Comando Corcuera

porta15b

Pocs dies abans del Comitè Federal del PSOE van sortir en tromba Felipe González-conseller de Carlos Slim-, José Luis Corcuera-el de l’anticonstitucional “patada a la puerta”- , Joaquín Leguina-si el veiés l’Allende…-, Alfonso Guerra-el leninista d'”el que se mueve no sale en la foto”, José Barrionuevo-excarlí, està tot dit-, Carlos Solchaga-“España es el país donde es mas fácil hacerse rico”- i José Bono-el que anava al iot del Pocero de Seseña. Un grup de promeses de la política espanyola, tots ells socialistes no practicants, han estat anomenats per Pablo Iglesias amb la feliç expressió de “Comando Corcuera”.
Un dirigent de Podem de Madrid em pregunta: “que farà el PSOE?”. Li responc: “no en tinc ni la més punyetera idea, però reflexionaré sobre perquè us tenen tanta mania”. I hi he reflexionat. No és només un problema polític i generacional, que també. Estem davant d’un problema psicològic de primer ordre. A aquests joves de Podem sorgits de l’onada del 15-M se’ls pot dir moltes coses però estan plens d’il·lusió, de projectes nous i, per sobre de tot, són Idealistes. I aquí rau el problema amb aquest grup del PSOE. Aquesta gent que ha irromput al Congrés de Diputats són el que més s’assembla a aquells joves del PSOE que van irrompre al Congrés de Diputats l’any 1977: portaven barbes, vestits de pana, cabells molt llargs, pantalons acampanats, jerseis estil Perkins de Marcelino Camacho, pantalons texans, etc. La gent d’ordre deia d’ells “on anirem a parar amb aquesta xusma”, els més benèvols deien d’ells que eren PNN.
Ara el Comando Corcuera es mira al mirall i no s’agrada. Aquests joves els recorden a ells quan tenien molts menys diners i molts més ideals que ara. Quan no anaven amb avions privats ni estaven a cap consell d’administració de cap empresa. El poder els ha segrestat l’ànima i reaccionen contra aquells que, sense fer res, els fan servir de referent de com ells eren. I no se suporten. Heu vist la cara que fan? Vaig sentir Corcuera entrevistat magníficament per Joan Maria Pou a RAC1. Va ser bestial. Un amic força gran em va trucar tot seguit: “Has sentit el Corcuera? Com ens ha pogut governar gent d’aquest nivell?”. M’han dit de bona font que Pou, del xoc, s’ha plantejat anar a 13TV. Mentrestant els joves alcaldes del PSC de Santa Coloma, de Castellar del Vallès i de Terrassa, avisen que plegaran del PSC si el PSOE deixa que governi el PP. Per què?, us podeu preguntar. Per dues raons, perquè són joves i perquè són idealistes. Ni més ni menys. I preferirien governar amb Podem. Com, de fet, el 99% de votants socialistes. I recordem, hi ha 12,5 milions de vots d’esquerres (PSOE, Podem, IU) contra 11 de dretes (PP, Ciutadans).

Repiquen les campanes per a tu, estúpid

puri2

Els polítics de la Unió Europea ens martellegen constantment amb la idea que la UE té uns valors que generen una nova identitat: ser ciutadà europeu. Els sembla que hem de sentir-nos orgullosos d’aquesta nova identitat que superarà els nacionalismes que ens han conduït a dues guerres mundials. Doncs bé, no sé de quins valors parlen. Estic per deixar de sentir-me europeu. Si hem de pertànyer a aquesta UE millor que ho deixem córrer.

La darrera notícia que motiva aquest article és que als refugiats en arribar a determinats països europeus se’ls confiscaran els béns i els diners que portin a sobre. Això no ho ha decidit un país africà o asiàtic fallit d’aquests que alguns es miren amb suficiència per sobre de l’espatlla, això està passant al cor d’Europa! Això ho han aprovat a Dinamarca, Suïssa i dos lands alemanys, Baviera i Baden-Wurttemberg. Només tinc una paraula molt sofisticada per definir-los: infames!

