Dijsselbloem està tocat de l’ala

Jeroen Dijsselbloem és un dels homes amb un cognom més complicat. És com el símbol de la seva estranya i malaltissa personalitat. És impronunciable i jo cada cop que penso posar-lo –ho he fet moltes vegades– en un article m’ho rumio molt no sigui que m’equivoqui en alguna lletra. És un trauma de quan estudiava a la universitat i Enric Ucelay-Da Cal, si t’equivocaves amb un nom, et suspenia. Suposo que volia aconseguir que la gent li escrivís correctament el seu.

Bé, Jeroen, li direm per abreviar, és actualment el President de l’Eurogrup, un dels homes més poderosos de les institucions europees i alhora un dels homes més odiats d’Europa. Diuen que l’Eurogrup és un grup informal, és a dir, no l’ha escollit el Parlament Europeu que per això hi hauria d’haver eleccions. Reuneix països de l’euro, el formen el President del Banc Central Europeu que tampoc l’escull el Parlament Europeu i el comissari europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris. El presideix el tal Dijsselbloem. En teoria és socialista, del partit laborista holandès (PvdA). Jo fa molt de temps em preguntava quina mena de ciutadans hi deu haver a Holanda que, essent d’esquerres i favorables al laborisme, votin un impresentable com aquest de cognom impossible. Ara, per fi, ho sé. A Holanda el partit laborista ha passat de tenir 2.340.750 vots i 38 diputats a 355.214 vots i 9 diputats. És a dir dos milions d’holandesos han decidit no votar-los. Per tant entenc ara que els holandesos són gent sensata que deuen estar igualment horroritzats, com jo mateix, amb aquest ésser que ha demostrat una falta de sensibilitat i humanisme fora de tot criteri polític i que només es pot explicar des de l’anàlisi psiquiàtric. La seva falta d’empatia davant el sofriment, la falta de racionalitat dels seus arguments i accions, és tant colossal com increïble. Han demostrat a bastament que tot el que proposa acaba amb catàstrofe. Dilluns va cometre el següent comentari: «el que sol·licita solidaritat té també obligacions»; fins aquí tot bé, però continua: «Un no pot gastar-se tots els diners en copes i dones i demanar després ajuda». Ernest Urtasun li va donar l’oportunitat l’endemà de rectificar i en comptes de fer-ho es va ratificar.

Vist que és impossible democratitzar la Unió Europea proposo canviar el sistema de cooptació. L’elecció dels responsables de la UE hauria de dependre d’un comitè d’experts escollits per l’associació europea de psiquiatria.

Voleu dir que estan bé del cap aquests que ens manen?

L’estranya memòria del PSUC de Sabadell

El proppassat dia 13 es celebrà al Centre Cívic de Sant Oleguer un acte de presentació d’una exposició itinerant realitzada amb motiu del 80 aniversari de la creació del PSUC. Alhora hi havia una conferència del catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona Andreu Mayayo. A l’escenari al fons, una bandera roja amb el logotip del PSUC. Quan vaig veure l’Andreu Mayayo, vaig recordar l’any 1976 un comitè nacional de la JCC clandestí celebrat a l’escola Súnion de Barcelona, devíem ser uns 60. Tot d’una es van sentir moltes sirenes udolant. Tothom va emmudir, eren recents les caigudes massives de l’Assemblea de Catalunya. Tot d’una s’aixeca Mayayo, vestit amb una camisa verda del servei militar, que ens semblava que feia molt de Che Guevara, i va dir “som tant importants ens vénen a detenir”. Tothom va riure molt.

