Category Archives: Diari de Girona

La burgesia, Catalunya i el procés

Hi ha un determinat corrent de l’esquerra que considera que el catalanisme és una qüestió de la burgesia. I que, per tant, no hauria d’afectar ningú de l’esquerra. A vegades citen Jordi Solé Tura i el seu llibre Catalanisme i revolució burgesa quan en realitat és un assaig sobre El pensament polític d’Enric Prat de la Riba. I per si no queda prou clar: planteja passar «de la nació burgesa a la nació socialista». És en el que, al meu parer, estem ara precisament. Bé, doncs, passem de la història a l’actualitat. Hem vist que quan s’ha despertat un gran sentiment de país a partir de l’any 2010 qui més en contra s’hi ha declarat ha estat la gran burgesia catalana, representada pel Banc de Sabadell, CaixaBank i les més arnades institucions burgeses com el Círculo Ecuestre i el Foment del Treball Nacional. Per cert, curiós nom aquest de gent que treballar, el que és treballar, no ho han fet mai. Sembla bastant clar doncs que la burgesia de veritat de Catalunya no està a favor d’exercir el dret a l’autodeterminació. Ho entenc, es comença decidint com regir els destins de Catalunya i s’acaba volent decidir com regir l’empresa on treballes. Els nobles i després la burgesia sempre han fet el mateix, al moment de la veritat s’han posat d’acord amb els oligarques de la capital del regne: el 1713 firmen el vergonyós conveni de l’Hospitalet, l’any 1902 durant la vaga general demanen el suport de l’exèrcit i organitzen una repressió despietada, el mateix faran l’any 1909, l’any 1923 saludant efusivament el cop d’estat de Primo de Rivera i no parlem ja de 1936 quan els burgesos van a Burgos a posar-se al costat de Franco. Doncs ara estan fent el mateix. A Portugal, en canvi no ha estat així, seria llarg d’explicar. Per què es continua dient que el que passa a Catalunya es cosa de burgesos?

Ara a les restes de CiU poc a poc se’n van anant alguns dirigents, no havien pensat que per aconseguir la independència calia jugar-se el càrrec, el patrimoni i probablement la llibertat. Sembla que no han llegit cap llibre sobre la història del nostre país, si n’haguessin agafat un a l’atzar i l’haguessin obert també a l’atzar, haurien vist que totes les llibertats de les que avui gaudim han estat arrancades a base de moltes lluites, molt de patiment i molts, molts morts: Ramon Xaudaró, Francesc de Paula Cuello, Francesc Ferrer i Guàrdia, Francesc Layret, Salvador Seguí o Lluís Companys. Cap d’ells de dretes, és clar. Llavors, de què estem parlant? Potser hi ha gent d’esquerres que en el fons no confia gens en el poble de Catalunya quan desafia el poder de l’estat. Si es vol dirigir cal estar al capdavant.

Sou molts, ells molt pocs

Vivim uns dies trepidants, de cruïlla. Miro la darrera enquesta i veig que si es fessin eleccions al Parlament ara hi hauria 77 diputats d’esquerres i 58 de dretes. Però és més, n’hi hauria 100 de republicans i 35 de monàrquics. Si la gent progressista d’aquest país no està contenta i esperançada que s’ho faci mirar. El poble ha virat cap a l’esquerra i cap al republicanisme com mai des de 1939.

Caldrà, però, generositat, altruisme, despreniment, lluita, perseverança, renúncies, sacrificis, esperança i somnis. Sense tots aquests valors no hi ha canvi. La setmana passada escrivia sobre la necessària aliança intergeneracional pel canvi. Posaré un bon exemple de com hauria de ser aquesta aliança. El programa de Corbyn és el següent: matrícules universitàries gratuïtes, nacionalització del sector elèctric, de correus, dels ferrocarrils i de l’aigua. Prohibició del fracking, augment del sou mínim i del sou als funcionaris. Tirar enrere reformes laborals i tornar a donar drets als treballadors enfront les empreses. I un llarg etcètera d’impostos als rics i gran empreses i mesures de despesa social.

