I si resulta que estem fent justícia?

He llegit un llibre sensacional, petit, curt i impactant. Es tracta del llibre de Clara Valverde Desenterrar las palabras (Icaria. Barcelona 2016). És un llibre per a tots aquells que qüestionen per què cal fer potents polítiques de memòria històrica.

En aquest llibre podem aprendre el que ja sabien en altres indrets on aquests temes s’han tractat en profunditat, s’han estudiat i s’han escrit. A mi, francament, m’ha resultat molt suggeridor. L’autora ens diu que « si no hay búsqueda de los desaparecidos, se congela el proceso de duelo para siempre.» És a dir el govern del PP, al fer gala de no dedicar ni un euro (ho va dir el mateix Mpuntorajoy) a les polítiques de memòria, fa dues coses almenys. La primera, els grans defensors de la llei no compleixen la moderadíssima llei de memòria històrica. I per cert cap fiscal ni cap jutge actua d’ofici per fer complir la llei. Ni quan la justícia argentina els hi obliga. Una vergonya! I la segona, i molt més important, actua com un càstig actual més als fills i nets dels republicans. És a dir, condemna avui els nets a no poder fer el dol. I això té conseqüències brutals. Es tracta de provocar un dolor no sobre el passat sinó un dolor que es projecta al futur.

Ignacio Sánchez-Cuenca ha escrit un llibre, La superioridad moral de la izquierda (pròleg d’ Íñigo Errejón) on defensa la tesi del títol. I en aquesta qüestió hi ha una evidència. Hi ha ajudes del Govern espanyol per a aquells que volen trobar on estan enterrats els seus familiars de la División Azul. I cap republicà ho critica. Però el que és increïble és que aquest mateix govern impedeixi el 2018 que les famílies republicanes facin el dol.

Valverde ens diu que hi ha una transmissió familiar des de l’inconscient a les terceres generacions. I en no fer-ho correctament, els joves pateixen confusió i desorientació.

Crec que una possibilitat per entendre el que està passant aquests dies és que la tercera generació de catalans han abraçat la causa republicana sense complexos –la primera vegada que es fa en 80 anys– i realment estiguin avui en aquesta confusió. Per fi se surt del silenci de la por i s’opta pel desafiament: « el inconsciente reprimido es la memoria de lo que olvidamos» escrivia J. Lacan. Els avis ho van patir, els fills van callar però sense saber-ho van transmetre als nets una pesada càrrega: fer justícia. I aquest intent és el que explota l’1-O.

I les mesures repressores creen més « confusión general y la duda». Catalunya ha anat per davant en les polítiques memorials, com havia anat per davant en l’antifranquisme, l’Assemblea de Catalunya n’és el símbol. Potser el que passa és que per fi comencem a fer justícia als nostres avis. I això fa trontollar la monarquia, per aquesta raó el rei d’extrema dreta Felip VI està tan nerviós.

 

Anuncis

La Catalunya silenciada

Massa gent parla a Catalunya i sobretot fora de Catalunya de la part de Catalunya silenciada. Crec que no existeix. Anem a analitzar-ho amb dades. A Catalunya un 61% de ciutadans veu televisions espanyoles on perquè hi surti un català republicà cal que es produeixi un miracle. Si no us ho creieu feu la suma: Mediaset 25,2, Atresmedia 23,5 i TVE 12,4. I un 18,4% les de TV3 més 8TV. Les altres son una munió de petits canals de tota mena.

La lectura de diaris a Catalunya és la següent 965.000 lectors de La Vanguardia i El Periódico, que defensen posicions de l’estatus quo del regne d’Espanya. Cal sumar-hi els que a Catalunya llegeixen El País 88.000, El Mundo 32.000, ABC 14.000 i 11.000 La Razón. És a dir 145.000 més de monàrquics. Total 1.110.000. Per 217.000 de l’ Ara i El Punt/Avui. Una mica descompensat, oi?

Només pel que fa a la ràdio els seguidors de ràdios catalanes prorepublicanes –però amb molta més pluralitat que cap de les altres– superen els de Madrid: RAC1 i Cat Radio suposen 1.659.000 oients per 605.000 la SER i la COPE.

Per tant podem dir científicament que els grans altaveus mediàtics a Catalunya estan molt àmpliament en mans de grups pro- FelipVI.

