Vestits d’home sabadellencs

Vaig tenir un amic alemany, el Wolfgang i que, coses de la vida, va viure a Sabadell durant un parell d’anys. Quan s’hi va instal·lar, un dia em va preguntar quins eren els productes típics de Sabadell. Li vaig respondre que la mongeta el ganxet i la roba per fer vestits d’home. El paio era guapo i ho sabia. Em va preguntar on se’n podria comprar un. Vaig quedar col·lapsat. Vaig preguntar-ho i em van dir que calia fer-ho a mida i per tant anar a un sastre. Em va explicar que li semblava molt mala estratègia comercial. Tenia tota la raó. I aquesta anècdota m’ha motivat aquest article.

soria-1-2Com pot ser que els sabadellencs no reivindiquem els vestits d’home amb roba de Sabadell si segurament tenim la millor roba del món? Que exagero? Posaré dos exemples. El primer: passejant per Sòria, trobo la Sastreria Rafael on al seu aparador hi ha un cartell molt gran que diu: “Clásicos de Gorina. Paños hechos para vestir”.

soria-2

El segon. Devia tenir un dia baix i vaig llegir un article de Jordi Graupera que viu a Nova York. Explica que “a la cinquena planta d’un edifici del carrer 32 a tocar de la Sisena Avinguda, al bell mig de Korea Way, hi ha la sastreria Saint Laurie. La va fundar el 1913 Samuel Kozinsky, un immigrant jueu polonès. Al districte industrial de Williamsburg, a Brooklyn”, explica que desprès del crac del 29 va traslladar el taller a Manhattan per fer vestits d’home. Devia haver begut molt vi perquè vaig llegir fins al final, on hi vaig trobar el més sorprenent: “Quan el nét del fundador, l’Andrew Kozin (ja amb el cognom americanitzat), va heretar el negoci a finals dels setanta, els financers i els dandys n’eren els principals clients.” Graupera diu que el Sr. Kozin “passa la resta del temps parlant d’una empresa de Sabadell que proveïa de teixits al seu avi i que ja no existeix.”
Així doncs el prestigi de la roba de Sabadell per fer americanes i pantalons és universal, el més fotut no és que no puguem comprar-los amb roba sabadellenca a Nova York, el més fotut és que no poden comprar-los amb roba de Sabadell a Sabadell, a no ser que vagis a un sastre, una cosa que als sabadellencs no ens agrada perquè ho trobem excessiu. De fet, per un sabadellenc qualsevol cosa no imprescindible, és excessiva.

Ara que l’Ajuntament i l’ESDI volen estudiar i projectar la “Marca Sabadell”(Cal recordar que la ciutat porta el nom del seu equip femení de waterpolo) vull aportar una idea: cal crear la marca Sabadell de vestits d’home. Una de les dificultats inicials és que el concepte “vestit” d’home és confusionari. No haver trobar un equivalent al traje del castellà, dir-ne vestit d’home fa que ens perdem alguna cosa. A La Vanguardia admeten la paraula trajos. A més a Sabadell sempre n’hem dit traje. Podríem reivindicar aquesta paraula? Els escriptors sabadellencs ens podrien ajudar.

Proposo crear una empresa amb participació pública-privada per la promoció dels vestits d’homes amb roba fabricada a la ciutat. Podria liderar-ho el Vapor Llonch i el Gremi de Fabricants. Cada any es podria contractar a un dissenyador famós i proposar a les botigues una proposta. Deia que la roba ha de ser fabricada a Sabadell. Si perquè com em deia un conegut industrial sabadellenc amb les mateixes màquines i els mateixos components els productes de la Xina no tenen la qualitat dels d’aquí. Que és més car? És igual, tampoc comprem un traje cada dia. I aquests sí que durarien, no com els d’ara, molt cars i mal cosits. El look general de les col·leccions que proposo haurien de fonamentar-se en la sobrietat, la qualitat, l’elegància, l’austeritat i el republicanisme. Fixeu-vos com anaven vestits els líders republicans com Josep Moix o Lluís Companys. Mai se’ls podia passar pel cap posar-se una samarreta i unes bermudes. Fins i tot els pagesos de Lleida ja han aconseguit comercialitzar els seus productes directament, no ho podem fer nosaltres?