O sigui, munten un sistema on els multimilionaris i les multinacionals no paguen impostos i els fan convenis especials per tal que no contribueixen a la UE, ni en cap estat membre. A això s’hi ha dedicat durant molts anys el president de la UE, el presumpte senyor Jean-Claude Juncker. I en canvi, als darrers de l’escala social, a aquells més desesperats que fugen de la fam, de la guerra i de l’infern, a aquests, sí. A aquests els fem pagar per avançada el cost dels serveis que potser rebran i els deixem en el pitjor moment de les seves vides sense ni un euro. No sé definir el que sento d’una altra manera: són malvats amb el cor de pedra!

Si els pares fundadors de la idea de la unificació europea aixequessin el cap, el primer que farien seria expulsar de la UE a Dinamarca i Alemanya (Suïssa potser que deixi de considerar-se un país normal i se’l posi en la categoria de països pirates i seu dels diners dels mafiosos).

No s’adona tampoc el pretesament socialista humanista no practicant Martin Schulz que es comença per posar en fila els pobres, se’ls roba els béns i diners que porten, després se’ls tanca en camps i en acabat es proposa una «solució final». És que ja ho hem viscut, això!

No podem callar, això que estan fent és una barbaritat, més quan la major part dels refugiats fugen de conflictes en que en bona part han creat els pretesament anomenats països civilitzats. Encara hi ha idiota que diu que els refugiats ens sortiran cars i que hi ha altres necessitats. Jo li diria: burro! No veus que primer seran els sirians, després els marroquins i després el que estarà en una fila serem tu i jo?

Per qui repiquen les campanes? Repiquen les campanes per a tu, estúpid.

Vuit causes per sentir vergonya

finestra777

Aquests dies, per fi, s’està obrint una fossa comuna al cementiri de Guadalajara. El dia 16 de novembre de 1939 van ser afusellades 21 persones, entre ells el senyor Timoteo Mendieta. Era el president de la UGT de Sacedón. Deixava vídua i set orfes. Se’ls acusava d’«auxilio a la rebelión». Primera causa de vergonya, els revoltats contra el règim republicà legalment constituït, acusaven els altres de rebel·lió i els afusellaven. Resulta que la filla d’aquest senyor, la senyora Ascensión Mendieta, que tenia 13 anys quan van afusellar el seu pare, ha lluitat des de la mort de Franco per localitzar les seves restes i donar-los un enterrament decent. I 40 anys després encara està lluitant per aconseguir-ho. Segona causa de la vergonya.

La fossa s’obre per ordre, agafeu-vos fort, de la jutgessa argentina María Servini de Cubria. Ho heu llegit bé, per ordre de la justícia argentina! Tercera causa de sentir vergonya! No tenim cap jutge espanyol capaç de fer justícia? No tenim cap fiscal espanyol que actuï per fer justícia? El Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional en què estan pensant? L’únic que ha fet la justícia espanyola és paralitzar l’ordre de la jutgessa durant dos anys! Quarta causa de vergonya.

Així, la fossa és una iniciativa que porta a terme una associació! Cinquena causa de vergonya. Es tracta de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. Per fer-ho possible han comptat amb els diners, no del Govern espanyol, sinó recollits per un sindicat d’electricistes de Noruega, 20.000 euros, i pel suport de la Brigada Abraham Lincoln dels EUA. Sisena causa de vergonya. Les proves d’ADN no les fa com seria lògic el sistema de justícia espanyol sinó que les envien a Argentina, on ho fan de franc! Setena causa de vergonya.

