A favor d’Anna Gabriel

P1310178 (3)
D’arguments per criticar la gent de la CUP en tinc un munt, ara bé, en algunes ocasions hi ha un linxament contra ells que em sembla molt, molt exagerat. En una entrevista a Catalunya Ràdio Anna Gabriel va dir coses com aquestes: “Si pogués formar part d’un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea”. Gabriel diu que la família convencional “és pobra i enriqueix molt poc” (…) “La idea és que eduqui la tribu, de manera que no hi ha un sentiment de pertinença d’un fill, sinó que els fills són els que has tingut i parit tu i els altres”.
S’ha muntat un sidral increïble. A vegades dubto que visquem en un país normal. Sembla com si la gent tingués unes conviccions tan poc elaborades, tan poc assumides que quan algú proposa una altra cosa de seguida se li desmunten les febles conviccions i arremet contra aquella persona que vol sortir de la cleda en un petit aspecte de la seva forma de vida. Em recorda una anècdota quan Francisco Fernández Ordóñez, ministre de Justícia amb UCD, va promoure la llei sobre el divorci. En un acte d’explicació de la llei, un iaio va dir que feia més de cinquanta anys que estava casat i li preguntar molt educadament al ministre: “Ara haurem de divorciar-nos?”.

 Tampoc no és cert que “abans” existís un model de família millor. Ni es cuidava els iaios, ni la família era gens democràtica. Només cal llegir Frederic Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’estat de 1884 que va ser un gran escàndol i és on la dreta fonamenta la idea que l’esquerra no defensa la família. No entenen res. Engels critica tots els models de família que es coneixien en aquells moments, especialment la família burgesa i els acords entre les grans famílies. Pretenia una família fundada en la igualtat i l’amor!

Si fem una mirada cap als anys seixanta del segle passat i analitzem retrospectivament el que va passar amb les comunes podem extreure’n algunes conclusions. Comencem amb el famós llibre de B.F. Skinner Walden dos, publicat l’any 1968, que va tenir una gran difusió. Era un assaig d’enginyeria social i en ell es proposaven coses com aquesta: “Walden Dos ha suprimido la familia, no sólo como unidad económica, sino hasta cierto punto también como unidad social y psicológica”. El cert és que hi ha alguns aspectes de la proposta com aquesta que fan posar els pèls de punta, però també hi ha coses sensates com “No se puede forzar a alguien a ser feliz; nadie será feliz si se ve obligado a seguir una hipotética norma de felicidad”. Noti’s la referència a Henry David Thoreau (1817- 1862).

L’any 1975 Kathleen Kinkade publica Un experimento ‘Walden Dos’, on s’intenta fer un balanç dels primers cinc anys d’una experiència de comuna Twin Oaks inspirada en el llibre de Skinner  on deia “La más simple y quizá la más vieja de todas las técnicas deliberadas de control social es la elaboración de normas. Walden Dos las tenía. Nosotros también”. És a dir, en la mesura en què les comunes maduren i perviuen acaben organitzant-se amb un tramat de normes que s’assemblen molt a les que hi ha a la societat. Ara bé en molts aspectes qüestionen la societat i s’avancen al seu temps.
Josep M. Carandell al conegut llibre Las comunas. Alternativa a la familia dóna els arguments emprats en aquells dies de per què organitzar comunes. Ho fonamenten en Plató: “ninguno tendrá mujer propia; los hijos serán comunes y ni el padre conocerá a su hijo, ni el hijo a su padre”. Algunes comunes com les que analitza Carandell, especialment les mítiques K1 i K2 de Berlín anaven molt enllà: “reglamentaron expresamente la prohibición de las relaciones sexuales por parejas para evitar el amor y la fidelidad burgueses”. El fonamental, però, és “la revolución personal y la revolución de la vida cotidiana”.
A la Comuna “Filipines” de Sabadell, on va participar Antoni Farrés -el que després serà alcalde de la ciutat- diu “Més enllà de les anècdotes, que vist des d’una perspectiva històrica pugui tenir aquell moviment, és evident que significava una actitud de ruptura respecte als esquemes dominants i respecte a les formes d’organització social. També hi havia una càrrega de contestació al sistema pel que feia a la vida quotidiana”. En el cas català les formes ultraautoritàries de família no eren altra cosa que l’expressió franquista en la vida quotidiana, en el nucli familiar. El mateix Farrés explica també per què va fracassar: “La distribució de les feines de la casa, les peles, és a dir, la seva regularització i socialització i les relacions personals. Són tres constants que espeteguen, amb més o menys intensitat, en totes les experiències.”
Cal dir, doncs, que Anna Gabriel té tot el dret d’enfocar la seva vida com ella vulgui, només faltaria, i que no és pas la primera persona que dedicant-se a la política pensa en un tipus de relació familiar nova. A més a ningú se l’obliga a fer el mateix.
Tots aquells que en el seu moment van criticar les comunes no acceptarien avui viure com les famílies convencionals dels anys cinquanta i seixanta que aquests experiments qüestionaven, per moltes imperfeccions que tinguessin les comunes. Què ens depararà el futur? No diuen els psiquiatres que són molt importants els referents de l’entorn més enllà de la família? El temps dirà, de moment respectem l’Anna Gabriel.

