Category Archives: Altres articles

Per què no em torno a presentar a síndic de greuges?

Vaig assabentar-me de l’anterior convocatòria a síndic municipal de greuges de Sabadell pels mitjans de comunicació. Es parlava d’un nou reglament aprovat i d’un sistema obert a la participació.

Vaig buscar el reglament a Internet i vaig pensar en presentar-m’hi. Crec que va ser una bona decisió municipal considerar que calia fer-ho d’una forma oberta i transparent. En la informació als mitjans locals es parlava que es necessitaven 18 vots en primera votació i 16 en segona. Vaig decidir presentar-m’hi.  Vaig elaborar un document que estava construït en tres parts. Una primera d’ideari del síndic, una segona de 14 propostes d’actuació del síndic i una tercera sobre la meva trajectòria professional i associativa.

Al penúltim dia de termini el vaig entrar a registre amb una instància tal i com plantejava el reglament. El dilluns següent vaig trucar al Josep Escartín, per notificar-li la meva decisió. Desprès vaig començar a trucar a representants de tots els grups municipals i vaig quedar amb tots ells. Els vaig entregar el meu projecte, així com als mitjans de comunicació locals. A tots els representants dels grups municipals els vaig explicar el projecte i els vaig proposar que es realitzés un hearing per avaluar la idoneïtat dels candidats. Aquest fet no estava previst al reglament, però entenc que al ser la primera vegada que es feia així calia crear precedents que ajudin i creïn jurisprudència de cara al futur. Efectivament es va fer el hearing i crec que és un gran èxit pel que fa als usos i costums democràtics a la ciutat, ja que és el primer cop que es fa. Cosa que, en canvi, és molt habitual en països amb més tradició democràtica.

Un candidat va renunciar, per la qual cosa en realitat al final hi havia tres candidats a síndic. La junta de portaveus va escoltar i preguntar als tres candidats i va entrar en la fase de debat. Al darrers tres o quatre dies va córrer el rumor que no eren suficients 16 vots al ple en segona votació sinó 17. L’explicació que al final se’m va donar era que 3/5 parts de 27 és 16,2 i que calia arrodonir-ho a 17. A qui m’ho va comunicar li vaig argumentar que canviar les regles de joc als darrers tres dies era una mala praxis política, se’m va dir que era una interpretació del secretari. Bé hi ha diversos comentaris a fer. El primer és que si el secretari tenia alguna cosa que objectar ho havia de fer quan es va notificar als mitjans de comunicació. No ho va fer. En segon lloc, arrodonir una xifra de 16,2 a 17, és una cosa difícil d’explicar. Al meu interlocutor li vaig dir que segurament a l’escola havien suspès matemàtiques. En tercer lloc vaig consultar com es feien aquestes coses  a l’Ajuntament de Barcelona, la pràctica és que s’arrodoneixen les xifres, tal i com diu el sentit comú. No té cap sentit demanar 18 vots en primera votació i 17 en segona. Es podrien demanar 18 vots i ja està. I una darrera observació en la llei Municipal i de Règim local de Catalunya en l’Article 56.bis “Síndic o síndica municipal de greuges” es diu que

El síndic o síndica municipal de greuges és escollit pel ple de l’ajuntament per una majoria de les tres cinquenes parts dels seus membres, en primera votació; si no s’assoleix aquesta majoria, en la segona votació és suficient la majoria absoluta. Correspon a l’alcalde o alcaldessa de nomenar el síndic o síndica municipal de greuges.

O sigui que per una llei de rang superior amb 14 vots n’hi ha prou. Crec que als propers dies haurien d’esclarir com interpretaran aquesta llei. En fi.

Al final l’alcalde -a qui el reglament encarrega especialment aquesta tasca- va decidir que no es portaria cap proposta de candidat al ple de febrer, que era el que preveia el reglament. Se’m va explicar per telèfon, amb l’argument que no hi havia acord entre els grups que sumés 17 regidors.

Crec que no s’han adonat que aquesta decisió seria lògica si el síndic fos un càrrec de confiança política. Però resulta que hi ha un reglament, han optat per obrir un termini de presentació de candidatures i han organitzat un hearing. És a dir una comissió (la Junta de Portaveus) tenia la responsabilitat de valorar la idoneïtat dels candidats. Al meu parer l’únic argument possible per no portar  una proposta al ple és que no hi ha cap candidat que requereixi les condicions establertes. Però hi ha més, caldria que se’ns notifiqués als candidats per escrit i de forma motivada, de la mateixa manera que les candidatures es presentaren per escrit i amb una programa d’actuació. Se’ns ha deixat sense possibilitat de conèixer perquè consideren que no hi ha cap candidat idoni. L’argument que els Grups Municipals de “no ens hem posat d’acord” no és vàlid. El procediment escollit per l’Ajuntament es més un concurs de mèrits o una oposició que la recerca d’un càrrec de confiança. Si es volia fer d’una altra manera no calia un procés de presentació. Cap llei hi obliga. I em sembla una forma desafortunada i poc educada de procedir.

 

 

He pogut comprovar que hi ha grups que no volen síndic, crec que diu molt poc de la profunditat de les conviccions democràtiques. Un dels arguments emprats és que amb una oficina tècnica n’hi hauria prou. Aquesta proposta no aguanta un mínim anàlisi ja que un funcionari municipal ha d’escoltar la gent i començar a fer informes contra aquells alts funcionaris o regidors que a l’hora van ser els seus caps i ho tornaran a ser en el futur. És aquesta la raó que el síndic sigui una figura externa a l’Ajuntament i independent. Altres proposen una oficina sota la tutela del Síndic de Catalunya. És a dir, restar categoria a aquesta figura a la ciutat. No em sembla una bona manera de prestigiar Sabadell quan la gran majoria de ciutats de la nostra dimensió tenen síndic.

Hi ha grups que no volen síndic, altres que ja els està bé utilitzar l’absència de síndic per desgastar el govern. Es va iniciar amb un procediment transparent i modèlic però s’ha tancat molt malament.

Tot plegat em fa pensar que potser ni els que governen ni els que pretenen governar en el  futur tenen  massa interès en tenir un síndic realment independent. A mi se m’ha preguntat mil vegades qui em presenta, i he contestat mil cops que ningú. Crec que també el fet d’escriure sobre la ciutat i actuar en ella és un element que es pot girar a la contra en comptes de veure’s com un actiu d’estima  i coneixement de la ciutat. Ara mateix dubto que l’ajuntament acabi per oferir al síndic o síndica municipals els mitjans humans, econòmics i logístics necessaris per realitzar la seva funció.  No entenc però aquestes reticències. L’ajuntament de la ciutat compte amb uns 2.000 treballadors que en general fan la feina amb professionalitat i equanimitat. Però segur que hi ha un 0,0001% de gestions que són errades o millorables. El síndic ha d’actuar en aquests casos que poden ser senzills com un error en una multa, o dramàtics quan tenen a veure amb l’habitatge. No hi ha cap persona ni institució que no sigui imperfecte. Inclosos els candidats a síndics.

