De Plaça José Mª Marcet a Plaça Antoni Farrés.

Fa uns dies el nostre Ajuntament va treure el monument a José Mª Marcet de la plaça que porta el seu nom. Ben fet. És el primer pas per acabar canviant el nom a aquesta plaça. Hi hauria a Alemanya, Itàlia o França una plaça amb el nom d’un alcalde feixista? La resposta és senzilla: no.

José Mª Marcet és potser l’home que millor simbolitza i personifica el franquisme a la nostra ciutat. No en va és l’home que entra amb les tropes nacionalistes a la ciutat el  27 de gener de 1939 i és qui penja la bandera franquista del balcó de l’ajuntament. D’entrada no sembla que un home amb l’atribut de ser durant 20 anys alcalde de Sabadell imposat a la força pel generalísimo mereixi altra cosa que reprovació i no precisament una plaça a la ciutat.

Tres testimonis. Josep Xinxó l’home que ajuda a reconstruir el PSUC anomenat de l’Interior, explica com la nit del 26 gener de 1942 el dia abans de la visita de Franco a la ciutat el van a anar  a buscar, junt amb desenes de sabadellencs, i el van detenir justament a la pedra de l’Eucaliptus, on s’hi porta els morts! És un detall òbviament silenciat en el relat “oficial” de Marcet i que massa gent dóna per bo: “Movilicé personalmente todos los recursos y conseguí montar una organización perfecta y tan excelentemente sincronizada que, pese a su complejidad, no falló un solo detalle”.  Evidentment en el pla devia ser-hi el de detenir a sabadellencs a la pedra.

Josep Rosas sindicalista sabadellenc exiliat des de 1939 explica com l’any 1959 -vint anys després- fa gestions per tornar i encara utilitzen un cas pendent –i totalment aliè a la seva persona- per impedir-li el retorn. Arriba fins i tot a entrar en vaixell al port de Barcelona i no el deixen baixar. Un amic s’interessa per ell davant de José Mª Marcet, l’alcalde respon: “ Ah…, aquests no els hi volem.”. Va morir a l’exili enyorant la ciutat sense poder tornar-hi. Amb tot Rosas que explica millor que ningú la forma com els resistents afronten el paorós conflicte: “Els acusats de fets imaginaris tenen molta més capacitat de pietat indulgent per perdonar ofenses, que els tocats d’hipocresia cristiana dedicats a difamar”.

Avenir Marcè, un home d’ERC i el fill del darrer alcalde escollit democràticament abans del cop d’estat feixista,  explica que desprès d’haver-se passat vuit anys lluny de Sabadell a l’exili i a la presó, la pressió dels feixistes locals li va impedir continuar donant classes a l’acadèmia Cots. Ha de tornar a l’exili de França on va morir.

Mentre Matrcet era alcalde es calcula que hi ha 2.000 ciutadans sabadellencs en camps de concentració o presons a Espanya. La llista de batallons de penats on hi ha sabadellencs és interminable. Sabem també de 58.941 fitxes policíaques de repressió, d’una població de 47.000 habitants. No m’he equivocat, hi havia més fitxes que ciutadans vius. Un 4,25% de la població sabadellenca va ser empresonada. Mentre els represaliats franquistes va ser jutjats i reparats a la “causa general”, sense cap garantia pels acusats per absència d’un estat de dret, els republicans encara esperen una reparació.

Mentre tot això succeïa, mentre morien 35 sabadellencs a camps de concentració nazis, visitaven la ciutat Hans Thomsen –cap nacional-socialista nazi- i Detlev Ehlers –cap nacional de les Joventuts Hitlerianes d’Espanya- i eren rebuts per Marcet. ( la foto és d’aquest darrer donant un retrat de Hitler a Marcet). S’explica el paternalisme a la seva empresa, el que no s’explica és que quan els treballadors demanen un augment de sou, intenta acomiadar-los de cop a tots l’any 1962.

Crec que és arribada l’hora que la ciutat, per fi, canviï el nom de la plaça Marcet i hi posi el d’Antoni Farrés, que va estar vint anys essent l’alcalde, ell en deia l’encarregat, de la ciutat i que són potser, els millors anys de la nostra història. De Marcet a Farrés hi ha simplement el pas de la dictadura a la democràcia, de la immoralitat a la decència i aquest és un senyal ètic que les autoritats han de donar als joves: la ciutat honora a aquells que l’han servida lleial i democràticament.

