Category Archives: Diari de Girona

Susana Díaz i els joves

L any 1982 més del 70% dels joves va votar al partit socialista, a poc a poc van anar deixant de fer-ho. Al final dels governs de González no passaven del 25%. Cal recordar que la primera vaga general de 1985 contra Felipe González es va fer, entre altres coses, contra un contracte d´aprenentatge que el que feia era precaritzar el treball dels joves. Ja en aquells dies la major part d´investigadors socials deien que l´únic que s´aconseguia era fer entrar les polítiques neoliberals per les franges juvenils. Sabem que l´atur es vincula als cicles econòmics i no a les reformes laborals, que òbviament, no creen llocs de treball. Ara Susana Díaz ha fet, en la recta final de la campanya de les primàries, una oferta, se suposa, per atraure els joves. Es tracta de donar un crèdit fins a 24.000 euros als joves per tal que es puguin pagar els estudis universitaris. I es veu que la nit següent va dormir tan tranquil·la.

Un socialista de veritat, el que proposaria és que la universitat fos gratuïta, com a països bolivarians com Alemanya. O almenys dedicar una gran quantitat de diners a beques. A Catalunya ens van dir que augmentaven les matrícules universitàries un 66% i que, a canvi, posarien beques. Encara les estem esperant. I després els del PDeCAT no entenen per què no hi ha cap jove que els voti. A sobre ens deien que això és més progressista! I un be negre amb potes rosses. I els del PSOE no entenen com 5 milions de votants joves escullen Podem.

Bé, la Susana proposa el sistema dels EUA que ha fet aigües, ja que la major part de joves amb carrera comencen la seva vida laboral hipotecats fins al coll. És el problema de no llegir llibres. I després els mateixos es queixen que les joves no tinguin fills!

A Espanya els joves quan acaben la carrera tenen més feines que els fracassats escolars, però tampoc segures ni amb sous que permetin emancipar-se i molt menys tornar crèdits. Antigament les famílies consideraven una obligació que els pares, si podien paguessin la carrera als fills. Es va decidir que la societat ho feia per ells. Ara hi ha una generació de gent gran, que és tan, però que tan egoista, que no pensa pagar la carrera als fills i que vol que comencin l´aventura de viure hipotecats.

Hi ha gent que fa molt de temps que ha perdut el nord, el sud, l´est i l´oest. Què pretén la líder andalusa del PSOE? Que es mobilitzin els quatre joves que els queden amb una proposta tan idiota com aquesta? Susana Díaz, no sap qui els vota, qui els voldria votar, ni, òbviament, què es el socialisme.

No m’he fumat res, ho juro

Hi ha moments que sembla que t´hagis fumat coses d´a­questes vegetals. No porten calories però els mossos et poden detenir. Sento a la ràdio: «Cada vegada hi ha menys gent normal entre els independentistes». Començo a reflexionar-hi: deu ser veritat? Són anormals els indepes amb pedigrí? O també som anormals els que ens hi hem tornat des del 2010? De cop m´adono que qui ho diu és Xavier García Albiol. Ostres, ostres. El Xavier encara no ha descobert els miralls? Si s´hagués mirat en un d´ells diria coses com aquestes? Els que volen la unitat d´Espanya i que Catalunya no marxi, són normals o anormals? Deu ser com deia Carlo M. Cipolla al seu celebrat llibre Allegro ma non troppo: la proporció d´estúpids deu ser igual en ambdós grups.
Aquests darrers dies he descobert que al país del nord, a França, estan assajant una nova forma de democràcia. Però d´entrada a­nem a la primera volta, el guanyador va ser efectivament Emmanuel Macron amb 8,6 milions de votants, seguit de Marine Le Pen amb 7,6 milions de vots i de François Fillon amb 7,2 milions de vots. El quart Jean-Luc Mélenchon amb 7 milions i Benôit Hamon va rebre 2,3 milions de vots. Si Mélenchon i Hamon haguessin anat junts haurien quedat primers amb 9,3 milions de vots. És que l´esquerra quasi sempre fa ximpleries. Per què deu ser? Ens falta una neurona?
Però dèiem que a França hi ha una democràcia sensacional, els francesos han hagut d´escollir entre dues opcions, o bé una d´extrema dreta econòmica o bé una d´extrema dreta política. Sensacional! I 4 milions de vots en blanc o nuls. Un gran avís.

