La dieta mediterrània és falsa

Hi ha molts dogmes a casa nostra. Ara que ja no existeix el dogma del «marxisme-leninisme», ni el del «marxisme i el leninisme», ni el maoisme, ni l’esperit sant, ara ens hem inventat la dieta mediterrània, molt més perniciosa que totes les altres. Escriure contra ella és com estar disposat que t’apliquin un 155 i acabis a Soto del Real. Tot i aquests evidents perills i en honor als més sagrats principis del periodisme us explicaré una veritat que ningú vol explicar.

Quan arriba l’estiu, els diaris estan saturats i es posen a parlar de ximpleries, cosa que s’agraeix. De què parlen? Doncs de beneiteries com la dieta mediterrània. Es parteix de la idea que «abans» la gent menjava equilibradament i de forma sana. D’on han tret aquesta bajanada? Si ens referim a la postguerra, tots sabem que la gent passava gana. Franco, el que 40 anys després de la seva mort encara té un gran monument pagat amb 2 milions d’euros dels impostos de tots nosaltres i amb uns monjos que resen per ell, desenvolupava una política econòmica directament delirant –l’autarquia– mentre ell i els seus es dedicaven des del primer dia a fer-se rics. Molt rics. De fet, Franco mentre encara durava la guerra es va fer multimilionari, saquejant tot el que va poder. Podeu estar pensant: ens referim a abans de la guerra. Bé, anem a l’inici de la revolució industrial. L’esperança de vida dels catalans, segons va analitzar Ildefons Cerdà, era espantosa. La raó? L’escassa alimentació, ja que els sous que pagaven no donaven per alimentar correctament una família. I si anem més enrere? Els pagesos catalans estaven al límit de la fam sempre. Els pagesos s’alimentaven d’arengades que portaven de tornada els vaixells que exportaven vi. I si anem a l’edat mitjana, els pagesos tenien prohibit, a més, la caça als boscos dels senyors feudals. Per això sempre s’han dibuixat els capellans molt obesos i els pagesos molt prims. Els monjos espoliaven als pagesos catalans, anomenats serfs de la gleba, una mena d’esclaus. Per aquesta raó els millors receptaris a Catalunya són els dels monestirs.

O sigui que «abans» el poble català no estava prim per la «dieta mediterrània», sinó perquè literalment passaven gana, amb una alimentació desequilibrada del tot, que feia que amb qualsevol petita malaltia se n’anessin a l’altre barri. Mentrestant els monjos i els nobles tenien atacs de gota de tant menjar. Només cal veure el que explica el pederasta Baró de Maldà, per exemple, dels menjars a casa seva i al monestir de Montserrat.

Ara ja sabeu la veritat de la «dieta mediterrània», si voleu estar més prims el que heu de fer és no menjar res. I punt.

Anuncis

Ciutadans de la República . Discurs inaugural UPEC 2018

Ciutadans de la República (fa molt anys que començo així, cada any sona amb tons diferents).

Estem contents aquests dies perquè ens hem tret de sobre una gran nosa: un govern d’extrema dreta corrupta. A més, no saben fer primàries, la democràcia els posa nerviosos. El PP tenia 869.553 militants, són detallistes fins i tot quan menteixen. El cens final de les primàries és de 66.384, poden votar el 7,6%. En el PP tot és mentida “salvo alguna cosa”. Es diu poc, però els catalans hem fet fora Rajoy. Sí, 36 diputats catalans contra Rajoy per 11 del PP i C’s. Sense Catalunya, Espanya tindria de president de govern a M. Rajoy.

La pregunta que ens hauríem de fer és: per què no hi va haver un govern de coalició fa dos anys? Inquietant. Quan ho va intentar Pedro Sánchez li van fer un cop d’estat en qüestió d’hores. Per altra banda, a Catalunya hi ha, almenys, 78 diputats republicans, dels que 34 són indepes de centredreta i 36 d’esquerres. Però, a més, hi ha 44 diputats republicans d’esquerres i 34 de centredreta. Caldria reflexionar-hi. També és inquietant. Crec que Torra és un mal president, un nacionalista essencialista que pensàvem que havíem deixat enrere. És segurament el pitjor error del catalanisme en una dècada.