Hi ha almenys tres tipus de persones que necessiten ara més que mai d’un síndic. En primer lloc aquells ciutadans més desvalguts que moltes vegades ni coneixen els seus drets ni els serveis que genera la ciutat. I per aquesta gent el síndic pot ser una darrera possibilitat d’esperança. Per tant hi ha una quantitat de gent anònima que necessita imperiosament un síndic. Hi ha el grup d’immigrants que ja porten molts anys a la ciutat però que no tenen drets polítics. Poden arribar a ser diversos milers. I tenim a la ciutat una persona a la presó, Jordi Cuixart per causes polítiques i altres imputats per assumptes de consciència.

Ser síndic requereix una dedicació molt compromesa. Si el que es busca és algú mesell i de baix perfil que no posi nerviós a cap dels nostres representants municipals, llavors no haver fet un reglament.

Per tot plegat, he decidit no presentar-me de candidat a síndic. Estic decebut.

 

Anuncis

A l’amic Antonio Fraguas, “Forges”. In memoriam.

Estava per casa escrivint quan vaig pensar que em vindria bé una frase de Tim Robbins. Aquesta frase la vaig enviar a l’Antonio Fraguas i ell en va fer una vinyeta pel país que em va dedicar. Vaig buscar i rebuscar a la fi la vaig trobar. Era del l’any 2006. Al cap d’un parell d’hores arriba a casa la sòcia i em diu que Antonio Fraguas ha mort. Collons! Quines casualitats de la vida!

No recordo com vaig conèixer a Forges, el cert és que durant 12 anys, entre gener de 1997 i gener de 2009, cada trimestre ens feia una vinyeta per la revista Espai de LlibertaT editada per la Fundació Ferrer i Guàrdia que tenia com a lema “Revista d’esquerres per a la formació, la reflexió i l’agitació política”. La relació que teníem era peculiar, no podia ser d’una altra manera amb l’Antonio. Quan venia a Barcelona anàvem a dinar amb l’enyorada Gemma Martín. Realment el Forges era sempre Forges. Per exemple si signava llibres, a cada persona li feia un dibuixet, un a un encara que en tingues de fer 150. Forges col·laborava altruísticament amb la revista Espai de LlibertaT i nosaltres cada cap d’any li enviàvem una paletilla ibèrica amb un  llaç amb la bandera republicana tricolor. El nom artístic de Forges era la traducció al català de Fraguas. La seva mare era catalana. Els mails que ens enviava eren totalment forgians, jo intentava posar-me al seu nivell i a vegades trigava a contestar força dies per intentar ser enginyós. Òbviament una tasca impossible perquè ell era així sempre i en tota situació. Per exemple rescato un d’aquells “emilios” que deia ell: “Dear Jordi, ante la excelencia pernilesco-republicana de este año, os envío restos sobres al vacío que he afanado en casa, ante la consternación de mis hijos, que se pierden dicho consumio papeil; pues eso, abrazos fuertes y hasta pronto. Antonio”. Com es pot respondre a un correu així?

La revista estava pensada per a la formació de quadres laics i d’esquerres de les organitzacions catalanes. Vam ser dels primers en intentar recuperar la memòria històrica quan encara alguns personatges de la guerra eren vius: Diego Camacho (Abel Paz), Marc Aureli Vila, Víctor Alba, Marta Mata o Jordi Llimona. I també mestres com Salvador Pàniker, Gabriel Jackson o Josep Fontana.

De tant en tant enviava a Forges reflexions, frases o comentaris. Un dia li vaig enviar aquesta frase de Tim Robbins:

no hay censura explícita, Tampoco existen listas negras, Pero lo que es cierto es que la derecha lleva años desarrollando su eterna estrategia: callar y aislar a los demás. Es su manera de hacernos creer a todos que somos una minoría, que somos unos pocos, cuando lo cierto es que la minoría, poderosa y rica, pero minoría, son ellos. El resto somos la mayoría y sería imperdonable dejarse intimidar y permanecer inmóviles. Ell ho va convertir a El País el febrer de 2006 en això:

 

A la revista Forges mostrava la seva vesant més anticlerical:

 

La cara de crítica a la vida quotidiana:

 

I també la cara més republicana i d’esquerres:

I fins i tot anticapitalista:

En les converses parlàvem de tot. Un dia ens va explicar com hi havia expressions que només poden funcionar aquí, una d’elles aquesta que segons ell eren intraduïbles: “no, si ya verás tu como…”. Posaré un cas triat a l’atzar, per exemple, et vols presentar a Síndic Municipal de Greuges de Sabadell i et diràn: “no, si ya verás tu como…” Efectivament.

Li vam fer una entrevista l’any 2000 responia això:

– ¿Profesión?

– Currinchi.

– Has trabajado en muchos medios de comunicación, ¿te has sentido cómodo?

– En general, sí. En sargento, no siempre.

– ¿Has tenido problemas?

– Algunas veces, como en El Mundo. Pero siempre lo he solucionado “cogiendo el cesto de las chufas” y largándome. ¡Ah! y dejándo más amigos que adversarios.

– ¿Te preocupa la concentración de medios?

– Claro. Si sólo hay un amplificador, aunque pongan 3.000 altavoces, siempre se oirá lo mismo.
– ¿Es peligroso para la libertad de información?

– Por supuesto; es igual de peligroso que las macrocompañías y sus inmensas cuentas publicitarias. ¿Te imaginas un medio cualquiera contando una huelga, por ejemplo, en El Corte Inglés?
– – ¿Cómo encaras la religión?

– Es un sentimiento interno de cada uno, que no debe mediatizar la Razón. Me “jobreen” los dogmáticos y los dogmas. Se puede ser católico o del Barça, pero no se debe ser ni “woitiljista” ni boisso noy.
– ¿Crees, como dicen algunos, que el siglo XX fue el siglo del anticlericalismo y que el siglo XXI será el del catolicismo? Siguiendo esta ruta, ¿no puede ser que el siglo XXII sea el siglo del feudalismo?

– Me temo que eso es “optimista”. La velocidad actual de la Historia puede hacernos saltar etapas… a lo peor, el siglo XXII es el de Cromagnon.
– ¿Cómo te definirías?

