Category Archives: Diari de Girona

Hi ha massa canals de televisió

Hi havia uns temps on només tenies un canal, TVE, després dos, una cosa que es deia UHF i més tard tres, TV3. I de cop televisions privades en teníem dues més, en total cinc. És un número raonable de possibilitats d’escollir. Tot d’una tothom es va tornar boig i van aparèixer televisions per tot arreu. Ara, amb el cable, en tens centenars.

Hi estic totalment en contra. Només per saber què fan en cada lloc necessites una estona, multiplicat per 300, el resultat és que un cop has fet tota la ronda, has d’anar a dormir. A més a mi m’estressa.

Han inventat una cosa que pots veure qualsevol programa dels darrers dies. Això encara m’estressa més. Abans si arribaves tard a casa i no podies veure un programa no t’ho plantejaves, mala sort. Ara no, ara pots veure milers de programes emesos a qualsevol hora del dia i de la nit en els 300 canals. Un malson.

A més la immensa majoria de l’oferta televisiva és una porqueria, només mirant els títols dels programes ja t’adones de l’elevat nivell de neurones que es poden destruir. Posaré alguns exemples: Acuarios XXL, Sonidos relajantes, Resacón en Las Vegas, El gato al agua, Santo Rosario, Superpoli de centro comercial, Pesca Mar con Dani Salas, México y España, solidarios con el toro, Los arquitectos alienígenas, Mi boda perfecta, Bollería de siempre, Qué le pasa a mi cocina, etc. Crec que si en mires deu el cap t’explota.

Ja sé què estareu pensant «Home també fan programes de documentals molt bons i informatius». La resposta és fàcil: com millor és el programa pitjor, més nociu és per la nostra salut mental. Això ja ho va dir fa anys Neil Postman al seu llibre Divertim-nos fins a morir. Discurs públic a l’època del Show Business. Els catalans i les catalanes veiem una mitjana de tres hores i mitja la televisió. Uns pesats, deveu estar pensant: «Ara la gent jove ja no mira la televisió, mira pantalles d’internet». Bé la mitjana d’hores en què els joves miren pantalles és de cinc al dia. I què us penseu que veuen? Documentals? Llegeixen llibres en línia? No. Miren cotxes, motos i porno. Ja hi ha gent que dedica més temps a mirar pantalles per fer contents Telefònica i Bill Gates que a dormir o treballar.

I després a les enquestes diuen que no tenen temps de llegir, ni d’estar amb els fills, ni amb la parella. Mentre estem mirant canals o maquinetes tontes deixes de fer el que en realitat t’interessa. La vida passa mentre veiem programes de televisió que ens impedeixen estimar.

Anuncis

No m’agrada escollir

El capitalisme es fonamenta en diverses idees totes elles molt ximples. Una és que el sistema capitalista ofereix possibilitats infinites a la gent per consumir. La segona, encara més ximple, és que nosaltres sabem escollir el que més ens convé. Només la gent que té patologies empàtiques i que, per tant, no coneix gens la ment i els sentiments dels humans, pot discórrer d’aquesta forma. Desconeixen totalment la qualitat que ens fa humans i és la possibilitat il·limitada d’equivocar-nos en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. Ara per fi hi ha economistes que han estudiat aquest fenòmens i ens diuen que quan tenim massa opcions el que ens passa és que ens estressem. Fins i tot els donen el premi Nobel.

Avui ens centrarem en els restaurants i les possibilitats que ens ofereixen. Per anar a dinar a mi el que m’agrada són els menús de tres plats de primer i tres de segon. No has de pensar massa, descartes els que no t’agraden i et quedes amb els menys dolents. El fotut és quan et donen a escollir entre deu primers i deu segons. O pitjor aquells que fan combinacions de tota mena de pastes, pizzes, acompanyaments i salses. Em poso nerviós i el resultat sempre és el mateix, quan porten els plats sempre prefereixo el de l’acompanyant, que òbviament sap escollir millor que jo, excepte la companyia.