Vull fer uns comentaris sobre els presos. Hi ha gent que diu que no hi ha presos polítics, diuen que hi ha “polítics presos”. Són els mateixos que diuen que a l’Espanya actual hi ha separació de poders. A l’Espanya franquista no hi havia presos polítics, estava prohibit dir-ho. El ministre de Justícia de Franco Antonio Iturmendi qualificava l’estat espanyol com a “estado de derecho” i negava que hi hagués “presos políticos”, sinó persones preses per “actividades delictivas de carácter subversivo, atentatorias al orden social e institucional del país, unas conductas que se encontraban tipificadas en el Código Penal como delitos contra la seguridad del Estado”. Durant la Guerra Civil, als republicans els acusaven de rebel·lió i d’auxili a la rebel·lió.[1] Després en deien “presos del TOP”. L’any 1973 Amnistia Internacional denunciava que hi havia un nombre important de “delincuentes por convicción”. Sembla que tornem a les ximpleries de fa tants anys. Ramón Serrano Súñer deia el 1977 que “se estableció que los rebeldes eran los frente-populistas”. “En realidad tildaban de rebeldes a los republicanos y no a los franquistas que se habían rebelado contra el poder establecido. Sobre esta base –continua– de la ‘justicia al revés’, sistema insólito en la historia de las convulsiones político-sociales, comenzaron a funcionar los consejos de guerra”.[2]

Un altre comentari sobre la pretesa fractura ciutadana. Quan hi havia un 13% d’indepes el 2007 no hi havia fractura. Ara que hi ha un 47% sí? A veure, els independentistes s’han d’acostumar a pensar que hi ha una part molt important de catalans que volen pertànyer a Espanya. I els que volen continuar pertanyent a Espanya s’han d’acostumar al fet que hi ha molts catalans que no volen pertànyer a Espanya. No ho trobo tan difícil. Quan ETA matava no deien que hi havia fractura social. Durant el franquisme la gent a la clandestinitat vivia en ambients on hi havia franquistes que explicaven que estava bé afusellar gent i torturar. Allò sí que era fractura. O sigui que paciència, que aquesta situació ha vingut per quedar-se. La democràcia no és conviure amb aquells que pensen igual, és conviure amb aquells que pensen coses que et semblen al·lucinants: uns pertànyer a Espanya, altres voler ser independents. Tothom s’ha d’esforçar, això es la democràcia: gent que pensa molt diferent. La fractura es produeix quan hi ha presos i exiliats, es trenca el fair play de la llibertat. És possible tenir relacions normals amb un que pensa que hauries d’estar a la presó? No. A una persona així no li diràs el que penses i el que fas, mentiràs i t’organitzaràs de forma discreta; de fet, ja vaig militar al PSUC a la clandestinitat.

Què hem d’aprendre de l’1 d’octubre? Ha estat la més gran manifestació republicana a Espanya des del 1939, fa 78 anys! Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “la pedagogía del ‘millón de muertos’, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería”. Els catalans hem deixat de votar el que toca per por. Clara Valverde, al llibre Desenterrar las palabras, explica que quan no es fa la recuperació de la memòria històrica des del conscient, amb símbols, amb persones, amb noms, explícitament, es crea confusió. Els avis han dit als néts des de l’inconscient: feu justícia ja! I dues generacions, els que tenen de 58 en avall, han explorat límits i els han trobat. Ho han intentat i han rebut, estan en estat de xoc, confusos i desorientats. Les porres de l’1-O, les detencions i l’exili són un recordatori per a tots. De fet, parlo amb por i escric amb por. Proveu d’escriure sobre Carrero Blanco, un criminal de guerra, i veureu què sentiu.

Crec que tothom està en estat de xoc. Vaig militar al PSUC i vaig fer mítings al costat d’Antoni Farrés a favor de la Constitució. No era gens conscient que amb l’article 155 es podia fer un cop d’estat. Amb una votació de dues hores al Senat es carreguen una llei orgànica del bloc constitucional. Cal recordar que vam portar la Generalitat abans que la Constitució. La Constitució era mil vegades millor que el Fuero de los Españoles o los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional.

Ara vull fer una reflexió de tipus personal. Estic molt afectat per les detencions. No hi ha cap dret en democràcia de detenir els adversaris polítics. Fa dos anys la conferència de cloenda la va fer Oriol Junqueras, en fa quatre Carme Forcadell va participar en una taula rodona. A Sabadell, d’on sóc, hi viu Jordi Cuixart. Com escrivia Marc Bloch, crec que la història a voltes ens ha enganyat. Allò era un punt de partida, com ens havia dit mil cops Solé Tura, i s’ha convertit en una llei en mans dels que hi estaven en contra.

