Federalisme en la cruïlla

Hi ha molts malentesos al voltant del federalisme aquests dies. Cal dir en primer lloc que l’independentisme neix amb Narcís Roca Farreras, que era un republicà federal. No entenc aquesta mania tan catalana que, per no enfrontar els problemes, ens convertim en experts del federalisme canadenc, alemany, suís o experts en processos irlandesos, escocesos, etc. Cal ser valents i partir de la nostra pròpia tradició, molt més rica, molt més elaborada, molt més potent i sobretot que s’adequa a la nostra mentalitat, cultura i manera de fer.
Francesc Pi i Margall ens va plantejar tota una filosofia de com abordar el problema de l’encaix dels pobles al món en un model comú. Això és ni més ni menys que el republicanisme federal. Els seus fonaments es troben en un abordatge laic dels problemes polítics, és a dir, partir de l’anàlisi racional dels conflictes i proposar igualment solucions racionals. El federalisme parteix de la idea que cada individu ha d’exercir el dret d’autodeterminar-se per sobre dels mandats religiosos o de les institucions, ja que ha de buscar el camí de la construcció de la seva identitat lliurement. Aquests individus formen pobles i ciutats, on cal que els individus es posin d’acord des del que ells anomenaven pacte sinal·lagmàtic, és a dir, fet no des de la coerció sinó des de la voluntat. Per això el federalisme és municipalista. Els municipis es posen d’acord entre si formant estats, i aquests van formant federacions fins arribar a una federació europea i una mundial. Per tant, el federalisme sempre és assimètric, perquè parteix de baix a dalt. El republicanisme federal a més planteja una manera d’analitzar els conflictes entre comunitats: “Tradició passada pel tamís de la raó”. És a dir, aprenem de la història i de com hem intentat trobar solucions als nostres problemes. És força evident que coneixien el protofederalisme de l’organització de la Corona d’Aragó, però sense braços ni privilegis, amb sufragi universal, ens deia Roca Farreras, és a dir des de la raó.
Ara estem vivint uns moments de canvi de rumb derivats de la manca de resposta del federalisme a la manifestació de juliol del 2010. Es veia a venir. El federalisme ha estat hegemònic des de la transició, ara ja no. Cal fer com Pi i Margall a finals de segle XIX, reclamar una entesa entre federalistes i independentistes (republicans i catalanistes) en la defensa d’una Catalunya amb una hegemonia d’esquerres en el seu disseny. Si no el primer conseller d’economia i finances del govern de la Generalitat d’una Catalunya independent serà un neoliberal com Sala Martín i jo hi vull en Vicenç Navarro construint el millor estat del benestar d’Europa.