La parella del metro i nosaltres

P1270970 (2)Aquests dies la notícia més important ha estat la parella borratxos com una cuba follant -fent l’amor tampoc seria una bona definició de l’espectacle que hem vist-, al metro de la línia verda a Liceu. El poc popular Alberto Fernández Díaz s’ha afanyat a demostrar-nos el seu gran nivell polític, cultural i intel·lectual: «Colau no puede convertir Barcelona en un capítulo de Gandía Shore, un programa de la MTV en el que todo vale». Xavier Trias, forçant massa la bonhomia pròpia de la seva manera de ser, ha afirmat: «Hi haurà una degradació institucional que coincideix amb una degradació de l’espai públic, a base de no posar ordre, de no governar i de no tirar les coses endavant». Ostres, ostres, ostres. És conscient Trias que aquestes coses han passat a Barcelona des de temps immemorials? L’única diferència és que al segle XIII aquest tipus d’espectacles no es podien fer al metro. Quan ell era alcalde passaven coses similars, potser el seu entorn l’hi amagava? En fi, què ens està passant? Creieu sincerament que aquesta notícia és per posar-la a la portada d’un diari? En un telenotícies? Ha de formar part d’una tertúlia radiofònica?

Crec que hi ha una actitud covarda, no podem fer res amb els temes importants i ens dediquem a menudències. Els bancs ens manen callar ja que qualsevol política pública va en contra del lliure mercat. No podem fer res per acabar amb l’atur i la precarietat ja que caldria posar límits als guanys galàctics de les grans empreses. Tampoc podem fer res per pal·liar el fracàs escolar ja que es necessitaria més impostos als rics i les multinacionals per poder tenir aules amb 17 alumnes. Tampoc podem fer res contra la indústria automobilística pels nivells de contaminació fins i tot quan sabem que se’ns riuen a la cara i s’en foten de les lleis, els governs i els parlaments. Tampoc podem fer res per apujar les pensions ja que els bancs volen gestionar ells les pensions tot i que cada dos per tres els fan fallida i els hem de rescatar amb diners de tots. Tampoc podem dir ni fer res contra la venda a baix preu de les nostres institucions europees a les multinacionals en el marc del TTIP. A més, el tractat és secret! Tampoc podem fer res per alleujar el patiment dels refugiats mentre els dirigents europeus miren a una altra banda -no hi veuen negoci en aquesta qüestió-.

Doncs què voleu que us digui, a mi m’indignen totes aquestes altres coses, però és clar, acabo escrivint també de borratxos que intenten cardar al metro. Tot i que sóc ateu, aniré a confessar-me ja que he traït les pròpies conviccions.

Són bojos, aquests romans! I no em refereixo als borratxos.

Catalunya: quin gran país!

rosa2

Demà tot el país ric i ple celebrarà una vegada més el dia de Sant Jordi. És un dia molt molt estrany. La gent es regala roses i llibres. Abans els homes regalaven roses a les dones i les dones com a acte de reciprocitat regalaven llibres als homes. D’entrada aquí ja hi veiem una de les característiques més notables del nostre gran poble català. Ningú fa res altruísticament, tot ha de ser un intercanvi. No seria més lògic un dia regalar roses i un altre dia llibres? Doncs no.
L’altre element a retenir és que els homes regalen roses i les dones llibres. O sigui que d’aquí en podem treure una segona conclusió: les dones no llegeixen i les homes sí. I que a les dones els agraden les roses i als homes no. Si analitzem una mica més poden adonar-se que és un dia molt molt sexista i fal·laç. Sexista és evident però fal·laç perquè molt poca gent llegeix però els pocs que ho fan són dones.