– Antonio Fraguas es un ser humano muy solo, que intenta crear un mundo sonriente. Y no va a dejar de intentarlo.
– ¿Qué les dirías a los jóvenes?

– Que les están engañando; que sí hay Futuro y que lo exijan…y que si no se lo dan, que lo arranquen de las garras de los poderosos. Nada de movidas de fin de semana en plan alcohólico-pastillata, eso es lo que quieren los poderosos para que los jóvenes crean que son libres y así poderles seguir prostituyendo laboralmente. Que lo arranquen, insisto, porque el Futuro es suyo.

 

Una de les coses que m’han quedat gravades va ser el cartell, que en motiu del 10 anys de la revista vam fer. Va ser un treball entre Antonio Fraguas i Ferran Cartes que ens va dissenyar la revista durant 13 anys. Cartes és un artista sensacional, autor al seu moment del memorable cartell del PSUC: “Mis manos, mi capital. PSUC mi partido”. I un escultor que et deixa bocabadat. El cartell era una parella volant amb un  parapent amb els colors republicans. Una meravella artística i un record inesborrable.

 

Antonio era un paio original, singular, irrepetible. I sobretot molt, molt, molt bona persona. Et trobarem a faltar molt, molt.

Per què em presento a candidat a Síndic Municipal de Greuges de Sabadell

Quan era jove anhelava viure en un sistema democràtic i llegia que en països de molt al nord, amb una gran trajectòria democràtica i humanista, tenien uns instruments anomenats ombudsman. Els envejàvem. Ara ja en tenim a la nostra ciutat. En les darreres setmanes l’ajuntament ha obert un procés públic i transparent  per escollir el nou síndic. He decidit presentar-me. He aportat un dossier que de forma resumida exposo ara per tal que el conjunt de la ciutadania el pugui conèixer i jutjar.

Ideari. La figura del Síndic de Greuges la podríem fonamentar en el liberalisme polític –no confondre amb el neoliberalisme econòmic. L’humanisme i la radicalitat democràtica parteixen de la idea que cal tenir sempre, en darrera instància, una sana desconfiança en l’estat i les seves institucions. Ho expressava molt bé Francesc Pi i Margall, diputat per Sabadell i president de la I República espanyola, quan escrivia: “Todo poder es absurdo” o “El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible”. Unes idees molt similars al gran mestre del concepte de democràcia i l’humanisme expressat en el memorable llibre Sobre la llibertat de John Stuart Mill: “El poder mismo es ilegítimo. El mejor gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. Aquest autor és, a més, l’autor del llibre La submissió de les dones, del 1869, que és un brillant al·legat feminista de la igualtat de drets de les dones.

El Síndic fonamentarà la seva acció en les idees expressades per Pi i Margall: “Mi soberanía no consiste sino en la autonomía de mi inteligencia” o “Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo”. Es tracta, doncs, que el Síndic actuï guiat només per la defensa dels drets cívics i polítics dels sabadellencs que els sentin vulnerats. La recerca de la veritat, com sabem, és sempre en minúscules i sempre imperfecta, com tota obra humana. En cas de ser escollit em comprometo a actuar amb independència de criteri i, per damunt de la meva ideologia, actuar només guiat per l’interès d’aquells sabadellencs que senten els seus drets vulnerats.

El Síndic inspirarà la seva actuació en l’humanisme i en els valors de la Il·lustració, en la Declaració de Virgínia del 1776 on s’expressa la voluntat que l’acció política sigui útil per a la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, en els valors de la revolució liberal de la Revolució Francesa amb el seu tríptic ètic de llibertat, igualtat i fraternitat, i la seva Declaració Universal de drets de l’home i del ciutadà del 1789. De la mateixa manera ens inspira la Declaració dels drets de les dones (1789), d’Olympe de Gouges, i La vindicació dels drets de les dones (1792), de Mary Wollstonecraft. L’ideari del Síndic es fonamenta més modernament en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Cívics i Polítics del 1976, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del 1976, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000, la Carta Europea dels Drets Humans de la Ciutat feta a Saint-Denis el 2002 i, per acabar, el Reglament de la Sindicatura Municipal de Greuges de Sabadell del 2017.

Alhora, la forma d’exercir la seva funció en la defensa dels drets civils es fonamenta en una llarga trajectòria que, partint de Henry David Thoreau i les seves idees entorn del deure de la desobediència civil davant situacions i lleis injustes, inspira Lev Tolstoi i Mohandas Gandhi i culmina en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. Hi ha encara malauradament seients d’autobusos vedats. A Sabadell tenim una llarga trajectòria de lluita pels drets civils, però sempre hi ha reptes a superar. Per exemple, avui a casa nostra, i degut al fenomen de la globalització, una part molt significativa dels nostres ciutadans i ciutadanes procedeixen d’arreu del món i una part molt important no tenen drets polítics.

El Síndic es mou en una ciutat, en una societat democràtica, però sabem que en tota societat plural i diversa existeixen conflictes. L’objectiu d’aquest àmbit d’actuació és el de tractar que aquests conflictes es puguin en primer lloc denunciar, en segon lloc prevenir i en darrera instància ajudar a resoldre els conflictes de la seva competència de manera democràtica i pacífica des de la proximitat, l’acompanyament, la mediació i el treball social. El civisme és moltes coses, però és important reivindicar el concepte de deures envers la comunitat; sense deures el ciutadà no exercirà el civisme sinó únicament l’egoisme de reclamar drets que llavors només obliguen els “altres”.

Bé, queda molt per fer. El Síndic és una peça més, potser la més humil, la darrera d’una llarga baula, però també la que pot assegurar a la ciutat que ningú, ningú queda enrere. La pluralitat d’opcions afectives, ètniques, espirituals, d’edat, de gènere i d’opcions i estils de vida no són, no han de ser una dificultat, sinó que les hem de veure com l’expressió d’una pluralitat, que ens qüestiona però que ens fa lliures, però en aquesta diversitat hi ha encara molt a fer per tal que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats de ser feliços. I en aquesta tasca el Síndic ha de ser-ne la darrera garantia, quan tot el demés falli.

El Síndic actuarà des dels principis de l’ètica civil, és a dir, des dels principis que ens fan entendre que la ciutat són uns ciutadans que discuteixen i escullen els millors camins envers el seu projecte individual i també col·lectiu. I aquesta presa de responsabilitat es fa des de la llibertat i la democràcia. Per aquesta raó serà molt important que les noves generacions tinguin la preparació humanística necessària per poder actuar des de l’autonomia moral, eina imprescindible per a la seva actuació cívica.

