Felip VI no ha après la lliçó

Es evident que hi ha una crisi a Espanya. Fa ja anys que a Espanya els partits no són capaços de formar un govern estable, el conflicte català comporta inestabilitat a tot l’Estat. Però a més hi ha un esgotament de la monarquia que es fa palès quan per venir a la segona ciutat espanyola el rei munta un operatiu com si anés a Síria. És una conseqüència del seu discurs del 3-O de 2017. Els errors dels borbons es paguen cars. Anem-ne a veure un del besavi Alfons XIII.

El 24 de maig de 1924 en l’actual Palau de la Generalitat en un acte públic amb l’assistència d’ Alfons Sala, Primo de Rivera i Alfons XIII, aquest va fer esment a l’abolició de les constitucions catalanes per part de Felip V. Davant l’esbalaïment dels presents va dir: «Va arribar un moment en què un Rei, Felip V, que alguns de vosaltres recordareu pels seus procediments i per alguna de les seves mesures, i això el que ho diu és un Borbó. Jo sé que en aquells moments era necessari prendre mesures. Per què? Per Catalunya, per salvar a Catalunya». Al cap de set anys Catalunya va encapçalar la proclamació de la República espanyola des del balcó del mateix edifici on es van pronunciar aquestes ignominioses paraules. El rei fugia.

No sé si al cap de set anys del 2017, és a dir, el 2024, es tornarà a proclamar la república des del balcó del Palau de la Generalitat, el cert és que el Rei no ha rectificat, continua pensant que només representa, segons les enquestes, a una minoria del 13% de catalans. Com diria Antonio Gramsci, el Rei ha perdut el consentiment, és a dir, ja no és dirigent sinó només dominant. Amb policia, molta policia no guanyarà l’estima dels catalans.

No entenc com es pot ser tan poc intel·ligent. No entenc com davant del conflicte català que hi ha almenys des de 2010, ningú a Espanya –excepte els d’UP que reben de tot arreu– proposi una sortida. Tots els governs espanyols van negociar amb ETA, que va assassinar 800 persones, i no ho pot fer amb gent pacifista. Una cosa que hauran d’investigar els politòlegs de tot el món. No crec que arreglar el conflicte català sigui tan difícil. La indigència cultural i intel·lectual de la major part de la classe política espanyola farà possible la independència de Catalunya. No pas els encerts propis, cosa que podem comprovar cada dia a bastament. Crec que ens hauríem de donar un temps per pensar, reflexionar i decidir què es fa als propers anys i mentrestant intentar no insultar la intel·ligència de la gent. Malauradament, com també deia Gramsci veient l’ascens del feixisme, en uns moments que cada vegada s’assemblen més als d’ara, «la història ensenya, però no hi ha deixebles que aprenguin d’ella».

