Category Archives: Diari de Girona

Antoni Domènech, «in memoriam»

S’ha mort Antoni Domènech que era catedràtic de Filosofia de las Ciències Socials i Morals en la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Ha estat sense cap mena de dubte un dels intel·lectuals més importants de l’esquerra catalana i punt de referència per diverses generacions de lluitadors per la justícia i la llibertat.

En les darreres jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, celebrades el mes de juliol, vam programar una taula rodona de balanç dels cent anys de la revolució bolxevic. Entre el públic cares conegudes com Xosé Manuel Beiras i Gerardo Pisarello, que van venir expressament a escoltar-lo. Vam notar de seguida que estàvem assistint a un moment molt especial, ara sabem que va venir a acomiadar-se. La seva intervenció va ser brillant però cap a la segona part del parlament, ens va deixar anar unes reflexions a modus de comiat. Em vaig adonar de l’emoció d’aquell moment i vaig prendre notes tot seguit.

Ens va dir que «el pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Es va referir a una frase de Voltaire quan deia que «aquests idiotes creuen que les nostres àvies caminaven de quatre grapes». Va ser molt crític amb el nivell del debat actual a les esquerres, deia «el debat socialista actual és una merda si el comparem amb el que hi havia fa cent anys». Es referia segurament al trist paper del socialisme europeu, que a poc a poc ha anat girant l’esquena als sectors populars que havien confiat en ells, per fer-se congraciar pels poderosos, però també a l’esquerra alternativa, molt confosa entre la postmodernitat i directament la irracionalitat. Per exemple, contra les anomenades medicines alternatives, més a prop de la superstició que de la raó; contra el delirant feminisme islàmic, un altre oxímoron; o contra la inacció d’una part de l’esquerra davant del desafiament nacional. Al final de la seva magistral i pòstuma conferència, va dir amb tota la vehemència que les seves migrades forces li permetien però amb tota la determinació d’un vell lluitador psuquer que «no es pot mirar el passat amb condescendència». Que si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que «eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres».

Amb els seus encerts i els seus errors, fins i tot amb la seva perplexitat davant dels nous fenòmens de les esquerres, però a la vegada amb una mirada fraternal i joiosa pels nous esdeveniments, cal dir que se n’ha anat un dels grans i que el trobarem a faltar. Fins i tot per discrepar-hi.

Anuncis

Llibertat, amnistia i república

L’Assemblea de Catalunya tenia un lema que es cridava a les manifestacions: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Tenia un avantatge és que rimava. De fet hi havia el quart punt, el dret a l’autodeterminació, amb un text una mica llarg que no anava bé com a lema.Una democràcia no és un sistema polític per a una societat sense conflictes, és un sistema polític en el qual els conflictes s’intenten resoldre pacíficament i en darrera instància votant. Ara hi ha molta gent que diu que per reformar les lleis i les institucions cal seguir les regles del joc. Els que ho diuen no s’adonen que són ells que han infringit aquest principi. La reforma de l’Estatut aprovada el 2006 era això. Es va iniciar quan la direcció d’ERC de Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós va acordar amb el PSC de Pasqual Maragall fer junts un tros de camí federal en el marc de la Constitució espanyola. I es van seguir lleialment totes les normes i procediments establerts. I el PP i l’aparell judicial van fer un cop d’estat. Tot es va acabar el 2010.

Hem pogut veure que mentien els que deien que sense pistoles sobre la taula es pot parlar de tot, perquè la Constitució ho garantia. Cal dir, a més, que una democràcia no pot ser mai un sistema en el qual a l’adversari polític se’l jutja i se l’empresona, que és el que aquest camí emprat pel PP ens porta, més tard o més d’hora.

Aquests dies hi ha hagut molts comentaris sobre els debats al Parlament de Catalunya. Ara, els republicans que no opten per la independència s’haurien de preguntar: quin és el procediment per proclamar la república? Hi ha algun reglament del Parlament que, emprat de forma correcta, permeti declarar la república? La resposta és la mateixa si ens preguntem quin és el camí legal per proclamar la independència. Cap. Digueu-me antic però jo prefereixo els balcons.

El més preocupant és la prohibició d’un acte a Madrid per part d’un jutge masclista que va faltar a l’alcaldessa Manuela Carmena. Fa uns mesos Íñigo Errejón en un debat a Barcelona amb Josep Lluís Carod-Rovira va dir que se sentien amenaçats, perquè després dels catalans els perseguirien a ells. Comença a passar.

