Category Archives: Diari de Girona

Els jutges i «La manada»

Com tothom sap cinc cràpules van violar brutalment una noia de 18 anys el 7 de juliol de 2016 a Pamplona. Segons el fiscal la van rodejar, li van treure la roba interior, la van obligar a fer fel·lacions als cinc, i la van penetrar analment i vaginalment sense preservatiu. A més la van gravar i van fer fotografies amb el mòbil. El grup anomenat «La manada» va escriure després «follándonos a una los cinco» o «puta pasada de viaje». Els violadors són Jesús Escudero Domínguez, José Ángel Prenda Martínez, amb antecedents; Ángel Boza Florido, fitxat per diversos delictes; Alfonso Jesús Cabezuelo Entrena, amb antecedents i A.M.G. Entre ells un militar i un guàrdia civil. Heu vist les declaracions de la ministra de Defensa i de l´Interior sobre aquestes dues desferres humanes? No? Jo tampoc. Estic esgarrifat pel fet que la immensa majoria d´opinions i articles criticant l´actitud dels jutges de la Secció Segona de la Audiència de Navarra siguin de dones. I els homes no tenim res a dir? El tribunal està presidit per José Francisco Cobo i l´acompanyen els magistrats Ricardo González i Raquel Fernandino. Ja fa uns mesos, González, un carca sense ànima, volia deixar en llibertat els acusats. Aquest tribunal ha pres decisions incomprensibles i lamentables. Per una banda van decidir fer el judici a porta tancada per preservar la intimitat de la víctima, això és correcte, però també la dels violadors! No és una invenció, per protegir-los d´una «indeseada e indeseable exposición pública aireando aspectos relativos a su intimidad corporal y vida sexual». Protegir uns violadors? En quin món viuen aquests jutges? El tribunal no va deixar aportar com a prova els rastres que els violadors havien deixat els dies abans a les xarxes amb les seves intencions de cometre violacions. Per què? No ho sabem. Però el que ha desfermat totes les protestes és acceptar com a prova la feina d´un detectiu contractat pels violadors sobre les activitats de la noia després de la violació. Aquests tres jutges s´han begut el poc enteniment que els queda? Només acceptar que es pot posar un detectiu darrere d´una dona violada ja em sembla motiu de delicte, però acceptar que busquin a les xarxes per veure què fa i acceptar-ho com a prova em sembla delirant. Aquests jutges els haurien d´inhabilitar i posar-los en mans d´un psiquiatre. Demostren no saber res de res de la condició humana ni del patiment. Quan una persona ha rebut una agressió tan brutal, com es pot defensar? Què ha de fer? Hi pot haver alguna activitat de la noia després de la violació que exoneri els salvatges? Tenir humanisme i educació emocional hauria de ser imprescindible per fer de jutge. Independentment de la sentència han fet un mal irreparable a totes les dones i tots els homes. Algú els hauria de sancionar.

Anuncis

La banalització immoral de la presó

Després que el govern del PP empresoni els seus adversaris polítics i governi Catalunya amb un 8% de vots, una cosa que passarà als annals de la democràcia mundial, s’ha generat un gran debat sobre si vivim en una democràcia i sobre si el que estem vivint és franquisme. Es critica també dient que s’està banalitzant la presó i l’exili. Que cal un respecte per a aquells que al llarg de la història van ser empresonats o van escollir el camí de l’exili. Fa dies que reflexiono sobre aquesta qüestió. El franquisme apallissava als carrers amb els antiavalots, apallissava i torturava a les presons sense pietat i empresonava la gent, en la darrera etapa, a partir del Tribunal de Orden Público –ara Audiència Nacional. El franquisme era efectivament molt més bèstia.

Però analitzem primer el tema de l’exili. Què deia el franquisme dels militants comunistes que s’exiliaven? Que eren uns covards. Què es deia dels comunistes que estaven a la presó? Que s’ho havien buscat. A la meitat del govern de Catalunya que avui està a Brussel·les, què li passaria si tornés a Catalunya? Que seria empresonat com l’altra meitat del govern. En podem estar ben segurs. Per quina raó haurien d’entregar-se? Sincerament no en sé cap. Què faries tu?

