Category Archives: Altres articles

Reflexions sobre Catalunya. El debat entre Antonio Santamaría i Lluís Perarnau

Hi ha hagut un interessant debat entre Lluís Perarnau i Antonio Santamaria, sobre la revolució democràtica que vivim i m’agradaria dir-hi la meva. Diré d’entrada que estic quasi totalment d’acord amb Perarnau. Un cop acabat l’article i desprès d’escriure això prometo anar a Els Padres i confessar-me pel meu pecat de lloa a un dirigent de la Crida.

Si a Catalunya una gent, força gent, reivindica la independència, i això revifa el nacionalisme espanyol franquista, és potser una esmena a la totalitat a aquest 40 anys de com s’ha governat Espanya. S’ha demostrat que la modernització proposada per Felipe González ha canviat materialment el país però no la mentalitat, com deia Josep Xinxo de les JSUC s’han fet escoles però no s’ha  canviat l’educació.

Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme i per tant mentre algú no inventi un nacionalisme espanyol democràtic, Podemos ho intenta, sempre farà feredat. Que els catalans podríem haver tingut als anys 30 un nacionalisme català de caràcter feixista és clar. Però el franquisme el va liquidar. No hi ha cap poble que estigui lliure de perills feixistes.

Santamaria ens diu que a la manifestació espanyolista hi havia gent de barris populars, i és clar, gent de Sarrià Sant Gervasi, que és on viuen els autèntics burgesos catalans que ràpidament han anat a posar les seus de les seves empreses a Madrid. Fa 80 anys van anar a Burgos.

Fer servir com a argument de pes el que passa a Twitter és una trivialitat. Twitter és un instrument bàsicament feixista: què es pot argumentar amb 140 caràcters? Segons Santiago Segurola és com un bar ple de borratxos cridant. Trobaríem tants tuits dient xorrades a banda i banda… Siguem seriosos. Difícilment trobarem però declaracions tant injurioses com fan els dirigents del PP en referència als catalans. Estem tan acostumats que ja ho hem interioritzat com a normal. Si el mateix que diuen dels catalans ho diguessin dels andalusos, la secessió dels andalusos ja s’hauria consumat. Per altra banda la fraternitat entre els pobles es pot practicar igualment entre pobles amb estats independents si es vol.

La DUI no té perquè provocar cap reacció. Santamaría dóna per suposat que serà així, perquè coneixem la manca d’esperit democràtic del govern del PP, i de l’experiència acumulada de bombardejar a Barcelona. Però si la DUI provoca això no és per un  fat de la història, sinó per la manca de conviccions democràtiques de l’estat espanyol posades al servei de la reacció. Per començar del Tribunal Constitucional que és qui va començar aquest embolic actuant com a tercera cambra política -quan no té aquesta funció- un cop segellat l’acord pactat entre Catalunya i Espanya amb l’Estatut

Pensar que a Catalunya hi ha 2,5 milions de persones de classes mitjanes és atemptar a la llei de la gravetat. Una cosa és que la gent es consideri classe mitjana i l’altra que sigui cert. I el pitjor és que un analista ho utilitzi com un argument. Si fos cert que hi ha 2,5 milions de catalans de classe mitjana seria l’únic país del mon on hi ha més classe mitjana que treballadora. Això seria un tret essencial d’identitat que mereixeria no el dret a l’autodeterminació, sinó la secessió automàtica.

Estem assistint a un moviment d’emancipació nacional que necessàriament és interclassista. I això és lògic.

Santamaría ens diu que a Badia van anar a votar només un 19 per cent dels ciutadans i emplaça a Pararnau a que ho expliqui de forma racional. Sense el permís de ningú, com fa un lliurepensador, li donaré una explicació. En el referèndum  europeu va participar-hi un 34 per cent  i al de l’Estatut un 35 per cent. I en totes les eleccions hi ha un gap molt gran entre la participació electoral a Badia i la mitjana catalana. Això no té res a veure ni amb el catalanisme ni amb el nacionalisme espanyol. Té a veure amb el nivell cultural i de renda. Passa aquí i arreu del món democràtic. No cal donar voltes sempre a que tot el que passa és un problema identitari. Aquesta és l’explicació racional.

Feia temps que no llegia expressions com “l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores”. Ostres. Els burgesos com he dit abans estan tots ja a Madrid. L’únic nacionalisme burgès de veritat que hi ha a Catalunya és l’espanyolista. La diferència entre un petit burgès i un ‘treballador de l’aristocràcia obrera’ per fer servir paraules d’altres temps, no la veig tan clara avui.

Jo comparteixo amb Santamaría la voluntat de tenir una república federal, bé, de fet la compartia. Ara, considerar que el republicanisme independentista “s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu” és d’una miopia política majúscula. Continua “la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.” Analitzem dues coses. La primera, No havíem quedat que no hi havia treballadors en aquests 2,5 milions de catalans? Llavors com els pot dividir? Però qui diu que no hi pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes? Si hom posa com a prioritat la república, el lògic és aliar-se amb el republicanisme independentista que és el que ha demostrat capacitat de proposta, lideratge i mobilització, mentre als altres no se’ls ha vist per enlloc.

Ara si lluitar per unes idees democràtiques “provoca els pitjors instints de les màquines nacionalitàries”, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric. La democràcia no és un sistema on una part de la societat renuncia per sempre als seus ideals democràtics, sinó una societat en la que hi ha conflictes però aquests es resolen pacíficament, és a dir, votant.

Santamaría passa pel alt un gran detall,  “les màquines nacionalitàries” com ell les anomena, no són simètriques: una té jutges, fiscal afinats, TC, i 12.000 policies atonyinant i empresonant, i l’altra la capacitat de manifestació pacífica. És fer trampa posar-ho al mateix sac.

Sembla apel·lar al que Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos: cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.” I actuar doncs amb prudència i no lluitar ni per la república, ni contra el rei d’extrema dreta que tenim perquè s’enfadarà molt, ni per la independència. Quina mena de democràcia és aquesta?