Estareu pensant: aquest paio no li agrada anar a menjar a restaurants bons. Us equivoqueu. De fet, com sempre, començant pel fet que esteu llegint aquest article en comptes de fer una cosa més interessant. Als restaurants bons, des de fa molt de temps, s’han inventat els menús de degustació. Els de la guia Michelin han fet molt de mal. Tothom tria el menú de degustació. La raó és que els xefs consideren que si has d’escollir els plats, t’equivocaràs i per tant ja te’ls escullen ells. De fet fins i tot t’envien un sommelier per la mateixa raó. Pensen: a veure si els fotem un sopar de collons, aquests soques es fotran un vi que no lliga. I la gent fa el que li diu el sommelier sense cap mania.

No ho sabeu però tot això està inspirat en els restaurants de l’antiga URSS, on només tenien un plat, era obligatori i si no el volies et portaven directament a Sibèria en un camp de reeducació. El mateix que passa ara. Imagineu que per un moment em passa pel cap criticar El Celler de Can Roca, em detindran els Mossos d’Esquadra i el jutge Llarena em posarà a la garjola indefinidament, això si no decideix aplicar-me la pena de mort.

Ben pensat és una contradicció que els millors restaurants estiguin en una guia que es diu Michelin perquè si vas molt a aquests restaurants de michelins no en tindràs cap. T’ho asseguro.

Barcelona 1972, Barcelona 2018

Quan a Catalunya hom parla que «abans» hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Però en els darrers temps hi ha gent que s’entesta a repetir-nos que era molt millor la Barcelona de 1972 que no pas la d’ara. Ho afirma Mario Vargas Llosa que va viure una temporada a Barcelona de 1970 a 1974. Segons el premi Nobel de Literatura aquesta ciutat –i el país– era molt cosmopolita, oberta i cultivada en aquells dies que no pas ara. Ho ha repetit mil vegades i, francament, n’estic fins al capdamunt. Si digués que la Barcelona de 1931, per exemple, era molt millor, en podríem parlar, però la Barcelona de 1972? Ho diu de veritat el marit de la María Isabel Preysler? Per cert, una dona que era amiga de la filla del feixista Francisco Franco i que era tan feixista com el seu pare. Fins i tot fa unes setmanes va anar al seu funeral. Tothom s’ajunta amb qui vol, és clar. Això sí que és modernitat, cultura i civilitat!

Bé, la Barcelona que tant enyora Vargas era una ciutat bruta, en blanc i negre, amb predomini aclaparador dels grisos. On es torturava a la comissaria de policia de Via Laietana. On no hi havia democràcia, ni llibertat ni cap respecte per les llibertats individuals o col·lectives. Molt maco! On els nens no tenien escola, els iaios no tenien pensió, la gent no tenia sanitat pública digna d’aquest nom, on la policia entrava als convents i a les universitats a detenir gent.

L’any 1987 Vargas es va presentar a les eleccions presidencials al Perú. Òbviament va perdre, la gent va preferir votar un corrupte. En tota la campanya electoral no el vam escoltar pas dient que Perú tornés al regne d’Espanya, després d’independitzar-se’n entre 1821 i 1824. En canvi dona lliçons als catalans dient que només es pot ser «lliure i igual» –igual a què?– essent espanyol. Molt bonic!

Qualsevol element de modernitat i de civilitat que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai Barcelona ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer, és evident, no hem arribat a la fi de la història. Però si es volen defensar idees raonables, per exemple que cal pertànyer a Espanya, cal fer-ho amb arguments que no insultin la intel·ligència i que sobretot no apel·lin a un passat amb dictadura i que qui ho defensi no es relacioni amb personatges sinistres de la dictadura. Realment fan por.

 

«Parar, templar y mandar»

Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l’exili. Ho va escriure l’any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se’n tornaria a l’exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d’aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l’any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d’esquerres.

