La metamorfosi de CDC a PDC

PATO1Semblava que es volia passar pàgina de Convergència i enterrar tot el dolent de l’herència. A primera vista va semblar que el grup dirigent l’únic que volia era canviar la «c» de convergència per la «p» de partit i deixar-ho tot igual «DC». Però resulta que els militants de base es van revoltar, talment com si hi hagués un 15-M convergent. Sort en tenen que Felip Puig ja no és conseller; si no hagués irromput al congrés i hagués atonyinat tots els revolucionaris.

El casos Pujol, 3% i Palau són elements prou potents com per provocar un gran canvi, ara bé crec que hi ha més qüestions a debat. Han quedat apaivagats altres elements tant o més importants. El més significatiu al meu parer és que el votant del PDC no estava gens d’acord en la deriva neoliberal expressada en les polítiques econòmiques del seu partit. L’home de les americanes «horteres» no pot ser mai el referent econòmic d’un partit sensat que generi confiança en la gent. Aquesta deriva la va expressar clarament Artur Mas en el famós discurs al Palau de Congressos de 2007, posant com a model Irlanda! Aquestes idees estaven expressades amb tota la seva cruesa i brutalitat per David Madí al llibre Democràcia a sang freda. La majoria de votants de CDC, ara PDC, s’han espantat per la deriva de dretes i per personatges com Boi Ruiz. Quan han fet una enquesta i han preguntat als militants, aquests s’han declarat fonamentalment per la socialdemocràcia. Els dirigents havien perdut el pols de la seva gent.

L’altra cosa que ha passat és que CDC no ha volgut fer un balanç real del que passava i no volien que les urnes parlessin, s’haurien mirat al mirall molt abans. D’aquí l’invent del Junts pel Sí arrencat amb sang i fetge a ERC sense pensar que millor fer les coses a bones. A més, pel camí han perdut uns mesos preciosos per a la reflexió. I un cop es posen a pensar en un congrés obert, què ha passat? Doncs que els militants es declaren republicans i independentistes. Ostres! S’han adonat tard que de partit independentista i republicà ja n’hi ha un: ERC. La sopa d’all ja està inventada. A més, tot i que encara Homs vulgui fer passar per imbècils els seus votants fent el joc al PP al Congrés de Diputats a Madrid -una cosa absolutament increïble- el cert és que encara els falta per assabentar-se que ara seran tan subversius com els comuns o ERC. No es pot ser indepe i tenir el suport dels poders fàctics catalans i/o espanyols.

Ser independentista i republicà és a Espanya una cosa molt i molt radical. De fet, no sé si és compatible ser de centre i voler fer una revolució. Ho trobo molt difícil, el temps ho dirà.

Què ha passat a Catalunya?

P1220283bccc

Imaginem que les eleccions del desembre de 2015 no han existit. CDC (DiL o PDC) passa d’1.015.000 votants a 481.000. El PSC aconsegueix 922.000 vots el 2011 i 558.000 el 2016; en perd 360.000.

El PP passa de 716.000 a 462.000; perd 254.000 vots. Jorge Fernández Díaz, si fos un demòcrata, també hauria d’haver dimitit la nit del 26-J. Òbviament, hauria de dimitir per més coses. Per gravar i deixar que gravessin les seves converses al despatx del ministeri, per deixar que es filtrin i, sobretot, per actuar antidemocràticament en intentar utilitzar mètodes il·legals per batre els seus adversaris polítics. Hauria de dimitir també per no entendre que el que ha fet és molt, molt greu. I algú l’hauria d’empresonar. Si tothom fes el mateix que ell, viuríem en una dictadura.

ERC passa de 256.000 vots a 629.000; guanya 370.000 vots. Ciutadans en guanya 378.000. L’espai d’ICV-EUiA passa de 280.000 a ECP i n’aconsegueix 848.000; en guanyen 568.000. És a dir, ERC i ECP guanyen 838.000 vots.

El 2011 la dreta va aconseguir 1.731.000 vots; ara el 2016, 1.321.000. N’ha perdut 400.000. I l’esquerra aconsegueix el 2011 1.458.000 vots i ara 1.837.000; n’ha guanyat 400.000.

L’hegemonia ha canviat de bàndol. Els catalans han oscil·lat cap a l’esquerra. Alguna cosa està passant davant dels nostres nassos i sembla que només analitzen les coses en relació a la darrera setmana o en relació a les especulacions dels politòlegs i perdem de vista el gran moviment tectònic que estem vivint.

El tsunami afecta quasi tothom. És tan fort el canvi que fins i tot els convergents estan fent assemblees emulant el 15-M. Van descobrir el dret a decidir per Catalunya després d’anys de peix al cove. Ara han descobert que, vist que els dirigents els porten a liquidar el partit i perdre quasi totes les eleccions quan es presenten sols, millor que s’equivoquin en el futur els propis militants.