Entenc que hi ha un sector de l’esquerra que està desubicat. Han estat incapaços de formular un projecte a partir de la sentència del TC de 2010. Ara bé el que em sembla estrany és que aquest sector impotent critiqui als altres per tal que facin allò que ells han estat incapaços de fer.

La solució la trobo fàcil, també era partidari d’una república federal espanyola amb un estat català, però ningú ha fet la proposta seriosament, per no fer-la ni l’han escrit. Vist el panorama estic d’acord amb els clàssics. Sé que l’article d’autoritat que vaig a citar agradarà  a Santamaria i a Perarnau. Això escrivia Andreu Nin el setembre de 1934:

  1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
  2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
  3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.
  4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

Les revolucions no venen quan un vol, ni de la manera que hom ha imaginat. Les protagonitzen els pobles i les fan com volen. Lenin quan esclata la revolució està a Suïssa i no espera que tingui la forma que Marx va imaginar. S’hi posa al davant i la intenta conduir. Aquí els hereus metafòrics de Lenin s’ho han estat mirant des de la barrera i quan tot es desencadena critiquen a tothom sense adonar-se que si ells haguessin mobilitzat dos milions de persones durant set anys, ara per fi, els aplicarien igualment l’article 155. O què es pensen?

 

 

Anuncis

Intervenen el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)

Vaig sentir a dir que el govern espanyol havia intervingut el CNJC. No m’ho podia creure. De fet, mai no havia pensat ni en el pitjor malson que això podia succeir.  Vaig indagar i és veritat!

Però anem enrere. Què és el CNJC? L’antifranquisme juvenil va ser molt actiu i molt efectiu. Hi havia un potent moviment de centres juvenils als barris a redós de les associacions de veïns, un potent moviment escolta i d’esplai i un potentíssim moviment obrer, d’on van sortir la majoria dels líders polítics del moment. Hi havia una munió d’organitzacions d’esquerres (JCC, MJCC, JGR, etc.), amb l’hegemonia de la Joventut Comunista de Catalunya, que, en la clandestinitat, cohesionava tot el moviment. Per exemple, en els moments culminants (1976), del nucli dur de la seva organització, el secretariat del Congrés de la Joventut de Catalunya, format per onze persones, el 60% eren militants de la JCC. Òbviament cap d’elles provenia formalment d’aquesta organització ja que estaven en la clandestinitat.

L’Assemblea de Catalunya va decidir de reunir les organitzacions juvenils. Es va crear el Consell de Forces Polítiques Juvenils, per una banda, i la Taula de Joves de Catalunya, per una altra. Ambdues, al final, van crear el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

La Taula de Joves de Catalunya va promoure eI Congrés de la Joventut Catalana, fet a l’ombra del Congrés de Cultura Catalana. La Taula va ser, doncs, un gran instrument de l’Assemblea de Catalunya. Cal tenir present que el protagonisme dels joves en l’antifranquisme va ser aclaparador. Els grans encara tenien la por incrustada al moll de l’os. Es pot veure en les edats dels condemnats pel Tribunal de Orden Público: gairebé tots eren molt joves. A banda del ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, que es cridava pels carrers (i el dret d’autodeterminació dels pobles), es reclamaven la majoria d’edat i el dret a vot als divuit anys (abans era als vint-i-un) i el patrimoni de la organització juvenil feixista OJE. Aquest procés inicial es va acabar amb la Carta de la Joventut Catalana. El 23 d’abril de 1977 es va fer el míting al Palau d’Esports de Barcelona, que va ser la culminació de la campanya ‘Per la majoria d’edat als 18 anys’, a què van assistir sis mil joves. La Taula va sol·licitar a l’Assemblea de Parlamentaris la constitució d’una comissió de joventut i la creació d’una Conselleria de Joventut en el marc de la Generalitat.

Fruit de tot aquest procés, es convergí en una comissió mixta (desembre del 1977) i el dia 2 d’abril de 1979 es van fusionar la Taula i el Consell i van formar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. El funcionament inicial va correspondre a l’etapa de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas i la nova Direcció General de Joventut, amb Rosa M. Carrasco.

Vaig participar en tot aquest moviment des del comitè executiu de la JCC, en la Taula de Joves de Sabadell i, més tard, entre els anys 1984 i 1986 com a vice-president del CNJC. I tinc uns records molt intensos d’aquells temps. En destacaré un: l’ingrés del CNJC al Youth Forum, celebrat al Parlament Europeu a Estrasburg l’any 1985. Els joves catalans vam entrar a Europa poc abans que Espanya entrés a la CEE.

Fem un gran salt. Em dirigeixo al CNJC per veure si efectivament està intervingut i em responen:

‘Des del 21 de setembre de 2017, el nostre compte bancari ha estat congelat a causa de l’Ordre del govern espanyol, que afecta 297 organitzacions. L’efecte específic d’aquest ordre és el control directe de les nostres despeses a través de l’Agència Tributària Espanyola. Concretament, tots els nostres pagaments i domiciliacions s’han de notificar mitjançant una declaració responsable a través de la qual jurem que no financem actuacions il·legals ni contràries a les decisions dels tribunals. Aquestes declaracions responsables s’han d’enviar a l’Agència Tributària. Els pagaments no es fan efectius fins que l’Entitat Bancària valida el procediment. A més, als procediments s’hi fan canvis cada dia. Tota aquesta situació és un atac directe a la nostra independència financera i té un efecte negatiu directe sobre l’activitat diària del CNJC’

S’han begut l’enteniment! El govern de l’estat espanyol creu que el CNJC és un organisme perillós! Noto una esgarrifança per tot el cos. Està en perill tot el que es va aconseguir amb la lluita incansable de la resistència, que des de l’any 1940 va resistir i combatre el feixisme. Des d’aquell començament de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, amb l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942, passant pel maquis i el Front Nacional de Catalunya, fins a la tortura salvatge de Domènec Martínez a la Dirección General de Seguridad de Madrid per ser secretari de la Joventut Comunista de Catalunya l’any 1976.

