenia el seu cap de llista a la presó i l’altre a l’exili. Fins i tot Amnistia Internacional ha protestat. Crec, sincerament que no es pot criticar el fet que hi hagi una dificultats evidents de lideratge. Casas treu-t’ho del cap no hi haurà autocrítica del món independentista mentre hi hagi presos i exiliats. És impossible. I en part immoral. Com puc criticar als dirigents de la revolta republicana si estan injustament a la presó i no es poden defensar?

Sobre els pressupostos generals de l’estat, jo no sé que hagués fet si hagués estat al lloc de la direcció del moviment republicà, ara bé no podem fer veure que no passa res. Quina sortida ha ofert Pedro Sánchez? Cap. Més aviat ha llençat llenya al foc dient que li va semblar un bàlsam el 155 i ha enviat el Borrell a incendiar-ho tot. El fet que al mateix dia de la votació comencés el judici és un fet determinant. Penso que qualsevol persona d’esquerres ha d’estar alarmat amb el judici al TS. Però és més, no té raó quan afirma que Sánchez s’ha vist obligat a convocar eleccions. No tenia perquè fer-ho. No fem trampes. No hi ha cap independentista que estigui content amb l’ascens a Andalusia de Vox, cap. Posar en boca de l’altre un argument inversemblant per llavors criticar-lo em sembla poc racional i poc d’esquerres. A Andalusia ha guanyat la dreta perquè Susana Díaz era infumable i la gent d’esquerres s’ha quedat a casa. No fotem.

Casas es confon, la retallada de les llibertats a Espanya és perquè hi ha un auge de l’extrema dreta. Sense els catalans hi seria igualment no ens fem trampes al solitari.

Pedro Sánchez s’ha d’adonar d’una mateixa cosa que Casas sembla que no vol veure. O Sánchez promet un indult als catalans -Felipe González va indultar als del 23F- o no hi ha governabilitat a Espanya mai més. De fet ho veiem clarament des de les eleccions espanyoles de 2015. Es va trencar el pacte -no el van trencar els catalans- el 2010 i algú l’ha de refer. Però hi ha més l’IBEX 35 no vol a Pedro Sánchez de president. No hi haurà pacte PSOE amb Ciutadans. No li perdonen el pacte amb Podemos.

Jo he donat suport tot el que he pogut a la revolta republicana catalana i n’estic molt content. Ja creia que mai veuria un moviment important lluitant per la república. Jo en els seu moment pensava, es clar, en la república espanyola, però les revolucions no venen quan vols i com vols. A Lenin la revolució l’agafa a Suïssa i se n’hi va a posar-se al capdavant a l’estació de Finlàndia de Moscou. Jo simplement faria una pregunta als que com Casas, s’ho miren des de la graderia, hem de renunciar  a la república? Hem de fer costat a una monarquia corrupta de dalt a baix? Quin camí ens proposen? Jo no m’atreveixo a demanar comptes a Casas, però penso que ell hauria de ser més prudent. Crec que no vol acceptar un fet clar, els revolucionaris, els que s’han enfrontat als monstre que estava dormit, no eren aquells que ell pensava. Joan Comorera de la USC l’any 1934 no es va quedar mirant des de la barrera el que passava al govern, era conseller i va anar, com els altres al penal de Santa María. Poc després es va convertir en el mític secretari general del PSUC. A Casas li falta empatia, suposo que es deu a un mecanisme defensa. Projecta els errors als altres, per tal de defensar-se de la mala consciencia. Per una vegada que hi ha una revolta no estàs empenyent i dirigint, sinó criticant.  Fa un relat on posa l’accent en les contradiccions, n’hi ha i enormes, però si hagués estat John Reed  quan va escriure “Deu dies que van estremir el món”  s’hagués dedicat a explicar amb detall els desencerts dels primers dies de la revolució russa, que com tota construcció humana està plena quan es mira des de fora. Aquesta se segurament la crítica que se li pugui fer a Casas, que les mobilitzacions més notables de tall republicà a Espanya en els últims 80 anys se les hi miri des de fora.

Entenc que hi ha molta gent descol·locada, però almenys podrien tenir l’atreviment de posar als actes i als balcons la bandera tricolor i explicar-nos com arribar a una república federal espanyola. Nosaltres potser ens hem equivocat en alguna cosa, Walter Benjamin deia que quan actuem anem clarament per davant del nostre coneixement. Però els que no han fet res, els que només critiquen, algun dia s’ha de plantejar si realment ser la crossa del monstre no és el pitjor error que es pot cometre. Per acabar prefereixo estar amb els revoltats que amb els monàrquics.

Jo estic amb el mestre marxista Josep Fontana, recomano el seu darrer llibre  “La formació d’una identitat. Una historia de Catalunya.” Eumo editorial. Vic 2014″ que amb cadira de rodes es va atrevir a sortir a votar l’1-O m’ho va dir emocionat la darrera vegada que vam parlar. M’agradaria fer un debat amb Jordi Casas en un local amb públic. A Sant Cugat o a Sabadell.

 

Salut i república.

 

 

Els grans defensors de la llibertat

Tinc una curiosa dèria. De fet, diverses. Dues de confessables són aquestes. La primera, veure quina edat tenen els de les esqueles. Si són més grans que jo em tranquil·litzo. Ja em preocuparé quan tots els de les esqueles siguin més joves que jo. L’altra és saber l’edat que tenen els que es diuen defensors de les llibertats. Soc del 1958, si veig que són del 59, 58, 57 cap enrere i donen lliçons, busco el seu currículum. És el que he fet amb els membres del TS. Dels 7 membres del Tribunal Suprem que jutja els republicans catalans n’hi ha tres que tenien 18 anys el 1977: Manuel Marchena, Antonio del Moral i Ana Ferrer. Andrés Palomo i Andrés Martínez Arrieta tenien l’any 1977 22 anys; Juan Ramón Berdugo –curiós cognom amb falta d’ortografia incorporada–, 23; i Luciano Varela, 30 anys. No n’hi ha cap que en el seu currículum afirmi que va participar activament en l’antifranquisme militant i en la clandestinitat. Aquests jutges –hi podem afegir els fiscals Javier Zaragoza, 22 anys; Fidel Cadena, 20 anys; i Consuelo Madrigal, 21– no van fer res contra la dictadura i tenen edat per haver fet alguna cosa. I ara pretenen donar lliçons de democràcia. Desborden ideologia ultra en les seves idees i fins i tot en un ús arcaic i paranoic dels termes i paraules.

Amb aquest tribunal, qui pot creure en la justícia? Me’n foto dels defensors de les llibertats que quan la llibertat estava subjugada no van fer res. Jo tenia 19 anys el 1977 i bé que vaig militar en la clandestinitat a la JCC i al PSUC. L’única realment progressista és Ana Ferrer. El molt nomenat com a progressista Luciano Varela va ser el que va intentar liquidar Baltasar Garzón per voler jutjar els crims del franquisme. No el va poder condemnar per investigar els crims del franquisme però va formar part del tribunal que el va condemnar per haver investigat la Gürtel. A més, com va dir l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, quan Varela estava destinat a Galícia, unes mares que denunciaven el narcotràfic el van anar a veure i aquest no va voler fer res. Ho va fer Garzón. Un jutge amb aquests antecedents de cap manera se’l pot titllar de progressista.

Estem en mans de persones que quan hi havia el franquisme no es van sentir atretes per lluitar per la llibertat, es van dedicar a estudiar i a fer carrera. No creien que valgués la pena arriscar la pròpia llibertat per lluitar per la de tots. No hi ha res a dir, però sense la gent que ens vam arriscar no existiria la constitució que tant tenen a la boca. Tindríem « Los principios fundamentales del Movimiento Nacional». Sentint-los aquests dies ens retrotraiem al TOP per força. Només falta que, a sobre, hi hagi la gent del Vox com a acusació particular. Com pot algú decent dir que confia en la justícia?

Jutges i fiscals d’extrema dreta

El manifest llegit a la plaça Colón el va redactar segur la gent de Vox. Era neofeixista. Més mentides en tan poc espai és impossible. Demostra les poques conviccions democràtiques dels que la van convocar. Però un dels aspectes que han passat desapercebut és aquest paràgraf: «Per respecte a totes les generacions d’espanyols que han fet possible la nostra democràcia, per respecte a la legalitat i pel compromís ferm de seguir construint, com van fer altres abans que nosaltres, un país en llibertat». Qui va fer possible la democràcia a Espanya? Gent de molt diverses procedències geogràfiques i ideològiques. Tots, però, amb un denominador comú, eren d’esquerres i republicans. I en primer lloc el PCE i el PSUC. En general persones perseguides per les idees d’aquells que es manifestaven a la plaça Colón.

