Josep M. Plans (1943-2004) Un metge comunista que curava estimant.

El dia 5 de novembre l’Ajuntament de Sabadell va aprovar per una ampla majoria que el Centre cívic de Can Deu dugui el nom “Centre cívic Doctor Josep Maria Plans”. Què va fer per la ciutat Josep M. Plans?

Ben aviat, tenia només 14 anys, comença el seu vincle amb els veïns d’un dels barris amb més mancances de la ciutat: el Torrent del Capellà. Va ser un metge engagé, compromès, d’una raça que ja no en queden. De jove va militar en organitzacions catòliques i, poc temps més tard, en el PSUC. Era tan comunista que en la seva taula de consulta hi tenia una petita estàtua de Lenin.

Junt amb altres companys va organitzar l’any 1960 l’escola del carrer de Gràcia (després al carrer Sant Quirze) on moltes persones sense mitjans anaven a aprendre a llegir i escriure i, posteriorment, fins i tot a seguir els cursos de batxillerat.

Durant uns quants anys organitzà i galvanitzà la Coordinadora de Sanitat del moviment veïnal, on hi participaven representants de les vocalies de sanitat de les AAVV, realitzant tasques d’informació, educació i prevenció de la salut. L’any 1972 va atendre els treballadors de Clima Roca en vaga de fam, exemple que expressa la seva vinculació estreta amb el moviment obrer de la ciutat. Va idear i va tirar endavant l’Escola i Assessoria de Prevenció d’Accidents Laborals a CCOO l’any 1978. A més, era metge en un dels barris més difícils de la ciutat: La Planada del Pintor. Atenia gent humil que no sabien a qui recórrer. Ho feia gratuïtament i els derivava amb cartes cap a amics seus, per tal que tinguessin un bon tracte. Algunes vegades, alguns individus, sabedors de la seva generositat, li prenien el pèl i els diners. També hi anaven dones quan els anticonceptius eren il·legals. No fa tants anys, no us penseu. La dictadura franquista tenia aquestes coses.

Quasi totes les reivindicacions antifranquistes a la ciutat de Sabadell en defensa de la salut van ser obra seva: denúncies, informes, estudis. Eren els temps en què el carrer era nostre.

Quan les eleccions municipals de 1979 va ser regidor. Potser era el càrrec menys discutit en les llistes: Plans regidor de sanitat. Qui, si no? Eren temps on no sabíem què era governar un Ajuntament. Va fer un programa sensacional, amb més de dues-centes pàgines que el seu amic Joaquim Clusa va convertir, per a sorpresa de tots, en un full on hi era tot. El Quim les té, aquestes coses.

La presentació del programa al Col·legi de Metges va suposar un xoc ciutadà: resultava que qui en sabia més de sanitat a la ciutat era… un comunista.

Ja a l’Ajuntament li va faltar temps per analitzar totes les aigües de la ciutat, segons comentava amb sornegueria, no sabia com no teníem morts pel carrer! Va tancar moltes fonts. El més increïble és que molta gent protestava pel tancament. Va muntar el primer centre d’atenció a les drogodependències quan aquest era ja un tema sagnant. Fins i tot, va aconseguir tenir llits per a les cures de desintoxicació. Substitueix el dispensari municipal per les oficines  sanitàries per la prevenció i control de la higiene ambiental i munta el Centre de Planificació Familiar. Les dones, per primera vegada, tenien un servei públic que les ajudés en les seves decisions. Va crear també el Centre de Salut Mental i el Servei de Salut Escolar.

Va participar al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) en l’àmbit de sanitat, on es van posar els fonaments de les polítiques de salut públiques de les noves institucions nacionals. L’any 1978 formula i publica la proposta de creació del “Centre de Salut Comunitària Can Deu, Plana del Pintor”. Són les idees que concreta l’any 1981 en la publicació editada per l’Ajuntament de la ciutat: “L’assistència primària de la Seguretat Social a Sabadell”. Idees, reivindicacions i propostes que culminaran l’any 1984 en la primera realització pràctica de centres d’assistència primària, amb tres experiències. D’aquí n’ha sortit la reforma de l’assistència primària a Espanya. Essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar-se d’organitzar accions de protesta en defensa de la sanitat pública.