El dia de Sant Jordi es venen més llibres que en tot l’any sencer. La gent diu que compra sis llibres l’any de mitjana. Els catalans a les enquestes menteixen bojament, compren sis llibres -tampoc se’ls pregunta si llavors se’ls llegeixen-, practiquen el sexe quatre vegades la setmana i a la televisió veuen documentals. La Belén Esteban la veuen els marcians. La veritat és que els catalans compren un llibre l’any, el dia del nostre sant patró, però el que ningú explica és que un cop arriben a casa, posen la rosa en un gerro i el llibre en la prestatgeria de llibres de Sant Jordi. Obrir-lo mai, és una cosa que als catalans ens ho prohibeix l’Església catòlica des de ben antic ja que consideraven, és clar, que llegir era i és perillós per la religió i l’església, per aquesta raó es van inventar l’Index Librorum Prohibitorum, on podem trobar llibres de Charles Darwin, Odón de Buen, Epicur, etc. També era perillós per a l’Estat, per aquesta raó a Espanya els governs mai els va preocupar fer escoles per tal que la gent pogués aprendre a llegir. Ara hi ha nous arguments postmoderns: ja llegim per Internet. I la gent es queda tan ample, el que no van a aconseguir del tot la Inquisició, ara ho està aconseguint Bill Gates i tota la caterva de persones de les tecnologies i les xarxes. Abans almenys hi havia gent que denunciava la Inquisició, ara no, ara la incultura avança igualment però fent servir una idea de Max Aub sobre la llibertat podríem dir que: «Aquí no es que no haya cultura. Es peor: no se nota su falta». Bé, n’hi ha d’altres que consideren que llegir va malament per a la salut i especialment per als ulls ja que cansa la vista. Així doncs, tallem arbres, en fem pasta de paper, editem llibres, els posem a llibreries, la gent els compra i al final tot l’esforç només serveix perquè a les cases a les prestatgeries a més de pongos hi hagi llibres. Catalunya: quin gran país!

«Offshoring»? no, estafa!

P1220293b

Si fem cas als megacracs que manen al món tot se n’aniria a fer punyetes. Si no fos pels impostos que paguem i dels governs que els recapten el sistema financer mundial hauria fet fallida. Quan Lehman Brothers Holdings Inc va fer fallida l’any 2008 hauria arrossegat tot el sistema financer mundial de no ser de la Reserva Federal, de la mateixa manera que el banc públic, sí, públic encara que ningú vulgui dir-ho, el BCE, va haver de salvar i encara ho fa injectant liquiditat a tots els bancs europeus i empreses europees a cost quasi zero o zero com ara. Amb diners públics es va salvar tots els fons de pensions del món, que estaven tècnicament en fallida.
Però assagem per un moment que tothom fa el que diuen els de l’FMI i els del Banc Mundial i la Troica. És a dir, democratitzem aquesta manera tan ximple de fer la globalització. Imaginem, doncs, que qualsevol persona pot crear una empresa a Panamà i fer que la seva empresa li pagui el sou allí. Des de Panamà t’obren un compte en un banc suís. “òbviament una persona amb un sou mitjà guanyaria realment un 40% més del que ho fa ara. Seria tan senzill com anar a qualsevol banc espanyol i dir: hola, vull que m’obris un compte opac a un paradís fiscal. Si et posa pegues, sempre li pots dir que has vist les fotos de les seves seus en aquests paradisos. Si posen testaferros per als rics que els posin també per als pobres.

No hi hauria, però, ni pensions, ni educació pública, ni concertada ni sanitat pública, la sanitat privada l’hem hagut de finançar diverses vegades amb diners públics traient-los de la mala gestió privada -Hospital general i Aliança-, ni policia, ni jutges, ni tampoc governs. Té una cosa bona, no hauríem de pagar sous a ministres com el de Justícia en funcions, Rafael Catalá, que va dir que no creu que Panamà sigui un paradís fiscal sinó que té una «cultura tributaria distinta». Amb dos…
Ja està bé de dir que compte que no tots els que tenen empreses a Panamà no ho fan per estafar Hisenda. No fotem. Per què pagues un advocat de Panamà i obres un compte corrent a Suïssa, si després ho expliques tot a Hisenda? No seria molt millor ingressar-ho tot aquí i estalviar-te l’advocat del Panamà i les comissions suïsses? No fotem! I si els inspectors d’hisenda investiguen per ordre de riquesa?
Quan la fiscal, és a dir qui hauria de defensar els interessos del poble, del cas Noos va dir que «Hacienda somos todos» només era un lema propagandístic i que no era veritat, va ser clarivident. Ja està bé d’eufemismes. Ni cultura fiscal diferent, ni offshoring, ni optimització fiscal. Això és directament un atracament. No plou, se’ns pixen a sobre i diuen que se’ns pixen a sobre.