Walter Benjamin ens va explicar un concepte molt actual, la idea que la història no ens demostra que el futur hagi de ser ineluctablement millor que el passat i el present. Som en uns moments en què hom té tota mena d’indicadors que ens mostren el contrari. No és gens clara una visió optimista del progrés, ens va descriure la possibilitat que podíem anar enrere en la lluita pels drets civils i socials. I això és precisament què passa ara mateix.

És l’hora dels joves, una altra volta. Però que sàpiguen que aquest cop ens tindran a tots darrere, sense fissures.

Carrero Blanco era el terrorista

 

Ja ho sabeu: l’Audiència espanyola, el tribunal especial que substitueix el Tribunal de Orden Público (TOP), ha condemnat per un acudit a un any de presó i set d’inhabilitació una usuària de Twitter que tothom anomena Casandra Vera. La secció quarta de la sala penal considera que aquests acudits signifiquen ‘menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i greuge’ a Carrero Blanco, que consideren víctima del terrorisme. El ponent, un tal Juan Francisco Martel, afirma també que ‘enclouen un injustificable menyspreu envers les víctimes del terrorisme fins al punt de representar la seva humiliació’. Al·lucino.

Aquesta gent de l’Audiència espanyola es deuen haver fumat totes les plantes decomissades per la policia aquests darrers deu anys. És potser la sentencia més delirant que he llegit en molt, molt temps.

Anem a pams. El terrorista més important que hi havia a Espanya l’any 1973 era Francisco Franco. I el segon en importància era el seu president de govern, Luis Carrero Blanco. Qui són les víctimes del terrorisme? Tots els espanyols que hi havia sota el seu jou. Les presons eren plenes de demòcrates que lluitaven per la llibertat; a les comissaries de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil es practicava, per ordre d’aquests dos, la tortura sistemàtica. Per no dir que havien deixat que deu mil espanyols, dels quals van morir la majoria, es morissin en camps de concentració nazis.

La pregunta que no veig que es faci ningú és aquesta: és legítima la lluita armada contra una dictadura brutal i sanguinària? La resposta, aquí i a la Xina popular, és sí. L’anomenada operació Ogre, duta a terme pel comando Txikía, va posar fi a la vida d’una bèstia sanguinària. Imaginem-nos ara que l’Audiència espanyola ha de jutjar Claus von Stauffenberg per l’atemptat del 20 de juliol de 1944 que gairebé va matar Hitler. Què farien? El condemnarien per terrorista o li posarien una medalla i li farien unes quantes pel·lícules com un heroi? Que sóc radical? Si tinc amics torturats i això va durar fins l’any 1977!

Ja està bé! Hi ha una ETA d’abans de la democràcia i una de després, des del punt de vista ètic. Una cosa que no entenen els feixistes i tampoc els d’ETA. Vull deixar clar que sóc dels que pensen que la democràcia no es va guanyar amb bombes sinó amb organització, arguments, perseverança i unes grans dosis de generositat i d’altruisme. I que, una vegada entrada la democràcia, ETA va fer el joc a l’àmbit més sinistre de les rèmores feixistes. El problema d’aquesta sentència de l’Audiència espanyola és que parteix del punt de vista de la immoralitat franquista i de la seva lògica. Una raó més per a exigir que tanquin aquest estrany tribunal. És clar que es poden fer acudits sobre els dictadors. Encara més, és bo que se’n facin. El perill per a la democràcia no es fer acudits sobre Carrero Blanco, sinó que no se’n puguin fer i que algú pugui pensar que aquest bàrbar tenia ‘honra i crèdit’.

 

Reivindicación del anticlericalismo: respuesta a Santiago Alba Rico

Leí el artículo de Santiago Alba Rico a CRÍTIC “La izquierda y el islam: malentendidos y fanatismos” el 14 de diciembre de 2016 y quedé estupefacto. No me podía creer que fuera posible escribir desde la izquierda argumentos de este tipo. Vaya por delante que el señor Alba es un filósofo y escritor de izquierdas que demuestra casi siempre un nivel intelectual y una sensibilidad que me merece un respeto reverencial. Si lo hubiera escrito alguien del Opus Dei, no habría hecho el esfuerzo de rebatirlo.

Tiene razón al afirmar que en Europa ha habido islamofobia del mismo modo que ha habido antisemitismo. Ahora bien, hay que decir que han sido los ateos, los anticlericales y la gente izquierdosa los que desde siempre han luchado por la libertad religiosa y de conciencia. ¿Quién si no? Cómo dice Matthew Tree, “la mejor cultura se ha creado al margen de la religión o directamente en contra de ella”. ¿Por qué afirma que la islamofobia “compromete un amplio sector de izquierda”? En los campos de concentración nazi, junto a los judíos había ateos —la mayor parte— comunistas, anarquistas y socialistas españoles.

No entiendo que, al referirse a Francia, la tilde de ”extremo-laica”. ¿Se puede ser laico de forma extremista? ¿Qué tipo de concepto es este? Si se es “extremo laico”, quiere decir que se quiere la separación de la Iglesia y la religión del Estado de forma radical. Y, ¿esto es malo? En Francia hay una gente que quiere que las niñas vayan a la escuela tapadas, que no vayan a clase junto con compañeros masculinos, que no vayan a la playa, que no hagan natación, que no se les explique el darwinismo… ¿Con quién tenemos que estar? Creo que, cuando las críticas a Francia vienen desde España, hay que ir con mucha cautela. En Francia se ha tenido respeto a la libertad de conciencia y religiosa desde hace muchos años; aquí mientras tanto se perseguían todas las religiones que no fueran la católica. Mientras en Francia en las escuelas se explicaban todas las opciones religiosas y filosóficas, aquí en los libros de texto se decían cosas como esta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey muero les mandó que devorarán a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si en España ha habido históricamente islamofobia y antisemitismo, es gracias fundamentalmente al catolicismo intolerante. ¿Recordamos la expulsión de los moriscos y de los judíos? ¿Recordamos el Tribunal de la Inquisición? ¿Proponer la separación de la Iglesia del Estado es malo? ¿Volvemos al nacionalcatolicismo y al hecho que nos mande en la vida personal la Conferencia Episcopal Española? ¿O, lo que es lo mismo, los gobiernos teocráticos y dictatoriales del golfo Pérsico?