La prova de la poca autoritat que tenen avui els dirigents davant les seves bases és que ningú va avisar que el nom de Partit Demòcrata Català no seria el millor per tenir contents els seus aliats.

Però que ningú no es confongui, les coses poden anar en una direcció o en la contrària. No hi ha cap llei de la història que ho dicti, serà l’encert o els errors dels dirigents del nostre sistema polític el que acabarà determinant el resultat final. I si les solucions passen per la dreta o per l’esquerra. De moment les esquerres han evitat que el descontentament el lideri l’extrema dreta

Una altra manera de veure el 26-J

aram45

El PP està content perquè ha guanyat 700.000 vots, el PSOE està content perquè només n’ha perdut 100.000, Ciutadans estan enfonsats perquè n’han perdut 400.000 i UP estan encara més enfonsats perquè n’han perdut 1.000.000. Fins aquí el relat triomfador dels politòlegs i periodistes sobre les darreres eleccions.
Hi ha una altra manera de veure-ho. Imaginem per un moment que les eleccions del desembre de 2015 no existissin. És un angle d’anàlisi tan vàlid com qualsevol altre. El PP entre el 2011 i el 2016 ha perdut 3 milions de vots. El PSOE ha perdut un milió i mig de votants des del 2011 i 5,8 milions de vots des del 2008. Ciutadans té 3.123.000 vots quan el 2011 UPyD en tenia 1.143.000 vots. Units Podem no existia i ara té cinc milions de votants. (Perquè el lector no em digui que faig trampa, diré que IU tenia l’any 2011 1.686.000 de vots i passa el 2015 a 926.000 vots, en perd 700.000. I també és cert que el 2015 IU i Podem per separat tenen 6.136.000 de vots i ara en perden un milió). Sóc dels que pensa que IU no hagués trigat massa a perdre tots els vots. Com pot ser que el PSOE perdi sis milions de vots i IU no en guanyi cap? Els seus dirigents haurien d’haver dimitit al desembre. I deixar pas a Alberto Garzón fa sis o set anys. I encara tenen la barra de criticar aquells que han aconseguit allò que ells no van fer mai en 35 anys.
Ens podríem fer algunes preguntes. Per què els dos partits «guanyadors» estan tan contents si un perd 3 milions de votants i l’altre quasi 6 milions? Cal creure que dels votants que perd C’s uns van al PP i uns altres a l’abstenció i que cap votant d’UP va al PSOE, ja que aquest perd 100.000 votants més. El milió de votants que perd UP va a l’abstenció. Ras i curt, els partits del règim de la transició han perdut entre nou i deu milions de vots. Pensem que voten uns 24 milions de persones. En un país normal Mariano Rajoy i Pedro Sánchez haguessin dimitit la nit electoral i tots estarien intentant analitzar els resultats. Sembla que els únics que han de veure els seus errors són els que han aconseguit cinc milions de vots. Al meu parer, el món al revés.
Crec que l’error ha estat bàsicament del PSOE. Tradicionalment el PSOE pacta primer amb el PCE i després amb IU als ajuntaments i CCAA. Pactant amb Ciutadans van intentar enfonsar Podem i no es van adonar que l’únic que han aconseguit és que alguns votants d’esquerres vagin a l’abstenció, en cap cas n’han guanyat cap. Voler carregar-se Podem l’únic que els ha fet guanyar són sis mesos d’agonia. El resultat del desembre 2015 era el millor resultat per a l’esquerra. Han deixat passar la seva gran oportunitat, potser la darrera

Per què els anglesos no volen ser de la UE?

atzavara

Molt s’ha escrit sobre el referèndum a la Gran Bretanya, però crec que en la balança els arguments han estat massa del cantó dels que predicaven el no. Els que volien que la Gran Bretanya es quedés a la UE, quins arguments han fet servir? D’entrada cal dir que la pertinença de l’illa a la UE tampoc era tal, tenien tots els avantatges per les seves empreses i cap compromís, ara bé els responsables de les institucions europees s’han comportat com uns energúmens. Si fossin persones que intenten lligar, seduir, evidentment no aconseguirien mai amb aquesta estratègia fer res de bo.
Un dels factors que més ha pesat en la decisió dels britànics és que els alemanys s’han fet els amos de les institucions europees. Pensem que els pares o avis dels actuals votants van combatre als fronts europeus contra els alemanys. Una Europa forta no pot estar dirigida d’aquesta forma pels alemanys. Per a d’altra gent la culpa del que ha passat és de David Cameron per haver convocat un referèndum. Brillant! És a dir el problema no és que els britànics no vulguin ser en aquesta UE, sinó haver-los consultat. Molt bé per les conviccions democràtiques dels que empren aquest tipus d’argument! Com deia Winston Churchill: el problema de la democràcia és que la gent vota el que vol.