Vox és l’acusació popular del judici contra els republicans catalans. Una vergonya més. Us imagineu a l’AfD –Alternativa per Alemanya– en un judici similar? Però el més fotut és que sis dels set membres del tribunal són d’extrema dreta. Cap d’ells va lluitar per la llibertat. Alguns tenen edat per haver-ho fet. I dels dos fiscals, un comet l’error garrafal d’actuar com ho feia contra ETA, l’altre és antiavortista en l’òrbita del més radical extremista Ruiz Gallardón. L’instructor, el tribunal actual i els fiscals, coincideixen totalment amb el relat de Vox. Què s’ha pensat Javier Zaragoza d’anomenar «murs humans» els que estàvem en un col·legi electoral l’1-O! Ells sí que formen part d’un mur humà construint una enorme injustícia. Són tan reaccionaris que no s’adonen que no poden insultar aquells que també els paguem el sou. El fi, l’ aznaridad, com ho definia Manuel Vázquez Montalbán, amb la FAES està guanyant la partida. Mana més Aznar ara que quan era president de govern. El PSOE han jugat de farol, creient que sense fer res els votarien els pressupostos. Borrell, molt espavilat, ho havia anunciat. Creien que Pablo Iglesias els faria la feina durant dos anys a canvi de res. Quina alternativa té el PSOE? Us ho diré: cap. Ciutadans sempre votarà la dreta.

Jo reclamo al PSOE la promesa de l’indult el dia després de la sentència. El multimilionari i nacionalista espanyol Felipe González va indultar els del 23-F, eren els qui van disparar al Congrés, van segrestar tots els diputats i van treure tancs al carrer. Els demanaven menys anys de presó que als republicans catalans. El PSOE pretén no governar mai? Imaginem que el Parlament i el Govern proclamen de veritat la república catalana, baixen la bandera espanyola, ho publiquen al DOGC, es parapeten als despatxos, armen a la població i esperen la reacció del Govern espanyol. Quines penes els demanarien? Les mateixes que ara. El missatge que dona l’Estat és el següent: si ho torneu a fer, feu-ho fins al final, pagareu el mateix. Missatge rebut.

L’oblit és una forma de complicitat amb el feixisme. Notes sobre el nomenclàtor sabadellenc

       

 

                                                                      …els camps devastats no són estèrils

                                                                               i jo, que callo entre silencis, parlaré

                                                      (Joaquim Amat-Piniella, Mauthausen, 1940)[1]

 

 

 

  1. Reflexions entorn de la memòria històrica

El debat sobre el nomenclàtor sabadellenc no és en realitat un debat sobre el nomenclàtor, sinó un debat sobre quin model de memòria històrica tenim i com aquest model es reflecteix al nomenclàtor. No és tampoc un debat entre historiadors, és fonamentalment un debat sobre l’ètica civil republicana. Com ens explica Josep Fontana amb una cita de Kant de l’any 1766: “El parloteo metódico de las universidades no es a menudo más que un acuerdo para eludir mediante una semántica cambiante una cuestión difícil de resolver”.[2]

La meva aportació en aquesta taula vol centrar-se en dos aspectes. En primer lloc, sobre què entenem per memòria històrica i, per tant, sobre l’ètica que fonamenta les decisions en el nomenclàtor. En segon lloc, sobre la valoració d’on som des del punt de vista del nomenclàtor. Convé reflexionar de tant en tant sobre els límits que té el nomenclàtor pel que fa a la seva funció simbòlica i pedagògica, de la qual cosa faré algunes propostes concretes.

1.1 Raons per recuperar la Memòria

Per què recuperar memòria? Quan en determinats sectors socials es diu que millor no recuperar la memòria de l’oposició, es parteix o bé de la ignorància o bé de la mala fe. Durant 40 anys ens van estar martellejant amb la història dels vencedors, i quan l’any 1977 es va poder recuperar la memòria democràtica no es va fer. El procés polític que va portar a la democràcia no va permetre saldar tots els comptes pendents amb el passat. Però si això corresponia a la realitat d’aquell procés, no pot condicionar la necessitat de l’articulació d’una cultura cívica democràtica en el nostre present amb referents en el passat. A una memòria democràtica dèbil correspon en aquest sentit una democràcia deficitària i també dèbil. Quan parlem de memòria tractem d’elements intangibles i d’elements tangibles, de les idees i de la matèria, de la memòria i dels comportaments actuals. La memòria és, doncs, un intangible, i els valors i les actituds fixen les memòries i les projecten en la creació de la comunitat del futur tant materialment com espiritualment. La memòria pública no s’origina només en els llibres, ni en els actes individuals, ni en les associacions de memòria, ni en l’existència o no de certs historiadors i les seves històries; això només forma part dels seus vímets, però no ho és tot. La memòria va del llibre a l’estàtua, del documental a la plaça, del museu al grafit, del santuari al carrer, en una construcció que no es fa en el buit o des de l’elasticitat de la decisió política o acadèmica pura i en què les narratives imposades des del sistema polític juguen un paper clau. La reflexió i el debat sobre la memòria no són en aquest sentit un recurs retòric. Les memòries i els seus valors ens permeten establir uns llindars ètics sobre el passat que són els que projectem cap al present i cap al futur.[3]

1.2 Quina memòria? La memòria republicana

Si creguéssim que les qüestions referides a la memòria històrica són un afer només dels historiadors no escriuríem aquest paper. Creiem que la memòria és la base fonamental sobre la qual construir projectes de futur i, per tant, la memòria històrica democràtica és el fonament sobre el qual construir un món millor. Sabem que la lluita per construir un món millor no comença ara, sinó que des de la nit dels temps hi ha hagut persones, organitzacions i moviments que han donat el millor que tenien per aconseguir els graus de llibertat de què avui gaudim. Ens declarem obertament els seus hereus i alhora rendim homenatge a tots ells. La tradició l’han reivindicat normalment aquells que volen trobar en el passat elements que donin credibilitat i legitimitat als seus privilegis i serveixin de coartada a les injustícies. Però existeix també una altra manera d’entendre la relació amb la tradició: es tracta d’analitzar el passat amb els ulls de la raó i extreure’n ensenyances de la manera com es lluita per la millora de la societat.

 1.3 Raons de la desmemòria

Les víctimes republicanes formaren part, segons Josep Fontana, de “un proyecto de exterminio colectivo”,[4] de manera que “la violencia azul del verano de 1936 resulta ser el mayor crimen colectivo de la historia de España: un crimen contra la humanidad que no tiene ni amnistía ni perdón”.[5] Diverses generacions es van educar –si és que de l’ensenyament franquista se’n pot dir educació– i es van informar malament, molt malament. I això ha creat un gran desconcert. Max Aub va ser segurament un dels primers a percebre el canvi en la societat espanyola. Se’n va adonar en una visita de tres mesos a l’Espanya franquista l’any 1968. Passà un mes a Madrid, un mes a Barcelona i un altre a València i de l’únic que quedà convençut fou que “aquests joves hauran de tornar a descobrir el que sabíem”.[6] Què és el que no sabien aquells joves del 1968? Després de més de quaranta anys, ho sabem nosaltres? Ho saben aquests joves avui? Hi ha molts forats negres. “Nada era según me han contado”, escrivia Gregorio Morán.[7] Aquesta actitud determina, al nostre parer, molts dels errors comesos durant la transició. El més significatiu és que aquesta sensació ens la transmet Morán no l’any 1976, sinó l’any 1998. Hem trigat molts anys, quan segurament la balança de les generacions educades en democràcia ja començava a superar les generacions educades durant el franquisme –en parlarem més endavant– que per fi s’ha generat un gran debat sobre la nostra democràcia i, és clar, sobre la memòria democràtica. Fa temps vam anomenar el fenomen que vivim els darrers anys de revisió del nostre passat com “la revolta dels nets”, que significa ni més ni menys la fi de la por, una por incrustada encara avui en el més fons de l’ànima política i social de la major part de catalans de seixanta anys en amunt. La lluita per la democràcia i la llibertat no s’ha acabat, no s’acaba mai, i retornem a parlar sobre el que es fa o s’hauria de fer ara en relació amb aquesta qüestió. Els joves sense por i desconcertats davant tantes pistes falses han volgut saber. I han començat a fer preguntes: per què van matar el meu avi? On està enterrat? I han quedat esgarrifats davant les respostes rebudes.

