Fidel Castro i les il·lusions

 

img_5515

Hi va haver un temps que la gent de la meva generació inquieta i que lluitava per la llibertat a Catalunya tenia un pòster del Che Guevara penjat a casa seva. Al costat probablement d’una reproducció del Guernica i d’una foto de la nena posant un clavell al fusell d’un soldat portuguès quan hi va haver la revolució dels clavells de l’any 1974. Ara hi ha algun pallús que diu: com vau poder donar suport a Fidel Castro? La pregunta que faria jo a la gent de la meva generació és: com és que en aquells anys no vau fer res contra el franquisme? I com és que ja us estava bé la brutal dictadura cubana del colpista Fulgencio Batista?

Us ho explicaré. En aquell moment la pobresa i la fam eren per tot Amèrica. Les dictadures eren bestials i es va generar una gran esperança, una gran possibilitat de canvi el M-26, Movimiento 26 de julio, enfrontat totalment al Partit Comunista de Cuba. Sí, no m’he equivocat. Són mítiques per a tota una generació les imatges de les columnes del Che Guevara i la de Camilo Cienfuegos arribant a l’Havana. Van començar a desenvolupar polítiques educatives i sanitàries que van impressionar el món. Al cap de poc temps, fins i tot les dades de NNUU i de l’OMS confirmaven l’èxit d’aquestes polítiques que semblaven quasi un somni. I encara perduren avui.

Què va fallar? En primer lloc les polítiques econòmiques. Un sistema econòmic requereix una certa planificació, sinó és converteix en capitalisme salvatge, però una excessiva planificació i centralització comporta una burocratització que la fa inoperant. I en segon lloc, i la més important, el socialisme no pot existir sense llibertat. Es converteix en un malson. Fa temps que em vaig acostumar a dividir els països en dos, aquells on viuria lliurement i aquells on em detindrien. Si en comptes d’escriure al Diari de Girona escrivís al Granma, el comandante Xargayó fa temps m’hauria fet empresonar. Als Escritos revolucionarios d’Ernesto Che Guevara podem veure que aquella gent pensava que calia utilitzar tots els canals possibles de la lluita cívica, però era conscient dels límits que aquesta tenia en aquells moments. Per aquesta raó calia ser revolucionari. «Tenemos que contestar, una y mil veces, que sí se puede». No és conya, us sona? També diu «Podemos injertar el olmo para que dé peras; pero simultáneamente hay que sembrar perales». Potser la crítica més important a fer és aquesta frase d’una carta a la seva mare «Mis amigos son mis amigos mientras piensan políticamente como yo». Amb el temps van caure amb el que el Che deia «escolasticismos fríos» dels «ladrillos soviéticos». De fet si mireu les fotos veureu que els ulls de Fidel Castro ja fa moltes dècades que es van apagar.

Els cotxes i les rates

picapica1

Ens deien fa uns dies Manel Larrosa i Josep Alberich que a Sabadell hi ha 100.000 vehicles. Si els poséssim en fila ocuparien 500 kilòmetres!

Els més sorprenent de tot plegat és que la gent no té cotxe perquè el necessita, sinó per una qüestió d’estatus. De fet ets el que és el teu cotxe. Així ho demostren els anuncis de cotxes: tens un cotxe no per anar d’un lloc a altre sinó per tenir una emoció, una experiència metafísica. La prova és que els cotxes el 95% del temps estan aparcats, aturats.

El problema de les ciutats és que els cotxes ocupen el 70% de l’espai públic. Ocupen l’espai per circular i l’espai per aparcar. La paradoxa és que del conjunt de viatges que es fan per la ciutat un 70% es fan en transport públic o a peu i només un 30% amb cotxe. O sigui que el 30% de cotxes ocupen el 70% de l’espai. Per si tot plegat no fos suficient a més ens han ocupat -amb pàrquings- l’espai central de la ciutat, els llocs més emblemàtics i han obligat a treure tot els arbres: passeig, plaça Dr Robert i Plaça del Mercat.

Per què em arribat a aquesta antidemocràtica i irracional ocupació de  l’espai públic? No se m’acut altre argument: la gent que pren les decisions i la gent que opina sobre les decisions tots van en cotxe.