L´incivisme dels caps de la Renfe

tren1

Llegeixo astorat que Renfe posa en marxa una campanya per pal·liar una cosa que, segons ells, repercuteix molt negativament en la qualitat del servei de rodalies: l’incivisme. Fan una campanya per promoure el civisme entre els usuaris de Renfe que “pretén reforçar la conscienciació dels usuaris per millorar la convivència entre elles durant els viatges. L’objectiu és que, entre tots, es conservin millor les instal·lacions i es respectin els espais públics.” Afirmen que la factura de l’incivisme és de 4 milions d’euros. El lema és “amb civisme és millor”.

N’estic fins al capdamunt. Què s’han cregut que som!, que deia l’exhonorable. Resulta que uns presumptes senyors dirigeixen una empresa pública, ni més ni menys que una de les més importants. I durant anys no inverteixen res de res en rodalies, el servei es va deteriorant a poc a poc, els trens i les estacions cada vegada estan més deixats. Deixen de contractar personal i les estacions queden abandonades. També treuen personal dels trens i quan hi ha una incidència no saps a qui dirigir-te. No cal que siguin grans catàstrofes. Per exemple a l’estiu pot ser que en un vagó hi hagi l’aire condicionat massa baix i foti un fred de nassos o que no n’hi hagi i hi faci un calor insuportable. Abans el revisor corregia errors, ara poden anar tot el dia congelant l’usuari i ningú se n’assabenta. Molt menys els responsables de Renfe.

La degradació es tan gran que quasi cap tren arriba a l’hora que toca. Hi ha una enginyeria horària similar a la financera d’Enron o com els plans quinquennals soviètics. Segons ells no hi ha retards. Quan un tren va amb molt retard el treuen i fora problemes. Si el retard és menys de tants minuts no compta. Com que no hi ha personal a les estacions, posen un servei de megafonia centralitzat en algun lloc a Barcelona. Per exemple fan anar l’Euromed per la línia de rodalies de la costa, una vergonya i una temeritat i això sí, tota l’estona diuen que no creuis la via.

Tot es deteriora, els trens, les estacions i les vies. Els entorns de les estacions i de les vies són bruts com una mala cosa, els horaris que són només indicatius, la informació és hiperdeficient. I un cop tota la Renfe -i ADIF- és un nyap, llavors culpabilitzen els usuaris i els fem una campanya de civisme! Quina barra! Rull, toca’ls la cresta!

La campanya consisteix en uns anuncis per megafonia. En un et diuen que no fumis ni al tren ni a les estacions. En català i en castellà. En un segon que no posis el peus al seient del davant. En català i en castellà. Un tercer anunci que no posis la música alta i que l’escoltis amb auriculars. En català i en castellà. I un quart, per tal que tiris els papers a la paperera. En català i en castellà. A veure si ens entenem. Quan vas en tren o escoltes música o llegeixes. Volen els senyors de Renfe deixar de martiritzar els seus clients? El primer dia vaig tenir la mala sort, a més, que el volum era bestial, és clar, com que no hi ha ningú als trens que ho controli… Entenc que als trens de llarg recorregut la megafonia faci anuncis en català, castellà i anglès. Però als trens de rodalies, cal usar sistemàticament aquest bilingüisme per a idiotes?: “Propera parada Girona, próxima parada Girona”.

Les campanyes de sensibilització serveixen per informar la gent d’alguna cosa nova. Hi ha algun tanoca que encara no sap que als trens no es pot fumar, ni posar els peus sobre del seient del davant? És clar, tothom ho sap. Quin problema hi ha, doncs? Que hi ha uns quants imbècils que fan tota mena de crapulades i els caps de Renfe no pensen fer res per acabar amb aquest incivisme. Per fer-ho no haurien de fer campanyes sinó posar personal als trens i a les estacions i recuperar el sentit d’autoritat que per abandonament i deixadesa han perdut. I això és incivisme institucional.