 

Securitas Direct: totes les claus

img_5313

Des de fa uns mesos, una companyia de seguretat, Securitas Direct, està fent una impressionant campanya als mitjans de comunicació que m’ha deixat esmaperdut. En un dels espots més freqüents expliquen que «Gracias a la tecnología Shocksensor, el sensor de apertura de nuestra alarma es capaz de detectar al ladrón antes de que entre». Sensacional. O sigui que tenen un sistema que permet detectar el lladre abans que aquest entri a casa teva. Bestial! He fet una tasca de documentació intensa, com no pot ser d’altra manera en el Diari de Girona, i ara en exclusiva mundial us ho explico. Aquest tipus d’empresa, per la seva pròpia activitat, no són massa fàcils de sortejar i no m’ho ha posat fàcil. La primera pregunta que m’he fet és què carai és el «Shocksensor»? La segona és com poden saber que un lladre entrarà abans que entri?

Hi ha diverses possibilitats. La primera és que al lloc on hi ha l’alarma hi hagi també un altaveu intel·ligent i quan veu una persona a prop de la casa li pregunti: «Escolti, vostè és un lladre?». Si el lladre és un ciutadà honest, llavors contestarà: «Sí, sóc un lladre», per la qual cosa tot seguit s’activa un dispositiu pel qual l’empresa envia dos segurates a la casa, mentre arriba la policia i detenen el lladre. La segona possibilitat és que als lladres catalans els posin un xip a sota la pell del braç i quan passin a prop d’un sistema d’alarma el «shocksensor» rebi un senyal i aquest a la seu central i d’aquesta… Hi ha una tercera possibilitat i és que l’alarma consisteixi en realitat en un dispositiu que quan veu un individu o indivídua prop de la casa, surti automàticament un esprai i ruixi la cara del lladre amb una droga de la veritat, en realitat es tracta de sedants i hipnòtics que alteren i embrollen el cap. Un cop ruixat es posa en marxa la primera possibilitat que hem detallat, un altaveu pregunta: «Ets un lladre que vols entrar a casa meva?». El lladre encara que sigui un cràpula respondrà la veritat per l’efecte de la droga: «Si sóc un lladre que vol entrar a robar». Llavors el «shocksensor» envia el senyal a la seu social de l’empresa i… La quarta possibilitat és que pot passar també que el «shocksensor» detecti un lladre per la indumentària: sastre de Londres, sabates italianes fetes a mida i mitjons d’un sol ús. Un cop detectat el lladre, el dispositiu ho té fotut, ja que aquest tipus de lladre no cal que entri a casa per robar-te, ho fa directament del teu compte corrent, se’n diuen banquers, per exemple, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Rodrigo Rato o Luis M. Linde. I llavors a qui avises? El «shocksensor» té un shock, d’aquí el nom i es col·lapsa.

Crònica del diari de dissabte

img_4909-2b

De tipus de crònica n’hi ha  moltes. Crònica rosa, esportiva, costumista, etc. Avui intentaré fer la crònica de Diari de Sabadell del proppassat dissabte. Quina ximpleria, podeu pensar. Bé mireu-ho des d’un altre punta de vista, millor fer la crònica del diari del dissabte que cremar contenidors o atropellar velletes per les cantonades.
Veig que els Ferrocarrils de la Generalitat posaran ascensors, escales mecàniques i validadores que falten a la parada del Passeig. Els responsables d’aquesta obra deuen ser uns cracs, van posar-hi tres validadores i ara s’han adonat que en calen més. Brillants! On han estudiat la carrera? Quan la van inaugurar, vaig escriure: “Busques la T-10 i t’adones que hi ha poques màquines de validar com si aquesta fos una estació de Sant Llorenç Savall”. Potser tindran raó els postmoderns i és que, vist el que fan els que en saben, que facin les coses els que no en saben. Hi posaran les escales mecàniques que falten i un altre ascensor. Es veu que se’ls van acabar els diners. No entenc però que si et gastes 400 milions d’euros, et vingui d’un ascensor. Veig que han posat una pantalla on s’anuncien els horaris dels trens un tram més amunt, no la podríem posar a dalt de tot? I per últim tenim un lavabo clandestí, no en podrien posar dos o tres més?

