Joves o no tan joves?

P1270429

Hi ha qui diu que ser jove és una malaltia que es cura amb el temps. Crec però que avui per la ciutat, que els regidors siguin joves és una avantatge. En el discurs de presa de possessió el nou alcalde Juli Fernàndez va citar el magnífic i provocador article del periodista Sergi Picazo a Crític: ‘Revolta generacional’. Jo mateix fa uns dies també vaig escriure que els resultats de les eleccions significaven un canvi generacional i de fet aquests dies tothom escriu que hi ha hagut una autentica revolució generacional.

De totes formes joves, joves tampoc ho són tant. Anem a veure-ho. Els més joves són: Elena Hinojo 27, Eduard Navarro 28, Gloria Rubio 29, Míriam Fernandez 30, Adrià Fernandez 32 i Albert Cos 33.

Els caps de llista: Juli Fernàndez en té 37, Maties Serracant 39, Joan García 40, Joan Berlanga 42, Esteban Gesa 50, Marisol Martínez 52, i Carles Rossinyol 52.

D’aquí en podem deduir dues coses. A l’Ajuntament actual només hi ha tres regidors menors de 30 anys i només sis regidors que siguin més joves que quan Antoni Farrés va entrar a l’Ajuntament l’any 1979. N’acabava de fer 34. I cap dels actuals alcaldables és més jove que Farrés quan va començar a ser alcalde. L’actual en té tres més que Farrés. Per tant estem vivim efectivament un gran canvi que té dues variants. Per una banda el canvi generacional, però per altra banda un canvi en les procedències dels regidors.

No és doncs un canvi rar. De fet si haguéssim de dir quines persones han d’aixecar un país o una ciutat, segurament diríem que les compreses entre 25 i 50 anys. Són les persones que poden tenir l’empenta i la il·lusió que fan falta per tirar endavant una ciutat plena de problemes. I òbviament ningú excepte Roca Junyent neix sabent com funciona el poder. Diuen que, al néixer, en comptes de plorar, va intentar fer clienta la comadrona. Potser el perill més gran al qual s’enfrontarà aquesta nova fornada de regidors, només sis van ser escollits el 2011, és que reconeguin de seguida els perills i la naturalesa del poder. Com més es pensa que no afectarà, més es cau en les trampes que provoca. En parlarem un altre dia.

De moment que es deixin de punyetes i facin un govern de majoria ja i prenguin aquelles decisions d’urgència que es van pregonar en companya. No hi pot haver ni més excuses, ni AMI, ni EMI, ni UMI. I si us plau, no n’inventem més.

De totes formes les coses semblen d’una manera i si les analitzem més detingudament poden ser molt diferents. Manuela Carmena té 71 anys i ha estat una autèntica revolució a la capital de l’estat. I José Mújica va ser un extraordinari president de l’Uruguai amb 75 anys.