L’acte de dilluns va ser un motiu de retrobament de la gent del PSUC. La primera constatació és que els de la Joventut Comunista de Catalunya, els joves de l’antifranquisme, érem els més joves de la trobada. El problema és que érem joves l’any 1975, però ara ens encaminem veloçment cap als seixanta. Han passat quaranta anys i no hi havia joves. Alguna cosa es va fer malament ja llavors i s’ha anat reproduint generació rere generació. Fins al punt que el relleu generacional s’ha fet des de fora. I això comporta també problemes. No s’ha sabut transmetre els valors i les figures emblemàtiques del PSUC a les noves generacions. Com han de conèixer els joves Josep Moix si després de 22 anys al govern de la ciutat no es va voler fer un homenatge? Tampoc es va trobar l’ocasió per donar medalles de la ciutat als vells lluitadors del PSUC -i als de totes les altres organitzacions antifranquistes-. A més a molts dels dirigents del PSUC i després d’ICV els ha mancat generositat i saber-se retirar a temps. Generositat envers els que els van precedir i generositat envers els que els haurien de substituir.
No s’ha fet cap historia local del PSUC. Vaig fer la història de la JCC a la revista Arraona a partir de l’arxiu clandestí que amb encert vaig salvar de la catàstrofe del PSUC del 1981. Però tampoc hi ha cap biografia de cap personatge del PSUC. Hi ha, que jo recordi, les memòries de Manuel Pac, les de Ginés Fernández, Joan Molas, la que vaig fer de Josep Xinxó i ara molt recentment les d’Antonio González, que encara no he tingut la possibilitat de llegir. Cap biografia. Fins i tot en el pròleg del llibre sobre Antoni Farrés realitzat amb Xavier Domènech deia que a partir de les entrevistes gravades en aquell projecte de memòria de CC.OO. es podria fer una col·lecció de libres.
Però hi ha alguna cosa en la tradició comunista i en general d’esquerres i és la de ser eixuts. Quan vaig fer les memòries de Josep Xinxó vam demanar a Teresa Pàmies el pròleg, no en va Xinxó i Pàmies eren amics des dels 15 anys a la JSU. Un cop acabat, vaig portar el llibre a casa seva. Em va preguntar com havia anat la presentació i li vaig dir que molt bé ja que havia estat en si mateix un homenatge ben merescut al Josep. Em va etzibar: “no cal fer homenatges, la gent ha de fer les coses sense esperar res”. El Gregorio Lopez Raimundo va dir: “hombre, Teresa…”

El PSUC va passar de tenir 29.000 afiliats a només 4.000 en un any i mig. Avís a navegants pels joves d’avui. És molt difícil construir una il·lusió i molt fàcil destruir-la. Mayayo va reivindicar amb raó que “no tot va començar el 15M” una referència que es pot llegir com una esmena als nous comuns.

Va ser un acte curt i va acabar amb música en directe. Així doncs un acte, per altra banda, molt poc propi del PSUC. A les bones èpoques l’acte hagués durat fins a les cinc del matí, amb uns rotllos inacabables i amb fum molt de fum.

Reivindicación del anticlericalismo: respuesta a Santiago Alba Rico

Leí el artículo de Santiago Alba Rico a CRÍTIC “La izquierda y el islam: malentendidos y fanatismos” el 14 de diciembre de 2016 y quedé estupefacto. No me podía creer que fuera posible escribir desde la izquierda argumentos de este tipo. Vaya por delante que el señor Alba es un filósofo y escritor de izquierdas que demuestra casi siempre un nivel intelectual y una sensibilidad que me merece un respeto reverencial. Si lo hubiera escrito alguien del Opus Dei, no habría hecho el esfuerzo de rebatirlo.

Tiene razón al afirmar que en Europa ha habido islamofobia del mismo modo que ha habido antisemitismo. Ahora bien, hay que decir que han sido los ateos, los anticlericales y la gente izquierdosa los que desde siempre han luchado por la libertad religiosa y de conciencia. ¿Quién si no? Cómo dice Matthew Tree, “la mejor cultura se ha creado al margen de la religión o directamente en contra de ella”. ¿Por qué afirma que la islamofobia “compromete un amplio sector de izquierda”? En los campos de concentración nazi, junto a los judíos había ateos —la mayor parte— comunistas, anarquistas y socialistas españoles.