I qui és la minoria que va en cotxe? En general són homes de més de 40 anys.  Tot plegat ens genera molts problemes. A mesura que hem arreglat la ciutat i la gent ha anat adquirint més cotxes, la ciutat queda contaminada -amb l’inestimable col·laboració de les empreses automobilístiques que fan trampa- i a més es torna perillosa pels nens i pels vells. Llavors els pares no poden deixar que els fills vagin sols a l’escola -com fèiem nosaltres- perquè hi ha el perill que els atropellin. Desprès hem d’intentar fer “camins escolars” per intentar pal·liar el desastre. I pels iaios i iaies, vells i velles, àvies i avis, la ciutat esdevé un lloc hostil. No seria hora de pensar les cadències semafòriques  en funció de les capacitats de la gent gran i no per les necessitats de circulació dels cotxes? Intenteu passar amb un iaio alguns dels semàfors de la zona de plaça Espanya, per exemple. Impossible no quedar-te al mig, palplantat demanant excuses als cotxes-

I mentre pels vianants hi ha tota mena de barreres, hom pot anar de Sabadell a Moscou en cotxe sense que en cap cas hi hagi una barrera superior a deu centímetres.

Crec que seria hora que el govern de la ciutat fes un pla de vianalització massiva de la ciutat. Creia sincerament que el fet que governés aquesta àrea d’urbanisme la Crida, seria molt bo, tancaríem la ciutat radicalment als cotxes. Veig que passa el temps i no han anunciat cap pla potent. El problema és que aquest tipus de coses s’han de fer el primer any. Alguna gent protesta i al cap de tres anys a tothom li sembla el més normal del món. Imaginem que a algun regidor boig es plantegés que es circuli en cotxe pel carrer de sant Quirze, quin sarau es muntaria! I quantes crítiques hi ha hagut cada cop que els diferents governs han tancat el pas als cotxes en alguns carrers de la ciutat. Encara recordo la trifulga quan es va voler tancar el carrer de la Rosa.

I les rates? Els cotxes són com les rates: ocupen tot l’espai que els deixis, com més espai els donis més ni haurà. No té solució. L’únic que es pot fer és reduir-los. Aquests dies sembla que la ciutat ha descobert que a Sabadell hi ha rates. Segurament és perquè es van veure a la Plaça del Dr Robert. És clar. Una metàfora de l’espai mediàtic de Sabadell. Si les rates es veuen en altres indrets no és notícia.

S’acaba l’independentisme

 p1210874-copia-2on

Aquest és el vell somni dels partidaris de la unitat d´Espanya. Que es despertin un dia i que tot d´una, i sense fer res de res, els independentistes, de cop, es tornin tots partidaris de la Constitució espanyola i de la seva impossible reforma. El que encara és preocupant és que una part de l’independentisme, víctima dels seus propis prejudicis, caigui en aquest parany.
El calendari és el següent, els mesos d´octubre i novembre la gent comença a dir que el procés va de baixa. Al mes de desembre com que hi ha les festes del solstici i hi ha molts dinars de família sembla que els indepes en discutir amb cunyats no indepes, es refermin en les seves conviccions més profundes. Però al mes de gener fins al juliol la cosa va de baixa i quasi tothom es convenç que cada dia hi ha menys persones indepes. Arribem a l´agost i tothom fa vacances. Tornem al setembre i contra tot pronòstic hi ha, per enèsima vegada, una manifestació impressionant.

Les enquestes, i els sociòlegs que en viuen, ens volen fer creure que el poble català és ximple i unes setmanes és indepe, unes altres és espanyolista i així van fent enquestes sense solta ni volta. El CEO ajuda en aquesta falsa creença. La manifestació del milió de persones, que no eren un milió de persones, de l´11 de setembre de 1977, vaig veure nens enfilats a coll i bé dels seus pares, alguns d´ells amb la cara pintada amb els colors de la bandera catalana. La democràcia a Catalunya ja no tenia marxa enrere. L´11 de setembre de 2013 vaig participar en la cadena humana anomenada «Via catalana» i vaig veure molts nens i nenes a coll i bé amb l´estelada pintada a la cara. La cosa no és tàctica, és estratègica.
Sóc dels que pensa que amb una o dues manifestacions bestials ja n´hi ha prou, el poble a vegades parla així i no cal que ho digui cada any. Després han de ser els polítics que treballin per allò que el poble els ha dit. Hi ha molta gent que no entén que els canvis costa molt aconseguir-los i diu coses com «estem cansats». Potser la gent es cansa de ser independentista? No fotem. Es van cansar els del PSUC o del FNC de l´any 1946?
Tampoc entenc aquesta dèria de fer desconnexions de mica en mica. No cal. En algun moment caldrà proclamar la república catalana des d´un balcó i més val que tinguem al peu del canó tots els alcaldes i tots els consellers en funcionament. Per la revolució democràtica cal determinació, es clar, però també paciència i sobretot intel·ligència, molta intel·ligència i jugar al terreny de joc propi.