Quasi tothom està d’acord que excepte a Escòcia, les classes treballadores han estat les més favorables al Brexit. Quasi tothom també ha solucionat l’anàlisi dient que el problema és que s’han tornat racistes. Jo, en canvi, penso que si la UE hagués adoptat el projecte de l’Europa social de Jacques Delors, aquesta mateixa gent se sentiria protegida per la UE i haurien votat quedar-se. Anem, però, a les «Conclusions i recomanacions adoptades al míting inaugural del Consell Internacional del Moviment Europeu», de l’any 1949. En aquest document es deia que «En el si dels nous organismes, els treballadors han de tenir un paper actiu en la gestió». I també «No es tracta de triar entre llibertat i autoritat, ni tampoc entre economia lliure i una de col·lectiva, sinó de crear una síntesi de totes dues opcions».

El problema no és la gent humil d’Europa, no fotem, el problema són els que manen a la UE. Els europeistes de 1949 són conscients que si no hi ha democràcia, les institucions europees «tendiran a usurpar les funcions del govern i al seu lloc hi establiran una tecnocràcia sense control». I és el que està passant. Amb individus com Angela Merkel, Jean Claude Juncker, Jeroen DijsselbloemWolfgang Schäuble l’estrany és que no hagi fugit corrents fins al darrer europeu. Racistes són aquells que davant el drama dels refugiats no fan res.

Eleccions racionals?

 

avent1

Diu l’economia neoclàssica que els consumidors actuem en el mercat tot prenent decisions racionals que són les més ens beneficien. Arriben a afirmar que del conjunt de decisions racionals dels individus, s’aconsegueix la quadratura del cercle virtuós de l’economia, la màxima racionalitat. Una mena de mà invisible, passada pel tamís de la superstició dels economistes, que creuen en idees sense haver-les provat mai. Que equivocats estaven Adam Smith, León Walras i Robert Lucas!
Crec que són idees desencertardes del tot. Qui diu que els humans en general prenem decisions encertades? I qui diu que els catalans, en concret, prenem decisions encertades? Per exemple, va ser encertada la decisió del Timbaler d’El Bruc de posar-se a tocar el tambor com un desesperat? Ens hauria anat molt millor ser francesos durant aquest dos-cents anys. Segur.
Els psiquiatres estan farts de dir-nos que en la vida sempre prenem decisions equivocades, les prenem equivocades a la feina, a la ciutat, a la família i a la parella. Sempre, indefectiblement prenem decisions que ens perjudiquen. Per què? Doncs, diuen, perquè l’inconscient ens dirigeix les decisions cap a aquells aspectes de la nostra vida mal resolts.
Arribats a aquest punt, si prenem decisions equivocades en tots els aspectes de la vida, qui no ens diu que ens equivoquem també quan anem a votar? Crec que és el més probable. No sé vosaltres, però jo em considero una persona mitjanament informada i mai sé què votar. I no serà perquè a Catalunya no tinguem opcions mot diverses. Em passa com als restaurants de menú. Si hi ha tres primers i tres segons plats. Ho tinc decidit de seguida, el fotut és quan et presenten una carta amb dotze primers i dotze segons. Mai l’encerto i sempre quan porten els plats la persona del meu costat ha escollit un plat que és millor que el que he demanat jo.
De fet a l’hora de votar em decideixo, entre molts dubtes, entre sortir de casa i arribar a l’urna. No més de cinc minuts. Un cop surto del col·legi electoral tinc la sensació d’haver-me equivocat. Quan veig els resultats per la tele cap allà a les 10 o les 11 de la nit ja en tinc la certesa. Si per alguna estranya raó la sensació d’encert continua, no passarà més d’un any que me’n penediré.
Bé, segur que això només em passa a mi, els lectors del Diari de Girona sou gent sensata, que teniu criteris racionals per escollir en la vida tot allò que més us convé, a la gent del vostre entorn més proper, a la vostra ciutat i al vostre país. Felicitats, però us he de dir un secret, els psiquiatres consideren que els que més s’equivoquen en la vida són aquells que més segurs estan d’haver escollit la decisió correcta.

Què és la socialdemocràcia?

rosa77

Fa pocs dies Pablo Iglesias va presentar el seu programa electoral i es va declarar socialdemòcrata. S’han desfermat flamarades des de l’infern. Molta gent ha començat a parlar sobre el que és la socialdemocràcia i el que no. He trobat tot plegat al·lucinant. La política ha quedat en mans de creadors de publicitat, de guionistes de televisió amb més o menys gràcia i de politòlegs que no han llegit cap llibre d’història. I el que es diu és de jutjat de guàrdia.
Anem a pams, d’on surt el socialisme si no és de Marx i Engels? És veritat que del socialisme molt aviat en sorgeixen dues línies de corrents de pensament. Una que vol construir-se des de la democràcia i una altra de revolucionària, que hem acabat denominant comunisme.