La dèbil cultura antifeixista a Espanya

Les restes de Franco s’haguessin hagut de treure del Valle de los Caídos l’any 1977, o almenys a partir de la llarga etapa del PSOE de Felipe González. Aquest va ser molt contundent amb la reconversió minera i naval –els dèbils–, però molt poruc amb el franquisme, al punt que fins i tot va utilitzar el vaixell de dictador Azor, davant una ciutadania que no s’ho podia creure. Durant un temps cobrava més Carmen Polo que González. Al final Pedro Sánchez va posar al seu programa electoral treure Franco de Cuelgamuros. Una proposta que ens va agradar a tots els demòcrates. Els jutges hi van posar totes les pegues possibles. Al final el TS es veu obligat a cedir. Franco és retirat de Cuelgamuros el dia 24 d’octubre de 2019. Queda José Antonio Primo i 34.000 persones més, molts dels quals són republicans. Carmen Calvo va dir de José Antonio Primo de Rivera que no se’l treia perquè «ell sí que va ser una víctima de la Guerra Civil. Està justificat que sigui allí». O sigui l’ideòleg i líder del feixisme en la seva versió espanyola, el falangisme, és una víctima! La vicepresidenta dient això qüestiona la legitimitat de la justícia del règim constitucional republicà i d’un govern presidit per un militant del PSOE com Francisco Largo Caballero. Largo Caballero va ser detingut acusat per rebel·lió, com Lluís Companys l’any 1934 quan la revolució a Astúries. De l’exili a França, va passar dos anys al camp de concentració nazi Sachsenhausen. Probablement Calvo no ho sap. Un afront més. Moltes de les famílies han sol·licitat que els retornin el cos dels seus afins, la justícia ho impedeix. Serveixi com a mostra de la infàmia el republicà Joan Colom, mort en una presó franquista a Lleida i enterrat en una fossa comuna en el cementiri de Lleida. L’any 1965 amb set persones més, sense comunicar-li-ho a la seva família, va ser desenterrat i enterrat al Valle de los Caídos. El més increïble és que en ple govern de Felipe González el cos va ser traslladat a un altre lloc dins del Valle sense comunicar-ho a la família. I allí segueix. Se’n van assabentar per la revista Sapiens. Els fiscals i els jutges posen totes les pegues possibles a la seva família. El fiscal de Tribunal Suprem Javier Zaragoza, que ha estat tan contundent acusant els líders independentistes catalans, farà alguna cosa per defensar els interessos dels milers de republicans enterrats allí? Segur que no. El trasllat de Franco ha estat un acte que reconeixia la seva condició de cap d’Estat, per aquesta raó hi havia la ministra de Justícia. No tenim una dreta antifeixista com als EUA, Gran Bretanya o França. El problema és que l’actual govern tampoc fa gala de la tradició republicana i antifeixista del PSOE. Una pena. Cal convertir aquesta ignomínia en el museu de l’horror franquista, el nostre Mauthausen. I que OHL voli gratuïtament la creu. Cal recordar que la H és de Huarte, l’empresa que la va construir amb presos esclaus.

Elias Canetti, Marchena, Catalunya i els focs

Si l’Estat profund torpedina institucions, Parlament, Govern i la societat civil, llavors què queda? Queda una societat desarticulada i quan hi ha alguna guspira la massa s’excita i es mou. La guspira ha estat el TS amb la seva sentència, amb Manuel Marchena al capdavant. Anem a veure com ho analitzaria el premi Nobel de literatura Elias Canetti en el seu sensacional llibre Masa y poder de 1960. La massa té diverses categories però es pot fer molt ràpidament i el foc és màgic per ella i atrau molta més gent al voltant seu. Això ho escrivia Canetti i no es coneixien els mitjans de comunicació actuals com Telegram. La massa és autònoma de tot i qualsevol cosa li sembla La Bastilla. A la massa catalana La Bastilla li ha semblat la tenebrosa comissaria de policia de Via Laietana. Lloc on Antonio Juan Creix va sotmetre antifranquistes a les tortures més salvatges. Tenim molts testimoniatges, entre ells Miguel Núñez, militant del PSUC, que després de molts dies de tortures escruixidores es va encarar a Creix i li va preguntar quant li pagaven per torturar. Aquest li va respondre i Núñez li va dir: «Et paguen una misèria pel que fas».

La plaça del bisbe Urquinaona ha estat també un espai emblemàtic en les manifestacions. És un lloc que en un moment de la historia se’n va dir plaça Francesc Ferrer Guàrdia, que ens vincula fàcilment amb la Rosa de Foc. Cal recordar a tots els pusil·lànimes que critiquen la Rosa de Foc que sense aquests focs encara existirien els Mals Usos i els nens treballarien a les fàbriques catalanes des dels 6 anys.