No entiendo que, al referirse a Francia, la tilde de ”extremo-laica”. ¿Se puede ser laico de forma extremista? ¿Qué tipo de concepto es este? Si se es “extremo laico”, quiere decir que se quiere la separación de la Iglesia y la religión del Estado de forma radical. Y, ¿esto es malo? En Francia hay una gente que quiere que las niñas vayan a la escuela tapadas, que no vayan a clase junto con compañeros masculinos, que no vayan a la playa, que no hagan natación, que no se les explique el darwinismo… ¿Con quién tenemos que estar? Creo que, cuando las críticas a Francia vienen desde España, hay que ir con mucha cautela. En Francia se ha tenido respeto a la libertad de conciencia y religiosa desde hace muchos años; aquí mientras tanto se perseguían todas las religiones que no fueran la católica. Mientras en Francia en las escuelas se explicaban todas las opciones religiosas y filosóficas, aquí en los libros de texto se decían cosas como esta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey muero les mandó que devorarán a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si en España ha habido históricamente islamofobia y antisemitismo, es gracias fundamentalmente al catolicismo intolerante. ¿Recordamos la expulsión de los moriscos y de los judíos? ¿Recordamos el Tribunal de la Inquisición? ¿Proponer la separación de la Iglesia del Estado es malo? ¿Volvemos al nacionalcatolicismo y al hecho que nos mande en la vida personal la Conferencia Episcopal Española? ¿O, lo que es lo mismo, los gobiernos teocráticos y dictatoriales del golfo Pérsico?

Alba Rico defiende la idea de Alain Gresh de que hay una “creciente islamofobia de izquierdas” y habla que hay una auténtica “fobia en relación con el islam”.  Debe de haber de todo, pero creo que es tramposo acusar de racismo a aquellos que criticamos la religión musulmana con los mismos argumentos que hemos criticado y criticamos la católica. La extrema derecha coge, precisamente, la bandera que ha abandonado la izquierda. La izquierda ha sido crítica con el catolicismo acertadamente; ¿ahora no puede criticar al islam? La extrema derecha no es laica, es racista.

A ver si nos entendemos: el laicismo, el anticlericalismo y el feminismo son principios que han inspirado a la izquierda desde el inicio del siglo XIX en nuestro país. Y forma parte de las páginas más brillantes de esta izquierda. ¿Qué es el anticlericalismo? La reacción de las izquierdas ante el poder ilimitado de la Iglesia católica en las instituciones de todos. “Por la gracia de Dios”, decía en las monedas referidas a Franco. Sólo nos faltaría que Alba ahora reivindique como parte de la izquierda Sardà y Salvany y su libro ‘El liberalismo es pecado’. ¡Acabáramos!

Afirma que “El laicismo y el feminismo son, por lo tanto, los argumentos “de izquierdas” que nutren la islamofobia rampante europea”. Si a la izquierda le sacamos la lucha por la laicidad y por el feminismo, qué nos queda? Superstición, teocracia y machismo.

Santiago Alba hace esta afirmación: “Cuando se utiliza el laicismo para perseguir y criminalizar un credo determinado, en este caso el islam, el laicismo deja de ser laico y pasa a ser tan “religioso” como el wahabismo en la Arabia Saudí o el chiismo duodecimano en Irán”. De aquí  derivamos que Francia es como Arabia Saudí. Quizás nos hemos pasado tres pueblos, ¿no? “Laicismo religioso” es un oxímoron. Además, ¿por qué no decimos que son las dictaduras teocráticas del petróleo del golfo Pérsico los que financian una determinada concepción de extrema derecha del islam?

Alba tiene una capacidad bestial para girar los argumentos a la inversa e intentar desconcertar los lectores: “En cuanto al feminismo, hay que recordar de entrada que las víctimas preferidas de la islamofobia europea son las mujeres musulmanas”. Esto es hacer trampa: las mujeres musulmanas son principalmente víctimas de la religión musulmana que las anula y que les quita todos los derechos humanos que puedan tener. No entiendo que una persona de izquierdas defienda, en el conflicto entre mujeres librepensadoras y mujeres alienadas, el punto de vista de la alienación. Es como si la izquierda actual cogiera como referencia política, ideológica y ética los esquiroles revienta-huelgas. Lo encuentro inaceptable. Las mujeres que vienen huyendo de países musulmanes quieren derechos humanos universales, hacer lo que quieran con su cuerpo, no tener que pedir permiso al marido, no sujetarse a las barbaridades de los imanes radicales —las mismas que tuvimos que sufrir aquí de los obispos nombrados por Franco. Ahora bien, afirmar que defender el feminismo equivale a defender el colonialismo es una barbaridad inaceptable. Las feministas de estos países, señor Alba, no son tan diferentes de las de aquí.  Hablaremos de ello más adelante.