Alba Rico defiende la idea de Alain Gresh de que hay una “creciente islamofobia de izquierdas” y habla que hay una auténtica “fobia en relación con el islam”.  Debe de haber de todo, pero creo que es tramposo acusar de racismo a aquellos que criticamos la religión musulmana con los mismos argumentos que hemos criticado y criticamos la católica. La extrema derecha coge, precisamente, la bandera que ha abandonado la izquierda. La izquierda ha sido crítica con el catolicismo acertadamente; ¿ahora no puede criticar al islam? La extrema derecha no es laica, es racista.

A ver si nos entendemos: el laicismo, el anticlericalismo y el feminismo son principios que han inspirado a la izquierda desde el inicio del siglo XIX en nuestro país. Y forma parte de las páginas más brillantes de esta izquierda. ¿Qué es el anticlericalismo? La reacción de las izquierdas ante el poder ilimitado de la Iglesia católica en las instituciones de todos. “Por la gracia de Dios”, decía en las monedas referidas a Franco. Sólo nos faltaría que Alba ahora reivindique como parte de la izquierda Sardà y Salvany y su libro ‘El liberalismo es pecado’. ¡Acabáramos!

Afirma que “El laicismo y el feminismo son, por lo tanto, los argumentos “de izquierdas” que nutren la islamofobia rampante europea”. Si a la izquierda le sacamos la lucha por la laicidad y por el feminismo, qué nos queda? Superstición, teocracia y machismo.

Santiago Alba hace esta afirmación: “Cuando se utiliza el laicismo para perseguir y criminalizar un credo determinado, en este caso el islam, el laicismo deja de ser laico y pasa a ser tan “religioso” como el wahabismo en la Arabia Saudí o el chiismo duodecimano en Irán”. De aquí  derivamos que Francia es como Arabia Saudí. Quizás nos hemos pasado tres pueblos, ¿no? “Laicismo religioso” es un oxímoron. Además, ¿por qué no decimos que son las dictaduras teocráticas del petróleo del golfo Pérsico los que financian una determinada concepción de extrema derecha del islam?

Alba tiene una capacidad bestial para girar los argumentos a la inversa e intentar desconcertar los lectores: “En cuanto al feminismo, hay que recordar de entrada que las víctimas preferidas de la islamofobia europea son las mujeres musulmanas”. Esto es hacer trampa: las mujeres musulmanas son principalmente víctimas de la religión musulmana que las anula y que les quita todos los derechos humanos que puedan tener. No entiendo que una persona de izquierdas defienda, en el conflicto entre mujeres librepensadoras y mujeres alienadas, el punto de vista de la alienación. Es como si la izquierda actual cogiera como referencia política, ideológica y ética los esquiroles revienta-huelgas. Lo encuentro inaceptable. Las mujeres que vienen huyendo de países musulmanes quieren derechos humanos universales, hacer lo que quieran con su cuerpo, no tener que pedir permiso al marido, no sujetarse a las barbaridades de los imanes radicales —las mismas que tuvimos que sufrir aquí de los obispos nombrados por Franco. Ahora bien, afirmar que defender el feminismo equivale a defender el colonialismo es una barbaridad inaceptable. Las feministas de estos países, señor Alba, no son tan diferentes de las de aquí.  Hablaremos de ello más adelante.

El velo, los velos, impiden la comunicación de las mujeres y les anulan su identidad. Las chicas obligadas o alienadas que llevan velos un día se darán cuenta de la cantidad de patologías psiquiátricas que les comporta su invisibilidad, algunas ya no estarán a tiempo de recuperar el tiempo perdido. Las mujeres tapadas sufrirán todo tipo de problemas hasta que mueran. Sufren depresiones brutales derivadas de su invisibilidad social en el entorno. Las niñas de estos ambientes de extrema derecha ideológica crecen en ambientes violentos y misóginos que las marcan para toda la vida y les dificultarán tener relaciones personales razonables. La expresión verbal, como nos ha explicado muy bien Sebastià Serrano, es sólo una pequeña parte de nuestra capacidad de relacionarnos. El velo, los velos, impiden la comunicación, anulan la identidad. Encuentro alucinante tenerlo que decir en respuesta a uno de los más notables intelectuales de izquierdas.