Anem a analitzar els que estan a la presó. Estar a la presó no és cap broma. És veritat com deia Henry David Thoreau que és un honor anar a la presó quan és per una injustícia, ara bé, l’experiència es duríssima. Ho és, a més, per a la família. M’ho va fer notar ja als primers dies una persona gran i eminent que és fill de pres del POUM. Em deia que per a les dones, fills i amics dels presos és una experiència traumàtica que els durarà tota la vida. Crec que la presó i l’exili dels independentistes és una gran injustícia i que tots aquells que hi treuen ferro el que estan fent és banalitzant una situació immoral. Només deshumanitzant l’adversari es pot pensar que la presó per raons polítiques és poca cosa. Si en una república catalana anés a la presó Inés Arrimadas o Miquel Iceta, jo sortiria al carrer i escriuria articles dient que és una injustícia i el que segur és que no banalitzaria el fet que, insisteixo, per raons polítiques, persones estiguin privades de llibertat. És potser la indecència més absoluta. Tant li costa, a la gent, posar-se en el lloc del seu adversari polític?

És cert que tothom haurà de fer-se una autocrítica però no es pot posar al mateix sac qui està a la presó amb qui els empresona. I què voleu que us digui, com escriu el sevillà catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo tot això   «apesta a franquismo».

Aquest article té una coda. És aquesta.

PD A vegades passen coses màgiques. En l’article faig referència a un amic, en Josep Simó Deu, que és qui em va fer un comentari sobre el patiment dels fills i de les dones del Jordi Cuixart i Jordi Sánchez que va donar lloc a l’article que heu llegit. En Simó té 82 anys, amb el que vaig a excursió un cop per setmana i és fill d’un militant del POUM.  Per això sap de què parla. Al llegir l’article, jo no l’havia avisat, em va enviar un mail on em deia “De ben segur la meva mare l’hi hauria agradat molt llegir el teu emotiu article. L’exili i la presó només ho poden comprendre els qui l’han viscut de ben a prop”. I m’adjunta aquesta foto

feta al “Auberge d’Accueil” per refugiats espanyols de  Poitiers. France. La seva mare era Maria Deu Laspala de 28 anys, la dona de la dreta i ell el nen més petit de 4 anys. No es van poder reunir fins dos anys després amb l’espòs i pare Ricard Simó.

Acabava el mail així “Salut i llibertat. Vive la France.”

Això tindrà conseqüències o què es creuen!

Estat espanyol, trenca les regles del joc i humilia al poble de Catalunya que havia fet les coses amb totes les garanties i procediments constitucionals i liquida l’estatut el 2010. Ho dirigia, recordem-ho, dos socialistes Pasqual Maragall i José Montilla. El PSC hauria de ser el partit més dolgut. Tot va començar sota el seu lideratge.

Imaginem que en compte de manifestar-nos durant set anys, ens rendim. És a dir els catalans, passen olímpicament de la retallada d’un TC copat per gent del PP, algun fins i tot havia format part del Tribunal de Orden Público. Us imagineu al Tribunal Constitucional alemany que hi posessin un individu de les SS? Bé, imaginem que passa això: el poble de Catalunya no li fa ni fred ni calor. La gent, tothom, passa olímpicament.

Això seria senyal de què? Seria senyal d’un poble monàrquic, menor d’edat, masoquista i mesell. Monàrquic, és a dir un poble idiota que creu que Déu ha escollit una família per regir els destins d’un país. Menor d’edat perquè creu que no pot escollir els seus representant polítics. Masoquista perquè li agrada ser subjugat per la repressió i les hòsties. I mesell perquè prefereix que les decisions sobre el seu país es prenguin des de fora.