Ascensión vol ser enterrada amb les restes del seu pare. Només vol això, ni més ni menys. Jo, pel meu compte, afegiria un altre repte, com és saber qui els va afusellar. A Sud-àfrica o Argentina fan comissions de la veritat per saber-ho. Segons dades oficials hi ha 114.226 enterrats més. Vuitena causa de vergonya.

Serien totes elles causes d’optar per la independència de Catalunya si no fos perquè tampoc no podem donar massa lliçons. El Memorial Democràtic creat pel tant blasmat tripartit ha hivernat -siguem benèvols- mentre ha governat CDC. Esperem que Carme García, nova directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament, el reactivi i aconsegueixi que almenys en aquests temes ens puguem sentir orgullosos de ser catalans. I CDC de Tortosa, quan pensa treure el monument de Franco?

Fem l’autocrítica a la CUP

IMG_0434

En els àmbits polítics del comunisme més estalinista hi havia una expressió molt usada contra els dissidents, se’ls deia: fes-te l’autocrítica! Era l’avantsala del que passaria després, se’ls criticava de manera ferotge, se’ls expulsava i molt sovint acabaven al gulag. Exemple extrem del que diem són els judicis de Praga de novembre de 1952 on el secretari general del Partit i tretze dirigents més van ser acusats de conspiració. En aquells països la gent se’n fotia i considerava dissident el que «segueix recte quan el partit gira a la dreta o a l’esquerra».

Ara, a Catalunya hem superat tots els antecedents. L’acord Junts pel sí/CUP passarà als annals de la història com el que mai s’ha de fer: «La CUP-CC assumeix que la defensa en els termes polítics del procés tal com l’entén la CUP-CC pot haver posat en risc l’embranzida i el vot majoritari de la població i l’electorat a favor del procés cap a la independència, en una negociació que ha desgastat ambdues parts i la base social i popular de l’independentisme. Cal reconèixer errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí, sobretot en tot allò relatiu a la voluntat inequívoca d’avançar en el procés d’independència i en el procés constituent…»

Homeeeee! M’agradaria saber quines són les llumeneres que l’han signat. Significa una desautorització total a la CUP. Però en aquest cas l’autocrítica no ve de l’interior de la CUP, els la fa CDC! Crec que hi ha una pulsió devoradora dels propis dirigents de la CUP. Transmeten a la societat la idea que no es refien d’ells mateixos, potser pensen que és millor «equivocar-se en el partit que encertar fora d’ell». John Kenneth Galbraith deia en les seves memòries que en la política es pot negociar tot excepte els amics. La CUP ha negociat els seus, pensant potser que l’important és una assemblea despersonalitzada. Tan estúpid i fonamentalista és creure que la història la fan els reis i els líders, com pensar que la història la fan les masses populars sense que mai hi tingui res a veure l’acció i la intel·ligència de les dones i dels homes que hi participen. El PSUC mai no hauria firmat una declaració com aquesta. El resultat és que han cremat 4 dels 10 diputats. Acabaran tots malalts somatitzant els conflictes. Les organitzacions han de defensar el seu orgull i els seus líders. Com si no defensaran el poble, el país?

Quan sento algú dient: farem una cosa que no ha fet ningú, m’esgarrifo i penso, si no ho ha fet mai ningú deu ser per alguna raó. Els catalans ens entestem un cop i un altre a fer el que ningú mai no fa. Així no ens anirà mai bé.

Els mitjans prefiguren el fi. Reivindico l’elegància i la poesia en la política si es vol avançar cap a futurs que, encara que sabem que seran sempre imperfectes, il·luminin d’alegria els ulls de la ciutadania.

L´arrogància de Mas

sodlats

Tenia preparat un article sobre la CUP i les curioses piruetes que han fet per acabar acomplint el que van prometre a la campanya de les eleccions al Parlament. Crec que la gent ha de dimitir quan no compleix el que promet, no quan ho compleix. En fi…
Però he sentit la roda de premsa d’Artur Mas i he quedat esgarrifat. Un dels arguments que fa servir és que 10 diputats no poden imposar-se als altres 62. O sigui, que els partits que no guanyen estan obligats a investir el que ha guanyat. Ostres, quin sentit democràtic! Cap intel·lectual havia arribat a unes conclusions tan elevades.