El velo, los velos, impiden la comunicación de las mujeres y les anulan su identidad. Las chicas obligadas o alienadas que llevan velos un día se darán cuenta de la cantidad de patologías psiquiátricas que les comporta su invisibilidad, algunas ya no estarán a tiempo de recuperar el tiempo perdido. Las mujeres tapadas sufrirán todo tipo de problemas hasta que mueran. Sufren depresiones brutales derivadas de su invisibilidad social en el entorno. Las niñas de estos ambientes de extrema derecha ideológica crecen en ambientes violentos y misóginos que las marcan para toda la vida y les dificultarán tener relaciones personales razonables. La expresión verbal, como nos ha explicado muy bien Sebastià Serrano, es sólo una pequeña parte de nuestra capacidad de relacionarnos. El velo, los velos, impiden la comunicación, anulan la identidad. Encuentro alucinante tenerlo que decir en respuesta a uno de los más notables intelectuales de izquierdas.

Podéis pensar: ¿por qué eres tan radical? Pues porque todo esto pasaba durante la dictadura franquista. Viudas de 21 años obligadas a vestir de negro de pies a cabeza para toda la vida. Yo lo he visto. El feminismo es igual aquí que en Marruecos, Irán o Arabia Saudita. Si no lo sabéis, os recomiendo dos libros: ‘Cosas que he callado’ y ‘Leer Lolita en Teherán’, de la escritora iraní Azar Nafisi. Qué cultura! Todos aquellos que hablan de “las culturas” lo tendrían que hacer después de leer a una mujer como ésta. Tendrían muchas dudas: la cultura es un lenguaje universal. Nos explica que en Persia  había un partido comunista lleno de jóvenes —como ella— que protestaban contra el Sah. Antes de la revolución de Jomeini, una parte muy importante de las mujeres no llevaban ningún tipo de velo. La revolución la iniciaron grupos marxistas y posteriormente la secundaron grupos islamistas radicales. Cuando la revolución triunfó, los primeros que cayeron fueron los militantes de izquierdas, iniciadores de la revuelta, que fueron perseguidos, encarcelados y fusilados de mala manera por los que en teoría habían sido sus aliados. Y, una vez consolidada, los partidarios de Jomeini empezaron a pegar a las mujeres que no llevaban velo. Los colegas progres “laicos y progresistas” (dice textualmente) les decían: “¿Por qué se tienen que hacer tantos aspavientos por un trozo de tela?”. ¿Os suena? Lo mismo que dice ahora Santiago Alba. Poco a poco la revolución islámica se fue desarrollando. Jomeini consideraba el sufragio femenino una forma de prostitución. Después hizo un edicto por el cual promulgaba la obligatoriedad del velo, y se tuvo que retractar cuando vio la potencia de las organizaciones de mujeres y de las grandes manifestaciones al grito de: “La libertad no es oriental ni occidental; la libertad es global”. Al final, los policías atacaban a las mujeres que no traían velo con todo tipo de enseres: ácido, tijeras o navajas. ¡Valientes, estos guardianes de la religión! Después rebajó la edad de matrimonio para las mujeres de los 18 a los 9 años, legalizó la poligamia y volvió a la lapidación para castigar el adulterio y la prostitución. Después de ser vencidas en todas las batallas contra el velo, no vale que ahora gente demócrata y pretendidamente bienintencionada diga que es una decisión libre de las mujeres que vienen de estos países.

Alba dice: “La islamofobia de izquierdas, en definitiva, legitima las prácticas racistas”. Lo que yo encuentro racista es tener dos varas de medir, una para las que son como nosotros y otra para las que vienen de lejos. Ningún catalán no toleraría que su hija fuera tapada y limitada en su expresión. Esto es violencia machista, aquí y allá; ¡no usemos más eufemismos!