XI Jornades de la UPEC

IMG_9126
Els propers dies 1, 2 i 3 de juliol se celebren les XI jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya. L’esquerra, que és més propera a l’estripada que a la celebració, té molts motius avui per alegrar-se. A les darreres eleccions a Catalunya el centre dreta va aconseguir 1.133.000 vots, si fa o no fa els mateixos que fa quatre anys, 1.141.000. Les esquerres n’han aconseguit 1.626.000, uns 300.000 més que el 2011. Si ens ho mirem en l’àmbit nacional, ens podem preguntar: es desinfla el soufflé? Hi ha, almenys, 310.000 vots independentistes més. Caldria doncs començar a imaginar-nos un govern de la república catalana dirigida i hegemonitzada per l’esquerra.
L’any 2013 a la UPEC hi va haver una taula rodona anomenada «La construcció del comú» on va participar Joan Subirats. Qui ho diria, que aquesta paraula «comú» sigui tan difosa? Una premonició? El lema d’enguany, «De la protesta a la proposta», està manllevat de Xavier Domènech, l’home que més s’assembla a Antonio Gramsci avui. Esperem que no el portin a la presó, que seria l’única possibilitat que ens escrigui els seus quaderns.
Hi ha massa gent que diu que guanyen aquells líders que més participen en tertúlies a la televisió. Si això fos cert a Madrid hauria guanyat Antonio Miguel Carmona i no Manuela Carmena i a Catalunya guanyaria totes les eleccions la Pilar Rahola. Faré un parèntesi. Tinc un amic que quan es despista es torna de centre, llavors el metge li recepta programes de la Rahola. Es veu que dos programes de la Rahola a la setmana és la dosi màxima segons l’OMS. Quan dutxant-se al matí comença a cantar el «run run», la dona sap que el seu company està curat.
Es dóna la paradoxa que en aquest país hi va haver durant molts anys una gran lluita per fer legals els partits polítics i 35 anys després tothom es vol presentar amb projectes polítics que no tenen aparença de partit. Però és veritat que molta gent ha votat coses diverses en eleccions diverses amb molta il·lusió: europees, consulta o municipals.
L’any 2011 vam donar el premi de la UPEC a la PAH, que va recollir Ada Colau. Juntament a Josep Fontana i a la Generació del TOP, Ada Colau va dir: «Els lideratges del futur es dirimiran en funció de la capacitat que tinguin d’arriscar-se». S’ha arriscat i ha guanyat. Una bona profecia autocomplerta.
Un dels ponents aquest any serà Íñigo Errejón, en el seu darrer llibre amb Chantal Mouffe: Construir pueblo. Hegemonía y radicalización de la democracia (Icaria), diu que per fer política «hay que estudiar». I això és el que intentem modestament fer a la UPEC. No hi pot haver transformació sense aportació i debat.
Compartir a Twitter

Més política i menys rodes de premsa

IMG_3999 (5)

Hi ha símptomes massa clars que les majories són massa precàries. Crec que cal construir majories a 14, a 15, a 18 i en alguns casos a 21. Tenim un alcalde votat només per 14 regidors. Caldria ampliar l’abast del consens inicial. I cal ampliar ja un govern de vuit regidors que és indubtablement massa dèbil. Però hi ha més, hi ha temes de ciutat que convindria que tinguessin el màxim de consens possible, més enllà de 14 regidors.

Em sembla, no n’estic massa segur, que hi ha la possibilitat que es comencin a construir majories alternatives i que alguns fantasiïn en fer una moció de censura a mig termini. Em sembla que hi ha actualment tres possibles problemes a l’horitzó sabadellenc.

En primer lloc un dèficit de proactivitat en els nostres dirigents. No sé perquè ha passat de moda la idea de sumar voluntats. Alguns s’han convertit en simples gestors de marques. Però ara Sabadell necessita sumar voluntats. La responsabilitat és dels 27 regidors.

El segon gran problema és que massa gent creu que governar és fer dues rodes de premsa a la setmana. Han cregut en les rodes de premsa de la mateixa forma que hom creu en l’esperit sant. És el mateix que passa amb la convenció demòcrata als Estats Units la gent vol repartir globus, sense pensar que abans hi ha tot un procés als caucus, de fet barri a barri i poble a poble. Amb aquest sistema guanya quasi sempre qui té més empatia i qui és més proactiu. Quin sentit té fer rodes de premsa a Sabadell? Convé pensar-ho. El resultat d’una roda de premsa en general arriba, anant bé, a les mil persones -em sembla que tiro massa llarg- i són persones adscrites a un o altre partit. Per tant resultat polític zero.
Crec modestament que es necessita una etapa amb poques rodes de premsa, pocs comunicats i molta feina de recompondre ponts dinamitats. Es necessita crear confiances. Hi ha maneres de fer ja molt assajades a la ciutat que només són oportunisme i que solament porten a emular el davanter centre que es dribla a sí mateix. Quantes rodes de premsa convocava Antoni Farrés?