L’embolic dels càrrecs de confiança

fulla318112016-52

Aquests darrers dies estem assistint atònits a un dels típics temes de la política sabadellenca que ens té entretinguts. Es tracta d’assumptes que no tenen cap substància política i que són més aviat un joc de prejudicis, idees errònies i despropòsits.
Degut al desgavell que hi havia a molts ajuntaments el govern va legislar sobre els límits dels càrrecs de confiança anomenats tècnicament “eventuals”. Són aquelles persones que el govern contracta i que se’n van quan s’acaba la legislatura. Doncs bé es va establir el sistema que els ajuntaments poden contractar tants eventuals com regidors, en el cas de Sabadell 27.
De càrrecs de confiança política n’hi ha hagut des de 1979. El cert és que el moment màxim va ser cap el 2005 quan el govern del PSC va arribar a 22. Després va passar a inici de la legislatura de l’any 2011 a 8 i es va acabar amb 3.
Aquesta legislatura es va començar amb 4 i ara es passa a 7. On és el problema? De fet si aterrés un extraterrestre a la ciutat i li expliquéssim que això és un problema ciutadà ens prendria per bàrbars. No sembla que les xifres de 8, 3, 4 i 7 siguin res de l’altre món. Cal tenir present que tenim un ajuntament amb 1.400 treballadors més els treballadors de les empreses de serveis, es a dir, deuen arribar a uns 2.000. Per tant que hi hagi uns quants càrrecs eventuals sembla correcte. De què discutim doncs? Per posar només un exemple a l’Ajuntament de Barcelona en l’època Xavier Trias tenien 265 càrrecs de confiança i l’actual govern en té 165. Vaja!
El problema és que una part del govern va prometre no contractar-ne cap i una part de l’oposició no és coherent amb la seva trajectòria o amb la seva pròpia actuació a altres ajuntaments.
És correcte que, un cop situats al govern UpC i la Crida canviïn de criteri. Això és fàcil d’arreglar, es fa una roda de premsa i es diu: “ens vam equivocar, es necessiten més persones de confiança”. El debat s’hauria acabat. L’autor d’aquestes línies no és l’únic que s’equivoca. El mateix podríem dir pel que fa a les limitacions dràstiques de sous en les empreses municipals. Al final han hagut de fer marxa enrere, quan s’han adonat que no es tant fàcil trobar responsables d’empreses municipals que gestionen alguns milions d’euros. Tampoc no entenc les crítiques de l’oposició, tots ells en altres contrades tenen també càrrecs de confiança.
Com caldria encarar la qüestió? Crec que a l’Ajuntament de Sabadell atenent el caràcter auster que agrada a la ciutat pot tenir entre 7 i 14 càrrecs de confiança sense que ningú s’esveri. Però podríem establir un major grau de transparència en el mètode. Ja l’any 2011 i per raons evidents ho vaig proposar sense cap èxit. Per què no fem hearings? És a dir que els candidats a càrrecs de confiança presentin el currículum i acceptin un control d’idoneïtat dels grups municipals en una comissió ad-hoc. Això faria que els candidats es valoressin pels seus coneixements i experiència més enllà de la seva militància política. Posem un exemple, ningú pot qüestionar honestament Javier Burón el brillant gerent d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. La gent el jutjarà, no pel sou, que desconec, sinó per si és capaç de començar a encarrilar el problema de l’habitatge de Barcelona. Mireu el seu currículum i escolteu-lo.
Els sabadellencs el que volem és que al govern hi hagi persones competents que resolguin els problemes. Busquem la gent brillant i paguem-li el que correspon. Només cal sentit comú.