Alba dice: “En todas partes, la izquierda, aislada y sin contacto con la realidad, tiene que romper —junto a otras tradiciones nefastas— con su herencia antireligiosa”. Perdone, pero yo soy ateo, gracias a Dios, como decía aquel. Venimos de la tradición racionalista de izquierdas del siglo XIX y gracias a estos militantes ateos ahora tenemos libertad religiosa. ¿Quién luchó por la libertad de conciencia, para que se construyeran capillas protestantes en Barcelona? Quienes tradicionalmente han defendido los judíos —con quienes se encontraron a los campos nazis, como decíamos antes—, han sido los ateos y los anticlericales. O ahora reescribiremos la historia y diremos que los carlistas luchaban por la libertad religiosa.

Alba dice: “El laicismo puede ser fanático, teológico y colonial, y la religión puede ser laica, republicana y anticolonial”. Sí, y los perros maúllan y los gatos ladran. Todo es posible en el pensamiento irracional posmoderno, pero la realidad histórica es la que es. Si el laicismo es fanático, un concepto que se inventó en Cataluña el Opus Dei, por cierto, es que no es laicismo: será otra cosa, pero no laicismo. Alba nos habla de “laicismo arrogante” y no de “catolicismo arrogante” y de ”islamismo arrogante”. Se retrata. Podríamos hacer ahora una larga lista de países donde la religión dominante se opone a la libertad de pensamiento y a la libertad religiosa; de hecho, en casi todos los países musulmanes declararse ateo, feminista o gay, por ejemplo, es suficiente para ir a la prisión. En algunos incluso para que te maten por tu bien. ¿En qué país laico se ha perseguido alguna religión? ¿Alguien cree sinceramente que la URSS era un país laico? De ninguna forma. Ahora bien, creer que la laicidad es un asunto europeo y de ahora es desconocer la historia entera. Veamos que nos decía Ala al-Maari, poeta librepensador ciego, gran figura de la literatura árabe, muerto en 1057:

“Los habitantes de la tierra se dividen en dos:

Los que tienen cerebro y no religión

Y los que tienen religión, pero nada de cerebro”.

 

Alba dice: “La izquierda no tendría que ir por este camino”. El problema para mí es que una gran parte de la izquierda ya va por el camino que nos señala el señor Alba. ¿Y que ha pasado? Pues que la izquierda se suicida. Ante el pasmo de las feministas de los países árabes que lo miran con rabia, dolor y la más alta incomprensión posible. A mí me recuerda mucho aquellos turistas europeos que, cuando venían a España durante el franquismo, al volver a sus países confortables decían a sus amigos: la gente está muy contenta; nadie te dice nada de malo de Franco.

Alba escribe: “En un mundo sin corazón, desnudadas de ’espíritu’, no es posible ni cambiar el mundo ni transformar estas condiciones sin negociar con los corazones y los espíritus”. ¿Y quien le ha dicho al señor Alba que la laicidad aspira a construir sociedades sin corazón? ¿Y dónde ha visto que las sociedades mandadas por todo tipo de ayatolás o miembros de la Conferencia Episcopal Española, se preocupen de los corazones y de los espíritus? Sólo con políticas laicas es posible la espiritualidad, laica, también está claro. Nos lo ha explicado muy bien Salvador Panikkar.

Cito unas cuantas feministas que, a mi parecer, tendrían que ser nuestro norte: la somalí, inicialmente socialista, Ayaan Hirsi (‘Mi vida, mi libertad’; en la versión original, ‘Yo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraní que había militado en la Juventud Comunista, Azar Nafisi, la feminista tunecina Fawzia Zouari, la argelina feminista y socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraní Mina Ahadi, etc. ¿Con quién estamos, con este grupo de mujeres luchadoras, brillantes, optimistas o con los talibanes de extrema derecha como nuestros Roucos Varelas? Yo lo tengo claro, señor Alba. Quizás no se  da cuenta, pero estos argumentos lo que hacen es ayudar a todo tipo de integristas que a usted y a mí, si pudieran, nos eliminarían. ¿Por qué lo sé? Porque ya lo intentaron durante 40 años.

Tots a la presó

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha inhabilitat Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau a causa del procés participatiu del 9-N del 2014. Els propers dies el Tribunal Suprem farà, quasi segur, el mateix amb Francesc Homs. I també el Tribunal Constitucional condemnarà Carme Forcadell amb més o menys contundència.