Ens han fet creure que la socialdemocràcia és una ideologia mesella amb els poders econòmics. Tal com ara. Fals. El partit socialista menys radical d’Europa occidental segurament ha estat el Partit Laborista anglès. Doncs bé un cop s’acaba la II Guerra Mundial els laboristes liderats per Clement Attlee guanyen contra pronòstic i per pallissa a Winston Churchill. El seu programa planteja la nacionalització de la banca, del carbó, del gas, de l’electricitat, del transport per tren i per carretera, i la indústria de l’acer i del ferro. Van apujar els impostos als rics d’una forma molt contundent, sabien que qui havia guanyat la guerra eren els treballadors al front. I van crear el formidable Servei Nacional de Salut, el servei de salut pública més comunitarista del món. Els conservadors no s’han atrevit a reformar-lo mai. De fet és d’on el Congrés de Cultura Catalana va copiar, en part, els actuals CAP. Avui ni la força més radical és capaç de plantejar en el seu programa de màxims -no ja en el programa electoral- ni la meitat del tipus de coses que es plantejaven els partits socialdemòcrates europeus després de la II Guerra Mundial.
És veritat que els partits socialistes europeus van tenir una avantatge, els rics tenien por. No ens enganyem, l’URSS anava molt malament pels que vivien allí, però molt bé pels treballadors del món occidental. Els rics pagaven als EUA un 70 d’IRPF i no es queixaven com ara ho fan els rics que usen tota mena d’artificis i il·legalitats per no pagar mai a Hisenda. La socialdemocràcia és una ideologia que pretén arribar a una societat socialista per la via democràtica. No una ideologia que es rendeix als poderosos. El mateix que va fer d’assessor al programa electoral econòmic del PSOE del 2000 és el que ha assessorat ara a Units/Podem. Tothom pot opinar el que vulgui, hi té tot el dret. El que critico és que hi ha massa líders de partits o d’opinió que desconeixien absolutament tot de la nostra història i de la significació de la paraula socialisme.

Els locals de les entitats i els ocupes

IMG_0868

Aquests dies està en boca de tothom l’expressió “banc expropiat”. És un fenomen paranormal molt estrany. Tant els partidaris com els detractors d’aquest projecte polític del barri de Gràcia usen l’expressió “Banc expropiat”. Repeteixo que és sorprenent perquè en realitat no és un banc, ni ha estat expropiat. Allí hi havia una oficina bancària perquè un banc va llogar el local a un propietari d’un local. Quan l’oficina va ser clausurada el local va quedar buit i allí uns ocupes el van transformar en un local d’activitats polítiques i culturals. Mentrestant l’alcalde Trias en va pagar un lloguer de 6.000 euros per no tenir problemes. Tot plegat sembla un joc de despropòsits.

Fa uns vint anys vaig participar en una taula rodona en unes jornades al Parlament de Catalunya on vaig assistir a una escena que em va commocionar. Una diputada de la taula va dir que gràcies als ocupes havien posat com una prioritat política la construcció d’habitatge social. Entre el públic hi havia el President del Consell de la Joventut de Barcelona, del mateix partit que la diputada. Va fer una intervenció molt dura, se sentia molt decebut. Va dir: creia que els grans ens havíeu dit que una democràcia és un sistema on la gent participa, elabora idees i les exposa als polítics perquè si els arguments i les dades són bones aquests les incorporin en la seva agenda i ho acabin fent. Ara bé, si el que ens esteu dient és que voleu que quan us fem una proposta us tirem uns totxos al cap, també en sabem. Haver-ho dit abans!

Tenia raó Màrius Serra fa uns dies on explicava com havien intentat tenir un local per una associació destinada a nens amb greus problemes de salut i que no els havien fet cas. Coincideix amb la meva experiència de més de trenta anys intentant fer de mitjancer per solucionar els problemes d’entitats del moviment laic català. He fet uns quants estudis sobre els locals de les entitats, per exemple Els locals de les entitats juvenils i els equipaments municipals per a joves a la ciutat de Barcelona. Informe de resultats fa uns anys anys amb un equip format per Gemma Martín, Jesús Sanz i Sílvia Luque sobre 350 entitats amb 270 variables. També n’he fet del Moviment Laic i Progressista, format per més de 170 entitats: esplais laics, casals de joves autogestionats i agrupaments escoltes laics. La conclusió és que els locals de les entitats juvenils i en general les entitats culturals laiques, independents i autogestionades a Catalunya estan en unes condicions pèssimes. I que si es demana un local a bones, educadament no et fan ni cas. Potser que els poders públics ho facilitin. Quants baixos de locals del FROB que són propietat de tots nosaltres estan buits?