Assassinat a Ferraz

rosa1

Mira que no em queia gens bé, trobo que sembla el Ken de la Barbie, poc expressiu i poc empàtic. No crec que tingui gaires conviccions fermes, ni gaires coneixements ideològics. Va voler una cosa impossible i és que un pacte amb Ciutadans tingués el suport de Podem. Ara bé, quan sento tota la vella guàrdia amenaçant-lo per tal que faci president Mariano Rajoy em vénen ganes de posar-me al seu favor i fins i tot d’anar corrents a Ferraz i afiliar-me al PSOE per fer-li costat.

D’entrada cal dir que va fer una cosa que va molestar molt la vella guàrdia: va voler consultar les bases! Ostres, quin gran error devia considerar Felipe González, ell només consulta les coses al multimilionari mexicà Carlos Slim. Quan vaig sentir el «jarrón chino» a la SER, vaig quedar estupefacte, quina immensa barra! Només té una explicació: ha perdut el senderi als iots.

Critiquen Sánchez pels resultats electorals de les dues darreres eleccions generals i als darrers dies pels resultats a Galícia i a Euskadi. Que el PSOE tregui resultats tan dolents es deu a diverses coses. En primer lloc al lamentable nivell polític, intel·lectual o ideològic que la generació de Felipe González va deixar al PSOE. A mitjans dels anys noranta el prestigi del PSOE era el d’una paparra. Hi va haver un intent de remuntar el PSOE amb el que es va anomenar «efecte Borrell», un assaig de retornar als fonaments del socialisme. Va guanyar també unes primàries. Va ser liquidat per González en aliança amb Prisa. Després va aparèixer l’anomenat bambi: el talante. Va guanyar contra pronòstic i contra tota la vella guàrdia del seu partit. Però el mes de maig de 2010 es va doblegar i humiliar davant dels grans poders de la banca, que, amb diners públics, va salvar. El CIS explica com la confiança de l’electorat cau en picat des de maig del 2010. És quan neix el 15-M de 2011 amb Rubalcaba ministre de l’Interior. A més, creu algú sincerament que amb Susana Díaz el resultats a les darreres quatre eleccions haurien estat millor per al PSOE? Si hi ha algú que ho creu és que és boig.

Pedro Sánchez s’ha enrocat en el no a Rajoy. És clar. No vol passar a la història com el líder que enterra la dignitat del PSOE. Pretenen que s’abstingui i deixi governar al partit més corrupte de l’Europa occidental. Els militants ho saben. Als vells dirigents i la Susana Díaz els és igual. Disset persones al dictat del rics contra 62.000 militants que van votar Sánchez. Ja ni dissimulen. Que es presenti la Susana Díaz a unes primàries dient que farà president a Rajoy a veure quants vots aconsegueix! Sánchez es va presentar a les eleccions dient que no és no. I ara el volen fer dimitir! Si algú no sabia com mana l’Ibex 35 i la Troica, aquí ho té: 17 valen més que 62.000 i que 5.000.000 de votants. I llavors hi ha gent que es queixa quan expresses dubtes sobre la qualitat democràtica.

Dubtes sobre “Construïm ciutat”

p1150822

Als darrers mesos s’ha fet un nou experiment a la ciutat  anomenat “Construint ciutat”. Es tracta que els ciutadans puguin decidir sobre un milió d’euros del pressupost de l’any vinent. Les entitats poden proposar idees, se’n van rebre 78, de els que els nostre responsables municipals en van eliminar 22 pel que van decidir que només eren vàlids 46. Llavors va començar un procés de propaganda on s’anunciava als ciutadans que podíem votar les propostes a Internet. Tot d’una ens hem vist bombardejats de correus elèctrics -que diu aquell-  d’amics, coneguts i saludats que ens demanen el vot per els seus projectes.