Sort n’hi ha hagut de la reacció de la ciutadania. Denota que al llarg d’aquests anys de democràcia alguna cosa s’ha fet bé. Hi ha diverses generacions educades en democràcia que creuen en la llibertat i en la possibilitat de proposar projectes polítics i dur-les a terme.

Hi ha molta gent que diu des de fa molt de temps que el pitjor error de l’independentisme es haver despertat la bestia del nacionalisme espanyol. Bé, trobo una afirmació immoral. Em primer lloc perquè si algú ha despertat alguna cosa és perquè aquesta existia. Després de 40 anys de democràcia encara hi ha franquistes per tot arreu controlant i vigilant la democràcia? Molt bé! Això és el fracàs de la democràcia espanyola. I en segon lloc, què s’espera que facin els republicans de tota mena i condició, callar per sempre més?

Què diferencia una dictadura d’una democràcia? Que hi ha lleis? No. Què hi ha jutges i tribunals? No. En una dictadura hi ha lleis i jutges. Que les diferencies polítiques no es resolen empresonant els dissidents. Quan els jutges d’extrema dreta com Carmen Lamela actuen saltant-se l’estat de dret i humilien els representants escollits pel poble ens estan humiliant a tots. Ni van escoltar els advocats defensors, volien posar-los a presons diferents com els etarres, van deixar que els insultessin i els van enmanillar. Això tindrà conseqüències. O què es creuen?

La FAES ha triomfat, de moment

 

(Escrit abans de la detenció del govern)

Els darrers dies força articulistes com Josep Ramoneda o Màrius Carol han començat a dir que Carles Puigdemont s’ha equivocat. Argumenten a la curta, han perdut la visió llarga. El que més m’emprenya és que consideren que Mariano Rajoy guanya la partida per la seva intel·ligència política. No fotem, ha creat la crisi més gran de la democràcia! Si analitzem només qui té més poder, la cosa està clara. L’Estat aixafarà a qualsevol que proposi la independència o la república. El que ens haurien de dir és: en un sistema democràtic si no et deixen defensar les teves idees democràtiques, què cal fer? Potser el que en realitat proposen és la rendició; així no hi ha problemes. De fet Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica « la pedagogía del ‘millón de muertos’, cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cual es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería». Així, el que es busca és: acollonim tothom a veure si posen seny i voten el que cal votar. I si tot surt igual, què faran? Per cert no he vist immoralitat més gran com aquesta: 900 morts en el conflicte del País Basc i no van aplicar el 155.

Cal explicar a la gent que les manifestacions que el poble català ha fet durant set anys en un país democràtic haurien d’haver servit perquè els governants de Madrid s’adonessin que el TC havia humiliat un poble. I haurien fet alguna cosa. Podeu pensar: també hi ha ara manifestacions del nacionalisme espanyol a Barcelona. És clar. A algú li estranya? Hi ha molta gent que vol pertànyer a Espanya. Aquest no és cap problema. La qüestió és, ho podrem resoldre pacíficament sense 10.000 policies i sense gent a les presons?

Que ningú es plantegi què hauria passat si el president de la Generalitat hagués fet això o allò. Ja els ho dic: ens haurien aplicat igualment l’article 155. Aquesta és una idea de la FAES (Falange Española?) i de José María Aznar de fa molts anys, de fet des de de1978. Aznar ja publicava articles contra la Constitució per la referència a l’estat de les autonomies. Ara, per fi, ho ha aconseguit. El problema és que s’hi hagi sumat el PSOE. I potser el més xocant és que Josep Borrell faci de portaveu dels poders fàctics. Aquests el van fer dimitir ignominiosament quan estava a punt d’aconseguir ser president espanyol. Preferien Aznar, es clar. Un jacobí monàrquic favorable a un rei d’extrema dreta. Ostres quines coses. Seguim els clàssics. D’ Antonio Gramsci una idea d’una tribu zulú: «És millor avançar i morir, que detenir-se i morir».