Propostes de la Sindicatura. 1. Cal passar de l’etapa dels pioners a l’etapa de la consolidació. És necessària la contribució de la sindicatura a les polítiques de transparència que les institucions públiques porten a terme a la ciutat. 2.  Proposaria, en una segona etapa, la realització d’alguns debats ciutadans que, més enllà de la conjuntura, ens ajudin a discutir amb calma els dèficits dels drets humans a la ciutat i com encarar la lluita per al seu eficaç abordatge. 3. Proposo també la possibilitat de construir un Consell Assessor del Síndic, amb un grup de persones representatives de la ciutat, que d’una manera independent puguin ajudar el Síndic. Aquest consell seria molt flexible i es podria reunir un o dos cops l’any. 4. Així mateix, cal que de cara al 2019  la Sindicatura tingui un pressupost propi d’acord amb les noves necessitats de consolidació. 5. El Síndic es planteja establir una relació prioritària amb el món escolar, perquè és allà on es juga el futur del compliment dels drets i deures en una ciutat. L’escola com a bressol del civisme pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius i cívics. 6. Tractaré que el Síndic intensifiqui els treballs ja iniciats envers les noves generacions en l’àmbit de la formació en els valors que inspiren els drets humans. Plantejo establir convenis de col·laboració amb aquelles entitats de la ciutat especialitzades en la formació de formadors com les del lleure educatiu. 7.  La sindicatura planteja que en l’àmbit del seu pressupost -a partir de l’any 2019- tingui una partida per encarregar informes o estudis relacionats amb la seva missió. 8. El Síndic, tot i conformar-se com un instrument de l’Ajuntament, és de fet un instrument de la ciutat, amb autonomia d’aquest i amb llibertat de criteri. 9. El Síndic tindrà sempre les portes obertes i la mà estesa al teixit associatiu de la ciutat, veïnal, cultural, de lleure educatiu i assistencial, ja que aquest és una concreció pràctica i palpable del valor de la fraternitat. A més, el moviment associatiu és un gran instrument per tal d’assegurar-se que aquella gent que se sent agreujada en els seus drets sigui degudament atesa. És a dir, vigilar per tal que aquest servei sigui realment útil a aquells a qui va dirigit. Les entitats són en si mateixes un bon instrument per detectar i canalitzar aquest tipus de mancances. 10. Molt sovint la gent que més ho necessita és la mateixa gent que desconeix un servei. Aquests són els de menys recursos econòmics i culturals. Cal lluitar contra el que des del management de la governança en diuen “efecte Mateu”. Per tant, continuaré en la necessària tasca de connectar el Síndic amb la pluralitat geogràfica i sectorial de la ciutat de tal manera que la immensa majoria de la ciutadania entengui que existeix un canal directe de defensa dels drets humans a la ciutat. 11. El Síndic té com a funció actuar en aquelles competències de l’administració local en relació al ciutadà. Ara bé, existeix una funció darrera com és la d’atendre aquelles demandes dels sabadellencs que responen a vulneracions de drets civils i socials per tal d’esbrinar quina és l’administració responsable. I traslladar i interessar-se en el seguiment de la qüestió al Síndic de Greuges de Catalunya.

  1. I una darrera funció, com és la de fer pedagogia a la ciutat d’on són aquelles barreres que impedeixen avançar en el compliment dels drets humans a la ciutat.

Reflexions sobre Catalunya. El debat entre Antonio Santamaría i Lluís Perarnau

Hi ha hagut un interessant debat entre Lluís Perarnau i Antonio Santamaria, sobre la revolució democràtica que vivim i m’agradaria dir-hi la meva. Diré d’entrada que estic quasi totalment d’acord amb Perarnau. Un cop acabat l’article i desprès d’escriure això prometo anar a Els Padres i confessar-me pel meu pecat de lloa a un dirigent de la Crida.

Si a Catalunya una gent, força gent, reivindica la independència, i això revifa el nacionalisme espanyol franquista, és potser una esmena a la totalitat a aquest 40 anys de com s’ha governat Espanya. S’ha demostrat que la modernització proposada per Felipe González ha canviat materialment el país però no la mentalitat, com deia Josep Xinxo de les JSUC s’han fet escoles però no s’ha  canviat l’educació.

Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme i per tant mentre algú no inventi un nacionalisme espanyol democràtic, Podemos ho intenta, sempre farà feredat. Que els catalans podríem haver tingut als anys 30 un nacionalisme català de caràcter feixista és clar. Però el franquisme el va liquidar. No hi ha cap poble que estigui lliure de perills feixistes.

Santamaria ens diu que a la manifestació espanyolista hi havia gent de barris populars, i és clar, gent de Sarrià Sant Gervasi, que és on viuen els autèntics burgesos catalans que ràpidament han anat a posar les seus de les seves empreses a Madrid. Fa 80 anys van anar a Burgos.

Fer servir com a argument de pes el que passa a Twitter és una trivialitat. Twitter és un instrument bàsicament feixista: què es pot argumentar amb 140 caràcters? Segons Santiago Segurola és com un bar ple de borratxos cridant. Trobaríem tants tuits dient xorrades a banda i banda… Siguem seriosos. Difícilment trobarem però declaracions tant injurioses com fan els dirigents del PP en referència als catalans. Estem tan acostumats que ja ho hem interioritzat com a normal. Si el mateix que diuen dels catalans ho diguessin dels andalusos, la secessió dels andalusos ja s’hauria consumat. Per altra banda la fraternitat entre els pobles es pot practicar igualment entre pobles amb estats independents si es vol.

La DUI no té perquè provocar cap reacció. Santamaría dóna per suposat que serà així, perquè coneixem la manca d’esperit democràtic del govern del PP, i de l’experiència acumulada de bombardejar a Barcelona. Però si la DUI provoca això no és per un  fat de la història, sinó per la manca de conviccions democràtiques de l’estat espanyol posades al servei de la reacció. Per començar del Tribunal Constitucional que és qui va començar aquest embolic actuant com a tercera cambra política -quan no té aquesta funció- un cop segellat l’acord pactat entre Catalunya i Espanya amb l’Estatut

Pensar que a Catalunya hi ha 2,5 milions de persones de classes mitjanes és atemptar a la llei de la gravetat. Una cosa és que la gent es consideri classe mitjana i l’altra que sigui cert. I el pitjor és que un analista ho utilitzi com un argument. Si fos cert que hi ha 2,5 milions de catalans de classe mitjana seria l’únic país del mon on hi ha més classe mitjana que treballadora. Això seria un tret essencial d’identitat que mereixeria no el dret a l’autodeterminació, sinó la secessió automàtica.