Al final han guanyat les següents propostes: foment de l’ús de la bicicleta (2.000),  crear espai per a gossos (1200) , una projecte anomenat arteràpia (1200) , menjador per adolescents en risc (1100) , un estudi per veure si arreglem la masia de Ca n’Oriac (1000), educadors de carrer (1000), explicar perquè cal un museu tèxtil (600), i colònies i campaments per a tothom (500). En total hi ha hagut 6.154 vots.

Sembla que tothom està molt satisfet i content amb aquesta idea. Tanta unanimitat em posa nerviós.

Aquí van unes reflexions expressades en forma de dubte per tal que els seus responsables les tinguin presents i es qüestionin la idoneïtat de l’idea. Convindreu amb mi que té alguna cosa de malfiança. Per ordre de votació. Primer una cosa de bicicletes, tercer una cosa de teràpia, segon una cosa de gossos i quarta una de menjadors d’adolescents que hom deu dubtar que estiguin ben nodrits. Té alguna cosa d’inquietant. Crec que qualsevol lector mínimament humanista organitzaria les prioritats de forma molt diferent.

En segon lloc perquè hi dediquem només un milió d’euros i no tots els pressupostos? Deixem de fer pressupostos participatius perquè com a projecte han fracassat a tot arreu. Ens hauríem d’haver adonat que una cosa que avalava el FMI i el Banc Mundial a Brasil havia de ser sospitós. La clau de volta és que es podia discutir una part de la despesa però no els ingressos. Ahhh. La clau de volta d’uns pressupostos, es a dir, si són de dretes o d’esquerres rau precisament amb els impostos que poses, el seu grau i sobretot en la seva progressivitat.

Penso, i potser sóc l’únic ciutadà que ho fa, que per decidir en què gastar-nos els diners públics en una ciutat cal que els que ho decideixin tinguin alguns requisits. Primer que coneguin la ciutat de punta a punta. Normalment els sabadellencs coneixen el seu barri i el centre. Molt pocs tenen una visió de conjunt. Sense aquest coneixement, com establiran prioritats? En segon lloc cal que tinguin ideologia i que l’explicitin, així s’establiran prioritats polítiques. Aquesta és la idea de les eleccions municipals, que escollim 27 ciutadans perquè, amb visió de conjunt i en el nostre cas des de l’esquerra, estableixin prioritats. I si ho fan malament ja els traurem a les properes.

Quan l’any 1979 l’ajuntament governat pel PSUC es van plantejar què fer van decidir actuar de fora a endins. És a dir, van actuar decididament a la perifèria, als llocs on hi havia més necessitats. Per què ho van fer així? Perquè eren comunistes, perquè creien en la igualtat i en la discriminació positiva. Van tirar endavant un programa molt radical. Sabien que el més important eren les condicions de vida bàsiques de la ciutadania que vivia en pitjors condicions. I calia, a més, que tots els nens tinguessin escola. Van trigar molts anys a fer obres de gran dimensió al centre de Sabadell. Si en aquell moment haguessin fet un projecte postmodern com “Construint ciutat”, estic segur que Poble Nou i Torreu Romeu s’haguessin deixat de la mà de déu, sempre haurien existit altres prioritats, derivades de la classe social més ben connectada amb les tecnologies i amb el poder. I Sabadell hagués explotat.

És només un contrapunt ple de dubtes per a la reflexió. Probablement no tinc la raó, però sí alguns petits arguments per replantejar-se aquestes tipus d’idees. O no?

Catalans ximples?

p1200521aa

En el món en què vivim tenim una mena d’angoixa vital que fa que massa gent faci anàlisis polítiques fonamentades en la més radical immediatesa. L’existència de sondejos d’opinió ajuda en aquest malestar de país. Cada onze de setembre hi ha moltíssims catalans que es manifesten des de 2010. Molts més que en qualsevol altra cosa.