A Instàncies de la Fiscalia General de l’Estat, la Fiscalia Superior de Catalunya s’ha querellat contra quatre membres del Parlament de Catalunya per permetre una votació a la cambra catalana. Acusa Carme Forcadell, Lluís Corominas, Anna Sinó i Ramona Barrufet de desobediència i prevaricació. Un cop inhabilitats tots els dirigents independentistes, els sobiranistes que volen una república catalana també ho seran. Joan Josep Nuet, així ho ha expressat. Els comuns que han reaccionat en contra d’aquests fets també seran inhabilitats. En qualsevol moment algú farà alguna cosa que al Tribunal Constitucional no li agradarà i el fotrà a la presó. A darrere hi aniran tots. Catalunya es quedarà sense diputats, alcaldes, regidors i dirigents dels partits, estaran tots empresonats. Ja sé què estareu pensant: «si home, i on posaran tanta gent?». Doncs és fàcil, a Fuerteventura. Un cop la ciutadania vegi aquest panorama dantesc, s’autoinculparan els 1.897.274 ciutadans que van votar sí-sí, després també ho faran els 234.848 que volien federar-se -els del sí-no- però que van participar en aquest acte tant execrable i també els 105.245 que directament no volen la independència però que van anar també a votar. El TC no tindrà més remei que empresonar doncs als 2.344.828 catalans que un bon dia de novembre se’ls va acudir anar a votar. Es muntarà un colossal pont aeri entre l’aeroport del Prat i l’aeroport de Fuerteventura, la illa quedarà curulla de catalans. Quina paraula curulla! Els altres ciutadans veient el panorama –tothom tindrà més o menys parelles, familiars, amics, coneguts i saludats a Fuerteventura–, s’adreçaran al TC i aquest es rebotarà i també els enviarà allí. Fins arribar als 7,5 milions de persones.

En aquestes el senyor es desperta, s’aixeca exultant. Pensa: és el millor somni que he tingut mai! Es mira al mirall i veu Francisco Pérez de los Cobos. S’adona que al pijama hi té penjada una gavina i que a la tauleta de nit hi té el carnet del PP. Pensa, llàstima que ja he deixat la presidència del TC. I se’n torna al llit.

El somni continua. A poc a poc els catalans s’organitzen a l’illa i creen primer l’Assemblea Nacional de Fuerteventura i l’Òmnium Cultural Majorero. Més tard creen el Front Nacional d’Alliberament de Fuerteventura que reclama la independència de l’illa.

Abans hi havia més civisme?

Quan a Sabadell i a Catalunya hom parla que “abans” hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Un repàs al llibre “Sabadell del meu record” de Marian Burguès, pot ser, a banda d’un bon entreteniment, un bon punt de partida per una avaluació ajustada.
Abans la gent no embrutava tant. Era Sabadell l’any 1950 més neta que ara? Cal recordar que els serveis de neteja eren pràcticament inexistents? A més la major part dels carrers no estaven ni asfaltats, ni tenien voreres. Abans a l’escola no hi havia conflictes. Cal recordar que la major part de nens i nenes de la ciutat estaven sense escolaritzar? Abans no hi havia violència domèstica. No amb aquest nom, en deien crims passionals i als homes mai els passava res. Abans les actituds al carrer eren més cíviques. La gent no escopia al carrer, fins i tot hi havia rètols que deien “prohibido escupir en el suelo”!

Abans es cuidaven les zones verdes. És veritat que la ciutadania no malmetia les zones verdes ni robava plantes acabades de plantar, senzillament, no hi havia pràcticament zones verdes. Abans els joves estudiaven de valent. Abans els joves no podien estudiar i els que arribaven a la universitat feien uns exàmens que “la mayor parte de ellos eran incalificables; sin ortografía, sintaxis ni nada parecido, en unas letras ininteligibles; revelando que llegaban a las aulas universitarias, después de seis años de bachillerato, sin la preparación más elemental de la escuela primaria.” Ho escriu fa més de cent anys Odón de Buen, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Abans es tenia cura dels vells i ara no. Si preguntem als historiadors sobre el tracte als vells d’abans ens diran: “La viduïtat s’assimilava a la pobresa en dret civil”. O bé “las viudas fueron, de hecho, uno de los grupos sociales más próximos a la miseria y la indigencia.” Abans la gent es moria al límit de l’edat de jubilació i, per tant, és avui quan millor es mima la gent gran. A més les generacions anteriors no pagaven impostos i per tant no podien donar pensions als vells. Quina generositat!
Abans la gent no es drogava. Les tavernes eren plenes de gent que abans d’entrar a treballar bevien barreges per poder suportar jornades de treball brutals per sous miserables a tal punt que quan la ciutat va obrir un servei de toxicomanies la major part d’usuaris van ser els alcohòlics.