Encara estic sense refer-me que a França governi el que ha fet la reforma laboral més cruel dels darrers 50 anys i que no hi hagi alternativa. Les darreres notícies és que el primer ministre socialista fins fa quatre dies, Manuel Valls, ara diu que vol anar amb la dreta dels poders financers. Ja era hora! Català havia de ser! Manuel Valls, Emmanuel Macron i François Hollande han acabat amb el PSF. Són una mena de socialistes que volen que els aplaudeixin els de dretes per fer coses que empitjoren la vida d´aquells que els voten. Ja són ben rars! Potser que vagin a un psiquiatre. Valls s´atreveix a dir que el «PSF és mort». És clar que ho sap, ell ha estat un dels principals assassins del socialisme. Si aixequés el cap Jean Jaurés! Però no són les herbes les que m´enterboleixen la raó sinó la lectura dels di­aris. El director del Diari de Girona i els mossos d´esquadra poden estar tranquils. A més, al ser anticlerical, no tinc cap missal. És clar.

Monstres morbosos

Vivim uns moments de la història realment aclaparadors, jo ens ho va explicar Antonio Gramsci al llibre Passat i present: «La crisi consisteix justament en que el vell mor i el nou no pot néixer». I normalment se cita aquest tros de la frase, però aquesta continua: «i en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més diversos». Dels efectes morbosos en podríem dir tranquil·lament monstres. I d’aquests n’hi ha molts.

Diumenge hi haurà eleccions a França. El poble haurà de decidir entre un candidat d’extrema dreta i un candidat de dreta extrema. Qui és Emmanuel Macron? És l’home de la banca Rothschild & Cie al món de la política, sense dissimular. És la gent que vol reduir les pensions a França un 20% tot i que el sistema allí és un sistema sostenible. Una de les raons que ho sigui és que la taxa de natalitat al país veí és quasi el doble que la nostra. És que allí les dones són diferents? No. És que a França l’Estat ajuda molt que les dones tinguin fills i es reincorporin fàcilment a la feina. Per què doncs volen reduir les pensions? Per fer les empreses més competitives fent que paguin menys cotitzacions socials. Brillant! Els mitjans s’han convertit en fins. Al final Macron ha dit que ho deixa per d’aquí a cinc anys, però qui pot estar segur que aquest individu de la política postmoderna no ho aplicarà l’endemà utilitzant qualsevol excusa barata? I per què no negocia el programa amb Melenchon? Per què no fa cap gest cap a l’esquerra?

L’altra opció és el neofeixisme. Per cert, molt s’ha parlat del discurs plagiat de François Fillon per part de Marine Le Pen. Es diu que ha estat una estratègia electoral i bla, bla bla. La meva opinió és que són gent ruca que fan de la incultura un valor i és clar quan han d’escriure alguna cosa no en saben i les copien del primer que troben. Si tenen barra per tantes coses importants no en tindran per copiar un discurs?

Les opcions són entre dos personatges pertanyents a la classe alta, un postmodern i l’altre neofeixista. L’argument que n’hi ha un de pitjor és massa gastat. Aquest argument funciona des de 1970 i hi ha gent que se n’ha cansat, ha esperat a que els seus fills els facin avis. Com a Anglaterra o els EUA. L’única forma de batre aquests idees neoliberals fracassades pe tot arreu excepte pels comptes corrents en paradisos fiscals dels rics, és una esquerra laica i potent, amb polítics postmoderns no anem enlloc, la gent no se’n refia amb raó. Estic fart, a més, que quasi tots els mitjans de comunicació titllin Jean-Luc Melénchon de polític radical i d’extrema esquerra. Pot algú sincerament afirmar això quan va ser ministre de Lionel Jospin? Tinc sort que no soc francès. Però n’estic fart.

Per què hi ha tanta corrupció?