Veig que s’acaba la 1a fase d’urbanització de l’entorn de l’estació de Can Feu. Molt bé, no sé per què ara tot ho fem per fases de manera que no saps mai quan acabaran. No seria millor fer-ho de cop? Per exemple a l’Avinguda Tarradellas encara no hi han plantat cap arbre, trigarem un any més? Potser triguen tant perquè a Gràcia hi viuen molts regidors del govern i a Plaça Espanya no.

Comencen les obres de RENFE centre, al·leluia, al·leluia. Per una escala mecànica han trigat 15 anys! En això la Generalitat guanya per pallissa al Govern Central: uns 15 anys, els altres quatre mesos.

Estaria bé que mentre esperen que RENFE faci alguna cosa, la Casa del Comú i la Generalitat repensin l’estació d’autobusos, on l’antiga estació faci d’aixopluc i on la pantalla digui per quina via passen els autobusos. Cal senyalitzar a les columnes amb les poblacions i els horaris de transport públic interurbà. Veiem que els del PSC local han trigat quasi tant com la RENFE en decidir dotar-se d’un executiva local escollida pels militants.
Llegeixo que es faran classes de conversa en anglès als instituts locals. Es faran sis hores per setmana a 12 instituts públics. Pensareu que tinc un esperit crític massa acusat però no seria millor dedicar tots els esforços a reduir el fracàs escolar que és de més del 25%? Suggereixo que mentre tinguem aquest nivell de fracàs del sistema no parlem més d’excel·lència. Em sembla un sarcasme. I posats a fer classes d’anglès perquè els pocs recursos disponibles no es concentren en un sol institut i s’avalua a mig termini el seu impacte real?

La Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès, protesten per les traves a la regularització. Crec que és un escàndol el que se’ls fa pagar i un escàndol encara més gran que demanin cita a un organisme públic i se’ls doni hora per d’aquí a dos anys. No hauria de dimitir algú? Cal donar la nacionalitat espanyola -o catalana- a tots els que viuen i treballen aquí ja!

Veig que el 85% dels sabadellencs diuen que l’aigua de l’aixeta fa mal gust. El rar és el 15% restant. Potser no beuen aigua? Potser només beuen whisky? Per què CASSA no es planteja la possibilitat de captar aigua de més a prop de millor qualitat i que faci un projecte de millora de l’aigua. Pau Vila es va fer farts de dir-ho. Estic disposat a que em facin pagar a finals d’any 150 euros més, que és el que gasto en ampolles d’aigua.
Llegeixo el magnífic i molt documentat -un rara avis- article de Joan Saumoy comparant les trajectòries d’Artur Mas i de Lluís Companys. No calien ni les conclusions.
Quedo astorat el veure que uns cretins van robar un maletí radioactiu. Els ha costat uns quants dies adonar-se que els més perjudicats podien ser ells mateixos. Llegeixo l’entrevista que Joaquim Martin fa a Antoni Garrell. M’agradaria fer dues petites esmenes a Garrell. La primera és que la proposta de fer “humanitat digitals” la trobo massa agosarada, per a mi és un oxímoron. La segona és que la iniciativa de crear l’ESDI va ser de l’Ajuntament de Sabadell i en concret d’Antoni Farrés. Per cert el mateix diari ens informava que el mateix dia era el vuitè aniversari de la mort del nostre enyorat alcalde. Acabo. Un dia intentaré fer la crònica del diari del proper dissabte.

 

Iglesias-Errejón: fals debat polític

img_7881

Vaig llegir el magnífic article de Sergi Pàmies sobre aquests dos personatges a La Vanguardia. Feia un paral·lelisme entre la crisi del PSUC del 1981 i la crisi de Podem. Vaig viure aquella crisi i voldria fer algunes reflexions. De fet vaig militar en la clandestinitat i davant d’aquell aldarull me’n vaig anar a casa. El PSUC poc abans de la legalització comptava amb 11.000 militants, poc després de legalitzat –novembre– arribava a 29.000. En qüestió d’un any i mig, el març de 1982, davallava fins a 5.000 i del 20% de vots al 3%. 24.000 vam optar per la retirada silenciosa.

