Veníem, quan érem joves, d’una època de grans certeses. Quins temps, aquells! Que bé que es vivia! Quina tranquil·litat d’esperit que teníem. Tant hi feia que aquelles idees i valors fossin encertats o equivocats, però quasi tothom creia que sabia coses vertaderes o quasi vertaderes. I com en tantes altres coses en aquest país, tot d’una ens vam passar a l’extrem contrari, va venir la postmodernitat i de cop ens vam sentir tan despistats com un ecologista participant al Consell de Seguretat Nuclear, una trotskista amb vel o un etarra amb la samarreta de la selecció espanyola.
Acabem dubtant de tot, fins i tot d’aquelles coses que semblen com la llei de la gravetat. Per exemple, tothom sap que Javier Marías és un maniàtic de les processons, cada any per Setmana Santa fa uns quants articles criticant-les. Crec que en realitat està inspirant un nou gènere “les mil i una forma de fer un article sobre el mateix tema”. Mai se li acaben els arguments. Doncs bé, si algú ens diu que ha vist en Javier Marías participant en una processó de Setmana Santa, en comptes de pensar que és una bola, no hi posaríem la mà al foc encara que ens semblés tan inversemblant com que una persona amb sensibilitat social presideixi el Fons Monetari Internacional.
Tot és tan confús que no ens atrevim a parlar. Posem un altre exemple: uns ximples han engegat a fer punyetes l’economia mundial amb una cosa que es diu “productes derivats” que no sabem ni què són, de fet ni el mateix premi Nobel d’economia Paul Krugman sap el que són. No entenem que no prohibeixin aquests productes i encara entenem menys que amb els nostres impostos els arreglem les malifetes, els paguem uns sous monstruosos o els fem pujar el valor de les seves accions per fer-los encara més milionaris. Mentrestant ni les empreses ni els particulars tenen accés al crèdit. Tots coneixem directament els amics i coneguts que estan a l’atur i que pateixen tota mena de problemes, desnonaments, no arribar a final de mes, etc. Sense que les ajudes vagin més enllà dels 400 euros.
Així doncs tots ens sentim com Mark Twain quan va veure, astorat, la seva necrològica publicada en un diari. Va enviar una nota al diari dient que potser havien exagerat una mica. Ara nosaltres potser ni ens atreviríem a tant, preguntaríem simplement si la notícia ha estat convenientment contrastada. Tot i amb això, al vespre esperaríem que es fes ben tard i per confirmar que encara continuem vius miraríem un dels programes més inquietants que hi ha a les televisions catalanes: la relació de difunts a 8TV.
Jordi Serrano Blanquer 