El tercer problema és que una cosa és no tenir ideologia i l’altre creure’s que hom té la Veritat, així, amb majúscules. I pensar que, per tant, qui no està d’acord amb el propi programa no és que tingui altres idees igualment respectables, sinó que és tonto. Sense el dubte, és impossible la llibertat i la democràcia.

La darrera reunió amb la participació de tots els grups menys els dos que governen és preocupant. Però cal afirmar que la política local no és un cotxe conduit per un borratxo desconegut com sembla a vegades, o pels designis divins, com ho sembla altres, sinó l’acció conscient de moltes voluntats en joc. Cal que el resultat sigui el de posar el comú en el primer lloc de les prioritats polítiques. I que a més doni aquesta sensació.

Montoro, González i els nous ajuntaments

punxesv
El president del BBVA Francisco González i el ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro han fet declaracions amenaçant als nous ajuntaments d’esquerres. González alerta de les polítiques populistes que “es basen en promeses inviables” i que “són un viatge al no-res (…) Les persones que més han patit la crisi són les més vulnerables al populisme” O sigui pobres i tontos. I amenaça els nous ajuntaments d’esquerres perquè “fan promeses irrealitzables i demagògiques que atempten contra el sistema institucional i les lleis que ens hem atorgat”. Diu que són fórmules “que han fracassat sempre i en tots els països”. Montoro amenaça els Ajuntaments dient que en la campanya electoral “hi ha hagut compromisos i promeses que senzillament no tenen cabuda en el nostre encaix legal”.

Ara, com diu aquell, anem a veure la veritat. Del conjunt del deute públic espanyol, pràcticament el 100% del PIB, l’administració local només és responsable de 3,6 punts percentuals. Si ens referim només als 9.000 ajuntaments d’Espanya són responsables d’aproximadament 31.000 milions. Això són 31.000 milions enfront dels 907.000 de l’administració central.

Però si volen buscar responsables en els alcaldes que no els busquin en els escollits ara, si fan un forat econòmic ho veurem als propers anys. El que sí sabem és qui ha provocat aquest deute en el passat. Per exemple, Alberto Ruiz Gallardón va agafar l’Ajuntament de Madrid amb un deute de 1.455 milions i quan va marxar devia 6.674 milions (ara és de 5.900 milions). Per tal que us feu una idea, l’Ajuntament de Barcelona només deu 978 milions. Què passaria si fos al revés? L’Ajuntament de Madrid és el responsable del 20% del deute de tots els ajuntaments espanyols! Així doncs, perquè Montoro i González no diuen res del colossal deute madrileny? És més, la mare dels ous del deute és en la despesa de l’administració central i en un lloc destacat la inútil despesa militar.

Sóc dels que creu que si el deute públic es degués a haver ajudat a la gent que pateix, aturats, pensionistes, malalts, etc, tindria un sentit, el problema és que d’aquests 907.000 milions la major part han anat a parar a les malifetes dels bancs, entre elles als del deute promotor que es calculava en 300.000 milions d’euros que en gran part l’hem acabat pagant nosaltres, via convertir el deute privat dels bancs en públic. O en formes més sofisticades com el SAREB, és a dir pagar-ho els propers 15 anys. Això sí, donar pisos buits a qui no té pis a aquest parell de galifardeus no se’ls ha acudit. Seria prudent que el govern del PP i els bancs estiguessin calladets i demanant perdó.
Compartir a Twitter

