Els esplais i Odón de Buen

Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.

Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”

Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.

Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”

Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.

Anuncis

Hi ha massa canals de televisió

Hi havia uns temps on només tenies un canal, TVE, després dos, una cosa que es deia UHF i més tard tres, TV3. I de cop televisions privades en teníem dues més, en total cinc. És un número raonable de possibilitats d’escollir. Tot d’una tothom es va tornar boig i van aparèixer televisions per tot arreu. Ara, amb el cable, en tens centenars.

Hi estic totalment en contra. Només per saber què fan en cada lloc necessites una estona, multiplicat per 300, el resultat és que un cop has fet tota la ronda, has d’anar a dormir. A més a mi m’estressa.

Han inventat una cosa que pots veure qualsevol programa dels darrers dies. Això encara m’estressa més. Abans si arribaves tard a casa i no podies veure un programa no t’ho plantejaves, mala sort. Ara no, ara pots veure milers de programes emesos a qualsevol hora del dia i de la nit en els 300 canals. Un malson.

A més la immensa majoria de l’oferta televisiva és una porqueria, només mirant els títols dels programes ja t’adones de l’elevat nivell de neurones que es poden destruir. Posaré alguns exemples: Acuarios XXL, Sonidos relajantes, Resacón en Las Vegas, El gato al agua, Santo Rosario, Superpoli de centro comercial, Pesca Mar con Dani Salas, México y España, solidarios con el toro, Los arquitectos alienígenas, Mi boda perfecta, Bollería de siempre, Qué le pasa a mi cocina, etc. Crec que si en mires deu el cap t’explota.

Ja sé què estareu pensant «Home també fan programes de documentals molt bons i informatius». La resposta és fàcil: com millor és el programa pitjor, més nociu és per la nostra salut mental. Això ja ho va dir fa anys Neil Postman al seu llibre Divertim-nos fins a morir. Discurs públic a l’època del Show Business. Els catalans i les catalanes veiem una mitjana de tres hores i mitja la televisió. Uns pesats, deveu estar pensant: «Ara la gent jove ja no mira la televisió, mira pantalles d’internet». Bé la mitjana d’hores en què els joves miren pantalles és de cinc al dia. I què us penseu que veuen? Documentals? Llegeixen llibres en línia? No. Miren cotxes, motos i porno. Ja hi ha gent que dedica més temps a mirar pantalles per fer contents Telefònica i Bill Gates que a dormir o treballar.

I després a les enquestes diuen que no tenen temps de llegir, ni d’estar amb els fills, ni amb la parella. Mentre estem mirant canals o maquinetes tontes deixes de fer el que en realitat t’interessa. La vida passa mentre veiem programes de televisió que ens impedeixen estimar.

Les heroïnes sabadellenques

Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.

Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.

Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

  1. A la dona i a la mula, vara dura
  2. Alzina i dona de cent una bona
  3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.

Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.

Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.

No m’agrada escollir

El capitalisme es fonamenta en diverses idees totes elles molt ximples. Una és que el sistema capitalista ofereix possibilitats infinites a la gent per consumir. La segona, encara més ximple, és que nosaltres sabem escollir el que més ens convé. Només la gent que té patologies empàtiques i que, per tant, no coneix gens la ment i els sentiments dels humans, pot discórrer d’aquesta forma. Desconeixen totalment la qualitat que ens fa humans i és la possibilitat il·limitada d’equivocar-nos en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. Ara per fi hi ha economistes que han estudiat aquest fenòmens i ens diuen que quan tenim massa opcions el que ens passa és que ens estressem. Fins i tot els donen el premi Nobel.

Avui ens centrarem en els restaurants i les possibilitats que ens ofereixen. Per anar a dinar a mi el que m’agrada són els menús de tres plats de primer i tres de segon. No has de pensar massa, descartes els que no t’agraden i et quedes amb els menys dolents. El fotut és quan et donen a escollir entre deu primers i deu segons. O pitjor aquells que fan combinacions de tota mena de pastes, pizzes, acompanyaments i salses. Em poso nerviós i el resultat sempre és el mateix, quan porten els plats sempre prefereixo el de l’acompanyant, que òbviament sap escollir millor que jo, excepte la companyia.

Estareu pensant: aquest paio no li agrada anar a menjar a restaurants bons. Us equivoqueu. De fet, com sempre, començant pel fet que esteu llegint aquest article en comptes de fer una cosa més interessant. Als restaurants bons, des de fa molt de temps, s’han inventat els menús de degustació. Els de la guia Michelin han fet molt de mal. Tothom tria el menú de degustació. La raó és que els xefs consideren que si has d’escollir els plats, t’equivocaràs i per tant ja te’ls escullen ells. De fet fins i tot t’envien un sommelier per la mateixa raó. Pensen: a veure si els fotem un sopar de collons, aquests soques es fotran un vi que no lliga. I la gent fa el que li diu el sommelier sense cap mania.