 Ara bé, sí que estic d’acord que hi ha una opció que no és gens visible en el panorama polític i mediàtic català. Es tracta d’aquelles opcions que volen pertànyer a Espanya però a una Espanya republicana. On són les banderes republicanes tricolors –espanyoles– als balcons catalans? I aquesta opció d’un espanyolisme democràtic, quina proposta ens fa? No n’hi ha cap. Aneu a una llibreria: no hi ha llibres, no hi ha propostes, no hi ha debat. Només un discurs negatiu, en molts casos justificador de coses injustificables. Per exemple, que Pasqual Maragall va ser un irresponsable. Homeeee! Si l’alternativa al republicanisme independentista català, es posar-se a cantar « Soy el novio de la muerte» davant d’un Sant Crist, i pretendre ficar a la presó a tot deu que protesti, llavors és segur que la independència de Catalunya tard o d’hora es produirà.

L’espanyolisme democràtic català no està gens representat, està callat i no fa propostes, però no perquè no tingui altaveus, sinó perquè li fa por declarar-se republicà i seguidor de Pi i Margall. Com es pot un declarar federalista a Catalunya i no declarar-se republicà? Si hi hagués una proposta republicana des de l’espanyolisme, la batalla de la llibertat estaria guanyada. La diferència entre un federalista republicà i un republicà independentista és en el marc de la UE molt petita. I m’atreveixo a vaticinar: si no van junts perdrà més gent de la que es pensa, no només els indepes.

No hi ha una Catalunya silenciada, n’hi ha una amb el garrot i una altra que no té res a proposar.

Catalunya, el mur del PP i del rei

De totes les coses greus que han passat els darrers dies una de les més inquietants i preocupants ha estat al meu parer l’acte d’entrega de diplomes de l’escola judicial. Des de la Casa Reial van decidir despolititzar l’acte no invitant cap autoritat catalana. Com que la Generalitat està intervinguda no va poder assistir-hi cap conseller perquè, és clar, no n’hi ha cap. Però tampoc no van invitar les altres autoritats catalanes, entre elles l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Això sí, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, el que canta «soy el novio de la muerte», aquest sí que hi era. La cançó diu així: «Soy un hombre a quien la suerte hirió con zarpa de fiera, soy un novio de la muerte que va a unirse en lazo fuerte con tan leal compañera». Es veu que si ets d’extrema dreta i del PP, això no és fer política. És de fet el mateix que deia qui va col·locar el seu pare Joan Carles de Borbó de Rei sense cap participació democràtica. Deia a Porcioles: «Haz como yo, no te metas en política». L’acte s’ha iniciat amb un discurs de la dona de… oh quina sorpresa! De Pablo Llarena! Un jutge que té visions quan dorm plenes de violències. Quina casualitat!

Però a més hi va haver unes declaracions del monarca Felip VI –amb aquest nom hauríem d’haver sospitat que no aniria bé per a Catalunya– on lloava la « independencia judicial como garante del pluralismo político». Ole! Pluralisme curiós, uns manant jutges i altres a la presó. Qui li va explicar a aquest què és la democràcia?

Després, d’una manera “casual”, van parlar amigablement el mateix Pablo Llarena i el Rei. Com aquell que no vol la cosa. És significatiu veure tant jutge reunit lloant les virtuts de la democràcia, això sí, la immensa majoria no representen sociològicament la societat a la qual ha de servir sinó que se situen molt més a la dreta. Quan la democràcia estava en perill l’aparell judicial va executar totes les penes de mort que li va semblar al Generalísimo. Encara ara cap organisme judicial no ha demanat perdó. És més, cada vegada que algú ha volgut revisar una sentència de la dictadura el poder judicial s’hi ha negat. El Rei demanarà excuses algun dia, en nom del seu pare, per les tortures sofertes, per exemple, a la direcció de la Unión de Juventudes Comunistas de España l’any 1976 quan ja era cap d’Estat?

El PP està a punt d’implosionar gràcies a la rotunditat del poble català, que els ha situat en posicions absolutament testimonials a Catalunya. Això ha significat que a Espanya es vegin sobrepassats per Ciutadans. A més estem davant la crisi més gran de la monarquia de la democràcia. El Rei està dels nervis i ha perdut tota la capacitat de jugar el rol que la Constitució li donava. I n’acaba per jugar un d’anticonstitucional. Li ho va recordar Ada Colau, la darrera vegada que va venir a Catalunya, i el resultat és que ja no la convida més. Visca el pluralisme!

Clara Ponsatí i els revolts de la història

Tothom sap que Clara Ponsatí està exiliada al Regne Unit, en concret a Escòcia. Va ser consellera d’Educació uns pocs mesos. És una economista de la branca ortodoxa per no dir neoliberal. Jo n’estic molt lluny d’aquestes idees econòmiques supersticioses que creuen més en la mà invisible que en la lliure voluntat dels ciutadans. O sigui que estic molt lluny dels seus postulats ideològics. Però tinc una gran debilitat emocional per ella. Per explicar el perquè haurem d’anar enrere molt enrere.