Susana Díaz i els joves

L any 1982 més del 70% dels joves va votar al partit socialista, a poc a poc van anar deixant de fer-ho. Al final dels governs de González no passaven del 25%. Cal recordar que la primera vaga general de 1985 contra Felipe González es va fer, entre altres coses, contra un contracte d´aprenentatge que el que feia era precaritzar el treball dels joves. Ja en aquells dies la major part d´investigadors socials deien que l´únic que s´aconseguia era fer entrar les polítiques neoliberals per les franges juvenils. Sabem que l´atur es vincula als cicles econòmics i no a les reformes laborals, que òbviament, no creen llocs de treball. Ara Susana Díaz ha fet, en la recta final de la campanya de les primàries, una oferta, se suposa, per atraure els joves. Es tracta de donar un crèdit fins a 24.000 euros als joves per tal que es puguin pagar els estudis universitaris. I es veu que la nit següent va dormir tan tranquil·la.

Un socialista de veritat, el que proposaria és que la universitat fos gratuïta, com a països bolivarians com Alemanya. O almenys dedicar una gran quantitat de diners a beques. A Catalunya ens van dir que augmentaven les matrícules universitàries un 66% i que, a canvi, posarien beques. Encara les estem esperant. I després els del PDeCAT no entenen per què no hi ha cap jove que els voti. A sobre ens deien que això és més progressista! I un be negre amb potes rosses. I els del PSOE no entenen com 5 milions de votants joves escullen Podem.

Bé, la Susana proposa el sistema dels EUA que ha fet aigües, ja que la major part de joves amb carrera comencen la seva vida laboral hipotecats fins al coll. És el problema de no llegir llibres. I després els mateixos es queixen que les joves no tinguin fills!

A Espanya els joves quan acaben la carrera tenen més feines que els fracassats escolars, però tampoc segures ni amb sous que permetin emancipar-se i molt menys tornar crèdits. Antigament les famílies consideraven una obligació que els pares, si podien paguessin la carrera als fills. Es va decidir que la societat ho feia per ells. Ara hi ha una generació de gent gran, que és tan, però que tan egoista, que no pensa pagar la carrera als fills i que vol que comencin l´aventura de viure hipotecats.

Hi ha gent que fa molt de temps que ha perdut el nord, el sud, l´est i l´oest. Què pretén la líder andalusa del PSOE? Que es mobilitzin els quatre joves que els queden amb una proposta tan idiota com aquesta? Susana Díaz, no sap qui els vota, qui els voldria votar, ni, òbviament, què es el socialisme.

Què és la política?

Està tant desprestigiada la política que la final no sabrem com cal dirigir els afers públics. Romà Planas era l’home de confiança de Josep Tarradellas. Romà va ser un home extraordinari, senzill, però extraordinari. El vaig conèixer al Club d’Opinió Emprius. Per qui no ho sàpiga Emprius vol dir terra dels comuns, l’espai comú. Un nom ara tant en voga. Era un republicà francès fill de cooperativistes de La Roca del Vallès que van haver de fugir caminant cap a la frontera. Era un d’aquells nens agafats de la mà del seus pares creuant la frontera per camins que, de tant en tant, ens mostren els documentals del C33. Estava doncs molt influït pel republicanisme d’esquerres català, però també pel republicanisme francès on s’havia criat. Era l’organitzador dels famosos recitals a l’Olímpia de París: Raimon, Paco Ibáñez, etc. Va acabar essent alcalde de La Roca. Quan va prendre possessió del càrrec –que de fet ell no volia- va reunir els treballadors municipals i els va dir que a partir d’aquell moment serien sempre prioritàries les trobades amb els ciutadans per sobre de les reunions internes. Tota una declaració de principis.