No ho sabeu però tot això està inspirat en els restaurants de l’antiga URSS, on només tenien un plat, era obligatori i si no el volies et portaven directament a Sibèria en un camp de reeducació. El mateix que passa ara. Imagineu que per un moment em passa pel cap criticar El Celler de Can Roca, em detindran els Mossos d’Esquadra i el jutge Llarena em posarà a la garjola indefinidament, això si no decideix aplicar-me la pena de mort.

Ben pensat és una contradicció que els millors restaurants estiguin en una guia que es diu Michelin perquè si vas molt a aquests restaurants de michelins no en tindràs cap. T’ho asseguro.

Com incrementar el civisme

Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem  emmirallar en els països amb més tradició democràtica.

Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell”  cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:

“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l'”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció.  A. “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B. “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C. “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D. “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.

A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, perquè no dir-ho, poesia.

 

Per què em presento a candidat a Síndic Municipal de Greuges de Sabadell

Quan era jove anhelava viure en un sistema democràtic i llegia que en països de molt al nord, amb una gran trajectòria democràtica i humanista, tenien uns instruments anomenats ombudsman. Els envejàvem. Ara ja en tenim a la nostra ciutat. En les darreres setmanes l’ajuntament ha obert un procés públic i transparent  per escollir el nou síndic. He decidit presentar-me. He aportat un dossier que de forma resumida exposo ara per tal que el conjunt de la ciutadania el pugui conèixer i jutjar.

Ideari. La figura del Síndic de Greuges la podríem fonamentar en el liberalisme polític –no confondre amb el neoliberalisme econòmic. L’humanisme i la radicalitat democràtica parteixen de la idea que cal tenir sempre, en darrera instància, una sana desconfiança en l’estat i les seves institucions. Ho expressava molt bé Francesc Pi i Margall, diputat per Sabadell i president de la I República espanyola, quan escrivia: “Todo poder es absurdo” o “El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible”. Unes idees molt similars al gran mestre del concepte de democràcia i l’humanisme expressat en el memorable llibre Sobre la llibertat de John Stuart Mill: “El poder mismo es ilegítimo. El mejor gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. Aquest autor és, a més, l’autor del llibre La submissió de les dones, del 1869, que és un brillant al·legat feminista de la igualtat de drets de les dones.

El Síndic fonamentarà la seva acció en les idees expressades per Pi i Margall: “Mi soberanía no consiste sino en la autonomía de mi inteligencia” o “Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo”. Es tracta, doncs, que el Síndic actuï guiat només per la defensa dels drets cívics i polítics dels sabadellencs que els sentin vulnerats. La recerca de la veritat, com sabem, és sempre en minúscules i sempre imperfecta, com tota obra humana. En cas de ser escollit em comprometo a actuar amb independència de criteri i, per damunt de la meva ideologia, actuar només guiat per l’interès d’aquells sabadellencs que senten els seus drets vulnerats.

El Síndic inspirarà la seva actuació en l’humanisme i en els valors de la Il·lustració, en la Declaració de Virgínia del 1776 on s’expressa la voluntat que l’acció política sigui útil per a la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, en els valors de la revolució liberal de la Revolució Francesa amb el seu tríptic ètic de llibertat, igualtat i fraternitat, i la seva Declaració Universal de drets de l’home i del ciutadà del 1789. De la mateixa manera ens inspira la Declaració dels drets de les dones (1789), d’Olympe de Gouges, i La vindicació dels drets de les dones (1792), de Mary Wollstonecraft. L’ideari del Síndic es fonamenta més modernament en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Cívics i Polítics del 1976, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del 1976, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000, la Carta Europea dels Drets Humans de la Ciutat feta a Saint-Denis el 2002 i, per acabar, el Reglament de la Sindicatura Municipal de Greuges de Sabadell del 2017.

Alhora, la forma d’exercir la seva funció en la defensa dels drets civils es fonamenta en una llarga trajectòria que, partint de Henry David Thoreau i les seves idees entorn del deure de la desobediència civil davant situacions i lleis injustes, inspira Lev Tolstoi i Mohandas Gandhi i culmina en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. Hi ha encara malauradament seients d’autobusos vedats. A Sabadell tenim una llarga trajectòria de lluita pels drets civils, però sempre hi ha reptes a superar. Per exemple, avui a casa nostra, i degut al fenomen de la globalització, una part molt significativa dels nostres ciutadans i ciutadanes procedeixen d’arreu del món i una part molt important no tenen drets polítics.