Mentrestant els de la CUP han acceptat que una persona de CDC sigui el president. Què més volia Mas? Mas va dir: «Amb la gent que vol fer la hiperrevolució de les superesquerres no arribem a la cantonada (…) la CUP no ha entès res». I altres perles. Voleu dir que destil·lant tant d’odi a la CUP es va enlloc? I si necessita els vots de la CUP al març?
Per la seva banda els d’ERC van acceptar anar junts amb CDC en ple caos en aquest partit pel cas Pujol i pel cas 3%. I renunciar a la possibilitat que Junqueras fos el proper president. Sabem on és l’idealisme de Junqueras, que és capaç de desaparèixer per arribar als seus objectius. Ningú en dubta. Però, on és l’idealisme de Mas? No podria sacrificar-se una mica?

Mas és un polític en actiu amb cotxe oficial des de fa 33 anys, quan va entrar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya primer com a cap del Servei de Fires i després com a director general de Promoció Comercial (1982). S’ha presentat cinc vegades a president, ara serà la sisena. No són prou anys? No hem de posar cap limitació de mandats? Per la seva supèrbia haurem de fer unes altres eleccions per tal que finalment presenti la dimissió la propera nit electoral quan hagi perdut la meitat dels diputats que tenia el 2010.
Els independentistes no es poden autoenganyar, preval el síndrome de hybris d’Artur Mas per sobre de les il·lusions de dos milions d’independentistes. Mas necessita temps per fundar un nou partit serà «Democràcia i llibertat»? (Deixeu-me dir de passada que convindria crear, en la propera Constitució catalana, la figura de la pena de mort per als creadors de nous noms de partits), però caldria mirar primer pels interessos del poble català, oi?
Mas, presentant les eleccions com un plebiscit, que va perdre, hauria de dimitir i no ho va fer. Alex Salmond després d’un èxit molt més impressionant que el de Junts pel sí, la nit electoral del referèndum va presentar la dimissió.
La diferència és que Salmond probablement serà president de l’estat lliure d’Escòcia i Mas no ho serà mai de la República catalana. Heu sentit dir mai que és republicà?