Compartir

Entitats de lleure de Sabadell, propostes pel debat

P1220987

La gent de Sabadell Guanyarà teníem preparats un seguit de propostes de cara al proper mandat municipal. Una d’elles anava adreçada al temps lliure. Aquí en va un resum.
Els moviments de lleure infantil i juvenil de la ciutat són segurament la millor escola de formació cívica de la ciutat i la millor eina de formació de ciutadans lliures i compromesos amb la ciutat. Avui els esplais de Sabadell són aproximadament: 22 grups, 338 monitors i 2123 nens i nenes pel que el moviment d’esplais afecta a l’11% de la població infantil. És una gran dada. L’aportació que els monitors fan en treball voluntari a la ciutat -el que Peter F. Drucker anomenava com a PIB ocult- és d’aproximadament 1.088.630 euros.
Proposem doncs a totes les entitats de lleure infantil i juvenil i a totes les candidatures municipals un seguit d’iniciatives i propostes per tal de garantir un reconeixement ciutadà de la seva tasca i un més gran compromís de l’Ajuntament amb les activitats que desenvolupen.
1. Crear la regidoria de Joventut i Esplai depenent d’alcaldia per tal de garantir la necessària transversalitat de les polítiques adreçades als joves i als infants. D’aquesta forma s’assegura que el món del lleure tingui un referent clar a l’Ajuntament que és una de les principals causes de la manca de diàleg i col·laboració.
2. Recuperar la Taula d’Entitats de Lleure com a plataforma de treball i participació. En els darrers anys, s’ha abandonat la política d’educació en el lleure a nivell de ciutat i això ens abocat a una falta d’estratègia.
3. Proposem fer convenis amb les escoles de formació en el lleure i eliminar l’actual sistema de beques que per la seva enorme complexitat burocràtica ha esdevingut obsoleta i impracticable. Caldria, a més, projectar jornades de debat anuals com a eines de formació de debat i de diàleg entre la ciutat, l’Ajuntament i el món del lleure.
4. Fomentar el treball conjunt per millorar aspectes pedagògics i de gestió. En aquest sentit seria bo crear una central de compres i serveis que ajudin a reduir costos.
5. Proposem fer campanyes periòdiques de promoció de l’esplai i les seves activitats. Acompanyar les entitats per la captació d’infants, plans de difusió, planificació comunitària per donar a conèixer l’entitat a l’entorn. En aquest sentit seria bo fer difusió de les activitats dels esplais a la programació de Ràdio Sabadell.
6. Un dels dèficits majors dels esplais són els locals. Als primers sis mesos s’hauria de realitzar un estudi sobre els locals dels esplais (Es va fer en el marc del Mapa Cultural). A partir de les conclusions de l’estudi es faria un pla de locals pels esplais. Cal un compromís per assolir entitats amb locals dignes, segurs i adaptats.
7. Enfortir el Dia Internacional dels Drets dels Infants per posicionar a les entitats i als infants com a protagonistes d’aquesta celebració. Cal acompanyar les entitats i estudiar afegir-hi elements innovadors.
8. Fomentar els casals d’estiu en tot el territori amb una oferta amb un cost assequible per les famílies treballadores i un pressupost que contempli poder becar aquelles famílies amb més necessitats. Cal donar continuïtat a les beques de menjador als casals i fomentar els casals d’agost en els barris amb contextos amb infància més vulnerable. Seria recomanable que aquest casals les gestionin les entitats del territori i que és faci amb una coordinació conjunta.
9. En la gestió extraescolar, creiem que es pot trobar un model de qualitat, amb valors que ajudi a fomentar l’ocupació juvenil, millorar la qualitat pedagògica i que fomenti l’equitat. Creiem que es podria oferir una gestió unificada, però potenciant que el conjunt d’entitats aportin aquest projecte més col·lectiu.
10. Fomentar un treball conjunt i l’enfortiment de les entitats que gestionen Centres de Tarda i Espais Joves, Cal augmentar les places d’atenció. Ampliar recursos als centres oberts de Ca n’Oriac i Merinals.
11. Convenis triennals. Actualment hi ha dues línies de subvencions a les activitat de lleure infantil i juvenil. Una per les activitats ordinàries i una altra pels casals d’estiu i les colònies d’estiu. Fem la proposta general de realitzar convenis triennals amb les entitats de la ciutat. Amb aquesta proposta pretenem canviar el tipus de relació entre la ciutat i l’Ajuntament, fent-la més clara, més transparent. S’aconsegueix també reduir la burocràcia que ha arribat a ser ofegadora. Establiríem en aquesta línia un suport a les dues federacions d’esplais de la ciutat per tal que enforteixin la seva capacitat d’organització federativa.