El Síndic es mou en una ciutat, en una societat democràtica, però sabem que en tota societat plural i diversa existeixen conflictes. L’objectiu d’aquest àmbit d’actuació és el de tractar que aquests conflictes es puguin en primer lloc denunciar, en segon lloc prevenir i en darrera instància ajudar a resoldre els conflictes de la seva competència de manera democràtica i pacífica des de la proximitat, l’acompanyament, la mediació i el treball social. El civisme és moltes coses, però és important reivindicar el concepte de deures envers la comunitat; sense deures el ciutadà no exercirà el civisme sinó únicament l’egoisme de reclamar drets que llavors només obliguen els “altres”.

Bé, queda molt per fer. El Síndic és una peça més, potser la més humil, la darrera d’una llarga baula, però també la que pot assegurar a la ciutat que ningú, ningú queda enrere. La pluralitat d’opcions afectives, ètniques, espirituals, d’edat, de gènere i d’opcions i estils de vida no són, no han de ser una dificultat, sinó que les hem de veure com l’expressió d’una pluralitat, que ens qüestiona però que ens fa lliures, però en aquesta diversitat hi ha encara molt a fer per tal que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats de ser feliços. I en aquesta tasca el Síndic ha de ser-ne la darrera garantia, quan tot el demés falli.

El Síndic actuarà des dels principis de l’ètica civil, és a dir, des dels principis que ens fan entendre que la ciutat són uns ciutadans que discuteixen i escullen els millors camins envers el seu projecte individual i també col·lectiu. I aquesta presa de responsabilitat es fa des de la llibertat i la democràcia. Per aquesta raó serà molt important que les noves generacions tinguin la preparació humanística necessària per poder actuar des de l’autonomia moral, eina imprescindible per a la seva actuació cívica.

Propostes de la Sindicatura. 1. Cal passar de l’etapa dels pioners a l’etapa de la consolidació. És necessària la contribució de la sindicatura a les polítiques de transparència que les institucions públiques porten a terme a la ciutat. 2.  Proposaria, en una segona etapa, la realització d’alguns debats ciutadans que, més enllà de la conjuntura, ens ajudin a discutir amb calma els dèficits dels drets humans a la ciutat i com encarar la lluita per al seu eficaç abordatge. 3. Proposo també la possibilitat de construir un Consell Assessor del Síndic, amb un grup de persones representatives de la ciutat, que d’una manera independent puguin ajudar el Síndic. Aquest consell seria molt flexible i es podria reunir un o dos cops l’any. 4. Així mateix, cal que de cara al 2019  la Sindicatura tingui un pressupost propi d’acord amb les noves necessitats de consolidació. 5. El Síndic es planteja establir una relació prioritària amb el món escolar, perquè és allà on es juga el futur del compliment dels drets i deures en una ciutat. L’escola com a bressol del civisme pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius i cívics. 6. Tractaré que el Síndic intensifiqui els treballs ja iniciats envers les noves generacions en l’àmbit de la formació en els valors que inspiren els drets humans. Plantejo establir convenis de col·laboració amb aquelles entitats de la ciutat especialitzades en la formació de formadors com les del lleure educatiu. 7.  La sindicatura planteja que en l’àmbit del seu pressupost -a partir de l’any 2019- tingui una partida per encarregar informes o estudis relacionats amb la seva missió. 8. El Síndic, tot i conformar-se com un instrument de l’Ajuntament, és de fet un instrument de la ciutat, amb autonomia d’aquest i amb llibertat de criteri. 9. El Síndic tindrà sempre les portes obertes i la mà estesa al teixit associatiu de la ciutat, veïnal, cultural, de lleure educatiu i assistencial, ja que aquest és una concreció pràctica i palpable del valor de la fraternitat. A més, el moviment associatiu és un gran instrument per tal d’assegurar-se que aquella gent que se sent agreujada en els seus drets sigui degudament atesa. És a dir, vigilar per tal que aquest servei sigui realment útil a aquells a qui va dirigit. Les entitats són en si mateixes un bon instrument per detectar i canalitzar aquest tipus de mancances. 10. Molt sovint la gent que més ho necessita és la mateixa gent que desconeix un servei. Aquests són els de menys recursos econòmics i culturals. Cal lluitar contra el que des del management de la governança en diuen “efecte Mateu”. Per tant, continuaré en la necessària tasca de connectar el Síndic amb la pluralitat geogràfica i sectorial de la ciutat de tal manera que la immensa majoria de la ciutadania entengui que existeix un canal directe de defensa dels drets humans a la ciutat. 11. El Síndic té com a funció actuar en aquelles competències de l’administració local en relació al ciutadà. Ara bé, existeix una funció darrera com és la d’atendre aquelles demandes dels sabadellencs que responen a vulneracions de drets civils i socials per tal d’esbrinar quina és l’administració responsable. I traslladar i interessar-se en el seguiment de la qüestió al Síndic de Greuges de Catalunya.