Canetti segueix: qualsevol atac exterior enforteix la massa. Hi ha hagut tants atacs que el resultat futur és d’esperar. Uns dels eufemismes més bèsties que hem après aquests dies és el «carrusel». Una forma de no dir que hi ha furgonetes dels Mossos que van com boges intentant atropellar catalans que els paguen el sou. Els Mossos fan la sensació que s’han autonomitzat dels seus responsables, potser un dels que hi podria posar remei és Josep Lluís Trapero, però ai las, el mateix Estat profund el vol condemnar per sedició i organització criminal. Tothom sap que per apagar el foc cal aigua. Doncs bé, han prohibit que els bombers puguin manifestar-se amb uniforme. És a dir, aquells que, amb autoritat guanyada a pols, podien fer de servei d’ordre i apagar focs, se’ls ha prohibit fer-ho. Cal recordar que sempre té més maldat el poder que la massa. Si tots els catalans obeíssim el poder neofranquista no es notaria, l’alliberament, però, està en la massa, que ningú ho oblidi. Cal criticar la violència, és clar, la del TS dirigit pel fill de capità legionari Marchena que ha vist un « alzamiento tumultuario» on tothom sap que només hi havia una concentració de protesta.

Cal un front republicà per l’amnistia

Crec que hem creuat una enorme cruïlla. Al meu parer hi ha una etapa que va des de la sentencia del TC contra l’Estatut el 2010 a la sentència del TS el 14 d’octubre de 2019. Aquesta darrera sentència, es produeix el dia després de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia per part de l’exèrcit espanyol  l’any 1909 i el dia abans de l’afusellament de Lluís Companys l’any 1940 també per part de l’exèrcit espanyol. Un era  pedagog i l’altre republicà federal catalanista. Dos personatges molt diferents però igualment afusellats.

El que serà més difícil als propers mesos es encarar una sentencia delirant que a més ha jutjat a mig poble de Catalunya i l’ha insultat. La correlació de forces ens és molt desfavorable. Tenim uns jutges d’extrema dreta i un rei de Vox. Caldrà perseverança, capacitat d’anàlisi i sobretot no llençar tovallola mai, mai, mentre hi hagi gent a la presó i l’exili. Enrico Berlinguer es preguntava: quantes masses es necessiten per aturar un tanc? Cal resistir la frustració. Un sistema democràtic no és un sistema sense conflictes, és un sistema on els conflictes es resolen per vies pacífiques i democràtiques. Com? Doncs a partir de l’acció dels partits, institucions i entitats. Però si l’estat l’únic que fa es empresonar dirigents de partits, de les institucions i de les entitats dissidents, llavors sols queda la desolació i el caos.

És el que hem vist a la ciutat, hem passat de la manifestació del dilluns, probablement la més massiva de la historia de la ciutat des de la Vaga General, a la dels aldarulls del dimarts.

Veiem com els poders de l’Estat estant agafant una autonomia preocupant, els caps de la Guardia Civil a Catalunya Pedro Garrido i Félix Vicente Azón fan política sense que Grande-Marlaska tingui la valentia de destituir-los fulminantment. El mateix passa amb els mossos que actuen sense recordar que qui li paga el sou son aquells que vol atropellar.

Estem assistint a uns moments de gran desconcert, és el lògic quan la proposta de l’estat des de 2010 es una proposta punk: no futur. Tot els aldarulls que hi ha a la ciutat -siguin provocats per infiltrats o per activistes radicals- recau sobre la consciencia dels responsable polítics d’un estat que demostra una molt poca capacitat de resposta política.

Posem un exemple retrospectiu. La manifestació massiva de l’11 de setembre de 1977 va servir perquè al cap de 20 dies Adolfo Suárez derogués la llei franquista del 1938 que liquidava les institucions catalanes, al cap d’un mes retornés el president Tarradellas i al cap de dos anys s’aprovés un Estatut. I 30 anys de tranquil·litat institucional.

Grande-Marlaska, el culpable és el capità Swing

S’ha acabat una etapa que es va iniciar el 2003, quan es comença a gestar la reforma de l’Estatut, fins al dia de la sentència. Han passat 16 anys. O potser podríem dir en sentit estricte que hem anat des del 2010 amb la sentència del TC contra l’Estatut fins la sentència del TS contra el republicanisme català del 2019.