Estem assistint a un moviment d’emancipació nacional que necessàriament és interclassista. I això és lògic.

Santamaría ens diu que a Badia van anar a votar només un 19 per cent dels ciutadans i emplaça a Pararnau a que ho expliqui de forma racional. Sense el permís de ningú, com fa un lliurepensador, li donaré una explicació. En el referèndum  europeu va participar-hi un 34 per cent  i al de l’Estatut un 35 per cent. I en totes les eleccions hi ha un gap molt gran entre la participació electoral a Badia i la mitjana catalana. Això no té res a veure ni amb el catalanisme ni amb el nacionalisme espanyol. Té a veure amb el nivell cultural i de renda. Passa aquí i arreu del món democràtic. No cal donar voltes sempre a que tot el que passa és un problema identitari. Aquesta és l’explicació racional.

Feia temps que no llegia expressions com “l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores”. Ostres. Els burgesos com he dit abans estan tots ja a Madrid. L’únic nacionalisme burgès de veritat que hi ha a Catalunya és l’espanyolista. La diferència entre un petit burgès i un ‘treballador de l’aristocràcia obrera’ per fer servir paraules d’altres temps, no la veig tan clara avui.

Jo comparteixo amb Santamaría la voluntat de tenir una república federal, bé, de fet la compartia. Ara, considerar que el republicanisme independentista “s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu” és d’una miopia política majúscula. Continua “la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.” Analitzem dues coses. La primera, No havíem quedat que no hi havia treballadors en aquests 2,5 milions de catalans? Llavors com els pot dividir? Però qui diu que no hi pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes? Si hom posa com a prioritat la república, el lògic és aliar-se amb el republicanisme independentista que és el que ha demostrat capacitat de proposta, lideratge i mobilització, mentre als altres no se’ls ha vist per enlloc.

Ara si lluitar per unes idees democràtiques “provoca els pitjors instints de les màquines nacionalitàries”, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric. La democràcia no és un sistema on una part de la societat renuncia per sempre als seus ideals democràtics, sinó una societat en la que hi ha conflictes però aquests es resolen pacíficament, és a dir, votant.

Santamaría passa pel alt un gran detall,  “les màquines nacionalitàries” com ell les anomena, no són simètriques: una té jutges, fiscal afinats, TC, i 12.000 policies atonyinant i empresonant, i l’altra la capacitat de manifestació pacífica. És fer trampa posar-ho al mateix sac.

Sembla apel·lar al que Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos: cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.” I actuar doncs amb prudència i no lluitar ni per la república, ni contra el rei d’extrema dreta que tenim perquè s’enfadarà molt, ni per la independència. Quina mena de democràcia és aquesta?

Entenc que hi ha un sector de l’esquerra que està desubicat. Han estat incapaços de formular un projecte a partir de la sentència del TC de 2010. Ara bé el que em sembla estrany és que aquest sector impotent critiqui als altres per tal que facin allò que ells han estat incapaços de fer.

La solució la trobo fàcil, també era partidari d’una república federal espanyola amb un estat català, però ningú ha fet la proposta seriosament, per no fer-la ni l’han escrit. Vist el panorama estic d’acord amb els clàssics. Sé que l’article d’autoritat que vaig a citar agradarà  a Santamaria i a Perarnau. Això escrivia Andreu Nin el setembre de 1934:

  1. Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
  2. Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
  3. Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.
  4. Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.

Les revolucions no venen quan un vol, ni de la manera que hom ha imaginat. Les protagonitzen els pobles i les fan com volen. Lenin quan esclata la revolució està a Suïssa i no espera que tingui la forma que Marx va imaginar. S’hi posa al davant i la intenta conduir. Aquí els hereus metafòrics de Lenin s’ho han estat mirant des de la barrera i quan tot es desencadena critiquen a tothom sense adonar-se que si ells haguessin mobilitzat dos milions de persones durant set anys, ara per fi, els aplicarien igualment l’article 155. O què es pensen?

 

 

Intervenen el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)

Vaig sentir a dir que el govern espanyol havia intervingut el CNJC. No m’ho podia creure. De fet, mai no havia pensat ni en el pitjor malson que això podia succeir.  Vaig indagar i és veritat!

Però anem enrere. Què és el CNJC? L’antifranquisme juvenil va ser molt actiu i molt efectiu. Hi havia un potent moviment de centres juvenils als barris a redós de les associacions de veïns, un potent moviment escolta i d’esplai i un potentíssim moviment obrer, d’on van sortir la majoria dels líders polítics del moment. Hi havia una munió d’organitzacions d’esquerres (JCC, MJCC, JGR, etc.), amb l’hegemonia de la Joventut Comunista de Catalunya, que, en la clandestinitat, cohesionava tot el moviment. Per exemple, en els moments culminants (1976), del nucli dur de la seva organització, el secretariat del Congrés de la Joventut de Catalunya, format per onze persones, el 60% eren militants de la JCC. Òbviament cap d’elles provenia formalment d’aquesta organització ja que estaven en la clandestinitat.

L’Assemblea de Catalunya va decidir de reunir les organitzacions juvenils. Es va crear el Consell de Forces Polítiques Juvenils, per una banda, i la Taula de Joves de Catalunya, per una altra. Ambdues, al final, van crear el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

La Taula de Joves de Catalunya va promoure eI Congrés de la Joventut Catalana, fet a l’ombra del Congrés de Cultura Catalana. La Taula va ser, doncs, un gran instrument de l’Assemblea de Catalunya. Cal tenir present que el protagonisme dels joves en l’antifranquisme va ser aclaparador. Els grans encara tenien la por incrustada al moll de l’os. Es pot veure en les edats dels condemnats pel Tribunal de Orden Público: gairebé tots eren molt joves. A banda del ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, que es cridava pels carrers (i el dret d’autodeterminació dels pobles), es reclamaven la majoria d’edat i el dret a vot als divuit anys (abans era als vint-i-un) i el patrimoni de la organització juvenil feixista OJE. Aquest procés inicial es va acabar amb la Carta de la Joventut Catalana. El 23 d’abril de 1977 es va fer el míting al Palau d’Esports de Barcelona, que va ser la culminació de la campanya ‘Per la majoria d’edat als 18 anys’, a què van assistir sis mil joves. La Taula va sol·licitar a l’Assemblea de Parlamentaris la constitució d’una comissió de joventut i la creació d’una Conselleria de Joventut en el marc de la Generalitat.

Fruit de tot aquest procés, es convergí en una comissió mixta (desembre del 1977) i el dia 2 d’abril de 1979 es van fusionar la Taula i el Consell i van formar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. El funcionament inicial va correspondre a l’etapa de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas i la nova Direcció General de Joventut, amb Rosa M. Carrasco.