Vaig conèixer Clara Ponsatí fa anys, molts anys. Devia ser l’any 1974 o 1975. Jo era el responsable de batxillers de la Joventut Comunista de Catalunya de Sabadell, l’organització juvenil en l’òrbita del PSUC. Jo devia tenir 16 o 17 anys. I una de les primeres coses que vaig fer va ser connectar amb l’organització catalana de batxillers de la JCC. Em van citar a Barcelona a una reunió clandestina a la Universitat de Barcelona a la facultat d’Econòmiques. Podeu pensar, com te’n recordes? La resposta és molt simple: perquè la por que vaig passar per anar sol a una reunió clandestina a Barcelona és incommensurable. Allí en el fons d’una gran aula vaig veure un grupet de persones. Hi havia el responsable de batxillers de Barcelona, Badalona, Hospitalet, Terrassa, Sabadell i alguna altra gran ciutat. Aquell grupet de joves decidíem quan feien vaga els instituts catalans. El poder d’organització era bestial. La capacitat de fer soroll impressionant. Els Pablo Llarena i Pérez de los Cobos del seu moment segurament no podien sospitar que aquells marrecs fossin capaços, per si sols, de fer tantes vagues, tantes manifestacions, tirar tants fulls volants, fer tanta propaganda i tantes pintades. Els noms eren tots de guerra, així que no recordo més que dos noms, el del responsable de Barcelona Luis Salvadores amb qui he conservat l’amistat i la responsable i enllaç amb el comitè executiu de la JCC, ni més ni menys que Clara Ponsatí, que tenia només un any més que jo.

 Quan es va incorporar al govern de la Generalitat va ser per la dimissió d’alguns consellers quan la cosa es veia que es posava magre. Ho vam comentar amb un amic company a la JCC que és força antiindependentista però em va comentar en un watsap: «Molts convergents no havien pensat mai que per fer avançar la societat a vegades es necessita jugar-se-la. En canvi ella, com nosaltres, ho sap».

Ara Clara Ponsatí ha tornat a la Universitat de Saint Andrews a Escòcia i està a l’espera del que digui la justícia a la Gran Bretanya. Pot ser que els anglesos recordin que quan alemanys i italians bombardejaven Gernica i Barcelona van mirar cap a un altre banda, però quan van bombardejar Londres van contractar els enginyers catalans que havien construït els refugis antiaeris de Barcelona. És la vida i els revolts de la història…

Pablo Llarena i la síndrome d’Hibrys

El jutge Llarena ha comés el pitjor acte antidemocràtic a Espanya des del 23-F de 1981. Acusa els líders independentistes de rebel·lió. Per tal que hi hagi rebel·lió en el nostre codi penal cal que hi hagi violència. És el que ens explica Diego López Garrido, ni més ni menys que el diputat que va redactar aquest article. El jutge d’extrema dreta Llarena s’inventa una violència que només ha vist en les seves fantasies més fosques. Afirma que ha vist violència i fins i tot que el que va passar el 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia: és com «una presa d’ostatges mitjançant trets en l’aire». Hòstia! Alguna gent acusa el jutge de prevaricació, és a dir condemnar –és una interlocutòria però els posa a la presó– la gent sabent que no hi ha raons per fer-ho. Crec que no és així, és molt pitjor, està convençut del que fa. Això es pot deure a dues raons. La primera, que té tants prejudicis que li obnubila la raó. Estem davant d’un home dogmàtic d’extrema dreta que ha perdut la capacitat de llegir correctament i d’aplicar la llei. La segona possible explicació és que hagi emmalaltit en el que s’anomena síndrome d’Hibrys com ens ha explicat David Owen, metge, diputat i ministre de molts governs britànics a  En el poder y en la enfermedad (Siruela). El poder fa perdre el món de vista i poden fer mal, molt de mal, un mal incommensurable a tot un poble, és una temptació que ments dèbils poden tenir. A més és permet en els seus escrits insultar aquells ciutadans que hem anat a manifestacions: ens diu « muchedumbres». Perdoni Llarena, no li permeto que m’insulti quan som nosaltres qui li paguem el sou. O creu que està a sou del Rei? És normal que en un estat de dret un jutge insulti 2.100.000 ciutadans? Podeu pensar que estic afirmant que això és una dictadura o que és franquisme. En cada situació històrica les coses sempre tenen matisos, ara bé l’estat de dret a Espanya està brutalment en entredit. Qui no vulgui veure-ho és que fa el que en psiquiatria en diuen negació. Com diu Javier Pérez Royo, potser no és franquisme però «esto apesta a franquismo». Cal un front republicà a Catalunya que formi un govern de salvació nacional al més aviat possible. I cal que els partits republicans catalans estableixin una estratègia. Tenir govern faria que els Mossos puguin identificar els infiltrats i desemmascarar-los, per exemple.