Bravo, Junqueras!

IMG_6437

Des del Departament d’Economia s’ha llançat un globus sonda en el sentit d’augmentar els impostos als que cobren més de 90.000 euros. Els catalans rics s’han posat histèrics. Als mitjans de comunicació s’han encès amb aquesta idea. Sembla bastant clar que els líders d’opinió són els de la minoria que veurien augmentar els impostos a pagar. Si s’hagués proposat un augment de dos punts als mileuristes no hauria passat res. Tots aquests s’han posat a defensar una suposada classe mitjana. Què entenem aquí per classe mitjana? Amb el neoliberalisme la classe treballadora va creure que tenir casa amb una hipoteca, cotxe amb un crèdit i vacances de tres setmanes a Castelldefels et convertia en classe mitjana. Però tots aquests no guanyen 90.000 euros/any ni de conya. Per què la Pilar Rahola no té raó quan s’oposa a aquesta idea? Explica els tipus per trams i fa trampa. La major part de la gent dels trams baixos paguem el que diu la llei, en canvi les classes altes tot i que tenen el tram establert en un 48% en realitat tenen mil maneres d’eludir les seves obligacions fiscals de forma legal i de forma no legal. Sabem també que de l’impost de societats, les petites i mitjanes empreses han de pagar el 25% i paguen el 24%, les grans empreses quan havien de pagar el 30% (ara el 25%) o no paguen res o paguen una mitjana del 7%. Una vergonya. Qui acaba amb les classes mitjanes no són els impostos sinó les multinacionals. Seria llarg d’explicar.
A Catalunya la pressió fiscal és molt menor que als països als quals tothom diu que ens volem assemblar. Això vol dir que els catalans paguem pocs impostos en comparació amb un suec, per exemple. Ara bé, la diferència és que els pobres mileuristes, la classe treballadora i la classe mitjana baixa paga com els suecs. La classe mitjana alta, els rics i les grans empreses no paguen com els suecs. Això no ho diuen mai.

Diuen que si augmentem els impostos als rics i a les gran empreses se n’aniran. Ara, de més de 150.000 euros l’any a Catalunya només n’hi ha 15.000. Qui s’ho creu? El que podrien fer les nostres autoritats és dir-nos qui són i vincular el pagament d’impostos a la ciutadania. En la propera Constitució catalana, haurem de posar: «és català aquell que paga els impostos a Catalunya». I si l’Agència Tributària comença a fer inspeccions als propietaris de les segones residències de l’Empordà, per exemple? Ja n’hi ha prou de tantes exclamacions, què pretenen les raholes de torn, que ens facin pena els impostos que paguen els que cobren més de 90.000 euros? Amb la que està caient, ens estem tornant tots bojos? Fot canya, Junqueras, el 99% de catalans està amb tu! Ara bé, prefereixo que no abaixis l’IRPF a ningú fins que Antoni Comín et digui que s’han acabat les llistes d’espera

La diferència entre laïcitat i laïcisme

IMG_6484 (2)Des de fa força anys existeix una actitud dels sectors més carques del catolicisme de voler fer diferència entre el terme «laïcitat» i el terme «laïcisme». Fins i tot arriben a parlar de laïcitat positiva i laïcitat negativa. D’entrada, ja és molt suposar que aquest tipus de gent s’atreveixin a parlar del que desconeixen. És el mateix com quan els bisbes ens diuen com viure la sexualitat. Massa atreviment. En general ho desconeixen del tot i si ho coneixen, pitjor, ja que estan plens de culpes i pecats.
Ens diuen que la laïcitat és menys dolenta que el laïcisme, a vegades fins i tot se li posa un adjectiu: laïcisme radical. Altres persones s’atreveixen a criticar el país veí. Diuen que el laïcisme francès és el pitjor de tots. N’estic fins al capdamunt. Vaig ser en el seu moment fundador i president de la Fundació Ferrer i Guàrdia i portaveu de la Lliga per la Laïcitat i m’emprenya que el conservadorisme catòlic ens vulgui robar les paraules. Laïcitat és la paraula que defineix una societat que pretén la separació de l’església de l’estat. Ni més ni menys. Qüestiona per tant tots els privilegis que té l’església catòlica derivats de la croada nacionalcatòlica contra l’intent més seriós de construir una societat laica com va ser la Constitució Republicana de 1931. Privilegis emparats en els canons, doncs.