Deia: “la política és el tracte entre les persones” i que calia actuar “d’una certa manera”, molt tarradellista és clar. Així doncs la política és la gestió però alerta és alguna cosa més: la relació amb la gent, amb la ciutat. A un polític li ha d’agradar el tracte amb els ciutadans i del diàleg amb ells saber-ne destil·lar allò que és millor pel conjunt de la ciutat. I es potser aquesta forma d’entendre la política la millor manera de definir l’essència de les polítiques d’esquerres. Definir les formes de fer política des de l’esquerra no és dir quines coses es fan –que també- sinó perquè es fan i com es fan: en el procediment i en els valors hi ha també la diferència. Així doncs les polítiques d’esquerres s’haurien d’entendre com el tracte entre els ciutadans i entre els ciutadans i la política. I potser no tant fer coses sinó ajudar a la gent que ja les fa amb confiança. Mai substituir-los. Les esquerres, fins i tot les més radicals, han de vigilar no caiguin abatudes pels postmoderns. Existeix una idea que intenta portar la desraó “hay que eliminar el mismo concepto de causa” deia algú amb bigoti fa un temps. Contra aquesta irracionalitat ens va alertar el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz quan ens va parlar del “fonamentalisme de mercat” i després aquest fonamentalisme s’ha aplicat a qualsevol cosa material o espiritual. De fet la irracionalitat dels especuladors ens ha dut la crisi i vol acabar amb totes les conquestes socials dels darrers dos segles. La crisi de l’any 1989 es va voler aprofitar per escombrar qualsevol idea comunista i neocomunista però el que es volia era -com em deia preocupat ja aleshores el republicà socialista Romà Planas- en una segona etapa acabar amb qualsevol idea socialista i m’atreviria a dir amb qualsevol idea humanista. I ho han fet per moltes vies, però han guanyat la batalla sobretot perquè han guanyat l’hegemonia dels valors. Han aconseguit una triomfant revolució fonamentada en la mentida i la irracionalitat.

La ciutadania confiem en 27 regidors i que entre ells i el que representen, formin govern i un cop format govern prenguin decisions enfocades al bé comú. No volem que es refugiïn en comitès, consells, ordenances, lleis i reglaments per acabar no fent res. En aquest país quan hi ha un problema en comptes d’arreglar-ho, o almenys abordar-lo, hi ha polítics que el que pretenen és fer normatives. I acaben enfonsats en absurdes burocràcies que els allunyen de la ciutadania.

Per resoldre problemes cal que les nostres institucions, especialment la Casa el Comú, estigui en relació constant amb la ciutat i això no és populisme. El populisme en puritat és que un projecte de classes acabi essent un projecte de ciutat d’aquí en surt la idea del front popular, però seria llarg d’explicar ara. La gent usa paraules sense saber-ne el significat. Com més radical es vol ser en polític més preparat cal estar: més lectures i més experiència. Quedem-nos amb una idea, de la bona relació entre la ciutat i el govern en surt la possibilitat de construir una ciutat millor i per això cal idees, convertides en projectes, fent-les possibles amb pressupostos i sobretot amb decisió i caràcter. Les lleis mai ens diran què fer, simplement serveixen com a guies per fer les coses ben fetes. La ciutat i l’ajuntament ha de tenir una simbiosi perfecte i en aquest camí la conversa, el diàleg i mirar-se als ulls, mai es podrà substituir per burocràcies. Per sort.

 

No m’he fumat res, ho juro

Hi ha moments que sembla que t´hagis fumat coses d´a­questes vegetals. No porten calories però els mossos et poden detenir. Sento a la ràdio: «Cada vegada hi ha menys gent normal entre els independentistes». Començo a reflexionar-hi: deu ser veritat? Són anormals els indepes amb pedigrí? O també som anormals els que ens hi hem tornat des del 2010? De cop m´adono que qui ho diu és Xavier García Albiol. Ostres, ostres. El Xavier encara no ha descobert els miralls? Si s´hagués mirat en un d´ells diria coses com aquestes? Els que volen la unitat d´Espanya i que Catalunya no marxi, són normals o anormals? Deu ser com deia Carlo M. Cipolla al seu celebrat llibre Allegro ma non troppo: la proporció d´estúpids deu ser igual en ambdós grups.
Aquests darrers dies he descobert que al país del nord, a França, estan assajant una nova forma de democràcia. Però d´entrada a­nem a la primera volta, el guanyador va ser efectivament Emmanuel Macron amb 8,6 milions de votants, seguit de Marine Le Pen amb 7,6 milions de vots i de François Fillon amb 7,2 milions de vots. El quart Jean-Luc Mélenchon amb 7 milions i Benôit Hamon va rebre 2,3 milions de vots. Si Mélenchon i Hamon haguessin anat junts haurien quedat primers amb 9,3 milions de vots. És que l´esquerra quasi sempre fa ximpleries. Per què deu ser? Ens falta una neurona?
Però dèiem que a França hi ha una democràcia sensacional, els francesos han hagut d´escollir entre dues opcions, o bé una d´extrema dreta econòmica o bé una d´extrema dreta política. Sensacional! I 4 milions de vots en blanc o nuls. Un gran avís.