Vaig participar en tot aquest moviment des del comitè executiu de la JCC, en la Taula de Joves de Sabadell i, més tard, entre els anys 1984 i 1986 com a vice-president del CNJC. I tinc uns records molt intensos d’aquells temps. En destacaré un: l’ingrés del CNJC al Youth Forum, celebrat al Parlament Europeu a Estrasburg l’any 1985. Els joves catalans vam entrar a Europa poc abans que Espanya entrés a la CEE.

Fem un gran salt. Em dirigeixo al CNJC per veure si efectivament està intervingut i em responen:

‘Des del 21 de setembre de 2017, el nostre compte bancari ha estat congelat a causa de l’Ordre del govern espanyol, que afecta 297 organitzacions. L’efecte específic d’aquest ordre és el control directe de les nostres despeses a través de l’Agència Tributària Espanyola. Concretament, tots els nostres pagaments i domiciliacions s’han de notificar mitjançant una declaració responsable a través de la qual jurem que no financem actuacions il·legals ni contràries a les decisions dels tribunals. Aquestes declaracions responsables s’han d’enviar a l’Agència Tributària. Els pagaments no es fan efectius fins que l’Entitat Bancària valida el procediment. A més, als procediments s’hi fan canvis cada dia. Tota aquesta situació és un atac directe a la nostra independència financera i té un efecte negatiu directe sobre l’activitat diària del CNJC’

S’han begut l’enteniment! El govern de l’estat espanyol creu que el CNJC és un organisme perillós! Noto una esgarrifança per tot el cos. Està en perill tot el que es va aconseguir amb la lluita incansable de la resistència, que des de l’any 1940 va resistir i combatre el feixisme. Des d’aquell començament de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, amb l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942, passant pel maquis i el Front Nacional de Catalunya, fins a la tortura salvatge de Domènec Martínez a la Dirección General de Seguridad de Madrid per ser secretari de la Joventut Comunista de Catalunya l’any 1976.

Walter Benjamin ens va explicar un concepte molt actual, la idea que la història no ens demostra que el futur hagi de ser ineluctablement millor que el passat i el present. Som en uns moments en què hom té tota mena d’indicadors que ens mostren el contrari. No és gens clara una visió optimista del progrés, ens va descriure la possibilitat que podíem anar enrere en la lluita pels drets civils i socials. I això és precisament què passa ara mateix.

És l’hora dels joves, una altra volta. Però que sàpiguen que aquest cop ens tindran a tots darrere, sense fissures.

Carrero Blanco era el terrorista

 

Ja ho sabeu: l’Audiència espanyola, el tribunal especial que substitueix el Tribunal de Orden Público (TOP), ha condemnat per un acudit a un any de presó i set d’inhabilitació una usuària de Twitter que tothom anomena Casandra Vera. La secció quarta de la sala penal considera que aquests acudits signifiquen ‘menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i greuge’ a Carrero Blanco, que consideren víctima del terrorisme. El ponent, un tal Juan Francisco Martel, afirma també que ‘enclouen un injustificable menyspreu envers les víctimes del terrorisme fins al punt de representar la seva humiliació’. Al·lucino.

Aquesta gent de l’Audiència espanyola es deuen haver fumat totes les plantes decomissades per la policia aquests darrers deu anys. És potser la sentencia més delirant que he llegit en molt, molt temps.

Anem a pams. El terrorista més important que hi havia a Espanya l’any 1973 era Francisco Franco. I el segon en importància era el seu president de govern, Luis Carrero Blanco. Qui són les víctimes del terrorisme? Tots els espanyols que hi havia sota el seu jou. Les presons eren plenes de demòcrates que lluitaven per la llibertat; a les comissaries de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil es practicava, per ordre d’aquests dos, la tortura sistemàtica. Per no dir que havien deixat que deu mil espanyols, dels quals van morir la majoria, es morissin en camps de concentració nazis.

La pregunta que no veig que es faci ningú és aquesta: és legítima la lluita armada contra una dictadura brutal i sanguinària? La resposta, aquí i a la Xina popular, és sí. L’anomenada operació Ogre, duta a terme pel comando Txikía, va posar fi a la vida d’una bèstia sanguinària. Imaginem-nos ara que l’Audiència espanyola ha de jutjar Claus von Stauffenberg per l’atemptat del 20 de juliol de 1944 que gairebé va matar Hitler. Què farien? El condemnarien per terrorista o li posarien una medalla i li farien unes quantes pel·lícules com un heroi? Que sóc radical? Si tinc amics torturats i això va durar fins l’any 1977!

Ja està bé! Hi ha una ETA d’abans de la democràcia i una de després, des del punt de vista ètic. Una cosa que no entenen els feixistes i tampoc els d’ETA. Vull deixar clar que sóc dels que pensen que la democràcia no es va guanyar amb bombes sinó amb organització, arguments, perseverança i unes grans dosis de generositat i d’altruisme. I que, una vegada entrada la democràcia, ETA va fer el joc a l’àmbit més sinistre de les rèmores feixistes. El problema d’aquesta sentència de l’Audiència espanyola és que parteix del punt de vista de la immoralitat franquista i de la seva lògica. Una raó més per a exigir que tanquin aquest estrany tribunal. És clar que es poden fer acudits sobre els dictadors. Encara més, és bo que se’n facin. El perill per a la democràcia no es fer acudits sobre Carrero Blanco, sinó que no se’n puguin fer i que algú pugui pensar que aquest bàrbar tenia ‘honra i crèdit’.

 

Reivindicación del anticlericalismo: respuesta a Santiago Alba Rico

Leí el artículo de Santiago Alba Rico a CRÍTIC “La izquierda y el islam: malentendidos y fanatismos” el 14 de diciembre de 2016 y quedé estupefacto. No me podía creer que fuera posible escribir desde la izquierda argumentos de este tipo. Vaya por delante que el señor Alba es un filósofo y escritor de izquierdas que demuestra casi siempre un nivel intelectual y una sensibilidad que me merece un respeto reverencial. Si lo hubiera escrito alguien del Opus Dei, no habría hecho el esfuerzo de rebatirlo.

Tiene razón al afirmar que en Europa ha habido islamofobia del mismo modo que ha habido antisemitismo. Ahora bien, hay que decir que han sido los ateos, los anticlericales y la gente izquierdosa los que desde siempre han luchado por la libertad religiosa y de conciencia. ¿Quién si no? Cómo dice Matthew Tree, “la mejor cultura se ha creado al margen de la religión o directamente en contra de ella”. ¿Por qué afirma que la islamofobia “compromete un amplio sector de izquierda”? En los campos de concentración nazi, junto a los judíos había ateos —la mayor parte— comunistas, anarquistas y socialistas españoles.