Els moviments de lleure infantil i juvenil són la millor escola de formació cívica i la millor eina de formació de ciutadans lliures i compromesos amb la ciutat

Sergi Asensio, David de la Fuente, Jordi Serrano

El nou ajuntament com el cafè amb gel

sol56

Per fi es va constituir el nou Ajuntament. Me n’alegro, però ens han fet patir molt, molt. Abans de seguir amb el resultat, convé una pregunta. Es necessari fer-ho tot tan rematadament malament? S’ha de fer una roda de premsa al migdia dient que hi ha un acord entre tres forces polítiques, per assabentar-nos la mateixa tarda que l’acord presentat en realitat no té futur? Es necessari deixar el més important per l’últim dia? Crec que és una manera antiga de fer les coses i existeixen moltes possibilitats que amb els nervis del darrer moment les coses surtin malament. Crec que cal assajar una manera femenina de negociar, sense ultimàtums i sense órdagos. Cal més empatia, menys insults a Twitter i més transmetre il·lusió a la ciutat.

Durant aquestes tres setmanes no hi ha hagut cap acte similar als que han protagonitzat Manuela Carmena o Ada Colau. Una ha anat a veure els jutges i els bancs, l’altra reunint-se en un acte públic amb les associacions de veïns de Barcelona, per exemple. El run run ha passat de Sabadell també en això.

Hi ha hagut una garbellada brutal. Dels 27 regidors del 2011 només en continuen sis. De la nova majoria que dona suport a l’alcalde només Marisol Martínez ja ho era el 2011 i s’hi va afegir al cap de dos anys Maties Serracant. Tots els demés nous de trinca. Una autèntica revolució generacional que realment feia falta. Fins i tot penso ara que arriba massa tard. Per cert als propers temps un descens del to dels tuits i dels comentaris seria desitjable.

És realment sorprenent que la catalització del procés hagi estat amb un acord entre la força tercera i quarta en nombre de vots. Tothom donava per fet que la majoria alternativa es construiria entorn de Joan Berlanga, el cap de llista de la primera força després del PSC. En fi… Tampoc entenc com d’aquí a dos anys es construeix una majoria per fer alcalde a Serracant. Segurament és que no hi entenc. Crec que hagués estat bé fer esforços per incorporar a CiU en el consens per arribar a 18 regidors pel nomenament del nou alcalde. Hi ha moltes maneres en un Ajuntament tan gran com el de Sabadell per establir complicitats i establir consensos fins i tot sense participar en el govern. Bé, hi ha quatre anys per davant.

Podem estar contents que al final hi hagi hagut 14 vots per construir una majoria alternativa. És bo per la ciutat que Juli Fernàndez sigui el nou alcalde, és el representant d’una nova generació i d’una nova manera de dirigir la ciutat. La ciutat n’espera molt d’aquesta onada. Crec que també és molt bo per a la ciutat que la Crida formi govern i assumeixin responsabilitats. La ciutat necessita que efectivament es puguin eixamplar fins on sigui possible l’acció sobre les polítiques redistributives, necessàries sempre, però molt més quan patim un crisi socials de conseqüències brutals. La seva empenta pot ser cabdal i amb ells veurem fins on és possible anar més enllà.

Crec però que vuit regidors és massa poc per governar la ciutat. Convé que en la negociació del cartipàs ja es compti a arribar almenys a dotze. No entenc que l’acord municipal per l’AMI hagi estat la dificultat darrera. Més encara quan suposo que aquest acord s’ha de prendre en un ple municipal, més enllà del que decideixen les cúpules dels partits. Algú ha comptat si hi ha majoria?