Laïcisme és la tensió militant necessària per construir una societat laica. Sense actitud laïcista no existiria la llibertat religiosa. Cal recordar que la llibertat de cultes es deu a Catalunya a l’actitud militant dels anticlericals, d’aquí se’n deriva l’aliança tradicional de republicans lliurepensadors i protestants, per exemple.

Criticar l’Estat francès des de l’església catòlica catalana en defensa de la llibertat religiosa seria motiu de ridícul en un país normal. A França la llibertat de cultes és total des de fa molts anys. A l’escola pública s’ensenya des de temps immemorial en la llibertat de creences religioses i filosòfiques. Mentrestant aquí es prohibien totes les altres opcions religioses i els ateus i agnòstics eren directament reprimits. Vegi’s què calia fer per casar-se pel civil fins fa no tants anys.
Aquests catòlics no fan diferències entre la catolicitat i el catolicisme, per què no? La veritat és que a poc a poc els lliurepensadors anem guanyant la batalla de les consciències, no encara la batalla del poder que una minoria de catòlics integristes encara té. Quan aprendran els neocarlins a guanyar les batalles pels arguments i no per l’espasa? Hi ha diferències entre la laïcitat i el laïcisme? Cap. Cal, però, que ni els ultramuntans, ni l’extrema dreta ens robin el significat de les paraules.

La veritat sobre el tramvia de Barcelona

IMG_6402 (3)Quan Barcelona estava plena de tramvies el que volien els seus ciutadans era eliminar-los. Aquest procés va anar paral·lel al creixement de la circulació de cotxes a la ciutat. Rara era la setmana que no hi hagués algun accident. Força ocasions amb morts inclosos. Es va anar generant un gran consens sobre la necessitat d’acabar amb els tramvies.
A poc a poc la gent se’n va oblidar i va néixer de forma paral·lela una certa nostàlgia del tramvia. Fins que algú a Barcelona va decidir fer un tramvia d’una forma una mica ximple: un tros cap al Besós i un altre cap al Llobregat. Sense connexió. Una brillant idea suposo d’un brillant arquitecte/urbanista. Pel mig es va fer un referèndum que va provocar la dimissió del regidor que el va idear. No fem referèndums per a res i per una vegada que en fem un, va haver de dimitir el regidor que ho va proposar. Vigilem perquè si un dia hi ha un referèndum a Catalunya sobre la independència i guanya el sí farem plegar el president de la Generalitat que ho hagi aconseguit. Els catalans som així.

Ara Ada Colau proposa que, per fi, els dos tramvies s’ajuntin. S’hi oposa molta gent. Hi ha catalans que s’oposarien a la llei de la gravetat, només per mortificar. Crec que ara a la gent li agrada el tramvia molt més enllà de la seva funció. Hi ha una atracció tel·lúrica del poble català envers el tramvia. Hi ha gent que diu que el tramvia té glamour i per això el vol. Altres diuen que és molt pràctic. Jo us explicaré, en primícia nacional, el perquè la gent ara vol tramvies per tot arreu.

La gent està farta dels arquitectes i urbanistes. Agafen una zona de la ciutat que està bé i poc a poc la van destrossant a base de dedicar-hi diners públics fins que al final queda un nyap. Cal veure, per exemple, la plaça de les Glòries. Els mateixos que van fer un bunyol, després van dir que s’havia de desfer el nyap per fer-hi una altra cosa. Mentrestant, és clar, hi hem abocat carretades de milions d’euros que s’haguessin pogut dedicar a la llei de dependència, a cuidar els iaios. La gent no vol tramvies com a mitjà de transport públic, aquest n’és només un efecte col·lateral. Doncs bé la gent sap que històricament el tramvia ha estat una gran eina per acabar amb els arquitectes com es va demostrar l’any 1926 quan un tramvia va atropellar Antoni Gaudí. Si van atropellar aquest insigne arquitecte, què podrien fer els tramvies a l’hora d’acabar amb els urbanistes d’avui?
En el fons, doncs, tot bon català el que vol és deslliurar-se dels arquitectes i urbanistes que ens estan destrossant les ciutats. El que passa que ho fan d’una manera especial: a la catalana. De forma indirecta i estranya, sembrant de tramvies la ciutat.