Susana i el poder

p1220206vv

Aquests dies tot són especulacions sobre el futur del PSOE. Les enquestes del CIS ens diuen que cauen en 5 punts percentuals i que, atenent al que diu la gent que els vota, hi ha un altre 40% de votants potencials que podrien anar, no a Podem –el mal menor– sinó a l’abstenció.

Tothom sap també que al PSOE li hauria d’interessar fer un congrés ràpid per refer-se i també per escollir un candidat per les eleccions. És evident que Mariano Rajoy pot convocar eleccions anticipades al maig i agafar amb els pixats al ventre els socialistes. Mentrestant, a més, no tindran més remei que anar votant tot allò que el marianisme els proposi: gripau rere gripau.

Doncs bé, surt la gestora i especialment la Susana Díaz i diuen que no tenen pressa i que cal anar a poc a poc, que ja veurem quan convoquem el congrés, etc. Sembla que no el volen convocar fins després de l’estiu! Sincerament estranyat, intento reflexionar del perquè d’aquesta tàctica suïcida. Diuen que com més tard convoqui el congrés més difícil ho té Pedro Sánchez per guanyar les primàries que un dia o altre s’hauran de fer. És a dir, la gestora i Díaz supediten el resultat electoral del PSOE a guanyar la batalla interna.

Imaginem que Rajoy convoca eleccions al maig i el PSOE només té la cara de pomes agres del president de la gestora Javier Fernández, no té ni secretari general, ni candidat a la presidència del govern. I potser posen de candidata la Díaz per decisió desesperada de la gestora, algú pensa que pot treure un bon resultat? També veig que volen trencar l’acord amb el PSC, perquè no toleren que Iceta digui que Catalunya és una nació i perquè no volen que els 16.000 militants catalans votin a les primàries. L’últim pont de Catalunya amb Espanya volat per por de perdre una votació interna.

Tot plegat és molt fort. He recordat de cop el llibre d’Elias Canetti Masa y poder –per cert una versió catalana per a quan?– un dels llibres més memorables que he llegit en tota la vida. La tesi de Canetti és que la sensació més gran de poder que hom pot aconseguir en la vida no és matar els adversaris, sinó matar els propis i que no es revoltin. Susana Díaz sap que quan no es té ideologia, quan no s’han llegit ni deu llibres, quan no es tenen referents, només queda la gestió del poder en cru. Llavors s’utilitza el poder institucional en benefici propi, per intentar aniquilar els contraris del propi partit. I la gent? I la pobra gent que ha confiat amb el partit socialista i que vol un govern d’esquerres? La gent se li’n refot

L’afer de les banderes

p1210874

Als darrers dies hem estat distrets amb el debat de les banderes. A vegades dóna la sensació que Sabadell és una ciutat sueca on tenim totes les necessitats cobertes i com que estem avorrits ens inventem debats del tot inversemblants. Voleu dir que no en fem un gran massa? Anem a pams.