1.4 I si resulta que estem fent justícia?

Un petit, curt i impactant llibre de Clara Valverde, Desenterrar las palabras,[8] ens obliga a unes reflexions provisionals. Dona molts arguments per combatre tots aquells que qüestionen per què cal fer potents polítiques de memòria històrica. Podem aprendre el que ja sabien en altres indrets on aquests temes s’han tractat en profunditat, s’han estudiat i s’han escrit. L’autora ens diu que “si no hay búsqueda de los desaparecidos, se congela el proceso de duelo para siempre”. És a dir, els governs espanyols, en no haver fet una llei de memòria històrica potent, provoquen molts més problemes del que hom li sembla a primera vista. Per cert, cap fiscal ni cap jutge actua d’ofici per fer complir les lleis internacionals. Ni quan la justícia argentina els obliga. Una vergonya! Però l’efecte més important és que actua com un càstig actual més als fills i nets dels republicans. És a dir, condemna avui els nets a no poder fer el dol. I això té conseqüències brutals. Es tracta de provocar un dolor no sobre el passat, sinó un dolor que es projecta al futur. Ignacio Sánchez-Cuenca ha escrit un llibre, La superioridad moral de la izquierda (pròleg d’Íñigo Errejón), on defensa la tesi del títol. I en aquesta qüestió hi ha una evidència. Hi ha ajudes del govern espanyol per a aquells que volen trobar on estan enterrats els seus familiars de la División Azul. I cap republicà ho critica. Però el que és increïble és que aquests mateixos governs impedeixin el 2018 que les famílies republicanes facin el dol. A veure què passa els propers mesos.

Valverde ens diu que hi ha una transmissió familiar des de l’inconscient a les terceres generacions. I en no fer-ho correctament, els joves pateixen confusió i desorientació. Crec que una possibilitat per entendre el que està passant aquests dies és que la generació dels nets de la guerra ha abraçat la causa republicana sense complexos –la primera vegada que es fa en 80 anys. Per fi se surt del silenci i de la por i s’opta pel desafiament; “el inconsciente reprimido es la memoria de lo que olvidamos”, escrivia Jacques Lacan. Els avis ho van patir, els fills van callar però sense saber-ho van transmetre als nets una pesada càrrega: fer justícia. I aquest intent és el que explota els darrers mesos. No fer una correcta llei de memòria crea més “confusión general y la duda”. Catalunya ha anat per davant en les polítiques memorials, com havia anat per davant en l’antifranquisme, l’Assemblea de Catalunya n’és el símbol. Potser el que passa és que, per fi, comencem a fer justícia als nostres avis.

Queda clar, doncs, que a Espanya no hem tingut una dreta antifeixista, com han tingut fins fa poc uns anys a Itàlia, Alemanya, Anglaterra o França. Tampoc hem tingut una dreta antifeixista a Catalunya ni a Sabadell. En general, el debat sobre el franquisme el fan avui a Sabadell els fills dels que van viure la guerra i la postguerra i els nets. Entre els fills dels que van viure la guerra trobem que una part són fills dels franquistes, que volen justificar els pares. Un intent que es pot entendre des de l’estima familiar, però inútil des del punt de vista històric i polític. A més, ningú escull els pares. El judici moral que hom fa sobre el franquisme a la ciutat ha de venir de la intel·ligència i no dels sentiments. L’altre grup que podem analitzar a la ciutat són els republicans. Els republicans que van viure la guerra i la postguerra van quedar tan terroritzats, van tenir tanta por, que no van transmetre els seus coneixements als fills de forma conscient, sinó des de l’inconscient. En bona part per protegir-los: perquè no es tornessin a trobar amb el que es van trobar ells. Així, una part important de fills de republicans es mou avui en un mar de confusions. Un altre grup de fills de republicans van rebre valors de manera més clara: feu justícia quan pugueu. I és la gent que ha reclamat durant quaranta anys una llei de memòria històrica clara i la fi de l’amnistia als franquistes. I per fi els nets, que volen d’una vegada fer justícia, just ara comencen a treure el dictador del seu gran mausoleu. No és pas una casualitat que parlem de treure els alcaldes feixistes de la ciutat quan hi ha les més grans mobilitzacions ciutadanes per una república dels darrers 80 anys. Els nets són avui majoria a la ciutat. Per intentar donar una ullada generacional al problema utilitzarem les generacions que ens descriu Oriol Bartomeus.[9] Proposa la generació de la Guerra Civil, els nascuts fins 1939; els de la postguerra, del 1940 al 1960; la generació del “desarrollo”, entre 1961 i 1975; i els nascuts a partir del 1976, la generació de la democràcia. Si analitzem les dades que es refereixen a Sabadell podem veure que el canvi generacional és important. De persones nascudes abans del 1940 n’hi ha 15.000, de la generació de la postguerra (1940-1960), 43.000. Entre 1960 i 1977, 52.000. I nascuts després del 1977, 59.000. És a dir, de sabadellencs que van viure el franquisme a la seva pell en queden 58.000. Persones que van accedir des de l’inici de la joventut a la democràcia o ja en plena democràcia, 112.000. És la millor explicació de la fi de la por a la ciutat. Hi ha, però, una certa elit cultural sabadellenca que respon més al passat que al present que fins ara ha hegemonitzat el discurs sobre la memòria.

 1.5 Recuperar l’ètica civil republicana

El coneixement del passat no és solament l’objecte del que viuen i en el que s’entretenen els historiadors, sinó la mirada ètica sobre el present. Quan hom analitza el passat, s’acaben comprenent les causes que mouen els homes i necessàriament s’acaba extraient alguna idea sobre els valors que inspiraven aquelles accions a aquells homes i aquelles dones. I, per tant, un judici moral. És aquest mateix judici moral el que després aplicarem tant als fets com als homes i les dones d’avui i als projectes polítics, socials i comunitaris que proposem per a demà i dels camins com arribar-hi. Ara que encara molta gent parla que els republicans i els seus descendents han d’oblidar, cal dir que no es pot oblidar allò que no se sap però que s’ha viscut, i que per aconseguir la serenor cal primer saber i després reparar. No hi ha oblit ni perdó sense voluntat de reparació. A més, en l’esfera col·lectiva hi ha coses que cal saber i que cal recordar sempre. El dol no es podrà tancar fins que el dol col·lectiu s’hagi viscut, la justícia actuï i una societat hagi establert finalment uns referents democràtics sobre el seu propi passat. Quan en un homenatge es posen al mateix nivell –aquest no és cap exemple inventat– un soldat de la División Azul que va anar a combatre lluint una esvàstica al costat de Hitler contra l’URSS amb un presoner d’un camp de concentració a Agde i militar de la Columna Leclerc que alliberà París, quin missatge moral –immoral– estem llençant a les noves generacions? El missatge final que es dona és: si avui hi ha un cop d’estat, el millor que es pot fer és col·laborar amb el feixisme, amb la repressió i la dictadura, que el dia de demà hi haurà gent que equipararà víctimes amb botxins, tots dos desfilaran junts en una parada militar i et dedicaran una plaça al centre de la teva ciutat.

En la revisió sobre el passat no podem cometre l’error d’anar repetint les típiques frases del darrer franquisme, quan es veia a venir que arribaven temps nous: “Totes les víctimes són iguals”. No, diguem-ho clar, són afirmacions immorals. Els republicans s’havien de rendir al feixisme? Què faríem si hi hagués un altre Franco que fes un cop d’estat contra la democràcia? Ens mantindríem quiets, esperant que ens afusellin per centenars a una plaça de braus com Badajoz? Però si bé totes les víctimes tenen dret a ser plorades i enterrades, no és ètic dir que totes les víctimes mereixen homenatges. Aquí la distinció hauria de ser molt clara: només poden ocupar l’espai públic els lluitadors que combatien al costat de la República i els lluitadors de l’antifranquisme. La pèrdua de la memòria històrica no afecta solament la guerra contra el feixisme o la República; afecta també tot el nostre horitzó cultural, polític i ideològic. Aquells homes i dones d’abans del 1939 sabien d’una manera natural d’on venia la seva tradició, tenien una memòria militant, que coincideix molt amb el que ara, després de molts estudis seriosos, sabem. No és una casualitat, Franco no volia retrotraure’ns a 1936, o a 1931, volia enfonsar-nos en la nit de la història: “El siglo XIX que queríamos eliminar de nuestra historia es la negación del espíritu español”.[10] Preston ens diu que Franco “creía que la decadencia de la monarquía española había empezado después de Felipe II. (…) Creía que podía devolver a la monarquía su grandeza del siglo XVI”. Ni més ni menys, en molts casos a Sabadell ho han aconseguit, en posarem exemples.[11]

Cal jutjar la història i els seus protagonistes no en funció de si van tenir èxit o no, un èxit immediat o no, sinó que la història també la fan aquells que ho van intentar equivocant-se, la història no és lineal. Quan s’intenta una aventura innovadora ningú en pot preveure el resultat, jutjar-ho després és massa fàcil. Només el fet de pensar que les coses no són necessàriament com són, sinó que podrien ser d’una altra manera, ja és una bona manera d’aportació social i política.

Cal descobrir com en les situacions més difícils hom manté la flama de la llibertat i la justícia que fonamenten els valors i les actituds en la memòria militant.[12] La memòria democràtica ens hauria de possibilitar la retrobada amb l’ètica civil republicana.