Crònica dels anuncis de perfum

rosa2

Fins ara als diaris hi podeu trobar cròniques de viatges, parlamentàries, de guerra, roses, etc. Ara, a més, podeu trobar cròniques dels anuncis de perfum. Des de sempre quedo enganxat als anuncis de perfums i colònies. No puc deixar de mirar-me’ls ja que són com una espècie de repte intel·lectual. La major part no els entenc i m’hi esforço com quan llegeixo Walter Benjamin. Aquest però és força més senzill.
Cas 1. Agua fresca de rosas d’Adolfo Domínguez. Es veu una dona que des d’un barco pesca roses amb una xarxa. La pregunta que em faig és: aquesta colònia té efectes lisèrgics? Si una dona es posa aquest perfum i acaba pensant que pot pescar roses al mar, pot acabar però que molt molt malament. Cas 2. Eua de rochas. De fet com podeu comprovar és aigua igualment però en francès. No sé perquè però als creadors d’anuncis els sembla que vendran més perfums si els anuncien en aquest idioma. Es veu una dona molt seriosa caminant per una passarel·la cap al mar. Està apunt de suïcidar-se? Et suggereixo que no li regalis a cap dona que t’estimis. Cas 3. Dolce Gabbana. Light Blue Fragrance. Veiem a un mascle sense afaitar. De fet la càmera està més pendent dels calçotets que no pas de l’individu. Per què? El rostre sense afaitar rasca la fina pell de la noia. Cas 4. Opium de Yves Saint Laurent. Una noia molt jove, molt molt seriosa. Es veu a anys llum que la pobra té molts problemes. Corre pel carrer de nit, desesperada. Acaba per trobar un jove, s’abraça i sembla que li va a fer un petó, en realitat li regira la roba fins que li pren el perfum. Engega el noi i ensuma el perfum. Potser és un perfum per les noies que volen matar nois d’infart? Hi està enganxada com altres a la pega? Cas 5. Decadence de Marc Jacobs. Una dona es va recargolant per terra, li fa mal la panxa? Potser que vagi al metge en comptes de posar-se perfum, quines males idees! El perfum es diu Decadence, és clar. Si un dia arribes a casa i la teva dona fa això treu-li el perfum de les mans i truca a emergències al 112. Cas 6. Pel mig se’m cola un anunci diferent, es tracta de Wipp Exprés, on un nen del tot idiota menja un gelat de xocolata en un llit amb llençols blancs. Òbviament el llit queda com us podeu imaginar: ple de gelat de xocolata. Des dels anys setanta està penat pegar als nens. No es podria fer una excepció? Cas 7. Agua fresca Extreme d’Adolfo Dominguez. Un armari surt d’un mar embravit a l’hivern. Fa la cara -sense afaitar, es clar- que qualsevol de nosaltres faria si fent el ximple es banyés al mar a l’hivern, quines idees… L’idiota no porta vestit de neoprè. L’expressió del rostre denota que acaba de llegir L’anticrist de Nietzche. Cas 8. Only The Brave Diesel. La veu en off diu: “has de ser valent”. El paio veu una dona i un llop amenaçador. I no se li acut res millor a fer que tirar-se de cap contra un mur de formigó, l’entravessa. La dona sense advertir que no va convenientment afaitat, se li tira a sobre. El llop acollonit perquè s’ha fotut de cap contra el mur o per la dona, no ho sabem, s’amanseix com un gat. Cas 9. Chloe. Una noia s’esbulla els cabells, amb una falsa rialla que et deixa gelat, voleu dir que hi es tota? Era així o s’hi ha tornat després de posar-se el perfum? Si li regales aquest perfum a la teva sòcia, es començarà a comportar com una il·luminada o posseïda pel banyeta? Quina por. Amb quantes substàncies estranyes el deuen fer? Cas 10. Terre d’Hermès. Un paio al desert es va tirant sorra fina vermella damunt, algú normal es fotria terra del desert a sobre? De sobte cau una mica d’aigua, com si al desert plogués! L’individu queda ple d’una mena de fang per tot arreu. El normal, si us trobeu en un cas així, és posar-se sota la dutxa una bona estona i treure’t la sorra i el perfum. Cas 11. Euphoria de Calvin Klein. Un perfum de marca de calçotets? Voleu dir que és la millor idea? Una dona estirada al límit d’un penya-segat, es pensa tirar? Acaba enganxada a un paio, però ella mira la càmera com absent, en que deu pensar? En la Crítica a la filosofia kantiana de Shopenhauer? No està pel que ha d’estar. O, pitjor, pensa en la difícil relació perfum/calçotets? Cas 12. J’adore de Dior. Una dona molt molt seriosa puja a una cúpula per una mena de llençol. Està