Molts dirigents no són conscients de les seves responsabilitats davant aquells que els confien la responsabilitat i no s’adonen del mal que infligeixen, no als pretesos enemics, sinó als propis militants, desorientats enmig de conflictes que no entenen. L’any 1981 es produeix la divisió potser més dramàtica del PSUC. Un partit que havia suportat les condicions més dures de la dictadura no va saber, en canvi, dirigir un debat ideològic de forma positiva. Creiem que és una gran injustícia –potser la pitjor– que els dirigents del PSUC van cometre amb els seus fidels militants de base. Josep Xinxó n’és un bon símbol. El sabadellenc que reconstrueix la resistència als anys més durs de la postguerra, que aguanta durant els 40 anys la dictadura sense doblegar-se, abandona el partit el 1982 per culpa dels seus dirigents. Per què aquella divisió? Un sector ens dèiem «euros», un altre s’anomenaven «afganos». I un tercer leninistes. Necessitaria tota la pàgina per explicar per què. Els dirigents dels partits pensen en algun moment en els efectes que tenen les seves accions en aquells a qui deuen la situació de privilegi? Haurien de saber que quan un dirigent fa una petita onada, a mesura que baixa a l’organització, al final hi ha un tsunami que ho arrasa tot. Hi ha, és cert, un debat acadèmic entre ells dos a Podem. Però penso que es confonen en voler-ho convertir en un debat polític. Un error. A més, han de saber que hi ha més dubtes que no pas certeses. Que siguin dos polítics extraordinaris no vol dir que puguin construir sols un partit il·lusionant. No han llegit en cap llibre que el poder afecta a tothom, fins i tot els més desperts? Masa y Poder d’Elías Canetti ho explica.

Un gran partit necessita molts caps, construir un intel·lectual orgànic i no deixar-se endur per la intuïció. Al PSUC hi havia Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez, Jordi Solé, Jordi Borja, Ramon Espasa, José Luis López Bulla, Alfons Carles Comin, Cipriano García, Antoni Farrés, Miquel Núñez, Josep Solé Barberà, Josep Fontana, etc. Alerta! Les il·lusions poden pujar molt ràpidament, però esvair-se tan ràpid com han pujat. Tot depèn de l’encert d’una direcció col·lectiva i amb els millors caps. El que veiem és un debat entre catòlics antics, no entre lliurepensadors. Què haurien de fer, és fàcil: la síntesi.

Què cal fer a la Ràdio? (i III)

img_7509-5

Aquesta tercera entrega vol ser propositiva. Abans de contractar un director, un cap d’operacions i un cap de publicitat, era necessari arreglar el sou dels treballadors per baix, ja que estan molt per sota dels de l’Ajuntament. Cal tornar a la programació: “La Caixa de Pandora”, “Esperit de festa” de Jordi Saura i el programa d’entrevistes “De bona pell”. Són un gran patrimoni de la ciutat i caldria penjar-ho a Internet com un formidable arxiu sonor que dóna identitat a la ciutat. Hi trobareu, per exemple, l’entrevista d’una hora al militant de les JSU, Josep Xinxó, ja mort, un dels primers en iniciar la resistència sabadellenca després de l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942.
Seria convenient també tornar a posar “A bona hora” i “Tarda de ràdio”. Recuperar la tertúlia al matí i eliminar-ne els representants dels partits polítics. Crec que caldria substituir-los per periodistes i ciutadans que expressessin la pluralitat d’opcions ideològiques sabadellenques, buscant però que funcionin bé al mitjà radiofònic: per exemple: Josep Mercadé, Núria Aymerich, Jordi de Arriba, Joan Saumoy, Antonio Santamaria, German Palacín, Guillem Fuster, etc. Hi ha d’haver debats entre regidors, de fet ja existia, però barrejar periodistes i regidors em sembla contravenir la informació municipal i l’opinió. No m’imagino a Catalunya Ràdio que els tertulians siguin consellers de la Generalitat