L’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L’argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l’arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem.

Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s’han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d’una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l’Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l’any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d’un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s’ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l’Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l’esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia el torero Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar

Superar el dia de la marmota

De tant en tant és interessant i necessari mirar enrere per tal de tenir perspectiva. Convé tenir dibuixats diferents escenaris de cara al futur i per aquesta raó veure el passat i extreure’n ensenyances pot ser útil. O no, depèn de com es miri. També pot servir per deprimir-nos.

A finals de l’any 1918 a la Mancomunitat de Catalunya i als parlamentaris catalans a Madrid se’ls encomana que redactin unes Bases per a l’Autonomia, es tracta d’una mena de protoestatut. És molt interessant per dues raons. Per una banda, en comptes de definir les competències del poder regional detalla les competències exclusives del Govern central, que les fixa en onze. Tota la resta són competència del poder regional. I en segon lloc el tenen llest en deu dies! Es tractava de fer « la futura constitución que se diera al pueblo catalán». Serà la base de l’estatut de Núria.

La reacció no es fa esperar, el 9 de desembre de 1918 es fa a Madrid una manifestació amb 120.000 persones contra el projecte català. I amenacen de fer boicot als productes catalans!

L’any següent, el 1919, Francesc Layret demana a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autodeterminació. El 18 de febrer de 1919 els diputats catalans fan una proposició al Congrés dels Diputats per tal que es pugui fer un referèndum a Catalunya sobre si volem un estatut.

És xocant, a vegades quan mirem enrere ens adonem que hi ha camins que ja els hem fet mil vegades. Tots ells amb els resultats que ja coneixem. En general han acabat molt malament.

No sé què ens depararà el futur, però caldria assajar una idea que és la del pacte sinal·lagmàtic. Aquesta expressió encunyada pel republicanisme federal i en concret per Pi i Margall, vol dir que cal un pacte entre Catalunya i Espanya, que parteixi de la voluntat sense que hi hagi coaccions. I que, és clar, vagi de baix a dalt. Sense excloure que si és de separació, és de separació. De fet aquesta ja era la idea del projecte de Constitució per a Catalunya elaborada pels republicans federals l’any 1883.

Sembla mentida, però, que mirant enrere veiem com els intents han estat de tot tipus i encapçalats per tot tipus de gent. Tenim ara dos reptes essencials, recuperar les nostres institucions i donar-nos un respir per pensar. Si tants esforços han estat bandejats, caldrà extremar la intel·ligència col·lectiva. O no.

Bon any 2019!

Walter Benjamin va escriure fa anys: «mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement». Exactament el que ens passa ara. Uns actuen al límit del terreny de Finisterrae. Un determinat catalanisme sempre havia parlat però que mai havia anat més enllà quan hi havia perills. Per altra banda, uns altres han estat acostumats que sempre se’ls fes cas. Actuen en negatiu, hostien, amenacen, intervenen sense mandat popular i com que no els agrada el mandat popular convoquen fraudulentament unes eleccions –no les pot convocar el Govern espanyol amb 155 o sense– i sense garanties democràtiques –amb líders a l’exili o la presó–. El resultat era d’esperar: el poble vol el mateix que fa dos mesos.

Vaig fer mítings amb el PSUC a favor de la constitució. Mai havia pensat que amb aquesta Constitució es podia empresonar persones per raons ideològiques. De fet també vaig anar a moltes manifestacions demanant l’amnistia i mai vaig pensar que la demanava pels feixistes que torturaven. Com sembla obvi m’he equivocat. L’historiador francès Marc Bloch, just abans d’entrar a la resistència, i poc abans de morir ell mateix en mans de la Gestapo, va escriure: «Haurem de pensar que la història ens ha enganyat». Com a militant antifranquista hi ha un espai que m’hi reconec.