Com hem dit, en resum, reivindiquem la memòria perquè fonamentem el nostre llindar ètic en la mirada sobre el passat. I aquest llindar ètic és el que projectem als fets d’avui i el que projectem al demà i al demà passat. Cal la imaginació i la reflexió que es troba just al mig on el coneixement i la societat es creuen; cal fer-ho des del pensament crític, aquell que és inseparable de l’acció en llibertat. Així doncs, el debat sobre el nomenclàtor és un debat essencialment sobre l’ètica i la pedagogia.

  1. El nomenclàtor sabadellenc i la memòria democràtica

 2.1 El nostre rovell de l’ou com a exemple

Josep Fontana explica que Nikita Khruixtxev va dir en el seu temps: “Els historiadors són gent perillosa, capaços de tombar-ho tot cap per avall. Convé vigilar-los”.[13] A Sabadell, defensar l’antifeixisme és encara avui una tasca massa dura.

Per què és important el nomenclàtor per a una ciutat? Com assenyala la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932, que edità el llibre de Miquel Carreras i Costajussà Elements d’història de Sabadell, cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci Joan Sallarès ens diu:

Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.[14]

Els noms dels carrers i places és sobretot una proposta pedagògica i ètica envers les noves generacions. Els noms dels espais no són neutrals. Si bé és cert que les ciutats es conformen amb la suma de noms, personatges i situacions al llarg dels segles, no és menys cert que, derivat de la preeminència del poder i les injustícies, el resultat al final molt sovint no és bo. Si ens fixem en l’espai central de Sabadell ens adonarem que tenim la plaça de Sant Roc i la plaça del Doctor Robert. El Dr. Robert, un alcalde de Barcelona que, tot i la bona fama que ha mantingut, va ser en la major part de la seva trajectòria un home de la reacció i el turnisme. Posats a tenir el nom d’un alcalde de Barcelona i no un de Sabadell, molt millor Albert Bastardes, el primer alcalde escollit democràticament. Tenim en aquesta plaça, a més, un monument a Joan Sallarès i Pla, un dels homes més ignominiosos que ha donat la ciutat, que va treballar infatigablement per afavorir el treball dels nens i les nenes des dels 7 anys a les fàbriques sabadellenques. Quan era diputat per Sabadell al Congrés, Joan Sallarès i Pla va dir l’any 1900: “Sería una crueldad prohibir a los niños menores de 13 años el trabajo en las industrias manufactureras, pues las necesidades de la vida y el escaso jornal de que disfrutan los obreros, no les permiten mantener a su familia con holgura, si ésa no ayuda algo con su trabajo”.[15] No sé quants anys passaran perquè una altra generació ho trobi intolerable. I davant seu una estàtua a Félix Sardà i Salvany, un dels sabadellencs més reaccionaris que ha donat la història. Per ell la democràcia i la llibertat eren pecat, com ho va escriure al famós llibre El liberalismo es pecado. De tots aquests noms del rovell de l’ou ciutadà només faig una proposta: el canvi de la plaça de Sant Roc, que veurem més endavant.

2.2 Referents per al debat

Aquests dies he llegit l’“Informe sobre la nomenclatura urbana de Sabadell. Vers normes per a una possible toponímia autòctona” d’Andreu Castells del 12 setembre de 1977, l’“Informe-balanç del nomenclàtor de carrers de Sabadell” (Gabinet Tècnic, de febrer del 1983), com també els tres documents sobre la qüestió que m’han enviat amablement Josep Ache i Josep M. Benaul i l’“Informe-Balanç del nomenclàtor dels carrers de Sabadell” de Josep Abad del 2016. Aquí segueixen algunes reflexions.

M’ha fet molta gràcia veure els canvis de noms que es realitzaren en l’etapa revolucionaria de 1936-39: Advocat Cirera per 1r de Maig, Calderón per Rafael Campalans, Convent per Ferrer i Guàrdia, Escola Pia per Escola Nova, Marquès de Comillas per Frederic Engels, Pare Francesc Sallarès per Leo Tolstoi, Sant Cugat per Durruti, Sant Miquel per Josep Miquel Clapés (gran dirigent sindical i maçó sabadellenc), Tres Creus per Carles Marx, Via Massagué per Mateu Morral. No sé si algun dia aconseguirem ser tan avançats com ho eren aquells que ens van precedir. Com va dir Toni Domènech en unes jornades de la UPEC, “no es pot mirar el passat amb condescendència”. Que si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que “eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres”.

2.3 El cas Marcet com a marc

Hi havia molta gent que esperava molt d’aquest govern pel que fa a la memòria històrica. Un relleu generacional ha capgirat la ciutat, i això també generava moltes il·lusions. Esperàvem més pel que fa a la recuperació de la memòria històrica. S’ha actuat tard i malament. La reacció d’amplis sectors culturals de la ciutat també és criticable. Anem a pams. Una nova generació podia, havia d’anar més enllà, pel que fa a la recuperació del fil de la història republicana a la ciutat. S’ha canviat el carrer d’Alfons XIII pel de la República amb encert. Es va treure l’ignominiós monòlit de Marcet de la plaça del mateix nom, però s’havia d’haver aprofitat el moment per canviar el nom de la plaça. El desgast hauria estat el mateix. Es va perdre una bona oportunitat. La reacció que hi va haver va esporuguir l’equip de govern municipal fins ara, cosa que ha fet que encara no tinguem una proposta. Després hi ha gent que diu que no hi ha por a la ciutat…

La tesi que defenso és que cal treure ja els noms més evidents del franquisme. S’havia d’haver fet el 1979, en parlarem més endavant. Però si ens centrem en l’actualitat, s’hauria pogut fer els primers sis mesos de mandat. Ara anem abocats ja a unes eleccions municipals, que és el pitjor escenari per a aquest tipus de debats. A més, per aquesta mateixa raó plantejaré una proposta de canvis mínims per realitzar a curt termini i una proposta a debatre per al proper mandat.

Què hem après del debat sobre la retirada del monòlit de José Mª Marcet? Doncs que en aquesta ciutat encara hi ha massa gent que defensa el seu llegat feixista i que massa gent no entén de què estem discutint en realitat. Anem pel primer cas. La Fundació Bosch i Cardellach va sortir a la palestra criticant la iniciativa municipal de treure el monòlit. El comunicat de la FBC és potser una de les pàgines més tristes de la trajectòria de l’entitat en democràcia. El comunicat de la FBC diu: “Que prèviament a qualsevol actuació de modificació del nomenclàtor de carrers, places, espais i equipaments municipals, cal establir uns criteris que no poden menystenir les persones, esdeveniments o d’altres circumstàncies que relacionen la història local amb el context polític, econòmic i social de cada moment”. Tenen raó, però el feixisme és el feixisme, per més contextualitzacions que es facin. Continua el comunicat: “Ras i curt, cal enriquir l’aplicabilitat de la Llei de la Memòria Històrica del Congrés de Diputats i del Parlament de Catalunya amb els matisos i circumstàncies del nostre passat. Retorçar les paraules té l’inconvenient que es poden mal interpretar”. Quins “matisos i circumstàncies” han de fer que dediquem una plaça a un alcalde franquista? Continua: “Arran de la retirada, el proppassat divendres 12 de maig, del monòlit dedicat a qui fou alcalde de la ciutat José Mª Marcet i de l’anunci de l’endegament d’un pla de Memòria Històrica local –que preveu l’eventual canvi de denominació de la plaça que porta el seu nom i la del seu successor Antoni Llonch i d’altres carrers–, la Fundació Bosch i Cardellach expressa…”. Si un jove llegeix el comunicat de la FBC i no coneix la història potser es pot pensar que es vol treure el monument i el nom d’una plaça a un alcalde de dretes escollit democràticament l’any 1942! Continua: “La història local la fan, i l’han fet, persones de diferents estrats socials amb tarannàs diversos i circumstàncies històriques determinades que han de poder compartir l’espai públic”. Completament d’acord, la història la fan dretes i esquerres, catòlics i ateus, vegetarians i omnívors, però no estem parlant de la lògica pluralitat en una ciutat. La frase final del comunicat fa estremir: “Tanmateix el ‘liquidacionisme’ ens porta a un espai públic gens representatiu d’un passat que és fruit de contribucions diverses i àdhuc antagòniques”.