Tot va començar amb un primer tram encapçalat pel PSC de Maragall i Montilla en què es va voler avançar cap al federalisme. Després la gent va esperar durant dos anys que algú arreglés el nyap d’un TC d’extrema dreta. En no haver-hi resposta, es va proposar una altra ruta, avançar cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació i la república, de fet dos elements que no només reclamava l’Assemblea de Catalunya, sinó també la Junta Democràtica d’Espanya, l’any 1974, que defensava «la celebració d’una consulta popular, entre els dotze i els divuit mesos, comptats des del dia de la restauració de les llibertats democràtiques, amb totes les garanties de llibertat, igualtat d’oportunitats i imparcialitat, per a triar la forma definitiva de l’Estat».

El dia després de la sentència, un 15 d’octubre aniversari de l’afusellament de Companys, comencem una nova etapa, amb aldarulls per tot arreu. I amb una novetat, ara hem passat de tenir una direcció al Parlament i a dues entitats Òmnium Cultural i ANC, als CDRs, acusats de terrorisme sense proves, i al Tsunami Democràtic. Fernando Grande-Marlaska –un home que ha fet la carrera a l’entorn del PP i de l’estat profund– quan sàpiga qui són els dirigents, farà que sorgeixi una altra organització encara més discreta. I al final arribarem a la creació d’una organització Luddita. Quan a inicis del segle XIX el moviment obrer anglès es va començar a organitzar les autoritats els van reprimir amb una contundència brutal: assassinats de treballadors, morts en manifestacions, afusellaments, detencions massives, etc. Els cartells i cartes de protesta anaven firmades pel capità Swing, que treballava pel rei Ludd. Òbviament dues figures de llegenda.

L’estat espanyol ha optat pel cuanto peor mejornada que decir, nada que protestar– i algun dia enyoraran quan hi havia uns dirigents que proposaven protestes massives pacífiques amb plantejaments polítics, raonables o no, però negociables. Com ho han fet Canadà o Gran Bretanya. I ara quan entrem en una etapa presidida per la repressió i el desconcert derivat de la frustració a qui li encolomarem la culpa? Jo al Tribunal Constitucional i a l’irresponsable Tribunal Suprem. Grande-Marlaska el cap que busques és el capità Swing. Com ens recordava Josep Fontana, Lord Byron va escriure defensant aquesta gent: «Morirem lluitant o viurem lliures, i morin tots els reis menys el rei Ludd».

Una proposta punk

Estem arribant a la fi d’un llarg trajecte que comença quan el PP impugna l’Estatut al TC. El TC en comptes de tornar el debat a la política assumeix els postulats de l’extrema dreta i crea la més gran crisi de la democràcia. El poble català tenia dues opcions. Una primera era l’opció submisa i monàrquica, de súbdit, la d’abaixar el cap davant la humiliació que suposava que unes persones no escollides pel poble passessin per sobre de la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya, expressió de la voluntat popular catalana, del Congrés de Diputats i del Senat. I d’un referèndum. La segona opció era la de protestar. Sortosament per a tothom la gent va protestar i molt. Però tota aquesta llarga etapa s’acabarà a les properes hores amb una sentència del TS, amb uns altres homes d’extrema dreta que ningú ha escollit i que en comptes d’absoldre els acusats i retornar el conflicte a la política, faran la política ultra de PP, Cs, Vox i el Rei. I tornarem a protestar amb contundència com s’escau en una democràcia. Però com en aquests darrers deu anys no hi haurà cap resposta: serà una proposta punk. No hi ha futur. I entrarem en una nova fase: la de la frustració definitiva. L’estat profund espanyol ho ha deixat clar: abans ens convertirem en Turquia que proposar alguna solució encara que sigui, amb paraules de Gutiérrez Rubí, «un apaño». Portaran tota la policia que faci falta i tota la Guàrdia Civil que faci falta. Per cert, aquests ara també fan discursos polítics com durant el franquisme. Els destituiran? Sabem que no, l’estat profund ha agafat autonomia dels poders democràtics. I a més, no ho oblideu, poden enviar l’Exèrcit. El republicanisme català ha d’estar preparat per a una nova llarga etapa frustrant. No hi ha dreceres. Com deia Enrique Berlinguer: quantes masses es necessiten per aturar un tanc?
Què es pot fer? Convertir el moviment republicà en un gran front de govern i de combat al carrer. Dues coses que no són incompatibles. Això era el PSUC. I passar a la guerra de posicions tal com definia Antonio Gramsci. I en aquest embat cal ocupar totes les posicions institucionals i associatives. No abandonar-ne cap. Hi ha ara un 80% de republicans a Catalunya que caldria convertir en un gran front republicà per l’amnistia. La prioritat és treure la gent de la presó i l’exili. Sense aquest requisit és impossible passar a la fase del diagnòstic i menys encara a la fase de la proposta.
La confusió en la qual ens movem des de fa dos anys i que s’incrementarà en els propers temps té a veure amb el fet que la transmissió de valors entre generacions s’ha fet des de l’inconscient. Porteu la república, ens van dir els vells lluitadors antifeixistes. Però s’ha fet poc per saber i poc per reparar. La transmissió s’ha fet sense paraules, sense símbols i això ens desorienta. Caldrà molta paciència, determinació i intel·ligència.