desesperada, mentrestant se sent: “el passat pot ser meravellós” i el “el futur és or”. Ara reflexioneu durant deu minuts i envieu-me un mail amb les vostres reflexions. Cas 13. King d’Antonio Banderas. Es veu un home ric vell, un jove tòtil i un trendy amb pinta pànfil. La noia, és clar, se’n va amb l’Antonio Banderas. Que la noia desaparegui amb el Banderas, sembla raonable, però per què tots els altres homes ens hem de posar King si al final les noies prefereixen al Banderas amb perfum o sense? Cas 14. Code d’Armani. Aquest cas és xocant. A un paio que sembla sortit d’un poble prop de Catània l’any 1952, li han fotut un vestit molt car i modern que no enganya ningú. Sense afaitar ni res i, au! A anunciar perfum! Diu a una dona: “em pensava que t’havia perdut”. Fora el normal. Quina dona aniria a veure a aquest pàjaru! No hi deu ser tota. Cas 15. Hugo Boss pels “homes d’èxit” diu l’anunci. D’homes d’èxit ni ha molt pocs, si es que en queda algun. I si ni ha algun que s’ho creu és que es totxo del tot. Bé com que quasi no n’hi ha, crec sincerament que és un anunci fallit. En vendran molt pocs. Si fessin un anunci d’un perfum per un home fracassat, som legió, el negoci estaria assegurat pels segles dels segles. Cas 16. Sí de Giorgio Armani. Es diu: “sí a la llibertat” o “sí a mi mateixa”. la dona que es posa aquest perfum és sense cap mena de dubte molt narcisista. És un clar error dels departaments de màrqueting, les narcisistes no necessiten ni perfum ni parella ni res de res. Cas 17. “La vie es belle” de Lancome, ens diuen: “camí a la felicitat” Quan jo era jove el que en deien camins a la felicitat provocaven uns viatges dels que alguns mai més tornaven, la majoria es feien hippys de l’ensurt. Cas 18. Bleu de Chanel per homes. Una veu diu “Sempre seràs qui tu vulguis ser”. Imagineu-vos per un moment que una persona s’ho creu, es posa colònia i creu que és algú. Us estalvio la legió de perfums d’una marca molt molt estranya es diu “Cagolina Eguega”. I també els de Victorio y Luchino. Es veu que si et poses perfum d’aquesta marca, se t’oblida pagar impostos i llavors hisenda et persegueix. De fet l’únic anunci sensat per aquestes festes és el d’Almax.
Arribats a aquest punt crec que en podríem treure algunes conclusions. La primera és que això de les colònies i els perfums és molt perillós, per tant al final de cada anunci caldria posar un avís -com als medicaments- que digués això: “Llegeixi les instruccions d’aquest perfum i consulti el psiquiatre”. La segona conclusió és que els homes dels anuncis mai no s’afaiten, però això sí, es posen perfums. Saben que amb perfum o sense no tenen res a fer i un cop se’ls atansen, les dones estan pensant sempre en d’altres assumptes cosa que fa que la seva autoestima estigui per terra. Les empreses que fan màquines o estris per afaitar estan de cap a caiguda. Tercera. Les dones arriben a l’orgasme soles amb el perfum, no necessiten els homes per a res. De fet mentre estan amb homes estan més pendents de la càmera que d’ell. Quarta. És un tema propi dels misteris de “Cuarto milenio”. Iker Jiménez per què no hi ha cap perfum per a persones normals i corrents? Són només per a rics i famosos. Segurament es deu al fet que només els rics i famosos els poden pagar, però llavors, per què els anuncien per la televisió? Cinquena. Quasi totes les noies que surten als anuncis són noies maques però plenes de traumes, mals somnis i mala cara? Tots els que fan anuncis són misògins? Conclusió provisional les úniques dones que riuen i són felices, són les que no es posen perfum. Sisena. No sabem si els homes i dones dels anuncis es tiren per sobre el perfum o la colònia o si en realitat se la beuen. I tampoc sabem quins productes que enterboleixen la raó contenen. Moltes de les cares no són de gent normal, sembla que acabin de veure a John F. Kennedy viu. Setena. Si els anuncis de perfums fossin veritables, es demostraria que no és cert que a les dones se les guanyi fent-les riure. Si s’han posat perfum no ni ha cap que rigui. Setena i darrera, tot i que als anuncis tot són homes sense afaitar i emprenyats amb el món i les dones maques però rares rares, no sé com encara es busquen uns als altres, potser com diu una amiga meva: “Siempre hay una mierda para un tiesto”.