Ara sí estem fracturats

Estic una mica fart que es digui que a Catalunya o a Espanya hi ha una fractura degut al debat sobre la independència de Catalunya. Anem a pams, quan, per exemple, José Mª Aznar i Felipe González diuen que això passa a Catalunya, en realitat què volen dir? Volen dir que si els independentistes expressen políticament el que pensen a les institucions, trencaran les regles del joc, amb tot el que tinguin a l’abast. És més, toleren que hi hagi indepes, però que callin. Gaire demòcrates no demostren ser. Mentre els independentistes eren un 13% l’any 2006, ningú deia que hi havia fractura. Ara que n’hi ha un 50% (o un 47% o un 52%), ara hi ha fractura. Podria sortir altra gent dient que els que volen pertànyer a Espanya haurien de callar i així no hi hauria fractura. Quina ximpleria!

Si la gent no se sap comportar a casa, a la feina o amb els amics com a demòcrates, vol dir que hem de fer-nos una gran autocrítica, hem estat més educats a envestir que a conviure. Passi el que passi a Catalunya hi haurà gent amb afinitat amb Espanya i gent que se’n vol allunyar. Aquests dies s’estan creant molts de la segona opció. O sigui que paciència i no siguem estúpids.

No sabíem què passaria si a Catalunya es declarés la república, ara ja ho sabem: 10.000 policies i guàrdies civils, càrregues per fer por, gent detinguda i empresonada com si fossin narcotraficants, jutges i fiscals com si fossin hooligans del PP, una Audiència Nacional actuant com el Tribunal de Orden Público i empreses que en comptes de conciliar es dediquen a fer política: editorials, bancs, caves, empreses de fuets, etc. Tinc la sensació que hem estat capaços en aquests darrers 40 anys de millorar com mai els aspectes materials dels nostres pobles i ciutats, però pel que estic veient no estic gaire segur d’haver recuperar els valors republicans a Espanya.

La tolerància en democràcia té un límit i és que una opció empresoni els de l’altra opció. I que els minoritaris en una nació governin per la força dels canons. El PP representa a Catalunya el 6,3% del cens i ara el president de la Generalitat serà Mariano Rajoy. I d’això n’hem de dir democràcia? Això és una dictadura. Això sí que és una fractura. Qui es va saltar les regles del joc democràtic és el PP i el Tribunal Constitucional. I ara el PP, el PSOE, Ciutadans i Felip de Borbó, un polític d’extrema dreta que ningú ha votat. Sospitosament els monàrquics reclamen eleccions a Catalunya sabent que tornarien a perdre. Volen il·legalitzar el Pdecat, ERC i CUP. Jo no les convocaria per si de cas. La unitat d’Espanya no es un principi constitucional, és una religió. Siguem heretges!

 

Un pacte sinal·lagmàtic?

Torna el franquisme. No és democràtic un país on als dissidents se’ls empresona. No és democràtic un país on el govern controla tot el poder judicial. No és democràtic un país on s’amenaça milions de ciutadans d’actuar amb violència perquè deixin de reclamar. No és democràtic un país on tornen a existir organitzacions clandestines democràtiques.

Els catalans estem acostumats al llarg de la història a firmar acords sota amenaces. Per això vull reivindicar un concepte de Pi i Margall que avui és revolucionari: el «pacte sinal·lagmàtic». El sentit que li donaven els republicans federals al segle XIX era el d’establir un acord entre iguals, lliure de coaccions i d’intromissió de la força. És un concepte que entronca amb la capacitat confederal de la Corona d’Aragó i del tipus de relació que s’establia amb el rei que abans d’iniciar unes Corts, calia que jurés les constitucions. Una cosa, que ni ara sap fer Felip VI. Segons Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional a la Universitat de Sevilla, el Rei amb el seu famós discurs s’ha saltat la Constitució. Quan es va posar el nom de Felip, ja havíem d’haver sospitat. Mira que hi ha noms a triar!