Hi ha independència judicial? En la major part de casos és real. És com l’Agència Tributària: equivoqueu-vos una mica en la declaració de renda i en el 99% de casos us caurà una multa que caureu de cul. Ara, si ho fa la infanta no passa res de res. Hi havia un pacte tàcit que les majories al Congrés es transmetien al Tribunal Constitucional amb persones de gran nivell com Francisco Tomás y Valiente. Però va venir Aznar i el PP porta 26 anys amb majoria al TC. Van bloquejar la renovació durant els vuit anys de Zapatero. A més, controlen el CGPJ, que a la seva vegada nomena els càrrecs clau a l’Audiència Nacional, els Tribunals Superiors de Justícia i el Tribunal Suprem. Posen i treuen jutges. Per exemple, en la sentència del cas Gürtel, Bárcenas amenaça que, si la seva dona va a presó, xerra. L’endemà treuen un jutge progressista i en posen un de proper al PP. El resultat? La dona de Bárcenas, condemnada a quinze anys, no entra a la presó. Brillant!

Però hi ha més. Els catalans a la presó o a l’exili estan essent jutjats per una instància inadequada. Els hauria de poder jutjar un jutge ordinari de Barcelona. Al no fer-ho així es vulneren els principis bàsics de la justícia democràtica. En el cas del Tribunal Suprem, a més, es produeix un fet i és la impossibilitat de recurs. Així doncs, l’estat busca predeterminar el jutge i n’ha trobat dos d’extrema dreta a l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Tracten els manifestants de “muchedumbres”, amb “secuestro y disparos al aire”. S’han passat de frenada. La manifestació del 20 de setembre l’han convertit en una rebel·lió, és a dir, un dret consagrat en la Constitució com el dret a manifestació convertit en delicte. La pregunta que es faria qualsevol observador o historiador: quants morts hi va haver? Cap. Quants ferits? Cap. Només dos cotxes amb la carrosseria abonyegada. Als únics que haurien de jutjar són als sòmines irresponsables que van deixar dos cotxes amb armes a dins enmig d’una manifestació. També tenim un jutge d’extrema dreta al jutjat 13 de Barcelona, que compta amb un cap de la guàrdia civil que fa informes amb idees d’extrema dreta. Es tracta del teniente coronel Daniel Baena, que a Twitter, amb el nom de Tácito, posava a caldo els independentistes.

Però encara hi ha més: els jutges del cas “La manada”. On tothom veu una violació esborronadora, ells veuen fins i tot gaudi de la noia. La gent protesta i el president del Tribunal Superior de Justícia de Navarra (TSJN), Joaquín Galve, afirma que són una “turba instigada per moviments antisistema”. L’extrema dreta és profundament misògina.

On és la solució? La solució és el republicanisme. He trobat a faltar en aquests darrers mesos banderes republicanes espanyoles als balcons de Catalunya. Hi ha la meitat de catalans que volen pertànyer a Espanya, correcte, però a l’Espanya borbònica? D’una monarquia hereva del franquisme, mai revalidada, de qui ni es fan enquestes i que és corrupta fins al moll de l’os?

De tant en tant hem d’alçar la mirada i adonar-se d’on són els altres. Les esquerres sempre ens tallem les venes i no ens adonem del que passa a l’altra banda ideològica. Els del PDeCat, els convers, estan desorientats. S’han tornat indepes, republicans i, per tant, antisistema. I no se n’adonen. La desorientació que tenen és galàctica.

Hi ha gent que diu que ara s’ha trencat la idea que hi ha un sol poble. Pretenen liquidar un dels grans encerts de l’antifranquisme i de l’acció democràtica a Catalunya dels darrers 40 anys. Per molt que es digui, no hi ha vot ètnic. Si n’hi hagués, els indepes no arribarien al 10% S’hi han fet moltes, moltes coses bé. Hi ha gent que diu hi ha adoctrinament a l’escola. Jo vaig tenir la sort de conèixer Marta Mata, que també va ser regidora d’educació a l’Ajuntament de Barcelona pel PSC. Ens ho hem de carregar tot?