El triomfador del 20-D: Xavier Domènech

IMG_8025 (3)7

Com expliquem la gran victòria d’En comú Podem? Hi deu haver raons poderoses perquè el que sabem segur és que pel nom no és. No sé quins noms posen els de la nova política, n’hi ha per llogar-hi cadires. Prenen substàncies prohibides? Per explicar els 12 diputats d’En Comú Podem, ens pot ajudar conèixer la personalitat del líder català Xavier Domènech.

Va fer la seva tesina sobre el moviment obrer de Sabadell: Quan el carrer va deixar de ser seu. 1966-1967 i la tesi doctoral que va rebre tota mena de premis es titula Petits grans canvis. Moviment obrer i canvi polític en la dècada dels seixanta. 1962-1967, que tot i el poc pretensiós nom és ni més ni menys que la reivindicació que els canvis a Catalunya van venir del moviment obrer i dels joves. És tota una refutació que els canvis els van portar el Rei i Adolfo Suárez. Un bon aprenentatge.

Ha fet també una història dels moviments juvenils antifranquistes que culminen en la creació del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya a Entre el poder i la societat i una història de la lluita antifranquista i l’arribada de la democràcia de la Joventut Comunista de Catalunya a Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya 1970-1980. Amb aquests llibres ens podem fer una idea dels seus centres d’interès, que podríem resumir així: els canvis polítics els protagonitzen els de baix.

Més recentment ha publicat “Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos”. Xavier Domènech és un dels millors analistes del 15-M. Entre els seus referents trobaríem Walter Benjamin, E. P. Thompson, Antonio Gramsci, Josep Fontana, etc. Precisament, una frase de Thompson que cita en aquest darrer llibre explicaria com sorgeix el 15-M i la seva millor expressió política, Podem: “La avutarda por una ley muy conocida de la aeronáutica puede elevarse en el aire contra una corriente de viento fuerte”.

En la recent presentació del llibre que hem fet plegats, Antoni Farrés: “Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament”, Albert Om va dir: vés preparant el llibre “Quan vam assaltar el Congrés de Diputats”. Acabem d’assistir al moment inicial de l’assalt.

Domènech és un home profundament modern i que desconfia, amb raó, de la postmodernitat: “Las corrientes posmodernas han disuelto estas herramientas en el campo del análisi social”. Va ser durant tres anys membre de la Junta de la UPEC. Poc després del 15-M ja va teoritzar que caldria passar de la protesta a la proposta -que va ser precisament el lema de la UPEC d’enguany- i va passar d’una etapa prolífica com a historiador a protagonitzar tota mena d’intents de reconstruir l’esquerra. De totes maneres, deixeu-me dir que vaig fer un article al juliol de 2013 en què deia que es veia venir una nova generació de polítics molt ben preparats i citava Ada Colau, David Fernàndez, Gerardo Pisarello, Jaume Asens i el mateix Xavier Domènech. Tampoc podria imaginar, però, que l’èxit fos tan aclaparador. Que Xavi Domènech aconsegueixi 400.000 vots més que la millor victòria electoral del PSUC l’any 1977 sí que no era previsible de cap de les maneres. Domènech té clar, però, com es construeixen les hegemonies: “Consigue convertir su proyecto de clase en un proyecto percibido no ya como de clase sino como el común de todas ellas y de ellas a la sociedad en general”.

Domènech ha tingut el suport d’Ada Colau i de Pablo Iglesias. És clar que això explica l’èxit electoral d’ECP; ara bé, tampoc és menys cert que Domènech és, juntament amb Íñigo Errejón, el referent intel·lectual i ideològic d’aquesta parella de líders. Té, a més, l’avantatge d’un gran nivell cultural. Potser l’única pega que hom li pot posar és que si es prodiga massa en la política podem perdre per a la història el que és, al meu parer, el millor deixeble de Josep Fontana.