Encara estic sense refer-me que a França governi el que ha fet la reforma laboral més cruel dels darrers 50 anys i que no hi hagi alternativa. Les darreres notícies és que el primer ministre socialista fins fa quatre dies, Manuel Valls, ara diu que vol anar amb la dreta dels poders financers. Ja era hora! Català havia de ser! Manuel Valls, Emmanuel Macron i François Hollande han acabat amb el PSF. Són una mena de socialistes que volen que els aplaudeixin els de dretes per fer coses que empitjoren la vida d´aquells que els voten. Ja són ben rars! Potser que vagin a un psiquiatre. Valls s´atreveix a dir que el «PSF és mort». És clar que ho sap, ell ha estat un dels principals assassins del socialisme. Si aixequés el cap Jean Jaurés! Però no són les herbes les que m´enterboleixen la raó sinó la lectura dels di­aris. El director del Diari de Girona i els mossos d´esquadra poden estar tranquils. A més, al ser anticlerical, no tinc cap missal. És clar.

La memòria militant, és de justícia

Hem dedicat dos articles a glosar el llibre d’Antonio González: “Camino de Dolores”. El llibre se l’ha hagut d’editar i pagar el propi autor. Una vergonya ciutadana. Ja va passar amb el Ginés Fernandez: “La senda de mi destino”. Amb més o menys suports, cada autor sabadellenc que ha volgut publicar les seves memòries ho ha hagut de fer sol: Jaume Saderra i Riera.” Esgarrinys de Filferrada (Somnis confinats)”. Aranguren: El Paisaje Ediciones, 1989; Manuel Pac Vivas: Batalló de càstig. Memòries d’un vell lluitador d’origen pagès. Lleida. Pagès Editors, 1999; Jordi Serrano: “Josep Xinxó Bondia. i les JSUC de Sabadel”l. Editorial: Montflorit, Cerdanyola del Vallès.
Cal remarcar que de 94 regidors i regidores que ha tingut l’Ajuntament de Sabadell fins l’any 1999, només dos han escrit memòries: Joan Moles Benet: “Records d’un sabadellenc compromès”. Agrupació de Veïns de Gràcia. Sabadell, 2011; i Ginés Fernández: “La senda de mi destino”. Sabadell 2004 2004. Només Josep Rosas, mort a l’exili, va aconseguir pòstumament veure editades les seves memòries gràcies a l’Ajuntament de la ciutat: (ciutadà desconegut). “Del Llobregat al Mapocho”. Sabadell: AHS, Sabadell. 2005.

Tenim, a més, les entrevistes que va realitzar Xavier Domènech l’any 2000 en el marc del projecte “Història oral i militància sindical. Biografies obreres. 1939-1978” que desembocà en la “Col·lecció Biografies Obreres de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya (BBOO-AHCO)” organitzades per la Fundació Cipriano García amb suport del nostre Ajuntament. Es van fer entrevistes en profunditat a aquests sabadellencs: Joaquin Zamoro Tejeda, Manuel Navas Escribano, Francisco Morante Fernández, Remei Bona Puigvert, Álvaro García Trabanca, Angel Rey Navarro, Ginés Fernández, Antoni Farrés i Sabater, Antonio González Merino, Francisco Morales Sánchez, Lluís Casanovas Riera, Juan Ignacio Valdivieso Álvarez, Resurección Fernández, Jerónimo Vázquez Rey i també a Antonio González González. Cada entrevista pot ser el centre d’una publicació tal i com vam fer Xavier Domènech i jo mateix a “Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament”. Angle editorial. Barcelona 2015.
Crec que seria bo i que és de justícia que la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Sabadell engegui, abans no sigui massa tard -quan ja tothom sigui mort-, una col·lecció de llibres sobre la memòria militant. Es podria començar per les memòries inèdites d’un il·lustre exiliat sabadellenc Avenir Marcè: Memòries, Reanne, França. Són realment sensacionals. I reeditar les d’Antonio González i Ginés Fernandez. Caldria continuar per les 15 entrevistes. Corre pressa, molt ja són morts. A banda de fer una col·lecció de testimonis de la memòria militant a la ciutat caldria fer; un estudi monogràfic del naixement de CCOO a Sabadell; un sobre l’Assemblea Democràtica de Sabadell; també un estudi del PSUC a Sabadell, sembla mentida que, per la importància que té en la història de la resistència i els primers anys de democràcia encara ningú s’ho hagi plantejat; un sobre el Front Nacional de Catalunya: un sobre els primers 20 anys d’Ajuntaments democràtics. Creiem que hi ha prou distància com per intentar tenir-ne un coneixement més acurat i permetre avaluacions i balanços; i també, per què no dir-ho, una biografia d’Antoni Farrés.