Abans es tenia més respecte ambiental. Cal recordar els colors del riu Ripoll i la impossibilitat de viure-hi peixos? Un dels trets d’identitat i símbol sabadellencs més representatius, les xemeneies fumejant, no deixen de ser un espectacle d’incivisme i de insalubritat brutal, que si ara es repetís, provocaria un autèntic escàndol col·lectiu.
Abans la gent tenia valors i ara no. Recordem que no fa tant de temps les condicions laborals a la ciutat eren espantoses, els nens a partir dels set anys treballaven en feines a voltes molt perilloses i quan els treballadors volien crear un sindicat per defensar llurs interessos, eren detinguts, exiliats o empresonats.

Ara hi ha crisi de valors? No, els valors no estan en crisi, pot ser que determinats valors –o contravalors- com el diner i la competitivitat tinguin massa èxit. De fet ens podem regir encara pels valors de la modernitat: Llibertat Igualtat i Fraternitat.
Qualsevol element de civisme que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai la ciutat ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer? Un munt, és evident, no hem arribat a la fi de la història.

 

El feminisme és anticlerical i d’esquerres

Abans-d’ahir celebràvem el dia internacional de les dones. No sé per quina raó, bé sí que sé la raó, però quan parlem dels inicis del feminisme normalment parlem de les sufragistes angleses com si aquí no tinguéssim un feminisme d’abans dels anys 60 del segle passat. De fet tenim un extraordinari moviment feminista al segle XIX que explota a inicis del segle XX. Posem-hi noms: Teresa Mañé, Teresa Claramunt, Isabel Vilà, Ángeles López de Ayala, Dolors Aleu, Clotilde Cerdà, Àurea Rosa Clavé o Amàlia Domingo. Què tenen en comú totes aquestes valeroses dones? Que són d’esquerres, maçones, anarquistes, espiritistes, anticlericals, republicanes, sindicalistes, comunistes, protestants o atees. Són més avançades i modernes que una part important del pensament postmodern de l’esquerra catalana d’avui. Ángeles López de Ayala va fundar la Sociedad Autónoma de Mujeres el 1889 amb l’anarquista Teresa Claramunt i l’espiritista Amàlia Domingo. Aquesta societat estava en relació amb la lògia Constància, a la qual pertanyia Ángeles López de Ayala, i pot considerar-se una de les més rellevants institucions feministes a cavall dels segles XIX i XX. També finançava una escola laica nocturna: el Foment de la Instrucció Lliure, embrió de la Sociedad Progresiva Femenina. Va passar tres llargues temporades a la presó per les seves activitats polítiques i periodístiques. Ángeles López de Ayala col·laborà amb Ferrer i Guàrdia i d’aquí neix la idea practicada a l’Escola Moderna de la coeducació de nens i nenes. El 10 de juliol de l’any 1910 organitzà la manifestació feminista més important i multitudinària. Ocuparen tot un tram de la Ronda Sant Pere, sota la bandera de l’emancipació de la dona, del lliurepensament i de la república amb la següents proclames –cal tenir present que els diaris eren en castellà–: « ¡De pie, seres pensantes del feminismo! Hay que cortar las alas a la política reaccionaria, si no queremos que destroce los hilos de la ríquisima tela de nuestra regeneración!». « ¡Adelante mujeres! A sustituir el fanatismo por la razón. A abra-zarse al árbol divino de la emancipación de la conciencia, (?) Y sobre todo obreras de todos los oficios, dignas por todos los conceptos de la mayor veneración y simpatía». Sortiren al carrer entre 10.000 i 20.000 dones, però també hi hagueren manifestacions a Mataró (8.000), a Reus (6.000), a Manresa (5.000), a Palamós (3.000), etc. Acabo amb una frase d’aquesta dona: «Instruïu les dones i haureu redimit el món». Però potser la més coneguda és Francesca Bonnemaison, la dona de la Lliga Regionalista que volia combatre les anteriors. Una vergonya.