Bé, el més semblant a un pacte sinal·lagmàtic no va ser l’elaboració de la Constitució, ja que hi havia els canons apuntant els legisladors. Al meu parer va ser en l’intent de reforma de l’Estatut. Havien passat 25 anys i Pasqual Maragall va creure que era l’hora de plantejar un acord democràtic lliure de coaccions. Doncs l’estat s’hi va negar, allò que les urnes els havien negat ho van aconseguir amb el control de jutges, fiscals i el Tribunal Constitucional. Cal recordar que tot va començar quan van voler liquidar Pasqual Maragall, i la bomba final va esclatar quan el TC va humiliar el poble de Catalunya, essent President de la Generalitat una persona nascuda a Còrdova, el socialista José Montilla, que hores d’ara hauria de ser el català més enfadat. En el seu mandat el TC va fer un cop d’estat contra la constitució espanyola, en expressió del citat Pérez Royo.

Estem veient com ha existit una continuïtat massa evident entre el franquisme i el règim constitucional. La Brigada Aranzadi i els poders de l’estat es neguen a fer un acord sinal·lagmàtic amb Catalunya, volen imposar la seva voluntat. Ara ho sabem, s’han tret la careta. Però han comès un error, passi el que passi, Catalunya ho sap i ja no buscarà un pacte sinó proclamar una república per sortir-ne.

CeC i CUP al govern ja!

Vivim temps molt complicats. Carles Puigdemont va fer un dríbling complicat dimarts, crec que cal entendre´l com una mà estesa al diàleg. El govern de Madrid en comptes d´acceptar que la política està en els detalls i d´acceptar el repte de parlar, exigeix que el govern de la Generalitat i el seu president s´humiliïn. Ens plantegen a més una reforma constitucional, anunciada pel líder de l´oposició –una cosa ben estranya–, fent una comissió de diàleg i estudi de la situació a Catalunya, que desemboqui en una subcomissió de la comissió constitucional. No us enganyo, és així. L´estatut elaborat pel Parlament de Catalunya va passar abans d´anar al ple, per quina comissió? Per la comissió constitucional! Allí li van passar el ribot, després al ple, després el referèndum i a la fi un tribunal amb un jutge del Tribunal de Orden Público, el que jutjava antifranquistes, van fer un cop d´estat i es van carregar la Constitució espanyola i la confiança de la immensa majoria de catalans.
El Govern espanyol no vol negociar, no està en el seu ADN, la unitat d´Espanya i per tant la independència de Catalunya no es poden discutir i la república no es pot plantejar. Ni catalana ni espanyola. Per tant ens aplicaran el 155. I això vol dir trencar les regles de joc de la llibertat. Ens situem abans del retorn de Tarradellas. Catalunya en Comú i la CUP cal que entrin el govern per defensar en primera línia les nostres institucions. No han portat 10.000 policies i guàrdies civils perquè es passegin. Fer anar a declarar a l´Audiència Nacional dues vegades Trapero, Sànchez i Cuixart és una humiliació insuportable. Què era l´Audiència Nacional el 4 de gener de 1977, abans de les primeres eleccions democràtiques? Ni més ni menys que el Tribunal de Orden Público. Entesos.
Estem al novembre de 1905 quan es va produir l´assalt dels militars a la revista el Cu-cut i l´aplicació de la llei de jurisdiccions (una mena d´article 155). Es va fer la Solidaritat Catalana, amb carlins, la Lliga i republicans catalanistes. O abans d´octubre de 1934. Què deia Andreu Nin, el gran intel·lectual marxista del moment? «Sostenir activament el moviment d´emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d´atac per part de la reacció.» Tots començarem a tenir amics detinguts i empresonats, o nosaltres mateixos. No es pot esperar ni un minut més. No veig més sortida que tornar a fer una Solidaritat Catalana o un Front d´Esquerres. És qüestió d´hores. Vull veure Quim Arrufat conseller d´interior i Xavier Domènech de Salut. Més inversemblant era que hi hagués consellers com Joan Porqueres o Diego Abad de Santillán de la CNT o Andreu Nin del POUM.