Llavors al mes d’octubre de cada any comença la cançó de l’enfadós que diu «el suflé baixa», «la gent està cansada», «punxa l’independentisme», «fracassa el sobiranisme», etc. Com que, com dèiem es fa una enquesta cada quinze dies, els titulars no es fan esperar: «puja l’independentisme», mires el resultat real i veus que ha pujat un 2,5% i el marge d’error de l’enquesta és el 3%. Però no has acabat de llegir aquesta notícia i en surt una altra que diu: «Baixa l’independentisme». Mires el detall i veus que en relació a l’anterior enquesta els independentistes baixen un 3,5% quan el marge d’error és del 5%.

El problema és que entre octubre i les vacances d’estiu de l’any següent tots els opinadors, columnistes i tertulians del no res, comenten, argumenten i es discuteixen, fins i tot quasi fins a l’insult, sobre aquestes dades que es van repetint. I així fins al següent 11 de setembre, durant el qual molts catalans i catalanes es tornen a manifestar. I oh sorpresa n’hi ha molts, molts i molts.

Força mitjans de comunicació en la recerca del share, el negoci, l’espectacularitat o l’interès de partit, ens acaben donant una imatge dels nostres ciutadans molt curiosa. M’imagino un català que el dilluns és indepe, el dimarts ja no ho és, l’endemà passat vol eliminar les autonomies, la setmana vinent és federalista, el mes següent vol la DUI, l’endemà és unionista, al mes següent vol un estat centralista, després una altra volta autonomista i quan s’apropa l’11 de setembre torna a ser independentista de tota la vida.
No dic que no hi hagi algun català llusc, però voleu dir que som tan ximples? D’independentistes n’hi ha molts i això és nou en les seves dimensions a Catalunya i han vingut per quedar-se.
Vaig anar l’any 2013 a la Via Catalana, la cadena humana per la independència en una carretereta del Penedès, vaig veure molts nens i nenes amb estelades pintades a la cara. Em va recordar l’11 de setembre de 1977, on molts nens portaven la senyera pintada a la cara. En ambdós casos significava l’hegemonia d’una idea.
Hi hagué un dia on els republicans de Madrid van enviar una delegació -amb dos catalans- per negociar amb Francesc Macià: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. Quin nivellàs! Hi ha moments en que jo, que quasi sempre penso que avancem, en tinc seriosos dubtes.

El problema més gran de Sabadell és la segregació escolar

finestra6

Al darrer article acabava amb una proposta: dedicar deu milions d’euros a l’educació infantil i primaria. Per què? Aquí van les raons. Potser el tema més punyent a la ciutat és l’enorme concentració de la immigració en l’escola pública. Hi ha un 22,7% de fills d’immigrants a les escoles sabadellenques, quasi tots, uns 20,3 pp els acullen les escoles publiques i uns 2,4 pp les escoles privades. Això vol dir que l’escola pública sabadellenca assumeix el 91,7% de la immigració. Aquesta dada la vaig publicar fa tres anys en un llibre anomenat “Sabadell destil·lat”. A mi em semblava una dada esfereïdora, ningú va dir res, ningú va reaccionar i no es va fer res. Plantejava la necessitat de que no passés més temps sense que es fes el que es va fer fa força anys a Vic. És a dir repartir els nens immigrants entre les escoles públiques i les privades concertades.

Ara, juliol 2016, ha sortit publicat l’estudi “La segregació escolar a Catalunya. La gestió del procés d’admissió de l’alumnat” elaborat pel Síndic de Greuges de Catalunya. Per tant dades molt recents. L’estudi han estudiat els 50 municipis amb més de 10.000 habitats i es diuen coses com: “Els deu municipis catalans amb més segregació escolar interna a primària són Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, Badalona, Tarragona, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Girona, Lleida i Sant Adrià de Besòs (excloent-ne la ciutat de Barcelona). I dels “deu municipis catalans amb més segregació escolar interna a secundària obligatòria són Sant Vicenç dels Horts, Badalona, Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Olesa de Montserrat, Tarragona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Sabadell i Sant Boi de Llobregat (excloent-ne la ciutat de Barcelona)”.