Podéis pensar: ¿por qué eres tan radical? Pues porque todo esto pasaba durante la dictadura franquista. Viudas de 21 años obligadas a vestir de negro de pies a cabeza para toda la vida. Yo lo he visto. El feminismo es igual aquí que en Marruecos, Irán o Arabia Saudita. Si no lo sabéis, os recomiendo dos libros: ‘Cosas que he callado’ y ‘Leer Lolita en Teherán’, de la escritora iraní Azar Nafisi. Qué cultura! Todos aquellos que hablan de “las culturas” lo tendrían que hacer después de leer a una mujer como ésta. Tendrían muchas dudas: la cultura es un lenguaje universal. Nos explica que en Persia  había un partido comunista lleno de jóvenes —como ella— que protestaban contra el Sah. Antes de la revolución de Jomeini, una parte muy importante de las mujeres no llevaban ningún tipo de velo. La revolución la iniciaron grupos marxistas y posteriormente la secundaron grupos islamistas radicales. Cuando la revolución triunfó, los primeros que cayeron fueron los militantes de izquierdas, iniciadores de la revuelta, que fueron perseguidos, encarcelados y fusilados de mala manera por los que en teoría habían sido sus aliados. Y, una vez consolidada, los partidarios de Jomeini empezaron a pegar a las mujeres que no llevaban velo. Los colegas progres “laicos y progresistas” (dice textualmente) les decían: “¿Por qué se tienen que hacer tantos aspavientos por un trozo de tela?”. ¿Os suena? Lo mismo que dice ahora Santiago Alba. Poco a poco la revolución islámica se fue desarrollando. Jomeini consideraba el sufragio femenino una forma de prostitución. Después hizo un edicto por el cual promulgaba la obligatoriedad del velo, y se tuvo que retractar cuando vio la potencia de las organizaciones de mujeres y de las grandes manifestaciones al grito de: “La libertad no es oriental ni occidental; la libertad es global”. Al final, los policías atacaban a las mujeres que no traían velo con todo tipo de enseres: ácido, tijeras o navajas. ¡Valientes, estos guardianes de la religión! Después rebajó la edad de matrimonio para las mujeres de los 18 a los 9 años, legalizó la poligamia y volvió a la lapidación para castigar el adulterio y la prostitución. Después de ser vencidas en todas las batallas contra el velo, no vale que ahora gente demócrata y pretendidamente bienintencionada diga que es una decisión libre de las mujeres que vienen de estos países.

Alba dice: “La islamofobia de izquierdas, en definitiva, legitima las prácticas racistas”. Lo que yo encuentro racista es tener dos varas de medir, una para las que son como nosotros y otra para las que vienen de lejos. Ningún catalán no toleraría que su hija fuera tapada y limitada en su expresión. Esto es violencia machista, aquí y allá; ¡no usemos más eufemismos!

Alba dice: “En todas partes, la izquierda, aislada y sin contacto con la realidad, tiene que romper —junto a otras tradiciones nefastas— con su herencia antireligiosa”. Perdone, pero yo soy ateo, gracias a Dios, como decía aquel. Venimos de la tradición racionalista de izquierdas del siglo XIX y gracias a estos militantes ateos ahora tenemos libertad religiosa. ¿Quién luchó por la libertad de conciencia, para que se construyeran capillas protestantes en Barcelona? Quienes tradicionalmente han defendido los judíos —con quienes se encontraron a los campos nazis, como decíamos antes—, han sido los ateos y los anticlericales. O ahora reescribiremos la historia y diremos que los carlistas luchaban por la libertad religiosa.

Alba dice: “El laicismo puede ser fanático, teológico y colonial, y la religión puede ser laica, republicana y anticolonial”. Sí, y los perros maúllan y los gatos ladran. Todo es posible en el pensamiento irracional posmoderno, pero la realidad histórica es la que es. Si el laicismo es fanático, un concepto que se inventó en Cataluña el Opus Dei, por cierto, es que no es laicismo: será otra cosa, pero no laicismo. Alba nos habla de “laicismo arrogante” y no de “catolicismo arrogante” y de ”islamismo arrogante”. Se retrata. Podríamos hacer ahora una larga lista de países donde la religión dominante se opone a la libertad de pensamiento y a la libertad religiosa; de hecho, en casi todos los países musulmanes declararse ateo, feminista o gay, por ejemplo, es suficiente para ir a la prisión. En algunos incluso para que te maten por tu bien. ¿En qué país laico se ha perseguido alguna religión? ¿Alguien cree sinceramente que la URSS era un país laico? De ninguna forma. Ahora bien, creer que la laicidad es un asunto europeo y de ahora es desconocer la historia entera. Veamos que nos decía Ala al-Maari, poeta librepensador ciego, gran figura de la literatura árabe, muerto en 1057:

“Los habitantes de la tierra se dividen en dos:

Los que tienen cerebro y no religión

Y los que tienen religión, pero nada de cerebro”.

 

Alba dice: “La izquierda no tendría que ir por este camino”. El problema para mí es que una gran parte de la izquierda ya va por el camino que nos señala el señor Alba. ¿Y que ha pasado? Pues que la izquierda se suicida. Ante el pasmo de las feministas de los países árabes que lo miran con rabia, dolor y la más alta incomprensión posible. A mí me recuerda mucho aquellos turistas europeos que, cuando venían a España durante el franquismo, al volver a sus países confortables decían a sus amigos: la gente está muy contenta; nadie te dice nada de malo de Franco.

Alba escribe: “En un mundo sin corazón, desnudadas de ’espíritu’, no es posible ni cambiar el mundo ni transformar estas condiciones sin negociar con los corazones y los espíritus”. ¿Y quien le ha dicho al señor Alba que la laicidad aspira a construir sociedades sin corazón? ¿Y dónde ha visto que las sociedades mandadas por todo tipo de ayatolás o miembros de la Conferencia Episcopal Española, se preocupen de los corazones y de los espíritus? Sólo con políticas laicas es posible la espiritualidad, laica, también está claro. Nos lo ha explicado muy bien Salvador Panikkar.

Cito unas cuantas feministas que, a mi parecer, tendrían que ser nuestro norte: la somalí, inicialmente socialista, Ayaan Hirsi (‘Mi vida, mi libertad’; en la versión original, ‘Yo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraní que había militado en la Juventud Comunista, Azar Nafisi, la feminista tunecina Fawzia Zouari, la argelina feminista y socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraní Mina Ahadi, etc. ¿Con quién estamos, con este grupo de mujeres luchadoras, brillantes, optimistas o con los talibanes de extrema derecha como nuestros Roucos Varelas? Yo lo tengo claro, señor Alba. Quizás no se  da cuenta, pero estos argumentos lo que hacen es ayudar a todo tipo de integristas que a usted y a mí, si pudieran, nos eliminarían. ¿Por qué lo sé? Porque ya lo intentaron durante 40 años.

