Un nou manifest de les esquerres catalanes

M’ha arribat un mail on em demanen que m’adhereixi a un manifest que ha escrit un insigne intel·lectual, polític, escriptor i autor de nombroses traduccions, en nom d’un grup més ampli de persones preocupades per al moment que viu Catalunya. M’estic rumiant si adherir-m’hi. El manifest té quatre punts:

1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.

2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.

3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària; i

4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

M’han dit que entre aquest grup de persones hi ha gent de la CUP, de CeC, d’ERC, del PSC i independents de tota mena que pretenen fer una gran aliança de les esquerres i treure de la direcció del desafiament nacional al PDeCAT. M’he decidit a adherir-m’hi. He telefonat a un amic i li he demanat el correu electrònic de l’autor i m’ha dit que no en té. Ostres, que estrany! Un individu que no té mail! És que potser és ludita? No. Es veu que els estalinistes el van assassinar el juny de 1937. Va fer molts llibres i traduccions: en destacaré una de l’any 1935,  Anna Karènina, de Lev Tostoi. Resulta que l’escrit és d’ Andreu Nin i el va publicar el setembre de 1934, pocs dies abans dels fets d’octubre que van acabar amb el govern de la Generalitat a la presó. (Dec aquest article a la generositat de l’amic Miquel Salas). Vinc de la tradició comunista del PSUC, però cal reconèixer que el marxisme heterodox ofereix una gran quantitat de punts de referència impressionants per als lliurepensadors d’avui. De fet, el gran èxit del PSC dels 70 va ser beure de l’herència del POUM, de la mà d’un seguit de vells lluitadors que els van transmetre el fil de la història: un marxisme desacomplexat i no dogmàtic. Però el que sobta més és que mentre tots creiem que vivim en l’època de la velocitat, la pressa i el canvi, en realitat avancem molt poc, però que molt poc.

Feminisme i laïcitat

La setmana passada vaig dinar al restaurant de la biblioteca del Vapor Badia i vaig aturar-me en una exposició que hi ha a l’entrada. És una exposició que pretén promoure els valors de l’antiracisme entre els sabadellencs. No sé si el lloc escollit és el millor per una iniciativa que pretén difondre aquests valors. Els ciutadans que llegeixen son el “target” adequat? Pretén alertar-nos sobre la manipulació informativa i responsabilitzar-nos per tal que adoptem una actitud crítica davant els comentaris i informacions de caràcter tendenciós o racista. Ens alerta que “no ens deixem portar per les notícies negatives i sensacionalistes”.

És un empeny lloable. Però la meva sorpresa rau en el fet precisament que es cau en allò que es critica. L’exemple que es posa és els conflictes derivats de l’ús d’una curiosa de peça de roba anomenada burquini a França. Dos plafons. Es pregunta tendenciosament: “Queda palesa l’agressió viscuda per aquestes dones? Segueixen sis opinions, totes d’una forma postmoderna d’analitzar les coses, és a dir d’analitzar-les al revés. Però anem a pams.

Una part molt important de les dones que emigren cap a Catalunya ho fan fugint de les guerres, de la fam o de les humiliacions que règims autoritaris, despòtics i teocràtics donen a les dones, tapant-les fins a extrems grotescos. Les valeroses feministes són atacades per policies religiosos, detingudes i empresonades. Com diu Xavier Domenech la gent quan emigra busca l’esperança. Qualsevol analista lliure de prejudicis es preguntaria per què una dona es posa el burquini a França? La resposta pot ser binària. La primera perquè l’obliga, el marit o l’imam. Si fos així estaríem davant d’una forma de violència de gènere. Pot ser -ho dubto- que ho faci perquè vol. En aquest cas estaríem davant d’un cas clar d’alienació. No em sembla correcte que un govern d’esquerres usi el punt de vista de l’alienat. En els conflictes de classe es posarien a favor dels esquirols?
Per tal que no es digui que opino fora de context explico el que diu en un plafó firmat per Íñigo Sáenz de Ugarte: “En uns països l’obligació és posar-se roba; a França la contrària. En ambdós casos s’invoca la moralitat pública: religió i laïcisme compateixen nivells de coerció sobre com han de vestir les dones. De nou el factor cultura té un important pes en tracta d’imposar? una suposada identitat cultural única sobre una minoria.”
Anem a pams, que l’únic país sospitós de no respectar els drets de les dones citat a l’exposició sigui França, és intel·lectualment una indecència. França és un dels pocs països del món on des de fa més anys hi ha llibertat religiosa i de consciència. A França devem la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Dos anys després Olympe de Gouges va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.
Però la segona part de l’afirmació “religió i laïcisme compateixen nivells de coerció sobre com han de vestir les dones.” Posar la religió i la laïcitat al mateix nivell és una altra temeritat derivada del desconeixement. D’on surt el feminisme? De les valeroses atees, lliurepensadores o agnòstiques que van qüestionar els contravalors del patriarcat de l’església catòlica i de la dreta. El mateix passa en els països governats per teocràcies islàmiques. Aquí ho sabem bé, vam patir el nacionalcatolicisme. No sé per què en l’exposició no es critica els Rouco’s de l’islamisme que volen reduir les dones al no res. Per cert les feministes d’aquí com Angeles López de Ayala, Teresa Claramunt o Isabel Vilà, si aixequessin el cap al·lucinarien. I si abans d’exposar texts lisèrgics ens ho mirem? Per cert la nostra casa del comú podria afegir-hi un homenatge a les noies sabadellenques filles d’un món llunyà que com heroïnes lluiten cada dia als nostres instituts per ser lliures, perquè no les casin a la força o per no portar el vel.