Persones de la Crida van treure la bandera espanyola de la façana de l’ajuntament el matí del passat dia 4 de novembre. Xavier Pellicer, en nom de la Crida, diu que ho han fet per denunciar la persecució judicial i policial de l’independentisme. Aquell matí els mossos d’esquadra van detenir a l’alcaldessa de Berga Montse Venturós. A la tarda la bandera va ser reposada.Sembla bastant evident que és un desproporció increïble que l’aparell judicial es dediqui a coses tant minúscules com el fet que el dia de les eleccions hi hagués una estelada a la façana de l’ajuntament de Berga. Més enllà de la llei, hom creu que algú que passi per allí el dia de les eleccions canviarà de vot al veure la bandera? Tothom s’ha tornat boig? Mentre la justícia es dedica a aquestes coses no hi ha hagut mitjans per jutjar a Fèlix Millet corrupte confés que continua circulant pel carrer. Alguns cosa no es fa correctament.
L’oposició ha protestat amb una desproporció increïble, tampoc ni ha per tant. Ara bé, calen algunes reflexions. Sembla ser que l’alcalde no estava assabentat d’aquesta acció. Crec que els de la Crida haurien de ser conscients que estant al govern tenen un plus de responsabilitat cara els seus socis als que deuen lleialtat. Però també s’haurien de plantejar si en el moment del procés cap a la independència, que ha de ser més propositiu que reactiu, és adequat menystenir els símbols que molts sabadellencs estimen.No crec que sigui una bona estratègia anar cap a una guerra de banderes, més val mantenir la lluita per una república catalana en l’àmbit de la reivindicació laica i racionalista. A més cal dir-ho són debats que afecten als 500 ciutadans que segueixen el dia a dia de la política local i que en cap cas canviaran les seves referències polítiques siguin quins siguin els arguments que s’emprin.La mancança fonamental cap a un procés constituent que condueixi a una república catalana és aconseguir més suports. No serveix de res fer accions que l’únic que aconsegueixen és que cada actor es mogui sempre amb els seus, sense escoltar l’altre i una cosa pitjor, sense pretendre argumentar racionalment el perquè aquesta possibilitat és la millor per la majoria de sabadellencs. Al contrari actes com aquests allunyen aquella part de la ciutat que pot compartir la voluntat republicana però que no comparteix els sentiments d’adscripció identitària d’una part dels independentistes.Si es vol passar del 48% al 75% la guerra de banderes no ajuda. En els darrers mesos l’únic intent d’eixamplar la base de l’independentisme ha estat explicar en castellà allò que s’explica en català i que tota la ciutat entén avui. No ha servit per a res.
Estem arribant a un moment de cruïlla històrica que veig amb il·lusió i esperança. Els que vam viure la transició sabem com va canviar aquesta ciutat i aquest país, però entre les coses que no vam poder construir va ser una societat republicana. Ara, una nova empenta ho pot fer possible, però manca finezza i sobretot manca fer política pensant en els altres i no ens els propis fidels seguidors.
Ara cal un nou salt qualitatiu i embolics com aquests, em sembla, que no hi ajuden gens

 

L’atrocitat del règim franquista: el cas Domènec Martínez

p1240628

Encara no he pogut visitar l’exposició temporal Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà. És una pena que unes estàtues decapitades i un indret, el Born, siguin el motiu del debat i no l’essència immoral del franquisme. Aportaré un petit moment de la nostra història per tal de combatre aquells que qüestionen la capacitat de lluita del poble i aquells que menysvaloren la capacitat de depravació del règim feixista espanyol que encara l’any 1976 va ser capaç de grans atrocitats.

A Catalunya i a Espanya hi va haver un acord general d’acceptar la reconciliació. Ara bé, l’esquerra es va equivocar en acceptar l’oblit. Mai es pot acceptar l’oblit dels que van lluitar per les llibertats i els drets humans. A la fi faran creure a les noves generacions que la democràcia és cosa de quatre polítics de dretes i sobretot mercès al rei. Avui vull aportar una petita història, és la història d’un amic. Va ser el meu “jefe” quan militava a la Joventut Comunista de Catalunya, ell n’era el secretari general i des de llavors som amics. No fa gaire, un dia que dinàvem plegats, em va dir que havia trobat una foto de Massimo d’Alema (va arribar a ser el primer ministre italià) en un acte de la joventut comunista a Barcelona. En aquell dinar van començar a aparèixer documents clandestins, fotografies i records. És, doncs, la petita història d’un moment concret que desmitifica la transició espanyola a partir d’un cas proper.

Domènec Martínez era l’any 1976 el secretari general de la JCC. Com a tal, era membre de la direcció de la Unión de Juventudes Comunistas de España. El dia 17 d’abril de 1976, en sortir d’un sopar a Madrid, la tenebrosa Brigada Política i Social -la policia política del franquisme- va detenir tota la direcció de l’UJCE -Elia Martínez Caba, José María Duplá, Ángel Ezama, José Luis Aparicio, Domènec Martínez, Víctor Vinyuales, Concepción Fondo i Rafael Carmona-. Els van aplicar la legislació antiterrorista i, per tant, van estar detinguts i incomunicats durant tres dies a la Dirección General de Seguridad (revista Realidades 6-5-1976). Un cop passades aquestes 72 hores, el jutge Gómez Chaparro del “Juzgado de Orden Público número 1” va autoritzar la pròrroga de la detenció cinc dies més. En el transcurs d’aquests vuit dies els detinguts van ser brutalment torturats. L’editorial de la revista clandestina de la JCC Jove Guàrdia (10-5-1976) explicava que a banda de cops per tot el cos i maltractaments de tota mena, se’ls van aplicar altres sistemes de tortura, com ara el quiròfan o penjar-los pels peus. Al final sempre hi ha testimonis, transcrivim, tot i que és un document més llarg, un petit extracte de l’entrevista que el cineasta Juan Antonio Bardem va poder fer als detinguts a Madrid:

El interrogatorio ¿Cómo es? ¿Dónde se hace? ¿Cómo se hace? ¿Quien lo hace?