Una història de Catalunya delirant

roma1

Fa unes setmanes ha sortit publicat el llibre del col·laborador de la FAES, Jordi Canal: “Història mínima de Catalunya”. El subtítol és “Una història imprescindible per conèixer el passat i per entendre el present i el futur.” Autoestima no n’hi manca. Pretén ser l’alternativa, la rèplica, al darrer llibre de Josep Fontana: “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” a qui critica de “culmen del nacional-comunismo romántico”. Comet l’error de voler reivindicar a Jaume Vicens Vives criticant el seu deixeble més preclar: Josep Fontana. Potser ni ho sabia? Pretensions una mica massa elevades pel nivell demostrat en el llibre. Anem a veure-ho. Per ser l’obra d’un historiador sorprèn que no hi ha notes, el text és telegràfic, està mal escrit i és només una mena de llista de temes enganxats sense massa criteri. És com un mal article llarg, fet de pressa i corrents. Per exemple explica coses de CCOO i més tard descriu la seva constitució (p. 241 i 242)
Canal no s’adona però descriu amb més o menys matisos una història nacional. Es mou dins el frame que vol criticar. Cau en greus contradiccions en voler criticar que no existeix la nació catalana però ens explica que els catalans som coneguts com a tals almenys des de 1110, com es regien aquells catalans, quan neix l’escut amb les quatre barres 1150, etc
Parteix d’una idea sensata: “l’única història de Catalunya que es pot acceptar és la que es desprèn dels documents i de l’acurat estudi dels successius ambients passats”. Però quan es posa a escriure oblida completament aquest principi. Diu que Catalunya, amb paraules de García Cárcel és “una societat malalta de passat”. Curiosa afirmació quan precisament el país en comptes de queixar-se vol decidir el futur.
Té una forma peculiar de fer història. Explica determinats moments del segle XII i tot seguit opina com si fos un article d’opinió en una barra de bar. Sense pausa, sense transició. Per exemple, explicat el naixement de la bandera fa un salt fins al cant de la senyera de 1896, l’estatut de 1979, i continua sobre l’estelada el 1918: “L’extrema banalització de la senyera i de l’estelada”. Acaba el capítol primer dient “la guerra de banderes està servida”. Ostres. Més endavant farà el mateix amb la sardana, el flamenc i els toros.
Segons Canal la nació catalana de la que parlava Ramon Muntaner no té res a veure amb la nació catalana contemporània. Segons Canal: “Abans del segle XX no hi havia cap nació anomenada Catalunya. Van ser els nacionalistes els qui, a partir de final de la dècada de 1890, van impulsar el projecte de construir una nació i de nacionalitzar els catalans”. Potser no és efectivament el mateix, però se li assembla bastant, oi? Recorda quan existia la URSS i alguns autors deien que la URSS no podia ser imperialista, perquè l’imperialisme només podia ser la fase superior del capitalisme com havia descrit Lenin. Potser tampoc era el mateix, però se li assemblava també molt, oi?
Sobre la relació de Catalunya amb el nou món de les terres americanes ens diu “l’exclusió del comerç català del Nou Món és un mite”. Després d’haver dit que “va quedar a partir del segle XVI, en mans sobretot de Castella”. I unes pàgines més endavant potser no recordant el que havia escrit sobre el mite es refereix als decrets de lliure comerç de 1778 que afecten als ports de Barcelona i els Alfacs. En que quedem? Hi havia restriccions o és un mite? Si és un mite, per què hi ha els decrets de 1778?
Pel que fa a la guerra de successió diu “el respecte a les constitucions i institucions catalanes no era, en aquella fase del conflicte, un tema decisiu” i a la pàgina següent quan s’eliminen els furs de València i Aragó escriu “la qual cosa va tenir uns efectes importants em l’actitud defensiva catalana”, això si “no es va tractar ni de la fi de la nació catalana ni de la supressió d’un sistema democràtic”. No havíem quedat que no existeix la nació catalana? Per cert, algú ha dit que hi havia un sistema democràtic abans de 1714?
Hi ha moltes formes de dir les coses. En aquesta mateixa època, després del decret de nova planta, afirma: “va desaparèixer el dret d’estrangeria per deixar de restringir l’accés als càrrecs d’una província únicament als naturals”. Es podria dir també, a partir d’aquell moment els nomenament de càrrecs a Catalunya va restar en la seva major part en mans de gent forana tractats com una colònia conquerida.
En l’àmbit cultural ens referirem a dues qüestions. La llengua. A més “encara que la repressió lingüística fos una realitat a Catalunya, el procés castellanitzador es deu tant a factors exògens com endògens”. Ostres, posa com a condicional “fos”, hi va haver repressió o no? I després deixa entreveure que hi ha factors endògens. Quins? Els catalans tenien ganes de parlar castellà? La universitat. “Es fa la universitat a Cervera per “la voluntat racionalitzadora de l’estructura universitària”. Ostres, usa l’eufemisme “voluntat racionalitzadora” en comptes de dir que com a càstig a la terra conquerida es va tancar la Universitat de Barcelona.
Quan descriu el que passa l’11 de setembre de 1714 fa aquesta reflexió molt pròpia, per altra banda del segle XVIII: “”La plataforma Societat Civil Catalana va organitzar el mateix dia a Tarragona un acte paral•lel amb el lema “recuperem el seny, recuperem la senyera”. Acaba el capítol III dient “Encara que han passat tres segles des dels esdeveniments del final de la guerra de Successió i gairebé res vincula el present amb aquell moment, els nacionalistes s’esforcen a reviure’ls cada any i a construir el demà des de l’ahir”.
Té raó quan afirma que força catalans van intentar ajudar a la construcció de la “nova nació espanyola” però no diu que els catalans van fracassar en l’intent i va fracassar també la construcció de la nació espanyola. Parla de manca de solidesa de la “nacionalització espanyola a Catalunya” no diu perquè.