Per cert, els alemanys s’han lluït. L’any 1940 la seva Gestapo entrega Lluís Companys a la dictadura feixista de Franco. I Companys és afusellat al castell de Montjuïc. 2018, detenen Carles Puigdemont i ja sé que no és el mateix, però si han maltractat el poble grec, quan aquest els va perdonar el deute per reparació dels danys de la guerra, què no faran ara? Per cert els alemanys han estat pagant el 50% del deute de la IIGM amb crèdits sense interès fins l’any… 2010!

Cuixart i Forcadell: llibertat!

Volia escriure aquest darrer article sobre el que ha significat escriure i llegir per a mi aquest nostre Diari de Sabadell. Però el fet que tornem a tenir presos polítics a la ciutat després de 35 anys m’ho impedeix èticament.

Tenim als sabadellencs Jordi Cuixart i a Carme Forcadell a la presó. I a Guillem Fuster investigat per enaltiment de terrorisme! També està essent investigat Joan Ignasi Sánchez que va ser regidor a l’Ajuntament de Sabadell i, en una altra causa, el nostre alcalde Maties Serracant. I també Valtonyc condemnat per unes cançons. Cinc sabadellencs acusats per raons polítiques o de llibertat d’expressió. Un ja era excessiu.

El jutge d’extrema dreta Pablo Llarena s’ha inventat un delicte de rebel·lió que només ell ha vist en les seves fantasies. El 20 de setembre de 2017 al davant de la conselleria d’economia ni hi va haver trets a l’aire, ni violència, ni res de res punible. En un món ple de televisions i sobretot de càmeres de mòbil no s’ha gravat cap imatge violenta, però ell, avalat pel govern de l’estat, ha decidit, en una causa general contra els representants escollits del poble de Catalunya, detenir a la cúpula de JxC i d’ERC. No té nom. A més ha impedit que el Parlament de Catalunya votés a tres candidats escollits pel poble de Catalunya fa tres mesos. Una cosa que és del tot anticonstitucional. Només una sentència ferma  o ser terrorista ho podria impedir.

Divendres en la manifestació de protesta per l’empresonament dels exconsellers i la expresidenta del Parlament, estava tothom molt afectat. Em vaig trobar un amic amb el quan vam militar al PSUC que estava plorant amargament, em va dir: “vam patir massa de joves, creia que ja no ho tornaríem a viure mai més”. Podeu pensar que estic afirmant que això és una dictadura o que és franquisme. En cada situació històrica les coses sempre tenen matisos, ara bé l’estat de dret a Espanya està brutalment en entredit. Qui no vulgui veure-ho fa el que en psiquiatria en diuen negació. Com diu Javier Perez Royo potser no és franquisme però “esto apesta a franquismo”.  Aquells que diuen que no es pot trivialitzat la presó i l’exili, els diria el mateix: el que no es pot fer és trivialitzar el fet que hi hagi sabadellencs a la presó o jutjats per raons polítiques. Empresonar l’adversari polític ens condueix a la fi del fair play polític. Que ningú s’enganyi, escriuria el mateix si estesin a la presó Adrià Hernández o Esteban Gesa.

Però no voldria deixar d’escriure encara que sigui unes poques ratlles sobre la fi del Diari de Sabadell. Pels historiadors el diari Sabadell i després el Diari de Sabadell és una eina imprescindible per poder fer història. S’acaba una etapa molt llarga que ha entravessat tota mena de situacions. I el diari n’ha estat testimoni i notari per tal que les generacions posteriors puguin reconstruir la memòria.

Vull donar les gràcies a tots aquells lectors que m’ha llegit, als que els hi ha agradat, però sobretot a aquells que han discrepat del que hi exposava. M’ha guiat una idea. Opinar sobre la realitat de la ciutat de forma honesta i independent. He parlat a favor i en contra de coses que han fet quasi totes les opcions en aquests anys. La política municipal està plena de racons i molta gent opina que tot va bé quan governa la seva opció i tot va malament quan governen les altres. En realitat a la ciutat hi ha un gran acord ocult sobre el 90% de la despesa municipal. I no recorden mai quan has lloat una acció de govern, sempre recorden la crítica, encara que sigui per coses molt menors.