És a dir el tercer amb més segregació a primària i el novè a secundaria. També es palesa que estem als primers llocs del rànquing català pel que fa als centres amb concentració d’alumnat gitano,  tot i que no s’arriba a les preocupants concentracions de El Gornal, Sant Cosme , etc, amb tots els problemes de desigualtat que aquest fet genera.

Molts d’aquests problemes els amaguem amb el llenguatge políticament correcte. De les escoles amb alts nivells de problemes pels seus alumnes i les seves perspectives vitals, en diem “escoles de contenció”. De fet tots les coneixem, en sabem el nom i, per prudència, no els publiquem. Però ser prudents no vol dir que calgui amagar el problema.

Potser doncs, aquestes són les pitjors dades socials, culturals i econòmiques de la ciutat. És molt preocupant perquè quan parlem de l’augment de les desigualtats sempre ho pensem a l’engròs, amb grans dades, però hom no pensa que al final això està passant a casa nostra, a la nostra ciutat. A més el problema de fons és que ens dibuixa la ciutat de demà, dels propers deu, vint i trenta anys. Però així com altres coses és molt difícil abordar-les des de l’ajuntament, aquest, tot i que no és competència municipal, si que s’hi pot intervenir de forma decisiva. Proposaria al debat sis idees. 1. Cal reunir a tots els directors de les escoles concertades sabadellenques i demanar-los un esforç equivalent al seu pes demogràfic a la ciutat. No crec que hagi de ser molt difícil, més encara quan moltes d’elles, prediquen els principis evangèlics. 2. Caldria també plantejar a la Generalitat tancar alguns d’aquests centres de “contenció”. 3. Caldria crear una partida especial per aquest tema i dedicar-hi el superàvit municipal previst. És a dir considerem-ho una emergència prioritària. 4. Amb aquests diners ampliem plantilles i reduïm les ràtios fins a 17 alumnes en les escoles amb més compromís. 5. Busquem la complicitat de la societat i dediquem tot l’esforç voluntari de pares, mestres jubilats, i ciutadans que donin un cop de mà a les escoles. 6. El barri és un element de segregació. Per això molts pares en fugen. I 7, Cal canviar tot el sistema d’inscripció.

Dediquem 10 milions d’euros més a pal·liar aquest problema? Està en una part molt important a les nostres mans que quan facin un nou informe Sabadell surti com el lloc amb una escola més igualitària.

 

Fora el burquini!

pedres3

He sentit a dir una quantitat de bestieses sobre l’anomenat burquini que no puc estar-me’n de referir-m’hi. D’entrada a tots aquells i aquelles que diuen que el burquini permet tenir llibertat els diria, almenys, quatre coses. Primera. O sigui que si no se’l posen, no poden anar a la platja? Ostres quina llibertat és aquesta? Segona. Qui els ho impedeix? La religió? El marit? L’imam? No sé quin dels tres problemes és pitjor, potser a més són tots tres. Superstició, masclisme o fonamentalisme. Quins tria. Tercera. Als països on les lleis i les autoritats permeten la llibertat de les dones aquests dilemes no existeixen. No hi ha cap país on hi hagi aquests costums salvatges on hi hagi llibertat, democràcia i respecte als drets humans. Quarta. Hi ha algunes i alguns indocumentats que ens volen fer creure que les dones porten burquini o burka perquè volen, que és un acte lliure! No fotem! I els àcids a les seves cares, i la policia religiosa? Acabo de veure a Barcelona al carrer Casp en una terrassa de bar una dona amb nicab i els seu company amb xancletes, samarreta i pantalons curts! Quina barra! Perquè no va vestit ell també com a l’edat mitjana al desert? Quina barra! Com es pot defensar això?