Tenim un rei d’extrema dreta. El besavi de l’actual va tenir el seu 3 octubre. Des del 1902, amb la majoria d’edat d’Alfons XIII, fins al 1917 de 180 ministres cap era nascut a Catalunya. L’any 1913 Alfons XIII fa a Cambó una proposta insòlita: “Hagan una Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca”. Tabarnia avant la lettre.

Felip VI ha fet com Alfons XIII en l’acte al Palau de la Generalitat del 24 de maig de 1924 on reivindica Felip V: “Yo sé que en aquellos momentos era necesario tomar medidas. ¿Por qué? Por Cataluña, para salvar a Cataluña”. Es referia al decret de Nova Planta. Al cap de set anys es proclamava la República a Barcelona, no és casual. Macià va proclamar la República i qui envia Madrid? 10.000 piolins? No, envien una delegació amb Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer per arreglar-ho. És la diferència entre tenir un rei o una república: uns t’envien l’exèrcit o els piolins, els altres intel·lectuals a dialogar.

Cal un replegament temporal, cal reflexió serena i llarga. Hem d’aprendre del que ha passat i revisitar la Transició. Hi va haver 650 morts, 188 morts per la violència institucional. La lluita va ser desigual. Per una banda, policia, jutges, exèrcit i poder econòmic. Per l’altra banda, idees i voluntat popular.

L’any passat a la UPEC vam fer un debat, “Els feminismes d’ara”. Intuíem que alguna cosa estava movent-se. Al cap de pocs mesos, el 8 de març de 2018, hem assistit a la més gran manifestació feminista de la història de Catalunya.

En la darrera jornada de la UPEC vam presentar un llibret sobre Abdó Terradas. Aquest any Raül Aguilar ens ha tornat a fer un gran llibret, Narcís Monturiol i el submarí que posaria fi a totes les guerres. En ell Monturiol diu: “La societat té elements poderosos de malestar, qui no desitja reformar-la? Si ser reformista és ser sediciós, revolucionari, admeto la qualificació”. Fa 150 anys. Fa estremir la seva actualitat.

Em sento identificat amb Pere Coromines. Coromines va ser detingut el 1896 en l’anomenat procés de Montjuïc. Va ser testimoni de les salvatges tortures infligides a milers de treballadors al castell, els seus escrits van donar la volta al món. Va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Un cop a l’exili de Buenos Aires, després de la guerra antifeixista va escriure: “Mentre subsisteixi la República Espanyola jo seré fidel a l’Espanya republicana, perquè sempre ho he pensat així i perquè no tinc ni ganes ni possibilitat espiritual de canviar. Però jo no tinc cap compromís, ni històric, ni sentimental, ni polític, amb una Espanya monàrquica i feixista”.

Moltes gràcies.

Jordi Serrano. Rector de la UPEC

Barcelona, sala Brigades Internacionals, UGT, antic local del CADCI, 4 de juliol de 2018

 

[1] Entrevista realitzada per Daniel Escribano i Ariadna Suari a Juan Manuel Olarrieta. Sin Permiso, 31/03/2018.

[2] DA: Verdugos impunes. Pasado & presente. Barcelona, 2018, p. 61.

Coses sorprenents de la política

Estem contents aquests dies perquè ens hem tret de sobre una gran nosa: un govern d’extrema dreta corrupta. A més no saben fer primàries, la democràcia els posa nerviosos. El PP tenia 869.553 militants, són detallistes fins i tot quan menteixen, el cens final de les primàries es de 66.384, poden votar el 7,6%. En el PP tot és mentida « salvo alguna cosa».

Es diu poc però els catalans hem fet fora Rajoy. Sí, 36 diputats catalans contra Rajoy per 11 del PP i Cs. Sense Catalunya Espanya tindria de president de govern Mpuntorajoy. Si Catalunya no formés part d’Espanya el president de govern a Madrid seria Rajoy.

La pregunta que ens hauríem de fer és, per què no hi va haver un govern de coalició fa dos anys? De fet hi ha 11 milions de persones que han fet possible l’actual govern per 10 l’anterior. Inquietant. Quan ho va intentar Pedro Sánchez li van fer un cop d’estat en qüestió d’hores. Per què ha estat possible ara?

Per altra banda a Catalunya també tenim gran interrogants sense resposta fàcil. A casa nostra hi ha, almenys, 78 diputats republicans. Dels que 34 són indepes de centre dreta i 36 indepes d’esquerres. Però a més hi ha 44 diputats republicans d’esquerres i 34 de centre dreta. Caldria reflexionar-hi. També és inquietant preguntar-se perquè no tenim un president de la Generalitat d’esquerres.