Per si fos poc explicaré una anècdota protagonitzada per Jeremy Corbyn. Va anar al festival de Glastonbury amb una llibreta a la mà però sense llegir i com aquell que no vol la cosa, va sortir a l’escenari i va donar les gràcies d’estar en un lloc on se cita el cèlebre historiador EP Thompson. Thompson ens va ensenyar que la historia també la fan aquells que ho van intentar equivocant-se. Que la història no és lineal i que quan es fa ningú sap on va. Thompson ens rescatava personatges com William Morris que el 1893 escrivia frases com aquesta: «Intel·ligència suficient per concebre, coratge suficient per voler, poder suficient per forçar». Doncs bé, en aquest context, Corbyn rememora Percy Bysshe Shelley, un revolucionari anglès, equivalent al nostre Abdó Terrades i autor d’un llibre, La necessitat de l’ateisme. Va citar de memòria un poema: «Alceu-vos com lleons rere la somnolència / En nombre invencible / Tireu a terra com la rosada les vostres cadenes / caigudes sobre vosaltres en el somni / Sou molts, ells molt pocs»

A qui li estranya que amb un programa socialista de veritat i amb un nivell cultural com el que demostra, els joves s’afiliïn en massa al partit laborista i el votin. Si ara hi hagués eleccions guanyaria de llarg contra tots els poders mediàtics i financers de la Gran Bretanya. Corbyn assenyala el camí del socialisme en democràcia al segle XXI. Som molts, ells molt pocs.

Un mal relleu generacional en la política

Els que érem joveníssims durant la Transició vam veure com els més grans de l’antifranquisme eren extraordinàriament egoistes. Això ha provocat almenys tres fenòmens. El primer, han impedit el relleu generacional des del primer dia. Gent de setanta anys que encara es pregunta què volen ser quan siguin grans. El segon. Van permetre que el neoliberalisme trinxés les generacions més joves, mentre es preservava tot el que van poder la feina de la gent gran. Al final ha estat una catàstrofe perquè anem pel camí de tenir feines de merda tots. I tercer, tot plegat ha provocat que el relleu generacional en la política, en la cultura, en el periodisme, en quasi tot, s’ha hagut de fer des de fora!

Això té conseqüències: la pèrdua de la memòria i de l’experiència. Tot i que Winston S. Churchill que té frases per a qualsevol circumstància deia: «el fet de tenir experiència, a banda d’avantatges, té l’inconvenient que les coses mai no tornen a passar exactament igual. Suposo que, sinó, la vida seria massa fàcil». És veritat, però no cal que totes les males experiències s’hagin de patir en primera persona, perquè no hi hagi ningú amb credibilitat que t’ho pugui estalviar.

Trobo molta gent de l’antifranquisme que parlen malament de les generacions noves que s’han incorporat a la política, en opcions d’esquerres. Ho trobo inacceptable. Alguns dels nous són brillants! Cal combatre el fossat generacional. Sense generositat, sense altruisme, sense despreniment, sense lluita, sense perseverança, sense renúncies, sense sacrificis, sense esperança, sense somnis, no hi ha canvi.

Hi ha, però, bons exemples que les coses podrien ser d’una altra manera. Jeremy Corbyn, Bernie Sanders o Manuela Carmena ens demostren que és possible una aliança intergeneracional. Han il·lusionat molts joves. Que ningú es despisti, no hi ha d’haver enfrontaments generacionals, l’enfrontament central continua essent de classe. Cal una aliança entre joves, adults i grans d’esquerres per impulsar el canvi. Als joves d’avui se’ls ha deixat un món terrible. Se’ls han de donar oportunitats i la possibilitat d’equivocar-se. Un país l’aixeca la gent que té entre 25 i 45 anys. La resta estem per acompanyar. Acompanyar des de la confiança i la generositat.

També es veritat que els joves han de saber que són els darrers d’una baula de molts lluitadors que els han precedit, si no corren el perill de descobrir la sopa d’all cada dia.

Catalunya, la nació i la llei de la gravetat

Em sembla al·lucinant però encara hi ha molta gent que no entén que Catalunya és una nació. Em fa la sensació d’haver d’explicar la llei de la gravetat. Primer de tot preguntem-nos, què és una nació? Les definicions clàssiques les devem ni més ni menys a Vladimir Illich Lenin i sobretot a Joseph Stalin: «La nació és una comunitat estable, històricament constituïda, de llengua, de territori, de vida econòmica i de formació psíquica, que es tradueix en una comunitat de cultura. La nació és una categoria històrica, i és una categoria històrica d’una època determinada, la del capitalisme ascendent. La qüestió nacional, a les diferents èpoques, serveix interessos diversos, pren matisos diversos, en funció de la classe que els posa i del moment en què els posa». Pierre Vilar diu que una nació és «un marc i un instrument successivament utilitzats per diverses classes socials per assentar una dominació política efectiva, o, si més no, per reclamar-la.» Un cop vista una bona definició anem a veure si Catalunya és efectivament una nació. Paul H. Freedman ens diu que el terme Catalunya s’utilitza per primer cop a principis del segle XII. I Pierre Vilar ho explica així: «El refugi muntanyenc (…). El futur Estat va, a cavall, i sòlidament ensellat, sobre aquest obstacle pirinenc que avui ens sembla una frontera tan natural entre dues grans nacions, i que fou en realitat –el fenomen és clàssic–, no pas límit, sinó lloc de cristal·lització humana, després d’expansió, és a dir: oportunitat de nació.» I sobretot la frase més famosa d’aquest autor francès i origen, pedra filosofal, sobre la que es construeix la concepció contemporània de Catalunya des de l’esquerra: «Potser, entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria més inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme politicoeconòmic o Estat-nació.»