Proposo fer una campanya perquè els dirigents de Renfe, a qui paguem el sou tots nosaltres, ens donin les gràcies per la paciència que tenim amb la seva mala gestió, la seva incompetència, la seva barra i en fi, la seva manca de civisme. En fi, si dirigissin la Renfe amb civisme, seria millor.

La banalització del comentari polític

ermita1

Aquests darrers temps estem assistint a la insòlita fi del règim de la restauració monàrquica del regne d’Espanya d’ençà de 1977. El PP no pensa negociar res amb ningú, es va acostumar a la majoria absoluta i no sap avenir-se que no pugui continuar fent tot el que vol. A més Mariano Rajoy sembla que ha sucumbit totalment a la síndrome de La Moncloa, versió espanyola de la síndrome d’hybris, fins i tot no va a la reunió convocada per Obama a Washington contra el terrorisme al món. Els únics que no hi van són Putin i Rajoy!
Realment fa uns anys ho dèiem però ara en tenim la certesa, una de les conseqüències de tenir poca cultura democràtica és que els governants entenien una victòria electoral com la possibilitat de muntar dictadures limitades a quatre anys. Una variant del turnisme del XIX.
Paral·lelament s’ha iniciat un debat sobre els pactes entre C’s, PSOE i Podem. El partit socialista assumeix la postmodernitat i ens proposa un pacte a tres, que tothom pacti amb tothom: la fi de les ideologies. Si exceptuem els indepes, això sí, que són la pitjor cosa del món.
I molts opinadors estan pressionant en la direcció d’un pacte a tres. Algú es llegeix els programes? Algú ens diu si és compatible tal programa amb tal altre? En quines qüestions sí i en quines no? No. Ningú vol treballar i llavors, és clar, només ens queda un debat artificial sobre el caràcter dels líders: tal persona no es vol posar d’acord amb tal altra. És a dir, psicologia de manual d’autoajuda. Patètic.
A veure si aclarim conceptes. Josep Oliu fa un partit polític i posa de líder Albert Rivera. Posa l’economista Luis Garicano-col·laborador de la FAES d’Aznar- perquè faci el programa econòmic, amb Florentino Felgueroso de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), la fundació de les principals empreses de l’Ibex 35.
Per altra banda Podem té dos economistes de referència, Vicenç Navarro i Juan Torres, gent republicana i socialista. Navarro, professor de la Johns Hopkins University i deixeble del premi Nobel d’economia Gunnar Myrdal. Creieu que aquests dos programes són compatibles? Doncs no. Són totalment contradictoris. Aquí i a la Xina popular, com deia aquell.

El que més sorprèn és l’actitud de l’actual direcció del PSOE. Quins són els seus economistes de capçalera? Han perdut en vuit anys 6 milions de vots, perquè no fan un programa socialdemòcrata? No poden defensar ni la dació en pagament? Van directes al suïcidi, alerta hi van tant Sánchez com Díaz.
És tan improbable un pacte C’s, PSOE i Podem com que se m’aparegui la verge.

Idees per a la refundació de CDC

aarbre boira23copia

La major part de les anàlisis que es fan sobre qualsevol cosa que passa a Catalunya es fan passar pel sedàs de la independència. Si plou massa és que el govern és poc independentista, si fa poc fred és que potser el govern és massa independentista. Al punt que sembla que al país no hi hagi altres temes de preocupació.

En aquest esquema és planteja la refundació de CDC. Un error. La tesi que vull defensar és que l’èxit o el fracàs de la refundació de CDC no depèn d’aquesta qüestió sinó del seu missatge social. Les polítiques de la darrera CiU eren d’una radicalitat neoliberal que feia feredat. Estan expressades en el famós discurs de Mas: «El catalanisme, energia i esperança per a un país millor» de 20 de novembre de 2007 on plantejava que el seu model era l’irlandès: «Jo m’arrisco a fer-ne una, al voltant d’una idea central (…) deixem que progressivament que els ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda». El seu assessor en aquells dies, David Madí, va escriure un llibre Democràcia a sang freda, on explica que en aquest país l’impost de societats és del 12%, l’equivalent de la seguretat social el 5% (…) i aconseguir un marc fiscal simplificat que ens situï en els nivells fiscals més baixos d’Europa». Per si no hagués quedat clar proposa que «Catalunya ha d’adoptar, en un període d’una dècada, una estratègia de xoc fiscal».