Els propers dies potser haurem de sortir al carrer per cridar «Llibertat, amnistia i República». Algú més enginyós haurà de fer un lema que es pugi cridar. Això sí, que quan es redacti la llei o el decret d’amnistia, que no s’hi inclogui també a Luís Bárcenas, Jordi Pujol o el patriota de la FAES Fèlix Millet.

Anem, republicans, anem

Estem assistint a l’intent de proclamar la república més important des de fa molt de temps. L’antifranquisme català era absolutament i rotundament republicà. La correlació de forces no va permetre anar més enllà, el context era duríssim. Entre octubre de 1975 i desembre de 1982 hi va haver 182 morts a conseqüència de la violència policial, com ens explica Josep Fontana. La república és la gran assignatura pendent de l’antifranquisme. Però la lluita va ser útil i es van aconseguir molt triomfs. Vaig militar al PSUC i no estic d’acord amb la gent que menysté el que es va aconseguir. Pensem que l’any 1977 un percentatge molt elevat de nens i nenes no tenien escola i els que en tenien eren en castellà i nacionalcatòlica. Es va aconseguir escola per a tothom i en immersió al català. A Espanya l’any 1975 hi havia 500.000 pensionistes, ara 9 milions. Teníem un sistema sanitari quasi inexistent, ara tenim un sistema envejat al món. Els nostres pobles i ciutats en els primers 10 anys d’ajuntaments democràtics governats majoritàriament pel PSC i el PSUC van fer un salt impressionant, es van acabar els carrers sense clavegueram, sense voreres, sense llum, sense asfalt. Es van establir potents sistemes de serveis de neteja, de transports públics, de serveis socials i tota mena de polítiques de proximitat. Fins i tot es van acabar fent uns Jocs Olímpics.

Però un cop el país esta més o menys reconstruït físicament es va pretendre fer un pacte sinal·lagmàtic, amb paraules de Pi i Margall, és a dir, lliurement acceptat sense coaccions amb Espanya. El Tribunal Constitucional el 2010 després de quatre anys de fumar-se puros a les places de toros, va volar pels aires l’Estatut. Dels 223 articles del nou Estatut en van esmenar 186! I ara, per fi, estem assistint a l’acte de desafiament a la monarquia espanyola més important dels darrers 40 anys. Intentar-ho és bo en si mateix. És mostra que s’ha acabat la por. Els joves catalans poden viure ara intensament, sentir-se protagonistes de la història, sense ells, no triomfarem.

Abdó Terrades, un socialista utòpic, va escriure l’himne revolucionari català, La campana, equivalent a La Marsellesa. La música és de Josep Anselm Clavé, un altre comunista:

                             Ja la campana sona, lo canó ja retrona?

                             ¡Anem, anem republicans, anem!

                             ¡A la victòria anem!

                             Ja es arribat lo dia

                             que l’poble tant volia:

                             Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey?

Ja soc aquí, un error

A vegades passen en la història grans errors i gran encerts no. Avui parlarem d’un dels grans errors però que va fer fortuna. Ens referim a la frase de Josep Tarradellas al balcó del Palau de la Generalitat quan exclama «Ja soc aquí» el 23 d’octubre de 1977.

En realitat el que el seu petit equip havia pensat era en el famós discurs de Charles de Gaulle quan, des del balcó de l’Ajuntament de París a l’entrada de la famosa divisió Lecrerc, el dia 25 d’agost de 1944 diu: «Pourquoi voulez-vous que nous dissimulons l’émotion qui nous étreint tous, hommes et femmes, qui sommes ici, chez nous, dans Paris debout pour se libérer et qui a su le faire de ses mains». Més o menys: «Per què voleu que amaguem l’emoció que sentim tots, homes i dones que ens trobem aquí, a casa nostra, a París dempeus, que s’ha alliberat amb les seves mans?»

De fet en el que estaven pensant era en alguna cosa com «Som aquí». O «el poble català és aquí». Sembla ser, és que a l’home li va poder l’emoció de la tornada a Catalunya i al darrer moment no va encertar a dir nosaltres ja som aquí. I va dir «ja soc aquí». Però per aquelles coses de l’atzar va fer fortuna. Una possible interpretació és que la gent, reconeixent l’error, va encertar a valorar la gran emoció d’un home que en si mateix representava la legitimitat republicana. Els catalans som així de sensibles i emotius. De fet part de l’èxit de Pasqual Maragall sobretot a l’inici de la seva carrera es deu a la mateixa raó.