Finalment una reflexió. És possible el joc democràtic si una part de partits creuen que els seus adversaris han d’estar a la presó? Crec que no. És més, crec que l’existència de presos fractura la societat. Si em relaciono amb algú que en realitat creu que he d’estar a la presó i que farà el possible per ficar-m’hi, òbviament no li explicaré el que en realitat penso. I si he de fer activitats derivades d’aquestes idees, les acabaré fent de forma discreta o clandestina. I escriuré amb un nom de guerra en pasquins clandestins. De fet tot això era la meva militància a la JCC i al PSUC a la clandestinitat.

Josep Borrell es preguntava a l’escola d’estiu de SCC qui tenia superioritat moral en aquest conflicte. La resposta és clara: els republicans. A SCC hi ha franquistes, falangistes, de Somatemps, carlins, etc. Que els republicans tenen limitacions i contradiccions? Clar. Però hi ha llocs millors on anar que en un on el seu president, fins fa poc, era un ultrafeixista.

L’any 2013 Josep Ramon Bosch celebrà el 18 de juliol a Coll de Moro, prop de Gandesa, on hi ha el monument franquista, al lloc des d’on Franco seguia la batalla de l’Ebre. Hi ha una fotografia que ho testimonia i per si faltava poc es veu una bandera monàrquica amb l’ aguilucho feixista. No es pot ser jacobí i monàrquic. I no hi ha cap més espanyol per fer d’ambaixador a Itàlia que el pepero Alfonso Dastis?

Que els bascos no ens donin lliçons!

Es sorprenent la bona fama que tenen els bascos a Espanya. Recapten tots els diners i la immensa majoria se’ls queden, per contra els catalans paguem més que ningú i en retornen menys. Es pot argüir que els madrilenys també. Només un petit detall, en estar tots els ministeris allí, això fa que tinguin 150.000 funcionaris més molt ben pagats, que representa que ens beneficien a tots. I si els posen a Barcelona?

Fins i tot ens els pitjors anys de plom dels assassinats d’ETA estaven més ben vistos els bascos que els catalans. Tant hi feia que la major part de matances més brutals els etarres les fessin a Catalunya: Hipercor a Barcelona, Vic, Sabadell, etc. Res hi feia que totes les forces polítiques catalanes rebutgessin de pla la violència etarra. Mentrestant tota aquesta barbàrie passava, Xabier Arzalluz feia uns mítings que deixaven escruixit el més radical.

Darrerament ha arrelat altra volta la idea que els bascos són moderats i sensats. Si un extraterrestre aterrés a Espanya al·lucinaria. El que més m’emprenya és quan venen polítics bascos a donar-nos lliçons. Si Catalunya tingués el concert i la quota basc no estaríem on estem, senyor Urkullu! Es diu que no el vam voler. Homeeee! Els catalans a la transició van facilitar tot el que vam poder l’arribada de la llibertat, no en va, vam ser amb l’Assemblea de Catalunya a l’avançada de l’antifranquisme. I ara l’excés de prudència es converteix en una coartada per als intransigents. L’any 1898 ja el reclamava el federalista Francesc Pi i Margall. Per què els que es reclamen del federalisme no llegeixen al gran líder ideològic i no reclamen el concert?

Potser tenia raó Josep Pla quan deia que «quan un basc es dona a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat resulta un centreeuropeu absolutament estàndard.» O de fet José Bergamín, l’any 1983 quan se’n va de Madrid a viure a Guipúscoa i es vincula a Herri Batasuna, li pregunten: « ¿Por qué ha decidido usted vivir en el entorno del radicalismo nacionalista vasco?» La resposta es clara, com diu Gregorio Morán, una llegenda: « Porque son los más españoles de todos».

Normalment es diu que els bascos saben negociar i els catalans no. Bé, el que ha passat al meu entendre és que malauradament la violència ha donat els seus fruits i en general els governs espanyols han complert amb els compromisos amb els bascos, mentre han incomplert els compromisos amb els pacífics dirigents catalans.

Soc dels que pensa que han apropat els presos polítics catalans perquè estava negociat ja amb el PP apropar els presos bascos que han comès assassinats. Que consti que crec que haurien d’estar a prop del País Basc des de sempre. El missatge que està donant la Brigada Aranzadi i la cúpula del poder polític espanyol és francament immoral. Es miri per on es miri.