Conversant amb dues mediadores socioculturals nascudes al nord i al centre de l’Àfrica, d’un gran ajuntament català, que fan de mitjanceres en tota mena de conflictes, em diuen que les noies joves dels instituts reclamen com més lleis contràries al vel, al burka, al burquini, etc. millor, que així els és més fàcil davant la família i la seva comunitat vestir com volen, és a dir sense tota aquesta parafernàlia infernal. Si no s’obliga cada noia a ser una heroïna solitària. A més topen amb l’opinió fins i tot de dones d’esquerres d’aquí que defensen els seus botxins. Al·lucinant! El professor Sebastià Serrano diu que un 70% de la comunicació és no verbal. Aquestes noies obligades o alienades que porten vels de qualsevol mena, un dia s’adonaran de la quantitat de patologies psiquiàtriques que els comporta la seva invisibilitat, algunes ja no seran a temps a recuperar el temps perdut.
Tots aquests catalans i catalanes que defensen el burquini i el nicab, els obligaria a anar amb aquesta indumentària pròpia de la inquisició un any sencer. És més, per què no obliguen les seves filles a portar-los? Ah no! A les seves filles no, però a les filles dels que han vingut de països amb dictadures teocràtiques salvatges i masclistes, aquestes tant és. Molt bonic! Podeu pensar: per què ets tan radical? Perquè tot això passava en la dictadura franquista. Vídues de 21 anys obligades a vestir de negre de per vida. Jo ho he vist. El feminisme és igual el d’aquí que el del Marroc, l’Iran o l’Aràbia Saudita. Si no ho sabeu us recomano el llibre de la iraniana Azar Nafisi: Llegir Lolita a Teheran

Com construir les prioritats

rajola56

Aquests dies estem distrets amb aquesta mena de polítiques postmodernes de decidir com ens gastem un milió d’euros no per qüestions ideològiques sinó per com determinats grups es saben mobilitzar a les xarxes per votar les seves propostes. Cal dir que segurament aquelles propostes més importants i prioritàries, no necessàriament seran les que aconsegueixin mobilitzar més gent. És una mena d’efecte Mateu. Es a dir a cops alguns serveis públics acaben essent utilitzats per aquells que menys ho necessiten ja que aquells que haurien de ser-ne els usuaris ni saben que existeixen.
Anem a donar un cop d’ull a com fa un segle l’esquerra decidia les seves prioritats. Les eleccions municipals a inicis de segle XX eren peculiars. A Barcelona s’escollien cada dos anys la meitat del regidors. L’any 1901 van guanyar els republicans, però encara hi havia majoria dels regidors corruptes del turnisme. L’any 1903 van tornar a guanyar els republicans i van aconseguir majoria. Es pot considerar que és el primer ajuntament democràtic. Tot i que encara passarà un temps fins que l’alcalde sigui també escollit pels regidors. Bé, l’any 1903 els republicans accedeixen al control de l’ajuntament i fan grans canvis, acaben amb la corrupció que era estructural i que venia de la nit dels temps, refinancen el deute municipal a llarg termini  amb conceptes moderns i aconsegueixen una gran superàvit cap a l’any 1907.

Es plantegen què fer amb aquest superàvit pel pressupost de l’any 1908. I fan el que ha passat a la història com el “Pressupost de 1908”. Els republicans decideixen que ha d’anar a construir un nou sistema educatiu: construcció de grups escolars, establir un cos de mestres ben pagats i ben formats i uns sistemes educatius a l’avançada. Qui eren aquesta gent? Doncs ni més ni menys que  Hermenegildo Giner de la Ríos, Pere Corominas o Francesc Layret. Van dissenyar el que en aquell moment es deia escoles neutrals, ara en diríem quasi laiques, coeducatives i en català. I la promoció de colònies per a nens i nenes. Inicialment va ser un pacte entre republicans i la Lliga Regionalista. Hermenegildo Giner escrivia: “Enseñar para aprender y saber, y dirigir para vivir con arreglo a lo aprendido y sabido; en una palabra: la Escuela ha de servir para la vida. Y la existencia no es libre si obedece de antemano a un dogma religioso, o social, o político; a un sistema, o a una doctrina.”