Ara que ningú veu cap possibilitat d’arreglar el desafiament català, no puc deixar, però, d’aprofitar l’ocasió per explicar que abans que es fes la constitució espanyola, Adolfo Suarez va fer un decret el 29 de setembre de 1977 on és derrogava la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional: «Queda derogada la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho. Queda derogado el Real Decreto, trescientos ochenta y dos/mil novecientos setenta y siete, de dieciocho de febrero». Quan la Brigada Aranzadi vol solucionar els problemes ho fa.

Crec que era molt més impensable que un feixista com Adolfo Suárez que va ser secretario general del Movimiento Nacional, possibilités la tornada de les institucions republicanes com la Generalitat i el seu president que no pas el que passa ara. Francament. Independència inclosa. Moltes vegades una utopia és una cosa que acaba essent una realitat i una cosa fàcil esdevé impossible.

Per dirigir cal estar al davant

La gent de l’antifranquisme sabíem que militar a la clandestinitat podia significar quedar-se sense feina, haver de deixar els estudis, ser apallissat en una manifestació, ser detingut, ser torturat o ser empresonat. Ara hi ha una part de l’independentisme que, per fi, s’ha adonat que els canvis exigeixen sacrificis personals. I que si un dia s’arriba a la independència no serà fent un happening. Caldran també molt sacrificis.

Per altra banda si les esquerres volen ser hegemòniques haurien d’aprendre una cosa del passat. La gent del PSUC i del PSC als anys de la transició ho van fer bé fins que a inicis dels vuitanta van decidir no opinar sobre el tema nacional. Els incomodava, encara avui no sé per què. I es van refugiar en el municipalisme governant la major part dels ajuntaments més importants. Creien que parlar de Catalunya era cosa de la burgesia pujolista. Hobsbawm criticava que a la Gran Bretanya els laboristes van «deixar el patriotisme en mans dels altres». Això no s’ha de fer mai. I l’esquerra va estar 23 anys a l’oposició al Parlament. Convé no tornar a repetir els mateixos errors.

Ara vivim un moment de cruïlla, segurament al meu parer és equivocat, però crec que és igual si el referèndum es fa o no, si el deixen fer o no, si està ben plantejat o no, si estem davant d’una gran victòria nacional o una gran derrota nacional: qui no estigui al davant quedarà enrere els propers 23 anys. Els passarà, com ens explicava J.K. Galbraith, en les seves memòries Memòries, una vida del nostre temps, el que un revolucionari de 1848 a París Alexandre-Auguste Ledru-Rollin cridava: «He de seguir-los, perquè soc el seu líder».

M’agradaria veure una república catalana governada per un govern d’esquerres. Crec sincerament que quan el poble català s’ha expressat lliurement s’ha col·locat sempre a l’avantguarda de les idees progressistes al món. És veritat que això ha passat poques vegades en la nostra malaurada història, recordem la guerra contra el feixisme, amb les Olimpíades Populars i les Brigades Internacionals, per exemple.

Però alerta, si fracassa el procés català els propers a patir la repressió seran, com hem vist amb la «brigada patriòtica», els comuns i els de Podem, com va dir fa uns mesos Íñigo Errejón a Barcelona. Símptomes que la Guàrdia Civil comença a fer coses estranyes en tenim. En fi, si es vol dirigir el procés cap a l’esquerra cal estar al davant i massa gent es posa de perfil.

Arrels de l’independentisme

Amb l’evident auge de l’independentisme hi ha gent que intenta trobar un fil nou de la història. L’altre dia un amic em va dir que aquells que van votar «no» a la Constitució espanyola l’any 1978 tenien raó. Un altre em diu que els referents es troben amb Terra Lliure i Època. Un altre em diu que va ser un error a la transició no fer cas del que deia el PSAN, que plantejava la independència dels Països Catalans. Altres reivindiquen un grup de soldats de la Primera Guerra Mundial i un grupet de catalans de Cuba. He quedat esgarrifat. També m’he emprenyat en el tracte que es dona als presos de la Model. Que no hi hagi obrers ni gent del PSUC és una autèntica barbaritat que allunya de l’emancipació nacional amplis sectors de la ciutadania. A banda de falsejar la realitat no és intel·ligent. La Constitució espanyola va ser un gran avenç o potser era millor « los principios fundamentales del Movimiento Nacional»? No fotem. Soc dels que pensa que la correlació de forces no permetia altra cosa. Potser el fet de militar aquells anys al PSUC em dona una visió clara del que es podia o no es podia fer. Altres que s’ho miraven des de la barrera per no jugar-se-la o des de petits partits d’esquerra radical creien que es podia tirar pel recte, quan només comptaven amb 10.000 militants.