L’esplai, l’escoltisme popular i Epicur

Aquests dies el país bull d’activitats d’esplai i d’escoltisme per tots el racons de la nostra geografia. Des de casals d’estiu urbans a les ciutat, fins a colònies, campament o rutes.

Una de les joies millors de l’educació pel civisme i l’altruisme a Catalunya són els esplais i agrupaments escoltes. I, en canvi i paradoxalment, tenen mala premsa. Els esplais i agrupaments escoltes laics han demostrat al llarg dels anys que són el millor instrument per l’educació en la participació democràtica, en la transmissió dels valors progressistes de la solidaritat i la fraternitat. Una part molt important de la gent activa a Catalunya va aprendre a participar i a comprometre’s quan eren infants als esplais o als caus. Fins i tot hi ha qui diu que el moviment 15-M va ser protagonitzat fonamentalment per gent que provenia dels esplais i agrupaments laics i d’esquerres de Catalunya. L’any 1994 es va iniciar el moviment pel 0,7% dels pressupostos a la cooperació amb el tercer món amb una acampada als parterres de la Diagonal de Barcelona protagonitzada fonamentalment per escoltes catòlics. L’hegemonia ha canviat de bàndol.

Doncs bé, la pregunta que ens hauríem de fer és: si és tan clar que els esplais i agrupaments aconsegueixen que la gent que passa pels seus grups i activitats acabin essent ciutadans actius, per què no se’ls promociona més i per què no se’ls dona més reconeixement social? La resposta és clara, precisament per això. Al poder no li interessa que hi hagi ciutadans actius i lliurepensadors.

Durant el franquisme l’escoltisme havia quedat congelat en el temps, encarcarat i antiquat. Cap a l’any 1964 i 1965 va sortir un grup de gent a l’avançada que davant la impossibilitat de fer evolucionar l’escoltisme controlat per bisbes impresentables i franquistes com Gregorio Modrego van crear, als barris amb més dificultats socials, econòmiques i culturals, un nou tipus d’entitat anomenada «Esplai» amb coeducació i mètodes avançats. Dels esplais en podríem dir també escoltisme popular. No ho sabien però van rememorar la American Woodcraft for Boys fundat el 1901 als Estats Units per Ernest Thompson Seton. La seva proposta promovia la formació de petits grups de nois autogovernats, i que s’educaven en contacte amb la natura per mitjà de jocs inspirats en les pràctiques dels indis pell-roges idealitzats. Practicaven el que anomenaven «l’art dels boscos».

Una mica abans a Catalunya un altre home avançat al seu temps Odón de Buen introduïa el concepte d’educació en la natura i de la natura. Ho va fer a la Universitat de Barcelona on va introduir per primer cop a Espanya el Darwinisme i després a l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tots aquests beuen de la idea d’Epicur de sortir de les ciutats i educar des del jardí. Això passava 200 anys abans de la nostra era.

Cal una comissió de la veritat a Catalunya

Fa uns dies volia saber quantes persones van ser indemnitzades per haver estat a la presó durant el franquisme. La informació era dispersa i poc fiable. Vaig decidir dirigir-me al Portal de Transparència de la Generalitat de Catalunya i sol·licitar la informació. Òbviament amb les reserves i escepticisme propis de qui n’està escaldat. Doncs al cap de poc dies vaig rebre un mail amb un enllaç. No només em responien sinó que, a més, ho han penjat a internet de tal forma que tothom hi tingui accés fàcil. Han aprofitat per fer-ho amb un sistema que permet tenir la informació per localitats i anys. Ostres, hi ha coses que funcionen!

La història és la següent. Mitjançant l’aprovació del Decret 288/2000, de 31 d’agost, i del Decret 330/2002, de 3 de desembre, el Govern de la Generalitat va posar en marxa una política pública, encara activa, d’indemnitzacions econòmiques per a persones que van ser empresonades per actes d’intencionalitat política i defensa de les llibertats durant la Guerra Civil i el franquisme i per als seus familiars directe. Des del 7 de setembre de l’any 2000 fins al 10 de novembre del 2015 s’han presentat 39.488 sol·licituds d’indemnització, de les quals 22.449 han estat concedides i 17.039, refusades. La majoria de les peticions que s’han desestimat ha estat perquè els sol·licitants no han pogut acreditar documentalment la privació de llibertat. No és fàcil.