La reacció de l’església no es va fer esperar, el 24 de febrer de 1908 el Cardenal Casañas diu: “… Nuestro municipio implícitamente niega la Divina misión de la Iglesia y la pone al nivel de las sectas infernales inventadas por los enemigos de Cristo”. S’acusa els republicans que la coeducació promou la “bisexualitat” i la “promiscuidad”. La campanya desborda per la dreta la Lliga. La Lliga amb Francesc Cambó i Puig de Cadafalch i Prat de la Riba es tiren enrere, d’una manera ignominiosa. Francesc Layret, el líder polític municipal respon: “amb quin valor vosaltres, que sou representants d’un partit catalanista, autonomista i progressiu, aniríeu a demanar ajut al poder central, per cohibir el desenvolupament de les iniciatives d’una corporació popular?” El que acabarà essent el primer alcalde democràtic, Alfred Perez Bastardes  afirma“se quiera resucitar el espíritu de la Inquisición”. El govern central acaba anul·lant el pressupost barceloní.
Per què relato aquest moment estel·lar de l’esquerra catalana? Per explicar com raonava l’esquerra fa cent anys. Aconsegueixen estalviar fent una bona gestió una quantitat brutal de diners i, de totes les possibilitats que hi ha, van decidir dedicar-ho a l’educació dels nens i nenes. M’agradaria que ara a Sabadell féssim igual. Podem dedicar l’any vinent 10 milions d’euros més a l’escola infantil i primaria?

Sala Martín i el Planeta nou

focs-201

Una de les notícies d’aquest estiu és que s’ha descobert un novè planeta. És gegant i està congelat. Se situa més enllà de Plutó, però encara dins del Sistema Solar. Així ho asseguren els astrònoms de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech), a Pasadena. L’anomenen Planeta Nou i és més o menys entre cinc i deu vegades més gran que la Terra. I seria el cinquè més gran darrere de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
Els neoliberals estan molt contents. És que ara els economistes i polítics neoliberals de cop s’han tornat humanistes, conreadors de la ciència només pel plaer, la curiositat intel·lectual i els descobriments científics? És que potser ara als economistes els preocupa la cultura? No. Els polítics i intel·lectuals neoliberals continuen actuant sense entranyes, sense cor, sense cap mena de sentiment i emoció. Són així.

Ara s’han adonat que tenen possibilitat de fer negoci. Amb aquesta possibilitat ja trempen. A Esade, Iese, Eada, etc. han generat un nou màster anomenat «Planeta Nou: un nínxol per destrossar». D’entrada tenen tot un planeta verge per contaminar, per fer malbé. Estan pensant a edificar milions d’habitatges, on fer-hi carreteres i fins i tot s’estan plantejant construir-hi un AVE que hi faci la volta. Podeu estar pensant: però si aquest planeta està congelat i no s’hi pot viure? I què, els neoliberals han fet habitatges on no viu ningú i on no viurà ningú en els propers deu anys i no passa res. Han fet carreteres en el no res i han fet AVE que tampoc tenen passatgers. Si ho han fet aquí on hi ha oxigen per què no ho poden fer en un planeta on no n’hi ha.

Podran col·locar totes les seus centrals dels seus negocis allí, ja que en no haver-ho ningú, no hi ha Estat i no cal pagar impostos. Molt millor que Irlanda, on han de pagar un 0,0005 d’impostos. Apple diu que ja està preparada per enviar-hi la seva seu central. A més, el Planeta Nou ofereix moltes possibilitats per contaminar, ara és verge. A aquesta gent estranya els agrada contaminar molt, van començar per l’aigua, van continuar per la terra, després per l’aire i ara amb el fracking volen contaminar els subsòl. Com que ja no els queda res per contaminar ara ho podran fer al nou planeta. A més, diuen que han descobert un nou mercat, però si no viu ningú allí? A ells els és igual, de fet voldrien que a la terra tampoc no hi quedes ningú. Per especular amb futurs i CDS no cal la gent. Sabeu què faria jo? Enviar allí tots els Sala Martín de la terra i no deixar-los tornar mai més