Del que es tracta és d’acabar d’una vegada la transició democràtica i optar sense embuts pels principis de la democràcia i la llibertat. Es tracta de liquidar, és clar, qualsevol rèmora del feixisme a l’espai públic local. A Alemanya la posició de la FBC no seria possible. José Mª Marcet, per altra banda, es refereix despectivament a la gent de la FBC del seu inici, en la típica actitud antiintel·lectual i de rebuig a la cultura pròpia del feixisme. Escric “feixisme” conscientment; al final a Sabadell hi va haver milícies antifeixistes, comitès antifeixistes i hi ha gent que diu que no hi va haver feixisme. Marcet es refereix als intel·lectuals com a “elementos fracasados profesionalmente”, “hijos de papá”, “seguían alimentando sus vicios y comodidades (…) por todo ello tuve especial interés en agrupar todo lo aprovechable que había quedado. Y así, en el nacimiento de la institución Bosch y Cardellach (…) me cupo una destacable intervención”. Es refereix al fet que se’ls coneixia com a “pocs i garbellats” (literalment, “pocos y pasados por el tamiz”, franquista es pot deduir). No sé, doncs, per què tanta fascinació per un personatge que en realitat odiava la cultura (amb poques excepcions, com la de Miquel Crusafont).[16]

El Diari de Girona va publicar un article de Narcís Castells[17] titulat “L’alcalde Marcet i Girona” on es perfila una determinada manera d’analitzar el feixisme quan ens toca de prop. Pretén posar al mateix sac José María Marcet amb Antonio Machado, mort a Cotlliure. I qualifica Marcet de “progressista en el moment en el que li va tocar viure”. Directament delirant.

Hi hauria a Alemanya, Itàlia o França una plaça amb el nom d’un alcalde feixista? La resposta és senzilla: no. D’entrada no sembla que un home amb l’atribut de ser durant 20 anys alcalde de Sabadell imposat a la força pel generalísimo mereixi altra cosa que reprovació i no precisament una plaça a la ciutat. Que va salvar dos jueus? És cert, jo mateix he documentat altres casos d’aquest estil. Ara bé, a menys de cent metres del seu despatx es torturava de forma salvatge durant els 20 anys que ell va ser alcalde. Que ningú pretengui reduir aquest debat a un debat històric. Aquest és un debat d’història viva, és a dir, polític i ètic. Les persones escriuen amb tinta indeleble.

Anem a analitzar cinc arguments.

1r argument. El dia 21 de gener de 1942 va ser afusellat el jove sabadellenc Jaume Girabau. El seu delicte: voler organitzar la resistència. Al cap de justament sis dies, José Mª Marcet va organitzar un impressionant homenatge a qui en va ordenar l’execució: Francisco Franco (27-1-1942) en un acte d’exaltació d’estil nazi-feixista.

2n argument. Josep Xinxó, l’home que ajuda a reconstruir el PSUC anomenat de l’interior, explica com la nit del 26 gener de 1942, el dia abans de la visita de Franco a la ciutat, el van a anar a buscar, junt amb desenes de sabadellencs, i el van detenir justament a la pedra dels Eucaliptus, on es porta els morts! És un detall òbviament silenciat en el relat “oficial” de Marcet i que massa gent dona per bo: “Movilicé personalmente todos los recursos y conseguí montar una organización perfecta y tan excelentemente sincronizada que, pese a su complejidad, no falló un solo detalle”. Evidentment en el pla devia ser-hi el de detenir sabadellencs a la pedra.[18]

3r argument. Josep Rosas, sindicalista sabadellenc exiliat des del 1939, explica com l’any 1959 –vint anys després– fa gestions per tornar i encara utilitzen un cas pendent –i totalment aliè a la seva persona– per impedir-li el retorn. Arriba fins i tot a entrar en vaixell al port de Barcelona i no el deixen baixar. Un amic s’interessa per ell davant de José Mª Marcet, l’alcalde respon: “ Ah…, aquests no els hi volem”. Va morir a l’exili enyorant la ciutat sense poder tornar-hi. Amb tot, Rosas explica millor que ningú la forma com els resistents afronten el paorós conflicte: “Els acusats de fets imaginaris tenen molta més capacitat de pietat indulgent per perdonar ofenses, que els tocats d’hipocresia cristiana dedicats a difamar”.[19] Vaig tenir l’oportunitat de dinar amb els descendents de Rosas l’any 2011, la seva neta i el besnét amb la dona. Aquell dia vam poder veure un Sabadell que podia haver existit i va ser anorreat per uns feixistes que van fer un cop d’estat. Una família que fora sabadellenca i que òbviament està totalment afectada encara avui, per la negativa de Marcet a fer possible el seu retorn.

4t argument. Avenir Marcè, un home d’ERC i fill del darrer alcalde escollit democràticament abans del cop d’estat feixista, explica que després d’haver-se passat vuit anys lluny de Sabadell a l’exili i a la presó, la pressió dels feixistes locals li va impedir continuar donant classes a l’acadèmia Cots. Ha de tornar a l’exili de França, on va morir.[20]

5è argument. Mentre tot això succeïa, mentre morien 40 sabadellencs a camps de concentració nazis, visitaven la ciutat Hans Thomsen –cap nacionalsocialista– i Detlev Ehlers –cap nacional de les Joventuts Hitlerianes d’Espanya– i eren rebuts per Marcet.[21] No hi ha manera possible racional de treure importància a aquest fet. És pobre l’argument de Benaul que la relació de Marcet amb els nazis “va ser de curta durada” o quan treu ferro a la idea que va acollir nazis que li van regalar un retrat de Hitler, afirmant que probablement no sabia res de l’Holocaust. Els intel·lectuals d’esquerres de tot el món sabien almenys des del 1936 que Espanya era la primera trinxera contra el feixisme, com ho demostra l’organització de les Brigades Internacionals el darrer trimestre del 1936, quatre anys abans de la trobada de Marcet amb els nazis.

Però hi ha més. Mentre Marcet era alcalde es calcula que hi ha 2.000 ciutadans sabadellencs en camps de concentració o presons a Espanya. La llista de batallons de penats on hi ha sabadellencs és interminable. Sabem també de 58.941 fitxes policíaques de repressió, d’una població de 47.000 habitants. No m’he equivocat, hi havia més fitxes que ciutadans vius. Un 4,25% de la població sabadellenca va ser empresonada. Mentre els represaliats franquistes van ser jutjats i reparats a la “causa general”, sense cap garantia per als acusats per absència d’un estat de dret, els republicans encara esperen una reparació.[22]

S’explica el paternalisme a la seva empresa, el que no s’explica és que, quan els treballadors demanen un augment de sou, intenta acomiadar-los de cop a tots l’any 1962.

Només un d’aquests arguments en un país normal democràtic justificaria la no inclusió al nomenclàtor. Crec que és una temeritat restar-li importància. Per moltes bones accions que pogués fer, no el poden absoldre de la seva adscripció i lideratge del feixisme local.

Amb motiu d’haver publicat un article al Diari de Sabadell defensant el govern municipal en aquesta qüestió, vaig rebre una crítica al mateix diari –a “Cartes al director”– d’una neta de Marcet. La senyora Anita Marcet em preguntava per què vaig dedicar a Magí Colet un article crític amb el franquisme. Ho explicaré. Vaig tenir la sort de conèixer Colet, del Front Nacional de Catalunya i un dels membres més destacats de la resistència sabadellenca. Quan va morir Marcet, Magí Colet va enviar una corona de flors per a José María Marcet i una nota a la seva vídua. Lògic, Colet era un ciutadà d’esquerres de pedra picada que emprava en les seves accions públiques i privades l’ètica civil republicana. De fet, tot i ser partidari de la lluita armada contra el franquisme, l’abril del 1950 Colet convenç la gent del maquis –Toni Franquesa i Josep Lluís Facerías– que no executi Marcet. Anècdota que a mi em va explicar i que relata Andreu Castells. Respecto l’amor d’una neta pel seu avi, com no pot ser d’altra manera, però no triem els nostres ancestres, ni ells ens trien a nosaltres. Ara bé, aquí estem discutint no la vida privada de José Mª Marcet, sinó el seu paper com a representant a la ciutat d’una dictadura. Josep M. Benaul també cita aquesta anècdota de la corona de flors. Com he dit, vaig conèixer Colet, i hauria volgut que els seus nets no només traguessin el nom a la plaça, sinó que proclamessin la república catalana, anul·lessin els judicis franquistes, jutgessin tots els franquistes i reparessin els danys als republicans; el mateix pensava Josep Xinxó. Utilitzar-los per intentar absoldre Marcet de la seva activitat política no és gens encertat. Crec sincerament que no es pot parlar com ho fa Benaul de “valentia moral” en el cas de Marcet. Si hagués tingut un mínim d’ètica no hauria acceptat ser l’home de Franco a la ciutat. La valentia moral la van tenir els resistents antifranquistes, no els franquistes. Tampoc no veig per enlloc el “doble patriotisme” de Marcet: un home que dona suport amb les armes a un règim que afusella Lluís Companys (que durant un temps va ser ciutadà de Sabadell i diputat per la ciutat) i també al decret del 1938 d’anorreament de la Generalitat de Catalunya no es pot considerar com a patriota d’altra cosa que del nacionalisme espanyol més ranci.