En defensa del Centre Obert de la Plana del Pintor

En el transcurs de les darreres setmanes hi ha hagut tota mena de protestes al voltant del projecte d’instal·lar un Centre Obert a la Plana del Pintor. L’Associació de Veïns no volen que aquest equipament s’instal·li en unes antigues aules de l’IES Jonqueres i que signifiquen una inversió de 300.000 euros. Afirmen que “no és convenient instal·lar el Centre Obert en una zona molt conflictiva per la inseguretat ciutadana existent a la zona”. Denuncien que es ven droga a l’Institut i que fins i tot els treballadors de la Biblioteca del Nord són assetjats sovint. S’acusa l’actual govern -i els anteriors- de no fer res.

Anem a pams. Què és un Centre Obert? És un equipament socioeducatiu que dóna servei a infants fins a 12 anys. Es fan activitats de reforç per combatre el fracàs escolar i activitats lúdiques i socioculturals. A mig termini s’ampliarà a joves fins 18 anys. Els activistes i educadors que hi entenen ho explicaven en aquestes mateixes pàgines: “El nom es queda curt per recollir què es fa, què aporta, com millora, com promociona i vertebra i relaciona persones, famílies i professionals, teixint un tapis comú, únic i específic a cada barri (…) són serveis emmarcats en contextos socioeducatius, que ofereixen als infants, adolescents, famílies i comunitat, un espai complementari i de suport, als espais de socialització primària per excel·lència, la família i l’escola (…)
Són per tant la primera pedra, el botó d’inici de millores quantificables en infància, adolescència i famílies, tant en territoris on hi ha un conflicte visible, i que pot ser, d’haver-se intervingut abans seria menor, com en aquells barris en els que es vol fer una acció preventiva.” Firmaven l’article del que n’hem extret unes frases ni més ni menys que: Fundació Idea, Associació Juvenil Esquitx, Ludoteca Margarida Bedós, Associació Esportiva Can Deu. Potser les entitats més interessants del panorama associatiu sabadellenc perquè estan actuant en els espais de la frontera social, cultural i política de la ciutat. Ho fan a més amb una entrega, professionalitat i generositat impressionants.
A la nostra ciutat ja hi ha Centres Oberts que són molt estimats pel seu entorn a La Concòrdia, a Can Deu, a Torre-romeu, a Les Termes i a Els Merinals. Per què doncs l’Associació de Veïns, amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell protesta? Crec que el moviment veïnal en aquesta qüestió s’equivoca. El Centre Obert ajudaria a solucionar una part dels problemes que denuncien.
La FAVS hauria de ser una aliada natural de les entitats citades que omplen un espai que el moviment veïnal no cobreix i significa, a més, el relleu generacional en l’activisme veïnal. Un fet silenciós, però molt interessant. Si no fos per aquestes entitats, la ciutat hauria explotat.

Crec que a l’Ajuntament li falta mà esquerra, hi ha un descontentament del moviment veïnal que simbolitza que una part de la ciutat, la més allunyada de la Plaça Sant Roc, se senti deixada de la mà de deu. La gent necessita empatia i proximitat. És evident que en aquella zona hi ha problemes. Dels més de 7000 sabadellencs d’ètnia gitana, ni ha una petita part -potser 200?- que generen problemes. I no hi ha política clara des de fa molts anys. Massa paternalisme i massa mirar a un altre lloc.

Crec que seria bo un pacte. L’ajuntament es compromet a fer un altre Centre Obert a Ca n’Oriac en un termini d’un any i a instal·lar una comissaria de la policia local mòbil al mig d’aquell espai mentre duri la por. I per altra banda el moviment veïnal recolza el nou Centre Obert a l’IES Jonqueres. Cal pedagogia pels problemes pedagògics i mà dura contra els que generen por a l’espai públic. Si la gent en té deu ser per alguna cosa. Els problemes cal abordar-los amb una visió de llarg termini, però mentrestant cal actuar al curt termini. A llarg termini, com deia John Maynard Keynes, tots serem morts.