No entiendo que, al referirse a Francia, la tilde de ”extremo-laica”. ¿Se puede ser laico de forma extremista? ¿Qué tipo de concepto es este? Si se es “extremo laico”, quiere decir que se quiere la separación de la Iglesia y la religión del Estado de forma radical. Y, ¿esto es malo? En Francia hay una gente que quiere que las niñas vayan a la escuela tapadas, que no vayan a clase junto con compañeros masculinos, que no vayan a la playa, que no hagan natación, que no se les explique el darwinismo… ¿Con quién tenemos que estar? Creo que, cuando las críticas a Francia vienen desde España, hay que ir con mucha cautela. En Francia se ha tenido respeto a la libertad de conciencia y religiosa desde hace muchos años; aquí mientras tanto se perseguían todas las religiones que no fueran la católica. Mientras en Francia en las escuelas se explicaban todas las opciones religiosas y filosóficas, aquí en los libros de texto se decían cosas como esta: “Los moros no querían a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virgen. Los moros creían en un hombre que se llamó Mahoma. Mahoma decía: ‘Matad a nuestros enemigos donde los encontréis’. Y un rey muero les mandó que devorarán a los cristianos hasta que no quedara uno” (Sopeña Monsalve, Andrés. ‘El florido pensil’. Ed. Crítica, Barcelona, 1994).

Si en España ha habido históricamente islamofobia y antisemitismo, es gracias fundamentalmente al catolicismo intolerante. ¿Recordamos la expulsión de los moriscos y de los judíos? ¿Recordamos el Tribunal de la Inquisición? ¿Proponer la separación de la Iglesia del Estado es malo? ¿Volvemos al nacionalcatolicismo y al hecho que nos mande en la vida personal la Conferencia Episcopal Española? ¿O, lo que es lo mismo, los gobiernos teocráticos y dictatoriales del golfo Pérsico?

Alba Rico defiende la idea de Alain Gresh de que hay una “creciente islamofobia de izquierdas” y habla que hay una auténtica “fobia en relación con el islam”.  Debe de haber de todo, pero creo que es tramposo acusar de racismo a aquellos que criticamos la religión musulmana con los mismos argumentos que hemos criticado y criticamos la católica. La extrema derecha coge, precisamente, la bandera que ha abandonado la izquierda. La izquierda ha sido crítica con el catolicismo acertadamente; ¿ahora no puede criticar al islam? La extrema derecha no es laica, es racista.

A ver si nos entendemos: el laicismo, el anticlericalismo y el feminismo son principios que han inspirado a la izquierda desde el inicio del siglo XIX en nuestro país. Y forma parte de las páginas más brillantes de esta izquierda. ¿Qué es el anticlericalismo? La reacción de las izquierdas ante el poder ilimitado de la Iglesia católica en las instituciones de todos. “Por la gracia de Dios”, decía en las monedas referidas a Franco. Sólo nos faltaría que Alba ahora reivindique como parte de la izquierda Sardà y Salvany y su libro ‘El liberalismo es pecado’. ¡Acabáramos!

Afirma que “El laicismo y el feminismo son, por lo tanto, los argumentos “de izquierdas” que nutren la islamofobia rampante europea”. Si a la izquierda le sacamos la lucha por la laicidad y por el feminismo, qué nos queda? Superstición, teocracia y machismo.

Santiago Alba hace esta afirmación: “Cuando se utiliza el laicismo para perseguir y criminalizar un credo determinado, en este caso el islam, el laicismo deja de ser laico y pasa a ser tan “religioso” como el wahabismo en la Arabia Saudí o el chiismo duodecimano en Irán”. De aquí  derivamos que Francia es como Arabia Saudí. Quizás nos hemos pasado tres pueblos, ¿no? “Laicismo religioso” es un oxímoron. Además, ¿por qué no decimos que son las dictaduras teocráticas del petróleo del golfo Pérsico los que financian una determinada concepción de extrema derecha del islam?

Alba tiene una capacidad bestial para girar los argumentos a la inversa e intentar desconcertar los lectores: “En cuanto al feminismo, hay que recordar de entrada que las víctimas preferidas de la islamofobia europea son las mujeres musulmanas”. Esto es hacer trampa: las mujeres musulmanas son principalmente víctimas de la religión musulmana que las anula y que les quita todos los derechos humanos que puedan tener. No entiendo que una persona de izquierdas defienda, en el conflicto entre mujeres librepensadoras y mujeres alienadas, el punto de vista de la alienación. Es como si la izquierda actual cogiera como referencia política, ideológica y ética los esquiroles revienta-huelgas. Lo encuentro inaceptable. Las mujeres que vienen huyendo de países musulmanes quieren derechos humanos universales, hacer lo que quieran con su cuerpo, no tener que pedir permiso al marido, no sujetarse a las barbaridades de los imanes radicales —las mismas que tuvimos que sufrir aquí de los obispos nombrados por Franco. Ahora bien, afirmar que defender el feminismo equivale a defender el colonialismo es una barbaridad inaceptable. Las feministas de estos países, señor Alba, no son tan diferentes de las de aquí.  Hablaremos de ello más adelante.

El velo, los velos, impiden la comunicación de las mujeres y les anulan su identidad. Las chicas obligadas o alienadas que llevan velos un día se darán cuenta de la cantidad de patologías psiquiátricas que les comporta su invisibilidad, algunas ya no estarán a tiempo de recuperar el tiempo perdido. Las mujeres tapadas sufrirán todo tipo de problemas hasta que mueran. Sufren depresiones brutales derivadas de su invisibilidad social en el entorno. Las niñas de estos ambientes de extrema derecha ideológica crecen en ambientes violentos y misóginos que las marcan para toda la vida y les dificultarán tener relaciones personales razonables. La expresión verbal, como nos ha explicado muy bien Sebastià Serrano, es sólo una pequeña parte de nuestra capacidad de relacionarnos. El velo, los velos, impiden la comunicación, anulan la identidad. Encuentro alucinante tenerlo que decir en respuesta a uno de los más notables intelectuales de izquierdas.