La parella del metro i nosaltres

P1270970 (2)Aquests dies la notícia més important ha estat la parella borratxos com una cuba follant -fent l’amor tampoc seria una bona definició de l’espectacle que hem vist-, al metro de la línia verda a Liceu. El poc popular Alberto Fernández Díaz s’ha afanyat a demostrar-nos el seu gran nivell polític, cultural i intel·lectual: «Colau no puede convertir Barcelona en un capítulo de Gandía Shore, un programa de la MTV en el que todo vale». Xavier Trias, forçant massa la bonhomia pròpia de la seva manera de ser, ha afirmat: «Hi haurà una degradació institucional que coincideix amb una degradació de l’espai públic, a base de no posar ordre, de no governar i de no tirar les coses endavant». Ostres, ostres, ostres. És conscient Trias que aquestes coses han passat a Barcelona des de temps immemorials? L’única diferència és que al segle XIII aquest tipus d’espectacles no es podien fer al metro. Quan ell era alcalde passaven coses similars, potser el seu entorn l’hi amagava? En fi, què ens està passant? Creieu sincerament que aquesta notícia és per posar-la a la portada d’un diari? En un telenotícies? Ha de formar part d’una tertúlia radiofònica?

Crec que hi ha una actitud covarda, no podem fer res amb els temes importants i ens dediquem a menudències. Els bancs ens manen callar ja que qualsevol política pública va en contra del lliure mercat. No podem fer res per acabar amb l’atur i la precarietat ja que caldria posar límits als guanys galàctics de les grans empreses. Tampoc podem fer res per pal·liar el fracàs escolar ja que es necessitaria més impostos als rics i les multinacionals per poder tenir aules amb 17 alumnes. Tampoc podem fer res contra la indústria automobilística pels nivells de contaminació fins i tot quan sabem que se’ns riuen a la cara i s’en foten de les lleis, els governs i els parlaments. Tampoc podem fer res per apujar les pensions ja que els bancs volen gestionar ells les pensions tot i que cada dos per tres els fan fallida i els hem de rescatar amb diners de tots. Tampoc podem dir ni fer res contra la venda a baix preu de les nostres institucions europees a les multinacionals en el marc del TTIP. A més, el tractat és secret! Tampoc podem fer res per alleujar el patiment dels refugiats mentre els dirigents europeus miren a una altra banda -no hi veuen negoci en aquesta qüestió-.

Doncs què voleu que us digui, a mi m’indignen totes aquestes altres coses, però és clar, acabo escrivint també de borratxos que intenten cardar al metro. Tot i que sóc ateu, aniré a confessar-me ja que he traït les pròpies conviccions.

Són bojos, aquests romans! I no em refereixo als borratxos.

Catalunya: quin gran país!

rosa2

Demà tot el país ric i ple celebrarà una vegada més el dia de Sant Jordi. És un dia molt molt estrany. La gent es regala roses i llibres. Abans els homes regalaven roses a les dones i les dones com a acte de reciprocitat regalaven llibres als homes. D’entrada aquí ja hi veiem una de les característiques més notables del nostre gran poble català. Ningú fa res altruísticament, tot ha de ser un intercanvi. No seria més lògic un dia regalar roses i un altre dia llibres? Doncs no.
L’altre element a retenir és que els homes regalen roses i les dones llibres. O sigui que d’aquí en podem treure una segona conclusió: les dones no llegeixen i les homes sí. I que a les dones els agraden les roses i als homes no. Si analitzem una mica més poden adonar-se que és un dia molt molt sexista i fal·laç. Sexista és evident però fal·laç perquè molt poca gent llegeix però els pocs que ho fan són dones.