I un darrer comentari, algun pensaran que la fi del diari té una part positiva: que ja no tornaré a escriure. Ho escrivia el gran escriptor i mal patriota Josep Pla sobre quan un periodista o opinador deixa d’escriure: “el lector projecta sobre el desaparegut un oblit automàtic, fruit de la clara consciència que té de l’enorme quantitat de ximpleries que li ha hagut -si us plau per força- de llegir”. Amen.

 

 

El PSUC de l’exterior i de l’interior.

Les victòries cal saber veure-les. Els nostres herois cal conèixer-los. A voltes els tenim ben a prop. Són gent normal i corrent, treballadora. Aquesta és la història d’un d’ells, n’hi ha moltes més.

Des d’inicis dels anys cinquanta, i durant molts anys, coexisteixin a la nostra ciutat dues organitzacions del PSUC sense connexió directa. Denota el grau d’opressió i de repressió salvatge que es va viure a la ciutat i denota també, el grau d’heroisme d’un grapat d’homes i dones quasi bé desconeguts. Una organització és la de la generació  de comunistes de la república a la nostra ciutat, són dels joves de la guerra, que, al tornar, reconstrueixen la resistència des de l’any 1943. Alguns com Jaume Girabau hi deixen la pell, fou executat el 1942. L’altra, anomenada de “l’exterior”, és un nou PSUC organitzat per aquells militants que venien d’altres terres d’Espanya. Aquest PSUC fins al 1955 no connecta amb la direcció nacional. De fet, aconsegueixen connectar-hi a partir d’un familiar que pertany al Partit Comunista Francès que, en tornar a França, informa que a Sabadell hi ha una organització del PSUC completament aïllada. Herois en aquesta història tan poc investigada n’hi ha molts, però potser un d’ells destaca per la seva peripècia dramàtica personal. Es tracta d’Antonio Arroyo Lozano, nascut a Salar de Loja (Granada) conegut a la ciutat com a Joaquin Severino Silva i  com a nom de guerra simplement Joaquín.

De fet havia estat guerriller de la “Agrupació Guerrillera de Andalucía oriental” del que el seu germà Enrique, n’era el responsable polític. De fet Antonio Arroyo havia tingut un altre nom de guerra a la guerrilla com a “Eladio”.

Bé no queda clar en les diferents versions que he pogut llegir si ell va ser el responsable del PCE de Còrdova o simplement del seu comitè. Tampoc queda clar si va ser un caiguda del comitè d’Andalusia del PCE o del comitè de la província de Córdoba. La qüestió és que la Guàrdia Civil els va descobrir i va detenir un comitè, ell va arribar tard. Dels detinguts, la dictadura en va afusellar a tres. Lozano doncs es va salvar; però tant la Guàrdia Civil com el mateix PCE, que creia que era el delator, el buscaven. Fou així com va fugir. Es va amagar a casa, en realitat una cova, d’una família amiga a Sant Oleguer. Allí l’any 1951, conegut per “Joaquín”, començà a ensenyar a llegir i escriure a un grup d’amics de la família, alhora que recollia diners per als que sofrien represàlies.

Poc a poc inicia l’organització del PSUC de “l’exterior”. Ajudat per la seva dona i quatre joves més, organitza, el 1952, l’embrió del comitè local. A partir d’ell es varen crear diferents grups que quedaren controlats pel Comitè de la Creu. Cap a finals de 1955 hi havia 28 grups. La primera reunió formal del PSUC de l’Exterior es celebra el 25 de gener de 1954. Tenien uns 300 militats. No tinc clar quin any mor Antonio Arroyo. (1959 per uns 1962 per altres).

No serà fins als anys setanta, repeteixo fins als anys setanta, quan els dos PSUC de la ciutat es connecten. Segurament va ser una bona decisió de la direcció mantenir-los separats, ja que els va salvar de ser arrossegats en les múltiples caigudes de militants que hi va haver tant dels que havien viscut la guerra a la ciutat com dels que havien vingut de fora. De fet la policia no se’n sabia avenir. Ara bé, aquest fet demostra per si sol les dificultats de la lluita política a la ciutat i la ferotge repressió que existí fins al final de la dictadura. Arroyo fou l’ànima de l’organització de Sabadell, que assolí arrelar-se a tots els barris.

En una ciutat d’un país democràtic normal jo no tindria dificultats per saber detalls dels que no n’estic segur, és més no escriuria aquest article perquè tothom coneixeria la història. Hi hauria una biografia del nostre heroi, li hauríem dedicat un carrer o una plaça, a les escoles s’explicaria a tots els nens i nenes i a França n’haurien fet tres pel·lícules. Potser encara hi som a temps.