Encara no fa massa dies, 2014, el mestre Josep Fontana va escriure La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. És l’explicació rotunda de la llei de la gravetat, aplicada al cas català. Per qualsevol persona d’esquerres és clar que Catalunya és un subjecte polític que ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Hem esperat des de 1978, hem d’esperar 40 anys més a veure si podem ser majors d’edat? Com deia Keynes a llarg termini tots serem morts. I encara hi ha gent que diu que alguns tenim massa pressa per veure una república!

Com arribem a la república?

 

Els lluitadors antifranquistes, que eren tots republicans, es van jugar durant molts anys, la feina, els estudis, la família, la llibertat, molts van ser torturats, molts empresonats, altres afusellats. I van aconseguir moltes coses, per molt que ara força gent que no va fer res i que té l’edat per haver fet alguna cosa, ho qüestioni. Es va aconseguir la llibertat i la democràcia i un estat de benestar fins aleshores inexistent. Per cert, es podria haver mort Franco i continuar la dictadura, com a Portugal. Que tot plegat és insuficient? És clar. Cap generació aconsegueix totalment el seu programa, abans i ara.

Durant anys molts anys, ens van dir que sense armes sobre la taula, es podria parlar de tot, fins i tot es podia parlar d’independència i de república. Van anar passant els anys i sempre hi havia un atemptat d’ETA que entorpia l’aprofundiment de la democràcia. Per fi un dia l’obstacle més important per les esquerres a Espanya, ETA, va desaparèixer. I una gent, de fet molta gent, va començar a pensar en una democràcia més madura. I es van començar a generar debats. Fonamentalment dos, un el 15-M, que qüestionava el règim de 1978 perquè estava totalment esgotat. I l’altre la voluntat de realitzar, per fi, l’anhel 4 de l’Assemblea de Catalunya: el dret a l’autodeterminació. Són dos objectius complementaris, comandats per un gran canvi generacional, que simbolitzen la fi de la por.

Tots dos moviments expressen una voluntat profundament republicana: els ciutadans volen debatre en llibertat què volen fer. La dreta catalana està desconcertada pel fet de descobrir, per fi, que l’emancipació nacional només pot realitzar-se en una república. I descobreixen aquests dies que la realització nacional no és pot fer des de l’interès econòmic, sinó des del despreniment i l’idealisme.

Tot plegat passa quan existeix una gran hegemonia dels valors progressistes a Catalunya i quan hi ha grans victòries electorals de les esquerres. Mai com ara, des de 1939, hi havia hagut tants catalans d’esquerres i republicans. Per una vegada les esquerres catalanes no han de fer congressos per analitzar els seus errors, sinó que poden sentir-se orgulloses de ser un far a Europa, amb tantes esquerres amb sang d’orxata o desorientades. Mentre a molts llocs del món l’enfurismament de la gent humil va a parar a la irracionalitat i l’extrema dreta, aquí va a parar a moviments emancipatoris. Podem ser un bon model per Espanya i Europa. De fet tampoc seria tant nou, com 1936. Cal que la gent gran ajudi a les noves generacions i no es dediqui a fer retrets del que ells no van poder o no van saber fer. Cal generositat i que entre tots plegats dissenyem un nou full de ruta republicà.

Independentistes i comuns

 

Aquests dies hi ha una gran discussió a l´entorn del referèndum que els indepes volen fer l´1 d´octubre. Uns volen garanties de fer alguna cosa més que el 9N. En a­quells dies Artur Mas es va fer enrere per por a les conseqüències i després en el judici va dir que la culpa la tenien els voluntaris. Altres volen informes de la Comissió de Venècia, en fi hi ha de tot.
No ho entenc perquè és obvi que no el deixaran fer. Per tant aquesta discussió sobra. Per aquesta raó, perquè no el deixen fer, és el perquè s´ha d´intentar fer. El desafiament català d´aquests dies catalitza el 15M i el seu projecte de procés constituent, i el projecte independentista. Les revolucions no arriben quan hom vol i de la forma que hom vol sinó que ho fan de manera inesperada, estranya, original. Lenin estava tranquil·lament a Suïssa, per exemple.