Qui ara reivindica la tradició de la lluita armada no entén res del que passa. Ha estat precisament la fi d’ETA el que ha permès el procés sobiranista català. ETA ha estat l’aliat més persistent per a l’extrema dreta espanyola.

La part de la dreta catalana que s’ha tornat independentista ara s’ha adonat que per ser indepe cal ser republicà. Em fa gràcia. I és clar, s’han quedat sense referents i rebusquen en el passat els seus ancestres desesperadament. No cal que ho facin, no trobaran res decent en els seus revesavis: carlins i ultres de tota mena. Fins i tot trobaran –oh, sorpresa!– que a Catalunya els liberals són els republicans d’esquerres.

En fi, l’independentisme, si vol aconseguir ser hegemònic definitivament ha de reivindicar la tradició republicana federal de Pi i Margall, la tradició obrerista de Salvador Seguí o Josep Moix, la republicana dels anys trenta amb Francesc Macià o Lluís Companys, la dels catalans als camps nazis, la de la resistència amb Marcel·lí Masana o Gregorio López Raimundo, de les Comissions Obreres que van posar les bases de l’antifranquisme, de l’Assemblea de Catalunya. Si l’independentisme no agafa la baula central de l’esquerra catalana mai aconseguirà ser hegemònica. Si la dreta no té ara referents decents és el seu problema, l’esquerra en té de sobra. Com escrivia Abdó Terrades: «Ja la campana sona. Lo poble vol ser rei.»

La tercera via era la d’ERC

Ara hi ha força gent que diu que són tan insensats els dirigents catalans com els espanyols i que entre tots plegats ens estan conduint a un atzucac. Crec que és una forma de definir la situació molt, però que molt, injusta. Jo vaig ser partidari de la tercera via. Què vol dir? Doncs volia que, seguint totes les normes legals, Catalunya pogués dir quina relació volia tenir amb Espanya. Aquesta va ser, recordem-ho, l’estratègia política, del PSC? No. D’ICV? No. Va ser l’estratègia política d’ERC! Sí, torneu-ho a llegir, d’ERC! Eren els temps de Josep Lluís Carod Rovira i Joan Puigcercós. Què pretenien? Doncs acompanyar als federalistes un tros del camí nacional fins al límit possible. I Pasqual Maragall va iniciar una reforma de l’Estatut l’any 2003, que es va aprovar primer al Parlament de Catalunya, després al Congrés i al Senat espanyols i finalment es va fer un referèndum. Fins aquí cap problema, més enllà d’una quantitat d’insults i imbecil·litats que sobre els catalans van dir els reaccionaris espanyols.

Però ai las! S’hi va ficar al mig el Tribunal Constitucional atiat pel PP. Quins temps, aquells, on en comptes de tenir magistrats del PP, que anaven amb moto borratxos i sense casc –és verídic, es diu Enrique López– teníem magistrats com Francisco Tomàs y Valiente que va ser –abans que un inqualificable atemptat d’ETA acabés amb la seva vida– un dels juristes demòcrates de més prestigi d’Espanya. Autor d’un dels llibres més valents i importants de denúncia de la tortura durant la dictadura. Segons Javier Pérez Royo, un conegut independentista català radicat a Sevilla, el TC no va fer una sentència contra l’Estatut, o contra la voluntat referendada pel poble de Catalunya, sinó que va fer un cop d’estat contra la Constitució espanyola. Ara Catalunya no té Estatut perquè algú no autoritzat el va canviar. En tot cas l’hauríem de tornar a posar a referèndum i és clar el poble català no el voldria. Segons aquest jurista conegut per les seves posicions properes a la CUP, s’ha trencat el pacte constitucional entre Catalunya i Espanya, per culpa de l’Estat espanyol. Digueu-me ingenu, o fins i tot imbècil, però jo era partidari de fer aquest camí encapçalat per Pasqual Maragall amb Josep Lluís Carod Rovira i Joan Saura. I em sento estafat. No és cert que sense armes a sobre la taula a Espanya es pugui parlar de qualsevol proposta política. No és que no es pugui parlar de la independència, cosa que és greu. El que sabem ara és que no es pot avançar una mica cap al federalisme. La Brigada Aranzadi, el PP, C’s i sobretot el TC –per sobre del Congrés i el Senat– ho han impedit. Que no ens venguin sopars de duro, sembla que tothom tingui memòria de peix, la tercera via la va proposar ERC.