Hi ha una absència quasi total de conflictes de classe en aquesta història mínima. Sobre la Setmana Tràgica diu “cinc afusellats -entre els quals, Ferrer i Guàrdia, considerat instigador dels fets”. Encara avui no és capaç de dir que fou afusellat un innocent! Més endavant escriu que el Consell de la L’Escola Nova Unificada de l’any 1936 va ser quan “El procés de catalanització va assolir un dels seus moments àlgids”. El seu President l’anarquista Josep Puig Elies, un fervent seguidor de Ferrer, ara és un nacionalista? Ferrer i Guàrdia, entre les seves moltes virtuts no es trobava precisament el de ser nacionalista català.
Sobre la II República diu que “raons del fracàs de l’experiència del règim; la incapacitat de constituir una república integradora en què les dretes i els monàrquics tinguessin un espai legítim”. Fot-li que és de Reus!
M’entretindré amb el que és segurament el tros més delirant, quan es refereix a l’any 1934 i Lluís Companys. “L’acció de Companys va resultar, en essència, populista, viril i martirial” (…) “Viril, en segon lloc, no es poden excloure les raons íntimes vinculades amb el cor i l’entrecuix en la decisió de Companys.” Segons aquest brillant historiador amb Miquel Badia d’Estat Català “conegut com a capità collons s’havia disputat els favors sexuals de la seva amant, la militant independentista Carme Ballester”. Ostres.
Aquesta forma de fer història és ben curiosa, per poder comprendre millor la història es tracta d’analitzar l’entrecuix dels polítics. Estem realment davant d’un avenç sensacional de la historiografia! Per comprovar aquesta curiosa teoria, he anat a les referències a l’entrecuix de Francesc Cambó. I he quedat decebut. Cap. Cambó va tenir moltes amants i amb dues va tenir descendència, però només es casà amb una, Mercedes Mallol, i força tard, l’any 1946, per a que la seva filla Helena pogués ser fruit de matrimoni legítim i així ser hereva universal. És a dir el dirigent del nostre gran partit conservador catòlic català vivia en concubinatge, en pecat. A més la llista de dones amb que va tenir relacions inclou des de cantants conegudes -Maria Gay i Maria Barrientos-, fins alguna dona d’amics seus i moltes dones joves de la Lliga. I Canal no en diu res de res. Ens quedem, doncs, amb les ganes de saber si els fracassos polítics tant rotunds de Cambó es devien als conflictes entre el que predicava, la moral catòlica, i el que feia, en els seus propis paràmetres: immoralitats i vida dissoluta. Quina llàstima.
Canal havia fet servir, com hem vist, el concepte “martirial”. Més tard hi torna: “Companys va assumir, de manera paral·lela a la seva exacerbació nacionalista, una posició victimista. I destinada, fatalment però fecundament, al martiri.” O sigui que s’ho va buscar i a més la persona afusellada fa el víctima!
El tractament de la guerra civil requeriria un article sencer. Només diré que surten tot d’organismes o entitats antifeixistes, però no cita ni un sol cop el règim franquista com a feixista. És a dir hi ha partits antifeixistes i comitès antifeixistes però no hi ha, segons ell, feixistes. “Alçament militar”, “bàndol revoltat”, “govern nacional”, “bàndol franquista”, “causa nacional”, “tropes nacionals”, “moviment antirevolucionari de juliol de 1936”, etc. Les mil formes de no dir feixista. El règim no era feixista era “autoritari, jeràrquic, nacionalista i profundament catòlic”. La mateixa terminologia del feixisme espanyol. Fa basarda.
Sobre l’església catòlica i el cop d’estat escriu: “no pot sorprendre l’actitud de bona part de l’església a l’hora de donar suport al bàndol revoltat i el temor dels catòlics enfront el descontrol revolucionari”. O sigui que es revolten pel que passa després. Brillant! Això si “La permanència de Vidal i Barraquer a l’exili va ser un obstacle a la normalització institucional de l’església de la postguerra”. El que va ser un obstacle no era que el pobre Vidal no pogués tornar a Catalunya, sinó les raons que el van fer allunyar-se’n, per altra banda perfectament descrites pel seu secretari Carles Cardó a “El gran refús”.
Dedica set línies a Joan Tusquets definit com una persona a qui Franco li “va encarregar resums de premsa”. En realitat feia llistes de jueus per executar-los. Per abreviar diré només que a finals de l’any 1933 és invitat per l’Associació Antimaçònica Internacional a visitar el recentment inaugurat camp de concentració de Dachau. Ell mateix va comentar que “ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya”. I era l’any 1933!
Sobre l’oposició antifranquista diu coses molt estranyes, per exemple en el conjunt de l’oposició política el problema van ser que “Les discrepàncies polítiques van tenir, no obstant això, efectes paralitzants”o “la tossuderia a seguir pensant la realitat en clau de continuïtat guerra civilista no contribuïa a l’efectivitat de les oposicions”. I potser la por, la repressió brutal, les tortures, les presons, els camps de concentració, els estats d’excepció, els afusellaments, l’exèrcit, els grisos, la Guàrdia Civil, els jutges i el TOP potser hi van tenir més a veure, oi?
Hi ha moments desvariejants: “”l’èxit de la vaga (de tramvies) va impulsar diversos centenars d’enllaços del sindicat vertical a convocar una vaga general contra l’encariment del cost de la vida”. D’aquest redactat es pot entendre que dirigents feixistes del sindicat vertical feien vagues contra el règim de Franco.
La transició és vista així: “la mort de Franco al llit d’un hospital, el novembre de 1975, va obrir les portes del canvi”. Que les lluites antifranquistes venien de molt lluny que van acabar amb el franquisme al carrer no hi van tenir res a veure?
Ja el final de tot no es pot estar d’opinar del que passa ara. Segons Canal “l’estatut responia més als interessos de la classe política que a les dels ciutadans”. O sigui el poble quan vota és burro, perquè ho fa a idees que a ell no li agraden. Ell sap al que al poble li convé. “La sentencia TC va suposar una petita retallada del text” Es clar, i com que va ser tant petita hi va haver la gran manifestació de juliol 2010. La culpa és, com no podria ser d’altre manera, de TV3 “no només ha tingut efectes sobre la llengua, sinó en l’àmbit de les idees i de les estructures mentals”. Acaba citant altra cop a Societat Civil Catalana que vol “sortir de l’espiral de silenci en què havia viscut durat anys”.
Cap al final cita als columnistes Javier Cercas, Joan Tapia, Valentí Puig, Arcadi Espada i Francesc de Carreras. “El darrer és, sense cap mena de dubte, l’intel•lectual més destacat, el sentit zolià del terme, de la Catalunya actual”. Acabáramos.
Segons Canal les nostres institucions democràtiques “han creat una societat més provinciana i menys universalista”, més provinciana que l’any 1960? Menys universalista que l’any 1945? Un salt mortal sensacional.
Si les dretes volen aconseguir l’hegemonia en el debat sobre la història de Catalunya hauran de fer-ho molt millor. Us podeu estalviar la lectura d’aquest llibre.