Podéis pensar: ¿por qué eres tan radical? Pues porque todo esto pasaba durante la dictadura franquista. Viudas de 21 años obligadas a vestir de negro de pies a cabeza para toda la vida. Yo lo he visto. El feminismo es igual aquí que en Marruecos, Irán o Arabia Saudita. Si no lo sabéis, os recomiendo dos libros: ‘Cosas que he callado’ y ‘Leer Lolita en Teherán’, de la escritora iraní Azar Nafisi. Qué cultura! Todos aquellos que hablan de “las culturas” lo tendrían que hacer después de leer a una mujer como ésta. Tendrían muchas dudas: la cultura es un lenguaje universal. Nos explica que en Persia  había un partido comunista lleno de jóvenes —como ella— que protestaban contra el Sah. Antes de la revolución de Jomeini, una parte muy importante de las mujeres no llevaban ningún tipo de velo. La revolución la iniciaron grupos marxistas y posteriormente la secundaron grupos islamistas radicales. Cuando la revolución triunfó, los primeros que cayeron fueron los militantes de izquierdas, iniciadores de la revuelta, que fueron perseguidos, encarcelados y fusilados de mala manera por los que en teoría habían sido sus aliados. Y, una vez consolidada, los partidarios de Jomeini empezaron a pegar a las mujeres que no llevaban velo. Los colegas progres “laicos y progresistas” (dice textualmente) les decían: “¿Por qué se tienen que hacer tantos aspavientos por un trozo de tela?”. ¿Os suena? Lo mismo que dice ahora Santiago Alba. Poco a poco la revolución islámica se fue desarrollando. Jomeini consideraba el sufragio femenino una forma de prostitución. Después hizo un edicto por el cual promulgaba la obligatoriedad del velo, y se tuvo que retractar cuando vio la potencia de las organizaciones de mujeres y de las grandes manifestaciones al grito de: “La libertad no es oriental ni occidental; la libertad es global”. Al final, los policías atacaban a las mujeres que no traían velo con todo tipo de enseres: ácido, tijeras o navajas. ¡Valientes, estos guardianes de la religión! Después rebajó la edad de matrimonio para las mujeres de los 18 a los 9 años, legalizó la poligamia y volvió a la lapidación para castigar el adulterio y la prostitución. Después de ser vencidas en todas las batallas contra el velo, no vale que ahora gente demócrata y pretendidamente bienintencionada diga que es una decisión libre de las mujeres que vienen de estos países.

Alba dice: “La islamofobia de izquierdas, en definitiva, legitima las prácticas racistas”. Lo que yo encuentro racista es tener dos varas de medir, una para las que son como nosotros y otra para las que vienen de lejos. Ningún catalán no toleraría que su hija fuera tapada y limitada en su expresión. Esto es violencia machista, aquí y allá; ¡no usemos más eufemismos!

Alba dice: “En todas partes, la izquierda, aislada y sin contacto con la realidad, tiene que romper —junto a otras tradiciones nefastas— con su herencia antireligiosa”. Perdone, pero yo soy ateo, gracias a Dios, como decía aquel. Venimos de la tradición racionalista de izquierdas del siglo XIX y gracias a estos militantes ateos ahora tenemos libertad religiosa. ¿Quién luchó por la libertad de conciencia, para que se construyeran capillas protestantes en Barcelona? Quienes tradicionalmente han defendido los judíos —con quienes se encontraron a los campos nazis, como decíamos antes—, han sido los ateos y los anticlericales. O ahora reescribiremos la historia y diremos que los carlistas luchaban por la libertad religiosa.

Alba dice: “El laicismo puede ser fanático, teológico y colonial, y la religión puede ser laica, republicana y anticolonial”. Sí, y los perros maúllan y los gatos ladran. Todo es posible en el pensamiento irracional posmoderno, pero la realidad histórica es la que es. Si el laicismo es fanático, un concepto que se inventó en Cataluña el Opus Dei, por cierto, es que no es laicismo: será otra cosa, pero no laicismo. Alba nos habla de “laicismo arrogante” y no de “catolicismo arrogante” y de ”islamismo arrogante”. Se retrata. Podríamos hacer ahora una larga lista de países donde la religión dominante se opone a la libertad de pensamiento y a la libertad religiosa; de hecho, en casi todos los países musulmanes declararse ateo, feminista o gay, por ejemplo, es suficiente para ir a la prisión. En algunos incluso para que te maten por tu bien. ¿En qué país laico se ha perseguido alguna religión? ¿Alguien cree sinceramente que la URSS era un país laico? De ninguna forma. Ahora bien, creer que la laicidad es un asunto europeo y de ahora es desconocer la historia entera. Veamos que nos decía Ala al-Maari, poeta librepensador ciego, gran figura de la literatura árabe, muerto en 1057:

“Los habitantes de la tierra se dividen en dos:

Los que tienen cerebro y no religión

Y los que tienen religión, pero nada de cerebro”.

 

Alba dice: “La izquierda no tendría que ir por este camino”. El problema para mí es que una gran parte de la izquierda ya va por el camino que nos señala el señor Alba. ¿Y que ha pasado? Pues que la izquierda se suicida. Ante el pasmo de las feministas de los países árabes que lo miran con rabia, dolor y la más alta incomprensión posible. A mí me recuerda mucho aquellos turistas europeos que, cuando venían a España durante el franquismo, al volver a sus países confortables decían a sus amigos: la gente está muy contenta; nadie te dice nada de malo de Franco.

Alba escribe: “En un mundo sin corazón, desnudadas de ’espíritu’, no es posible ni cambiar el mundo ni transformar estas condiciones sin negociar con los corazones y los espíritus”. ¿Y quien le ha dicho al señor Alba que la laicidad aspira a construir sociedades sin corazón? ¿Y dónde ha visto que las sociedades mandadas por todo tipo de ayatolás o miembros de la Conferencia Episcopal Española, se preocupen de los corazones y de los espíritus? Sólo con políticas laicas es posible la espiritualidad, laica, también está claro. Nos lo ha explicado muy bien Salvador Panikkar.

Cito unas cuantas feministas que, a mi parecer, tendrían que ser nuestro norte: la somalí, inicialmente socialista, Ayaan Hirsi (‘Mi vida, mi libertad’; en la versión original, ‘Yo acuso’), Chahdortt Djavann (‘Abajo el velo’), la feminista iraní que había militado en la Juventud Comunista, Azar Nafisi, la feminista tunecina Fawzia Zouari, la argelina feminista y socialista Marieme Hélie-Lucas, la marxista iraní Mina Ahadi, etc. ¿Con quién estamos, con este grupo de mujeres luchadoras, brillantes, optimistas o con los talibanes de extrema derecha como nuestros Roucos Varelas? Yo lo tengo claro, señor Alba. Quizás no se  da cuenta, pero estos argumentos lo que hacen es ayudar a todo tipo de integristas que a usted y a mí, si pudieran, nos eliminarían. ¿Por qué lo sé? Porque ya lo intentaron durante 40 años.