Al web de Drets Civils de l’Ajuntament de la ciutat hi ha un apartat de “Creences” i sorprenentment a dins hi trobem un espai que diu “Laïcitat”. És una contradicció. Els ateus i agnòstics bàsicament “no creiem”, no tenim dogmes en els que creure com ho fan els seguidors dels llibres sagrats. Partim del dubte i la recerca. Cal dir però que l’apartat de definició de laïcitat és molt correcte.

La burgesia, Catalunya i el procés

Hi ha un determinat corrent de l’esquerra que considera que el catalanisme és una qüestió de la burgesia. I que, per tant, no hauria d’afectar ningú de l’esquerra. A vegades citen Jordi Solé Tura i el seu llibre Catalanisme i revolució burgesa quan en realitat és un assaig sobre El pensament polític d’Enric Prat de la Riba. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». És en el que, al meu parer, estem ara precisament. Bé, doncs, passem de la història a l’actualitat. Hem vist que quan s’ha despertat un gran sentiment de país a partir de l’any 2010 qui més en contra s’hi ha declarat ha estat la gran burgesia catalana, representada pel Banc de Sabadell, CaixaBank i les més arnades institucions burgeses com el Círculo Ecuestre i el Foment del Treball Nacional. Per cert, curiós nom aquest de gent que treballar, el que és treballar, no ho han fet mai. Sembla bastant clar doncs que la burgesia de veritat de Catalunya no està a favor d’exercir el dret a l’autodeterminació. Ho entenc, es comença decidint com regir els destins de Catalunya i s’acaba volent decidir com regir l’empresa on treballes. Els nobles i després la burgesia sempre han fet el mateix, al moment de la veritat s’han posat d’acord amb els oligarques de la capital del regne: el 1713 firmen el vergonyós conveni de l’Hospitalet, l’any 1902 durant la vaga general demanen el suport de l’exèrcit i organitzen una repressió despietada, el mateix faran l’any 1909, l’any 1923 saludant efusivament el cop d’estat de Primo de Rivera i no parlem ja de 1936 quan els burgesos van a Burgos a posar-se al costat de Franco. Doncs ara estan fent el mateix. A Portugal, en canvi no ha estat així, seria llarg d’explicar. Per què es continua dient que el que passa a Catalunya es cosa de burgesos?

Ara a les restes de CiU poc a poc se’n van anant alguns dirigents, no havien pensat que per aconseguir la independència calia jugar-se el càrrec, el patrimoni i probablement la llibertat. Sembla que no han llegit cap llibre sobre la història del nostre país, si n’haguessin agafat un a l’atzar i l’haguessin obert també a l’atzar, haurien vist que totes les llibertats de les que avui gaudim han estat arrancades a base de moltes lluites, molt de patiment i molts, molts morts: Ramon Xaudaró, Francesc de Paula Cuello, Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret, Salvador Seguí o Lluís Companys. Cap d’ells de dretes, és clar. Llavors, de què estem parlant? Potser hi ha gent d’esquerres que en el fons no confia gens en el poble de Catalunya quan desafia el poder de l’estat. Si es vol dirigir cal estar al capdavant.