Pilar Gil, el darrer testimoni de Sant Jaume de Vallhonesta

(Aquesta entrada no l’he escrit jo, sinó que és obra de Josep Simó Deu, cirurgià i caminaire. Un amic a qui tinc l’honor d’allotjar en aquest bloc i a qui dec haver après  molts dels camins i de la vida.)

 

iaia

Na Pilar Gil Bartoll va néixer el 18 d’octubre de 1923,té doncs 92 anys. És la filla dels masovers de Sant Jaume de Vallhonesta, Francisco Gil Solsona i Vicenta Bartoll Sebastià. Va viure a la Masoveria de 1923 a 1927, amb els seus germans Antonio, Emilia, Paco i Josep on les mestresses, dues senyores que no recorda el nom, vivien en altres estades diferents de la mateixa masia.

vella

A la planta baixa de la masia hi havia els estables pels cavalls, atès que la masia era un hostal de pas del camí ral de Barcelona a Manresa. Encara que sembli mentida el camí ral passava pel coll de Montcada ,pel passeig Manresa de Sabadell, continuava per l’actual carretera de Matadepera fins a la Barata on s’enfilava per Castellsapera, passava pel Paller de tot l’any, els Hostalets del Daví fins Sant Jaume de Vallhonesta, per seguir cap al Pont de Vilomara i Manresa.

ara
Pilar Gil recorda que el seu pare era pagès i treballava la terra on tenia ametllers i oliveres i a les feixes de sota casa i tenien els horts on collia tota classe de verdura: cols, bledes, bròquils, etc. També tenien uns cirerers que encara hi son. Hi havia un matxo i una egua que utilitzaven per treballar i de transport quan anaven a San Vicenç i Manresa. Tenien cabres que els donaven llet per el consum diari de casa i cabrits per vendre. La seva mare criava conills i gallines. Els ànecs i oques s’estaven a la bassa. El seu pare en els dies de grans gebrades i gelades el que feia a primera hora del matí era trencar el gel que moltes vegades tenia dos dits de gruix. Criaven un porc i gracies als productes de la matança en tenien per tot l’any. Al temps dels bolets el seu pare anava a una lleneguera que hi havia en un bosquet a sobre la font a buscar unes quantes llenegues i les guisaven amb conill.
Un cop a la setmana amb el matxo baixaven a Sant Vicenç a comprar pa per la setmana, ja que no tenien forn i aprofitaven per pujar algunes queviures com arengades o bacallà. De tant en tant el seu pare i els seus germans anaven a Manresa per comprar roba de vestir i espardenyes d’espart de set betes.
Menjaven del que els donava la terra. Per esmorzar un plat sopes o vianda rescalfada del vespre anterior. Per dinar escudella, excepte dijous i diumenge que feien arròs a la cassola de terrissa amb conill o costella de porc. Per sopar verdura o cigrons amb un tall de cansalada. Sempre tenien sobre la taula ametlles i també quan era el temps menjaven serves i lledons .
Les serves son el fruit de les serveres -semblant als gínjols-.

Serbes_S._domestica_2015-09-26

Els lledons son els fruit del lledoners com el que es conserva malmès al marge de la masia. Son petits de la mida de un pèsol, rodonets i llisos amb molt pinyol i poca polpa.

Minolta DSC

De vi nomes en bevien els homes de la casa. Per escalfar-se feien foc a terra. L’encenien al matí i posaven dos tions que duraven fins al vespre . Per fer-se llum ja que no tenien electricitat, utilitzaven llums de carburo o llànties d’oli. Pilar ens diu “quan la mainada ens anàvem a dormir, la mare ens despullava i s’emportava la llum”.
La Pilar desprès de viure a Sant Jaume, atès que el seu pare era pagès, va anar a la masia del Soler (Sant Vicenç), després a El Planet (Rellinars) i dels 18 als 25 anys a Sabadell. Es va casar amb Joan Balart i Pons però no varen tenir fills. Uns anys mes tard, anaren a viure de nou a Sant Vicenç, primer a la barriada del Clot i posteriorment a la vila. Actualment amb 92 anys i amb una salut física i mentalment envejable, viu molt ben atesa a la Residencia de Sant Miquel de Gonteres, i segueix mantenint l’escalf i l’estimació dels seus nebots que no deixen de tenir-hi contacte i la van a veure molt sovint. Gracies a ells que la varen portar un dia a Sant Jaume he pogut reconstruir aquest relat.

foto els dos (2)

Josep Simó Deu

Resposta de Mariano Rajoy a la V

P1270970 (2)
He tingut accés, de fonts generalment molt ben informades, a la resposta de Mariano Rajoy a les demandes del poble de Catalunya expressades el passat dia 11 de setembre, com veureu és un missatge molt pensat, treballat, matisat i complex: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no.