Crec que la nova programació no ha estat una proposta feliç. Les anomenades “càpsules” són un fracàs del relat radiofònic. Els oients habituals de la nostra ràdio estan desorientats i a punt de tirar la tovallola i buscar altres emissores. Diverses persones del meu entorn m’ho han fet saber. A més convindria tornar a posar la veu que identifica des de sempre RS, Jordi Boixaderas, el nostre Constantino Romero, una veu greu i inconfusible imprescindible per les falques corporatives. I també el nostre home del temps Jordi Carbó, també de la Cadena SER a Espanya, tot un signe de qualitat.
L’acomiadament de Manolo Guerrero culmina un seguit de despropòsits. Ha tocat el moll de l’ós de la ràdio. La ràdio no tot són números i funcions, són persones que als darrers mesos han estat sotmeses a una pressió insostenible. No sé com explicar el patiment, hores de son impossibles, medicar-se per aguantar la situació, en fi, coses que són pròpies de la pitjor multinacional però que no ho haurien de ser en una empresa municipal. No entenc per què el govern ha acomiadat Guerrero, tothom sap que ha estat l’ànima de la ràdio i el seu cap tècnic. Tots els que hem passat per la ràdio sabem de la seva entrega i capacitat. Ara que el consell administració ja sap que les raons adduïdes per acomiadar-lo no són certes que acordin readmetre’l i, de passada, tornar a la programació original. Cal rectificar abans que s’ensorri la ràdio. Els 12 regidors d’ERC, UxC i la Crida, no el volen acomiadar. Llavors per què ho deixen fer? Carles Rossinyol del PDEcat té al seu abast redreçar la ràdio. La meitat del mandat és a l’horitzó: quatre mesos. Joan Berlanga i Maties Serracant caldria que se sinceressin entre ells. I si es convoca el consell consultiu i assessor de la ràdio? No es convoca des del 2013. Nomes convoquem consells quan aplaudeixen?

Poc es reflexiona sobre la funció social, cultural i política de la ràdio local. RS és efectivament un instrument, un local, un pressupost, uns professionals, un web i uns programes. La democràcia es fonamenta en moltes coses, però en una ciutat tan gran, 207.000 habitants, no n’hi ha prou amb mètodes com el boca orella. Penso que RS és en ella mateixa un símbol de la identitat sabadellenca. Però juga un paper encara més important: és un gran instrument per tal de reconèixer-nos mútuament. Sense RS no podríem saber de l’existència de tantes associacions, de tantes persones, de tantes activitats, de tantes reflexions, de tantes empreses. És a dir ens ajuda a tenir consciència de comunitat i això és essencial per tenir identitat, pel sabadellenquisme. La radio, i els altres mitjans de comunicació locals, són essencials per la construcció de la ciutat com a república.

Lagarde és mala persona

focs-201

Només pel fet que els darrers tres directors gerents de l´FMI són uns barruts n´hi hauria prou per tancar-lo. Dels tres que recordo, el primer va ser el Dominique Strauss-Kahn, l´home acusat de violació, retenció il·legal…, que se´n va salvar a canvi de diners. Està acusat a més de delictes d´arrel sexual a França. Després va venir el «nostre» Rodrigo Rato, l´home que més car ha sortit a l´hisenda espanyola amb la monumental estafa de Caja Madrid i Bankia. Ara tenim Christine Lagarde, a qui paguem 380.989 euros anuals, lliures d´impostos. La condemnen per negligència per haver regalat 403 milions d´euros de diner públic a Bernard Tapie en un govern socialista de Pierre Bérégovoy, que, per altra banda, en descobrir-se que havia cobrat un milió d´euros il·lícitament es va suïcidar. Devia ser un home decent.
Bé, Lagarde diu ara que a Espanya cal augmentar els impostos indirectes i no els directes. Per beneficiar als rics, és clar. Diu també que als aturats que cobren subsidi –menys de 1.000 euros al mes en el 90% de casos– cal investigar-los perquè efectivament busquin feina. Com si n´hi hagués. Això podríem dir que és acarnissament.
I diu coses que no em puc reprimir de transcriure: «L´alta dualitat del mercat de treball (en especial entre els joves) exacerba la volatilitat, rebaixa la inversió en capital humà i la productivitat i incrementa la desigualtat», la conclusió a què qualsevol arribaria és que cal més treball segur de qualitat per als joves perquè es puguin pagar les pensions del futur. Doncs no vol que hi hagi l´acomiadament encara més barat i que tothom sigui precari i temporal. Si Lagarde fos home diria: con un par!
Després d´obligar-nos a tenir politiques econòmiques ximples, es queixa que a Espanya hi ha molt atur. Donaaaaaa! Finalment, apunta a les finances de les Comunitats Autònomes, com si fossin les culpables del deute públic, que com tothom sap es deu a la imbecil·litat de les receptes del FMI i del rescat als bancs. I sobretot al govern central. Vol acabar sense dir-ho, amb l´educació pública i la sanitat pública.
Aquesta dona pot dormir a la nit sense moltes pastilles? Regala 403 milions de diner públic a Tapie, però vol treure 600 euros a un aturat! Crec que Lagarde ha embogit i no ho sap. Realment no sé com deixem que ens governin persones sense ànima, sense vergonya, sense escrúpols, sense la més mínima empatia amb els desvalguts ni amb la gent normal. No sé què cal fer, tot el que em ve al cap no es pot publicar i a més vindrien els mossos d´esquadra i em detindrien amb raó.