Es tractaria que l’Ajuntament, encarregués aquests treballs a joves historiadors de la ciutat i arribés a un acord amb una editorial i repartir 400 exemplars per cada escola, institut i biblioteques de la ciutat. Així com a les entitats de caire cultural i veïnal.
Pel que fa als llibres ja publicats es podrien penjar en format PDF al web municipal en un espai dedicat a la memòria. La major part son introbables. Penjar-los és gratis.
Som una ciutat amb moltes virtuts però molt eixuta per demostrar que estem agraïts a la gent que va deixar la pell en la lluita per una ciutat millor. I a més, cal que les noves generacions sàpiguen que no són la primera baula de la llibertat i la justícia.

Monstres morbosos

Vivim uns moments de la història realment aclaparadors, jo ens ho va explicar Antonio Gramsci al llibre Passat i present: «La crisi consisteix justament en que el vell mor i el nou no pot néixer». I normalment se cita aquest tros de la frase, però aquesta continua: «i en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos». Dels efectes morbosos en podríem dir tranquil·lament monstres. I d’aquests n’hi ha molts.

Diumenge hi haurà eleccions a França. El poble haurà de decidir entre un candidat d’extrema dreta i un candidat de dreta extrema. Qui és Emmanuel Macron? És l’home de la banca Rothschild & Cie al món de la política, sense dissimular. És la gent que vol reduir les pensions a França un 20% tot i que el sistema allí és un sistema sostenible. Una de les raons que ho sigui és que la taxa de natalitat al país veí és quasi el doble que la nostra. És que allí les dones són diferents? No. És que a França l’Estat ajuda molt que les dones tinguin fills i es reincorporin fàcilment a la feina. Per què doncs volen reduir les pensions? Per fer les empreses més competitives fent que paguin menys cotitzacions socials. Brillant! Els mitjans s’han convertit en fins. Al final Macron ha dit que ho deixa per d’aquí a cinc anys, però qui pot estar segur que aquest individu de la política postmoderna no ho aplicarà l’endemà utilitzant qualsevol excusa barata? I per què no negocia el programa amb Melenchon? Per què no fa cap gest cap a l’esquerra?

L’altra opció és el neofeixisme. Per cert, molt s’ha parlat del discurs plagiat de François Fillon per part de Marine Le Pen. Es diu que ha estat una estratègia electoral i bla, bla bla. La meva opinió és que són gent ruca que fan de la incultura un valor i és clar quan han d’escriure alguna cosa no en saben i les copien del primer que troben. Si tenen barra per tantes coses importants no en tindran per copiar un discurs?

Les opcions són entre dos personatges pertanyents a la classe alta, un postmodern i l’altre neofeixista. L’argument que n’hi ha un de pitjor és massa gastat. Aquest argument funciona des de 1970 i hi ha gent que se n’ha cansat, ha esperat a que els seus fills els facin avis. Com a Anglaterra o els EUA. L’única forma de batre aquests idees neoliberals fracassades pe tot arreu excepte pels comptes corrents en paradisos fiscals dels rics, és una esquerra laica i potent, amb polítics postmoderns no anem enlloc, la gent no se’n refia amb raó. Estic fart, a més, que quasi tots els mitjans de comunicació titllin Jean-Luc Melénchon de polític radical i d’extrema esquerra. Pot algú sincerament afirmar això quan va ser ministre de Lionel Jospin? Tinc sort que no soc francès. Però n’estic fart.