Aquests dies tenim una allau de notícies relacionades amb la corrupció, sobretot centrada molt especialment en el PP. Crec que hem sobrepassat el límit de saturació que estem en disposició de processar. De fet ja fa molts mesos, molts anys, que estem sobrepassats. Quan vaig veure que Luis Bárcenas tenia, només a Suïssa –ves a saber quants diners té en total– 47 milions d´euros, vaig pensar: això té unes dimensions colossals! Recordem que aquest presumpte senyor era ni més ni menys que el comptable del PP. Els càlculs que vaig fer van ser els següents. En primer lloc ho vaig comptar en pessetes, sí soc antic: 7.802.000.000. En segon lloc vaig fer el següent raonament. Aquest individu controlava els ingressos il·legals del PP i se´n quedava una part. Quina part devia ser? És impossible saber-ho, però no crec que es pogués quedar més del 10% de diners que ingressava el PP sense que algun superior no s´emprenyés. Per tant el que ingressava el PP en diner negre devia ser, almenys, 470 milions d´euros, és a dir 78.020.000.000 de pessetes. Ostres, Ostres, Ostres! Per tant hi havia moltes, però moltes empreses donant diners. No és estrany, era l´època de gran obres per tot arreu.
Però ara, amic lector, segueix-me en aquest raonament. Algú pot creure que tots aquests implicats podien fer aquestes activitats sense saber-ho José María Aznar i Mariano Rajoy? Qui podia negociar les obres i les comissions amb aquestes empreses que surten als sumaris? Tenim a més la prova del nou, les imatges que veiem de tots els implicats en aquestes diverses trames de corrupció del PP, són les de la macroboda de la filla d´Aznar.
El més sorprenent però és que el PSOE i Ciutadans en vistes a aquest espectacle dantesc continuïn mirant cap a una altra banda i d´alguna forma validant una situació insostenible des de qualsevol punt de vista moral.
I la darrera pregunta, per què passa això? La resposta per a mi és diàfana, si haguéssim tirat a terra la creu del Valle de los Caídos i ho haguéssim convertit en un monument a les atrocitats del franquisme amb un tracte similar als camps de concentració nazis, això no passaria. Fan el mateix, exactament que el que feien els franquistes. L´empresa que va construir el Valle de los Caídos era Huarte, que és ni més ni menys que la H de OHL l´empresa constructora que donava diners Ignacio González i al PP de Madrid. El llindar ètic que posem en la nostra mirada cap al passat és la que projectem cara al futur.

Relleu generacional mal fet

L’any 1977 fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques a Espanya ja hi havia una gran crisi en les organitzacions juvenils antifranquistes més combatives. L’anomenat desencant i el brutal efecte de les drogues dures havien delmat d’una forma brutal la seva militància. Aquí és va iniciar un cisma entre els joves i la política que encara dura. He trobat un interessant document del setembre de 1977 que pot il·lustrar-nos en part d’aquest complicat problema. Es tracta de l’acta de la reunió del Secretariat polític de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) i el Secretariat de Comitè Executiu del Partit Comunista de España. Hi assisteixen el secretari general de la UJCE, el terrassenc, Domènec Martínez i Josep Palau per la Joventut Comunista de Catalunya.

Domènec Martínez: en el moviment juvenil «observamos indicios de desmoralización».

Josep Palau: «… los jóvenes no llenaban los mítines, etc…, no compartían el ambiente de politización de masas que a nivel adulto se estaba produciendo».

Lucio Lobato: «…con esta discusión se me aparecen problemas que, he de reconocerlo, desconocía […] vemos que la juventud se siente defraudada…»

Santiago Carrillo: «Algunos camaradas hacen un juicio demasiado sumario sobre la juventud española, por ejemplo, cuando hablan sobre el desinterés de la juventud en la política. Yo pienso que una parte importante de la juventud está interesada en la política, una parte importante de la juventud participa en los partidos políticos, empezando por el nuestro (…) . Y durante la campaña electoral, yo observé gran cantidad de jóvenes en los actos en los que participé (…) . Una de las grandes demandas en los mítines electorales (…) era la del voto a los 18 años (…). Medir el grado de politización de la juventud no puede hacerse por el grado organizativo de la JC!».

O sigui que la culpa era d’aquells que vivien el problema! Simón Sánchez Montero planteja fer entre el PCE i la UJCE un «Simposium nacional de los comunistas sobre los problemas de la juventud española». Tots els de la UJCE hi estan d’acord i Pilar Bravo i Santiago Álvarez. Carrillo s’hi nega i no es fa, of course. Han passat els anys i al final el relleu generacional a l’esquerra es fa des de fora dels partits (tant del PSOE com d’IU). I això genera nous problemes. A Catalunya també.