– Te llevan a un despacho. Te quitan las esposas -que son propiedad del guardia, que selas lleva- y entonces los inspectores te ponen las suyas propias. Posteriormente, cuando empieza el “baile”, te llevan a un cuartito pequeño para que los gritos y los golpes no molesten a los que están en las oficinas. (…)
– Pegan. Entonces ya lo que les importa es sacar una respuesta, la que buscan o les conviene y pegan. Pegan uno solo, o dos, o todos.

 

Vamos a precisar. ¿Qué clase de golpes?
– Bofetadas, puñetazos, patadas, rodillazos, tirones de pelo, golpes con porra, golpes de karate, retorcimientos de brazos, pisotones…

 

¿Golpes dolorosos o simples amagos?
– Buscan los puntos dolorosos del cuerpo y susceptibles de no dejar huella visible. Testículos, estómago, riñones, bazo…
– Y en la cara. Es corriente que te peguen con ambas manos y con fuerza en los dos oídos al mismo tiempo. Eso te aturde y te desequilibra.
– Hay una escalada prevista tanto en la dureza de los golpes como en su forma de administrarlos: bofetadas, puñetazos, patadas.

 

¿Y después?
– Después ya son métodos típicos de tortura. Tienen un catálogo de procedimientos que ellos mismos llaman “juegos”.
– Por ejemplo: el camello, el pato, la ruleta rusa, el quirófano, la gimnasia…
– El camello es un “juego” para agotarte físicamente. Consiste en colocar los brazos y manos esposadas debajo de las corvas, ponerte un peso encima -varias mantas cuarteleras, libros gruesos, guías telefónicas…- y hacerte caminar en esta postura curvada durante varias horas.

 

¿Y si te desmayas?
– Te reaniman a golpes.
– Mientras el “camello” camina, los presentes se entretienen en pegarte patadas, bofetadas dobles… Uno no ve nada, sólo las baldosas del suelo y tu propio sudor que cae. Y al mismo tiempo te insultan.
– A mi mujer la detuvieron conmigo. Estaba embarazada de tres meses. Me decían: “¿De quién es el hijo, cabrón, tuyo o de Marx? La hemos inyectado y vas a tener un hijo tonto”.
– El “pato” es un “camello” perfeccionado. La posición es similar pero al esposarte más abajo, sólo puedes andar, desde luego en cuclillas, pero de puntillas. Después de una hora estás completamente deshecho.
– La “ruleta rusa” viene casi siempre después de los otros dos juegos, cuando ya estás agotado. Consiste en situarte dentro de un círculo de 5 ó 6 funcionarios y cada uno te hace la misma pregunta y te pasa al otro. Si la respuesta es negativa, a fuerza de golpes surtidos y de gran variedad. Y todo esto esposado, con las manos atrás y que son muy cuidadosos para que no te hieras o golpees con filos de mesas o armarios. Nada de señales: esa es la idea.
– El “quirófano” es, dentro de los que conocemos, el número bomba, la apoteosis. Preparan un escritorio como mesa de operaciones. Te tumban a lo ancho de él. Te cuelgan así las piernas desde las corvas y el tórax i la cabeza. Boca arriba. Así el estómago está tenso y los testículos bien a la vista. Las manos esposadas a la espalda.
– 5 o 6 policías te golpean continuamente: puñetazos en el estómago y los testículos. Hay diversos estilos que se suceden rítmicamente y todos con la máxima contundencia. Así, uno te aporrea como si batiese un tambor con los puños. Otro te sacude “ganchos” potentes, otro es especialista “testicular”, es decir, tiene gran perfección en los puñetazos en los testículos. La reacción tuya al golpe es arquear el cuerpo, parece como si la columna vertebral fuese a romperse. Alguno después de este tratamiento ha tenido graves lesiones de columna. Un compañero se pasó dos años enyesado y en cama a resultas de este “juego”.
– A mi me hicieron beber agua antes de la sesión y durante el “juego” se ufanaban de que me la hacían verter por las narices.