Ara els que no saben perdre han creat la idea infantil de la Tabàrnia, es tracta de trencar Catalunya en dos, José María Aznar ja ho va anunciar. Ni el feixista Francisco Franco es va atrevir a una ximpleria tan delirant. L’han superat. De fet hi ha un precedent, l’any 1913 l’avi del geni d’extrema dreta que tenim per rei, Alfonso XIII, proposa Francisco Cambó: «Hagan una mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca». Ja sé que pensareu que m’ho he inventat, com si fos una innocentada amb retard. Ho ha escrit Borja de Riquer al llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político.

En fi, cal recuperar la serenitat: Els militants antifranquistes ens vam acostumar a debatre amb serenitat mentre teníem militants empresonats. Ara cal fer el mateix. Però no podem actuar com si fos normal. Cal trobar les maneres per combatre aquesta deriva cap a l’extrema dreta d’Espanya que ha començat a Catalunya. Cal pensar què fer a Catalunya però també què fer en la política espanyola. Les batalles s’han de donar als frames adequats. Bon any 2019. Què passa? Mpuntorajoy us va desitjar bon 2016, és clar.

I ara què?

Porres, exili, presó, article 155, amenaces generals, amenaces de les empreses catalanes, amenaces de tota mena. Convocatòria electoral sense seguir els camins de la Constitució espanyola, ni l’Estatut i diners molts diners. Han deixat el país plens de papers taronja.

I tot plegat per a res. El resultat electoral ens diu que tot ha quedat igual. Si JxC i ERC haguessin anat junts com fa dos anys, els taronges tampoc haurien guanyat. O sigui no ens fem trampes al solitari. El PSC i comuns han quedat si fa no fa iguals. La CUP ha baixat a la meitat dels que fa dos anys volien votar ERC però no Artur Mas. Res de nou. La notícia a remarcar ha estat la brutal pallissa que Cs ha clavat al PP. O sigui que després de tanta brutalitat policial i judicial, José Maria Aznar amb el seu amic Albert Rivera han guanyat Mariano Rajoy. Impressionant!

La Brigada Aranzadi, el rovell de l’ou de l’Estat, estan en estat de xoc. Encara no se’n saben avenir que no hagi funcionat l’amenaça i la por. Han guanyat els indepes!

Anem a analitzar-ho des del seu punt de vista. Creien que amenaçant, empresonant, enviant a l’exili al president i intervenint la Generalitat, els catalans que estàvem abduïts i manipulats per dirigents sensacionals i mitjans de comunicació partidistes, ens adonaríem del nostre error i aniríem a votar a aquells que ens han fet patir els dos darrers mesos! Excels plantejament polític! Anant més enllà, els catalans som tan ximples que després que ens hagin estat a punt d’obrir-nos el cap amb les porres ara decidiríem votar els que els han enviat! Brillant!

Una de les crítiques que es pot fer a l’independentisme és que creien ingènuament que l’Estat espanyol pactaria en un moment o altre. Ara bé, no em direu que no és de política màgica creure que tractant als catalans amb aquesta mala fe, votaríem altra cosa. O bé també estan dotats de polítiques màgiques o directament s’han fotut LSD. Ara s’han despertat i tot queda igual. Què es pensaven?

Des que el Tribunal Constitucional va cometre la seva sentència a iniciativa del PP, hi ha un greu problema. El cor de l’Estat espanyol i els seus mitjans de comunicació ho van ignorar fins l’estranya proclamació de la república al Parlament. Qualsevol observador mínimament intel·ligent hauria fet alguna cosa abans, quan era fàcil arreglar-ho. Tenen la força, molta força, és veritat però de mà esquerra i intel·ligència política, zero. Les esquerres –ERC, CeC-Podem, PSC i CUP– haurien de reflexionar sobre el fet que uns pijos amb aires joseantonians i finançats per l’IBEX 35 siguin votats al cinturó industrial per gent treballadora. Amén.