Antonio González i les raons de la lluita (i II)

Dèiem la setmana passada que Antonio González va pertànyer a un grup de militants comunistes que passaven il·legalment la frontera transportant material clandestí. En aquest apartat potser m’hagués agradat que expliqués per on passaven, com s’ho feien, on arribaven, etc. L’any 1964 visita Cuba amb una delegació oficial i té l’oportunitat de saludar al Che Guevara i a Raul Castro i escoltar en directe un discurs de Fidel Castro. “Aquella gente conocia más que yo la guerra de España” . “Yo estaba flotando”. L’any 1965 participa en un curs de formació política organitzada per la PCE a Teupitz a la República Democràtica Alemany, on s’hi estan unes quantes setmanes i s’entrevisten amb el President Walter Ulbricht, l’home que ordena la construcció del mur de Berlín que els va dir: “nos vimos obligados a cortar el éxodo!” Escriu frases com cal “hacer tabla rasa con el poder de los monopolios y liquidar las reminiscencias feudales ancladas en la iglesia y en el Estado burgués”. Ara és un llenguatge de la CUP.

Al llibre hi ha llampecs del fil de la història com quan parla de la vaga de 1855 o de la Federació  de les Tres Classes de Vapor.

Torna a Sabadell i acaba essent el secretari general del PSUC local, anomenat de “l’exterior”. Quan torna amb els materials de la RDA va a cal Caliope i compra una gravadora i uns cassets, amb els que es van fer cursos a Torre Romeu, Poble Nou, Can Rull, Creu de Barberà, Torrent del Capellà, Merinals i en algunes fàbriques. Fins i tot aquest curs de marxisme-leninisme es fa a la parròquia de Les Termes! Pel llibre, es citen reunions clandestines al Torrent de Colobrers, Bosc de la Concòrdia, etc.

L’any 1967 el comitè local decideix incorporar una dona amb l’objectiu d’ingressar dones al partit i crear un moviment de dones democràtiques, el formen: Francisca Alvarez Martínez, Juana García y la seva filla Antonia, Adela Justícia, Trinidad Soria, Maria Soria, Antonia Valle, Manuela Vázquez etc. De seguida organitzen un aldarull contra l’estafa dels forners en el pes del pa, en concret al forner del costat del Mercat Central. Quines dones més valeroses!

L’any 1971 el substitueix a la direcció del PSUC local Francisco Trives Messeguer. A la part final explica la seva participació a la AV de La Creu de Barberà on en va ser president durant 22 anys. Un bon testimoni de com anaven les coses en les darreries del franquisme. On calia reivindicar retirar d’escombraries, fer clavegueres, tenir l’aigua potable, on poder posar una injecció, autobusos etc. Parla de com era l’alfabetització franquista: “trabajo, trabajo y más trabajo”. Es fan obres a la zona de la Creu de Barberà amb contribucions especials sobre uns veïns exhausts. Les obres es pressuposten en 64 milions poc desprès s’hi afegeixen 13 milions més, 77 i n’acaben costant 114. L’any 2002 la AV ja reivindica un residencia per a gent gran que encara no hi és. Antonio González pateix la crisis del PSUC aquella on de 29.000 militants 25.000 ens en vam anar a casa, jo era dels eurocomunistes. Ell és del grup de persones que acaben fundant el PCC. Rep la medalla d’honor de la ciutat. Ens diu: “para los que tenemos poco, un barrio es mucho”. Malauradament us serà quasi impossible llegir el llibre. La setmana ve us explicaré perquè.

Cal que aquest llibre el llegeixin els joves. Comprendran les raons i les idees que fan que una persona militi al PSUC jugant-se la vida. Sembla evident que un món s’acaba. Fins i tot hi ha aspectes que semblen inversemblants avui, però el millor que tenim a la ciutat, s’ha fet amb gent d’aquesta fusta. No sabem si els joves hauran aprés res d’aquesta història, més encara quan és tant difícil de conèixer.

La ciutat però cal que faci el necessari reconeixement als vells lluitadors abans no sigui massa tard.