El fantasma del soleturisme

Un fantasma que utilitzen els hiperventilats independentistes es l’adjectiu de soleturisme. Jordi  Solé Tura va lluitar en les èpoques més dures del franquisme mentre molts dels que el critiquen no van moure ni un dit. El seu llibre Catalanisme i revolució burgesa  ha generat tota mena d’opinions abrandades. La gent parla i escriu però quasi ningú se l’ha llegit. M’he repassat Catalanisme i revolució burgesa. Ha passat a la memòria col·lectiva d’un sector de persones que Solé Tura defensa que el catalanisme el crea la burgesia. Crec que hi ha un cert desconeixement conceptual. De fet el títol que va proposar inicialment era El pensament polític d’Enric Prat de la Riba, molt més adient a la temàtica que en realitat s’hi tracta. El cert és que els moderns nacionalismes neixen de les revolucions burgeses, aquí i  arreu. De totes maneres és veritat que en aquest aspecte el llibre Catalanisme? és confús. En tot cas no deixa de ser una tesi lateral, sense gaire importància. Si la gent de dretes es va emprenyar molt amb el llibre no ens enganyem, no va ser per això. S’hauria emprenyat Jordi Pujol o Josep Benet (un home en aquells moments d’UDC) per afirmar que el catalanisme és una cosa de la burgesia? Ara bé, el que fa Solé és analitzar el paper del catalanisme burgès i especialment la figura de Prat de la Riba i veure’n les seves contradiccions. Prat veu en els partits polítics un perill de divisió de Catalunya i  creu que la pàtria catalana la fa Déu, no els homes. Per Prat de la Riba, pel catalanisme conservador, la lluita de classes, els conflictes de classes, son contraris a la pàtria. Com ara, feu-vos indepes i després parlarem d’altres coses. El més criticable de les tesis de Solé Tura, és l’errònia conceptualització del federalisme republicà com a element petitburgès, un error propi d’una part del marxisme d’aquells dies i que va deixar sense fonaments el catalanisme popular de tradició obrera. De fet Pi i Margall entrava en la crítica als socialistes utòpics de Marx però Friedrich Engels, va rectificar més tard en el  prefaci al Manifest Comunista el considerar Pi i Margall com a socialista i mereix una atenció elogiosa  a la «Revolución en España»: «Entre los republicanos oficiales era Pi el único socialista, el único que vió la necesidad de fundar la República en los trabajadores». La tesi central de Solé és que planteja la necessitat que l’esquerra sigui capaç de construir una hegemonia en el camp del catalanisme. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». Acceptable fins i tot per la CUP. Joan Manuel Tresserras ho ha explicat a bastament. I si en comptes de construir barricades entre diferents sectors de l’esquerra, construïm ponts?

Un gran descobriment? No fotem!

Un equip internacional d’astrònoms ha publicat el que segons tots els analistes menys jo consideren un gran descobriment i ho han difós a la revista Nature. Han descobert set exoplanetes, cosa que vol dir que són planetes que no giren al voltant del Sol i per tant estan fora del Sistema Solar. Fan voltes al voltant d’una estrella ultrafreda –l’única bona descoberta, com us explicaré més tard– anomenada TRAPPIST que brilla mil vegades menys que el Sol i se situa a la Constel·lació d’Aquari. Segons la Wikipedia els que estan sota la influència d’aquesta constel·lació se’ls considera de caràcter inconformista, excèntric, molt independent i amb idees revolucionàries. Són dels comuns? Tenen una mida similar a la Terra i es troben a quaranta anys llum, els exoplanetes, no els comuns. O sigui, si hi viatgés, a la velocitat de la llum, quan hi arribés tindria 98 anys i en tornar 138. Potser en aquesta edat ja ens podrem jubilar, si ens deixen aquests neoliberals sortits de les nostres grans escoles de negocis: ESADE, IESE, EADA, etc. Que deuen fumar aquesta gent?

Diuen que formen un sistema per si mateixos. No entenc la mania de tanta gent, en teoria intel·ligent, a voler trobar vida fora del Sistema Solar. La NASA diu que la troballa és «sorprenent» i «extraordinària». Chris Copperwheat ens explica que tres d’aquests planetes tenen una temperatura que permet acollir aigua, és a dir entre zero i 100 graus, i que per tant fa que sigui «un sistema extraordinari i excitant en la recerca futura de vida». Jo no li veig la gràcia. Nosaltres aquí tenim mars i oceans i l’únic que fem és tirar-hi tota la merda que podem i acabar al més aviat possible amb tots els peixos i qualsevol rastre de vida que hi hagi. En fi. Per tal que hi hagi vida es veu que es necessiten, a banda d’una temperatura adequada, elements com metà, oxigen, etc.

No us vull aixafar la guitarra però no crec que mai ningú no descobreixi vida en un altre planeta i molts menys descobreixin vida intel·ligent. D’entrada això suposa pensar que a la Terra hi ha vida intel·ligent, cosa que desmenteix la lectura de qualsevol diari. I, si n’hi hagués en aquests exoplanetes, crec que el que farien és amagar-se de tots nosaltres. Us imagineu que ens miren i comencen a veure personatges com Urdangarin, Rajoy, Millet, Bàrcenas, etc. Què creieu que farien? A més a mi que m’avisin si algun dia a més de metà i oxigen hi troben The Macallan, el gel està assegurat perquè diu que l’estrella és ultrafreda, per tant els glaçons estan garantits.