La història no dona receptes però il·lustra. Em referiré a tres elements, un d´ideològic i dos de pràctics que podrien ajudar a trobar una síntesi de dues posicions, on des d´una banda es diu «veniu a nosaltres i abraceu la independència, després ja parlarem del país que volem» i de l´altre es diu «primer parlem de qüestions socials i després ja parlarem de les altres coses». En el fons s´oposa federalisme a independentisme. Una ximpleria. D´on surt l´independentisme? Del republicanisme federal de Pi i Margall. De fet Narcís Roca Far­reras és el primer indepe modern i és, es clar, republicà federal. Com ho era l´home a qui Francesc Macià encarrega una constitució, Josep Conangla, coneguda com a Constitució de l´Havana.

Si en les dues corrents republicanes la sobirania resideix en el poble de Catalunya, on hi ha el problema ideològic? I el segon, dos elements més pràctics. Joan Comorera, per la USC, va ser conseller d´Economia i Agricultura d´un govern de Lluís Companys –després ja com a dirigent del PSUC va ser conseller d´Economia–. Va anar a la presó el sis d´octubre de 1934. No s´ho va pas mirar des de lluny. Qui hauria de reivindicar avui Joan Comorera i la USC? Crec que en aquests dies trepidants la major part de debats entre les esquerres d´avui són ridículs. Què dirien aquella gent del POUM que van forjar el socialisme català en els anys durs del franquisme com Jaume Viladoms quan va acollir el II congres del MSC a casa seva l´any 1948? Una gent que a més volien que els treballadors fessin funcionar les fàbriques sense amos.

Tinc la sensació que falten dies per arribar a la cruïlla de la història. Qui no estigui al davant, restarà al darrere als propers trenta anys. Fins i tot si es fracassa.

«Take off», punt de no retorn

S’apropen dies molt, molt importants. De tant explicar que hi ha dies històrics al final, quan aquests estan a punt d´arribar, no ens n´adonem. Hi ha molta gent que quan els parlo d´aquesta possibilitat em diuen que no tinc raó i em posen d´exemple el judici d´Artur Mas i la falta de reacció de la ciutadania. Com voleu que hi hagi reacció de la gent si al judici Mas va dir que la culpa del 9-N la tenien els voluntaris? Què va fer Francesc Macià quan va ser enxampat a Prats de Molló amb els seus voluntaris per envair Catalunya? L´any següent, 1927, al judici a París es va declarar com a únic responsable i va afirmar que efectivament volia envair Catalunya, proclamar la independència i… fer la revolució! Tres anys més tard es va convertir en el mític president de la Generalitat. Què va fer Lluís Companys quan li tomben la revolució agrària per la qual tant havia lluitat? Proclama la república catalana en solidaritat amb el poble d’Astúries i és detingut amb tot el govern. Menys d´un any i mig després el poble català en una gran victòria del Front d´Esquerres el porta de la presó del penal del Puerto de Santa María directament a la presidència de la Generalitat. Per cert amb ell hi havia Joan Comorera, en aquells dies de la USC i poc després del PSUC.
Estem a punt de viure uns dies, setmanes, mesos sense full de ruta, sense guies. Però alerta, tampoc el PP en té cap. La solució tradicional que ha estat bombardejar Barcelona des de Montjuïc fins que la ciutat es rendeixi, no sembla gaire viable. Una derrota ràpida i en primera instància tampoc ha de desmoralitzar a ningú.
Uns homes, dones i nens creuaven la frontera amb França els dies infausts de febrer de 1939 des de molts indrets però també des de Maçanet de Cabrenys i de la Vajol. Van fer penosament els tres kilòmetres fins al Coll de Manrella o fins al coll del Lli.
Hi ha molta gent que vol recollir aquell testimoni. S´hi han afegit als darrers anys dues onades de noves generacions de catalans sense por. Una gran onada de republicans que podem simbolitzar pel 15-M i una altra onada de republicans del desafiament català. Des d´aquells dies mai com ara havíem estat més a prop de la República.
Molta gent fa la pregunta equivocada, hi ha més d´un 50% d´independentistes? No ho sabem perquè no deixen fer un referèndum de veritat, però i si en fem una altra? Hi ha més d´un 50% de catalans republicans? La resposta és sí, més d´un 80%, claríssimament. De fet, pregunteu-vos en la intimitat, coneixeu en el vostre entorn algun monàrquic? Quan Catalunya ha florit és perquè els catalans ho han volgut. Ara és l´hora.