La UPEC i els sindicats

Una de les causes, i no la menys important, de l’actual desorientació de l’esquerra, és sense dubte l’escassa atenció que hem posat en la recerca i el debat d’idees. Tot i els avisos de tota mena, l’esquerra continua funcionant amb la idea que cal un creixement econòmic. I és evident que en les dramàtiques circumstàncies que vivim de crisi i atur massiu, créixer sembla avui dia la única opció per sortir-nos-en. Però sembla clar, com ens escriu Ramon Coderch, que un creixement anual del 3,5% significa que en 20 anys hem duplicat el PIB. És a dir, cada vint anys doblem tots els béns i serveis fabricats i produïts pel país. Sembla bastant evident que això no pot ser, per dues raons. La primera, no podem concebre l’activitat econòmica com una gran piràmide, la típica estafa on al final tothom pren mal. La segona, vivim en societats on potser ja no cal que cada vint anys doblem els béns i serveis que necessitem. Només mengen i dormim un cop al dia i els dies ara són igualment de 24 hores, com fa milions d’anys.
Per tant, hem de començar a pensar en quina societat volem viure. D’entrada, cal dir-ho ben clarament, no podem pensar en una societat on tot ens igualem per baix, és a dir, on per tenir feina hem d’acceptar que treballarem 70 hores a la setmana per 200 euros al mes, sense assegurança mèdica i sense vacances pagades, per exemple. Hem d’aconseguir que les millores tecnològiques serveixin per viure millor, no només per augmentar beneficis del amos, cal que serveixin per augmentar sous i pensions.
El món econòmic i de les finances han d’entendre també que no és possible un món de consumidors sense que la gent tingui feina i sou. Quan al mon econòmic diuen que cal recuperar el món de l’esforç i el treball, l’esquerra només podem dir que benvinguts al club. Les classes populars són els que es lleven a les 5 del matí per anar als polígons industrials de Santa Perpètua, Cerdanyola o Martorell. Potser que l’hi diguin a Díaz Ferran i a la patronal que se sent representada per aquest individu, que no és ètic fer diners fent treballar durant sis mesos centenars de treballadors als qui no pensa pagar. Aquest és el problema d’aquest país, que hi ha una mena d’emprenedors que ni arrisquen, ni innoven, ni treballen. Aquest és l’exemple d’emprenedor que ens proposen? Això és recuperar la cultura de l’esforç? Tothom s’atreveix a criticar els sindicats ja que són la darrera frontera d’un sistema sense entranyes. Per què ningú critica aquesta patronal?
Per posar-hi remei a tot plegat cal nacionalitzar Europa, segrestada per interessos especulatius dels lobbys de tota mena. Europa si vol, pot. Pot posar ordre en la selva del món econòmic perquè pot posar sobre la taula 500 milions de consumidors. I no hi ha cap empresa al món que en pugui prescindir.

Anuncis

One response to “La UPEC i els sindicats

  1. Moltes gràcies i poca cosa més puc dir.
    Com a delegat sindical d’una entitat d’estalvi en els moments actuals rebent pals de tot arreu, llegir un article d’opinió com el teu no només reforça la feina que es fa voluntàriament i a costa de ser mal vist a l’empresa sinó que dona suficients arguments per defensar unes entitats que, amb coses bones i dolentes mantenen una cohesió social (o com a mínim o intenten) davant l’onada neoliberal que ho està enmerdant tot.

    Moltísimes gràcies i pots estar ben segur que aquest article farà molts kilòmetres al llarg de la xarxa per la seva coherència, la seva força argumental i la claretat d’idees que transmet.

    Xavier Castro
    Palafrugell.

    I això ve a part d’aquest article del que vas publicar divendres a Diari de Girona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s