Per què els homes maten les dones?

Els mitjans de comunicació expliquen cada vegada millor i amb l’espai adequat –abans hi dedicaven quatre línies– cada cas d’assassinat de dones en mans dels seus marits o parelles. Hem avançat molt en la preocupació pública sobre els fets i en el ressò als mitjans de comunicació. Però el cert és que tot i les lleis que s’han anat renovant la quantitat de maltractaments i d’assassinats, que no disminueixen. Era dels que creia que amb el pas del temps el problema disminuiria per un efecte generacional. No és així, les noves generacions el pateixen igualment. L’única esperança que ens donen les dades és que les més joves denuncien maltractaments abans que les més grans. Però és una pobra esperança.
En realitat sabem molt poc dels homes maltractadors i/o assassins. En un país on és relativament fàcil divorciar-se, què fa que hi hagi tants homes així? El lògic seria que si una parella no funciona, es divorciïn i ja està.
Crec que caldria posar l’atenció, també, en aquests homes patètics. Tenen tan poca autoestima que l’únic recurs que tenen és torturar la seva parella? En quina mena d’educació emocional s’han creat? Quina mena de relació anhelen amb una dona? A quina mena de relacions sexuals patològiques aspiren? Per què?
Sabem, a més, que no té a veure ni amb el nivell d’estudis, ni amb la classe social, ni amb territoris, ciutats grans o petites, es dona per igual a tot arreu. Què ho fa que els homes no vulguin/puguin ser amics de les seves parelles? Que en comptes de relacions harmòniques prefereixen la dominació, el poder i el mal?
Realment estic perplex amb el fons d’aquest enorme problema. Estic segur però que si els morts fossin els homes s’hi haurien posat remeis molt més contundents.
Caldria segurament establir un sistema de salut mental públic de les dimensions adequades a la societat d’avui. Ara al sistema nacional de salut català la salut mental és un aspecte mínim. Els metges ens diuen que els problemes de salut mental acostumen a ser, en el fons, el motiu del 70% de les visites. Jo he vist diagnosticar una depressió i receptar medicaments en una conversa de tres minuts amb un metge sense la més mínima preparació i coneixements psiquiàtrics. Soc dels que creu que cal contundència en el codi penal pel que fa a la violència masclista, però per prevenir-ho caldria teràpia psiquiàtrica a molts homes.
I el que més m’avergonyeix de ser home és que hi hagi imbècils que neguin el problema o que en diguin «violència intrafamiliar». Com pot ser que en comptes d’estar asseguts en un divan explicant a un psiquiatre els seus problemes amb les dones, aquests tipus liderin partits i manin institucions? Amb aquests referents no és estrany el que passa.