No pot ser mai un argument el fet que a Sabadell hi hagués menys morts i menys repressió que, per exemple, a Terrassa. Ni tampoc que “encara hi va haver sort de tenir a Marcet com a alcalde”. Vegem-ne un exemple per a la reflexió. Amon Göth va ser el comandant del camp de Plaszów, a Cracòvia, Polònia. Era un home sàdic, va participar directament en les liquidacions dels guetos de Cracòvia, Tarnów, Lublin, Rzeszów, Bochnia, Przemysl. Gaudia des del balcó que donava a l’interior del camp, on tenia l’apartament, disparant als jueus que veia que no treballaven prou perquè no podien més. Els matava també directament baixant al camp. I donava ordres d’assassinats massius. Robava als presos. Els americans el van condemnar a mort i va ser penjat el 1946 a la vora del camp i va morir fent la salutació al Führer. Per altra banda tenim Franz Ziereis, comandant de Mauthausen, Àustria. No va intervenir mai en l’acció directa contra els presos, que deixava en mans del seu segon Georg Bachmayer. Només li interessava la gestió eficient de la feina al camp, que era l’encàrrec que havia rebut de Berlín. Va concedir al valencià César Orquín, anarquista, formar el komando César, un komando extern de treball que li garantís més eficiència laboral, i estava comandat pel mateix pres valencià. Fou el komando amb més supervivents de la majoria de camps nazis. Confiava en l’eficiència republicana enfront de la brutalitat alemanya en la gestió administrativa del camp. Ziereis va fugir amb l’alliberament i els presos el van ferir. El van dur a Gusen, on el van fer declarar i gravar les atrocitats abans de morir, i ho va confessar tot. Ho va fer davant Francesc Boix.[23] Els membres del komando César probablement estaven agraïts a Ziereis, ja que gràcies a ell molts van sobreviure. Li han de dedicar una plaça?

No plantejo un paral·lelisme, sinó com a element per a la reflexió ètica. Existeix el perill de pensar que l’únic responsable del franquisme va ser Franco. I que només són criticables les persones encarregades de les tasques més brutals, com els torturadors. Molts sabadellencs van ser torturats durant l’etapa en què Marcet va ser alcalde. Perquè el franquisme existís i perquè es mantingués 40 anys, va ser necessària la col·laboració de molta gent, i sembla fora de qualsevol dubte que Marcet va ser un dels sabadellencs més importants en aquesta estreta col·laboració amb el règim.

No, la sort no va ser tenir Marcet d’alcalde, la sort hauria estat que els aliats desembarquessin a les platges de Castelldefels; així no hauríem tingut un alcalde que no va escollir cap sabadellenc i que la immensa majoria de sabadellencs detestava. No sé si estic d’acord amb Benaul quan afirma que “la història no és cap tribunal,” però no és menys cert que els historiadors som alguna cosa més que notaris incolors, inodors i insípids. Com diu el mestre Fontana, cal “conèixer el passat perquè permet d’entendre el present, i prou. El futur no s’anticipa, sinó que es construeix. I és clar que acudim al passat, ho vulguem o no, amb un equipament mental del present”.[24] No tenim a la ciutat un problema de rigor històric a l’hora d’estudiar què va passar durant el franquisme, Andreu Castells va obrir un camí molt abans que a altres ciutats. Tots els que hem opinat sobre Marcet ho fem sobre les mateixes bases. El que varia és la mirada ètica.

No es tracta que la gent vulgui treure Marcet de la història, en la història ja hi és, en les seves pitjors pàgines del trajecte de la ciutat de Sabadell, es tracta de treure’l del símbol que signifiquen una plaça i una escola. Les batalles es guanyen quan es poden i aquesta cal guanyar-la quan ja és massa tard, quan no s’ha jutjat a ningú, ni s’ha reparat cap dany. Com escrivia Albert Camus, les “victòries seran sempre provisionals, això és tot (…). Sempre, ja ho sé. Però no és una raó per deixar de lluitar”.[25] Josep Fontana ho explica amb altres paraules: “Per bé que cap victòria contra l’ordre establert contra el futur no és mai completa, cada derrota deixa almenys llavors per a un nou combat”. [26]

Tampoc es tracta de complir l’exigua Llei de Memòria Històrica del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Fins i tot el propi PSOE s’ha adonat que la llei era molt insuficient. Veurem què fan ara. El nomenclàtor és una competència municipal. En moltes qüestions –per exemple, en l’antifranquisme– Sabadell ha anat sempre pel davant, no en va aquí es va fer una vaga general l’any 1976. Es tracta de fer ara allò que no es va fer durant la transició. La generació de l’antifranquisme estava traumatitzada i plena de pors –amb raó. Antoni Farrés, per raons biogràfiques, n’és la mostra més palmària i això va tenir un reflex clar en aquests temes, on sempre va ser molt poruc.[27] En tot cas, siguin quines siguin les raons que pogués tenir, el cert és que en aquesta qüestió es va equivocar i molt. La generació dels vells del PSU ho va acceptar a contracor i amb la típica disciplina resignada del comunisme. Només calia escoltar-los. Hi ha molts altres arguments que avalen aquesta afirmació, però aquest no és el lloc per exposar-les.[28] Moltes vegades s’han lloat les polítiques del PSUC en la clandestinitat –jo mateix en vaig ser militant–, però si hagués de destacar un error seria el fet d’haver abandonat el republicanisme i, amb ell, la seva pròpia memòria. Tampoc s’entén que el PSOE no hagués fet polítiques memorials reparadores, potser no es podia l’any 1982 quan accedeix al poder –el monstre està molt viu–, però a partir del 1986 no té excuses. Moltes de les coses que han passat i passen a la nostra societat tenen a veure amb no declarar els judicis franquistes nuls, en no haver reparat les injustícies als republicans i en no haver jutjat els fets ignominiosos dels franquistes.[29]

En conclusió, que hi ha alcaldes feixistes pitjors? Probablement. Però alerta! El missatge que podem donar a la gent jove és del tot immoral: si ajudes a subjugar un poble, ajudes als qui torturen la seva gent, ajudes a empresonar-los, ajudes a enviar-los a l’exili i els terroritzes de totes les formes possibles durant vint anys, només que en salvis quatre o cinc, passes a ser bona persona i et poden donar les gràcies. I fer-te una plaça.

2.4 Propostes sobre el nomenclàtor

Plaça d’Antoni Farrés. Crec que és arribada l’hora que la ciutat, per fi, canviï el nom de la plaça Marcet pel d’Antoni Farrés, que va estar vint anys essent l’alcalde –ell en deia “l’encarregat”– de la ciutat i que són, potser, els millors anys de la nostra història. De Marcet a Farrés hi ha simplement el pas de la dictadura a la democràcia, de la immoralitat a la decència, i aquest és un senyal ètic que les autoritats han de donar als joves. Proposaria, doncs, canviar la plaça José Mª Marcet per la plaça Antoni Farrés. I cal treure, a més, el nom de Marcet a una escola. Quin missatge pedagògic ensenyem a les noves generacions de ciutadans? Crec que el missatge que ha de donar el nostre ple municipal és que es canvia el símbol del feixisme a Sabadell pel símbol de la democràcia i la llibertat a la ciutat, 22 anys de govern despòtic per 22 anys de governs democràtics. Un missatge pedagògic als nens i nenes sabadellencs: les nostres institucions honoren els que han lluitat per la llibertat i l’han servida lleialment i democràticament. El que pogués pensar el mateix Farrés no ho sabem, ni jo ni els demés que ara pretenen saber el que diria. El més probable és que digués una cosa i en el fons en pensés una altra. Però és igual el que Farrés digués, cal sortir ja d’una vegada de la seva ombra i una nova generació ha d’establir nous horitzons pel que fa a la simbologia de la ciutat.

2.5 Treure els més significats franquistes del nomenclàtor

Cal treure els noms dels altres dos alcaldes franquistes, Antoni Llonch i Esteve Maria Relat –que també ho va ser durant la dictadura de Primo de Rivera. I aprofitar per fer-ho també amb Concha Espina, una propagandista falangista que, a més, és al costat d’un institut, molt mal exemple. Estudiem durant els primers mesos de la propera legislatura municipal els altres noms menys rellevants que es relacionen amb la dictadura franquista i amb la dictadura de Primo de Rivera.