Sou molts, ells molt pocs

Vivim uns dies trepidants, de cruïlla. Miro la darrera enquesta i veig que si es fessin eleccions al Parlament ara hi hauria 77 diputats d’esquerres i 58 de dretes. Però és més, n’hi hauria 100 de republicans i 35 de monàrquics. Si la gent progressista d’aquest país no està contenta i esperançada que s’ho faci mirar. El poble ha virat cap a l’esquerra i cap al republicanisme com mai des de 1939.

Caldrà, però, generositat, altruisme, despreniment, lluita, perseverança, renúncies, sacrificis, esperança i somnis. Sense tots aquests valors no hi ha canvi. La setmana passada escrivia sobre la necessària aliança intergeneracional pel canvi. Posaré un bon exemple de com hauria de ser aquesta aliança. El programa de Corbyn és el següent: matrícules universitàries gratuïtes, nacionalització del sector elèctric, de correus, dels ferrocarrils i de l’aigua. Prohibició del fracking, augment del sou mínim i del sou als funcionaris. Tirar enrere reformes laborals i tornar a donar drets als treballadors enfront les empreses. I un llarg etcètera d’impostos als rics i gran empreses i mesures de despesa social.

Per si fos poc explicaré una anècdota protagonitzada per Jeremy Corbyn. Va anar al festival de Glastonbury amb una llibreta a la mà però sense llegir i com aquell que no vol la cosa, va sortir a l’escenari i va donar les gràcies d’estar en un lloc on se cita el cèlebre historiador EP Thompson. Thompson ens va ensenyar que la historia també la fan aquells que ho van intentar equivocant-se. Que la història no és lineal i que quan es fa ningú sap on va. Thompson ens rescatava personatges com William Morris que el 1893 escrivia frases com aquesta: «Intel·ligència suficient per concebre, coratge suficient per voler, poder suficient per forçar». Doncs bé, en aquest context, Corbyn rememora Percy Bysshe Shelley, un revolucionari anglès, equivalent al nostre Abdó Terrades i autor d’un llibre, La necessitat de l’ateisme. Va citar de memòria un poema: «Alceu-vos com lleons rere la somnolència / En nombre invencible / Tireu a terra com la rosada les vostres cadenes / caigudes sobre vosaltres en el somni / Sou molts, ells molt pocs»

A qui li estranya que amb un programa socialista de veritat i amb un nivell cultural com el que demostra, els joves s’afiliïn en massa al partit laborista i el votin. Si ara hi hagués eleccions guanyaria de llarg contra tots els poders mediàtics i financers de la Gran Bretanya. Corbyn assenyala el camí del socialisme en democràcia al segle XXI. Som molts, ells molt pocs.

Discutim sobre el Centre i la tinta indeleble

Coincideixo en part amb en Joan Saumoy amb el fet que sembla que a Sabadell només discutim sobre un territori de 400 metres al voltant del campanar de Sant Fèlix. De fet si mirem on viuen els regidors de la ciutat ens adonarem que aquest és un efecte pervers de la mirada subjectiva de les persones, Walter Benjamin en diria que està gravada amb tinta indeleble. Per no anar més lluny, dos exemples. Primer em referiré a l’acabat tros de la plaça Espanya. Tant si vas a buscar el tren per un cantó com per l’altre, els que ho han dissenyat pretenen que ens fregim. Si has d’esperar els semàfors, ja cal que et posis crema de protecció solar. Tant els costa als que dissenyen els espais públics anar a allà i preguntar a la gent? Tant costa posar uns quants arbres que facin ombra en tot el recorregut fins l’estació? El segon exemple és l’avinguda Josep Tarradellas. Fa uns quants anys que s’han acabat les obres en superfície, tant costa plantar les arbres i als parterres, als pocs espais que han deixat els arquitectes i urbanistes? Quans anys haurem d’esperar més? Però és clar, aquests espais no tenen el glamour del Centre.

Al Centre portem 10 anys parlant de què fer-hi. De fet la decisió més important, posar l’estació al Passeig, la va marcar definitivament i la segona, posar-hi un pàrquing, és com llançar una escopinada als fills i als néts de tots els sabadellencs. Ni els renéts ho podran arreglar. Sincerament, el Centre era molt millor abans de fer-hi el pàrquing de la plaça Dr. Robert i les obres d’ara. De llarg. Si féssim una enquesta el resultat seria esfereïdor.
Però a més de què han servit tants debats, tants projectes, tants concursos d’idees, tants anys d’articles? Ha arribat l’hora i, oh sorpresa, no vam posar la fira de Santa Llúcia perquè els responsables van descobrir, després de deu anys, que generava servituds i que no s’hi podia fer res a sobre. Quina confiança hem de tenir els ciutadans que no hi entenem, si els que hi entenen cometen errors d’aquesta volada?