 

Y, en general, la sesión ¿cuánto dura?
– ¿De interrogatorio o de juego?
– De interrogatorio un promedio de 10 a 12 horas diarias, con dos o tres sesiones al día. Empezando a cualquier hora del día o de la noche. Por ejemplo, a las dos o tres de la madrugada. Los juegos, sobre un par de horas en cada ocasión.  (…)

 

¿Y la tortura psíquica? ¿Qué formas tiene?
– Me llevaron a un despacho donde tenían a mi mujer y delante de ella me interrogaron. Cuando no respondía empezaron a pegarme ante su vista. Y volvieron a hacerlo una y otra vez. Al mismo tiempo me amenazaron con pegarle a ella, a su vez, si no respondía.
– A veces te hacen creer que alguien de los tuyos está siendo “tratado” en un despacho. Abren fugazmente una puerta, ves algo o a alguien; oyes quejidos, gritos, llantos y, realmente, te crees que sí están allí. A veces es cierto y entonces es aún más horrible. Es la angustia de la impotencia.

 

¿Qué podéis decirme del trato de la policía con las mujeres?
– Es prácticamente igual al que hemos sufrido nosotros. Quizás sean más cuidadosos en el sentido de procurar menos posibilidades de señales, que en ellas serían aún más escandalosas. Hay además, frecuentemente, amenazas más o menos veladas de violencia sexual. Cuando alguna de ellas está embarazada tienen sumo cuidado de no provocar un aborto y no golpear en el vientre, pero sí en el resto del cuerpo. Por otra parte se ensañan más en el lado psíquico de la violencia.

 

La noia embarassada de tres mesos, setmanes després va perdre el fill. El seu company, també detingut, no va suportar el trauma i es va suïcidar un temps després. El pare de Domènec Martínez envia una carta al Director General Adjunto de la DGS. En la resposta, aquest adjunta una tarja de Manuel Fraga Iribarne, Ministro de la Gobernación.
Els advocats dels detinguts van ser Tomás Duplà del Moral, José Manuel Moreno, Javier Sauquillo (que van assassinar uns mesos més tard, el gener de 1977, al despatx d’Atocha) i els més coneguts José María Mohedano i Cristina Almeida. El ressò de la detenció va ser molt important. Fins i tot la revista Cuadernos para el Diálogo va ser segrestada degut al fet que va dedicar un monogràfic a la pràctica de la tortura, on s’hi incloïa el cas que ens ocupa. Per la mateixa raó el director de la revista Cambio 16 va ser cridat a declarar al Jutjat d’Ordre Públic.

La policia buscava a Terrassa l’aparell de propaganda de la JCC, el lloc on s’imprimien les octavetes i la revista Jove Guàrdia. Encara el busquen! Domènec Martínez i Jordi Castàn n’eren els responsables. El pis era situat al barri de les Fonts de Terrassa. Avui hi viu una família que no sap les activitats que fa 24 anys s’hi realitzaven.
En la reunió en què varen ser detinguts es preparava la IV Conferència de la UJCE. Els detinguts van passar a la presó de Carabanchel i van sortir en llibertat el 15 de juny de 1976. La conferència no es va poder celebrar fins als dies 10 i 11 d’octubre de 1976, i es va fer al seminari de Sentmenat. En els documents es reclamava “l’amnistia total” i la “creació de governs provisionals, des del primer dia de la ruptura, al País Basc, Catalunya i Galícia”. En l’acte de cloenda celebrat a Barcelona, al barri del Guinardó, hi va participar el dirigent en aquella època de la FJCI -organització juvenil del Partit Comunista Italià- Massimo d’Alema, exprimer ministre d’Itàlia.

No tot van ser flors i violes a la transició. Uns lluitaven per la llibertat, altres en contra. La llibertat va ser possible perquè milers de persones anònimes -la major part molt joves- van deixar-hi la pell.

Fins a l’any 1976 testimonis com aquest n’hi ha a milers per a tot aquell qui vulgui saber-los.