  1. I una darrera funció, com és la de fer pedagogia a la ciutat d’on són aquelles barreres que impedeixen avançar en el compliment dels drets humans a la ciutat.

Els rostres de la memòria

El proppassat dia 27 de gener va ser el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust  i a la ciutat al voltant d’aquesta commemoració s’han celebrat diversos actes. A Sabadell hi ha haver 59 ciutadans que van anar a parar a camps de concentració nazis dels que 39 hi van morir.

Aplaudeixo de tot cor aquesta iniciativa. Les accions commemoratives constitueixen un dels principals espais de difusió de les polítiques memorials, al aplegar una sèrie de recursos, actes i missatges, que creen un impacte i el reconeixement públic. En aquest marc, la commemoració respon tant a una demanda pública, la necessitat de significar certs aspectes de la memòria col·lectiva que ens constitueix com a país, com a l’aplegament en un espai determinat de les polítiques memorials desenvolupades prèviament. Cal dir però d’entrada que l’homenatge arriba tard, molt tard. El que ens hauríem de preguntar és, per què aquests homenatges no els vam fer almenys a partir de 1977? Gerardo Iglesias exsecretari general del Partido Comunista de España, al documental recentment estrenat a Barcelona  “Desde el otro lado del charco” sobre la memòria  de la dictadura a Argentina i Espanya, ens diu que el PCE no ho va fer gent bé en aquest aspecte de la memòria. Hi afegiria que el PSUC tampoc i a la ciutat de Sabadell tampoc. Hem deixat que tots els vells resistents morissin sense homenatges. Proposaria per intentar esmenar, en la mesura del possible, aquesta errada cívica un projecte que es podria anomenar “Els rostres de la memòria”. El The New York Times va voler col·laborar en el procés de dol de l’atemptat de les torres bessones de l’11S. La seva contribució va ser posar cares a l’horror. Va biografiar a les 2.000 víctimes. I les va publicar al diari. Es podria articular un projecte que permetés vindicar un seguit de valors com el compromís, l’antifeixisme, la lluita per les llibertats i la dignitat etc.  alhora que homenatjar la memòria dels 56 sabadellencs als camps nazis. El PCE als anys de la dictadura va fer una cosa molt petita però molt útil, cada vegada que la dictadura assassinava un militant comunista encarregava una petita biografia i la publicava. Així podem trobar a l’arxiu del PCE una pertita biografia, per exemple, del jove sabadellenc Jaume Girabau de la JSUC i després del PSUC afusellat pels feixistes el 21 de gener de 1942 a l’edat de 28 anys. També ho va fer d’una manera impagable Ricard Simó Bach, amb els exiliats sabadellencs.

Es podria organitzar entre l’AHS i la UAB un taller d’història amb estudiants d’història, historiadors joves i un comitè de control de qualitat format per rellevants historiadors i especialistes locals: Martí Marín, Josep M. Benaul, David Serrano, Joan Comasolivas, etc. Es tractaria de fer biografies de cada una de les persones, recollir fotografies per intentar posar cara a l’horror. Caldria trobar un format de publicar-les en un termini de tres anys Es tracta que les noves generacions poguin vincular l’Holocaust, que segur estudien a l’escola, amb la vida real de gent com ells a la ciutat. Cal convertir la memòria en un fet visible a la ciutat. Aquests 56 sabadellencs eren persones normals i corrents de la ciutat, amb molts compromisos cívics, que la història els va convertir en herois involuntaris i amb víctimes de la pitjor catàstrofe política de la història.

A més vincularia les polítiques de la ciutat amb tots els projectes que a escala europea es preocupen i s’ocupen que no es perdi el record de l’holocaust i posaria Sabadell al mapa mundial de la preocupació sobre la conservació de la memòria democràtica.

Mentrestant i perquè en el futur uns joves no ens ho retreguin  podríem començar a fer el mateix amb la memòria militant de l’antifranquisme. Encara hi som a temps. Vaig proposar fa temps donar la medalla d’or de la ciutat als integrants de la “Comisión interramos” de la Vaga General de febrer de 1976, podria ser un punt de partida.