Dades sobre Ràdio Sabadell (II)

p1190455

En el darrer article començàvem a donar dades d’audiència. Una de les afirmacions que es fan de Ràdio Sabadell (RS) és que no l’escolten els joves. Anem a veure-ho. Tots els grups d’edat, excepte dels joves, escolten la ràdio al voltant del 25%. És en part veritat. Però alerta, com també diu l’estudi del GESOP, encarregat per l’actual govern local, és un fenomen no de Ràdio Sabadell sinó de Catalunya. Els joves estan enganxats a les maquinetes. Què hi farem! Però tampoc podem fer el ximple, fer una ràdio per un sector de la població que no ens escoltarà i deixar de banda els que efectivament sí que ens escolten. Per districtes l’audiència està molt ben repartida.

El tema dels horaris és més complex, el problema és la mena de franges que pregunten en l’enquesta: hi ha franges de 4, de 3 i de 2 hores! Es fa difícil arribar a conclusions clares. Cal pensar que, a més, les preguntes mal formulades abonen respostes equívoques. Seria massa llarg d’explicar però fer un programa de 7 a 10, com es fa ara, és un error producte d’una mala interpretació de l’estudi, s’hauria de fer de 8 a 12 com abans. Les hores de màxima audiència eren de 18 a 21 hores i són les hores on fonamentalment s’han liquidat els programes. Per exemple, es pregunta per conceptes genèrics, “música” i “futbol” al mateix temps que per noms de programes. De totes formes ‘A bona hora’ estava molt ben situat i ‘Tarda de ràdio ‘, també. Per què es van liquidar programes que eren escoltats? Per últim, per no fer-me pesat amb les dades, la valoració com a servei públic de la ràdio local és d’un 7,3%. Vol dir alguna cosa.

Quan a l’enquesta es pregunta “Aspectes de millora” òbviament la gent es despista. Als enquestats no se’ls pot preguntar allò que no saben. Veure “Usos i abusos de les enquestes. Vells deliris fascinen la raó” de Salvador Cardús.

En resum la ràdio l’escolten entre 4.000 i 40.000 persones i és molt ben valorada. És el mitjà de comunicació més important de la ciutat, juntament amb el Diari de Sabadell.
RS ha estat i és una enorme escola de periodistes. N’ha sortit Laura Rosel, editora de l’informatiu de més audiència a Catalunya el 14,15 de RAC1, Ricard Ustrell de “El suplement” de Catalunya Ràdio, Ester Muñoz, que va ser la primera productora del programa “a Bona hora”, que aconseguia posar en antena a consellers de la Generalitat i primeres espases polítiques catalanes, ara a “Tot és Possible” de RAC1 i, Aleix Parisé “El Barça juga a RAC1” i “Tu diràs” del cap de setmana, Jordi Cartañà primer conductor del programa “A bona hora” ara a la Cadena SER, Xavier Bundó de “Via lliure” de RAC1, Xavi Pardo, redactor Informatius RAC1, i Xavi Sala, redactor El Món.
Molts d’ells han protestat a la xarxa pel que està passant a la ràdio on van començar. Ricard Ustrell, per exemple, ha escrit: “El meu pare a la ràdio es diu Manolo Guerrero” o “Les explicacions que ha donat fins ara no només han insultat el Manolo Guerrero sinó directament a tots aquells que hem après a fer ràdio amb Ràdio Sabadell.”
A la ràdio, a més, hi ha hagut un voluntariat bestial, hi ha passat gent molt diversa, desenes i desenes de persones, -potser cent-cinquanta?- que sense cobrar, hem mantingut col·laboracions setmanals durant anys.
També corre el rumor que igual es vol liquidar la ràdio per fer una tele. Sense saber-ne els fonaments, crec que és impossible que en l’actual mandat es puguin fer les inversions necessàries a tal fi, ja que seria molt qüestionable atenent que el govern ha dit que hi ha altres prioritats socials. A més la major part d’emissores locals de televisió estan en una crisi paorosa.