D’entrada hem de dir que quan es va preveure aquesta iniciativa es calculava que ho sol·licitarien unes 3.000 persones. La dada final multiplica per 13 la prevista. El que sorprèn són dues coses. La primera és que es trigués 23 anys a fer-ho. La segona és la quantitat de gent que havia estat a la presó i era encara viva l’any 2000!

Potser no podrem agrair a moltíssima gent el que van fer por portar la democràcia i la llibertat a Catalunya, però almenys ho podríem estudiar i comptar. Per què no es fa una comissió de la veritat a Catalunya?

Al món hi ha hagut 24 comissions de la veritat: Bolívia, Argentina, Zimbabwe, Filipines, Txad, Xile, Nepal, El Salvador, Alemanya, Haití, Malawi, Guatemala Sri Lanka, Uganda, Sud-àfrica, Equador, Nigèria, Perú, Sierra Lleona, Corea del Sud, Uruguai, Timor oriental, Ghana, Panamà i Sèrbia-Montenegro.

Si fem una proporció a Espanya serien unes 246.681 persones. És a dir, més d’un milió de persones vivint en famílies on un familiar va estar pres durant el franquisme. Que hi ha por al moll de l’os de la gent és evident i explica en part el que passa. Després de 40 anys potser ens hi podem atrevir, o encara no?

No hi ha presos polítics?

Des de fa molts dies estem tenint un debat molt ximple. Hi ha molta gent que afirma que no hi ha presos polítics a Espanya. Ho trobo una afirmació increïble. Gent com Jordi Cuixart o Jordi Sánchez, estan a la presó acusats de tota mena de delictes, sedició, rebel·lió, etc. Qui els acusa són jutges d’extrema dreta amb testimonis d’extrema dreta i guàrdia civils d’extrema dreta que fan informes delirants. No tinc espai però hi ha noms i cognoms de tot plegat. Visca la independència judicial! Bé, el dia 20 de setembre davant el Departament d’Economia l’únic que hi va haver va ser una manifestació de protesta. Sí, la gent en una democràcia munta manifestacions de protesta quan està emprenyada per una decisió del poder. El dia 20 de setembre van detenir persones com si fossin terroristes a primera hora quan els haguessin pogut detenir a l’entrada del despatx. I va voler fer un escarment, una humiliació. I la gent es va manifestar.

Bé no hi ha cap règim democràtic o antidemocràtic que accepti mai que té presos polítics. Els demòcrates ara els costa d’acceptar-ho i per això diuen que hi ha «polítics presos» una bretolada intel·lectual. Un «polític pres» és Luís Bárcenas per delinqüent. Crec que tenim polítics covards, si creuen que hi ha polítics catalans que han d’estar a la presó haurien de ser valents, dir-ho i no amagar-se. I convenir que vivim en un país amb poca tradició i costums democràtiques. Estem en un règim franquista? No. El franquisme era molt pitjor. Però estan soscavant la qualitat de la democràcia espanyola a marxes forçades. Tenim un règim molt poc edificant. Ho diu Ignacio Sánchez-Cuenca.

Durant el franquisme no es podia parlar de presos polítics i es parlava de presos de « Orden Público» en al·lusió al Tribunal de Orden Público –actual Audiència Nacional–. Per exemple l’any 1961 hi havia 15.202 presos polítics dels que 1.596 eren dones. La tasca de les organitzacions de drets civils era molt complicada, i l’any 1973, per exemple, Amnistia Internacional no podia usar el terme «pres polític» i en les denúncies afirmava que hi havia un gran nombre de «delincuentes por convicción».

Acusar de rebel·lió els Jordis és una bretolada. Ramón Serrano Suñer, filonazi i cunyat de Franco, deia l’any 1977 « se estableció que ‘los rebeldes’ eran los frente-populistas». En realitat titllaven de « rebeldes» als republicans quan qui s’havia rebel·lat eren els del Alzamiento Nacional. Súñer diu que era una «justicia al revés». Com ara qui ha fet un cop d’estat, segons Javier Perez Royo és el Tribunal Constitucional.

O els deixen anar o es pot donar la paradoxa que acostin els terroristes confessos bascos al País Basc i a alguns els deixin anar, mentre tenen pacifistes catalans a la presó i a la quinta forca. Una indecència, una immoralitat. Estic molt, però que molt emprenyat.