Va proposar l’any 1981 la creació d’una xarxa d’atenció primària social i sanitària integrada en un únic sistema. Una qüestió, en aquells moments, d’avantguarda en la lluita per la salut pública i de qualitat.  Aquesta proposta va ser efectiva finalment l’any 1984 amb l’acord entre l’Ajuntament i el Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, i que va ser proposada com a  model a Sabadell en les Jornades Sociosanitàries d’octubre de 1986. Un any abans proposà la creació de les 9 Àrees Bàsiques de Salut de la ciutat que recull l’ICS. Tots els serveis creats a iniciativa del Dr. Plans des de l’Ajuntament passen a integrar-se en l’àmbit de l’ICS en aquesta mateixa època.

Va culminar la seva tasca cívica com a regidor amb la posada en marxa del  Consorci Hospitalari del Parc Taulí. Un salt de gegant en l’atenció hospitalària de la ciutat.

Totes aquestes activitats les va realitzar creant equips il·lusionats i molt compromesos, on la seva motivació fonamental era la vocació i el servei a la ciutat.

Essent regidor a l’Ajuntament mai no va deixar d’exercir com a metge al CAP. A mitjans dels anys 80 això creava incomoditat als companys regidors. Amb mitja jornada en tenia prou per haver revolucionat la salut pública sabadellenca. Per què havia de ser-hi tot el dia i deixar la seva professió? Però els temps estaven canviant i va deixar de ser regidor, inexplicablement, l’any 1987. Un dels episodis grisos de l’etapa Farrés. Potser la raó és que, essent coordinador del CAP de Can Deu, no va estalviar a Jordi Pujol una manifestació cada vegada que s’acostava al barri.

Fins aquí el que va fer, però com era en Josep M. Plans?

El Josep M. era un metge estrany, patia. En un mon on ningú vol compromís, hi ha un tipus de metges que posen murs -avui ordinadors- davant el pacient, en Josep M. pertanyia a un altre grup: el dels metges humanistes. Et mirava t’escoltava i et sentia. Alguns cops demanava més proves, ho feia per quedar bé. Crec que només entrar per la porta, ja sabia el que tenies. Quan hom va al metge és per tres raons: perquè sent que està malalt, perquè vol que el curin, perquè vol que l’escoltin. O per les tres coses alhora. Desenganyem-nos el Plans curava perquè estimava.

En Josep M. era un polític heterodox. Era un sabadellenc que li agradava la política, però alerta! La política amb majúscules- I tant li agradava la política com li desagradava la politiqueria. Va ser regidor de Sabadell i va anar-hi per encarar els problemes. Eren uns temps on els regidors davant d’un problema no es plantejaven: tenim competències? Tenim pressupost? Ara és el primer que es plantegen per acabar adonant-se que no tenen competències en el mateix moment que ja no són competents.

Ell va dir que faria un munt de coses i les va fer. Volia inaugurar, no sé si era el centre de salut mental o el de toxicomanies, quan algú va telefonar a casa seva i li retreia haver encarregat mobles pel centre sense tenir pressupost. La bronca que va fotre va ser monumental. Sopant deia: què volen, que ho inaugurem sense mobles? La feina que tenien els funcionaris per seguir-lo. L’Antoni Farrés anava darrera arreglant problemes. Que no es podien fer anàlisis de sang als CAP’s perquè no estava previst com traslladar els tubs? Solució fàcil: taxis i avall. Com va dir algú, en la cerimònia de comiat, es creia el que deia.

Què es una utopia? Una cosa impossible que es fa. El Plans, junt amb un grupet de gent, van tenir un somni: volíem la llibertat, l’amnistia, l’estatut, ajuntaments democràtics o el parc Catalunya. Ell a més, volia centres de salut, centres de toxicomanies, de salut mental, de planificació familiar, una xarxa d’assistència social, un hospital decent.

Es tractava de convertir els ambulatoris, ara els veiem als documentals del canal 33 en països del tercer món, en Centres d’Assistència Primària. Era impossible. A Sabadell en van fer tres.

Van tenir sempre els que han preferit la sanitat privada fent la punyeta. El poder va ser implacable, era el temps del consens, de la política tecnocràtica, de les mitges tintes, del no mullar-se, no sigui que… Tres o quatre persones li van voler fer la vida impossible, deuen tenir problemes  per conciliar la son.