 2.6 Canviar el carrer de Nuestra Señora de las Nieves pel de Tomàs Viladot

Molt poca gent sap qui era Tomàs Viladot Rovira (Sabadell, 1834-1903). Hi ha raons de pes. Com que és poc conegut pel públic, m’hi estendré més. El pare d’en Tomàs Viladot era en Francesc Viladot, que és el primer il·lustrat sabadellenc. L’any 1833 l’Estat va posar notaria pel seu compte a la nostra població. S’ha d’entendre com una gran conquesta de l’incipient règim liberal contra les restes de l’antic règim.[30] El mes d’octubre de l’any 1836 es van tornar a renovar les lleis d’ajuntaments que havien donat les Corts en la primera i segona etapa constitucional i aleshores tots els que tenien la qualitat de ciutadans pogueren votar en sufragi de dos graus, això és, nomenant compromissaris. Amb aquest nou règim obtingué l’alcaldia de Sabadell el notari Francesc Viladot, que encapçalava les forces progressistes, les més avançades del moment.[31] En aquest ambient familiar neix a Sabadell l’any 1834 Tomàs Viladot. L’any 1852 inicia els estudis de jurisprudència a la Universitat de Barcelona, on sabem que va llegir obres de Karl Krause, idees progressistes que van crear una escola de pensament filosòfic espanyol, potser la més important del segle XIX. Tomàs Viladot és, doncs, l’introductor a la ciutat de les idees krausistes. Amb ell estudia a la universitat Francisco Giner de los Ríos, un dels homes prominents de la cultura espanyola; d’aquí neix una amistat que provocarà l’establiment de la Institución Libre de Enseñanza a la ciutat.

L’any 1856 és nomenat secretari de l’Ajuntament, tenia 24 anys. Tomàs Viladot estarà sempre molt a prop de les societats obreres i durant aquests anys en redactarà els estatuts. Redacta també els estatuts del Casino Industrial Catalán (1857), que se situarà al cafè Gelats. Aquesta entitat crea la primera escola nocturna per a obrers de la ciutat i la primera biblioteca pública (serà el seu fillastre, Joan Baptista Salas Antón, qui llegarà la seva biblioteca a la cooperativa “La Sabadellenca” creant la primera biblioteca pública de la ciutat). Esclata la Revolució de Setembre. El dia 29 de setembre de 1868 a la nit, el poble assalta la Casa de la Vila amb crits de “Visca la llibertat, fora quintes, abaix els borbons”. Es constitueix la Junta Revolucionària amb cants a l’himne de Riego i deroguen l’impost de consums, el més impopular. En aquest ajuntament provisional el primer tinent d’alcalde és Tomàs Viladot, després en serà l’alcalde accidental. Durant aquesta etapa revolucionària és quan, al crit de “fora quintes”, s’inicia un moviment contra la lleva de quintes a la guerra de Cuba i Marroc. Viladot estructura una xarxa de deserció via Puigcerdà. Es crea a la ciutat la Junta Organitzadora de l’escola de la Institución Libre de Enseñanza de Sabadell l’any 1881 (va ser l’única a Catalunya si exceptuem un intent a Mataró); l’escola es crea amb el suport i la col·laboració del Círculo Republicano Democrático Federal Instructivo i el Centro de Sociedades Obreras. Per dirigir l’escola la ILE va fer venir expressament a la ciutat José Hernández Ardieta (el fillastre de Tomàs Viladot, en Salas Antón, en serà també membre i l’any 1901 formarà part del patronat de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia). L’Emancipación. Sociedad de Auxilios Mutuos y Actos Civiles parteix del precedent de la Sociedad de Entierros Civiles, dedicada a ajudar aquells que haguessin de fer tràmits al Govern Civil, essencialment en l’àmbit dels enterraments civils, i va ser fundada el 1882, també, per Tomàs Viladot. La societat s’estructurava al voltant de tres comissions: en primer lloc la d’Ensenyament, dedicada a l’assessorament pedagògic i la potenciació de les escoles laiques de la ciutat. En segon lloc la d’Actes Civils, dedicada a matrimonis, naixements i enterraments. I en tercer lloc la d’Actes Benèfics, adreçada a l’assistència mèdica, socioeconòmica o humanitària. Un dels tres càrrecs pertanyents a aquestes vocalies per tradició era reservat a una dona, fet infreqüent a l’època. I, encara que sembli mentida, hi havia una oposició aferrissada dels sectors conservadors i clericals que criticaven la gent que inscrivia els fills en el Registre Civil en comptes de batejar-los a la parròquia, o quan s’hi casaven. Per cert, va ser el mateix Tomàs Viladot qui va exercir de jutge municipal en un dels primers casaments civils que es van registrar a Sabadell, poc temps després de la Revolució de Setembre del 1868, que és quan s’instauren oficialment els registres.

En aquesta conjuntura es crearan a la ciutat una sèrie de plataformes d’aquest sector: la Cooperativa La Sabadellenca, el Centre Espiritista del Vallès, la Lògia Ossiris, la Societat Sabadellenca d’Esperanto, l’Ateneo Cosmófilo Enciclopédico, el setmanari Los desheredados o grups de naturistes i vegetarians. Sobre la Lògia Ossiris, l’entitat maçònica més activa de la ciutat fins al 1936, podem dir que va ser fundada per Tomàs Viladot i que en serà el Venerable Mestre. D’aquesta lògia, en serà secretari guarda segells, amb el nom simbòlic de Giordano Bruno, en Josep Miquel Clapés, un dels dirigents obrers més importants de l’època.

L’any 1900 l’Ajuntament prengué acord d’unir el Raval de Fora amb el carrer del Convent i per això, el març del 1901, fou enderrocada la primera casa i el maig del 1902 la segona de les que obstruïen la comunicació, “fent-se el pas que s’anomenà, després, carrer de Viladot, en memòria del bon advocat Tomàs, que havia honrat aquell carrer amb el seu domicili”.[32]

La repressió franquista es va ocupar del tema canviant el nom del carrer. Els feixistes sabien qui era, tot i que havia mort 40 anys abans. Nosaltres, en canvi, no. És la darrera victòria del franquisme 120 anys després de la mort del nostre patrici. Proposaria, doncs, retornar el nom de Tomàs Viladot al carrer de Nuestra Señora de las Nieves. L’acte del 30 d’abril de 1942 de canvi de nom va ser una apologia del feixisme amb tot el públic saludant amb la salutació feixista, entre ells destaquen Antonio Correa Véglison, governador civil i “jefe provincial de FET y de las JONS”, José Mª Marcet i tots els feligresos catòlics que no tenien cap obligació, en aquest cas, d’estar allí. És la culminació local del nacionalcatolicisme. En l’opuscle publicat el 2012[33] per la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell i pròleg del bisbe ultra Josep Ángel Saiz Meneses no s’esmenta en cap moment que Viladot vivia allí ni que el carrer feia més de 40 anys que es deia Tomàs Viladot. Les fotos publicades eviten les que contenen salutacions feixistes. Amb actes així han aconseguit que ara quasi ningú el conegui. A més, el bisbe Saiz podria demanar perdó al poble de Sabadell pel criminal suport de l’església catòlica al cop d’estat feixista de juliol del 1936.

Tomàs Viladot és un dels homes clau de l’esquerra sabadellenca durant la segona part del segle XIX. Va ser l’home que rere cortina està en totes les iniciatives polítiques culturals i educatives ciutadanes laiques i d’esquerres. De fet, el llibre de Marià Burguès Sabadell del meu record té una segona lectura que es llegeix com un homenatge a Tomàs Viladot.

2.7 Plaça de Pi i Margall. Crec que seria bo que encaréssim el canvi de nom de la plaça de Sant Roc per la plaça de Pi i Margall. Un home que tenia el seu feu electoral a Sabadell i que va assolir ni més ni menys la presidència de la I República Espanyola es mereix que es recuperi el nom de la plaça en un lloc tan central. El mateix dia que mor Francesc Pi i Margall, el 29 de novembre de 1901, el republicà federal Pere Selvas proposa al ple municipal donar el nom de Pi i Margall a la plaça de Sant Roc, cosa que s’aprova per unanimitat el 21 de gener de 1902. L’ultrareaccionari Félix Sardà i Salvany, que té una estàtua molt a prop de la plaça, escriví a la Revista Popular: “Lo ha de ser en este número de regocijos y galas nuestra protesta de católicos y de españoles (y muy singularmente de catalanes) contra la especie de apoteosis cívica, con que estos últimos días se ha querido enaltecer la memoria de un hombre que no es en manera alguna de honor para nuestra tierra (…). A ese infeliz impenitente no le debe el buen español más que el compasivo Dios le haya perdonado”.