Era una proposta econòmica neoliberal, dura i sense matisos que, al meu parer, han fet que CDC perdi més de la meitat del seu pes electoral. Qui ha destrossat a CDC no ha estat l’esquerra, han estat les seves polítiques dretanes que l’han alienat dels seus votants.
El model de la inicial CDC de Jordi Pujol i Soley era el model socialdemòcrata suec. Ho vaig sentir al primer míting de Pujol a Sabadell, devia ser l’any 1977. Als del PSUC ens semblava que aquesta era una definició ximple. Uns visionaris. A més dins de CDC hi havia gent que defensaven fins i tot el socialisme autogestionari. Sí, ho heu llegit bé. Vist avui fa molta gràcia. Bé, aquest partit de centre esquerra va acabar essent hegemònic a Catalunya. I va perdre l’hegemonia quan va creure que els seus votats podien pagar una Universitat privada als seus fills, una sanitat privada i una escola privada i tenir tants diners com per no necessitar un sistema de pensions públiques. La seva gent es va sentir abandonada.

CDC haurà de tenir nou nom, nous locals, nou líder i, sobretot sobretot, haurà de tornar a ser i semblar de centre esquerra. I la qüestió nacional com hi influeix? Molt menys del que alguns volen i diuen.

Per què no ens entenem?

granvia6rt

Una de les coses més extraordinàries que hi ha al nostre món és el nacionalisme. És una cosa molt estranya. Ser nacionalista del poble on has nascut no deixa de ser una coincidència ben curiosa. Si hi ha centenars de països al món i segurament milers de nacions, sentir-se nacionalista del país on s’ha nascut és massa fàcil. En darrer terme, néixer en un determinat país és pura casualitat. Els teus pares mai et van preguntar on volies fer-ho, per tant, al final els nacionalistes són persones que s’estimen la terra que han decidit els seus pares. Molt mèrit no té. En canvi trobaria molt més encertat, o molt més racional que un català se sentís nacionalista basc, irlandès, angoleny o equatorià. Això sí que tindria mèrit. Per exemple, l’anglès Matthew Tree és independentista català. Aquesta sí que és una decisió intel·ligent i lliure. I en aquest cas no sé si és una decisió racional, podent ser anglès, que és el que en el fons a tots els catalans ens agradaria ser. En fi, hi ha d’haver gent per a tot. Estava en aquestes reflexions quan vaig topar amb un parell de frases que vaig copiar del darrer missatge institucional del rei Felipe VI. La primera frase és aquesta: «lo que nos debe importar a todos, ante todo, es España y el interés general de los españoles». Posar en una mateixa frase «España» i «españoles» denota una pobresa d’arguments notables. La segona és molt més preocupant: «Tenemos muchas razones para afirmar que ser y sentirse español, querer, admirar y respetar a España, es un sentimiento profundo, una emoción sincera, y es un orgullo muy legítimo». D’entrada en aquesta frase hi trobem també «español» i «España». Ostres. Ara bé, per a Felip VI ser espanyol és un «sentimiento profundo, una emoción sincera, y es un orgullo muy legítimo». Potser sí o potser no. Sembla que Felip VI encara no s’ha adonat que una part molt important d’espanyols no tenim cap sentiment profund, ni emoció sincera ni orgull de ser-ne. Ho som per obligació. I si se’ns tractés correctament potser no en faríem tant problema. Per exemple a mi em passa el mateix que a Pere Coromines si Catalunya es relacionés amb una república espanyola, potser, tampoc n’estic segur, les coses canviarien. Coromines deia: «Mientras subsista la República Española yo seré fiel a la España republicana, porque siempre lo he pensado así y porque no tengo ni ganas ni posibilidad espiritual de cambiar. Pero yo no tengo ningún compromiso, ni histórico, ni sentimental, ni político, con una España monárquica y fascista». Ara bé, tot plegat és força complicat, pere exemple la cançó «Viva España» en realitat és belga i la va fer famosa aquí Manolo Escobar, però ell, tot i agradar-li tot el que és espanyol, es va casar amb una sueca.