Ara l’Ajuntament ha presentat un pla per pacificar el Centre, és a dir, per treure els cotxes del Centre. Una bona mesura que fa falta que accelerin. Com més a prop de la propera campanya electoral, més difícil serà fer-ho. Els cotxes en una ciutat són com les rates, proliferen sense límit i com més espai els dones més espai agafen. Tenim 121.000 vehicles. Una cosa que no té cap sentit ni cap proporció. Si un dia tots els sabadellencs i sabadellenques es despertessin i volguessin anar motoritzats, la ciutat s’aturaria en sec. Sort que molts el tenen per l’estatus i no pel servei que donen, atenent al seu elevat cost. Només s’usen un 4% del temps. Un autèntic malbaratament de recursos.
Aquests dies ha estat notícia que tres de les nostres institucions més tradicionals critiquen el pla. No els agrada que treguin els cotxes del Centre. No ho entenc. No sé com han comptat aquests 3.000 llocs de treball que diuen que es destruiran si es limita l’ús del transport privat. Inventant-se dades estrafolàries es treuen credibilitat (Josep Maria Porta diu 2.500 i la Cambra de Comerç 3.000). Sembla que vagin en contra dels interessos dels comerços i de les empreses del Centre. Han estudiat com arriben a la feina els seus empleats? Han estudiat com arriben els seus clients? Jo els ho diré a peu, en tren i en bus. Abans de crear alarma podrien encarregar un estudi. Cal a més, que respectin les institucions que són de tots. Tot i que els seus representants caldria que busquessin l’empatia de la gent, no triguessin tant en prendre decisions i pengessin els projectes al web. En resum, els estudis diuen que traient els cotxes del Centre s’aconseguirà que hi pugui venir més gent i més ràpidament. Totes les experiències al món van en aquesta línia i a Barcelona, des del debat sobre la peatonalització del portal de l’Àngel fa una pila d’anys, va quedar clar. Vist el resultat calamitós de com ha quedat el Centre i si em comptes d’urbanistes i arquitectes dissenyen la ciutat, biòlegs, historiadors i metges?

 

Un mal relleu generacional en la política

Els que érem joveníssims durant la Transició vam veure com els més grans de l’antifranquisme eren extraordinàriament egoistes. Això ha provocat almenys tres fenòmens. El primer, han impedit el relleu generacional des del primer dia. Gent de setanta anys que encara es pregunta què volen ser quan siguin grans. El segon. Van permetre que el neoliberalisme trinxés les generacions més joves, mentre es preservava tot el que van poder la feina de la gent gran. Al final ha estat una catàstrofe perquè anem pel camí de tenir feines de merda tots. I tercer, tot plegat ha provocat que el relleu generacional en la política, en la cultura, en el periodisme, en quasi tot, s’ha hagut de fer des de fora!

Això té conseqüències: la pèrdua de la memòria i de l’experiència. Tot i que Winston S. Churchill que té frases per a qualsevol circumstància deia: «el fet de tenir experiència, a banda d’avantatges, té l’inconvenient que les coses mai no tornen a passar exactament igual. Suposo que, sinó, la vida seria massa fàcil». És veritat, però no cal que totes les males experiències s’hagin de patir en primera persona, perquè no hi hagi ningú amb credibilitat que t’ho pugui estalviar.

Trobo molta gent de l’antifranquisme que parlen malament de les generacions noves que s’han incorporat a la política, en opcions d’esquerres. Ho trobo inacceptable. Alguns dels nous són brillants! Cal combatre el fossat generacional. Sense generositat, sense altruisme, sense despreniment, sense lluita, sense perseverança, sense renúncies, sense sacrificis, sense esperança, sense somnis, no hi ha canvi.

Hi ha, però, bons exemples que les coses podrien ser d’una altra manera. Jeremy Corbyn, Bernie Sanders o Manuela Carmena ens demostren que és possible una aliança intergeneracional. Han il·lusionat molts joves. Que ningú es despisti, no hi ha d’haver enfrontaments generacionals, l’enfrontament central continua essent de classe. Cal una aliança entre joves, adults i grans d’esquerres per impulsar el canvi. Als joves d’avui se’ls ha deixat un món terrible. Se’ls han de donar oportunitats i la possibilitat d’equivocar-se. Un país l’aixeca la gent que té entre 25 i 45 anys. La resta estem per acompanyar. Acompanyar des de la confiança i la generositat.