S’obre un període sensacional, s’ha acabat una llarga etapa iniciada el 1979 i en comença una altra. Cal però que tothom es vagi acostumant a que de l’exercici del poder se’n deriva la necessitat que la gent de la ciutat opini. Això és simplement exercici democràtic.

El cafè amb gel és realment una cosa estranya. Si hom volgués cafè fred, el que caldria es fer cafè, deixar refredar, posar-lo a la nevera i veure-se’l. Però no, aquí ho fem diferent. Fem el cafè, li posem el sucre quan està bullent i llavors el tirem a sobre d’un got amb uns glaçons. El procés és estrany, tirar el cafè al got, poc elegant. El resultat és fantàstic atenent a la quantitat de gent que el demana. L’actual govern municipal és com el cafè amb gel, té molt poca lògica tot el procés però el resultat pot ser bo.

Animo a que tothom s’esforci per donar un cop de mà.

 

FMI go home!

 

IMG_0412 (3)

Resulta que van aterrar a Madrid els suposats senyors Helge Berger i Sebastián Sosa. Cada vegada que els de l’FMI van a un país, aquest ha begut oli, de cop pateix tota mena de xacres. Al primer cop d’ull ja t’adones que els presumptes senyors fan pinta de discapacitats emocionals, que gaire normals no són, que alguna cosa no rutlla al seu cervell.

Anem a veure què diuen. Presenten un sospitós informe on diuen el de sempre. Es veu que fa 40 anys Milton Friedman va fer un paper. D’aquell paper n’han fet còpies i més còpies sense que ningú analitzi les conseqüències catastròfiques d’aquelles idees. Ara ho tornen a dir com si fossin lloros. Cal que paguem més pels medicaments, per l’ensenyament públic, per la llei de dependència, per les matrícules universitàries, cal que l’acomiadament sigui encara més barat. Això sí, utilitzen tota mena d’eufemismes, que són exactament tot el contrari del que proposen. Per exemple, diuen que els governs han de protegir la “població més desafavorida”. Quan el que volen és llançar les classes populars i mitjanes a la pauperització. Creuen aquestes suposades persones que tothom és burro i que no ens adonarem de la seva baixa capacitat intel·lectual i moral. Preguntats pel frau fiscal, diuen que no es objecte de la seva visita. És clar.
Recorrerem a dues personalitats. Una d’elles el moderat Oskar Lafontaine, que diu que: “On hi ha multimilionaris no hi ha democràcia. Ningú pot guanyar mil milions. Un multimilionari contradiu la idea bàsica que la riquesa es el resultat del treball”. Amb els milionaris no s’hi posen, potser perquè la mena de gent del FMI té alts sous lliures d’impostos. La segona personalitat és la més radical de totes les que podem trobar a Catalunya, es tracta de Màrius Carol, amb sòlides arrels, com tothom sap, marxistes-leninistes-colaunianes i director d’un diari revolucionari. Al referir-se al tipus de gent de Davos diu que és aquella “reunió on van gurús dient cada any, entre restaurants de luxe i jornades d’esquí, que el món s’acaba”. Referint-se als de l’FMI d’ara diu: “Seria convenient que aquests subjectes sortissin de tant en tant dels seus emmoquetats despatxos de Washington i fessin un volt pel món real: envermellirien quan veiessin com ho passen les famílies i empal·lidirien quan sentissin els seus insults. El sistema està a punt de saltar fet miques i a uns individus no se’ls acut res millor que confondre l’extintor amb el llançaflames. Imperdonable”. Si Carol diu això imagineu què penso jo. Si ho escric tancarien el Diari de Girona.
Volen tornar al sistema esclavista grec. Uns pocs rics pòtols. I tots els altres, esclaus, pencant. Això sí, serà tan car anar a les classes dels filòsofs que desapareixeran. Aquí hi va un insult. Poseu-lo vosaltres.