2.8 Proposta de carrer d’Odón de Buen. Un dels noms que reivindicaria –ho ha fet també Josep Ache– és Odón de Buen, molt vinculat a la nostra ciutat en les seves estades a la casa de Joan Salas Antón al carrer de Viladot. Introductor del darwinisme a Espanya, l’home que treu de les aules els estudiants per estudiar la natura, que influeix en Ferrer i Guàrdia per tal d’educar els infants en la natura. No puc resistir-me a citar un trosset de les seves memòries escrites a l’exili de Mèxic, on morí l’any 1945: “A mis hijos, cuando yo muera. Persisto en mis ideas librepensadoras de siempre. Desde muy joven he vivido fuera de toda comunión religiosa y en un feliz hogar librepensador os habéis educado. Enterradme civilmente: si a última hora la pérdida de la razón o cualquier acto de fuerza me arrancara declaraciones contrarias, no las respetéis; no representará mi voluntad consciente y libre. (…) Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie”.[34]

 

2.8 Reflexions per al proper mandat

Sobre el tema de la preeminència de noms de sants, he estat fundador i director de la Fundació Ferrer i Guàrdia i fundador i portaveu de la Lliga per la Laïcitat a Catalunya i, per tant, em considero amb prou medalles anticlericals com per opinar del tema. És evident que l’aliança del poder amb l’església ha provocat a la ciutat que els noms catòlics tinguin una preeminència que no ha tingut en la ciutadania, sinó a força de canons. No tocaria massa carrers de sants, però la comunitat catòlica sabadellenca, tenint en compte els antecedents, hauria de facilitar els petits canvis que aquí es proposen. Caldria tenir-ho present de cara al futur: en la mesura que es puguin donar nous noms a carrers i places –sé que és un plantejament molt limitat– s’haurien de donar a persones laiques i molt especialment a dones i dones laiques.

Alguns dels noms que al meu parer manquen són: Antoni Puigblanch, Ramon Xaudaró, Abdó Terradas, Francesc de Paula Cuello, Josep Narcís Roca Farreras, Pere Coromines, Josep Robrenyo, Gabriel Alomar, Josep Llunas i Pujals, Rafael Campalans, Buenaventura Durruti, Manuel Serra i Moret, Josep Miret, Joaquim Amat-Piniella, Gregorio López Raimundo, Miquel Núñez, Andreu Castells o Xavier Vinader. Entre les dones que trobo a faltar hi ha: Teresa Mañé, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé, Amàlia Domingo, Mercè Núñez Targa i Muriel Casals.

Els propers anys, quan s’hagin establert les segones generacions dels immigrants sud-americans, es generarà un debat sobre els pretesos “conqueridors” Pizarro o Diego de Almagro. També en els propers temps l’elevació del llindar ètic que demandaran els nostres ciutadans obligarà a replantejar-nos tenir carrers amb noms de traficants d’esclaus: Güell i Ferrer i el marquès de Comillas. Serà un tema a revisar. Cada època remira el passat i estableix llindars ètics superiors. No fa massa temps, l’atracció turística principal a Banyoles era un home de raça negra dissecat.

Hi ha molts temes per comentar de l’informe encarregat a Josep Abad. A banda dels temes més comentats –cas de Machado, enterrat a Cotlliure i espai on tots ens hem emocionat en recordar la memòria republicana–, n’hi ha d’altres menors a què em voldria referir. Un és la crítica que hi hagi un carrer dedicat a Dolores Ibárruri. Tenint en compte la forta presència comunista a Sabadell i que els seus seguidors van ser els qui van encapçalar la resistència contra el feixisme a la ciutat, em sembla una provocació el comentari que s’hi fa.

Estic d’acord a donar molts més carrers i places a dones com he proposat abans; ara bé, voler fer-ho a Francesca de Bonnemaison, la dona de la Lliga Regionalista que volia acabar amb el feminisme, em sembla un contrasentit. El seu marit, Narcís Verdaguer i Callís, té una hagiografia feta precisament pel dirigent de SCC Joaquim Coll; fou un dels homes més repugnants de la història de Catalunya, acusador de Ferrer i Guàrdia i del mateix mossèn Cinto, a qui volia recloure en un manicomi per encàrrec del mateix marquès de Comillas.

El “Gabinet-Tècnic” municipal l’any 1983 es referia als noms de carrers “pseudo-històrics, absurds, inventats o desconeguts”, uns 30, i a noms irrellevants, uns 43. Josep Abad apunta les duplicitats de noms en carrers, places, passatges o rondes, uns 44. Caldria establir entre aquests 120 noms quants d’ells tenen portals. Ens donen una oportunitat, si es fa amb calma i tranquil·litat, per encabir-hi noms d’obrers, d’antifeixistes i d’homes i dones laiques.

Fins aquí unes reflexions que, si s’haguessin plantejat a inicis del mandat, acabarien amb més propostes de canvis.

Seria penós que l’Ajuntament fes els canvis apressat per la Ministra de Justícia socialista Dolores Delgado. D’estar al capdavant a estar entre 600 ajuntaments que no acaten la insuficient de llei de memòria històrica de 2007.

 Sabadell 15 de setembre de 2018

[1]. J. Amat-Piniella: Les llunyanies, poemes de l’exili. Columna-L’Albí, 1999. Edició a cura de David Serrano.

  1. Josep Fontana: Ante el espejo. Ed. Crítica, Barcelona, 1994, p. 154.
  2. Hem desenvolupat més aquestes idees a Xavier Domènech i Jordi Serrano: Memòria del futur. Dels passats perduts als futurs possibles. Memòria del Futur, Barcelona, 2011. Es pot consultar a https://www.memoriadelfutur.org/publicacions/declaracio_de_principis.pdf

[4]. Josep Fontana, Julio de 1936”, Público, 29 de juny de 2010.

[5]. Ibidem.

[6]. Max Aub: La gallina ciega. Diario español. Alba Editorial, Barcelona, 1995.

[7]. Gregorio Morán: El maestro en el erial. Tusquets, Barcelona, 1998, p. 12-13.

  1. Clara Valverde: Desenterrar las palabras. Icaria, Barcelona, 2016.
  2. Oriol Bartomeus: El terratrèmol silenciós. Eumo, Vic, 2018, p. 76-81, i Anuari estadístic de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 2017.
  3. Juan Carlos Monedero: La transición contada a nuestros padres. Nocturno de la democracia española. Catarata, Madrid, 2017, p. 122.
  4. Paul Preston: Franco. Caudillo de España. Grijalbo, Barcelona, 1996, p. 342.

[12]. He desenvolupat l’efecte de la desmemòria en els joves a Jordi Serrano i Blanquer: “La memòria, la desmemòria, la Transició i els joves”, a Andreu Mayayo i altres (ed.): Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició. Edicions Universitat de Barcelona, Barcelona, 2003.

  1. Josep Fontana: La construcció de la identitat. Editorial Base, Barcelona, 2005, p. 30.
  2. Miquel Carreras Costajussà: Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 1932, p. 29.
  3. Andreu Castells: Sabadell, informe de l’oposició, vol. II. Edicions Riutort, Sabadell, 1977, p. 12.11.
  4. José Mª Marcet: Mi ciudad y yo. Barcelona, 1963, p. 115-119.
  5. Diari de Girona, 13 de setembre de 2017.
  6. Jordi Serrano: Josep Xinxó i les JSUC de Sabadell. Editorial Mediterrània, Cerdanyola, p. 21.
  7. Josep Rosas: El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. AHS, Sabadell, 2005.
  8. Avenir Marcè. “Memòries”, mecanografiat inèdit. Reanne, 2000, p. 47.
  9. Andreu Castells, op. cit., p. 26.13. Referència del 10 d’abril de 1939 i el 22 d’agost de 1941, p. 26.22.
  10. Andreu Castells: Sabadell, informe de l’oposició. Vol. VI. “El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976)”. Sabadell, Edicions Riutort, 1983, p. 26-80.
  11. Dec aquestes notes a l’amabilitat de David Serrano, un gran especialista en l’Holocaust.
  12. Josep Fontana. Entrevista a càrrec de Jordi Serrano. Espai de llibertat. Fundació Ferrer i Guàrdia. Barcelona, desembre del 1998.
  13. Albert Camus: La pesta. Edicions 62, Barcelona, 2000, p. 106.
  14. Josep Fontana: “La fi de l’antic règim i la industrialització”, a Pierre Vilar: Història de Catalunya, vol. V. Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 247.
  15. Jordi Serrano i Xavier Domènech: Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
  16. Per exemple, l’actitud del flamant Ajuntament democràtic amb l’antic local de l’OJE, avui Casal Pere Quart.
  17. Si hi hagués un judici –com va organitzar Nelson Mandela– i els protagonistes fossin vius, Colet i Xinxó explicarien les bones gestions que va fer Marcet, però no l’eximirien d’una condemna. Un cop hagués demanat perdó, llavors seria indultat.
  18. Miquel Carreras Costajussà: Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, p. 316.
  19. Miquel Carreras Costajussà: op. cit., p. 314.
  20. Miquel Carreras Costajussà: op. cit., p. 95.
  21. Joan Ríos: “400 anys de la Mare de Déu de les Neus a Sabadell”. Arxiu-Museu de la Parròquia de la Puríssima Concepció. Sabadell, 2012.
  22. Odón de Buen: Mis memorias. Institución Fernando el Católico, Saragossa, 2003, p. 507.