També es veritat que els joves han de saber que són els darrers d’una baula de molts lluitadors que els han precedit, si no corren el perill de descobrir la sopa d’all cada dia.

Autobusos pel Centre

Els pobles i ciutats normals es construeixen al voltant d’una capella i una sagrera i tenen més o menys la forma arrodonida que li donaven els carrers que l’envoltaven. En canvi Sabadell és allargat, molt allargat. Potser perquè era una cruïlla de camins, però sobretot perquè té els marges del Ripoll que l’envolten i el limiten pel nordest. Sigui com sigui Sabadell té un centre que és una calamitat sobretot després d’obrir el Passeig Manresa. Tot el que s’hi ha anat fent amb els anys l’únic que han fet és empitjorar-ho. Sabadell té una gran decisió a prendre. Per pacificar el Centre ha de treure el transport públic del Centre? Crec que seria una gran equivocació. És evident que traient els cotxes de l’eix central serà més fàcil i ràpid accedir al Centre. Un autobús és molt més ràpid i és capaç de transportar més gent que anant en cotxe, ho sap tothom que ho hagi estudiat una mica. A més els busos tenen una avantatge: no cal que aparquin.

El que trobo equivocat és no fer circular els autobusos pel Passeig quan són de pujada i de baixada. És evident que de baixada no hi ha itineraris alternatius viables. Històricament s’han provat tota mena de solucions i han estat fallides. Passar pel carrer San Pau i carrer Sant Oleguer, ja es va provar i va significar una tortura pels que hi viuen. Una mala experiència. Tenim carrers estrets i quan s’hi han fet passar autobusos la gent es revolta, amb raó. Aquí no vam tenir un comunista com Ildefons Cerdà.

Trobo incomprensible que els autobusos de pujada se’ls faci donar la volta pel carrer de la República, Sant Joan i plaça de l’Àngel. És una mala decisió, fa que el temps s’allargui i et pensis dues vegades agafar l’autobús. Això sense comptar el que ens deu costar la broma. Estaria bé saber-ho. Tampoc entenc els genis que van decidir fer més aparcaments al Centre, quan tothom amb dos dits de front sap que s’han de fer lluny dels centres històrics. Per quatre que aparcaran, milers i milers de persones ens fregirem. Tampoc he entès mai la llumenera que va idear posar l’entrada de l’aparcament al bell mig del passeig Manresa impedint que hi hagi dos carrils. La gent que vol treure el transport públic de l’eix central, són en general homes que van en cotxe. I els que agafen transport públic, dones. Al voltant del 70% de la gent van en transport públic o a peu i un 30% en cotxe que ocupen el 70% de l’espai per circular i per aparcar. Els que van amb cotxe són majoritàriament homes i els que van en autobusos el 67% són dones. Aquí hi ha una clau de volta del debat. Per no anar més lluny, un 75% de regidors són homes i un 25% dones. A més caldria que la gent es mirés la ciutat amb ulls dels iaios. I estudieu quins trajectes fan amb bus. Al·lucinareu. Tallar l’eix central pel bus seria acabar amb l’eficàcia del transport públic a la ciutat.

Crec que la solució correcta és fer circular els autobusos per l’eix central de pujada i de baixada, mentre s’impedeix pels cotxes. I això sí, consolidar un espai per tal que no hi hagi ensurts. I ningú ni res impedeix fer tota la ciutat un gran espai per a vianants com a Terrassa o Granollers. Amb autobusos pel Centre? Sí, és clar. O algú ha cregut mai que Sabadell és una ciutat fàcil? Per cert jo repescaria la pèrgola d’Alfons Borrell, almenys hi hauria una nota de qualitat. I n’encarregaria dues, la segona per posar-la on hi ha l’actual a la plaça Doctor Robert, un nyap com una catedral. En resum res impedeix fer per a vianants des de la Gran Via fins la carretera de Barcelona, deixant l’eix central, el carrer Tres Creus i les Valls i carrer Calderón pel transport públic.

En fi, la solució pel centre de la ciutat s’assembla al problema que té el Parc Natural de Sant Llorenç per convertir-lo en Parc Nacional amb molta més protecció, cal eliminar la carretera del Coll de les Estenalles. Doncs algú va proposar fer dos parcs nacionals, un a la dreta de la carretera i l’altra a l’esquerra. Com deia Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin: “anàlisi concret de situacions concretes” a la que hi afegiria: “i solucions concretes”.