I el Josep M. manifestació rere manifestació. Quantes n’hagués fet ara en defensa de la sanitat pública en perill. Ara que assistim a una hiperprofessionalització de la política, en Josep M. mai va abandonar la professió de metge.

El Josep M. és un clar exemple per fer callar aquells que diuen que la política no serveix per a res. Un  grupet de gent amb un poble al darrera, va aconseguir millorar la salut pública a nivells mai assolits. Van fer la reforma de l’assistència primària a Sabadell, a Catalunya i a tot Espanya. Poca broma!

Ha costat molt acordar un homenatge ciutadà. A voltes Sabadell és una ciutat ingrata. No contribuiré a aquest esport tant sabadellenc de fotre llenya, però no es pot acceptar la idea que hi hagi ciutadans que no vulguin que altres ciutadans homenatgin els seus referents com desitgin, és un precedent inacceptable. Civisme és saber reconèixer a aquells que des d’altres ideologies han treballat pel comú.

El Josep M. mai va saber acceptar la mort dels pacients i es defensava com podia. Però aquesta íntima insatisfacció que el va acompanyar tota la vida, va saber-la convertir en energia positiva per la millora social, potser a vegades de forma excessiva.

El primer que feia en asseure’m al seu despatx era passar la mà pel cap d’aquella estàtua de Lenin, d’aquelles que venien a les festes de Treball jo era euro i ell no. Quan anava a veure’l un dels rituals habituals era que l’hi amagava l’estatueta. Ni la caiguda del mur la va fer desaparèixer. Potser era el Lenin qui curava, ves a saber.

Se’n va anar i ens va deixar sols. Vull reivindicar la dimensió comunitarista, sí comunista, de la condició humana. Avui quan tothom s’ha refugiat a casa seva, quan tothom busca la felicitat sol sense els altres. És una quimera impossible. Cal tornar a dir ben alt, que sense la dimensió pública no s’accedeix a la felicitat plena que està composada de felicitat privada però alhora per la  felicitat pública.

També se’n va anar una manera de fer política. Va ser un ciutadà exemplar, però incòmode al partit, a l’Ajuntament, al Departament de Sanitat de la Generalitat, però fidel i sensible als ciutadans del carrer. A ell li va passar com a molts de nosaltres. Com va dir l’amic Eduard Jimenez: no vam abandonar mai la política, la política ens va abandonar a nosaltres.

Vull acabar amb un conte que vaig llegir en l’acte que va organitzar la Delegació Comarcal del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, la Filial del Vallès Occidental de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears i els amics i companys d’en Josep Maria Plans i on van parlar Antoni Farrés, Josep Simó Deu i Josep Farrés.

És el conte del fill d’un capità de vaixell que és embarcat pel seu pare en un primer viatge i, en el curs de la travessia, el capità descobreix un enorme i temible monstre marí que persegueix el vaixell, i li diu al seu fill: “no podràs continuar la meva tasca. Hauràs de fer vida terra endins, perquè tens la fatalitat, que els toca a alguns, de tenir al darrere un monstre que et perseguirà i et devorarà si t’atreveixes a embarcar-te en l’aventura del mar”.

I, malgrat tot, aquest infant decideix ser pilot i capità de vaixell i durant tota la seva vida viu sota l’amenaça permanent d’aquest monstre, fins que, quan veu arribar el moment de la mort, abandona el vaixell, i amb una petita barca s’adreça cap al monstre que l’ha seguit durant tota la seva vida, i el monstre diu: “M’has cansat molt. T’he estat perseguint tota la vida, perquè et volia entregar la perla més bella de l’oceà, la realització d’una vida de passió i aventura, d’una vida d’amistat”.

Estic segur que el Josep M. que el Plans, sabia que la perla eren tots aquells amb els que va treballar per tal que aquesta ciutat deixés de ser una ciutat del tercer món i passés a ser una  ciutat decent.

 

 (Imatges realitzades en l’acte d’homenatge a Josep M. Plans el 28 de febrer de 2008 cedides amablement per Lluís Brunet)

 

 

 

 

         

 

Imatges realitzades en l’acte d’homenatge a Josep M. Plans el 28 de febrer de 2008 cedides amablement per Lluís Brunet