El dia de Sant Jordi es venen més llibres que en tot l’any sencer. La gent diu que compra sis llibres l’any de mitjana. Els catalans a les enquestes menteixen bojament, compren sis llibres -tampoc se’ls pregunta si llavors se’ls llegeixen-, practiquen el sexe quatre vegades la setmana i a la televisió veuen documentals. La Belén Esteban la veuen els marcians. La veritat és que els catalans compren un llibre l’any, el dia del nostre sant patró, però el que ningú explica és que un cop arriben a casa, posen la rosa en un gerro i el llibre en la prestatgeria de llibres de Sant Jordi. Obrir-lo mai, és una cosa que als catalans ens ho prohibeix l’Església catòlica des de ben antic ja que consideraven, és clar, que llegir era i és perillós per la religió i l’església, per aquesta raó es van inventar l’Index Librorum Prohibitorum, on podem trobar llibres de Charles Darwin, Odón de Buen, Epicur, etc. També era perillós per a l’Estat, per aquesta raó a Espanya els governs mai els va preocupar fer escoles per tal que la gent pogués aprendre a llegir. Ara hi ha nous arguments postmoderns: ja llegim per Internet. I la gent es queda tan ample, el que no van a aconseguir del tot la Inquisició, ara ho està aconseguint Bill Gates i tota la caterva de persones de les tecnologies i les xarxes. Abans almenys hi havia gent que denunciava la Inquisició, ara no, ara la incultura avança igualment però fent servir una idea de Max Aub sobre la llibertat podríem dir que: «Aquí no es que no haya cultura. Es peor: no se nota su falta». Bé, n’hi ha d’altres que consideren que llegir va malament per a la salut i especialment per als ulls ja que cansa la vista. Així doncs, tallem arbres, en fem pasta de paper, editem llibres, els posem a llibreries, la gent els compra i al final tot l’esforç només serveix perquè a les cases a les prestatgeries a més de pongos hi hagi llibres. Catalunya: quin gran país!

«Offshoring»? no, estafa!

P1220293b

Si fem cas als megacracs que manen al món tot se n’aniria a fer punyetes. Si no fos pels impostos que paguem i dels governs que els recapten el sistema financer mundial hauria fet fallida. Quan Lehman Brothers Holdings Inc va fer fallida l’any 2008 hauria arrossegat tot el sistema financer mundial de no ser de la Reserva Federal, de la mateixa manera que el banc públic, sí, públic encara que ningú vulgui dir-ho, el BCE, va haver de salvar i encara ho fa injectant liquiditat a tots els bancs europeus i empreses europees a cost quasi zero o zero com ara. Amb diners públics es va salvar tots els fons de pensions del món, que estaven tècnicament en fallida.
Però assagem per un moment que tothom fa el que diuen els de l’FMI i els del Banc Mundial i la Troica. És a dir, democratitzem aquesta manera tan ximple de fer la globalització. Imaginem, doncs, que qualsevol persona pot crear una empresa a Panamà i fer que la seva empresa li pagui el sou allí. Des de Panamà t’obren un compte en un banc suís. “òbviament una persona amb un sou mitjà guanyaria realment un 40% més del que ho fa ara. Seria tan senzill com anar a qualsevol banc espanyol i dir: hola, vull que m’obris un compte opac a un paradís fiscal. Si et posa pegues, sempre li pots dir que has vist les fotos de les seves seus en aquests paradisos. Si posen testaferros per als rics que els posin també per als pobres.

No hi hauria, però, ni pensions, ni educació pública, ni concertada ni sanitat pública, la sanitat privada l’hem hagut de finançar diverses vegades amb diners públics traient-los de la mala gestió privada -Hospital general i Aliança-, ni policia, ni jutges, ni tampoc governs. Té una cosa bona, no hauríem de pagar sous a ministres com el de Justícia en funcions, Rafael Catalá, que va dir que no creu que Panamà sigui un paradís fiscal sinó que té una «cultura tributaria distinta». Amb dos…
Ja està bé de dir que compte que no tots els que tenen empreses a Panamà no ho fan per estafar Hisenda. No fotem. Per què pagues un advocat de Panamà i obres un compte corrent a Suïssa, si després ho expliques tot a Hisenda? No seria molt millor ingressar-ho tot aquí i estalviar-te l’advocat del Panamà i les comissions suïsses? No fotem! I si els inspectors d’hisenda investiguen per ordre de riquesa?
Quan la fiscal, és a dir qui hauria de defensar els interessos del poble, del cas Noos va dir que «Hacienda somos todos» només era un lema propagandístic i que no era veritat, va ser clarivident. Ja està bé d’eufemismes. Ni cultura fiscal diferent, ni offshoring, ni optimització fiscal. Això és directament un atracament. No plou, se’ns pixen a sobre i diuen que se’ns pixen a sobre.